Durant l’any 2016 s’ha dut a terme un estudi històric i arqueològic sobre l’evolució del paisatge d’un sector molt concret del terme de la Garriga. Aquest sector es troba al nord de la plana al·luvial del Congost a la Garriga. El motiu inicial de la recerca fou la localització, en la documentació escrita medieval, de referències a l’existència d’un llac, o estany, en aquell sector a partir del segle XIII. El llac era en ell mateix una primícia històrica, ja que no se n’havia fet mai una recerca específica. Més enllà d’això, la recerca tenia un gran interès per tal d’identificar els factors determinants de la transformació dels paisatges al llarg de la història en un espai on la urbanització contemporània (residencial, industrial i de serveis) ha esborrat els rastres més visibles de l’activitat agrícola tradicional.
La recerca ha estat finançada per l’Ajuntament de la Garriga. Dirigida per l’arqueòleg Arnau Garcia Molsosa i l’historiador Jaume Oliver, s'ha desenvolupat en el marc de sengles projectes de recerca de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (Grup d'Investigació en Arqueologia del Paisatge) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (Grup de Recerca en Arqueologia Agrària de l’Edat Mitjana). També ha comptat amb la col·laboració d'Investigadors de l'Institut Jaume Almera (CSIC) i de la Universitat de Barcelona (Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques).
 Vista aèria de la zona de la plana al·luvial de la Garriga l'any 1956 |
La Garriga es troba al nord de la comarca del Vallès Oriental, a l’angle nordoest del massís del Montseny i a una altura mitjana sobre el nivell de la mar de 250 m. El terme municipal (19,72 km2) es desplega des d’un vèrtex a la sortida de l’engorjat del Congost al nord fins a les suaus ondulacions de la plana vallesana al sud. El clima correspon al tipus mediterrani subhumit, amb hiverns força suaus i estius calents i secs. La pluviositat anual se situa entorn dels 600 mm, concentrada a la primavera i, sobretot, a la tardor, mentre que a l’hivern i l’estiu la secada pot arribar a ser molt intensa.
El riu Congost és més conegut localment com “la riera”, nom que fa referència a la irregularitat anual del cabal característica dels rius de règim torrencial. Cal dir, tanmateix, que la característica del règim mediterrani no és tan l’escassetat de l’aigua com l’escassetat estacional (hivern i, sobretot, estiu), mentre a la tardor i a la primavera són habituals els xàfecs abundants que donen lloc a crescudes i, eventualment, inundacions. La més greu dels últims anys a la Garriga va tenir lloc a la tardor de 1994, però la documentació històrica conté referències habituals a les avingudes i als seus efectes.
A la part meridional del terme de la Garriga, el paisatge és típicament vallesà, amb suaus ondulacions que voregen la zona central per on discorre el riu, on s'han dipositat els al·luvions que no poden arrossegar les seves aigües. Els sòls de ribera, que arriben a dimensions de profunditat i extensió no gens menyspreables, han estat històricament propicis per a l’agricultura, per bé que molt exigents de treballs de condicionament i consolidació de les ribes, ús d’utillatge apte per treballar en sòls profunds, etc.
 Les inundacions de l'any 1962 a les conques vallesanes van provocar uns 700 morts |
 Inundacions del Congost a la Garriga l'any 1994 |
 La premsa històrica es fa ressò de les inundacions |
El riu, els recs i el patrimoni garriguenc.
La presentació pública dels resultats ha estat, des del principi, un dels objectius de la recerca. Era una qüestió de responsabilitat social dels científics que hi hem participat, que, en aquest cas, ha coincidit plenament amb la filosofia del projecte “La Garriga rural”, que li ha donat cobertura, impulsat per l’Ajuntament de Garriga amb l’objectiu d’aportar a la ciutadania coneixements per pensar i valoritzar aspectes del patrimoni local.
Parlant dels espais irrigats de la Garriga, el terme patrimoni no és figurat: al llarg del passat, en les diferents èpoques recollides en l’estudi, la configuració i usos del sistema de rec depengueren principalment dels equilibris, sempre tensos i, a vegades, trencats violentament, entre els camperols, per una banda, i els senyors feudals, primer, i les famílies que configuraven l’oligarquia local després. Actualment, en una societat democràtica, la gestió del patrimoni –i les restes monumentals dels sistemes de regadiu garriguencs ho són, de patrimoni- també és responsabilitat de la ciutadania garriguenca a través de la seva participació política local. Els científics que hem treballat en aquesta recerca, al capdavall, hem volgut proporcionar més coneixement sobre una part específica del passat garriguenc i del patrimoni que aquest passat ens ha deixat. Decidiran la ciutadania i els poders polítics com incorporen aquest coneixement per a la gestió futura d’aquests espais.
Us convidem, doncs, a explorar un territori i la seva història d'una manera que pot sobtar a les persones que no coneixen les maneres actuals de treballar de les diferents ciències que, des de diferents perspectives, estudien la dinàmica històrica dels paisatges.
