El “Plano geométrico del término jurisdiccional de la Garriga, dividido en 21 secciones, con la subdivisión de todas sus propiedades y clases de cultivo a escala 1:2500" (1853) mostra els conreus de regadiu ocupant la major part de la plana al·luvial. A través d’aquest plànol, la informació cadastral associada i l’ajuda de fons complementàries es pot restituir de forma força detallada la infraestructura del paisatge (masos, molins, rescloses, canals, camins, cultius), així com estudiar, a escala local, la distribució de la propietat en el moment en que es configuraven el capitalisme agrari i la primerenca revolució industrial.
-> Veure mapa en pantalla completa
Entre mitjan segle XVIII i mitjan segle XIX l’horta garriguenca va tenir el seu “gran moment”, amb una molt bona part de l’espai agrari de la població destinat a les produccions irrigades. Aquesta activitat tenia els seus orígens abans, com a mínim en la reorganització de les forces productives després de la crisi baixmedieval. A partir de 1500, en efecte, el regadiu que a l’Edat Mitjana ocupava un lloc marginal en l’ús de l’aigua, fonamentalment orientada al funcionament de molins, va començar a tenir volada. L’any 1600, en la Geografia de Catalunya de Pere Gil, es deia del riu Congost que “nayx cerca de St. Marti de Sentelles; y passa per la Garriga, Granollers, Vilanova, Monmeló, Moncada: y amboca en lo mar cerca de una llegua de Barcelona”, que "de aquest riu, per anar com està dit pla, se trauen moltas y molt principals sèquies de aygua per a molins, y per a regar, de les quals se rega bona part del Vellès” i que “cria poc peyx y molt petit, que per rahó de las sequias que dell se trauen aporta poca aygua". En el cas de la Garriga, aquest text reflecteix la situació del condicionament hidràulic del Congost en aquell moment: els molins d’origen medieval que n’utilitzaven l’aigua com a força motriu; i els sistemes hidràulics destinats a la irrigació de camps i horts, que aleshores començaven a experimentar una ampliació que arribaria a la seva màxima expressió a partir de 1750.
 Can Noguera. A prop seu hi havia el molí del mateix nom |
També s’havia constituït, a mitjans del segle XVI, la comunitat de regants del Rec Monar. El Rec es documenta des del segle XIII. La configuració jurídica de la comunitat era fonamental per regular el sistema de torns d’aigua entre els regants. La creació de la comunitat responia també a canvis en l’estructura productiva garriguenca. Amb el redreçament després de la crisi baixmedieval, la cerealicultura va deixar pas a una major presència de l’horta, el conreu de cànem i la vinya. Pel que fa a la primera, es documenta en aquesta època la preferència per les cols, bledes, naps, pebrots i enciams, així com llegums o fesols que sovint s’intercalaven entre les collites de cereal. Quant al cànem, l’extensió d’aquesta producció altament especulativa va arribar a provocar conflictes per l’organització dels torns de reg, així com problemes de salut pública deguts a la mala gestió de les basses per amarar la planta. Totes les qüestions relacionades amb la gestió del rec Monar s’anaven recollint en “la Concòrdia”. L’any 1616, aquest document recull que la Batllia General de Catalunya va concedir al municipi de la Garriga i als seus habitants (“a los jurados y prohombres de la universidad y particulares”) el dret de servir-se de les aigües del Congost, les sèquies i les fonts del terme, tot fixant casa per casa els torns particulars establerts prèviament en “la Concòrdia”. Aquest document és el primer que inclou explícitament la institució municipal en el reglament de les aigües, fins aleshores possiblement regulat autònomament pels propis regants.
Entre els anys 1757-1784, també fou el municipi el que va procedir a establir les aigües del terme, donant origen a nous regadius com els de les Roques d’en Nualart i el de Can Terrers. Cal dir, tanmateix, que aleshores la institució municipal estava pràcticament monopolitzada pels grans terratinents i que les decisions que prenia responien sobretot als interessos particulars d’aquells. Fou en aquest context que l’any 1773 es va imposar als regants una taxa per pagar els serveis d’un menador, policia de l’aigua que vigilava el règim de torns, i per cobrir les despeses de manteniment del rec. Aquesta taxa va trencar amb la tradició de resolució pactada de conflictes i feines vigent des de la Baixa Edat Mitjana.
 El regadiu davant de la Doma, on es trobava el molí de Borina a l'Edat Mitjana |
 Horts encara actius sota l'església de la Doma |
També va beneficiar els grans propietaris la creació del Regadiu de les Roques d’en Nualart. Al lloc anomenat “Poieda de Vall”, a mitjan segle XVI hi documentem terres dels masos Pau i Caselles, termes entre les peces de terra i recs, tot plegat molt a prop del riu Congost i, segurament, configurant un parcel·lari bigarrat que imposava pactes entre els pagesos per accedir i regar les terres de cadascú (“dare pasagium et servitium per dictam peciam terre...ad opus regandi alias pecias terre”).
 El Regadiu de les Roques, creat a la segona meitat del segle XVIII al lloc anomenat la Poieda de Dalt |
També hi havia els aiguamolls de Ca n’Illa, documentats des de la Baixa Edat Mitjana, separats per pedregats i sàlzers d’un ampli prat que arribava fins a Can Terrers. El nom de la Poieda prové dels arbres (pollancres, àlbers, salzes) utilitzats tradicionalment per consolidar les ribes i protegir els conreus de les crescudes i l’erosió. Després que l’any 1756 es produís la concessió reial a l’ajuntament de la Garriga “de las aguas subterráneas, pluviales, de fuentes, molinos y de la riera del Congost que pasan y discurren por el referido término de la distancia de una hora arriba y otra por abajo por la parte de cierzo y mediodía”, trobem les primeres referències sobre creació d’horts a la Poieda.
La primera notícia és de l’any 1769, quan el mestre de cases Josep Sauquer va establir terres situades entre el riu i el camí de l’Ametlla. Els establiments es van succeir fins a la creació d’un nou regadiu adjacent al del Rec Monar, però clarament diferenciat d’aquell. La creació d’un nou regadiu fou una solució racional tant per la poca aigua que arribava pel Rec Monar al sector de la Poieda com per la forçosa reorganització de torns de reg que hauria provocat la incorporació dels nous regants en la comunitat del Rec Monar. Donada la possibilitat de construir una nova resclosa en el Congost i traçar una nova sèquia, es va optar per la creació d’un nou espai hidràulic, conegut amb el nom de les Roques d’en Nualart. El regadiu de les Roques era accessible mitjançant l’antic camí de la Garriga a l’Ametlla i l’any 1818, quan trobem la primera referència a la seva comunitat de regants, l’espai irrigat feia 3,77 ha.
 La bassa del tram superior del Regadiu de les Roques_ al costat discorre l'antic camí de la Garriga a l'Ametlla |
La creació del Regadiu de les Roques va anar lligada al trasllat del molí de Caselles, situat originalment a la mateixa Poieda d’Avall, a un lloc més a prop de Can Terrers, en terres “més resguardades de la riera del Congost”. La construcció del molí de Can Terrers es va fer a iniciativa dels propietaris Nualart i Rosselló. El 1766, Francesc de Rosselló i Caselles, amo de Can Terrers, i al seu veí Josep Nualart van acordar la construcció “a expensas comunas” d’un rec que començaria “en la riera anomenada del Congost y fineix en la part de ponent del camí real va de Vich a Barna”. Un parell d’anys després, el 1768, Francesc de Rosselló i Caselles va rebre llicència per tal de poder allargar el mateix rec en el tram que aniria des de la fí extrínseca del rech antecedent, passa per sota el camí real va de Vich a Barna. per sota del corral del mas Nualart y pasa en la bassa del molí del mateix Rosselló”. El molí ja estava acabat l’any 1772.
 El molí de Can Terrers, successor del molí de Caselles més a prop del Congost afectat per la rierada del segle XVIII |
Aquesta reorganització productiva que va dur a la preponderència del regadiu en l’estructura productiva va estar vinculada a la definitiva incorporació de la Garriga a les xarxes comercials supralocals. Un altre factor, però, va coadjuvar a aquest canvi. Es tracta d’un factor ecològic: la gran rierada de mitjan segle XVIII que, arrasant els paisatges heretats de les èpoques medieval i moderna, va facilitar, en el marc dels treballs posteriors (drenatge, nou traçat de camins i límits de parcel·les, nous recs, etc.), la refecció dels drets de propietat i accés a la terra. El nou equilibri de forces entre els incipients capitalistes agraris –els grans propietaris de Ca n’Illa, Can Terrers i Can Nualart en aquest sector, altres com Can Blancafort pel seu paper en relació al Rec Monar-, les comunitats de regants (la “vella” del Rec Monar, la “nova” del Regadiu de les Roques) i els pagesos individuals que va caracteritzar Garriga fins ben entrat el segle XX fou, també, el resultat d’aquesta catàstrofe ecològica. Fou, en certa manera, una “catàstrofe creativa”.
 Vista aèria Regadiu de les Roques (2017) |
