El paisatge de la plana al·luvial abans de la rierada de mitjan segle XVIII mostrava trets d’origen medieval, alguns originats en els inicis mateixos de l’organització feudal de la producció (segles XI-XII), altres resultant de la crisi dels segles XIV-XV. El recurs a les informacions documentals i arqueològiques, així com la lectura atenta de les formes del terreny, permeten identificar els grans temes que caracteritzaven el paisatge que la rierada va afectar: l’espai agrícola de la plana al·luvial, els molins hidràulics, l’estructura originària del Rec Monar de Blancafort i, finalment, un llac.
-> Veure mapa en pantalla completa
La colonització feudal de la “insula” de Ca n’Illa
A finals del segle XV, el riu Congost a la plana al·luvial de la Garriga presentava dos braços principals, entre els quals es trobava, sobre una petita elevació, la casa de Ca n’Illa. Documentada des del 1298 sota domini dels feudals Centelles, la casa “de Insula” es trobava, en efecte, a “sa illa”, tal com mostra l’escut heràldic format per una torre coronant un curs d’aigua.
 Escut heràldic de Ca n'Illa amb la torre de la casa sobre un promontori envoltat d'aigua |
Les crescudes estacionals de primavera i tardor es combinaven periòdicament amb inundacions més àmplies que s’enduien terres i, eventualment, persones. La documentació escrita guarda referències a aquestes inundacions arreu del Vallès a partir dels segles XI-XII i, en el cas de la Garriga, els textos mostren que es tractava d’un espai amarat d’aigua: el 1345 ja apareix consolidat definitivament l’espai irrigat dit dels Horts i el 1422 una extensa enumeració de terres sota domini de la capella de Santa Maria del Camí hi permet situar el lloc de les Hortes (“loco vocato les Hortes”), un rec destinat al funcionament de molins (“rego molinerio”), diversos torrents, la “horta del mas Novell o Poyada”, el lloc “qui dicitur les Fonts”, etc. Les referències ens mostren un espai agrari amarat d’aigua (“terra aygual”), amb aiguamolls (“aiguamoxos Ylla del riu Congost”), nombrosos pous, pedregars aportats per les crescudes i vegetació hidròfila (“ayguamoxos o pedregar o saliser”), llacunes i basses (“camp del lach”), prats (“los prats”) i fonts. Els textos també es refereixen a casals i bordes com a formes d’assentament característiques d’aquest espai (“la borda dels prats”). A finals del segle XVI, la riba del Congost a l’alçada de Ca n’Illa, anomenada “Poieda”, incloïa terres “ortivas” plantades “de canapis sive de cànem”.
Tanmateix, el paisatge fluvial a finals del Quatre-Cents era el resultat de la intervenció humana durant els segles anteriors. El mot “insula” que va donar nom a la casa havia designat, originalment, no ben bé una illa sinó un espai de llera regularment inundat per les crescudes del riu. Amb aquest sentit apareixen les “insulae” en els textos dels agrimensors romans i en els primers documents escrits medievals. A les “insulae” els pagesos duien a terme processos de treball originals, aprofitant els llims aportats per les crescudes. Es tractava d’una veritable “agricultura del fang”, altament productiva i, alhora, generadora d’un paisatge molt dinàmic: amb cada crescuda calia refer el parcel·lari, restablir els límits entre les terres, restaurar els camins, etc.
 La gestió de l'aigua era de l'interès dels agrimensors des de l'Antiguitat |
Les “insulae” també eren, però, cobejades pels senyors, interessats en dur-hi els seus bestiars a pasturar, situar-hi els seus molins i, en general, treure partit de la fertilitat de les terres fent-les treballar pels seus propis pagesos a canvi del pagament de rendes. Per aconseguir aquests objectius, era necessari canalitzar els braços del riu, drenar sectors del parcel·lari, construir recs, compartimentar l’espai en prats, terres i horts; en definitiva, calia fixar el paisatge, ja que el dinamisme propi de les “insulae” originals dificultava el control dels pagesos i la percepció de rendes.
Probablement, fins al segle XII la plana al·luvial va ser objecte d’una explotació regida pel ritme de les crescudes i, a partir del 1200, amb seguretat, la intervenció feudal va modificar l’espai original. Va tenir un paper important en aquest procés la capella de Santa Maria del Camí, pertanyent als feudals Santa Eugènia, ells mateixos fidels dels Centelles. Documentada l’any 1227, a la seva rodalia ja existia el mas Terrers el 1275 i, amb l’esment del mas Illa del 1298, podem establir la cronologia de la colonització de la plana al·luvial. L’any 1488, Guillem Ramon de Centelles va confirmar a Joan Terrers una peça de terra que ell i els seus predecessors, des de temps molt antics (“a longissimis citra temporibus”), tenien al lloc anomenat “al Prat”. El mateix any es documenta, al costat de la capella de Santa Maria del Camí, la plaça que abans es deia de la Garriga (“platea que olim vocabatur de la Garriga”), senyal de l’existència d’un veïnat consolidat entre els segles XIII-XIV.
 Santa Maria del Camí (segles XII-XIII) |
El Rec Monar i els molins medievals de la Garriga
El condicionament del Congost per a la instal·lació de molins a les seves ribes i, més genèricament, per utilitzar la seva aigua com a força motriu de la molineria, és un fenomen genuïnament medieval. Llavors, els molins proliferen a la documentació com a reflex d’un procés de “cerealització” del paisatge que va caracteritzar els espais rurals medievals arreu d’Europa fins a finals de l’Edat Mitjana.
 Esquema del funcionament d’un molí hidràulic fariner |
Els molins apareixen a la documentació escrita garriguenca entre els segles XII-XIII, essent impossible a hores d’ara i amb el recurs exclusiu als textos determinar l’antiguitat i la iniciativa camperola o senyorial en la seva construcció. Els molins són successivament el de Palau (finals del segle XII), el d’Hortes (any 1239), el de Noguera (any 1279), el de Blancafort (any 1297), el de Sant Miquel del Fai (any 1364) i el “molinot den Vinyals” o de Borina (any 1522, ja enrunat). A partir del molí de Palau i, després, del de Blancafort que el va substituir, es va crear un rec monar, nom genèric que s’aplicava als recs sobre els quals hom situava successius molins (< del llatí molinare, munnare, ‘emplaçament de molins’).
 El conjunt del mas i molí de Blancafort al capdamunt del Rec Monar |
 Interior i aparells del molí de Blancafort |
 Casal del molí de Blancafort |
Dels molins esmentats més amunt, es trobaven segur en el Rec Monar del molins de Palau/Blancafort, Noguera i Borina, mentre el d’Hortes i de Sant Miquel del Fai no es pot assegurar. Tots els molins situats sobre aquest Rec pertanyien al domini eminent dels feudals Centelles; com que els altres no, considerem que disposaven del seu propi rec. També disposaven del seu propi rec (“recho molendinario”) els molins de Rosanes, situats a la riba dreta del Congost (any 1333).
 Escut heràldic dels Blancafort amb una roda de molí |
La localització dels molins de Palau/Blancafort al capdamunt del Rec Monar els donava prioritat en l’ús de l’aigua, per davant dels altres molins situats més avall i dels eventuals regants. La documentació medieval conté informacions molt clares al respecte i, encara l’any 1923, l’aigua a disposició dels regants del Rec Monar era la que sortia del molí de Blancafort, eventualment després de fer-lo anar.
Alguns d’aquests molins medievals van desaparèixer abans de mitjan segle XV: el de les Hortes o de la Capella, el de Borina o de Vinyals, el de Noguera. En el cas del molí de Borina, estava relacionat amb l’hort de la mongia de Sant Esteve de la Doma, just a sota del temple. Aquest hort ja havia desaparegut l’any 1522 pel desplaçament de la llera del riu Congost cap a l’est (“tempore antico afrontabat partim cum orto monachie ipsius parrochie de Garrigia et nunch non afrontat propter dictam riariam ibidem transeunte”). El desplaçament de la llera hauria deixat el molí a la riba dreta del nou curs del riu, mentre el Rec Monar que l’alimentava discorria per l’esquerra, provocant el seu abandonament. Pel que fa al molí de Noguera situat una mica més al nord, sabem que originalment també es trobava a prop del mas i que rebia, com el de Borina, l’aigua del rec Monar. El 1522 també es trobava “dirruït i deshabitat” i proposem que, per la proximitat a la Doma, fou víctima del mateix desplaçament de la llera cap a l’est que va provocar l’enrunament del molí de la Borina.
Altres molins medievals, en canvi, van seguir treballant després de 1500, com el molí de Blancafort o el molí de Sant Miquel del Fai llavors anomenat de Caselles. Aquests molins eren explotats a cens per cases de pagès riques, els titulars de la qual apareixen sòlidament instal·lats en els rangs dels hisendats que monopolitzen les institucions i els ressorts del poder local.
L’horta dels Centelles
És possible que a l’Edat Mitjana el Rec Monar acabés en una horta pertanyent als feudals Centelles, situada a prop del veïnat dels Banys. La casa i horta dels Centelles es documenten des de l’any 1494 (“hospicii et orte dictorum lo hostal e orta del senyor de Centelles”). A mitjan segle XVI s’hi feien tarongers (“dicta orta et terongariis qui ibi sunt”) i figueres (“lo figaral del senyor de Centelles”). Avui el Carrer Figueral guarda el record dels arbres que hi havia. L’Horta tenia una bassa que apareixia encara en el plànol geogràfic garriguenc de l’any 1853. Aquest mateix plànol mostra que l’horta es trobava just per sota del límit de la zona edificada del veïnat dels Banys, separat d’aquest pel Rec Monar, que discorria sens dubte pel punt més alt que permetia el desplaçament de l’aigua per gravetat.
 La plaça dels Banys de la Garriga l'any 1885. Rere les cases hi havia l'Horta dels Centelles |
 Possible emplaçament de l'Horta dels Centelles amb la bassa |
L’horta dels Centelles era un espai eminentment senyorial, sota explotació directa dels feudals promotors del Rec Monar. Es tractava, doncs, d’un espai singular lligat directament al domini feudal d’una de les nissagues catalanes aristocràtiques més poderoses del seu temps.
 Bernat de Centelles (amb rombs a l'armadura) amb el rei Jaume I durant la conquesta de Mallorca |
