CONXITA: però jo aquí a la Garriga no havia sentit a dir-ho mai, mai.
ISABEL: jo tampoc.
NÚRIA: a doncs jo sí.
CONXITA: no, les xinxes de fàbrica jo ho havia sentit a dir...
NÚRIA: xinxes de fàbrica, no, jo vaig dir que tenien mala fama.
CONXITA: xinxes de fàbrica.
- Ah, si, això recordo que ho vas dir-ho, si.
NÚRIA: que tenien mala fama i...
CONXITA: aquí a la Garriga, aquí a la Garriga no, eh.
NÚRIA: jo recordo que quan va començar la SATI, sí.
CONXITA: aquí la Garriga no.
- Bueno, m’imagino que també depèn...
CONXITA: jo tenia mare de noies que havien de fora que anaven a la SATI.
- També depèn de l’ambient amb qui t’ajuntaves.
NÚRIA: segons els ambients, és clar! Segons els ambients, és clar! És que...
- Clar!
CONXITA: no sé jo, doncs jo potser, a quin ambient em movia, jo?
MERCÈ: a veure, jo, jo particularment...
CONXITA: em movia en un ambient de poble.
MERCÈ: particularment no hi estic gens d’acord.
CONXITA: no, jo tampoc.
MERCÈ: perquè, primera que vaig anar cinc anys a la fàbrica.
NÚRIA: no, no...
MERCÈ: i segona que... a veure... podria ser un concepte d’aquests segons a on i quins ambients...
CONXITA: no.
MERCÈ: però, a veure, aquí a la Garriga, ni la Sati, ni la Comère, ni la tèxtil, ni enlloc.
CONXITA: és més d’ara, es més actual que la d’abans la fàbrica que només hi havia les tèxtils.
ISABEL: ni aquí a les tovalloles... En aquella època les noies d’aquí a la Garriga o anaven a cosir o anaven a la fàbrica quan la van posar. A llavors a veure eren, érem, ja m’hi conto, érem noies de normals, súper normals, amb cap problema ni amb cap cosa, al contrari. Jo no he anat mai, vull dir...
- Jo penso que era més aviat una cosa d’estatus, crec jo, eh.
ISABEL: jo no he anat mai...
- No tant de malvist, penso jo, sinó mes un tema d’estatus, no?
ISABEL: què vols dir?
- Penso que potser la gent, de classe potser més alta ho veia malament. No sé, dic jo, no ho sé.
MERCÈ: llavors és un problema de la gent de classe alta.
ISABEL: aixó, el que...
- Clar, clar.
NÚRIA: oh, ja, ja.
CONXITA: el meu pare que havia estat tota la vida en fàbriques tèxtils, el meu pare venia de l’Horis de la mambla, va venir a l’Horis d’aquí la Garriga, per això es va casar amb la mama, filla de la Garriga. Doncs el que sí que ell sempre deia, i jo també ho havia viscut a través del papa i potser lligaria amb el que ella diu. Que no les nenes jovenetes, que serien de l'edat nostra, que més o menys tu i jo devem ser de la mateixa edat. Doncs les nanes jovenetes que entraven en aquell moment en la fàbrica, novelles, igual que passa ara, igual que passa ara. Quan entres en una fàbrica productiva les noies jovenetes estàn maltractades per les grans, pels gats vells de l'empresa. Llavors aquests gats vells de l’empresa, les dones grans, moltes d’elles, i això és relat del meu pare, moltes d’elles feien el que fos perquè, sobretot a la tèxtil, perquè els hi canviessin els rotllos del fil, quan se’ls hi acabava el fil, eh. Doncs perquè els hi canviessin als encarregats els hi ensenyaven més les cuixes, s’abocaven a sobre dels telers per ensenyar una miqueta més el pit amb les bates. Tot això, feien artimanyes no perquè fossin...
- Això les velles?
CONXITA: les velles, diríem, les velles de l’empresa, els gats vells. Les teixidores...
ISABEL: això aquí a la Garriga o a la mambla?
CONXITA: a tot arreu, arreu. Perquè el papa havia treballat a la Garriga a l’Horis, el papa va treballar a l’Horis, a l’Horis de la rambla i a l’Horis d’aquí i a l’Hospitalet, que per això vaig néixer a l’Hospitalet jo. Doncs, eh, si que totes aquestes, les dones que portaven ja molts anys treballant, i que eren especialistes i molt bones en la seva feina, una teixidora era molt ben vista, vull dir una teixidora, hi havia les nuadores, les teixidores... Les teixidores eren persones molt ben vistes, igual que els contramestres dintre de l’empresa era molt ben vistos. Com que els de les oficines tenien un gran concepte dels contramestres i de les teixidores. Però tot i així, aquestes teixidores agafaven aquestes artimanyes per anar més ràpides, per fer més metros. Perquè els hi anava la prima amb els metros que feien, saps?
- Cobraven per metros...
CONXITA: Aleshores aquí lligaria amb que aparentment semblava que provoquessin o provocaven, provocaven, expressament en els homes que eren tots els encarregats i els que els subministraven el material perquè pesava, els rotllos aquells eren... aquell pesava, doncs o perquè les ajudessin, artimanyes de dona, de la seducció, i des d'aquest punt de vista si que podria ser mal vist, però jo no n'havia sentit a parlar mai de que tinguessin mala fama.
MERCÈ: jo aquí a la Garriga...
- Tu que hi has treballat Mercè ho havies vist tu això ho havies vist com a treballadora?
MERCÈ: a veure jo... el teu pare no en tinc ni idea perquè tampoc sé quina edat ell era en les fàbriques però jo que hi vaig anar-hi quan vaig tenir divuit anys...
CONXITA: des dels catorze anys.
MERCÈ: i vaig anar-hi fins als vint-i-tres perquè després vaig anar a treballar a la farmàcia. A veure, quan jo vaig entrar als divuit anys a Can Comère, eh, hi havia moltes senyores grans, com tu dius, però totes eren casades.
CONXITA: sí, totes aquestes també.
MERCÈ: a més, jo mai a la vida havia vist això que tu dius, mai, mai.
CONXITA: el papa havia treballat en fàbriques molt grans.
MERCÈ: no, no a veure, és que rebato totalment, perqué no és veritat, almenys a Can Comère. Cuidado, almenys a Can Comère, eh.
ISABEL: jo aquesta paraula la...
CONXITA: A més a més, les senyores grans que hi havia allà, en a mi particularment, quan jo hi vaig entrar-hi, no sabia re de re perquè venia de fer d’infermera a Barcelona, o sigui que imagina't quin contrast. Hi va haver-hi una, una senyora gran que era l’Antònia Dobón, que és morta pobreta, que li dec moltíssim, que em va ensenyar a teixir. Perquè jo vaig dir: jo no vull fer bitlles, perquè a part era l'única que guanyava...
ISABEL: tu eres infermera del doctor Palau...
MERCÈ: exacte, i jo tenia que guanyar diners perquè a casa meva no treballava ningú més, i vaig dir: jo no puc fer bitlles perquè guanyava seixanta pessetes a la setmana...
- Que eren les bitlles?
MERCÈ: és lo primer que t’ensenyen a fer, cargolar el fil.
- Ah, vale, lo de... si, si.
MERCÈ: llavors jo vaig dir: jo vull apendre de teixir. Perqué la teixidora com tu dius, no és que estigués mes ben vista sinó que guanyava més diners.
CONXITA: guanyava més i estava en una especialitat.
MERCÈ: i aquesta senyora, l’Antònia em va dir: tu no pateixis, Mercè, que jo te n'ensenyaré. I eren uns telers que, que fixa’t tu que havíem d’agafar el teler i fer BRUAM, perque la llançadora anés, no eren elèctrics, eh, eren manuals. O sigui que a mí l’Antònia em va ensenyar a teixir i mai, de tot això que tu expliques, jo no havia vist mai res a can Comère, mai...
CONXITA: vas estar de sort, vas estar de sort...
MERCÈ: i llavors quan van posar els telers elèctrics, que en van portar quatre, els portaven: la mare de la Fernanda, no sé si us en recordeu...
TOTES: siiii... home i tant.
MERCÈ: pel matí, jo a la tarda i a la nit em sembla que la seva filla. O sigui que aquells telers només els sabíem portar nosaltres.
- Ja es feien torns de nit també en aquell moment?
MERCÈ: si, si, es treballava de matí, migdia i nit, i feies les vuit hores seguides.
ISABEL: vint-i-quatre hores.
- Si si, com ara.
MERCÈ: exactament.
ISABEL: jo això de les xinxes de fàbrica només ho havia sentit a dir a Sabadell.
MERCÈ: jo només et puc parlar de Can Comère perquè jo hi havia anat, vaig anar-hi cinc anys, perquè sortint d'allà vaig anar a treballar a la farmàcia, però tot això que tu expliques no és veritat perquè, al contrari, aquestes senyores grans, a nosaltres ens ensenyaven moltíssim.
MERCÈ: no és veritat, no.
CONXITA: no és que no sigui veritat, clar. Tu tens una experiència...
- A veure ella parla de l’experiència del seu pare.
MERCÈ: clar, jo no dic... A veure jo no sé on era, ni quins anys eren, vull dir però jo particularment a Can Comère, això no havia passat mai a la vida.
CONXITA: el papa havia estat a fàbriques... a l'última que va estar va ser a can Trinxet que tenien no sé si dos mil i pico de treballadors.
- I això ell ho havia vist a altres fàbriques...
ISABEL: bueno, és clar, potser en una fàbrica... A veure, a veure, Conxita!
CONXITA: mana’m.
ISABEL: en una fàbrica com la de Can Trinxet, com a Sabadell, que nosaltres hi teníem família a Sabadell i per això sé aquesta paraula, perquè jo aquí a la Garriga aquesta paraula evidentment no l’havia sentit a dir-ho mai, eh.
TOTES: jo tampoc, jo tampoc...
ISABEL: ara, a Sabadell que hi tenia família i gent que, doncs que, que...
CONXITA: jo la paraula i despreci.
ISABEL: era una paraula de despreci, és clar.
CONXITA: no però no l’havia sentida mai i el papa no l’havia dit mai.
ISABEL: jo a Sabadell que hi teníem família i teníem un parent que era contramestre, i tot això, jo això ho havia sentit a dir, per això quan ho va dir-ho em va doldre perquè vaig pensar jo aquí a la Garriga tinc mares d’amigues meves que havien anat a la fàbrica, als brodats que no és una fàbrica els brodats, aquí Can Comère, eren llavors els brodats, llavors despresa qui les tovalloles, eren fàbriques que no eren d’aquesta magnitud, tan grans...
- Home, jo només dir-vos que les dones que han vingut abans, que són bastant més grans, elles comentaven que no està, perquè jo els hi he preguntat com que hi havíem parlat nosaltres, i els hi he comentat i que no, que no, que no estava gens mal vist, que o era fàbrica o era modista.
MERCÈ: al contrari, no, no, a veure.
- Jo continuo dient que és un tema més penso, de, de... sí.
MERCÈ: d’allò, de situació.
NÚRIA: és clar. és que... és que... és el que jo volia dir, segons allà on et bellugues sents unes coses o en sents unes altres.
- Núria tu que n’havies sentit, tu que ho tens més...
NÚRIA: jo sé que, que... doncs no sé exactament, ai aquestes..., xinxes de fàbrica mai de la vida. Però tenien com més mala fama que mai s’havia dit ni de modistes ni de...
- Bueno, potser és perquè es una professió més de segona... és un tema d’estatus em penso.
MERCÈ: ara jo considero que no hi ha cap professió que sigui menys que una altre. Però...
- No però en el tema ho veien des d'una altre perspectiva.
NÚRIA: és que Mercè aquí no fem judicis, aquí ens demana, que es deia, o sigui accepto que tu no ho vas sentir-ho mai, el que tu vas sentir això jo ho havia sentit.
ISABEL: jo d’aquí la Garriga no ho havia sentit mai.
- Perquè venim de cases diferents...
ISABEL: bueno és clar, però tu per exemple, tu desprès de la guerra aquí a la Garriga no hi vas ser-hi...
NÚRIA: molt poc, és clar.
ISABEL: perquè clar, jo no et recordo ni al Patronat, ni ballar sardanes, ni re de re del jovent de la nostra època, tu devies estar molts anys fora de la Garriga, que no hi vivíeu a la Garriga.
NÚRIA: no, no, com a jovent no. Si és clar.
ISABEL: home, tu vas anar a col·legis molt bons perquè vas tenir la desgràcia que al teu pare doncs el van matar, i vas poder anar al Jesús Maria o al Josep Maria o lo que fos... aquells col·legis d’aquella època.
CONXITA: és que suposo que la Núria no està despreciant, sinó que està dient el que ella ha sentit, el que ella ha sentit...
ISABEL: jo no li dic pas per això, jo dic que el poble no l’ha viscut.
CONXITA: jo la meva millor amiga de Barcelona, de l’Hospitalet, la seva mare era una teixidora de Can Trinxet i el meu pare era un directiu i mai, sempre m’havien dit que nosaltres érem pobres, que no havíem de malgastar i el meu pare en aquell moment es guanyava molt bé la vida perquè era el que feia tots els setmanals de Can Trinxet amb vora de dos mil treballadors, vull dir, era el que portava l'administració d’allà. I jo la meva millor amiga la seva mare era una teixidora i el seu pare un contramestre de Can Trinxet, que no hi havia cap classisme, perquè, vull dir que ens hem fet amb tothom. I tinguis estudis o no en tinguis, jo m’he fet amb tothom.
ISABEL: no, jo no vull dir això...
CONXITA: la meva amiga d’aquí la Garriga era la Lola Sistachs, no em direu que la Lola Sistachs com a cultura, equilibri mental i emocional, i tot plegat en té massa, vale? Doncs era la millor amiga de jocs de petitona. Jo jugava amb la Lola Sistachs, eh... no es tracta de... ella us ho devia dir i no es que vulgui defensar però, no us ofengueu però, el meu pare...
ISABEL: la meva mare era una gran modista i jo vaig viure molt feliç, vull dir, i ara, vaig anar a les monges i vaig tenir, doncs mira, com totes les nenes de la Garriga, el Patronat, l’Acció Catòlica, ballar sardanes, totes aquestes coses que es feien a la Garriga. I el Patronat, jo sempre doncs l’he alabat moltíssim perquè gràcies al Patronat a la Garriga doncs vam ser... fèiem teatre, fèiem pastorets, ballàvem sardanes, anàvem al cine al Patronat i el Patronat va ser el nucli bo de la Garriga.
- El tema de les fàbriques, havíeu sentit a parlar del tema d’assajament sexual? Com passava...
CONXITA: no se’n parlava però n’hi havia, n’hi havia de tots aquests encarregats, sobretot els encarregats de... llavors si hi hagués gent que hagués sigut encarregat s’ofendria del que dic.
- Lo que has comentat d’ensenyar la cuixa potser tenia un altre...
CONXITA: a veure és que els arts de seducció no cal que tu diguis ni siguis res, sinó que tu saps que amb un gest doncs ets més ben vista des d'un altre o l’altre farà més lo que tu vols que faci, que és que vagi ràpid suposem en aquest cas que ens ocupa, si jo me’l miro bé, si jo a lo millor faig un gest, me n'adono, i no te n'adones doncs aquella gent utilitzaven aquestes arts, que les utilitzem tots en cada moment. La seducció és una artimanya que l'utilitzem amb tot. Una cosa és la seducció i l’altre és buscar una cosa sexual. Però si que, i sempre des del relat molt proper de l’experiència del meu pare que es va fer a ell mateix, el meu pare va estar abandonat pel seu pare que se’n va anar a Amèrica als nou anys i va estar solet a Barcelona des dels nou anys, eh, sol. Vull dir que sí, per part de la gent contramestres, encarregats, doncs sí, intentaven aprofitar-se’n dintre de l’amagatotis de les relacions, perquè abans era mal vist tenir relacions sexuals abans de casar-se, però que hi havia anades i vingudes de tot arreu. El meu avi, fill de la Garriga, alcalde i ex-alcalde i una persona doncs dels que es feien notar aquí a la Garriga, anaven al cafè de Can Xic Corder i anava el sereno amb la colla que jugaven a cartes, perquè ell era cul també de cafè, doncs amb la colla que jugaven a cartes els hi anava el sereno i els hi deia: ui, nois, he vist fulano com baixava el balcó i sotano... O sigui que tot això s’amagava per tant a la fàbrica sí que es buscava, és lògic, perquè s’ha buscat tota la vida i llavors qui cedia, cedia, qui no cedia, no cedia. I hi havia gent com a tot arreu, en una oficina passa el mateix, eh, en una oficina passa el mateix i en una universitat passa el mateix.
MERCÈ: és el que jo anava a dir, no sé perquè parleu només de la fàbrica, és clar, no ho entenc jo això.
ISABEL: em va doldre a mi, que diguessin aquesta paraula perquè a la gent de la Garriga perquè jo doncs...
- El tema... l’heu tret vosaltres!!
ISABEL: jo només ho he dit perquè em va doldre, i això que jo no tinc ningú que la família que hi anés, però tinc mares d’amigues meves que hi havia anat i em va doldre, només és això, ja està, ja ho podem deixar.
- Sí, no, el que interessa sobretot és saber que això si que passa a tot arreu, no, però com es vivia en aquella època, hi ha moltes visions de lo que passava, no?
NÚRIA: és el que anava a dir...
CONXITA: és que... es treballava molt...
- Llavors per exemple el teu pare potser es va quedar amb aquesta visió de que les dones utilitzaven la seva seducció per anar més ràpid...
CONXITA: és totalment una experiència viscuda de molts anys.
- Clar, però potser algú altre es podia quedar amb alguna altre versió, no?
NÚRIA: resumint, durant aquest temps que ara estudiem, com aquest temps que ara vivim, com els grups, no perquè vius en un poble tothom és igual, i llavors segons als grups als quals pertanys sents una cosa o en sents unes altres.
- Això mateix, i per això estem aquí, per recollir tots els grups.
NÚRIA: estàs en un grup que pots sentir a parlar de, jo que se, de filosofia, de... hi ha persones de la Garriga que no haurà sentit a parlar mai de la vida, i això és igual, vull dir és que depèn del lloc on tu has viscut o on tu t’has mogut, has sentit unes coses i unes altres i això no és cap judici de valor. És tu ens demanes: què sents i tu dius: jo havia sentit allò i tu dius jo no ho havia sentit, jo no ho havia sentit i ja està. És purament això, no és que hagis fet un judici de valors, has respost a la preguntes de tu que senties.
CONXITA: una altre cosa és tu que consideres.
NÚRIA: ah clar, si ens haguessis dit tu què penses? Llavors si que es podria, que dius, t’ofens.
CONXITA: jo ja us he dit que les meves amigues eren de tot tipus...
NÚRIA: és clar, les meves també...
- Llavors a part de les fàbriques i això, quins, fàbriques i modista que potser és lo que més d’allò, a part d’aquestes dues feines, que més, a que més es podien dedicar les dones?
NÚRIA: botigues, jo me’n recordo que quan nosaltres érem petits, la major part de les botigues no tancaven mai i llavors hi podies anar a qualsevol hora i de vegades et sortia, moltes vegades eren les dones les que es cuidaven les botigues, les nenes, ja... en fi, noietes. I sortia menjant, ai que m’he descuidat la sal, que era un abús. Jo me’n recordo que la botiga que tenia davant de casa que no tancaven mai i que no et privaves mai de fer llista, perquè dius, ai bueno, ja hi anirem.
- Clar perquè estava sempre oberta.
NÚRIA: i de vegades era allà mateix que, n’hi havia que no, que tancaven, pero bueno, no gaires perquè eren molt familiars, solien ser...
ISABEL: com a Can Sunyer.
NÚRIA: solien viure al darrere i tenien la botiga al davant molta gent, i llavors et sortien a mig menjar perquè eres impertinent d'anar a comprar quan et venia de gust sense pensar que els molestaves. Això va durar molt temps.
CONXITA: i la indústria del moble també els tallers, però això bàsicament eren els homes, eh, perquè aquí tallers d’ebenisteria ja n’hi havia perquè a casa de la meva mare, clar jo no sóc filla d’aquí per circumstàncies de feina del pare, perquè es van casar aquí a la Garriga els meus pares, però si que a casa meva, el tiet que va morir molt jove, doncs aquest es dedicava a l’ebenisteria, era tallista. O sigui que hi havia molta gent que es dedicaven, que era la fàbrica d’aquí Can Noguera, no sé de qui era, es dedicava a l’ebenisteria.
- Centrem-nos en les dones, dones, dones...
CONXITA: les dones, les dones doncs, jo el que veia era que algunes tenien pagès, no, tenien algunes cases, també es dedicaven als camps, hi havia cases molt grans...
ISABEL: a pagès, hi havia cases molt grans, molt grans, aquí a la Garriga de pagesia.
CONXITA: hi havia cases grans, hi havia masovers també, el masover i la masoveria la portaven les dones, algunes d’aquestes masoveres...
- No hi ha cap, en el vostre cas no hi ha cap que s’hagi dedicat al camp, no?
ISABEL: no, a casa meva n’han tingut tota la vida, un hort.
MERCÈ: sí, a veure...
CONXITA: de la Garriga, d’altres llocs sí. La meva àvia paterna, que era de Castelló, aquesta es va dedicar al camp tota la seva vida. Però aquí no, perquè allà no hi havia fàbriques.
ISABEL: a veure, jo sóc filla de Cal Cadiraire, la meva mare era de Cal Cadiraire, que el meu avi feia cadires, era el cadiraire del poble, i era pagès clar, a veure.
- I vosaltres penseu que les dones de pagès feien una vida més diferent o distinta de les dones més de ciutat?
ISABEL: és que no feien de pagès les dones, ajudaven. A veure jo tenia, doncs el meu pare i el meu avi i el meu besavi tenien un forn d’obra, que en deien, i de calç, i és clar, doncs la meva àvia suposo que devia ajudar a la casa, no ho sé. També era modista, també... això per la banda del meu pare, per la banda de la meva mare doncs els meus avis tenien un taller de fusteria que fins ara que el meu cosí ha plegat, tota la vida van tenir, van tenir un taller de fusteria i eren els fusters de la Garriga, les torres aquestes que són tan maques són fetes del meu avi, i... de fusta, de fusta, eh, vull dir, no ebanista, de mobles, no, és clar que devien fer algun moble...
MERCÈ: com les cadires que les feien el meu avi, el meu avi havia fet les cadires de l’església i no havia anat mai a missa perquè era d’esquerres, però feia les cadires.
ISABEL: les portes de Can Raspall...
MERCÈ: el meu avi, era amic del teu avi perquè era d’esquerres com el teu avi i era el cadiraire del poble i era pagès, feia cadires i feia de pagès, llavors la meva àvia feia cadires i la meva tia Roseta, si us en recordeu, pues feia cadi... feia boga, feia allò altre, com es diu? Rejilla, feien les cadires i a més a més feien de pagès.
MERCÈ: aixó si que us ho vull explicar perquè això és cert, jo me’n recordo des de que tenia ús de raó fins que es va morir la meva tia Roseta, que els diumenges a la tarda, aquesta gent gran, que és que en el poble no hi havia res, la gent més jove anaven al Patronat, però la gent que era una mica més gran, pues no hi anava tampoc, tothom no anava al Patronat perquè llavors no hi haguessin capigut. Llavors aquesta gent, jo particularment els de Cal Cadiraire, la meva tia i el meu oncle, doncs lo que feien cada diumenge era, però era sagrat, jugaven a cartes, o sigui a l’entrada que hi havia una porta que no es tancava, hi havia una gent que ja era cada diumenge hi anaven, i jugaven a cartes de les quatre fins a les vuit de la nit o les nou, no sé quina hora era.
- Tant la tia com el tiet, els dos.
MERCÈ: si, no. I una gent del barri, però era sagrat, eh, es jugava a cartes i es jugava amb diners, cinc cèntims o no se quants cèntims, però es jugava, es jugava...
CONXITA: al costat de la llar de foc.
ISABEL: no, no, a l’entrada, jo perquè era petita... i jo ho havia vist.
MERCÈ: no a l’entrada, i si era hivern posaven un braser a terra, i jugaven quatre i cinc hores a la tarda i era sagrat.
- El que era curiós era que jugaven homes i dones junts.
ISABEL: oh, és que et penses que hi havia aquesta discriminació? No t’ho pensis, eh, no.
MERCÈ: no, no, jo me’n recordo que era súper petitona que m’assentava al costat i jugaven a cartes un anava amb l’altre i sempre anaven els mateixos perquè a més ja es coneixien...
- Per parelles.
MERCÈ: es feien signes i sabien si tenien la cosa, ja ho saps.
ISABEL: jo perquè vivia a la vora i ho havia vist.
MERCÈ: A Cal Cadiraire es jugava a cartes cada diumenge a la tarda, era sagrat, eh.
ISABEL: el meu avi que era fuster a més a més, fèiem també els baguls del poble, pels morts, casa meva era Cal Bagulaire, i encara fins ara jo dic que sóc de Cal Bagulaire. I el meu avi doncs era fuster i la meva àvia doncs no treballava de res, però bueno devia fer el menjar dels homes i els meus tios doncs...
- Potser també ajudava no a la fusteria.
ISABEL: no, no, no, la meva iaia no, mai.
CONXITA: eren els oficis.
- Hi havia com molta divisió.
CONXITA: si, amb oficis.
ISABEL: però és que era fusteria, i és clar, en fusteria que volies ajudar, en una fusteria. Era una mica difícil, deuria fer doncs ajudava doncs a la casa, feia el menjar i feia les coses i ja et dic que els meus avis havien sigut fusters de tota la vida, però feien fusteria.
- Núria, que volies dir tu.
NÚRIA: volia dir que potser ens hem descuidat d’una cosa que potser feien també molta gent que era anar a fer de minyona.
- Ah!
MERCÈ: bueno, les noies d’aquella època, és clar.
NÚRIA: és que és clar, aquí hauríem de parlar només de les noies. Que feien les senyores doncs de bona família, no feien res, no feien res. S’estaven a casa. Llavors hi havia gent que havia de treballar, es podien anar a la fàbrica, es podia ser modista, es podia ajudar a les botigues, ajudar doncs al camp.
- Però normalment algú de fora, perquè les botigues dèieu que era com algo molt familiar, m’imagino que no contractaven gent de fora.
NÚRIA: normalment eren de casa, eren de casa. O sigui. A diferents... això era lo més abundant, perquè llavors a vegades hi ha coses que son un o dos grup que ho feien però això. Però llavors hi havia noies que anaven a servir.
- Que servien a les cases bones...
ISABEL: si, a les cases riques.
CONXITA: als de Barcelona.
- Els estiuejants...
CONXITA: els estiuejants, als que venien de Barcelona, i a fer feines...
NÚRIA: o a fer de mainaderes, o anar a fregar. Llavors això que encara dura, anar a fregar per les cases. O sigui aquestes eren les feines normals, aquest ventall, em penso que podríem resumir les feines de les dones.
- Una dona que fos de classe mitjana baixa si no treballava estava ben vist?
CONXITA: a veure la noia que estudiés aquí la Garriga, que no s’ha estudiat massa, perquè jo que sóc mes jove que la Núria, però... diríem que amb unes circumstàncies diferents perquè no he nascut aquí, però venia cada setmana aquí, perquè la mama venia roba el dissabte i diumenge a darrere de casa la meva àvia, aquí, els anys cinquanta i algo vam posar una botiga de robes, a darrere casa l’àvia, o sigui que era com una rebotiga que no es veia al públic però que estava amb totes les de la llei, per tant la mama el cap de setmana treballava de venta de robes aquí a la Garriga, eh. Però les meves amigues poques van estudiar, jo tinc 66 anys i ja s’estudiava.
- Això de l’educació ja seria un altre tema, però...
CONXITA: la majoria com la mama, que tindria doncs..., com la Lola que ha vingut abans, aquestes si eren de casa més benestant, com era el cas de la meva mare, se n'anaven a cosir, perquè no les deixaven, no anaven a la fàbrica.
- Com es això...
CONXITA: no anaven a la fàbrica, no anaven a treballar a la Can Comère o Can... sinó que anaven... els portaven...
MERCÈ: a veure perdona però és que quan tú parles de la teva mare de jove potser no hi eren aquestes fàbriques, eh!
CONXITA: sí, i tant.
MERCÈ: no, home, moltes no. Molt poquetes...
CONXITA: l’Horis, la filatura, ja hi era...
MERCÈ: no hi havia les fàbriques d’ara, eh.
CONXITA: llavors es quedaven a casa.
- Doncs diguem que la feina, o sigui que la dona treballi està ben vist depenent de l’estatus que tingui? Es això?
CONXITA: no es qüestió que estigués mal vist, diríem que no hi havia necessitat, ja no sortia.
NÚRIA: ni s’acudia, el treball en aquest moment, fins fa molt poc temps, el treballar una dona, no era una opció de la dona, era una necessitat, o sigui que només treballaven les que ho necessitaven, no només això, sinó per exemple s’estaven en un estatus una mica doncs, i no s’arribava, no es tenien prou diners, es feien miracles i abans passaves gana que anar a treballar, perquè a l'anar a treballar havies perdut l’estatus.
ISABEL: la meva mare va treballar tota la vida de joveneta, va ser modista, abans de casar-se, i a casa meva els meus avis...
- Bueno, hi ha famílies i famílies.
ISABEL: bueno, jo dic, jo dic. I les seves amigues, totes les seves amigues van anar a cosir sempre amb la meva mare.
CONXITA: si.
- Però bueno, en el teu cas segur que no estava mal vist perquè hi havia la necessitat.
CONXITA: no és que estigués mal vist, és que no és...
- És que no entrava a dins de la normalitat.
NÚRIA: jo em sembla que la paraula mal vist no és... no ens acabem d’entendre...
CONXITA: era com una inèrcia de la societat, una inèrcia de la societat, de dir, oi que abans el fill que no era el primogènit se n'anava de capellà, i la noia se n'anava de monja, una època molt anterior, li compraven un convent i la posaven de priora del convent. Doncs això va anar evolucionant i aleshores la noia que deien el germà de la mama se’n va anar a estudiar de veterinària a Saragossa i la mama que anava a les monges i no va voler estudiar, o potser ni se li va plantejar...
NÚRIA: ni plantejar.
CONXITA: ni a ella se li va plantejar bé o malament d’estudiar una carrera, com que era una noia lo normal era casar-se i pujar una família, no, i llavors ella anava a cosir, i la meva mare era feliç anant a cosir i hagués sigut feliç fent de modista, la mama feliç, però no se li havia plantejat d’allò, en canvi a mi, la il·lusió del meu pare era que jo estudiés, si jo no hagués estudiat, el meu pare ho hauria, des del seu punt de vista ho hauria vist molt malament, o sigui que em van empènyer a estudiar, diríem, sense plantejar-se si no volia estudiar, oi. Doncs a la mama no, la meva mare era feliç anant a cosir, la meva mare era feliç anant a cosir.
NÚRIA: es va evolucionant, però, però vull dir...
CONXITA: no es plantejaven com a mal vist.
NÚRIA: estava com més... a veure fins a la guerra, fins al 36, els senyors anaven amb barret i els treballadors anaven amb gorra. I llavors al 36 els del barret se’l van treure per no semblar senyors, això ho trobareu en tots els llibres d’història que parlen d’aquest temps. Doncs, jo el que volia intentar explicar, però veig que m’explico malament, és això que hi havia uns estatus, hi eren i el que anava amb barret si la seva dona hagués anat a treballar, s’hagués sentit humiliat.
- És mes un tema no de que estigui mal vist, sinó és un tema d’estatus i l’estatus marcava que la dona no treballés. Era això no?
NÚRIA: no que estigués mal vist, és clar, és clar, aixó vull dir i això va durar molt temps.
- I si la dona treballava ja era marca de que ja no hi havia l’estatus.
CONXITA: no és que fos mal vist, al contrari...
- Es perdia categoria.
NÚRIA: es perdia categoria.
CONXITA: no és que, inclòs era per pura necessitat, i la persona que no ho necessitava o jo hi havia una veïna que no eren d’aquí a la Garriga, allà al darrere de casa, en una torreta modernista, que era filla única i que el marit, doncs no es guanyava gens bé la vida i va fer, es va vendre totes les joies, es va anar venent totes les joies perquè no va fer res en tota la seva vida, aquella si que anava de senyora, tota la vida.
- Anava de senyora però tenia les seves necessitats.
CONXITA: oh i tant!
NÚRIA: això et volia dir...
- Però volia conservar el seu...
CONXITA: patia gana, patia gana...
NÚRIA: exacte, abans hauria patit gana...
- Prioritzava l'estatus que...
CONXITA: però aquesta no era de la Garriga.
ISABEL: ara t’ho anava a dir jo, ara t’ho anava a dir, eh, no havia dit res però aquesta no era de la Garriga, perquè les dones de la Garriga no se’n donaven de vergonya d’anar a treballar.
CONXITA: aquí a la Garriga no hi havia res mal vist.
NÚRIA: n’hi ha de totes.
CONXITA: no hi havia res malt vist, no hi havia moltes possibilitats.
NÚRIA: la meva mare no,...
ISABEL: però, la teva mare era un cas especial.
NÚRIA: bueno, però, però...
ISABEL: a vosaltres us van “apoiar” molt, vosaltres després de la guerra vau tenir...
- Bueno, no és un cas especial, és un cas de molts que es podien donar.
ISABEL: si home, clar... i vosaltres vau tenir unes educacions, vau tenir que cap noia de la Garriga en aquella època la va tenir.
- Deixeu-la parlar a la Núria, que no la deixeu parlar.
NÚRIA: és que em penso que ho desenfoquem, o sigui, és clar que hi havia una persona, per exemple per la meva mare, que ara en faria un estan, ella anar de botiguera no, eh...
- Ja no tenia costum de...
NÚRIA: hauria, mira, doncs es va estimar més, bueno, hi havia el meu tio que li passava un tant perquè havien tingut un negoci, però vivíem justíssims, segurament més que qualsevol, la Mercè no, de vosaltres segur.
VEU: si.
VEU: però en canvi...
ISABEL: el meu pare va marxar durant la guerra i va trigar quatre anys a tornar, vam tenir sort dels meus avis i la meva mare que va treballar tota la vida.
- Si, el que passa és que la mare de la Núria suposo tenia ja un altre tipus de vida, un altre tipus de...
NÚRIA: era l’estatus.
- Volia observar aquest estatus.
NÚRIA: Aquestes coses que, és que, més que voler, és que, és el que s’havia de fer. És el que s’havia de fer, era com no sé, un rebaix...
MERCÈ: a veure jo...
CONXITA: pujar a ningú ofèn, baixar costa.
NÚRIA: ara això era una cosa que...
- A veure era com el tema de que no es va voler tornar a casar, no? És pel mateix motiu suposo, no?
NÚRIA: és clar, bueno, això perquè ho va fer, no ho sé, això no li discutiria mai. Lo altre si, és una cosa que s’ha perdut del tot, bueno del tot, del tot no. Però jo me’n recordo que, de gent que feia veritables equilibris per, per mantenir...
CONXITA: i ara també, i ara també.
NÚRIA: i ara també.
MERCÈ: a veure jo, jo conec el que diu la Núria, però en aquest cas, potser me’n dono compte ara, que la meva mare va ser una persona increïble. Perquè la meva mare, de soltera també estava bé a cal Cadiraire, el meu avi era cadiraire, i no li faltava res i no havia treballat la meva mare, es va casar, va tenir dues filles i es va quedar viuda, no havia treballat mai i llavors vaig néixer jo. A veure, a part de néixer jo i de tot el que representava pel poble, la meva mare sí que va ser molt valenta perquè va dir: bé, jo he de mantenir aquesta filla i se’n va anar a servir. I diguessin el que diguessin, va anar a servir fins que jo ja era gran, i la meva mare sempre em deia... i la meva mare se’n va anar a fer de cuinera i en aquella època sabia llegir i escriure normalet com totes les senyores de la seva edat, però sempre em deia, i això ho recordo, i us ho deia l’altre vegada que la meva mare em va ensenyar a llegir el català abans fins i tot de que jo llegís castellà. I sempre em deia: tens que estudiar, perquè el que no pots fer és fer de minyona com jo. I va ser molt valenta i aquesta és la veritat.
CONXITA: va ser molt valenta, és clar, però també en el fons... era algo que desitjava.
NÚRIA: ella va ser valenta com altres, clar, però veus com a tu et deia, però si, és així.
MERCÈ: ella em deia: has d'estudiar perquè no has de ser minyona com jo. O sigui que sí, molt valenta.
ISABEL: jo la meva mare, doncs el meu pare va marxar durant la guerra, bueno, després de la guerra vull dir, van bueno el meu pare era especial, ja, i la meva mare es va quedar sola amb el meu germà i amb mi.
- Ja ens ho havies comentat això, ja.
ISABEL: i és clar, la meva mare va treballar tots els quatre o cinc anys que el meu pare va ser a França i la meva mare ens va pujar a nosaltres, i bé, i bé, perquè va treballar moltíssim, i també doncs dintre de tot no vam ser tant mal vistos com molta gent d’aquí a la Garriga... Espera’t, espera’t! Com a rojos, reina, com a rojos!
NÚRIA: ah!
ISABEL: com a rojos! Com a modista la meva mare, no, al contrari, vam estar molt “apoiats”.
- I el tema econòmic?
ISABEL: econòmic, la meva mare treballava...
- Vull dir en el tema remuneració, Mercè tu que has treballat en fàbriques, hi havia diferència de sous, molta?
MERCÈ: si, entre homes i dones, oh i tant! A veure, jo per exemple, jo la primera setmana que vaig anar a treballar a la fàbrica, que tenia divuit anys, mira, era l’any 58, mira, vaig guanyar 60 pessetes.
CONXITA: jo en aquells anys vaig anar a treballar de mestre i va...
- Saps el que guanyava... bueno, tu podries dir el que guanyava el teu pare, no, en aquell moment?
CONXITA: no, en aquell moment guanyava l'equivalent al que guanya un directiu d’ara, perquè el meu pare m’havia amagat sempre les nòmines, i ell em deia que érem pobres i estàvem en un pis de lloguer a Barcelona i jo deia que home canviem el pis perquè els barris nostres eren...
ISABEL: bueno, és que abans la gent tenien el sentit de l’ahorro, tenien el sentit de l’ahorro.
NÚRIA: a veure, perdona, és que per força que no hi havia seguretat social i si no procuraves per la vellesa...
MERCÈ: i els medicaments, els havies de comprar...
CONXITA: a mi no em van pujar com la filla d’un directiu, o d’una persona que es guanyava bé la vida, em van pujar justa, la mama em feia la roba, i me’n recordo que la gent que venia a estiuejar aquí a la Garriga, que jo anava, cada setmana era a casa la iaia, per tant jo no hi vivia però hi venia cada setmana, jo sóc com una apatrida, jo no sóc, si a mi em pregunteu d’on sóc et diré que sóc de l’Hospitalet, de Santa Eulàlia, jo no m’he considerat mai de la Garriga, no hi he nascut i no m’hi he sentit mai identificada, perquè no ho sé però no m’hi he sentit mai. Jo estimo els meus barris que són lletjos, que són de l’Hospitalet, perquè doncs hi he viscut tot el caliu de la joventut però també m’ho he passat molt be aquí a la Garriga a casa la iaia cada setmana, jugant amb la gent del carrer...
ISABEL: és que a casa els avis sempre ens ho passàvem molt bé...
- I a casa teva Conxita, tu que no vas venir l’altre dia, a casa teva qui distribuïa els diners? Perquè deies que no et deixava veure les nòmines però la teva mare si...
CONXITA: el papa, el papa, el papa...
- I com fèieu això de l’estalvi, estalviava ell o...
CONXITA: ell, ell, el meu pare sempre havia portat, com que era un gran administrador, era una persona molt administrada i ell portava ell, li donava els diners a la mama i la mama administrava la part de...
- Llavors no ho administrava ell...
CONXITA: no, administrava la part del menjar, però si s’havia de comprar roba, sabates, li havia de demanar al meu pare i canviava molt fàcilment de parer. O sigui que tu li deies pare necessito unes sabates, li justificaves que necessitaves unes sabates i em deia va pues compra-te-les i ja podies anar-hi perquè quan tornés de treballar a la tarda ja havia canviat, i havia dit escolta, potser que ens ho plantegem i esperem... saps, o sigui que havia d’anar corrents, per tant, tot i que a casa es guanyaven la vida i que a més a més en aquella època guanyar-se la vida tampoc era... també la vida era molt cara per lo que es guanyava, era molt cara per lo que es guanyava, clar, havien d’administrar que jo estudiava i és clar, i a mi a pan i “cuchillo”, i lo que fos, no, la roba em feia la mare i les sabates que s’havien de comprar.
- I la teva mare, treballant a la botiga també guanyava...
CONXITA: treballàvem tots a la botiga, perquè els paquets de roba no sé si sabeu que pesen molt, jo tinc les mans molt grosses i deformades de portar els paquets de roba de l’Hospitalet cap aquí.
- I aquests diners també els administrava el teu pare?
CONXITA: si, el calaix l’administrava el pare, i d’en tant en tant la mama em donava algun diner, em donava algun diner, allò que posava la mà al calaix i em donava algun diner, sobretot els diumenges per anar al Patronat, perquè jo també anava al Patronat com vosaltres.
ISABEL: és que el Patronat va ser una gran cosa a la Garriga.
CONXITA: si, i al Patronat ballàvem sardanes i al Patronat ens relacionàvem amb els nois.
- Aprofitarem que heu tingut vides tan diferents per parlar una mica de l’educació, m’imagino que hi ha gent que no ha anat a escola, les que heu anat, quina experiència en podeu extreure d'haver anat a escola, com ho vau viure i com era l’escola, no?
ISABEL: l’escola d’aquí la Garriga, les monges eren molt justetes, molt justeta...
- Què vol dir molt justeta, què us ensenyaven?
ISABEL: les quatre regles i poca cosa més.
- Com estava distribuïda l’escola, hi havia nens i nenes...
TOTES: no!!! i ara!!!!
ISABEL: això nens i nenes, a veure!
CONXITA: els nens i nenes es va posar quan jo vaig entrar a treballar a les monges.
ISABEL: jo, quan els meus fills van començar el col·legi les nenes anaven a les monges, i els nens al hermanus, la Salle que va venir, el Toni encara va anar a la Salle.
- I que fèieu les nenes? Què us ensenyaven?
ISABEL: a les monges, mira doncs les quatre regles i l’art de cosir, fèiem labors...
- Que són les quatre regles?
TOTES: sumar, restar, multiplicar i dividir. Això és les quatre regles.
CONXITA: que la mama va anar també a les monges...
ISABEL: la meva mare també hi va anar.
CONXITA: que no se’n movia de les monges...
ISABEL: i a la tarda, labor, resàvem el rosari i resàvem el trisagi que no he sabut mai que era, el trisagi que era, no ho sé...
- I estàveu tot el dia al cole?
ISABEL: si, de les nou del matí a les 12 i de les tres a no sé quina hora, les 5 i mitja i els dissabtes també.
CONXITA: i teníem festa el dijous a la tarda però el dissabte tot el dia.
- Que fèieu de labores?
MERCÈ: vora foradada.
NÚRIA: la meva, això va ser la meva tortura, els drapets, ens donaven un drapet i no sé de quin temps...
ISABEL: però tu vas anar-hi a les monges?
NÚRIA: i tant! fins als 11 anys.
ISABEL: bueno, però després te’n vas anar.
NÚRIA: bueno, però a llavors, primer, una vora, després una vora foradada, després punt d’incrustació, després punt de no se què... jo tenia una germana que tenia un any menys que jo i feia uns drapets perfectes, i jo era un horror, mai, quan venia l’hora del drap, era la meva tortura.
ISABEL: potser jo era més grandeta perquè jo tinc encara un coixí fet meu de brodat artístic que deien, amb tambor, brodat, però jo vaig anar fins als 14 anys, i vaig anar sempre a les monges, no em vaig moure...
NÚRIA: jo vaig fer el drapet, o fèiem altres coses tatxado que això ja ens agradava més...
- Llavors vas continuar estudiant, no? Quan vas marxar d’aquí a la Garriga, va canviar l’educació?
ISABEL: perquè vosaltres hi vau viure tots, la teva mare també? Va marxar d’aquí la Garriga?
NÚRIA: però molt tard.
ISABEL: vau anar a viure a Barcelona tots?
NÚRIA: si però quan jo ja tenia... Home, és clar. A més estava interna. És clar. O si, és clar.
- I com era l’educació en un col·legi, en un internat?
NÚRIA: l’educació del col·legi era bona. Vam anar al Sagrat Cor i era un col·legi prestigiós... però és clar...
- També separats nens i nenes?
NÚRIA: oh! És clar.
- Ho pregunto perquè no ho sé, eh...
ISABEL: oh, és clar. Això... home com vols que hi hagués internes nois i noies...
NÚRIA: nens i nenes només van anar junts a l’escola pública i durant la República. I prou. I després no hi van tornar, fins... quan dius tu? Tu que te’n deus recordar? Fins que es va morir en Franco.
CONXITA: fins a la mort d’en Franco. Al 75.
ISABEL: jo tots els meus fills, ara que ho dieu...
CONXITA: fins l’any 75 no ens van començar a barrejar perquè jo vaig estudiar magisteri i anàvem separats.
NÚRIA: més tard del 75. Els nois...
ISABEL: jo... tots els meus fills sempre han estat separats, eh...
NÚRIA: oh! És clar.
ISABEL: tots, tots... i les teves filles també...
- I aquesta educació interna, com era? Què us donaven? Què us donaven a classe?
NÚRIA: o sigui... totes... les assignatures... a llavors ja era batxillerat. O sigui les assignatures que hi havia al batxillerat: matemàtiques, i llengua i llatí,... llatí des d'els 11 anys ja feia llatí... què més... història... bueno lo que eren les assignatures normals. Dels estudis de batxillerat d’aquella època.
CONXITA: com ara, eh...
NÚRIA: a la tarda també fèiem labor... o potser era aquí que fèiem els drapets? Bueno, és igual, no me’n recordo.
CONXITA: allà es feien labors. Al batxiller et feien fer labors.
NÚRIA: i llavors també teníem “formación del espíritu nacional”.
- Aquí volia arribar, jo. Què era això?
NÚRIA: però això era extern. Això.
ISABEL: encara tinc un vers de “Isabel y Fernando”...
NÚRIA: inclós les monges que eren molt respectuoses i d’això... però això com que els hi venia de fóra... les falangistes... i els mortificava i ens deien... “bueno venga niñas...” veiem, nosaltres veiem que les monges... no els tractaven... bueno els tractaven... no els hi agradava... doncs, a nosaltres no cal dir-ho. Que en deien la feina de les ??? i nosaltres en dèiem “els fems i els...” i miraves de... Això venien falangistes, noies. Aquestes noies que en deien... com en deien de les dones? El Frente de Juventudes eren els nois i les noies... no sé com eren. Bueno, lo equivalent i venien... jo me’n recordo que venia una noia falangista tota tocada i posada i ens parlaven del José Antonio i del Lorenzo Redondo i del no sé què i quantos, del Ramos... i llavors d’això t’examinaven i era obligació.
- Era una altra assignatura, no?
NÚRIA: oh... era...
MERCÈ: a veure lo que passa és que tu sempre... tu perquè vas anar a Barcelona a l’escola aquesta i molt bé... però per exemple aquí a la Garriga, jo me’n vaig anar també a Barcelona als 7 anys també però quan anaves aquí a escola a la Garriga, les monges no eren mestres.
NÚRIA: ah, no!
ISABEL: noooo no hi havia cap.
MERCÈ: clar... això també s’ha de tenir en compte. O sigui, anaves a escola però no eren mestres, eh...
ISABEL: de les que a mi em van ensenyar no hi havia cap que fos mestra.
MERCÈ: no eren mestres.
- Què ensenyaven?
MERCÈ: ensenyaven a fer labors i t’ensenyaven a sumar, restar i multiplicar perquè no arribaven més enllà.
ISABEL: i la història d’Espanya que arribava als reis catòlics, em sembla. I poca cosa més...
MERCÈ: no, no, això s’ha de tenir en compte perquè, a veure... no és el mateix. La gent que a veure... tu, la Núria i la Conxita van anar a Barcelona i jo... jo me’n vaig anar als 7 anys i vaig tornar als 18. Jo vaig estudiar a Barcelona però a veure, aquí a la Garriga les monges no eren mestres. Cap. Vull dir van començar a haver-hi quan vas anar-hi tu o...
ISABEL: no, no, no.
MERCÈ: potser.
ISABEL: quan jo hi vaig anar-hi. Quan jo hi vaig anar-hi la mare superiora tenia una neboda, tenia una neboda, que sort en vam tenir.
MERCÈ: això s’ha de tenir molt en compte, eh. En els pobles les monges no eren mestres.
CONXITA: perquè la “Xel·la” em sembla que ja la van agafar les monges d’aquí.
ISABEL: després.
CONXITA: perquè la van, la van... ella tenia una escola privada, aquesta senyora i la feia... a casa seva tenia una escola que funcionava bé i ella ja vivia de...
ISABEL: Però això a quina època?
CONXITA: això no... ja d’ara. Ja era d’ara, seixanta i algo...
ISABEL: jo a la meva època, jo puc dir-ho per mi, eh.
CONXITA: Al 50 o a finals del 50. La van, les monges, perquè a la Xel·la es feien molt amb les monges, havia tingut el marit tuberculós... com el tiet... i es relacionaven molt amb la iaia. Pels problemes aquests de salut de...
MERCÈ: clar, no eren mestres.
CONXITA: dos, dos que un va viure i l’altre es va morir.
MERCÈ: jo l'única mestra que vam tenir que va valdre la pena.
CONXITA: i aquesta va dir... diu jo estic contenta, perquè les monges m’han fet bon tracte. Perquè anés amb elles. Perquè era... això al 50 i pico.
ISABEL: però jo et dic, quan jo hi vaig anar-hi, a col·legi amb les monges... vam tenir la sort, al cap d’uns anys, no sé... que la madre superiora tenia una neboda que estudiava... que era de Balaguer, catalana. I ella també era catalana, que estudiava la normal a Barcelona i la va fer venir aquí i aquella va ser la que ens va ensenyar una mica més de tot la senyoreta Carmen. Que encara l’hem anada a veure moltes vegades les alumnes perquè hi tenim bona relació que va ser doncs una que va ser, eh innovadora, doncs en aquella època i ens va ensenyar moltes més coses que no ens ensenyaven al principi... les monges. Perquè les monges no sabien. No sabien absolutament... no sabien pobretes... els meus fills sempre em pregunten si m’ensenyaven a... com es diu...
MERCÈ: no, és clar, això també s’ha de tenir en compte perquè la gent que no podien marxar del poble arribaven a un nivell que no podien anar més amunt.
- Però dic una cosa... hi havia diferència entre homes i dones? Encara que sigui al mateix poble. O sigui els homes tenien un altre tipus d’educació?
NÚRIA: no... crec...
ISABEL: nooo. Los hermanos... el meu germà va anar a el que en deien los hermanos, que no eren hermanos en l’època aquella, eh. Eren mestres. I els mestres que van venir, com que eren el... el senyor com se diu... com es deia, el...
NÚRIA: en Barot?
ISABEL: en Barot i aquells.
MERCÈ: aquests si que eren mestres, els dels nois.
ISABEL: si, potser el meu germà va tenir.
MERCÈ: potser els nois tenien una mica, diríem... no sé si millors o pitjors però tenien títols. Tenien gent titulada. I les monges, arrel de que és clar, va canviar... als anys 50 i pico, i ara... l’època de Franco es va potser anar relaxant una miqueta. Va canviar una miqueta. La postguerra més dura, no va ser ja menys dura. A llavors doncs, van començar potser a plantejar-se titulacions i coses a exigir i a les monges van trobar-se amb el problema de que no tenien titulacions...
MERCÈ: clar... perquè no en tenien...
ISABEL: si perquè quan va acabar la carrera... aquesta senyora que li dèiem senyoreta, quan va acabar la carrera jo ja vaig plegar i ella també doncs se’n va anar.
CONXITA: a llavors van contractar la Xel·la...
ISABEL: però si si, jo ja estudiava de mestra... jo ja tenia una altra visió de tot plegat que no eren les pobres monges que és clar no ens ensenyaven sexualitat amb... em van preguntar un dia els meus néts i jo i que vols que ens ensenyin sexualitat si no la sabien ni ells. No això és una tonteria, però és clar, no sabien res de res.
- I a nivell d’educació, les que vau anar a classe i tal.
CONXITA: Jo aquí a la Garriga, no.
- On anéssiu, és igual. Eren molt estrictes les profes, hi havia professors?
CONXITA: jo vaig anar amb una escola privada molt senzilla, d’unes germanes, la bàsica meva d’una ger... dues germanes que tenien tres classes de parvulari. Un primer nivell i un segon nivell i s’ha acabat. I llavors vaig tenir la sort i suposo que, almenys jo com a mestra veig, veig la sort, eren una gent que seguien lo de l’època, lo del rosari... igual que les monges i també lo justet justet de l’ensenyament, allò de les regles bàsiques i tot plegat però ja fèiem comedietes, teatre... i feiem alguna cosa dintre de l’escola.
ISABEL: bueno, el que fèiem nosaltres al Patronat...
NÚRIA: És que el Patronat va ser...
ISABEL: Jo del Patronat n’estic tan orgullosa... el Patronat va ser pel jovent d’aquella època, tot i siguent de l’església, tot i siguent de lo que sigui va ser una meravella. Perquè doncs els nois i les noies, evidentment fèiem comèdia els nois i fèiem comèdia les noies, eh. Però bueno, el ballar sardanes i anar al cine i tot això doncs ens reuníem nois i noies i allà hi havia doncs, enamoraments hi havia de tot en aquella època com potser més que ara. Hi havia, no sé. Molt bé.
Bueno, Déu siau i m’alegro d’haver-vos vist.
CONXITA: de l'ensenyament primari, el meu va ser bo en el sentit de què... quan tu podies anaves passant no com ara que passis o no passis... eh... que hi ha un problema molt greu. No hi havia fracàs escolar, ara hi ha un 30% de fracàs escolar.
Doncs era com una escola unitària llavors anàvem passant, llavors clar jo vaig anar... jo en aquell centre... doncs era feliç. Fèiem lo normal, que devien fer aquí a les monges. Vull dir l’ensenyament amb aquelles enciclopèdies que anaven canviant a nivell... l’enciclopèdia que era tota la sabiduria... estava l’enciclopèdia i prou. Després vaig anar, a 10 o 11 anys vaig anar a fer el batxiller, el que ara seria la ESO,... ja, els que ja anàvem bé del nivell aquell de les quatre regles doncs ja van dir, “aquesta nena si vol estudiar ja se la pot emportar a estudiar” perquè sinó anaves a fer comerç. Que hi havia, que no ho heu dit, hi havia la derivació, aquí a la Garriga també, les amigues que no anaven a fer el batxiller que eren molt poquetes de la meva edat, jo només en conec dues.
- Que feien batxiller?
CONXITA: Que van anar a batxiller i després van fer la carrera de mestra, només dues la Maria i l'Imma, eh? L'Imma Ballús, de la meva edat... les altres quan... o les posaven a treballar i se n'anaven a la fàbrica o allà... normalment a la fàbrica, o a cosir...
MERCÈ: no, no. Jo vaig estar a Barcelona...
- Tu vas fer fins al batxillerat?
MERCÈ: a veure, jo anava... vaig marxar als o... als 7 anys d’aquí la Garriga, perquè la meva mare feia de minyona, feia de cuinera, i se’n va anar a fer de cuinera amb els senyors Aranyó d’aquí... i jo estava amb la meva mare. Llavors anava a escola i no... anava. I als 11 anys ens vam anar a una clínica a... a fer que feia la mare de minyona, i jo vaig anar a les monges que era al carrer Sant ??? Mariano Cubí... les mateixes monges que aquí a la Garriga i tenia 11 anys. Encara hi són.
A veure, jo m’ho vaig passar molt malament. Molt malament, eh. Molt. Perquè si que hi havia molta diferència social perquè això era un barri ric de Barcelona i jo... pues era la filla d’una minyona. Pagàvem igual que tothom, perquè el doctor Poal era el que em pagava l’escola però hi havia molta diferència. Vull dir, jo amb les monges no m’hi havia avingut mai. Però bueno anava a l’escola i quan tenia 14 anys, que normalment era l’edat que llavors marxaves de l’escola, el doctor Poal aquest, que estaven en allà va dir bueno pues s’ha acabat aquesta escola perquè és clar, estava molt malament, i llavors vaig anar dels 14 als 18 anys a l’acadèmia “Cots” al carrer Aribau que llavors va ser tot el que vaig aprendre, eh. Perquè amb les monges... és lo que fèiem, primer que no ens aveníem, segona que no en sabien d’ensenyar, indiscutible, no eren mestres. I segona que només feies que resar i fer “tapetes” com diu la... fer drapets com diu la Núria (rialles).
A llavors doncs jo, el metge aquest em va fer anar a l’acadèmia Cots, als matins anava a l’acadèmia i a la tarda feia d’infermera a la clínica. O sigui, que jo vaig aprendre, es pot dir que, tot lo que vaig aprendre, perquè amb un any vaig fer dos anys de batxillerat perquè llavors es podia fer molt així. I feia d’infermera, o sigui que tot el que jo vaig aprendre, es pot dir que els vaig fer dels 14 als 18 anys. Perquè abans...
- I Déu n'hi do lo que vas poder fer... dintre de la teva situació personal, no?
MERCÈ: si, si. No? Perquè la meva mare va, bueno és lo que us estic dient, la meva mare va... jo com podeu comprendre lo que no volia era estudiar i com suposo molta canalla, no? Passar-t’ho bé, no? Però bueno, la meva... ella s’hi posava molt seria, si. Gràcies amb ella, si.
CONXITA: a llavors a tots els instituts lo que, clar aquí a la Garriga no hi havia ni instituts. Per tant no és que la gent tampoc no volgués, però com que no hi havia l'oportunitat... doncs la gent que no tenia més possibles o que no volia fer el sacrifici... o que no veia, no veia perquè s’havia de fer el sacrifici, perquè altra cosa és veure com la necessitat d’estudiar. Doncs, durant una època com necessitat d’estudiar no se’n veia. Sobretot per les dones no se’n, no hi era. Llavors les dones, i els homes també anaven, els homes anaven més cap als oficis i feien d’aprenentets a tot arreu; però les dones com que no hi havia aquesta possibilitat o érem modistes, o és clar ja... o es quedaven a casa... o anaven a servir.
MERCÈ: o anaven a la fàbrica...
CONXITA: no, no... allà on podien. Anaven, si estudiaven anaven al comerç que se’n deia. I estudiaven comerç que seria doncs per entrar en un despatx a poder portar els comptes, tipu administratiu. Fer taquigrafia, mecanografia.
MERCÈ: si això també es feia molt.
CONXITA: això es feia molt, si. A la meva. A la meva època. Per tant, ja hi havia una derivació als 10 o 11 anys i cap a comerç o cap a batxiller. I jo vaig deixar llavors l’escola i em van posar a batxiller i el que no es tocava de batx... sempre per la zona nostra que havies d’agafar el metro i tot un pelegrinatge era l’Institut Maragall. És una cosa molt curiosa, el record que en tinc, a l’Institut Maragall hi havia molta disciplina. Tancaven la porta a les 9 del matí i la feina que tenies... et posaven uns carnets de disciplina que havien de firmar els pares eee per, per moltes coses i el càstig que et posaven era anar a missa a les 8 del matí quan et trobaven pendolejant pels passadissos a hores de classe. El càstig. Perquè els que feien el llatí, i et portaven els estudis els, d’allò d’estudis, els caps d’estudis eren dos capellans “Castrenses” anaven amb la sotana, amb el viuet de l’exèrcit, eh, dos capellans “Castrenses” imagineu-se disciplina militar. Tot lo altre eren dones, excepte, i bueno, també hi havia el professor de matemàtiques que era un home, però amb nenes. Tot érem nenes, no érem nens. L’Institut Maragall només era de nenes. I teníem la disciplina castrense, que ens imposaven aquests dos tius a base de misses (rialles).
MERCÈ: si, si. No. A veure això si que passava.
- I tot éreu dones, i tot eren profes dones però els dos que manaven...
NÚRIA: oh, és clar. Oh, i tant.
CONXITA: els dos que manaven eren dos homes. I el director, un dels directors; dels directius també era el de literatura que era un home i era de la meseta. Que el primer “xasco” que em vaig emportar, per això quan us he dit que em dic Concepció, perquè el primer xasco va ser quan em va dir com et dius, quan vaig anar a matricular-me soleta perquè a mi em feien espavilar, eh. Vaig anar a matricular-me soleta als 11 anys, em van dir “como te llamas?” (tot en castellà) “cómo te llamas?” i jo “Conxita” “Conxita no es ningún nombre, usted se llama Concepción. Y a partir de ahora apréndaselo bien, usted se llama Concepción Matamoros” i a partir d’aquí veieu la disciplina, 11 anyets, 11 acabats de fer així perquè era de les jovenetes... Després vaig passar a l’escola de magisteri, vaig fer 4 anys de batxiller, fins als 14. Vaig passar a la carrera de magisteri, que també només era de dones... es feia a la Rambla Catalunya. Era al capdamunt de la Rambla Catalunya, tocant a la Diagonal.
- O sigui que també hi havia diferenciació sexual a les carreres?
CONXITA: les dones anàvem al matí i els nois anaven a la tarda. Com que fèiem la gimnàstica en el pati, saps en l'Eixample que hi ha aquelles mançanes, aquells patis de mançana grans; interiors... allà fèiem la gimnàstica les dones vestides d’aquella manera amb uns bombatxos que nosaltres ens els pujàvem fins aquí dalt però que anaven fins més, a mitja cama. Tot ho portava la Falange, eh, la secció femenina. Doncs, ho fèiem a última hora, els nois venien abans que els hi tocava i ens espiaven entre els vidres, com ens canviàvem i ens posàvem aquells pololos. Que en deien pololos. Ens posàvem els pololos i ens trèiem el vestit i és clar, això amb tota discreció perquè entre nosaltres també... allò de dir... com ara que vas a un gimnàs vosaltres, nosaltres... i jo que faig danses doncs, és igual despullar-te davant d’un home que d’una dona l’edat que tinguis és lo de menys; a llavors no. Entre nosaltres també anaves de “recatado” saps? O sigui que jo vaig viure i em fa molta il·lusió dir, que a mi em van penjar la carrera a l’últim any. Per una assignatura vaig haver de tardar un any més a fer la revàlida de la carrera perquè jo he sigut sempre molt rebel i els hi qüestionava tot... la religió sempre me la vaig mirar d’un tros lluny i la vaig anar deixant i a les falanges els hi discutíem sempre els punts de la disciplina d’en José Antonio... que te’ls feien aprendre i qüestionar però a favor... si ho qüestionaves en contra i els hi discuties et queia un pal perquè me’n recordo que em van dir “ui, si tu vols passar la Falange, les assignatures de Falange posa en el examen “Viva España, arriba Fra..., arriba España, viva Franco” i
MERCÈ: estaves aprovada... estaves aprovada.
CONXITA: jo me’n recordo que el primer examen que vaig fer als 11 anys. Als 11 anys, no sabia res i vaig escriure tres o quatre línies i vaig omplir tot el full de “Viva Franco” “Arriba España” us ho juro... si em van aprovar.
MERCÈ: clar... no, no... això és cert...
CONXITA: però l’últim any ens van penjar, ens van penjar tot el curs i ens van posar un zero col·lectiu i ens van dir us haureu de tornar a examinar al setembre, i jo em vaig rebel·lar a anar-hi al setembre i és clar, em van posar a treballar a casa meva, de mestra, sense tenir la revàlida sense tenir el títol acabat. Per “rebeldia”. Però el meu pare va dir, tu has d’allò? Doncs ara a treballar de mestra. I vaig començar a treballar de mestra a Barcelona. Però ens van posar un zero rodó amb una nota que posava en el parte de notes “por rebeldes”. O sigui que jo ja estava fitxada per rebeldia “por osar discutir a la profesora” perquè a les de Falange si que eren dones, tan en un lloc com en un altre. I l'única professora...
- I això a casa com ho acollien?
CONXITA: a casa el pare em deia que el professor sempre tenia raó.
MERCÈ i NÚRIA: al revés que ara... (rialles)
CONXITA: I que la meva obligació era estudiar i treure bones notes i que si a mi em posaven algo que a lo millor si que tenia raó, però que la meva obligació era acabar la carrera i deixar-se d’històries. Per tant al meu pare no li podies anar amb històries, de si la senyoreta, si la profe. Sinó que tu calla i a treballar que és la teva obligació. Això m’hi havia pujat sempre. I a les meves filles els hi ha passat igual. Que jo sempre,... no he donat mai la raó a les meves filles després averiguaves qué passava però sempre la tenien els professors.
MERCÈ: no, a veure. Jo per exemple que anava a les monges, que ja us he dit que m’ho havia passat molt malament, doncs, per exemple feien el mes de Maria que tenies que anar a missa a les 8 del matí, allà també al carrer Sant Aló, i com que la meva mare no havia sigut mai de missa pues no hi anava. Pues jo sempre tenia zero en notes. O sigui, no anaves a missa et posaven... ja estaves suspesa totalment.
CONXITA: I com tu deies... tu havies anat al Sagrat Cor, Núria?
NÚRIA: si, si...
CONXITA: doncs, al Sagrat Cor, jo com a mestra havia tingut una experiència molt negativa que em va impactar i això va ser el principi del final de les meves creences. El principi del final, que va anar evolucionant a poc a poc. Que va ser que jo, això que el meu pare em va dir tu a treballar de mestra i com que el primer sou de mestra: 1300 pessetes, del sou de mestra... jo tenia... llavors quin any era... al 50... 58?
NÚRIA: era molt, eh!
CONXITA: 1300 pessetes el primer sou de mestra. En una acadèmia del Poble Sec. Per allà a prop on vivia...
MERCÈ: si, no sé però era molts diners...
CONXITA: en d’allò. El cantant. En Serrat. Bueno per allà. Que era un barri bàsicament de drapaires. Drapaires rics. Però de drapaires, eren serveis de Barcelona. Em van dir, doncs “si vols diners, nena, aquestes 1300 pessetes van a casa. Perquè doncs, fins ara t’hem mantingut i aquestes s’ingressen a casa. Aleshores si tu vols pagar-te aquella miqueta de”, aleshores jo tenia 18 anys, la miqueta de cosetes que pogués buscar de més... llavors jo ja vaig conèixer un noi d’aquí la Garriga que és amb el que m’hi vaig, amb el que estic casada encara. Que no era de la Garriga però ens vam conèixer aquí ballant sardanes. Per fer els regalos del nòvio em van dir has de treballar. I em vaig posar a donar classes particulars amb una persona...
- A més a més de les classes que donaves...
CONXITA: a més a més de mestra donava classes particulars quan sortia de l’acadèmia, de fer de mestra, classes particulars amb una nana que anava al Sagrat Cor. I era una carnissera, la néta d’una carnissera d’Hostafrancs. I un dia em diu “encara no ha vingut la nena” “mira, agafarem un taxi i l’anirem a buscar a l’escola” ens en vam anar a aquell edifici tan hermós, d’en Gaudí, oi? Del Sagrat Cor, allà dalt a la Bonanova, que és una meravella.
NÚRIA: no, no... no és el Sagrat Cor, això. Això és Josep Maria. El d’en Gaudí és les Teresianes.
CONXITA: ah! Les Ter... perdó, les Teresianes. Doncs és veritat. Les Teresianes. Diu anem a buscar la nena. I allà ens obren allà, que vaig quedar meravellada als 18 anys aquell centre tan hermós... ens van fer passar i totes les nenes... aquesta nena era d’una gent molt rica de Caldes. Ens van fer passar a la sala de música, que era una sala hermosísima. I totes les nenes que estaven allà, riques, estaven a la sala de música en un concert de piano i mentre vam anar passant, lo que deies tu Mercè, que t’ho vas passar malament, allò doncs, jo com a mestra i que m’havia llegit molt els del 30... els mestres del 3... de la República i que tenia molt clar que volia ser una mestra al estils dels de la República. Quan vaig passar per allà em va caure tot a terra perquè a les aules tan hermoses d’aquell palau hi havia totes les nenes que les acollien i que algú els hi pagava perquè ja ho sabien les monges que els hi pagaven el metge tal o que anaven de franc. Totes aquestes nenes com tu, com tu, eh. Estaven netejant les aules.
MERCÈ: fregant, si, si.
CONXITA: netejant les classes. Jo això ho he vist. I...
- Us havíeu de guanyar estar allà...
MERCÈ: pagàvem igual que tothom, eh!
CONXITA: i les de la gent.
- A més a més us ho havíeu de guanyar, no us ho estaven regalant...
CONXITA: mentrestant les altres estaven a l’auditori escoltant un concert de piano. I a partir d’aquí, jo va ser el principi del final de la religió. Perquè això... a llavors, doncs, com es vivia? Jo ho he viscut d’aquesta manera. Jo de l’escola no en tinc mal record.
- Més que el tema religió, jo penso que estem tornant a lo de l'estatus, no? En el fons és això, no?
CONXITA: si...
- No sé quina hora és, eh? Si voleu plegar...
CONXITA: i aquí la Garriga les monges, la meva mare té un bon, en tenia un bon record. Les de la meva mare.
- Una última cosa, pel que fa a les carreres superiors, tu que en vas fer, tu també havies fet, no? Hi ha diferenciació sexual? Tu havies fet de mestra...
CONXITA: mestra hi havia diferenciació sexual, després vaig fer Psicologia però més tard.
- No, vull dir de carreres... per exemple les dones,... hi havia algun home fent magisteri?
CONXITA: si. Era ara us ho... el meu, la meva promoció érem 80 dones i em sembla que 14 nois.
- I és la diferenciació que es veu ara? Per exemple les carreres de lletres que sembla que són més de dona, i hi ha les carreres de ciències que sembla que són més d’homes. Això passava?
NÚRIA: jo, vaig anar a la Universitat a l’any 49. L’any 49, 48-49 vaig començar la universitat i jo feia lletres érem... hi havia un centenar de gent... és que era molt diferent, hi havia... era de les que havíem més gent i només érem 100. Ara són mil. Doncs, em penso que potser hi havia 10 nois i tot lo altre érem noies. Per exemple a Dret, era just al revés, a medecina era just al revés... a arquitectura, a arquitectura, això els que teníem nosaltres perquè llavors encara era la universitat de la plaça Universitat. Els d’arquitectura estaven a sobre, com al pis de sobre i els veiem per allà les baranes, només nois. No hi havia cap noia. Això en el meu temps. A Dret hi havia mitja dotzena de noies, hi havia una meva cosina que va ser prou arriscada per fer Dret... eren 5 o 6 només. I a fer Lletres, que llavors se’n deia així doncs, potser érem una mica més però potser eren 10 nois si arribaven justos, justos. Anàvem nois i noies junts, aquí si que era la gran novetat però anàvem junts nois i noies però hi havia les carreres amb majoria de noies, que només era aquesta... i llavors estava bastant equilibrat a farmàcia. A farmàcia si hi havia, sinó un 50 i 50, si però a farmàcia si ja hi havia més noies. Però la de Filosofia i lletres era fonamentalment femenina, arquitectura absolutament masculina. I, enginyers aquest ja no els teníem ni aquí.
MERCÈ: encara ara.
NÚRIA: Si encara ara. Enginyers eren només nois.
MERCÈ: i medecina també quasi bé...
NÚRIA: medecina hi havia alguna noia... però també molt poqueta com a Dret. Mitja dotzena per curs o una cosa d’aquestes. I això. O sigui, la femenina era la de lletres.
MERCÈ: perquè les dones que estudiaven potser medecina, derivaven cap a llevadores. Potser...
CONXITA: si...
MERCÈ: o feien més llevadores...
NÚRIA: les llevadores no estudiaven pas medicina...
MERCÈ: no... les noies tiraven més cap a infermeres o llevadores, no?
NÚRIA: no, però la carrera d’infermera era una altra cosa, eh?
MERCÈ: ja, ja... no, no... encara ho és...
NÚRIA: no, no però vull dir que es feia en un altre lloc, no es feia...
MERCÈ: no, ara parlo per mi... les noies si tenies una tendència de d’això...
NÚRIA: Et feies infermera, si.
MERCÈ: Et feies infermera o llevadora. És clar.
CONXITA: enfermera, llevadora o mestra. Eren les carreres més...
- Si us hi fixeu enfermera, llevadora o mestra són...
NÚRIA: cuidadores. Clar.
MERCÈ: si, si és clar.
CONXITA: a Psicologia, després jo vaig fer psicologia però ja va... ho vaig començar al 77,...
- Devia ser la primera promoció en fer psicologia? Aquí, no? A Barcelona?
CONXITA: era psicologia com a tal, era Filosofia i lletres, secció Psicologia. Jo tinc el títol encara, fixa’t del 82. Que posa Filosofia i lletres, secció Psicologia. En el 82. Llavors ja hi havia bastants nois, almenys a la secció psicologia... perquè el primer any era comú amb filosofia...
NÚRIA: dos anys.
CONXITA: pura...
NÚRIA: teníem dos anys comuns i tres d’especialitat.
- Bueno... Déu n'hi do avui, eh.
NÚRIA: però aquí de la teva edat n’hi ha molt poques que hagin anat a la universitat. Però de la meva...
CONXITA: encara menys...
NÚRIA: encara menys.
MERCÈ: clar...
CONXITA: aquí la Garriga hi ha poques de la meva edat perquè...
NÚRIA: jo, aquí la Garriga penso que van ser les “Farrandis” que van fer farmàcia, la Glòria... no... no la Glòria que va ser mestra.
MERCÈ: i l’altra Ferrandis que era a la farmàcia...
NÚRIA: no, no la Ferrandis que era... crec que eren un pel més grans que jo...
MERCÈ: i la Carme de Can Clarícia?
NÚRIA: mestra, diríem.
MERCÈ: mestra.
NÚRIA: però universitaris, o sigui...
CONXITA: contades!
MERCÈ: la Carmen Clarícia havia sigut mestra, no?
NÚRIA: mestra, si. No va exercir mai però tenia la carrera de mestra. Però amb un títol universitari em penso que érem la Carme Ferrandis i jo. Ah i la meva germana gran, és clar.
CONXITA: i de la meva edat, de la meva edat...
- La teva mare tot i ser molt conservadora penso que us va... home... vau estudiar molt, no?
NÚRIA: home, la meva mare era una persona molt intel·ligent, era una persona extraordinàriament intel·ligent. Perquè nosaltres anàvem al col·legi però havíem après català a casa, havíem après música a casa, havíem... no, no... era una persona fora de mida. Si hagués... ella no hi va anar perquè és clar, per les circumstàncies, en aquell... si en el meu temps ja era... difícil... imagineu, no? En el seu era impensable. Al poble, potser. A Barcelona és veritat...
CONXITA: amb els nois si que es feia el sacrifici però amb les noies... no.
- Havia de ser sempre el primer, no? M’imagino?
NÚRIA: és clar, els nois si... a casa... la meva mare... van fer el sacrifici pel noi. Clar... veterinària a Saragossa... ara és prou costós però en aquell moment imaginem-se, no? Imaginem-se.
De la colla de la meva edat dels d’ara de 65, 66, 67 anys, jo era aquí a la Garriga, la meva colla va ser per cosa de parentiu... jo als 13 anys que t’avorreixes i deixes de jugar al carrer eh, amb tota la pandilla que trobes i ja dius, bueno i ara què, ja no trobes gent al carrer de 13 anys sinó que se’n van a treballar, o se’n van a... eh? Als 14 anys se n'anaven a treballar i jo tota la colla que era... coi, els de can Reig, les del Bassal, era diríem com, entre cometes, no voldria... la èlit, la èlit del poble en el sentit de la gent que podia, que tenia possibles al poble. I molts d’ells molt més que els de casa. Les seves aspiracions de totes aquestes noies, la majoria, i una adequada va deixar, ho tenia tot per entrar a infermeria, inclòs l’uniforme. Tot comprat, la maleta a punt i li va demanar relacions, l’actual parella que encara té, li va demanar relacions, li va dir: “ens casarem, però tu no te’n vagis a estudiar perquè no vull que marxis a estudiar perquè a lo millor llavors deixes d’estimar-me”. Va deixar els estudis per casar-se. O sigui, l’aspiració màxima de la gent de... que podia i que era... no era estudiar una carrera, sinó que era... trobar una persona, crear una família... trobar una persona de diners. Perquè algunes de la meva època, aquesta va penjar tots els “hàbits” diríem d’estudi perquè el nòvio li va dir que no volia que anés a estudiar, l’altre pululava... només feia que s’acostessin nois amb possibles. Tenien algun terratinent i deia no li feu mal paper perquè aquesta persona a mi m’interessa. O sigui que entre la colla meva interessava relacionar-se amb gent que tingués diners... i aleshores una d’aquestes mares a mi m’havia arribat a dir com és possible que tu t’hagis compromès i vagis amb una persona que és un treballador i que a més a més l’han pujat una família de guàrdies civils. Perquè va quedar sense pares i la família que li van fer de pares, ell era guàrdia civil. I llavors, doncs, aquesta colla no m’ho van admetre mai. De tal manera que el primer cotxe que van tenir, anàvem amb moto a tot arreu amb aquesta colla, i al primer cotxe que van tenir em van deixar penjada. O sigui que... ens vam deixar de relacionar i mai més van dir què et fa mal. Ho dic això perquè era el que hi havia aquí a la Garriga entre la mentalitat. Després hi havia l’altra colla, una altra colla més oberta molt “xarmant” molt de fer coses, de fer excursionisme... perquè aquesta colla no feia ni excursionisme ni res... m’entens? Quan anàvem al col·legi de les monges, sé que jo me n'anava amb la iaia a veure les pel·lícules com “Lo que el viento se llevó” perquè amb elles les monges si no... si anaven... si sabien que havien anat a veure “Lo que el viento se llevó”. Era, el tarannà aquest aquí a la Garriga. Que a mi m’estranyava molt perquè a Barcelona era més obert. O passaves més diluït... més diferent...
NÚRIA: si... no hi havia el control...
CONXITA: i aleshores hi havia l’altra colla que era de l’edat més gran...
MERCÈ: que era jo...
CONXITA: que nosaltres... de l’edat més gran...
- De les excursions encobertes,... més política...
CONXITA: de la... de l’edat més gran que jo. Que era de l’edat del meu marit. Que eren una colla molt agradable molt... i que han quedat moltes d’elles solteres perquè van ser unes avançades a la seva època.
MERCÈ: com jo... (rialles)
CONXITA: que no van fer res, però van tenir molt mala fama pel poble.
MERCÈ: bueno tu vols dir en aquella altra colla...
CONXITA: bueno, si. Però no vull dir noms, eh. Vull dir que i són una gent molt agradable en la que ens ajuntàvem al Termes, quan tenia... era un lloc de reunió... les Termes Victòria, era un lloc de reunió on posava discurs el noi del Termes i ballàvem i el qui anava era aquesta colla més gran que jo de l’edat del meu marit. Que té 6 anys més que jo. Les altres de la meva edat, també... anaven molt d’excursions i molt... eh...
MERCÈ: però això eren dos móns diferents, eh. Perquè...
CONXITA: les que no volien estudiar...
MERCÈ: perquè aquests dels Termes que tu dius si que tenien molt mala fama, eh! Molt. Però molt. Aquestes si que tenien mala fama de veritat.
CONXITA: i les altres no tenien mala fama, però... i eren gent que havien anat a treballar...
- Però mala fama en quin sentit?
MERCÈ: en el sentit d’anar amb nois... és clar.
CONXITA: molt avançats a la seva època.
NÚRIA: mala fama només vol dir això, eh! Reina...
- Si, si... jo és que sóc molt ingènua per això pregunto...
NÚRIA: no... vull dir, podies robar, podies estafar,... però la mala fama era exclusivament...
CONXITA: la mala fama era anar a ballar sol... era anar a...
MERCÈ: allò que feien de la fantasia... i tot aquell rotllo, no?
CONXITA: Que es comportaven d’una manera diríem molt decent... però no de l’època. Molt decent en el sentit de què molta broma i amb més llibertat com després s’ha anat adquirint.
NÚRIA: no eren hipòcrites i no complien... per altre cantó no complien les regles del joc.
CONXITA: no seguien les regles del joc.
NÚRIA: i sempre el que no segueix les regles del joc... jo de vegades quan veig la gent del Marroc i tot això i penso... quan nosaltres érem petits, era una cosa similar.
CONXITA: si. Havies de seguir les regles.
NÚRIA: era una cosa similar.
CONXITA: és com posar-te el mocador al cap.
NÚRIA: no et posaves el mocador al cap, però...
MERCÈ: et posaves la “mantellina”.
NÚRIA: bueno però no la dúiem sempre...
MERCÈ: no, és clar...
- Bueno però hi havia altres normes més rígides.
NÚRIA: era tan exagerat... bueno però de vegades... i jo me’n recordo que a vegades...
- Com el dol per exemple... una vídua és vídua tota la vida...
NÚRIA: quan als anys 60 que van venir molta gent d’Andalusia i les senyores grans duien totes mocador. Vull dir fins fa...
MERCÈ: si, si, si...
NÚRIA: vull dir que ara a aquests els veiem i però de vegades penso... no era pas tan diferent... i lo que deien els capellans...
CONXITA: no, no...
MERCÈ: no, no, no.
NÚRIA: i lo que... i aquí per exemple a l’església.
CONXITA: aquí s’acostaven a l’església...
NÚRIA: i això no és ser... no havien tocat el primer capítol... i a l’església doncs anaven els homes a un cantó i les dones a un altre.
MERCÈ: siii...
- Això a l’església...
CONXITA: pels enterraments...
MERCÈ i NÚRIA: noooo i a missa. I a missa.
CONXITA: a missa i pels enterraments i pels casaments...
- Inclòs els casats?
MERCÈ: si, si... els homes a un cantó, a l’esquerra i les dones a la dreta.
NÚRIA: bueno a missa no era tan estricte. Als enterraments si.
MERCÈ: però també era estricte a missa, eh Núria...
CONXITA: també es feia però no tant...
NÚRIA: a missa no tant... però als enterraments... si. Els homes a l’esquerra, pensa... i les dones a la dreta.
CONXITA: i la purificació quan havies tingut un fill que això va ser el segon punt... el segon punt que em va separar de l’església.
- Què és això de la purificació?
CONXITA: ah, ui. Jo, vaig tenir la meva filla gran a l’any 62, al 63. Vaig quedar als 62, al 63 vaig tenir la meva filla i com que els meus pares vivien a Hospitalet vaig tenir una oportunitat d’or per escapar-me de la purificació. Perquè això jo ja... ho vaig dir que això.
Les dones quan havien tingut una filla, un fill eren impures. A llavors, havies de guardar la quarantena, la quarantena...
NÚRIA: 40 dies després...
CONXITA: quaranta dies que la persona, doncs neteja, diríem... era la impuresa. Lligat per tant... fixem-se els jueus hi ha allò que en diuen del “coixer” o “caixer” diuen que una dona no... el rabí mira com tallen el raïm, això ara, per fer el vi, que no el pot tallar una dona que menstrui. Han de mirar si tallen o seguen el blat, tot lo que mengen els jueus. Bueno doncs això a l’any 63, fins l’any... al 63 ja es va començar a diluir tot això, es va començar a perdre com bastant de cop. Però fins al 63 les dones no podien anar... si tu anaves al bateig del teu fill a l’església i no t’havien purificat. Era una cerimònia de purificació, eh. Era la quarantena. Tu, si no t’havien purificat no podies tocar la teva filla o el teu fill al bateig i havies de mantenir-te com en un segon o tercer plano. Com si no fos teu aquella criatura, tu anaves allà i anaves de comparsa del bateig del teu fill. Llavors els padrins eren els que portaven al teu fill.
NÚRIA: em penso que no és ben bé això, eh.
CONXITA: més o menys...
NÚRIA: el que passa que la mare no anava a bateig.
CONXITA: nooo i si anava. Perquè jo ho vaig demanar, si jo hi podia anar-hi i em van dir, els d’aquí la Garriga, em van dir que si no m’havien purificat, no m’havien fet la cerimònia, jo podia estar com de... veien-t’ho però no podia estar allà... perquè jo volia aguantar la meva filla... Aleshores vaig fer la trampa de batejar la meva filla a l’església de Santa Eulàlia d’allà a Hospitalet, perquè no em passés això. Perquè no ho volia... perquè... i no vaig admetre de cap manera fer la cerimònia de purificació.
MERCÈ: o sigui, purificació que et tiraven l’aigua aquella? Com quan et mors...
CONXITA: si... i ara ja no me’n penedeixo i ja està. Jo, ja... en aquest cas ja em vaig negar. Igual que... bueno jo en aquesta època vaig anar arreplegar les “escorrialles” d’unes tradicions d’allò de dir d’un seguir, que si no seguies eres mal vist... i aquí ningú ho va saber-ho aquí a la Garriga. Sinó hagués sigut mal vista, igual que amb el dol també havies de seguir, si no també eres mal vist. A l’enterrament de la meva iaia...
- Però això només les dones... o també els homes?
MERCÈ: si... no... ah. No els homes no sé...
CONXITA: no als homes no els havien de purificar. Els homes són purs, ja!
- No, no dic el dol...
NÚRIA: no, no... els homes duien una franja negra però tu havies d’anar... negra... si se’t morien els pares no sé quant temps... I eren estrictes. Estrictíssimes. Tan del naixement com de...
MERCÈ: anava per anys, no?
NÚRIA: Si et passaves una mica... anava d’anys...
CONXITA: depèn del parentiu...
NÚRIA: si et quedaves viuda.
CONXITA: tres anys em sembla...
NÚRIA: no només havies d’anar de negre. Llavors el primer any amb una mantellina i quan anaves a missa un vel tupit o sigui una mica el què fan...
MERCÈ: com una “burca” quasi bé...
NÚRIA: exacte... quasi bé una burca. Llavors al cap de no sé quant temps, ara jo no me’n recordaré de les dates però, al cap d’un temps llavors anaves de mig dol. De mig dol llavors podies anar de blanc i negre o gris o així. Llavors no sé pas quan la tira d’anys quedaves alliberat.
CONXITA: si, depèn del parentiu. Tres anys, dos anys... un any.
NÚRIA: depenia del parentiu. Els homes no. Els homes portaven. Els feien un braçalet...
MERCÈ: a veure, a mi per exemple se’m va morir la meva àvia la cadiraire... es va morir la meva àvia que jo tenia 7 anys i jo me’n recordo que em va sobtar molt primer que s’havia mort l’àvia i que em van vestir negra de dalt a baix. I vaig anar no sé quant temps negra... i tenia 7 anys.
NÚRIA: si, si la canalla també... eh.
MERCÈ: tota de negra...
CONXITA: la meva iaia que va morir al 63 a tres mesos de tenir la nena jo, va morir a casa al 63 jo ja tenia, ja vaig fer el tercer trencament. Però aquesta, tampoc era de les... jo vaig fer-lo amb l’església però vull dir amb la religió... però vull dir era la gent la que vetllava perquè es complissin aquestes normes. O sigui no eren els capellans que et deien i no et deien, sinó que eren la societat. El poble, a les botigues es parlava de tu si no complies, si no seguies aquesta norma. A llavors això que deies la vídua pobre desgraciada que no anava amb el vel o que no anava prou negra... jo sentia de nena com la criticaven... les iaies que jugaven a cartes al allà a prop de la llar de foc i que sentia que ho criticaven i a mi sempre m’havia semblat molt malament i la gent que...
- Criticaven les pròpies iaies, no?
CONXITA: les pròpies iaies, si. La gent, la gent del carrer. I la gent que es separava, que s’havia separat.
MERCÈ: que no es separava ningú...
NÚRIA: oh i tant! Home on vas...
CONXITA: la gent separada... que jo en coneixia una de la “colònia” que vivia al carrer darrere de casa. I li deien la mal casada. Amb ella. Era una persona que havia deixat l’home perquè no hi havia qui visqués amb aquell home i tot el veinat li deien la mal casada...
MERCÈ: Si però Conxita... això devia ser... perquè no se separava ningú!
NÚRIA: ho tapaven... ho feien si un cas... això ben entrats els 60 allò que en deien “el divorcio a la española” que era una separació de fet...
- Anaven pel seu compte però estaven casats...
NÚRIA: però és clar, és que de dret no es podia perquè fins al... 81 o 82 no sé quan era no es va aprovar la llei de divorci o sigui que... a part de que no es podien divorciar... però hi havia gent que feia la vida... però tapant...
MERCÈ: és allò que jo us vaig dir l’altre dia que hi havia... que la gent, doncs estaven casats però hi havia un lio de que una senyora tenia un fill d’un altre que no era el seu marit. Que no se sabia i que aquí al poble era...
CONXITA: al meu avi...
- Si perquè l’altre dia tu no hi eres Conxita però vam estar parlant d’això eh, fills fora del matrimoni i de coses d’aquestes...
NÚRIA: sempre hi ha hagut coses d’aquestes...
CONXITA: a veure i el meu avi mateix... era allò un torero. A la Garriga eren tres en Fonso, el Mena i el Portugués, i era aquell Mena però que també saltaven lo que podien...
MERCÈ: si clar... però ara... que la vida... ara hi ha molta més llibertat però que la gent feien coses igual abans. Eh.
CONXITA: eren... la dona era la que mantenia... i bàsicament jo sempre he dit... no sé si he encertat o no, que sempre he dit que és la dona la que realment fa els canvis a la societat, perquè és la dona la que manté el masclisme. I manté aquestes tradicions, perquè... I llavors doncs, l’any 63 a mi em van col·locar un... jo no tenia vestits negres i em negava a portar dol, que llavors tots es van posar negres però llavors jo ja tenia, ja tenia 22 anys i vaig dir... home... no tinc res negre i em van deixar una jaqueta de pell negra i vaig dir doncs em nego a posar-me mitges negres. I em vaig posar unes mitges grises d’aquelles de color fum. I anàvem a l’enterrament, que s’anava darrere d’aquell cotxe, d’aquell carro de morts, aquell antic. I acompanyaves al mort des de la casa fins a l’església darrere i fins al cementiri, en processó, caminant. Eh, com una processó, a darrere meu hi havia una parenta que encara estaven més tancats que nosaltres, de Camprodon, de les galetes “Vilva” de Camprodon, que sento que diu, jo vaig sentir molt la mort de la meva iaia perquè me l’estimava molt... quasi més que la meva mare, jo me l’estimava... i sento que diu “ja pot anar plorant, ja. Si a última hora és la seva àvia i s’ha posat mitges grises” O sigui, que en aquella filera que anàvem... jo anava plorant en l'enterrament, van criticar-me unes mitges grises color misteri que era un color fosc, casi negre. Bueno, o sigui, era el trencament com si... bueno amb aquelles noies van trencar molt abans que jo, les normes socials i els hi van penjar el San Benet i sempre més han tingut la fama, que encara se’ls hi manté.
MERCÈ: si, si se’ls hi manté...
CONXITA: entre la gent que coneixen, eh. I que és una gran llàstima. Doncs, s’ha anat mantenint això a la Garriga, però és clar jo això... jo tenia... per això no he sigut mai de la Garriga, jo. En el sentit que jo em sentia... em feien seguir les normes igual, però passaves desapercebut a Hospitalet. A Hospitalet pensava si ningú em controla si porto mitges o no en porto, si vaig d’una manera o d’una altra. I aquí... quan venies aquí et controlaven.
NÚRIA: bé però això... aquí i a tot arreu.
MERCÈ: a tots els pobles. A veure jo vaig viure 12 anys a Barcelona i sóc filla de la Garriga, indiscutible. Vaig viure 12 anys a Barcelona i jo estic molt orgullosa de ser de la Garriga i sempre... mai a la vida m’havia acostumat a Barcelona. Mai, mai, mai. Jo penso que viure en una ciutat era...
NÚRIA: és anònim.
MERCÈ: és anònim, és inhumà... és de tot. En canvi la vida del poble és...
NÚRIA: ningú es fixa en tu... ni en les mitges...
CONXITA: a mi lo que m’agradava era això.
MERCÈ: a l’època que jo vaig viure la meva joventut aquí a la Garriga. Eh... ara no. Ara no, eh Conxita. Però jo a l’època que vaig venir aquí als 18 anys, era un al·leluia perquè a Barcelona no podia sortir, no podies anar enlloc... a veure era molt diferent.
CONXITA: a veure, jo vaig ser molt feliç aquí, eh. Molt feliç aquí, a veure...
MERCÈ: en canvi aquí a la Garriga, tenies la colla del Patronat, tenies tota la cosa i jo que tenia... que era de la colla de les excursions i de la política i de tot això que ens ho havíem passat molt bé... i per mi era viure, i continuo dient-t’ho, una vida doncs, a veure quan una persona es mor i és amic tens un disgust. I si hi ha una alegria la vius... a Barcelona no vius res.
CONXITA: bueno... també tens les colles...
NÚRIA: és diferent...
MERCÈ: per mi és més humà viure en un poble que viure en una ciutat...
CONXITA: també tens colla.
MERCÈ: indiscutible...
NÚRIA: és una altra vida... o sigui que hi havia coses que... ara, ara ha canviat molt però hi havia coses que et fastiguejava ser d’un poble perquè no podies obrir la boca que no et portessin a... mare de Déu santíssima... et paraves a parlar amb un i quan arribaves a casa ja t’havien...
CONXITA: ja t’havien casat... si parlaves amb algú... ja t’hi casaven.
NÚRIA: és que de vegades anava gent expressament fins a casa teva per dir “hem vist la teva filla parlant amb...” i això...
MERCÈ: si, si...
CONXITA: a mi amb l’àvia. Li deien tot a la iaia, la iaia era el parte. Deia “nena vigila com ho fas...”
MERCÈ: això indiscutible, ara no passa. Encara passa una mica eh, cuidado. Però, no, no. És molt diferent.
CONXITA: mira, encara passa i però ara... no sé quants anys endarrere has d’anar comptant però jo degut potser que vinc d’allà diríem i potser m’he sentit més lliure i m’ha molestat molt i penso que ningú es fixa en mi i llavors quan et vénen amb els partes et molesta molt. A mi em molesta, em disgusta molt algunes coses. No m’hauria d’afectar però m’afecten. Doncs per exemple, el primer enterrament civil que s’ha fet aquí a la Garriga és el del meu pare. I ningú se’n va enterar excepte els de la pastisseria que potser hi he entrat una vegada més... de Can Partegàs. Que es va criticar molt el perquè jo havia fet un enterrament civil al meu pare. Civil vol dir, de casa meva el vam portar al cementiri, vam dir quatre tonteries allà davant del nínxol i el vam posar al nínxol. Perquè doncs, si no... si havíem deixat de ser creients no volíem seguir els ritus perquè ja ens semblava una... bueno al ser no creients doncs em sembla una tonteria. I que doncs allò pel qui creu molt bé però han de respectar que per mi allò és una tonteria i no hi vaig a fer res. Vaig a fer els ninots i si no hi vaig en vida, que hi haig de portar en mort. Que em diguin qualsevol bestiesa? I després hi havia el... en Fuentemilla, que s’ha de dir, i dic el nom perquè en Fuentemilla per mi va ser molt dolent per la Garriga. Va potenciar tot lo negatiu que tenia la Garriga, tota aquesta gent criticona, aquesta gent elitista amb mala pata. Elitista amb... som els bons de la pel·lícula els hi va potenciar, els va fer ressorgir, això és el meu punt de vista estricte i personal...
MERCÈ: no, no estic completament d’acord.
NÚRIA: i tant...
CONXITA: i assumeixo la responsabilitat. Una persona d’aquí la Garriga, que ja és morta, la Cisquella, la Conxa Cisquella un dia em va venir aquí a casa i dic “Conxa és que jo no sóc creient” diu però “des d'ens ajudaries per buscar signatures per treure’l?” en aquest senyor? Dic, si. Perquè penso que la Garriga no s’ho mereix.
MERCÈ: va fer molt mal en el jovent, eh. En el meu.
CONXITA: és un altre capítol que s’ha indagar perquè ha fet molt mal a la Garriga.
- I qui és?
MERCÈ: era un capellà que teníem.
CONXITA: un rector que va tenir la Garriga. I va potenciar, doncs, una part molt negativa de la Garriga...
NÚRIA: i va ofegar.
MERCÈ: per exemple, una de les coses que va fer que plegués que anava perfecte a la Garriga era el Cineclub. Que havíem fundat nosaltres...
CONXITA: tot lo que fos avançat...
MERCÈ: i aquest el vam fundar nosaltres...
NÚRIA: tot lo que és dels nanos del Miró i tot allò que no recordo com en deien??... l’Esca...
MERCÈ: si, l’Esca... jo també hi era a l’Esca. Va liquidar...
CONXITA: va retrocedir la Garriga, va retrocedir als anys 50...
MERCÈ: ens va matar aquell home...
CONXITA: aquell senyor va retrocedir a tota la gent seguidora d’ells...
- Però això estem parlant ja... dels anys 70 no?
CONXITA: estem parlant del 80... del 70... i pico i 80. Va fer retrocedir a la gent de la Garriga a un nivell de mentalitat...
MERCÈ: el jovent aquell que teníem un... unes aspiracions. És cert, Núria tu ho saps... els de l’Esca, els del Cineclub que havíem treballat moltíssim... ens va destrossar... eh. Jo en una reunió, aquest senyor, en una reunió li vaig dir que era un “embustero”.
NÚRIA: i polítics... o sigui... cadascú.
CONXITA: i a nosaltres ens va masacrar...
NÚRIA: cadascú en pots explicar una perquè és clar... és l’època que vaig ser alcaldessa jo i bueno... una propaganda des de la trona contra... oh i tant!
CONXITA: i la que tenia al marit que estava a l’Ajuntament oi, Núria...
NÚRIA: en tots els àmbits progressistes... tot ho va...
CONXITA: no només això... llavors la Mònica, la meva filla petita anava a l’Institut i el tenien a ell. I li anava tirant.