(Data de naix.) 2/6/44, a la Garriga.
Bueno, jo havia fet, jo estudiava Batxillerat. Després anècdotes... el meu pare i la meva mare l'any 50 es separen, cosa que no és normal, en aquella època era una marca, una estigma molt grossa. Llavors, a diferència d'altra gent que podia fer qualsevol cosa i d'això, el fill d'un separat havia de fer-ne mil perquè se li valorés una, o se'l veiés mig normal, no?
Aquí tenies dues possibilitats, o caure o anar endavant. La meva mare era una gran dona, una dona que sense tenir res, pues va ser la més gran... sempre es diu que hi ha d'haver una gran dona darrere un home, en realitat, vull dir, l'home farà més o menys, però la gran dona era la mare, eh!!
I a partir d'aquí, o als 10 anys treballo a la pastisseria la Vienesa, quan ve el Joaquim Balcells aquí a la Garriga i la monta, i jo els caps de setmana ja vaig a treballar a la pastisseria, eh!!
Anant a l'escola. La meva mare sempre, no? l'escola, l'escola, l'escola. A 14 anys jo volia fer medicina, o sigui jo sóc un metge frustrat, fins fa pocs anys encara comprava molts llibres de medicina, cosa que ara ja no faig perquè a internet veus moltes coses, no? A partir d'aqui vaig treballar i vaig a treballar... bueno, sempre era doncs, passa que em puc enrotllar molt i això és fotut, eh!
Bueno la idea inicial aquí a la Garriga, pues hi havia molt poques coses, al final hi havia la fusta, i al costat de casa tenia als germans Dameson que tenien talla, molt a la vora de casa, en un carreró d'allà darrera, no? Jo vaig néixer al carrer Ametlla, no. 3, no. 2, ara no sé quin número és... Ametlla, doncs és al capdavall del poble. I aleshores, bueno, és clar, la meva mare deia: escolta, a treballar!!, per tant havia de fer de tallista. Però no vaig fer de tallista, vaig fer de mecànic.
Hem vaig iniciar en un període molt curt a la fàbrica dels botons a fer de contramestre, vaig aprendre de contramestre i... m'adonc que allò de mecànic que pensava no era això, per tant m'en vaig a treballar a Can Reig. Can Reig era un lloc a la comarca super important, tots els operaris que representaven qualsevol ofici d'aquests anaven a parar a Can Reig, sobretot lampisteria, electricitat, mecànica... Pensa que en allà hi havia torn, hi havia la fàbrica del gel, a més a més, no?, però hi havia doncs lampistes, electricistes, calefacció... que en aquell temps eren coses molt d'allò, no? I allà l’avantatge és que l’aprenentatge el feien passar amb tots. Jo em vaig fer la meva casa i no havia fet mai més que una temporada anar amb el Jaume Montalt, que es dedicava només a fer calefaccions, i em vaig fer, quan vaig fer casa meva em vaig fer la calefacció jo, gràcies a haver après coses d’aquelles, només que el material en comptes de ser ferro soldat, era coure a la meva època, no? quan vaig fer... bueno, que em vaig ampliar la casa aquí a la Garriga, no? Clar, vol dir que passaves un aprenentatge molt important i després de rebot pues, vaig anar a petar a la SATI, des del primer dia que es va posar la primera... els primers ferros per fer els fonaments i tot això, enganxar les corrents i tot això, i després vaig estar-hi pues una colla d'anys treballant allà. Això em va portar al món de l'automatisme elèctric, em vaig especialitzar en el món... que llavors no era normal en aquí, els automatismes no es coneixien. El món aquest de l'automatisme em va portar pues tota una nova dimensió, avui és electrònic, en aquell temps era electromagnètic, no?
I arrel d'aquí... als 20 anys jo continuava anant els dissabtes i diumenges i setmanes santes... plegava inclús de Can Reig per setmana santa i anava a fer mones a la pastisseria fins als 20 anys. Als 20 anys, jo vaig decidir que bueno, que havia d'estudiar i que no podia ser. I me'n vaig anar a estudiar a l'escola del treball de Granollers, després vaig fer l'oficialia, després vaig fer la mestria a l'escola industrial de Barcelona, i després vaig fer estudis d'enginyeria, peritatge, que es deia llavors en aquell temps.
Vaig acabar pues, ja era casat i pare de família, tenia 27 anys, eh!!
A partir d'aquí, pues amb el títol d'oficial, sent jovenet ja tenia 5 homes al meu càrrec i amb el títol d'oficialia, que llavors equivalia a oficial, anava amb el Sr. Reig, que en aquell temps era una potència al poble, perquè havia sigut l'alcalde de després de la guerra, no? i tot això... doncs, eh!! Jo sóc oficial i bueno, així doncs traient una colla de gent que treballàvem allà a la SATI, fèiem tota aquesta qüestió.
Me'n vaig anar a la mili, me'n vaig endur llibres, en comptes del macuto amb coses m’enduia llibres, no?, per poder estudiar. Em va tocar anar a Mallorca, a Mallorca vaig estar a enginyers i bueno... vaig tornar.. això és molt així resumit, no?
Amb aquest intermedi jo ja aquí, a més a més de fer tot això, estava a la JAC. Llavors havíem... bueno, havíem començat de més menudets a estar en lo que va ser l'incipient començament de l'escoltisme. Era anterior als 60, jo tenia 10 anys, érem nanos, si tiro 55 anys endarrere ens n'anem a... parlo de que érem nanos, eh!!
Sí, aquí es va muntar, hi havia una noia que venia de Barcelona, la Maria Canal, que estava al Liceu francès i era una, doncs de l'escoltisme. Els petits van començar doncs amb l'escoltisme,... cap de secció, encara tinc el d'allò (senyala el braçalet del braç) a casa, no? i vam començar el procés aquí amb nanos petits, encara tinc fotos aquí jugant i totes aquestes coses, no? i fent excursions.
Després això, aquesta noia era de Barcelona i venia aquí, però tot l'any no es podia mantenir i vam estar un temps... i sempre, jo sempre dic, hi ha una generació que som fets a sota el campanar, ens agradi o no ens agradi, eh!! vull dir que és la història d'aquest país, feta sota els campanars i dintre dels llocs aquests de les esglésies.
Paraigües? sí!! Aquí érem sota el Front de Joventuts o eres de la parròquia, no hi havia... i el Front de Joventuts era un tipus de gent determinada, i els de la parròquia pues érem un altre, no?
Llavors, d'escola, també no ser el temps, ens van fer anar... anècdotes, no? amb el mestre Aymerich a aprendre... el mestre Aymerich el vam avorrir tots, jo crec que tots els escolans que vam anar en allà ningú va sortir... jo canto a la coral Ariadna i m'agrada la música, però per altra banda vam sortir tots malament perquè el mestre Aymerich era un home que té molts valors, però que quan anaves allà amb el do, re... pam, clatellot, saps? i és clar, a base de clatellots l’avorries, ho sigui que ens va desmotivar totalment amb la música.
Després aquí va venir l’excursionisme i després va venir la JAC.
La JAC, comencem... aquí era una època de vicaris, Mossèn Frederic Ràfols és una persona que marca el poble molt clarament, posteriorment hi ha dos vicaris més, el Francesc Miracle i l'altre no me'n recordo qui era, el nom.
Home, en el sentit que marca la joventut. El Mossèn Frederic Ràfols, viu encara, està en una parròquia a Sarrià, molt fotut i tal, però és un vicari que s’enfronta, canvia totalment. Jugava a futbol arremangant-se la sotana aquí al mig, a l'escola Sant Lluís, per exemple no? El rector és una contraposició a Mossèn Josep Girona etc, etc. Però molt... tot aquest nivell doncs de joves, l'Alfred Codina, l'Oriol Albó, que també en el seu temps era un revolucionari del moment, no? tota aquesta generació. Jo m'he mogut sempre amb una generació entre més grans i més petits, i he estat una mica a cavall entre uns i altres, sempre. Bueno, llavors es munta, després de passar totes aquestes èpoques de Parròquia, escola, d’escoltisme, mini-escoltisme, que ja érem llobatons i tot això, i tal, després ve... es munta la cosa de la JAC.
I la JAC ve de fora, evidentment, per persones de fora en relació a persones de fora, i és en Joan Garriga, una mica de rebot hi és també, amb una mica de rebot a l’àmbit local. Jo me’n vaig a l’àmbit comarcal, potser amb la meva d’allò, sempre que tenia un mitjà de locomoció que era una moto i per tant, doncs, em permetia d’allò i més... bueno, cada u té les seves facetes, potser en Joan Garriga era un persona que ha estat més de... érem els dos elements que estàvem en aquí movent-nos, no? I ell es movia més a un nivell més... això que fa, no? que estava darrere bambalines i fer aquestes coses i això, i jo potser era més d'acció i més d'això, no?
Jo vaig acabar junt amb una persona de Parets i un de Granollers, amb el Robert Parera i Frederic Molas, i després de les noies una tal Maria Bassa, que és la dona del doctor Queralt, que ha estat molts anys a l'hospital, que ara està fotut precisament perquè té un càncer, és més jove que nosaltres i... i bueno doncs... pues vam estar a nivell de comarca. Teníem la comarca repartida, fèiem les reunions pels pobles, etc., etc... allò de la revisió de vida... En tot aquest interval, pensem que estem movent-nos en una època encara molt incipient de tot això, eh!! de tot lo que ve després del període polític, eh!! Però curiosament, després de tot aquest procés del veure, jutjar i actuar, aquest procés de portar els joves a pensar, aquell temps igual que ara, doncs amb forma diferent perquè el temps era diferent, doncs la gent... hi havien, a veure, les minories sempre han arrastrat les majories, no?, però les minories doncs la tendència és anar portant els joves cap a llocs... no hi havia llocs de diversió, en canvi jo recordo l'escola, quan hi havien discoteques, nosaltres el dissabte amb els alumnes fèiem discoteca, no?
Aquest moviment em porta també a relacionar-me amb l'Esteve Sala de Granollers, era l'Esteve Sala, era el director de l'escola del treball. És quan doncs, quan em demana d'anar-hi a incorporar-me, sobretot per traslladar l'escola nocturna que feien a la nit, de dia, eh!! Sí, això a Granollers, però tot això encara estan aquí, eh!! Jo encara estava aquí, vull dir que és una mica barrejat en el temps i bueno, l'any 65 jo vaig fer els 21 anys a Stutgart. Estava en "caja" que se'n deia, perquè me'n vaig anar a la mili pues amb 22 anys llargs fets... bueno llargs fets potser no... per tant casi 22, i vam anar-hi al juny, en tenia pues 21, jo sé que estava en caixa, allò que en deien a la caixa de reclutes. Havies de demanar permís, te l'havien de donar a capitania i després doncs per treure el passaport exactament igual, i així vam estar pues en el primer Congrés de la joventut agrícola i rural catòlica a Stutgart, eh!! Que l'altre dia, la setmana passada vam enterrar el president que era el Josep Ginestí, de Vilanova de la Roca.
I va venir d'aquí la Garriga, la Marina Canamasses (...). En aquell moment ens va costar tota Espanya 3.000 ptes., l'any 65, tothom igual. Clar, d'un lloc o d'un altre 3.000 ptes eren moltes pessetes!! per anar a Stutgart, era molt, perquè a més a més tot va ser muntat amb uns sistemes doncs, exèrcit, Creu Roja, bueno algo que llavors aquí no estàvem acostumats a veure, però una concentració a on vivíem a dintre d'una... bueno, lo que avui veiem com les carpes, que en aquí veiem embalats amb cordes, en allà hi havia carpes d'aquestes i puestos per dormir... tot d'allò, i els dies tots plovent sempre... gent de tot Europa i tal, sí. Bueno, va ser tota una experiència i tal, no?
I llavors pensem que aquí ja es va anar movent tot el tema molt més d'àmbit local... Jo ara d'aquí, curiosament, arrel de lo que era la JAC llavors, van sortir moltes parelles, eh!! Jo també em vaig casar pues amb la que és la meva dona també arrel de la JAC, doncs de trobar-nos en el seu moment, també hi era ella a Stutgart, ens coneixíem d'abans, però també hi era.
I bueno, ve el procés aquest en que continues treballant, continues fent totes aquestes activitats. Jo recordo sempre que en Maurí feia anys que em deia que: els cansats feien la feina, és una cosa que tinc molt clara, perquè a més a més, em va demanar una vegada un article per la fulla i jo li vaig dir: és que no tinc temps, i em va dir: no m'ho diguis, els cansats fan la feina, els que tenen temps no poden fer-ho... els que tenen temps no poden fer-ho, són els que no tenen temps! I bueno, em va desmuntar, no?
Llavors, una mica és clar, hi ha tota una colla de gent... jo havia anat a les classes de català d'en Martí Suñol, per exemple. M'he mogut amb l'òrbita aquesta del Josep Maurí també, tots els temes de la Parròquia...
És clar, pensem que hi havia tota una gent, uns són grans, els altres petits, els altres érem mitjans, i totes aquestes coses, les campanyes que fèiem per reis, per la gent necessitada i totes aquestes coses, que si l'hospital i recollir les ampolles i tot això.
Als anys 69 jo em caso... no, jo a l'ESCA no, això no ho recordo.
Jo em vaig casar el 19 de juliol. En aquell temps et casaves en període de fent classe eh!!, en període de vacances, no en període de curs, no era lògic, no? Ara no, ara és important planificar-se, i si pot ser el parir també, totes aquestes coses... en aquell temps érem gent d'una altra mentalitat i el 19 de juliol em vaig casar, i és clar, la meva dona de Santa Perpètua i jo de Granollers, jo ja feia vida a Granollers, perquè és clar, en aquest interval, jo anteriorment, jo ja vaig deixar lo de les instal·lacions i vaig començar a l'escola del treball fa 42 anys i... bueno vaig, pues vam buscar un pis a Granollers.
En aquell moment també a Granollers, bueno en aquell moment la idea a tot arreu no era viure dintre els pobles i dintre les d'allò, sinó anar a la perifèria. I una cosa que em va doncs d'allò quan vaig arribar de la mili, que vaig veure la sortida de Granollers, el pas a nivell, que també ha canviat molt el pas a nivell que hi havia doncs a la carretera de Caldes per venir cap a l'autovia, ostres!! mira, escolta, allà hi ha una urbanització, unes cases i això i tal, uns pisos. Bueno, ens sortia lo mateix comprar un pis... vam donar una entrada important de 170.000 ptes. i valia 421.000 ptes o 365.000 si era cantonada o no. Et sortia amb la hipoteca 3.000 ptes al mes d’aquella època, doncs... i vam, comprar per llogar o llogar per comprar, vam decidir comprar, no? i vam anar a viure allà. La gent bé de Granollers, a més a més havia comprat pisos a lo que era Finsobre, era Financiaciones Insobre, Sociedad Anónima, després han posat Can Gili, no?, quan la masia de Can Gili, nosaltres encara, pues la canalla i això anàvem a comprar els tomàquets a la masia de Can Gili, no? vull dir que allà al costat, no? que ara és el centre social.
Clar, llavors en aquí ja entra bastant el tema politizació, perquè la gent ja ens havíem compromès molt políticament. Nosaltres, jo estava allà a l'Assamblea de Catalunya, el Salvador Casanovas i el Joan... em sortirà demà... Joan Camps, que va morir, bueno diuen que els socialistes apostulen que si no s'hagués mort hauria sigut l'alcalde, bueno. En Joan Camps era un professor de l'escola, després se'n va anar a fer de professor adjunt a la Universitat i el Salvador Casanoves, que era un excèntric de l'època, un home doncs en fi, era una cosa molt discordant i tal, bueno vam començar a fer les reunions a casa seva i després ja en el món aquest... reunions clandestines, sí, és clar, sempre en aquella època, i després clar, un dia et trobes al claustre de la catedral amb un que portava un diari posat així o portava una cosa posada aixà o Sant Felip Neri, o els caputxins de Sarrià, totes aquestes coses, no? Les reunions sempre les fèiem el diumenge, la gent els dies entre setmana treballàvem i inclús dissabtes es treballava aquell temps. Llavors, les reunions es feien en diumenges sempre, que era l'hora que anaves a missa i podies amagar tots els sistemes, no? Aquí s'implica, recordeu, la famosa vaga dels capellans, també d'aquella època i tot això, no?
Bueno, va haver-hi, ara no em facis dir l'any, perquè també hauria de mirar dades, eh!! però també va haver-hi un moment que fins i tot l’església va estar en contra d'una colla... llavors van fer una vaga de capellans a la via Laietana, manifestant-se els capellans i la policia, els grisos repartint garrotades. Això va ser també una cosa molt molt característica, molt, molt sui generis, no?
Bé, aquell... implicacions sempre de l'església constantment, eh!! perquè gent doncs... i també de gent del PSUC, perquè no podem obviar que en aquell temps no hi havia socialistes, els socialistes que ara estan a tot arreu, en aquell temps no n'hi havien. Hi havia gent del PSUC, del PSAN, dels moviments... tots els moviments fora del dallonses, oi?, bueno, jo m'he trobat posteriorment una persona que va estar inclús a la Diputació, uns càrrecs i tot això, i bueno, era el Pájaro, li deien, eh!! No em facis dir el nom perquè el Pájaro si que me'n recordo el nom, va ser l'últim que vaig conèixer a última hora, no? perquè estava a la Diputació, coi si aquest era el Pájaro!! Aquest l’havíem tingut amagat a cases i tot això, perquè en aquell temps venien...
I jo me'n recordo que ja estant a l'Ajuntament de Granollers, que va ser ja al terç familiar del 73, doncs jo arribar amb els dos cavalls que anava ple de propaganda i dues persones a la matinada, i la guàrdia civil parar-me, hombre què... Hola cabo primero! Hombre Sr. Rochina, tal, bueno què, Oh! venimos del teatro, Qué está bien? Sí, sí, Bueno passen i passem, pues venga adiós, eh!! Estic barrejant potser uns anys amb d'altres però és una història una mica d'aquesta situació, no? de vigilància, d'amagat... aquesta és una mica la meva visió, eh!! la meva vida en aquest context.
Jo clar, marxo de la Garriga al 69, de la Garriga obvio tota la situació, m'integro a Granollers, al 73 vaig dir, nosaltres som un grup independent que ens trobem, el Rafael Montserrat, el Salvador Estany, el Rafael Ballús, en fi, 4 o 5 persones i anem fent, el Vicenç Oliveres, l'arquitecte, una colla de gent que ens trobem i fem un equip independent a Granollers. Aquest equip independent malgrat que estàvem uns a l'Assamblea de Catalunya i uns altres no, el Ballús, per exemple, no havia estat mai a res, ni volia estar amb res.
Jo vaig muntar també en el barri la 1a Associació de veïns perquè es clar, la idea que el barri havia de ser... però es clar, jo vaig comprar el pis i el vaig veure que l'enguixaven, oi? i el barri no va ser el que havia de ser, sinó que s'ha transformat en una barriada, no? però bueno, jo vaig aconseguir una escola, però posteriorment, eh!! Vaig treure l'escola directament de Madrid, jo mateix, vull dir, bueno, això ja ve més tard, no? Però és un barri que queda com tota la perifèria, que no s'acaben, queden mal posats. Els records son urbanitzacions específiques que la gent de la Garriga mateix va fer Can Poi, se'n va anar cap a urbanitzacions que després han tornat cap al centre, la gent, no? Però la gent, pues tendíem a marxar, no?
Llavors creo la primera associació de propietaris de la zona residencial Finsobre, perquè era la única manera de fer una associació de veïns amb un nom, i la vaig tramitar des de l'oficialia major de l'Ajuntament, perquè el govern civil no veiés cap problema, no? Però va ser la primera Associació de veïns de Granollers. La 2a vam muntar nosaltres el Congost i tal, curiosament el Ballús que a vegades l'he sentit en varies ocasions vanagloriar-se que va ser promotor de les associacions de veïns del Barri, i vivia allà al costat nostre, érem veïns i ja tenia molts problemes amb la dona que es van separar després. Quan s'emprenyava sortia, venia a casa meva i m'explicava les aventures, no? Deia: coi, vine a l'associació -què coi, això res, no vull anar-hi a l'associació, collons!!... però després quan va veure la política i això es va fotre a dintre allà i tot plegat, no? bueno.
I bueno, vam muntar pues varies associacions. A Granollers vam muntar-ne tres o quatre directament nosaltres. Va ser tota una experiència, al món polític continuaven estant-hi... No, el PSUC no existia, el PSUC... jo no vaig estar mai al PSUC fins a les eleccions del 79, poc abans del 79, eh!! Bueno, una mica abans vaig estar-hi.
Jo sempre estava dintre del que era l'Assamblea de Catalunya, dintre de lo que era el moviment ciutadà i dintre doncs de les antigues... Nosaltres, per exemple doncs, vam constituir amb un grup que bàsicament érem les colles de solters que ens trobàvem quan festejàvem, eh!!, amb un capellà que és mort, també que era de la meva edat, era en Jaume Tuset. Va ser un dels primers capellans que se'n va anar a treballar. Va treballar a UMED de Santa Perpètua i després a Rivière. Bueno, va ser un capellà obrer. Nosaltres fèiem les comunitats de base, vam començar a fer les comunitats de base i... això va comportar compromís polític, eh!! Això ens va implicar molt, quan hi havia aquest, el famós Pájaro... Era, estava molt, no em facis dir el nom exacte perquè com que hi havien tants noms... Movimiento revolucionario no sé quin, no sé que, bueno, que els portaven dallonses, i aquest l'havien d'amagar constantment. Va ser una peça important, va estar amagat a Sant Feliu, va estar amagat a diferents llocs, no? i amb tots aquests intervals pues... Ja dic jo, de la Garriga la transició la desconec perquè no vaig ser-hi ni vaig tenir vinculació aquí. Vaig integrar-me totalment perquè es clar, anava a l'Assamblea de Catalunya i ens vam plantejar durant bastant temps si s'havia d'estar dintre dels Ajuntaments en el terç familiar, en les eleccions del 73, de final del 73, que s'entrava a primers del 74, devia ser..., en fi, a mi em sembla que era el novembre del 73.
I curiosament dintre de l'Assamblea de Catalunya hi havien de tots... gent que pensava que sí, gent que pensava que no. Hi havia gent que eren més pragmàtics, deien bueno, si ho som, al moment del canvi estarem a dintre i podrem fer coses i si no hi som, doncs serà molt més difícil, haurem d'aprendre moltes més coses. Hi havia el Jordi Borja, que era del PSUC, per exemple, el tema de l'urbanisme, jo havia estat molt amb coses d'ell. Jo havia tingut molta relació amb el Paco Candel, fins i tot després posteriorment coincidia que ell se n'anava a Madrid i jo anava a Madrid també per altres coses i ens trobàvem a l'avió, i després jo el tornava a casa seva, no? a zona Franca, vivia allà.
És a dir, amb tot aquest interval doncs, hi havia una gent del PSUC de Vilafranca que tenien molt clar que havies de ser dintre de l'Ajuntament, eren del PSUC. Nosaltres no érem, ni jo pretenia ser cap militant de res, eh!! en aquell moment, però creiem que sí que havíem de ser-hi i el grup independent aquest vam decidir que sí. I a través del barri, que teníem mancances i tot això vam fer servir una persona, que bueno és més jove que jo, que el seu pare havia sigut molt a darrere del movimiento, eh!! Hi tenia molt bona relació i ell vivia en allà, també és d'aquella "gente bien" de Granollers, que van anar a viure allà. El seu pare era d'aquí, del movimiento i el seu sogre bueno, també un jefazo llavors. Al matadero municipal de Granollers havies d'estar enxufat, sinó hi estaves no... era el jefe i el sogre, no? I bueno vam decidir que el barri necessitava un estadi i vam fer servir totes les armes per ser-hi.
Teníem tot preparat per les eleccions, però és clar, evidentment van treure una persona i va entrar... llavors no es feien eleccions, o sigui tenien, posaven l'equip sencer. La persona que van treure, curiosament va ser el Cinto Nadal, que és mort, que era el germà de la sabateria Canal, que hi ha a la plaça de la Porxada que fa Xamfrà, d'aquelles dues dones d'allà era un germà, que havia treballat a EGA, era un cap de comptabilitat d'EGA. I bueno, era un home, aquell el van treure, sempre em deia, curiós: tu em vas fotre la plaça, perquè és clar, en van treure un, així no es fan eleccions i tot això. Bé, jo vaig entrar a l'Ajuntament, vaig entrar a urbanisme, obres i serveis, i a partir d'aquí, pues jo sabia que em tocaria això, el cementiri, qualsevol cosa, però vaig estar amb..., i hi havia un alcalde que l'avantatge que hi havia, que era el que va donar la barra de poder a la Diputació després en el Tarradelles, perquè el Samaranch havia marxat, ja no... i aquest home, doncs és un home tot i ser José Antonio, és un home lliberal, Francesc Llobet, Cisco Llobet, un home, jo crec que amb una gran qualitat humana, molt, i un home que fins i tot estant desacord amb plantejaments polítics podies anar amb ell allà on fos, perquè era un tio que podies confiar-hi, com a persona era un d'allò... Jo tinc de dir que si jo vaig tenir problemes va ser per algun... n'hi havien dos que eren del Movimiento, els demés eren gent de Granollers ja de tota la vida, que totes les cases tenien... el seu peuet a l'Ajuntament, però que es va trencar amb tot això, lògicament. Bueno, i allà si que vaig viure tota la transició, vaig viure tota la transició amb vagues, amb manifestacions, jo jugant-me el físic a davant dels capitans joves d’aquelles banderes mòbils i bueno... i fent de mitjancer amb el Martín Villa, coses d'aquestes que les vaig viure molt d'aprop i molt intensament. Clar, tota aquesta situació doncs va portar també que al marxar el Samaranch... el Samaranch va fer un partit que se'n deia Concòrdia Catalana, això els més joves ja no se'n recorden, però els antics, van sortir uns cartells grocs amb lletres negres a la carretera, la Concòrdia catalana, la noca associació política, parlem de les primeres associacions polítiques. Ell devia fer el seu llançament, no podem obviar que el Samaranch tota la vida va sortir amb el movimiento, no? I quan va veure que allò no quallava pues pum!! se'n va anar d’ambaixador a Rússia, i el vicepresident de la Diputació que era el Franscesc Llobet de Granollers va passar a ser el president, lo qual va fer dues coses, que ell estigués en aquell moment en allà i que jo doncs, li vaig fer la transició. Va ser un... hi ha llocs que va dimitir l'alcalde, altres llocs que va ser dramàtic. A Granollers, clar, jo estava amb l'oposició i estava a dintre l'Ajuntament, li vaig fer l'oposició pies... i va sortir rodó, eh!! Vull dir que el que li va emprenyar és donar el bastó amb el Tarradelles, diu sempre, eh!, però bueno, vull dir... li va sortir rodó. A partir d'aquí és quan venen les noves eleccions... Jo, amb aquest interval sóc, bueno... A l'escola del treball hi ha hagut moltes vicissituds, molts pocs diners, l'Esteve Sala és un home que fa anys que hi és, hi ha un Patronat que es queda desintegrat en el canvi polític, es queda desintegrat, queda només el tresorer que era el Degave. El Josep Garriga que també és mort és un home que després va estar a les llistes de Convergència, curiosament en la última legislatura que va estar viu, però bueno, era un home que després va estar a les llistes de Convergència, curiosament en la última legislatura que va estar viu, però bueno, era un home igual que el Llobet, eren d'atletisme, d'aquest món, igual que els Baró i tota aquesta gent... i bueno, era el tresorer, era un empresari de Granollers, va quedar ell i el president del Patronat que era l'alcalde, que va dir: escolta tú... Jo era el... com que el president no exercia, el delegat de l'alcalde pues escombrava des de l'Escola del Treball. A partir d'aquí és quan comença a fer l'escola Universitària i... bueno, i quan ja hi ha el canvi totalment fet, que ja havien fet l'obra, perquè l'obra la vam fer en el període aquest de traspàs. Jo vaig conèixer tots els subsecretaris que va anar nombrant el Suárez en tota aquella època. Com a anècdota vaig arribar a tenir a la mà el bono escolar per poder triar l'escola i tot jo. El Suárez va tenir la d'allò per fer el bono escolar, et donava les peles i tu tria l'escola que vulguis, o sigui que era un sentit bueno, molt més democràtic que el d'ara, perquè tu bueno, pues amb el bono escolar me'n vaig a l'escola que vull. Una altra cosa és després mirar si tothom volia anar a la mateixa o no... però tothom... Llavors no hi havia ni subvencions, tothom va viure d'això, però bueno, li van fer retirar, però quan estaven impresos tots, jo els vaig tinguer a la mà.
Llavors, jo és clar, vaig viure tots els subsecretaris perquè en aquella època de transició cada cop hi havia eleccions, canvis de govern, canvis de coses. Els camins dels governadors d'aquí civils, l’avantatge és que a través de l'Ajuntament hi havia tingut relació, pues van estar de ministres, des del Sánchez Terán, el Martín Villa, tota aquesta gent, i els subsecretaris pues també, pues bueno vaig aconseguir tot el procés de subvencions per aquí, per Mataró curiosament també. A Mataró hi havia un director que era director de l'escola Miquel Viada, que era l'escola del treball d'allà, perquè d'escoles de treball n'hi havien poques dels anys 1.900. Hi havia el Miquel Viada de Mataró, la de Granollers, l'escola del treball de Barcelona, Vilanova..., és a dir si contem poques. I llavors ell sempre tenia vergonya perquè deia, clar no era tècnic, havia fet història de l'art, llicenciat en història de l'art, no? I bueno, jo el vaig acompanyar molt a Madrid amb tot el procés que vam fer nosaltres i ell va fer el procés també, va ampliar-ho tot això, i quan ja havíem de fer-ho nosaltres, havíem d’aixecar l'escola del treball, eren dos edificis que un és l'escola de bàsica i l'altre és l'escola del treball, i són separats curiosament, perquè... perquè en el seu dia es va pensar... quan allà en els anys 50 es feia l'escola del segon ensenyament i lo important era el Batxillerat de dies, i de nit es feia l'escola del treball, i es feia tot al mateix lloc, es va dir bueno, farem un edifici pel Batxillerat i un altre per l'escola del treball. Un funcionava de nit i l'altre funcionava de dia quan no hi havia Institut a Granollers.
Clar, posteriorment va haver-hi l'institut, però mentrestant no, i per això hi havien dos edificis, i aquests dos edificis quan va venir l'Institut, el Comella, doncs després es feia peritatge mercantil amb un d'aquests, i després es va anar... Llavors hi havia un enfrontament amb, entre el Salvador Llobet, el geògraf, el Salvador Llobet de l'Alpina, etc., etc. doncs amb el Sala, un era el director d'allà i l'altre era el director de l'escola del Treball. Clar, el Salvador Llobet havia estat sempre l'escola del 2n ensenyament, era un enfrontament constant.
Clar, quan vaig entrar, jo vaig dir bueno, s'ha acabat l'enfrontament, que en farem de que uns fora i els altres no?, bueno, fem un edifici nou i ampliem. I la meva idea va ser fer un edifici nou a darrere i un ala, pues lo que havien sigut els tallers, transformar-ho també, que potser no tenia massa sentit, el tipus de tallers que abans hi havia, que tot estava dintre d'una nau, i fer doncs els tallers nous, que bueno, després lo que va quedar ho van transformar en gimnàs últimament, no?
I curiosament l'escola del Treball encara hi ha les varilles apujades que anaven tres plantes més amunt per fer l'escola universitària. La idea era fer, lo que era l'oficialia, bueno vam aconseguir... això encara va ser en temps de l'Esteve Sala, ja que es va aconseguir la mestria fer-la a Granollers que no es feia. Jo per exemple, al seu dia que la vaig fer a Barcelona, no? Doncs es va fer a Granollers, i llavors la idea era fer Formació Professional ben feta i acabar per enginyeria. Hi havien tres enginyeries previstes, eh!! Tres enginyeries amb el tema també d'estudis, no econòmiques, sinó d'empresarials, eh!! Però bueno, tot aquest interval, va ser el canvi. L'alcalde Ballús ja va tallar el tema, perquè lo important era la pela, i llavors va ser quan vam anar a Mataró, i llavors a Mataró l'alcalde que hi havia era el Major, el que va ser ministre després. Aquell ho tenia molt clar, el Renin ho tenia molt clar, i a partir d'aquí es va muntar l'escola d’enginyeria a Mataró. Aquesta és una mica així la història, molt a grosso modo.
Perquè vaig entrar al PSUC? En el moment de les eleccions a mi m'havien vingut a buscar tots els partits, sí, estem parlant del 77-78, tot això sí, perquè les eleccions van ser per l'abril del 79, doncs a mi... en aquest període tothom em venia a buscar per anar les eleccions, no?
Curiosament Convergència em va venir molt temps a darrere. Una dona que ara és super socialista, que és la Montserrat Ponsa, la dona del dentista Montaña, que està a l'Ametlla, és periodista, fa de periodista d'allò i tal, Montserrat Ponsa, una dona que s'ha tornat bueno, totalment socialista, quan abans bueno, a mi em venia a buscar per Convergència, no? Cada setmana, dos dies o tres, em venia a matxacar doncs allà a l'escola perquè entrés, i jo sempre havia dit que jo ja havia fet l'etapa i que me n'havia d'anar a casa, que jo... bueno, a més, jo no em considero polític, no lligo jo amb la política, amb els polítics, eh!!, i més amb la història.
Hem vaig donar compte després, bueno... el que passa que al final com que jo estava amb tot aquest procés de l'escola universitària, jo tenia tota una colla de gent del PSUC a l’escola que inclús, fins i tot van dir que era l'escola comunista, eh!!, perquè hi havia molta gent del PSUC. Hi havia dos socialistes, eh!!, pensem que els socialistes abans de... Clar, jo tenia relació amb el Verde Aldea, per exemple, en aquelles èpoques, i el Verde Aldea estava amb el Pallach, i després va estar a les primeres eleccions amb Convergència. És posteriorment que amb el reagrupament es munten i tal...
Doncs a l'Assamblea de Catalunya hi venia el PSOE, no existia el PSC, vull dir que això que tan d'allò doncs, cap al final comencen a venir el PSC, el reagrupament d'alguns d'això i tal, però... i bueno llavors fan el PSC, però era molt al final ja, eh!!, tot això.
I bueno, a Granollers doncs... em venia a buscar tothom per estar en allà. Jo semblava que no, però és clar, tenia tota la plana major del PSUC menjant-me el coco cada dia, inclús una persona que després va morir sent molt de Convergència, la Rosa Ribas, que venia del PSAN, eh!!, després va estar al PSUC i bueno, i aquest en Josep Homs, bueno gent del PSUC en aquell moment... doncs van volguer tant si com no, home, que t'ajudem a acabar l'escola universitària, que aquí, que allà, perquè clar, encara no hi havia l'alcalde, el primer alcalde encara no hi era, no... I tu has d'estar aquí, has d'acabar aquesta obra i sinó entrés a la política serà difícil, i allò de la gota malaia aquella que va caient, va caient, doncs els tenies a dintre, doncs al final vaig acceptar i primera llista del PSUC.
Es dóna un curiós fet dit pels mateixos socialistes i estudiat, i crec que n'han tret algunes conclusions i tot, la fundació Bofill, que és la única vegada que a Granollers surten quatre persones del PSUC a la llista, perquè a mi, curiosament, em votava gent de Fuerza Nueva hasta, clar, en aquell temps votaven la persona, sí.
Clar, i bueno, vaig ser el primer de la llista del PSUC, però jo sempre mai volent ser del PSUC, sinó que vaig signar i reconec que pardillo jo també, pues vaig firmar tots els papers. Tu, aquí tens els papers per les llistes i per poder estar i tot això, i entremig vaig firmar aquell del PSUC, també no?, i vaig sortir a les llistes com al PSUC. Havia estat un temps abans amb ells... Clar, amb tota aquesta gent coincidia amb tot això, no? I quan vaig ser a l'Ajuntament, i em vaig donar compte de lo que eren els partits i cap a on evolucionarien, que es cap a on han evolucionat, no em vaig enganyar gens ni mica. Jo vaig dimitir de tinent d'alcalde d'urbanisme de l'Ajuntament de Granollers, que és allà on havia estat sempre, vaig ajudar al Ballús, perquè no sabia... encara hi havia el telèfon vermell, que existia el telèfon famós vermell que teníem, no?, que era connexió directa amb Madrid i amb el governador civil, i els telèfons i tal. Hi vaig estar pues un mes. Com no vaig estar amb ells, els socialites, van ser molt en contra anti Rochina, perquè es devien pensar que no sé... Hi havia una mica la teoria que no estàs amb mi, estàs contra mi, no? I bueno, jo tampoc ho veia així, però bueno, però tot i així l'alcalde Ballús inicialment em va autoritzar molt, perquè clar, jo sabia com estava tot l'Ajuntament, com estava i tot això. Vaig estar un mes ajudant-lo amb ell doncs, pràcticament tot el mes, des de les coses més elementals, els empresaris que tenien coses penjades i tot això. Pues és clar, venien a veure el tinent d'alcalde d'urbanisme, que era el que portava 7 anys en allà: escolta tu, goita, això... Anem, anem, ho portem a l'alcalde i parlem. I feies d'introductor i anaves lligant, no? Fins que hem va semblar que després d'un mes ja podia fer i amb això ja ens en vam anar al mes de maig-juny, i vam anar fent, i van venir les vacances. Les vacances aquelles van ser unes vacances que va ser quan va descarrilar el tren de les Franqueses, i sent jo fora... Jo anava bastant a les illes llavors, ja vaig fer la mili a Palma, doncs jo tenia bastants amics a les illes, però bueno, jo me n'anava sempre al juliol i a l'agost estava aquí. Bueno, el mes d'agost fins i tot van fer el carrer Girona, que llavors es veien uns saltirons de formigó al mig del carrer Girona, a la part de dalt, que quan va venir el descarrilament del tren a l'estació de les Franqueses, que les ambulàncies doncs sortint, quan passaven per allà a tota pastilla anant cap el d'allò, tots els ferits picaven a dalt. Bueno, va ser un adevacle i ho van fer-ho precisament estant jo... i jo hem vaig enfadar molt perquè vaig dir: com coi m'heu agafat la brigada, m'heu agafat la gent del d'allò, ho heu fet sense dir res, quan jo estic aquí al mes d'agost. Jo vaig estar uns dies al mes de juliol, però després vaig estar a casa perquè curiosament al pis vaig fer una reforma i vaig aprofitar per fer-la en aquell període, no? I estic a casa i no... I bueno, ja vaig començar a veure que les coses no... la partitocràcia era una cosa que pesava molt i que els partits són partits, no són sencers, amb lo qual doncs t'utilitzen, utilitzen les negociacions... tothom... Va ser un govern d'unitat, tots, al principi, a les primeres eleccions legislatives, no?, i qui ho vam negociar tot, va ser darrere les bambalines, el Rafael Ballús i jo, eh!! I els altres van anar jugant amb tot, a les reunions formals van anar sortint les coses que ja teníem pactades, no? Que teníem pactades, qui?, pues en aquell moment l'esquerra, que eren socialistes i el PSUC. El PSUC molt diferent del que potser la gent té idea ara, eh!!, també tinc de dir.
Després d'això, pues jo vaig marxar, vaig dimitir al mes de... els plens es feien a primers de novembre i l’endemà de tots Sants, els morts, i vaig dir que muerto estaras. Però clar, els empresaris em van venir perquè és clar hi havien moltes coses, hi havia el famós sot de Granollers per acabar, allà on hi ha el pàrking ja del sot que va quedar, perquè el mateix industrial que ens feia les obres de l'escola i bueno, jo em vaig comprometre amb els industrials que van entrar que jo no els deixaria, perquè tenia poders de l'antic Ajuntament ratificats pel nou Ajuntament del Banc de crèdit local d'Espanya i del Banc de crèdit de la construcció, vale? I bueno, és clar, jo vaig dir: no patiu, jo no marxaré fins que no d'això, vaig dimitir de tinent d'alcalde, això sí, i vaig limitar-me ja pràcticament a anar a l'Ajuntament el mes de noviembre-desembre ja era festa i tot això, i a finals de gener ja vaig anar a cobrar tots els temes i lligar tots els temes a Madrid. Es van apagar tots els temes aquests i al primer ple de febrer vaig plegar de l'Ajuntament, persecució que vaig patir després durant molts anys, curiosament després, per part socialista, eh! Vaig passar bastants anys amb una persecució perquè tenien por que jo montés un grup independent a Granollers i que fos l'alternativa, no?, que ells tenien por en aquell moment, per predicament de persones, eh!!, es van dedicar molts anys al desprestigi, molts anys!! Jo l'he patit durant molt temps, per això doncs suposo que a vegades... La meva filla està al PSC, no? aquí a La Garriga, però collons, d'amagat meu!! En política no t'hi fotis!! i... en cap partit, a cap, però als socialistes tampoc, no? Jo respecto a tothom perquè m'entenc a tothom, però és una persecució que va ser molt, molt llastimosa, fins i tot en aquell temps la dona d'un conserge de l'escola que era nebot del director que, evidentment, l'havia posat jo a aquest director, però doncs resulta que va estar pagant, pagant!!, per després poder cobrar de l'atur, cosa que ara no es pot fer. Però ell va estar pagant amb concomitància amb el cap d'oficines, pues clar, premsa, pam!! "concejal franquista, tal solució a això", després d'haver marxat jo, no? Clar, jutjats, etc..., amb lo qual encara vaig veure doncs més clar que la política no era per mi. Evidentment jo si que tinc defectes, molts, però en tinc un que és que no soc rancorós, i a més a més no tinc enveja i perdo la memòria ràpidament també. És important perdre-la perquè sinó t’emprenyaries molt i no... i és clar, doncs vaig patir molt en aquell moment. Evidentment els jutjats no van poder trobar mai res, perquè si tenia alguna cosa, és que els mateixos que fotien la cosa: ostres és que el Rochina és un fill de puta, és un pencón, és un d'això, i a sobre no el podem enganxar amb res!!
Bueno, doncs és clar, aquestes coses són una mica les que et deixen marcat després, sobretot hi ha una època en que has de fer tot això perquè ets jove i has de fer tots aquests processos, i hi ha una època en que ets gran i que passes en un altre estadi, no?
Jo recordo a gent del Mediterrand, pues que eren del maig del 68, després eren ministres, no? i són ministres, i inclús hi ha un que està amb el Sarkozy encara, no? Vull dir, per tant, cada cosa al seu temps, i aquest va ser una mica el resum.
Coses concretes de La Garriga? Sí, el 86, bueno, jo al final érem sis a casa meva i vivíem en un pis que tenia quatre habitacions, cuina, menjador i el despatx, doncs o canviava de pis o m’arreglava casa meva a La Garriga. Llavors vaig arreglar la casa i vaig venir l'any 86, a l'agost del 86. Jo vaig estar 17 anys fora. Aquests 17 anys m'han fet perdre molta cosa, perquè vaig venir a La Garriga i així si que vaig trobar una cosa molt curiosa, gent que eren de Convergència i gent que eren socialistes, gent de les colles, que jo vaig arribar aquí pensant-me que el temps estava parat i que la gent encara... i d'allò, i automàticament pues punyeta, la gent estava amb un bàndol o amb l'altre. Si parlaves amb un, aquest mirava malament i es pensava que eres d'aquest, per tant si eres d'aquest estàs contra mi. I curiosament l'avantatge que tinc és que tinc una altra filla que té 38 o 39 anys, l'altre en té 35 i l'altre en té... i tinc un nano de 26. Llavors aquest nano de 26 pues clar, llavors era un nano quan vaig venir aquí a La Garriga, era un nano petit i clar, hem vaig integrar amb molta gent d'aquesta sobrevinguda de La Garriga per l'edat del nano, amb l'escola, l'Associació de pares, el bàsquet, tot això i tal, no? Perquè és clar, resulta que amb la gent de La Garriga va ser molt curiós i encara hi és, eh!!, fraccions entre ells i d'això i tal, no? He procurat estar amigable amb tothom... Alguns potser perquè es pensaven que jo era comunista, anarquista, demòcrata, cristià, falangista, deudista, no? no ho sé. Els altres perquè potser no era un d'ells i és clar jo estava i estic en una posició molt llunyana de veure els partits tots des de la distància i no estar pas d'acord amb la majoria dels plantejaments, i crec més enllà, fins i tot un dia o altre aquests partits s'hauran de fer l'araquiri com va fer-se el falangisme, no?, canviar-se la seva forma de funcionar perquè sinó no els anirà a votar ningú amb el temps, no? Però clar, tot això que passa i que veus la vida, i que això parat als 65 anys, pues són plantejaments diferents.
De La Garriga? Jo vaig, mirant-me una mica aquí les coses, no? No sé si val la pena que clar... he parlat del Maurí, del Suñol, del Ràfols, de l'Anna Maria Canal aquesta que portava el tema d'això de la JAC... clar, de Granollers, lligat amb la comarca ja hi havia el Verde Aldea, que era un home que en aquell temps parlava molt d'Europa i feia moltes coses d'Europa. Això ens va moure també tot el Congrés Europeu, aquell temps a la JAC i tot això, Sala Cortés, l'Estany... tota aquesta gent que s'han mogut més o menys sempre en tots aquests móns progressistes i alguns d'esquerres i tot això.
Què més et puc dir? No sé perquè és clar, hem posaves coses aquí... Que més? Jo el retorn a La Garriga el vaig viure amb una anècdota molt curiosa. Jo visc a l'Avinguda 11 de setembre, i l'Av. 11 de Setembre va ser casa meva feta l'any 65. Només hi havia casa meva, enmig d'unes vinyes, i Can Violí, allà on hi ha l'Institut, allà hi havia Can Violí. I clar, bueno, havíem de fer, la Núria Albó va voler fer el pont sota allà, no sé si era el millor lloc o no. Després es va fer enrere una mica, crec que el va fer més costerut perquè sinó casa meva mateix, pues clar, jo... vaig anar a veure, jo encara no havia fet l'ampliació perquè vivia a Granollers, però volia veure com anava casa meva perquè tenia previst arreglar-la i tot això i si havia de sortir de casa meva amb paracaigudes o no? Perquè és clar, el carrer Carredada i el carrer onze de Setembre quedaven així (posa les mans amb una mica de pendent cap amunt), però és clar, el carrer Carredada l'han fet així, fa una mica de baixada, i l'11 de setembre el van baixar més pronunciat. Clar, si haguessin fet la pendent de molt més amunt com es preveia, per no haver sigut tanta pendent, a casa meva no podíem entrar a casa. Clar, jo només puc entrar pel carrer Carredada, no puc entrar per davant, i és clar, jo vaig anar a veure dins el període d'exposició al públic el projecte de l'Ajuntament, i em va sobtar molt perquè amb la Núria Albó, jo havia estat molt a Can Corrons, a casa seva, amb la seva mare i l'Oriol moltíssim, no? És més, amb el que havia sigut el seu home, el Serra, que havia estat a Fecsa i era el secretari de l'Escola del treball a Vic, doncs hi havia tingut molta relació també, no? I em va sobtar sent la primera alcaldessa i progressista i tal, doncs que conxú, no vaig poder veure mai el projecte!! Jo pujava i en període d'exposició al públic l'havia de veure. No, això ho has de veure que d'allò, perquè ara està a revisió. Doncs, escolta'm, és període d'exposició al públic, i l'arquitecte? L'arquitecte no, que ara està a urbanisme i tal... no vaig poder veure mai el projecte, mai!! I va arribar un moment que hi va haver una colla de gent, el Nualart, Cuspinera, i tota la gent de la Ronda del Carril, van arribar a fer una instància, i el Gotanegra, el Gotanegra també hi era en aquell moment, també la va signar, recordo, perquè vivia a Can Clotet de masover... Perquè és clar, les versions, allò que passa, no? serà així, serà aixà, serà d'una manera, perquè és clar, volíem veure-ho. I vam signar una instància pues requerint poder veure-ho, i sinó ho podíem veure estar en contra. Bueno, jo me'n recordo... guardo el butlletí, eh!!, que posa "Concejales franquistas..." i surt el Nualart, surt el pare Cuspinera i surto jo, no?, s'oposen en el tema aquest. Jo no m'oposava, jo estava demanat veure-ho. Això ho va fer canviar una mica i van donar més de pendent, bueno van fer allò. Jo crec que és una mala obra allà feta, crec que és una mala obra, hi havia altres llocs potser millor per fer-ho. També he de dir que econòmicament em va anar bé perquè fa xamfrà, em van arreglar... i em van posar les faroles al carrer de casa, i al fer xamfrà també l'altre, perquè m'ho van acabar de fer fins a la porta de casa m'arriba el formigó, no? bueno, m'arriba l'asfalt. Per tant són les anècdotes.
Anècdotes? Bueno, jo vaig voler fer les obres. Havia sigut una vivenda de venta limitada, em cobraven... Jo tenia domiciliat els dallonses i em cobraven l'IAE, llavors la contribució a través del banc, pues clar tenia extensió del 90% i em cobraven el 100%. Vaig haver de posar un contenciós amb l'Ajuntament, amb la Núria Albó, no? I no hi va haver-hi manera. Em deien: Oh, no podem perdre diners!!, tot això és una ordre feixista i per tant aquesta llei... O pues, que la deroguin, escolta tu jo tinc dret... i com jo molta gent, no? I bueno, al final quan vaig haver de fer les obres, vaig haver de retirar el contenciós administratiu, però vaig guanyar-hi, perquè després hem va donar llicència com a obra menor, tota una quantitat de coses, i com a obra major, només la part d'ampliar-ho de dalt, no?
Són anècdotes d'aquestes que dius, que recordes de després quan vas tornar a La Garriga? La Núria Albó potser en aquell moment tenia uns plantejaments en alguns moments molt dussos amb les coses que potser no havien de ser-ho tant, però tampoc jo vivia l'Ajuntament ni havia viscut la transició de La Garriga, eh!! Reconec que jo vaig estar molt, molt al marge, perquè és clar, jo vaig viure molt intensament a Granollers.
O sigui, jo fins al 69 vaig estar aquí, vaig viure molt intensament coses d'aquí, però també vaig viure moltes coses fora d'aquí, perquè tot el procés de l'Associació i de la JAC i això era d'àmbit comarcal, o d'altres coses que eren d'àmbit global, de Barcelona i de Catalunya i tot això, amb lo qual la transició, jo poc.
Ara, amb els anys aquests, doncs els anys aquests, tot a l'ombra de la Parròquia, tothom es movia a l'ombra de la Parròquia amb diferents coses, no?
Clar, el Pou Calent és molt més cap aquí, també no?, jo això, no, no.
La ràdio sí, l'emissora de ràdio, sí, la ràdio Silenci. Hi havia hagut un temps diferents coses, però tot estava lligat una mica... no...
- Valoració personal de l'època que els va tocar viure.
Si em deixés portar pel sentiment diria: "para ese viaje no hacía falta alforjas", però si em deixo portar pel raonament dic: s'ha de perfeccionar tot aquest procés que es va engegar amb molta il·lusió, perquè és clar, també la gent d'ara ens tira en cara moltes coses que no s'havien d'haver fet... S'havia de fer la ruptura, no era possible, no era possible. Potser en un País Basc és possible però en aquí no, i escolta, jo, jo sóc el President executiu de la Unió d'empresaris de l'Automoció, fa 20 anys. Jo he viscut anècdotes del País Basc i d'aquí amb els mateixos problemes, amb Mútua Madrileña, per exemple. Mútua Madrileña me'n recordo un any que tenien molts problemes amb tothom i tal. Al País Basc, van decidir, tot el País! que ningú reparava res de Mútua Madrileña i el que reparava li encenien el taller, però dit en reunió d'assamblea d'empresaris, de gremi, eh!! Aquí, això és impossible. La gent se n'anava a Logroño si volia una cosa amb aquella Mútua perquè la tenia i tot això. A reparar no se n'anava al País Basc, se n'anava a Logroño.
Clar, llavors en aquí, pensem, que jo ara crec que va ser lo possible, lo possible. Que es van equivocar alguns perquè potser, que ja han apretat, haguessin pogut apretar una mica més pel concert que en aquell moment hi cabia, segurament que hi hagués pogut cabre-hi, aquí es van equivocar uns pares de la Pàtria, es va fer... Jo crec que la gent va ser molt possibilista, tots funcionaven amb una clandestinitat terrible, i després de la clandestinitat, amb una bona fe!!... que no hi havien tants cervells, gent del PSUC... bueno, no oblidem que qui va ostiar al franquisme va ser el partit comunista sempre, no va ser ningú més, eh! És a dir, que si ara vinguessin garrotades veuríem que qui queda és una gent molt concreta. El partit socialista va desaparèixer com a tal, no? No, no era partit de resistència, més aviat és partit de govern, d'aprofitament de situacions i tal, no? I lo que d'això passa, potser les comunistes eren en aquell temps els més perseverants. Els altres pobrets, els anarquistes, que n'hi havien de tot tipus doncs els van matxacar molt i per tant, no podien fer gaires coses, no? Però comunistes van ser els que van moure des de l'èlit Pirineica, el Solé Tura i Carrillos i companyies, tota aquesta generació, és clar... clar, el Solé Tura, jo tinc molta relació amb ell també. Curiosament jo vaig fer la Campanya de les eleccions municipals amb dues persones curioses, que una doncs era el capellà aquell de Santa Coloma de Gramanet i l'altre l'abad, el que va ser després el tema dels jocs olímpics, que va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona, que era el degà del col·legi d'aparelladors, d'arquitectes tècnics que en diuen ara, i bueno, va ser el peix gros de totes les olimpíades del 92, eh!!, l'abat. Doncs ell i jo i el capellà, clar érem tres, un era un degà, l'altre era un capellà i l'altre era el que estava dintre d'un Ajuntament, pues vam anar a la tele, la ràdio, tot això, a fer la propaganda d'aquell temps del PSUC, de les eleccions municipals, no? Clar, ens movíem molt amb molt bona fe, amb predisposició de... posant peles de la butxaca, posant mitjans teus, jugant-hi el físic i tot això... Llavors, clar, tota la transició, que ja hi havia gent... però sempre...
No oblidem també inclús les primeres Generalitats, si la majoria de gent eren gent d'església, des del Riol, passant, a veure... jo recordo el que era el cap del gabinet del Conseller de governació, el Vidal Gaiolà, no sé si us sona?, doncs era el González Agapito. El González Agapito és un monsenyor actualment, és germà de la González Agapito que està a l'Ajuntament de Mataró. Pues aquest senyor va de Monsenyor, havia sigut diplomàtic de l'Orient Mitjà i tot això i bueno, és el cap del Gabinet. Clar, el Riol, molts capellans que hi havien pel mig i gent d’església i tot això. També potser es va pecar de candides en alguna cosa, no? Però jo crec que va ser l'art del possible, encara potser s’hagués pogut fer algo més de possible. Potser és difícil jutjar ara això sense estar en aquell moment, no?
No ho sé, segur que queden moltes coses al tinter d'aquí, eh!! perquè és clar jo d'aquí La Garriga tampoc... és clar, la data aquesta per mi doncs és el temps d'escola, llobatons, JAC i després jo me'n vaig al 69, eh!! Jo ja porto activitat a la comarca, aquí poca, a lo millor quan tocava al poble i tal, i ja porto activitat a la comarca a nivell de responsables comarcals, reunions, convivències interdiocesanes, diocesanes, és clar... tot això, no? I després d'aquí doncs es polititza tot. L'església desapareix o l'església es queda integrada aquí i comença... bueno, inclús amb les comunitats de base, amb capellans obrers, tota aquesta colla de coses, però és clar, és un món ja que no està... Si em demanes per La Garriga transició, és que la desconec fins i tot. M'entens?