- Si has participat en el teu cas en el tema de les puntes i després la part més educativa, tu com a profe i tu com a profe de nanos de fills immigrants andalusos, extremenys, com era la relació amb aquests immigrants si la relació era diferent. Una mica és això tu com a educadora d’aquests fills, com veies els pares... Això era una banda, complicat eh, i després per una altra..
M.JOSEP: Home la veritat és que si parlem concretament de la Garriga, et refereixes? Perquè, es clar, hi ha molta diferència, jo venia d’una altra població que aleshores l’immigració és notava molt més que a aquí a la Garriga.
- Bueno després ja ho parlarem. Llavors tota la part més de tu com a dona que has viscut a la Garriga com t’has sentit, per exemple, fent participació aquí a la Garriga perquè tu ets una persona molt activa has estat a les puntes i has participat a moltes coses que s’han fet al poble. Com t’has sentit tu com a dona participant en aquestes coses, val? Una mica és això el que ens agradaria recollir, des de la perspectiva de la teva joventut.
M.JOSEP: De la meva joventut? Bueno de la meva joventut.
- Imagina't quan vas venir aquí a l’època de la transició devia ser més o menys.
M.JOSEP: Sí fa trenta dos anys vaig venir.
- Doncs l’idea és aquesta, val? Llavors si vols podem començant que ens facis una petita presentació de qui ets i una mica què significa per a tu la Garriga o què ha significat per a tu la Garriga. Comencem així una mica.
M.JOSEP: Avera, em presento primer sóc la Maria José Jover, actualment estic treballant al CEIP Tagamanent d’aquí de la Garriga i em vaig incorporar a aquest centre fa dinou anys. He vist molts canvis dins de la Garriga, què em va fer venir aquí? Doncs potser els antecedents familiars, els meus avis havien, sobretot la meva àvia quan es va quedar viuda va venir a fer estades al que eren les termes Victoria temps enredera.
- La teva àvia era la típica que en deien aquí a la Garriga, estiuenca de Barcelona.
M.JOSEP: Sí, sé que teníem uns familiars llunyans, bueno, cosins del meu pare que tenien una torre al passeig, la Villa Consuelo eh? I potser per un motiu de les termes, la meva àvia venia aquí, posteriorment la meva sogre, també va estar recuperant-se d’una malaltia i el meu pare naturalment també va estar venint per aquí a l’estiu. Doncs tot això no ho sé, et crea una... encara sense saber-ho inconscientment et crea un llaç. I quan vam tenir el primer fill, la Mireia, fa trenta-dos anys, doncs vem passar l’estiu aquí, durant tota la seva vida hem estat passant l’estiu aquí pràcticament fins que ja ens vem instal·lar aquí. Tenien, avera la Mireia va entrar a setè d’EGB, que aleshores hi havia l’EGB i el Roger feia cinqué.
- Veníeu els estius.
M.JOSEP: Només passàvem els estius, però va haver-hi un periodu de tres o quatre anys, potser quatre ven bé que vem marxar. Perquè nosaltres estàvem visquen a la casa de la senyora Conxa Sisquella i aleshores...
- Estàveu com de lloguer?
M.JOSEP: Sí teníem llogat la casa, llogada a temporades, bueno una temporada de tot l’any de fet. I... però quan van començar a fer les obres d’aquí al radere, de la casa de can Sisquellas començaven a aixecar terres i aleshores érem molt d’hora quan començaven i feien molt de soroll i aixecaven molta pols. Vem haver de decidir passar els estius fora d’aquí de la Garriga i vem estar a l’Ametlla, però més tard vem tornar, però ja amb casa pròpia. I aleshores... Mentrestant havíem comprat un terreny.
- Ah! Vau decidir comprar un terreny mentres estàveu a l’Ametlla?
M.JOSEP: No, abans d’estar a l’Ametlla ja teníem el terreny, però passa de que no vem edificar perquè pensàvem: “Bueno necessites molts diners”. I un dia al cap de forces anys, bueno quatre o cinc anys, estàvem buscant alguna cosa diferent per passar l’estiu i tal. Però com vem veure, de que els preus pujaven per tot arreu vem pensar: “Bueno, doncs si tenim el terreny fem la casa i ens quedem a viure aquí tot l’any”. I axins vem fer, en primer moment quan vem arribar aquí ens vem sentir molt acollits, pels companys.
-Els companys vols dir els de feina?
M.JOSEP: Els de feina de l’escola, sí, si.
- És a dir, vas venir directament a l’escola Tagamanent?
M.JOSEP: Sí, vaig venir directament a l’escola Tagamanent i els fills tenien edats una mica més grans o de la mateixa edat, que els fills de companys i es va crear un ambient molt maco. Fèiem sortides, en fin, creàvem moltes expectatives, moltes il·lusions... Sobretot recordo tota la dinàmica del Pepo, que per nosaltres ha sigut inoblidable. Què més?
- Ens emocionarem abans d’hora.
M.JOSEP: Sí, es que jo sóc molt emotiva.
- Bueno en principi és una mica que ens expliquis això, un cop estàs situada aquí a la Garriga deies que ja hi havia una dinàmica amb els companys, participàveu a coses al municipi? Com vas possar-te en contacte amb les puntes? Com vas dir: "Ui! Fem puntes".
M.JOSEP: Bé, l’entrada en contacte amb les puntes va ser curiós, perquè ja em ve de molt lluny això. Quan era joveneta els meus pares em portaven a Arenys de Mar, passàvem uns dies allà a Arenys de Mar, acostumaven a mar i muntanya, no? I aleshores sempre havia vist aquelles dones a la porta de casa seva, al carrer, fent puntes i jo pensava: “Això sembla que vagi a desaparèixer, perquè són molt grans les dones que treballen amb això”. I a l’any setanta-set quan vaig venir per primer cop a la Garriga amb la Mireia, bueno i amb la família, la Mireia era molt petita tenia mesos vaig veure una casa del carrer Fra Benet per allà, que posava: “Es donen classes de puntes”. I vaig pensar: “Caram! Que bé es donen classes de puntes”, aquí a la Garriga. I vaig pensar: “Mira quan la Mireia sigui gran, eh?”, que aleshores només teníem la Mireia, doncs m’agradaria fer classes de punta, clar van passar divuit anys eh?, són molts. Aleshores l’ajuntament va crear uns cursos de puntes i va vaig pensar: “ Ara és la meva ocasió, tinc els fills grans i em puc dedicar al que jo voldria fer o aprendre”. I més que res jo vaig començar amb aquesta idea de: “Faré puntes per quan em jubili i així quan estigui jubilada tindré algun entreteniment”. Jo sempre he sigut molt dinàmica, em costa molt de seure, molt bellugueta, i aleshores això em va anar bé per sentir-me relaxada i concentrada.
- Com una vàlvula d’escapament.
M.JOSEP: Sí, com una vàlvula totalment d’escapament, i fins i tot per dir: “Jo faig algu mentres que veuen el futbol els fills i el marit”, perquè si veuen el futbol, dic: “I jo que faig?”. A mi no m’entusiasma veure el futbol, bueno doncs jo estaré amb ells fent puntes, i bé això és la... Això de mica en mica et vas ficant i vem pensar: “Bueno aquí hauríem de fer una associació de puntaires”. Perquè clar vas veient que hi havia gent de que en sabia perquè havien après quan eren petits de l’escola, sobretot de l’escola de monges.
- Us ajuntàveu les que en sabíeu? Us coneixíeu?
M.JOSEP: No, no de moment no ens coneixíem però de mica en mica.
- Anàveu per lliure? Només els del curs?
M.JOSEP: Anàvem per lliure, només els del curs però de mica en mica ens vam anar agrupant. L’Ajuntament va veure que jo podia tenir força èxit, aleshores es va inaugurar també l’IME, el centre on estem ara, i es va fer curs de puntes més continuat. Va haver-hi canvi de professora.
- Qui era la professora en aquell moment?
M.JOSEP: La primera professora que vam tenir es deia Gratacós, si no me’n recordo malament Montserrat Gratacós, molt bona professora. Després ella pels seus motius no li venia bé de venir al centre el curs següent i aleshores la Maria Francisco va presentar una altra professora. Però va haver-hi un moment que, a mi m’agrada la creació, i aleshores la punta clàssica m’entusiasma perquè s’ha de conèixer, o la punta tradicional, però volia anar més enllà i buscar disseny propi i tot plegat. Amb això de que vem conèixer les germanes Genoveva i Ana Cuevas i aleshores tenien la tècnica d’un altre tipus de puntes.
- Quan us veu conèixer?
M.JOSEP: Amb una trobada, jo particularment en aquell dia no hi era, era una trobada que es va fer aquí a la Garriga.
- Les trobades aquestes és una crida a tothom que vulgui venir.
M.JOSEP: A tothom que vulgui venir. En motiu de la festa major, això me’n recordo de que, ja portem disset trobades, la primera jo no feia ni tan sols punta, era la senyora Rosa Jardí que ve a dir l’ambient que es crea a Arenys de Mar fent una trobada de puntaires: “Ah! Escolta això ho podem portar-lo aquí a la Garriga, avera que passarà”. I va convidar a la gent d’Arenys de Mar i només que una amiga meva va anar, actualment amiga meva abans no la coneixia, l’Ana Rubio, doncs era la única puntaire de la Garriga que estava allà asseguda, que s’havia assabentat. I aleshores no sé si seria aquell mateix any o dos anys més tard, segurament que aleshores van aparèixer les germanes Cuevas i aleshores clar l’Ana Maria Rubio quan em va veure aquell tipu de punta va pensar: “Oh! Però si aquest tipu de punta aquí no la fem, hauríem d’aprendre aquest tipu de punta”. Així ens vam conèixer una miqueta.
- I com va ser la relació? Perquè les germanes Cuevas si que és veritat que porten dos anys aquí a la Garriga però van venir d’Extremadura, i elles si que ens van explicar que al principi si que els van acollir molt bé, però potser els cercles eren diferents a vegades, no?
M.JOSEP: Segurament, clar la diferència de parla al castellà amb el català, clar sempre marca unes certes diferències i fins que no s’incorporen o no s’adapten a les situacions... Jo penso de que va ser ven bé quan van tenir els fills i els fills anaven a escola catalana i tot plegat, aleshores clar la relació ja canvia, eh? I és quan s’integren molt més, el fe d’estar dintre de la nostra associació doncs per elles els hi ha servit de gran estima, els hi ha estimulat molt. Apart de que clar els fills els han apoiat en el sentit de col·laborar al màxim, perquè es clar per elles és vida, eh? És molt important la relació social per tothom.
- Potser si que socialitza en el sentit de que integra.
M.JOSEP: Exactament sí, si integra, integra.
- Aleshores la relació de l'associació, vosaltres us veieu habitualment?
M.JOSEP: Ens hem de veure habitualment.
- Llavors el tema més humà perquè m’imagino que l’associació és integrament de dones, no hi ha cap home?
M.JOSEP: No hi ha cap home, vem tenir en alguna ocasió un jovenet fent curset de puntes, però se sent més tirat per la pilota, la veritat, per l’esport. Es dona molta importància a l’esport aquí a la Garriga, la Garriga és una ciutat molt esportiva. Va haver-hi una època que escolta que tot passava per davant, l’esport sempre, sempre l’esport, en primer terme més que altres temes culturals, eh?
- I més el tema femení, perquè jo m’imagino si només éreu dones alló era..
M.JOSEP: El punt de cotilleo, de escape, de vàlvula d'escape per moltes dones no? Tothom explica la seva.
- I com anava això, o sigui, explica’ns com funcionava això només dones de que parlàveu...
M.JOSEP: Bé, hi havia de vegades temes molt personals eh? Hi ha gent que se sent molt preocupada a nivell familiar o no i altres vegades es parlaven d’altres temes, evidentment. De política poca cosa perquè estàvem ben marcats, i a vegades parlar de política crea enfrontaments perquè es clar si ja havíem intentar parlar alguna coseta de política sempre...
- Però en quin sentit?
M.JOSEP: Home és clar hi ha persona de que no és massa tolerant i aleshores no accepta de que tu tinguis una visió o que una altra persona tingui una visió diferent a la seva, aleshores això costa.
- Estàvem parlant de l’associació de puntes de que de parlàveu, clar nosaltres ens interessa molt recollir les petites històries en el tema femení. No sé si has arribat a llegir-te el llibre de postguerra que es va fer, i a llavors ara ens interessa recollir aquestes petites coses, problemes que tenien les dones d’aquella època, les preocupacions que tenien, els vincles que es feien entre dones, que no es podien fer en grups de homes i dones. Tot això que dius: “No, es que es parlava de coses de família, coses íntimes” trobàveu aquest espai per parlar d’aquestes coses, que són exclusivament femenines, els homes potser no les tracten.
M.JOSEP: Hi ha sentiments diferents.
- I llavors ens interessaria o ens agradaria aquestes, evidentment obviant noms, però si recollir aquestes situacions o aquestes coses que les dones pues destapaven en aquell moment, en aquests cercles exclusius de dones. No sé si recordes algun cas o alguna conversa que t’hagués tocat especialment o alguna vivència teva personal d’algun problema que vas tenir tu, no sé si recordes alguna conversa.
M.JOSEP: No jo en aquest aspecte em trobo bastant emancipada diguéssim, clar la diferència amb aquestes altres persones o dones més o menys de la mateixa edat que jo o una mica més grans fins i tot i alguna de més jove. Doncs en la preocupació bàsicament era la familiar a nivell de fills, estudis i poca cosa més, es que ara no caic massa. Saps que passa que la relació de quan fèiem les classes d’aprenentatge de les puntes i tot plegat era molt bona, però va ser un periodu de dos o tres anys, quatre màxim que jo vaig estar amb elles, em vaig desvincular bastant d’hora diguéssim.
- No estem parlant només de l’imnmigració, estem parlant del grup de dones en general...
M.JOSEP: No si ens trobàvem gent tant catalana com castellana, quan entro més en contacte amb gent més propera és quan es va crear l’associació d’aquí de la Garriga. Aleshores si que hi havia aquest grup diguéssim castellanoparlants, però bàsicament de les dues germanes i alguna altra més, que si que es van incorporant, però la resta érem tothom catalana.
- Dins del grupet m’imagino que hi havia diferents situacions molt diverses suposo que potser hi havia alguna que estava casa i alguna que potser no, no sé.
M.JOSEP: Sí la majoria, totes estem casades, alguna viuda ja.
- Potser sortien alguns temes que eren tabú, que potser no parlàveu amb els homes? Temes exclusivament femenins.
M.JOSEP: Si et refereixes a sexe? No...
- No estic pensant en general de la relació entre homes i dones per exemple no sé: “A casa meva el meu marit no fa la neteja”. Coses molt de temes de dones.
M.JOSEP: Sí això és veritat algun sí. Bueno bàsicament l'anècdota més preocupant és quan en algun cas, clar es creava una mica d’enfrontament amb l’home. Degut a la manca de llibertat que tenien certes dones i encara tenen algunes. Per exemple, el fet de que si estem a dintre de l’associació de puntaires com s’organitzen altres trobades de puntaires en altres poblacions i tot plegat, si tu no tens gaire llibertat a nivell familiar, doncs clar deixes de venir: “Oi! Que jo m’he perdut això, lo altre i tal...”. I a la gent li sap greu i aleshores com a dona si que et trobes amb algun cas de que l’home no és gaire partidari de que la seva dona se’n vagi por ahí a fer la seva vida i aleshores aquestes converses si que les recordo, i continuen encara. Però intentem anar dient: ”Va has de conquistar el marit” i dient: “Escolta jo no deixo per això d’estar dins de la família i tot plegat voldria anar un parell de hores o quatre, un matí, una tarda.” I hi ha gent que si que s’han quedat sense poder assistir a aquestes activitats.
- Com ho viuen aquestes persones?
M.JOSEP: Ho viuen molt malament, la veritat és que ho viuen molt malament. Ho adapten, s’adapten a aquesta circumstància, però és molt trist eh? És molt trist. Deixen de fer viatges, deixen de fer moltes coses perquè el marit les vol absorbir.
- Tu estàs parlant ja de l’actualitat.
M.JOSEP: Actualment, actualment sí, si. Jo penso que està bé, jo em sento molt lligada a la família però també va haver-hi un moment que l’única vàlvula d’escape era... No sempre es pot estar cuidant dels fills, fent de xòfer amunt i avall...
- Creus que per a elles és una opció personal o realment era ell el que deia: “No, no vas”.
M.JOSEP: Home jo penso de que ha sigut el marit bàsicament, però arriba un moment que un s’ha d’enfrontar al marit i dir: “Home és que aquesta situació jo la podria intentar millorar també”. Convèncer-ho de que tampoc no passa res si està unes hores fora, perquè una cosa que també és molt real és que quan vols fer moltes coses d’aquest tipus t’afanyes per fer les obligacions diguéssim familiars, les agafes amb molta empenta i ho fas molt més ràpid tot. Perquè tenim més temps per fer la resta de coses que et poden agradar.
- Quan parles d’obligacions a que et refereixes? Quines obligacions té l’home i quines té la dona?
M.JOSEP: Bueno per exemple el meu cas és una mica diferent, no? Però per exemple pues no sé deixar rentadores, cuina, habitacions una mica enllestides, roba que estigui al punt.
- Tu dius que el teu cas era diferent.
M.JOSEP: Una mica diferent perquè si cal jo he tingut ajuda, vull dir que si un dia no s’ha fet els llits no passa res, comprens? O deixes una mica la cuina empantanegada, dius: “És igual ja ho farem després”.
- I aquestes persones no podien?
M.JOSEP: No, el fet de per exemple preparar el dinar pues hi ha homes que són incapaços de fer un dinar per la resta de la família o perquè quan tu arribis també et puguis incorporar a la taula, amb tot ja preparat, no? I clar són aquestes petites coses que dius: “Bueno hem d’afanyar-nos”.
- És complicat. I tornant a la teva època de l’escola, bueno que és tota una part que també ens agradaria recollir, tu com a professora veies diferències entre les persones que venien de fora i les persones que eren d’aquí, en quant l’educació dels teus fills?
M.JOSEP: Bueno jo quan ja em vaig incorporar a la Garriga a l’any 1989 ja em vaig trobar amb una escola catalana, per tant, i a més a més era un poble on l’immigració al menys a la nostra escola havia poquíssima.
- I la vivència anterior?
M.JOSEP: La vivència anterior era molt diferent, evidentment, era molt diferent aleshores si que hi havia molta més...
- Quan vas començar tu a donar classes?
M.JOSEP: A l’any setanta-quatre, aleshores l’ensenyament era tot en castellà, de mica en mica es va anar incorporant alguna assignatura en català. Jo me’n recordo que quan vaig arribar al vuitanta-nou, jo no havia fet classe en català i m’incorporo en un segon per fer tot en català i pensava: “Mare de Déu! Tierra trágame”. Si jo sóc la primera que tampoc, bueno havia fet els cursets aquests de català, però possar-ho a la pràctica pensava: “Ai mare! Com sortirà això”.
- I que recordes del dia a dia d’aquesta època quan vas començar a l’escola que eres més jove, a partir de l’any setanta-quatre? Què recordes de l’època diguéssim de trencament a la transició?
M.JOSEP: Bueno, eren èpoques de moltes mogudes de molt moviment reivindicatiu, sobretot ja no sols de la llengua sinó a nivell polític, teníem a vegades que boicotejar certes coses.
- Què vols dir? Què fèieu?
M.JOSEP: A veure, pues clar intentàvem parlar entre nosaltres en català, amb els crius que sabíem que eren catalans parlar-los en català, però es clar, actuàvem a vegades en unes escoles que eren 90% de gent immigrant. Perquè estava al baix Llobregat i aquella zona era de molta immigració.
- I què us trobàveu? Quina mena de pares trobàveu?
M.JOSEP: Els pares eren bastant autoritaris respecte als seus fills, no? I era una educació basada en la por, en la repressió. Me’n recordo d’una anècdota de que una mare la vaig cridar per dir-li: “Mira que el comportament del seu fill no és gaire adequat etc”. El dia següent el nano va arribar amb un morat als braços, vaig pensar: ”Mare meva! Què pots fer en aquets casos?”, aleshores jo vaig parlar amb direcció, els serveis socials van prendre nota també.
- O sigui hi havia algun cas de maltractament. Què es feia en aquets casos?
M.JOSEP: Sí, el que passa és que després perdies una mica el contacte i pensaves: “Bueno a aquesta mare no li pots dir certes coses del seu fill, perquè és clar, si després ho agafa d’aquesta manera”. En contes de portar-lo, solucionar-lo per un altre camí... Jo suposo que la situació econòmica també ajudava molt a tot aquest tancament, a aquesta repressió i tot plegat.
- Com era l’actitud dels nens i les nenes? Estaven junts a classe?
M.JOSEP: Sí, afortunadament hi havia coeducació, era una de les coses que nosaltres havíem lluït moltísim, perquè els nens i nenes estiguessin junts. Me’n recordo que la primera vegada que vem anar de colònies suportàvem tot l’intendència, el menjar, preparàvem jocs fins i tot vaig haver de portar als meus fills amb mi. I aleshores una altra anècdota va ser de que, és clar, els meus fills parlaven en català i ells no, aleshores com ho podíem fer? Com venia la filla de la cuinera de l’escola va dir: ”Maria José no podrien trobar-se amb els teus fills, perquè aprenguin una mica el català i tal?”. Perquè tornant de colònies fèiem... Perquè aleshores fèiem tota la setmana, “Doncs s’han espavilat amb això del català sinó aquí no hi ha manera d’aprendre”. Aleshores estava treballant als vuitanta i pico, vuitanta-tres o aixins estava jo treballant a Esplugues de Llobregat en una barriada, a la barriada de can Viladet i aleshores estava molt propera a Hospitalet. Però clar a la part nova de plena construcció i plena immigració total.
- Déu n'hi do quins casos et deuries trobar, no?
M.JOSEP: Bueno l’escola la teníem davant d'unes cases de protecció oficial diguéssim, i allà vivien bastants gitanos i me’n recordo que havíem vist baralles amb navalles, al final es va convertir en una escola de protecció social, bueno es deia d’acció social. Perquè hi havia molts casos de violència, no havien anat a escola els pares aleshores clar hi ha una diferència abismal.
- El dia a dia devia ser difícil fer classe en aquesta situació, tu et notaves discriminada com a dona en aquest context o et desautoritzaven els pares?
M.JOSEP: Jo penso que la desautorització ha vingut més aviat posteriorment que no pas aleshores.
- I discriminació com a “educadora dels meus fills”?
M.JOSEP: Sempre hi ha hagut bastant de respecte. El que passa, és que, és clar, tu no vivies incorporada allà amb aquell ambient. Clar, hi havia una diferència molt gran, tots els mestres estàvem visquent a Barcelona, anàvem directament de Barcelona a Esplugues, canvi de led. Era diferent aleshores clar respectaven, et veien com si fossis un èsser no superior, però... hi havia una diferència de classes.
- Llavors un cop vens a la Garriga quines diferències veus?
M.JOSEP: Home a la Garriga la classe social molt millor, la majoria de gent catalana, vull dir, no, no el respecte continu, més familiar molt agradable, en aquest aspecte. Un gran descans, eh? Perquè més fàcil de fer les classes encara que passàvem a ser escola catalana diguéssim, la meva dificultat, perquè jo havia nascut quan s’ensenyava tot en castellà. Però escolta fora d’aquí, contentíssims tothom, hi havia un ambient familiar molt maco. Ara posteriorment van venir més separacions i aquestes coses però al començament els primers anys molt bé i ara també, eh? Ara fins i tot que hi hagin pares separats i tal, però hi ha una coordinació.
- Cóm es vivien, els vivien els divorcis en aquella època? Vull dir en el sentit social, els primers divorcis.
M.JOSEP: Bueno jo penso que, és clar, la dona s’ha enfrontat amb això, perquè ens hem d’estar aguantant els uns amb els altres? Més val que tinguem una pau familiar que no pas aquestes discussions.
- I en el grup de coneguts hi havia i veieu alguna diferència a tractar entre el culpable i el no culpable entre cometes o llibertat?
M.JOSEP: Jo no recordo, jo no recordo perquè...
- A vegades es culpabilitza no?
M.JOSEP: Sí, el fet de, porto no sé quants anys com a especialista, aleshores no entres tant amb la vida familiar que hi ha a cada una de les persones, no? Aleshores no ho sé exactament el sentiment de culpabilitat, a vegades s’ha pogut comentar a nivell de l’hora del pati alguna cosa, però vaja, no.
- No heu entrat, ha canviat també aquesta complicitat que hi havia?
M.JOSEP: Sí però ara jo penso de que potser no tant, no?
- Ja t’he preguntat més o menys el que tenia previst, si vols comentar alguna cosa més en general abans havies dit al principi de tot que: “Només me’n recordo de les coses negatives de la Garriga. A que et referies?
M.JOSEP: A les coses negatives de la Garriga? A mi lo que em sap molt de greu és l’edifici aquest del Blancafort, el Blancafort per a mi ha sigut un enrederiment, penso jo, una pèrdua per a la Garriga. Es podia haver rehabilitat d’una altra manera, no ho sé perdre tant espai verd ha sigut una llàstima.