Principals temes tractats:
- El bombardeig sobre la Garriga li mata dos germans i l’avi.
- Les particularitats de la venta del pa durant la postguerra.
- Estiuejants i garriguencs: dos mons a part.
- La creació del Centre Excursionista de la Garriga.
- Els principals espais d’oci a la Garriga durant l’època franquista.
- Vida laboral.
- La docència a les “Escuelas Nacionales”.
Vaig néixer el 19 d’agost de 1940 a la Garriga, em sembla que era al passeig Vilanova 25, però ara no estic del tot segur. La meva mare, Matilde Viñolas Massot, era filla de Maçanet de la Selva, i el meu pare, Baldomer Guasch i Casanovas, era fill de Torredembarra; o sigui que un era de la província de Girona i l’altre de Tarragona. El meu pare havia sigut manyà de tota la vida, fill de Torredembarra. A la Garriga hi havia un manyà famós, de la saga Canamases, encara avui dia treballa el nét a la carretera de Samalús, aquesta nissaga de manyans tenia família a Torredembarra a primers del segle XX quan es començaven a fer les torres modernistes de la Garriga; aquest senyor tenia molta feina perquè treballava amb arquitectes de nom. Llavors el meu pare feia d’aprenent i el senyor Canamases li va dir si volia anar a treballar a la Garriga; al venir a treballar aquí, es va quedar a viure. La meva mare estava servint a uns senyors a Torredembarra, allà es van conèixer, però després, i així que van poder, van venir a la Garriga, es van casar i es van quedar a viure.
Jo i el meu germà Lluís ja vam néixer aquí. Nosaltres ja vam néixer després de la guerra –jo a l’any 1940 i el meu germà a l’any 1945-. Tot i així, els meus pares van tenir tres fills més: Josep Maria, Maria Teresa i un més petit que va morir al néixer. Els dos primers van morir en un bombardeig que hi va haver a la Garriga l’any 1939.
El meu avi havia sigut pescador tota la vida i no el vaig conèixer però m’hagués agradat molt d’haver pogut fer-ho. No fa pas masses dies, vaig anar a resseguir les arrels a Torredembarra, amb unes fotografies que tenia aquí, per veure si era aquell el meu avi. L’any passat, que va ser el 65è aniversari de la seva mort, jo i un altre grup de gent que ens agraden les havaneres, li vam voler dedicar-hi una. El meu avi va arribar a la Garriga el gener de 1939, ell ja estava retirat de la pesca i fins llavors residia a Barcelona amb uns familiars. Barcelona, en aquells anys, no era molt segura, tenia por dels bombardeigs diaris, i per això va decidir de venir a la Garriga que era més tranquil·la. El 29 de gener de 1939, la meva mare estava sola, amb dos dels meus germans, aquell dia van bombardejar la Garriga i van matar als meus dos germans i al meu avi. Estaven una mica més amunt de l’estació, a la vora d’on vaig néixer jo, a una torre que li deien la Torre de les senyores Giralt, que posteriorment la van comprar els editors Plaça i Janés. Els meus pares estaven fent de masovers allà, hi havien dues cases: la torre i la masoveria, ells estaven allà a l’hora de dinar –això m’ho havia explicat la meva mare- ells estaven en una entradeta petita, ella va entrar dins de la cuina a buscar alguna cosa, i en aquells moments van caure les bombes i van matar a la meva germana i a l’avi a l’acte, el nen va quedar amb el cap destrossat; el va agafar a coll la mare i se’n va anar a baix cap el poble desesperada i res, perquè no hi havia res a fer... No hi va haver cap avís del bombardeig, els va agafar totalment desprevinguts. La meva mare no em va parlar mai a fons del bombardeig, ella va estar molt malalta després d’això, però jo sempre he pensat que d’avís no hi podia haver cap quan ella m’explicava que estaven dinant i en aquell moment van tirar les bombes, suposo que si haguessin tingut algun avís s’hagués quedat per un altre moment el dinar, no? Va ser sempre un tema una mica tabú a casa, perquè és clar, recordar-ho era una mica empipador... havíem parlat alguna vegada quan jo ja era una mica més gran, però de petit no ho havíem fet. Jo vaig néixer un any després, el 1940.
A casa teníem un refugi a la vora, a uns 300 metres: estava al costat de l’estació, era un que tenia dues boques, jo me’n recordo que hi havia entrat: un on està el transformador de la corrent ara i l’altre ben bé davant de l’estació. Deien que en aquest bombardeig buscaven l’estació, però és clar, van caure bombes molt allunyades d’allà. A la Garriga hi van haver bastants més de morts, ara no sé exactament quants, però van ser molts. Va morir un tal Pujol que li va agafar una bomba al mig del poble; ara encara no fa gaire temps van trobar una bomba, allà a baix a la Guàrdia Civil. Jo me’n recordo que havia anat a jugar per sobre de can Vilanova, que està a la pista número 1 en una casa de pagès gran on hi ha una mica d’urbanització, doncs a dalt hi ha una casa que li diuen la casa dels milions, doncs abans tot allò era bosc –la muntanyeta que en dèiem- allà havia anat a jugar entre dues bombes d’aviació que hi havia allà empotrades, fins que van venir artificiers de l’exèrcit i les van fer explotar; van avisar a la gent del poble, hi va haver trencadissa de vidres, fins i tot un tros de metralla va arribar al costat de la plaça de l’església, imagina't com va arribar de lluny, va ser un perill allò! No recordo més refugis, llavors jo era molt petit.
De gana la meva família no va passar molta durant la Guerra Civil, la meva mare tenia família a Sant Celoni i a Gualba, allà com que eren pagesos anaven a buscar algunes coses per menjar, per això no havien passat gana. El meu pare sempre va fer de manyà i la meva mare es dedicava a fer feines per les torres del poble i vigilar-les, va estar sobre tot, amb unes senyores que es deien Giralt, eren estiuejants però tenien la casa aquí, se l’havien fet ells. Quan vam passar més gana va ser durant la postguerra, més que no pas durant la guerra. Encara recordo alguna vegada quan tenia cinc o sis anys, que a la tarda havia anat a mirar el calaix del pa quan arribava d’escola i no hi havia ni les engrunes, llavors em deien: -Saps aquella sopa que t’has menjat al migdia, doncs allà estan les engrunes”. No me’n recordo gaire del que menjàvem durant la postguerra però no molt més d’un poc de tall, patates, mongetes i poca cosa més. De menjar no faltava, però era repetitiu. Jo de gana no recordo haver passat, el que sí que recordo és que el pa anava a 25 pessetes el quilo, que era el que guanyava de setmanada una persona, i que no n’hi havia de pa, que els forns només els hi venien als qui els hi convenia. Segons com, anaves tu i et deien que no tenien, però venia una senyora que estava al Blancafort i llavors li donaven un.
També recordo que la meva mare anava junt amb d’altres dones als pobles veïns a comprar pa d’estraperlo, quan veien un cotxe –que passaven pocs- o una llum es tiraven a la cuneta, perquè no els hi prenguessin. De l’estraperlo no recordo molt més, el que sí que recordo es haver vist a gent que tenia una carnissera, agafaven la carn de porc, se l’amagaven –per tal que els burots no els hi prenguessin- i se l’emportaven a Barcelona per vendre-la. Quan feia la mili, que devia ser el 1958, a Montjuïc, anava i venia més d’un dia a la Garriga per ajudar al meu pare al taller, i quan baixava, com que era molt d’hora, baixava amb un senyor que feia transports al moll o bé amb un altre que anava al Born, i sé que hi havien els típics motoristes que anaven de color gris que els hi tenies que preparar un bitllet de 25 pessetes dins de la cartera per quan et demanessin la documentació, ells se’l ficaven a la butxaca. Si podies pagar a la policia ells feien la vista grossa i llavors no tenies problemes per passar coses d’estraperlo.
La meva mare treballava de sol a sol a les cases dels estiuejants per portar diners a casa: feia la neteja, anava a comprar, feia de cuinera... Quan passaven per l’estació tocaven el “pito” del cotxe i ja els hi havies d’obrir la porta. Teníem la casa franca: no havíem de pagar ni llum, ni aigua, però estàvem allà en plan esclau, ni assegurances ni res. Amb el que treballava el meu pare, i amb l’hort que hi havia a la finca podíem tirar endavant.
La relació amb els estiuejants, en principi, era bona; a vegades hi havia alguna batalla campal. Ells feien la seva al Casino. També anava jo a plantar bolos al Casino, hi havien boleres, durant una època es van posar de moda: hi havia al Casino i al balneari Blancafort; hi havien dues pistes, ens posàvem a darrere i havíem de posar drets els bolos i tornar les boles per un carril que hi havia. Els estiuejants eren molts seus, al Casino no podien entrar la gent del poble: eren com dos mons a part. Amb les diferents festes iguals –com per exemple a la Festa Major- ells feien la seva i nosaltres la nostra. No obstant, els senyors o la colònia -que era com nosaltres els hi dèiem- la majoria anava a missa i a les processons –com la de Corpus- però a aquestes processons hi anaven tots els gremis: des dels pagesos amb els estàndards, les corals, les associacions juvenils... no per ganes, a vegades, per obligació.
Jo no era molt rebel amb les coses del règim, tampoc no ho pensàvem massa: si saps la història i saps com ha anat la cosa és molt diferent, però nosaltres ho desconeixíem, no sabíem ni el per què ni el com de la guerra. A mesura que m’he fet gran, m’he fet més rebel o més nacionalista. Quan vaig tenir nocions d’aquestes coses, amb d’altres companys cada any, en època franquista, l’onze de setembre ens anàvem al pont de can Palau, allà al Consorci del moble, i penjàvem una senyera que posava: “Som una nació”. Un any vam posar dues, una a cada costat del pont perquè es veiessin bé. Abans de tot això també hi havien activitats clandestines, però eren molt a nivell de gent més intel·lectual i se sabia o no se sabia... hi van haver-hi fins i tot algunes detencions a la Garriga. Jo no he sigut mai de cap organització independentista ni res, quan va muntar el Centre Excursionista de la Garriga sí que vam començar a fer més coses a favor de Catalunya. Per poder fer els estatuts del Centre Excursionista vam tenir molts problemes. Vam demanar al Centre Excursionista de Catalunya uns estatuts per poder fer uns semblants per a nosaltres, ens va costar que el Govern Civil ens l’acceptés, suposo que es pensaven que les entitats com les nostres podien ser grups subversius, rojos i separatistes. El primer local el vam tenir al carrer Banys, després al passatge Gubern i ara està a can Caló.
Tota la diversió que tenia el jovent de la Garriga girava al voltant del Frente de Juventudes, el Patronat o de l’Església. Al joc que més jugava de petit era a bales, a robar fruita per aquests horts... i a voltar pel bosc. També s’havia d’anar a doctrina a l’església –quan anaves, et donaven una assistència que sense ella no podies entrar al Patronat-. Quan vaig ser més gran, amb cinc duros podia anar al cinema; a ballar al Cèntric Club, on estava el bar l’Escala que ja ha desaparegut; també es feien els carnestoltes als cines; també es celebrava la festa de Sant Eloi, que era el patró del gremi del manyans; la festa de Sant Antoni... Quan eren aquestes festes patronals, és el gremi corresponent feia festa, nosaltres, els manyans, durant una època fèiem un partit de futbol, i després amb la família, anàvem a la Barceloneta a menjar una paella. I ja de més grans a empaitar alguna mossa, però amb compte perquè tot era pecat! (riu).
El Corpus a la Garriga ha sigut de vint anys ençà que ha agafat més empenta. Abans, però, es feia d’una altra manera: se’n ramava tot el perímetre del poble per on passava la processó i les catifes eren més senzilles; el que tenia el Corpus és que participava tot el poble, sobre tot si eren de l’església, si eren una mica més revolucionaris s’apartaven o fins i tot marxaven el dia de la festa per no haver de suportar tota la moguda. Recordo unes Festes Majors en les que es feien sarsueles; es feia un envelat a la plaça de l’església, també s’havia fet on hi ha la pista municipal número 1; venien orquestres maques a fer ball... Al Cèntric Club, on feien ball cada diumenge, a dalt hi havien uns “palcos” molt macos, era una casa modernista, va ser una llàstima que la deixessin tirar al terra.
Vaig ser membre de la Coral Ariadna, que no fa gaire han celebrat els 30 anys. Va venir un primer director que era d’Olot, un tal Ricard Macias. Jo no vaig ser fundador, vaig començar a cantar després d’haver escoltat un concert: vaig sentir que van cantar per Sant Esteve a la Doma i vaig preguntar si podia anar-hi. Ja de petit, quan tenia 16 anys, el meu pare cantava en un “coro”, que el director era el senyor Josep Aymerich, i des de llavors em va agradar molt. Quan vaig començar la mili vaig deixar de cantar, fins que no fa gaire em vaig reenganxar a la Coral Ariadna. Ara tenim un grup d’havaneres que es diu Els Bernats Pescaries del Congost.
Jo no conec personalment a ningú que hagués tingut de marxar a causa de la guerra, els que van marxar ho van fer a l’acabar la guerra, i els que no van marxar els van pelar. El meu pare era d’esquerres, d’Esquerra Republicana, i em sembla que va tenir un grau de tinent a l’exèrcit –no sé ben bé on va estar, el que si que sé és que va cobrar una pensió de l’exèrcit republicà-.
La primera feina que vaig fer va ser fer d’escolà! (riu fent broma) jo tenia nou anys, però em va agradar molt perquè a mi m’ha agradat sempre cantar, allà hi havia un senyor que feia de sagristà i campaner, que es deia Fontserè; aquest home feia de tot, cantava als oficis de difunts, ajudava a missa, tocava les campanes... i com que a mi m’agradava molt cantar, sempre anava al seu costat i m’ensenyava a cantar. La segona feina, per guanyar alguna pela el cap setmana, m’anava a repartir pastissos per les pastisseries: primer vaig estar en una que ja ha desaparegut, que es deia Arisó, que després va ser la Vienesa, i després vaig anar a can Mario bastants anys. Em va agradar molt i vaig estar una temporada a dins de l’obrador, però ja als 13 anys vaig anar a ajudar al meu pare a fer de manyà, primer els estius i quan vaig fer els 14 ja no vaig deixar mai més l’ofici, fins que fa 12 o 15 anys vam reconvertir la cosa: de manyà vaig passar a fer de fuster d’alumini, fins ara que m’he jubilat aquest any.
A mitjans dels anys cinquanta el poble encara era molt petit, érem quatre o cinc mil habitants, i com a tots els pobles hi havia una mica de caciquisme: els grossos només ajudaven als del seu rengle, bé perquè eren de dretes, o perquè anaven a l’església... la feina no sobrava però més o menys es podia trampejar. Hi havia hagut una època de molta crisi, a la Garriga sempre hi han hagut molts manyans. Havíem treballat per altre gent fora del poble per forja artística, la qüestió era buscar-te la vida per tal de sobreviure. L’ofici de manyà és molt maco, a mi sempre m’ha agradat molt. Al principi fèiem, sobre tot, serralleria per a construcció: baranes, portes, escales, reixes... dins de tot això, hi havia la feina artística –encara hi han unes quantes portes, aquí a can Noguera, i d’altres davant dels banys, que són fetes pel meu pare. Al principi hi havia molta forja, després ha sigut tallar i soldar; i ara s’ha acabat que tot “lo” artístic que hi ha al ferro és prefabricat –fet en calent, però fet amb màquina i matriu-, abans l’escalfàvem, el recargolàvem i el forjàvem en calent. Forjar és una tècnica que consisteix en escalfar el ferro, amb una fornal i quan el ferro està vermell s’ha de picar i estirar-li fins donar-li la forma que es vol. És una tècnica molt diferent a la fossa que es fa amb ferro colat o fos, l’altre no ho és. Hi havia un altre sistema que era per eines de tall, però jo no ho havia fet mai, ni de ferradures tampoc. A la Garriga, potser, hi havien set o vuit manyans, sense comptar alguns mecànics que també feien de manyans; de ferrers almenys dos: un es deia Boix i l’altre Mauri; també hi havia un ganiveter, era molt curiós com feien les eines de tall: volants, destrals... No sé perquè hi havien tants manyans, potser ve de l’època que van fer les cases modernistes del Passeig... El meu pare quan va plegar de treballar amb el Canamases es va plantar pel seu compte.
A casa, el meu pare sempre conreava patates, mongetes, hort i vinya; me’n recordo de petit d’haver-me llevat a les 5 del matí per anar a la vinya! A la vinya hi ha feina tot l’any: pulgar, espiular, ensufrar, ensulfatar, cavar, tornar a cavar... recollir el raïm era l’últim. A casa ens fèiem el vi, llavors la subsistència era tenir una mica d’hort: carbassons, tomàquets, patates, mongetes...
Únicament vaig estudiar la primària a les “Escuelas Nacionales”, no havia pogut anar mai a classes de català, vaig començar a anar... no me’n recordo l’any, però sé que a l’alcaldia ja hi havia la Núria Albó; i amb el que és ara l’alcalde, Miquel Pujol, va ser el meu professor de català, estem parlant de mitjans dels anys setanta. A casa hem parlat sempre en català, a escola no, a escola el “Cara el Sol” cada dia i el que fotia el burro encara li donaven un cop de canya. Jo anava a can Sala, on és ara l’escola de música, el mestre es deia Narciso Freixes, era de Girona. Les noies anaven a una classe i els nois a un altre; al patí primer sortien uns i després els altres. Les classes eren de quaranta o cinquanta persones amb un sol mestre, que ensenyava des d’aritmètica a geografia, totes les materies, però sobre tot la Formación del Espíritu Nacional... Les classes eren de dilluns a divendres; al migdia plegàvem a dos quarts d’una i ens quedàvem mitja hora per repassar fins a l’1. Li havíem de pagar alguna cosa al professor per fer aquestes classes de repàs, el que no podia pagar-li li portava alguna cosa en espècies: patates, ous,... era una bona persona aquest senyor, tot el que sé ho he après d’aquest, d’ell. Una anècdota: per fer-nos veure el difícil que és l’atzar, que et toqui un número de loteria per exemple, si érem quaranta o cinquanta a la classe ens feia dir un número a cadascun, feia un sorteig amb molts números i el dia de Nadal escrivia el número del guanyador a la pissarra per demostrar que no ens havia tocat a ningú. Tenia algunes coses rares: sempre anava amb una vara de canya i a vegades ens picava a algú, però tanta gent era difícil de governar i no érem tots angelets!
Durant la Dictadura no havia tingut problemes amb la llengua, si havia de parlar en català hi parlava, perquè semblava que era el més lògic: com feien totes les classes en castellà... Una de les coses que passava era que la història tampoc no la sabíem ben bé com havia anat, ningú no explicava com havia anat, no sé si per por o què. A casa no em deixaven ni anar a les coses de l’església, ni amb els escoltes –a mi sempre m’ha agradat molt la muntanya i l’excursionisme-, i tampoc podia anar amb el Frente de Juventudes, sense cap explicació; l’explicació sembla que venia donada perquè ens havien matat a la família: ni els uns ni els altres havien fet res de bo per nosaltres, suposo que anava per aquí.
A mi m’enlluernava allò de poder anar a passar vuit dies en un campament, allà on fos, això era molt fàcil si eres de la Falange, jo no havia sigut mai, per això aquestes coses les he pogut fer ja de gran. O estaves a favor o estaves en contra. Amb Acció Catòlica es feia també alguna excursió i teatre. Vaig estar d’escolà a la parròquia, però no em vaig vincular gaire amb Acció Catòlica. Vaig col·laborar, en certa manera, en una festa que es feia aquí que celebraven el Dia de la Liberación que es feia per l’1 de febrer, quan van entrar els nacionals a la Garriga. Amb jovent de la meva colla vam organitzar una mena de Karaoke, ens vestíem disfressats del tema de l’actuació. Hi havia una emissora de la Falange; també havia jugat a handbol.
El meu pare escoltava molt la ràdio, sobre tot la Transpirenaica. Era una emissora que em sembla que emetien des d’Andorra i passaven notícies de la BBC de Londres. Em sembla que l’emissora la portaven republicans que estaven a l’exili.
De feina hi havia poca cosa, encara que s’hagués de reconstruir molta cosa no hi havia el bum que hi ha ara de construcció.
Quan es veia venir el final de la dictadura semblava que ens hagués tocat la loteria, però l’eufòria anava per un cantó i l’economia per un altre, hi havia molta eufòria però encara estàvem molt fotuts. Quan va morir Franco, ho vaig sentir per la ràdio, estava treballant. Tot d’un cop van tallar l’emissió i van posar música sacra, eren pels volts del migdia i anàvem a dinar. Ens vam trobar a un company pel carrer que deia que anava a treure el diners del banc, perquè segons ells les coses anirien maldades. També recordo que després que passessin vuit dies, en aquella època anàvem amb moto de trial per aquí dalt, i vam anar a celebrar la mort de Franco a la Font del Garriguencs.
De les primeres eleccions de l’any 1977 no me’n recordo gaire, això d’anar a votar semblava que et donava aire d’un altre país. Estàvem contents perquè semblava que podíem decidir.