Principals temes tractats:
- Tensions entre gent d’esquerres i gent de dretes durant la República.
- La relació amb els estiuejants.
- El desordre en l’organització del sector republicà.
- L’enfrontament entre sectors d’esquerra i el Comitè local.
- La crema de l’església i dels sants.
- La quinta del sac.
- L’alegria per la fi de la guerra.
- El règim franquista seguia torturant i matant innocents.
Ofici: manyà
Estudis: quina vergonya haver de dir això! És clar, jo vaig agafar aquell temps de la guerra en què la mestra al matí se n’havia d’anar a recollir menjar i ens deixava sols perquè estudiéssim, però no estudiàvem gaire... No fèiem exàmens ni res. Vam perdre una mica el temps. Vaig anar a les monges del carrer Cardedeu. Era per la República i anàvem nois i noies junts, que era una novetat. Amb 13 anys ja vaig començar a treballar a l’ofici.
Ocupació pares: el meu pare era pagès i la meva mare tenia cura de les gallines, els conills... Teníem una botigueta de verdures i s’encarregava d’això. Tots els oficis en un: feia el menjar, rentava i duia la botigueta, que era al carrer Samalús.
Germans: érem 3 germans, jo era el petit, la Maria la gran i la Carme era la segona. La Carme es va morir molt jove, als 11 anys. Va agafar el tifus, i en aquell temps es moria tothom.
Tipus d’habitatge: al mig del poble, poca cosa. Recordo unes bombetes de quinze que quan van posar la llum... A la Garriga hi havia la fàbrica del gas. Compraven carbó de pedra, treien el gas d’aquell carbó i per unes canonades el repartien a una part del poble. Hi havia llums de gas a la plaça de l’església, uns fanals molt macos, i també a la plaça de can Perris, a les Oliveres. Eren els únics llums que hi havia. I cada vespre passava un home amb un bastó llarg, obria la portella i encenia els llums del carrer. Eren els únics que hi havia al carrer.
Fills: tres fills, Jordi, Miquel i Bartomeu.
- República
Recordo que va ser un èxit, la República, van guanyar de molt [a les eleccions]. Nosaltres no podíem dir gran cosa perquè érem masovers d’uns terratinents... La gent va sortir al carrer amb les banderes a celebrar-ho, estava contenta. Va ser una festa.
En aquella època no em guanyava la vida de cap manera, però quan s’havien de collir les olives el pare em deia: “Abans d’anar a escola has de fer un cistell d’olives, i quan pleguis n’has de venir a fer un altre”. Sempre acabava a la vinya treballant i ajudant al pare. Nosaltres teníem dues hortes de can Dachs, una era allà al davant del carrer Samalús (que ara està edificat) i l’altra era on hi ha la plaça de can Dachs, on hi havia la casa de can Dachs i també una horta. Era la vinya de Can Dachs, i havíem de dur una part del raïm al molí de Blancafort. L’altra era per a nosaltres. Érem parcers. La meva germana feia d’ajudant de mestra de pàrvuls.
Conflictivitat? Bé, van passar molts detalls, però més en temps de la guerra. Recordo una anècdota d’aquella època de la República a can Figueres, que en diem els de les gasoses, a la plaça santa Isabel. Feien gasoses i sifons, ells [els de can Figueres]. I eren de la República. En aquells temps a les carreteres passava un cotxe cada dues o tres hores, no hi havia trànsit... La paraula stop no s’havia inventat, encara! Un noi d’aquesta casa va creuar la cruïlla, el va atropellar un cotxe i es va morir. Era el gran. I el del Padró, que era de dretes encara que no fos del poble, va fer un escrit a no sé quin full que deia: “Odiaba la cruz y ha muerto en una cruz”. Va ser molt fort, és clar. Llavors, quan va venir el Comitè i tot això, van anar a buscar aquest home. El fill va arribar a casa i la mare plorant li va dir: “Oita, s’han endut el teu pare!”. I ell va dir: “Doncs aniré a buscar-lo”. I “bueno” els van matar tots dos. El mal d’aquell temps era tenir massa peles, o anar massa a missa. També mataven gent perquè s’havien mossegat massa en una cosa així, com en una mort d’un home... És molt fort, això. Tot el poble en va parlar [d’això de la cruz].
Una altra cosa que vaig veure és quan van anar a votar. Uns quants entraven a votar a la plaça de l’Església, on hi havia una escola (on hi ha la Caixa de Pensions). N’hi havia uns amb un bastó al darrere i, si eres de dretes, malament. En va entrar un que era de dretes, i li van dir: “Quin vot portes, tu?”. I va dir que era d’esquerres. “Ah, bé”, van dir-li. Però com que també hi havia paperetes a dins, aquest home va canviar el vot i quan va sortir el van apallissar. Però sense fer-li mal, ni sang ni res. Hi havia els mossos d’esquadra, però es veu que l’ordre que tenien era no ficar-s’hi, no fer-hi mullader. Són anècdotes d’aquell temps...
Abans de la guerra anava a l’escola del carrer sant Lluís. Anàvem junts nens i nenes perquè érem pàrvuls i, és clar, així no passava res... Teníem el Catón Moderno, que era un llibre que servia per tot: geografia, matemàtiques... Tot en un llibre, sí, no s’hi gastaven massa peles... I s’havia de guardar pels que venien al darrere.
Jugàvem amb la baldufa i les faleres, que eren les tapes de la capses de mistos. Jugàvem a bales i qui guanyava se les emportava totes. Tonteries... A l’hora del pati passava el tren i, com que feia aquells xiulets, estàvem tots allà escoltant. I tots dèiem: “El tren! El tren!”. Mira, era la manera de viure d’aquell temps.
Els “hermanos” feien servir la saña, però jo no hi havia anat gaire. Sí que em van castigar una vegada. En temps de la guerra s’anaven a recollir aglans pel bosc i un dia a la setmana tots els vailets hi anàvem. El marit de la senyoreta, que es deia doña Emília, va dir: “Yo también quiero venir a recoger bellotas!”. Era un home gras... I va venir amb nosaltres. Vam arribar a les alzines, perquè fins i tot pujava gent de Granollers a recollir aglans i nosaltres anàvem a llocs ben escabrosos on encara no hi hagués passat ningú. Vam arribar allà i ningú no es va cuidar de Don Juan. Quan vam acabar ens vam anar trobant i don Juan no era amb cap de nosaltres. Vam cridar-lo tots a l’hora: “Don Juan! Don Juan!”. Resulta que ja se n’havia anat cap avall. L’endemà, quan vaig sortir de casa per anar a escola i anava donant voltes pels carrers, vaig pensar: “Avui aniran maldades”. I vaig treure el cap per la porta [de l’escola] i els vaig veure tots allà agenollats amb els braços en creu. Vaig entrar ajupit pel terra perquè el mestre no em veiés, però em va cridar: “¡Ya te he visto, ya!”. I no em va dir res perquè jo ja vaig posar-me amb els braços en creu. Almenys no m’ho va manar!
A casa anàvem a missa. Vaig fer la comunió acabada la guerra. Però sí, anàvem a missa. La mare sí, el pare no. Els homes semblava que anar a missa ‘feia’ una mica de faldilletes. La mare sí que hi anava i s’enduia la canalla. Érem masovers de Can Dachs, que eren una mica desmanegats però bona gent.
Als estiuejants els dèiem ‘els senyors’, no estaven gaire ben vistos. La paraula estiuejant no s’usava massa, dèiem: “Mira, ja vénen els senyors!”. No ens hi fèiem, era una mica a part. Es feia una festa al balneari Blancafort i allà sí que ens barrejàvem una mica, però normalment no. Ells anaven blancs i nosaltres anàvem amb espardenyes. Quan vam ser més grans, acabada la guerra, sí que vaig fer-me amb algun, va anar desapareixent aquella barrera que hi havia. Però abans no, és que ja ni se t’acudia.
- Revolta i guerra civil
Sé que un diumenge quan sortíem del Patronat vaig sentir que per la ràdio deien: “...i farem baixar els carrers plens de sang!”. I és clar, això posa la pell de gallina... El que es va alçar va ser en Franco, però aquí hi ha coses que no s’havien de permetre. Ni que la gent anés armada pel carrer ni res d’això. No hi havia ordre. En Tarradellas una vegada va dir: “La guerra no la va guanyar el Franco, la vam perdre nosaltres”. Saps què vol dir? Que el desmanegament que hi havia, el desordre, era total. No van saber encarrilar-ho, no van saber dir ‘fins aquí i prou’. Aquest és el meu punt de vista. Tothom manava.
A casa teníem una ràdio i per ella t’assabentaves de les notícies. La guerra era lluny, a Barcelona hi va haver això, una revolta. Van instal·lar una metralladora dalt de Colom, i així dominaven tota aquella cosa... Però va durar poc. De fet, els de la República eren els que havien de manar, però manava tothom. Era una desgavell. No es considerava una guerra, era una revolta. Ningú no s’imaginava que hi hauria una guerra! S’havien revoltat els soldats, la guàrdia d’assalt... Uns eren d’un cantó, els altres de l’altre. Aquí encara no hi havia res. Ningú no s’esperava una guerra de tres anys. Allò era una revolta.
El pare va anar fent igual, treballava durant la guerra. Però els oficis es van col·lectivitzar. Els fusters tenien un col·lectiu, els manyans, els llauners, els electricistes... Es repartien la feina i els beneficis. Però no tenien feina, perquè els qui donaven feina era els senyors (que dèiem nosaltres) i els senyors es van escapolir, i llavors es va acabar la feina. Els Dachs sí que estaven a la Garriga, quan feien registres ens van dur coses per guardar i vam cremar una sèrie de coses amb ells... Hi havia coses que ens van dir que valia més cremar-les, però també es va guardar alguna cosa.
L’enfrontament no era entre dretes i esquerres. Hi va haver enfrontaments entre els d’esquerres i els del Comitè. El Comitè es passaven matant gent, i els altres van dir prou. Hi va haver una revolta bastant important, va venir la guàrdia d’assalt de Barcelona, i nosaltres, la canalla, anàvem corrents d’un cantó a l’altre per poder-ho veure tot. Van arribar en una furgoneta grossa i la van muntar allà a les piscines. Els havien trucat els del Comitè perquè els republicans els havien desarmat.
El Comitè, per a mi, era la deshonra de la República. Matar gent sense cap judici ni res! Alguns venien de fora, i els d’aquí ja caminaven sols, ja... En Farigola, en Malacara... Era un temps en què no hi havia pa ni res, i ells feien ostentació. “Ara hem tret els burgesos, ara sóc jo el burgès!”. Sortien a menjar un pernil que penjava a fora de Can Recoder, i la canalla se’ls mirava... Volien que la gent sabés qui manava. La majoria eren obrers i gent amb poca cultura. Hi ha l’anècdota que aquí mataven capellans però al rector de la Garriga no li deien res i anava amb la sotana pel carrer. Al final van venir els del Comitè de Granollers i van dir: “Qui és aquest?”. I deien: “Coi, és el senyor rector!”. Resulta que a can Farigola, que era una casa molt pobre on passaven gana, la mare d’en Farigola li deia de petit: “Vés a veure el senyor rector a veure si et dona un pa o calés per menjar”. I és clar, aquest pensava: “Si aquest era l’únic que em donava pa, ara l’he d’anar a matar?” A última hora el va anar a trobar i li va dir. “Si demà ets aquí t’hauré de venir a matar, eh!”. I el rector va marxar.
L’església la van cremar. A l’estanc de la plaça hi havia un “poste” de benzina d’aquells que s’anava manxant i d’on anava sortint la benzina. Els del Comitè van omplir un bidó rodó de benzina, que tenia el tap al mig. El van passar pel mig del rengle de les cadires, destapat, i anava deixant benzina. I després ho van encendre, però es van cremar quatre cadires i prou. Llavors van dir: “Bueno, hem de treure els sants que són de fusta. Els posarem al mig de l’església i els cremarem”. Però és clar, eren un mica consagrats saps... Van dir: “I ara els hem de baixar, els sants?”, i van anar a buscar el jovent d’una mena d’Acció Catòlica perquè els traguessin ells, “ja que anaven tan a missa”. Ho van fer, i allò va fer una gran foguerada. On van fer unes flames més grosses va ser a la biblioteca (a la sala parroquial), on hi havia llibres de valor. Quan cremaven la biblioteca va sortir el de cal Bacallaner, que era republicà, i va dir: “Però què feu cremant aquests llibres!”, i va anar a buscar una escala, però sortien unes flamarades de foc i papers que anaven voleiant... Quan es va haver cremat tot, el foc es va acabar i es va acabar el bròquil.
La gent portava figures a la plaça. Passava un home amb una trompeta i deia: “Tararí! S’han de portar totes les figures religioses a la plaça, el qui no les porti serà passat per les armes”. A aquestes paraules, a última hora ja ens hi vam acostumar. Feien un míting i deien: “El qui no vingui serà passat per les armes!”. Tothom va guardar alguna cosa que per a ell tenia molta estimació, i en va portar d’altres. La gent portava de tot, fins i tot les medalles de la comunió. Perquè aquells [els del Comitè], si veien una cosa que brillava molt, ja se la quedaven. Els del Comitè anaven a espantar una mica. Eren una gent que, per desgràcia, tenien poca cultura perquè a casa no els hi havia pogut donar.
Durant la guerra anava a l’escola del carrer Cardedeu. Anàvem nois i noies junts. Allà només teníem un mestre, la senyoreta s’ho manegava tot. Tenia vocació i tots n’estàvem molt. Anàvem amb espardenyes. Quan es feien malbé les de cada dia, les del diumenge passaven a ser les de cada dia i en compràvem unes noves pel diumenge. Abans el diumenge havies d’anar canviat i mudat. Les espardenyes noves servien pel diumenge fins que les altres es feien velles. A l’escola del carrer Cardedeu van treure tots els llits, la roba... i ho van cremar. Al cap de quatre dies demanaven mantes pels soldats del front. També havien cremat la rectoria. I ara els soldats es morien de fred.
Saps qui marxava refugiat? La púrria de Madrid. A nosaltres ens van ensenyar a cantar la Internacional, i quan els refugiats arribaven en tren els anàvem a rebre i ens la feien cantar. Els refugiats, quan baixaven i ens sentien cantar, ens fotien cada cossa a les cames que treien foc! De vegades, quan els veiem venir per un carrer, nosaltres ja anàvem per un altre. La Internacional ens l’ensenyaven a l’escola per anar a rebre els refugiats. Els refugiats eren madrilenys. No n’hi havia cap que tingués una mica de consideració. S’allotjaven en torres, a la torre Rosa, a la torre Adauta... No cal dir que, si calia, feien foc al mig de l’habitació, i “bueno”... Era una gent una mica arreplegada.
Amb alguns nens que venien refugiats sí que m’hi vaig fer. Parlàvem en castellà i ja ens enteníem, això ja ho té la canalla.
El dia del bombardeig estàvem jugant al costat de l’església. No era novetat que hi haguessin avions, ja sentíem el soroll feia estona. Dèiem: “A veure si sortiran per aquí o sortiran per allà...”. I al final van començar a bombardejar. Quan ho vam veure vam anar a l’hort de Can Dachs i ens vam estirar amb un pal a la boca. Hi vaig anar amb els amics. Va caure una bomba a Can Gironès que va ferir a una dona que es deia Magdalena. Allà al Roure en va caure un altra, i venia un home amb les mans tallades que anava cap a l’hospital. Llavors va passar la mare dels Baldomers amb el davantal, i hi duia dos nanos morts. Van bombardejar molt per allà a les vores de l’estació. Aquí hi havia els Internacionals, i jo crec que anaven per ells. Aquí al davant de casa també en va caure una, la dona qui hi vivia estava dormint però no es va fer res. A ca l’Eduardo també en van matar un. Tot això ho vam veure quan vam sortir de l’horta de Can Dachs. Al carrer de Samalús no es veia res, tot estava ple de pols.
També recordo que una vegada duien un presoner i el van anar punxant amb baionetes pel carrer fins que el van matar al capdamunt perquè era feixista. Mira, coses de guerra, ja se sap.
Gana no en vaig passar. Pa no en teníem, però patates i cols i bledes no ens en va faltar. Ho collíem nosaltres i teníem oli... Anàvem a Llerona i feien intercanvi, conills per verdures i així. També ho fèiem a Granollers, si volíem una olla ho canviàvem per verdures. Saps que a la Garriga es fabricaven monedes? Però per la guerra els nanos que ho van ocupar van fer bitllets amb el mateix dibuix a les dues cares perquè no en sabien. I després els col·leccionistes ho buscaven. Són animalades...
També hi havia refugis: un a l’estació, un al carrer Negociant i un a les piscines. Em sembla que el dia del bombardeig ningú no va tenir temps d’anar al refugi, va ser tan ràpid... En canvi els Internacionals que hi havia sí que hi van anar. Però nosaltres, que estàvem molt acostumats a veure els avions, per què havíem de tenir por? A Samalús hi havia un regiment d’enginyers, però allà no ho van bombardejar perquè els de can Bori eren peixos grossos i si li ensorren la casa afusellen l’aviador!
Al costat de casa també hi havia un metge que es veu que era espia dels nacionals i que passava “partes”.
- Final de la guerra
Quan van arribar els nacionals nosaltres veníem de l’hort amb el pare i vam veure que arribaven un munt d’homes. Ell em va dir: “Apropa’t, mira si n’hi ha algun que porti estrelles (que les duien a la màniga) i digues-m’ho”. I li vaig dir: “Sí, pare, porten estrelles!”. I ell va fer: “Doncs ja són aquí! S’ha acabat la guerra!”. Clar, la gent n’estava farta, de la guerra, farta. Cada família tenia morts i tothom estava malament.
Nosaltres teníem el meu cosí Bartomeu Mas, que era de la quinta del biberó, al front. Tenien setze anys o així, pobrets. Allà van fotre unes matances... Va tornar, perquè aquest era molt espavilat i de seguida es va posar a una oficina i no va anar a ‘tirar tiros’. Al meu pare també el van cridar. Els deien la quinta del sac, perquè eren grans i tots anaven amb el sac i la manta. Els van cridar i van anar tots a la plaça, on els van dir: “Ara vindran els camions de Granollers i us carregaran”, però resulta que van bombardejar Granollers i no van venir els camions. L’alcalde de la Garriga els va dir: “Torneu a casa, no us deixeu veure i, en cas que no ens en poguéssim escapar, ja us vindria a buscar”... Perquè això ja s’estava acabant. O sigui que va estar a punt d’anar a la guerra, fins i tot ens vam acomiadar. Recordo que amb el meu pare encara no ens havíem fet mai cap petó i aquell dia sí que, pobre home, em va fer un petó. Cap a la guerra, pobre!
També veiem refugiats que passaven a peu per la carretera amb un carretó i preguntaven: “Que falta mucho para llegar a Francia?”. Venien de l’Aragó! I jo pensava: “Però si no sé on és Francia, jo... Què m’expliqueu, a mi?”. Molta gent va anar cap a França, passaven ramats de vaques seques. La gent anava a peu. Al costat de casa hi teníem la policia secreta de Granollers que ens va demanar ajuda per empaquetar les coses perquè marxaven. Llavors va arribar un turisme amb una família a dins i va dir: “Emporteu-vos el més petit que pugueu perquè hem de fugir corrents, que ja tanquen per Vic”. Van marxar per Girona.
Me’n recordo de la retirada, que va ser abans el bombardeig. Marxava molta gent. Uns soldats van passar per davant nostre i ens van dir: “¡Vosotros sois los hombres del mañana! ¡Ya volveremos!”, i van marxar amb el tren. Nosaltres pensàvem: “Som los hombres del mañana?” Mira, són anècdotes. Hi havia gent amb uns sentiments molt forts, saps? No podien comprendre que marxaven i que s’acabava tot.
Acabada la guerra va sortir molta gent a rebre en Franco, gent que jo crec que eren oportunistes i que cridaven: “¡Viva Franco!”. Es van anar convertint en caps de la Falange. Les tropes van entrar per la carretera de l’Ametlla, anaven a peu i amb els fusells. Les dones de la carretera de l’Ametlla van sortir a cantar “¡Viva Franco!”. La gent estava molt farta de la guerra. Els soldats em penso que també anaven una mica amb el cul estret perquè pensaven que potser podien sortir quatre arreplegats i atacar-los.
Nosaltres vam estar contents que s’acabés la guerra. Quan van arribar els carros del subministrament ens van donar avellanes i menjar. Aquell dia es va fer una missa a la plaça de l’església. Del discurs oficial dels vencedors no en sé les paraules exactes, només el “¡Viva Franco!”. Hi havia una espècie de gent que deia: “Aquests són els que han guanyat, per tant ens hem de ficar aquí”. Algú va fer un discurs al balcó de can Guardis.
- Vida durant el franquisme
Vaig començar a treballar amb tretze anys a Can Reig, on aprenia l’ofici de manyà. Jo feia motlles i hi injectàvem metall. Feia les matrius.
De menjar n’hi havia poc però gana no en vaig passar, perquè de patates i verdures no ens en van faltar mai.
Amb el règim van canviar l’agutzil. La canalla li anava al darrere rient perquè no sabia ni tocar la trompeta ni res, i ell ens feia fora. L’anècdota és que una vegada li van encarregar una crida. Li van dir: “Has de dir que s’han perdut unes ulleres i un sac ple de papers. Dius que pels papers no donem res, només donem pel sac i per les ulleres”. I ell, que era una mica patata, ho va anar dient fins que algú el va parar i li va dir: “Tu, que està fent el préssec”. Li van prendre el pèl vilment.
De castellà a casa res, i al carrer tampoc. Això era a l’escola. Per exemple, els Pastorets els havíem de fer en castellà, i tampoc es podia fer teatre amb homes i dones barrejats. El germà del Costa, el que havia sigut capellà, va fer de mare de Déu. Al carrer tothom parlava en català.
A mi em sabia greu quan detenien algun veí per republicà. En teníem un allà al carrer de Samalús que era republicà, un bon home. Quan els falangistes els agafaven els apallissaven i els duien a la presó a Granollers. Tant era així que els de Granollers deien: “Quan en porten un de la Garriga ja truquem el metge perquè vingui a curar-lo”. Ja veus, quatre vailets picant un home gran. Tot el carrer Samalús va dir: “Però aquest home, han pegat? Si no s’havia mogut mai de casa seva!”. En Farigola i els que tenien les mans brutes ja havien escapolit el “bulto”. I llavors quedaven aquests pobres que sí, eren republicans, però i què? Aquests van rebre. En van matar un, aquell que volia apagar el foc de la biblioteca [el dia que van cremar l’església], en Ventura. Era un vailet jove i es veu que algun cop, quan anaven a matar-ne algun, li deixaven portar el cotxe. Tenia divuit anys quan el van afusellar.
No se sap qui feia les denúncies, però tot se sabia. Un exemple. La rectoria la van cremar i nosaltres, com que érem del barri, jugàvem per allà. Hi havia un ferit que sempre estava esgarrapant a terra amb un tronquet. Un dia vam dir que el matí següent hi aniríem a esgarrapar nosaltres. Ho vam fer, hi vam trobar monedes de coure i una capseta de coure. A dins hi havia diners, i ens els vam repartir. Vam arreplegar uns quants calés. Al cap d’uns dies, el senyor rector em va cridar i em va dir: “Aquella caixa que vau agafar d’allà, què?”. L’home ja ho sabia. Em va dir que volia que li tornés la caixa i els duros. I li vam tornar. Però vull dir... Qui ho veia tot el que passava? Ningú, però sempre hi havia algú que ho controlava tot.
Hi havia activitats clandestines a favor del catalanisme i contra el règim, sí. Nosaltres quan ja érem més grandots i anàvem dalt d’una muntanya hi posàvem una bandera catalana, era un acte silenciós. El centre excursionista va començar molt més tard, ara farà 30 anys. Abans del centre érem diferents grups que anàvem a la muntanya i després ens van ajuntar. Els primers estatuts els vam fer en castellà, i després en vam fer uns altres en català.
- Final dictadura
De mica en mica el règim es va suavitzar, van haver d’anar afluixant de mica en mica. El dia que en Franco es va morir hi havia gent que sortia al carrer plorant, i això és una cosa que no entenc. N’hi havia d’altres que deien que convenia un canvi. A casa nostra ni fred ni calor, però n’estàvem molt farts. Pensàvem: “Què passarà ara?”, però ja es veia a venir que seria el rei.
A les eleccions de 1977 em feia il·lusió anar a votar. Ara hi ha gent que no va a votar, però jo crec que encara que sigui en blanc hem d’anar a votar. Tant que vam patir per poder votar, i ara no hi hem d’anar! Almenys votar en blanc! Ara que tenim el vot i ho tenim tot i podem tocar la Santa Espina i tot això... És com el que passa amb les corals, que abans sempre cantaven els Segadors al final dels concerts, i ara això ja no té gaire importància...
Uf, hi ha moltes anècdotes del temps de la guerra!