Natural de la Garriga, va néixer el 22 d’agost del 1922 i va viure a la mateixa casa on resideix actualment, a la Placeta de Sta. Isabel. La seva infantesa, doncs, la va viure amb el seus pares, Genís i Antònia, i el seu germà gran, Joan. Recorda els episodis de la Guerra Civil i la Postguerra al poble, on féu de modista fins que es va casar i marxà cap a Guinea. Des d’aleshores, la seva vida donà un tomb. És viuda i ha tingut dos fills, un noi i una noia.
Com que va venir la Guerra, no vaig poder continuar estudis, em vaig dedicar a cosir i vaig muntar un taller de modisteria. Devia ser sobre el 1940-41, ja que primer anava a Barcelona a aprendre de cosir. Podria anomenar persones que van venir a aprendre de cosir amb mi, que algunes viuen i d’altres no, com ara la Carmen Aspa. Tenia el local aquí mateix on visc. Aleshores, jo tenia moltes coneixences de persones veranejantes; me n’anava a Barcelona, triaven el què volien, comprava la roba, tallava, tornava a Barcelona, emprovava, tornava cap a la Garriga; i mentre aquí, les noies que tenia ho encaraven, passaven punt, ho tornaven a deixar a punt de prova, me’n tornava anar a Barcelona a fer les altres proves i aleshores s’acabaven les peces. Vaig tenir bastant relació amb el cosir, i jo devia tenir uns 18 anys quan va ser la meva cosa forta, però als 22 em vaig casar i ja me’n vaig anar, i vaig anar deixant el meu ofici.
Jo només vaig fer l’ingrés a l’Institut Maragall. Quan va venir la Guerra jo tenia uns 13 o 14 anys i ho vaig haver de deixar. Després, vaig haver, vaig estar uns mesos sense fer res perquè vaig estar uns mesos a Arnedo, província de Logroño, d’on procedia la meva àvia paterna i els oncles. Jo era “la catalanita” i em mimaven molt, els feia pena perquè jo havia passat una guerra i ells no. Un dia, vaig fer plorar molt a un oncle, germà de la meva àvia perquè em preguntà si passàvem molta gana i jo li vaig explicar que al final menjàvem “bellotas y lechuzas”, jo volia dir lechugas. Jo vaig ser feliç perquè vaig ser molt estimada, igual que el meu germà; inclòs un cosí d’aquests van anar a treure’l del camp de concentració de Santoña.
El meus pares eren en Genís Garriga Calvo i l’Antònia Oliveras Puig. La mare era mestressa de casa i aleshores vam posar la botigueta de merceria i perfumeria, feia el que bonament podia fer. El meu pare va estar d’escrivent en un notari, tenia una cal·ligrafia molt maca i tenia estudis, dins de les poques ensenyances que tenia perquè es va quedar sense pare molt jovenet. Quan es va anar fent grandet i volia casar-se, va anar a fer dolços a Granollers, en una confiteria que es deia Brustenga. La meva àvia no ho volia, perquè volia tenir-lo aquí a la Garriga, i va fer una temporada a Granollers i va tornar; i aquí feia rodets per les pianoles del Blancafort. Aquí a casa encara hi ha un quadre on es veuen que feien aquests rodets. Llavors, quan els sabons Blancafort van començar a fer la perfumeria, el meu pare –estudiant- es va posar en els laboratoris de la perfumeria Blancafort. Eren parents de lluny, hi va haver tota la vida una amistat que a vegades, essent parents no tens. Aquí hi havia unes arrels, un parentiu llunyà, ja que el meu avi es deia Garriga Blancafort. Jo he tingut dues àvies, la Pia Calvo Solana d’Arnedo va ser una senyora molt senyora, molt petitona d’estatura, però que tothom estimava molt perquè era una gran senyora i va saber mantenir unes bones relacions, que els seus néts les tinguessin, etc. I el meu pare va saber continuar fins que es va morir, a la fàbrica Blancafort.
Jo recordo que era el 14 d’abril de l’any 31, quan es va proclamar la República, però aleshores jo no sabia què significava exactament. En el poble es parlava de dretes i esquerres, aquell era republicà, doncs "bueno". Es deia que s’ha tret el rei i hi ha hagut la República, i jo era joveneta i tenia 9 anys; i no m’entrava això, jo era joguenera, els amics si uns eren republicans i els altres no ho eren ens era igual, ens aveníem tots, els quatre que érem com amics. La República, en sí, no ho sé explicar, però la vaig viure. Potser sí que aquell dia ens van dir que no sortíssim gaire al carrer, perquè sempre hi ha gent esverada, més que res gent que pujaven de Granollers perquè no eren coneguts d’aquí, i els d’aquí devien anar en un altre cantó, però res més.
Jo el que recordo és gent que, a l’estar molt lligat el catolicisme amb la dreta i el laic amb l’esquerra, puc recordar que hi havia gent que eren de missa, que eren catòlics, que eren normals com tothom, però que l’altra part eren diferents, que tampoc vol dir que l’altra part fos dolenta, sinó que no anaven a missa i eren més d’esquerres; però això no tenia el significat que s’hi va donar; però quan va venir la República hi va haver algunes persones una mica significades que van fer el canvi de dreta a Esquerra, que jo sentia comentaris que deien que no podien comprendre. Això ho recordo de sentir-les, però ni odis ni res, perquè vaig continuar igual. Jo jugava a baletes i no hi havia gaires nenes, sinó més nois. Jo vaig jugar amb els Aspa, de can Cintet, que hi havia tres nois i la Mercè que jo la vaig estimar molt i va morir molt jovenassa, però eren més grans que jo. Com a veïns, tenia en Pere Figueras que era de la mateixa edat meva, ens portàvem un mes de diferència, aleshores també en Felip i l’Enric Baset –jo estava enmig dels dos- hi havia la Ma. Teresa Rocafort, que no sé què se n’ha fet, la Maria Bulbena... érem tot un grup, més de nois que de noies. A mi m’agradava sapiguer-ho tot i fer-ho tot, com a nena vaig ser molt femenina, però no fava. Tot ho vaig saber fer jugar amb els vailets, menys pujar en un arbre, i després, a fer vestits per les nines.
Jo vaig anar a l’escola a les Monges de la Puríssima Concepció, del carrer Cardedeu, de tota la vida. En aquelles èpoques hi havia diferents classes i posicions socials i això ho recordo, per mi tothom era igual, però es feien diferències. Jo era de les més petites i vaig anar pujant fins que vaig anar amb els més grans, amb persones amb molta més edat que jo, perquè com que després d’aquella classe no hi havia res més, continuaven anant a la mateixa classe. Jo vaig anar-hi fins als 13 anys perquè vaig dir que jo no volia anar més a col·legi, perquè ja no em podien ensenyar res més. Essent amiga de tothom, sempre et fas més amb unes que amb altres per forma de ser, no per política.
Recordo algunes entitats culturals d’aleshores: Federació de Joves Cristians, els nois i les de les noies era d’Acció Catòlica. Al col·legi hi havia el què se’n deia el Ramadet, que podíem anar-hi els diumenges, i van fer-me’n però jo no m’hi trobava bé. Això sí, a les misses de Maria, es feia el mes de Maria, el mes del Sagrat Cor també; i jo et podria cantar totes les cançons que es cantaven pel mes de Maria, ja que els «solos» érem poques les que el fèiem. Totes les entitats sorgides eren entorn el món religiós, perquè a la part laica que hi havia, i érem coneguts i amics, però no s’hi participava. Els del bàsquets eren els Hermanos, si hi havia algun ball no era de les Monges ni dels Hermanos, i quan va ser l’hora de participar més en aquestes activitats més laiques, jo era joveneta i no era espavilada per aquestes coses.
Pel que fa a la relació amb els estiuejants, jo sempre he dit que veníem a ser els «mulatos», que no érem ni blancs ni negres, ni rics ni pobres, érem del poble; erets diferent. Ja hi havia una barrera, una cosa estipulada, aleshores quan et vas fent una mica més gran la cosa canvia. Jo recordo que no podia entendre que hi havia gent que quedaven a deure i se’ls demanava el què devien, encara que fossin 100 gr. de carn picada; en canvi si eren estiuejants ho tenien apuntat, però se n’anaven després de l’estiu a Barcelona sense haver pagat el compte perquè eren els «srs. Fulanos». Jo era una cria, però no podia sofrir-ho, d’igual manera que anant a l’Escola et trobaves amb noies que et deien «aquesta és de tal "puesto"...». Hi havia diferència segons la procedència del barri o carrer? «Jo puc explicar un fet: la meva àvia Rosa, que vivia a Can Cogul, al capdamunt del carrer davant qüasi bé del Forn del Sol, i em va dir «tu aprendràs a cosir, que era el què feien en aquella època les noies que no anaven al camp, però tu aprendràs a cosir de la Plaça en avall» i varen anar a Can Xela, al costat de Can Baldich i Can Aspa, que hi anava una senyora que es deia Maria Font, tía-àvia de la persona que porta la bugaderia al costat de l’Amarant i davant el Graví. Aquesta dona era tia d’en Forcada, que vivia a l’Argentina i que van tornar a refugiar-se a la Garriga, estava casada i feia de modista. La meva àvia va voler que la meva mare, l’Antònia Oliveras Puig, anés a aprendre de cosir en aquí perquè era una altra forma de ser de la gent de la resta del poble. Ja en aquella època hi havia aquesta diferència, la gent mateixa es marcava, l’un amb l’altre hi havia una unió diferent; no és que es portés ningú malament però sí que hi havia aquesta diferència.
Pel que respecta als fets d’octubre del 1936... el 6 d’Octubre! Jo recordo, que era un dissabte o diumenge i havíem d’anar al Patronat i ens van dir «no hi aneu –i tornem amb el mateix- que ens han avisat que pugen els de Granollers». A mi em fa l’efecte que eren els qui estaven ficats més en política, i ens feien agafar més por, pel respecte del que no coneixes; si a "fulano" se l’havia vist amb una pistola, doncs com a criatura agafaves por; i que no ens moguéssim de casa per si passés alguna cosa. Si hi van haver "tiros" o no, això mai ho he sapigut; però sabíem que havia passat alguna cosa i que era millor quedar-se a casa. I vam viure aquells fets d’Octubre, que ja varen passar, ja que en un poble és molt diferent d’una capital, Granollers ja era més gran. Teníem ràdio aquí a casa, i vam escoltar el què havia passat, mig amagats. Eren unes èpoques que a mi m’era igual el 6 d’octubre com el 3 de setembre [aleshores, en Genís, el seu pare, va entrar a l'Ajuntament].
L’esclat de la Guerra Civil... Recordo que varen dir que el Calvo Sotelo l’havien assassinat a Madrid, i el meu pare va dir “ja hi som, que ara sí que comença la Guerra”. Jo vaig pensar, quin significat té el Calvo Sotelo, perquè hagi de venir una Guerra. Teníem consciència que venien mal dades de feia temps, però que faltava algun motiu per saltar; però jo no me’n donava compte, jo com a crio encara, o no ens ho feien viure, o el que és un poble. A casa es parlava de política, però no ens enteraven; si el pare es reunia amb dos o tres persones parlaven de les seves coses i a nosaltres anàvem a la nostra. Ens enteraven de les coses per la ràdio, pels veïns... A la Guerra de seguida van haver-hi coses que no ho he entès mai, com aquelles persones que trobaven mortes a la vorera del camí, i tots érem coneguts. I aleshores senties com deien “només l’han matat perquè és catòlic, només perquè creu en Déu, només per això altre... Es quedaven sense pare amics nostres, i els drames que hi havia hagut. Sabíem qui eren i els qui havien sigut alguns sí, malgrat sempre eren gent forastera els qui feien més el mal, i els d’aquí anaven en un altre cantó. Més que res, els hi va portar la ignorància i la gelosia, perquè una vegada recordo molt bé que el meu pare va dir quan es va acabar la guerra “no tots havien de ser jutjats igual, perquè n’hi ha que han mort amb escopetes, i n’hi ha que han mort amb la llengua”, jo no ho entenia, perquè vivia al marge del què anava escoltant, després quan vaig ser més gran vaig entendre que si fulano denunciava en aquell i l’altre anava a buscar-lo perquè ja sabien on anar-lo a trobar; aleshores vaig entendre que a uns els mataven amb la llengua i a altres amb l’escopeta. Justificació jo no en trobo, perquè parlem de vides humanes.
Estaves amb por, perquè a casa vam ser catòlics practicants, no radicals, però sí creients; i el meu germà i jo anàvem al Patronat Parroquial que si a fer poesies, que si cantar, fent obres de teatre, etc.; com d’altres en altres llocs, però tothom convivia. El què passa és que et dolia molt que a les teves amistat els haguessin matat el seu pare i tu no entenies el perquè. I això començà sobre l’agost del 1936, aquells dos o tres mesos; que el meu pare es va haver d’amagar perquè era catòlic, res més que per això, i el meu germà es va haver d’amagar perquè si no trobaven el pare buscaven el fill; i això era perquè havia sigut de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. El meu germà havia acabat el batxillerat, i no tothom tenia estudis i això el va ajudar. Ell i el meu pare es van quedar amagats a Barcelona a casa d’uns parents que ningú coneixia; i com ells d’altres persones del poble també. Ens vam quedar ma mare i jo soles, i ma mare anava disimuladament passant per uns carrers que no havia de passar per anar a veure i portar-los coses que al poble hi havia part de la família que acollia el meu pare i germà. A mi mai em varen preguntar res, jo he sigut sempre molt prudent i no m’he ficat amb ningú, i tampoc ningú amb mi per diferències polítiques.
Aleshores, jo a l’escola ja havia deixat d’anar-hi, perquè jo estava fins al capdamunt de sumar, restar, multiplicar i dividir, i volia més coses i vaig voler fer l’ingrés, però ja no vaig acabar.
Les entitats culturals, amb la Dictadura, es van desfer. Allò que fèiem al Patronat ho dirigia uns sacerdots, un d’ells Mossèn Ramon, que el varen matar a dalt de Puigracciós, i Mossèn Turc que es va anar a amagar i tornà després de la Guerra. Jo havia tingut tres primers premis de la província de Barcelona de catecisme, era un nen Jesús molt maco, i un costurer... però ens van fer cremar totes les coses religioses al mig de la Plaça, en un foc; perquè si entraven a les cases i trobaven alguna cosa religiosa, serien passats per les armes. Coneixíem les persones que ens ho feien fer, però no vull dir noms. Jo perdono i disculpo, perquè si haguéssim tingut dos dits més de seny, o de cultura, o d’ensenyança a la família, aquestes persones no hagueren fet el que varen fer.
Ens havien requisat moltes coses, la ràdio sobretot, però vam poder aconseguir una ràdio petita que jo escoltava entre dos matalassos i anava portant "partes". A mi em feien servir per tot! Jo recordo que es deia que al poble estaven entrant el nacionals, però no; varen entrar fins a prop de Can Terrers i allà es varen quedar dos o tres dies. El cas és que jo vaig sentir com un crit i vaig sortir i passaven uns soldats que portaven dos xicots joves al davant i a cops de baioneta els tiraven al terra, eren presoners. I després ens vàrem enterar que havien sentit que havien entrat els nacionals a la Garriga i ells van venir cap aquí pensant que ja hi havia els nacionals, i varen entrar cridant visca, però els varen agafar. Jo vaig sortir al carrer, i els vaig dir de tot, perquè el que jo no volia era que maltractessin, però és que jo no veia nacionals ni no nacionals; jo veia el martiri d’aquells dos xicots. En Pere Figueras va sortir, em va agafar i em va ficar dins, i em va dir que callés “què vols, que et clavin un tiro? Que no veus que estan embogits tots, calla ara”, i em varen fer venir cap a casa. Sé que aleshores estava jo a la cuina i vaig sentir un xiulet, vaig sortir fora al jardí i vaig veure una cosa que baixava, i era una bomba. Si m’hagués quedat a la cuina m’haguessin matat o fet un trau, perquè va caure tot, olles... Vaig sortir corrent cap al carrer, perquè no saps el perquè però tothom surt cap al carrer, i hi havia al davant de Ca l’Eduardo tres xicots estirats, un de ca l’Eduardo mort, que tenia la meva edat, l’altre no recordo com es deia, però li dèiem de Cal Jardiner que vivia a la Carretera de l’Ametlla, i un que es deia Garens que tocava el violí i que quedà ferit. Les primeres bombes varen caure aquí. Una altra va anar a Can Munràs [Can Munràs fou comprat per en Met Sidro, un cop mort l'amo. Estava situat a l'illa on més tard s'ubicaria "El Roure"], allà on hi havia “El Roure”.
Mica en mica, es va anar acabant el menjar i va venir el racionament, es van fer uns “bonos” que havies d’anar a comprar amb allò. No em puc queixar, perquè a casa del tiet Rafel i la meva àvia Rosa, Can Cogul, com que tenien porcs, doncs si en mataven un el posaven en cossi –que és posar en gerres de fang els trossos de tocino i amb sal o llard i això s’anava conservant- i de tant en tant treies alguna peça i la feies amb patates, etc. Jo sóc poruga, però aleshores no en vaig tenir mai, ni a casa varen veure el perill que jo passava a la meva edat; perquè anava a Llerona a casa d’uns parents pagesos que feien pa per ells i me’n donaven per portar a casa; i passava per la via per no trobar milicians i que no me l’agafessin, i tota la via la caminava amb els meus quinze o setze anys i em podia haver passat qualsevol cosa. La llet anàvem a comprar a Llerona, però passant pel bosc de Can Terrers amb una altra amiga que aquella tenia més por que jo. El meu pare va estar amagat fins acabada la Guerra, però el meu germà al cap d’uns mesos, quan es va anar aplacant les persecucions religioses, va tornar. Després, varen agafar al meu germà com a mestre de les escoles i jo feia d'aprovisionament a tota la família: “nena has d’anar aquí,...” a l’Ametlla a collir avellanes i ametllons perquè ens donessin mig quilo de pa; tot era per menjar.
El meu germà va fer de mestre, però no sé on ensenyava. T’ho podria dir la meva cunyada, al cel sia, la germana del meu marit [Josep Maria Vila Sala], sor Anna Teresa coneguda al poble per l’Antonieta Vila, que ja tenia la carrera de mestra i de música. A ells dos els varen agafar com a mestres.
El Comitè de la FAI eren allà on hi ha ara la Residència de la Verge del Pilar, carrer Cardedeu, cantonada Til·lers. Varen parar un cotxe i varen ficar-hi el meu difunt germà –Joan Garriga i Oliveras- i la meva difunta cunyada –Antonieta Vila Sala- per anar-los a “donar el passeig”, que era anar-los a tirar un tret. Tots dos estaven agafadets asseguts al cotxe, i el meu germà només mirava que no sortís la nostra àvia Pia que vivia una mica més amunt; quan va arribar el "jefe" que li dèiem el sobrenom “en Malacara”, encara no sé perquè i que es deia Flor de Lis de cognom, i la seva filla es deia Azucena. Aquest quan els va veure va preguntar perquè els anaven a “donar el passeig”, i li van respondre “que no veus quina olor de feixistes i de rosari que fan tots dos?” i aleshores ell els va treure fora del cotxe i els va dir als del Comitè “si ja no ens queden mestres ni monges ni hermanos, qui ensenyarà als nostres fills?”. I aquest senyor va salvar al meu germà i a la meva cunyada. Això explica que a tots els bàndols ha d’haver-hi algú amb més seny, que en aquell moment de la foguerada el seny es perd, però és important recuperar-lo.”
“El meu pare, gairebé dos anys després d’estar amagat, va venir a fer-nos una visita amb el camió de Can Cintet. Ell i en Joan Reig, vestits amb unes granotes varen venir passant-se per mossos amb els de Can Cintet. Amb l’excusa fent veure que portaven paquets, ens van anar a veure a les cases, i el meu pare també va anar a veure la meva àvia Pia. Però allà hi va anar vestit de dona, amb unes faldilles llargues i un mocador al cap; va passar pel passatge Martí fins allà. Al davant hi anava la Carme de ca l’Adela, que també és morta, i ella havia de fer que es mocava si veia alguna persona sospitosa que pogués reconèixer o preguntar-li on va, la meva mare anava unes passes al darrer del meu pare.
L’estraperlo: “va ser més després de la Guerra”.
Refugis: on i com eren? Jo no hi he estat mai, però sé que n’hi havia un al darrera l’estació. Recordo el refugi particular que teníem, que era aquí al costat a Can Figueras, que feien gasoses i tenien sacs de sucre per fer les gasoses. Amb aquests sacs i barrejats amb sacs de sorra varen fer un refugi aquí a fora de casa d’ells. Quan va passar aquest bombardeig, ens van fer ficar tots allà dins i ens van fer posar un pal a la boca perquè així no retombés en el cap. La nostra casa va quedar molt malmesa, tots els vidres trencats, les portes obertes, etc.; i no sabíem quants dies duraria això, vam anar a passar els tres dies últims en una casa que ells tenien al carrer de Can Noguera, cap al capdamunt de tot, tots vàrem anar allà damunt d’unes fustes, de caixes i amb unes mantes... i allà vam acabar de passar els dies de bombardeig [bombardeig del 29 de gener del 1936]. Després vam tornar a casa. En aquells moments de marxar, jo vaig anar a agafar les claus de la porta i ma mare em digué “què fas, si no hi ha ni porticons ni res!” i la meva reacció va ser de cop de geni, agafar les claus i tirar-les a dins de casa, perquè no ens servien per res. Cada qual vam anar fent el què vam poder. Nosaltres ens vam agrupar amb tots els de Can Figueras, nosaltres i la viuda de l’arquitecte Manuel Raspall, que vivia al costat de casa, i vivia sola. No recordo ningú més. Tenies por.
El meu pare no havia tornat, el meu germà era de la quinta del biberó i estava al front, a la Batalla de l’Ebre. El meu germà, juntament amb el pare de la Ma. Teresa [es refereix a Francesc (Francisquet) Viñas, que va morir el 2005] que eren íntims amics, els va tocar anar al front, i alguns d’aquí la Garriga hi van morir. Era una cosa que s’havia de fer, i si no, ens el venien a agafar. Hi havia hagut gent que s’escapava i s’amagava i aleshores, per desgràcia agafaven a un altre germà més petit o més gran o al pare, i s’havien trobat pares i fills en el front. Les guerres són molt tristes, i més aquestes que eren entre germans.
Pel que fa en referència als refugiats, varen venir durant la Guerra i vivien a les torres que havien requisat, hi vivien dos, tres o quatre famílies. Sobretot era gent no catalana. Tenien les seves costums, però es varen integrar també en el poble. Teníem bona relació, perquè ningú érem dolents. Una de les famílies era de Madrid, tenien tres germanes i el pare havia sigut alguna cosa de cinema i inclòs varen fer obres de teatre aquí. Les cases moltes vegades havien quedat només les parets i les reixes, els quadres se’ls havien emportat... Sabíem que hi havia nens sense pares, i recordo quan van venir aquests refugiats, i ens portàvem molt bé. Hi havia diferències, però també n’hi havia entre famílies i de la mateixa sang. Hi havia bones relacions.
Recordo que el Comitè es va fer entre ells mateixos, gent d’aquí la Garriga, però no recordo els noms i d’alguns només en recordo el sobrenom i no està bé nombrar-los així, no m’agrada, perquè la gent s’ha de dir pel seu cognom.
Després de la Guerra, no vull dir noms, hi varen haver tres afusellaments, un d’ells molt conegut i bellíssima persona [en realitat n'hi hagueren més. Un total de 7 garriguencs foren afusellats pels franquistes un cop finalitzada la Guerra Civil, segons dades extretes de l'estudi realitzat per Joan Garriga i Andreu. Veure llibre "Revolta i Guerra Civil a la Garriga 1936-1939"]. Recordo també que, durant la Guerra varen anar a agafar a Mossèn Ramon i a l’avi de la Núria Albó, i els varen matar a Puiggraciós. A l’avi de la Núria Albó el varen matar primer i al Mossèn li varen fer cantar primer les absoltes. I casos d’aquests, per desgràcia n’hi van haver molts. Aquesta persona que ho va fer es va transformar en aquells moments de bogeria, van ser dolents en certs moments. Es van fer moltes barbaritats. Vivíem amb una por que te l’empassaves i procuraves que a tu no et passés. Jo tenia la costum de petita de fer el “nom del pare” a l’hora de sortir de casa, com qui es posa les sabates al sortir del carrer, i en un moment passaven els milicians de Granollers donant la volta aquí a la Placeta perquè hi havia una màquina de grava que no deixava passar els cotxes durant una temporada, i em varen apuntar amb un fusell dos d’ells, dient “¿qué quieres, que te matemos? Quasi tots els milicians parlaven castellà, nosaltres dèiem que eren miners vinguts d’Astúries, i que varen ser molts.
Recordo el final de la guerra, la retirada dels republicans i l’entrada de les tropes franquistes. Aquell dia, nosaltres estàvem en el refugi aquell, ens van dir que entraven pel carrer avall i vam veure les tropes, els soldats i res més. Alguns van marxar per por, i perquè n’hi havia d’ignorants que es pensaven que perquè havien sigut republicans tenien por, però si no tenien res per amagar no n’havien de tenir. Molts d’ells s’havien rigut de l’altra gent, més que matar. A mi em van fer fer petons als soldats, amb un fàstic, que vaig agafar tot de "pupes", i aleshores aquests que m’havien dit que fes petons als soldats perquè estiguessin contents, doncs em digueren que t’havies de confessar perquè havia fet petons a homes. I el senyor rector em digué “apa maca, posa’t alcohol a totes aquestes panses que tens i deixa de tastar, ja t’has confessat, i no facis petons a altres”. Jo sabia que ens venien a lliurar de la por que teníem i que el meu germà tornaria a casa i que el meu pare tornaria a casa.
Uns dies abans d’acabar la Guerra, el meu germà va passar per la Garriga i va demanar al Comissari que el deixés entrar a casa. Ningú ho sabia, només el Comissari. Va entrar a casa, va pujar a l’habitació i s’estirà al llit i ell i jo ens vam posar a plorar. Jo li vaig dir que no li passaria res, que nosaltres resaríem perquè no li passés res. El Comissari el va pujar a buscar i se’l va emportar. La meva mare em preguntà perquè havia pujat a dalt, i jo no li vaig voler explicar el nostre comiat. A ell, però, el necessitaven perquè tenia una cultura i feia els esbossos dels diaris, i el Comissari era gairebé analfabet. Van tirar un tros amunt, i el tiet Rafel l’acompanyà i li digué “tu Joan, quan et doni una empenta, t’amagaràs per sota en un replà que hi ha”, i ell digué que no, que el matarien. Van continuar i va entrar a França i més tard va anar a parar a un camp de concentració de Santoña. Aleshores, nosaltres ens pensàvem que li havia passat "algo", ja que no sabíem res d’ell des que va sortir de casa amb el Comissari. Quan vam saber de que estava bé el vam escriure i els cosins d’Arnedo el van anar a buscar al Camp de Concentració. [Tinc coneixement d'una altra versió: El comissari Garrigós no l’acompanyà, sinó que l’esperà a la via. L’acompanyà un altre. De no tornar, l’haurien anat a buscar a la placeta i l’haurien amenaçat de repressàlies a la família. El tiet Rafel acompanyà a en Joan, i portava uns ganivets de la botiga de Can Cogul, per liquidar, si venia al cas, al Comissari. En Joan no ho va voler i ell, el Comissari i 2 o 3 soldats més van arribar a La Guingueta. D’aquí, ell a Argelers. En Garrigós morí en un Camp de Concentració alemany. Surt en un llibre de la Montserrat Roig. Recordo que el meu pare, davant meu, ho va llegir i es va impressionar. Havien pujat junts des del Front de l’Ebre, a peu, i a la Guingueta en Garrigós optà per Negrín. El pare no en tenia mal record].
Durant la Postguerra i el Franquisme, el meu "nòvio" se’n va anar a Guinea, perquè el seu pare havia mort durant la Guerra a Guinea i el negoci que tenien es va quedar sense ningú. Hi van anar el meu home i el meu cunyat, en Martí, que es portaven set anys, cap a Guinea a veure si podien salvar alguna cosa, perquè no sabien com havia quedat tot allò d’allà. Aleshores, jo feia de modista.
Faltava menjar. Hi havia pa negre, pa de blat de moro... i el racionament. Aquí hi havia la cartilla de primera, segona i tercera classe; que segons el meu parer això tampoc estava bé. No sé en funció de què les donaven. Quan va venir el racionament t’apanyaves quan podies de l’estraperlo, i anaves a comprar allà on podies.
A casa hem sigut com condescendents, però veies que aquest li han matat el pare i mira que amics que són. Que hi hagi una amistat i que no es retiri la salutació ho trobo bé. Ara, a vegades veies que els teus sentiments te’ls havien ferit i aquells te’ls havies ferit. Jo anava al què es deia l’Auxili Social, amb un davantal blanc amb unes fletxes de falange, hi havia menjadors i venia la gent que no podien donar menjar als seus fills. Unes quantes amigues hi anàvem a donar el dinar a aquests "crios", potser que alguns fossin d’aquests exiliats que s’havien quedat i la majoria eren de la Garriga.
Respecte als exiliats, tinc coneixement que molts se’n van anar cap a Caracas. Jo penso que amb una mica de paciència no s’haurien hagut d’exiliar, perquè la convivència la vaig veure bona fins a cert punt, si no tenies res per amagar. Que hi va haver uns quants que se’ls va fer judici, sí; però no a tothom.
Tot era amb castellà. Les sardanes es varen prohibir perquè no estaves lliure, però els qui ens agradaven certes coses d’aquestes vam veure que ens ho prohibien. També, quan entraves a certes botigues, no aquí a la Garriga, sinó a Barcelona que jo hi anava sovint a comprar fils o roba que necessitava i deia “hola bona tarda, aquests biaix...” i em contestaven “¿quieren hablar en cristiano?”, i allò em feia mal. A mi si m’ho diguessin de bona manera, que encara ara hi ha vegades que encara passa, que per favor els pogués parlar en castellà perquè el català no l’entenen, doncs jo no hi hagués tingut cap problema. Però t’ho deien de mala manera. Aquí a la Garriga passava en alguns llocs, i amb algú, però sempre hi ha gent exagerada amb tot.
No ho sé, aleshores jo vaig fer moltes obres de teatre i moltes poesies; i anàvem a diferents pobles a fer-ho. Però jo ja veia que anava a fer un canvi en la meva vida, jo ja veia que me n’anava a casar i que no em quedaria aquí.
Pel que fa al paper de l’Església amb el nou Règim, alguns van voler retornar a l’Església, cosa que jo no la sabia comprendre, tot i que reconeixia que era un valor tornar-hi.
Després de fer un mig any les tasques de l’Auxili Social, i d’estar uns 8 mesos a Arnedo, a La Rioja, per cert que el meu germà estava fent el Servei Militar durant tres anys i que va estar a Vitòria; vaig marxar cap a Guinea el mes de març del 1945. La primera vegada que vaig marxar a Guinea vaig estar dos anys i mig fora. Al tornar, vaig veure certs canvis: amb amigues meves de l’escola, que tenia il·lusió de tornar a veure, inclòs havien canviat de vorera per no saludar-me. No sé, potser per la meva forma de vestir, no escandalosa, però sí moderna. A mi això m’ha sapigut molt greu. Em veien diferent. Jo no he fet res perquè se’m pogués tenir enveja... Encara ara, si ens trobem, se’m tracta com una desconeguda. He viatjat molt i t’obre molt la vida el viatjar. Vam comprar un cotxe molt petit i clar, si passaves i deies adéu, veies que es deien entre elles “què es pensen, que no l’hem vista?”, si no saludava, per vergonya o perquè no diguessin, doncs et deien “apa, i si tenen més que mengin dos cops. A mi, això em feia molt de mal, fins que vaig acabar que vaig pensar que jo no havia robat res a ningú i que tot ens ho havíem guanyat i amb sacrifici, i que ja m’era igual i que jo pensava ser feliç amb els de casa i els que em volien. Amb els demés, procurava ignorar, els perdono, però els ignoro. I si podien fer-te una mica de mal amb alguna paraula ho feien.
Pel que fa a les activitats clandestines contra el règim, jo ja aquestes coses ja me n’havia desmarcat al marxar a Guinea.
El 20 de novembre del 1975, jo estava a Barcelona. Que què vaig pensar? Doncs, ni bé ni malament; vaig pensar que gràcies a Déu les coses canviarien. No m’he sentit mai represaliada per una banda ni per l’altra ni n’he fet jo en cap sentit. Vaig sentir un alliberament en tot els sentits.
[Parla dels afusellaments dels dos presumptes membres d’ETA el juliol del 1975]. Jo, però, ho vaig sentir molt per aquells dos que varen afusellar. El meu home i jo anàvem a veure la meva sogra a Reus i ho van escoltar per la ràdio que els havien afusellat. Devia ser el Procés de Burgos. El meu home va haver de parar el cotxe per plorar, i tots dos plorant. Si aquell dia ens haguéssiu preguntat qui voleu que es mori, haguéssim dit en Franco. Després, durant el procés de transició, no vaig mai pensar que hi haurien ni "tiros" ni represàlies, ja que la gent havia anat agafant coneixement.
Les eleccions del 1977 les vam viure amb molta alegria, a Barcelona on estava empadronada. La “iaiona” era molt gran i la vam fer anar a votar, ella no volia anar-hi i el meu fill va venir amb el cotxe per portar-la a votar. I aleshores també recordo per l’Estatut d’Autonomia la manifestació tan gran pel carrer Aragó i les nenes nostres, les petites (nétes) també s’hi afegien. El meu fill deia «bueno, si veiem una pedra, abaixeu el cap», però amb una eufòria per part de la joventut i jo com a persona gran amb una alegria però potser també reprimida perquè pensaves que no passés alguna cosa. A l’hora d’anar corrent davant dels grisos, els joves s’ho agafen com rient quan havia acabat de passar, però tu no estaves tranquil·la.