Vaig inaugurar el parvulari d’aquí el poble l’any 31, de la República. El va inaugurar la Generalitat. Tenia 5 anys quan vaig començar a anar al parvulari. Hi vaig fer 3 cursos però llavors per l’Elemental vaig anar aquí a les monges franciscanes del carrer de Cardedeu. Aquí hi vaig anar uns 3 anys perquè l’any 36 els van cremar el convent: al cap de dos dies de començar el 18 de juliol. I tant que ho recordo! Van cremar l’església i la rectoria... Ara: només van cremar el que era el convent: lo que era l’escola no, perquè jo aleshores els tres anys de guerra vaig anar a escola allà, amb mestres, sense monges.
Acabada la guerra, com que era un temps de penúria i tot vaig anar un any més: es va acabar la guerra el 39, doncs vaig anar aquell curs del 39 al 40 i ja vaig plegar del col·legi, que ja hi tornaven a haver les monges i aleshores vaig anar a nocturnes, amb una mestra, uns 3 anys. Vaig fer lo elemental: les 4 regles i... Tant just com vulgui! I això que a mi m’agradava, estudiar, però eren circumstàncies...
La meva família eren pagesos, els meus pares, tots dos. Vivien al carrer d’aquí al darrere, el carrer Samalús, en una casa. Aleshores teníem vaques i veníem la llet al davant, en una botiga, cada dia, al dematí i al vespre. També teníem conreu: ufals, remolatxa per les dues vaques, i unes vinyes. Aleshores collíem l’oli per l’any, el vi. No ho veníem: era per la nostra collita. Els meus pares tota la seva vida van viure amb el meu germà: com que es va quedar ella casa... Van morir ara fa 25 anys, amb un mes de diferència.
Vam ser tres germans, jo la petita. El meu germà Miquel que era el del mig i la meva germana que ara ja té 82 anys.
Recordo la proclamació de la 2a República,sí que me’n recordo, sí. Aquí on després van posar el parvulari era un edifici de la Parròquia que el van incautar, com si diguéssim. Hi havia dues aules, una pels més petits, una altra pels més grans. Era aquí a la plaça del Silenci, que hi ha una torre molt bufona que ara han arreglat, doncs allò era l’edifici del parvulari. I tinc records que venia un senyor que era el delegat de Cultura de l’Ajuntament de la República –encara sembla que el vegi: era un senyor alt, blanc... era ganiveter. De la proclamació tinc un record molt fluixet perquè no sabia ni qui era en Companys, clar, en detall, una criatura de 7 anys no...
La meva família no eren massa polítics ni jo vaig captar que fossin partidaris dels uns ni dels altres. El moment aquell políticament era important però a la Garriga van guanyar les dretes i va ser alcalde el pare d’una amiga meva de col·legi que es deia Rocafort l’any que es van fer les eleccions municipals, després de la República. Però jo no ho captava massa bé i com que a casa no en parlàvem, de política, no ho vaig viure gaire això.
Recordo un problema de convivència, arran de la proclamació de la República: havia sentit a dir de dues senyores que s’havien barallat al carrer perquè una era de dretes i l’altra d’esquerres.
El parvulari el recordo molt bé, molt maco perquè va ser una mestra d’aquí la Garriga. La classe dels més petits no teníem ni pupitres: estàvem assentats en uns bancs, tot al voltant de la taula i ens feien més que res, cantar. Aleshores teníem com un faristol que hi havia unes boles i ens feien comptar amb les boles. L’any següent ja eren unes taules de dos seients i ens daven fulls de paper. Els primers temps ens feien només una ratlla de cal·ligrafia i també fèiem dibuixos. Però no teníem llibretes: deien que era la bona ensenyança de la Generalitat. Als parvularis hi havia mestres dones i els nois, homes. La meva professora es deia Mercè Sellés i en vaig tenir una altra que es deia Isabel Tresserres, que era la vídua del Sr. Codinachs, que havia sigut molts anys de l’Ajuntament franquista.
Amb les monges recordo a sor Palmira que era molt carinyosa. Hi havia una dona que s’encarregava dels nens molt petits. Però al venir la Generalitat republicana, van començar a exigir que les monges tinguessin títol de mestra. I recordo que en aquest convent moltes monges van desaparèixer i van venir mestres.
En temps de la guerra érem nois i noies a l’escola. Sempre hi vam anar, a l’escola, malgrat la guerra. Inclús, durant la guerra, ens donaven menjar, feien menjador. Aleshores amb un carro el repartien, pels “hermanos” i a nosaltres.
Jo era molt devota, ja t’ho dic! De petita ja era molt amiga del rector, anava a doctrina i vaig fer la primera comunió l’any 36, el mes de març, abans que esclatés la Guerra. Anàvem a doctrina els diumenges i els dijous, ens dividien en grups per edats i havia senyores grans que ensenyaven. Hi havia molt bon rotllo i un rector molt “campechano” que ell, per ajuntar més criatures, va comprar una màquina de passar pel·lícules, d’en Charlot, de la Pandilla... tot això. I ens feien la doctrina i després ens passaven pel·lícules. La màquina ja era elèctrica, amb cinta: era una “(Cuate baby).
Al poble: érem uns 3.000 habitants i aleshores teníem molta canalla... Els nois anaven als "Hermanos" Maristes, a on ara hi ha La Caixa, al costat de l’Ajuntament.
De l’esclat de la guerra, el 36 i tant si me’n recordo! Aquí va ser el 19 de juliol: aquell dia ja es va veure moviments de cotxes i escopetes... com que jo vivia aquí al darrera, el Comitè era al davant, a la residència del Pilar. I jo veia tothom amunt i avall... la gent que era del Comitè encara els recordo. Aquell dia no hi va haver escola, no va ser un dia gens normal, sinó d’un ambient molt desagradable. Després les veus dels grans que deien “avui han anat a buscar a "fulano" de tal i l’han mort” I jo coneixia a tots, gairebé... Per exemple, la Núria Albó li van matar el pare i l’avi! Jo només escoltava, feia molta angúnia tot. La gent que tenia ràdio feia comentaris sobre el que anava passant, també...
Aquell dia ens van deixar baixar al carrer. La canalla hi jugàvem. Jo tenia 7 anys. Aleshores va sortir un anunci que tothom que tingués sants, estampes i llibres de missa que els portessin a la plaça, que en farien un foc. “I si no, seran passat per les armes” deien. No recordo què hi vam portar però només sé que, a casa, hi havia un Sant Crist amagat sota el llit.
Jo ja ho captava que allò era una revolta i que l’havíem d’aguantar. Encara ara, ben bé no entenc què va passar... En el meu cap de gran, encara no ho entenc: com es van deixar prendre i van fer tants disbarats... uns i altres! Quan es va acabar la guerra que va entrar en Franco, no diguem lo que van fer... però és que els altres van fer molt, eh? Mira, aquest pare de la Núria Albó era un sant baró! Molt catòlic, això sí, era un home que ajudava... "bueno". I va deixar a la mare amb 5 fills que li cabien tots 5 a la falda. Tot això, jo sí que ho captava. Pensava: per què l’havien de matar si era tan bona persona?
Amb els estiuejants en aquella època, a la Garriga jo hi tenia molt poca relació, la veritat. Però era bona la relació amb la gent de la colònia, que en dèiem. Ara, tu no anessis al Casino perquè si eres del poble no hi podies entrar... Però en aquest carrer la canalla jugàvem amb la dels estiuejants... De vegades ens en rèiem perquè eren una mica "faroleros". I “hasta” de més joveneta vaig tenir una veïna que era un model de noia, de maca eh? I tot el dia era a casa: “que em deixes això, que em deixes allò? ” Ara, quan anava amb les amigues de la colònia, no coneixia ningú. Vaig dir: “sí? Espera’t!”
Hi havia molts estiuejants, aquestes grans torres n’eren plenes. Però des de finals de setembre i fins per Pasqua, ja no veies ningú. No vestien i parlaven molt diferent... Aquí tenien fama les noies de la Garriga que vestien més bé que la rodalia per imitació de les estiuejants. I era veritat: hi havia bones modistes. Jo anava a una modista del passeig a aprendre a cosir i ella vestia moltes noies de la colònia. De vegades l’acompanyava a Barcelona i compràvem roba al Passeig de Gràcia quan feien rebaixes, de retalls.
Dels fets d’octubre de 34 recordo molt poc: només que hi va haver “barullo” a Barcelona. En canvi sí que me’n recordo que en plena guerra civil hi va haver una revolta aquí a la Garriga: els del Comitè de la FAI van detenir 3 pagesos l’any 38 [va ser l'1 de gener del 1937]. El poble, aleshores, es va revoltar. Van dir: “afanyeu-vos a veure si els podeu treure perquè si venen els de Granollers hi haurà sang...” Tenia molt mala fama el Comitè de Granollers... Jo era aquí amb la meva àvia i veia passar un munt de gent pel carrer. Aleshores surt un del Comitè que li deien en Malacara, amb una metralleta! Encara em sembla que la vegi... I per espantar la gent va tirar "tiros" en l’aire.
Durant la Guerra els meus pares es van seguir guanyant la vida igual: veníem la llet de les vaques i a més van venir molts refugiats –madrilenys, de Bilbao: les torres aquestes d’estiueig eren plenes de gent republicana que venia dels fronts de Madrid i altres llocs... Venien a viure aquí i l’Ajuntament els havia de mantenir... així anava.
Les torres van ser confiscades, el Comitè va confiscar totes les torres, recordo. Aquesta casa, de la família del meu marit, eren carlins – requetens, diguem-ho clar - i van haver de marxar. Aleshores els van incautar tot: pernils, llonganisses, vi, oli... s’ho van endur tot pel Comitè. Venien els revolucionaris amb l’escopeta i au! I amb una particularitat: quan s’enduien una garrafa de vi, li feien beure a la meva tia per si de cas estava enverinat. Hi havia escassetat de tot: jo recordo un pa que era negre i pesant com el plom... i jo no em puc queixar, que de gana no en vaig passar perquè érem pagesos: teníem llet, cuidàvem gallines i "hasta" un porc que no n’havíem tingut mai però vam pensar que així tindríem greix per amanir la verdura, que també la collíem nosaltres, és clar.
I aquests refugiats de les torres nosaltres els vèiem: tenien molt "mala sombra"... Mira: se n’anaven pels camps i ho arrabassaven tot i si els deies alguna cosa, responien: “es que somos hijos de Negrín”. I no se’ls podia dir res, encara que t’ho prenguessin. No anaven armats: eren canalla.
O sigui, socialment no van arribar a cuallar amb la resta de la població d’aquí. Jo anava a col·legi a les monges i venien uns nois que eren de Bilbao: un es deia Lluís Mújika. Altres eren nanos que venien de Madrid: aquí els feien anar a escola, els passejaven i els donaven de menjar. Nosaltres no jugàvem amb aquests: cadascú a casa seva. Però sí que havíem jugat amb aquests que anaven a escola amb nosaltres, que eren una mica més grandets...
L’ensenyament, en temps de la guerra, era una mica deficitari i això que la mestra era bona! Però pobra dona havia d’anar a fer cua on donaven menjar i ens deixava sols a la classe. Per això vaig arribar només a les 4 regles i llegir, llegia molt bé i no feia faltes d’ortografia... del castellà eh?
El català no el vam arribar a aprendre mai perquè la meva mestra era castellana. En canvi, el meu germà sí perquè tenia una mestra catalana.
Les entitats culturals que hi havia a la Garriga abans de la Guerra van canviar d’orientació, després, completament! Mira aquí hi havia la Federació de Joves Cristians de Catalunya que van fer molt bona labor: feien estudis d’història, biblioteca, parlàvem d’escriptors... de tot, feien. El pare Tarrés en va ser un dels promotors i aquí hi havia un xicot que estudiava per advocat, molt català, i ell va ser l’ànima de tot. Però va ser començar la Guerra i allò res... La Federació també feia excursionisme... era l’ànima de la Garriga. També hi havia dues corals: l’Orfeó Garriguenc i l’Orfeó de l’Aliança, que encara existeix! Jo no hi havia anat. Només feia cants rítmics, que es feia pels infants a col·legi, amb el mestre Llongueres. Eren uns cants que sortíem totes les nenes a l’escenari i cantàvem aquelles cançons: les petites cantaven “Les petites formiguetes a l’estiu” (canta: “Quan el blat ja està segat i lligat i apilotat surten arrengleradetes del seu niu, xiu, xiu, xiu, xiu xiu, xiu”) I de més grans cantàvem “El mocador” (canta: “Tinc un mocador de fil i cotó, mira, mira”) Aquestes cançons les ensenyaven a l’escola i a la Parròquia: anàvem a doctrina i quan feien la festa de la 1a Comunió, agafaven un grup i fèiem una festa al Patronat. Els nens també tenien cançons però no tantes... I en temps de guerra també anàvem a fer comèdia al Patronat, però d’un altre calibre: havíem fet sarsuela! Però allò era l’any 38: jo tenia ja 10 anys.
Del bombardeig a la Garriga recordo que aquí en varen tirar dues, una al davant i una altra al darrere de casa nostra. Estàvem menjant, era el 28 [no, fou el 29 de gener del 1939] de gener del 39 (i el dia 1 van entrar els nacionals!). Estaven parats, els nacionals, en aquest pla de Llerona i no volien passar cap al Figaró que era un coll de congost i era perillós. A més això estava minat d’internacionals que havien vingut a ajudar i anaven marxant, també. Els internacionals es van parar aquí a l’estació i van anar voltant pel poble –jo recordo que hi havia negres i hi havia de tot- i aleshores em van dir que dos nois que s’havien passat cap aquí des de Llerona els havien detingut i els estaven martiritzant. La nit després del bombardeig, van marxar. Ningú dormia perquè tothom estava espantat –a casa meva gairebé va volar la casa!
Estàvem dinant i "buuuum"! vam sentir però és allò que penses: “què passa?” Sortim al portal i veiem la casa de davant ensorrada, la del costat també i... vam sortir a la deriva, ens vam trobar aquí a una placeta, no sabíem ni on anàvem! Els meus pares que eren més assenyats ens van dir “no us moveu d’aquí”. Hi havia una noia ferida aquí al capdamunt del carrer i el meu pare sí que se’n va preocupar: ella diu que estava fent la migdiada i va quedar entremig del llit, amb la casa a sobre.
Quan el bombardeig vam sentir els avions després de la bomba: eren "paves", que en deien! Al menys n’hi havia 6... La bomba va matar un noi que estava a dalt de tot d’aquesta casa que sembla un castell: el va matar l’expansió de la metralla. Davant de casa un paleta va trobar un tros de casco de la bomba, més tard. Era una bomba que feia 25 quilos. Imagina’t: amb 25 quilos van ensorrar dues cases.
Com que la nostra casa es va mig ensorrar ens vam refugiar a casa d’uns veïns que no se’ls havia ensorrat la casa aquí sota el campanar. Eren els Gay, amics de la meva tia. Hi vam anar la canalla perquè els meus pares no van voler deixar la casa sola: teníem vaques, cavalls... La porta la van apuntalar com van poder i van tapar el que van poder i com que no s’havia ensorrat el menjador van dormir amb els matalassos a terra... No hi havia ni llum ni res: tres dies van estar així. Anàvem amb llums de benzina: van ser nefastos, aquells dies... Imagina’t que quan van entrar els nacionals ens va semblar que ens alliberaven... Vam veure que marxaven els internacionals i ningú es movia de casa, ningú...
I els “nacionals” no van alliberar els que havien estat fets presoners pels republicans, al poble, sinó que els van matar.
Durant la Guerra no vam passar gana a casa meva. Però no és que hi hagués escassetat d’aliments: és que no hi havia res! La gent feia intercanvis. Allà a aquells camps de Llerona es va fer un enorme camp d’aviació i hi havia caces, no bombarders. Anàvem allà i els portàvem un conill i ens donaven un quilo d’arròs. Menjàvem patates, lo del camp... animals, matàvem un porc i l’anàvem menjant per miquetes. No hi havia ni sucre, ni sal, ni cafè... Hi havia uns vals pels avis, els malalts... anaves al metge, et feia un val i a l’Ajuntament et donaven un quart de quilo de sucre. Pels nens, hi havia preferència pels biberons: s’havia de donar llet per ells i si en sobrava, l’altra gent. Era llet de vaca: criaven la canalla amb llet de vaca, no en pols...
Hi havia refugis, a la Garriga. Un era davant de la porta de l’estació, per la part de la muntanyeta. Era al darrera d’una escala que encara hi és. Allà van foradar la muntanyeta i van anar a sortir a la placeta aquella que juguen a bàsquet. N’hi havia un altre a darrera a (Can Santa Digna) però aquell era molt sorrenc i se’ls va ensorrar molt aviat. L’altre no me’n recordo d’on era... potser només n’hi havia dos. Hi havia una sirena aquí a la residència del Pilar i tot sovint "nyiiiii", ai, hi ha perill d’avions! Però quan van bombardejar, s’havia espatllat la sirena! Les altres vegades era quan els avions anaven a Barcelona i trucaven aquí, també. Una de les vegades vam sortir, de nit, perquè la sirena no parava. Des del pati veiem els reflectors de Montjuïc que buscaven uns avions i es veu que aleshores es van desplaçar cap Aiguafreda i allà volien ensorrar un pont que encara ara és dret. En diuen el pont de Fontmolsa, és un pont del tren. Com que hi havia molt de bosc no el van trobar però el pànic hi va ser perquè van tirar bombes, allà. Jo estava molt espantada... és nefast, per un nen, això.
I del bombardeig va durar molt de temps que no en podia parlar perquè em pujava una cosa i em desmaiava... És clar, i va durar temps, que en parlàvem! Jo tenia 10 anys: és molt fort, eh? Ara m’esborrona de pensar-hi quan veig una guerra a Bòsnia i tot això: no en vull ni sentir a parlar! És el tràngol més difícil de la meva vida perquè, mira, acabada la Guerra més bé o menys vam anar tirant: a casa no ens van tocar ningú.
Aleshores la meva joventut va ser maca; anàvem a l’església a cantar, a fer comèdia al Patronat, a ballar sardanes...
Però quan sentia aquella por ni plorava: aguantava i com que era molt petita, em tapava de cap al llit i au! A dormir i no pensar en res...
Hi va haver gent que va fer molts diners amb l’estraperlo, al poble... No saps ni com aconseguien les coses i “aleshores” te les venien a un preu... el pa –i això que era un pa negre - els forners, si anaves amb 100 pessetes – mira què eren 100 pessetes, l’any 36! - et donaven pa blanc. I un litre d’oli era 100 pessetes. Ja ho deia la mare: és que entre el pa i l’oli ja no arribem enlloc més...!
Recordo una anècdota: el meu pare anava en el carro amb fulles de remolatxa, que no es mengen, són pel bestiar, però són com bledes. Jo pujava darrera del meu pare i una dona velleta anava seguint el carro i quan va veure que es parava aquí a casa li va dir: “escolti, que em donaria unes quantes fulles d’aquestes remolatxes, que les ha de fer servir, vostè?” I mon pare li va donar un bon feix: encara sembla que les vegi, desgemades... en un poble, encara, entre veïns i amics i tot. Però a casa no en teníem prou de llet de tanta gent com en venia a buscar. Ma germana anava a Samalús, a tres cases, i portava tres pots de llet amb el carret...
Hi havia poc estraperlista aquí a la Garriga... no era com a la ciutat. En un Barcelona s’explicava que la gent regirava les escombraries i menjaven "hasta" rates...
Els productes estrella dels estraperlistes eren l’oli, l’arròs, el sucre –però no tant perquè de sucre se’n pot prescindir més-, i la carn... a Vic es veu que hi havia un escorxador clandestí i jo coneixia una senyora que anava fins allà i baixava carn a Barcelona, per carnissers. Eren tres germanes i com que eren una mica fresques als guàrdies que custodiaven Barcelona els donaven alguna cosa i les deixaven passar... [l'entrevistada està parlant de les "Feliues"].
Durant la guerra anàvem a Granollers de tant en tant perquè hi teníem uns parents. Anàvem en tren o amb en Sta. Digna, que era un cotxe de línia...
Al front hi vaig tenir germans del meu pare, els dos petits. Al meu pare, que era el gran, no li va tocar però a ells sí. L’oncle Domingo (Llimargas) va fer la guerra per allà a la Serra de Pàndols i de Cavalls (batalla de l’Ebre): Va explicar que era tan horrorós que es va despullar i va travessar nedant l’Ebre per anar a l’altre bàndol, al nacional. Aleshores li vam perdre la pista i la meva àvia anava demanant a l’Ajuntament per ell... Després ens van escriure que havien trobat la seva documentació i la seva roba allà a la vora del riu i no en vam saber res més fins que es va acabar i aleshores va escriure ell: el van posar de soldat de primera fila però no va morir i després va estar en un camp de concentració a Santander. Allò, va dir, va ser pitjor que la batalla de l’Ebre, que va ser un infern. Ell va estar a l’alçada de Faió. L’altre tiet va estar al front a Lleida, allà al Segre, i no va ser tan espectacular com l’altre... Aleshores quan van anar retirant-se va procurar entrar a Collsuspina, que hi tenia família. Tots dos tiets van acabar tornant vius però aquest de la batalla de l’Ebre va tornar... del camp de concentració va portar una colitis que mai més se la va treure de sobre.
Recordo que n’hi havia una revista molt bona, aquí a la Garriga, abans de la Guerra, que es deia El Congost, de la Federació de Joves Cristians. Hi sortien totes les xafarderies de per aquí, esports i la gent que es casava... sortien dos fulls, eh, no creguis! Acabada la Guerra aquest mateix senyor amb en Jaume, el meu marit, van muntar una altra cosa amb en ¿? de la Parròquia, que era del mateix estil.
Del Comitè que es va formar aquí recordo que eren gent coneguda, males persones: aquest Malacara que et dic, es deia Flor de Lis de cognom. Ell va marxar a França quan la retirada, el 39, i, clar, allà va començar la Guerra Mundial. Va acabar a Rússia: allà el van matar. Doncs els alemanys li van enviar una pensió a la vídua fins que es va morir. N’hi havia un altre del Comitè que era un pintor: aquest era un sant baró i el van matar quan van entrar els nacionals.
El dia de l’entrada dels nacionals érem a casa: per la finestra els vam veure entrar i és clar, vam dir, quina alegria, ens vénen a alliberar. Vam veure molts soldats italians i de tot. Es van aposentar a les torres que ja havien buidat els refugiats perquè ja havien marxat. Es van quedar uns dies: recordo que en aquest cine van fer ball amb uns italians i veies un "desbarajuste"! És clar, havíem estat molt sorpresos i ens va semblar que ens havien alliberat. Però un senyor que venia del terç de Nostra Sra. de Montserrat, que venia amb els nacionals, ens va dir:” no us alegreu tant. Han fet molts disbarats, tants com els altres”.
Ja durant la postguerra els meus pares van seguir venent llet.
Jo vaig estudiar del 39 i fins el 40 i prou perquè anàvem molt justos de diners. Em van dir que tocava treballar, a casa. Els meus germans i jo anàvem per la nit a una mestra particular. No vaig avançar gran cosa, no... He tingut la gran sort que el meu marit era més estudiós que jo i jo he llegit molt, molt.
Durant la postguerra vam passar més gana que durant la Guerra: van ser uns anys molt durs, molt. Encara més que la Guerra: pensa que les cartilles de racionament van durar fins el 1950, eh? [durà fins el 1952]. Amb allò donaven cigrons, arròs, mig litre d’oli... cada membre de la família tenia la seva cartilla. Aquí no despatxaven moltes cartilles i no feia cua ningú... donaven també bacallà, xocolata però era terrosa! I alguna vegada havien donat llet condensada. I el sucre és el que et deia, era pels avis. De vegades ma mare em deia: “Vés al doctor Fitó que et faci una recepta per la iaia”. I feia unes receptes de quart de quilo de sucre, que anaves a buscar a la botiga. Els ous, la carn i el peix era potser més lliure i també la verdura i la fruita. De taronges no n’he tornat a menjar de tant bones! Eren unes de Califòrnia, que en deien... Perquè aquí el que corria eren les taronges sanguines: petitones, vermelloses.
El paper higiènic era paper de diari, les senyores feien servir tovalloletes -“paños” higiènics-. Aquí hi havia una fàbrica de filatures de cotó i ells hi feien les tovalloletes i podies anar-ne a comprar alguna.
I els bolquers... res! Pantalonets! Feien unes bragues de tovallola, les tombaves, hi havien uns traus i així les posaves a la criatura. Allò empapava però tot el dia havies de rentar, eh? I el sabó el fèiem nosaltres: com que collíem oli, quan havies tret la capa de sobre el que quedava a baix era oli brut, llavors anaves a les carnisseries que mataven vaques i compraves un quilo de greix de vaca. Allò barrejat amb l’oli i amb sosa càustica era el sabó que fèiem. Amb allò rentàvem a mà i el cos. El cabell encara, que hi havia una fàbrica de sabó –dels Blancafort, era- boníssim i també te’n daven de cupó... De vegades fèiem bunyols per substituir el pa, però el cafè era Malta: ma mare deia: “Ai! No poder prendre cafè!”
Les coses van començar a normalitzar-se molt a poc a poc: tot allò gairebé ho vam trobar natural saps? Per sort, els Nadals no van ser gaire tristos: com que a casa teníem pollastres... I encara em recordo que un any, en plena Guerra, al menjador del col·legi el Dia de Nadal ens van donar pollastre -perquè hi anàvem els diumenges i tot a dinar eh?- i va fer una crida l’agutzil dient que tothom que pogués portar pollastres se’ls donaria una altra cosa. I molta gent en va portar i ens van donar pollastre rostit i recordo que ens hi van posar un pebrotet “relleno”! Això l’any 39, eh? I ens van fer de postres arròs amb llet! La canyella potser la van treure de Rússia perquè la cuinera era russa: una dona grossa! Era refugiada i després va marxar.
A l’església cantàvem -jo era la solista- i amb el que ens donàvem anàvem a fer una excursió cada any. En una d’aquestes excursions, que vam anar a Poblet i Santes Creus, ens sobraven places i un amic va proposar que hi vingués en Jaume, que seria el meu marit. Allí vam començar. Ens vam casar al cap de dos anys i “pico” perquè ma mare estava molt adolorida i jo no la podia deixar. Em vaig casar l’any 55 però no van ser flors i violes, encara era postguerra!
L’any 62 el Jaume va anar a la presó, per la seva activitat catalana; va venir un dia la Policia -això tampoc se m’esborrarà mai- i pam-pam! van picar la porta. Era migdia i estàvem treballant a l’obrador. Què ha passat? Van demanar: “Hem de fer un registre” ens van dir (en castellà, eh?) Era Policia secreta de Barcelona: van regirar-ho tot, tot, tot, a les golfes, al magatzem... Aquell dia havia passat un cotxe tirant pamflets antirègim, catalanistes. El meu marit estava llegint en aquell moment “El club ¿ de Dickens” i el policia diu: “Què és aquest club?” pensant-se que era que havia muntat un club clandestí. I se’l van endur. El rector va respondre d’ell perquè el Jaume estava molt relacionat amb la parròquia. Primer el van tenir tota la tarda a l’Ajuntament i després se’l van endur a Barcelona: no ens vam poder ni "despedir". Sort que tenia un advocat amic que no el va deixar mai... Però va ser gent del poble que l’havien denunciat. Aleshores recorrent amb aquest advocat, un bon dia em va telefonar i em diu: “Ara el pugen”. Va estar tres o quatre dies empresonat allà a la Via Laietana. El van deixar anar perquè no li van trobar causa. A en Jaume allà no el van tocar perquè li van trobar les receptes: ell patia del cor i li van portar les medicines. Després, un amic que estava molt ficat amb els falangistes ens va dir: “Jo et diria qui et va denunciar”. Però en Jaume va dir que no ho volia saber, que no volia odiar ningú.
Després en Jaume es va posar malalt i ja no podia treballar aquí a la cansaladeria, però va tenir molt bons amics. Aquí va venir a viure en Sindreu, que era un poeta reconegut, i es van fer molt amics. Venia totes les tardes aquí a casa a fer tertúlia i s’avenien molt. Ell havia estat reporter de revistes de Barcelona.
La repressió forta ens obligava a fer-ho “todo en castellano”. Al Full Parroquial, de mica en mica, aquest senyor Garlà?, Notari, anava posant cosetes en català i en Jaume se’n cuidava, de la revista. Havia de portar-la a la censura eh? I aquest senyor -que no vull dir el nom perquè encara té família- el va amenaçar: per això penso que sabem d’on va sortir la denúncia. Va dir “És que vosaltres publiqueu en català i està prohibit, eh?” Però ells, mira, de mica en mica...
Ara: al principi del cine havíem de cantar el “Cara al sol” abans que comencés la pel·lícula! Inclús aquí a la Garriga... Amb el meu marit, encara que anéssim pel carrer no parlàvem ni una paraula en castellà i a més, ja estàvem fitxats, que érem els catalans, del grup de catalanistes: en Suñol, en Padrós: un joier que també és mort... tota aquesta colla havíem fet una pinya. Després també havia estat amb nosaltres a l’estiu en Miquel Porter: vivia a aquí al davant i érem amics, també. Vam fer un club i fèiem unes conferències allà a La Garrafa, que és un restaurant, i també ens van fer plegar. Els nanos anaven al "cole" en castellà i en Suñol es va introduir una mica en els “Hermanos” i els feia l’escola en català un dia a la setmana. El meu fill anava als “Hermanos” i deia: “Déu n’hi do!”. Ell escriu bé el català però també perquè se n’ha preocupat eh? El català el que el va voler aprendre el va aprendre, ara, amb moltes facilitats no, eh?
Una vegada, acabada la Guerra, vaig anar a l’Ajuntament, truco i “Adelante” I jo “Escolti és que volia...” -perquè havies de menester un salconduit per anar a Barcelona eh?- i em diuen: “Hable usted el español!” Dic: “Què diu ara? Si és gent de la Garriga!” Jo tenia 11 anys: em va venir tant de nou! Però de mica en mica ja tothom va anar enraonant en català i a l’Ajuntament igual. Les entitats catalanes també les van il·legalitat, totes. Acció Catòlica no es deia catalana però era tot en català. Els fulls d’A.C. primer se’n deien "Hoja de Acción Católica" però després va ser “El full d’Acció Catòlica” però molt més endavant, cap el 60.
La Falange tenia aquí la seva seu: l’alcalde, en Jubany, era el "jefe" de la Falange. Ell era l’amo de Termes Victòria d’abans. “Íntimos” de Correa Véglisson, un famós governador de Barcelona, també fatxa. I mira si eren “amigos” que per no anar al servei militar, tots dos van al·legar que eren esguerrats i, en canvi, eren dos "tios" de lo més guapo que volguessis!
L’Església, aquí a la Garriga, no va tenir mal paper, després de la Guerra. Mira si era bona persona el capellà que estava aquí abans de la Guerra, es deia Anton Fàbregas, que van venir a cremar l’església els de Granollers i ell volia defensar-los. Un del Comitè d’aquí la Garriga el va agafar, li va donar una empenta i li va dir: “Desaparegui, d'aquí, que em compromet!” Se’m va anar a una masia que eren coneguts i es va estar tots 3 anys de guerra amagat allà; tothom sabia que mossèn Anton era a la Garriga però ningú va dir res ni els del Comitè el van anar a buscar per res. Era molt bon jan, amic dels pobres i havia fet molts favors i això potser li va valer. Però acabada la Guerra el van veure i en van portar un altre. No era mala persona, en mossèn Girona, i s’hi va quedar fins que el van retirar per vell. Tots van ser molt catalans: un dia una persona li va dir a aquest mossèn Girona que “por qué no hablaba en castellano” i ell va dir: “és que no en sé”. La missa la va fer sempre en català i ell deia que no en sabia, en castellà: era molt pagesàs, eh? I tenia un castellà horrorós! Si alguna vegada havia de fer un sermonet en castellà era horrible! Hi va haver l’Escarré de Montserrat que el va defensar...
La mort de Franco no ens va afectar massa: era una cosa tan sabuda! Ja tocava, ja era la seva hora... Una anècdota: en Vázquez Montalbán, la seva dona és filla d’aquí la Garriga i hi tenien una torre. Tenien una dona gallega que hi anava a fer feines i ella sempre en deia meravelles: que l’havien assegurat i n’estava contentíssima, d’aquella gent. Ella ja sabia que ells eren comunistes i el dia de la mort d’en Franco van treure una ampolla de xampany i se’l van beure i ella no ho entenia, pobreta. Diu: “tan buena gente que son y hoy que se ha muerto Franco, lo celebran!” Però ella estava contenta perquè l’havien tractada molt bé “aunque fueran comunistas”. Nosaltres no en vam fer cap, de festa: el meu home era molt sobri. Va dir: “home, ja és hora!”
Feia por eh? aquesta mort d’en Franco. Per això en Jaume era molt cautelós i deia: ”qui sap què passarà, aquí” Jo també en tenia una mica, de por. I quan va sortir en Suárez vaig pensar “a veure si se’n surt o no se’n surt, mira!” “Dintre” lo malament, deies “Hi ha hagut pau”. La pau era molt important, eh? Per mi era sacrificar moltes coses, per la pau: sacrificar que no et donessin llibertat del català, que aquí ens han tingut sempre com si fóssim els papus... Dius “bueno, va, passem de llarg, oi?”
Les eleccions del 77 ens van donar molta alegria. Em va alegrar molt perquè jo no havia votat mai: els meus pares encara havien votat, però jo no! Es normalitzava la cosa... És que dius, va ser molt llarg, eh? En Franco s’estava morint des de... deies “encara no es mor?” Perquè el feien viure, eh? El meu marit també va poder votar... ni sé què va votar, t’ho dic de debò eh? Em penso que Convergència... Amb en Suñol en parlaven, de política: jo no m’hi ficava perquè no hi entenia. I aleshores em va saber greu que, és clar, a l’altra votació ja no hi va ser.
Com a dona, les coses s’han alliberat molt però, de tota manera, els catalans sempre hem tingut una tendència a no ser tan reprimits com a Castella. Aquí no havíem de menester la firma del marit -com segons a on- per comprar una cosa. Ara, un divorci, una separació... això quedava molt amagat. Aquest Sindreu era separat i estava ajuntat amb una senyora que vam ser molt amigues -ara està en una residència ja velleta- i jo li deia a ella, a la Filo: “És que has trencat motllos i déu n’hi do, eh? amb un de Barcelona, amb un home destacat com a intel·ligent” I aleshores, per no comprometre la família, gairebé se’n va desentendre. Va dir, “jo sóc jo la que m’he compromès, oi?” Doncs ell va deixar la seva dona i es va ajuntar amb ella. I només et diré que ell va deixar L’Ametlla -ell era d’allà perquè el seu pare havia sigut un gran terratinent d’allà- i en un moment donat, que anava amb aquesta noia, perquè hi passaven temporades, a L’Ametlla, els van negar l’entrada a la piscina per ser ajuntats: van posar una pancarta: “Tu i la teva fulana, marxeu amb la primera tartana”. I allò ho van fer perquè ell va escriure a La Vanguardia un article enfotent-se d’una sarsuela en "play-back" que havien fet aquell any... I això no li van perdonar! Tot junt. I va venir a parar a la Garriga i per això ens vam conèixer.
Ara potser s’han passat amb les separacions. Perquè jo estimava molt el meu marit, però no et diré que un moment donat no m’hauria separat, eh? Perquè eren homes d’abans, no transigia... però vencia l’amor, la comprensió, els fills... i ara no miren res, eh? Jo, si ara una parella es separa sense fills, dius: No es devien entendre, avall va... Però hi ha molts quadros de fills maltractats, eh?