Va néixer el 24/2/42, ha viscut tota la vida a la Garriga, a la casa familiar de Can Met Sidro. Forma part d’una família dedicada a la pagesia. Va tenir tres germanes. Es va casar i va tenir dues filles. Sempre s’ha dedicat al negoci familiar.
Vaig néixer l’any 42, som quatre germans, un que viu a Llerona, un aquí a la Garriga i l’altre que viu a Mèxic, així que el que es va quedar a casa vaig ser jo. Em vaig casar l’any 68, tinc dues noies. Vam començar a viure aquí amb els pares, més que res, per no marxar i deixar-los sols. Treballant la terra fins que als 60 va venir un canvi industrial, i vam vendre terres, més que res, per anar pagant les urbanitzacions. Valia molts diners, i el banc,... si que te’n deixaven, però més valia vendre i pagar, i per això avui aquesta finca està així.
L’home de la meva germana estava a la fàbrica Horis de director, i l’empresa tèxtil anava una mica malament, i li va sortir l'oferta per anar a Mèxic, de director d’una fàbrica d’allà. Hi va anar durant un mes, i després d’aquest mes, va venir a buscar a la dona i les dues nenes. Ja hi porten una pila d’anys, ja està retirat, i cada any venen aquí a la Garriga.
Jo del 42 poc me’n puc recordar, i quan ja tenia deu o dotze anys, després si, gràcies a Déu de gana no n’he passat mai, perquè de la terra s’anava vivint i n’hi havia per menjar. Realment nosaltres ens ho hem passat bé, ara els pares i els avis no, havien de treballar de sol a sol, tenien molt bestiar i es guanyaven la vida, però passar gana, a la meva època no. El que vivia del camp, tenia per menjar, tenia bestiar, tenia de tot, treballant la terra i guanyant-nos la vida així, tampoc hi havia altra possibilitat.
De l’escola, vaig anar al que ara és el Sant Lluís, recordo que tot era en castellà, teníem en Barot, en don Fernando i en Santos, eren els tres mestres que hi havia allà, et feien cantar el Cara al Sol, estaves lligat amb el règim que hi havia abans, molt rígid, uns mestres molt dictatorials, si en “fotíes” una te la feien pagar i et feien quedar allà fins a les deu de la nit. Et feien posar els dits així i amb una canya americana, i et “fotíen” unes garrotades a les puntes dels dits que quedaves ben arreglat... seguien una línia de dictadors.
Socialment es parlava en català i a l’escola també, a dintre a classe no, ara si havies de fer qualsevol cosa oficial havia de ser en castellà, però la llengua social era el català. Si no et deien “¿qué es eso?”.
El clima de convivència era força bo, a aquella època es començava a normalitzar tot. Jo no m’havia pas barallat pas amb ningú. Enveges no en recordo.
La relació que teníem amb l’església, et lligava molt, et feien anar a catecisme, et donaven l’assistència per poder anar al patronat, al cine, sinó, no hi podies entrar. Sinó, no hi podies anar, perquè suposo que el capellà devia estar lligat amb aquesta colla. Ensenyaves l’assistència i et deixaven passar, però clar, n’hi havia molts que no hi anaven, llavors per darrera, hi havia una finestra i s’anaven passant l’assistència, i anaven passant tots (riu)... però llavors ho van veure i es va acabar... no és que fos molt obligat anar a doctrina, però sabies que si anaves a doctrina anaves al cine, perquè si havies de pagar no hi podies anar, perquè com que no et donaven calers. Era com un centre cultural. Allà es feia de tot, abans del cine es feien sardanes, quan s’acaben les sardanes, tots a dalt l’escenari a baixar les butaques, i llavors el cine, però és clar, era l’únic centre que hi havia a la Garriga, però clar, eren centres privats, però et feien pagar. Eren cines de pago, jo a l’Alhambra hi anava perquè era del meu oncle, però si hi anaves amb un altre ja havia de pagar. I aleshores els pares s’ho miraven molt, abans tampoc es guanyava com es guanya ara, per donar-te vint peles o vint-i-cinc, “me cagon dena”, ja te les feien suar ja! Ha passat, i millor que no torni.
Jo vaig estar a l’escola fins als 14 o 15 anys, i va ser sortir de l’escola i venir a treballar amb la família, i als setze anys... (dubta) ai la memòria, als disset vaig entrar al Servei, però col·locat pel meu pare perquè ja coneixia, i vaig estar aquí a Sant Andreu, i als vint ja era a casa un altre cop. Era llarg, però clar, vaig estar un mes fent la instrucció, però al cap d’un mes ja era aquí a casa, hi anava als matins, portava els nens del capità a l’escola i al migdia ja estava aquí. La influència del meu pare es va notar. Vaig estar molt bé, no em puc queixar no. I als vint anys ja era aquí. I la feina sempre ha estat aquí a casa, bé, després com que teníem el Roure, era restaurant, i ho portava un “tio” meu, i els dissabtes i diumenges anava a ajudar-lo. Però llavors va canviar, va passar a gestionar-ho el que ara té les piscines, en Robert. Però com que ara amb tot el que demanen s’havien de fer una sèrie d’obres, vam decidir fer una permuta i ara s’hi ha fet pisos.
Aquí sempre hi hem tingut vaques, feien llet, la venien, també en venien a la plaça de l’església, allà on ara hi ha la confiteria, hi havia una caseta petita, portaven la llet allà i venien a la gent de la Garriga. I mica en mica van anar comprant terreny, i van anar creixent, aquesta era la feina d’aquí, treballar de sol a sol, l’avi i el pare. Nosaltres ja no. El meu pare no havia anat mai enlloc. No havia sortit mai d’aquí, i quan va poder sortir, no va voler. La meva mare tenia la il·lusió d’anar a Mèxic, a veure la seva filla, és clar, és lògic, però ell deia, “ja estic bé aquí a casa”. Mira, tenia cent anys i encara va arrancar dos o tres cultius de patates. Eren valents, no havien estat mai malalts, eren de ferro, cortits. Molt valents.
Can Met Sidro era allà al Forn del Sol, el meu pare va néixer allà, després van fer uns censos, van fer una barraqueta petita, i anar fent així, i aquí davant hi teníem la cort de les vaques, fins que fa uns anys van caure. Des del 1919, hi tenia vaques, fins al 2000 que va morir. Ell venia llet.
Segons tinc entès del meu pare, Ca N'Illa se’n diu ca N'Illa perquè abans això era un torrent, i la casa quedava al mig, i en van posar Illa perquè donava la sensació de ser una illa.
No recordo cap organització, no hi estava ficat a dins. Recordo que les dones anaven a la secció femenina, i nosaltres al Frente de Juventudes allà al costat de l’església, allà on hi ha ara la Caixa de Pensions, allà hi havia el Frente de Juventudes, la presó... són organitzacions en les que t’hi posaven, era el moment... no ser-hi, era ser senyalat. Ara és diferent, tothom pot dir el que vol no passa res.
Està clar que tothom esperava un canvi, llavors estaves tancat dins d’una caixa, hem millorat, ara ets pots obrir, jo crec que hi hem guanyat. Llavors deien que hi havia més rectitud, però estaves collat, ara pots anar arreu tranquil. És com si s’hagués obert una porta, va sortir i feu... i després amb el canvi industrial la gent també es va guanyar més bé la vida. En el seu moment tothom va tenir una mica de por, a veure què passaria, però amb un parell d’anys ja es va veure que la cosa anava diferent, ja es podia parlar en català, tot i que encara hi va haver una època de transició amb aquestes coses.
Al 77 em sembla que hi va haver en Pere Suriguer, llavors la Núria, i després l’Alfred. La Núria Albó i el meu pare no lligaven gens, vam discutir una vegada molt fort, perquè va imposar un impost molt fort sobre els terrenys i no es guanyava per pagar aquestes quantitats, però vull dir, com tots els alcaldes, coses bones i dolentes... i l’Alfred, igual, mira, jo li estic molt agraït, parlant la gent s’entén.
Aquesta zona arribava fins la riera, tot eren camps, fins la zona de Ca n'Illa tot eren camps, llavors l’ajuntament va proposar fer una zona industrial aquí. Aquí hi va haver camps, hi havia 42 o 43 amos de peces petites, es va fer una reparcel·lació, però no tothom n’estava content, després amb dos o tres anys, l’ajuntament els obligava pagar una quota per urbanitzar, i molta gent es va vendre el terreny, i així es va poder fer la reparcel·lació, ja que hi ha d’haver més de la meitat que diguin que si per poder-se fer. Nosaltres érem els que teníem el terreny més gran. Parlem d'una zona que arriba fins gairebé el Caprabo, va sorgir aquesta oportunitat, i mon pare va veure que si feia que tot això fos industrial en podria treure calers. Va tenir vista, vam vendre part de la finca per poder urbanitzar i així estem avui en dia, amb menys terreny, però almenys és nostre. Però durant el franquisme tot eren camps, això es va començar a remenar dos anys després d’entrar l’Alfred Vilar.
El meu pare era una persona que sempre ha treballat la terra, ha viscut de la terra, sempre ha estat treballant, el dijous al mercat de Granollers i els diumenges anaven a la plaça, tots els pagesos hi anaven, recordo que el meu pare em deia, cada cop en queden menys, i jo li deia “home és que no tothom viu tants anys com vostè”. Ell la vida militar és la que li ha agradat més. Els admirava, i tots li tenien un "carinyo" especial, i tots han estat aquí a casa, li deien en Pepet. Els va fer molts favors. Explica que al parc de la Ciutadella, que hi ha la Patrona d’Intendència, hi havia un noi que hi feia la "mili", de Can Casallacs, el meu pare sempre hi anava a la patrona, a missa. Aquell any jo no hi vaig poder anar, i hi va anar en Joan. Arriben a Intendència, i cap a dins, va venir un cabo i li va preguntar que on anaven, i els feia fora, i el meu pare li va dir que anés a buscar el general, i li digués que hi havia en Pepet de la Garriga, i va aparèixer el general carregat de medalles i li va dir que fos l’última vegada que no el deixessin entrar a en Pepet de Can Met Sidro. I va entrar al cotxe i tots tres cap a dins. En Joan em deia que estava acollonit amb tants militars. I tota aquesta coneixença li ve perquè va fer la guerra a l’Àfrica, si vols les cartes ja te les deixaré i ja veuràs que n’hi ha una d’en Gual que era un mallorquí, que també va fer la "mili" amb ell, en la que li diu que l’apreciava molt perquè era el “maletero de nuestro caudillo”. I a molts militars d’aquests els van matar. Aquí a Barcelona en van matar a dos o tres que eren molt amics nostres. Però ell no va marxar mai de casa. Ell va morir al 2000 i era a l’Àfrica cap al 36, i allà el van ferir, i el van portar a l’Hospital de Tetuan, i el meu avi i un general el van anar a buscar i el van portar cap aquí. Aquesta influència es va anar mantenint, aquí a casa sempre hi havia soldats. Amb els anys va col·locar en Carles Blancafort, el cas de l’Andreu ja te l’he explicat... tota aquesta influència li venia d’haver estat a l’Àfrica amb en Franco i en Millán Astray, m’ho explicava mon pare... em sembla que va ser-hi un any. Després hi va haver tota la guerra d’aquí... aquest en Gual havia estat capità general de Catalunya, era mallorquí, s’escrivien, els que anaven a Mallorca mon pare els recomanava a ell, i ells el “fotia” cap aquí...(somriu), les vivències totes venien de l’Àfrica, durant la guerra en va tenir algun d’amagat, ell va viure l’entrada dels nacionals amb alegria, ell ja era aquí el 1939. Ell va haver de marxar durant la guerra, es va assabentar que el venien a buscar, i va haver de marxar per Cànoves. Però tot i així el van agafar, el van portar a allà a Can Pibernat, a ell i en Pona i un altre que no el recordo, eren tres. Després es van sublevar. Ell coneixia molts militars i aquí a la finca, hi va posar unes balles que posava “zona militar”, ja que hi havia molt pillatge i aquest militar li va dir, “tranquilo que no te tocaran nada”. I passada la guerra, tota la vida treballant, treballaven de dia... el meu avi tenia una vinya i el vi se’l venien, i les premsadores se les quedava ell, hi "fotia" aigua i bevien d’aquell vi, el bo el venien i es bevien aquest de les premsadores. Havien d’estalviar, anaven al mercat de Granollers a peu. L’única afició que sempre li va agradar era el ciclisme, coneixia en Mariano Cañardo, era de Navarra, però vivia a Sant Andreu, era molt amic del “tio” del Forn del Sol, anava a prendre les aigües a Caldes i passava per aquí a casa. Era un home molt valent, un any passava la volta Catalunya per aquí davant de casa, va parar aquí, es va menjar una botifarra amb mongetes amb mon pare, va agafar la bicicleta i encara va guanyar. Era un fora de sèrie. El ciclisme li va agradar molt al meu pare. Amb en Martí quasi, quasi, érem parents. Es va fer el panteó al cementiri, -en Joan Martí-, i abans de morir ja hi va posar una bicicleta.