Principals temes tractats:
- Alguns records de la Guerra Civil.
- La feina del pare com a capità d’intendència a l’Hospital Blancafort.
- L’exili del pare cap a França.
- El sentiment de sentir-se vençuts.
- Els registres constants de les forces del règim.
- La mort d’en Franco i l’arribada de les eleccions democràtiques.
- Infantesa, revolta i guerra
Quan va començar la guerra tenia cinc anys. De la guerra no me’n recordo massa, però he de dir que durant la guerra vaig ser feliç. No vaig tenir cap classe de privació. El meu pare era el capità d’Intendència de l’hospital i a casa meva no ens va faltar menjar. A casa teníem uns nens refugiats de Barcelona, perquè a Barcelona hi havia molts bombardeigs i van venir a casa. No vam passar gana, la veritat. No ens sobrava res, perquè a l’hospital tampoc és que fos una disbauxa, però no ens faltava menjar.
Vaig ser molt feliç i vaig jugar molt al carrer amb els veïns del voltant, amb tots els nens del carrer, que molts encara hi viuen. Jugàvem a cuit amagar, a un joc amb pedretes... Clar, massa joguines no teníem! No recordo que cap d’aquells nens tingués bicicleta... Hi havia una cosa que li deien xivira: una caixa amb quatre rodes i un pal que fèiem servir per llançar-nos per la baixada de la carretera Nova. Clar, no era perillós perquè gairebé no hi havia cotxes, per allà passaven carros. També jugàvem a la riera. Aquella riera no devia ser tan fonda com era ara, ara no hi podries pas baixar... No ho entenc, potser ha anat pujant.
A casa menjàvem moltes mongetes, moltes, perquè al meu pare li agradaven molt. Teníem un hort bastant maco. I menjàvem verdures. També teníem conills i gallines, que els cuidava la meva mare. La meva mare era modista i era molt presumida, i sempre anava molt tocada i posada. Era guapa i era presumida.
El meu pare no era d’església però sempre havia tingut molta amistat amb dos frares caputxins. N’hi havia un que es veu que la meva àvia o besàvia l’havia criat, i el meu pare l’anava a veure. Fins i tot recordo que aquest frare havia vingut a casa meva quan jo era soltera. Un era el pare Esteve de la Garriga, i l’altre era el pare evangelista. Aquests senyors eren molt amics del meu pare. Sent republicà, el meu pare no tenia prejudicis de cap mena i jo crec que potser era una mica creient i tot.
Fins i tot tinc un paper de mossèn Anton d’aquí la Garriga que explica que durant la guerra el meu pare va guardar l’estendard de la mare de Déu del Carme a casa nostra. Com que a casa no ens venien a fer registres ni res, el van portar. Hi havia una mare de Déu i una bandera, un estendard. Acabada la guerra la mare ho va lliurar a l’església i mossèn Anton va fer una carta de recomanació pel meu pare, per fer constar que, malgrat tot, el meu pare no era tan dolent com el pintaven.
Durant la guerra vaig anar als pàrvuls. Hi havia la Maria Partegàs que era molt bona, també hi havia la senyora Emília, que era molt bona persona. Només érem noies, els nens anaven a Can Sala. No recordo si era en català o en castellà. L’ensenyança era molt minsa. Amb una enciclopèdia que em sembla que encara tinc vam passar tota l’escola. Anàvem amb una bata negra i uns galons estretes i blaus. No estàvem per gaires uniformes...
- La feina del pare, capità d’Intendència al Blancafort
No sé com és que es va fer capità d’Intendència. Nosaltres érem molt amics del capità Escofet, i no sé si potser per mediació d’ell... No ho sé. Amb les filles de l’Escofet encara m’hi faig. Ell va venir aquí a la Garriga, de fet hi ha una torre que molta gent encara en diu Ca l’Esofet (Villa Trianon, al davant del Patronat). I a la Garriga es devien conèixer. Potser la meva mare els va fer alguna roba o alguna cosa, no ho sé. Recordo que abans de la guerra vaig anar a la comunió d’una de les filles de l’Escofet, que la va fer allà on ara hi ha la guarderia de Sant Lluís.
Quan treballava al balneari estava molt enfeinat. A casa venia molta gent a sopar, de vegades venien militars... Sempre hem sigut de gent, a casa. També venien metges. Un dels metges que jo recordo, perquè em va assistir quan vaig tenir un fill, és el metge Gil Vernet. En aquella època devien ser metges molt joves, que devien haver acabat la carrera i estaven aquí.
Sé que el meu pare tenia molta feina, perquè també hi havia un hospital a Tona i un a Vic, i tot el dia voltava amunt i avall. No recordo si venia molt a casa o no, jo no recordo que faltés. Però és el que et dic, que si ets feliç, si un dia el pare no ve a menjar tampoc no passa res.
Abans de la guerra ell era d’Esquerra Republicana, encara ara tinc el seu carnet. Del Comitè no en va ser mai, el meu pare. Quan va esclatar la guerra em sembla que a casa meva més aviat estaven una mica espantats. Recordo la meva mare una mica espantada. Em sembla que l’hospital no es va formar al cap de tres dies, devia ser al cap d’uns mesos. Tinc una visió una mica angoixosa, de por. A casa meva sempre ens havíem fet molt amb tothom, i els meus avis eren més aviat de missa. Els meus avis eren de can Bagulaire, perquè els meus avis feien baguls de morts allà al costat de la Caixa Catalunya, on ara hi ha un fuster. A aquesta casa, al passeig dels Til·lers, és un altre lloc on vaig ser molt feliç. Allà jugava moltíssim. En tinc molt bon record dels meus avis i els meus oncles, me’ls estimava moltíssim.
- La guerra
A casa teníem els fills del militar de Barcelona. A la Garriga hi havia altres refugiats, però mai no els vaig conèixer. A la Torre dels Ocells deien que hi havia els fills de Negrín.
Els meus tiets van anar al front, i el meu home també. El meu home des de l’edat de catorze ja portava camions (transports Aspa). Va fer de xòfer, no va anar a tirar tiros.
Als refugis no hi vaig anar mai. Sí que sabia que n’hi havia, perquè ens passàvem el dia voltant. Abans no hi havia els perills que hi ha ara, estàvem molt pel carrer. Però el dia del bombardeig ens quedava molt lluny anar fins al refugi.
El dia del bombardeig, abans del bombardeig, van pujar dos nois. A casa nostra, a aquests nois els van recolzar a la paret. I els altres [els internacionals] els anaven matxacant. A Can Terrers i cap a Llerona hi havia els nacionals. I aquests dos nois devien ser l’avanzadilla, es pensaven que la Garriga ja era nacional. Els van apallissar a la paret de casa i quan van marxar la meva mare va sortir amb una galleda d’aigua i una escombra per netejar-ho. I de seguida ja van bombardejar. Ens vam amagar a la volta de l’escala. La volta de l’escala, si t’hi fixes, sempre queda, sempre aguanta més. Ens vam amagar amb el meu germà, la meva mare i una cosina que teníem que era de Sabadell. Molta por, això sí que ho recordo. I recordo que vaig veure una mare que va baixar amb una nena als braços, i que també li van matar un altre nen. Era molt amiga d’una veïna que teníem al costat. De moment aquesta nena no havia quedat morta i la portava als braços. Recordo aquesta mare esverada.
El bombardeig últim em va colpir molt. Però també recordo una espècie de bombardeig que hi va haver abans, a l’aire. Es devien barallar uns avions contra uns altres i hi va haver una mena de cosa. Això sí que ho tinc present. Va caure un avió aquí a Samalús. Allà on vivíem, allà on hi ha correus, tot allò eren camps. Jo vivia a la casa que hi havia al costat del forn del Sol, i per la banda de darrera eren camps. Vam anar-nos a estirar a aquests camps.
- Retirada i camp concentració
La retirada sí, sí que la recordo. Nosaltres ens vam quedar a casa, no devia haver-hi llum, perquè estàvem a les fosques. Per la carretera del forn del Sol passava molta gent caminant. El meu pare devia marxar en cotxes. Va marxar d’aquí la Garriga el dia 25 o 26, que era el dia que la meva mare feia anys. Devien marxar en cotxes, per Samalús i cap amunt. Pel camí els van bombardejar molt. S’havien d’amagar molt, i portaven malalts. Suposo que quan van arribar a França els devien deixar en algun hospital. Quan van entrar a França els van detenir i els van dur a un camp de concentració, a Sant Cepriènne. A França el pare va estar-hi quatre anys, entre el temps que va passar al camp de concentració i a casa d’uns parents. Quan va voler tornar a Espanya va anar a la presó de Figueres, on va estar-hi quatre mesos. Allà no el vam anar a veure mai, però la meva mare sí. El meu pare no va voler mai que l’anéssim a veure perquè sempre va dir que, després de tants anys de no veure’ns, no volia veure’ns entre reixes. Ja comptava que no hi estaria gaire, a la presó, i volia que quan ens veiéssim fos sense reixes.
Quan estava al camp de concentració, la meva mare al maig o juny va creuar a la frontera i va anar a veure el meu pare. Nosaltres teníem família a França, a Portvendres, a la vora de Cotlliure. La mare va conèixer una senyora que passava gent a la frontera. Una amiga de la mare que també havia perdut un familiar a la frontera va dir que també l’acompanyava. Però la senyora que les havia de passar es veu que era una “mangante” perquè quan van ser a Figueres, es va trobar a la guàrdia civil, que la coneixia, i no les va passar. Es devien repartir els diners. Llavors la meva mare i la seva amiga es van trobar amb dues noies. Aquella dona els va dir que fessin veure que anaven de festa major a la Guaiana. Tu creus que els guàrdies civils s’ho van creure, que quatre dones de quaranta anys anaven de festa major? Van anar a aquest poblet i una dona les va ajudar. De bon matí els va ensenyar el camí que havien de seguir i van creuar la frontera. La meva mare va anar a casa dels parents que teníem a Portvendres, i per mediació d’ells va trobar el meu pare. La meva mare va creuar la frontera a peu amb una altra noia. No anava a buscar-lo no, anava a veure’l. La meva mare anava amb cotilla, i s’hi va posar les monedes de plata per poder entrar a França.
- Final guerra i franquisme
Recordo la plaça amb un munt de gent. Nosaltres érem a casa els avis, al passeig dels Til·lers. La gent estava contenta, però la meva mare i els meus avis no ho estaven. Ens vam sentir vençuts, vençuts, i molt! Hi va haver gent que ens va girar la cara. Després les coses es van anar suavitzant, però encara recordo d’una vegada que vaig anar a comprar i un senyor d’aquí la Garriga em va dir: “Ho veus, el teu pare, si en comptes de posar-se d’una banda s’hagués posat de l’altra, ara no seria a França”. Jo era una nena, d’aquestes coses també te’m recordes. Tampoc s’ha de ser rancorós.
Després de la guerra ens van portar militars, els teníem a casa a dormir fins que la meva àvia va anar a l’Ajuntament a dir que no hi havia dret. Eren militars que de vegades arribaven borratxos i la meva mare havia de netejar-ho tot. És clar, la meva mare era jove... Em sembla que havia vingut a dormir algun oncle o familiar, perquè no estiguéssim sols.
En aquella època no anàvem abundosos, mai no hi havia molles de pa sobre la taula. Jo tenia molta traça en agafar les molles amb el dit. En aquella època també funcionava el racionament. Teníem una cartilla i uns “vales”, i quan anaves allà et donaven un quart de litre d’oli, una mica de xocolata, el pa... Però tot ho compràvem d’estraperlo. Aquí a la Garriga hi havia molts pagesos i fèiem intercanvi.
Nosaltres vam ser una temporada de Falange, eh! La meva mare deia que havíem de ser com tots els nens de la Garriga, que havíem de ser feliços com ells ho eren. Érem de tot, de la Falange, d’Acció Catòlica... Sí, perquè en un poble, sinó, ets el marginat. Però vam ser-ho molt poc temps, eh! Sé que el meu germà va sortir de la Falange perquè no ens interessava, i després a la mili, quan va voler fer-se voluntari, no li ho van permetre perquè havia deixat la Falange. Li van dir que era un “rojo separatista”, o no sé què li van posar...
De totes maneres, sempre quedes una mica marcat. Aquí a la Garriga hem sigut sempre molt del poble, però sempre hi ha algú que et mira malament... Després de la guerra ens van venir a fer molts registres a casa, molts, molts, molts. I gent del poble, eh? Gent que feia denúncies. Una vegada la meva àvia, a un noi de la Garriga que va entrar a casa, li va dir: “Que penses que el meu gendre el trobaràs aquí, dins un calaix de calaixera, perquè ho hagis de remenar tot?”. Perquè algunes vegades també havien vingut a casa els meus avis, per assegurar-se que el meu pare no fos ni a un lloc ni a l’altre, que no estigués amagat. Això ho feia gent d’aquí la Garriga, eh! Però la meva mare no va ser mai molt rancorosa. Va cosir per a gent que era molt del règim i mira, això també ens va donar pa.
Després de la guerra vam quedar a la misèria. Tanta gana com molta gent diu que va passar després de la guerra, jo tampoc la vaig passar. No teníem de res però no sé... Després del bombardeig, quan el meu pare ja havia marxat, vam anar a passar una temporada a casa els meus avis. La meva mare de seguida es devia posar a cosir i potser, en comptes de pagar-li amb diners, li pagaven amb patates, amb oli... El meu avi, pobret, recordo que després d’una feina que va fer el van robar i li van prendre els cèntims que havia cobrat. Els diners que ens havia deixat el meu pare segurament no van valer per res, però hi havia monedes de plata.
Parlàvem en català a casa i al poble, en castellà només als llocs oficials. Tinc entès, em sembla, que la comunió la vam fer en català. Mossèn Anton era molt catalanista i una bellíssima persona. Era de Vic i em sembla que no en devia saber més, de parlar en castellà, perquè era més català aquell home! El parenostre i tot m’ho sé molt en castellà, perquè al col·legi ho fèiem en castellà. Resàvem les Aves Marías quan arribàvem. A l’Alhambra, quan anàvem al cine cantàvem el cara al sol i aixecàvem la mà i tot. A la pantalla sortia un retrat de Franco i de José Antonio, que sortia a tot arreu. I posaven el NO-DO.
Quan van ser més grandets vam anar al Patronat, però em sembla que allà ja no hi sortia en Franco. Aleshores ja era més light. El Patronat per la nostra joventut va ser ideal, no sé com anava als altres pobles, però a la Garriga sempre hi va haver molta pinya. Tots els nois i noies de la Garriga, fossin de l’ideal que fossin els nostres pares, quan anaven al ball o al Patronat tots érem iguals. No preguntaves quins ideals tenia l’un o l’altre. Segurament si algú hagués anat amb un noi o una noia que a casa seva eren molt de dretes o molt d’esquerres, llavors ja hauria sigut diferent.
Perquè és clar, els que venien de Barcelona amb els dels poble tampoc no s’hi feien gaire. Jo els tenia molta tírria. Eren molt, molt antipàtics. La meva mare els feia molta roba a la gent que venien de Barcelona i, tot i així, et miraven ‘així’. Hi havia molta barrera, oh i tant! Només recordo una vegada que li vaig anar a portar un vestit a una senyora d’aquestes i, com que havies de dir ‘si ets servida’, li ho vaig dir. I aquella senyora, que era cubana, em va dir: “No lo digas nunca más, eh, esto! Tu no tienes que servir a nadie, que eres muy guapa i molt eixerida”. Ara ja no es diu això de ‘si és servida’.
A la Garriga hi havia l’Aliança, i el meu germà i jo sempre vam ser de l’església. L’església era molt important durant la dictadura, però aquí a la Garriga vam tenir mossèn Anton. Abans de la guerra hi havia en mossèn Vich, però el van matar perquè era molt d’esquerres. Després va venir mossèn Anton, que va ser un home immillorable. Pel que havia sentit a dir a casa meva, quan érem petits i anàvem a doctrina i al Patronat, va ser un home bo, pobret. Després el van desterrar a Barcelona i ja no va fer mai més res de bo, pobre, perquè ell era un capellà de poble.
Quan el pare va tornar a la Garriga va ser molt emocionant. Imagina’t, en quatre anys una criatura creix molt! Llavors el meu pare treballava amb representacions de carbó i això.
- Mort de Franco
Mira, vam estar molt contents que es morís d’una vegada, perquè va trigar molt a morir-se, pobret! No, pobret, no... Vull dir que, escolta, gràcies a Déu que es va morir.
Quan vaig tenir molta por quan va ser el 23 F. Tenia el pare a casa, que havia tingut una tetraplègia, i llavors sí que em va fer molta por que tornés a venir una altra guerra, amb els fills petits. Jo ho havia viscut, i t’ho han explicat tant i hi has vist tant que és molt dur. La meva mare després de la guerra s’ho devia passar molt malament. Vam tenir molta sort dels meus avis. Ens van acollir molt bé i vam tenir sort, de veritat.
Jo he votat sempre. El 1977 era la primera vegada i em va fer molta il·lusió, molta il·lusió... Vaig dir: “Oh i tant, que votaré!”. També vaig anar a la manifestació per l‘estatut, aquella que deien “Suárez, cabró, som una nació”. I també volia anar a la que han fet ara, però al final no vaig poder. Fins i tot vaig preguntar si aquí a la Garriga en feien una! Encara voto ara. Això que diuen de no anar a votar... Sempre hi ha una persona que t’agrada més que l’altra, no? I quan diuen que no van a votar, jo els dic: “Doncs jo sí”. Perquè ara que podem anar a votar i podem dir què ens agrada, doncs aprofitem-ho.