Principals temes tractats:
- La vida de pagès.
- El molí Blancafort.
- Les vaqueries i el negoci de la llet de vaca.
- La matança del porc era una gran festa.
- La influència de les pràctiques religioses sobre la societat: la festa del Corpus, la Santa Missió i les processons de la Mare de Déu de Fàtima.
- Els hàbits alimentaris durant el franquisme.
Va néixer a can Castells, a la Garriga, on ha viscut sempre. Antigament a can Castells en deien cal Moliner, perquè “els avis havien estat a una casa que en diuen Blancafort, de moliners”. El pare també havia estat en aquesta casa, i quan es va casar va venir a viure a can Castells. Ha treballat sempre de pagès, i havia tingut vaques de llet (una trentena) fins fa poc. A l’escola va anar als salessians, a Sarrià, durant quatre anys, fins que en va tenir set.
- La feina de pagès
Era molt dur treballar de pagès. Recordo que havies d’anar a mà, tot era molt més complicat. S’havia de fer molt d’esforç. El problema del camp és que dos i dos no fan quatre, però tocàvem una llibertat i una manera de fer que era bonic. No era una feina gaire estressada i ja hi estaves fet. El meu pare i el meu avi ja ho havien sigut. Aquí la Garriga diu que hi havia 80 vaqueries abans. El meu pare explicava que antigament la gent tenia dos porcs, un era per pagar la contribució i l’altre pel consum de la casa. I teníem un trosset d’hort i un trosset de vinya. Era el modus vivendi d’aleshores. Aquí a can Nualart, abans de les piscines, aquella urbanització, era d’en Nualart, tenien tot de gent que treballava al camp, així amb trossos de terra.
Aquí al Vallès era bonic, perquè a les façanes de les cases hi havia blat de moro, i s’assecava als pallers. Eren imatges bucòliques. Era un temps acollidor, era preciós de veure.
Aquí al voltant teníem terra arrendada. El meu pare va plantar un tros de vinya i va plantar oliveres. El meu pare deia: “les vaques no donen gaire, però com que s’han de munyir cada dia, mentre en munys no en gastes”. Era la filosofia que tenia ell. El meu pare era un home molt treballador, que mai estava enfadat, havia sigut molt conseqüent. Havia sigut de l’Ajuntament. Explicava que en aquell temps, per comprar la plaça de can Sala, on hi ha la plaça del Silenci, on hi ha l’escola de música van fer un pressupost de 300.000 pessetes. L’Ajuntament va comprar aquella finca. Devia ser els anys 60. Ell era regidor.
Al principi la llet la veníem aquí, al detall, i l’altra la portàvem a la indústria. Aquí al detall n’havíem venut molta fins que la que sobrava la veníem a la indústria.
Al camp es feien patates, mongetes del ganxet. Al meu pare li agradava molt menjar mongetes. I recordo que el meu avi cada dia per sopar menjava mongetes del ganxet. El meu avi havia estat el moliner del Blancafort. Era un molí d’aigua, que agafava l’aigua del Congost. No feien molt, però quan baixava aigua havien de treballar més.
Al molí la gent anava a portar-hi el gra. També hi anava en Margarit, de Granollers. També baixava gra per les de can Valls i del Serrat de l’Ametlla. Anaven tots a moldre allà. Pel molí pagava un arrendament i després ja va venir cap aquí baix. El molí és una masia que té 500 o 600 anys. Allà el meu pare hi va estar més de 30 anys. És una casa molt antiga, i de qualitat de vida, poca. Perquè, antigament, abans del molí, havia anat a vendre arengades pels pobles del Vallès. Eren arengades que es venien en barril. N’havien pescat algun de peix al Congost. Posaven uns “bressols” a la nit i l’endemà collien el peix. I anguiles també n’hi havia hagut aquí al Congost. Jo recordo haver-ne menjat però no era gaire agradable.
El que ens donava més negoci eren les mongetes del ganxet, i les pomes del ciri, la fruita també, i el raïm. També se n’emportaven a vendre a Centelles. El diumenge marxaven a les 12 de la nit i anaven a vendre al mercat de Centelles. Anaven amb el carro.
Feien tomàquet del “pometes”, que era molt apreciat. Quan es va acabar d’anar en carro, el venien a buscar aquí. Era una classe antiga de tomàquet, que era molt bona de menjar, encara que no s’hi guanya gaire.
Cada mes tenia les seves coses per sembrar. I a l’hivern es preparava la terra, s’espurgaven les oliveres i els ceps, s’arrencava l’alfals, s’aprofitaven les arrels per donar-les a les vaques. Era molt diferent. Es feien naps i cols. I ara tot això ja s’ha perdut.
Ara aquí al Vallès... de llet “poder” se’n fa més que abans, però són explotacions grans, i vaques frisones del Canadà o d’Alemanya. L’altre dia em comentava un pagès que hi havia moltes vaques que li feien 30 litres de llet cada dia, però que ho veia molt malament. Ara actualment, un litre de llet val 20 o 30 cèntims i el preu del gasoil s’ha desfassat, perquè els costos són molt grossos i el jovent no vol estar lligat. A la Plana de Vic, encara, però en aquest Vallès... estan massa ben acostumats i es va perdent.
Abans no hi havia mai festa. Molts anys no havia fet vacances. El més normal era anar a treballar i anar fent. Era una austeritat molt grossa.
Era feixuc, s’havia de llaurar a mà, amb l’euga, i tot era el doble d’esforç. Jo recordo que n’hi havia que anaven a segar l’alfals perquè la palla anava cara. L’alfals era un article car i quan feia fred les vaques “s’esparrufaven” perquè no hi havia prou “calitat” de vida, de menjar. Era una època molt més austera que ara.
El més dur “poder” era a l’estiu, anar a segar. I a l’hivern a collir olives, perquè a sota el pont de can Palau passava un aire gelat. S’havia de sembrar a mà, també, darrere el cavall. Quan ara, amb un tractor, amb aire condicionat...
Anys endarrere, un home en podia atipar quatre, i ara un home, amb la màquina, en pot atipar 80 o 100. Això és l’avantatge d’ara.
- Un dia a pagès
Un dia normal a pagès era llevar-te aviat. A l’hivern, per portar la llet a l’estació, t’havies de llevar quasibé a les sis del “dematí”. Per portar la llet abans que baixés el primer tren. Llavors, a arreglar el bestiar. El que passa és que s’esmorzava bé, mongetes amb cansalada... Llavors a fer la feina del camp. El temps de les olives ja ens quedàvem a menjar al camp. I al vespre, quan es feia fosc, corrents cap aquí, a arreglar el bestiar. El diumenge igual, havies de treballar com si fos qualsevol altre dia. I el dia de Nadal igual.
- Les vaques
Munyir les vaques es feia a mà. Munyir a mà era una feina pesadota. Venies cansat del camp i llavors, a posar-te a la quadra. De vaques, per munyir, en teníem unes 15 o 20. I teníem els vedells per vendre i les vedelles per recria. Havíem tingut uns quants porcs, però de porcs fa molts anys que no en tinc. En total, entre vaques i tot hi havia uns 40 caps. Ara fa un any i mig encara no que les vaig plegar. Aquí a la Garriga, 80 vaqueries... déu n’hi do les que hi havia. I ara actualment no n’hi deu haver cap. Jo vaig ser l’últim. A Marata sí que hi ha explotacions bones, amb vaques de qualitat.
Antigament portàvem la llet a l’estació per vendre. Després ja va passar el camió, passava la cuba. Teníem un tanc frigorífic i directament del tanc anava a la cuba.
La llet era una cosa diària i era lo més normal. El que passa que, és clar, requeria molt sacrifici. Aquí a Samalús n’hi havia uns que tenien una explotació molt maca, que eren dos socis, però els fills no van voler seguir i també van plegar. Llavors has de fer una quota lletera, i si et passes de la quota has de pagar i és molt problemàtic. L’agricultura al Vallès ha baixat moltíssim.
Si hi havia problemes amb les vaques anàvem a buscar el menestral, que deia l’avi. Quan se’t moria una havies de fer un gran sot i colgar-la i anar fent. Jo recordo una vegada que en teníem dues i se’n va morir una i aquí a casa érem nou de colla. Semblava que s’ensorrés el cel. I el meu pare explicava allà a Centelles, que havia sentit esmorzant... diu “aixins com els morts han sigut de la família, arriben a ser del bestiar, i et foten a la ruïna”, explicava el ramader. A la Plana de Vic la gent és més ramadera que aquí al Vallès. Al Vallès, com que el clima és més benigne, la gent es refiava més del camp.
Les pedregades eren problemàtiques. Un any recordo que vaig fer 5.000 tomaqueres i va passar una pedregada i no en vaig poder collir cap quilo. I aleshores vaig agafar el tren, vaig anar a San Sebastián, a la Conxa, hi vaig estar una setmana, i vaig fer vacances perquè la pedra m’ho va fúmer tot a fer punyetes.
Una vegada també havíem agafat la “golsofeda”. Les vaques perdien la gana amb la febra aftosa i també era fotut. De problemes sempre n’hi ha hagut amb les vaques. Hi ha un refrany en castellà que diu “un agricultor sin ganado siempre va mal calzado”, volent dir que era un mitjà de guanyar-se la vida.
De cases bones de vaques hi havia Rosanes i can Nualart. Aquest de can Nualart encara té xais. Però has de contar que aquest cada setmana anava al notari a fer alguna operació. Aquests grans feudals ho han tingut molt bé.
Aquí a la Garriga els pagesos van comprar el sindicat, que ara és biblioteca, que era la fundació agrària. Per 250.000 pessetes van comprar el sindicat dels pagesos, que és allà, a vora la plaça. I allà hi havia un molí, anàvem a carregar la civada. Va durar uns anys que va funcionar bé allò, però fins que ho van tancar i ara a última hora l’Ajuntament se’n va fer càrrec i han fet una biblioteca i a sota hi ha la fundació dels pagesos. Ens molien el gra, ens compràvem l’adob, era com ara la cooperativa de les Franqueses.
Abans els pagesos, els uns amb els altres, ens ajudàvem més. A l’hora de batre o el que fos, un ajudava l’altre i la gent col·laborava. Ara la gent ja s’ha tornat més egoïsta, i molt més personal. Al transformar-se tot això... a la Garriga, primer els estiuejants, i la gent ja era més senyoreta. I llavors va venir la indústria del moble i amb tot plegat el pagès ha quedat més marginat. Jo reconec que hi haurà comarques que hi haurà un altre esperit. A Vic mateix la gent és més ramadera. Em sembla que és la concentració de porcs més gran que hi ha a Europa després de Monza, em va dir un.
Abans la gent que treballava al camp era més mal parlada. Ara el parlar no és tant vast. Tampoc era gaire adient veure renegar la gent.
El principal canvi ha estat la mecanització, que ha fet la cosa no tant feixuga. Les primeres coses mecanitzades van ser 30 o 40 anys enrere. El munyir les vaques a màquina va ser un salt molt bo. El 70 i escaig vam començar a munyir-les a màquina.
De dites d’abans de pagès, la meva mare era d’aquelles que deia “no hi ha poc que no duri ni molt que no s’acabi”. I “al cul de sac es troben les engrunes”. I refranys d’aquests cada dos per tres n’hi ha.
Abans els pagesos fèiem la festa del batre, per Sant Antoni. Es portaven els cavalls a beneïr. I llavors es feia el rom cremat al vespre. Per Sant Isidre fèiem festa, no es podia treballar i fèiem una missa al dematí.
- Festes de pagès (matança del porc, festa del batre)
Per la matança del porc, es convidava la família, els veïns, al voltant del foc. I recordo que s’esperava, perquè era una gran festa. Venia un matador i el matava aquí al pati. Recordo que fèiem “cossi”, que era, amb el llard... com que no hi havia neveres, era una manera de guardar la cansalada en una fusta salada... Ara ha passat molt a la història això, perquè la gent està molt ben acostumada. Abans en aquesta festa es convidava a tothom i es feien mongetes amb “llumillo”. Amb el llard, es posava la grassa barrejada amb la costella i el “llumillo” i els ossos. Es posaven en una gerra i es conservava. La festa durava tot el dia i hi havia el berenar.
Per la festa del batre, es guardaven els ànecs i les oques per fer donar menjar en aquella gent, que no sé perquè s’havien de donar aquells àpats tant... (als treballadors). Abans d’això, quan es batia a mà, jo era petit, era un espectacle veure els tres cavalls voltant l’era i llavors ventar-ho. A can Queralt hi havia una era, on hi ha les escoles municipals i hi ha un arbre, al costat hi havia una era, que encara hi és, i pagàvem un tant pel treball de deixar batre allà. A can Terrers també hi havia l’era.
A casa ens venia a ajudar algun home, però no teníem mossos. Allà (assenyala la paret) hi ha un retrato dels meus avis al molí Blancafort.
Potser d’aquí en endavant en comptes d’haver-hi pagesos hi haurà societats agrícoles. Enlloc de ser autònom cadascun, tots dependrem d’una societat que realment s’especialitzarà en una cosa. O sigui que l’autonomia que tenia el pagès s’haurà perdut.
A casa érem nou: els avis, els pares, la meva tia i els quatre germans. El meu germà va estar fins a 20 anys estudiant. Potser a l’hora de la taula no era tant bona com ara, però hi havia un altre caliu. El meu avi anava al cafè i la meva àvia era una dona molt neta i polida i reservada. El meu pare, per la feina, i els germans també... Era una altra manera de fer. La meva mare va morir aquí, d’alzheimer. És una cosa que rosega molt, perquè veure una dona vella, que era molt enraonadora i a última hora no podia enraonar... És molt trist. Ara farà cinc anys que es va morir. Els meus pares van estar 62 anys junts i en 15 dies es van morir tots dos.
- L’església
El pare era molt d’església. També havia estat de la junta (de l’església), una junta que tenia el rector. Era d’aquells que quan arribava la processó de Corpus portava el ciri gros. Eren cinc o sis. Quan el rector del poble, mossèn Girona, va fer el “baldaquí”(?), em sembla que va costar 800.000 pessetes. Els vespres anaven per les cases a demanar col·laboració de la gent del poble per pagar el baldaquí.
L’església era dominant. L’església representava que era “la gauche” divina de la dreta. L’església i els militars van portar el “tinglado” fins fa 25 anys. L’església tenia molt poder. I encara en té, però menys.
Feien el Corpus i de tant en tant feien la Santa Missió. Venien uns predicadors i parlaven del pecat i amb uns crits que semblaven neuròtics aquella gent. Per Corpus tot el poble havia d’anar a processó. I les dones estaven molt... mare de Déu, tot era pecat. I la gent tenia por “del que diran i el que faran”.
Jo tinc una tia que té 83 anys, sempre ha estat soltera i ha vist el sexe com una cosa que sempre era pecat. I han viscut una vida molt austera. I qui porta tot això és l’església. L’església amb aquest aspecte no ha col·laborat gaire.
- Corpus
Per Corpus s’anaven a tallar les branques dels arbres de la riera. I s’enramaven totes les vores dels carrers, totes enramades amb branques verdes. I llavors s’anava d’aquí fins al capdavall del poble, seguint els carrers i fent catifes de ginesta. Llavors feien la gran processó. Una vegada venia el bisbe, una altra vegada va venir un tio de ma mare a portar la custòdia i feien el gran show. Cada 100 metros hi havia un altar i allà feien la gran comèdia. I les confirmacions i les comunions. Jo tenia un cosí que és capellà al Camerun; aquell va estudiar al seminari i encara m’explicava quan estava al seminari, de Mollet, que havien de caminar tres quilòmetres per portar la roba a rentar. Es diu Jordi Mas Castells. Ha estat 30 o 40 anys al Camerun, encara hi és. Fa de mossèn al Camerun. És nascut a la Garriga.
Tothom anava a processó. Era un acte social. De dones no n’hi havia cap. Els homes, tots amb el traje i el ciri, i tots a processó. Les dones no hi anaven. La Guàrdia Civil es posava l’uniforme de gala i una orquestra fent el “pam, pam”, i els nens de Primera Comunió, i les nenes, tots separats. Per la Quaresma, hi havia les processons del Divendres Sant també i era massa.
- Pràctiques religioses
De tant en tant feien la Santa Missió, que llavors feien 10 dies, en què cada dia venien els predicadors. I quan feien les processons de la Mare de Déu de Fàtima, que la feien voltar per tot el poble també. La meva àvia deia que estava a missa primera el rector els deia que havien d’estalviar. I al migdia, a quarts d’una, que hi havia els senyors, els feia lloances i que passessin uns bons dies aquí... Aquesta cosa no era gaire coherent.
I per Tots Sants s’havien de passar tres rosaris. I cada dia es resava el rosari a casa. Abans d’anar a dormir fèiem l’amistat amb els pares. Abans de dinar es beneïa la taula i anar fent.
- Diversions
Aquí anàvem al Patronat. Feien pel·lícules i sardanes. Anàvem a l’Aplec de Calella. En general la diversió era anar al Patronat el diumenge a la tarda. Quan havien acabat les sardanes, fèiem els balls i engegàvem la pel·lícula. I el Patronat ara l’han arreglat molt bé, però en aquell temps era l’únic que hi havia.
De petits jugàvem a la baldufa i a cuit i amagar. Havíem anat de colònies amb el capellà, a Viladrau. Una altra vegada vam anar a Castellterçol.
Jo era d’una manera que, a l’estar amb els salessians, em va donar franquesa per parlar amb tothom. No tenia complexes de res.
- Franquisme
Tot havia de ser en castellà. La meva mare havia anat a classes de català i ens n’havia ensenyat de català. Però a la meva època me’n recordo que n’hi havia molts d’analfabets. Ara l’ensenyança ha millorat molt. Les revistes totes eren en castellà. Quan sortíem del Patronat ens feien cantar “Cara al Sol”.
Quan tenia 17 o 18 anys vam fer una excursió a Burgos, a veure camps de patates, i hi havia una austeritat. Les dones treballaven al camp totes tapades, perquè els homes no volien que agafessin “moreno”.
El meu pare va estar a l’Ajuntament (franquista), set o vuit anys, no sé quin càrrec tenia. Quan era de la junta d’obra era per quan s’havia de fer alguna cosa a l’església, com si fossin administradors parroquials.
Durant la guerra el meu pare va caminar fins a França a peu per posar-se amb el bàndol nacional. Era de dretes. Allà a San Sebastián es va ajuntar amb el Franco. En canvi, va tenir un tio que va anar a la batalla de l’Ebre. Va ser una guerra entre germans, hosti.
Jo no vaig ser mai ni de Falange ni res. Algun parent sí que ho havia sigut. Ara és socialista, però és igual. És en Ton Castells, el seu germà és d’Esquerra Republicana. En Ton Castells és el més antic que treballa a la Sati. Aquest jo recordo que havia anat a processó amb la camisa blava i la bandera de la Falange.
Al final del franquisme, quan van matar en Carrero Blanco tothom tenia por. I pensava “ai, que aquí hi haurà un cop d’estat”, com va passar el 23-F amb lo del Tejero. Recordo la meva germana que va venir amb la canalla aquí. Hi havia una certa por, però hi va haver la transició, que trobo que va ser bona. En Suárez ho va fer bé, per mi va ser un polític bo. Ara s’ha de dir que hi ha una altra salut al país. La gent s’ha tornat més tolerant i a última hora és el que importa.
- La postguerra
La postguerra va ser bastant llarga. Era una època crítica. Jo recordo que es podia comprar l’oli de raccionament, fins que va venir la mantega americana de la postguerra i tot això, però val més no recordar-ho perquè van ser temps molt crítics.
En general, no era com ara, no hi havia la societat de consum que hi ha ara. L’educació també era molt diferent d’ara. Ara la mainada puja d’una altra manera. Eren anys difícils, el que passa que això et va donar un sentit de l’estalvi que ara no hi és. Jo havia anat a esquiar amb uns amics, amb xiruques... Jo havia anat a Palamós de vacances amb la meva àvia i a la platja no hi havia ningú. A la platja la gent no hi anava, els trens anaven abarrotats.
- Els estiuejants
La gent se’ls mirava “aixíns”, perquè tots anaven de senyorets i el botiguer els adobava molt. I les noies també eren molt més presumides perquè es volien assemblar a les altres, saps. Era un ambient que va durar molts anys, que a mi tampoc m’agradava gaire. Els pagesos semblava que havien de fer parir les vaques a l’estiu perquè els estiuejants venien a buscar la llet a l’estiu. Abans a la Garriga hi havia 6.000 habitants a l’estiu, i 3.000 a l’hivern.
- Menjars
A l’hivern menjàvem l’escudella i carn d’olla. I la samfaina a l’estiu. I el diumenge menjàvem arròs amb conill. Els menuts del conill servien per fer l’arròs i lo altre del conill, la carn, es feia a la cassola. De pastisseria no... es feien torradetes de Santa Teresa, que eren uns llonguets sucats amb llimona i llet i fregits. Era un postre bastant casolà. I carn, no se’n menjava tanta de carn i de peix tampoc, potser bacallà. El que passa que potser sí que era més sa.
Per esmorzar menjàvem mongetes fregides amb cansalada, i una tassa de llet. Això era un esmorzar fort. Per sopar, també mongetes. El consum era molt diferent. Com que es feia molt d’esforç, no hi havia problemes d’obesitat, com que es cremava més.
Quan s’acabaven les festes de Nadal es feien els “escaldums”. Tot el coll i el pedrer, amb tot això es feia una cassola i es passaven tres o quatre hores fent la “xup-xup”. També es feia ratafia. Per Sant Joan s’agafaven les nous i feien com un licor, fet aquí a casa. Abans la cuina era una litúrgia.
- Malalties
Havíem passat molts tifus. Quan érem petits el tifus l’havíem passat tots, menys ma mare. Ma mare no havia estat mai malalta, fins a última hora que va agafar Alzheimer, que això sí que és problemàtic. Va ser molt dur, perquè és una vellesa prematura. El meu avi va tenir Parkinson i ella Alzheimer. De vegades penso... "a veure què".
Els tifus els vaig passar al llit. I recordo que tenia set anys i que per caminar necessitava un bastonet i semblava un vellet. Va haver-hi una època que n’hi havia molt de tifus.
- Entitats
Hi havia el futbol. Aquí a la Garriga havia tingut bastant empenta. Hi havia la coral l’Aliança. L’equip de la Garriga de futbol estava a regional. Havia vingut un metge, el doctor Fitó, que ho va donar tot pel futbol, i havia jugat amb el Granollers, el Sant Celoni... La gent hi anava al futbol. El Centre Excursionista em sembla que llavors encara no hi era. Hi havia les sardanes.
Amb la coral anàvem a cantar a les torres dels senyors. I llavors ens pagaven un arròs a Olot i anar fent. Cantàvem “La Maria de les Trenes”, la “Santa Espina”... Aquí el que tenia molt bona veu era un que havia estat escolà de Montserrat, un tal Oliver, que és l’amo d’Acabats del Vallès. Aquest era molt bo cantant. Un altre de bo era un que es deia Blancafort, però ho va deixar. Hi havia hagut el mestre Aymerich, que tenia una coral també.
- Les primeres eleccions
A les primeres eleccions del govern, a Madrid, jo vaig ser cap de taula, a can Sala. La gent va respondre. La gent semblava una mica una cabra en un garatge, però a última hora van respondre. I fins la una allà contant. Va ser bonic.
La Núria Albó va fer bona tasca al poble. A les primeres municipals la gent hi va anar també. Mica en mica ens hi hem anat acostumant d’anar a votar.