Nascut a la Garriga l’any 1933. El seu pare era de la província d’Osca i la seva mare de Saragossa. Tots dos van anar a la Garriga per motius laborals, allà es van conèixer i es varen casar. Van tenir dos fills. El pare d’en Ramon va desaparèixer al final de la guerra civil espanyola en el bombardeig de Vic.
En Ramon Villanova ha treballat tota la vida en el sector del moble.
Va formar part de l’Ajuntament de La Garriga durant l’últim període franquista com a representant del ram de la fusta i del Sindicat del treball, de l’any 74 al 79. Al 1977 es va afiliar a Convergència i Unió i va tornar a formar part de l’Ajuntament de la Garriga, ja dins aquest partit, des del 84 fins el 87.
La seva dona era de Barcelona, però a l’acabar-se la guerra va anar a viure amb els seus pares a la Garriga. Aquí es van conèixer i es van casar. Van tenir tres fills, dos nois i una noia. Al 1998 va quedar vidu i en el 2003 es va tornar a casar.
Tinc 73 anys, vaig néixer a la Garriga el mes de març de 1933. Els meus pares venien de fora; el meu pare és de la província d’Osca i la meva mare és de la província de Saragossa. Doncs mira, el meu pare va venir, tota la família, de jovenet aquí, a treballar. La meva mare també va venir aquí, amb uns estiuejants de Barcelona que portaven noies, que en deien minyones i aquí és van conèixer i es van casar i aquí vaig néixer jo. Tinc un germà i és mort, era més jove que jo.
He treballat exclusivament en el moble, de tota la vida, des del febrer de 1944. Nosaltres fabriquem mobles i els venem en els comerciants. El meu pare també treballava en el ram del moble i la meva mare, doncs, de joveneta, doncs anava a fer feines per les cases fins que va entrar a treballar en una fàbrica tèxtil que es deia Oris.
Vivíem dintre del poble, en aquest sector del nord del poble en direcció a Figaró, les últimes cases del poble, ja.
No, tot això no. Per l’edat que tinc, de tota l’època de la República no en recordo res, no. Sóc nat a l’època de la República, l’any 33, però és clar, lògicament el meu record de la República és zero, com també és zero el meu record de la guerra civil, perquè és clar no... era massa petit i jo no sé res de la guerra civil.
Sí, sentia a dir... la gent... Quan jo vaig entrar en una fàbrica de mobles d’aprenent, la gent més gran que jo, sentia a parlar de la guerra civil, de totes les odissees que havien passat i de penalitats, però doncs, en fi, només alguns comentaris petits que no recordo massa. Comentaris d’altres persones més grans.
Vaig perdre el pare el gener del 39, faltava poc perquè s’acabés la guerra, en els bombardeigs que va haver-hi a Vic.
A ell el varen reclutar per anar a la batalla de l’Ebre i d’allà li van donar un permís per venir a la Garriga amb la família, però el dia 11 de gener s’havia de presentar a Vic perquè allà feien un reagrupament de tropes i des d’aquell moment que va marxar de la Garriga amb el tren ja mai més en vam saber res, perquè va coincidir l’arribada a Vic amb els bombardeigs i pensem que va morir amb el bombardeig, pensem, no hem sabut mai més res de res. O sigui desaparegut.
Quan va desaparèixer, jo tenia cinc anys i el meu germà era més jove, en tenia tres. La meva mare va quedar sola, amb dues criatures i per això va haver d’anar a buscar feina. Doncs en fi, anava a netejar per les cases perquè llavors no hi havia indústria i anava allà on podia. Doncs, en fi que la feien anar, doncs, a rentar la roba, a netejar la casa, on és presentava.
Jo anava a l’escola aquí a la Garriga, sí. Lo que nosaltres dèiem “Els Hermanos”, lo que avui en diuen Sant Lluís. Els tres mestres que hi havia en aquella època eren hermanos, que també els hi dèiem els Hermanos, eren ex-hermanos que havien deixat l'ordre i... molt franquistes!!
Doncs, en fi, n’hi havia un que era famós perquè es posava a llegir el diari i llegia les batalles de Rússia, dels avanços dels alemanys, les batalles que guanyaven els alemanys i ens ho llegia en veu alta a tots els alumnes, diguem.
En castellà, en castellà, sí. Sí, sí, ens feien cantar el Cara al Sol i aquestes coses així.
L’església? Jo és un punt flac per mi, perquè no l’he freqüentada gaire i en aquell moment gens.
Tampoc recordo si la van cremar, no, no, de tot això res, tot això ho tinc tot borrat, ja. Era molt petit!!
El meu pare no va fer la mili, se’n va escapar. Li va tocar un fora de cupo i no va fer la mili però quan va venir la guerra el van cridar per anar a la guerra i ja tenia 35 anys però hi va haver d’anar igualment. Va anar a la Batalla de l’Ebre i després li varen donar permís per venir a la Garriga, però s’havia de presentar a Vic i aquí va ser el punt i final.
Si rebíem notícies seves? No, jo no recordo res, no d’això, no.
De refugiats a la Garriga n’he sentit a parlar molt, però aquests refugiats que hi havia aquí a la Garriga durant la guerra tots van fugir ja a finals del 38 i a principis del 39, que tots van fugir en direcció a França, per tant, jo també era tant petit que no ho recordo això.
Sí, abans d’entrar els nacionals ja van anar fugint en direcció a França, sí.
De l’entrada dels Nacionals tampoc me’n recordo, era massa petit. De sentir-ho explicar? Sí, vaig sentir, per exemple, que els de la Garriga de seguida es van canviar la camisa i ja tots van ser afiliats a la Falange i aquestes coses així, sentia explicar-ho també.
Jo em vaig posar a treballar abans de complir els 11 anys, poc abans de complir els 11 anys ja hem vaig posar a treballar. Recordo el primer sou que vaig tenir que cobrava per un treball de 48 hores, cobrava 20 pessetes.
Però sí que recordo una cosa: com que hi havia molta escassetat de pa a la Garriga jo a vegades, doncs, amb aquestes 20 pessetes, les agafava, anava a l’estació a agafar el tren, sense bitllet!! el meu germà tenia vuit anys o nou i m’acompanyava, tots dos sense bitllet!! i havia anat al Figaró, havia anat a Aiguafreda, a Centelles... a buscar pa, que sí que recordo que a vegades un pa rodó em costava les vint pessetes que jo havia treballat tota la setmana. I amb el pa sota el braç, també sense bitllet en el tren, cap a la Garriga, altre vegada.
Llavors, en fi, com que anava prou lleuger, lleuger d’estòmac i lleuger de cames doncs, en fi, robava fruita pels camps dels pagesos, a les vinyes... I a l’estiu era xauxa perquè no passàvem gana, però l’hivern es feia molt llarg.
Teníem targes de racionament també i durant un període d’anys, des del 39 fins pràcticament el 45, doncs tant el meu germà com jo havíem assistit a uns llocs que en deien els menjadors, que era una cosa que en deien l’Auxili Social i allà, totes les criatures que tenien necessitats, doncs hi anaven a menjar, a dinar, en allà, en aquests menjadors públics per la gent necessitada.
Primer vam anar en una torre que hi havia allà al Passeig, a davant del Patronat i després d’allà ens van traslladar al centre del poble, en una altre torre que en diuen El Castell, a sota els roures, sota l’estació, que hi ha aquella casa, ho feien allà.
I sí que recordo dues coses d’aquella època, d’aquests menjadors famosos, que jo amb la gana que portava hi havia dues coses que gairebé no hem passaven i eren les faves amb pell que ens donaven i les guixes. Les faves, jo veia com les portaven, venien amb un carro, un pagès i portava allà uns sacs de faves i aquelles faves!! Aquelles bones dones que estaven a la cuina, que no tenien res més per posar en allà, a la caldera, agafaven els sac, abocaven totes les faves a dintre la caldera, tal qual i llavors un cop cuites ens les donaven i, és clar, faves amb pell i amb els fils i amb tot lo que hi havia i ens van portar de menjar allò.
I una altra cosa que tampoc no podia, allò si que no podia!! perquè feia una pudor espantosa, eren les guixes, no n’havia vist mai en aquella època, doncs ens les donaven per menjar també. De guixes, ningú en menja ara. No saps que són les guixes? És una cosa, com una fava però de color groc que es un menjar que donen a les vaques, no sé si els hi donen ara o no, però ho donaven a les vaques i allò ens ho donaven també per menjar i jo no podia!! (riu).
No teníem hort ni res, res, res. I la casa tampoc era nostre i havíem de pagar lloguer, déu n’hi do la meva mare! i tot i així es va morir als 91 anys.
Jo no recordo si hi havien hagut denúncies. Sé que a la Garriga hi va haver alguna cosa d’aquestes que amb alguna família que es considera doncs que havia sigut, que s’havia destacat amb les esquerres, potser se la marginava una miqueta, però jo sentia explicar-ho, no és que jo hagués vist res ni hagués detectat res, no, d’això no en sé res. Però si que ho havia sentit explicar però és que... d’algun comentari o de gent que no freqüentava l’església també estaven mal vistos, en fi, lo normal, com a tot arreu.
Tot això de gent a la cuneta, això no ho vaig viure jo, això va ser en període de guerra que deien, deien que, doncs els de la FAI que eren aquests anarquistes, que anaven a buscar la gent missaire o gent rica i llavors doncs, els mataven. Però jo tampoc ho he vist ni ho he viscut això, o sigui tot per comentaris o per haver-ho llegit també.
No sé si cap familiar meu va anar al front o... tampoc ho sé, perquè a part del meu pare que va desaparèixer a la guerra un tiet meu també va desaparèixer a la guerra i un altre tio, aquest va morir en un hospital després d’unes ferides al front, a la guerra, i el van portar a l’hospital i allà va morir. Vol dir que a la meva família, de la meva mare van ser el marit i dos cunyats, un germà, no... un germà i un cunyat; el marit, el germà i un cunyat, o sigui, tres homes d’una família i tots tres amb trenta i pico d’anys, tres famílies desfetes gràcies als que són amants de la guerra.
Durant el franquisme no recordo que estiguéssim tampoc massa controlats, jo no recordo això, no. Per part nostre no. Potser d’altres persones que s’havien destacat amb alguna cosa, potser sí que les controlaven, però en el nostre cas, com que la meva família no s’havia significat mai en res, no recordo que mai haguéssim tingut problemes de cap mena.
Al Patronat, jo freqüentava el Patronat perquè doncs, en fi, anava a veure alguna pel·lícula o bé feien obres de teatre. Llavors, per Nadal feien els Pastorets, que m’agradaven molt els Pastorets. En deien els Pastorets ja llavors, eh!! en català! I m’agradaven molt. Tenien molt d’èxit i llavors aquí doncs molta joventut més gran que jo, naturalment, doncs tots eren del front de Joventuts, que en deien, era la Falange però dels joves i hi havia molta gent que hi estava afiliada.
En el meu cas no perquè era massa menut. Encara que hagués volgut no m’hi haurien volgut. Jo, per l’edat, ja no hi arribava.
Acció Catòlica també funcionava, sí. Jo hi anava, ho freqüentava, però no és que estigués afiliat a Acció Catòlica ni a res de tot això, eh!! no. Però és clar, coneixia a tothom i tothom em coneixia a mi.
Acció Catòlica estava molt relacionat amb tot lo que feien al Patronat, Acció Catòlica anava molt lligada al que es feia al Patronat, també, les obres de teatre i aquestes coses així.
Sé que l’església la van reconstruir però jo tampoc ho recordo això, eh!! perquè la van reconstruir de seguida, l’any 39. Lo que sí que recordo, encara, és que vaig veure la reconstrucció de la rectoria. L’església, van fer-ho amb una etapa, però la rectoria que està ben bé a darrera de l’església, doncs en aquell moment no hi era allà i recordo que el capellà del poble, el rector, vivia, em sembla que era, en una torre allà al Passeig fins que van reconstruir la rectoria al costat de l’església i llavors es va traslladar, això si que ho recordo quan encara feien la rectoria nova.
L’església i el nou règim lligats, aquí a la Garriga, sí home, i tant!!, com a tot arreu, era com tot a dintre d’una olla. L’església i la Falange doncs, dominaven el poble, és normal.
A l’Ajuntament tot anava per assignació a dit, sí. I deien: tu seràs l’Alcalde, o potser un aspirant a Alcalde, els que hi havien deien, doncs ja ho seràs, en fi. Però era gent addicte al règim.
Jo no conec activitats clandestines en contra del règim, si és que n’hi havia alguna, no les conec.
El moviment que va haver-hi ja de més democràcia, ja va ser en els anys 70 o els anys 60. Però en els anys 40 que era molt menut, llavors que era la postguerra, jo això no ho recordo, si és que hi havia alguna cosa jo no ho sabia.
Tot es va anar suavitzant, en el 50 ja, en el 52 crec que ja havien fet la cartilla del racionament aquell, ja es va eliminar i llavors es va anar suavitzant tota la política fins a arribar a la mort d’en Franco i llavors ja va venir, doncs en fi, la democràcia, diguem-ho així.
Oh!! Jo la mort d’en Franco, molt content. Mira, en aquell moment de la mort d'en Franco ja hi havia, teníem televisió en blanc i negre, ja hi era. Lo que passa que és clar, la mort d’en Franco ho van allargar molt i semblava Matusalén, que mai es moria. Donaven el parte però escolta’m, anava aguantant, aguantant... artificialment, però l’anaven aguantant, però ja era el 75, eh!!
Preocupat? Vaja, jo no havia estat mai de preocupat, és més, de seguida que van donar ja la llibertat per poder doncs, en fi, que els partits polítics és poguessin organitzar, jo em vaig afiliar de seguida en un partit i ja està i encara ho estic ara, Convergència.
També vaig ser-hi (a l’Ajuntament), en l’últim període de la mort d’en Franco, perquè llavors, a l’Ajuntament s’entrava per terços, que en dèiem. Hi havia el terç familiar, el terç... no sé, del "Movimiento" i el terç del treball, el Sindical, i jo vaig entrar-hi en representació de la fusta, era pel terç Sindical, pel treball, sí.
Es van fer eleccions entre els diferents sectors del treball, o sigui paletes, lampistes, la fusta... i vàrem, vam ser dues persones que vam sortir escollits per representar aquest... aquest, en fi, el treball a l’Ajuntament.
Cinc anys hi vaig estar. A la mort d’en Franco jo era allà dintre, hi vaig ser del 74 al 79 a l’Ajuntament. En Franco va morir al 75 i després jo, a dintre l’Ajuntament ja hem vaig afiliar, al 77, a un partit polític i llavors ja vaig sortir de l’Ajuntament al 79 i vaig tornar-hi a entrar l’any 84 amb aquest partit polític fins el 87, em sembla que era. Quatre anys, en total he estat nou anys a l’Ajuntament.
Quan la mort d’en Franco, el clima que es vivia a l’Ajuntament era de pau, bastant de pau. L’Ajuntament ja estava dividit, uns que en fi, que sentien la mort d’en Franco i uns altres que no la sentien, estava dividit. Tant a l’Ajuntament, com al carrer, com a tot arreu.
Les eleccions van ser al 79, no, no, les municipals, parlo de les municipals, eh!! Jo vaig estar-hi del 74 al 79, cinc anys. Al 79 van ser les municipals. Aviam... del 79 al 84, del 84 doncs, al 88, però em sembla que va ser al 83 ja... i del 83 al 87... no, no va ser així. Del 79 al 83, del 83 al 87, del 87 al 91, que és cada quatre anys.
A votar, sí, hi va anar molta gent. Molta gent, sí, aquí a la Garriga i a tot arreu, em penso. Hi havia un clima de ganes d’anar a votar i jo no havia votat mai. Les primeres votacions van ser ja pel referèndum aquell, doncs en fi, per la democràcia, per acceptar la Constitució i totes aquestes coses i jo vaig dir en aquell moment doncs que, com que no havia votat mai, a partir del dia que jo pogués fer-ho mai deixaria de votar, i fins ara jo he anat a votar sempre, al meu partit, naturalment, però totes les eleccions, totes les votacions que s’han fet jo he sortit sempre com a votant, tant si ha sigut per entrar a Europa, que es van fer unes votacions també, com tot lo demés que no tenia res a veure amb el partit, però jo també anava a votar.
Arribada del rei. Jo vaig pensar, vaig creure sempre que, en fi, que seria bo per la democràcia perquè el rei ja pensava llavors que fenaria als franquistes, que no tornessin a fotre una altra animalada, que van estar a punt de fer-ho. El cop d’estat aquell... no, jo no hem vaig espantar, vaig estar... confiava en que tot s’arreglaria bé, sóc una persona molt optimista, eh!!
Llavors amb el ram del moble, ja també en els anys 60, ja vam fer tres fires del moble, en el 68, 69 i 70. Llavors formava part jo també del grup organitzador de les fires. Ara se n’han fet unes quantes que també s’han perdut però llavors ja en els anys 60 ja se’n van fer tres també de fires, sí.
És clar, s’ha de participar. Un quan està en un poble ha de participar en tot allò que pot participar. També vaig estar set anys de president d’un Club de Natació.
Festes del poble, festes del Corpus i això, com ara.
I de petits, vols que t’ho digui, jugàvem a rotllana. No saps que és, eh!! Buscàvem per les escombraries o on fos uns cercles que eren, per exemple, de rodes de cotxets, d’aquestes criatures que abans portaven rodes grosses i quedava un cercle, com si fos una roda de carro però que era de ferro o no sé de que era i llavors agafàvem filferros una mica gruixuts, els torçàvem, hi fèiem una mica de forma i amb allò fèiem carreres, a córrer empaitant, empenyent el cèrcol a veure qui arribava abans, portant el cèrcol aquell.
A la baldufa, saps que és la baldufa? Allò que es posa un cordill i es tira, exacte.
Una altra cosa que ens fèiem llavors per jugar, ens fèiem pistoles i escopetes, així amb fustes i anàvem per les cases i allà on hi havia cortines d’aquelles de ferro, tothom aquells ganxets, desfèiem allò i hi havia cases que pobres, es quedaven sense persianes i mira, allò ens servia per poder, llavors, disparar. O sigui que ens havíem d’organitzar els jocs amb lo que podíem, exacte.
Home, anar a la muntanya i fer-nos unes cabanyes per anar a jugar en allà com si fóssim a les pel·lícules de l'Oeste o del Tarzán, que sé jo.
Però gana molta. Estraperlo, sí. Hi havia molta gent que s'hi dedicava, deien que s’hi dedicaven. Per exemple hi havia qui es dedicava a recollir pa d’aquí la Garriga o sobretot botifarres i les portaven a Barcelona amb cases, cada setmana els hi portaven. Doncs aquests que traginaven aquest menjar amunt i avall no feien res més que estraperlo i es guanyaven la vida així.
Del bombardeig de la Garriga, no, jo no en tinc cap record. Clar, era molt petit jo. El que recordo és que quan em vaig casar a la casa que vaig anar a viure, resulta que allà encara hi havien, que eren parets de seixanta, molt grosses, perquè era al centre del poble, una casa de molts anys, hi havia algunes esquerdes que el meu sogre em deia que aquelles esquerdes eren de quan,... del retruny que van fer les bombes a l'esclatar aquí a la Garriga.
La casa està... Saps on hi ha la llibreria d’en Biset? A davant de la plaça de Can Dachs, a davant hi ha una llibreria que venen diaris i venen... Al costat hi ha un portal, així rodó, de pedra, català. Doncs tot aquell edifici, jo vaig estar-hi cinquanta anys, de gendre. Hem vaig casar amb la filla d’aquella casa i vaig viure allà i a dintre la casa hi havia aquestes esquerdes, sí.
Tinc tres fills, dos nois i una noia. El gran viu a Barcelona que és professor a la Universitat i viu a Barcelona, però precisament, al repartir-se l’herència de la mare, que em vaig quedar vidu, dons ell s’ha quedat amb la casa aquesta gran al carrer que et dic i els altres germans s’han repartit la resta de l’herència, l’herència de la mare.
Ella era nascuda a Barcelona, de casualitat, perquè doncs en aquella època els meus sogres vivien a Barcelona i ella va néixer a Barcelona l’any 36 però de seguida d’acabar-se la guerra ja va venir a viure a la Garriga, perquè tenien la casa pròpia i lògicament aquí la vaig conèixer.
Els meus sogres vivien a Barcelona fixes, però la meva sogra i la meva dona se’n van anar a viure a Alpens, a la carretera que va des de Sant Quirze de Besora fins a Prats de Lluçanès, doncs cap allà, dins d’aquelles muntanyes, hi ha un poble que li diuen Alpens, i van anar a viure allà perquè així fugien dels bombardeigs que hi havia a Barcelona.
Quan es va acabar la guerra llavors, bueno, van tornar a Barcelona i llavors van venir a viure ja fixes a la Garriga que la casa era pròpia d’ells.
I bueno, ella tenia quinze anys i la vaig conèixer, jo en tenia dinou i mira, vam continuar junts fins que ella es va morir.
Clar, la guerra i tot això... jo tinc molta memòria, recordo les coses però és clar, si no les he viscut, no, un nen de sis anys és impossible, impossible.