Va néixer el 22 de maig de 1916 al carrer Càlabria de la Garriga. De professió fuster, també ha sigut el propietari d’una llibreria a la Garriga. Va estudiar als germans Maristes. El seu pare era carreter i la seva mare treballava en una botiga de queviures. Té tres fills: dues noies i un noi.
Jo a la meva mare no l'he conegut mai, es va morir que jo tenia 14 mesos, va agafar una meningitis, jo tenia germans més grans, i és clar, què va passar, el meu pare no em podia cuidar i a mi em van recollir que diguéssim, o vaig anar a viure, amb uns "tios" que vivien aquí al carrer Gran, al davant d’on ara hi ha el cine; que per cert, ells eren barbers i jo si no hagués sigut per coses de la vida, hagués sigut barber, me’n recordo que jo quan ja tenia 12 o 13 anys, abans de morir-se el “tio”, “pues” dissabtes i diumenges em feien remullar, posar sabó a la barba, o sigui que hauria acabat sent barber.
Per mi era una de les èpoques més felices que jo he viscut, perquè jo després quan ja vaig quedar-me, ja era gran. Abans de la República jo ja devia tenir 16 o 17 anys ben bé, jo me’n recordo que després tot eren mítings, jo anava a tots en els de dretes, en els d’esquerra, en els comunistes, em recordo que on ara hi ha el Bon Preu hi havia un cinema i l’Alhambra era l’altre, i feien mítings, allà els de la dreta i aquí els de l’esquerra, i jo recordo un que em va fer molta gràcia perquè aquí va venir a fer un míting el germà del Franco, l’aviador, que no sé si era el petit o el gran, em penso que era el més petit, que era comunista, jo vaig anar-hi, encara me’n recordo com si fos avui, un diumenge a la tarda, que per cert me’n recordo que era un diumenge perquè era l’aplec de Puiggraciós i en tornant de l’aplec vaig anar aquí, al míting, i sí, sí va parlar el germà d’en Franco que després... em penso que era del Partit Comunista però aquí no tenien seu, només n’hi havia un aquí, que era el doctor Fitó, el famós doctor Fitó, el pare, aquell era el president. Després me’n recordo d’un que van fer a l’Alhambra, si no m’equivoco de dretes que era una tal Pastora que en aquell temps era una personalitat, una dona; sí, sí, en aquells temps jo m’ho vaig passar bomba, bomba, en molts sentits, a més a més amb 16 o 17 anys tot és rauxa, no? No, no m’ho vaig passar bé. Després va venir la República i després van venir les penes. Perquè jo entre "pitos" i flautes vaig marxar de casa que ja devia tenir els 20 anys fets, i quan vaig tornar en tenia 27, "bueno" quan vaig tornar, a veure si ens entenem, aquells anys de guerra vaig anar al front de Madrid, en acabat ens van deixar estar gairebé 1 any i llavors ens van tornar a mobilitzar, quan jo vaig marxar de casa tenia 20 anys fets i quan vaig tornar, lliure del servei militar, en tenia 27. Ara, això sí, no vaig tirar mai ni un tiro, ni contra l’un ni contra l’altre, i vaig estar sempre a Madrid, tant durant la guerra com acabada, jo Madrid ho coneixia, en canvi Barcelona no.
Jo me’n recordo que anava als "hermanos" que eren Maristes, ens feien anar a doctrina, els diumenges a la tarda tenies d’anar a doctrina, això era obligatori, a mi a casa no m’havien fet anar mai, això volia dir que moltes vegades no hi anava, doncs la setmana que jo hi anava, cada dijous, hi havia el rector, que era mossèn Vic, no sé si n’has sentit a parlar, vaja, vaja rector, doncs a doctrina ens feien sortir a part i ens castigaven, ens deixaven sense “recreo” o ens feien sortir davant de tothom i ens posaven en evidència, com si fossis, no diré un "bitxo raro", però una cosa estranya. I quan va esclatar la guerra, jo vivia amb els meus tios, aquí una miqueta més amunt, tres portes més amunt i és clar treballàvem i teníem el taller aquí, “pues” als migdies a la una, bueno, des d'havent dinat fins a les dues que ens posàvem a treballar, aquí a l’església, a la paret, jugàvem a la pilota amb la mà, però això ja era tradicional, érem uns quinze i sempre els mateixos, nosaltres, els d’aquí el costat, els del Massó, en fi, i quan va esclatar la guerra, allà al carrer Consell on ara hi ha un edifici nou que no sé si fan coses de vidre o no sé què, allà hi havia la cooperativa que en deien, i també hi havia un bar i a fora al pati hi van fer com una pista de patinada que sempre hi anàvem i quan va arribar la guerra era un dissabte que em penso que allà hi feien ball, me’n recordo com si fos ara. Doncs estàvem jugant aquí fora com sempre, feia ja uns dies de la guerra i va venir en Farigola i ens va dir: -veniu amb mi que anem a cremar l’església. I nosaltres: -ja t’arreglaràs prou! I va treure la pistola i: -o això o us disparo un tiro! I bueno vam entrar a l’església en un racó i: “bueno que tenim de fer?” I a mi i uns altres ens va dir: “vosaltres poseu tots els confessionaris enmig de l’església”. I sí, sí, vam anar a posar entre quatre o cinc, després: “tu posa els sants”. Ens ho va fer apilar tot i quan va ser tot vam sortir a fora, va calar-hi foc. Mira són coses que es recorden, el Comitè, de quan es van revolucionar els pagesos... això abans de la guerra, eh? [No. Aquests fets varen succeir l’11 de gener del 1937]. Va venir la força pública de Barcelona, que tenien el local allà al carrer Gran on ara hi ha en Pibernat, no sé què va passar, no devien estar conformes amb alguna cosa, no ho sé.
Els estiuejants? Eren el fort de la Garriga en aquell temps, es barrejaven molt poc amb la gent del poble, jo sí, jo tinc amics d’aquells temps, però ells tenien els seus casinos; jo tinc amics, bueno tenia perquè ara ja són morts, però que eren senyors. Però no, no, es mantenien una mica apartats del pobles, vaja ells eren senyors eh? Tens de comptar que hi havia famílies que tenien tres o quatre minyones, eh? Xòfer, una ama de cria, tenien d’anar amb guants... Nosaltres aquí a casa havíem sigut els fusters del famós De Puig de Samalús, del castell, aquell castell de Samalús el conec més que els que hi viuen perquè hi anàvem a treballar cada dos per tres. Mira, per dir-te que deien i suposo que és veritat que ell tenia unes grans propietats a Viladrau, i encara segur que les hi té, anava de Viladrau a Samalús passant sempre per terreny seu. El famós Ignasi De Puig, ara hi deuen haver els néts o els besnéts, mig Samalús és d’ells eh? i té tres o quatre cases de pagès allà, a Can Torrents, ho sé perquè hi havíem anat a treballar, i aquella casa, no sé si hi has anat, anant d’aquí a Samalús per la muntanya hi ha una casa que em penso que ara no hi viu ningú, com en deien d’allà? Que també era d’ell, és clar era un gran propietari.
Durant la guerra a mi em van mobilitzar, jo vaig anar a Madrid, jo estava al Batalló de “Zapadores” del "Primer Cuerpo del Ejército", teníem el "cuartel" a Madrid en un convent, un convent de monges que estava a la plaça Comendadores, encara me’n recordo, perquè després d’uns anys vam voler anar-hi i vam anar-hi i encara hi era el convent, és a la part vella de Madrid, la part antiga, és una placeta petita, la dels Comendadores, en front hi ha el convent i allà hi vaig estar tota la guerra. Nosaltres fèiem d’enginyers, o sigui sortíem a treballar més que res de nits, nosaltres fèiem trinxeres en aquells temps, jo, la famosa casa de camp, Belchite, tot això, ho conec perfectament perquè hi anava a treballar, hi anàvem de nit, solíem sortir del cuartel havent sopat allà les 9, quarts de 10 i tornàvem quan clarejava. A l’estiu res però a l’hivern a Madrid "fotia" un fred... a més a més encara que no "fotéssim" res de tant en tant hi havia baixes, tiraven morters,... en fi, era la guerra; a mi no em va passar res, em van ferir però no em van ferir treballant, em van ferir anant pel carrer de Madrid, perquè la casa de camp de Madrid és gran, només hi ha el riu que ho separa, i a l’altre cantó hi havia uns nacionals, i tiraven, en deien, a tirar i una bala perduda em va tocar aquí en el colze, vaig sentir un cop i fixa’t si era perduda que no va tenir força i em va relliscar per l’os i em va anar aquí, sí, era quan queia, perquè ells tiraven en "balsa", no tiraven de dret. Jo me’n recordo que en un passeig que en diuen de la muntanya, que és tocant a la pendent de la casa de camp em van ferir, vaig estar 2 o 3 dies a l’hospital i res, res. Llavors em van donar permís i com que no podia venir aquí a Barcelona, perquè ja estava ocupada Barcelona, doncs vaig anar a un poble d’Albacete que en diuen Villarobledo, perquè hi havia dos sergents que ho eren de Villarobledo i em van dir: -¡ven a casa! I em van tractar molt bé, sí, sí. No hi he anat mai més a Villarobledo, no. Quan va acabar la guerra vaig tornar aquí i malament rai, la postguerra va ser molt dolenta eh? I bueno, a casa treballant. Al cap d’un temps em van demanar i vaig anar a Madrid, llavors em van destinar al parc central d’enginyers. Vaig fer-hi tota la "mili", tres anys. Estava... primer em van destinar al Pardo, al costat del palau on vivia el Franco, per anar-hi havíem de passar per davant, al cap d’un mes em van destinar a Villaverde Alto, al parc central d’enginyers i allà fins que em vaig llicenciar. Entre pitos i flautes van passar set anys, tres anys de guerra, un que ens van deixar i després tres anys de servei, si no són set, sis i mig, o sigui que...
Durant la guerra bé, bé, de tiro no en vaig tirar mai cap, però és clar, poc menjar,... però per mi el pitjor va ser amb els nacionals, o sigui, jo estava al parc i en van triar uns quants, i com que jo era fuster ens van fer anar a Villaverde Alto que estaven construint el parc central d’enginyers de tot Espanya, que per cert quan ara vaig anar-hi vaig anar-ho a veure, és clar aquest parc central el construïen presoners, era com un camp de concentració, nosaltres estàvem allà d’enginyers, després n’hi havia uns altres, una companyia d’infanteria que eren els que es cuidaven dels presos, però quan hi vam anar nosaltres com que allò s’estava construint doncs estàvem en uns barracons i menjàvem igual que els presos, i allò era horrorós. Va durar poc però et posaven el menjar i una botella d’aigua que no sabies què hi havia allà. Els presos molt malament, vivien en uns barracons de fusta, com els camps de concentració alemanys, has de contar que a l’estiu, perquè és clar, allò va durar anys, nosaltres ja no, vivíem en uns barracons nous molt macos, i a cada barracó hi havia tres o quatre; però aquella gent a l’estiu... a l’hivern fred, però has de contar que a l’estiu dormien a fora per les xinxes, és que en un barracó d’aquells hi havia 40 o 50 persones, i tot plegat gent que no havien fet pas res, eh? o sigui, tal com entraven de França, els posaven en un camp de concentració d’aquests, ells no en deien camps de concentració, en deien com de depuració. Allà m’hi vaig trobar dues vegades allò d’anar i: “que no em coneix?” Perquè és clar allà era cabo “furrián” jo, jo era l’amo de la cuina, això era una categoria i aquella gent es morien de gana, ”sí, no se’n recorda? Jo venia a estiuejar a la Garriga”, i estaven presos allà perquè havien anat a França i no havien fet res, no, i abans de tornar els tenien allà dos o tres mesos i no els donaven sou. Allà no podíem parlar català, ens deien: “hable cristiano”. Però depèn, jo vaig tenir un capità que si entre nosaltres parlàvem català, mai no ens havia dit res. En canvi n’hi havia que si et sentien parlar en català et deien: “¡oiga!”. O t’arrestaven. En fi, bestieses, bestieses.
Llavors vaig tornar i a treballar, aquí a casa els tios. Jo, gràcies a Déu, mai he patit gana, perquè els meus tios eren una gent molt solvent i això ens donava una mica d’avantatge, home. Passàvem com tothom, perquè tothom en passava en aquells temps de... però vaja, aquí no va faltar mai el menjar eh? teníem un hort, al cap del carrer, i allò ens ho fèiem per nosaltres. Però quan va anar bé el teníem igualment l’hort, i collíem tomàquets o mongetes o... D’estraperlo n’hi havia molt, aquell temps era el temps de l’estraperlo, i tant, aquí a la Garriga hi va haver molta gent que hi va fer molts “quartos”! N’hi havia 3 o 4 que anàvem en el tren d’aquí a Barcelona i tornar cada dia. Aquí venien aquests senyors amb pessetes i deien: -"bueno", a veure, durant l’hivern a mi baixa’m un quilo de botifarres. Hi havia molta gent que s’hi guanyava la vida, feien molts calers, eh? Els pagesos en van fer tots, home, si tu volies un quilo de mongetes o pagaves molt o els donaves alguna cosa d’intercanvi, o sigui, ells sempre tenien, no perdien mai, van fer calers. I hi va haver molta gent, a part d’això que van fer molts diners, n’hi havia dues que es deien les Feliues, dues germanes, saps on ara hi ha aquesta agència de viatges, aquí hi havia hagut una granja, doncs l’amo de la granja era un nebot d’aquestes, i aquestes cada dia anaven a Vic, a Vic compraven coses, després baixaven a la Garriga, pujaven a Barcelona, tornaven a baixar, això cada dia cada dia, això no es podia fer, però quan passaven per Barcelona els pagaven i ho feien per això.
Ui jo de la postguerra me’n recordo de moltes coses, ui! la Garriga si ha canviat, uf! Mira, només et diré una cosa, saps on és el barri de Can Noguera? Bueno, doncs allà hi teníem un hort, per anar a l’hort no hi havia pont i... o sigui ara agafes el carrer Cardedeu fins al final i baixes pel torrent, com n’hi diuen? De la cova? Doncs agafaves allà i baixaves a baix a la riera i hi havia uns taulons i atravessaves la riera per uns taulons, que quan baixaves rierada, doncs no podies, inclòs es tenien sempre lligats perquè quan baixava aigua se’ls enduia, això me’n recordo com si fos ara, sí. Fred, ara fa fred, sí, però jo havia patinat per sobre la riera que era plena de gel, mira si en feia de fred, érem canalla i anàvem a patinar sobre el gel.
Hi ha una cosa que jo mai he entès, a veure si ho sabré explicar, aquí durant la guerra es va matar a molta gent que no s’haguessin d’haver mort, però és que a l’altra banda van fer el mateix, ara bé, aquí hi ha una cosa, quan es va acabar la guerra, els que van fer-ho aquí tots varen pagar, en canvi els que van fer-ho allà no n’ha pagat cap. Ara s’ha d’oblidar això, jo trobo molt normal que els que ho van fer aquí, que n’hi havia de tot, perquè també es va afusellar a gent que tampoc no havien de fer-ho, però bueno, però hi ha una cosa que jo trobo molt normal, quan van fer-ho aquí, en llei, també hi havia de fer allà quan es va acabar. En canvi, els que van fer-ho aquí, tots són morts, en canvi els que van fer-ho allà encara són vius; i això no és just.
L’església va guanyar molt. Jo ara quan sento parlar aquests bisbes, tant parlar de l’avortament, diuen que això és un crim, però si aquests mateixos senyors van passejar durant 25 anys el criminal més gran que hi ha hagut a Espanya que és en Franco i el passejaven "sota palio", home, a veure, calleu, no digueu res. Ara, en aquesta gent se’ls té que excomulgar, perquè això és un crim, en canvi aquests senyors que són els mateixos d’abans, sabien que un senyor firmava cada dia 10 o 100 sentències de mort el passejaven sota palio i per més inri encara, portaven un braç o una cama de Sta. Teresa, home, home, jo a veure si... la gent catòlica jo la respecto com el que més, perquè jo tinc amics que ho són, però això no, això no, home. Eren els amos, en un poble eren els que manaven més, en aquells temps el rector era... mare, mare de Déu! Els de l’ajuntament normalment els posaven els de Falange, però amb el beneplàcit de l’església, o sigui, no haguessin fet un alcalde que el rector no hagués volgut. Indirectament eren els que decidien, però no només aquí, a tota Espanya.
Durant la República hi va haver molt canvi, la llàstima és que va durar poc, va ser un canvi radical! A mi sempre m’ha agradat molt llegir, i durant la República van fer una biblioteca pública, que era a la casa on ara viu el senyor Suñol, el farmacèutic, allà que era una casa vella, allà hi van posar una biblioteca pública. Jo me’n recordo que anava els vespres allà a llegir, que me’n recordo que hi vaig llegir les “20000 leguas de viaje submarino” del Julio Verne, me’n recordo de cada vespre anant-t’hi, i tant, sí home que van fer coses, i el projecte d’ensenyança era dels més avançats d’Europa, el del famós Ventura i Gassol, allò era un mirall d’Europa, allò sí que era un mirall d’Europa, i no com durant la guerra que érem el “bastión de la fe católica” i totes aquestes bestieses.
Després va desaparèixer tot, la biblioteca suposo que també, no se’n va tornar a sentir parlar més, jo després vaig marxar, no sé com va acabar tot plegat.
Durant la postguerra segur que hi havia activitats clandestines però jo per poder-ho assegurar no puc. D’oposició n’hi ha hagut sempre i forta eh? i els que ho feien en aquells temps es jugaven la vida perquè era una cosa molt seria eh? Escolta, t’agafaven per “rojo separatista” i ja estaves llest, eh? O qualsevol cosa, sí, sí, per això van haver moltes venjances personals; és clar, en els pobles tenim moltes desavantatges però tenim una avantatja, i és que ens coneixem, és clar, a mi em poden parlar de segons qui i jo puc dir sí o no, però jo sé el que era abans, entens?
A última hora la dictadura es va suavitzar, s’aguantava amb filferros, i la prova és que ell podia sortir allà a la Plaza de Oriente i reunir 100.000 persones, però la prova és que el dia que va caure estic segur que hi va haver molta més gent que va estar contenta que no pas que no, o sigui que això demostra que no, o sigui costa poc de reunir poc i menys en aquell temps, jo me’n recordo que aquí a la Garriga, jo no hi havia anat mai, perquè aquí a casa només érem 2 treballant i és clar, però quan hi havia una manifestació d’aquestes, els feien anar, portaven uns autocars i els portaven a la manifestació, per gust o per força, vull dir era igual, havien d’anar-hi, o sigui que no costa gaire reunir unes quantes persones. Hi havia la Falange, el Frente de Juventudes que tenien les seves seccions, com tot, tenien el seu local... em penso que el local de la Falange va estar durant molt temps aquí en aquesta casa que encara... aquí al carrer de Samalús, a l’entrar que hi ha una casa nova, doncs a mà esquerra que hi ha aquella tan alta, tan maca, em penso que allà havien tingut el local, em volta pel cap [l’entrevistat es refereix a la casa de la Família Jardí, al primer pis]. Després en tenien una altra... no sé, perquè com que jo no he volgut mai tractes amb aquella gent... jo no m’he ficat mai amb ningú, però com que no eren del meu tarannà, doncs no...
Jo vaig posar la papereria quan tenia 35 anys. A veure, quan es va morir el tio, allò va quedar entre el meu germà i jo, i jo vaig veure que per tots dos... per un, “bueno”, però per dos... a més a més, aquestes coses a la llarga sempre acaben malament, i bueno, em vaig espavilar per mi, i vaig posar una llibreria, no on la tinc ara, no, en una casa que ja no existeix, abans de cal Matador al carrer Gran, hi havia una casa petita i vaig llogar una entrada, i allà hi tenia una micro-botiga que venia quatre altaveus i diaris, ara, jo repartia els diaris de tota la Garriga cada dia, bueno jo i tres o quatre en bicicleta, tant si plovia com si nevava, després tenia els diaris de l’Ametlla, també eren meus i els del Figaró. En aquests pobles tenia un que m’ho feia i després la cosa va anar creixent, creixent i després va sorgir la oportunitat de llogar aquella botiga, que la vaig haver de fer tota nova perquè era una casa vella i mira no m’ha anat malament, gràcies a Déu, després vaig posar la loteria, en fi...
Quan vaig saber de la mort d’en Franco jo vaig tenir una alegria molt grossa, la veritat, no et diré una cosa per l’altre, perquè enganyar-te, jo estava a la botiga, és clar amb els diaris allà... jo em pensava que canviaria més eh? Es va pecar del que sempre es peca: de bona fe, si hagués sigut al revés... mira, quan ho van fer ells ho van fer ben fet, però en fi.
Jo he anat a votar sempre, a més jo a qui votar ho tinc molt clar, o sigui, a veure: jo parteixo de la base, no sé si vaig equivocat o no, que només puc votar a un partit català, perquè sé que els altres a mi no em daran res, jo he viscut 6 anys a Madrid i sé com pensen i com fan aquella gent, jo de Madrid no hi tinc res a dir, encara hi tinc amics, però jo sé que ells a mi no em daran mai res. I de partits catalans n’hi ha molt pocs, no haig de rumiar gaire jo per votar, o voto a uns o voto als altres.
Aquelles eleccions del 1977 tothom les esperava, allò va ser com si obrissin una finestra, la gent estava... t’estàs ofegant i t’obren una finestra i respira fondo, com ha passat ara amb l’Aznar, matisant-ho una mica, però la sensació... jo t’ho dic perquè és clar, a la botiga, vulguis o no vulguis parles, parlaves amb molta gent i és clar, ho notes, saps? A veure, jo a la botiga sabia el dia que guanyava el Barça i el dia que no guanyava el Barça, perquè venia un i deia: -oh! Ha guanyat el Barça! Això t’ho deia gent que ni l’havien vist mai ni l’havien anat a veure, però els hi era igual. Va ser com si un es revifés una mica.
Allà a Madrid em van tractar molt bé; ara, una cosa sí que no falla, almenys mentre jo hi era: “estos catalanes...” però “ojo”, tu deies que eres català i no et tractaven igual que un que era de Jaén, eh? Sempre ens deien de tot: “que sois así, que sois asá...” però tu anaves a algun “puesto” a presentar-te o el que fos i et deien: “usted de dónde es. -De Barcelona. –Aaah...”, i tot això, sí. Però et tractaven molt millor que no pas si eres de Jaén o si eres de Màlaga,... oh, i tant! I suposo que ara continuarà igual. Això crec que passava perquè encara que ells no vulguin ells saben que nosaltres som diferents, sí, sí, inclòs a la "mili", en el parc d’enginyers, “esos catalanes, esos perros catalanes...” però quan van haver de fer un jefe de cuina em van fer a mi! I a les oficines tot eren catalans, és clar això també té una explicació: molts d’aquests pobres no sabien ni llegir ni escriure, això ho veies quan et mobilitzaven i arribaves i veies arribar els catalans que tots érem iguals amb la maleta i així, llavors veies arribar aquella pobra gent amb un farcell a l’espatlla i... ara, per ells ha canviat, i jo me n’alegro, perquè jo durant la "mili" havia fet amistats amb aquella gent i eren persones com nosaltres eh? vés que no siguem millors que ells, no, no, tots som iguals, n’hi ha de més bons de més dolents... teníem l'avantatja en aquell temps que... o sigui el nostre nivell era molt superior al d’ells, degut, no sé, degut a mil coses; és clar, a nosaltres... pensa que tot el que es coïa a Europa per arribar a Espanya havia de passar abans per aquí, això és una cosa que no falla; o sigui, quan ells ho rebien, nosaltres ja feia estona que ho teníem, i és clar, això a la llarga es coneix, es nota, es palpava, teníem més do de gent, allà n’hi ha que en tenen més que nosaltres però en conjunt, era diferent, era diferent, aquella gent jo me’n recordo que a la "mili", doncs parlaves amb gent: -Doncs sí, doncs a casa compràvem el diari. -Cada dia? Ah no, nosaltres un dia a la setmana. I compraven El Caso, no saps tu el que és El Caso, uf! El Caso era un diari que sortia cada setmana a tota la resta d’Espanya que només portava crims, el "Crimen de Cuenca"... bueno, El Caso era com una institució a Espanya, hi havia pobles que la premsa no els arribava, però El Caso cada setmana... és clar,... no sé com explicar-ho: el seu món era més petit que el nostre, ara, millor per ells, ha canviat, però en aquells temps, ho veies de seguida a la mili, al nord eren més semblants a nosaltres, sí, però al sud, a Extremadura, de molta part del llevant, fora de València, de la capital, tot era... es notava de seguida, Castella Déu n’hi do, són diferents, jo ho veig, ara no, gràcies a Déu sembla que la cosa... però en aquell temps es notava eh? I tant! O sigui tu anaves a les oficines, unes oficines qualsevol i si n’hi havia 30 n’hi havia 20 que eren catalans, però clar no es que fossin "tontos", però si necessitaven escrivents, agafaven gent que sabia escriure, i n’hi havia molts que pobrets no sabien escriure.
I mira, ara anem vivint esperant, esperant, ens morirem aviat, oh, s’ha de morir tothom en aquest món, jo mentre que quan em toqui sigui curt, lo demés ja ho tinc tot fet jo, tinc fills, gràcies a Déu tots bons, tots es guanyen la vida, que això és molt interessant, tinc néts, tots bons i sans, que més vull! I amb la meva senyora no ens falta molt, bueno ens falta molt però el que ens falta no ens ho pot donar ningú, 30 anys de menys! O sigui que escolta, jo no em queixo pas.
Estava fent el servei a Madrid amb els nacionals i em van donar permís per venir, passat Nadal ja era, i me’n recordo que el tren que jo venia, passat Saragossa venint cap aquí, un poble que en diuen Belille de Ebro, vam xocar contra l’exprés que venia de Barcelona, no sé si era el 29 o 30 de gener a les dues de la matinada, amb un fred que fotia, és clar els vagons van quedar... a mi no em va passar res, però hi van haver molts ferits, molts morts... aquella mica d’aigua que queia dels vagons quedava gelada a l’acte, eh? i això és curiós, l’endemà quan es va fer clar, que havíem de vigilar que no ens "birlessin" la maleta, perquè sembla mentida, eh? La meitat de coses van desaparèixer eh? qui va ser? No ho sé. I "coi", en veig un que estava esmorzant i era un d’aquí la Garriga, de la meva quinta, l’Aspa, l’Anton Aspa, que ara és mort. Vaig anar allà: -vine, seu, esmorza! Ell venia cap a Madrid; en aquell temps agafàvem el tren, que allà a Madrid sortia a les vuit del vespre, i arribava aquí a Barcelona al migdia de l’endemà eh? I si agafaves un correu, aquest parava a cada estació, o sigui que jo m’he trobat amb tot...