Principals temes tractats:
- Els records de la guerra i de la postguerra a Andalusia.
- L’arribada a Catalunya: detencions d’emigrants a Montjuïc.
- L’ús del català.
- Guerra i infància
RAFAEL AMADOR: Jo recordo els bombardeigs de quan era petit. Al barri hi havia un refugi i ens portaven allà. Tenia uns quatre anys. Me acuerdo de los aviones que pasaban por el barrio. Nos metían allá dentro.
De hambre durante la guerra había, pero cuando se pasó mal fue por la posguerra. No había nada porque no habían plantado nada y los campos estaban abandonados. No hi havia res.
Mi padre era republicano. Echaba mítines y todo, hacía conferencias. No lo pararon porque trabajaba en un taller de fusta de allí en Granada y el jefe era capitán de los nacionales. Después de la guerra el jefe le hizo una carta para salvarle, porque ya iban a buscarle.
RAFAEL NAVARRO: El meu pare també era republicà. Estava a la guerra de soldat, i venia de permís. Ell estava a cavalleria a València, però no li va passar res. Mentre ell era a la guerra jo estava a casa amb la mare.
A un poble del costat del meu gairebé van enterrar viu un sacerdot. D’això me’n vaig assabentar quan era més grandet. Van cremar coses religioses. Allà a Andalusia la gent és molt religiosa.
També hi va haver gent que s’amagava de la guerra. Hi havia gent que s’havia amagat a cortijos al mig de la muntanya i s’havien quedat a viure-hi durant anys.
També recordo quan van entrar els nacionals, tota una desfilada de les tropes que entraven al poble. Venien de Granada i anaven cap al sud. És la imatge que tinc més present.
R.A: Había conflictividad. Mi padre nos decía que no se ponían de acuerdo. Cada una iba por su banda, y por esto hubo la guerra. Los trabajadores eran todos de izquierdas, y los burgueses y capitalistas eran de derechas.
En mi barrio había un refugio. Lo llamaban la cueva. Había veinte críos, algunas personas mayores...
Durante la guerra no íbamos al colegio, estaba todo paralizado. Y luego fuimos niños y niñas separados. ¡Uy, si nos castigaban! Nos picaban las manos con una regla. A veces te ponían con los brazos abiertos y con unos libros en las manos.
R.N: La regla amb què et pegaven era com la pota d’una cadira. També t’estiraven de les patilles. Tenien una mala llet... També recordo que anàvem allà amb la bata, i feia molt fred a l’escola.
Jugàvem a ‘canicas’, a la ‘peonza’, a jocs de córrer i atrapar-se, amb un ‘aro’... Els diumenges anàvem més ben vestits, això abans es notava més que ara. Nosaltres anàvem a missa els diumenges, hi anàvem per tradició.
R.A: Había un amigo mío que cuando él iba al futbol su hermano se tenía que quedar acostado. Y es que había un traje para los dos! No es broma, no...
R.N: De festes importants hi havia ‘la feria’, que era com la festa major. S’engalanava tots els carrers, es feien balls... Tothom anava mudat i era una setmana de festa. Ara la gent que és d’allà aquest dia encara hi va i els diuen ‘los catalanes’.
R.A: En Granada la fiesta más importante es el Corpus.
R.N: Al front hi va anar el meu pare i un germà seu, que encara era més republicà. També recordo d’un altre oncle meu que havia anat a la batalla de l’Ebre i sempre m’explicava que allò havia sigut la batalla més gran d’Espanya.
Després de la guerra hi havia estraperlo. Els estraperlistes arribaven en tren i de vegades corrien per sobre els vagons perquè no els agafés la policia. Portaven oli, pa arròs, sucre... Avui tirem una ampolla d’oli encara que en quedi, i abans pagaves per tenir-ne una mica. En aquella època a la botiga sempre ens ho apuntaven tot. El meu pare enviava diners i nosaltres esperàvem que arribessin els diners. Mentrestant, la meva mare anava apuntant.
R.A: También había las cartillas que rellenabas con unos cupones. Esto daba para lo justo.
R.N: El meu avi tenia una finca i set fills, i tots vivien del camp. Tenien animals, vinyes, verdures, blat, oli, ametlles, pollastres, conills, porcs... Però els meus avis no eren gaire generosos. Hi havia un rebost ple de coses i ho havíem d’agafar d’amagat. Recordo que menjàvem sense pa. El meu pare quan venia sempre em deixava un trosset del que tenia a la carmanyola. Ell de vegades es quedava menjant farinetes amb una cara de pomes agres... Les farinetes no s’han de mastegar, perquè no hi ha res per mastegar!
- Final de la guerra.
R.A: Éramos muy pequeños. Recuerdo que mi padre tenía los libros de García Lorca, porque leía mucho. Los tenía en un baúl porque estaban prohibidos... Los guardaba allí entre la ropa...
R.N: Jo recordo quan van entrar els nacionals. Anaven entrant i estaven contents. La meva família no va quedar contenta. Un oncle per part de mare va estar a la presó i el meu avi també, perquè havia sigut segon alcalde una temporada. No hi van estar molt temps, però hi van estar. Ens vam sentir més vençuts que vencedors. La gent d’allà érem molt d’esquerres.
- D’Andalusia a Catalunya.
R.N: Vaig venir aquí als 17 anys. Vaig venir sol perquè tenia família a Súria, i allò va ser una odissea. Això que diuen ara dels immigrants que ho passen molt malament, jo ho vaig viure tot i estar dins d’Espanya. Em van detenir a l’Estació de França. Recordo que venia amb dues dones i una tenia un fill. No eren de la meva família però anaven a Manresa com jo. A l’estació de França va venir la policia i ens va demanar la documentació. En aquella època venia molta gent i aquí, Catalunya s’estava carregant de gent i no volien que en vingués més. “Documentación?”, em van preguntar. I jo no duia ni carnet ni duia res, només un certificat que m’havien fet a l’Ajuntament que deia que era un noi de bona conducta. I van preguntar: “I vostès on van?”. Vaig dir que anava a Súria perquè tenia família allà. Ens van dir que anéssim amb ells. Vam pujar cinc persones en un taxi. Una d’aquelles senyores, que era soltera i gran, plorava. Es va marejar, va vomitar al cotxe. Ens van portar a comissaria i ens van fer les mateixes preguntes. Vaig dir el mateix, que anava a Súria, que hi tenia família i feina. I un altre cop al taxi, i cap a Montjuïc.
Un cop a Montjuïc jo no sabia on era... Em van donar un plat d’alumini i coberts dels que donaven als soldats durant la guerra. I recordo que hi havia una tomba allà al mig d’una persona que s’havia mort. I hi havia un pati ple de gent, amb un canal al mig on corrien els orins. Jo estava molt espantat. Era la primera vegada que sortia del meu poble, no havia sortit mai i veia tot allò. Duia la maleta que portava del poble, que me l’havia fet a un taller de fusta. Vaig preguntar què passava a un home que hi havia per allà, i em va dir: “Uy, aquí nos detienen. Aquí hay gente que lleva dos meses. Cuando hay un vagón completo, los devuelven a su tierra. Yo ya llevo quince días aquí”.
Al cap d’una estona em van avisar i em van fer deixar la maleta allà on estàvem. Jo pensava: ‘Ara he de deixar això amb tota aquesta gent aquí?’ I li vaig dir a un noi que me la vigilés. A dins em van fer les mateixes preguntes. Ho vaig tornar a explicar. Jo estava molt espantat i, al cap de quatre o cinc hores d’estar allà, em va cridar i em va dir que ja podia marxar. I jo vaig pensar: ‘On vaig ara?’ Tenia els diners justos per agafar el tren. Vaig pensar d’agafar un taxi per anar a l’estació. Anar a l’estació i cap a Manresa, i després cap al poble. Llavors també va sortir aquella dona. Ens vam tranquil·litzar una mica, però aquella dona seguia plorant i desesperada. Vam agafar un taxi cap a l’estació i cap a Súria. A Súria vaig estar-hi dos anys i “pico”, fins que vaig anar a la mili.
A Catalunya vaig venir sol perquè al poble em tocava treballar al camp i jo no ho volia. Vaig estar un temps en un taller de mobles però va tancar... Tenia família que treballava a les mines de Súria, però jo a les mines tampoc no hi volia treballar. Quan ja estava a Súria vaig pensar: ‘Si ho sé me’n vaig al meu poble!’. De fet, quan em van detenir a Montjuïc el que volia era que m’enviessin al meu poble i tornar a casa. Estava desesperat.
A Súria vaig passar un mes que no trobava feina, perquè per entrar a una mina ja em quedava al camp. Després vaig anar a la mili, que per sort o per desgràcia em va tocar fer-la a l’Àfrica. I mira, jo que no havia sortit mai del meu poble i sempre havia sigut un noi més aviat tímid, vaig rebre bufetades per tot. Allà a l’Àfrica vaig fer de tot, tot el que un soldat fa.
Quan vaig acabar vaig venir a la Garriga, que ja la coneixia perquè el meu pare ja havia estat aquí. El meu pare era una aventurer i anava sol sempre, havia estat a Lleida, Tarragona, Girona, aquí... Enviava els diners a la mare, però al final sempre tornava cap al poble. Un cop jo ja estava a la Garriga vaig portar el meu germà cap aquí, perquè el vaig anar a veure al poble i vaig veure a un pagès que feia pena. I més tard ja van venir el meu pare i la meva mare. El poble era molt petit, només tenia uns 3000 habitants. A la Garriga ja n’hi havia 8.000.
Aquí de seguida em vaig posar a envernissar mobles. Quan vaig arribar no coneixia a ningú, de vegades trobàvem algun paisà que era d’allà on érem nosaltres. És dur, és dur. Primer vaig estar a la Fonda Prat, després a casa d’un cosí del meu pare que ens va acollir fins que vam trobar un pis. Més tard em vaig casar amb una noia de la Garriga i després vaig muntar una fàbrica de mobles (Hermanos Navarro), vaig tenir botigues de mobles... La veritat és que hem lluitat molt, hem lluitat molt...
R.A: Yo estaba en casa de mi cuñada en la calle Rocafort y trabajaba en la calle Mallorca de escultor. Un día salía un anuncio en la Vanguardia que decía que hacía falta un escultor en la Garriga, y era Ramiro (?), que había puesto un anuncio. Y fui y allí me quedé.
Yo vine a Barcelona porque en Granada ‘en plan artesanía’ te pagan cuatro duros. Yo primeramente me fui un año a Oviedo, porque tenía una tía allí. Estuve trabajando con otro de Granada a medias. Pero cuando ya me vine, ya me vine a Barcelona porque aquí tenía a mi cuñada.
Así que me puse a trabajar en la Garriga, pero me casé en Granada en 1961 cuando tenía 27 años.
R.N: Jo el català no l’havia sentit parlar mai. Quan vaig arribar a Súria hi havia el meu cosí que ja parlava català. El meu cosí em deia: “Va, ¡vénte conmigo a Manresa!”. Però no volia perquè els seus amics parlaven català i jo era una mica tímid. No hi estava a gust i gairebé volia marxar d’allà.
Tothom ens va acollir bé, però sempre et poses al costat de la gent que parla com tu i és com tu. Jo parlo en català amb la meva dona però ella em parla en castellà.
- Coses del franquisme.
R.N: Recordo que n’hi havia uns quants que s’havien amagat. Quan hi va haver el cop d’estat aquell hi havia gent que havia marxat del poble. A Barcelona també perseguien molta gent. Hi havien molts presos.
Sí, pel franquisme s’havia de parlar en castellà, però jo sempre que anava a veure el meu sogre i la meva dona parlava en català. Quan vaig muntar la fàbrica molta gent catalana també parlava en català.
R.A: Pero en la mili no, eh! Los catalanes no se podían reunir.
R.N: Quan vam arribar a la mili ens van dir: “Aquí nada de gallego, catalán y valenciano, eh!”.
De mica en mica el règim es va suavitzar. Al principi ens feien saludar amb la mà i cantar cançons. Si anaves a una festa i no aixecaves la mà te la carregaves.
Quan va morir Franco vaig sentir una mica de por. No sabia què passaria, i just llavors, que teníem un nen petit i començàvem a estar una mica bé...
A les eleccions del 1977 vaig votar, ens feia il·lusió. Jo he anat sempre a votar.
Jo, particularment, tampoc vaig viure una dictadura molt dura. Quan vaig començar a muntar una empresa mai no em van posar cap trava. Vaig començar sense diners, després vaig posar una fàbrica i vaig arribar a tenir trenta-cinc treballadors. La dictadura no em va afectar en aquest sentit. Vaig tenir les mateixes oportunitats que un habitant d’aquí i fer coses que allà (al poble) no podíem fer.
Ara allà és diferent que abans, ara hi ha gent que viu millor que nosaltres. L’última vegada que hi vaig anar vaig veure que hi ha gent que viu la mar de bé. Nosaltres ara ho tenim tot aquí i no hi tornaríem al poble, però de vegades s’enyora.
R.A: Ahora llevamos más tiempo aquí que allí, pero las raíces son las raíces, ¿no?