Quan va acabar la Guerra van detenir el meu pare, perquè el van trobar en una llista de defensa passiva de l’època del Comitè. La defensa passiva era defensar la població, però sense armes. I a ell l’havien apuntat, però no era del Comitè. Tot i així, el van agafar i el van tenir dos o tres dies a la presó.
Aquí a la Garriga el que va passar és que hi havia dos hospitals de guerra: el balneari Blancafort i l’Asil hospital també ho va ser. Els ferits al front de l’Ebre els portaven en aquests hospitals. Hi havia metges que després han sigut famosos: Gil Vernet, etc. Eren aquí a la Garriga i tinc entès que aquí és on van fer les primeres cures amb ferro: allò que posen peces de ferro per agafar els ossos. Hi havia quantitat de ferits... Llavors això comportava que molta gent de la Garriga treballava en aquests hospitals i l’hospital rebia aliments, per això, per aquí circulaven aliments clandestins, d’estraperlo.
Al final de la guerra tothom estava content perquè s’acabava. No és que esperessin l’entrada de Franco perquè havia de ser la panacea, no: ho esperaven perquè s’acabés la pressió de la guerra.
Durant la guerra la gent posava Ràdio Sevilla, en Queipo de Llano, perquè en aquella època els ràdios no eren com ara: havies de tenir una antena molt alta i llarga fora per poder sentir l’emissora i feia una mica de xiulet, de vegades, l’antena. Els del Comitè es van enterar que la gent escoltava això i van fer portar totes les ràdios del poble al Comitè, sota pena de mort perquè ningú pogués escoltar allò.
El dos de gener [en realitat, fou l'1 de febrer del 1939], quan l’entrada dels “nacionals” a la Garriga, tots n’estàvem pendents. El que passa és que (els “nacionals”) van estar dos dies encallats aquí a Llerona i és clar, era un interpàs. Però llavors quan van entrar es va haver acabat... Jo recordo que vam començar a veure cavalls per les carenes aquestes d’aquí de la serreta. Van fer la ferradura i quan van tenir bloquejat per dalt llavors van venir cap aquí.
Quasi no va haver represàlies: les que hi va haver eren producte de denúncies i van tancar alguna gent a la presó, en males condicions... molts eren d’esquerra. Em sembla que només van matar dues persones: un en Ventura, de Cal Bord, que en diem, i un altre em sembla que era en Llopis, que havia sigut del Comitè [segons dades de l’estudi de Joan Garriga i Andreu, un total de 7 garriguencs foren afusellats pels franquistes, un cop entraren les tropes dels “nacionals”. Entre aquests, però, no s’identifica cap “Llopis”. Veure llibre “Revolta i Guerra Civil a la Garriga”]. Però els "jefes" del Comitè van marxar. N’hi va haver un que va ser un cas molt curiós, l’"Argentinito": aquest era el més sanguinari que teníem aquí. Aquest individu va marxar i quan era a França o Alemanya –no sé on era- el Hitler, d’acord amb en Franco, va fer una estratègia; va demanar gent que sabia remenar armes per muntar una espècie de grup armat d’èlit i entre ells s’hi va presentar l’Argentinito. Era una trampa per enganxar-lo i llavors el van portar cap aquí. Segons va dir el diari, aquí el van portar a la presó i se li atribuïen més de 200 assassinats. Es veu que el tenien detingut em sembla que a Granollers i s’escapava i el van matar: suposo que van aplicar la llei de fugues. Recordo que venia a casa a fer fundes de pistoles i tenia unes mans! Mare de déu! No havia treballat mai. I era ferroviari!
Un cop acabada la guerra com que a casa no érem polítics no ens vam sentir ni vencedors ni vençuts.
Acabada la Guerra, l’any 39, el meu pare em va fer anar a estudiar a Barcelona, a l’acadèmia Cots. Era un horari flexible, de dies i hores, i podia combinar-m’ho com pogués. Un parell d’anys, hi vaig anar.
La postguerra també va ser dura: perquè per castigar en Franco, Europa ens va deixar aïllats totalment i els que les vam passar canudes vam ser nosaltres. Clar, mentre va durar la Guerra tot el jovent estava al front: els camps i tot això no es podien conrear.
La cartilla de racionament va durar ben bé fins el 50 però a última hora ja no servia per a res.
Jo vaig fer el servei a Melilla: era el secretari del coronel Francisco Gimeno Gonzalo y Aramillo, que em sembla que era de Còrdova i era molt bona persona, molt: un aristòcrata era. Era un professional: amb això ho dic tot, oi? Ell era íntim amic d’en Franco i d’en Queipo de Llano: quan escrivia a en Franco, li deia “amigo Curro” i era el mestre d’equitació del rei Alfonso XIII. Jo era el que feia tota la correspondència d’ell. I, és clar, jo havia de llegir cartes d’en Franco, d’en Queipo de Llano... no oficials: privades! I per tant hi ha moltes coses que vaig prometre no explicar... perquè hi va haver massa coses que jo vaig viure que avui serien impossibles. Em va dir: “tu aquí ets com una màquina: fas la teva feina i quan surts d’aquí, no tens memòria”. Alguna cosa sempre es trenca però en general ho he respectat, això. Una vegada vam venir uns oficials a fer una conferència i em van demanar que els ajudés escrivint a màquina. Un d’ells havia d’explicar les característiques del soldat espanyol i va escriure: “el soldat espanyol és l’únic que pot aguantar en una trinxera una setmana amb una llauna de sardines”. Em diu “què et sembla, acabarà bé això?” I li dic: “home, no, el tractes de burro!: és l’animal que amb menys alimentació rendeix més!”
El viatge per primer cop a Melilla el vaig fer el 44: encara no era casat –en aquella època ens casàvem quan ens guanyàvem la vida, no com ara!-, tenia 21 anys. M’hi vaig estar dels 21 als 23 anys, allà. Ens van portar primer a Barcelona, allà ens van fer anar primer a Intendència i després a l’Estació de França i ens van ficar en vagons de tren de fusta, de càrrega. Érem 42 en un vagó: ens ajèiem com podíem... Ens van portar a Madrid i de Madrid a Màlaga: em sembla que vam estar tres dies fins arribar a Màlaga i allà ens van carregar en el vaixell -un vaixell gros: anàvem dos o tres mil...- i ens van portar a Melilla. Teníem una mica de por però tampoc allò... la por normal del que no coneixes. Un cop arribats al port de Melilla molts van caure desmaiats pel sol... és clar, després de quatre dies en aquestes condicions i 24 hores de vaixell. Allà mateix al port ja vaig conèixer un que ens vam posar a enraonar i em va ajudar a portar la maleta al "cuartel".
Vaig estar de sort: quan ens van demanar quin ofici teníem jo vaig dir que guarnicioner. Em podien destinar a cavalleria, on anava tota la gent que venia del camp. Però trobar a algú que sapigués coses d’oficina era molt difícil, i jo sabia escriure a màquina, sabia comptabilitat i llavors de seguida vaig entrar de dret a l’oficina.
T’explicaré una anècdota: durant aquell temps van començar a llicenciar gent i, és clar, els regiments anaven quedant amb menys gent i els duien de Madrid. Llavors van venir al "cuartel" on jo estava 200 o 300 d’altres regiments i sé que buscaven algú que els ajudés a les oficines. Van posar una màquina d’escriure allà fora el pati, que anessin fent cua, i ens anaven prenent l’afiliació i amb un company que estava allà amb mi dic: aquest em fa respecte, a veure si ens podrà ajudar. Dic: “a veure, nom?” Diu: Jesús Martínez Guirado, natural de Jaén. ”Un altre xarnego”, dic. I em respon: “Vols que et foti una hòstia?” Vivia a Terrassa i de professió era linotipista. Li dic: “seu aquí a la màquina d’escriure, ja tens feina, noi...” I ens vam fer la mar d’amics. I és que aquest de Jaén ens corregia el català! Això és una anècdota maca eh?
Però treballant en aquest lloc no menjàvem millor ni res: al contrari, moltes vegades havíem de treballar a l’hora de dinar i en acabat, havíem d’agafar el que podíem... però érem respectats, bastant respectats, perquè ens necessitaven. I a l’oficina érem tots catalans i parlàvem sempre en català, a totes les oficines, a davant dels oficials i ens ho toleraven totalment, perquè ens necessitaven.
En aquests tres anys vaig aprendre molt, de la vida. Perquè a l'estar tant de temps amb persones de tot tipus, des de lo més atrotinat fins a marquesos, aprens de tot.
En tornar ens van portar en vaixell directament des de Melilla a Barcelona i el 47 em vaig casar. Havia començat a festejar amb la meva dona en un permís: vaig tenir dos permisos en tres anys i mig i ja ens coneixíem des de petits, de tota la vida. Ens havíem creuat algunes cartes mentre jo era al servei. En un permís vam dir: “escolta festegem i s’ha acabat”. De viatge de noces vam anar deu dies a Mallorca, on anava tothom aleshores. I hi vam anar en avió. Després em vaig posar a treballar a la botiga de casa però després la vam tancar, vam canviar d’activitat. Tot el que era la botiga va passar a ser confeccions de nen, encara hi continua el meu fill.
No hi va haver gens de repressió franquista contra el català, a la Garriga. Alguna vegada sentíem allò de “hable usted el español” però... més aviat ens ho deien en llocs com al Sindicat Vertical. Un dia, en una reunió ens van tractar de comunistes perquè no parlàvem el castellà. Era una reunió on hi havia el president de Falange de la Garriga, Joan Reig, molt amic meu, i va dir a aquest que ens acusava: “Un momento: los rojos que usted dice hablan catalan como la mayoría de nosotros”. L’altre, que era un càrrec de Falange, va haver de callar. I sí, era obligatori el Cara al Sol al cine però, a veure, menjàvem "algo" i ja estàvem contents: així de clar! O sigui, després de passar totes aquelles penalitats això ho toleraves!
Les entitats de la Garriga com Acció Catòlica i el Patronat van seguir sent igual de catalanistes durant el franquisme. Tot era en català, normal. La parròquia va començar a fer els sermons en castellà però molt aviat va tornar al català: pobre home, el mossèn, passava les seves per enraonar en castellà!
D’activitat clandestina n’hi va haver alguna però no va fructificar, almenys entre els que jo em movia més. No ens hi anava res i preferíem no embolicar-nos. Ells van intentar muntar "algo" però no manifestacions: coses més petites. Però no va resultar... Mira un poble està quiet mentre passa gana; quan el poble comença a aixecar les orelles és quan té teca de sobres... "vale"? Doncs aquí acaba tot! Quan passes gana i misèria, ho acceptes tot amb tal de menjar.
Tampoc vaig conèixer cap exiliat.
Hi va haver poca diferència entre abans i després de la mort de Franco; la vida del poble ha sigut la mateixa. El 20 de novembre del 75 ho vam veure per la "tele", la mort d'en Franco. Ja es veia venir, feia temps que era ja només com una figura de pessebre, com una marioneta: "fotia" pena! Quan ho vaig saber no em vaig alegrar especialment, en absolut, ni tampoc vaig tenir por: el clima no era perque hi hagués un altre cop d’estat. No ho vam celebrar, aquell dia vam fer vida normal: va ser una cosa per ignorar-la.
La gent es va tornar apolítica potser per sistema: com que no hi havia partits polítics, no hi havia política. Va morir Franco i va començar a néixer novament la política. Perquè ja n’hi havia, de polítics: recordo en Jordi Pujol, que devien ser els anys 50 o 60, rètols al carrer “Llibertat per Jordi Pujol”, en manifestacions, que l’havien tancat a la presó. Corria un risc, el que es manifestava. Però, és clar, tenies fills i treballaves i no respiraves, diguem, consideraves que no es guanyaria res. Equivocats o no, no hi vam donar més importància que aquesta.
El 77 aquí a la Garriga hi va haver eleccions però la gent ja havia votat abans: jo tenia un bon amic meu aquí a l’Ajuntament, que es deia Pere Ballús. Ell sempre em pressionava perquè entrés a l’Ajuntament però jo li deia que si no era en democràcia no en volia saber res, que aquell tipus de política no m’agradava i no hi volia participar-hi, per tant. Si era una altra cosa que no fos política, podia comptar amb mi. Un bon dia em diu “l’Asil Hospital et necessita”. Li dic: “ara m’has fotut, no et puc dir que no.” Era l’any 60: vam començar a fer una campanya per l’Asil-Hospital perquè vam voler fer democràticament la Junta de l’Hospital i per això vam fer eleccions per la junta; entre ells hi havia el president de Falange, en Joan Reig! Ell va sortir president de la Junta. I tingués en compte que allà ens van acudir les mares de "nanos" que havien sigut del Comitè i se les va atendre amb totes les atencions que vam poder, principalment per part d’ell... és gros això eh? Jo hi he estat 40 anys, en la Junta aquesta, i amb en Joan Reig ens vam fer la mar d’amics en els anys que vaig estar amb ell...
També he estat president del polígon industrial Congost durant més de 20 anys. I ara encara estic enganxat i no em deixen marxar: sóc el president de l’ADF (Associació de Defensa Forestal) Montseny-Congost.
A tots ens va fer molta gràcia poder tenir una altra vegada la Generalitat però jo dic que en Tarradellas de president... a sant de què?
Sentim més (de forma positiva) recuperar el clima humà i el clima que hem respirat tota la vida a Catalunya que no pas el clima de partit polític.
El 77 tots vam anar a votar i va sortir com va sortir, alabat sigui Déu...