Principals temes tractats:
- L’austeritat en el vestir durant la seva infància i joventut.
- Les mostres d’anticlericalisme s’aguditzen amb l’esclat de la guerra.
- Els assassinats comesos pel Comitè a la Garriga.
- La requisa dels aparells de ràdio.
- Amb la guerra arriba la misèria i la gana.
- El record del bombardeig sobre la Garriga al gener de 1939.
- L’amenaça de convertir-se en un dels “Nens de Rússia”.
- S’acaba la guerra però el règim segueix assassinant.
- L’oci durant el franquisme: el ball, el solfeig, el cinema a l’Alhambra...
Ofici dels pares: Al meu pare Domingo, li deien Mingu. Va venir d’Aiguafreda amb 16 duros que li havien donat a casa seva i va posar-se a treballar de mosso de la cooperativa que hi havia on avui hi ha la pastisseria Can Mario. De mica en mica es va fer l’amo de la carnisseria, que més tard seria seva. Més tard va llogar una botiga, a casa del mestre Aymerich -al costat de la caixa de Sabadell actual-, i va posar-hi la carnisseria. Més tard va comprar la casa del carrer Centre 13, que és on vivim en aquest moment.
Edat: 75 anys. El gener, si hi arribo, faré els 76.
Ocupació: Ara, jubilat. Al llarg de la meva vida he fet moltíssimes coses... He fet de carnisser per poder menjar cada dia, però a més a més he fet altres coses: majorista de confeccions, compra-venda de terrenys, edificació de pisos i venda i borsa. Això últim encara ho faig ara.
Vaig ser regidor de l’Ajuntament dues vegades i durant sis anys cada vegada. Abans les legislatures eren de sis anys i no de quatre. No vaig estar-hi dues legistatures seguides, sinó sis sí i sis no, i sis sí altra vegada. Vaig entrar per primer cop amb trenta anys. Als 36 vaig sortir-ne i els 42 vaig tornar a entrar. Fins que va venir la democràcia i aquells ajuntaments que ens deien que no nosaltres no érem democràtics. Però jo havia sigut regidor perquè m’havien escollit. Una vegada pel sindicat i una altra pels pares de família. Per tant, vaig estar escollir per votació i no pas directament, com feien des de govern civil o per imposició de Falange.
Quan em van proposar perquè em presentés de regidor a mi no em cridava massa l’atenció. Però a un dels debats que es feien em van preguntar si m’agradava ser regidor, i jo vaig dir que sí perquè era pel meu poble. Si fos de Figaró, de l’Ametlla o d’un altre lloc, si no hagués nascut a aquest poble i tant se m'en donés, no hagués sigut regidor.
Ens deien que fèiem política, però el que fèiem era administrar els pocs diners que teníem. Quan vaig entrar a l’Ajuntament teníem un pressupost de vint milions. Quan vaig sortir, era de quaranta milions. Amb això pagàvem el personal, les despeses que hi havia de la brigada...
Estudis i lloc on els va cursar: Vaig estudiar peritatge mercantil tres anys al col·legi de Sant Lluís, i ens examinàvem a l’escola de Comerç de Barcelona. Primer vaig treballar al jutjat comarcal –situat a la Garriga-, on hi havia un jutge que havia vingut d’Andalusia que es deia Don Francisco Coromina Puig, que era catalaníssim però no sabia res de res de català. Aquest jutjat el van traslladar a Granollers i jo vaig plegar perquè no volia traslladar-me a Granollers. A mi m’interessava anar treballant a casa, on sempre havia donat un cop de mà. I aleshores em van proposar treballar a l’Ajuntament (no de regidor, sinó de noi dels encàrrecs). Vaig entrar-hi l’any 46 i vaig estar-hi tres anys, fins als 19 anys. M’encarregava d’una cosa que ara sona molt malament: del racionament. A la meva edat m’encarregava de repartir, de controlar les cartilles, d’anar a les botigues i recollir els tiquets de les partides. Controlar-ho tot i passar els comptes al secretari. També acompanyava els quintos, que tenien 21 o 22 anys, a la casa de reclutes. Un nano de 16 acompanyava a nois més grans... Allò feia riure.
Vaig pensar que a l’Ajuntament no faria mai gran cosa, jo era una mica ambiciós i encara en sóc, però ara ja no tant. El primer mes em van pagar 100 pessetes. Vaig protestar i em van apujar el que no havien apujat mai a ningú, i van donar-me’n 200. Al cap de tres anys en cobrava 350. Vaig veure que allà no faria mai res, i vaig decidir fer de carnisser.
Germans: Tenia un germà que es deia Ignasi i que va morir en temps de guerra. Tenia mal de ventre, peritonitis, i l’únic metge que hi havia a la Garriga li va receptar una purga, i el va rebentar. A corre-cuita el van portar a l’hospital de la Garriga on hi havia metges militars. Aquests metges el van obrir i el van tancar. Encara no hi havia penicil·lina, i el meu germà va morir per un error del metge. Era l’any 1938, l’Ignasi tenia 14 anys, set més que jo. Teníem una altra germana que va morir fa uns vuit anys d’un càncer. Quan va començar la guerra ella tenia quatre anys, i jo sis.
Fills: Núria, Joan, Anna Maria i Pere.
- Infància
Quan era un nen, i també quan era jove, el vestit del diumenge només te’l posaves el diumenge i prou, i que durés anys! Americana, corbata i sabates. Per la processó de Corpus els homes (perquè les dones no hi podien participar) anàvem vestits tan bé com sabíem, amb corbata i tot. Per la festa Major, a l’envelat no hi podies entrar sense corbata. L’envelat es feia a la plaça del Silenci, que era rodona. També s’havia fet als jardins del balneari Blancafort, a la pista número u... Havies d’anar mudat. Si el dia de festa no anaves mudat semblava que anessis de dia de cada dia, i això no estava bé. Els dies de cada dia anaves amb espardenyes o com fos. En temps de guerra no hi havia espardenyes per enlloc i la gent tallava pneumàtics i amb cordill i corretges s’ho lligaven i es feien sabates.
De petits jugàvem amb la baldufa, les bales... Jugàvem amb coses que no valguessin res. Nosaltres jugàvem amb una pilota, si la teníem, a picar la paret. Una vegada vaig ser molt feliç perquè vaig trobar una pilota de tenis pel carrer. Era l’època que estava a l’escolania. Jugàvem a la paret de l’església o al Patronat. Una vegada feia córrer la pilota pels peus però va caure dins un forat que hi havia al costat de l’església i que anava a parar a una claveguera... I què vaig fer, jo? Vaig anar a buscar una espelma a casa meva i amb quatre nens més vam entrar per una entrada de la Sínia a dins la claveguera, i vam sortir per un forat que hi havia més amunt, a uns col·legis. Vam trobar la pilota i estava plena de tot. Clar, no en tenia cap més! I els meus amics tampoc. La vam netejar ben neta i ja està. Devia tenir 9 anys.
També mirava tebeos, llegia molt. Llibres de Walter Scott, d’aventures. Havia llegit llibres que no podia llegir perquè el meu avi en tenia. ‘El Conde de Montecristo’, ‘La Dama de las Camelias’... Els hi agafava.
- Revolta
Abans del 18 de juliol jo anava a l’escola Sant Lluís amb el meu germà. Hi havia Maristes, però quan va venir la República els germans van haver de marxar. En van venir uns altres mestres. Al carrer Sant Lluís, al davant d’on avui hi ha el Tresserres, hi havia una torre que era l’escola de la canalla petita. Aquella escola la portaven unes mestres.
A casa teníem una carnisseria i vivíem a una casa llogada al carrer Llerona. Com que érem petits teníem una noia que ens venia a vestir i a donar esmorzar abans d’anar a l’escola. Un dia ens va dir que no hi havia escola i que hi havia uns homes que passaven pel carrer amb armes. A casa se’ns va presentar un piquet d’homes. La noia va obrir la porta i nosaltres també vam sortir. A fora ens vam trobar cinc homes apuntar-nos amb un fusell. Ens dèiem que el ‘Déu vos Guard’ que teníem a sobre la porta l’havíem de treure ara mateix. Ella va dir que els pares no hi eren, que al migdia ja ho traurien. Mentrestant les veïnes, que sempre s’atreveixen més que els homes en aquests casos, van dir: “Almenys abaixeu les armes, que els nanos estan espantats!” Els homes van dir que aviséssim els pares per treure el ‘Déu vos Guard’, que no el volien veure mai més. Tot plegat només eren unes lletres que deien ‘Déu vos guard’! Els homes anaven de paisà, eren desmanegats, eren púrria.
Total, que va venir el meu pare, va pujar amb una escala i ho va treure. Hi havia un sagrat cor, com una placa. I això que digués ‘Déu vos Guard’... Aquells dies no es podia dir ni adéu, s’havia de dir Salut! Tampoc no es podia dir Sant Miquel del Fai, que ara era en Miquel del Fai. Sant Quirze, era Quirze. Sant Sadurní era Sadurní d’Anoia. Els sants tots fora.
Recordo quan van cremar l’església. Van tirar les campanes a terra i van dir que eren per fondre i fer munició. Uns quants desgraciats que no havien pintat mai res en sa vida es van fer els amos del poble. Jo vull aquesta torre, jo vull l’altra, jo l’altra... Eren els del Comitè, obrers que no pintaven mai res, però els van dir: “ara tot això és vostre!”. La propietat va desaparèixer, la terra havia de ser per qui la treballava, la casa per qui hi vivia...
A la carnisseria teníem bestiar, uns corrals que hi havia tocant al carrer Figueral. Era una nau que compartien tres carnissers. Resulta que el mosso de casa meva va ser alcalde, el noi que tenia cura del bestiar, un noi que no havia sigut mai res. I mira, de mosso a alcalde! Ja pots comptar com anava tot. Eren uns desmanegats.
La tradició era d'anar a missa els diumenges, i a casa ho fèiem. Hi anaven perquè tothom hi anava. Com que l’església, quan la van cremar, no va caure, els del Comitè van llogar a gent perquè la tiressin a terra. Tot el sostre i tota la volta. I allà dins l’església hi venien carbó. També van dir que tothom que tingués llibres de missa o el que fos de religió ho havia de portar a cremar al mig de la plaça. Deien que sinó ho fèiem i trobaven algú amb alguna cosa, ho passaria molt malament. A casa meva van portar algunes cosetes, però d’altres no. Aquest nen Jesús (senyala una figura que hi ha dalt d’un prestatge) els meus pares el van colgar a terra amb una caixa. Quan el van destapar s’havia fet molt malbé per la humitat i el van fer restaurar. Jo el conservo perquè és història.
- El Comitè
Els del Comitè eren gent que van començar a matar els que creien que eren molt de missa. N’hi havia uns quants... Els que es van fer més famosos eren en Vila, en Farigola... La majoria es van escapar cap a Mèxic, cap a França, un d’ells va anar a les brigades internacionals d’Alemanya i la seva vídua últimament encara cobrava d’Alemanya.
El Comitè funcionava així: els de la Garriga anaven a buscar als de Granollers, i els de Granollers venien cap aquí. Venien a la nit. En una nit es van emportar del carrer centre al de Can Baró (en Guanyabens), que era un noi pacífic però era propietari i devia ser molt amic de l’església. També van endur-se en Ferrandis, en Planas, l’Albó, en Corrons, l’Aguirre (que vivia al final del Passeig), en mossèn Vich... Hi havia el cotxe fantasma, que en deien. Era com una furgoneta i els anaven posant a dins. Se’ls emportaven a una cuneta, els disparaven en un arbre i avisaven a la família perquè els anessin a buscar. Molts els mataven allà més avall de les piscines. A tot el carrer hi havia arbres, plàtans com els que hi ha al Passeig, i els posaven allà a un arbre. A un d’ells el van matar davant de l’altre i, mentre mataven a un, amenaçaven a l’altre.
Un dia van anar a buscar el meu avi, que era el secretari dels jutjats de la Garriga i es deia Pere Dalmau. El van anar a buscar i no el van trobar perquè estava a Barcelona malalt, tenia un càncer de coll. L’home estava a casa de les seves cunyades, germanes de la meva àvia. Era a Barcelona en comptes d’estar aquí, ja s’esperaven que l’anirien a buscar. Com que no el van trobar es van emportar el meu tio, Franscisco Surigué. No per matar-lo, sinó que li van dir: “Si no trobem aquell, te les carregaràs tu”. No sé com s’ho van fer però van saber on vivia, el van anar a veure a Barcelona i van veure que estava tan fomut, tan fomut, tan fomut que li van dir: “Et deixarem perquè així encara patiràs més”. Els del Comitè estaven connectats amb els de Barcelona, no sé pas com s’ho feien. Hi havia molta por, molta por. Però als nens com jo més aviat ens ho amagaven. El meu germà més gran si que sabia què passava.
Els del Comitè també van ocupar torres, totes les torres: la Villa Adauta, Cal Bosc, Can Creixell (on hi ha la residència Reig), Can Racoder (on hi ha la residència del Pilar), Cal Maresme... Hi van portar nens refugiats que venien de diferents llocs d’Espanya. A l’escola, de vegades ens havien ajuntat amb els nens que venien de fora, que estaven a Can Creixell. Un dels nens refugiats va morir allà, a Can Creixell. Va morir perquè allà hi ha unes estàtues i jugant en va caure una sobre un nano. Tots els nens vam anar a l’enterrament. No teníem gaire contacte perquè uns anàvem a una escola i els altres a una altra, estàvem bastant a part.
El Comitè va prendre la ràdio a tots aquells que creia que podien escoltar ràdio Sevilla. Ens va prendre les ràdios. Ens la van requisar, bé, robar, perquè mai més no en vam saber res. El meu pare tenia el costum d’escoltar la ràdio quan arribava de la botiga. Aquell dia va arribar i no li vam dir que ens l’havien pres, per veure què deia... Ell va fer el gest per engegar-la i es va trobar que no hi era! I fins després de la guerra no en vam tenir una altra. Els del Comitè venien i deien: “Venim a buscar la ràdio”, sense cap explicació. I t’havies d’estar calladet perquè a la més mínima...
- La gana
Va començar la gana. Donaven cartilles de racionament però no hi havia res per repartir. Menjàvem farina de blat de moro (farinetes) i llenties. Això és el que més hi havia. El pa de blat de moro és molt atapeït i queda molt pastós. Però ens el menjàvem torrat i passava una mica millor. Abans de la guerra menjàvem de tot, nosaltres teníem un hort i menjàvem d’allà, i també teníem carn de la carnisseria. Menjàvem bé. Però per la Guerra Civil va començar a no haver-hi de res. Els homes de pagès joves anaven al front i ningú ja no tenia cura del bestiar. Què feia la gent? Se’l treia de sobre. Van matar vaques, cavalls, burros... van matar de tot. I ho despatxàvem a les carnisseries, racionat. El cavall de l’escombriaire, que abans anava en carro, es va morir de gana. El cavall estava tan sec que es va morir a la plaça i el vam despatxar a la botiga. I la gent va fer cua per anar a buscar la carn del cavall que sabia que hi havia a la plaça. Hi havia gent que es va morir de misèria, als pobles no, però venia gent de Barcelona com podia, fins i tot a peu, a buscar el que trobessin. Llavors els que teníem hort havíem d’anar al “tanto” perquè robaven molt.
Els que no pensaven com ells –es refereix al Comitè-, els blancs, no tenien cartilla de racionament, no els hi donaven. Entre ells, l’estanc de la plaça, la família Cuspinera, no en tenia. Els Albó i els familiars dels que havien mort tampoc no en tenien. Per tant s’havien d’espavilar com podien.
Aquesta època a la carnisseria no teníem carn, no hi havia res de res. Del bestiar ho veníem gairebé tot, fins i tot el breguers (els pits de les vaques), i els veníem! La meva mare es queixava que quan els tallava sortia molta llet... De tant en tant arribaven burros morts, animals morts, i els veníem.
- El front
El meu pare no va anar al front. La meva mare tenia una motxilla que li anava omplint de llaunes que aconseguia com podia. Era una motxilla per quan el cridessin. El pare tenia més de 50 anys i no el van arribar a cridar. Un cosí meu sí que va desaparèixer al front, es deia Albert, era de Centelles. I el seu pare va estar en una txeca de Barcelona. Amb el meu pare el vam anar a veure alguna vegada i ens va explicar que de tant en tant en mataven algun i el donaven als porcs. Més tard, també es va fer al revés: aquells qui havien dirigit una txeca els van fer passar pel mateix.
- Bombes
Durant aquells anys van pintar les llums del carrer de blau per por de bombardeigs. Els vidres que donaven a l’exterior de casa també s’havien de pintar. T’obligaven a fer-ho.
El refugi el van fer en temps de guerra però no va servir de res perquè el dia del bombardeig ningú no va avisar, ningú en sabia res. El Comitè i l’Ajuntament van construir el refugi, anaven d’acord.
El dia del bombardeig acabàvem de dinar i teníem ben poca feina, a la botiga no hi havia res per vendre. Vivíem al carrer Llerona. Acabàvem de dinar tota la família i aquell dia estàvem jugant al parxís, que hi teníem costum. Vam començar a sentir bombes i en va tocar una al davant mateix de casa meva perquè al costat de casa (ara hi estan fent pisos) hi havia un local molt gran. La bomba anava cap al local perquè allà dins hi havia material de guerra. Ja sabien on anaven, eh! A aquest magatzem hi havia uns soldats amb qui ja érem amics. La bomba va anar a parar just al davant. Quan vam sortir vam anar cap on hi ha la plaça Doctor Montal, on hi havia un hort, i ens vam estirar allà. Tot portàvem una canyeta, un bastonet que dúiem a la butxaca. Ens deien que en cas de bombardeig ens l’havíem de posar a la boca perquè si no ho fas et rebentes. Estàvem tota la família, el meu pare, la meva mare i els dos fills (un ja havia mort). Va ser el gener de 1939. Quan vam sortir de casa hi havia una dona que havia volgut sortir a buscar la seva filla i quan havia sortit li va tocar la bomba. Ella havia corregut, havia caigut i el cap li havia quedat mig a dins i mig a fora. Nosaltres vam anar a l’hort però el meu pare va marxar –tot i les protestes de la meva mare- per treure aquesta dona d’allà. Estava morta però feia molt mal efecte. Uns quants homes es van posar d’acord, la van treure i la van posar no sé on. La bomba va matar bastanta gent aquí a la Garriga. Va matar aquesta dona, el fill de ca l’Eduard, dos Guasch (un avi i un nen)... A els Guasch els va enganxar a la pista número u, que vivien per allà. També van caure bombes a l’estació... En fi, van fer molt mal.
Quan hi va haver el bombardeig a Granollers portaven ferits en lliteres al local aquest del costat de casa (el magatzem). L’Hospital Asil i l’Hotel Blancafort eren hospitals militars. Veies molts ferits i morts que portaven en lliteres... Tens mals records. El dia del bombardeig a la Garriga ens vam quedar molta estona estirats a l’hort i després ens van aixecar. La dona que ens feia de cangur era de ca l’Espargueró, al costat de can Busquets, i tota una colla de gent, de veïns del barri, vam anar cap allà. Ens vam instal·lar a la casa d’aquesta noia, on també hi havia militars rojos. Però vam tenir un accident... Això va ser la mateixa tarda del dia del bombardeig. Vam agafar el que teníem i vam anar cap a ca l’Espargueró perquè ens va semblar que a una casa de pagès hi hauria menys perill. Però quan vam passar pel pont de l’Ametlla, ens vam trobar amb un munt de soldats que estaven a punt de posar dinamita per volar-lo. Vam passar tots, però ens van parar i van dir: “Muy bien, pueden pasar, pero estos niños no”. Ens senyalaven a la meva germana i a mi. “Estos tienen que ir a Rúsia”. M’emociono ara i tot... [Molt emocionat pel record]. Tots els que hi havia allà es van posar en contra i van dir: “Si es queden ells ens quedem tots”. Però els soldats: “Nada, que ustedes pueden pasar, pero ellos no”. Érem una vintena. “Hay unos camiones que todavía tienen que marcharse y estos niños tienen que ir a Rússia”.
Sí haguéssim marxat seríem els ‘Niños de Rúsia’. La meva mare plorava, i el meu pare... En principi els soldats ho feien per protegir-nos, perquè Rússia en teoria eren els benefactors. Al final va venir un altre soldat que devia manar més i va dir: “Venga va, que pasen”. Jo no tenia ni idea d’on era Rússia, no sabíem res de res.
Des de la casa de ca l’Espargueró es veia el pla de Llerona i el camp d’aviació de Can Gomis. També veiem els avions franquistes que estaven al camp, on van estar-hi tres dies abans d’entrar a la Garriga. Els nacionals tenien por perquè la Garriga està voltada de muntanyes. Per això, en comptes d’entrar-hi directament com a Granollers, els soldats van voltar i van entrar pels costats. Van anar entrant en patrulles per no trobar alguna emboscada. Els soldats que vivien a la nostra casa de ca l’Espargueró, els rojos, van marxar una nit. I l’endemà ja no hi eren. On son els soldats? Ja eren fora. A la Garriga van entrar l’1 de febrer, però des del 28 ja havien entrat a Granollers i a Llerona.
- Entrada tropes
Quan vam arribar de la casa de pagès les tropes ja havien entrat a la Garriga. Però la gent estava contenta perquè estava tipa de la gana. L’entrada de les tropes va ser un alliberament pels que no havien intervingut per res en la guerra; pels que havien intervingut en el Comitè o en alguna cosa va ser la derrota. I aleshores van arribar les represàlies. Però el dia que van entrar les tropes encara érem a la casa de pagès.
De mica en mica es van anar normalitzant les coses. Jo vaig veure una bandera a can Racoder i vaig dir: “Encara hi ha la bandera!“ Pensava que encara hi havia penjada la bandera del Comitè, però era la de la Falange, que té els mateixos colors vermell-negre que la de la CNT-FAI.
En temps de guerra hi havia força cases on hi havia militars: a Can Terrers, als Rassers (crta. Ametlla/Llerona), a la ronda del Carril, a can Coma-Cros... Quan la guerra es va acabar van tornar els propietaris.
Al final de la guerra em vaig sentir vencedor. S’havia acabat la guerra i podies anar pel carrer amb tranquil·litat. El discurs dels vencedors? Era una placa que es va penjar a tots els ajuntaments d’Espanya. Deia alguna cosa així com “La guerra ha terminado”.
- Postguerra
La gana continuava perquè això no es resol d’un dia per l’altre. Vam tenir la gran ajuda d’Argentina, el general Perón es va entendre molt de pressa amb en Franco i va enviar a la seva dona, Eva Duarte de Perón, ‘la Perona’. Encara hi ha mongetes de les que havien portat que es diuen les perones, mongetes de la perona. I van portar molta carn congelada. Gràcies a Argentina es podia donar racionament, la gana es va anar acabant de mica en mica. Continuaven les farinetes i el blat de moro, però es va anar arreglant. Fins el 48 hi va haver cartilles de racionament. Al 45 ens van captar quatre nois de la Garriga: en Planas, en Torra, en Josep Torrents i jo. Érem quatre nois per fer l’empadronament. Havíem de preguntar: on viviu, quants sou... Va ser llavors quan em van cridar al jutjat comarcal. Teníem deu pobles a càrrec de la Garriga. És que jo no volia ser carnisser, no m’agradava gens. Allà al jutjat hi havia un oficial de carter que ensenyava a escriure a màquina.
Al final de la guerra a alguns els van posar a la presó i d’altres els van “suïcidar”, però no en van trobar gaires perquè tots eren fora. Sí que hi va haver afusellaments. La gent que havia matat algú no anava a la presó, anava al camp de la Bota. “Tu has matat? Doncs nosaltres et matarem”.
- Vida durant el franquisme
D’escola n’hi va haver fins gairebé l’últim moment de la guerra, era escola en català. Amb el franquisme ja era en castellà, vaig anar als “Hermanos”. No em va costar perquè indistintament havíem parlat sempre català i castellà, com ara. Perquè la ràdio era en castellà, de vegades. Però també escoltàvem ràdio en català. Recordo que moltes vegades teníem posada Ràdio Barcelona, que deia: “Atenció, barcelonins! Hi ha perill de bombardeig podeu anar als refugis!”. Escoltàvem bastant Ràdio Sabadell perquè cada dia a les dues tocaven una sarsuela.
Diuen que estava prohibit, el català, però sempre vam parlar en català. A l’escola les classes eren en castellà, però parlant de tu a tu amb el mestre ho feies en català. No tots els professors eren catalans. El senyor Barot era català, el Pedro Huertos era castellà. També hi havia el senyor Santos Barrios, que es va casar amb una noia d’aquí... Tots són morts, ara. Els senyor Huertos va arribar a fer els 100 anys i li vam fer un homenatge. Li vam donar una fotografia de tots els alumnes que havia tingut signada per tots i li vam anar a portar a Mataró, perquè vivia allà.
En aquella època feien ball al Cèntric Club (Caixa Catalunya). Aquí hi havia soldats, en temps dels maquis hi va haver molts soldats i van allotjar els militars en cases. Un bon dia ens van dir des de l’Ajuntament: “Us ha tocat un tinent!”. Abans de la guerra hi havia el casal de can Xic Corder i el de l’Alhambra. El meu avi era de dretes però anava cada tarda a jugar a can Xic Corder. S’hi trobava més bé i hi tenia més amics. En principi a can Xic Corder hi anaven els d’esquerres, i a l’altre els de dretes. Però això era abans de la guerra...
Després de la guerra al Cèntric Club hi havia ball cada diumenge. I com que a l’església no s’hi podia fer missa, es feia al Cèntric Club. Les primeres misses van ser amb campanya a les escales de la plaça. Al Patronat feien sardanes amb uns discos ratllats fins al capdamunt. Feien pel·lícules de tres parts i a la mitja part feien sardanes. Això era als anys 50. A casa teníem dues butaques abonades al Patronat, per dues pessetes al mes. Cada setmana anàvem al Patronat a veure el que fessin. De tant en tant treien les butaques i quan plovia ballàvem a dins. I sinó, a fora al Passeig.
La relació amb els estiuejants era dolenta. Quan jo tenia 18 anys els del poble no podíem entrar al Casino. El Casino del Passeig era només pels estiuejants. No ens podíem tragar gaire. Els dèiem la colònia esbravada. Ells venien de ciutat i nosaltres ‘érem de poble’. Anaven així, que nosaltres de poble i ells de ciutat. De tota manera, quan fèiem competicions els convidàvem a jugar al balneari Blancafort. Allà hi havia un frontó i ens deixaven jugar. Els convidàvem i normalment els guanyàvem (riu). Hi havia un pique...
Després, amb el franquisme, ja em vaig anar fent gran. Formava part de l’escolania, vaig fer solfeig amb el mestre Aymerich, que era el meu veí. El mestre Aymerich era l’únic de la Garriga que ensenyava solfeig. Era molt bon músic. Més aviat era de dretes que no pas d’esquerres, però sense ficar-se en política. Era l’empresari del cine l’Alhambra. Les mateixes pel·lícules que feien a l’Alhambra les feien a l’Ametlla, i les anaven a buscar en bicicleta. Després, com que no devia ser del tot dolent en això de la música, ens va agafar el mestre Sancho Marraco i anàvem a cantar a la catedral. A partir d’aquí he cantat amb el Tram, la coral Ariadna... A l’escola fèiem un curs de teatre i fèiem comèdies, sobretot musicals. Normalment feia de solista. Vam interpretar "La Gramática" en solfa, "El arte musical"... Això també ho portava el mossèn, que era el que portava l’escolania i tocava el piano. Una vegada vaig fer un gall i em va dir: “Pere, que aquesta sigui l'última que cantes amb aquesta veu”. A la Garriga hi havia un grup que feia sarsueles, però jo no en formava part.
També hi havia emissores. Hi havia l’emissora municipal i, al mateix temps, l’emissora parroquial. Tot ho feia gent del poble. Jo estava a la municipal, perquè és la que tenia l’Ajuntament, i jo estava més ficat en l’Ajuntament que en la parròquia. Havien de ser en castellà però també fèiem coses en català.
La Falange no era una entitat sinó un partit polític. Però de mica en mica es va anar extingint i al final ja no quedava ningú. Hi havia el Frente de Juventudes, que eren els falangistes joves. Durant els anys 40 gairebé tothom era de la Falange perquè, mira, era la moda. Però de mica en mica la gent va anar veient que les coses no eren com et pintaven i ho va anar deixant. La gent ho era perquè el seu amic també ho era, i et regalaven una camisa blava... A la Garriga també hi havia el Consejo, ai, no sé com es deia... Un consejo que representava que tenia alguna cosa a dir però no hi pintava res.
- Feina a l’Ajuntament
Quan els jutjats van marxar a Granollers jo no hi vaig anar i em vaig quedar aquí. Llavors va ser quan vaig entrar a treballar a l’Ajuntament. Em van fer fer uns fitxers de totes les instàncies que hi havia, jo dominava molt bé la màquina d’escriure. Vaig fer una fitxa de totes les instàncies, fins que vaig trobar uns pergamins en llatí i això ja no ho vaig passar. També feia coses pel racionament, els quintos... Era com el noi dels encàrrecs. Era l’any 46 i em vaig quedar fins el 49.
L’any 60 vaig entrar com a regidor de Cultura. M’ho va proposar el sindicat i hi va haver eleccions. Jo com a carnisser havia de pertànyer al Sindicat Vertical. A l’Ajuntament buscaven candidats i mira, em van votar a mi. Vaig estar-hi sis anys. Després vaig entrar-hi per Pares de Família. Podies entrar pel Sindicat Vertical, per Pares de Família o nomenat directament pel Govern civil.
Durant el franquisme hi havia grups catalanistes però, que jo sàpiga, es reunien i prou. Ningú no hi donava massa importància. L’Ajuntament no tenia cap enemic.
- Franco
Franco va fer coses bones, però va fer una cosa dolenta: havia d’haver plegat abans, molt abans. Entre les coses bones que va fer hi havia els pantans. Li deien el Míster Pantano. Al NO-DO sortia gairebé cada setmana inaugurant un pantà nou, i gràcies a aquests pantans ara tenim aigua, perquè abans ningú s’havia recordat dels pantans. Això va ser una de les coses bones que va fer Franco. Però havia de plegar abans. Quan ja tenia les coses una mica clares hauria d’haver plegat i nomenat a un altre.
Quan es va acabar la guerra Franco va anar bé: podies anar per Barcelona per on volies i no tenies por que t’atraquessin. Perquè si algú atracava se la carregava de valent. Hi havia tranquil·litat.
Què m’esperava després de la mort de Franco? En aquells moments no ho saps gaire... Hi havia en Juan Carlos, però no sabíem com sortiria, i encara no sabem com sortirà. Sí, esperava que hi hagués eleccions. Una cosa ben feta la va fer Suárez amb els partits, quan va deixar que s’organitzés el partit comunista i tot. Diuen que la democràcia és el menys dolent dels règims, tot i no ser perfecte. És el menys dolent de tots. Jo ja començava a ser gran i ja pensava així. Allò que deien de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, jo ho trobava bé.
- Eleccions 1977
Jo estava a l’Ajuntament i hi havia gent que ens deia que havíem de plegar perquè no representàvem res, perquè no estaven escollits democràticament. Però nosaltres no volíem deixar un buit. Era el nostre poble i volíem resistir fins l’últim moment. Alguns de l’Ajuntament també es van presentar a les eleccions, jo no em vaig presentar. Amb 12 anys d’Ajuntament ja en tenia prou. Hi va haver eleccions, i hi va haver un empat entre socialistes i CiU amb 5 regidors cadascun. Aliança popular en tenia 3. Per tant Aliança Popular tenia la clau per decidir a qui havia de triar. Aliança Popular va encaixar amb els socialistes, perquè ja els anava bé la Núria Albó. Per Aliança Popular es presentava en Planas, en Nualart i no recordo qui era l’altre. En aquell moment m’hauria presentat per Aliança, però ara no.