Vaig néixer a Sant Vicenç dels Horts, una mica per accident, i als 4 anys ja vam venir amb la meva família cap aquí, l'any 1962 i des de llavors jo sempre he residit a la Garriga.
Vaig néixer el 1958, el 14 de novembre... per tant 50 anys.
Doncs, perquè hi havia la germana de la meva mare que estava casada aquí i en aquell moment començava un petit boom immobiliari, el meu pare d'ofici era guixaire i els hi va semblar que aqui tindrien feina i van venir cap aquí.
Jo sóc mestre, mestre de primària aquí a la Garriga a l'escola.
Primer vaig estar al parvulari de la Montserrat Tenes, que en aquella època doncs bueno, era un parvulari una mica obert amb una sèrie de... per ser de l’època doncs, era força actiu, el que en diem de pedagogia activa. Fèiem cançons, ballàvem, recitàvem poemes, podíem parlar, ens escoltaven... i als sis anys, per qüestions familiars doncs... s’acabava el parvulari i vaig entrar a la primària a Puiggraciós. El canvi va ser brutal, brutal, eh!! És a dir, de passar de seure nens i nenes junts amb taules doncs més o menys com avui veuríem, eh!! doncs taules de 4-5 nens, a passar a pupitres de dos en dos... tots dirigits cap a la pissarra, una mestra extremadament autoritària, es deia "doña Pilar". Era una dona que havia sigut de l'Ajuntament franquista, ella, no només el seu home, perquè en aquell moment a l'escola Puiggraciós hi havia moltes mestres que eren dones d'activistes franquistes, eh!! tant si eren militars, com gent que havia pujat, doncs recolzant la dictadura o moviment d'en Franco i... Però ella a més a més era de la Sección Femenina, i molt dura!! Era una dona implacable, amb el regle sempre a la mà i amb la vara sempre a la mà. Jo vaig ser una de les víctimes més, com tots els de la classe, dels seus abusos... només el fet de dir una paraula o una mala mirada doncs ja et castigaven, el fet de parlar en català també et castigaven... estava totalment prohibit a la classe... el material escolar era gris i lleig i trist, era només una enciclopèdia amb uns... amb unes coses que deien allà dins que no lligaven gens amb la meva família.
La meva família tant per la banda del pare com per la banda de la mare doncs han estat republicans, gent progressista. El meu avi el van empresonar perquè durant la República era jutge de pau, sense cap més motiu. L'altre avi va haver d'estar amagat a Carboneres perseguit també, doncs perquè havia format part doncs d'activitats... clandestines.
Per tant a casa es va parlar del passat, no d'una manera molt oberta, no d'una manera molt explícita, però si que hi havia la presència del que havia passat, no? per tant jo ja des de petita tenia una consciència molt clara de qui era i d'on era, i per tant, jo, aquella escola per mi era agressiva, eh!! no només personalment, sinó també intel·lectualment, eh!! Era com el règim mateix, era una escola opressiva, era una escola que no respectava... era una escola més aviat que castrava a la gent, no? els feia sentir malament. I això va anar continuant, eh!! Quan vam pujar cap a dalt a la Muntanyeta, ens fèiem formar cada dia al matí, cara, sí... formats eh!! (fa el gest d'aixecar el braç) amb línia, i ens feien cantar el Cara al sol, i pujaven la bandera espanyola, això cada dia, cada dia.
Jo és clar, sabia molt bé què volia dir allò, i per tant, per mi, ja començava el dia malament, no? però bé, tot i així, vam anar sobrevivint, val?
Per mi, l'obertura va ser el fet de poder anar a l'Institut de Granollers. L'Institut de Granollers, en aquella època només n'hi havia un, i s'aglutinava tota la gent de la comarca, hi havia professors joves, la majoria... "penenes", el que ara en dirien gent provisional, que no tenien places, i una d'elles era d'aquí La Garriga, es deia Matilda Martínez. Jo hi vaig connectar de seguida... val? Doncs en allà bueno, per mi se'm va obrir tot, no? Se'm va obrir els ulls, se’m va obrir el cor, se’m va eixamplar tot, perquè per primera vegada vaig començar a veure un altre discurs, no?, gent que a més a més m'aportava coses en la meva línia de pensament ja des de ben joveneta i intel·lectualment també, perquè intel·lectualment l’escola primària era d’un trist i d’un pobre que no cal ni parlar-ne més. Jo penso que per això em vaig fer mestre, no? per anar a la contra i...
Llavors amb aquesta gent vam començar, a part d’aprendre vam començar a militar, eh!! Jo ja de seguida... Jo vaig anar a nocturn perquè a casa meva teníem un bar, que feien menjars i sopars que es deia Kikirikí, que estava a Can Dachs, a la pujada, al carrer Samalús de Can Dachs, un lloc emblemàtic per les seves tapes... Ho dic perquè era lloc de reunió també de gent clandestina diríem en aquells moments, no? en algun moment. Llavors, el fet d'això, el meu pare em va fer com una mena de permís, com si jo treballés a casa i vaig anar a nocturn, amb 13 anys, era molt petita, eh!! Per tant als 14... El primer any no perquè em vaig situar, però als 14 jo ja d'entrada ja em començo a ficar amb qüestions polítiques, ja començo a formar part del Comitè d'estudiants de l'Institut, eh!! amb 14 anys. I el Comitè de l'Institut el formàvem gent de diferents grups polítics, diferents tendències polítiques... Hi havia gent que no estava en cap formació concreta, i formava part també de l'Assamblea de Catalunya, però si que ja anàvem de dos en dos, amb els macutos, aquesta imatge, tant, tant... explicada, però anàvem un noi i una noia amb un macuto ple de propagandes, propagandes petitíssimes que fèiem nosaltres mateixos, doncs demanant autonomia pels presos polítics, demanant llibertats, depèn de les campanyes que s’engegaven doncs, en contra de la carestia de la vida, o perquè hi havia hagut una mobilització d’obrers en algun lloc concret, és a dir, bueno, diferents qüestions, no? O bé llençàvem pamflets, sí, sí, sí... és allò que es pot veure avui en pel·lícules, doncs jo era un de les... o fèiem, era així, eh!! Ens trobàvem amb professors i estudiants en diferents llocs, participàvem amb tancades, reivindicàvem de les qüestions doncs veïnals, no? Les Associacions de veïns que demanaven infraestructures, millores pel barri, o bé demanar... o bé en contra d’algun desastre urbanístic que ja començava a fer, bàsicament demanant llibertats civils i polítiques, no? i estudiantils!! clar, evidentment.
Llavors jo, a l'Institut de Granollers, per mi va ser un dels focus importants... va ser, jo penso que per mi, i per molta gent, eh!! perquè pensa que molta de la gent que estudiava amb mi nocturn, bàsicament, eh!! clar, eren més grans, jo era molt petita, però la gent em portaven de vegades cinc o sis anys per endavant, que en aquesta època doncs tenint 19, 20, 21 és molt diferent, no? Hi havia gent, per exemple, que avui està doncs en alcaldies, en responsabilitats polítiques a nivell de govern, o hi han estat, no? per tant era gent... ja que allà dins ja es feia política, eh!! Les assamblees era molt divertit perquè hi havia doncs les diferents tendències, perquè tothom sabíem doncs, de qui eren més o menys. Clar, si eren socialistes del PSUC, si eren del PSAN, si eren de la Lliga Roja, si eren troskos, no? Llavors a les assamblees d'estudiants, intentàvem tothom polaritzar i portar l'assamblea... de vegades doncs el Comitè ja es posava d'acord perquè sortís una sèrie de coses, no?, allà dins i es notessin... o si feien algun tipus de manifestació, algun tipus de vaga... bueno. Per tant allà va ser...
A partir d'allà, jo, a la Garriga també començo a conèixer determinada gent, no? un d'ells va ser el que ara és alcalde de Granollers, el Josep Mayoral, que estava vivint en aquí, que estava ja molt polititzat. A més, són gent molt gran que jo, ja et dic, eh!! Va coincidir això, va coincidir que la Núria Albó... Els dos referents potser primers que jo vaig tenir a la Garriga fora de l'Institut de Granollers van ser en Martí Suñol i la Núria Albó, els primers, eh!!
El Martí Suñol perquè ja a casa seva, a la Fundació Maurí, o en algun lloc feia petites reunions on jo era convidada per això, perquè era del Comitè d’estudiants, perquè ja m’havien vist, tot i que era molt petita, i ja es començava a parlar de la literatura catalana, per exemple, o d'autors importants... o de, no? coses que tu o tenies per formació, perquè com t'he dit, l'escola era... No sabíem res, ni el català, ni sabíem, és a dir, no ens deixaven ni parlar amb la nostra llengua, ni evidentment, vam aprendre res de la nostra història, de la nostra llengua, ni de la nostra cultura, etc., etc., no? Llavors, és clar, jo tenia moltes ganes d'escoltar-los.
I la Núria Albó va organitzar classes de català a l'Ajuntament de La Garriga. Llavors ella no era de l'Ajuntament ni de res, era professora del Sant Lluís, eh!! que jo ja també... bueno, llavors ella va organitzar classes de català i vam anar-hi tota una pila de joventut, no només eren classes per aprendre el català, sinó que eren classes de cultura catalana i, evidentment, en aquella època, qualsevol aspecte que toquessis anava lligat amb l'aspecte reivindicatiu, perquè estàvem en una dictadura, no?
Per tant, la Núria Albó també d'alguna manera ens va donar una mica de patina de consciència catalanista, la importància de conservar la cultura, les tradicions... d'on veníem, no? Dels grecs recordo doncs que en parlava, dels mites doncs bueno... Aquests dos van ser els meus dos referents intel·lectualment primers. I els diguem-ne més mobilitzadors, no? potser va ser el Josep Mayoral, després va ser el Xori, després va ser el Joan Garriga, la Matilde molt!!, molt perquè era professora de l'Institut i era la que a mi em lligava les dues coses. Són gent..., i a partir d'aquí és quan jo ja molt joveneta entro a formar part doncs de treure el nas a l'Assamblea de Catalunya de la Garriga, perquè també hi anava com a representant a la comarcal, com a representant al Comitè d'estudiants, a l'Associació de veïns... és dir, érem una gent que estàvem a tot arreu, clar (riu).
Estàvem a tot arreu, uns hi tenien un paper potser més dirigent perquè eren més grans i perquè tenien una formació determinada. Jo, en el meu cas era més joveneta i per tant, era més activista, jo si s’havia d’anar a enganxar cartells, anava a enganxar cartells, no? També estàvem a les discussions, però érem el peó, així els joves, com passa a tot arreu, no? Però bueno, se'ns escoltava també eh!! Jo també he sigut sempre una persona amb les idees molt clares des de molt jove i per tant, se’ns escoltava i se’ns respectava, perquè eren moviments democràtics, l'Associació de veïns, és a dir, hi havia tota una sèrie de formacions que es creen en aquell moment que unes es nodreixen de les altres i que el que s'intenta és poder fer alguna cosa, no?
I era molt difícil organitzar qualsevol acte, era molt complicat. Per exemple, per tot això, demanar permís, perquè moltes vegades t'ho denegaven, i perquè moltes vegades no trobaves ni local per fer-ho. Era molt complicat, eh!! Avui dia és com... si no has viscut, és difícil d'entendre fins a quin punt qualsevol cosa que avui faria riure doncs... eh... doncs podia ser motiu d'una multa, de cridar-te la guàrdia civil, fins i tot de passar una nit en el calabós, no? per no dir coses més grosses, evidentment.
Llavors, bueno, hi va haver... per exemple et volia explicar... A més a més de participar en diferents associacions cíviques, doncs jo també vaig militar durant molt poc temps en un partit que es deia Convergència Socialista, eh!!, el que després seria el PSC... però va ser... Convergència Socialista, en aquell moment, era un partit bàsicament d'estudiants, no tenia base... no tenia gaire base social, ni tampoc gaire base obrera, érem un partit bàsicament format per estudiants i gent una mica intel·lectual... Bé, com que formava part d'aquest partit... quan va venir l'època "s'ha mort en Franco", evidentment, tots ho vam cel·lebrar molt, però ens vam començar a posar les piles. Llavors hi va haver el referèndum de si volíem la continuïtat, és a dir, la transició o la ruptura, a l'Assamblea de Catalunya hi havia dues branques... Nosaltres estàvem a favor de la ruptura. Doncs bé, el grup en que jo em movia estàvem a favor de la ruptura i recordo que un dels dies, doncs, vam quedar per enganxar cartells, no sabeu...
No sé si algú ja t'ho ha explicat com funcionava això però bueno... diguem-ne que hi havien... Normalment venia gent d'altres pobles a fer activitats, tant si és enganxar cartells, propaganda, com fer pintades, eh!! cosa que també n'havia fet, cosa que avui està molt prohibida, en aquell moment pràcticament no tenies cap altre sortida que fer-ho, eh!! Llavors el que es feia, per seguretat i fins i tot perquè un de vegades es talla més en el seu propi poble, era fer venir gent de diferent llocs. Bé, el dia per això de la ruptura érem, bàsicament els d’aquí, llavors... jo recordo que estava de control... en el bar que ara ja no existeix... ai, com es deia?, bueno ara no te’l sé dir. Erem dues persones de control, de manera que hi havia diferents grups que anavem per diferents zones de la Garriga a enganxar cartells de la ruptura, clar, això estava prohibit, eh!! Val, llavors nosaltres... el control era que cada vegada que acabava un grup, a nosaltres ens venia a dir que tot estava correcte, i sabíem que ja no ens havíem de preocupar per aquella gent. Si no venien a l'hora que teníem estipulat, ja havíem de començar a córrer a veure què havia passat, anar cap a la zona... i en tot cas si els hi havia passat alguna cosa, doncs començar-nos a bellugar, no? Bé, va passar que un dels grups no va venir a avisar i resulta que un guàrdia civil d’aquí a la Garriga els va veure, entre ells hi havia la meva germana, i el guàrdia civil... no perdó, era un guàrdia urbà, i estava més nerviós que no pas els propis, diguem-ne els propagandistes, els militants que estaven enganxant els cartells. Va desenfundar la pistola i li tremolava la mà, jo això no ho vaig veure, m'ho van explicar, no? m'ho van explicar després, perquè jo els vaig anar a buscar al cuartelilllo, clar (riu). Llavors, jo recordo que la meva germana m'explicava, diu: mira, teníem més por de la por que tenia aquell home, que aquella pistola se li disparés (agita la mà), perquè ell estava molt espantat, que no pas pel fet del que ens pogués passar per haver-nos pescat enganxant uns cartells, no? La veritat és que això els hi va passar a la carretera de l'Ametlla, i els va portar des de la carretera de l'Ametlla fins al cuartelillo de la guàrdia civil que bueno... amb els braços enlaire i ell apuntant amb la pistola, eh!! o sigui que poca broma per enganxar uns cartells, eh!!, estem parlant de l'any 76, eh!!, 75-76... Bé, llavors nosaltres ràpidament vam anar al cuartelillo, vam anar a buscar gent que ens ajudés a veure què havia passat, els van deixar anar, perquè no, no els podien retenir a part de les hores que la llei marcava, i tot es va acabar amb un ensurt, eh!! Això també passava amb les pintades, doncs de... quan hi havia bàsicament, la demanda gran, no? la de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, bàsicament era aquesta, però també podíem fer molts altres eslogans, perquè també recolzàvem com t'he dit, causes doncs...
Jo recordo una de les que vam fer, que la vam fer en una torre de la Plaça del Silenci, que no diré quina és ara perquè em sap molt de greu, perquè la van haver d’esborrar ells... Doncs hi havia un company de Granolllers, i aquest company de Granolllers, que després va ser, és artista gràfic, bueno, no tenia cap mena de problema, no? Nosaltres vigilant per tot arreu... era de nit, evidentment, aquestes coses sempre es feien de nit, mirant que ningú ens veiés, mirant que a més a més ningú ens reconegués, perquè clar, si érem del poble, era pitjor i en canvi el Joan venga, vinga, i s'hi anava... i acabat l’eslògan, ell va i fent dibuixets, i nosaltres diem: però per favor, espavila!!, perquè ens poden enganxar. Clar, ell no tenia cap mena de por, era artista i no era el seu poble, no? Però el fet de poder-nos enganxar amb una pintada també et podia suposar, doncs un empresonament, eh!!... vull dir, són coses que avui dia són difícils d'entendre però...
Llavors, durant la transició, bueno, diguem-ne que hi va haver aquest fet que hi vaig participar, i després les primeres eleccions democràtiques, eh!! Jo vaig formar part de la Unió d'Esquerres garriguenques. Vaig demanar que em posessin en últim lloc, perquè no m'ha agradat mai... és a dir, he sigut molt de primera línia, de... he sigut més activista que no, potser, amb ganes de governar, no? Jo el poder i el govern no m'han agradat mai gaire, però en canvi l'activisme sí.
No va ser fàcil, ningú en sabia, les primeres eleccions eren gent... potser hi podia haver algú en algun lloc que ja era polític de mena, no? però la majoria érem gent com jo, amb més o menys formació, més o menys bagatge, però gent idealistes, gent que havien lluitat perquè les coses canviessin, perquè volíem... ens pensàvem, en aquells moments, també tenim un punt d’innocència, quan un surt d'una dictadura es creu que tot pot canviar i pot canviar gairebé del tot, no? Després aprens que no es així, però en aquell moment sí, per tant les il·lusions de canvi fan que et fiquis en històries que potser en aquells moments evidentment no t'hi posaries. Per tant la gent que es presentava a les llistes electorals, gairebé tota era gent que hi anava per ideologia, no hi anava per cap mena més d'interès, ni molt menys interès polític, eh!!, polític en el sentit de partidista, polític en el sentit de treballar pel poble per canviar-lo, per canviar la societat, tot, eh!! perquè era... estava tot per fer. Com diria el Miquel Martí i Pol avui dia encara hi ha tot per fer, eh!! penso jo, però en aquell moment realment estava tot per fer.
Llavors va ser molt interessant des del meu punt de vista, quan em posen, de molt jove, que jo tenia 16 anys, era molt molt jove, eh!! imagina't ara un nano de 16 anys, no? ficar-te en aquestes històries... el com, doncs bueno, jo hi participava, escoltava el que deien, recordo doncs la idea que tenien urbanísticament de com volien que fos el poble, no hi havia cap mena d'infraestructura, res absolutament, la sanitat, no hi havia ni un CAP, els metges visitaven a casa seva, fins i tot es parlava d'ecologia ja en aquell moment, no? Jo clar, em vaig ficar en els grups que parlaven de jovent, eh!! i que demanàvem infraestructures doncs, llocs per trobar-nos... en aquell moment ja s'estava dibuixant estratègicament des del poder com volien que fos l'oci de la gent de després de la transició, no? i s'estava ja començant a construir les macrodiscoteques. Llavors nosaltres això ja n'erem conscients, era... el que volíem era recuperar, recuperar, recuperar, les festes majors, recuperar els aplecs, recuperar coses esportives, moviments d'escoltes, no? i volíem que es fes teatre, volíem música, volíem moltes activitats, que no només les discoteques, perquè ja veiem aquest perill, no? Bueno, veiem que s'estava dissenyant això així, que no és casual que hagi passat, no hi ha res casual gairebé, malgrat que la casualística existeix, i molt.
Llavors, jo recordo que bueno, vaig ser una mica de les encarregades de fer el programa electoral, imagina't amb 16 anys!! evidentment ajudada per altra gent, del que demanàvem una mica pel jovent, que bàsicament era això: llocs per poder trobar-nos, que tinguéssim la possibilitat de poder escoltar música, aprendre música i tocar música, fer teatre, que ja existia el Patronat. Jo també estava dintre del grupet del teatre, ja t’ho explicaré després... i a veure, la història ficada... ja vista des de dins, hi va haver una mica de picabaralla, eh!! no sé com explicar-ho, eren moments difícils, molt difícils, perquè per primera vegada la gent que estava a la clandestinitat, o que es veia molt poc, o que treballava molt d'amagat, havia de donar la cara, i això és díficil perquè veníem d'una història molt dura. A mi, una vegada un veí pel carrer em va dir: a tu et tenim a la llista negre (fa un gest simulant que dispara amb una pistola), un veí, un veí del meu carrer!!! vull dir, però això joveneta, això et posa!! Imagina't, per no haver fet res. Jo penso que és difícil transmetre aquest sentiment que hi havia llavors, hi havia gent que si que volia encara treballar en la clandestinitat o des de darrere, però posar-se en primera línia, jo trobo que van ser molt valents, eh!! la gent que es va posar davant. Fixa't que jo vaig dir que volia estar al final, eh!!, per altres raons, no perquè tingués por de donar la cara, perquè jo era activista, era de les que se'm veien enganxant cartells (riu).
Bé, però jo recordo que es va demanar a gent, potser que havia estat molt compromesa en la clandestinitat que formés part de les llistes en primers llocs. Hi va haver molta gent que va dir que no, i jo ho respecto molt, no? perquè tothom té les seves raons i ja et dic que en aquell moment la gent que lluitava era gent de molts àmbits diferents, de moltes tendències diferents, i no tenien perquè tenir un compromís a mort, però d'alguna manera s'exigia, no? No es deia però el que deia que no era volguent dir traïdor, no? (riu) traïdor. I llavors en les llistes va passar una miqueta això, eh!! sobretot en la d'Unió d'esquerres garriguenques, de la qual formava part jo, que eren gent integrant doncs de partits i de no partits, eh!! gent del PSUC, gent del PSC, gent que havia sigut del PSAN, gent que havia estat en Comitès d'estudiants, gent que havia estat en sindicats, no? Comissions i UGT, i gent que havien format part de coses més cíviques, per tant va ser complicat, eh!! perquè ja d'entrada el candidat primer per aquesta llista havia de ser Joan Garriga, que és el que es va proposar, i Joan Garriga va dir que no, que ell no en volia formar-hi part, la qual cosa torno a dir és molt respectable, però en aquell moment per nosaltres era el candidat ideal, no? perquè havia capdavantat, havia sigut capdavanter, s'havia posat al davant a dirigir moltes coses, no? i per tant ens semblava com molt normal que ell es posés al davant i que prengués compromís polític, malgrat que ell no era de cap partit, eh!!, justament per això potser és una persona que ens valia la pena, perquè no representava a cap de les formacions polítiques, tot i que en aquell moment era molt diferent que ara, eh!! Ara, diguem-ne que el pes que tenien els partits polítics encara en aquelles primeres eleccions, no era el que evidentment tenen ara, eh!!, que els candidats, els primers candidats de vegades tenen molt poc marge de llibertat perquè es deuen a la disciplina del partit. En aquell moment tot era molt diferent.
Llavors, jo recordo que aquí hi va haver molta pugna, hi va haver clar, es van començar a posicionar la gent, no? per primera vegada. Tots havien estat junts, gent des de tendències posa més conservadores a gent de tendències doncs molt més progressistes o extremistes. No extremistes en el sentit pejoratiu, sinó de postures molt més cabals, no? i aquí clar, aquí es va començar la gent a disgregar i tothom es va haver de col·locar una mica a la seva casella, que tot i així després s'ha anat refent tot això, encara eh!! però clar, per exemple el Martí Suñol, que va anar per Convergència i el Joan que va anar doncs bueno, la Núria Albó que va anar bueno... després pels socialistes, en aquell moment ella no... Jo, ideològicament, en aquell moment la veia més propera a Convergència que no pas a la Unió d'Esquerres garriguenca, eh!! a la Núria, però penso que va ser molt valenta d'acceptar el repte i bueno, hi vam estar molt agraïts, perquè bueno, faltava... hi havia d'anar-hi algú (riu), i jo penso que ella va ser molt... i a més a més com a dona, no?, va ser molt valenta de posar-s'hi, malgrat de vegades això va produir que personalment hi haguessin enfrontaments, que jo penso que passat el temps hem d’oblidar, no? perquè són producte d'aquesta tensió que et deia de la clandestinitat a donar la cara, eh!! Donar la cara és molt complicat, no és gens fàcil.
LLavors bueno, passat això hi havia també una altra persona, un referent també prou important, va ser en Joan Costa, que havia sigut un excapellà sociòleg, i en Joan Costa ens va ajudar a fer una enquesta per passar-la pel jovent, per llavors intentar fer doncs una mica les grans línies d'actuació posteriors. Vam estar parlant amb gent doncs de l'àmbit esportiu, de l'àmbit cultural, de l'àmbit polític, jovent de tot... era bueno, un caldo de cultiu, era molt interessant, eh!!, imagina’t amb 16, 17, 18, viure tot això, no té preu, eh!! per mi és una formació excel·lent, no ho sé.
Passat això... bueno, paral·lelament jo feia teatre amb el grup de teatre d'aquí a la Garriga. Vam coincidir molt, molt jovent, vam fer una obra d'en Jordi Teixidor que es deia... una obra musical "El retaule del flautista" que parlava ja de problemes d'especulació i de corrupció als Ajuntaments (riu). Feia d'alcalde l'Alfred Vilar, recordo, era al Patronat. El Patronat ha tingut molts grups d'actors al llarg de la seva història. En l'època de la transició vam ser nosaltres i érem moltíssima gent, molts!!, i pràcticament hi havia gent que ja venia d'abans, però ens vam incorporar molta, molta, molta gent estudiant, no? de la meva edat, pues de 17, 18, 19, 20, 21, 22 anys. El director era el senyor Francesc Plana, aquest si que venia d'abans, però nosaltres vam fer com una mena de bufada d'aire diferent, no? d'aire de llibertat, de novetat, perquè clar, imagina't, vam començar per aquesta (riu), una obra que denunciava la corrupció d'un alcalde i dels seus regidors, no? Va tenir un èxit increïble, vam fer... Vam voler recuperar també les obres que s'havien fet feia molts anys, "El mal hivern", la vam fer allà un any per la Festa Major també. Ens va costar molt l'escenografia, les feia en Francesc Viñas, que avui és arquitecte... bueno, érem... Després d'aquesta vam fer "El vent de Garbí", una mica de por de l'Aurèlia Capmany, que també tenia els fons polític, perquè et marcava tres èpoques molt determinades, una era abans de la dictadura de Primo de Rivera, l'altre abans de la... situada en tres moments històrics. L'altre abans del cop d'estat del Franco, i després l'altre en el moment actual, no?, de la transició, i bueno, també va ser una obra en la que va participar moltíssima gent, va tenir molt d'èxit, la van fer a molts llocs de la comarca. Però jo volia destapar carta com a qüestió política que ens vam adherir a la campanya de llibertat d'expressió, perquè durant aquella època va ser quan van empresonar als Joglars per l'obra de teatre "La Torna", que a més a més jo la vaig veure on la van denunciar, a Granollers, que els varen denunciar i els van empresonar, i després ja tot el que és sabut.
Bé, nosaltres ens vam adherir, que en aquell moment això també era un repartir i llavors tots els que anàvem a l'obra portàvem una enganxina que tenia una cara com una màscara de teatre amb una ratlla vermella, i la portàvem enganxada a diferents llocs del vestuari, no?
Després bueno, vam anar fent diferents obres. Això ho explico perquè el 1976 hi va passar un fet on hi vam col·laborar i que el vam protagonitzar bàsicament el jovent que ens movíem en el poble, que tampoc érem tants, eh!!, estem parlant potser d'una cinquantena de persones, només de joves eh!!
El 1976 s'organitza la marxa de la llibertat (riu). Bé, jo amb totes aquestes coses que estava ficada, perquè ja has vist que estava ficada en moltes històries... també estàvem, en aquell moment va començar el moviment de la no violència i dels objectors de consciència al no fer la mili. En aquell moment els empresonaven directament, eh!! Llavors una mica que el que capitanejava aquest moviment era... un d'ells era el Xirinachs, diguem-ne que era un dels pares espirituals, i altra gent vinculada, a vegades, a "pax christi", l’església, o a moviments més ecumènics, més oberts. Jo també estava, tenia amics evidentment en aquestes històries i em diuen: escolta, hi ha una reunió a Barcelona perquè em sembla que es vol muntar una cosa molt gran, baixa. Era un cap de setmana, vaig baixar a Barcelona, eren locals de l’església, hi havia el Xiriachs, l'Àngel Colom, i allà es va plantejar el que després seria la Marxa de la Llibertat.
La marxa de la Llibertat venia d'una marxa que havien fet l'any abans o dos anys abans Pax Christi a nivell més internacional per demanar l’amnistia a tot arreu. Evidentment, aquí a Espanya amb molta més raó, i a partir de l'èxit que allò va tenir o de la idea aquella se'ls hi va acudir fer una marxa pròpiament d'aquí, de Catalunya, per demanar la llibertat dels presos polítics. Tot això està paral·lelament, hem de pensar que en aquell moment en Xirinachs estava fent vagues de fam davant de la model per demanar l'alliberament dels presos polítics i bé, es decideix que sí, que a partir d'aquesta idea de Pax Cristi es feia en aquí i que aquesta reivindicació d'amnistia es podia ampliar a amnistia per tot, no? i a llibertat, i per tant es va entroncar amb els principis de l'Assamblea de Catalunya. Es va connectar amb l'Assamblea de Catalunya i per tant, es reivindicaven tots els mateixos punts bàsics de l'Assamblea de Catalunya, no?
En aquell moment bueno, continuava sent molt jove, 16 o 17 anys (riu), hem parlat d'un període curt però molt intens. A mi la idea em va entusiasmar, el fet diguéssim que cinc columnes que partirien de diferents llocs dels països catalans i una del país valencià... que totes elles havien d'anar a acabar a Poblet, diguem-ne, que a mida que aquestes columnes anaven marxant, s'anirien incorporant gent dels pobles, que seria una excusa perquè cada poble es pogués organitzar... és a dir, que seria com un paraigua perquè s’organitzessin xerrades, actes, manifestacions, és a dir, fer una mica de revulsiu a fora el carrer, no? Visibilitzar tot allò que estava tant amagadet.
Bé, jo ho vaig agafar amb molta il·lusió, el problema va ser que Fraga Iribarne, que llavors era ministre de governació en el govern d'Arias Navarro, si no m’equivoco, ho va prohibir, eh!! Llavors ho va prohibir però nosaltres vam dir que continuaríem exactament igual. Va canviar la cosa, amb tot això ja es produeix un canvi de govern a l'Estat Espanyol, entra Suárez i posa de ministre de governació Rodolfo Martín Villa, que havia sigut governador d'aquí, però ell continua prohibint-ho, eh!!
Llavors què va passar?... Va passar que els grans diguem-ne, pel fet de prohibir-se es van com tornar a amagar una miqueta. Els grans vull dir, partits polítics, grans associacions, i va quedar molt en mans de gent, del jovent. Va quedar majoritàriament en gent que s'atrevia a sortir potser per inconsciència o pel que fos... per edat, o pel que fos, nosaltres ens anem a caminar, i punt!!
Bé, jo vaig venir amb tota aquesta informació i vaig connectar pues amb gent, amb companys, amb amics de l'Institut, del grup de Teatre, de la Coral... Vam connectar amb gent del Cau que eren els que portaven el tema d'excursionisme, vam connectar amb l'Associació de veïns, vam connectar amb els Amics de la Unesco, vam connectar evidentment amb tothom, eh!! Llavors vam començar a organitzar, primer molt a l’engròs eh!!, molts actes, però és clar, quan van començar prohibint, vam anar reduint, reduint, reduint, reduint. Llavors la cosa va quedar que al final estava totalment prohibit, era... però nosaltres vam decidir... A casa meva ja et dic que vivíem al carrer Samalús, i vam decidir vàries coses, una que pel Corpus faríem una catifa amb el símbol de la samarreta de la Marxa de la Llibertat, eh, que era un sol amb l'ombra d'un petit poble, les quatre barres catalanes molt grans i llavors a baix, posava: poble català, posa’t a caminar!!, que aquest era l’eslògan de la marxa que s'havia agafat de Pax Cristi abans, i es va diguem-ne canviar i aprofitar.
Després en Tàpies va fer una altra samarreta, un altre logo molt maco que hi havia un peu també i unes barres que va ser molt popular, es van fer cartells... es va veure molt.
Bé, el cas és que en aquí vam decidir ja els que quedàvem que faríem una catifa, clar, i la vam fer al carrer, a davant de casa meva. El meu pare ja et dic que et deia també que era de tendències progressistes, però clar, jo l'hi explicava les coses a mitges, també, eh!!... A mi em deien que em donaven molta confiança, em deixaven... bueno, moltes coses no les sabien però (riu), però bueno, una mica sí. Llavors dic: va pare, farem una catifa, ens deixes fer una catifa amb els meus amics de teatre, amb la gent d'aquí? Ah!!, bueno, si, sí. Clar, el pare no es va preocupar massa del que hi hauria a la catifa fins que... A casa meva era una mica la seu central, es venien les samarretes, es venien els cartells... Portar una samarreta de la Marxa de la Llibertat et podia costar 5.000 ptes de multa i en aquell moment 5.000 ptes de multa eren molts diners, eh!! Per tant, el fet de portar-ho, ja només de portar-la, això es va prohibir molt. Els hi feia molta por des de governació civil, que el que no volien era que la catalanitat i la gent es veiés pel carrer, és a dir, que això quedés amagadet, eh!! perquè estaven en moments de converses importants, eh!!, de repartir-se pastissos, i per tant no interessava que en el carrer hi haguessin grans manifestacions de llibertat, de catalanitat, d'autonomia i tot això, per tant... semblava que era poca cosa, però era molt, era molt important que no es veiés. Llavors, ja et dic, imagina't si portar-la valia 5.000 ptes, vendre-les ja!! pues això es feia a casa meva, eh!! és a dir, el Bar era aquí i al costat hi havia una porteta que nosaltres la teníem, de Can Dachs, doncs allà hi teníem en una mena d'habitació que... les samarretes, la propaganda, tot, tot el que et puguis imaginar. Bé, la història és que vam fer la catifa, al pare el va cridar la Guàrdia civil evidentment, també em van cridar a mi, no em vaig espantar massa, jo penso que era molt inconscient, però em van demanar noms i coses i jo em vaig fer la tonta i aquí es va acabar tot. La qüestió és que per no tenir problemes el que vam fer va ser no posar el logo de poble català, posa't a caminar, no? Vam fer la catifa, la catifa la vam fer jovent de diferents... és a dir, no la gent del carrer sinó, eh!!... era una cosa molt explícita, gent de moviments i tal, i la qüestió és que en aquell moment a l’església hi havia Mossèn Fuentemilla, que era una persona que jo penso que ideològicament doncs no devia estar massa a favor d'això, i no li va agradar gens. Tampoc li va agradar a la comissió de Corpus que hi hagués una catifa amb una mena de simbolisme polític, no? que no era ben bé polític, era únic, era de tot, s'estava demanant el que demanava tothom, però en aquells moments l'església encara estava posicionada, excepte alguna gent, cap a... diguem-ne cap a la part fàcil del govern, no? La qüestió és que aquella nit la vam dibuixar, a última hora de la nit, i nosaltres vam estar desperts aquella nit, mirant des de la finestra que ningú ens l’esborrés o fes qualsevol cosa. Van passar tots els bunkercitos, que els hi dèiem. Els bunkercitos eren el grup de joves de força nova, tots ens coneixíem aquí a la Garriga, gent gran també molt destacada, un metge que era molt conegut que també era de força nova i després dretes, tots mirant a veure què posava, perquè el que no volia es que hi hagués lletres. Jo recordo, em sembla que va ser en Jordi Llimargas que al dibuixar el poblet hi havia un campanar i en allà per riure va posar "ning-nong", i a la nit aquesta gent diu: allà hi ha lletra, allà hi ha lletres, anem a mirar què posa!!! diu: Collons, només posa "ning-nong", què deu ser això de ning-nong? És a dir, imagina't, és com fer realment teatre de l'absurd, no? O sigui que per posar ning-nong, ja tothom allà... bueno, tothom no, aquesta gent. El cas és que vam fer la catifa però el dia de Corpus el capellà no va voler passar-hi per sobre. Quan va arribar a la catifa ell va passar pel costat amb les... "bajo palio", amb els guardia civils, etc., etc., van passar pel costat, però la gent, sí, eh!! Els nens que feien la comunió i tot van passar per sobre però ell no, ho va fer expressament. Fixa't quina cosa quan avui dia a les catifes de Corpus hi ha molts eslògans, i hi ha moltes coses a favor de... de llibertats, o de l'ecologia, bé, però clar en aquell moment era molt atrevit, eh!! El meu pare va ser molt atrevit també donant-nos permís i mira, avui li agraeixo públicament.
El fet, es van vendre samarretes, aquell dia es va circular per tot arreu amb samarretes de la Marxa de la Llibertat, es van fer fotografies... També a l'aplec de la sardana vam posar-nos la samarreta. Vam fer una sardana perquè hi havia gent del moviment sardanista també amb samarretes de la Marxa de la Llibertat. Són coses molt simples però en aquell moment eren com molt impactants, no?, perquè era visualitzar una cosa que estava totalment prohibida.
Un altre acte que vam fer... bueno, havíem fet diferents actes externs, interns, perquè havíem fet un manifest que el vam anar repartint... i el dia de la Marxa de la Llibertat com que vam veure que a fora probablement no hi podríem estar vam intentar buscar un lloc per poder-nos refugiar. Vam anar a parlar amb el capellà, fins i tot gent que estava dintre del moviment pastoral de l’església, però ell es va negar amb rodó, o bé l’església passés el que passés... i... clar, nosaltres sabíem que... des de que la marxa havia començat el primer dia van detenir 200 persones, per tant nosaltres sabíem, el més probable és que pogués molta policia i hi haguessin patacades i hi haguessin detinguts, per tant, una bona manera, com feien a molts llocs era obrir les portes de l’església i poder refugiar-nos allà dins si hi havia un atac policial important, un atac, una represàlia, eh!! però bueno, Déu n'hi do com picaven. La qüestió és que ell es va negar en rotund, no en va voler saber res, fins i tot nosaltres vam estar demanant a Joan Costa, com a ex-membre de l'església si ell podia intercedir d'alguna manera, i ells ens va dir que no hi havia res a pelar, que era impossible, que amb aquesta persona no es podia, no podíem confiar-hi. Alguns sectors lligats molt a ell van començar a dubtar i es van retirar també de la col·laboració a la Marxa de la Llibertat... bé, és allò que dèiem que cadascú es va anar posicionant, no? I quan has de donar la cara doncs tothom va veient, si dic que sí, si el que està per sobre meu diu que no doncs jo també dic que no, o el que diu que no, no, jo també tinc veu pròpia i per tant, per molt que tu diguis que no, jo continuo dient que si i doncs, me la jugo.
Bé, la història és que va arribar el dia de la marxa, això era cap a finals... la primera quinzena d'agost, eh! Nosaltres teníem preparats uns actes al mig de la plaça de l'església, que era la lectura del manifest, ballar una sardana i després un sopar a la torre de Can Ramos, perquè el fill de Can Ramos, el Robert era amic meu, i era un dels participants de la columna Tramuntana, que era la que passava per aquí a la Garriga, eh!! La torre de Can Ramos és on avui hi ha la Fundació Martí l'Humà, val?, i del bar de casa meva a casa seva hi havia un petit carreró per una porta de darrera del patí de manera que era molt fàcil poder-nos comunicar.
Bé, va arribar el dia de la marxa, van participar ja et dic gent de l'Associació de veïns, molta gent, eh!! Vam fer una pancarta, van arribar els marxaires, els vam haver d'amagar a l'Ametlla, perquè allà ens va pujar moltíssima policia nacional, o sigui ja ni guàrdia civil, ni... Nacional, de Mollet, molts!! en van pujar molts, potser eren gairebé un centenar de policies, eh!! Llavors... clar, per què tants a La Garriga? Doncs perquè havíem fet molts actes abans, per tant s'esperava que allà, se sabia que allà hi hauria alguna cosa. A llocs que ho havien portat més amagat, que no havien fet res fins al dia de la marxa, doncs no hi va haver tanta repressió, no? Llavors, el dia de la marxa, res... Van reunir als marxaires, entre ells hi havia el Robert evidentment, i nosaltres vam sortir de dos llocs diferents de la plaça, vam entrar amb pancartes dient l’eslògan de la Marxa de la Llibertat, "poble català posa't a caminar", cridant les sigles i amb aquestes, quan ja estaven a dins de l'església, hi havia molta gent perquè era l'estiu, per tant les terrasses del bar de la plaça i de tot arreu estava ple de gent, i també hi havia molta gent, gent gran, famílies amb criatures, gent molt diferent, eh!! Vull dir, no només hi havia quatre joves, eh!!, estava plena, hi havia molta gent. La veritat és que van... ens van... el pare d'una de les noies que col·laborava amb nosaltres, la Pepi Garrido, que avui és morta, el seu pare era guàrdia civil i ens va avisar, ens va dir: vigileu que pujarà policia de Mollet i vigileu molt perquè us faran mal. Llavors nosaltres, com que sabíem tot això el que teníem molt clar és que havíem de protegir molt als marxaires de la columna, els que venien, no?, portar-los a l'Ametlla... i tal. Vam sortir de seguida per embolcallar-los d'alguna manera i que no els hi poguessin fer mal i dels quatre costats de la plaça van començar a sortir policies que jo no havia vist mai tants, bueno, sí, a les manifestacions grans de Barcelona, no?, però a la Garriga era impensable. Van començar a repartir a tort i a dret, eh!!, a tort i a dret, a gent gran, dones de 60-70 anys, nens, bueno... evidentment m'he descuidat de dir, però bueno suposo que això ja ho sabeu, la Marxa de la Llibertat venia de Pax Cristi, del moviment de la no violència, per tant era un moviment no violent, i això era molt important destacar-ho, perquè qualsevol que participés d'aquesta activitat, les activitats que es feien ningú podia respondre amb violència, o sigui la consigna era deixar-te anar... el que heu vist a la televisió moltes vegades i això, posar-te assegut a terra, la resistència passiva, no?, i llavors ells que fessin el que volguessin. Vam fer això, evidentment alguna gent va marxar corrents perquè és clar, a ningú li agrada que el piquin. Vam tornar a demanar a mossèn Fuentemilla que ens obrís l'església davant d'aquests atacs, i ens va dir que no, i estava amb un policia nacional i amb un guàrdia civil rient en una cantonada, rient!! No sé de què parlaven però reien mentre s'estava estomacant a la gent, eh!! D'acord que no era cosa seva però jo, en aquell em va dir molt què podia ser aquella persona, com a persona i com a capellà, com a capellà de la Garriga a més a més.
Bé, el cas és que van detenir, evidentment, a gent. Nosaltres el que vam fer va ser passejar-nos ràpidament per davant de cuartel perquè no els hi fessin res, vam estar fent torns, vam avisar a advocats perquè els ajudessin. Els van tenir tota la nit amb alguns, i mentre amb alguns els tenien detinguts tota la gent de la major part de la columna, perquè venia gent de tota la comarca i gent d'altres columnes de la Marxa de la Llibertat, a dins de la torre de Can Ramos vam organitzar una botifarrada, seques amb mongetes, evidentment a la Garriga botifarra amb mongetes. Clar, llavors imagina't, gent com jo, pues preparant una història d'aquestes per 150 persones, eh!!, però ens vam organitzar molt bé, érem tot de gent molt jove però molt bé; hi va haver parlaments, hi va haver cants, hi va haver consignes, hi va haver manifestos, va ser una festa de llibertat. Allà ens vam esplaiar dins de la torre, imagina't els pares del Robert, jo dubto que ho sabessin en aquell moment (riu), segur que no ho sabien. Hi havia els seus germans perquè també hi participaven... bueno... la qüestió és que diguem-ne, va ser com un oasi de llibertat, van venir totes les associacions de la Garriga que van voler, hi havia gent de la comarca, hi havia gent de tot Catalunya, de les diferents, com ja he dit abans de les diferents columnes, i una vegada vam acabar el sopar, doncs vam recollir i clar, evidentment les que ho portaven una mica més doncs... vam ser els últims, no?, i quan ja marxàvem... Ah!! una cosa que m'he descuidat de dir és que van apagar els llums dels carrers perquè ningú pogués... clar, perquè la Garriga estava presa per la policia nacional, eh!! aquella nit, i la guàrdia civil, llavors els carrers estaven totalment foscos, eh!!, perquè persona que passava persona que l’enganxaven... i li preguntaven a veure... és a dir no era un estat de setge, però bueno estava... sí, una mica sí. La qüestió és que nosaltres, una anècdota divertida a última hora de la nit és que sortim de Can Ramos, quan ja s'havia acabat tot, havíem recollit, havíem netejat, als de la marxa els havíem portat a l'Ametlla perquè ningú no els pogués localitzar i no els pogués passar res, que l’endemà també teníem activitats... I sortim la meva cosina, la meva germana i jo, que ja veus tu l'edat que podíem tenir, la Magda Vilaró i la Mercè Navarro i anem... vam acompanyar a la meva cosina que també vivia molt a prop d'aquesta casa. D'aquestes, que així que sortim de Can Ramos, dúiem un sac que hi havia carbó i coses, mig escombraries, lo que havia sobrat, evidentment no hi havia propaganda, i la guàrdia civil ja ens va parar, no? i alto!, i alto! amb la metralleta i Alto i Alto!!, i nosaltres, tin, tin, tin, tin, cap a la porta de casa de la meva cosina, perquè imagina't si jo tenia 17 anys, doncs l’altre en tenia 15 i l’altre en tenia 13, eh!! érem molt petites. I jo pensava: mare meva, si els passa algo a mi em maten (riu), com a responsable. Jo corrents els hi dic: no pareu, no pareu, tireu, tireu, i elles pam, pam, pam, corrents... Total, que arribem a la porta de casa de la meva cosina, truco al timbre i va sortir, vaig començar a cridar: tieta Laura!!, la meva tia va baixar ràpid i el guàrdia civil a mi em tenia agafada, no? i la meva tia s'hi va encarar, perquè tots érem menors, tots. Usted sabe... bueno, va començar: usted sabe de dónde vienen estas niñas?, diu: de una fiesta de un amigo, diu: què passa? La meva família els tenia ben posats, eh!! També total, que la guàrdia civil diu: A ver, que llevan en ese saco?, diu: No hi porten res en aquest sac!!, ella no sabia absolutament res. Bueno, al final el tío, ens va agradar molt perquè a l'obrir es va embrutar les mans de carbó, no? La meva tia ens va fer passar a dins, es va encarar a la guàrdia civil, i aquella nit diguem-ne que es va acabar, a part dels empresonats, la cosa va acabar bé, no? L'endemà vam fer un... em sembla que van fer algo d'esports i van continuar. Jo vaig continuar la marxa fins a Montserrat. A Montserrat també vam rebre de valent i no vaig anar fins al final, i la marxa de la Llibertat, jo penso que va ser un moment important perquè molta gent que fins llavors potser políticament eh!!, amb qüestions cíviques sí, però políticament no s'havien manifestat, aquell dia ho van fer i durant aquells dies, no? I molt la gent jove, jo penso que va ser un... per molta gent jove va ser la primera, jo ja portava fent coses, però per molta gent va ser la primera, diguem-ne, el lloc on van poder manifestar el seu rebuig a la situació policial i social de... I no t'explico més perquè no puc més.
Hi ha moltes més coses, però jo penso que segurament hi ha moltes coses que la gent ja t'ha explicat i que no cal que jo... jo penso que la marxa de la Llibertat sí, perquè la vam protagonitzar bàsicament els joves i la... sí, perquè bueno, vaig ser una mica la que vaig portar, encara que va ser amb moltíssima més gent, eh!! però bueno...
El teatre doncs també bueno vam estar allí... És que campanyes mira, n'hi havien, el Salvem el Patronat, eh!!, vam fer una campanya també per salvar el Patronat, perquè estava caient i en aquells moments, no?, i estàvem reivindicant que es fes un Patronat, que es restaurés... Ens reivindicàvem per les guarderies, imagina't en aquella època!!, demanàvem guarderies i fins ara fa poc no s'han fet i encara en falten, no? O sigui hi havia tant... El grup dels Artistras, clar, eren gent... o sigui la gent jove que dic jo, també ells hi formaven part, eh!! perquè ells començaven a ser un grup de teatre. Pensa que érem gent, alguns, no tots, eh, però que ens movíem, per exemple érem els que anàvem també cap a Barcelona, per tant amb els grups de folk, a la Sala Celeste, els Plateríes, els Comediants... tot aquest tipus de moviment que va néixer en aquella època, el Xiscu Boix... tota aquesta gent ens coneixíem i ens veiem, anàvem a Gallegs per exemple, que hi havia una comuna. No t'he parlat de les comunes, jo no vaig estar en una comuna, però si que vaig estar a moltes i era un moment en que això també naixia, no? Eren gent... les comunes eren, diguem-ne, grups de persones que vivien juntes, no tenien perquè ser ni parelles ni família, normalment en condicions molt precàries eh... perquè lo que jo vaig conèixer a Gallegs i a altres pobles, eren gent que ocupaven cases abandonades, moltes vegades eren gent que formaven part de moviments, o bé plàstics, o bé fent teatre, o bé músics. Eren llocs on diguem-ne hi havia relacions lliures, eh!!, tant a nivell personal com a nivell sexual. Eren llocs on també hi havia molta preocupació pel medi ambient, per l'alimentació, hi havia molta gent que era vegetariana... eren moviments molt naïf, eh! Jo potser venia més de... jo potser era més compromesa, eh, perquè tenia una base potser per la família i així, més de tocar de peus a terra, més de classe, no? Llavors jo els veia en ells molt bohemis, en el sentit bohemis literal, eh!!, és a dir, gent que no té poder i que el que té és la cultura, no? i la llibertat, i no tenen cap recurs, però era molt divertit eh, per mi, que també era molt joveneta. No hi vaig viure mai a cap comuna però jo ho trobava molt divertit la forma en que ells vivien, totalment lliure, sense cap mena de prejudici, sense cap mena de traves... malgrat que la gent allà dins en tenien, eh!, és evident, però eren espais de llibertat, que en aquell moment tot era tant encorsetat, pensa que fer-te petons pel carrer estava prohibit!! (riu), és que... buff!!! estem parlant d'una època tant... I la transició va ser un esclat important, no? que van passar moltes coses.
A nivell professional jo ja treballava també. A més a més de tot això treballava a l'escola Sant Lluís, feia d'auxiliar de parvulari i llavors jo més que aprendre la carrera, perquè va ser una època de moltes vagues i vam tenir molt poques classes, vaig aprendre a les escoles d'estiu de la Rosa Sensat, allò també va ser un altre... penso, un altre focus important, una altra escola important per moltíssima gent, perquè no només hi anaven mestres, eh, hi anava gent de tot arreu a les escoles d'estiu que es feien a Bellaterra. Pensa que hi havia doncs tota la gent que en aquell moment començava a fer teatre, absolutament tots, titelles, música, allà va passar la... la pues, jo que sé, la Núria Espert, amb "una altra freda si us plau", jo anava a classes amb l'Artur Martorell, fèiem classes de cine... és a dir, no només anàvem a fer coses de mestre, eh!! Tots els partits polítics tenien paradeta, els objectors de consciència tenien paradetes, és a dir, era un lloc, clar, estava en un Campus Universitari, per tant no hi podia entrar la policia i allò era increïble!!!, perquè a part dels cursets que tu et podies apuntar, tenies tota la gent que avui dia és puntera en tot el que tu vulguis, en qualsevol camp, estaven en allà, al teu abast. Jo ballava danses amb el Joan Font i tenia 17 anys m’entens, i amb el Sr. Fàbrega que és un gran d’allò del cinema, o el Porter Moix, és a dir, gent que dius Déu meu, com? I això jo ho he viscut jo i total la gent de la meva generació, no? perquè hi anava tothom en allà. Llavors, quan deixàvem les classes les estones del migdia, pues teníem totes aquestes oportunitats increïbles, no? D'ara a veure doncs els Comediants que et feien un dia una cosa, els titelles Babic en feien una altra, en Xesco que et cantava per una altra banda, els Fals Terbo, tothom, la Ma del Mar Bonet, el Lluís Llach, tothom passava per allà. Jo penso que també va ser un lloc important de formació. Jo penso que em vaig formar més en les escoles d'estiu, tant com a mestre com a persona, que no pas en la carrera, i jo penso que molta gent de la meva generació hem sigut autodidactes, molta gent, eh!! Perquè l'escola, la Universitat i tot, a part de tres o quatre que podien tenir bons, la resta era... diguem-ne que no eren uns plans d'estudi massa reeixits, no?, i per tant, tota aquesta altre... ens vam nodrir molt de tot això.
Jo penso que la gent que hem... no ho he vist fins no fa gaire això, eh!!, però em sembla que la gent que vam tenir la sort, per mi la sort, eh, de viure aquesta època hem sigut una gent especial en el sentit de que hem tingut una visió molt àmplia estiguéssim on estiguéssim, perquè? perquè en aquell moment érem tot.
Nosaltres hem viscut que... hem viscut el participar de coses molt diferents, des de l'ecologia, des de l'economia fins al sindicat, el món laboral, el món cultural, no? i això ens ha donat com una perspectiva de tot molt àmplia i una capacitat de veure les coses amb globalitat, no?, i això m'hi he trobat amb gent que després he estat amb diferents professions i quan ho hem parlat hem vist que hi ha molta gent que ve després que no han tingut aquesta capacitat, no només de no veure la teva parcel·la particular com a professional o com a persona, sinó tirar endarrere i veure-ho amb perspectiva, perspectiva de país i amb perspectiva fins i tot de món, eh!! és a dir, hem sigut també els primers que després ens hem apuntat en moviments d'ONG i coses... és a dir, no és casualitat, no, i... no ho sé, jo penso que va ser una època privilegiada per mi, malgrat tots els sustos i tots els... però penso que ha estat una època unida i privilegiada, eh!!, n'estic molt contenta perquè formo part d'això, i sóc com sóc ara, gràcies a tot el que vaig poder viure, i a més a més de molt jove, i per mi va ser la gran escola, no?, en tots els aspectes. T'he dit que xerrava molt, eh, t'he dit que xerrava molt!!! Encara tinc coherència? (riu).
Paral·lelament a tot això, entroncant amb el que et deia de recuperar l'oci, és a dir, d'intentar programar un oci potser més diversificat que el que eren les discoteques, nosaltres vam pensar que estaria bé recuperar els balls de saló, no?, els balls que s'havien ballat tota la vida i que seria bonic doncs com a contraposició al que ens venia diguem-ne des de les grans companyies de l'oci, no? Llavors, aquí a la Garriga érem també la gent del grup del teatre i gent d'altres... tot aquest grup de gent que et dic, érem també del Cau... jovent!! Vam pensar que estaria bé fer uns cursos de ball, no?, perquè hi havia molta gent que no en sabia. Llavors vam organitzar al Casino de la Garriga, els dissabtes a la nit, balls de saló. Tot això, bé, perquè també feien danses populars, eh, danses d'arreu del món, amb la Mariona Cortés i amb la Núria Cuadrada, que eren gent que també estaven per aquí a la comarca... que pertanyien també amb gent del club de folk, com l'Arnella, doncs tota aquesta gent vam dir: Oi, podríem... això seria molt guapo, i vam demanar a gent gran del poble que ens ensenyés als joves a ballar balls de saló, els balls que ells havien ballat tota la vida i si, si, vam trobar no només els nostres pares, eh!! gent, doncs hi havien des de la Rosa peixatera, el seu home... ai, és que hi havia moltíssima gent gran, eh, moltíssima gent gran!, i llavors el que fèiem els dissabtes, posàvem discos, eh!, de diferents... pues valsos, tangos, pas doble, rigodons... bueno, moltes coses que ells ens ensenyaven a ballar, i la gent gran o nosaltres els trèiem o ells ens treien a ballar. És a dir que ballàvem no amb gent jove, sinó amb la gent gran, gent gran com ara seria jo eh!!, per exemple, 50-60, eh!! o potser 70 ja alguns en tenien. I la veritat és que això va durar tot un hivern i per poder pagar les despeses, el lloguer i tot, vam demanar productes a diferents botiguers i vam sortejar una panera, i l’últim dia diguem-ne de tot aquest curs, que va ser tots els dissabtes durant tot un hivern vam fer un ball de gala, llavors tots anàvem molt mudats i aquell dia si que vam fer venir un grup, no? i jo recordo que va ser una cosa emocionant, just ara que acaben de fer el casal rock, no? (riu), que ha sigut, que sembla ser tant novedós. Nosaltres ja 25 anys endarrere vam demanar a la gent gran del poble que ens ensenyés a ballar i llavors el que fèiem molt jovent era recórrer les festes majors dels pobles, que això s'havia perdut. Hi havia festes majors, però el fet de seguir-les s'havia perdut molt i nosaltres ho vam intentar recuperar. Això per una banda, que no volia que s'oblidés perquè trobo que va ser una experiència molt bonica i molt... tant per la gent gran com per nosaltres, eh!! Va ser molt gratificant i ells s'ho van passar molt bé. Hi havia balladors més reeixits que d'altres però bé, però bueno va ser molt bonic, eh.
I llavors bueno, l'altre història que et volia explicar, era la de la ràdio Silenci. Jo, a ràdio Silenci vaig col·laborar quan començava. Vaig fer un programa dirigit a nois i noies, era un programa que es deia "nois i noies endavant". El fèiem els dissabtes a la tarda, bueno el feia els dissabtes a la tarda, i llavors consistia en que durant la setmana hi havia uns temes que jo proposava o que sorgien, eh, més aviat d'actualitat i aquests temes els discutien els sisès de bàsica d'aquell moment, de les diferents escoles de la Garriga, i els del 1er cicle que eren 7è i 8è, eh, els dos últims cursos, i llavors els dos primers de l'Institut, eh. Llavors venien representants aquell dissabte, els representants de cadascuna de les escoles i de l'Institut i debatien aquests temes d'actualitat que ells havien estat discutint a les escoles, a les aules. Aquest programa va durar gairebé dos anys i hi van passar quantitat de joves i de nens i es van discutir coses des de... coses que els interessaven amb ells com a estudiants, com a nens, fins a coses d'interès general. Recordo d'un dia que parlàvem doncs de que els hi agradava més alhora de divertir-se i un dels representants de l'Institut va dir que amb ell el "panxing", que el volia inventar, i li preguntava, però que és el panxing?, diu: no fer res.
Bé, també alguna vegada portàvem alguns convidats especials i llavors... doncs algú que era significatiu pel poble i ells havien treballat a l'entorn d'ell i discutien, i jo penso que va ser molt interessant, però justament per això, no? perquè era la ràdio, mitjans de comunicació que es ficaven en la vida també social.
Un altre programa que també vam fer va ser un magazine a les tardes i als dies de cada dia, on intercalàvem doncs des de contes, cançons, folk, cançons catalanes, li posàvem... molt dirigides a nens i joves, eh. Recuperàvem embarbussaments, dites, tot de coses de folklore que ho anaven ficant. Hi havia trucades, hi havia concursos. Ens subvencionava una botiga d'aquí La Garriga i també, bueno diguem-ne aquests dos van ser molt de cara al que és el meu ofici, no? que eren els nens, i va ser molt gratificant, i llavors un altre... el que fèiem també com que feia teatre, vam fer teatre radiat amb en Pardo, en Joan Antoni Pardo, el Sr. Plana, i un any vam fer per la tardor el Don Juan Tenorio. Jo ho explico com a anècdota perquè va ser molt divertit, perquè mentre l’estàvem gravant en... per mi no era massa habitual ja en aquell moment... O sigui, el castellà per mi era una llengua habitual, perquè va ser la meva llengua d'aprenentatge, però de vegades la veia com a estrangera, de manera que quan em va tocar a mi dir el meu paper, en la ràdio ho gravàvem, ho vaig fer en llatí, és a dir, era en castellà, però com si fos en llatí, no? no sé perquè, i de cop o volta veig l'Antoni Pardo i el Sr. Planas rient, cargolant-se perquè clar, quan estàs gravant no pots dir res i jo me'ls anava mirant pensant, però què passa? Jo feia de doña Inés, és clar, la part de Don Juan Tenorio i al final van dir, talla, talla!!, tots morint-se de riure, el tècnic també, diu: però què estàs fent?, dic: què? Ho estàs dient però com en llatí, però tu estàs tonta o què? La veritat és que també ens ho passàvem molt bé, eh!! Però la ràdio Silenci igual és més tard i hi ha moltes coses que... Hi havia molta gent, programes molt divertits, però jo vaig ver aquests dos importants, el més important el "nois i noies endavant", perquè venia gent de totes les escoles, va durar dos anys. El magazine va durar només un any, em sembla, i després les gravacions de teatre que van ser molt divertides, també, eh!! però bueno... (riu), a tope!!!
No t'explico més coses que encara estava ficada en més coses, eh!! però jo penso que aquí acabem. Però lo de la ràdio volia dir-ho perquè va ser important. Sí, a mi de fet bueno, em van trucar eh! a veure si volia col·laborar i jo els hi vaig proposar aquest programa i els hi va semblar molt bé i també era un grup de gent molt maca. Després hi va haver problemes, la van tancar, però bueno, ara s'ha tornat a obrir. També em van demanar si volia ser-hi i vaig dir que ara ja no m’emmerdava tant com a llavors, perquè llavors estava ficada a tot arreu, a tot arreu!!, devia ser hiperactiva segurament, eh, però... Imagina’t, era molt interessant el món de la ràdio. Primer em va fer molta por, però després m'ho vaig passar molt bé, molt bé, molt bé. I a partir d'aquí vam començar a fer un d'un noi que és mort que es diu Toni Molsosa, que es deia "l'ocell i la flor", un poema musicat, la Magda Dalmau amb el piano. Hi havia un flautista que ara no recordo el nom, el Miquel de Carmen que tocava la guitarra, el Molsosa també tocava el piano perquè era l'autor, i el Xavier Crusat, el Pep Miró i jo érem els rapsodes, no? A partir d'aquí ens va entrar el cuquet, perquè també estàvem al grup de teatre, i vam pensar: perquè no fem un recital de la Núria Albó? i la Núria Albó, justament tenia un recull que es deia "Ancora", que li havien premiat, i també vam fer un recital de poesies de la Núria Albó, i a partir d'aquí vam dir: I perquè no en fem un de més gent, no? I llavors bueno, vam començar també a fundar paral·lelament això, el Club dels Epistolaris, no et sabria dir en el temps... el Club dels Epistolaris doncs ens trobàvem per llegir poesies, intercanviar informacions sobre llibres, llavors no hi havia biblioteca, i llavors escrivíem, eh!, ens agradava molt escriure i per tant ens enviàvem... d'aquí van sortir uns que es deien Monestruc, que van fer una mena de publicació satírica boníssima, que jo la vaig presentar també amb el Manel Porter. La vam presentar a un lloc que es deia el Catalonia, era un llibre res... el van editar ells mateixos però molt, molt sarcàstic sobre molts personatges garriguencs importants d'aquell moment i del panorama cultural i polític, eh!
Al Pou Calent jo no hi vaig participar activament perquè veus que estava en moltes altres coses, però si que d'alguna manera en formava part també perquè alguna vegada els hi donàvem idees o aportàvem alguna informació o fèiem alguna cosa també, no? algun escrit o alguna petita cosa, sí.
El Pou Calent, és que mira va ser el Pou Calent, i la contraposició que va ser la Veu de Catalunya, els de dretes o els conservadors van treure la Veu de Catalunya, que era un diari que ja havia existit feia molts anys endarrere. Llavors és clar, perquè el Pou Calent d'alguna manera donava una visió satírica, humorística, però d'esquerres, eh!! Llavors, és clar, hi havia d'haver els altres, però els altres estaven molt rabiüts, hi ha moltes coses que no he explicat, per exemple... oh!! és que clar hi ha tantes coses!! i que en tenim per una altra hora, em sap greu.
Us han explicat el primer Ajuntament democràtic que al final va governar Unió d'Esquerres garriguenques? Clar, els ajuntaments eren gent, bueno que començaven, no en tenien ni idea. Llavors el Quico Viñas, que era de cultura ens va demanar a tot el jovent que participéssim, i a l'Associació de veïns, a tothom. Clar, va ser un moment en que també suposo que... això si us ho han explicat, em talleu, eh! La primera revetlla de Sant Joan popular a La Garriga, al carrer, gratuïta, la vam organitzar des de l'Associació de veïns, vam fer venir la Platería, eh!!, allò que et deia. Bueno, mai a la vida s'havia vist tanta gent pel carrer, tanta gent sortint, estant junts, perquè clar, el que passava durant el franquisme era que tot era compartimentat, eh!! Llavors nosaltres el que teníem molt clar era fer visible, fer sortir la gent a fora, a fora, a fora, a fora, res tancat, res d'envelats, res de cosa sectaria, sinó vinga, tot obert. Amb l'Associació de veïns es van mobilitzar 10.000 coses, però ui!, jo de les que me'n recordo més va ser de la revetlla de Sant Joan, que va venir la Platería, que vam fer rifes i de tot per poguer clar, tenir alguns diners, i es venia coca i cava, i vam fer, recordo el Pep, el marit de la Neus Miró, el Pep Castells, que se li va acudir de fer un joc. Tenia un conill porquí i va fer com una mena de laberint i llavors va fer, la gent comprava números (riu), qui guanyava, o sigui si guanyaves per quina sortida o per quina entrada aniria el conill porquí, o sigui imagina't quina bestiesa, però clar, la infraestructura era molt barata perquè eren totxanes i un conill porquí, clar, no hi havia més història.
Llavors hi havia rifes que rifaven una ampolla de cava, vull dir coses com molt senzilles, però jo ho recordo... clar, a la plaça de Can Dachs plena a vessar de gent pels carrers que anaven, que entraven, sortien, no es pagava, era gratuït, dels primers actes.
Castanyades reivindicatives, vam fer la Castanyada reivindicant Can Xic Corder que no es tirés a terra. Recordo que gairebé no hi havia res, i nosaltres vam fer una castanyada allà que no ens en vam ensortir percep tot lo que és especulació immobiliària de molt poques coses ens n'hem pogut ensortir en aquest poble, eh!!, de molt pogués. Han sigut nefastos, nefastos!, jo penso en això, han sigut un mal poble de no saber lluitar prou pel patrimoni que tenim, que en teníem, eh!!, i així estem com estem.
I una altra de les coses que també va ser molt important en quant a participació ciutadana va ser la primera festa major, perquè en Quico Viñas ens va donar, diguem-ne, responsabilitat a diferent gent. Llavors el grup de joves del teatre vam organitzar una cantada d'havaneres davant del Patronat amb rom cemat i sardines, no? que ara això, ja veus, ho fa tothom. En aquell moment era la primera vegada que es feia, eh!! El meu pare i el meu tiet feien les sardines, l'altre feia el rom, el meu tiet el rom cremat perquè era de l'Empordà. Jo vaig comentar a un senyor que a demés ningú no en tenia ni idea d'on havíem d'anar a buscar espectacles, eh. Doncs bueno, un senyor de la comarca que es deia Marimón que era el que portava molts grups musicals, contractava els de les havaneres, és a dir, eren coses... per primera vegada tot a fora. Vam fer la festa major al carrer, era la primera vegada, al Passeig. Al carrer, fora de l'envelat, a diferents parts de La Garriga, que era oberta i per tothom i podies anar-hi amb actes gratuïts, no? Llavors això també és important de destacar perquè significa molt aquesta apertura de la transició, de no tenir la gent tancada, oprimida, no? és com molt simbòlic, jo penso que en aquell moment... i els Artistras van jugar un paper fonamental amb tot això, eh!! com a grup de teatre i com a gent que estava ficada també en el món cultural, van ajudar moltíssim i van ser molt protagonistes també d'aquesta època.
Ja està, ja està, ja està, prou!! Ostres.