- Ens dius com et dius, on vius i què representa per a tu la Garriga?
Jo sóc la Neus Miró, sóc filla de la Garriga i els meus pares també ho eren. La Garriga per a mi és el meu poble inclòs us diré que quan em vaig casar al cap de poc al meu home li va sorgir l’oportunitat d’anar a treballar fora del poble, ell també és fill de la Garriga i fill de pares garriguencs, i clar tot això després de casar-nos teníem el nostre piset que havíem fet amb el nostre esforç, perquè evidentment en aquella època teníem els nostres problemes.
- Vivíeu sols?
Si, sí vivíem sols. Jo com a dona tenia molt clar que volia anar a viure sola, que volia començar una vida en comú sola. Els seus pares eren molt bona gent però la meva mare era d’aquelles dones que tot ho havia de tenir controlat i jo era una noia que vaig haver d’anar a treballar allà on ella va voler que jo anés a treballar. No vaig estudiar perquè en aquells moments vaig fer fins els 14 anys a l’escola i a casa no hi havien diners, la meva mare la despesa de dir te’n vas a estudiar fora, impensable. Llavors jo em vaig casar, en aquella època quan tu treballaves en una empresa automàticament et donaven el dot, que en deien, i et despatxaven. Perquè erets una dona casada, això era a l’any 69.
El meu marit com he dit abans va tenir una oferta de treball a Igualada, en aquella època Igualada era lluny i la va refusar perquè no volia marxar de la Garriga, fixa’t fins a quin punt em sentia garriguenca i em sap greu que la Garriga s’hagi fet malbé. Això és un sentiment que jo tinc i tenim altres persones, que la Garriga ens l’han feta malbé, perquè la tenim excessivament construïda i ens fa mal. M’hauria agradat més una Garriga molt més conservada, amb més espais verds, amb horts, vull dir, que els horts encara hi fossin. Jo com a garriguenca em sento que els nostres néts no saben què és una enciam, ni veuran les gallines a córrer, a mi això em fa pena la veritat.
- Creus que la teva trajectòria vital com a dona, des que vivies amb els pares, fins que va arribar l’època de la transició i et vas casar, tu creus que com a dona va canviar la teva manera de fer?
Molt, moltíssim perquè aleshores vaig ser jo, vaig decidir les coses jo, quan fins aleshores era la meva mare. El meu pare era una persona que marxava molt, era cambrer, vol dir que arribava molt tard a la nit i la que portava les rendes de la casa era la meva mare. Jo penso que ho va fer molt bé perquè em va ensenyar tot un seguit de coses, però, diguem una mica entre cometes dictadora. Jo sortint de treballar havia d’anar a cosir perquè jo havia de ser una mestressa de casa com cal, això era una cosa que es portava moltíssim a l’època. Jo no vaig saber revelar-me i ho vaig portar a terme fins que em vaig casar, aleshores al plegar de la feina, l’empresa em va fer fora i em vaig quedar a casa, però clar, els diners no arribaven. Llavors l’empresa mateix em va oferir fer la feina que jo feia en el taller doncs continuar-la fent però molt mal pagada.
El meu home que si que havia estudiat em va dir: “Tu no has volgut estudiar tota la teva vida? Doncs ara és el moment, no tenim fills, posa-t’hi”.
Però clar jo amb molt poca preparació em feia com una muralla, aleshores amb la Matilde, penso que moltes coses que sóc les dec a la Matilde, ella era la que em donava l’empenta i em deia: “Va no siguis burra, tira!”.
A mi m’agradava la vessant artística, em sentia sensible a les belles arts i em vaig matricular a l’escola Massana.
- Això un cop casada i era impensable. I tenies germans?
Si, sí era impensable. Tinc una germana que ens portem 12 anys, més petita, la qual si que ho va tenir fàcil, perquè jo aleshores vaig fer de puntal li deia a la meva mare: “la meva germana ha d’estudiar i ha d’estudiar el que ella vulgui no el que vosaltres decidiu”. Perquè la meva mare una de les fites que tenia era, igual que amb mi, amb una fàbrica no perquè s’aprenen un vocabulari i unes actituds que no estan bé i no m’agradaria que ella les visqués, però aniria a un taller. Aquella època era el boom dels bancs i de les caixes, allò que es guanyava un bon sou i era una jornada intensiva, i la meva mare deia que fes comerç i que anés en un banc. La meva germana plorava perquè ella no volia anar a un banc, i jo li vaig dir a la meva mare que perquè havia d’anar a un banc, ja havia decidit per mi. Si ella volia fer BUP i estudiar una carrera que ho fes i ella ja treballa i s’ho farà. Doncs jo, el meu home va dir que estudiés i jo marxava a les 3 i tornava a aquella època a l’últim tren, que volia dir que sorties de Barcelona a les 9 i arribaves a 2 o 3 quarts d’onze de la nit aquí.
Vaig fer els cinc anys a la escola Massana, em vaig graduar a l’escola d’arts i oficis. Llavors automàticament vaig quedar embarassada, però em va sortir una oferta per anar a treballar a donar classes de plàstica a l’escola Sant Lluís, on hi vaig estar durant 10 anys.
Tots aquells anys criatures petites reivindicant guarderies gratuïtes, tota la batalleta aquella que vam tenir, i no la vam aconseguir la meva filla, que l’ha aconseguit la meva filla. No gratuïta però si una guarderia pública, em aquella època la demanàvem, no hi va haver manera, perquè l’Ajuntament va callar uns papers que arribàvem i no es portaven davant i l’única cosa que havíem de fer era donar uns terrenys. Havia l’associació de veïns que havia anat a parlar amb la persona que havia de cedir els terrenys i havia estat d’acord.
- Un cop et vas casar vas tenir una mica més de llibertat i el teu marit no va oposar-se a que estudiessis?
Mai, al contrari. Penso que és un model d’home per el que he anat veient, vull dir que ha sigut una persona que ha respectat sempre la meva llibertat, el que jo he volgut fer per ell sempre ha estat bé, sempre m’ha recolzat en tot el que he volgut fer.
- Com us organitzàveu a casa?
Jo treballava a les tardes, els matins estava a casa, ell al matí havia dies que no venia a dinar i arribava al vespre. La feina de la casa sempre l’he feta jo, però si que ell el que li demanis ell t’ajuda, la seva empresa a vegades li demanava haver de treballar de nit dissabtes i diumenges, per tant el pes de la casa sempre l’he portat jo. Moltes vegades és una cosa que li dic que les meves filles, han sortit bé gràcies a que jo m’ho he fet jo sola, perquè clar que jo li explicava i ell em deia: “Això no pot ser, o això si, no, no ja hi parlaré”. Però és que hi era molt poc a casa, molt poc, l’any que ve es jubilarà perquè fa 45 anys que hi treballa, ha sigut una empresa que l’ha absorbit molt. A canvi ha tingut una gran remuneració econòmica, però és allò que diuen, li han donat un roure però li han fet cagar l’aglà.
- Deu ni do tu quin plantejament tenies, perquè treballar, estudiar, amb criatures i la casa.
Però una de les coses que em va ensenyar la meva mare és a organitzar-me i jo tenia molt clar les coses que havíem de fer i les hi vaig inculcar a les meves filles jo els hi explicava i elles col·laboraven. Va rodar, si és veritat, no em vaig sentir mai molt agobiada, el que em va agobiar posterior va ser l’enfermetat del meu pare. La meva mare continuava sent la dona que volia manar i una mica li deies: “Home doncs busquem ajuda externa que no tot ho hagi d’assumir jo”. La meva germana viu a Olot, per tant ella ajuda poca i la meva mare quan volia introduir una persona a casa era com si jo em volgués deslliurar d’ells. Aquest xantatge emocional, vaig passar-ho 18 anys força malament, perquè el meu pare va viure 18 anys amb l’enfermetat.
- Aquest és un tema molt recorrent que li passa a molta gent, què les dones són les que cuiden. Aleshores és la teva responsabilitat, la teva obligació cuidar als fills, cuidar als pares.
Sí, i era una de les coses que el meu marit col·laborava força, perquè el meu pare s’havia d’ajudar a portar al llit, perquè la meva mare amb tot el problema va tenir un aixafament de vertebra i no se’l podia carregar. Doncs el meu marit plegant de treballar passant per davant de casa dels meus pares ajudava a la meva mare a portar-lo a dormir. Això un altre home no ho hauria fet, et diria que t’espavilessis que és el vostre problema. El meu marit va dir que assumia aquesta tasca, ha sigut una persona que dintre de les seves possibilitats ha sigut una persona que ha col·laborat amb mi.
- Quan us veu conèixer amb el teu marit?
Amb el meu marit, curiosament ell vivia al cap d’amunt del carrer i jo al cap davall. Ens vam conèixer anant a matagalls pujant una muntanya, ell estudiava a Sarrià estava intern i només venia per les vacances d’estiu, Nadal i setmana santa. Un estiu encara li faltava un any i ens vam conèixer, ens vam simpatitzar després no el vaig tornar a veure fins Nadal, fins setmana santa i l’estiu següent ell ja va acabar l’escola i vam començar a sortir junts. Jo anava a l’escola pública, ell anava als Hermanos, en aquella època havia els Hermanos i les monges i si no erets del mateix barri ja no freqüentaves. Et podies trobar al Patronat i si erets de l’escola pública eres dels marginats del poble. Perquè l’església tenia el poder i els de l’escola de les monges i els Hermanos, que hi havia el senyor Barot, anaven a l’església i tenien els llocs guardats.
Els de l’escola pública anàvem allà a pilot, si volíem anar a l’església hi anàvem i si no ningú ens controlaven, ni ens deien res. Quan hi havia festes que organitzava la parròquia o alguna entitat del poble l’escola pública no teníem mai ni veu, ni vot.
- A nivell de l’educació ja independentment de cursos, estàveu separats per sexes..?
Separats per sexes i a dins a la classe hi érem tots els nivells, tothom donava el mateix, el que pescava, pescava i el que no es quedava on es quedava.
- Us donaven classes diferents si eres home o erets dona?
Això ja no t’ho sé dir, a nosaltres ens donaven aquella enciclopèdia que hi havia de tot, que a davant hi havia el poema del Mio Cid. Con diez cañones por banda i alguna cosa així i després una historia sagrada, unes nocions de geometria i unes nocions de matemàtiques. Jo anava a classes particulars de 8 a 9 a unes classes que donava una senyora per aprendre més, perquè allò era molt bàsic i si ho aprenies bé i si no ho aprenies malament. A la tarda no donaves matèria feies labors, a mi se’m donaven fatal, quan em donaven aquell draps blanc que havies de fer no se quants punta i a mi sempre se m’embrutava. La meva germana que ens portem 12 anys els primers anys ho va fer però després no, les dones havíem de ser unes bones mestresses de casa, havíem de saber cosir...
- A nivell de l’educació de la teva mare a tu va haver algun canvi?
Jo penso que no, que va seguir la mateixa línia, perquè la meva mare va ser avantatjada perquè va anar a l’escola de la república. Poquet però va conèixer una altra, però jo no, era al matí cantar cara al sol, els dissabtes ens feien anar a escola i fèiem falange. La meva mare tot això s’ho va saltar, penso que la meva mare encara va tenir una formació més millor que no pas jo.
- Quan va haver-hi el canvi?
El canvi jo crec que va començar sobre l’any 65-66, avera va començar a venir algun mestre que feia alguna cosa diferent, que començava a dir als instituts que havien de ser més assequibles. La gent va haver de preparar una mica més als alumnes per arribar en els centres aquests i penso que aquí devia començar a haver-hi el canvi, jo ho veia amb la meva germana que aprenia unes coses que havien canviat. Jo ara parlo amb gent que anava a les monges i no variava tant la cosa, perquè a les monges el que hi havia era la cosa de classe selecte que es mimava més, però poca cosa.
- Com vas entrar en contacte al moviment social de la Garriga?
Jo hi vaig entrar-hi a la parròquia, aquí hi ha una cosa que hi havia el Joan Costa, era cosí germà de la meva mare i sempre hi havia hagut molt bona relació i ell ja ens va començar a veure i m’inculcava: “Heu de fer això, ara hauríeu d’apuntar-vos aquí...”. Donava com una mica de pautes, impulsos o t’explicava coses que passaven que tu no t’assabentaves, i allò et feia pensar. Aquí a la Garriga va venir un mossèn jove amb ganes d’aglutinar el jovent, aleshores va aglutinar sota el mantell de la JAC, de la joventut d’acció catòlica. Va començar a muntar un grup de gent que ens trobàvem.
- Més o menys quina època?
Això l’any 64, 65, 66 era sobre aquesta època que paral·lelament hi havia també els de l’ESCA que el portava en Martí Sunyol i la seva dona. Havia com una mica de rivalitat, érem com dues formacions culturals que finalment preteníem el mateix, després vam començar a fer cinefòrums, fent venir a conferenciants que parlessin a diferents temes i aquí va començar una mica l’ambient de començar a obrir els ulls. Ells et donaven informació que venia de fora, fèiem trobades comarcals... El germen va ser el mossèn, que després el van treure, però tot i així ens vam agafar una part de la gent, vull dir, també es va desfer l’ESCA perquè la gent ens vam començar a fer grans, ens vam casar i vam anar a buscar una altre via. Aquesta via va ser els amics de les nacions unides.
- És a dir primer vindria acció catòlica paral·lelament amb ESCA i desprès vindria tota la part de la UNESCO?
Amics de les nacions unides era, sóc d’aquest mantell, que ens donaven una petita subvenció de tan en tant, havíem de fer socis. Com a grup veníem d’acció catòlica i de l’ESCA, vull dir, que ens vam trobar diferent gent, la gent que ens vam quedar sense aquestes entitats ens vam trobar amb la necessitat de continuar fent coses. Llavors penso que l’impuls venia degut, també a què, per exemple hi havia en Joan Garriga i tot un sector de gent d’aquí de la garriga que estudiava a Barcelona, que estava fent carrera a Barcelona. Ells tenien unes informacions que nosaltres no teníem i aquí ens vam aglutinar amb ells per fer els amics de les nacions unides i fer reivindicacions.
- L’objectiu del grup quin diries que era?
L’objectiu era intentar fer coses pel poble culturalment, estava mort i va ser una època en que el Patronat que havia sigut el nucli de la Garriga que tothom ens trobàvem allà, l’havíem perdut. També havíem perdut el Casinet al centre.
- Què va passar al Patronat?
Van venir els de la Salle i s’ho van fer seu, clar tot formava part de la mateixa comunitat i de la mateixa fundació. Aleshores ells van posar una mica les condicions, i què passava? No hi havien diners, l’Ajuntament no en donava i el Patronat s’havia fet vellet, s’havia d’arreglar, faltaven diners per llogar pel·lícules... I també es podien fer sardanes i teníem unes cadires que quan es feien sardanes es ficaven a sobre de l’escenari i després es tornaven a posar al seu lloc, i més endavant va venir la prohibició de que s’havien de collar.
Els amics de les Nacions Unides el que volíem una mica era, culturalment, moure el poble intentar fer coses. Però vam tenir un problema i aquesta és una visió, que no sé si algú més us ho dirà. El mossèn Fuente Milla, que va ser, com vulgarment es diu com s’hi va cagar la mosca i tots els que eren afins a ell hi anaven amb ell a l’església i el seguia amb les seves sortides de to. Però els que no el seguíem, és a dir, tot els de les nacions unides fèiem el full parroquial i introduíem articles i ens va dir que érem els enviat de no sé qui, ens va fer fora, va tancar el full i aleshores les reunions les fèiem a cases particulars.
A casa meva havíem fet i a sota de casa vivia un guàrdia civil, a casa meva no hi havia timbre a la porta, i si era dels nostres tocava a la porta i si era foraster tocava a baix. Alguna vegada les veïnes es deixaven la porta oberta, perquè sortia o havia entrar anteriorment, ja ens veies a tots mirant per la mirilla, què fèiem aquelles 14 o 15 persones allà dins, perquè era un segon pis i no teníem escapatòria.
No ens podíem reunir, i un guàrdia civil a sota de casa, però mai ens va passar res. Només nosaltres a casa meva teníem un diana que portàvem la enganxina de “Volem l’estatut!” i “Volem països catalans”, totes les enganxines allà posades. I era un vespre que arribàvem, que havíem anat a sopar amb les nanes, no hi havia aparcament al carrer i vam aparcar i el meu home va descarregar-me davant del portal i ell va anar a aparcar el cotxe, però primer va ajudar a portar les nenes a casa i quan va baixar es va trobar una multa.
El meu home quan va trobar la multa va dir: “Va, això fa olor de socarrim”, va anar a la guàrdia civil i li va dir al guàrdia civil que hi havia:
-Escolti, m’ha passat això i em dona la impressió que aquest senyor em té mania perquè porto aquests adhesius.
-Hombre no diga eso, no diga eso!
-Vostè mateix però com a molt he estat un quart d’hora ajudant a la meva dona a descarregar a les criatures i he anat a aparcar el cotxe i he trobat la multa a aquesta hora de la nit.
Olvidese de esto.
I la va estripar, però l’única anècdota d’aquell senyor era aquesta, suposo que aquell home alguna cosa s’ensumava i havia vist alguna cosa però també deuria pensar que érem inofensius. A ell l’interessava estar allà de rellogat imagino que aquesta va ser un punt de dir aquesta és la meva ara faré servir la meva autoritat.
- I parlàveu el català davant d’ell sense problema?
No, encara que jo no hi parlava gaire no m’hi aturava a parlar amb ell, li feia alguna gracieta a les nenes però jo tirava cap amunt. A més com que sempre anava amb l’arma no m’agradava gens i no hi tenia una conversa amb ell, més aviat bon dia i bona nit. A vegades les reunions també les havíem fet a casa d’un altre, perquè potser aquella persona no tenia cangur i les havíem d’organitzar allà.
- Teníeu noció que era un tema polític, o no ho era?
No, nosaltres avera en aquesta reunió sempre acabava sortint el tema polític, però anàvem més per el tema cultural, encara que després va derivar en tema polític. Perquè va sortir una llista electoral de totes aquelles reunions, perquè vam veure que nacions unides quedava el cercle molt reduït i vàrem intentar engegar una associació de veïns, que aleshores ens reuníem a casa dels Artristes, aquí al carrer Calàbria, i déu ni do de la gent que vàrem ser.
- Éreu els mateixos?
S’hi va afegir algú més, que era una mica la intenció que teníem nosaltres.
- Com és que vareu canviar?
Perquè les nacions unides va semblar que l’aixopluc de les Nacions Unides ja no tenia massa sentit. Et parlo de l’any 76-77 era la transició, ja hi havia una certa llibertat ja podíem tenir un local, ja no hi havia la prohibició que hi havia abans que com associació no et podies reunir. Per això vam decidir ser Nacions Unides, després ho varem tancar i ens vam posar com associació de veïns i després vam començar a fer revetlles per Sant Joan, vàrem fer castanyada i més festes reivindicatives perquè no es perdés tot això i que t’escoltessin. Reivindicàvem que volíem una guarderia.
- Eren els últims anys?
Sí, al 1976-1977 perquè recordo que la meva filla Jana és del 1977 i jo embarassada amb el cartell de volem guarderies públiques. Fins que va haver el primer ajuntament democràtic, van posar tantes expectatives, que hi havia gent a la llista que havia sorgit del poble i que havíem estat treballant, que vam dissoldre l’associació de veïns. Perquè va semblar que ja no caldria reivindicar, que l’Ajuntament seria obert i que podríem aconseguir parlar. La veritat és que es va assolir bastant i hi havia les limitacions legals que hi havia. Després van venir els anys de Convergència i ja no vam engegar res més i la gent tenia altres preocupacions suposo. Sempre intentàvem fer alguna cosa, trobar-nos però va anar amb força decadència.
- Tot aquest període més revolucionari que vas viure, com ho vivies a casa, amb la família, amb criatures com os ho podíeu combinar?
Les criatures amb nosaltres i elles recorden perfectament de les mogudes i de la gent que hi havia a casa. En una reunió hi anava un i a una altre l’altre, quan no podíem anar tots dos ens ho passàvem i ens distribuíem les tasques, ens ho portàvem bé.
Teníem els avis per si teníem un moment de deixar les criatures, les manifestacions per exemple, perquè no les dúiem a Barcelona.
- La família que deia?
“Sempre teniu ganes de! Voleu dir? Voleu dir?
Que sí home que sí! Ens hem de moure!”
Teníem la sort d’en Joan Costa, perquè sobretot a casa meva els hi deia: “Vinga va feu d’avis punyeta que aquesta gent són els que faran funcionar el país! I aleshores com els hi deia en Joan Costa anava a missa. Era l’incitador i el que si havia alguna vegada que la meva mare rondinava li deia: “Carmeta cony, no siguis dictadora que ets pitjor que en Franco!”. Li feia la brometa i aleshores no s’hi oposaven massa perquè a casa dels meus sogres no sé perquè eren molt prudents i no deien mai res, eren més de dretes i a casa meva érem d’esquerres i anticlericals. A casa meva ho acceptaven i a casa dels meus sogres eren molt respectuosos, si no els semblava bé no deien res. Jo em vaig casar l’any 1969 per l’església i no hi havia més cera que la que cremava, és a dir, o et casaves per l’església o res. Les criatures no van tenir ni batejos ni comunions.
- Però vareu estar en un grup d’acció catòlica...
Sí, però hi vam ser perquè ens convenia, però no era que jo tingues cap convenciment religiós profund ni molt menys.
- Això va ser decisió dels dos com a parella ?
Sí, si com a parella ho teníem clar i vam dir que quan fossin grans ja farien ells el que creguessin que havien de fer. Els meus sogres mai van dir res tot i que ells eren gent molt creients d’anar a missa cada diumenge, van respectar-ho.
- Pel que fa al tema de l’associació, primer com acció catòlica i desprès com a associació de veïns, el lideratge a la primera part el duia més el mossèn..
L’associació de veïns el lideratge el dúiem una mica tots, era molt assembleari. Potser el que tenia una mica més la veu cantant era en Joan Garriga, perquè ell com a advocat doncs les coses legals les duia ell. Però era molt assembleari tot hi posàvem la cullerada i tots dèiem, tots opinàvem.
- Notaves algun tipus de diferència entre les veus de les dones i els homes o si més no inquietuds diferents?
No recordo que hi hagués diferència, home alhora de quan va ser el moment de parlar d’alguna candidatura per anar a l’Ajuntament les dones vam dir: “Escolta que nosaltres també hi som i també hi volem participar.” Però no recordo cap fricció ni jo haver-me sentit menystinguda en cap moment.
Jo penso que era equitatiu, que amb la gent que ens movíem jo no em vaig sentir mai discriminada com a dona.
- No tant discriminada com a dona si no que l’home era més fort per algun motiu.
Clar, a veure jo penso que en Joan Garriga era molt líder, però la Matilde també era molt líder, vull dir que tots dos en aquella època estaven casats, però no recordo que tinguessin més pes els uns que els altres. Eren les opinions que es podien contrastar, no pel fet de ser home o dona, jo almenys no ho recordo així.
- Desprès hi ha tota una part que va sortir ahir d'una mica reivindicacions estrictament femenines, vareu fer un programa de ràdio...
Sí, ho havíem fet. Això va sorgir arrel d’aquestes reunions així i dèiem: “Podríem fer un programa que anés per aquí o per allà.” I ens vam anar engrescant cinc dones i vam intentar fer un programa de ràdio divertit, que en dèiem el remena nena. La idea era xula el que passa és que a nosaltres ens venien unes ganes de riure brutals i érem poc professionals, la veritat és aquesta. Varem començar a pensar que podríem fer un programa de tarda i el lligàvem per exemple: ara és el temps de les cireres i buscàvem poemes relacionats amb les cireres, música que si adigués, explicàvem receptes de cuina. Era com una mena de poti-poti que sortien coses xules. Havia vegades que a totes ens agafava el riure i penso que tot allò ens quedava una mica poc seriós.
Exactament no et diré perquè es va acabar, un va fer un viatge cap aquí, altre va fer les vacances cap allà i no ens vam tornar a trobar, ràdio silenci va tancar i es va perdre.
Llavors alguna festa que encara hi ha hagut de Chiapas vam sortir dos anys, ho varem fer al Passeig, vam tornar-nos a agrupar les dones i vam tornar a tirar endavant. Però amb cap pensament de tornar-ho a engegar.
- Va ser un tema estrictament de dones.
Sí, si ens ho vam muntar nosaltres, anàvem a casa amb un radiocasset i gravàvem les músiques i buscàvem els poemes, la cinta la gravàvem nosaltres l’engegàvem allà a la ràdio.
- Qui éreu?
Érem la Mercè Hernández, la Matilde, la Mercè Partegàs i la meva germana que aleshores encara estava aquí a la Garriga. Com que ho fèiem majoritàriament a casa i la meva germana venia molt per casa, s’hi va enganxar.
- Allò que has comentat abans de la reivindicació de l’escola bressol, hi havia homes i dones o només dones? I d’on va sortir aquesta reivindicació?
Homes i dones érem, i aquesta reivindicació va sortir de la necessitat de que sabien de fer gestions de vegades i clar feies gestions o uns treballaven al matí. I havia dones que s’haguessin apuntat a l’associació o fer coses però no on deixar la criatura perquè l’escola bressol que hi havia era molt cara. Els que hi portàvem les criatures, mentres en tenies una encara, però a la que tenies dues era una pasta que et costava cada mes, i aleshores van dir que aquí s’havia de reivindicar.
Aquella època jo tenia una cunyada, bueno tinc una cunyada que és molt marxosa i vivia a Madrid, ella ens va informar de que havia sortit una llei que si els ajuntaments donaven el terreny el ministeri d’educación i ciencia construïa l’edifici. Nosaltres com associació de veïns, ens vam mobilitzar i vam anar a veure la senyora Sabater, famosa mestressa de la Sínia, va anar en Joan Garriga acompanyat d’algun més per parlar amb aquesta senyora. I aquesta senyora va accedir, va deixar un tros de terreny, l’Ajuntament havia de fer uns tràmits lògicament, que no va fer. Llavors la meva cunyada que vivia a Madrid, l’anàvem trucant i ella feia de pont i ens deia que necessitàvem un paper que ja estava a l’Ajuntament i l’Ajuntament deia que aquest paper no havia arribat. Va haver un pont festiu que vam anar a veure a la meva cunyada, però jo abans vaig anar a l’Ajuntament a demanar que m’ensenyessin avera els papers i totes les sol·licituds que havíem emprat per aconseguir la guarderia. També que em donessin els papers conforme fèiem aquesta petició. Em van donar el que van voler i jo vaig arribar al Ministerio, la meva cunyada ja s’havia ficat dins del ministeri, ja s’havia fet amiga de la secretària, del subsecretari etc. Vaig entrar al Ministerio vaig parlar amb un secretari que em va dir: “Miri”. I em va fer una còpia del paper que el ministeri havia enviat a l’Ajuntament. Vaig arribar aquí i aleshores en aquell moment el tinent d’alcalde era el senyor Nualart, es va fer una assemblea informativa, allà on ara hi ha la Guardia urbana, perquè la vam demanar nosaltres i vam demanar que estigués allà l’alcalde, que no hi era mai perquè el Nualart era el qui sempre treia la cara. Allà davant de tothom em diu: “Que tu has anat a suplantar el secretari! I li vaig dir que com volia que jo hagués anat a suplantar al secretari i que havia anat a demanar una informació. També em deia: “Aniràs a la presó!” Tal com us ho dic, i jo els vaig dir: Jo no he anat a suplantar a ningú he anat a demanar una informació que és aquesta, vosaltres dieu que no ho heu rebut i aquí hi ha la data de sortida, què passa aquí?”.
Al final van dir que ja ho mirarien i que ja ho buscarien i es van entretenir fins que va caducar, i ja no hi va haver guarderia. Perquè els terrenys s’havia fet un acord que si en deu anys no es feia res tornaven a passar a la propietària, què és el que va passar. Havia totes les oportunitats, l’associació de veïns ens vam moure vam batallar però aquell paper es va quedar en un calaix que no es va obrir. L’Ajuntament en canvi de dir clarament que no ho volien fer, perquè era la transició hagués sonat antidemocràtic el millor era dir: Aquest paper no ha arribat aquí i s’ha perdut pel camí, jo els hi vaig ensenyar la còpia, però clar era una còpia no tenia cap validesa.
És interessant aquesta que amb això de l’escola bressol també s’hi enganxessin els homes, que els homes facin seva també la responsabilitat dels fills.
Jo penso que eren uns homes molt especials, no era tota la població, eren uns homes que potser tenien una visió més igualitària entre home i dona. Suposo que en aquell moment hi havia una bona part de la població que devien dir, què perquè s’havien d’implicar. També Sant Lluís tampoc va fer res ni va ajudar, lògicament era una competència, que inclòs nosaltres no dèiem pas que Sant Lluís desaparegués, sinó doncs que fos ells mateixos, però que aconseguissin una guarderia més assequible. No que desaparegués, però ells s’ho van agafar com la competència, que avera reivindicar una cosa que ells haguessin pogut obtenir un ajut per poder ser més assequible a la d’ells. D’alguna manera si teniu un local nou, més gran, més amb condicions, que es pot adequar a les necessitats d’una guarderia, molt millor que estar aquí i això tampoc no es va entendre massa.
- Com creieu que es veia des de fora l’associació i aquests moviments tan típics, perquè clar us ficàveu en temes que eren domèstics.
Per una part de la gent bé i una altre part era que teníem fama de rojillas de quines ganes de moure i buscar merders, representava que buscàvem merders. Érem massa reivindicatives, s’havien fet també unes jornades de sexualitat i moviment gay i deien: “Ai aquestes!”
- Això també va sorgir del grup de dones?
Sí, també vam fer unes jornades que eren de salut, de sexualitat, del món gay etc.
- Què creien els homes?
Els hi semblava bé, ells ens recolzaven en tot perquè com a grup homes i dones anàvem a la una, per això vam tenir èxit.
- Per què creieu que va sorgir això? Hi havia poca informació?
Clar, hi havia poca, no hi havia informació. Nosaltres vam creure i vàrem buscar per diferents connexions, gent que treballava a Barcelona i que estudiava fora, una d’elles erra la Núria Pompeia que feia dibuixos per una revista. A partir d’aquí vam anar contractant gent i ho fèiem a l’esplai dels avis, érem mirades com les estranyes. En aquella època hi havia l’influència de mossèn Manel que era molt forta i havia dividit clarament la població. Hi havia els partidaris de missa i nosaltres que érem como las locas, perquè ens agafàvem a qualsevol cosa reivindicativa. Reivindicàvem a l’escola, reivindicàvem que la informació fos bilingüe i llavors ens deien que el que volíem és fer mal a l’escola. No van saber mai el que eren les reivindicacions amb ser roig, vull dir érem les rojas separatistas, tot anava al mateix sac i donava igual que no fóssim ni rojas ni separatistas, ni res de tot això. Jo no vaig estar mai afiliada a cap partit polític, però ja et plantaven l’etiqueta, feies com una mica de nosa en segons quins sectors. Cosa que hi havia de reivindicar, cosa que reivindicàvem.
- Com us organitzàveu amb el tema anticonceptiu?
A principis de casats se’n començava a parlar, i nosaltres sexualment vam dir: “Ens casem i si tenim fills, doncs en tindrem.” Jo por azares de la vida vaig tardar quatre anys en quedar embaraçada, van ser quatre anys d’una propina excel·lent, la veritat és aquesta.
- Vas tenir algun problema durant aquests quatre anys? Perquè a vegades se sent la pressió social.
Ah sí! En quant a no tenir fills sí. Inclòs jo tinc una anècdota molt divertida, perquè jo clar, no tenia fills representava que passaven els mesos i jo no estava embaraçada. I va ser quan vaig començar a anar cada dia a Barcelona, vaig començar a anar al 1971 i al 1973 i entre mig vaig quedar embaraçada.
Al cap d’uns anys em truca una persona d’aquí de la Garriga i em diu:
Escolta et voldria demanar un favor, el tractament que vas fer...
-Tractament? Jo no en vaig fer cap de tractament.
Sí tots aquests anys que vas anar a Barcelona.
-No, no perdona jo vaig anar a estudiar, de tractament no em vaig fer ni un.
- Com ho vivíeu vosaltres com a parella?
Vam parlar com ja feia un parell d’anys i vam decidir anar a un metge, per això per la pressió social, jo li deia al meu marit que si no en venien, que no passava res, no seriem ni els primers ni els últims. I el meu marit també deia que érem molt joves i ja veuríem, ens vam casar que ell tenia 24 anys i jo 23, no ens passava pas el temps ni molt menys. Vaig anar a un metge particular pagant, i era un home molt maleducat, però una mala lluna tenia aquell home, feia uns crits! El metge que m’hi va enviar m’ho va dir que era un senyor que tenia un caràcter molt intemperat, però no era un maleducat amb potència. El primer dia el sentia cridar pels passadissos d’allà i jo amb el cor així petit. Em va acompanyar el meu marit i jo li deia “Mira depèn del que ens digui jo és que marxo d’aquí i no hi torno més”. Aquell home em va dir que em mirés la temperatura, vostè porti una mostra de semen, marxem d’allà i el segon dia que hi anem jo vaig portar la gràfica de la temperatura i jo vaig posar graus centígrads li vaig ensenyar i va dir: “Ja sé que són graus centígrads això que et penses que sóc burro!” Vaig sortir d’allà i li vaig dir al meu home: “Si aquest és el que ens ha de fer tenir fills aquí s’ha acabat el bròquil, vull dir, que jo ja no hi torno i que es confiti la seva tècnica i tot el que sigui”. No hi vam tornar més. Anàvem pagant una pasta, perquè em semblava que en aquella època valia 150 pessetes que eren molt diners.
Després vaig quedar embarassada, entre la primera filla i la segona vaig prendre anticonceptius orals, quan els vaig deixar de prendre perquè ja volíem tenir una altra criatura perquè estiguessin totes juntes, perquè allò de fer fills cada set o vuit anys no ho veiem bé. I jo filla única ho vaig ser durant dotze anys i no volia tornar a passar l’experiència perquè penso que tenir germans és molt enriquidor i m’agradava més així i al meu marit estava d’acord, vaig deixar de prendre anticonceptius i vaig tardar dos anys a quedar embarassada. Total vam dir que érem de mala raça.
Aleshores vam anar amb preservatius, perquè a mi els anticonceptius no m’anaven bé, però clar com érem de mala raça una noche loca no hi va haver preservatiu i vaig quedar embarassada de la tercera criatura. Vaig tenir la tercera criatura la mar de bé vam continuar amb el preservatiu, però sempre amb l’ai al cor, després es va posar malalt el meu pare i a mi em va caure el món a sobre. Perquè jo vaig dir si ara haig de cuidar del meu pare i em ve un fill i haig d’estar patint vaig demanar que em lliguessin les trompes. I el meu home em va dir: “Neus jo m’agradaria ser valent i fer-me una vasectomia”. Però el meu home una injecció el porta malalt quinze dies i si s’ha de posar una vacuna o qualsevol cosa li fan un pànic brutal. Jo li vaig dir que no perquè era la que tenia clar que no volia tenir més fills i com que ho tenia claríssim perquè he tingut tres fills i penso que he complert i el meu sentiment maternal és aquest i jo em vull lligar les trompes. El meu home ho va passar molt malament, no pel fet que no volgués tenir més fills perquè ell ho entenia perfectament sinó com a sotmetre'm jo a la prova. És a dir, ell ho faria si sigues valent, però jo li vaig dir que estigués tranquil que jo si que ho tenia clar. I aquella època havies de tenir quatre fills perquè t’ho fessin, si no tenies quatre fills i una situació econòmica molt precària no t’ho feien. I jo vaig anar allà i els hi vaig dir: “Mira jo tinc molt clar”. A més a més et volien fer un estudi psicològic, jo vaig anar allà i els hi vaig cantar la canya, els hi vaig dir: “Mira jo tinc tres fills i els he tingut d’aquesta manera i ha anat així, tinc el meu pare malalt i jo no em veig amb cor, em produirà més malestar psicològic estar amb l’ai al cor i vull viure bé amb la parella i estar tranquil·la i és una cosa que penso que la puc solucionar.” Els vaig convèncer i m’ho van fer, a l’hospital de Mollet perquè a Granollers encara hi havia monges, els de la seguretat social. També va ser motiu de reivindicació perquè allà a Mollet, això és una anècdota, em van posar en una sala gran amb quatre dones més, dues acabades d’operar i dues que esperàvem a operar. La que havien acabat d’operar estava allà sopant a sobre el llit i mig incorporada com podia i li vaig preguntar: “Que no tenen una tauleta?” i diu: “No, no han dit que no en tenien”. No hi havia una cortina per separar una malalta de l’altre i jo encara m’havien d’operar i estava allà ingressada perquè l’endemà m’ho feien i em vaig anar a buscar la cap d’infermeria i em diu: “Es que la gente que viene pagando la necesita para la televisión.” I li vaig dir: “Què?! Escolta que jo vinc pagant que jo la seguretat social la pago, per tant jo reivindico una taula per poder menjar dignament aquella persona, que no la veieu? Què no heu vist com està menjant? I a més a més no hi ha ni una mala cortina aquí per separar, quan teniu aquí posat el rail per poder-les penjar, em sembla una vergonya, perquè la seguretat la paguem”. L’endemà al matí jo me’n vaig anar a quiròfan i quan vaig posar teníem taula i havia una cortina, perquè els hi vaig dir. També em van operar diferent no em van obrir la panxa, m’ho van fer via vaginal. Quan me’n vaig anar les dones aquelles em van dir gràcies, com que anaven obertes i van estar més temps que jo. M’agraïen i els hi vaig dir que havien d’aprendre a cridar i fer servir els vostres drets, perquè clar allà amb l’excusa de que els de la mútua pagaven, doncs allà a patir els altres.