Principals temes tractats:
- Records d’infantesa: quan els militars republicans anaven a Can Nicolàs sabater, els bombardejos i els amagatalls del mossèn durant la guerra.
- La importància del carrer Calàbria de la Garriga als anys trenta.
- L'escola després de la guerra.
- La celebració de missa després de la guerra.
- El temor cap a la C.N.T. i cap a la F.A.I.
- El Cor del Senyor Aymerich, el Cor de Santa Maria i la Coral Ariadna.
- L'evolució de la ideologia política de la M. Allande.
Montserrat Allande és nascuda l’octubre del 29. Ha viscut tota la vida a La Garriga. La seva família va tenir una sabateria al carrer Calàbria, coneguts com els de Can Nicolàs sabaters. Casada amb Màxim Lapuerta, és mare de sis fills i àvia de deu nets. Va estudiar en una acadèmia de Corte, on més tard en fou professora. Cantant de vocació, amb els anys es va dedicar de forma exclusiva als seus fills.
- Comencem parlant una estoneta dels records que ella té de petita. No recorda res a nivell de fets polítics importants. Més que res té records d’infància a nivell familiar.
Tinc molt present quan la mare va tenir el meu germà, quan jo tenia quatre anys i mig. Va anar passant la guerra, i tinc molt present, que els militars rojos que hi havia al Balneari, que en aquell temps era hospital, venien a arreglar-se les sabates a casa, i jo sentia les converses que el pare tenia amb ells. El pare els preguntava com aniria, i ells no tenien massa confiança en que la guerra anés en pro dels seus interessos. Hi havia molts dels rojos que tenien poca cultura, i aquesta falta de cultura, recordo que era un dels motius que es comentaven per justificar els actes que es van portar a terme. Alguns dels que venien a la sabateria no veien bé la crema de l’església.
També recordo molt bé el bombardeig. El meu germà i jo anàvem amb la bicicleta, i l’ona expansiva de la bomba ens va fer caure enrera. Em sembla que devia ser la de l’estació. Desprès del bombardeig recordo que jugàvem al carrer amb les amigues, i tot d’un plegat les mares ens van fer entrar a casa, perquè se sentien uns crits esgarrifosos. Es veu que per la ràdio s’havia sentit que la Garriga estava alliberada, que havien entrat els nacionals, i sembla que venien a buscar algú. Sembla que els crits eren fruit de les punxades amb les baionetes.
Recordo també que quan va esclatar la guerra, mossèn Antón hi va estar amagat a casa. Durant una època, es va amagar a casa, i més tard a la masia de Can Borrell. Es va celebrar un temps missa a casa. La gent entrava com si vingués pel negoci del pare, i es celebrava missa al menjador de casa. Venien d’amagat.
El meu pare era sabater de Can Guardis. El pare no va anar a la guerra. Sigui perquè tenia uns ideals o uns altres, ell no hi va anar. Al casar-se amb la mare, van viure al Carrer Calàbria 22, que és on actualment hi ha el Fotoclic. El negoci era a l’entrada de casa. Llustrava, feia sabates a mida, i n’arreglava clar. Tothom té molt bon record de Can Nicolàs sabater. Jo vaig fer la comunió abans de la guerra. El mossèn li va dir a la mare que tal i com estava la cosa, més valia que la fes. Era cap al maig del 36.
- Reconstruïm una miqueta el carrer Calàbria...
La sabateria del pare al número 22, el taller ferrer de Can Boix a la cantonada. Sempre ens avisaven que en aquella cantonada a l’hivern queia gel acumulat durant l’hivern. Can Josep de l’Horta (can Montal), hi havia Can Sitjes, que era l’avi d’en Masó, era una confiteria de les bones, la perruqueria de la Marta, que primer l’havien tingut just a sobre de la tintoreria que hi ha davant d’on hi havia el “cuartel” de la Guardia Civil, i més endavant la van portar al davant de la Garrafa. Allà on hi ha la Garrafa, hi havia el Bar de la Pepeta, que era on tothom anava a fer el vermut. I a més l’Alhambra, que hi havia el bar i el cine, que s’hi feia ball. El carrer Calàbria era un carrer important.
- Per acabar d’escenificar el carrer Calàbria, li pregunto si el pis del carrer era de llambordes com actualment. Em sembla que si que era com ara el terra. Parlem del negoci del seu pare durant la guerra...
Si que recordo que durant la guerra el pare feia algunes feines a canvi d’espècies. En aquells temps va ser habitual l’intercanvi (de fet, la Conxita Solà, que tenia perruqueria, ja ens va explicar en la primera tanda d’entrevistes, que l’intercanvi era habitual).
Per nosaltres el clima de convivència era normal, a mi m’ha quedat molt present que la gent que venia a la sabateria li deien al pare que tot plegat acabaria malament. Però la convivència era del tot normal. El pare era tan bon home, que posava pau en totes les converses.
- Parlem de l’escola, l’església, els aliments...
Jo abans de la guerra havia anat a les monges. Desprès de la guerra van venir refugiats, i un dia van venir a la sabateria. Vam fer amistat, amb la casualitat que ella era mestra, la senyoreta Pepita, i més endavant ens va fer de mestra a les monges. A classe, naturalment tot en castellà, però la llengua per relacionar-nos era el català. Més endavant aquesta mestra va marxar. El mal és que ens han quedat les conseqüències, perquè jo quan haig d’escriure en català, bona nit! Desprès de la guerra vam tenir un alcalde que era una bellissima persona, era una home que estava bé amb tothom, era en Joan Reig, de la família Reig. Estava bé amb tothom. Després de la guerra el que sí que recordo és que les misses no es podien fer a l’església, perquè l’havien desgraciat, les misses es feien al Cèntric Club. Era allà a la Caixa de Catalunya, al costat d’en Tià, que feia caixes de morts. Les misses es feien allà, fins que van arreglar l’església. El mossèn vivia a la torre que hi ha al capdamunt del passeig dels Til·lers, on ara hi ha la guarderia L’Arlequí.
Més endavant amb l’arribada dels estiuejants, van venir més capellans, hi havia Mossèn turc, Mossèn Antón... Mossèn Vic era d’abans de la guerra, que si t’hi has fixat, és enterrat al davant de l’alta major.
Nosaltres de gana no en vam passar mai. Mai ens va faltar de res. Teníem relació amb els de Can Borrell, que eren família, i allà hi anàvem a buscar la llet. I ells ens treballaven un terreny que era nostre, mai ens va faltar de res. L’estraperlo, va ser més endavant.
- De la revista Unió no en recorda res.
- El Comitè
Recordo que anàvem a comprar a Can Perris, i la mare m’alertava quan passàvem pel davant, a mi em feia pànic de passar per allà, perquè eren on ara hi ha la residència, i hi havia els de la CNT i la F.A.I., armats amb pistoles, i en aquells temps per mi eren el dimoni. Sovint hi havia notícies, de que havien anat a buscar al senyor Albò, a l’avi Corrons, que era el sogre de l’Albó, en Planas de la tintoreria de davant de can Graví... clar, ets petita i tens el record, de que et deien que havien matat a gent, o els havien portat a Samalús qui sap perquè, i clar, tot això de petit ho veies amb por. En Ventura, del carrer Calàbria, que eren d’esquerres també va tenir problemes, però aquest amb l’arribada dels nacionals.
Clar, quan tot això es va acabar, semblava que Franco era Déu, com si arribés la tranquil·litat. A més, anava “bajo palio”, el que passa és que desprès no va ser el que s’esperava. Hi havia la sensació d’alliberació, però amb el temps es va veure que hi havia un domini, que no responia a l’alliberació i tranquil·litat que tothom esperava.
- Postguerra, franquisme
El pare va seguir amb la sabateria, tot allò de l’intercanvi es va acabar, i tot el que fa a la vida quotidiana, va seguir igual. No ens va faltar aliments.
N’hi va haver que van haver de marxar, però ho he sabut amb els anys, no en aquells moments. El germà de la de Can Ponet va marxar a França. Can Ponet és prop de Can Canamasses, a la carretera de Samalús.
Durant aquest temps de franquisme, mai vam tenir la sensació de sentir-nos cohibits de poder parlar en català. Inclòs a l’església, dubto que Mossèn Antón digués cap missa en castellà. (En aquest punt, el seu marit que va venir de Navarra, diu que havia sentit missa en castellà a l’església de la Garriga).
De molt petita havia fet classes particulars, ja que de molt petita vaig anar a aprendre a cosir amb la Maria Rosa Garriga, que és tia d’en Joan Garriga Andreu. Hi anava a cosir, i el seu germà, el pare d’en Joan Garriga, era mestra, i em donava classes de nit, perquè jo de dia anava a cosir. I també fèiem les classes en català.
Però recordo que anàvem a les monges, i clar, tot això del cara al sol, i tot el que ens feien fer a l’escola, ho vèiem com normal. (És curiós, perquè tot això ho veuen com quelcom poc important, habitual, sembla que el règim va aconseguir que tot plegat es visqués entre la normalitat i la resignació).
Moltes vegades anàvem on hi havia els de la Falange, perquè feien espectacles, o venien pallassos, o que per distreure a la gent. També recordo on hi havia l’Acció Catòlica, en una torre que ara han arreglat a la plaça del Silenci, però s’entrava pel carrer Sant Lluís. Allà també s’hi feien activitats. Recordo que eren activitats d’esbarjo. I allà també hi parlàvem en català.
- Li pregunto pel local de la Falange...
Ara em confonia jo, una mica més avall del Patronat, hi havia el Servei social. Allà ajudaven a la gent necessitada. I allà hi havia també els de la Falange, i eren gent d’aquí. Però jo no n’havia estat mai de la Falange. Hi havia gent que era de la secció femenina, però a mi no m’agradava, i ni la família ni les amigues, m’hi havia empès a ser-ne.
Desprès de la guerra, quan ja érem més grans, anàvem de festes majors, a Figaró, a l’Ametlla, però sempre amb la mare! Amb normalitat.
A l’escola, no recordo cap mena de càstig físic.
Als disset anys, aquest jove (es refereix al seu marit), ja era aquí. I als disset vam començar a festejar. Jo anava a cosir. El director de la Caixa, que era el senyor Samsó, la seva dona tenia una acadèmia de Corte. Ella amb els anys, em va passar totes les alumnes. Això ja era quan em vaig casar. Donava classe a la nit, en aquells temps hi havia d’alcalde en Pere Surigué. Em van proposar de fer el mateix tipus de classe als vespres. Així que de dies feia les meves classes particulars i al vespre a l’Ajuntament.
A casa tota la vida s’havia sentit molta música. Els meus pares en aquella època anaven al Liceu. Vaig viure molt la música a casa. A mi qui em va fer viure més la música va ser un que mai ha estat reconegut aquí a la Garriga. Hi havia l’Aymerich, i en Sancho Marraco, molt reconeguts, però en Josep Planas, que era germà del de la tintoreria. Era una adoració per la música, te la feia viure tant! Va muntar una coral, que es cantava fantàsticament bé. Pujaven mestres de Granollers, com el mestre Ruera, per fer concerts bons. Durant la Setmana Santa, es feien misses maquíssimes, cantades, es feia la Passió segons Sant Mateu. Es deia la coral de Santa Maria. S’ajuntaven amb el Cor del senyor Aymerich. Érem el nois del Cor del senyor Aymerich, i les noies del Cor de Santa Maria. Recordo que hi havia la Rosa LLimargas, que tenia molt bona veu. Ella en cantava una, i jo una altra. Hi havia la Treserres... moltes conegudes d’aquí de la Garriga. Jo vaig començar que n’hi havia de més grans, però quan ho va agafar aquest en Planes, ja érem nosaltres. Les més grans es van casar i hi van deixar. D’aquestes més grans hi havia la Gironès, la mare dels Gendra, però aquestes ja eren més grans.
Com veus nosaltres vam fer molta vida al voltant de l’església. Jo amb la meva família, vaig fer el mateix que la mare amb mi. Jo he sigut catòlica practicant, i ells ho han seguit, però a mitges.
El meu germà cantava de meravella, fins i tot havia anat a cantar a la catedral de Barcelona amb en mestre Sancho Marraco. Tot això de la música va durar fins que em vaig casar. Era casada que encara em venien a buscar per cantar l’Ave Maria. A mi em van proposar per anar a aprendre cant, però per diferents motius, finalment no hi vaig anar a Barcelona, perquè havia d’anar a Barcelona. Llavors vam començar amb la Coral Ariadna, que assajaven als baixos de l’Ajuntament on ara hi ha la policia. Aleshores hi cantàvem la meva filla gran, la Montse, la Lourdes i en Xavier. Gairebé tota la família, perquè la Glòria, de més gran també va començar. Aquí ja veus, que hem avançat molt en el temps. Però és que jo, a l’època de tenir els fills, jo no vaig tenir joventut. La mare no sempre ens podia ajudar. Vaig deixar les classes, i així com la senyora Samsó me les havia passat a mi, jo les vaig passar a la Mercè Casallachs, la que té la botiga Laia. Som molt amigues, i havia estat alumna meva.
Jo tenia una bogeria molt gran amb ballar sardanes. Ballàvem al Patronat, i era curiós perquè teníem la paciència de treure totes les butaques i les posàvem a sobre de l’escenari per poder ballar. En acabat, havíem de tornar a posar-les a lloc. Segur que això ja t’ho havien explicat.
Pel que fa a les idees polítiques, que jo me les feia a la meva manera, les meves filles ho tenien molt clar. Venien a casa a plegar plecs, que no era de missa no, eren polítics. Jo els deia que elles tenien allò a casa, i que si un dia venien a buscar-les, m’agafarien a mi, perquè m’hi posaria al davant jo! Tot plegat un dia les van trucar avisant-les que ho cremessin tot, i van fer un foc a l’eixida, per por de que les vinguessin a trobar a casa. Al final no va venir ningú. Tot això abans de morir Franco. És clar, van fer tantes morts indignes. Clar jo estava a favor de la meva canalla. Primer en Franco semblava que havia alliberat tota aquella dolenteria del que havien cremat les esglésies i, en canvi, després vaig anar veient que no era tal cosa. A més tenia les filles grans que veia com anaven agafant idees. L’activitat clandestina la tenia a casa, em sembla que tenia un motiu i tot. Vaig anar evolucionant a mesura que anava veient coses que no m’agradaven, com la mort d’en Puig Antich. A més les filles tenien amics, i jo anava escoltant el que ells xerraven. Vaig anar canviant d’opinió. No m’hi posava, però vigilava, per si tocava donar-los un cop de mà.
A mi això d’en Franco “bajo palio”!!, jo pensava, és indigne! Què és això d’anar “bajo palio”? només hi va Nostre Senyor! Això si, jo sempre encarada cap a l’església. He sigut catòlica practicant, i no m’agrada el mal que s’ha fet als altres.
A mi la mort de Franco, no em va fer cap pena. Em sap greu dir-ho així de cru, però no em va fer cap pena. Vaig tenir una alegria, esperant que la cosa canviés per bé. De les primeres eleccions també em va tocar ser a la taula, a Can Sala.
El primer alcalde va ser en Reig, en Cuspinera, en Suriguer, i la Núria Albó ja amb democràcia. Però jo si haig de parlar políticament, com que vaig passar tanta política a casa amb sis fills, jo la veritat sóc apolítica.
- Tot fent memòria...
Alimentació: l’escudella era molt més habitual, fèiem caldo de pollastre a diari. Això quan jo cuinava jo. I de petita, recordo molta verdura, i llegums. El pollastre era per dies de festa, i els dies de cada dia, carn a la brasa. Els cigrons, la mare no els havia cuinat mai la mare, me’ls feia anar a buscar a Ca la Pura, que era al costat d’on ara hi ha Can Partegàs. La Pura venia tota la llegum cuita. I a Can Perris, botifarra i cansalada. Els dies de festa, el pollastre i el conill feien festa. No se’n menjaven a diari.
Vestuari: a l’església, jo havia portat mantellina, i la generació de la meva mare. És cert que per la manera de vestir les feia més grans. El “monyo” era molt habitual. Res de pantalons ni mànigues curtes, per les noies, poques.
Jocs: la corda, la xarranca. El que si que recordo és que si no anaves a missa, catecisme, i amb el pare i la mare al rosari, res del Patronat. I si no anàvem al Patronat, jugàvem a cartes i al domino a casa. Si no es feia el que ells volien, res de Patronat. Jo amb els meus no he sigut mai tant dura.
Ràdio: el meu pare teia una ràdio petitona, i es passava el dia escoltant-la. Sempre! Sempre em deia que escoltava música italiana.
Motius: Tomàs de la burra, en Pep Ametralladora, l’Oliveres de les botifarres li deien en “cagahòsties” (el pare d’en Pere), Can Milhomes, a la cantonada de la carretera de l’Ametlla cap a l’Ametlla, Cal Triqueter, Can Fúria (merceria Fortuny).