Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Miquel Llimargas i Dalmau (2005)

Cognoms
Llimargas i Dalmau
Nom
Miquel
Data de naixement
10/12/1924
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- Records d’infantesa.
- Els canvis que l’arribada de la República va causar en l’escola pública.
- Un diumenge qualsevol en la vida d’un pagès garriguenc durant la República.
- Entitats i publicacions periòdiques del poble sorgides en època republicana.
- El record personal dels fets d’Octubre de 1934.
- El desgavell polític i militar del bàndol republicà.
- L’església provisional de la Garriga durant els anys 1940 i 1941.
- El Cèntric Club.
- Les sirenes no van sonar el fatal dia del bombardeig.
- Franco aviat esdevé un desengany.
- L’experiència negativa del servei militar.

- Records d’infància

Recordo que el lloc de jugar era aquí baix, que hi havia una placeta, on ara hi ha Can Castany, a davant de Can Ruaix, i allà feia una mica de placeta, perquè eren cases reculades, i allà era el nostre lloc de jugar. Hi havia les porteries pintades a la paret. Llavors la canalla jugàvem més al carrer que ara. Sortint d’escola ens trobàvem tots allà. I el dijous a la tarda que era el dia de festa (el dissabte hi havia escola) tots anàvem a jugar al bosc, a empaitar-nos i apedregar-nos, fins hi havíem fet barraques, i anar gratant el sauló. On ara hi ha l’escola Puiggraciós, era el nostre lloc de trobada, era un bosquet de pins. Baixava un torrent, un xergall que baixava de Samalús, i anar gratant el sauló. Per les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere anàvem allà a buscar mates, gatoses sobretot, i les arrossegàvem cap aquí baix.
Aleshores, allà on ara hi ha totes aquelles cases igual, hi havia Can Baranger, i el carrer de la Mercè ja hi era. A l’esquerra ja hi havia edificacions, i a la dreta tot era bosc. I el carrer de Samalús, ja hi era, que continuava cap amunt. Tot això abans de fer la via!
El carrer de Samalús és el segon més antic de la Garriga, el més antic és el Carrer Gran, des de Santa Isabel fins al Carrer Negociant. Llavors ja van empalmar el que se’n deia el Camí de Cardedeu, que empalmava aquí a Can Jardí, i contant que no hi havia la via, arribava fins a Malhivern.

- A casa seva...

Teníem tres trossets de propietat del meu avi, i després l’arrendament de Can Terrers, i amb això ens guanyàvem la vida. Teníem carro i animal. Quan vam començar a tenir carro i animal, havíem de passar pel mig de la cuina per deixar l’animal a darrera. Aquí era només una casa. La meitat. Llavors el meu avi va comprar la d’aquí al costat i va fer tot una casa. Com a casa teva (en Miquel i jo som veïns). Deixaven el carro a l’entrada i desàvem l’animal al darrere, passant pel mig de la casa. Tot el carrer era igual. Aquí a Ca l’Aspa era igual, a més ells feien de recaders a Barcelona. Tenien el carro a l’entrada i els animals al darrere. Recordo que aquí a casa teva (Ca l’Aspa), l’entrada era empedrada. Tot era així. Com que no hi havia tantes manies com ara, que tot havia de ser tan net! Aquí era una casa molt vella, sostre baix, terra empedrat, cuina i menjador tot junt, i aquí hi havia la cort de cavall, i a dalt hi havia un piset que era on dormíem, sota teulada. Més o menys tothom tenia casa seva, però també hi havia categories. Aquí al carrer les de més categoria era Can Bulbena i can Masachs, que és a Can Tresserres, i a Can Bulbena és on ara hi ha la gestoria, que era a Cal Monjo. Se’n deia Cal Monjo, perquè la casa, per darrera donava gairebé a la sagristia, però el nom era a Can Bulbena.

Jo recordo haver anat a escola amb la monarquia d’Alfons XIII. Hi havia el quadre dels reis i el Sant Crist. Era abans de la República. Després va desaparèixer en sec. La República, jo només recordo un dia sortint d’escola, cap al tard, una gentada de gent que anava plaça amunt, cantant himnes. És l’únic record que tinc. Dos dies més tard, van desaparèixer els reis, el Sant Crist, i fins i tot el mestre. El mestre que jo vaig tenir, ja l’havia tingut el meu pare. Era en Genaro Casanoves, el senyor Genaro. Era el mestre de tota la vida. Casat amb una Tresserres, però no van tenir fills. Vivia a aquesta casa que fa cantonada amb el Carrer la Doma. Doncs ja l’havien tingut el meu pare i els seus germans, i després el vaig tenir jo. Ja era vell. Quan va venir la República el van jubilar. Llavors en va venir un altre, més jove, es deia Josep Miquel i Macaia. Aquest també va desaparèixer, no hi va ser massa temps. Era de Vic.
Amb la República, d’una aula en van fer dues, i en comptes d’un mestre n’hi havia dos. L’escola va millorar molt. Però jo ja no hi era, ja vaig anar als maristes (els “Hermanos”). Aquí als nacionals, anàvem tots a la mateixa classe. Des de nens de 5 anys fins als catorze. Potser érem uns quaranta. El mestre, com que no podia amb tots, als més grans en feien una secció a part. Llavors vaig anar als “Hermanos”, això que amb la República, es va millorar molt l’escola municipal, però no em va anar pas malament. Aquí als nacionals, amb la monarquia, tot era en castellà, però a la pràctica tot era en català. Però els llibres, les lliçons tot era en castellà. Tots érem d’aquí, no hi havia immigrants.
Allà als “Hermanos” encara més, el mestre que teníem era catalanista cent per cent. Ens feia aprendre poesies d’autors catalans. Però també estudiàvem la gramàtica castellana.
Els “Hermanos” durant la República es va passar a dir Mútua Martí l’Humà, i els “Hermanos” anaven de paisà. Tot va continuar igual en la forma. Resàvem molt. A l’entrar al matí un Ave Maria, si sortíem al pati, una altra vegada, i al plegar al migdia l’angelus. A l’entrar a la tarda, el rosari, i a les hores de sortir igual. Era tant normal que no hi feies cas. La canalla aleshores ja pujàvem educats així. Tots anàvem a catecisme, i a missa... ja no venia d’aquí! (somriu).

- Li comento que els “Hermanos” tenien la fama de tenir la mà fluixa...

Uuuuuuui! A mi no em va tocar mai, però llavors el van treure. Però també et diré que jo el poc que vaig aprendre ho vaig aprendre amb ell. Més endavant el van treure. Era un home que imposava disciplina. Ara el que som com jo, ens costa d’acceptar aquesta llibertat que hi ha ara. Hi ha d’haver una disciplina. Potser de vegades una fava ben donada... jo els meus fills no els havia tocat mai, i mon pare a mi tampoc, però ara veus criatures que penses que n’hi fotaries una!
Abans quan anaves a casa amb una queixa del mestre, els pares et deien: “fes-li rebut!“ i s’acabava aquí.
Jo l’única vegada que em vaig anar a queixar, que aleshores ja hi anava el meu fill, va ser perquè els van castigar vuit dies sense anar a escola. Jo els vaig anar a dir que si els castigaven sense anar a escola el perjudicat era ell! Però em van dir que era el reglament.

- Clima de convivència previ a l’entrada dels nacionals...

Jo no recordo massa, ara que hi havia una mica de malestar sí. El que tinc més present, és un diumenge d’eleccions allà l’escola pública allà la plaça. Recordo un personatge d’aquí que al guanyar les esquerres i cridant allà ja volien enfonsar l’església. Això a mi m’esparverava. Mira aquí al carrer hi havia gent de dretes i d’esquerres i també dels de la foguerada també, però tothom es respectava i no passava d’aquí. Ara, en dies d’eleccions, (somriu) es trobaven a la taverna, s’escalfaven una mica més del compte...

Quan dic els de la foguerada no vull dir els del Comitè, els de la foguerada vull dir els que cridaven més, els que volien tirar l’església a terra... aquests eren els de la foguerada. Anar a buscar a gent a casa per matar-los, això ja no és ser de la foguerada, això és una salvatjada. Això també ho vaig viure. Era molt jove, però el poble era petit, i ens coneixíem tots, la gent gran i els vells, sabies a qui van matar i els que mataven i amb aquella edat les coses queden molt!

- Durant la República la gent anava a missa amb normalitat...?

Sí, sí, com sempre. Els que hi havia anat hi anaven hi anaven igual, i els que no hi havia anat mai, doncs no hi anaven. Ara que n’hi va haver molts que es van canviar la camisa sí. Recordo que l’escola durant la República era laica, i teníem el mestre Macaia, aquest que era de Vic, i els que havíem de fer la comunió anàvem a catecisme cada dia durant una hora. És clar, ho havíem de demanar, perquè el catecisme es feia a les onze del matí. No hi havia problema, sortíem i ja està. Es van suprimir coses públiques, la processó de Corpus no es va suprimir mai. Sempre es va fer igual. Amb vigilància eh! Una vegada hi va haver una amenaça, i van venir els mossos de Granollers a reforçar els d’aquí. Però no va passar res. Sí, aquí hi havia mossos fixes. Recordo un caporal i una parella o dues. Eren de fora, i eren fixes aquí. Els que eren solters menjaven aquí on era el Roure, era a Can Fernando. Tenien l’estada allà, amb el menjar i dormir. Si no tenien res a fer, passaven moltes hores a sota el roure. I feien més respecte que ara eh! Si agafaven a un “assalta galliners”, li deixaven el cul ben escalfat eh! No s’hi pensaven massa. No per fer mal eh, però el cul escalfat segur !

- Li pregunto per la vestimenta dels mossos...

Els de gala no els havia vist mai, però anaven amb gorra de plat, amb els mateixos colors d’ara, i amb espardenyes. I Guàrdia Civil, s’hi sabia de menester venien de Granollers. Aquí no n’hi va haver mai.

- Relació de la seva família amb l’església...

El meu avi hi anava sempre. A missa major que en deien. Ara que de vegades hi anava a dormir eh!(somriu). Com que cantaven a missa major, allò del Lori Lori (segur que no és exacte), s’hi adormien. De molt petit el meu avi m’hi portava a missa. Ens posaven allà sota l’orgue, que era com un balcó, ell es posava allà sota i dormia. El meu pare no hi anava gaire, però el meu avi si. Les dones si, sempre. La missa major era a les onze. Era l’última que cantaven, hi anaven tots els capellans, que aleshores n’hi havia set o vuit, i cantaven l’ofici.
Mira, hi havia molts pagesos que els seu ritual del diumenge era anar-se a afaitar. Les barberies eren obertes, perquè la gent no s’afaitava a casa i aprofitaven els diumenges per anar a afaitar, a missa major, i a la sortida feien petar la xerrada i cap a casa a dinar, i a la tarda al cafè. A casa no eren massa de cafè.
Sí, l’Alhambra era més dels de dretes i a Can Xic Corder era més dels d’esquerres. Però encara hi havia més categories (somriu). A Can Creus hi anaven els més descamisats. Hi feien menjars, era una taverna, bastant ordinària. Allà hi anaven els més exaltats. Allà hi va créixer en Carreras. Jo el coneixia sempre d’allà. Llavors es va fer d’Acció Catòlica, en va ser president. El seu pare era la presó per esquerrà. Va morir i llavors va marxar a Bèlgica. Allà va conèixer la seva dona. Un bon noi!

- Entitats culturals durant la República...

Llavors va néixer, gairebé com a oposició a l’ateisme que naixia, la Federació de Joves Cristians (fejoristes?), i coi, van fer soroll!. Eren joves, i van fer una biblioteca a sobre la rectoria. En recordo a molts, però molts ja són morts. El principal en Maurí, també hi havia l’Aguirre que va morir, perquè el van detenir i tancar a l’Uruguai, que era una presó. Ara n’hi havia molts que eren de la Federació de Joves Cristians que amb l’arribada de Franco, es van fer falangistes. Un va ser l’alcalde, que va ser molts anys en Reig, l’Olivé Roca... Llavors va aparèixer Acció Catòlica que eren els mateixos. Llavors ja ens hi vam posar el més joves, en Maurí, jo, ara, l’ànima era en Maurí. Vam començar a ballar sardanes, una mica d’amagat.
Va sorgir també l’escoltisme d’en Tarrés i un tal Bonet. Aquí però la que més ressò va tenir és la Federació de Joves Cristians i la secció d’aspirants que en deien els Avantguardistes, que jo hi havia anat. Estava bé, editaven una revista que en deien l’Avant.
També abans de la guerra hi havia hagut una revista que en deien el Xàfec, que era satírica, contra l’església i contra la dreta. L’editaven aquí a la Garriga. No va durar gaire. El que se’n cuidava era el de Can Serra. El de can Guindola. Doncs el pare d’allà era el que editava el Xàfec. Can Guindola era al costat on ara hi ha la papereria de Can Biset. El nom propi de la casa era a Can Serratacó i llavors va ser Can Fortuny, es deien Fortuny, vaja.
Sí que és curiós això dels motius, mira aquí al carrer de Samalús hi havia Cal Borni, més avall hi havia una casa molt senzilla que era a Can Bernadà, aquí davant de casa els vells n’havien dit a Cal Gavatx, a Can Roselló era a Can Rovelló, i a Can Payret.
Veus, mira una altre anècdota. Durant la República va sortir una llei general que deia que si volies ser enterrat amb capellans havies d’anar a inscriure’t a la parròquia, si no, t’enterraven pel civil. Mira se l’enduien cap al cementiri com un gos o una bèstia. No hi anaven els capellans, només els familiars. Inclòs jo recordo unes baralles que gairebé van arribar a les mans, que n’hi havia uns que volien fer que el cementiri fos municipal. Clar, el cementiri era parroquial, i aquests en volien treure la creu i tot el que hi havia allà, però no ho van aconseguir, perquè la gent es va revoltar. Llavors ho van donar sense més ni més.

Dels alcaldes de la República hi havia en Plandiura, que era de l’època de Mossèn Vic. Mossèn Vic va ser un dictador a la parròquia. Precisament quan va veure que la cosa s’escalfava va marxar. Va anar al Josepets i allà el van anar a buscar. Era molt absolut, i amb el que tenia la mà trencada era en treure diners dels senyors. Aquí al costat mateix hi havia viscut una senyora cubana, molt rica, i escolta li treia el que volia. Aquesta dona havia pagat uns frescos de l’església.

L’apogeu de les grans torres, són fetes del 1900. Tinc la còpia d’una reclamació d’aquí al carrer que els veïns demanaven que no es deixés fer de la manera que volien ells, (fent aquesta corba), en el que ja es deia que tard o d’hora aquesta corba no seria bona per la circulació (parla de la Torre de Can Jardí). Va ser el meu avi el que se’n va cuidar, però res de res, perquè feien el que volien. El senyor de la casa volia fer aquesta torre i s’ho van fer com van volgué. El constructor d’obres era l’alcalde. Si feu això tal i com jo vull ho farà vostè, si no ho farà un altre, li devia dir el senyor. Tot anava així.

En Pòlit era el número u com a constructor. A més era recolzat pel Doctor Vic. Com que els senyors importants tot ho consultaven amb el Doctor Vic, ell els enviava cap a en Pòlit. Jo crec que en Vic va marxar quan va veure que la cosa anava maldada. Va marxar i va posar Mossèn Antón Fàbregas, que havia estat “domer” (el que es feia càrrec de la Doma). En aquells temps hi havia sobra de capellans, i com a dret a llei, hi havia d’haver rector i domer, que ja n’hi havia hagut antigament quan l’església era allà. Era molt jove mossèn Fàbregas quan el van posar aquí. Mira la seva feina era agafar l’escopeta i anar a caçar. Dir la missa i anar a caçar. El poble era petit, i si l’havien de menester per una missa o per un enterrament doncs l’avisaven. Doncs Mossèn Vic va pensar d’agafar en Fàbregas, perquè era molt planer, i molt del poble ras, i no li va passar res. Li van fúmer una cossa al cul i li van dir que marxés. Ho sabien que era a Can Borrell, però no el van anar a buscar mai. En canvi Mossèn Ramon el van pelar de seguida, per política, aquell era carlí.

Dels alcaldes que més recordo era en Plandiura, hi va haver en Rosselló que era el de Can Terrers; en Rocafort que era de dretes, en Portuguès que era en Vinyes, d’esquerres. Aquest va fer molt eh! Hi va haver una crisi de feina molt forta, i ell va fer, el passeig dels Til·lers, era un torrent, vist. Ell ho va fer tapar, una obra monumental, perquè tot era a base de mans. La mina del “desaigua” del torrent tota amb obra de canto i per sota les aigües brutes amb un tub. I això des d’aquí dalt a la Mercè fins on ara hi ha la biblioteca. No sé com s’ho va fer per pagar-los, però tothom qui no tenia feina els va agafar i va fer l’obra.
Recordo que en Plandiura portava unes ulleres d’aquelles que s’agafaven al nas, d’aquelles petites. Aquest tenia una horta on hi tenia maduixes, i una vegada que va passar el rei Alfons XIII que anava a Vic, em sembla que era quan anava a inaugurar les pintures d’en Sert, i en Plandiura li va portar unes maduixes, però em sembla que el rei ni les va veure.

- Parlem dels fets del 34...

En vaig sentir parlar, però aquí no hi va haver moguda de res. El sentiment era de por, perquè sentíem parlar dels miners d’Astúries, i que havien detingut en Companys, però jo era molt jove. Clar, no es parlava tant com ara. Sentíem que a Granollers i a Barcelona hi havia hagut trets, però explicar-t’ho exacte no. Alguna cosa, perquè aquí vivia l’Escofet que era el cap del mossos d’esquadra, però a casa no s’havien involucrat en política. I els pares menys, l’avi sí que havia estat del sometent. Quan aquells de la foguerada cridaven ell no ho entenia, ell deia que l’amo sempre és amo i que què s’havien cregut. Estava a favor dels amos, això que ell era amo de poca cosa (somriu).

- L’esclat de la Guerra Civil...

Recordo només que aquí al carrer quan jugàvem els grans deien que hi havia hagut trets a Granollers.
Hi va haver escola fins l’últim dia. Si que recordo perfectament que el 19 de juliol que era l’últim dia de curs i els “Hermanos” estaven amb un “cangueli” important. Van marxar tots tres, i els van matar, però no aquí. Aleshores es va haver acabat el curs i l’escola per a mi.
Jo vaig anar aquí a Can Sala, que es va fer l’escola aquí. Encara recordo que a la façana, hi va haver un rètol molt gros fet amb pintura que posava “Requisat pels Serveis de les Institucions del poble”. Van incautar tota la torre, i el pati, allà on era horta hi van fer uns patis que hi havia bàsquet, i tenis i de tot vaja.

El que més recordo era la por. No podies ni piular. Coneixíem els del Comitè. En Malacara, en Farigola (que era en Vila, vivien per allà Can Noguera. Eren varis germans, però només va ser el gran), els Payret, en Sagrera. Els que podien fer mal, aquests. També n’hi havia un que era pintor, en Romeu.

El Comitè primer va ser on ara hi viu en Suñol, el farmacèutic. Però no els va agradar perquè era massa senzill, llavors van anar a incautar una torre. Van estar també aquí a Can Jardí, al cantó que dóna al Roure, desprès aquí a Can Recoder (la residència) i llavors a Ca les Mates (Can Pibernat), a davant de Can Fúria. El mateix recorregut que van fer els dels Comitè, gairebé la van fer desprès els falangistes.

De la guerra no sé massa què dir-te’n. Els diumenges posaven discos patriòtics d’aquells temps. Això quan eren allà les monges. Els diumenges et despertaven amb aquesta música, i que tothom havia d’anar al front, i ells anar saquejant botigues i menjant-se els pernils. Els de Can Perris els tenien contents, perquè eren requetès, de la crosta, i es van haver d’amagar.
Ja et dic, les notícies ens van començar a arribar el dia del final de cursa als “Hermanos”, que no els tocava la pell a la camisa. N’hi havia un de més jove que tocava l’harmonium, i el superior li deia: “pero hermano, no ve que no está el horno para bollos!”. Pobrets, els van matar als tres. El clima es notava enrarit, molt enrarit. Els trens que passaven per allà l’escola anaven pintats, ja es veia un ambient estrany, però nosaltres que érem canalla no ens adonaven de massa cosa. Els pares si que patien, però jo que no m’havia mogut mai de l’església, dels hermanos, llavors vaig ser de l’escolania amb mossèn Turc. Llavors quan vaig veure el foc si que em vaig desesperar. Això de que van ser els de Granollers és igual, perquè els de Granollers venien aquí, i els d’aquí anaven a Aiguafreda. Si venien aquí, els d’aquí els havien de dir a qui s’havia d’anar a buscar o què s’havia de fer.

Tots el que van matar els coneixíem, i els que mataven, de vista també sabíem qui eren. Els recordo perfectament a tots. I quan veies que passava això, a casa érem de missa, el pare no massa, eren d’ordre oi, ara quan feien sermons i hi havia ofici amb orquestra també hi anaven. Per dir-te que això no ho podia tolerar ningú que fos d’ordre. Això els va fer perdre la guerra. Si hi hagués hagut una revolució ordenada contra l’aixecament d’en Franco ja n’hauríem parlat, però tot va ser un desgavell. Començant per la Generalitat i acabant pels de Madrid, tot un desgavell, i tu diràs els militars. També coneixia nois que van morir al front, sobretot a l’Ebre, desprès de la quinta del “Biberó”, que eren del 41 i jo era del 45. Critatures vaja. Recordo molt bé aquests nois i les famílies. Tot un plegat no sabien res, anar esperant notícies i no els deien res. Recordo un Pujades, del carrer Bonaire, cal cadiraire que li deien. Els Alerm, els Font, en Genís Font? Doncs el seu germà gran. Els Aspa del carrer Gran, també va desaparèixer. Desprès un germà del meu cunyat, de Can València. Allà al cementiri els van fer un monument, eren molt joves, no tenien pas vint anys. Els fotien allà sense escopeta ni res, i va... i els altres ja esperaven i hi havia una “mortaldad” terrible. Ja no hi havia ni mandos ni res. Molts oportunistes.

- Crema de l’església...

Clar, aquí tant a prop, recordo el soroll. Hi havia un retaule molt imponent de fusta, amb unes imatges grosses, allà va caure tot, i va fer un esclat com una bomba grossa. Va començar a cremar el matí, però va durar tota la nit, perquè la rectoria també va cremar. Llavors també van cremar les monges al carrer de Cardedeu, i Puiggraciós es veia com cremava des d’aquí baix. Tot plegat costa d’explicar. Van tirar la rectoria a terra, i volien tirar l’església a terra però no s’hi van veure en cor. Llavors van fer l’església provisional al Cèntric Club. Era una mica petit, però com que hi havia molts capellans, feien més misses. No estava malament allà no! El que va ser un desastre és que ho tiressin a terra. Era molt maco. Era allà on actualment hi ha el Bar l’Escala. Era un local que era com un teatre, com un casino, amb escenari, tribuna al darrera i als costats... i per sota l’escenari es comunicava amb una casa que en deien el Bellesguard, que eren pisos i un gran pati. Tot el que es xamfrà ara, era un gran jardí. Allà hi van viure els Porter, als baixos. La casa era d’en Roig, i allà baix va ser rectoria, i es comunicava amb l’església. Era ideal, el rector passava per sota. A sota l’escenari hi havia la sagristia i d’allà ja anava a la seva “vivenda”. Van trigar 2 o 3 anys a refer l’església, i un cop refeta, la rectoria va ser allà on actualment hi ha la Guarderia l’Arlequí. Allà hi van ser fins que van fer la que hi ha avui en dia. Jo hi havia anat molt. Ho vivíem, perquè no teníem altre cosa. Entre l’església i el Patronat, i anar a cantar a l’església, era la nostra distracció, no en teníem d’altra.

L’origen del Cèntric Club era com un Casinet. Allà hi feien les seves gresques. Però també se’n va anar a l’aigua, amb tot el problema de l’església, i llavors ho va agafar en Baldiri, que era el mateix que portava Can Xic Corder. Aleshores els senyors aquells que et deia hi van tornar, i feien ball els diumenges, i també tenia bar i tertúlies aquí al passeig dels Til·lers. Em va saber molt greu que tiressin el Cèntric al terra. Coses que no s’entenen, havia de ser protegit, era un local molt maco, amb una façana molt maca, i aquells pisos que no eren pas lletjos, d’aquell temps, i al davant aquell jardí que hi adornava molt al carrer de Cardedeu. Encara no ho entenc. Per què? En canvi d’altres coses no es podien tocar perquè era patrimoni.

- Bombardeigs

Aquí només n’hi va haver un. Va ser aquell diumenge. Aquí casa era diferent que ara. Menjador, cuina i corts pel bestiar, i les habitacions a dalt. Era molt vell tot. Al costat a Can Periques, mitja casa va anar a terra, i bigues i fustes van anar a parar aquí al pati. Al davant a Can Gironés, tot a terra, al costat a Can Rovelló, Can Puigagut, també a terra. Totes van caure per impacte directe. Al refugi no hi havia ningú.
Una altra va caure a Cal Graner, al costat de Can Periques, una alta bomba i nosaltres vam quedar aquí ben bé protegits, per sort.
Érem deu aquell dia, tots dinant. I et dic que al refugi no hi havia ningú perquè aquell dia no van sonar ni sirenes ni res. Com et deia aquell dia érem deu, tots a taula, si no fos per això, potser la canalla haguéssim sigut al pati o al carrer jugant. Van caure envans, portes, tot el que vulguis. Ara, és terrible, han passat anys i sóc vell, del soroll de les bombes mai més me n’he recordat, però sí que et dic que no ho he perdonat, i no ho perdonaré mai. Només em recordo que vam quedar a les fosques.

Als joves la majoria eren a la guerra, i als que eren per aquí els feien anar al refugi. Al meu pare el van avisar que hi havia d’anar. El meu pare es va escapar de la guerra per dues quintes, i això ja era l’any 38, i mon pare em va dir que hi anés jo. Hi vaig treballar un parell de dies. Anar treien carretons de sauló cap a fora.
Sí que hi havia gent del barri que hi pujava quan sonaven les sirenes, però nosaltres no hi havíem pujat mai. L’estiu del 38 era cada dia. Llavors s’estilava molt sortir al carrer a prendre la fresca, aquí tothom era al carrer. Tot d’un plegat senties un ressò de bombes, senties les sirenes i apagaven les llums. Tallaven el corrent elèctric. Tot el poble fosc, i a les fosques veies els antiaeris, la lluminària. Ostres noi, era de pànic, allà a les fosques, i anar sentint el soroll i esperant que no passés res. Quan van venir aquí van venir de dret. Eren una “escuadrilla“ de cinc em sembla. Que van venir de dret, i només sentir els avions ja hi vam ser... una veïna, que era refugiada, cridava que venien avions, i res més, sense avisar van bombardejar.
El perquè van bombardejar aquesta zona jo no ho sé. Però que a l’estació hi havia un tren amb munició o alguna cosa, això segur, perquè va petar tot, i de l’estació de mig edifici amunt no en va quedar res. Hi ha fotografies d’això. D’altres deien que era perquè hi havia els internacionals, perquè de fet quan van bombardejar aquí, els altres ja els tenien aquí a Llerona, i encara van trigar tres dies a arribar. Jo no crec que la idea fos tallar la via, perquè només havien de fer caure un pont com havien fet a les carreteres. Per a mi, la idea més probable, és que va ser una molt bona manera de posar pànic a la població, i va ser així. La idea és que els esperessin com volent dir, encara no venen? Pensa que quan va arribar al poble, tothom era al carrer, i els altres, els putes, van entrar amb pa i de coses, perquè la gana era terrible. Nosaltres no perquè érem pagesos, però hi havia gent que els passava magres. Portaven menjar i caramels per la canalla. És veritat que molta gent tenia un tros, però n’hi havia que no tenien res, i anar menjant cols velles i molts naps, molts naps menjàvem això de les vaques. I pensa que les que collíem una mica, tampoc ens arribava, miràvem d’ajudar a la família, i tampoc quedava massa cosa. Ara gana, gana no. A la ciutat potser no tenien altres “medis”. Aquí si més no naps, la gent anava al camp a buscar naps. Però menjar patates i això, te les fotien, t’ho incautaven tot. I amb la postguerra va ser igual.

- Familiars al front

Dos germans del meu pare van anar al front. Llavors vam ajudar a la canalla i a les dones. Per això aquell dia érem deu dinant a casa (el dia del bombardeig). Una era de Granollers, la dona del meu oncle petit. Els vam anar a buscar, perquè el bombardeig va ser més terrible que aquí. Doncs els vam anar a buscar amb el carro i quatre mantes i els vam dur cap aquí. La dona i les criatures, i els d’aquí igual. Anàvem acumulant la família aquí a casa. Gràcies a Déu, no en va morir cap.

Recordo que treballava el camp. Allà a Ca n'Illa hi havia els aviadors. Aquells no els faltava res. De vegades agafàvem un cistell de préssecs i els canviaves per oli, o sucre, o coses que nosaltres no podíem tenir. Això ho feia tothom. Aquí venia una dona que ens portava oli amb una bufeta de porc. El portava amagat perquè no li prenguessin.

Una altra anècdota és d’aquest en Forcada, que van començar amb una matalassera. I llavors es van dedicar a fer espardenyes amb soles de pneumàtic, i si volies espardenyes els havies de portar alguna cosa a canvi, perquè diners no en volien.

- Comencem a parlar de la mili, però en Miquel prefereix no parlar-ne (de moment) perquè ho va passar molt malament...

Vaig fer la mili, però no en vull parlar. No ho vaig passar gens bé, la vaig fer al Pirineu, d’un lloc a l’altre, passant gana i fred. Una putada de les grosses, però mira no en vull parlar.

- Parlem del Comitè...

Jo només en vaig veure un cas, que el van anar a buscar i el van deixar escapar al final. Era en Ton Manel, l’avi, i quan el van anar a buscar va sortir tota la canalla demanant que el deixessin. El que el portava amb l’escopeta era en Romeu, pintor, i van dir que se’ls havia escapat. Però en realitat el van deixar anar, perquè no se’ls escapaven pas. Li van “fotre” un “susto”, perquè xerrava molt! Era un home renegaire, amb molt de geni. Ho dic així que el van deixar escapar, perquè ja et dic que no se n’escapava ningú. Un altre que no se’ls va escapar, que el van “pelar” al mig del carrer era el pare d’un meu cunyat, que viu a Aiguafreda ara. Casat amb una germana de la Maria, era fill d’aquí, anàvem junts a l’escolania, a la parròquia i quan van matar al seu pare, se’n van anar a Aiguafreda. Era un pobre home, pintor, pobre com una rata. Sembla que el van matar perquè va tenir “llengua”.
Nosaltres, la meva mare, l’any 34, li va sortir l’ocasió aquí al Roure de fer-se amb una botigueta que era una cooperativa obrera, i estava bé. Se’n va anar a l’aigua, aquestes coses aquí no havien aguantat mai. La mare va pensar de quedar-se-la, fent un sacrifici, pensant que així tindria alguna cosa per les noies el dia de demà. I si, ho va tenir dos anys, fins l’any 36, i quan va començar tota la “juerga” al haver estat cooperativa obrera, van venir amb una excusa qualsevol i li van incautar. La mare plorava, i li deien que callés que encara sort que conservava la vida. Va canviar una mica el règim, la fuga aquella de la FAI i tot allò va variar i ens ho van tornar, però com que no teníem “gènero” va romandre tancat, i llavors amb el bombardeig, va quedar en runes (somriu resignat). Llavors ho vam posar aquí a casa i vam anar fent.
Una de les mares d’aquest del Comitè, venia a comprar i la mare li va dir que no hi havia dret que es matés a la gent d’aquesta manera. Sembla que aquesta allà al carrer, no directament a la mare, però sí a tercers, va dir que la mare deia que no hi havia dret que es matés a la gent, afirmant que en cas contrari segur que ella hagués fet el mateix. Mira, és una anècdota, però mira... desprès es van presentar com a sants que no havien fet res, però els fills van ser dolents, perquè aquell de Can Ventura, que van afusellar, que no ho haurien d’haver fet, perquè era menor d’edat, era un cabra boja i tot el que vulguis, però aquests nanos saps què passava, que tenien un pare que era d’aquells que incitava l’odi. El gran va marxar, el petit era una criatura, però era el que portava els cotxes que anaven a buscar la gent a les nits, però l’incitador era el pare.

- Entrada de les tropes, final de la guerra, sentir-se vencedors o vençuts...

Aquesta és la qüestió, cap idea política, però el que es va sentir vençut va “fotre” el camp, cap a França. Els que érem del “montón”, ens vam sentir francament tranquils. La gent deia que gràcies a Déu. L’endemà d’entrar que era la Candelera, ja vam fer una missa a la plaça, el dia 2. La gent s’abraçava amb els soldats. A més aquells tres dies, des del bombardeig fins que van entrar, van ser terribles, sempre semblava que havia d’explotar tot el poble, o que haguessin de venjar-se dels internacionals, semblava que hagués de passar qualsevol cosa.

Nosaltres, com que ens van ensorrar un tros de casa, ens en vam anar la canalla i els avis a Can Gay, que hi ha a sota el campanar, que ara hi viu l’Alerm, perquè eren amics amb la meva tia. Dormíem allà sota un banc de fuster, tots amb matalassos, sense llum, sense teca, l’única cosa que teníem era farina de blat de moro i llet per fer farinetes, perquè la mare es va quedar aquí a casa pel bestiar i tot plegat. I així vam tirar tres dies. Però imagina’t aquella sensació de què passaria, sense llum, sense menjar, amb aquella quietud que hi havia.
Pots estar segur que tothom esperava en Franco, ara els resultats, deixem-ho córrer. Que també va fallar en Franco. A més a tothom li semblava que quan entrés en Franco la gana s’acabaria, i llavors quan va venir la guerra general, i en Franco, tenia deutes amb els alemanys i els italians. Encara va ser pitjor perquè tot el que teníem de bo aquí havia d’anar allà! Va ser un desengany gros, a més no hi havia feina. Sis rals per la poca fenia que hi havia. Què et diré, un home guanyava deu peles, i un pa en valia vint, d’estraperlo. Jo que vaig fer la mili m’hi vaig trobar! Vaig passar molta gana i els de casa m’enviaven algun cèntim, un duro de paper amb la carta, i quan en tenia quatre em comprava un pa d’estraperlo. Els de casa em deien: “sobretot fill no passis gana!”. Oh coi no passi gana! Però necessitava quatre duros per un pa, llavors l’havies d’embolicar amb la roba bruta perquè no te’l fotessin. I al poble era igual la gent les passava putes! Poder més que amb la guerra, ja t’ho diré. Fins que ho van arreglar amb els americans (es refereix al Pla Marshall), amb la carta de racionament i aquí ja teníem una mica de botiga, amb unes quantes cartes de racionament... però de vegades no n’hi havia de racionament. Poder és veritat que hi havia més recursos però...

- Entrada dels nacionals...

Jo només ser que no sé per on van arribar, però n’hi havia a Can Terrers, i el gruix va arribar per l’Ametlla. Un meu oncle, germà de la mare, vivien a Santa Eulàlia, allà pagès, en una caseta. Allà es va dir que havien bombardejat a la Garriga, a l’estació. És clar, l’àvia sabia on vivíem i quan va passar la columna per Santa Eulàlia, el meu oncle amb la bicicleta va arribar darrera la columna dels soldats, per veure com estàvem a casa. Per això et dic que almenys una part venien d’allà.
Em penso que la hipòtesi més vàlida és que no van entrar directament perquè això era un embut. S’havien de “fotre“ allà dins el Congost amb l’amenaça dels internacionals, i fins que no ho van tenir net, no van entrar.
Els que marxaven, tots ho feien per Samalús, cap a Sant Celoni, i cap a França. Perquè per aquí no s’atrevia ningú a passar. Els nacionals si, el dia 2 ja eren a Vic, però primer no es van atrevir per no posar-se dins del coll del Congost.

- Franquisme... denúncies...

Llavors ja va venir la mili, que va ser un desastre! En general els anys de post guerra van ser un desastre, però amb el pare ja ens vam decidir a fer més coses per nosaltres. Jo llavors ja era més gran i ens vam treure les vaques i el bestiar, i ens vam dedicar a fer pa per nosaltres, i fer més coses de menjar. Vam anar de cara al pa, que es pastàvem a l’Ametlla i patates per vendre. Tret del temps de la mili sempre vaig treballar amb el pare. A la mili hi vaig ser dos anys i mig.
D’aquests anys també en recordo la por, perquè el 36 era a prop, ja que segons el que deies o feies eres un separatista! Aquí hi havia aquells senyors que es dedicaven a fer fitxes, denunciaven a la gent.

- En Miquel finalment ens explica la història de la seva mili, amb moltes reserves, ja que és un tema que li porta molts mals records...

Mira va venir la mili l’any 45, el deu de març em vaig incorporar. Per influència d’un senyor amic del meu cunyat de Can València em van fer entrar a Intendència. Sembla que era el destí dels “enxufats”. Tampoc era cap tipus de privilegi, perquè en vam quedar quatre, fent més guàrdies que ningú. Quatre desgraciats a pelar guàrdies. Tot un plegat quan feia una any que hi érem va sortir una ordre que deia que alguns “triats“ ens havíem d’incorporar a un regiment d’enginyers de fortificació a la frontera. És clar, jo estava allà a intendència en un magatzem que el portava un home de paisà, però que també era del règim però n’estava molt de mi i del meu cunyat que també hi havia estat. Ell deia que no podia ser que marxéssim i se’n va anar a veure els “mandos”. Aquests li van dir que havia de marxar perquè tenia una fitxa que deia que era “ rojo separatista” i a més de mi, involucraven a la meva família. Jo de rojo i separatista no ho he estat mai. Em van fotre aquesta fitxa, i vaig haver de marxar com a castigat en un batalló de càstig i les vaig passar putes. Vaig ser destinat al Castell de Figueres, regiment de Fortificación III (a en Miquel se li talla una mica la veu). Res més. Jo no ho he sabut mai qui va ser que em va fer aquesta fitxa, però de segur que havia de ser d’aquí (de la Garriga), perquè a mi els únics que em coneixien eren d’aquí. I algun company de la mili que era a les oficines em deia que anés amb compte, que no xerrés perquè estaven al cas. Ara mira, jo que no m’havia mogut de les faldilles dels capellans, i a l’escolania i al patronat a fer comèdia, i tot el que fèiem llavors! El perquè m’ho van fer ni qui ho va fer... de vegades em balla pel cap, en algun arxiu hi deu ser... aquí casa em diuen que no hi pensi més, fa setanta anys! Saps que encara ara hi ha nits que hi dono voltes de qui em va fer això. Vaig passar gana, maltractes i molta merda! Ens van donar roba i mantes que ja devien haver estat al front perquè s’aguantaven soles. I a jeure a terra a sobre els rocs, Un any i mig! L’últim mig any vaig estar millor, a Sant Pau de Segúries, i els demés vaig ser a Sant Climent. Allà sota d’on ara hi ha el túnel del Cadí, a divuit sota zero. No sé si pot ser perquè no vaig volgué ser de falange? Algú em va fer una putada, i potser el que menys em podria pensar. Jo no ho estic de tranquil, i encara que ho pogués saber, segur que ja són morts els que ho podien haver fet. Aquí a casa em diuen que me n’oblidi, que no hi pensi, però coi! Quan m’hi vaig trobar va córrer fins el rector, Mossèn Fàbregas. Jo li vaig preguntar a ell si sabia qui havia pogut ser i ell em va dir que més valia que no ho sabés. Aquell home es va témer que pogués fer alguna bestiesa, que no l’hauria fet. Jo crec que ell ho sabia.

- Imposició del castellà

La vida social es feia en català i la oficial en castellà. És clar no podies anar segons on a parlar en català perquè et deien que parlessin en “cristiano”. Però em sembla que el segon any d’haver-hi en Franco ja feien teatre en català.

- Entitats

Si, jo vaig ser d’Acció Catòlica, i llavors vaig anar amb l’Aymerich a cantar, que en deien Massa Coral que ho feiem força bé, havíem anat a algun concurs. Llavors per poder sortir es va passar a dir, de Educación y Descanso.

- Paper de l’església durant el franquisme

A mi saps què és el que em va decepcionar més de l’església, el Concili Vaticà II. M’ho van capgirar tot i llavors aquell rector que hi va haver, Mossèn Girona i me’n vaig anar apartant. I ara la meva manera, vaig seguint, em miro la missa a la televisió. Així com veies Mossèn Antón que es va quedar sol, en temps difícils, sense vicari, sense res, i no parava, sobretot amb els joves, i el veies abnegat i em deia “és que haig de reconstruir l’església”, però no volia dir l’edifici, volia dir la institució, que aquí a la Garriga havia quedat tot desfet! I de fet hi va deixar la pell, va morir jove. I llavors ja va venir altre gent, però vaja... poder com que m’havia fet tant amb ell, me’n vaig anar apartant.

- Final de la dictadura

No deixes de tenir les teves idees. Sobretot el català que l’havien perseguit tant. Jo francament, sempre havia tingut un odi gros pel militars, no l’he pogut dissimular, i que es morís el militar gros i que vingués un règim fos com fos, però civil i democràtic, només per això, ja era una alegria. Ja et dic que desprès amb els partits no m’hi he posat massa, i amb la democràcia també hem tingut desenganys. Ara mateix, que sabem qui és perfectament l’enemic, i ens anem buscant entre nosaltres. El 90% no estàvem d’acord? Amb el que ens han arribat a fer i a dir!