- Com vau començar a ficar-vos en contacte? Com us vau començar a organitzar i a partir d’aquí...
MERCÈ: Es va començar a gestionar totes aquestes coses arrel, jo penso molt, arrel de que el senyor Suñol va venir a la farmàcia la Garriga, aquesta és la veritat, ell tenia unes inquietuds i era d’uns pensaments, que clar nosaltres aquí en el poble no teníem.
- D’on venia el senyor Suñol?
MERCÈ: El senyor Suñol venia de Vic però va posar la farmàcia aquí, i bueno, jo el vaig conèixer que ja feia un quant temps que tenia la farmàcia, vaig entrar a treballar a la farmàcia amb ell, però abans de treballar a la farmàcia amb ell, va començar a fer classes de català a la nit, no? i nosaltres érem una colla, bueno jo treballava a la fàbrica... i van dir “mira el senyor aquell de la farmàcia farà classes de català” allò com una mica amagat. Ens vam reunir aquesta gent que ja teníem una inquietud més o menys...
- Com us enteràveu d'això?
MERCÈ: Home, era fàcil en aquella època, eh? Aquí a la Garriga no érem la colla que érem ara, érem una colla que vam començar a anar a cantar amb el senyor Aymerich a l’Església com que no es podia fer res en aquella època, no hi havia res, una colla vam començar a anar a cantar amb el senyor Aymerich, no perquè ens agradés cantar ni perquè ens agradés l’església, indiscutible, però sí com per estar junts i poguer reunir-nos i tal, i llavors anàvem amb el senyor Aymerich, cantàvem al cor, fèiem “zarzuelas” al Patronat, imagina’t...
- Això als anys 60 i tal...
MERCÈ: D’aquesta època del grup de gent que hi havia, uns quants, no tots, uns quants ja teníem una mena d'inquietud, perquè com en aquella època no hi havia ni discoteques ni podies sortir enlloc, llavors van dir, mira el senyor Suñol de la farmàcia farà classes de català, clar... jo particularment i tots nosaltres, de català de classes ni una, perquè no vegis, no? sabíem llegir català perquè a casa meva ens havien ensenyat a llegir català però no perquè a l’escola t’ensenyessin ni una paraula, per tant vam dir "ah! Doncs anirem!" Vam començar a anar a classes de català amb el senyor Suñol, no érem gaire gent.
- Qui éreu?
MERCÈ: No ho sé, doncs en aquella època devíem tenir 18-19 anys, vam començar a anar amb ell, jo penso que tot li devem a aquest senyor, indiscutible, perquè degut a això es va formar l’ESCA, que era un grup que va començar... d'entrada vam començar a fer excursions.
- Què és ESCA?
MERCÈ: L’ESCA ja no et puc dir res que volia dir, ja no me’n recordo, però sí que era l’ESCA, era el senyor Suñol qui ho va fer, i llavors anàvem a veure el Roma de Catalunya, llogàvem un autocar, uns quants, anàvem al poblet, anàvem per aquí... era ben bé cultural, perquè clar... d’excursions nosaltres ja havíem anat molt... motxilla i cumbaia, no? però en aquest cas, per conèixer Catalunya, per conèixer el Roma de Catalunya i dintre de tot també unes inquietuds polítiques una miqueta, no? de l’ESCA es va formar el full cultural de la Garriga, que també era una quanta gent que hi estàvem, llavors és clar es feien moltes coses... pintades a la nit... érem una colla que aquesta colla com que era el temps de Franco... últims.
- L’època de l’ESCA.
MERCÈ: Sí, sí... ens compaginàvem coses d'aquestes... però primer, com que tampoc et podies reunir... vam formar una associació de veïns, que érem nosaltres, no sé si t’ho vam explicar...
- Però això va ser una mica més tard, no?
MERCÈ: Sí, però bueno, l’època aquesta dels començaments es feien les excursions aquestes, les classes de català, també es feien reunions i coses d'aquest tipus.
- No teníeu problemes?
MERCÈ: Sí, és clar, teníem moltíssims, per això... primer vam començar a fer l’associació aquesta de veïns... vam tenir molts contactes amb gent de Granollers, que fèiem reunions clandestines, es va fer una associació de dones, no?
- Era exclusivament de dones?
MERCÈ: Sí, era de dones, bueno...
- Quin motiu?
MERCÈ: Tot era el mateix, perquè degut a això podia fer varies coses, anàvem a reunions clandestines a Gallifa, amb la Toni de la Gralla, has sentit a parlar no? (hem penso que encara està viva) era una persona que treballava a la Gralla, la que portava la Gralla. Llavors hi havia Casanovas, suposo que té una estàtua allà a la plaça de la Porxada, Ramon Casanovas. Amb tota aquesta gent es feia, la Garriga, Granollers, entre l’associació de veïns, l’associació de les dones... venia (aquesta advocada que ara està) la Magda... nosaltres veníem a Granollers... per poder fer coses... què fèiem? Anàvem a fer pintades aquí al poble.
- Quines pintades?
MERCÈ: Totes eren polítiques... ens repartíem el poble a trossos.
- Teníeu clar què és el que... O ho fèieu així...
MERCÈ: Sí, és clar, ho teníem claríssim, molt clar... havíem treballat i ens jugàvem la pell moltíssim, perquè les reunions que fèiem a Gallifa les fèiem d’amagat, o sigui, ara penso sincerament, mare meva el que ens havíem de jugar i ara per res, la decepció que tenim... ens vam jugar la pell perquè és que si ens veiessin en aquella època encara estaríem presses... clar en aquella època només que et trobessin en una reunió clandestina o una cosa d'aquestes, ja eres terrorista. Vull dir, que clar... jo me’n recordo que en RC i la seva dona, anaven en un siscents de color gris cap a Gallifa, els diumenges al matí, ple de propaganda del procés de Burgos dels presos i tot el rotllo que si ens enganxen, perquè a més és que ens coneixien moltíssim, ens tenien controladíssims, m’entens? Després de l’associació de veïns ens vam fer d’això de...
- De les Nacions Unides, més o menys en quina època era lo de les Nacions Unides?
Aquesta era una associació legal, no? Pel que veig?
MERCÈ: A darrere d’això hi havia l’Assemblea de Catalunya, ja sabeu tot el que va passar amb l’Assemblea de Catalunya. Era completament il·legal, la famosa reunió que va haver a Sarrià quan van agafar a tota la gent, que hi havia Jordi Pujol, i hi havia tota aquesta gent, tots de l’Assemblea de Catalunya, vull dir, tots eren darrere de coses d’aquest tipus. Perquè és clar tú no podies dir que eres de l’Assemblea de Catalunya, perquè era il·legal, el que deies era això: amics d’UN, però realment el que érem era de l’Assemblea de Catalunya.
- Éreu conscients de la magnitud del polititzat que estava?
MERCÈ: Érem conscients i no érem conscients, perquè jo ara penso que totes aquelles coses que havíem fet que ens jugàvem el físic, sincerament, en aquell moment molt conscients tampoc no ho érem, ara, érem conscients que si ens agafaven la pringàvem, perquè el nostre desig de fer un canvi era molt més que això... eren les primeres vegades que es va anar a l’11 de setembre a Barcelona, havíem corregut al davant dels grisos i amagats a les escales, es farien coses que et jugaves el físic constantment. Vull dir... fins i tot aquí en la Garriga, quan a la marxa de la llibertat ens vam tancar, el que passa és que clar... ens vam tancar a la Guàrdia Civil...
- Quan va ser la marxa de la llibertat?
MERCÈ: Jo la marxa de la llibertat no me’n recordo de l’any que era.
- Però qui vàreu decidir de fer la marxa?
MERCÈ: No, la marxa de la llibertat va ser un moviment de tota Catalunya que voltava pels pobles, cada dia anaven per un poble diferent. La gent que teníem aquest moviment i totes aquestes coses doncs dèiem, tal dia vindran a la Garriga, i quan van vindre, la marxa de la llibertat, la plaça de les galeries estava plena de gent, amb senyeres que no podies treure, imagina't, i cridant i tot el rotllo. Els d’aquí de la Garriga que ja ens coneixien ens van agafar i ens van tancar al cuartelillo. El que passa és que clar, jo treballava a la farmàcia del costat i el sargent venia a comprar i el senyor Suñol al tinent “escolta que és la meva dependenta” i ens van deixar anar, vam estar un parell d’hores tancats. El que sí va ser molt maco, perquè la gent va començar fora a cridar que ens deixàren anar i el poble en vam... coses d’aquestes que tenen una importància o no, però que... un moviment, i era moltíssim, érem poca gent però sí que es feien moltes coses.
- Éreu poca gent però realment movieu algo...
MERCÈ: Havíem fet moltíssimes coses importants, una vegada es va fer una exposició a la fundació Mauri de caricatures, que va fer en Josep Serra, que era d’aquí aquest senyor, i es va fer de gent important d’aquí de la Garriga, bé importants, coneguts del poble i de tota la vida... llavors en aquella època es va fer, hi havia un senyor aquí a la Garriga que es deia, que era Francisco Mora, que era periodista (no sé si t'han parlat) era un fatxa recalcitrant, era molt, molt...
- No ha sortit.
MERCÈ: Sí, era periodista i moltes coses, però bueno, era un fatxa, i va obligar, no sé perquè, a que li fessin una caricatura i la van penjar a la fundació Mauri. Era l'única persona que no hi tenia que ser perquè no hi pintava res. I un dia hi va haver un moviment i aquell quadre va desaparèixer de la fundació Mauri.
- Però, què va ser, per pressió social?
MERCÈ: No, no, algú el va treure (rialles). Algú va distreure qui estava allà vigilant i mentrestant un altre se l’emportà. T’explico perquè eren coses que passaven, et jugaves el físic, però era molt important perquè aquell senyor no hi pintava res. Es va treure el quadre, va haver-hi molt moviment en el poble perquè aquest senyor es va enfadar moltíssim i, bueno, a uns quants, entre ells jo, ens van cridar a l’Ajuntament, però el quadre no es va veure mai més, i ningú sabia qui l’havia agafat ni res.
- I us van cridar a l’Ajuntament? O sigui, als sospitosos del poble, no? (se’n riu).
MERCÈ: No perquè sapiguessin qui ho havia fet si no perquè allà tothom anava a veure l’exposició, no? Pero bueno, t’explico això perquè eren coses d’aquest tipus que per nosaltres tenia molta importància i penso que en té molta perquè penso que avui dia no es faria això.
- Què vols dir?
MERCÈ: A veure, avui dia fan una exposició i posen una persona que no ha de ser-hi i la gent diria "Què hi fa aquest aquí?" Però ningú es jugarà el físic per treure-ho, m’entens? La diferència d’aquella època és aquesta. La joventut, estàvem involucrats en aquestes coses i crèiem de veritat i fèiem coses importants; que per mi és molt important, i a més estàvem units i molt bé. Les reunions que fèiem de les nacions unides però que en realitat era l’assemblea de Catalunya, també érem molt innocents no? La casa que la fèiem on ens reuníem, cada 10 minuts arribava un, perquè no sabessin que ens reuníem no? Dèiem: comencem a tal hora i, doncs, un anava, i als 10 minuts un altre, i coses d’aquest tipus no? També ens reuníem molt al bosc.
- Com decidíeu el lloc de reunió? Per exemple, avui toca a casa d’un o l’altre...
MERCÈ: No, no, no tocava a una casa de sempre, o com a l’hivern, o en un bar, que llavors hi havia l’Aquarium, moltes vegades anàvem, però ja això era molt més últimament, eh? No és que es fes la reunió a l’Aquàrium, si no que quedàvem per fer un vermut i llavors doncs a les 6 a tal lloc, i passàvem el diumenge fent reunions i coses d’aquest tipus...
- I què es feia a les reunions? Què parlàveu?
MERCÈ: Doncs... aquesta setmana anirem a fer una pintada aquí, o farem una altra cosa d’aquest tipus, o anem a un arreu que no et deien a on, et deien: Tu, a les 10 del matí a la Porxada de Granollers. I no et deien res més. No sabies res més.
- Qui ho liderava això?
MERCÈ: Ah... això tampoc es sabia.
- Doncs això és interessant, no? Perquè et deien aquí, allà però...
MERCÈ: Sí, sí, sí, deien diumenge a les 10 a la farmàcia de Granollers, allà fora a la plaça, anaves i un cotxe et recollia i, no sabies per on anaves, i és una cosa de seguretat, perquè si hagués passat alguna cosa doncs tu no sabies on anaves.
- Per si t’interrogaven...
MERCÈ: Sí, i llavors anàvem a casa d’aquest a casa de l’altre, moltes vegades a casa de Mossèn Dalmau que hi havia presos. Jo havia conegut gent de l’ETA, havia conegut gent del procés de Burgos, a Granollers, a Gallifa i tots aquests llocs, no? però tu no sabies on anaves, no ho sabies.
- I hi havia algú darrere de tot això, no?
MERCÈ: Sí, sí, i tampoc sabies qui era, si a mi em preguntes, si nosaltres érem, que et diré, el Front Obrer, no? per dir-te una cosa, és clar.
- I hi havia com escalafons?
MERCÈ: Sí, sí, clar!, indiscutible, com ara, vull dir, com als partits polítics, en els d’avui dia hi ha els que estan al Govern, els que estan més avallet i el Front Obrer, no? que sempre jo dic, que anaven a penjar els cartellets i totes aquestes coses. Era exactament igual. Avui dia saps qui són. Llavors no ho sabies. A veure, sabies que havia una gent important, però tampoc, més o menys, sí, que ho sabies, però tampoc, o no havies estat mai amb ells o no sabies qui movia els fils a dalt de tot, vull dir, a veure, jo, ara, molt després de quan ja es va passar tot i ja et deien que el Jordi Pujol estava a l’Assemblea de Catalunya, aquest, l’altre, deies, mira veus?, jo era el Front Obrer d’aquesta gent, eh?, exactament així. Després de tot això, quan va haver-hi la transició, que es ma morir Franco, per sort, nosaltres vam continuar fent una miqueta, eh? Perquè jo recordo que les primeres eleccions democràtiques que ja es van començar a fer meetings i coses d’aquestes, que bueno, havíem, per exemple, havíem anat al primer meeting del partit socialista a Barcelona i, bueno, immens de gent, aquí a la Garriga s’havien fet el primers meetings al..., suposo q t’ho havien dit, bueno, amb una gentada...
- Doncs no ha sortit...
MERCÈ: No? No ha sortit? Sí, sí.
- Doncs no ha sortit res.
MERCÈ: Sí ha sortit. Es van començar a fer meetings al..., i un dels primers partits polítics que en aquella època s’havien montat, a part del partit socialista, perquè llavors hi havia dos, no? el del Verde Aldea, que era el Partit Socialista Català no sé què Unificat o no sé quin era, a part del PSUC, i havia els Nacionalistes d’esquerra, que érem nosaltres. Els Nacionalistes d’esquerra va ser un partit que, bueno, vam treure 4 vots i pico, però bueno, va haver-hi aquest partit, i llavors va havier-hi la CUP, que hi torna a ser.
- Sí, sí, hi torna a ser.
MERCÈ: Un dels primers partits havia sigut la CUP, que...
- Això va ser a nivell local no?
MERCÈ: No, no, a nivell nacional, havia hagut la CUP, que si em dius qui era el primer jo ja no me’n recordo ja eh?
- Llavors tu anaves a llistes?
MERCÈ: No, no, jo no anava a cap llista, primer vaig votar els Nacionalistes d’esquerra, després havia votat CUP, i, mmm..., desprès hi ha... ja s’havien acabat les ganes de votar. No, jo havia sigut d’Esquerra Republicana però perquè a casa meva ho han sigut tota la vida i, llavors, doncs, sóc d’ERC. Però, vull dir, sí, jo penso que la gent d’aquella època que havíem treballat i havíem fet tant i ens havíem mogut moltíssim, jo particularment, potser som els que estem, jo, més desencisats, fixa't, jo sóc militant d’esquerra, perquè penso que tot el que vam fer en aquella època que ens vam mullar moltíssim, a veure, cada vegada tens més decepcions.
- En quin sentit?
MERCÈ: Home...
- En sentit crític?
MERCÈ: Sí. Sí, indiscutible. Però bueno. A veure, nosaltres lluitàvem per la llibertat de Catalunya, i encara estem lluitant, és clar, de fet es lluita d’això des de no sé quin segle no?
- Bueno, ara ja es va...
MERCÈ: Bueno, però nosaltres en aquella època tot ho fèiem... no ho fèiem per un partit polític m’entens? ho fèiem per Catalunya lliure, i jo particularment continu així, i cada vegada ho veus més difícil, ja no de partits polítics, si no d’una llibertat perquè realment no tenim gens ni mica, que diguin el que vulguin però no en tenim. Llavors, és clar, jo particularment...
- Us sentiu enganyats?
MERCÈ: Sí, sí perquè clar... tota aquesta gent que havia fet moure totes aquestes coses, veus que tampoc han fet el que tenien que fer. Però després de la mort de Franco i tot això vam continuar treballant, perquè aquí a la Garriga, en la farmàcia del senyor Suñol sempre hi ha hagut aquesta inquietud. Es va fer els Cineclub, que també feien moltes coses, continuaven fent això, anàvem canviant...
- El que sí que m’havien comentat a altra entrevista és que hi havien com dos branques... hi havia els que anaven des d’Acció Catòlica... bueno van...
MERCÈ: Bueno, amb aquests ja no teníem res que veure. Aquesta gent després devien fundar, que jo no ho sé, les colònies o a la Guineu. Nosaltres a veure, els que érem aquesta colla, que érem nois i noies, indiscutible... després d’això van fer el Cineclub i coses d’aquest tipus fins que es va acabar.
- Quan es va acabar?
MERCÈ: Bueno estes dades no te les puc dir, no te les sé dir, però el Cineclub... vam fer també, era pel fet de fer cinema, va ser quan es van començar a fer els cineclubs i pel·lícules d'aquest tipus.
- O sigui, que va ser una mica la branca política...
MERCÈ: Exacte, i ens vam posar dintre d’això, que també tenia el seu puntet.
- Va sortir que hi havia una branca més social-cultural que, pot ser, no era tan política, també en aquella mateixa època havien parlat d’associacions de veïns...
MERCÈ: És que, clar... lo del moviment dels veïns i de les NU i de les assemblees, això era en temps de que encara vivia el dictador, després van continuar fent-se coses però al començament tampoc hi havia una democràcia d’aquelles... llavors va ser el cop d’estat del Tejero... nosaltres teníem molta propaganda de coses i encara m’enrecordo que vam anar-les a amagar al bosc i les vam colgar que feiem moltes coses d'este tipus.
- Aquesta època del cop de Tejero, què va suposar? Perquè en principi...
MERCÈ: Per nosaltres, a tota aquesta colla que ens van dir: “hi ha això”, doncs ens vam espantar perquè clar, érem aquí al poble i... però sí que deies... segons el que passi, nosaltres sabíem perfectament que nosaltres estàvem tots fitxats. I llavors que passava? Si hagués hagut alguna cosa d’aquell tipus anaven a buscar als que sabien que havien tingut un moviment. Per exemple, lo de la marxa de la llibertat, que nosaltres ens van tancar a l’endemà ho feien a Granollers, i nosaltres quan vam arribar amb el Santa Digna, amb al cotxe de línia, perquè no teníem cotxe ningú, quan va arribar amb el Santa Digna teníem a la policia que ens esperava a Santa Digna perquè sabien que hi anàvem i ens van fer tornar, imagina't tu. Quan va arribar el cotxe ja sabien que hi anàvem i no ens van ni deixar baixar. Per això et dic que abans ens tenien molt controlats, a nivell de poblet... també érem una mica innocents i a nivell local el que fèiem era pintades...
- Hi havia alguna secció feminista dintre de la branca?
MERCÈ: Sí, hi havia aquesta secció feminista, que érem els mateixos, que érem la Garriga i Granollers, perquè clar, aquí a la Garriga érem quatre. I llavors es va fer a Granollers i llavors anàvem a Granollers.
- I què fèieu a aquestes reunions?
MERCÈ: Doncs en aquestes reunions es feia, per exemple, s’ajudava a preses polítiques, amb diners, elles feien coses, treballaven i feien clauers i feien cendrers i feien cosetes d’estes, ens les portaven, hi havia una persona que tenia el contacte amb la presó, portaven totes les cosetes i nosaltres ens dedicàvem a vendre-les i els diners els tornàvem, en veníem o es quedaven a casa, jo tenia la casa plena de clauers i cendrers, però totes aquestes coses les tenies que fer d’amagat, perquè eren preses polítiques. Però hi havia recolzament total, en pla de diners, en pla de roba, en pla de portar-les menjar, en pla de portar-les tabac i el que fos. Però tampoc sabies la persona... m’entens què vull dir?
- Qui decidia que havíeu de fer això, no?
MERCÈ: Sí, ni qui feia els moviments de portar-ho...
- I ara ho intueixes o encara penses que bueno...?
MERCÈ: Sí, ho intueixes, però moltes vegades penses... alguna vegada ens hem trobat ara de grans. Allà a Granollers és on es troba el focus...
- I moviments exclusivament per als drets de la dona havíeu fet algo?
MERCÈ: La que portava molt el moviment aquest era la Toni, que estava entre el polític i el grup feminista i va venir la Magda Oranich. Fins i tot quan vam fer aquí meetings i coses havia vingut aquí a la Garriga. Bueno el mateix que es fa, més o menys, com en això no hi crec, en el grup feminista, en aquell moment ho feia perquè era important i et podies reunir però jo penso que sóc anti grups feministes, perquè penso que la dona té els mateixos drets que l'home, per tant no tinc que fer un grup feminista, bueno, ja fa molts anys... no hi crec. Crec que la dona té el mateix dret que l’home i el que sí s’ha d’arreglar, procurar que la dona pugui guanyar el mateix i coses d'aquest tipus, però grup feministes, no, penso que és contrari a això. Si jo faig un grup feminista vol dir que jo ja penso que no tinc el mateix dret que l'home.
- No parteixes de...
MERCÈ: Ara no, en aquella època era una raó més per poder-te reunir.
- Ho vivies així? Hi havien dones que eren feministes afèrrimes?
MERCÈ: Sí, alguna sí, però la majoria pensàvem així, perquè clar, érem sempre la mateixa gent.
- I els objectius de les trobades a banda del recolzament a les dones preses?
MERCÈ: Bueno, en aquella època era per això, per fer un recolzament... sí, indiscutible. No hi havia un moviment...
- No era una reivindicació de drets...
MERCÈ: No, és que de drets no n’hi tenia ningú, no podies fer-ho perquè no hi havien, era per ajudar a les preses polítiques.
- Saps si aquest grup va continuar posteriorment?
MERCÈ: No, no va continuar perquè tots teníem el mateix pensament. S’anava variant de situació. Quan es va descobrir lo de l’Assemblea de Catalunya que va haver-hi els caputxinos de Sarrià i totes aquestes coses doncs anàvem canviant... Doncs ara farem un moviment feminista... i d’aquí farem...
- Anàveu una mica informals...
MERCÈ: Sí, per poder anar treballant i fent coses.
- I la pregunta clau és: hi havia diferència de tracte entre homes i dones en aquets grups?
MERCÈ: No.
- La veu i el vot era la mateixa?
MERCÈ: Sí.
- Fins i tot entre parelles?
MERCÈ: Sí, sí.
- No donava la sensació...
MERCÈ: No, no, no, no.
- O sigui, tu no ho percebies?
MERCÈ: No, érem una colla de nois i noies... tothom tenia el mateix vot...
- I com ho vivia la família en general?
MERCÈ: La familia no ho sabia (rialles) no s'enteraven de res.
- Com ho fèieu perquè no s'enteressin? O potser és que feien com que no...
MERCÈ: Si a la nit anàvem a fer una pintada, dèiem que anàvem a prendre algo. I els diumenges, que fèiem aquestes trobades clandestines a Gallifa sempre es feien els diumenges als matins, sempre, eh? I anàvem d'excursió. O sigui ja sortíem de casa amb les xiruques, a casa sabien que anàvem d'excursió. Per això t’explico que ens jugàvem el físic, perquè imagina't si ens agafen, hagués sigut una sorpresa total perquè no tenien ni idea.
- O potser no ho parlaven...
MERCÈ: Sabien que anàvem a classe de català, que fèiem una revista, coses d'aquest tipus... local d’aquí, d’aquí, eh?
- Però us van agafar, vau estar dos hores...
MERCÈ: Però llavors era la marxa de la llibertat i és clar... hi havia molta gent i entre tota aquesta gent va resultar que ens van agafar però com que ens van deixar anar de seguida no va passar res, va quedar així. No, de totes aquestes reunions no hi sabien res.
- I les visites nocturnes, hi havia una dona concreta perquè els pares us deixaren... perque clar, estàveu solteres.
MERCÈ: No, és clar, si teníem 18 i 20 anys, indiscutible. Si una no hi podia anar doncs no hi anava. I no passava res... mira, tú aniràs al sector d’aquí dalt i faràs quatre pintades i tú al sector d’aquí baix i faràs quatre més i després, per seguretat, ens trobarem a tal lloc.
- Quina organització.
MERCÈ: Sí, ho teníem tot molt controlat. Llavors ens trobàvem a la plaça del Silenci... i ja està. Tothom molt bé, també et parlo de que no anàvem a casa nostra a les 5 del matí, perquè el més tard que podies arribar a casa era a les 11 de la nit, eh?
- A més era un perill. Perquè clar... perquè en aquella època no hi havia tanta gent i la gent... no vull dir, que era un perill a nivell polític.
MERCÈ: Sí, sí, no, no... però llavors anàvem a comprar els pots i les coses fora de la Garriga perquè aquí no ho sapiguessin, jo una vegada em vaig tacar el jersei i el vaig portar a la tintoreria a Granollers perquè a casa no ho veiessin, ni la tintoreria de la Garriga, fèiem coses d’aquestes que si ara ho penses eren d’una innocència... però bueno, nosaltres ens ho creiem... a casa, de totes aquestes reunions no tenien ni idea, ni que érem de l’Assemblea de Catalunya o sigui, que anàvem a classe de català sí que ho sabien, anàvem a excursions amb el senyor Suñol a veure esglésies romanes, també...
- El senyor Suñol estava ficat en aquests temes més de clandestinitat...?
MERCÈ: Bueno, era una persona molt... em va ensenyar molt a conèixer Catalunya i a estimar Catalunya. Jo, particularment, per a mi em va ensenyar moltíssim.
Em va acostar a tot aquest món, ens va ensenyar... vam començar sense res polític... molt per Catalunya, per lluitar per la llibertat, per la cultura catalana.
- I quan va haver aquest canvi?
MERCÈ: Ell sol ho portava, era una època de molta repressió, un temps antic, de molta repressió, a veure, la mateixa cosa ho portava... a la que passava una cosa d'aquest tipus... igual que ara, quan aquesta gent diuen que a Catalunya només es parla castellà, clar, és el mateix que en aquella època, diferent però el mateix, llavors dius, molt bé tio, tu dius que només es parla castellà pues jo ara només parlaré català, entens el que et vull dir, llavors passava exactament igual.
- Bueno exactament... abans la repressió...
MERCÈ: I que només eren uns quants, a la que hi havia una cosa d'aquest tipus. Tu potser vas començar per una cultura de Catalunya, de conèixer el català, de conèixer Catalunya, de conèixer el romànic Catalunya... eh? Però que de mica en mica, sense adonar-te, a veure, si tu vas coneixent un país, vas coneixent la història del país, vas coneixent tot...
- Et vincules.
MERCÈ: És veritat, no? de que surts d’un joc que només t’han explicat les espanyes i tot, i un bon dia una persona et diu... hi ha tot això... clar, dius bueno...
- T’activa, no?
MERCÈ: T’activa, i encara que no vulguis, indiscutible, que vas cap al cantó, no polític però sí d’independència, almenys és el que a mi em va passar.
- No sé si vols afegir alguna cosa...
MERCÈ: No perquè penso que ja he enraonat prou molt, no?
- Bàsicament el que nosaltres volíem recollir, que hem recollit, no sé si en aquesta entrevista del 2004 ja et van fer aquestes preguntes.
MERCÈ: Bueno sí, no, hi ha alguna coseta diferent, però més o menys és el mateix. No tan extens, potser.
- I crec que més o menys ja està...
MERCÈ: Si vulguessis fer un (), puc deixar-te el que tinc.
- Jo suposo que ells també ho deuen tenir.
MERCÈ: Jo ho tinc, si vols fer... surt el mateix, més o menys, pot ser surt molt menys.
- A vegades costa lligar tota la progressió, des de les trobades amb el senyor Suñol.
MERCÈ: Bueno, les trobades van ser perquè ell era un senyor que va venir aquí a la Garriga que ell tenia una inquietud, no política sinó...
- Cultural.
MERCÈ: Cultural, indiscutible i va arreplegar quatre que érem joves i ens va començar a ensenyar.
- Diferències, hi va haver un grup com més polític, que potser és un grup del que tu eres més part i potser un grup una mica més cultural, que es va allunyar una mica més, bueno ens vam comentar que hi havia un grup verd que després va derivar l'associació de veïns, que fins i tot havien fet una reivindicació a l’Ajuntament per una escola bressol, no sé si a tu això et sona.
MERCÈ: L’Escola bressol s’ha fet de tota la vida (rialles); no sé, per això et dic que és aquest grup més, potser, de tipus colònies d’estiu i coses d’aquest tipus.
- Ho deia per això, no? Hi havia com un grup més actiu, més polític.
MERCÈ: Sí, sí, que érem nosaltres, indiscutible.
- I altre, doncs més cultural...
MERCÈ: Sí, però no ens relacionàvem gaire...
- No us relacionàveu?
MERCÈ: No, no, no.
- A veure, també és que éreu grups diferents...
MERCÈ: Sí clar, no és que estiguéssim barallats, ni molt menys, però era una altra branca; si, una altra cosa.
- Hem acabat.
MERCÈ: Molt bé! Doncs ja està. De totes maneres, si volguessis, mmm, però bueno, és que us he explicat moltes més coses eh...