Nascuda a la Garriga l’1 de novembre de 1940. Va néixer al carrer Bonaire, a la casa coneguda com cal Cadiraire. El seus pares eren de la Garriga. Va iniciar els seus estudis a les monges Franciscanes. Va marxar a viure a Barcelona amb la seva mare, on va terminar el estudis de primària, el batxillerat i va realitzar la diplomatura en farmàcia. Al tornar a la Garriga va entrar a treballar a la farmàcia de Martí Suñol, on treballa actualment.
Vaig néixer a la Garriga l’1 de novembre de 1940. El meu pare tenia una fàbrica de “plomeros” a la Garriga. La meva mare era mestressa de casa. Tots ells eren de la Garriga. He tingut dues germanes. El meu avi era el cadiraire de la Garriga. Va néixer als Cingles del Bertí. De ben jove va venir a viure a la Garriga, encara que es pot dir que era més o menys d’aquí perquè tenia molt contacte amb el poble. En aquella època es feien les cadires de boga i de regilla, totes eren fetes a ma i d’una forma totalment artesana. Ell feia tota la cadira: tenia un torn per treballar la fusta, també feia els seients de boga i de regilla. Tinc l’orgull de dir que era qui feia totes les cadires de la Garriga! A casa (al carrer Bonaire), encara la gent li diu cal Cadiraire. És un motiu que la gent que és de tota la vida encara coneix i et reconeix per ell. Ara tot això s’ha perdut una mica, la gent ja no és coneix pel motiu de la casa, només la gent que és del poble. El poble s’ha fet gran, hi ha vingut molta gent de fora. No és una cosa dolenta, ens hem d’acostumar i ja està. La llàstima és que es perdin tots aquests motius.
Al meu avi no el vaig conèixer, va morir l’any 1936. Va ser un germà de la meva mare, el meu oncle, qui va continuar l’ofici de l’avi. Els primers records que conservo de la Garriga estan molt relacionats amb aquest taller, nosaltres vivíem a dalt. El meu oncle feia els seients i reparava les cadires que a la gent se li feien malbé. A l’eixida guardàvem tots els feixos de la voga, on els deixaven que s'assequessin. Eren feixos molt grans que anaven lligats. El meu oncle va tenir el taller fins els anys seixanta, fins que van passar de moda les cadires de voga i de regilla. Era un treball artesà, que avui dia no donaria per menjar.
Per Nadal, quan fèiem cagar el Tiò, agafàvem una cadira de voga que ja la tenia expressament per això. Era d’una fusta més tova, no tant tibant com les altres. Li posaven cada dia voga al cul, com si s’anés fent més grassa. Els grans ens deien als més petits: “Mireu, mireu com creix el Tió!”. La cadira anava creixent i creixent cada dia fins el dia de Nadal que la fèiem cagar. A casa no teníem molts diners. No ens podien fer grans regals. A vegades per Reis ens regalaven un grapat de voga. Ens deien: “mireu els reis, ens han passat voga perquè puguem treballar!”. Aquella voga ens feia molta il·lusió, perquè era voga passada pels reis.
A la Garriga vaig començar anant a l’escola de les Hermanes, les monges del carrer Cardedeu. Els nens anaven als Maristes i les noies a les monges. No hi havia res més. A finals dels anys cinquanta hi havia la senyoreta Xela que donava classes a les monges i també va començar a donar classes a casa seva. A les monges hi vaig anar dels dos als set anys. La veritat és que tinc bons records.
Als vuit anys me’n vaig anar a viure a Barcelona. El motiu va ser que la meva mare va trobar feina allà, a casa d’un metge especialitzat en traumatologia i que tenia una clínica al carrer Casanova cantonada amb Travessera de Gràcia. Jo vaig estudiar a Barcelona fins als 18 anys, en què vaig tornar a viure a la Garriga. No vaig perdre mai el contacte: venia cada any a passar a l’estiu a cal Cadirarire. A diferència de les monges de la Garriga, les de Barcelona (que eren de la mateixa congregació) en guardo molt mal record. Allà era un barri molt ric i jo era molt pobre. Jo era la nena pobre i per aquest motiu em vaig trobar amb molta discriminació. Les monges no tractaven igual a totes les nenes. Als catorze anys el metge em va posar a treballar a la clínica i vaig començar a estudiar a l’Acadèmia Cots fins els divuit anys.
Als divuit anys vaig tornar a viure a la Garriga. Hi havien moltes diferències entre la vida a Barcelona i la que em vaig trobar a la Garriga. Jo a la ciutat no havia sortit mai: treballava, estudiava i tornava a casa. Únicament un cop per setmana anava al cinema amb la meva germana (era tota la nostra festa). No hi havien teles, escoltàvem els serials de la ràdio, no hi havien més distraccions. Quan vaig venir a viure a la Garriga, era una noia gran, que comparat amb les noies de la Garriga de la meva mateixa edat, no havia sortit mai. Elles ja havien anat al ball. Podia semblar que a la gran ciutat hi havia més llibertat, quan la veritat és que vaig trobar més llibertat a la Garriga. Quan parlo de llibertat vull dir que a Barcelona, una noia de 15, 16 o 17 anys no podia anar al ball, o com a mínim estava mal vist. A la Garriga, en canvi, hi havia el ball al Cèntric Club, el Patronat, on amb un grapat d’amigues que ja coneixia, el diumenge sortíem al ball amb amics. Aquesta diferència de llibertat va ser una de les coses que més em va marcar entre Barcelona i la Garriga.
Quan vaig arribar als 18 anys vaig entrar a treballar a la fàbrica dels brodats que estava a la carretera de l’Ametlla i on vaig estar 5 anys. Vaig conèixer al senyor Suñol anant a classes de català, era el nostre mestre. Ell era (i és) el farmacèutic del poble. Jo, com havia estat a la clínica de Barcelona, havia agafat experiència com a infermera. Llavors vaig començar a treballar com a farmacèutica, primer fent la substitució a un noi que havia de marxar a la mili. Aquest any (2004) ha fet 40 anys que hi treballo. Quan estava a la farmàcia em vaig titular com a Auxiliar de Farmàcia.
En aquella època -finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta- únicament hi havien dues farmàcies a la Garriga: la del senyor Suñol i la de can Ferrandis. Aquí a la Garriga em coneixen com la Mercè de la farmàcia. El farmacèutic sempre ha fet tasques de metge, de psicòleg i de metge. Això que ara diuen als anuncis de la tele: “pregunti al seu farmacèutic”, sempre ha estat així. La feina del farmacèutic als pobles ha tingut molt de conseller. La gent venia a la farmàcia a que li fessin el primer diagnòstic i a provar si li podíem solucionar el problema nosaltres mateixos. Abans hi havia una relació molt més humana entre pacient i farmacèutic, tothom es coneixia. S’assembla més a la vida de Barcelona, que gairebé no coneixies al veí de l’escala. Ara com ha crescut tant la Garriga és molt difícil conèixer a tothom.
El meu avi, el cadiraire havia sigut d’Esquerra Republicana de Catalunya, la meva mare també. No érem molt d’església. A casa sempre em van educar en català, jo vaig aprendre a llegir abans en català que en castellà. La meva mare tenia tots els Patufets d’aquella època. Quan vaig tornar al poble em vaig començar a ajuntar amb un grup de gent que pensava i que havia tingut una educació com la meva: Joan Garriga, Jordi Llimargas, Toni Garrido, Lali Valls... Va ser un grup de gent que, més endavant, ens vam vincular en l’Assemblea de Catalunya. El Senyor Suñol ens feia classes de català. Es va organitzar un grup que es deia Lesca. A banda de fer classes de català, fèiem altres activitats de caire cultural, com excursions, lectures de poemes... sempre al marge de l’Ajuntament. El Pou Calent va ser una revista que vam fer dins d’aquest grup. Era una publicació crítica de caire satírica. Sempre es tractava sobre temes locals. Fèiem la impressió a l’impremta de can Tura. La gent es podia subscriure al full. Ens fèiem un tip de treballar: nosaltres mateixos fèiem la maquetació i la posterior distribució. Era una publicació petita de tres o quatre fulls doblegats per la meitat. També s’havia fet el Full, que es feia des de l’església. Sempre érem, més o menys la mateixa gent. Ens vam fer de les Nacions Unides, perquè era l’única manera de poder reunir-nos d’una forma més o menys legal sense tenir problemes amb les autoritats locals. També vam organitzar la primera Associació de Veïns de la Garriga. Les associacions de veïns va ser una manera d’organitzar a la societat civil contra el poder franquista, sobretot durant els últims anys del règim.
A un dels últims moviments en què ens vam vincular va ser l’Assemblea de Catalunya. De les reunions ens assabentàvem d’un dia per l’altre: “demà a les deu del matí reunió a la plaça de les Olles de Granollers”, i al dia següent omplíem un cotxe per anar-hi. A vegades un cotxe et recollia i no sabies on anaves. En aquella època, per a nosaltres, tot allò era molt excitant. Per a la gent de la nostra generació la nostra droga era la política. Havíem anat a Gallifa amb mossèn Dalmau, a reunions de presos polítics, etc. A casa nostra no sabien res de tot allò, no els volíem fer patir d’una manera innecessària.
Ja gairebé al final del règim, també havíem fet pintades pel poble. A les nits ens reuníem a la plaça del Silenci i amb un esprai anàvem a fer les pintades. Una vegada em va tocar al cap damunt del poble, segurament a favor d’algun pres polític com en Puig Antic. Amb l’esprai em vaig tacar tota. Al finalitzar les pintades havíem quedat de nou a la plaça del Silenci, jo baixava tota tapada perquè no es veiessin les taques. Quan vam passar per davant de la plaça de l’Església un gos va començar a udolar. Nosaltres ens vam acollonir. Vaig haver de portar el jersei a una tintoreria de Granollers, perquè ningú de la Garriga pogués sospitar, sortosament no vam tenir cap problema amb la policia. Evidentment, no érem uns desconeguts per a les autoritats ni per a la policia, ja ens coneixien i estàvem fitxats. Tothom a un poble petit com era la Garriga es coneixia. L’única vegada que ens van detenir al cuartelillo de la Garriga va ser quan la Marxa de la Llibertat que era totalment il·legal. Dos dies més tard es va fer a Granollers i nosaltres també vam anar. Vam agafar un autobús dels d’en Santa Digna. Me’n recordo que quan vam arribar a Granollers ja teníem la Guardia Civil que ens esperava.
Una altre entitat que vam crear va ser la del Cine Club. Va tenir molt d’èxit a la Garriga. El fèiem al Patronat i projectàvem pel·lícules que estaven censurades i que al cinema Alhambra no es podien fer. Per això ens van amargar molt la vida. Nosaltres mateixos fèiem els cartells i tota la propaganda dels films. Havíem d’anar a l’Ajuntament a que li posessin el segell amb el vist-i-plau. Teníem molts socis, els dies de projecció el cinema s’omplia. Al final de la pel·lícula es feia un col·loqui, havien vingut entre d’altres gent com en Josep Porter. També havíem fet recitals amb gent com en Lluís Llach o la Maria del Mar Bonet. Era l’època que començaven a fer-se coneguts els setze jutges.
Amb l’església hi havia molt mal rotllo, almenys amb nosaltres. Ells tenien el seu grup, les Paüles (ara són Cariats), nosaltres estaven al marge d’ells. El Patronat era de l’església que feia cinema cada diumenge per la tarda per a la canalla. Era la típica pel·lícula tipus Cinema Paradisos: tallaven els petons, les escenes que no els hi agradaven, etc. Nosaltres llogàvem el Patronat a la seva junta i un cop al mes, els dijous, fèiem la nostra pel·lícula. El problema era que ells volien triar-nos la pel·lícula que havíem de projectar. Al final ens van fer parar el Cine Club.
Quan vam escoltar a la televisió que havia mort Franco vam obrir una ampolla de cava. Encara que ja es veia venir, la llàstima va ser que no es morís abans. Per a nosaltres va ser una gran notícia. Teníem contactes amb gent que havia estat processada durant el procés de Burgos i que havia vingut a viure a Granollers. Alguns d’ells havien tingut contactes amb l’ETA d’aquella època. Vam viure amb ells l’alegria de la fi de la dictadura. Els últims mesos van ser una mica tensos. La Guàrdia Civil ens tenia molt controlats. Per fer les pintades que fèiem al carrer i pels contactes amb els processats a Burgos. Nosaltres érem els revolucionaris del poble. El final del franquisme es va viure d’una forma diferent als pobles i a les ciutats. A la Garriga no es va deixar de parlar mai el català als carrers. Una altre cosa era quan t’adreçaves als treballadors de l’Ajuntament o a gent que sabíem que era afí al règim. Això sí, si volíem organitzar qualsevol cosa s’havia de fer en castellà, s’havia de passar per molts controls i autoritzacions. Tots érem del poble: els que estaven llavors a l’Ajuntament i eren del “mobimento” i eren fatxes (ara són del PP o la seva família) eren del poble de tota la vida i ja ens coneixíem. Problemes de llengua dins del poble no teníem.
Teníem moltes il·lusions dipositades en la transició. Per a nosaltres va ser molt important la legalització d’ERC i el CUP. Les primeres eleccions van ser molt emocionats, una sensació increïble. Es van formar molts petits grups de partits nacionalistes. Era gent molt jove amb moltes il·lusions, que van treure pocs vots. De seguida als pocs anys l’esperança es va convertir en desil·lusió, per la forma en què es va portar a terme la transició. D’aquella eufòria inicial es va passar a una contemplació més aviat passiva del que anava passant a la vida política de l’estat i del país. El jovent no va continuar amb coses que s’havien iniciat durant el franquisme, com per exemple el Cine Club. Això em va decebre una mica.