Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Mercè Partegàs i Mas (2009)

Cognoms
Partegàs i Mas
Nom
Mercè
Data de naixement
08/08/1945
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Bé, aquesta època quan l'haig de quadrar?, a veure, des d'on començo? Més o menys del 65 al 79, a veure... Si, començar per aquesta història, sí. Aquesta història són unes altres històries. Jo em situo a l'ESCA...

Mercè Partegàs i Mas, data de naixement el 8 del 8 del 45, al 65 en tenia 20, més o menys, eh!!, 20 anys. Jo estava treballant i no estudiava, o sigui havia acabat d'estudiar, vaig continuar estudiant després, i llavors, el que si recordo, bueno, és l'ESCA. Jo vaig començar amb l'ESCA que érem un grup de gent que en Suñol, el Martí Suñol ens va agrupar i ens feia classes de català i jo, el que recordo, i ara ho recordo bé, tot i que llavors no ho valorava és la parròquia, eh!!, el gran ventall que era la parròquia, perquè tot i que el senyor rector, que era Mossèn Girona... Mossèn Girona era una persona que li deien Mossèn Pesseta perquè li agradaven molt els diners, però resulta que a l'hora d'acollir tot el que era català i tot això, ell ens deixava els seus espais i no ens deia res, vull dir que... Per un cantó, en aquell temps, ens el carregàvem, entre cometes, eh!! de dir: Ah!! aquest rector tant d'allò, però per altra banda ara valores que dius, ens va deixar, ens deixava no sé, em sembla que ens devíem trobar un cop per setmana, la veritat és que no ho recordo massa i... en Martí Suñol ens feia classes de català perquè tots havíem fet l'ensenyament en castellà i va... jo penso que va ser la primera persona que ens va començar a introduir dins la llengua catalana com a aprendre, eh!!, tot i que havíem llegit Patufets i coses això pel nostre compte, almenys jo... la meva part. I la poesia, vull dir, ens introduïa a la poesia, discutíem de poesia i érem un grup que ens trobàvem justament per això. Mira ens va vindre un dia: voleu fer...?, mira sí, ens trobem aquí... La veritat és que l'ESCA, no sé perquè ve aquest nom, ho he estat rumiant i no sé perquè ens vam dir ESCA. I paral·lelament hi havia la JAC, i eren dues coses una miqueta antagòniques entre cometes. La JAC era més de religió i en canvi nosaltres no, de religió ni en parlàvem, tot era la llengua, la cultura catalana i per aquí vam anar aprenent a escriure i a llegir en català i a comprendre, i és el que ens va obrir el ventall dels nostres escriptors importants i poetes, que no... La veritat perquè clar, evidentment, és que no en teníem ni idea, és que no en senties a parlar... senties a parlar d'en Verdaguer perquè hi havia alguna cançoneta tradicional per allà perduda, que et deixaven dir algun vers de tant en tant, per Nadal o alguna altra cosa així, però de català, català, no en sabíem res.

La meva educació, vaig estar amb monges, les monges del carrer Cardedeu, i tot en castellà, bueno, en castellà i que renyaven molt, eh!! Si parlàvem alguna paraula en català... A ver, eh!! També hi havia monges de tota classe, hi havia la catalana que t'ho acceptava, però quan ja fèiem el Bachillerato, que en deien, eh!!, que ja estudiaves una miqueta més, eh!!, aquelles eren totes castellanes i pobre de tu que diguessis mitja paraula en català, i ben bé en català no escrivíem mai res.

Jo vaig fer el batxillerat i llavors vaig plegar, me'n vaig anar a treballar en una pastisseria "La Vienesa", després vaig treballar al Banc de Bilbao, i després, quan treballava al Banc de Bilbao, això em va permetre estudiar de nits i després vaig acabar i vaig fer de mestre. Vull dir que la trajectòria és aquesta... de molta gent que, jo penso que és el que fèiem la gent que hem estudiat, vam fer-ho així. Vull dir, els meus pares eren pagesos, per lo tant, nosaltres, a casa meva no tocava tindre carrera, o sigui que l'estatus social no tocava, perquè evidentment pagesos i a més a més pobres, perquè no érem amos del terreny, érem parcers, vol dir que havíem de donar una part de la collita. Per lo tant a mi no em tocava estudiar, ni als meus germans. Llavors doncs la sort va ser poder treballar, i treballar mitja jornada, i llavors l'altre et pagaves els estudis, i així vam estudiar.
No..., la carrera... jo vaig estudiar a la Garriga fins al 4rt de batxillerat que en deien en aquell temps, i després me'n vaig anar a Barcelona, a treballar al Banc de Bilbao de Barcelona. Clar, la possibilitat era que jo treballava aquí, vaig treure oposicions aquí, però jo podia anar a qualsevol lloc, llavors vaig demanar el trasllat a Barcelona, i de nits vaig estudiar a Barcelona, i llavors ja vaig estudiar tot el Batxillerat i la carrera allà a Barcelona.

L'ESCA... tots érem gent jove, tots. El Martí Suñol és el més gran i no devia ser gaire gran. Nosaltres teníem 20 anys, doncs ell en devia tenir 30 i pico. Hi havia gent diversa. Els del JAC no venien, eh!!, el JAC eren a banda. L'ESCA érem una altra gent, la gent més aviat d'escoltes.
Hi havien els escoltes, que jo també estava a l'Associació d'escoltes de La Garriga, que és una associació que... bueno, que jo penso que és una feina que vam fer, i ara, els escoltes d'ara, no han recollit gaire lo que hi havia, perquè jo quan era petita també havia estat dels escoltes, o sigui que els escoltes no van néixer ara fa poc, em sembla que han fet 20 o 25 anys, sinó que jo havia estat una llobatona, i jo vaig portar llobatons. O sigui que hi havia un grup d'escoltes, i aquest grup d'escoltes jo penso que va fer molta feina, i són els que en Martí va dir: voleu que us ensenyi català? I a més a més de la gent escolta hi havia més gent, eh!! que no eren gent escolta, i és així com vam començar.
I també penso que els escoltes eren part de la JAC... o digui, jo de la JAC no us en puc dir gran cosa, perquè no hi formava part de la JAC, els coneixia més o menys. Sé que estaven al voltant del capellà, del rector, del vicari, eh!! Sí, eren més cristians, i en canvi nosaltres érem uns escoltes que érem, a més a més que érem aconfessionals, no sé si Sant Jordi, no sé com se'n deien, però anàvem molt per lliure, la veritat, eh!! I llavors doncs, a dins dels escoltes vam muntar moltes històries. Vam fer vindre el Pi de la Serra, va vindre la Maria del Mar Bonet. Llavors ja nosaltres mateixos ens vam començar a disparar, a organitzar setmanes culturals, que no demanàvem permís a ningú, i llavors sort del senyor Rector, aquesta és la veritat, que vam muntar unes jornades culturals i ens volien tancar allà a la presó perquè no havíem demanat permís a ningú nosaltres, anàvem pel dret. I el Sr. Rector va anar a parlar amb l'alcalde: escolta, aquests nois que anaven de bona voluntat i que no pensen fer cap revolució. Però si que estava tot, no bastant, no, estava molt controlat, no podies fer res sense haver demanat permisos per tot. Vull dir, per fer cantar al Pi de la Serra, ell havia de presentar totes les cançons a la censura i veure què havia de cantar. Va cantar justament a l'Alhambra, al bar de l'Alhambra, no, al teatre, lo que ara ja no és el bar, però allà... Però nosaltres, que va ser curiós (riu), perquè ni vam pensar que necessitàvem micros. Va arribar allà i diu: on son els micros? Oh!! ni hi havíem pensat perquè érem molt innocents en aquest sentit, o sigui clar, no havíem organitzat mai res. Llavors ja la Maria del Mar si que ja vam fer-ho millor, ja ho vam fer-ho al Patronat, el recital, però si que dins dels escoltes es van anar muntant tota una sèrie d'entitats i activitats culturals lligades a la llengua i a la cultura catalana.

L’església era el gran paraigües, és lo que et deia, que... i a més a més no es posava mai... vull dir, la majoria dels escoltes, de nosaltres, no anàvem a missa i mai havia vingut el Sr. rector o el Sr. vicari a dir-nos ei... i els locals dels escoltes eren la Parròquia. Ens va deixar tot el primer pis del costat de la Parròquia, era per nosaltres, i nosaltres hi anàvem cada dissabte amb els nanos i hi fèiem activitats i mai, mai s'havia posat en que no anàvem a missa, és que res, res, ni mitja paraula. Vull dir que en aquest sentit, cal reconèixer la Parròquia, tot i que no era un capellà progressista, ni molt menys, eh!! no era d'aquells progrés que teníem... Mossèn Cardús de Marata, o Mossèn Joan Vallcrossa de Llerona, que eren referents... i que anàvem a missa, tots els que anàvem a missa quan hi anàvem, anàvem en aquestes parròquies perquè eren més progressistes i ens deien coses que ens agradaven, com més polítiques o socials, eh!! I en canvi el nostre rector, no, d'això no deia res, al contrari, però si que en tot moment va ser... ens va... bueno, ens va deixar fer tot el que volíem. En les seves dependències no ens feia pagar ni llum, ni aigua, ni res de res.

El JAC, el JAC era al cine... el JAC em sembla que era al cine, perquè abans havia fet de cine, perquè aquest l’havia fet el Miró amb el Vilar, però aquest no hi havia anat ni... i també ho havia fet en el mateix espai. És que els espais de la rectoria estaven oberts a les activitats, sí. Tú anaves i li demanaves, i si tenia un espai et donava el permís sense cap problema. Fora d’aquí no podies fer res. El català era la llengua prohibida, tu no podies fer res en català, no et podien enraonar, ja et dic, les escoles ens ho prohibien. Llavors doncs tot es feia així, i l'ESCA era bastant d'amagatotis, la veritat.

Llavors ja, això eren els primers anys quan jo era més jove, i llavors ja més endavant ja va anar sorgint l'Associació de veïns, entre cometes, que no era tal Associació de veïns perquè tampoc ens la deixaven fer, i érem els Amics de la ONU, eh!!, perquè vam dir: va, hem d'agafar una associació que sigui paraigua també... Sí, però només ens dèiem l'ONU i allà fèiem de tot, vull dir organitzàvem el que ens semblava.
A veure, nosaltres vam reivindicar una guarderia municipal des de que teníem els nens petits, i que no l'hem aconseguida fins ara, que ja tenim els néts. Llavors era l'espai on ara estànt fent el CAP, allà ja teníem el terreny, i nosaltres vam fer unes pintades demanant guarderies municipals. Una altra gent que també eren de l'Associació van anar a Madrid demanant els permisos i no van aconseguir-ho. Després fèiem verbenes populars, llavors la veritat és que participàvem molta gent, venia moltíssima gent i era una manera de fer diners, i d'una miqueta, de fer cultureta. Després vam organitzar el primer onze de setembre democràtic i també vam ser nosaltres que ho vam estar fent.
I després, dins aquest paraigua hi havia tota la part clandestina que ens trobàvem cada setmana per anar fent coses més clandestines que ja no eren dins les associacions. Aquesta associació ens servia per després anar-nos nosaltres bellugant i anar veient com ho podíem anar organitzant.
Això ja era cap als anys 70, sí. Ja tots érem casats, quan érem escoltes érem tots solters i després ja... ja érem casats i amb criatures, i per això reivindicàvem les guarderies municipals. I bueno, més que tot jo penso que el que érem nosaltres, era la manera de trobar-nos la gent que no estàvem d'acord amb tota una sèrie de coses i a dins de l'ONU doncs nosaltres anàvem a fer els nostres més i menys. Com primer servia l’església de paraigües, després va servir l'ONU... va ser la manera, o sigui, vam dir: hem de buscar un lloc, una associació que ens permeti fer tota una sèrie d'activitats i que estigui ben vista, que no porti problemes, tot i que també estàvem vigilats, però ja era diferent, diguem, eh!! Llavors doncs, va ser, bueno, vam pensar que els amics de l'ONU era una de les bones, i bueno, vam entrar dins d'aquesta associació.

Les parades de Sant Jordi de l'Esca... no ho recordo, potser va ser perquè jo ja me'n vaig anar a viure a Barcelona, i llavors ja no... és que l'ESCA va durar tres o quatre anys, eh!!, només, o cinc.
Jo llavors ja recordo, potser alguna altra persona que hagués estat dins l'Associació t'ho podria dir, però jo no recordo que fèssim paradetes perquè... que per tot s'havia de demanar permís, eh!!, era tot molt polític i Sant Jordi parades a Barcelona i encara no gaires.
S'havia de demanar permís al govern civil. El govern civil era el que et donava permís per tot, eh!!, per una parada, si volies fer una xerrada, si volies fer un concert, per tot. El govern civil és el que et donava el permís, primer ho demanaves a l'Ajuntament i d'aquí ja passava al govern civil, sense el consentiment del govern civil no podies fer res, sinó et venia la guàrdia civil i t'ho prohibia, t'ho tancava i... el que passa que clar, això ja ens en vam adonar a mesura que anàvem organitzant coses, eh!!

A l’emissora parroquial no hi havia participat, hi havia participat una amiga meva i algú altre, però l’emissora municipal era molt, molt... aquesta si que era molt religiosa!! El rector ho portava tot, hi havia gent que col·laborava, però el Sr. rector era el que triava la seva hora de dir el rosari, vull dir, era superreligiosa, eh!! I llavors si que es feien programes de discos sol·licitats, de lo que es portava i de pèrdues i troballes que això ho feia el Sr. rector també, i de gent que perdia les claus i no sé que, i era molt divertit perquè el rector era un locutor una miqueta especial i feia molt riure, sí, perquè feia els seus comentaris, per exemple: s'ha trobat una bossa de pa, per cert és molt bruta!! I deies, home, potser ara no hi anirà ningú a buscar-la, no? (riu). Era així el Mossèn Girona, tot i que no era molt trempat, eh!!, no us penséssiu, però quan fas memòria dius potser sí que ho duia una mica amagat.

Dels anys 60... mira, molta foscor. Els anys 60 era molt fosc tot jo penso. Llavors jo començava... mira, amb l'Esca va ser com una llum petitona, però una llum de dir: Ai, mira, comença a haver-hi ja una cosa que va canviant perquè, parlo per mi, eh!!, personalment, clar, una família pagesa... El meu pare era un pagès raro, la veritat, ho haig de dir, perquè llegia. A ell li agradava molt llegir, però pagesos, eh!! més aviat pobres, vull dir de rics poca cosa, perquè no teníem terra, per lo tant érem pagesos pobres. Llavors... tenies com... havia anat ja a l'escola de monges amb beca, perquè ja no et tocava tampoc, llavors era tot molt obscur, tenies la idea que allò era la teva vida, tot era la religió, en Franco, i aquests eren els que manaven, i l'alcalde, la guàrdia civil... o sigui veies... jo almenys, no tenia com consciència que alguna cosa pogués canviar, ni tampoc tenia potser l'ànsia.
I quan va començar l'ESCA vas veure que hi havien altres maneres de pensar, altres maneres de fer, altres maneres d'obrir-te. Hi han altres coses a més a més d'aquesta cosa tant religiosa i estat, tan tancats, hi ha altres camins, hi ha altres vies... i va ser aquest el camí. Jo penso que l'ESCA va fer un gran què, l'ESCA i els escoltes, eh!!
També penso que agrupacions escoltes de tot arreu, perquè nosaltres estàvem agrupats amb els de Barcelona, ens feien seminaris o... diga-li com vulguis, trobades per assesorar-nos, i en aquestes trobades a més a més d'assesorar-nos com portar els nens, doncs hi havia la cultura darrera catalana, el respecte a la natura... tots aquests valora que llavors ni n'haviem sentit a parlar. És que ni tel's plantejaves perquè ningú te n'havia parlat, perquè semblava que no hi havia res més, i a partir d’aquí ja vas veient, ja comences a veure elements i que es comença a obrir i dius: Ah!! hi ha altres coses, i llavors és quan ja comences a buscar camins i els vas trobant, almenys els vam anar trobant.

Era tancadíssim, només hi havia el règim que sí, hi havia també l'associació de falangistes, evidentment que aquests ja eren a banda i que aquesta gent... si que amb aquests tampoc jo no... no ens hi fèiem gaire com aquell qui diu, no hi havia entrat gaire perquè a casa meva si que no eren del règim, en aquest sentit no eren del règim. Ells eren de dretes però no eren de falangistes, ni del Franco, diguem, i feien la seva via, més clar... tenien de tot, tenien colònies gratuïtes i feien sortides i sí, hi havia un grup de gent dels falangistes que es trobaven allà a Can Sala, tenien el seu local, era Can Sala, i era un altra va, sí, era la línia del govern, diguem, del règim, i tenien....
Cadascú anàvem pel nostre cantó i ben diferent, eh!! i jo penso que a mesura... bueno fins i tot gent que havia estat a Falange llavors es varen barallar amb els escoltes, eh... vull dir, era ben bé també perquè la gent hi anava... era una manera també de tenir col·locats els nanos, vull dir, i fer algunes coses que sinó no hi havia cap possibilitat. La veritat és que hi havia molta misèria, els pares no s'ho podien plantejar.

Als anys 60 si que va vindre gent immigrant, molta no?, perquè sempre La Garriga ha estat un poble ric i clar, o sigui, ha sigut un poble d'estiueig, llavors això també jo penso que ha influït bastant perquè els estiuejants eren una part allà de gent de Barcelona, que ells eren els senyors i nosaltres érem les persones normals, però ells eren els senyors que venien i llavors el que si passava era que quan venien, a totes les botigues s’apujaven tots els preus, però s’apujava pels estiuejants, però també per tota la gent del poble. Llavors era un poble car, car de viure, llavors el dia a dia, llavors la gent immigrant buscava pobles que la vida fos més barata, tot i això si que hi va vindre a viure gent. Però, però bueno, hi havia la colònia Figueres, que era una colònia que estava a l'altre costat de la via, cap allà a la Bòbila, al costat de la Bòbila, que encara hi és, eh!!, està bastant ensorrat, i allà en deien la colònia Figueres, perquè allà hi havia molts immigrants tots posats allà dintre que gairebé no sabien ni quants n'hi havien, i s'anaven ubicant a les zones més velles i pobres del poble.

Per Corpus es feia una gran exposició de mobles, de tots els moblistes i era molt, molt ostentós, sí, i tant. Llavors si que hi havia gent a treballar aquí de peons del moble, i jo penso que sí, que La Garriga ho va notar moltíssim, i tant i tant que sí, i llavors ja vam ser tots més rics (riu).
Bueno, llavors es van posar els bancs, per això jo vaig anar a treballar a un banc, perquè fins llavors, fins als anys 60... Bueno, jo devia entrar als anys 20, 21 o 22 al Banc de Bilbao. De bancs no n'hi havien, o sigui hi havien sucursals de Granollers que venien a... O sigui, aquí no hi havien bancs, hi havia el corresponsal que en deien, i era una persona que tenia un despatxet i feia els efectes del banc. Però llavors, a partir dels anys 60 i pico, quan el boom va començar, van començar a vindre els bancs, i llavors que va suposar això? que la gent com ara jo, jo i totes les que hi vam entrar, vam tindre un altre estatus. O sigui jo de treballar en una pastisseria, una companya meva treballar en una fàbrica, vam passar a treballar amb un estament diguem entre cometes més superior, amb un sou superior, amb uns horaris superiors, que ens van permetre poder estudiar i poder fer altres coses i amb això, aquest és el meu cas, però com el meu cas molta d'altra gent que vam adquirir un status superior, i... i tothom, poder estudiar i poder-te interessar per altres coses que no siguin la subsistència, jo penso que la cultura quan hi ha gana és... queda relegada, vull dir, lo primer és poder menjar cada dia, portar el plat a taula, i quan tot això ja ho tens solventat, la salut, el menjar... i llavors pots anar per cultura i per altres històries, pots plantejar-te moltes d'altres coses, sinó tens això solucionat és molt difícil.

Estudiar a Barcelona... ui, ja va ser com obrir-me. A veure, una persona que sempre havia estat a la Garriga des de que vaig néixer, jo no havia anat enlloc més, llavors em vaig traslladar a viure a Barcelona, llavors va ser un canvi impressionant perquè hi havia cultura a l’abast, pel·lícules, i no sé que, vull dir, teatre, que si venien els Quilapaiun, que no t'ho perdies, que si venien els altres cantants de... el Raimon, en Quico Pi de la Serra, els anàvem a veure a tot arreu, tot i que això amb els escoltes ja ho fèiem també, eh!! La veritat és que això de la cultura catalana, de la música catalana, això ja ho feien amb els escoltes, però vull dir, a Barcelona doncs, tenies totes les possibilitats.
Jo treballava pel matí, a la tarda estudiava i a la nit vivia, vivia la cultura, el cine, el teatre, les manifestacions, perquè va ser el temps del Puig Antich, les manifestacions, les corregudes, els grisos, els companys que estaven implicats en coses, netejant pisos perquè anaven a fer registres la policia...
Les vagues obreres no estava tant... de manifestacions quan estava al Banc de Bilbao, ja n’havia fet algunes reivindicant sous, sí, passejant-nos per la plaça, per la plaça de Catalunya, perquè jo treballava al Banc de Bilbao de la plaça Catalunya, i voltava per allà i la sensació de molta por, perquè els grisos feien molta por. Ara ja són d’un altre color, però els grisos feien molta por, i la veritat és que va ser el temps que van matar al Puig Antich i vam anar a totes les manifestacions que hi havien hagudes i per haver i... i que allò no era de broma, vull dir que tiraven i tiraven a donar-te i lo que passa que era com bastanta inconsciència, però com una rebel·lia que deies: no pot ser, no pot ser!!!, perquè llavors ja si que ja tots els que hi érem allà, jo i molta gent més, ja si que teníem clares que les coses havien de canviar, que a més ja era el final, que aquell home, el Franco ja s'estava morint i que no podia ser que matessin aquell noi. Però la cosa no estava gens clara i... entre la feina, els companys... jo encara estudiava a l'Institut en aquell temps, i després que vivíem en pisos d'estudiants ens trobàvem allà i escolta: que no pot ser!!, una sensació de...
Llavors ja vaig deixar lo del banc, me'n vaig anar a treballar en una escola, que jo volia ser mestre, vaig anar d'auxiliar, o sigui que encara no era... però ja hi vaig anar a treballar i és clar, jo penso que les escoles, sobretot les de Barcelona, que estaven més evolucionades, hi havia molt moviment, molt moviment ja de tipus doncs català, perquè ensenyàvem català, encara que estava prohibit, però ja ho fèiem, ho fèiem. Després tot lo que era la lluita, la lluita més aviat social més que l'obrera, eh. Jo estava a Rivendes del Congrés i era un lloc on hi havia molt moviment, i llavors amb els pares, pares, mestres, hi érem tots allà a la una, perquè jo penso que era el moment en que tots anàvem a la una, i això era importantíssim i et feia sentir d'allà.
Llavors no t'ho rumiaves, vull dir no pensaves, et podien enviar un tret, no? quan eres allà corries molt i tenies molta por però alhora d'anar-hi ni t'ho rumiaves, cap allà, eh!! Jo recordo un company d'escola, era un mestre que estava molt implicat i que tenia molta documentació a casa seva, i que sabíem, ens van avisar de què li anaven a fer una inspecció i llavors vam córrer tots i allò era ja com un muntatge gairebé de pel·lícula; uns cap aquí a buidar-li el pis, l'altre arreglant-ho, perquè ens vam trobar no sé on per fer-li una altre ajuda, vull dir que tothom corria, tot i que ni jo, ni molts companys no érem de cap partit, ell si que ho era, però nosaltres no. Però no calia ser d'un partit ni d'un altre, quan un necessitava ajuda cap allà, eh!!, perquè sabíem lo que ens hi jugàvem i tots anàvem... La cosa és que tots volíem el mateix, que volíem la democràcia i el canvi i ara és diferent. Però en aquells moments no, i era un moment de molta vitalitat i de moltes ganes.

Jo, a la Universitat no vaig viure molta política, la veritat, també ja m’havia casat i jo ja marxava, jo vaig viure molta... El més, o sigui, lo que estava polititzat eren les escoles de Barcelona i suposo que d'aquí també, però jo les que coneixia eren les de Barcelona. Eren escoles molt concretes que ja sense permís es dedicaven a fer català, que ja eren cooperatives, que ja estaven als moviments de renovació pedagògica, que ja no feien el que manava l'estat, sinó que una miqueta anaven per l'ensenyament més actiu i més... diferent, diguem, eh!!

Jo mai he estat de cap partit, perquè no m'ha agradat que hem diguessin qui haig de votar, ni que haig de fer, no, no, això no, o sigui que mai... Lo que si he fet és ajudar a qui fos. A veure, quan estàvem... tornant enrere, a l'Associació de veïns, o diga-li lo que vulguis, però per exemple hi havia... El Lluís Llach va vindre a fer un concert al Pavelló de Granollers, doncs jo sé que en Joan Camps, ara ja és mort, i... tenia un sis-cents, i estava ple de propaganda. Doncs totes anàvem allà, agafàvem la propaganda, ens anàvem a sentir el concert i l’havíem de tirar en un moment donat, quan ens vam adonar que tot el voltant del pavelló però de dintre, estava tot ple de guàrdies civils i de grisos, i allò era, va ser... però vull dir, va ser una por, i ara que fem, i els papers com surten, i els vam anar tirant. Però si que ens hi apuntàvem tots, vull dir..., no érem de cap partit i suposo que els papers estaven signats per l'Assamblea de Catalunya, llavors ja l'Assamblea de Catalunya si que érem com tots, vull dir encara que no hi fossis quan deia una cosa l'Assamblea de Catalunya, tots els que teníem ganes del canvi ens hi... vale, vinga!!
Jo no havia anat a reunions, però el meu marit si, de l'Asamblea de Catalunya, perquè bueno, doncs, s’hi deien coses que ens interessaven, que si que t'agradaven i que hi volies col·laborar, això si eh!!, en el canvi si que es podia col·laborar.

Una altra cosa que també fèiem, que també va sortir dels amics de la ONU, és que Mossèn Añoveros va fer un sermó que va ser en contra del règim i va ser... Mossèn Añoveros era un bisbe basc i va fer una humilia contra el règim i va ser la bomba, i llavors ens dedicàvem, l’ordre de no sé qui era que canviàvem les fulles dominicals per la humilia. Nosaltres vam anar allà un diumenge, vam agafar tots els fulls dominicals, i vam posar l’humilia del Sr. Joan Añoveros allà, perquè la gent en comptes d'agafar la hoja dominical, que era en castellà, es trobés la humilia que era una humilia que anava a favor dels drets humans i tal... i vam córrer molta por, això si. Aquesta si que la vam fer a la Garriga, tres érem, i vam agafar-les i vam anar a l'estufa de casa meva cremant i amb por de tant fum, de quin color surt. El que passa és que hi havia un senyor que es deia Francisco Mora i ho haig de dir-ho, que va ser el director de la revista... quina revista?, ai, ara no em surt. És de Granollers, ara està a Granollers, és periodista del... no del jueves, ai!!... ai!!, tanca, tanca, espera fem memòria... (no ho recorda). Bueno, i que ara és molt democràtic, però que aquest senyor... aquest senyor vivia a la Garriga, eh!!, i quan nosaltres érem escoltes, nosaltres teníem consciència que aquest senyor era un infiltrat de la policia, tot i que ara sembla que és molt democràtic. Però nosaltres no el creiem perquè l'haviem trobat mentre preparàvem jornades culturals, bueno, setmanes culturals i així, escoltant-nos allà a la porta de la parròquia a veure que estàvem dient, i sé que va entrar ell a missa al cap de poc, els va treure i els va trobar i els va treure tots i els va llençar, totes les humilies del senyor Añoveros, del Mossèn aquest. Però vull dir que aquest senyor ara sembla molt demòcrata i nosaltres no en teníem gens de consciència que fos demòcrata quan era aquí a la Garriga, gens ni mica, vull dir que... Allò que ens havien passat des de Comissions Obreres, doncs ens havien avisat, vigileu aquest perquè no és... i a més a més nosaltres ho havíem notat, vull dir que sembla mentida, i això si que et dol ara, de veure gent que estava en un cantó i ara està en un altre i que ha canviat tantíssim, i que ara dic home, doncs no sé, no sé...

Érem nosaltres, érem el grup de la ONU, tampoc la Garriga era tant gran, Joan Garriga, Mercè Hernàndez, Castells, el Lluís Miró, la Mati, la Mati Martinez... és amb aquesta colla que ens trobàvem. I llavors el Joan Garriga i la Mati, que eren els que estaven més a Granollers, perquè treballaven a l'Institut de Granollers, doncs eren els que ens portaven més la informació i llavors doncs nosaltres, érem els que voltàvem, però llavors doncs nosaltres, els que ens trobàvem érem aquesta colla, eh!!

Del Full Dominical jo no hi havia treballat. No, la hoja era de la parròquia, però el full dominical era el que sortia cada diumenge que et deia quantes misses hi havia i qui es casava i aquestes coses, això era la hoja dominical. I llavors hi havia el full que... la hoja de Acción Catòlica primer es deia, que això era com una revista entre cometes, que era de la parròquia i hi escrivien la gent d'Acció Catòlica i la gent... així. I llavors el Mossèn Girona, jo sé que va obrir-ho i hi havia escrit en Martí Suñol, ja gent una miqueta amb altres idees i escrivint en català i no passava res. La Mercè Hernàndez que és una que sap escriure més que jo, eh, vull dir que també... i escrivien més... o sigui, era de dins de la parròquia i era una mica d’obertura deien d’algunes coses, el català... però això era la Hoja de Acción Catòlica, que després es va convertir en el Full d'Acció Catòlica, es va convertir el títol en català. Sí, i que a més a més la Hoja, o sigui això ja sortia no sé quan tenia, sempre, i em sembla que un cop al mes llavors si que quan era el Full, si que llavors hi havia un grup de redacció que hi havia el Martí Suñol, la Mercè Hernàndez, en Joan Hernàndez, no sé si hi havia algú més, hi havia el Maurí. Llavors jo si, el que feia, em dedicava, els repartíem per les cases perquè arribés a més gent, perquè si que era una escletxa ja de cultura catalana. O sigui dins de l’esglèsia parlàvem una miqueta de religió, però després es deien també unes coses entremig, així una miqueta d'amagatotis i s'escrivia alguna cosa en català i no passava res.

Conferències? A veure, ja n'haviem fet ja... vam fer, buff!! Vam fer cinefòrums, vam fer, com se deia aquell? "Nueve cartas a Berta", que en Porter, però no... el pare Porter ens feia cine fòrum i anàvem a Can Xic Corder, quan encara era Can Xic Corder. I després vam fer el comiat de Can Xic Corder, que no sé quina pel·lícula vam fer, però quan ens el van tirar a terra que va ser una pena, perquè era una preciositat, perquè nosaltres ho reivindicàvem, però tampoc no hi va haver manera. I conferències, conferències, no sé quines podíem haver fet, segur que en vam fer (riu), però jo no me'n recordo, no. Espera que igual surten.
(Li comentem que la Matile Martínez ens va dir una de sexualitat, que va venir un homosexual, però no ho recorda). Llavors sí, perquè jo estava a Barcelona i ella estava aquí, ja estava casada i estava aquí i potser que fos en aquell temps que ens veiem però menys, diguem, eh, perquè hi va haver un temps que cada divendres reunió a can Joan Garriga, vull dir era... els divendres ens trobàvem, eh, a casa d'en Joan Garriga, allà era on ho empastitxavem tot, muntàvem les històries una miqueta, i la veritat és que havíem mogut... O sigui érem un grupet, érem aquests que hem dit, eh!! només, però si que llavors ens reuníem amb molta més gent, o sigui bellugavem més gent i implicàvem... sobretot les verbenes populars van ser guapíssimes.
La verbena, ja havíem de demanar permís, no?, fins i tot tiràvem coets i tot. Ho fèiem a la plaça de Can Dachs, ens havien tirat la casa de Can Dachs a terra, però no hi havia res eh!!, i allà les fèiem, i fèiem curses de conills que les feia en Xori per fer diners i jo que sé, veníem garnatxa i fèiem ball i tiràvem els coets i bé, era per fer diners per anar poguent muntar altres històries. Tot gent jove que teníem ganes de fer això i que implicàvem d'altre gent, però jo penso que el grup ben bé érem nosaltres que ens trobàvem.

El PSUC... jo no vaig viure res, ho vaig viure a través d'una amiga meva, però la veritat és que nosaltres no ens vam voler, vaja dic, nosaltres dic, i parlo del Ton, la meva parella, però mai havíem estat de cap partit, si el PSUC... Hi havia gent del PSUC, teníem molts amics del PSUC i dels socialistes també la veritat, perquè a veure, a dins dels escoltes llavors hi va haver una gent que es va tirar cap al PSUC, uns altres que es van tirar cap als socialistes. Els escoltes ja ens havíem desfet, la veritat, perquè com que ens vam casar i tot això es va desfer, però si que d'aquesta gent cadascú es va anar polititzant o no, i jo, particularment, amb el Ton, vam quedar molt al marge, no ens vam posar a cap partit, hi participàvem, els recolzàvem però la veritat és que...
Hi havia molta gent del PSUC, bueno... és que en un primer moment quan es van poder fer els partits polítics, tothom, o gran part de la gent, es va mobilitzar i es va posar dins uns partits. Eren les ganes de la novetat, els que ja en tenien moltes ganes, i la gent es va afiliar, passa que jo sóc una miqueta... més tossuda, i vaig dir: no, no, a mi no em manen, i de moment sempre m'ho he mirat de la reraguarda i ara encara m'he quedat a la reraguarda.
A veure, el PSUC era... PSUC i Comissions Obreres, que anaven junts, eren els que portaven la batuta doncs una miqueta de tot, i eren els que senyalaven camins i que semblava que eren els més honrats, però després han fet igual que tothom, i els que una miqueta donaven la pauta. Però la veritat és que jo, no ens hi vam posar gens ni mica dins els partits, coneixíem gent del partit però... ens explicaven les històries però... ens quedàvem a banda.

L'Assamblea de Catalunya és això, que hi participàvem a través dels companys que teníem, hi participava el Ton, eh!!, perquè llavors era quan teníem les filles petites i jo hem quedava amb les nenes, i això sempre es feien els diumenges, les reunions normalment es feien els diumenges... no, a la Garriga no hi havíem anat mai, eh!!, eren fora de Granollers. Es trobaven a Granollers, llavors des d'allà quedaven amb un punt i hi havia una persona que et carregava i et portava doncs cap a la Roca i diferents llocs, no? Les que havia anat el Ton no eren ni a Granollers, o sigui es quedava amb un punt i trobaves un enllaç que aquest enllaç et portava a l'Assamblea, perquè la cosa era com molt... s'havia d'estar molt atents, eh!! Hi havíem anat dues o tres vegades a les reunions, hi havíem anat per veure cap on s’anava, com es feia.
No, no, era perillós anar-hi, i sempre es feia en parròquies i en locals així una miqueta a sota les parròquies, les reunions es feien sempre en llocs així, i sempre amb contrasenyes, vull dir que si et diuen: què esteu fent?, doncs. Ens estem preparant per la confirmació, pels casaments (riu), o sigui sempre hi ha, a més d’això de dir-te: has d’anar allà, et trobaràs una persona, tal persona amb tal cotxe, o de tal manera. Després quan tu entraves, entraves dins la reunió, m'ho explica el Ton, doncs ja es donaven la consigna de que si venien grisos o guàrdies civils què havien de contestar, que hi feien allà, doncs que tothom digués lo mateix i això era abans de començar les reunions, eh!!, si, si, era... i era, o sigui, no, no, i per marxar després evidentment també igual. Mai sortien tots junts, ara en sortiren dos per aquí, quatre per allà, dispersar-se i sí, sí, és que no, te la jugaves, eh!! te n'anaves a la presó directe i ja està.

Oh!!, el dia que es va morir en Franco encara el tinc aquí gravat, a casa nostra... Mira, hi havia un setmanari que es deia, espera't, ai, com es deia?, en va explicar tota la vida, ai!! Ai, com es deia? Era a Madrid, llavors s'escrivia a Madrid i jo no sabia com s'ho feien, que aquell setmanari el compràvem sempre i t'explicava fil per randa el que li estava passant a Franco. Jo no sé com ho feien, però ho sabien tot. La veritat és que per aquest setmanari anàvem seguint, que ara sembla que està més malalt, que ara sembla que li han enxufat això, que li han... i deies bueno, i encara no és mort? i encara no és mort? I quan serà l'hora? Llavors... jo me'n recordo un dia al matí que em vaig llevar, i lo primer que faig sempre, que engego la ràdio i vaig sentir música sacra. Visca, ja s'ha mort!! -vaig cridar al Ton. Ton, que ja s'ha mort i sí, sí, ja s'ha mort i va ser doncs, una alegria, la veritat. El xampany va córrer, va córrer, i llavors jo tenia el meu germà i el meu cunyat que estaven a l'hospital, que van tenir un accident, que els tenien a la Vall d'Hebron, i a la Vall d'Hebron, el xampany corria a raig, vull dir que... tothom, tothom ho vam celebrar molt, molta gent ho vam celebrar. És que era ja dir: ves, que es mori d'una vegada i que ens deixi en pau, i a veure que passarà ara?, però tot i això teníem l'esperança...
Sí, home, una mica sí, clar, no ho veiem gens clar. A veure hi havia un rei que era el príncep en aquell moment, que estava al costat del Franco sempre, vull dir que, que el va nomenar en Franco, vull dir clar, moltes esperances que aquest príncep fes grans canvis tampoc les teníem, perquè clar, si estava al costat d’en Franco doncs no... no es veia gaire clar, i llavors si que hi havia por, però bueno, pensaves bueno, les coses... si més no aquest ja no hi serà. I el que si va ser que quan la ETA va matar el Carrero Blanco si que vam saber que hi havia més esperances, de que és clar, hi hagués el canvi, que això és el que veiem tothom, eh!!, vull dir que sabíem... Mira, ara m'he recordat de la revista, Cambio 16... que el canvi, que el Carrero Blanco era el successor del Franco. Llavors, a veure, sap molt greu de que ETA mati, però tothom deien, ens han fet un gran favor, és que va ser una cosa molt neta, el van matar a ell i prou, vull dir que... que no sabem com va ser, però si que aquell atemptat va ser una alegria, és trist haver-ho de dir però va ser una alegria perquè havien mort molta gent i molta gent ho havia passat molt malament a darrere d’aquesta situació i d’aquesta gent, eh!!, i... La gent, a veure, és que no podíem ni viure, ni respirar, vull dir, jo recordo... és que ni un llibre en català!!, havies d’anar a Perpinyà i passar-lo d'amagat a sota la roba, perquè no podies llegir ni un llibre en català.
I la propaganda clandestina era una cosa!!, tu quan estaves pel metro a Barcelona, i tot d'una zup!, apareixia tot de propaganda, agafaves un paper però te l'amagaves perquè pobre de tu que te'n trobin dos perquè te'n vas a la presó de dret i sense sortir-ne a vegades, molta gent ha mort. La gent que queia, ho recordo, en el temps dels estudiants, els estudiants agafaven un estudiant i mira es portava per la finestra i es matava, i això era lo normal. Quan estava a dins la policia, quan li estaven fent les declaracions, saltava per la finestra i es matava, vull dir els hi tiraven!!, ho sabíem tots que els tiraven per la finestra, escolta!! Llavors clar, ens vam alegrar d'aquestes dues morts, mira... són morts que ens vam alegrar i ho vam celebrar i llavors vam dir: i ara què passarà?

Jo penso que va ser molt... a la Garriga hi havia molta eufòria, els partits, jo recordo molts mítings a les primeres eleccions, mítings cada dia, de Convergència, els d'Unió Democràtica, els de no sé que, tothom feia mítings, cada dia i omplien així, vull dir... Clar, llavors les primeres eleccions democràtiques allò va ser... tothom allà i a veure que diuen i com ho diuen i propaganda enganxada a tot arreu, i els terres estaven sembrats de papers de propaganda, vull dir clar, no en sabíem res i la veritat és que estàvem, bueno, expectants, i la veritat és que sent demòcrates tampoc no en sabíem, ningú ens n'havia ensenyat. Van haver d'aprendre de fer política, clar, una cosa és la política clandestina que a més a més... A veure, menys el PSAN o alguns d'aquests tant extremistes, tothom a dins l'Assamblea de Catalunya, anàvem més o menys a la una, fossis de dretes, fossis més d'esquerres o fossis més de centre, però a l'hora de posar-s'hi cadascú es va haver de definir, ja no anàvem tots... o sigui l'Assamblea de Catalunya era una i donava unes directrius i tothom hi estava d'acord. Llavors és que cadascú deia la seva i havies d'escoltar uns i els altres, i els altres, i veure com es diferenciaven i aprendre a escoltar a veure què diuen i aprendre a discernir. Hem anat aprenent amb el temps que ara ja això és una pena, però al principi no. I jo penso que els polítics dels primers moments eren politics de veritat i te’ls creies, i ells eren de veritat, vull dir, eren potents, vull dir, recordo els primers, eren gent que creien amb la política, que creien que els polítics estaven al servei del poble i s'ho creien de veritat i ho veies, jo penso... la primera alcaldessa que vam tindre democràtica doncs s'ho creia. I s'ho creien, i sabien que allò era important, que no ho havien tingut mai, que era una manera... i que n'havien d'aprendre entre tots, però que en tenien moltes ganes i tenien ganes de fer les coses bé, tothom, vull dir.
Llavors doncs jo penso les primeres eleccions municipals va sortir de... doncs de dins de l'Associació de gent de la ONU, doncs va sortir un grup de gent que va... que juntament amb els polítics van fer una candidatura i van presentar per fer una candidatura els d'esquerres, diguem, eh. Era barrejat, hi havia gent d'iniciativa, socialista, però davant hi havia d'anar un independent i es va bellugar tot des dels amics de la ONU. Érem aquella gent que, com que encara n'hi havíem molts que no érem... o sigui, em sembla que en aquell moment potser no n'hi havia cap del partit, em sembla que encara no hi havia ningú que estigués en el partit, a cap partit, doncs... i els que estaven en partits doncs, es van ajuntar tots per fer una candidatura d'esquerres i s'ho creien, la gent s'ho creien!! I ens ho creiem i bueno, i estàvem allà i donàvem l'empemta, i amb una il·lusió impressionant, pensàvem que les coses anirien, que canviarien com un mitjó. La veritat és que després hem tingut moltes desil·lusions, però jo penso que la primera alcaldessa que hi va haver a la Garriga, que va ser la Núria Albó, doncs s’ho creia i va fer coses malament i bé, com tothom, però si que no hi havia mala fe ni ganes d’afavorir uns i no afavorir els altres, sinó que, ni de fer les coses perquè tindré més vots.
La Núria va ser la independent, o sigui la Núria va anar com a independent. Primer hi havia d’anar en Joan Garriga com a independent, la veritat és que sigui dita,... i jo i d’altra gent de l'associació ja anàvem molt més avall, dels que sortíem diguem, eh!! Llavors bueno, el Joan va dir que no, que no es presentava i llavors vam buscar una altra persona independent i li vam demanar a la Núria, i s'hi va posar la Núria Albó com a independent, després es va... bueno, es va posar dins el partit polític, eh!!, però ella va ser com a independent que es va presentar, eh. I llavors jo penso, que va fer molta feina i es va fer molt bona feina. Hi havia molta feina a fer!!, també hi havien moltes il·lusions i es van canviar moltes coses, era a poc a poc.
Jo recordo, a Madrid hi havia el Tierno, el Tierno Galván, perquè era l'alcalde de Madrid i era famós perquè els BAN's els feia amb poesia, feia poesies i dius, ja!!, quina guapada!! Això és impensable ara, vull dir, era la gran il·lusió que tothom aportàvem, tota aquella gent que havíem estat callats tots, callats allà en la clandestinitat, i anar furgant per sota, en aquell moment era un esclat de joia, i la gent estàvem eufòrics, tots, tots, vull dir de tots els partits i de tots. Llavors, ja les coses han canviat però aquells moments van ser de gran eufòria, de gran eufòria.
Les primeres eleccions moltíssima gent, ja et dic, si els mítings estaven així. Anaven a un i a l'altre i a l'altre, i a veure què diuen aquests i aquests altres, perquè clar... a veure com es defineixen uns i altres i en fèiem moltíssims i veníem bueno, omplint l'Alhambra cada vegada i molt bé. Després les coses doncs ja van aposentant-se, sí, ja s'han anat posant al seu lloc, han anat baixant i...
Clar, imagina’t, l’eufòria de pensar, poder dir el que penses i no passa res, pots expressar-te i no passa res. El primer 11 de setembre va ser una cosa impressionant, impressionant!! Vam ser al millor, a Barcelona. Aquí a la Garriga l'alcalde, que era llavors el Sr. Nualart, era de dretes, i no era elegit encara ens va pagar els coets!!, perquè els va tirar al Ton, que ni va petar un a la cara, per cert, però ens va pagar els coets pel dia 11 de setembre, per celebrar-ho, que vam fer la festa a la plaça, el vam fer el 10 i estava així de gent celebrant l'11 de setembre i després, l’endemà, vam anar a Barcelona. Evidentment hi havíem de ser-hi tots, que vam ser molts, perquè feia molt de goig, però és clar això, l'11 de setembre, jo és que no en sabia massa res fins... fins o sigui clar, és allò que us deia dels anys 60, l'11 de setembre és que no sabíem què havia passat, l'únic que sabíem és que a Can Ramos, aquella casa on hi ha ara en Martí l'Humà, cada 11 de setembre hi apareixia la bandera de Catalunya, aquella gent... i no sabíem perquè, i llavors si que ho vam saber, però ells si que, aquesta família es veu que, sí, bueno, aquí a la Garriga, com que quedava bastant tapadet, doncs a Barcelona no ho devien puguer fer perquè eren estiuejants, doncs ho feien quan venien aquí, venien o potser encara hi eren, eh, però ells posaven la bandera de Catalunya.
I l'onze de setembre aquell va ser una eufòria total també, estàvem eufòrics!!, tot i que després també nosaltres estàvem eufòrics i d'altra gent doncs estaven enfadats, eh, això la veritat és que hi havia els de sempre... els que havien manat estaven molt, molt a l’aguait a veure què passava, eh!!, molt, clar, s'havien canviat les tornes una mica. No canviat les tornes perquè la veritat és que nosaltres de poder tampoc en teníem. Teníem el poder que et donava ser un de més que pogués dir, m'agrada això, m'agrada allò, però no més poder que aquest, però ells ho van rebre força malament, força malament.
Jo penso que manifestacions, vull dir, hi havia gent que ens assenyalava amb el dit... perquè vam fer una manifestació de cotxes, amb els cotxes, amb les banderes, i tocàvem els clàxons, evidentment, i amb aquesta manifestació doncs hi havia un que sortia pel carrer i ens feia ganyotes amb mala cara o amb el dit, bueno, i no guanyaven, no sé què, bueno, però no passa res. Clar, la gent que havia viscut bé...

El Pou Calent jo no hi vaig participar, va ser una revista impressionant, com no n'hi ha hagut altre, eh!!, satírica, amb participació de molts... Bueno, al ser un grup de gent de poble, jo em sembla que l'únic que feia, si és que feia, repartir-lo. Si, l'havia repartit, encara també, perquè jo d'escriure no en sóc molt amant. Però era una revista que s'esperava i es deien les coses amb molt de respecte a la gent, però molt satírica i amb molt d'humor i molt finament. Hi havia molta gent treballant-hi amb moltes ganes, eh!! El que passa que com tot, clar, una cosa voluntària doncs... la gent tothom va anar tenint molta més feina i es va deixar de fer, però era una revista molt important, molt bona de La Garriga, i de totes, la millor que hem tingut mai, la veritat, no té res a veure amb res. Hi havia una gent amb moltes ganes, també era un moment, clar, també evidentment era el moment que políticament doncs anava. Anava i hi havia eufòria, era com un estat d'ànim, eh. Jo aquí no hi vaig participar molt.

A la Ràdio Silenci si que hi vam participar, o sigui no a la ràdio parroquial, sinó a Ràdio Silenci, doncs si que vam, un grup de dones vam fer el "Remena nena". Era un programa que fèiem de cuina, però era un programa que barrejàvem la cuina, la poesia, la música, o sigui fèiem com grups temàtics, eh!!, i si parlàvem per exemple de les maduixes, doncs buscàvem poesies que parlessin de les maduixes, i també hi havia la nostra part política, de política municipal, que miràvem d’incloure-la dins els menjars o dels fers, i la música, també hi posàvem música, i llavors érem quatre, érem cinc dones que ens dedicàvem... Això ja hi havia la Núria Albó, era quan es va fer la ràdio Silenci que estava dalt a Can Sala, a dalt de tot, i estàvem allà i fèiem... Nosaltres els dissabtes, havent dinat, fèiem el programa de "Remena nena", de participació i també va ser guapo, també. Nosaltres ens ho passàvem molt bé preparant-ho, perquè bueno, fèiem amb la Mati, la Matilda, la Mercè Hernàndez, la Neus Miró, la Margarida Miró, que també va col·laborar-hi i això. Vam fer uns quants programes, eh!! La veritat és que va ser una temporada, però la veritat és que sí teníem audiència i tot, perquè els hi donéssim receptes i... era una miqueta, no era només cuina, eh, era una miqueta política, cuina, poesia, música, una miqueta buscar l'intringulis, bé.

L'Òmnium Cultural ha sigut molt més enllà, ha sigut més cap aquí l'Òmnium Cultural, ja als anys 90 jo diria, no fa molt, no en sé res. Si puc vaig com a espectadora a les activitats que fan, però vull dir que no en sé massa més res.

Em sembla que ja... no sé si ja us he dit moltes coses, eh!! Jo penso que va ser, que si t'ho mires amb la perspectiva, jo el que volia valorar és l'església, si que és veritat, el paraigua que donava l'església, que penso que va ser tota una evolució que va ser molt important.
I lo que va ser important de veritat, jo penso, és la il·lusió que teníem pel canvi, el treball del dia a dia i del tu per tu, vull dir ningú era més que ningú, estàvem un al costat de l'altre i tots anàvem cap allà, eh!! Llavors no ens fèiem la traveta, al contrari, la col·laboració que hi havia amb la gent, i és lo que trobo a faltar ara. O sigui els partits polítics fan la traveta, en canvi en aquell moment com que tots anàvem contra, es veu que s'ha d'anar contra alguna cosa (riu), contra un règim establert, tots ens donàvem la mà i si un tenia un problema l’ajudàvem, i tots érem allà i aquesta... això si que penso que és una cosa de les que s'han perdut i que és un sentiment que com a poble, penso que anàvem molt units i cada vegada érem més, i que la ciutadania l'hem de tornar-la a enganxar. O sigui, els ciutadans o tornem a posar-nos a davant i tornem a dir: nosaltres hem de decidir o sinó no anem enlloc, perquè ens manguen per tot arreu, això és el que em sona a mi. I en aquell moment jo penso que nosaltres preníem la iniciativa, tot i que clandestinament, nosaltres preníem la iniciativa i anàvem fent coses i pas a pas, petit a petit, anàvem aconseguint coses i si no ho tornem a agafar anem bastant malament, em sembla.

És que va ser... jo penso que la vam viure com a poble, com traslladar el poble a nivell més gran, a nivell de Catalunya. A nivell de Catalunya, clar, l'eufòria... jo el que em penso és que ens imaginàvem que les coses canviarien d'avui per demà. Teníem clar, per exemple, jo com a mestra, el meu espai, doncs que un cop Catalunya tingués, o sigui tinguéssim la democràcia, Catalunya tiraria endavant la llengua, la cultura, i no ha sigut veritat. Pensàvem, a veure, per exemple, nosaltres, hi havia els moviments de renovació pedagògica, hi havia la Marta Mata, que era el nostre referent, era el referent pedagògic... i que nosaltres bueno, anàvem a les escoles d'estiu i treballàvem per l'escola nova i pel respecte als nanos i dèiem, bueno, la Marta Mata ha de ser la d'ensenyament a la Generalitat, i llavors, no!! Ai, no?, i es van anar desfent les coses, o sigui... Nosaltres imaginàvem, almenys jo potser era il·lusa, però jo, bueno, personalment pensava: quan hi hagi la democràcia aquesta gent que val, que ja són referents a enseyament, a sanitat, a cultura, aquests seran els que portaran la veu cantant, i no van ser-ho.
Sí, sí, que... o sigui, llavors els partits polítics van anar donant les seves parcel·les de poder a cadascú, i això a mi, personalment em va sobtar molt, perquè pensava, si hi ha uns referents i hi ha unes persones que han tirat endavant dins la clandestinitat, ara que hi ha la democràcia, aquests són els que han de portar la veu cantant i que han de fer tirar la societat endavant, eh!!, tant sigui cultura, ensenyament, sanitat o economia, eh!! I llavors això em va sobtar moltíssim que no fos així, o sigui que no, que no!! I llavors ja les parcel·les dels polítics i això, i van triar la seva gent, i clar, bueno... si que s'ha de dir que dins de l'ensenyament, per exemple, hi va haver un canvi impressionant perquè clar, vam començar a ensenyar tot en català, a fer cursets de català tots els mestres, a obligar als mestres a aprendre català a tots els que no havien après ens van obligar, però a veure als que no tenien ganes també els van obligar, i als que en teníem ganes doncs vam tindre els cursets per posar-nos al dia.
I es va muntar una escola, jo penso amb molta qualitat, parlo de l'escola perquè és lo que m'estimo i és lo que treballo, però si que hi vaig veure un gran canvi a l'escola. A veure, tot es va obrir moltíssim hi va haver un moment en que es va dir: va, tots cap a l'escola pública, i la veritat és que... Jo, i com jo, molta gent treballàvem a la privada perquè érem cooperatives que era on podies fer una escola que t'agradava per sentir-te satisfet i vam dir: no, no, s'ha acabat!! Ara ja no és temps d'escola privada, és d'escola pública. Tots vam entrar a la pública i vam fer molta feina perquè l'escola pública tingués la categoria a la que ha arribat, i si que els polítics ens van ajudar, vull dir que la política d’ensenyament, a veure, el sou es va posar, van ser dignes, vull dir que fins llavors no ho havien estat, van ser dignes, ens van donar espais per poder treballar, per poder-nos formar i per poder tirar endavant l'escola.
Jo em vaig fer mestre perquè em pensava que canviaria el món, això també són les utopies, eh. Penses que si vas formant nanos que tinguin consciència doncs anirà bé, i no és massa així perquè la societat és una altra cosa que influeix moltíssim més. Hi ha masses inputs que són fora i val la pena que... però amb l'ensenyament jo penso que... que és la mare de tot, o es dedica molts diners a l'ensenyament i ens ho pensem bé i ho preparem bé o anem molt malament, llàstima, eh!! Però perquè va haver un temps en que... La veritat és que s'ha treballat molt en aquest sentit, l'ensenyament, jo penso que hi ha hagut molts mestres que hem treballat moltíssim, hi hem dedicat moltes hores i moltes ganes i ara les coses van malament i això sap greu, sap greu perquè hem aconseguit una escola pública i catalana, i això de pública i catalana cada vegada va a menys.
Eren cooperatives de pares i mestres, eh!!, la majoria que ens ajuntàvem i dèiem: va... O sigui la cooperativa era una associació que estava permesa dins el govern d'aquell temps. Les cooperatives permetien llavors, doncs era la manera... ens trobàvem uns quants mestres i uns quants pares, fèiem uns estatuts i formàvem una cooperativa d'ensenyament, però si que allà dintre es colaven moltes coses que l'escola pública en aquell moment no, perquè hi havien moltes inspeccions, unes direccions, i tot era com molt rígid. Llavors a dins les cooperatives és on es va començar saps, tota la renovació pedagògica i d'això... començar a fer l'ensenyament en català, encara que quan venia l'inspector t'avisaven: Ei, que ve l'inspector, i xiittt!!, t'amagaves totes les llibretes de català i treies les de castellà, i anar fent, eh!! Però si que era allà on es va començar i allà si que hi havia molt moviment i allà clar, els pares, eren uns pares joves que també tenien ànsies de llibertat i de canvis, i que els seus fills tinguessin una educació que no fos la de sempre, i tampoc... I eren gent que no eren religiosos, o sigui, confessionals, no volien que els seus fills anessin a una escola Pia, eh!!, de frares o de monges. Ells volien una escola de qualitat, però que fos laica i catalana i això no es donava i llavors ens ho muntàvem, era com ens ho fèiem.
Eren temps que t'havies d'inventar les mil i una per anar-te ensortint amb les coses, i jo vaig estar amb una cooperativa a Barcelona i la cooperativa de Granollers, i totes dues funcionaven igual, eh!! I llavors aquestes cooperatives han passat a públiques, ha sigut el pas amb la democràcia, ja no ha calgut, eh, però si que ha sigut així.

Bueno, au!!, ja Déu n'hi do. Sí, pensant mira, coses que van sortint i endavant i endarrere, però bueno és normal, sí, sí. Si vas fent, recordo... ai!!, és que la veritat vam viure moltes coses. I la llàstima, jo penso, la llàstima vosaltres que no ho heu viscut, perquè nosaltres teníem un objectiu molt clar i anàvem... Bueno, vosaltres en podeu tenir d'altres, però jo penso que a la joventut d'ara els hi falta un objectiu clar per lluitar, per sacrificar-te, entre cometes, però de dir: no m'importo jo, sinó que m'importen tots i hem d'anar cap allà i això, i anem cap allà i volem això i si aquell cau pel camí doncs bueno, procurar que no caigui evidentment, i ajudar-lo amb lo que fos. Però vull dir, teníem una il·lusió, unes ganes!! i un... i ara falta i això, això és greu, eh!! És greu perquè la joventut d'avui en dia no té una il·lusió, un esperit de superació, i això els hi convé als grans estatuts, ja els hi convé. I no ens hem de deixar perjudicar la ciutadania, o ens hi posem, el ciutadà de peu, ens posem en peu de guerra o sinó no, perquè la joventut... No pot ser, ara no cal que gravis, eh!!, però no pot ser que els nois d'avui dia no s'estimin la vida i es matin amb una moto o posant-se piles de pastilles. Estàn més que informats i els nois i les noies no s'estimen la vida, no pot ser, és impossible. Que els hi estem donant? Jo que sóc mestre penso que no pot ser que haguem fet tant malament. No, és que la societat va cap aquí, interessa!! que la gent no pensi i que la gent ni tingui il·lusions per fer coses guapes, sigui el que sigui. Jo penso que bueno, si que n'hi han, eh, també a vegades veiem només lo negatiu, haig de fer reflexió, però penso que hi ha molta gent... Però no pot ser que els nanos es matin en caps de setmana emborratxant-se o... no pot ser, no pot ser. A veure, un accident pot passar, però no pot ser que no s'estimin la vida, hi ha alguna cosa que va molt malament. Vull dir, a veure que ens matés un gris, ja ens enfadava quan els grisos ens mataven algun company, però que et mati la droga, o que et mati l'alcohol, o que et mati la ximpleria d'anar a 200 per hora o contradirecció en una autovia, es que no té cap sentit!! No tens res més a la vida? Cap aspiració?, això és molt fotut, eh!!

I res, bueno, au va, prou, que us explicaria la vida i més.