Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Ma.Rosa Garriga, Carme Padrós i Teresa Padrós (2008)

Cognoms
Garriga
Padrós
Padrós
Nom
Ma. Rosa
Carme
Teresa
Data de naixement
1923
1924
1938
Lloc de naixement
La Garriga
La Garriga
La Garriga

– Presentació Ma Rosa Garriga.
Ma ROSA: Ara sí que m’haig de presentar? En a tu? Ma Rosa Garriga Oliveres, filla de Genís Garriga Calvo i d'Antonia Oliveres Puig, Puig és de Granollers, i he viscut tota la vida a la Garriga, no, viure no, vaig néixer a la Garriga. Va venir la guerra, bueno, vaig passar molt bona infància, però molt bona infància, vaig anar a les monges d’aquí del carrer de Cardedeu i va venir la guerra. Vaig examinar-me d’ingrés, com és diu..., a l'Institut Maragall de Barcelona pel juny i perquè pel setembre anava a fer llavors el 1er de Batxillerat, però ja no vaig volguer-me examinar perquè pel juliol va venir la guerra i aquí es van acabar els meus estudis.
Ara molt bé, i bé, estupendo. Un germà, al cel sigui, Joan Garriga Oliveres molt conegut aquí a la Garriga, molt bon noi, i una família molt maca, vaig tenir. I jo, bueno, com que no vaig poder-me ja matricular, bueno matriculada ja n’estava, lo que passa és que no vaig poder-me examinar, no? per la guerra!! Acabada la guerra, a casa, és molt natural, vam anar una miqueta de menys, no? i lo que volien és que el meu germà quan vingués del camp de concentració, que després se’ls emportaven tres anys i tal, que pogués acabar algo, no? I va fer magisteri, va fer tot el batxillerat i el magisteri, però jo em varen dir nena, és que tu... jo vaig dir que no es preocupessin per mi i em vaig posar a cosir que m’agradava molt i unes íntimes amigues que vivien aquí a la Garriga, al veraneig, i tenien modisteria a Barcelona, vaig anar en allà i vaig aprendre a cosir i està clar, com que coneixia gent... Ai nena, ai Ma Rosa perquè no em fas això, ai va... i no cobrava, i al final com a bona catalana vaig dir ep!! eh!! Jo ara cobraré, eh, i així vaig començar a cobrar i mira, vaig muntar un taller de modistes, que aquesta nena, la d’ara, ja has vist amb quin afecte m’ha agafat, i molts d’altres.
El meu marit... es va morir el seu pare a Guinea, perquè hi va anar-hi, perquè tenia cinc fills i volia donar carrera a tots els fills i se’n va anar allà al 27 o el 29, no me’n recordo eh!!, aquests dos anys de diferència, i va morir en allà quan la guerra, aquest d’aquí. Quan va acabar-se la guerra van sapiguer que s’havia mort i clar, van haver d’anar en allà, el meu marit amb quart de Batxillerat, l’altre era gran, bastant més gran, i aquell ja hi havia anat, i en allà van començar altra vegada, no començar, a veure què podien trobar..., vaig bé o és massa llarg?
Llavors jo, clar, ens escrivíem amb el meu marit perquè ja érem novios i llavors ens vam casar, va venir al cap de cinc anys, ens vam casar i me’n vaig anar a viure a Bata, a Bata! Teníem a Bata i a Santa Isabel i... bueno, en fin, al cor d'Àfrica, perquè el continent és el cor d'Àfrica, no l'illa. I bueno, mira, i en allà va néixer la meva filla blanca (riu), perquè les amiguetes totes estaven esperant: la Ma Rosa ha tingut una nena!! Allà amb les negres? I quan la veien tenien una decepció, perquè: Ohh!! si és blanca! I bueno, i llavors vam venir cap aquí, ens en vam tornar cap allà, bueno, en fin, així anar i venir, vam continuar els negocis fins que va vindre tot el desastre de Guinea. Però jo llavors, ja està clar, els nanos estaven aquí, els col·legis i tot i jo ja vaig anar quedant en aquí. I jo, pues això, modista, em vaig casar. En allà vaig ensenyar a moltes negretes a cosir i les monges em van demanar que hi anés, bueno en fi, coses molt maques vaig fer, no vaig fer, en a mi m’agradava fer-les.
I llavors, ja en aquí, ja hi vam anar-hi quan la meva filla tenia 18 anys i el meu fill 15, perquè el meu marit volia que coneguéssim el país on havien nascut, està clar, Àfrica és un altre món. Vam anar-hi amb avió i al retorn vam venir amb barco, expressament, i clar, va ser una cosa que mai podran oblidar-ho i llavors ja va venir tota la catàstrofe i bueno, en fin.
I aquesta ha sigut la meva solteria i la meva vida de casada i llavors, ja que sí el pare és mor, que em vaig quedar amb la meva mare, que si els fills a col·legi, que si els estudis, que si les carreres, que si es casen, que si tinc nets... i ara tinc cinc besnéts.

- Presentació Carme Padrós.
CARME: Jo també sóc filla de la Garriga i a casa teníem una espardenyeria, el meu pare tenia... un peu malament, no caminava bé, i va agafar l’ofici d’espardenyer perquè podia estar assegut. Era una botiga doncs que s’anaven atansant, però lo que passa en els pobles, en aquella època: vinc a buscar les espardenyes i ja t’ho pagaré demà, ja t’ho pagaré demà!! I bueno, tot això es va anar fent llarg, això de que ja t’ho pagaré demà... doncs ja l’has vist prou! I llavors el meu pare es va morir, bueno, jo tenia..., la meva mare va tenir-ne sis; va tenir un noi, el primer, que se li va morir, després va tenir una nena que se li va morir als cinc anys de meningitis, després va néixer el meu germà gran, el pare d’aquesta (senyala a la Teresa), llavors va néixer la Maria de França, llavors va néixer un altre germà que també és mort i llavors vaig néixer jo, la més petita. Quan jo tenia tres anys el meu pare es va morir i la cosa va anar pel pedregar. El meu germà amb 18 anys es va quedar amb la mare a l’esquena, les germanes, el germà, i la botiga que no rutllava. Sí és la veritat, no fumem!!
I llavors el meu germà va trobar feina a la fàbrica, li van ensenyar de teixir i mira, d’aquesta manera ens anava defensant. La meva germana, és clar, tenia 15 anys, encara anava a escola, però llavors ja va haver de plegar també. Va anar d’ajudant a una tocineria que hi havia a Can Tasar, els anava a ajudar una miqueta, no de minyona ben bé, però algo així. Llavors va venir la guerra i nosaltres vam haver de canviar de casa, allà on t’era..., era aquí, aquí que ara això ja ho tiraran a terra, totes aquestes cases, doncs la primera, nosaltres vam néixer en allà, i llavors vam anar a viure cap a les afores. I la meva germana ja es va posar també a fer de minyoneta en aquesta tocineria, fent una mica de botiga i de minyoneta. I llavors, bueno, va venir la guerra, ella tenia un novio, eren promesos, i un novio bé, molt serio i molt normal i se’l van endur a la guerra també, i bueno, la meva germana aquí es va haver de buscar... perquè les tovalloles, ella treballava a la fàbrica de les tovalloles, i les tovalloles van tancar, els hi van tancar el negoci. I llavors ella va entrar a l’hospital de lo que és el Balneari Blancafort, era l’hospital militar. No d’infermera no, de mocamer, de netejar, no hi ha galons, i bueno, es va estar en allà i va agafar companyies doncs de tota classe, perquè n’hi havien que pensaven d’una manera, uns altres d’una altra i això és molt difícil de dir-li amb una noia de 17-18 anys, Maria vigila que això, que allò. A més amb l’ambient que hi havia, que soldats, que en marxaven tres, demà n’arribaven... tot eren ferits de guerra lo que elles tractaven. I es va anar acabant tota la guerra així. Nosaltres entre cases de parents de pagès... casa de la meva cunyada, la mare d'ella (es refereix a la Teresa Padrós) era de Seva, i també anàvem a buscar una cosa o altre, patates... lo que podíem. O sigui que tot aquell temps de guerra va passar així. Llavors, en acabar-se la guerra, la meva germana sense dir-nos ni u, ni e, ni a... bueno llavors el novio la va escriure... (li demano que parli d'ella, no de la història de la família). Bueno, però és lo que es vivia, perquè llavors la meva germana al trobar-se que el novio li deia que fins que no s’hagués acabat la guerra no volia saber res més del prometatge ni res, la meva germana va marxar a França amb la retirada, sense dir res, ni res, ningú va sapiguer on anava ni on parava, fins que va passar molt temps.
Jo que feia? Jo em vaig dedicar... vaig anar a l’escola amb nois i noies, on hi ha ara el St. Lluís, que era l’escola laica, llavors no hi havia monges ni res. I bueno, escola de vespres, escola de dies, i llavors acabada la guerra a buscar feina. Tenia 15 anys però s’havia de buscar feina... perquè ajudava a servir i tot això.
I bueno doncs, llavors tocant a l’església no m’hi he sentit mai bé, la veritat. Hi vaig anar-hi quan hi havia d’anar, vaig fer la comunió, però no, no en diré mal perquè fan i perquè no, ells pensen d’una manera i jo penso d’una altra.
Jo d’anar a servir, de minyona, vaig començar i vaig acabar fins que em vaig casar. Jo tinc 84 anys.
Ma ROSA: Jo 85.

- Presentació Teresa Padrós.
TERESA: Jo ja en tinc quinze menos, en tinc 69, sí, els vaig fer al setembre. Jo sóc d’aquí a la Garriga, vaig néixer el 38, o sigui, en plena guerra. El papa, vull dir, era ferit en un hospital, segons m’han dit sempre. Vull dir, bueno, jo la guerra, francament, i després de la guerra no en tinc cap record, que dius de vegades hi ha gent que han passat gana, que no tenien això, allò... Com que, com ha dit la tieta, vull dir, teníem a Seva l’avi, els tios, els padrins estaven... encara que fossin masovers però, en cases de pagès... el menjar, vull dir, vivies bé, estaves al bosc, no ho sé, amb una casa de pagès s’hi viu bé.
I jo, sí, sí, anem a la idea ara ja, vull dir, jo, vull dir, de fet vaig anar a l’escola fins als 10 anys, als 10 anys vaig plegar, vaig voler anar a treballar, però no hi vaig poder-hi anar perquè la mare es va posar malalta i he estat sempre cosint a casa, fins als 25 o 28 anys que vaig posar una botiga i llavors vaig posar un comerç i fins fa 4 anys que em vaig jubilar. I això, vull dir, dintre de tot, sí, perquè no cal, vull dir, que això, per això, per allò, ja està, ja és això, anem al tema.
Ma ROSA: Jo, lo que no he dit ha sigut que a casa meva, eh, van posar una botiga, merceria i perfumeria, eh! o sigui que, jo hi vaig néixer a la merceria i perfumeria, perquè, bueno en fin...

- Jocs d’infància.
Ma ROSA: Jo recordo que era diumenge i anaves arreglada, però més o menys com sempre. A casa anàvem per un estil, potser sí que si era un diumenge de festa, però perquè era una festa, no per un diumenge normal. Hem sigut catòlics i practicants, que la vida t’ensenya moltes coses i més jo, a l’haver anat on vaig anar, vale, però continuo sent tot lo practicant que puc, això si, el catolicisme, el cristianisme, el porto dintre, eh!! això sí. Llavors, eh... Mira, no ho sé, anàvem a col·legi, jugàvem, jo en aquí a la placeta de Sta. Isabel que sempre hi he viscut, pues jugàvem amb els veïns, clar, es jugava una mica.
CARME: Saltar a corda, xarranca.
Ma ROSA: Jo tenia més nois que noies en aquell tros, jo tenia al meu germà, allà al costat hi havia el Pere Figueres, després... tenia més nois que noies, saltar a corda, a xarranca, a baletes...
TERESA: No jugàveu a caliues?
CARME: I a cromets. Els cromets era un d’allò que venien tot de ninots i havies de fer així (fa un cop), perquè sinó no els hi feies saltar. Però ara no se si es venen gaire cromets, tenen molts d’estris ara.
TERESA: En comptes de cromets jo a vegades havia sentit, bueno n’havíem anat a buscar de bitllets de tren...
CARME: Ah!! oh i tant!
TERESA: A l’estació, anar a buscar els bitllets que quan baixes del tren els llences, i faleres...
CARME: Faleres, faleres.
TERESA: Ai, a veure si tindré més memòria jo que vosaltres!!
CARME: Hi havia un altre joc que també era amb cromos, però no de col·leccions no, perquè els cromos de la xocolata no... ens els veníem, ens els canviàvem perquè no en teníem de nous i els posàvem a la paret, fèiem una ratlla a la paret i posàvem el cromo a la paret i deixar-lo anar, i el que queia més lluny, el que anava voleiant més lluny, aquell és el que guanyava, això no eren les faleres, com en deien d’això, espera’t, ai com es deia!!
Ma ROSA: Llavors la baldufa, la baldufa, eh, la xarranca, aquestes coses, la corda, saltar a corda, eh, però llavors a mi em van voler ensenyar a pujar als arbres perquè era l'única noieta per allà, i que va, sempre em vaig esgarrapar les cuixes i res més, mai n’he sabut.

- Acció Catòlica.
Ma ROSA: Jo a la missa de 8, sempre eh!, a la missa de 8, llavors cantava al coro, en fi, filla de Maria, d'Acció Catòlica, bueno, aquestes coses. Ens ensenyaven la moral, hi havia hagut un senyor vicari que va ser assassinat, un tal Mossèn Emili Calpe, que ens ensenyaven com es pelaven les patates per poder treure’n més profit, ens ensenyaven de quan tinguessis un fillet l’has de pujar així, no... carronya, no, no, ai carrosses, ai, no volia dir això...
CARME: Carraques.
Ma ROSA: Ah!! carraques, això, no volia dir carronya, no, però t’explicaven... T’anaves preparant per la joventut, eh!! però és que clar, no hi vam ser-hi gaire temps, perquè entre això, jo bueno, ara parlo per mi, eh!!...

- Patronat - les dones i els pantalons.
Ma ROSA:... nosaltres, a casa, anàvem al Patronat parroquial, i allà feies obres de teatre, cançons rítmiques, molta cosa.
CARME: Sardanes.
Ma ROSA: Sardanes. Però les sardanes eren a fora, parlo de dintre el Patronat, oi? i lo que fèiem eh!!... I jo puc explicar-te una anècdota com a catòlica i així, que a l’edat de sis anys vaig, en el Patronat, vaig debutar amb un conte de Josep Ma Folch i Torres que és deia "El noi del sac", i jo tenia sis anyets i em van haver de vestir de noi i em van posar uns pantalons vells del meu germà, tallats, i amb un cordill fer-me els elàstics, perquè jo representava que era pobre, pobre, pobre... bueno, i el Dr. Vich, que al cel sigui, que està enterrat aquí, a l’església Parroquial de la Garriga, era molt, molt, mea culpa, i amb aquell érem molt amics i diu: tu, menuda, vull dir com a anècdota això, eh!!, diu: tu, menuda, dic: digui?, diu: aquest anys tens sis anys i has pogut sortir amb pantalons del teu germà a fer això, però l’any que ve faràs la comunió i com que en tindràs set vestit de vailet ja mai més podràs pujar-hi.
I van fer "Els tres tambors" de Montserrat Oliver, al cel sigui, i la Maria Cuspinera, i ella era el tambor principal, i anava vestida amb uns bombatxos així, però amb una capa i amb agulles imperdibles perquè no s’obrís la capa i no és veiés que anava amb pantalons, només per dir això, aquelles coses d’aquell temps, criticables ara, però en aquell temps pues ens enfadàvem i no, fèiem comèdia, mira, i ho vam passar-ho!! Jo sempre he dit que he passat una infància i aquesta mica de joventut fins que va venir la guerra bé.

– El Ramadet.
CARME: No, però el diumenge a la tarda a ramadet anàvem. Anàvem a l’església i hi havia unes noies grans...
Ma ROSA: Al col·legi, el ramadet.
CARME: No, a l’església el ramadet. Hi havia la de Cal Fontseré, la gran, que es va morir...
Ma ROSA: L'Antònia, l'Antònia.
CARME: I és això, doncs aquelles noies que ja eren grans i ja festejaven ens feien el Ramadet, i ens feien una rifa. Ens donaven un número a cada una, i bueno, ens explicaven contes i coses de l’església i d’això, i llavors ens donaven un número a cada una i al final feien una rifa i a mi em va tocar una galleda d’aquestes de llauna que vaig anar a casa esperitada i vaig travessar la plaça i vaig caure i vaig xafar la... vaig arribar a casa amb una coca, no amb una galleda, sí, sí.

- El fet d’anar a missa.
CARME: No, no ho sé, jo no sé si era mal vist o no era mal vist anar a missa, però m’és igual.
Ma ROSA: S’acceptava, no sé, cada qual pensava a la seva manera, eh!!
CARME: Jo no, jo havia vist coses a casa meva que no havien tingut... podien tenir un apoyo i no el van tenir mai, al contrari...
Ma ROSA: Un s’anava refredant, oi?
CARME: Exacte, et refredes, et refredes i arriba un moment que dius, bueno, es que xerra com un altre que farà un míting d’una altra cosa.
TERESA: A veure, especial, especial, no és que fos especial, però si que hi havia la costum, perquè és clar, l’època meva doncs, ja hi teníem el tranquillo i vull dir, ja hi havien unes normes, no?, vull dir, l’escola, el diumenge a missa i tal. Vull dir que sí que hi anàvem, però com que de molt jovenetes vam començar a sortir d’excursió, a Tagamanent, vull dir, sortir a caminar, havíem d’agafar el tren, perquè és clar, no hi havia altra solució. Marxàvem a peu i tornàvem amb tren o marxàvem amb tren i tornàvem a peu, perquè tampoc l’economia no estava per massa. Anàvem a missa de 7 i jo, haig de dir la veritat, vaig deixar d’anar a missa quan van deixar de fer la missa de 7, perquè llavors no... si volíem anar d’excursió no anàvem a missa. Si anàvem d’excursió havíem d’arribar quan van començar llavors, anys després, a fer missa al vespre, que al principi tampoc se’n feien de misses al vespre. Arribàvem d’hora per poder anar a missa a quarts de 9. Però si anaves vestida amb l’anorac o amb una jaqueta, per dir algo, una mica més així, on aneu a missa així? Nem a missa i punt.
Però anàvem a missa perquè tocava, anàvem a doctrina perquè tocava, perquè si anàvem a doctrina ens donaven un número per poder anar al cine al Patronat, que llavors, doncs, és clar, anàvem a missa per poder anar a la tarda al cine al Patronat, evidentment. Ja eren... hi creies, però ja eren també com una mica d’interessos, si t’ho mires bé, ara no!! Vull dir que la cosa anava així.
Ara, quan et parlo jo, era Acció Catòlica i el Frente de Juventudes. Feien una festa el Frente de Juventudes i hi anàvem, una festa d'Acció Catòlica i hi anàvem, perquè hi havia una colla que potser érem més d'Acció Catòlica, però hi havia... a veure, per entendre’ns, un... la part més pudent, més pudent econòmicament del poble que era més del Frente de Juventudes. Falange i església, vull dir Franco i església, per dir-ho d’una manera, però clar, la gent érem els mateixos. Es feia un campionat de ping-pong, és igual, hi anàvem uns i hi anàvem els altres.
S’havia fet lo que has dit abans, que la Montse Allande en deu haver parlat, de comèdies al Patronat, d’homes i dones; es va fer la Ventafocs, es van fer dos o tres teatres d’aquests, vull dir, jo me’n recordo que jo vaig fer amb la Ventafocs, bueno, un paperet molt interessant, els que estiràvem la carrossa a la princeseta, jo, la Berta Vinyes, vull dir... Diríem, dels que diríem doncs, érem més rics entre cometes, ara diguem em surt la paraula aquesta, més del poble, però quan es feia una cosa hi anàvem els que no teníem ni un duro i els que teníem de tot. Ho feien al Frente de Juventudes, bueno, com que ens coneixíem, perquè al carrer hi havia gent que era d’aquell bando, que era de l’altre, però jo, amb aquest aspecte no he combregat amb lo que ells han pensat o ells no han pensat en lo mateix que jo, però no teníem cap problema, allò que diuen...
Ma ROSA: És veritat, no n’hi havia.
TERESA: No, en aquí a la Garriga... i ja et dic vam començar a anar a l’església per això. Vaig deixar d’anar perquè, vull dir, no és l’església, potser doncs han sigut els capellans, perquè això també és un altre asunto, però que és això, eh, vull dir, dintre de tot... I que jo vaig haver de plegar a 10 anys d’anar a escola, però allò que dius: oh!! és que he passat una joventut i una vida molt magra, home sí, però com la que en aquella època es passava, ni més ni menys.

- Confessar-se.
CARME: Sí, sí, això sí.
Ma ROSA: Jo ja ho deia tot de renglera, perquè si no ho deia de renglera ja no em sortien els pecats. Ave Maria Puríssima, sens pecat fou concebuda... Què?, com que et coneixien: què passa Ma Rosa, què has fet? Pues mira, he fet enfadar el meu papa i la meva mare, he pegat al meu germà, em distrec molt de les coses i la meva tieta, la meva tieta!! em porta pel carrer de l’amargura, res més. Però això mira si ho deia tant fort, que el Mossèn fixa’t, vosaltres no el recordeu el Mossèn Dachs? gros, que era gros!! de Can Dachs. Bueno, però era molt amic de casa i van haver d’avisar de quina vida em portava, em donava la meva tia, perquè jo es veu que ho deia frenèticament en allà. I era perquè era una persona, la tieta Teresa, però no és perquè fos solterona, perònyec, nyec!! On vas amb aquesta manigueta que se’t veu aquí? que no se’t vegi el colze!!, bueno escolta’m, i amb unes edats, i no has de caminar així, has de caminar així, i jo escolta, la volia veure... bueno, en fi, cada setmana havia de dir lo mateix. Sí, perquè està clar, havia d’anar a combregar. Oh!!, mare meva si ho recordo.
CARME: Bueno, jo la temporada que vaig anar a això, que hi vaig anar una mica, no gaire a missa, eh, i perquè hi vaig fer-hi la comunió i també em feien anar a d’això, a confessar-me, va ser quan vaig viure amb uns tíos de l'Ametlla que tenien fonda i perquè a casa treure una boca els hi va anar molt bé, em vaig estar mig any a l'Ametlla.
O sigui que jo als 15 anys, un cop acabada la guerra, me’n vaig anar a servir fins que em vaig casar, o sigui que jo vaig ser més fora de la Garriga perquè servia amb senyors... Primer vaig estar-me a Can Blancafort, a la tocinaire, i llavors d’això... també vaig servir a Barcelona i llavors, com que ja festejava, tenia novio, el novio em venia a veure, ja no pujava tant, i així va passar, fins que ens vam casar...
Sí, vaig anar a l'Ametlla però no sé com dir-t’ho. No sé si vaig fer una comunió amb ganes de fer la comunió, perquè no vaig poder ni triar el vestit que volia. Perquè em van dir, allà on t’estava, a ca la meva tia: si vols fer la comunió aquí aniràs blanca, si la vols fer a la Garriga aniràs vestida de color, perquè d’això, perquè la mare no podia. I jo vaig dir: jo anar blanca, escolta’m. I llavors m’estava amb uns tíos que tenien fonda, que també em van espavilar, si, no, ja. Bueno, el cas és que vaig anar blanca i l’endemà passat de fer la comunió la meva mare va dir: saps que anem cap a casa? Perquè hi havien una sèrie de diferències i hi havia una altra neboda que vivien aquí a la Garriga, però anava a veure els tíos i d'així, i com que la tia d'ella pròpia era la tia i el meu tio era l'home i no pintava per res, perquè allà manava la tia..., doncs vaig fer la comunió a l'Ametlla.
Jo quan anava a confessar li deia... em deia que si anava a escola i li deia: sí, però abans d’anar a escola haig de buscar un cistell d’herba pels conills, i el capellà em deia, però ja reses? Sí, sí, algun dia, si hi penso, però la veritat és que és una cosa que no m’ha anat mai a mida.
TERESA: Home, vull dir, és que és clar, era l’obligació. Si anaves a missa hi havies d’anar a confessar, havies d’anar a confessar, però bueno, hi havia una mena de confessionari que allò semblava com estem fent ara tu i jo. Hola, què, com ha passat la setmana? Pues mira bé, he anat així. En aquella època, me’n recordo, no sé jo quina edat tenia jo exactament, però van fer aquella pel·lícula de la Silvana Manglano... ara no em surt el nom de la pel·lícula i li vaig dir, perquè va estar prohibida per l’església que s’anés a veure, i jo li vaig dir: he anat a veure la pel·lícula, ara no en recordo el títol...
CARME: “Arroz Amargo”.
TERESA: Ah!! Això “Arroz Amargo”, de la Silvana Mangano. I dic, vam anar al cine a veure, vam, vam, perquè com que més aviat anàvem amb colles llavors, i diu: va ser molt amargo? Dic: no sé, ja m’agradaria sapiguer perquè l’han prohibida, perquè és clar, ell era capellà. Diu: jo no ho he fet! Imagina’t com em confessava, igual que tu i jo saps? no sé, eren unes confessions... Vaig començar a anar a combregar alguna vegada sense anar a confessar i no passava res, però és clar, era la norma. Ho feies així o no, i mica en mica vas anar fent-ho, perquè penso que la religió és a dintre d’un mateix, no? Perquè els capellans, a vegades, te la fan perdre i vull dir, no ho sé, era una cosa que t’anaves a confessar dient lo mateix que deia la Ma Rosa, eh!! Al principi, no reso al matí, he fet enfadar el meu pare i la meva mare, em barallo amb una germana, dic alguna mentida, vull dir, em descuido de resar al matí i al vespre, perquè ja feia, era un carrerrilla, vull dir, allò que ho duies apuntat i patapam!

- El Rosari.
Ma ROSA: No, a casa la meva àvia sí, però a casa meva el resàvem pues un dia per tots Sants, això sí, llavors aquelles eren tres parts del rosari, em sembla, per dir els difunts. No, no, a casa no cada dia. Érem catòlics, creients, però no d’anar a davant de tot que els veiessin. Això sí, ho senties, eh!! I això és ben cert i no, no,... i llavors quan me’n vaig anar a Guinea... bueno, puc dir-ho tot això? Bueno, si veieu que no es pot posar, no es posa, eh!!

- Bateig
Ma ROSA: Quan me’n vaig anar cap a Guinea, en allà, clar, jo tenia 21 anys. I bueno, als 22 em vaig quedar embarassada, va néixer la criatura, quatre kilos i mig, sola, bueno sola no, amb el meu marit i el metge, bueno en fi, però bueno, vale. I llavors amb això si que em vaig disgustar molt perquè no em deixaven sortir de casa perquè no feia la quarantena i havia d’anar a presentar, purificar-me, abans d’entrar a l’església. Aquí també, vaja, suposo, sí, perquè era la costum.
La purificació l’havies d’anar a presentar... Primer, al bateig hi podia anar tothom però la mare no, eh!! no podia sortir de casa fins que no anaves a l’església, et quedaves a l’entrada del portal, llavors et sortia el sacerdot, et beneïen o no sé que et deien, perquè encara no m’he enterat ara, i total, que llavors ja podies entrar a l’església. I jo, pues em va passar lo mateix en allà, que ens coneixíem els quatre blancs que hi érem, eh! I aquell frare o aquell padre, no sé cuántos, bueno és igual, sempre venia a casa perquè en fin, per moltes coses, i em va dir que batejarien a la nena, però que hi anirien els padrins i el meu marit, si, si, dic jo: amb quin cotxe vindré jo? Diu: no, és que tu no hi pots venir!, Com que no? No, tu fins que no facis la presentació. I al cap de quaranta dies amb aquella calor asfixiant en allà i que jo no sabia com aquell qui diu criar a un crio, perquè un deia una cosa, l’altre una altra, sort d’un llibre d’un pediatra que em van regalar... bueno, és igual, el cas és que ho vaig passar-ho una miqueta cru, no, negre, negre!!! (riu).
I bueno, i al final vaig anar a la presentació, i quan vaig estar a la presentació esperant que m’obrissin la porta va sortir el capellà i diu: bueno, ara sí!! Bueno, no vaig dir res, ho van fer i quan vaig sortir de l’església diu: amb quin mal humor has vingut, oi? perquè era català. Dic: escolti, i perquè no li feien al meu marit la presentació? dic perquè, i perdona, eh!!, jo clar, jo llavors ja en allà em vaig descarar més, no?, vaig veure la vida com era, i dic escolta: el que va disfrutar va ser ell, que jo ho he passat molt malament, eh!! durant vint hores de part, eh, i ara estiguis a casa, i ara en a mi m’havien de purificar? I fa: calla, calla, calla i així vam acabar.
Va néixer el meu fill al cap de tres anys i mig i també, dic la purificació..., diu tu calla i ja ho arreglarem d’una altra manera. I llavors la purificació ja no em va tardar tant, no recordo quants dies, però no va tardar tant, però en aquí també es feia això, eh!!
CARME: Sí, sí, però en a mi ja no, perquè quan acabada la guerra ja no tant, perquè quan jo vaig tenir...
Ma ROSA: Sí, acabada la guerra també nena.
CARME: Doncs a mi l’any 45...
Ma ROSA: Ah!! bueno, jo vaig anar-me’n al 45.
CARME: Jo em vaig casar al 45 i la criatura va néixer al 46. No ens van dir res, no.
Ma ROSA: Bueno, però tu podies sortir de casa?
CARME: Sí, i tant!! no vaig poder sortir de casa perquè em vaig posar malalta (riuen), vaig agafar una pleura, vaig estar cinc mesos al llit, casi bé.
Ma ROSA: Vale, vale, però escolta, és que hasta a la història sagrada, la Verge entrant a purificar amb el nen Jesús, eh! No, no, això hi era.
CARME: Sí, sí, llavors hi era, però em sembla que la llei sempre me l’he passada.

- Viure en parella, mares solteres.
CARME: Ui, llavors no.
Ma ROSA: I una persona soltera que hagués tingut una criatura, que jo me’n recordo que no l’anomenaré, perquè la coneixeu aquesta persona, i varen tindre, va tenir una criatura, era de la meva edat i la van treure de casa seva!!, i el seu germà va ser un dels principals i els seus pares. I jo, em varen renyar inclús a casa meva perquè m’hi vaig ficar, perquè vaig dir que no hi havia dret, que hi havia una senyora que havia quedat vídua i tothom l’ajudava, que a tots ens pot passar.
Jo no sabia de què anava el sexe ni res, eh!! vull dir que, home, sabia que no es comprava, això sí, però res més, eh, però és que em va indignar que la traiessin de casa seva, eh!! perquè era soltera, i va ser una mare molt bona mare. Llavors es va casar i va tindre més fills i de veritat que va ser una bellíssima persona, eh! Però això, jo, però escolta’m, això et parlo de que jo llavors devia tindre uns 18 o 19 anys, eh, però és que em va indignar això, perquè no ho trobava bé. O sigui que sóc catòlica, sóc creient, però cuidado, eh!! cuidado, tots som mortals i mai sabem lo que podem fer en un moment, i a més a més, és que treure-la... Ara, encara hi han vegades que han passat coses d’aquestes, eh!
CARME: Sí, sempre n’hi han.

- Càstigs, espantar a la canalla.
Ma ROSA: A casa ens deien mira, ves fent sense llum, que gastés molta llum, i jo deia oh!! mare, per pujar l'escala... Què tens por que et trobi en rossegacebes? No sé qui era aquest rossegacebes.
TERESA: L’home del sac.
Ma ROSA: L’home del sac suposo, però a casa en deien el rossegacebes.
CARME: Doncs a casa me’n recordo que al capdamunt de l’escala, quan teníem la botiga, al capdamunt de l’escala hi havia a la paret d'enfrente un quadre gros així, que hi havia la Majestat de Caldes. La Majestat de Caldes és una imatge, ara no sé si existeix encara, i feia una por!! Quan s’havia d’anar a buscar alguna cosa a dalt amb el tiet Isidro fèiem qui va, qui vinc, perquè no ens feia cap mica de gràcia aquella estampa, i és perquè el meu pare hi tenia molta fe, no sé perquè, però el meu pare es va morir tant jove que ja, bueno, jo tampoc, a casa meva ni ho recordo.
TERESA: No, d’això de la Majestat, sabeu que és la Majestat? Ah!! és un Sant Crist, és el Sant Crist però vestit, com els que treuen a les processons, que van vestits amb aquelles túniques i és clar, la cabellera i molt fosc, molt negre. Totes les estampes...
CARME: La vestidura era tota com brodada, com uns brodats portava, però pintat, no sé que era, només sé que escolta’m!!

- Viduetat, temps de dol.
CARME: Sí, i tant, mare meva!! La meva mare la vaig veure sempre negre.
Ma ROSA: Sempre negre, oi?
CARME: O sigui que jo, la meva mare amb un vestit, una bateta de quadrets i això, quan jo ja vaig ser casada i ja vaig tenir casa jo. La teva mare li havia fet alguna bata, però de quadrets allò blanc i negre, però jo la mare sempre la vaig veure negre, negre.
Ma ROSA: Quan es moria el pare tres anys, quan es moria la mare tres anys, quan es moria el marit tres anys, quan es moria el germà dos anys... Total, que hi havia gent que tota la vida, perquè en aquelles èpoques es moria més gent que ara, eh!!, tota l’època s’anava... Jo me’n recordo que el meu pare va morir que jo devia tenir uns 32 o 33 anys i va morir aquí a la Garriga, i a mi se’m va enfadar algú que me l’estimo molt, eh! però perquè jo el vel, eh... o sigui que et parlo de l'any 55, el vel negre amb una sanefa negre, tupida, me l’havia de posar jo així i jo res, escolta’m, que no. Es varen enfadar els veïns, i perquè no em vaig posar guants negres que va morir el 20 de setembre i jo perquè no em posava guants negres, bueno!!!, allò va ser un descaro!! i en a mi em va ser igual, perquè el meu pare si que ens ho havia dit, que li era igual que anéssim blancs, negres, com verds, perquè lo que no podia sofrir és que aquestes persones tant enlutades ja anaven a portar a la filla a l'Alhambra a ballar i elles es quedaven i la juerga la veien. Deia doncs, el dol, si es porta no tens ànimos d'anar a veure com balla la teva filla, ni de sentir una orquestra, diu: doncs això és una pantomima!! i jo ho vaig respectar, però com que de seguida ja me'n vaig anar, ja no, i no, no, a casa el dol ja ni pel meu marit ni res. Bueno, com a respecte et poses una cosa fosqueta, una cosa grisa, és igual, però negre, negre mai més, perquè no, hi han coses que... que no hi entrava.

- Abstinència.
TERESA: Sí, lo que era tota la Quaresma, els divendres és clar, s’havia de menjar, s’havia de fer dejuni...
Ma ROSA: Dejuni i abstinència.
TERESA:... i vull dir, durant tota la Quaresma sense poder anar a ballar, vull dir, però bueno, l'única cosa que potser es feia, o fèiem nosaltres, era anar a treballar, però lo demés ho fèiem tot exactament igual, era una norma, vull dir que el divendres tocava menjar bacallà i punt, cosa que ara ha passat la Quaresma i dius oi!!, ja ha passat la Quaresma i no he fet cap dia bacallà amb ous i panses!!, que era lo tradicional d’aquelles èpoques, perquè ara es menja de tot i no d'aixòs, i quan ara estava parlant de les...

- Anar tapat a l’església / Anar a l’església = acte social / Anar a Granollers era mal vist.
TERESA:... mantellines, és clar, abans a missa s’havia d’anar amb mantellina, que s’hi anaves sense mantellina havies d’agafar el mocador i posar-te’l al cap. Sí, havies d’anar amb mantellina, i màniga curta res, perquè algunes vegades també...
Ma ROSA: El colze no es podia veure.
TERESA:... de filles de Maria, perquè bueno, érem... El poble era petit i tota la canalla i el jovent érem de tot, com us he dit abans, no?, però és que a vegades el Mes de Maria, que era al maig, doncs havies d’anar a fer la visita, quan sorties de cosir, perquè doncs, o estudiaves o treballaves, però anaves a aprendre de cosir o fer alguna cosa d’aquestes i anaves a l’església a fer la visita.
A part de fer la visita era perquè ens trobàvem amb la colla, eh!! Vull dir que era un altre punt de referència. Però és clar, primer entra-hi tu i deixa’m el jersei que llavors me’l posaré jo per poder entrar a l’església. Havies d’anar amb jerseis i com que no duies mantellina sinó era el diumenge, doncs llavors el mocador, qui porta un mocador net? Perquè també era lo que d’allò... El mocador net te’l posaves al cap i marxando, cap a dintre a fer la visita. Si et venia de gust resar dues Ave Maries o si et trobaves algú et posaves a xerrar, i tu: va sortim, que ja hem entrat! era allò d’entrar i sortir, vull dir que va ser una religió així també feta una mica a la nostra manera...
Ma ROSA: I que no hi havia res més per distreure’s també.
TERESA:...i com que no podies marxar fora... vull dir, no podies marxar... Quan vam començar a baixar a Granollers... és que a Granollers hi anaven els que doncs, eren una miqueta lleugers de cascos que en deien, però deies però a veure, tant és que passegem aquí, com allà... Per això tenies doncs, la religió, i algunes coses d’aquestes per agafar-te per poder sortir amb colles, eh!!, vull dir, senzillament. No hi havia res més, havies d’agafar per anar a Granollers el Santa Digna o algú... Que una vegada vaig anar jo a Granollers amb una reunió que teníem d'Acció Catòlica, vuit amb un biscuter, no sé si vosaltres recordeu el cotxe biscuter?, vull dir, que a vuit ens va portar en Niceto: va pujeu!! Uns a sobre els altres, nois i noies, que quan nosaltres vam arribar a Granollers alguns pares ja sabien que érem a Granollers, perquè quan vam arribar...
CARME: Ja hi havia la trompeta de turno.
TERESA:... Què, com ha anat a Granollers? I llavors et quedaves així: a Granollers? Què no hi has anat? Sí, és que teníem una reunió d'Acció Catòlica, que el Mossèn... Perquè no ho dèieu? Perquè és clar, anar a Granollers també era una mica lleuger i no era el cas, però era una mica mal vist i ja et dic, era una reunió d'Acciò Catòlica, se suposava que era, clar,... coses tant diferents.

- Missa del gall.
Ma ROSA: Però és que jo, quan era petita, la missa del gall era a les 5 del matí, eh, potser tu això no ho recordes.
TERESA: No, jo sempre a les 12:00, però si que hi anàvem i bueno, eren unes diades!!!
Ma ROSA: Perquè era la missa del gall i el gall canta a les 5 o a les 6 del matí, eh! Ara, jo això ho recordo que anava a dormir a casa de la meva àvia i amb aquesta tieta, no? I com que aquesta tieta estàvem a prop de l’església, bueno, pues anàvem a missa del Gall. Ara, els meus pares no, els meus pares dormien a casa seva i el meu germà igual, però jo no. Jo amb la tieta allà a missa del Gall, a les 5, ja et dic, em sembla que era a les 5 o a les 6 del matí, ara no t’ho puc assegurar, però de mica en mica va anar canviant, perquè està clar, tu, llavors es va fer ja a les 12:00 de la nit i així, sí, però jo això ho recordo perfectament i clar, jo deia és clar, per això en diuen del gall. Bueno, també hi ha segons quins pobles i segons quins mossens també anaven canviant una miqueta, però aquí a la Garriga va costar una miqueta d’anar canviant, eh!! Quan amb el Mossèn Girona, llavors no. Mossèn Anton, l'Anton Fàbrega va estar molt maco, però pobret..

- L’assistència per anar al Patronat.
TERESA: Potser era l’època aquesta d’en Franco que va ser això, vull dir després de la guerra... Vosaltres ja ho fèieu això?
CARME: Sí, amb l’assistència podies anar... Sí, a la tarda havies d’anar al Ramadet que en deien, això hi anàvem a les monges, jo no hi anava a les monges...
TERESA: Però això era abans de la guerra?
Ma ROSA: Per això t’he dit les monges, sí.
CARME: Bueno, però a les monges, si anaves al Ramadet... jo no hi anava a l’escola però anava al ramadet, perquè llavors donaven una assistència que en deien, i amb allò podies anar al Patronat.
TERESA: Això era abans de la guerra?
CARME: Això era abans de la guerra, sí.
TERESA: Ella és d’abans de la guerra i jo és de després.
CARME: Perquè jo quan va esclatar la guerra, jo tenia dotze anys, jo vaig néixer el 23, doncs al trenta... tretze anys tenia.

- El cinema i la censura.
CARME: Feien unes películ·les, d’aquelles d’en Charlot i...
TERESA: De 20 mm.
CARME:... mira, quan es trencava, si l’afegien del tros de dalt o de baix era igual, perquè no t'enteraves de res. O sigui si, d'això, si la pel·lícula es trencava aquí i llavors al afegir-la feien aixís, tornaves a veure aquell tros que ja havia passat, vull dir que era un desastre.
Ma ROSA: I com que eren mudes tocaven la pianola i tocava, qui tocava? Home, segons què tocava quan començava la pianola sabies que venien els bons, no? Però jo us asseguro que era molt joveneta, molt!!, que varen fer "El Juramento de la Gardera"...
CARME: Carai, nena!!
Ma ROSA:... set diumenges va durar!! I que quan es va acabar, dice: yo soy la Gardere, llavors tothom feia la Gardere. Però set diumenges, eh!! eh que no t’ho paguessis pensat mai això.
CARME: Tallat, tallat!!
Ma ROSA: No ens pensàvem pas que se’n fessin de petons, home!! En aquelles èpoques quan érem tant petites ni ho sabíem que es fessin petons!
CARME: No, jo parlo d’acabada la guerra, perquè de petita, de petita no.
Ma ROSA: Ah! acabada la guerra vale, però abans de la guerra, que era el Juramento, que era el cine mut... però bueno mira, va ser... Són coses d’infants i de joventut, que no hi havia res més, lo millor que hi havia era tot això i també ens ho passàvem bé.

- Sardanes.
Ma ROSA: Els Pastorets, sí!! Les sardanes va costar una mica perquè llavors van prohibir-se, després de la guerra, llavors després de la guerra es van prohibir les sardanes.
TERESA: Però es van tornar a fer, en el Patronat, es feien a dintre el Patronat, o sigui, els diumenges.
Ma ROSA: Es treien les butaques, es retiraven una mica...
CARME: I en temps de la guerra es feia ball, jo hi havia anat, no a ballar però...
Ma ROSA: Obrien una miqueta les butaques, perquè com que sempre hi ha hagut les butaques, com ara encara hi han, doncs això, les retiraven i en el centre es ballaven les sardanes. Però a fora es va tardar una miqueta, perquè estaven prohibides les sardanes.

- Ball, comèdia, teatre, sarsueles...
CARME: Al Patronat si ets soci podies anar-hi, si no eres soci, no, això abans de la guerra, i llavors amb la guerra com que és va abolir, bueno, va canviar tot l'organisme, llavors feien ball. Van venir molts soldats en aquí, d’infanteria, d’aviació, com que hi havia el camp d’aviació aquí a Rosanes, doncs hi havia molt jovent i les que començàvem a ballar doncs hi anàvem, però com que érem nenes no ens feien gaire cas. Però durant tota la guerra s’hi va fer ball, al Patronat, i una vegada hi van fer una comèdia que ens la va ensenyar...
Ma ROSA: “La Morena Clara”.
CARME: No.
Ma ROSA: També la van fer “la Morena Clara!”.
CARME: Sí, no, una d'andaluces, però no era aquesta de morena clara, i d’això, i el teu germà va ser el que també ens feia de mestre. Va ser el que ens ensenyava, ens assajava la comèdia, o sigui que si va fer molt teatre, hasta teatre bo. Van venir sarsueles amb algun cantant ja de renom, però molt, molt d’aquí al poble, o sigui els artistes de fer teatre eren molts nois i noies d’aquí, d’aquí al poble. Això suposo que ho portava el mateix diguéssim capgròs, no en el mal sentit, eh, el compadre més gros, que era el que doncs venia, segons la norma de l’església i llavors només es feien pel·lícules que d’això... però en el temps de la guerra hi va haver ball, hi va haver cine, però de tot.

- La Guardiola.
CARME: Ah, la guardiola! Donaven uns cèntims, la casa que podia més, més, la que no, no, i anaves a portar els 10 cèntims, els 20, la pesseta, que no crec que n’hi haguessin gaires perquè en aquella època... Sí, però això era abans de la guerra, això de la guardiola, i després de la guerra va tornar a venir. Vosaltres encara hi vau anar, oi, a la Guardiola?
TERESA: Sí, me’n recordo que després de la guerra... Primer vull dir de la sardana... Bueno, continuem amb lo de la Guardiola. Me’n recordo que jo tenia la llibreta 32. Devia ser que van acabar la guerra i la Srta. Dachs...
CARME: Bueno, ho devia tornar a començar perquè és clar...
TERESA:... bueno, la Dachs, van ser les germanes Dachs que ho van continuar. Remei es deia, em sembla que es deia. Sí, una llibreteta així grisa, que encara la tinc, perquè em va fer gràcia guardar-la. Vull dir, encara la tinc amb el número 32, el tenia jo, me’n recordo, sí, sí i ho anaves a portar perquè era un estalvi pel dia de demà. Però és clar, no sé, jo devia tenir 5 o 6 anys, vull dir, no devia tenir més que vam obrir aquella llibreta perquè va ser com la Caixa... La Caixa va fer com una en el poble... vull dir que te l’obrien posant-hi cinc cèntims ells, o menos, no ho sé què hi devia posar, però per la canalla del poble i dius, clar, allà van quedar posats, vull dir en allà, la guardiola de sempre.

- Tornem a les sardanes.
TERESA: I lo que dèieu de les sardanes, després, vull dir quan ja la guerra ja va haver passat, van passar uns anys que les butaques del Patronat... Es posava el teló de la películ·la i totes les butaques anaven a parar a dintre de l’escenari. I llavors es ballava sardanes, perquè vull dir, era un dels llocs aquí a la Garriga on es ballaven més sardanes. Cada... cada dos cops em sembla que era al mes, però baixava gent de Vic, de Centelles, vull dir... al Patronat no s’hi cabia perquè hi anava una sardana dintre de l’altre. Hi va haver una època de molt jovent de ballar sardanes. Acabaven les sardanes i corrents el jovent, els nois sobretot, baixaven les butaques per posar-les, per llavors fer la pel·lícula, que era el diumenge. Perquè és clar hi havien els pares... perquè també la gent gran que hi havia, ells no ballaven sardanes, però era molt maco perquè en els palcos del Patronat veies els pares i bueno!! i abrics i coses, i estava però pleníssim, vull dir, això va durar fins que es van deixar de prohibir les sardanes. Mentre van estar prohibides que s’havien de fer en un local tancat va ser el Patronat.
I el ball? no havien fet ball a l'Alhambra?, perquè jo en el Patronat, lo que diu vostè no ho havia sentit, per això.
CARME: Això era a la guerra, això del ball era a la guerra.
Ma ROSA: Això que diu del ball, sí, perquè aquestes sarsueles... Perquè va venir molta gent de Madrid i així en aquí a refugiar-se, diguéssim, no? Que van venir aquí a Catalunya moltíssim i clar, tenen un altre tarannà, lo que sigui, i també es varen pues, no sé, va estar molt bé, perquè vam tindre algunes de molt bona amistat i es van barrejar una miqueta i s’havien fet algunes coses. Però de ball en el Patronat no gaire durant la guerra, era a l'Alhambra abans, i després de la guerra, també, eh!!
CARME: Però en temps de la guerra, al Patronat, havien fet ball!!

- Soci del Patronat.
Ma ROSA: Més que res era això, per mi, la joventut dintre de tot, entens? I això ho sé ben cert, sí. Però... i això del Patronat de les butaques, quan es va fer el Patronat es va dir aviam qui volia ser soci i el que es fes soci pagava una quota, si tenies dos butaques, una, o tres, o lo que sigui i sempre, sempre vas tindre la mateixa butaca. I quan es va acabar la guerra i es va tornar a obrir el Patronat, quan es va tornar a refer, jo amb aquestes ja me n'havia anat, eh, i llavors havien dit per tornar-les a refer i jo vaig dir que amb nosaltres no hi contessin, que tornessin a agafar els meus pares les que tenien, però nosaltres no, perquè d’aquí que vindríem i tot plegat, i varem continuar tinguent-ne les dues que tenien. I el meu germà pues anava amb el jovent i així, i ens quedàvem a la butaca la meva mare i jo, i el meu pare i el meu germà, no perquè fossin homes però en allà no aguantaven, anaven a prendre’s unes almejes o un bocata d'almejes allà...

- El bar del Patronat.
CARME: Al costat hi ha el bar.
Ma ROSA: Ara se’n diu el bar La Calma, em sembla, oi?, bueno.
CARME: Sí.
Ma ROSA: Pues allà hi havia una porta, no sé encara si hi és, em sembla que sí, que dóna en el Patronat i una altra que s’entra pel jardí, diguéssim, no? I en allà hi havia el Joan i la Ramona del Patronat, i en allà hi anaven senyors molt grans a jugar a domino que no es trobaven bé a Can Xic Corder o en un altre cantó i anaven en allà al Patronat. I els fills, o lo que sigui, miraven la pel·lícula del Patronat. I llavors, és clar, quan era descans, perquè n’hi havia contínuament, perquè cada 1a part havia d’esperar-se que s’enrotllés la 2a, eh!, pues els nois tenien gana i sí, bueno, res, amb pocs cèntims i com que alguns ja els coneixien i sí, sí, feien uns bocates amb almejes!! Però es veu que eren tant bones, que bueno!! A veure, jo recordo haver menjat almejes d’allà boníssimes, eh, ara, com a bocata no, però els nois, sí, sí... Però està clar, escolta, fixa’t de quants anys et parlo, eh!! Però ens ho havíem passat molt bé dintre de tot.

- Can Xic Corder i l'Alhambra, dretes i esquerres i el Carnaval.
CARME: El Carnaval, a l'Alhambra i a Can Xic Corder que hi havia rivalitat i bueno, la que anava a l'Alhambra... Una vegada hi va haver una noia que tot era com una alhambrada, tot de llumets, una cosa! i d’això i bueno, va entrar a l'Alhambra i li van apagar els llums i va entrar ella amb aquella lluminària i això, bueno, allò va ser apoteòsic. Però llavors ella va voler anar, entrar a Can Xic Corder a fer l’espectacle, i a Can Xic Corder li van dir que no, que allà tothom passava amb el llum encès. També hi va haver una mica d’antipatia entre un local i l’altre, un de dretes i l’altre era més d’esquerres.
Ma ROSA: No, l'Alhambra i Can Xic Corder venien a ser iguals, el que era diferent era el Patronat.
CARME: No, però Can Xic Corder era bastant, bastant ample de màniga, eh!! molt.
Ma ROSA: Bueno, era més el cafè del poble.
CARME: Sí mira, el meu home passant davant de tots la colla que anaven, a l'Alhambra no hi tenien gaire bona entrada i en canvi a Can Xic Corder eren els reis del mambo, perquè era diferent. En un hi anaven més els d’esquerres i a l'Alhambra hi anaven més els de dreta i això també es feia una diferència, sí.
TERESA: Però això era molt normal ens els pobles, eh!!, encara és lo mateix d’ara. És que vull dir, ara també n’hi ha llocs que n’hi han uns i a un altre lloc hi van més els altres, vull dir... diferent és lo que de fet es va fer a llavors, que ja hi tornem a ser tots junts, unes festes que s’havien fet per Carnaval a la Fantasia, que ho va portar el Juvany i que van muntar, però és clar, això vull dir, era...
CARME: Falange.
TERESA: Sí, era Falange, però vull dir que els actors i la gent que hi treballaven o que feien d’actors eren tots l'Eugènia, la Magda, las Niñas... no ho sé, és que era tot, tota la gent era del poble i era tot barrejat; els que tenien molts diners, els que tenien molts estudis, els que eren paletes i els que eren manobres. Això jo et parlo de després de la guerra, quan es cel·lebrava...
CARME: El 1er de Febrer.
TERESA:... vull dir, han sigut dates i festes...
CARME: Això era la Falange que ho feia aquesta festa.
TERESA: Ja, però està tot barrejat. Aquí, vull dir ja us ho he dit jo, des del principi, que Frente de Juventudes i Acció Catòlica, uns eren uns, els altres uns altres, però es feia una cosa i anàvem tots junts. No vol dir que a vegades s’acabava a pedregades, també de vegades podia ser, no? però vull dir que són... Era un poble, i era un poble que havia sigut molt divers, en el jovent sempre hi havia hagut dos bandos, però han anat bastants junts, eh! I les festes aquestes només has d’anar al Patronat, que hi han tot de fotografies de quan es va començar a fer Fantasia al Patronat, que era com un ball de disfresses.
CARME: Ah, sí.
Ma ROSA: Sí.
TERESA: I tant, de carnaval, sí, o potser va començar...

– Segueixen parlant del Patronat: comèdies, teatre.
TERESA:... tota la gent que anàvem al Patronat o que anaven al Patronat i les comèdies que feia la Montserrat Allande, que vull dir, la Remei havia sigut la Ventafocs, la Rosa de Can Perris, l’àvia que hi ha ara a Can Perris diríem, perquè vull dir, em sembla que va ser el príncep, vull dir que clar, com que eren tot noies s’havien de vestir de tot, però anaven ben vestides amb aquelles perruques de tirabuixons, vull dir, tot això, i és clar, jo llavors devia tenir 14 anys o algo així, vull dir que clar ja està molt més cap allà de la guerra, i d’abans de la guerra ni idea, però veig que més o menys ha anat siguent la cosa molt igual, eh! I el Corpus, una diada molt senyalada a la Garriga, la Festa Major i el Corpus, aquestes dues...

- La Festa Major.
Ma ROSA: Durava tres dies la Festa Major amb un envelat preciós, que els feien, aquests envelats a Llerona, que és la casa que em sembla que...
CARME: Sí, sí.
Ma ROSA: Oi que sempre feia tots aquests, oi que sí? Amb unes làmpares, uns palcos, però macos, macos de veritat, uns alfombres, eh!! de veritat! i orquestra! Feien el ball de la dansa al migdia, eh, llavors a la tarda ball, a la nit ball...
CARME: El primer dia feien la dansa i al vespre feien la...
Ma ROSA: Sarsuela?
CARME: No bueno, això mateix, el teatre.
Ma ROSA: Vale sí, i llavors ball, sí, sí.
CARME: Aquests tres dies ball, tarda i nit.
Ma ROSA: Però molt maco, era eh!, de veritat. Llavors hi havien de més a més, pues pel poble, les sardanes, quan es podien ja fer les sardanes hi havien... no sé. A llavors passaven els balls de bastons, bueno això del ball de gitanes era més, més...
CARME: Carnaval, carnaval, les gitanes per carnaval.

- Ball de gitanes, ball de bastons.
Ma ROSA: Van blanques, amb unes faldilles una miqueta així, de vuelo. És que t’ho dic tant perquè tinc una fotografia així de la placeta, que anaven a ballar en allà a la placeta i ho tinc, eh!! I bueno, i ballaven, eren... ballaven i a on es va perdurar més les gitanes va ser a l'Ametlla.
TERESA: Encara es ballen.
Ma ROSA: Encara oi?
CARME: Encara ho fan.
Ma ROSA: I és un ball: taratatatararaaa (canta), no, em sembla que no és gens això, però una cosa així, eh, i sortien, i amb un mocador i així, sí. I bueno, i anaven ballant i feien uns balls, i llavors ball de bastons. Jo no sé que més era, ball de gitanes, ball de bastons...
CARME: I per Carnaval res més, bueno les disfresses.
Ma ROSA: Bueno, però el ball de gitanes hasta inclús algun dia d’una festa es feia un ball de gitanes. És clar, no hi havien televisors, eh! cuidado, no hi havien moltes coses, o sigui que s’havia d’empescar la gent algo i es feia, perquè torno a repetir que a casa, en allà a la Placeta que hi han els vitralls de Can Raspall, tot allò així, pues estaven en allà ballant el ball de gitanes, i la meva mare deia: mira aquest és fulano, aquell... (riu). Bueno, clar, allò que ho recordes una mica, eh!! I llavors n’hi havia un altre que devia ser el ball de bastons. El meu marit, al cel sigui, pues de crio, o de jovent, perquè el meu marit se’n va anar en allà pues no sé, que devia tindre... 18 anys o 17, no? li va haver de firmar la seva mare per poder anar cap allà, i en aquí, pues, ja havia ballat algo. Ara, si era el ball de gitanes infantil o el ball de bastons, això no t’ho podria assegurar.

- La dansa i altres balls.
CARME: Ui, les noies amb el vestit llarg, de nit, escolta’m, la que més podia. Tothom hi anava i els nois a estrenar traje.
Ma ROSA: I a la dansa, oi? i no un vestit, no, les noies...
CARME: La dansa era un ball al migdia, o sigui es feia...
TERESA: Hi havies d’anar amb parella.
CARME: Hi havies d’anar amb parella, o sigui, no era allò d’anar a buscar aquell, l’altre no, anaven amb parella. Les noies es feien el vestit més... però vestit de ball, eh, vestit de nit. I anaven, ja entraven a l’envelat amb la parella de noi, que no eren ni novios a lo millor, ni res, eh!!, però ja tenien buscada la parella. I llavors, quan s’acabava aquest ball de migdia que en deien la dansa, llavors tots anaven a fer el vermut, les parelles se n'anaven a fer el vermut i després cadascú a casa seva, fins al vespre, fins a la tarda, a l’hora del ball de la tarda.
Ma ROSA: Però a la dansa ja es demanava... els nois demanaven a la noia casi mesos abans que a veure si seria la meva parella, eh, i llavors pues ja... I ballaven tot el migdia amb aquesta parella, eh, i llavors a la tarda i a la nit, el que et venia a buscar, et venia a buscar, i el que no, pues et quedaves, i llavors de balls hi havien: el ball... que ara no ho sé, ara potser vosaltres també no... no? del Fanalet, però va ser més cap aquí, però el ball de rams, el ball d’obsequi, eh! Aquests els heu ballat?
El ball d’obsequi et venien a buscar i et regalaven per ballar, ja et regalaven un obsequi. A mi em van tocar de gossets!! Tenia una capsa grossa així de gossets de porcellana, de bueno, molt bufons i bueno, i tu havies de ballar amb el jove aquest, no? I llavors el ball de rams que era un ramat de flors i també te’l portaven i tu podies ballar. Llavors el del farol, que portaves el farol encès, que aquest potser és el que s'ha mantingut més encara, però el ball aquest del... Clar, això es va anar perdent, perquè entre l’obsequi, entre el de rams... hi havia gent: ostres, és que ens costen més aquestes noies!! I no me’n recordo que més hi havia. El ball de l’escombra també, el ball robat que anaves a...
CARME: Estaves ballant...
Ma ROSA: Sí, i l’home que ballava amb una, pues un li anava a buscar la noia, llavors ell havia d’anar a buscar l’altre i això era el ball robat.
TERESA: Això era molt divertit....
Ma ROSA: Oi que sí?
TERESA:... el ball robat, perquè vull dir era la mateixa orquestra, vull dir tocava tarari tarari tarari i quan feia el tarararariiiiiiiiiiiiiiiiii, era quan havies de canviar de parella, vull dir que era dintre de la màgia. Igual estaves ballant i tot amb un plegat amb la trompeta tocava un solo de trompeta i deia ball de ram!!, llavors deixaves de ballar i el noi havia d’anar a comprar, però el comprava amb la que estava ballant. Ara, el ball robat no, era quan la copla volia, que canviava de nota, vinga, canvi de parella i allà hi havia un desmadre, bueno!!, juerga per dintre... I el ball de l’escombra era un que anava amb una escombra i també quan feien el tururut d’allós, canvi d’escombra, o sigui, en la que ell volia, anava a la parella i li deia amb ell: doncs té noi, l’escombra i jo ballo amb ella. Eren jocs que ara potser serien de criatura.
CARME: Sí, ridículs, sí, sí.
Ma ROSA: No!!, que també hi riurien, lo que passa que ja no s’han mantingut, eh!
CARME: Bueno, hi ha masses coses ara.
Ma ROSA: Bueno, perquè els balls són diferents ara.
TERESA: Per l’amor de Déu, vull dir, és clar, quan es va començar el twist, oi? i tots els balls així de separat... Perquè abans, a veure, també es ballava noies juntes, perquè normalment sempre hi ha hagut més noies que nois i de vegades doncs, ballaves... o si no volies ballar amb un noi, no? deies és que ballo amb aquesta, també era el sistema, no? i és clar, llavors van venir els balls ja més moderns de twist i de ballar sol i cadascú balla com vol. Es van perdre els balls de parella i d’anar fent tot això, perquè vull dir, és diferent.

- Corpus ara i abans.
TERESA: Quan van començar, bueno, vull dir, jo perquè he vist moltes fotografies, però de quan jo era petita, vull dir que ja era després de la guerra, perquè és que abans de la guerra i durant la guerra no es devia fer, però després la processó pujaves allà dalt, a... a veure, perquè m’entenguis tu ara, més amunt de Can Santa Digna, perquè baixava pel carrer del Negociant i hi havien en el poble, així com ara només hi ha un altar, bueno dos ara en fan, un a la placeta de Santa Isabel i l’altre aquí darrere l’església que fan ara...
CARME: I en feien un a Can Feliu.
TERESA:... en feien un allà baix a Can Feliu i un allà dalt a Can Camprodon. Hi havia quatre altars perquè és clar, la custòdia pesa molt, pesava molt i també doncs, de tant en tant, feien un "alto en el camino" que diríem, no...
CARME: Un descans.
TERESA:.. i anava fent. Però anaven a buscar enramades i no les posaven vuit dies abans del dia de Corpus, no, que ja estan totes espatxurrades els dos últims anys que n’han posat. S’anava a buscar ginesta collida a mà, vull dir que és clar, era tot un treball de poble, de barris, si més no. Clar, hi havien flors molt maques, flors no tant maques, perquè la gent que estaven amb un barri doncs, hi havia més gent per anar-ne a buscar, gent que doncs no podia, carrers molt llargs i no hi havia gent, vull dir que... Però és un dia que sempre la gent ha sortit al carrer i que hi ha hagut molt bona harmonia i es vivia el dia de Corpus en silenci, que de fet a les processons només hi anaven els homes abans, vull dir llavors. Com que els homes, també potser, van anar decaient va ser quan van començar-hi a anar les dones, però vull dir és curiós, perquè també venien, hi havien els guàrdies civils, el conjunt de trompeta de la guàrdia civil, vull dir... era com una marxa militar a darrere la custòdia i es vivia, potser, amb molta religió, però es vivia...
Ma ROSA: Però sentida.
CARME: Tot el poble.
TERESA:... molt al poble, i era sentit, perquè sembla mentida que encara que de vegades no siguem massa religiosos, o ara ja hàgim anat canviant, que en un moment donat hi ha un silenci que, que... t’impacta, no!! Pues vull dir, les arribades de la processó a la plaça era impactant, vull dir, però ja es respectava tot, i sense... no ho sé, amb una devoció o amb un misticisme, no sé, en aquells moments més educació en uns moments donats, perquè ara tant és que passi, que surti la processó, que passi la custòdia, com que passi tot, que... que és igual, vull dir, que la gent...
Ma ROSA: Ara hi ha més folklore.
TERESA: Sí, sí, hi ha més gent a badar, a veure el tipus d’espectacle potser que es fa ara sense que ho sigui però, que no pas abans, eh!!, vull dir, i això d’anar a buscar flor i desgranar, i tallar la gespa, vull dir, perquè és clar, ara hi ha molta sorra, hi ha pellofa d’arròs, vull dir tot això que t’ho porten amb sacs que es fantàstic, perquè és que sinó no es faria, perquè la gent, no aniries a dur tota la flor que anava escampada pel carrer.
Ma ROSA: S’anava al bosc a buscar ginesta, eh, o sigui, només ginesta quan jo era petita i fins a la guerra sempre es va fer només amb ginesta i la guardaven la gent que tenien... a Cal Reig que tenien gel, que tenien fàbrica de gel, portaven els coves en allà que s’anessin conservant, però hi anàvem a primera hora del matí que no hagués tocat el sol, però tothom, eh!! Bueno, els veïns ens ajudaven. Molta ginesta i lo que era molt maco és que totes les parets eren enramades, totes les parets, eh, per on passava la processó. Encara hi ha llocs, a casa encara hi ha algun clau que de les enramades es posaven, i amb un filferro es posaven perquè les rames no baixessin, però totes verdes, eh!... és maco...
CARME: Pollancre.
Ma ROSA:.... però era maco, maco. Fa molts anys que es va fer un dia.
CARME: Abans de la guerra.
Ma ROSA: No, ara, ara.
TERESA: Sí, sí.
Ma ROSA: No fa gaires anys es va proposar i es va fer perquè és maco, maco de veritat. Ara lo que es fan són alfombres, llavors no, era tirar la ginesta en el moment que anava a passar la custòdia, perquè sinó la gent passava i passava i ho tiraven a la custòdia, sí. Però era molt bonica també, amb unes antorxes, era més...
CARME: Era més recollida, avui és com un folklore.
Ma ROSA: Home sí, aquest any ens vam adonar que hi havia la custòdia davant de casa, però encara estaven ballant els...
CARME: Els bastoners.
Ma ROSA:... no, aquests grans, els gegants. I mirant tots als gegants, i la custòdia ja estava... hombre, per favor, això tots ens vam com disgustar, diguéssim, eh!! Llavors els bastoners, llavors... i el sacerdot... això et parlo jo, a casa, aquest any, eh! I tinguent la custòdia esperant que acabessin!! i llavors es van posar a ballar els bastoners, escolta’m, aquell pobre home no podia aguantar ja més la custòdia, eh!! de veritat, o sigui que va ser un caos i no sé si eren casi quarts d’onze de la nit que entrava la custòdia a l’església. Són unes hores que són una mica intempestes ja.
CARME: Va sortir molt tard.
TERESA: Tard, tard, vull dir sempre s’ha acabat fosc.
Ma ROSA: Molt tard, bueno, però és que comencen també molt tard la missa.
TERESA: Però bueno, i perquè ho feien? Perquè vull dir, no hi hagués gent forastera i que fos la gent del poble la de la processó.
Ma ROSA: Jo no sé perquè ho varen fer-ho, però que...
TERESA: Vull dir de fet es va anar... perquè abans es feia d’hora però doncs va començar en més tipus espectacle o folklore i no sé si va ser Mossèn Josep o quan hi va haver-hi en Mossèn, l’altre que va venir, no me’n recordo del nom...
CARME: En Manel.
TERESA:... en Manel que va dir doncs farem la missa més tard perquè així sortirà la processó quan els forasters ja siguin fora i serà la processó del poble, que a última hora és el poble.
CARME: És clar, és que el foraster ve a badar, no ve a processó.
TERESA: I com que les catifes no es desfan fins que no ha passat la processó, que això encara ara es respecta, vull dir doncs, és clar, ho han anat fent més tard, però bueno, sempre ha sigut fosc, vull dir quan s’ha acabat.

- Anècdotes de les catifes.
Ma ROSA: Ara això de la catifa que explica, vaig a explicar una anècdota que vosaltres la coneixeu molt bé, potser l’anècdota no perquè és clar, jo vivia per allà... Resulta que va haver-hi un any, això és una anècdota, eh!! Resulta que unes alfombres es fan... però això sí, et costen els ronyons que bueno, eh!!, però va ploure un any i és veritat, eh, però va ploure que no se’ns emportava la flor, perquè va ploure així (recte) i van quedar com clavades, unes alfombres!!, van quedar precioses. I va venir el sr. Bisbe de Barcelona per... a portar la custòdia, bueno, el que sigui, va venir per la processó i bueno i no podia sortir a la processó de cap manera perquè plovia a bots i barrals. Quan va acabar de ploure tothom, tothom anava passant per les aceres per respectar les alfombres i ningú s’atrevia a trepitjar les alfombres. I la Rosa peixatera, que és molt agradable, una bellíssima persona, pobreta, eh!, dic pobreta perquè ara no està bé, però llavors estava bé, però bueno, així, aixà, tota baladrera, eh!, perquè en el meu marit li deia: tu ja ho saps oi, que em dic Rosa? Ho dic per ella!, perquè el meu pare va dir si tenim una filla li posarem Maria Rosa com aquesta menuda que... i mira com he sortit jo! Saps que parla així? Però molt maca i molt bona, eh!, de veritat, però això us ho explico perquè veieu el tarannà d'ella.
I amb aquestes, bueno, estàvem esperant si es podran trepitjar, si el Sr. Bisbe sabia anar per la carretera, si no, si ara passarà... i efectivament amb un plegat va començar a vindre un cotxe preciós, negre, bueno, en fin, molt a poc a poc pel mig de l'alfombra. Ah! renoi, la Rosa, es va posar allà davant de l'alfombra i fa: parin vostès!! i fa, se’n va així a la finestra del xòfer i diu, perdó la paraula, eh! perquè jo no sóc, però ella parlava així, diu però què collons foteu en aquí? Que no veieu que no es pot trepitjar? I mai diríeu qui cony em va sortir, el Sr. Bisbe que em beneïa (riuen). Mira, això és una anècdota, eh que la coneixíeu? Però escolta’m és que no som veïns, però casi, casi, i la coneixíem, bueno, la coneixem pobreta, que encara és viva, però és una anècdota que és bona no, d’explicar? Sí... que l’escolteu, perquè ho podreu explicar als fills i néts, eh! que potser això no ho sabíeu? Perquè està clar, ja ho explicava ella, però no a tothom, eh, però és que nosaltres ho vam viure i el Sr. Bisbe va riure, eh!
TERESA: No, i això que ha explicat de que va ploure i així, una vegada que també va ploure molt i vull dir, baixaven el carrer de Sant Ramon, que fa baixada, tota la flor cap a dins a la Garrafa, perquè baixava tanta aigua i tanta flor que vull dir, que quan va acabar de ploure i tothom "mecaxin dena" i ara què? i es va aclarir perquè són pluges d’aquelles d’estona i així i tothom tornant a mirar a veure si es refeia una mica l'alfombra per si podia sortir la processó... però la flor se l’ha enduta a vegades, l’aigua.
CARME: Baixava per allà al Figueral, baixava que jo me’n recordo que vaig fer... a meva filla petita li van fer una tuniqueta i allò, una coroneta de floretes i d’això, i havia vingut la Cinta de Barcelona amb el seu home i no podien marxar, que anaven amb un sidecar i no podien marxar perquè plovia d’aquella manera i així que va acabar de ploure, bueno, ells se’n van anar i diem anem a veure les alfombres, i quan som allà al Figueral i veure aquelles flors que baixaven!! se’m gira la Margarita i em diu mare, jo me l'estimo molt a Nostre Senyor, eh!, diu però si comença així aviat acabarem. I tenia pudé, pudé devia tenir 5 o 6 anys.
Ma ROSA: De vegades si que va ser això que va baixar la rierada, ara el dia que dic jo no, va ser d’aquella pluja que va quedar com pintat tot, eh!!

- Ordre de la Processó.
CARME: Els homes, les dones no hi anaven abans.
Ma ROSA: Nens, escolania, escolans, i llavors les nenes de 1a comunió i els nens de 1a comunió i les nenes de 1a comunió anaven al mig i els nens de 1a comunió anaven pels costats, però amb les marineretes o lo que fos, eh!! I llavors ja començaven a venir les persones grans i llavors les autoritats i diguéssim, més aviat a darrere de la custòdia, amb unes antorxes hi havia també, tururut, com és diu... orquestra, molt maco era.
CARME: Jo de catifes no en vaig veure fins després de la guerra, però jo, a casa meva me’n recordo que la gent tiraven ginesta i si tenies flors...
Ma ROSA: I roses, allò que s’esfullaven i així, sí.
CARME: La meva mare com que no tenia ni flors ni d’això ens feia guardar tot l’any els programes del cinema que eren de colors. En feien de paper fi, de paper prim, i ens els feia tallar quan ens castigava, ens feia tallar-los a tires i llavors a quadrets i quan passava res, si en fèiem uns cistellots perquè es clar, tot l’any ja anàvem fent això i quan tothom tirava clavells o tirava de lo que tingués a casa, nosaltres sortíem amb el cistell i els paperets de colors.
Ma ROSA: Ah!! I llavors la custòdia perdó, eh! La custòdia porta uns quants clavells en la custòdia i quan para en els altars en deixa tres o quatre i nosaltres, clar, que som, un, dos, tres cases, no quatre; Fortuny, bueno si quatre cases, Fortuny, Figueres, nosaltres i els de dalt Aragay, quatre. Sempre deixa, com a mínim, quatre clavells i si en porten més hasta inclús més, perquè està clar aquests són més beneïts perquè estaven al costat de la custòdia com a agraïment d’haver estat la custòdia en allà. O sigui que sempre, això sí, sempre ho he anat guardant d’un any per l’altre, mira són... ni supersticions ni no, vale, no podria llençar-los, els cremo, quan tinc els nous, llavors els altres pues els cremo i ja està.
TERESA: Quan hi va haver-hi Mossèn Manel va ser quan va decidir que no hi anaven els nens de comunió perquè va prohibir que les nenes anessin amb vestits de comunió i va durar uns anys que no els deixava fer la comunió si anaven amb vestits de comunió. Havia de ser un vestit blanc, però curt, normal, i llavors no els va deixar, tampoc fa tants anys, no d’això! No els deixava anar, i només hi anaven els homes i van quedar mitja dotzena d’homes i llavors es va tornar a fer que hi tornessin a anar els nens de comunió, que així si hi anaven, és clar, la canalla, hi van els pares i les mares i les iaies i tietes i torna a fer la comunió i va ser em sembla, a llavors quan va dir que farien la missa més tard per això, perquè doncs el folklore del turisme per dir-ho d’alguna manera ja hagués marxat i quedés la gent del poble. I llavors la guerra de clavells, un cop ha passat la processó, que la gent s’enfaden i la canalla disfruten la mar i disfruten perquè t’apedregues i és clar, la roba queda com queda però és igual.
Ma ROSA: I allà a casa, a la placeta i a la carretera, escolta’m!!
TERESA: A tot arreu.

- Les Caramelles, els Cors i la 2a Pasqua.
Ma ROSA: Les Caramelles per Quaresma, bueno per Pasqua, eren molt boniques. Jo parlo, és clar, potser més cap enllà que elles. Hi havia pues tres coros, no?
CARME: El Coro de l'Aliança, que era el del meu sogre i el meu home, el de l'Alhambra i l'Orfeó garriguenc.
Ma ROSA: L'Orfeó que era el de l'Aymerich, i llavors hi havien els lluïsos, que eren els nens i els nens anaven amb camisa blanca, pantalon negre, la faixa vermella i en aquí posada, la corbateta aixís, sí, vermella i llavors la...
CARME: La barretina.
Ma ROSA: He hagut de tancar els ulls per veure el meu germà petit, no? i llavors cantaven cançonetes i passaven, i els grans també cantaven molt bé i llavors aquí a la plaça es feia una trobada...
CARME: Bueno, però dissabte al vespre era quan baixaven el be, baixaven un be per l'Ajuntament, pel balcó de l'Ajuntament i hi havien tots els coros. Un be viu, el baixaven lligat amb unes cordes i el baixaven i...
Ma ROSA: Era el regalo que feia l'Ajuntament en els coros aquests. I llavors els nanos feien un berenar amb el Mossèn i amb els que els hi havien ensenyat, però feien un berenar, eh! Però no, era molt maco i a més a més cançons molt maques i molt ben cantades. Llavors anaven allà a l'Hotel Blancafort, venien allà a la placeta diguéssim, a lo millor es tornaven, un dia venia un, l’altre any venia l’altre, però sempre. Llavors, a mig carrer de Banys, diguéssim, llavors al Passeig, a alguna torre, si hi havia alguna torre que estaven en aquí, com que venien per Setmana Santa, els hi demanaven, els pagaven una limosna, no? una gratitud, vaja, una gratificació i cantaven en el jardí, diguéssim, eh!! Sí, però era de veritat maco, que a mi em sap molt greu perquè cantaven unes cançons... bueno perquè em varen trucar, Ma Rosa...
CARME: El coro de l'Aliança, perquè lo de l'Aymerich és va diluir.
Ma ROSA:... el Bulbena i un, el Castany, que quan em varen veure, que es devien pensar que ja sóc morta, van tindre una alegria, pobrets.
TERESA: Però abans això ho feien el dissabte, lo que era el dissabte Sant, era quan, per Setmana Santa, la gent és clar, celebrava la Setmana Santa. Ara, avui en dia marxes el dijous i clar...
Ma ROSA: Però és que el gall llavors no el mataven, eh! fins la segona Pasqua, eh! La segona Pasqua i llavors aquells bens i se n'anaven a berenar al lloc que fos, feien com una excursió, no? Bueno, el devien dur ja escorxat ja d’aquí, no? i llavors el be aquell a la brasa i així. O sigui que era una festa no solament catòlica sinó de companyerisme i de poble. Tots, uns eren els germans dels uns, els altres els fills dels altres... era maco. Aquestes coses s'han perdut molt, per desgràcia, a mi em sap molt greu.
CARME: No, però el coro de l'Aliança encara va força bé.
Ma ROSA: Sí, però pobrets ja, també com estan, eh!!
CARME: Sí bueno nena, però també hi ha de tot, hi puja també bastant jovent, eh!, bueno jovent...
Ma ROSA: Oh! Aquest any no n’hi havia gaire de jovent, eh!
CARME: No però de 34, 40 anys n’hi ha uns quants també.
Ma ROSA: Bueno clar, també és jovent per nosaltres, sí.
TERESA: És que depèn del jovent, oi? De 18 anys no, però de 60 sí que ja està bé.
CARME: Però escolta’m, van d’això, fan el vol pel poble i a nosaltres allà al carrer ens avisen, ens diuen ara cantarem aquí a la cantonada!!, doncs hi ha una veïna que fa coques i fa talls oi? per tots, galetes, l’altre treu galetes, l’altre treu vi bo de la seva collita i d’això, i ja ens criden als veïns. Però al matí passen a cobrar, al matí passen a fer la recapta, hi ha qui els hi dona un euro, n’hi ha qui els hi dona 10 euros, això va a cadascú. Però ells et truquen a casa i et diuen a la tarda, a tal hora, vindrem a cantar aquí.
Ma ROSA: Això me’n recordo jo ara de quan érem petites nosaltres que això ho fèiem ens els col·legis o ho feies pels barris. Agafaves un cistell i anaves a cantar, a les cases de pagès vull dir...
CARME: Ah, bueno, sí, anar a cantar les caramelles.
Ma ROSA:... que venen les caramelles? No. Vull dir, agafaves un cistell, l’enramaves una miqueta i anaves doncs, és igual, a casa teva, veníem, et trucàvem i cantaves la cançoneta.
CARME: Cantarem o no cantarem?
Ma ROSA: Sí, cantem o no cantem? I cantaves. I igual et donaven dos ous o igual et donaven una poma oi?, anaves omplint el cistell i al vespre era quan cantaven les tres, doncs les dues corals que hi havien, la de l'Aymerich i l’altre a la plaça, però és clar això és feia el dissabte al vespre perquè l’endemà era el diumenge de resurrecció, la gent eren al poble i era una festa que com que també s’ha anat canviant... Però ara els nanos de l’escolania passen a demanar i llavors a les 12 canten a la plaça i al vespre, que jo fa molt temps que no els sento perquè no sóc aquí, però vull dir canten, és clar. Has d’anar allà a sentir-los i és clar, a vegades canten l'Aliança que dius, mare de Déu!! Els lluïsos que ja han fet la col·lecta del matí i abans havien de cantar també la Coral Ariadna que deies, la coral Ariadna no és unes caramelles, ja és una altra cosa i és clar, passen a recollir per fer-se la seva excursió però que no té cap sentit en aquests moments doncs pel poble lo que eren les caramelles d’abans, i és clar, al vespre que cantaven sí, a cada coral els regalava l'Ajuntament un xai. I llavors, individualment, et feien una canya o lo que sigui amb una cistelleta tota adornada, amb serpentines i així, eh!! I un portava la canya, bueno, jo amb el meu germà, ell portava la canya i jo no, jo portava el cistellet, això que dius, no? I anava a les cases més conegudes: cantem o no cantarem? Va, canteu!! I llavors cantàvem una cançoneta i llavors ens posava això, l’obsequi, llavors anaves a una altra i hi ha vegades que deies tenim poca cosa, va anem a aquesta casa, i no sabíem qui eren. Cantem o no cantarem? Foteu el camp que ja n’han passat d’altres!!
TERESA: Però això t’ho muntaves tu a la teva manera?
Ma ROSA: Sí, però era bonic, sí. Ah! bueno, i el que no deixava cantar, bueno, no la recordo, eh!!, la cançó ben exacte, que dèiem (canta):
La mestressa no és bonica,
la minyona encara menys,
sinó em doneu ous a la cistella
que us posin els polls no sé a on,
que us mati les gallines
i que us tregui els polls del cap...
Oi? una cosa així, la mestressa que no ens deixava cantar i llavors corrents tu, escolta’m, marxem!

- Festa del Bosc
Ma ROSA: Bueno, jo m’he apuntat més que res coses que hi havien en aquí a la Garriga, els banys termals, que els portaven a casa per banyar-se les senyores, eh!, enramades de Corpus, la fàbrica de rotllos de pianola que hi havia abans de la perfumeria Blancafort... la festa del bosc...
TERESA: Es feien festes, de lo que han dit, que han parlat del Bosc de Can Terrers, oi?
CARME: Però això del Bosc de Can Terrers era més aviat de la colònia dels senyors, dels veranejants.
Ma ROSA:... i teatre al Bosc de Can Terrers, que això s’havien fet les flors del cicle, però això era en la joventut dels meus pares, eh! A Can Terrers hi havia hagut una... on és ara Can Terrers?
TERESA: Al mateix lloc.
Ma ROSA: Bueno, però no hi ha el bosc, home, no hi és aquell bosc tant, tant enorme que hi havia, oh!! tot el bosc, oh!, tots els arbres centenaris, no, no... I en allà es feien per la primavera....
TERESA: Jocs Florals.
Ma ROSA:... obres de teatre de primavera i en allà, després del pas a nivell del tren, bueno, en allà, s’hi van posar un algo, no sé que, perquè això m’ho han explicat sempre...
TERESA: Un baixador.
Ma ROSA:... jo això no he viscut, que el tren parava perquè venien gent hasta de l’estranger per veure aquestes obres de teatre en plena naturalesa de Can Terrers i era, es veu, jo no recordo el bosc que era una cosa preciosa...
CARME: Però era una festa molt dels veranejants, era, eh!
Ma ROSA: Bueno, però escolta’m, això en el llibre del Blancafort ho posa, eh!...
CARME: Sí, sí.
Ma ROSA:... que hasta inclús d'Alemanya havien vingut, perquè s’havien fet unes obres de teatre precioses i això els meus pares eren joves, eh! però ho recorden, o sigui aquestes coses i aquestes coses també es van perdent clar, el bosc ja es va perdre, ja fa molts anys, clar, era frondós i preciós.
TERESA: Aquell bosc d’allà baix de Can Terrers, al capdavall de la placeta, a les alzines, s’hi havien fet aplecs de sardanes. Vull dir que el bosc continua com el de Malhivern, que cada vegada n’hi ha menos, però...
Ma ROSA: Però el bosc era en allà on hi ha Ca n'Illa diguéssim, tot allò de Ca n'Illa cap a Llerona, tot allò era un bosc, un bosc d’alzines preciós, bueno...
TERESA: Però hi havia el camp d’aviació per això.
Ma ROSA: No, és a Rosanes, és de Rosanes.
TERESA: Sí, si, sí.
Ma ROSA: Que era més de Llerona, com aquell qui diu que de Can Terrers i Can Terrers és que era, que hi havia, hi ha l’ermita encara i la...
CARME: I la torre.
Ma ROSA:... i hi està enterrada la princesa Xixilona, o sigui, sí.

- Final lliure, parlen dels pous calents de la Garriga.
Ma ROSA: L’anècdota que m’he apuntat, però no té res a veure, eh, cuidado, això res. Els banys termals de la Garriga que passava un senyor... bueno el recordo, però no dic...
CARME: En Calls.
Ma ROSA:... que anava amb un carro i portava bótes així d’aquestes de vi, diguéssim, però que es podien portar bé i les anaven a omplir a la font calenta del costat...
CARME: Del pou calent.
Ma ROSA:... del pou calent, es allà, és que bueno, és que també allà a Can Nualart també eren banys, abans.
CARME: Però és que Can Nualart és on hi ha el pou calent!
Ma ROSA: Vale, sí, bueno, doncs omplia aquestes d’això i llavors també llogava unes banyeres, saps d’aquestes de l'oeste? que són així petites i pots assentar-te i així, doncs eren de zenc o no sé de què, que no pesaven, eh, i les portaven a les cases que les havien demanades per poder-se banyar i llavors ja algú, pues anava a l'hotel Blancafort, el termes Victòria, cases que també deixaven banyar, allà a Can Fortuny, hi havia Can Macai, eh, i nosaltres teníem aigua calenta pròpia, bueno en fin, però nosaltres era per nosaltres, eh! Però això sí, tu el recordes aquest en Calls, oi?, del carrer de Cardedeu.
CARME: Sí, del carrer de Cardedeu, anava amb aquelles botetes i mira, anava...
Ma ROSA: Això és una anècdota que explico, eh! que molta gent no ho saben que existeixen.
CARME: Perquè ja no ho han viscut.
Ma ROSA: Perquè ja no ho han viscut.
TERESA: Perquè això que està parlant vostè ara, és d'abans de la guerra, tot això?
CARME: I d'acabada.
Ma ROSA: I d'acabada la guerra. No tothom tenia aigua termal en aquelles èpoques.
TERESA: No, el que passa, que al Balneari Blancafort, el Termes i allà al costat on hi ha la font d'aigua calenta, el pou calent, en allà hi havien que el dissabte hi podies... el divendres et podies anar a banyar, vull dir que acabava de d'allò... Però llavors ho feien que portaven l'aigua a casa, com no té res a veure per dir algo amb lo de l'aigua que quan van començar a haver-hi les màquines de rentar aquí a la Garriga, un senyor, el que té ara els camions Musquera, que té tants camions, vull dir amb un sidecar portava bidons d’aigua i la màquina de rentar. Et deixava la màquina i te l’omplia de l’aigua del pou calent i rentaves i al cap d’una hora i mitja et venia a buscar la rentadora perquè les cases no en tenien de rentadora pròpia i en canvi així podies rentar a màquina i t’estalviaves... i et portava la rentadora, l’aigua del pou calent i la gent hi anaven a buscar...
Ma ROSA: Per posar les mongetes.
TERESA:... exacte, per coure les mongetes, els cigrons, és clar són altres anècdotes de lo que és l’aigua calenta de la Garriga i les cases de pagès.
Ma ROSA: Que no hi ha dret que s’hagi perdut d’aquesta manera.
TERESA: Clar, però vull dir que la gent també han anat fent més pous i l’aigua s’ha anat perdent...
Ma ROSA: Va ser al Blancafort i els Termes, però va ser més el Blancafort que va agafar la veu de tots. Nosaltres hem sigut els últims que hem tingut aigua tèbia fins a última hora i encara en tenim una mica, lo que passa que per arreglar ara les tuberies, perquè s’oxida molt, aquesta aigua calenta oxida molt i vam dir que ja no, i ara sí, volen posar altre vegada aigua calenta però hem de portar llavors les tuberies cap a casa i jo ja dic que no, que ara ja m'està bé sense. Teníem la calefacció i tot que ens anava amb aigua calenta.
Lo que no hi ha dret és allà on han fet el banc, van fer el banc a davant de casa, eh!!, que allà a darrere, tu això no ho recordaràs, que es veia el fum com sortia, escolta, això sí que no hi ha dret, que l'Ajuntament hagués deixat fer el banc i treure aquest pati que hi havia com uns termes romans fiquéssim, eh!! Saps on vull dir-te? Es que fixa’t, és davant de casa, però no sé com es diu mai aquell banc, com que ens el van canviar dos o tres vegades, el nom no me’n recordo. No, Hispano, algo Hispano Santander o no ho sé, bueno algo així, eh, que fa cantonada, vale. Doncs allò era un hort diguéssim, eh, que el tenien a Cal Noixigueres, allò com a hort, eh!, però a darrere d'aquest hort que tu passaves i ho veies i havien com una mica de termes i l'aigua sortia i el fum, pum, pum, pum, i es feia el fum, mira, era allà mateix. Escolta i això no fa gaires anys, eh!!, perquè els meus fills encara ho recorden i això si que no hi ha dret i hi ha vegades ara, van a buscar, que no em deixaven sortir de casa per buscar unes pedres i escolta'm i no podia jo sortir de casa i en canvi això que fa quatre dies, perquè aquest banc, hom, fa temps...
TERESA: Fa menos el Balneari allà al Passeig on sortia el fum de l'aigua calenta del balneari d'allà al Passeig i fa dos anys.
Ma ROSA: On sortia el Balneari?
TERESA: Allà, al començament del Passeig i allà hi havien unes veus, uns pous, que sortia el fum de l'aigua.
Ma ROSA: Però bueno, no eren al mig del poble.
TERESA: És el Passeig, el Passeig és al mig del poble pràcticamant.
CARME: Al començament del Passeig.
Ma ROSA: Jo això veus no ho recordo, que hi ha lo principal de l'aigua calenta de... ah!! vale, però aquesta no, aquesta és que estava allà...
TERESA: Sí, sí, ja els havia vist. Ara aquí van sortint coses...