Nascuda a la Garriga el 25 de febrer de 1929. El seu pare era fill de la Garriga i la seva mare de l’Ametlla. És la tercera de quatre germans. De petita, tots quatre van viure junt amb els seus pares a una torre de la Garriga coneguda com la Carolina, on feien de porters. Després de fer estudis primaris, va realitzar classes al taller d’una modista de la Garriga i uns curs de Tall i Confecció. Ha dedicat tota la seva vida a l’ofici de l’agulla, en un taller a casa seva al carrer Pere Fuster.
Vaig néixer el 25 de febrer de 1929 a la Garriga. El meu pare era fill de la Garriga. A casa seva van ser nou germans, ell era paleta. La meva mare era de l’Ametlla, havia treballat en un petit taller on feien espardenyes, a casa dels seus pares, i quan es va casar es va dedicar a les feines de casa seva. En el moment en què tots dos van contraure matrimoni, el meu pare i la meva mare, van entrar a treballar de porters en una torre situada prop de la via, crec que li deien la “Carolina”. El propietaris eren uns senyors d’aquell temps que venien a l’estiu a la Garriga i que tenien uns porters que tenien cura de la torre tot l’any. Els meus pares es feien càrrec del manteniment de la torre, la neteja de l’interior, el jardí... Ells no vivien dins de la torre, sinó, que tenien una caseta al costat. Un cop casats els meus pares, i treballant a la torre, el meu pare es va anar fent aquesta casa (on hem viscut sempre, carrer Pere Fuster), aprofitava les tardes i els caps de setmana per aixecar-la. Així era la vida del treballador, molt dura. Els meus pares van fer vida durant molt de temps a la caseta de la torre. Abans que els senyors volguessin anar a passar unes setmanes a la torre trucaven per telèfon per avisar. Llavors havíem de tenir-ho tot preparat per quan arribessin. Primer arribava una part del servei a la torre per preparar les habitacions i el menjar, i després venien els senyors. Aquesta feina era molt normal entre la gent de la Garriga, ja que podies tenir una casa de franc i et solucionava el problema de l’habitatge. Els meus pares van fer aquesta feina en tres torres diferents de la Garriga. Jo tinc molts pocs records, era petita, tot el que se és perquè la meva mare m’ho ha explicat.
A casa hem sigut quatre germans, el meu germà gran i la meva germana eren els que ajudaven als meus pares a escombrar el jardí i netejar la torre. Quan ens vam traslladar a la casa del carrer Pere Fuster jo tenia tres anys. En aquell temps, el treballador un cop plegava de la seva jornada laboral, havia de continuar treballant en altres coses. A casa teníem un hort que l’utilitzàvem per poder anar passant, ja que amb el sou que entrava a casa no teníem prou per viure, era la forma de poder completar els àpats amb les quatre verdures i llegums que en trèiem.
Quan els meus pares van deixar la feina a la torre, el meu pare va començar a treballar de paleta. En aquells temps els treballadors no tenien assegurances de feina. Si un dia no podien treballar perquè plovia, per exemple, aquell dia no el cobraven. Per això, molts dies treballaven sota la pluja.
Els primers records que tinc de la meva infantesa són a partir dels set anys. Són de quan va esclatar la Guerra. Jo recordo la por que tenia als bombardeigs. Poc abans de què comencés la Guerra va morir el meu pare, tenia 47 anys. Va ser una situació molt difícil, la meva mare viuda i els quatre germans érem molt petits. El meu germà petit tenia tres anys i jo tenia set. S’havia de tirar endavant la casa sense el cap d’ella. Els anys de la Guerra van ser molts durs, però encara ho van ser pitjors els de la postguerra.
Jo vaig començar anar a escola a un parvulari de la Garriga, que no me’n recordo com es deia. El que tinc més present és l’escola de les Monges Franciscanes –ara ja no tenen escola, únicament residència- del carrer Cardedeu. La meva mare no em volia fer anar als col·legis de l’Ajuntament –els hi dèiem les Escoles Nacionals-. El motiu era que al no ser religiós tenia por que aprengués coses dolentes. Després s’ha vist que no passava res, moltes amigues meves han anat allà i són la mar de normals. Al ser viuda la meva mare tenia molts pocs diners i no em podia pagar l’educació. A més, jo he tingut el problema que m’ha costat molt d’aprendre les coses de l’escola. A més, les monges eren unes persones que no tenien gens de paciència. Cap d’elles tenia la formació de mestra, però totes ho feien... aquell temps devia estar permès... no ho sé. Jo sempre era l'última de la classe. Les monges m’anomenaven “la burra de la Costa”, em tenien una mica creuada per ser l'ltima de la classe. Quan la meva mare es va assabentar, em va treure i em va buscar un mestre per anar a hores. A més, la meva mare tampoc podia pagar els rebuts. Guardo un record desagradable de les monges, suposo perquè no em vaig sentir ben tractada per elles.
De la República i la Guerra conservo molts pocs records. Van ser anys de molta gana. Darrera de casa teníem un hortet que ens ajudava molt. La meva mare va acabar de plantar una vinya que havia començat el meu pare. Vam tenir molta sort d’aquest hort. La pobre mare es va haver de fer càrrec de fer-lo anar amb l’ajuda d’un home que venia a ajudar-la a moure la terra. Gràcies al raïm que donaven les vinyes que havia acabat de plantar la mare, podíem canviar-lo. Per exemple, si ens havíem de canviar les sabates, les canviàvem pel raïm. En comptes de pagar amb diners, que no teníem, pagàvem amb raïm. Havíem arribat a pagar el lloguer del terreny que tenim darrera de casa amb el raïm. També plantàvem patates. Ens menjàvem també les pells, les bullíem perquè entressin una mica millor. Tot i això, era immenjable!
Als Reis els hi demanàvem un pa de dos quilos, que sempre ens el portaven! La meva germana l’anava a buscar al Forn del Sol. Això eren per a nosaltres els Reis. Quan li dèiem a la mare que a un altre nen del poble li havien portat una bicicleta, ens feia veure que a nosaltres no ens la podien portar. Quan ets petit et preguntes perquè als altres nens els hi porten bicicletes i a mi no...
Un dels fets que tinc més gravat de l’època de la Guerra Civil és el d’un foc molt gran que van fer a la Plaça i la imatge de com cremaven en una pila totes les figures de sants del poble. La meva mare era bastant d’anar a l’església, era creient. Junt amb el meu pare, ens portaven als meus germans i a mi a missa. La mare em va explicar que un dia van venir a buscar al meu pare i que el volien matar per anar a missa. La meva mare els hi va dir que feia mig any que el meu pare havia mort (era la veritat) i van marxar. Havia sentit a dir que s’emportaven a molta gent i els mataven a la carretera, però jo no vaig arribar a veure res.
Del bombardeig conservo algun record. Nosaltres estàvem a casa, va caure una bomba no molt lluny d’on som ara. El refugi ens quedava molt lluny –estava a l’estació-, per això quan hi havia algun bombardeig ens amagàvem al galliner que teníem a l’eixida de casa.
De l’entrada de les tropes de Franco a la Garriga ja me’n recordo més. Estàvem dinant a casa i escoltàvem que passava molta gent per la carretera, sobretot soldats amb la bandera espanyola. Nosaltres no sabíem res, vam veure de seguida que eren les tropes de Franco. Ens vam quedar sense saber que fer. Llavors hi va haver una gran concentració a la Plaça. Els soldats es van allotjar a la fàbrica del Gas –que estava davant de la benzinera de la carretera- allà hi feien el foc, el ranxo,... Es va passar, gairebé, més gana quan van arribar ells que no pas quan hi havia la Guerra. A banda d’això, no vam trobar moltes més diferències al dia a dia. Jo no recordo que hi haguessin represàlies de gent vinculada a la República, potser la meva germana, que era més gran, s’hagués recordat d’alguna cosa. Recordo els soldats que sempre els hi deien coses a les noies. Hi havia un que venia sempre a fer la xerradeta al cosidor. Els soldats es queixaven que no hi havia noies per la Garriga. Que quan sortien de treballar, anaven a cosir. Ells passejaven per veure noies i parlar amb elles. Molts d’ells es van quedar a viure a la Garriga.
Encara que estava prohibit, no vam deixar mai de parlar en català. L'única cosa, que depèn a qui i sinó el coneixies hi parlaves en castellà. També algunes persones del poble que eren de Falange també els hi parlaves en castellà.
La meva germana va treballar durant la Guerra a la fàbrica tèxtil Oris. Era la que portava els cèntims a casa. Per fer alguns diners més vam començar a llogar una habitació a un matrimoni de bascos, que buscava pis per la Garriga. Després vam tenir una senyora francesa. Quan va entrar Franco, vam tenir un dels “moros” a casa a dormir –que es va portar molt correcte sempre- per poder treure alguns diners. Entrava, saludava i s’anava a la seva habitació. Això van ser uns cèntims que ens van ajudar molt. Així vam passar molt de temps. Fins que jo vaig tenir uns disset anys i vaig començar a treballar. Amigues de la meva mare li deien que em posés a servir en alguna cosa, però com em veia tan petita i tan poca cosa, no ho va voler fer. El primer sou que vaig tenir va ser el que em va donar la modista on anava cosir. Eren 10 pessetes cada setmana.
Al principi de la postguerra havíem d’anar a menjar als menjadors dels Serveis Socials que hi havien davant del Patronat. No m’agradava el menjar, per això estava tan prima. Al Joan –el meu germà petit- li agradava més, s’ho menjava tot. També havíem de fer ús de les targes de racionament, per tenir oli o pa. Els primes anys d’estar Franco la convivència era dura. Van sortir molta gent de dretes que no ho haguéssim pensat mai que ho fossin tant. La meva germana i jo vam estar molt vinculades a l’Acció Catòlica, també érem del cor de Filles de Maria. Feien reunions cada setmana, però jo no hi podia anar perquè la modista amb la que treballava em deia que hi havia molta feina. Hi havien noies que ensenyaven catequesi a la tarda. Si anàvem, ens donaven una entrada per poder anar al cinema al Patronat, que era l'única distracció que teníem en aquell temps. La persona que portava el cor de les Filles de Maria era el Josep Planas, que era un xicot que sabia música. Els nois i les noies estaven separats, les reunions es feien separades. Al local del Patronat, que llavors era de la Parròquia es feia teatre. Els nois i les noies no podien actuar junts. Per això, a vegades a algun noi li tocava disfressar-se, de noia, i al revés, alguna noia fer de noi. Als últims anys del franquisme s’havia fet alguna obra tots junts. Jo hi vaig créixer, igual que molts de la meva edat, al Patronat.
Al final del franquisme semblava que les coses milloraven una mica, però molt lentament. La situació s’anava normalitzant. Quan va morir Franco no ens refiàvem molt que les coses canviessin molt, no confiàvem en la política. De les primeres eleccions me’n recordo, el meu germà Joan em va dir que votés en blanc. La persona que em va agafar la papereta era un de molt franquista d’aquí la Garriga, com que li donava pel cantó que no es veia, la va girar i en veure que estava en blanc em va clavar una mirada... Tot això de les votacions era una cosa nova per mi.
El meu germà gran va tornar molt canviat de la Guerra. Comptàvem amb ell perquè ens ajudés a casa. Però ens va dir que no volia treballar-hi, ens va sobtar molt! Es va fer viatjant i va tornar a marxar de casa.
El fet és, que com ja des de petita tenia més traça en cosir que no pas amb els llibres, vaig començar a dedicar-me a cosir i anar unes hores a col·legi. Ara tota la roba es troba feta a les botigues, abans no, s’havia de fer a mida. Per això hi havien moltes més dones que no pas ara que sabien fer anar el fil i l’agulla. De petites a totes ens ensenyaven les coses bàsiques per no haver de dependre de cap cosidor. D’aquesta manera ens podíem fer la nostra pròpia roba. El que passa és que algunes, com va ser el meu cas, continuàvem l’ofici per tal de poder-nos guanyar la vida d’això. Quan vaig aprendre el “corte” vaig començar a treballar a casa, des de llavors m’he dedicat sempre a fer de modista. Va ser quan tenia vint anys que em vaig muntar un petit cosidor a casa. Tenia noies que venien a aprendre a casa. El problema que amb elles a casa no podia avançar feina, per això vaig acabant no tenint. L’avantatge de treballar a casa és que t’ho combines com vols, pots fer les feines de casa a primera hora i després les del cosidor, o al revés. Abans a la Garriga hi havien molts cosidors, però com que ara les noies ja no hi van els cosidors estan desapareixent. La roba ja es fa d’una manera totalment industrial, la gent va cada cop menys als cosidors i als/les modistes. Jo cada cop tinc menys feina.
El meu germà gran li va tocar marxar al Servei en temps dels Rojos. El va agafar en el moment en què va esclatar la guerra. Allà el van ferir, i com que la bala li va entrar per l’esquena, li van dir que se l’havia provocat i que per això era un traïdor. La veritat és que com estava en primera fila era molt normal que fos un dels primers en rebre, fos d’on fos. A més, al marxar la mare li va donar una creu cristiana, i com que els Rojos en això no hi creien, el van empresonar. Hi va ser fins al final de la Guerra, quan els Rojos es van retirar ell es va poder escapar. Va ser per la zona de l’Ebre, la gent omplia les barques per escapar-se, ell va haver de creuar el riu agafat d’una tot procurant de no ofegar-se.
Com que el meu germà estava a la Guerra, la mare no va poder rebre gaires ajuts d’ell. Es va haver de recolzar en la meva germana gran. Jo, per aquell temps, deuria tenir uns 8 ó 9 anys, i el meu germà petit quatre menys que jo. Nosaltres no podíem ajudar gaire a casa.
El meu germà petit va marxar al Seminari, primer va estudiar a la Conreria i després al seminari de Barcelona. La meva mare era molt feliç que anés al Seminari. Va continuar estudiant sociologia. Va estar compromès en diferents moviments progressistes de l’església, va ser un dels capellans qui li va tocar correr davant dels “grisos”, la policia el vigilava molt, va ser una mica “revolucionari”. A mi sempre m’ha agradat la forma de pensar d’ell: no acceptar les coses de la Dictadura. Als estius també ens ajudava: donava classes als fills dels senyors que venien d’estiueig.
Primer vaig anar al cosidor de la Lola Oliver, llavors tenia deu anys. Allà vaig aprendre les coses bàsiques, com agafar l’agulla, els primers punts... Com que anava una mica avançada, vaig anar al cosidor de l’Assumpció Carreras, ja era més gran, tenia catorze anys. Allà vaig progressar més. Al divuit anys la meva mare em volia fer posar de modista. Jo li vaig dir què no! “I per què no?” em va dir ella. La raó era que jo en aquell moment encara no em veia amb cor de fer tot un vestit. Jo encara no sabia tallar, i em feia por tenir que fer-ho jo tota sola, sense ningú al costat meu. Per això la mare em va fer anar a “corte y confección” a la casa de la senyora Samsó. Feia dues hores, dos o tres cops a la setmana, i així vaig aprendre a tallar. També vaig aprendre a treballar el dos tipus de roba que hi han: la blanca i la de color. La primera és roba com camises de dormir, la roba íntima, llençols, els brodats de les tovalloles, en fi, tot aquest tipus de roba. La de color, és tota la resta, la de vestir. Jo vaig agafar la de color, m’agradava més. Depenent de quin tipus de roba volies treballar, anaves a un cosidor o a un altre per aprendre.
Des del primer dia fèiem anar la màquina de cosir. A diferència d’ara, abans no hi havia motor a les màquines, s’havia de pedalar, tot era més lent. Ara és més tipus confecció. Però jo cuso com abans: tallo, provo, rectifico, torno a provar... ara tot va per confecció. Tot això s’està perdent. L’altre dia vaig llegir que l’últim sastre que hi havia a Granollers va tancar.
Per Santa Llúcia fèiem festa grossa totes les modistes. Aquesta Verge és la nostra patrona, la de les cosidores, el 13 de desembre. Tots els cosidors feien festa, cap obria. Al matí es feia l’ofici, era una cerimònia especial dedicada a Santa Llúcia. Després de l’ofici, anàvem a fer el vermut, i per la tarda es feia el ball. Tots els actes d’aquell dia l’organitzaven tres noies modistes de la Garriga. Algunes de les modistes de la Garriga anaven a Barcelona, on hi havien molts estudiants, i es passejava per diferents carrers del centre.