Principals temes tractats:
- Gent amagada durant la Guerra Civil.
- Relació d’alguns garriguencs assassinats pel Comitè.
- Les represàlies contra gent d’esquerres després de la guerra.
- La vinculació a Acció Catòlica.
- La influència de l’Església sobre el pensament personal.
- La festa de la guardiola.
Va néixer a can Partegàs (“vora ca l’Espinasa”). Els seus pares es deien Ramon Partegàs Forcada i Carme Mompart Flaqué. La casa on viu actualment és can Felip Basset (és el nom del seu marit, que treballava a la fàbrica de la perfumeria de la “Blavi”, que ara ja no existeix). A l’acabar la guerra, i “com que hi havia molta crisi”, va anar a servir a Barcelona. Després d’uns vuit mesos, va treballar a la “fàbrica de les tovalloles”, on s’hi va estar durant cinc anys. Va anar a l’escola fins als 13 anys, primer a la Nacional, “que era per la gent més aviat pobra de la Garriga”, i després la meva mare va decidir portar-los a “les monges” (“la mare, pobra dona, va anar a rentar a una casa per poder-nos pagar l’escola a les monges”, explica). A les monges van anar-hi uns dos anys, perquè després ja va esclatar la guerra. Tenia quatre germans –ara tots són morts– i ella era la petita. Es deien Josep, Julià, Lola –que va morir amb la guerra–, i Rosa. Els seus pares vivien en una casa petita, “de pagès, de misèria”.
- La feina
Me’n van passar tantes a la casa on vaig servir, que al cap de vuit o nou mesos ja vaig tornar cap aquí i me’n vaig anar a treballar a la fàbrica de les tovalloles. A la fàbrica hi vaig treballar cinc anys. Llavors em vaig casar i ja no vaig anar a treballar més. El meu home feia de paleta a hores i va treballar a la fàbrica de la perfumeria. El seu pare era porter de la fàbrica, de la perfumeria, i quan van haver de menester un treballador, hi va anar a treballar ell; feia el sabó de la perfumeria i “remiendos” a la fàbrica. Feien el sabó Blancafort.
El meu germà gran feia de pagès, i el segon feia de carreter, arreglant carros, a l’Ametlla. La meva germana gran, que en temps de la guerra va morir, feia de minyona a Barcelona. L’altra germana i jo, com que érem petites, ajudàvem el pare a fer de pagès. Quan els hi convenia havíem d’anar a fer patates, a collir patates, a regar els enciams...i teníem vuit o nou anys.
A casa, a pagès, tenien hort, collien bròquil, que l’enviaven a Vic, amb el mosen. Ell venia a carregar i la meva germana i jo havíem d’anar a donar els bròquils. Teníem conills i gallines, bestiar gros no en teníem. El dijous el pare anava a mercat, a Granollers, a vendre els conills, algun pollastre. A Vic el pare també hi portava figues.
- La República
Me’n recordo que ho deien... ”oh, ja ha vingut la República!”. I jo no sabia què era. En vaig sentir a parlar a casa meva. Deien que el rei havia hagut de marxar... Com que vivíem a pagès i lluny, a la plaça no hi anàvem, només a missa i a “col·legit” i para de contar.
- La guerra
Durant la guerra la Lola, la meva germana es va fer arrencar uns queixals del seny. Llavors no hi havia antibiòtic ni hi havia res, va agafar una infecció i en 15 dies es va morir.
Dos anys abans de la guerra, a l’estiu, jo anava a una casa, al Passeig, que en deien a can València, que encara existeix. Aquella gent eren pagesos i tenien una horta molt maca. La dona anava a buscar la verdura i la venia a can València. Jo a l’estiu, quan no tenia col·legi, vaig anar a ajudar a la dona. Em va ensenyar de fer llits, de fer croquetes, d’escombrar i d’arreglar la botiga. Jo tenia 12 anys. L’any següent hi vaig tornar. I llavors pel juliol va esclatar la guerra. I sí que ho vaig veure una mica, perquè per allà tots els senyors van marxar. Com que estava al Passeig ho vaig veure. Passava l’auto del Comitè pel Passeig i tothom tenia por.
Des de can Partegàs vèiem l’església com es cremava. I les ordres que van posar, que tothom havia de portar les imatges i les coses religioses a la plaça. A casa n’hi vam portar algunes, però no totes.
No sé si dir-ho... a Can València, que jo hi anava, la dona, que es deia Maria i ja és morta, em va donar un nen Jesús perquè l’amaguéssim a casa meva. I a casa meva estàvem una mica fitxats, perquè anàvem a missa, no perquè tinguéssim diners. Els meus germans eren de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i eren d’església. Abans aquí a la Garriga hi havia tres partits, o més ben dit, tres locals: l’Alhambra, can Xic Corder i el Patronat. Els de can Xic Corder eren d’esquerres, els de l’Alhambra eren de dretes i els del Patronat eren de missa. I els de casa eren de missa, no eren de cap més, i més aviat eren de dretes.
Doncs aquest nen Jesús me’l va donar aquella bona dona perquè l’amaguéssim. A casa meva “inclús” el meu germà s’havia anat a amagar, ell no tenia por, però tenia un amic, que es deia Calls, que aquí encara té família i ben rica. Era el barber i eren molt amics. I aquest amic seu sí que tenia por, perquè era de casa bona, com que els mataven perquè eren de casa bona. Aquest venia amb el meu germà i se n’anaven a dormir a una torre del Passeig, on servia la meva germana. Era la torre del senyor Poch. La senyora Poch era argentina i aquesta casa va estar protegida pel consolat argentí. I ja hi havia un “lletrero” que deia que estava protegida. Allà ningú hi va entrar. Els del Comitè, els revolucionaris, entraven per les torres i s’emportaven el que volien. Després havien d’anar a la guerra, i en comptes d’anar-hi, van venir a amagar-se a casa i no van anar a la guerra fins al final. A l’últim es van haver de presentar perquè com que no constaven enlloc... “Inclús” van estar amagats amb un amic seu de Rubí. A casa meva, una casa que era com una barraqueta, hi havia tres homes amagats en temps de la guerra.
La meva mare va amagar el nen Jesús dins d’una gàbia de conills. Aquell Jesús es va quedar com la mare de Déu de Montserrat, una mica negre. Acabada la guerra aquesta bona dona me’l va demanar. I no li vam voler tornar. Això potser vam fer mal fet. I ara aquest nen Jesús se’l va quedar la meva germana a Rubí.
A nosaltres no ens van empipar els del Comitè. Però és clar, teníem els meus germans amagats. Enmig de la guerra es va morir la meva germana i va venir molta gent. Llavors pel poble van fer córrer que havien vist els meus germans amagats. Llavors el que van fer els meus pares...els meus germans van anar-se a amagar a Marata. Primer a ca l’Esparnac, però com que passaven molts soldats van agafar por. Després van anar a una altra casa, amb una gent que no els coneixien de res ni eren de família; hi van tenir tres homes allà. El meu pare, cada dissabte, agafava el menjar que podia i cap a Marata. A la nit, camps a través, a portar menjar a aquests tres homes. La meva germana i jo ens vam quedar a ajudar els pares.
Al final de la guerra encara ens va venir un altre amagat a casa. I aquest sí que era important, ja és mort. Era el director del Gas Natural, en Pere Duran Farell, però aquest no se’n va “enrecordar”. El perseguien. El seu pare era amo de can Plantada de l’Ametlla. Al final de la guerra, “poder” va estar tres setmanes o un mes a casa meva. Inclús ens va fer un vers: “amb la Rosa (que és la meva germana) i el parxís, i amb els escacs la Maria, passàvem tot criticant alguns veïns del voltant, bones estones del dia. Com que de tot parlàvem amb la nostra criticada, un a un va desfilant tot el més espaterrant. Primer la tia soltera, que la pintem tal com era (era una tia soltera d’ell, era molt savi, eh, aquest noi, encara guardo els versos), en totes les variants, des de lo xic a lo gran. Després parlem d’en “Perruca” (que encara existeix, un veí). Llavors venia un que li dèiem en Bartomeu, que era l’avi de la Núria Partegàs...”oh Bartomeu del meu cor, quan anaves al teu hort, a cavar per fer patates, t’hauria donat quatre nates, perquè a l’entrar al matí feies soroll de sabates, i parlant d’aquí i d’allà sempre em feies despertar el meu sobresaltat cor, pensava que algú em buscava, si palpitava tant fort, era l’amo del meu cor, i si em venia pipi, aguantant-me’l vaig patir bastant més del que us pensàveu”). També diu: “després resem el rosari, amb més o menys atenció, la Carme (la meva mare) té devoció, alguns badalls fa la Rosa, i en Pere, si bé no gosa, en faria encara més. En Ramon, devot, resava, però la Maria (que era jo) pesava les figues del seu paner” (perquè jo sempre m’adormia).
- El bombardeig
Jo era a casa meva, però al costat de casa va venir una senyora que el seu marit era aviador. A Rosanes hi havia un camp d’aviació i van venir aviadors. Hi havia un aviador que va portar la dona i un nen. I aquesta dona primer va anar a una casa que en dèiem cal Comère, que ara ja és a terra. Com que era una casa molt gran i tenia por va venir a viure al costat de casa meva. Perquè jo anava a aguantar en Carles, el nen d’aquest aviador. El dia que van bombardejar jo estava amb la dona, la seva mare i el nen. Elles ja havien estat en altres bombardejos, perquè seguien el marit. Ens vam posar amb uns crits quan vam veure que queien bombes, que jo em vaig quedar acollonida. Les dones cridant, el nen plorant, la casa que tremolava... Una por, però no va passar res. Al refugi no hi havia anat mai.
- El Comitè
No és que els conegués gaire perquè tots eren més grans que jo, però en sentia a parlar, en Mala Cara, en Peixexet, en Sagrera, el de cal Bord. Més aviat en sentia a parlar a casa meva. Quan la gent del Comitè matava la gent... sí, se sabia, però a casa meva no arribaven gaire aquestes notícies.
Vaig sentir parlar d’un senyor, que es deia Boixaderas, que vivia a l’hotel. Aquest el van agafar els del Comitè. Ells els hi va dir: “us ho donaré tot, però no em mateu”. Però el van matar. També van anar a buscar el Corrons, el doctor Vich, que el van anar a buscar a Barcelona, un vicari que havia estat aquí la Garriga que es deia mossèn Cauce, que també el van matar. Dels que anaven a missa en van matar molts: el senyor del Petit Cicle, el senyor Planas, que en deien, aquest que ara té la lavanderia, el de la farmàcia, en Ferrandis. Aquest senyor Planas era molt de missa. També en van matar un que es deia Guanyabens, que de missa em sembla que no n’era gaire, però tenia diners.
Els del Comitè feien més aviat por. El meu pare deia... si venen, perquè teníem por perquè anàvem a missa, “jo agafaré la forca i els enforquillaré, ells em mataran però jo moriré matant”. Però no van venir, a casa no van venir.
“Inclús” a ca l’Espinasa, que també érem veïns, havia vingut un capellà a dir-nos missa d’amagat. Havia vingut mossèn Anton, que era rector d’aquí la Garriga. I a nosaltres ens feia una gràcia! Perquè dèiem, “goita”, hem d’anar a missa, a ca l’Espinasa, però com que era a la vora de can Partegàs, en marxàvem d’un a un. Perquè aquí els únics que anaven a missa eren els de ca l’Espinasa i can Partegàs. Tots els altres... no eren mala gent, però no hi creien o no anaven a missa o eren d’esquerres. I és clar, a nosaltres ja ens havien inculcat que els d’esquerres eren els dolents i els que anàvem a missa érem els bons. Ara ja he canviat d’idea.
Al final de la guerra des de can Partegàs vèiem la carretera de l’Ametlla i anava “aixís” de gent. Tothom marxava. Al final de la guerra es van venir a instal·lar soldats, una nit, al pati de can Partegàs.
A casa meva va venir molta gent a refugiar-se, però era gent que tenia por de les bombes. Hi havia un senyor que era metge, aquí a la carretera de l’Ametlla, i com que casa meva era una casa com una barraca, va venir el metge, la seva dona, la minyona i els néts. Érem ple “aixís” a casa meva, perquè tothom tenia por que caiguessin bombes a les cases grans. Va ser poc, un parell o tres de nits.
Que la guerra s’acabava ho vam saber perquè vam quedar aquí amb un silenci sepulcral. Després d’haver vist que marxava tanta gent, que passaven soldats, que a casa meva s’hi van estar potser unes hores al pati els soldats... L’endemà ens llevem, i, quin silenci, “aquí passa algo”. Amb la senyora de l’aviador volíem anar fins a can Nualart o a can Terrers a veure què passava, però a casa meva no ens hi van deixar anar, perquè ja al final de la guerra, per aquí vora la Sínia, van matar un home. A la nit els veïns van sentir tiros i l’endemà hi havia un home mort, aquí vora les Forneres de can Nualart, en deien. I nosaltres el vam anar a veure, encara sembla que el vegi aquell home mort, jo era joveneta.
La senyora de l’aviador ja va veure soldats per la carretera, perquè des de can Partegàs vèiem la carretera. “Seran dels nacionals o no?” Tots allà mirant i ens hi vam anar acostant. La minyona d’aquell metge que també estava refugiat a casa, aquella minyona, que es deia Júlia, va veure un del “pueblo” amb els soldats. I va anar allà i s’hi va abraçar. Em vaig esgarrifar.
Acabada la guerra vaig haver d’anar a servir, després vaig tornar i vaig anar a la fàbrica.
Del discurs dels vencedors... me’n recordo que érem allà a la plaça, i va sortir l’Olivé al balcó de can Planas o de can Guardis. Aquell va fer la gran arenga. Però a casa meva no ens va resultar gens. Perquè quan va entrar en Franco va entrar amb moros. A casa van venir uns moros amb els cavalls que es menjaven el menjar del bestiar. El meu pare els va fotre crits, però ells van fer com que no l’entenien. Oh! I hi va haver moros que es van aprofitar de dones, almenys ho deien, jo... A casa la senyora de l’aviador li van entrar els moros i se li van endur tot el que van poder.
- Vencedora o vençuda?
Home, semblava que ens havien alliberat. En temps dels rojos mataven la gent, cremaven esglésies. De moment ens va fer il·lusió. A casa meva, els meus germans havien estat amagats. Hi havia una veïna, la sogra d’en Guardis (la mare de la Teresa Guardis) i per aquella tot era en Franco. Però és clar, quan els meus germans van tornar dels camps de concentració, jo els vaig veure canviats. I llavors van anar dient, “sí, “goita”, fan això als catalans...”.
- Exiliats
Un que va marxar va ser aquest en Sagrera. Era del Comitè. Quan va poder va tornar. Ara no sé si és mort. Quan va morir en Franco molts van poder tornar. També va marxar un que es deia Mañosa, però aquell no sé perquè va marxar, no sé si anava amb el Comitè. Aquest en Mala Cara, que li deien en Flor de Lis, no sé si va marxar, però en canvi té fills aquí. De dones també va marxar gent. De dones... tu coneixes la Neus Miró, que està a l’ambulatori? Doncs una tia d’aquestes, encara hi és a l’exili. No sé perquè va marxar, devia marxar perquè va voler. Era més aviat d’esquerres, sí. Abans de la guerra, era això, hi havia els d’esquerres, els de dretes i els de l’església. I els d’esquerres eren els dolents, i això, ens ho inculcaven eh, l’ambient, i una mica també a casa meva, perquè a la carretera de l’Ametlla no hi anava ningú a missa, tots eren d’esquerres. Però no és que fossin mala gent, però eren d’esquerres, i ja semblava que havien de ser dolents.
- Franquisme
Al principi de la postguerra anàvem amb racionament. Gana, gana, no en vam passar, perquè a casa meva més o menys fèiem de pagès, però és clar, havies de menjar farinetes. No hi havia pa, et donaven un pa de blat de moro. També faltava el sucre, el cafè...Ho vam passar malament, però tot i amb això, encara no sé com amb el meu home ens vam casar, l’any 46. Encara anàvem amb racionament quan ens vam casar.
Vaig tenir bessonada, i com que van néixer a Barcelona, tenien el racionament a Barcelona. I un que em va quedar en un llit, eh. Jo tenia l’RH negatiu i el va perjudicar, va produir-li com una hemorràgia cerebral. També vaig tenir una nena. Quan jo tenia els dos bessons, aquí la Garriga va venir en Franco, a inaugurar no sé què. Jo volia anar amb els bessons a veure’l, que anàvem amb cotxet. I el meu home no el podia veure ni en pintura a en Franco. Perquè el meu home va haver d’anar a la guerra, i acabada la guerra, encara llavors va haver de fer la mili. I si va anar a la guerra que tenia 18 anys, en va sortir que en tenia 24. En Franco li va fer fer la mili tres anys. I això ell no li va perdonar mai. Però jo aquell dia no el vaig arribar a anar a veure en Franco, vam anar al carrer, que hi havia molta gent.
De moment jo no em vaig sentir cohibida amb el franquisme, però anaves a missa, i te la feien en castellà, si havies d’anar a l’Ajuntament, també. Ara, jo me’n recordo que una vegada vaig haver d’anar a demanar un salconduït, per anar a Barcelona, i me’l van fer i jo vaig parlar en català a l’Ajuntament i em van atendre.
Aquest en Josep Olivé, que també en va fer alguna...aquest es cuidava del sindicat. Jo hi havia anat i parlava català, eh, que molts deien que t’obligaven. Únicament era allà a missa, que els sermons te’ls feien en castellà. Però és clar, llavors van començar a venir molts castellans i ens van envaïr.
Sí que hi va haver represàlies després de la guerra. Un oncle del meu home, en Pere Figueras, el van matar perquè era d’esquerres. Era de la Garriga i encara hi té família. Se’l van endur i el van afusellar. El seu fill, el gran, havia sigut molt d’esquerres, però abans de la guerra va tenir un accident aquí al “cruce” i es va morir. I va venir en Macià a “enterro”, perquè eren molt esquerrans. En Macià havia estat aquí la Garriga d’estiuejant. Diuen que entre febrer i març en van matar 17 de la Garriga que eren d’esquerres. Aquest en Pere Figueras tenia una noia, que també va anar a saquejar torres, però de matar res. Es veu que en Benzekry no ha trobat cap nota que digués que aquest home l’havien matat, però sí, el van matar, com que no va marxar, no va tenir por.
Hi havia la Joventut de Falange. Els de Falange feien coses a l’Alhambra. Una vegada hi havia anat a veure una cosa que van fer, però jo no era de Falange, no, no hem van enredar mai. Els de can Planas, en Forcada... eren de dretes, més aviat els rics. Els pobres ja teníem prou feina a guanyar-nos la vida. Quan feien la processó de Corpus sortien els militars, hi anaven els guàrdies civils.
Llavors va semblar que en Franco ens havia alliberat, però els meus germans ja van veure que havia sigut una estafa. Però és clar, no hi havia els mitjans de comunicació que hi ha ara. I jo, adulta, em sembla que no ho vaig ser fins que vaig ser vella, perquè no et deixaven assabentar de res, ni de política. Alguna vegada a casa meva sentia que en parlaven de política. Me’n recordo que una vegada que jo era a Barcelona, vam anar a veure l’Azaña, que va venir a Barcelona. Aquell cosí del meu pare ens va portar a veure l’Azaña, però jo no sabia ni qui era. Però no estaven massa “empoliticats” a casa. Se’n parlava una mica però ja està. Aquí a pagès, i pobres, no vam estar massa involucrats en el que passava al poble.
- L’església
A missa hi anàvem cada diumenge, i tant, allò no podia fallar. Saps què feia la mare, pobra dona, perquè anéssim a missa? Quan sortíem de missa primera, a les set del matí, anàvem a can Mario i ens comprava una “ensiamada”. Però si no anàvem a missa no hi havia “ensiamada”. Així és que ja ens espavilàvem.
El mes de Maria, pel maig, la mare ens feia anar a passar el rosari. Com que vivíem a pagès i érem petites, hi havia els de can Met Sidru, que eren uns veïns, que tenien una lleteria vora l’església. Quan sortíem del mes de Maria anàvem a can Met Sidru i baixàvem amb les noies d’allà. Elles baixaven de vendre la llet i nosaltres de l’església.
El meu pare era només de missa, a missa i al Patronat. Ell vigilava que la canalla no fes disbarats al Patronat i si no els nanos no feien bondat els treia. I anava a cantar a l’església, però no cantava a la capella de música. Amb quatre més cantaven a ofici. Quan hi havia l’ofici bo, o l’ofici solemne, cantava la capella de música. El meu pare sempre es posava a la vora de l’altar de la mare de Déu de la Salut, però de salut, pobre pare, no va estar massa de sort.
Amb l’Acció Catòlica m’hi vaig tornar a enrotllar després de la guerra. Abans era la Federació de Joves Cristians: els nois petits eren avantguardistes; els grans, la Federació de Joves Cristians; i les noies érem aspirants. Encara me’n recordo de la cançó que cantàvem. “Sota el plec de la blanca bandera, que ens és guia, exemple i escut, tot cantant proclamem la nostra creient joventut, volem ser ben fortes davant la feblesa, volem ser ben pures davant la impuresa, pel goig i pel deure d’exempleritat, de l’alta doctrina del sant Evangeli...”.
Jo no em vaig sentir ni alliberada ni oprimida (amb el franquisme), perquè llavors vaig anar a Acció Catòlica, i allà hi havia un capellà, mossèn Vilar, que ens feia uns cercles d’estudi. Aquell home estava malalt, tenia ofec, però ens feia uns cercles d’estudis que encara ara... Ho feia en català. Una cosa que va explicar va ser de la pitonissa de Delfos, era com una deesa, que anaven molts allà a preguntar-li el seu destí. Hi va anar un que havia d’anar a la guerra, i li va preguntar a aquesta pitonissa per això. I la pitonissa li va dir: “aniràs a la guerra i tornaràs no moriràs”, però molt de pressa. Depèn de com ho diguis, canvia. “Goita” sí és diferent, ens va dir el mossèn. I això em va quedar tant a la memòria.
Anàvem a reunions d’Acció Catòlica, i fèiem alguna excursioneta, anaves a Puiggraciós... Alguns exercicis espirituals, llavors hi havia molts exercicis espirituals: ens feien sermons. Llavors venia la missió, venia un tren de sacerdots, que es dedicaven a predicar. Al “dematí” ja havies d’anar a missa i et feien un sermó. A la tarda també feien uns sermons per les noies. Al vespre en feien un altre, i tots cap a la missió. Tot era a base de sermons. La missió servia per ser més bons, almenys ens ho deien. Amb una meva amiga, n’hi va haver un que li parlava dels “estralls que fa el pecat”. Llavors no se’n parlava de sexe, en deien la concupiscència. I “és que la concupiscència fa uns estralls”. I a nosaltres ens feia riure. Segons quin capellà venia, et parlava de l’infern, del purgatori, d’unes coses terribles, en canvi, n’hi havia algun altre que no tant. Però tenies que et posaven la por al cos. Ara a la religió només parlen de l’amor, però abans, de l’infern i del càstig. Jo això encara ho porto a dins; penso, si tinc por, és que Déu em castiga.
Me’n recordo que de petita m’havien explicat que una nena, que era molt presumida, es mirava al mirall i li va sortir el dimoni. A casa meva ni en teníem de miralls, un de petit allà a l’entrada, que tots ens hi anàvem a pentinar, i pensava “ai, no t’hi estiguis gaire, que no et surti el dimoni”. A casa ja ho deien, “Déu té un bastó que pega i no fa remor, Déu té una bara que pica i no amenaça”. I encara ara, si em passa alguna desgràcia a mi o fora de mi penso que potser és un càstig de Déu. No m’ho puc treure de sobre. I tinc una amiga molt religiosa que em diu “no, que Déu no castiga”. Jo això ho tinc empapat ja de petita.
Per la Setmana Santa es feia el dejuni. Per la Quaresma podies ballar. Però jo només ballava sardanes. Pel dejuni, si anaves a buscar la butlla ja no l’havies de passar. Però a casa meva no van creure mai en anar a buscar la butlla, que era una dispensa del dejuni. Ja dejunàvem prou.
Quan venia una festivitat, dos o tres dies abans et feien fer dejuni, perquè venia aquella festa. Per Setmana Santa passava el “Saltpas”, en què venia el capellà, la gent es reunien, i portava sal i aigua amb una casa. El capellà feia una mica de pasta de sal i aigua i anava per les cases i tirava sal a les façanes. Amb el Saltpas deien que et beneïen la casa.
Me’n recordo, d’una cosa abans de la guerra, que a vora ca l’Espinasa havia viscut una gent molt pobre, que tenia molta canalla. I és clar, llavors no hi havia Seguretat Social ni hi havia res. I havien d’anar a demanar caritat al rector. Els deien els de can Follet (o Fuiet?). Eren molt amiserats. Va anar a demanar caritat al doctor Vich, que els va dir que no els coneixia. “Sou d’aquí?” “Sí, vivim allà vora ca l’Espinasa”. I l’home anar-se donant a conèixer. I a l’últim diu que el doctor Vich li va dir: “que no veniu a missa?” Diu “no, això no”. “Ah, és que jo tots els que venen a missa els conec”. Però li va fer caritat, eh, el va ajudar, però ja li va tirar aquest entretoc.
Per Pasqua el meu pare anava amb un “coro” de la mare de Déu del Roser. I anaven a cantar caramelles a les cases de pagès. Havien vingut a casa meva. Cantaven: “lo primer sou verge pura, i en lo grau que posseï-ho, més que tota criatura, vostè tanta glòria teniu, sou de Déu la més honrada, sou, estat i sempre sereu, sigueu la nostra advocada, regina i Mare de Déu”. Això ho cantaven els homes de missa. Aquest “coro” era de la Mare de Déu del Roser, i només sortien per Pasqua. Eren quatre iaios, en Bulbena, en Creixell... llavors jo els veia vells, però no ho devien ser tant. Eren sis o set. Anaven per les cases de pagès i recollien cèntims.
- Diversions i costums
Al Patronat feien cine i comèdia, els aficionats. La comèdia havia de ser o tot homes o tot dones, barrejat no es feia. Primer al Patronat era cine mut i llavors van posar el cine sonor. Anar al Patronat era la nostra festa. Feien “El Gato periquito”, i tots esperaven. Quan acabaven la pel·lícula feien “El Gato periquito”, eren dibuixos animats i sortia aquell gat, que ara no sé si en diuen en Mickey. Si era una pel·lícula d’americans, que hi havien tirs i cavalls, tot s’entenia. Hi havia un que tocava la pianola, és allò amb aquest rotllo i sempre tocava “La Cavalleria Rusticana” i quan hi havia els americans que corrien amb els cavalls aquell feia anar la pianola i la música.
Feien la festa de la guardiola, que era un cop l’any. Aquí no hi havia caixa d’estalvis ni res, però hi havia les senyores Dachs, que el diumenge a la tarda anaven a les monges del carrer de Cardedeu. Allà totes les nenes hi anàvem a portar cèntims. I elles tenien una llibreta, i apuntaven, si portaves 10 cèntims o un ral... Això, abans de la guerra, el que portava una pesseta era ric! Aquestes senyores ho apuntaven a la teva llibreta. Un cop l’any aquestes senyores portaven aquestes llibretes a la Caixa de Granollers. I un cop d’any la Caixa de Granollers et donava els resultats de tots els diners que tenies i et deixaven la llibreta de la Caixa. Aquella llibreta tu la podies comprovar, però el diumenge següent l’havies de tornar a les senyores Dachs i elles les tornaven a Granollers. Acabada la guerra encara va continuar això. Llavors quan hi va haver la Caixa, aquí la Garriga, anaves a la Caixa. Ja no havies d’anar amb aquestes senyores.
La festa de la guardiola es feia al Patronat. Feien que cantaven i feien comèdia. Les petites cantaven i les més grans ja feien alguna comedieta. Al final totes pujàvem a l’escenari a cantar: “Nin, nin, fa la guardiola, nin nin la guardiola fa, els diners que a dintre hi fico, me’ls faig estalviar, si me’n dóna la mareta me’ls podria ben guardar, però val més estalviar-los per al dia de demà, mes bones companyes ho diu el refrany, qui endavant no mira, endarrere cau, la cigala i la formiga, bon exemple us poden dar, del que dóna divertir-se sens pensar guardar-se un ral, quan el fred d’hivern arriba, la cigala es mor de fred, mes la bona formigueta té un racó ben ple de blat”. Totes cantàvem això.
A casa meva no estaven de joguets... Anàvem a ajudar a la mare. Nosaltres jugàvem per allà els horts, enfilats a les oliveres. Hi havia un joc que fèiem la meva germana i jo a l’hivern. A mi m’agradava fer de mestre i la meva germana era l’alumna. I jo li ensenyava. I quan d’allò li clavava alguna pinya. I ella em deia: “escolta, noia, no em peguis”. I un altre: a mi m’agradava tocar el piano, i com que no en tenia, picava a sobre la taula. Tota la meva diversió.
A les monges, al matí, fèiem classe, però a la tarda, fèiem labor. A la tarda fèiem puntes de coixí, mitja, i al vespre, a casa, continuàvem fent-ho. Això a l’hivern. I a l’estiu, si hi havia feina a l’hort: “va, tu, que ves a ajudar pelar faves per sopar i si no ves a ajudar al pare a regar”. Quan arribava l’aigua a baix del rengle, li dèiem “pare, ja ha arribat”, i llavors ell ja no s’havia de moure i ja girava l’aigua amb un altre solc.
Jo em recordo del Patufet, d’abans de la guerra. I d’El Matí, que a casa meva compraven el diari El Matí, que era en català. I vaig aprendre el català llegint El Patufet, perquè les monges ho feien en castellà.
Abans de la guerra hi havia molta diferència entre el ric i el pobre. Acabada la guerra, una mica encara.
Nosaltres ja ho sabíem que érem pobres. Una vegada ho vaig dir a un capellà, ara de gran. Quan era petita, érem pobres a casa meva, però com que anaves a doctrina i et deien que la Mare de Déu i el nen Jesús i Sant Josep van ser pobres. Jo arribava a casa meva convençuda que havia de ser feliç. Ara, a mesura que vaig anar creixent, ja vaig veure que ser pobre no era cap ganga. El doctor Vich, que era un rector, que a casa meva n’estaven enamorats, era el rector d’abans de la guerra. Quan el diumenge anàvem a doctrina, aquest rector passava per les seccions a veure les nenes i els nens. El dia dels Reis també hi havia doctrina. Jo sé que a casa meva els Reis, poca cosa, gairebé res. I el doctor Vich demanava a les nenes què els havien portat els Reis. Com que totes eren riques, perquè eren les de la farmàcia, del Petit Cicle, can Claricia, can Torra, doncs eren gent benestant. A totes els portaven coses. Entre mi, vaig pensar “ai, si t’ho pregunten a tu, diràs que t’han portat una nina, encara que diguis una mentida”. Però aquell home era molt psicòleg i no em va preguntar res. I això que jo devia tenir 10 anys, eh.
Hi havia el “coro” de l’Alhambra, que el portava el senyor Aymerich. Un era el “coro”, el de can Xic Corder, i l’altre l’orfeó, del senyor Aymerich, hi havia dos “coros”. I llavors va anar sortint l’escolania de la parròquia. Acabada la guerra, l’orfeó i el “coro”, que eren els altres, no sé si els d’esquerres o els de can Xic Corder. El “coro” de l’Aymerich era més aviat el de dretes.
- Corpus
Hi havia molta festa. Me’n recordo quan van començar a fer les catifes, que les van començar al carrer Cardedeu. Hi havia el senyor Rovira, que tenia tres noies i un noi, i va començar allà. Llavors es van anar estenent. Abans primer només enramaven les parets i després van començar amb les catifes.
- Festa major
Per la festa major feien l’envelat a la plaça. Feien l’ofici solemne. Com que jo no era balladora i com que no hi havia peles, a l’envelat feien obres de teatre i sarsueles i s’havia de pagar, no hi anàvem mai. Una vegada vaig anar a sentir un concert al migdia, perquè llavors me’l vaig poder pagar jo, que ja guanyava alguna pela. A més, la festa major era més aviat una festa pagana. I nosaltres, com que érem de missa, a les festes paganes era pecat ballar. I això que els meus pares havien estat balladors, però nosaltres ja no ens hi vam ficar al ball.
A la nit no anàvem mai enlloc. Únicament anàvem a missa del gall, a la nit. I a més, que no n’hi havia. El meu germà, abans de la guerra, va tenir uns tifus horrorosos, que pensaven que es moriria, i llavors no hi havia Seguretat Social. A casa meva havien d’anar a la farmàcia a buscar tots els medicaments. I es van quedar amb “deute” a la farmàcia. Per això va venir llavors el doctor Tarré, a veure el meu germà. Llavors va venir la guerra, i els meus germans a casa, no guanyaven un duro. Acabada la guerra, un va venir amb l’apèndix malament, l’altre amb uns tifus, van venir tots malalts del camp de concentració. La meva germana també va agafar els tifus, jo vaig agafar els tifus en temps de la guerra. A casa meva, el pobre pare anava a resar a la Mare de Déu de la Salut, però ens en va faltar. I la meva germana es va morir d’unes arrencades de queixal. Els pares les van passar morades.
La meva vida era molt senzilla. Anava a la fàbrica al matí. I quan sortíem, si plegàvem a les sis o a les set, anàvem a cosir a ca la Modista. O si no, anàvem al cercle d’estudis, que ens feia alguna reunió. Això abans de casar-me.
De casada, com que de pessetes no ens en sobraven, els havia de fer els vestits i tot. I estalviava tant com podia. Si em podia fer una faldilla me la feia.
- Menjars
A casa els pares menjàvem escudella, arròs a la cassola, patates i mongetes, col i patata, i de tall, molt poquet. De tant en tant la mare el diumenge matava un conill i podíem menjar-lo. Pollastre no en menjàvem gaire, és ara, que tothom va tip.
La mare al vespre feia patates i mongetes seques i en sobraven i al dematí per esmorzar el pare, si la mare no hi era, et fregia les patates i mongetes i havies de menjar-te-les. O a vegades el diumenge ens donaven pa i xocolata per esmorzar. Era una cosa extra. I algun dia potser havíem fet xocolata desfeta, però ui, era molt extra eh.
Per sopar la meva mare feia col i patata. La trinxava molt petita, la passava per una cassola. En deia “baiató”, no sé d’on ho va treure. Ara això ja no es menja.
- Vestits
Abans de la guerra hi havia uns senyors que ens donaven roba. Un detall, quan vaig fer la primera comunió va ser el dia més trist de la meva vida, perquè totes les nenes anaven blanques i la meva germana i a mi ens van fer el vestit de color. I n’hi havia una altra amb vestit de color. Érem tres, però totes les altres anaven blanques. Era un vestit gris, per poder-lo portar a cada festa. Però és clar, allà a missa totes anaven blanques i jo em vaig sentir que m’ensorrava. Érem la mirada de tothom, de “guaita, aquells són pobres”. Em va fer ràbia. “I per què van de color? No per convicció, no, per estalviar”.
Abans les dones que podien anaven mudades. Però les vegades que jo vaig anar a la modista es compten amb els dits de la mà.
- Mort de Franco
Vam pensar “ai, gràcies a Déu que s’ha mort”. Érem a una botiga, a la peixateria, i el senyor de la Vienesa, en Joaquim, que era molt religiós i encara li dura, a mi no tant, “oh, que s’ha mort” (lamentant-se). Bah, si el meu home no el podia veure ni en pintura. Ja era hora, ja s’ha fomut prou sang. I no em va preocupar massa, tenia prou feina aquí, amb cinc criatures i un jornalet i un de malalt... a aquest nen li vaig haver de donar el menjar, no parlava, no s’aguantava, menjar, la caca, el pipi, renta’l...
A les primeres eleccions sí que vaig anar a votar. Sempre he votat a Convergència. No sé si he fet bé o malament. Em semblava que estava bé, ara potser ja no m’ho sembla tant, eh. En Pujol, com que era català, doncs... votem un català. Sempre he votat el mateix, i perquè canviar si tots són iguals.