Entrevista a Maria Gironès i Ventura (2006)

Principals temes tractats:
- La feina de cosir.
- Records personals sobre l’arribada de la República.
- L’intent de cremar l’església amb mossèn Anton a dins.
- Els diferents edificis que va ocupar el Comitè local de la Garriga.
- El seu pare és buscat pel Comitè.
- Alguns membres del Comitè de la Garriga.
- Assassinats a la Garriga durant la Guerra Civil: el cas dels Lamarques, d’en Julio Planas i del Xavier Albó.
- El record del bombardeig sobre la Garriga.
- Refugiats de guerra a can Creixell i a casa Donya Dauta.
- La vinculació amb Acció Catòlica.

Quan es va casar, el 1945, amb Salvador Castells Oliveras, va venir a viure a la seva actual casa. Els seus pares es deien Lluís Gironès Cullell (fill de la Garriga) i Antònia Ventura Roqueries (era de Llerona). Eren quatre germans: Esperança Gironès (la germana gran), Magdalena, Maria (ella) i en Josep. El petit, en Josep, va morir primer, als 73 anys. Es va casar amb Salvador Castells i van tenir quatre fills, Anton Castells Gironès, Lluís (es va morir amb 29 anys), Salvador i Josep, que ara és regidor a l’Ajuntament. El gran també ho va ser. La casa del carrer Samalús era una casa amb planta i pis, i després, “el germà, en ser més gran, va fer la tocineria, a la part del darrere, davant de la residència del Pilar. La casa donava als dos carrers. A la part de davant de la residència hi ha la tocineria, encara vigent avui, que la porta la meva neboda ara.

- La feina dels pares/Organització familiar

Els pares eren agricultors, però també havien criat bestiar. I d’aquí va venir l’afició del meu germà de voler posar la tocineria. Jo brodava a màquina. L’any 40 vaig començar. Fins al 36 vaig anar a l’escola, a les monges franciscanes. I al venir la guerra em vaig quedar a casa, teníem la meva àvia, que era molt gran. La meva mare sempre tenia molta feina i jo em quedava a fer companyia a la meva àvia (Magdalena Cullell). La recordo molt i l’avi també, perquè va morir l’any 35. I la iaia per sort, després de tot, va morir el 21 de desembre del 38. I el 29 de (desembre?) hi va haver el bombardeig de la Garriga i ens van tirar la casa a terra. Que si hi hagués sigut la meva àvia, hi hauria mort, perquè tenia l’habitació d’ella al davant i ella després de dinar sempre se n’anava a descansar una estona. I aquella part de la casa va ser la que va quedar més ruïnosa.

- L’escola i la guerra

Sempre hi havia anat molt a gust a l’escola. Inclús el dia que va esclatar la guerra hi vaig anar... Nosaltres teníem el Comitè a les parets mateixes de casa, a la part del darrere. O sigui, a l’avinguda dels Til·lers on ara hi ha la casa del senyor Martí Suñol, de la farmàcia, llavors hi havia una casa molt senzilla, que en allà va ser-hi el primer Comitè de la guerra a la Garriga. I és clar, tenies un pànic, perquè els veies tant armats i a les parets mateix de casa. M’esgarrifava, no estàvem acostumats a tot això.
Jo vaig anar a l’escola de casualitat, per algun «recado» i estaven totes espantades. I sé que em van demanar que anés a la tenda que elles compraven i els donés una llista, perquè diu... ”ens han dit que haurem d’estar uns dies tancades, sense sortir”, perquè tinguessin provisions. Ningú sabia, es pensaven que seria una cosa de dos o tres dies. “Agafa la llista, dóna-li al senyor Francisco, que ell ja sap lo que nosaltres hem de menester”. Agafo la llista i vaig anar-hi i al tornar ja vaig veure que el Comitè hi entrava i al cap d’un moment ja tiraven llits de les habitacions, que hi tenien les pensionistes. Tot avall. I jo vaig pensar: “Verge Santa, i perquè han de destruir-ho això?”. I es veu que van fer un foc després, jo ja no em vaig quedar ni un moment. Espantada, me’n vaig anar a casa.

- La feina de cosir

Després de la guerra els Reis em van portar una màquina de cosir perquè la que tenia va quedar aixafada i me’n van portar una de nova. I el senyor que ens la va portar em va dir: “mira, amb aquesta màquina hi podràs brodar, fer-hi moltes coses”. I a mi em va entusiasmar això. Teníem una amiga de la meva germana, que era la Teresa Basses, de Granollers, que ella brodava, i hi vaig anar i li vaig dir: “Teresa, m’han portat una màquina que broda i tot, me n’ensenyaràs?”. I vaig anar-hi dos mesos. I després ho vaig provar a casa, de moment ella em va donar feina senzilla, perquè practiqués. Vaig treballar molt, fins que em vaig casar. Llavors va ser molta casualitat que era molta moda el “piqué” i el fil i a mi em va anar molt bé. Del 40 al 45 que em vaig casar vaig treballar sempre. Inclús després de casada em portaven feina encara perquè els hi fes.
Un cop casada, vaig tenir quatre fills i aquí hi vivien uns tios del meu marit, que eren molt grans, i impossible. Al 53 la tia ja va agafar una embolia i ja no va fer mai més res, va viure 14 anys més, però se li havia de fer tot.

- La República

El dia que va estallar la República... Hi havia una placa de l’avinguda d’Alfons XII, a la baixada de l’estació, aquell passeig que hi ha que passa per davant de la residència i llavors continua, que ara en diuen dels Til·lers. Doncs abans era una avinguda, d’Alfons XII. Després van canviar-ho i ara tot és avinguda dels Til·lers. Recordo allà, el dia que va entrar la República, que la gent tirava pedres a la placa d’avinguda d’Alfons XII, el 14 d’abril del 31, jo tenia 11 anys. Al final la van treure. Però ara digues, quina tonteria, tirar pedres així. Amb la República no vam notar res, fèiem la mateixa vida.

Aquí a la Garriga hi havia només dos partits, dretes i esquerres. El meu pare, com que de molt jovenet havia sigut cambrer de cal Xic Corder (era on és ara el Bon Preu), ell va continuar aquí. Era un cafè que antigament era dels senyors. Aquí ja es va començar l’any 20 a fer torres al Passeig. I els senyors volien un lloc exclusiu per ells, no els agradava barrejar-se amb el poble, encara que diu que cal Xic Corder era una mica més distingit que l’Alhambra. I van fer-se aquell local del Cèntric Club, que ha sigut molts anys bar l’Escala... i com que els senyors que anaven a cal Xic Corder havien vist el meu pare que servia molt bé, el van convèncer perquè anés a servir-los allà al Cèntric Club. I això era l’any que jo vaig néixer. El meu pare seria més de dretes, sí.

Quan va entrar la República, tenia 11 anys, sabia que hi havia dretes i esquerres, perquè hi van haver les votacions. El 32, crec, van guanyar les votacions les esquerres i com que se’n va parlar tant perquè aquí a la Garriga diu que sempre guanyaven les dretes, doncs és això el que recordo... Hi havia una creu a les parets de l’església, que era un record d’una missió, i em va impactar que hi van anar els d’esquerres que van guanyar, com unes feres, i la van arrencar. I estaven fent el clavegueram, que llavors hi havia d’alcalde el senyor Portuguès, i aquella creu la feien servir de taulons per passar d’un cantó a l’altre. I és clar, aquestes coses et queden. Havia anat sempre a escola de les monges, el diumenge a missa al dematí i després al catecisme...
Dels fets d’octubre, sentia els comentaris, que havien cremat a segons quins llocs esglésies, que havien detingut no sé quants d’esquerra d’aquí la Garriga. Però com que directament no em va afectar amb res...

- La Guerra Civil. L’esclat

Jo havia entrat a la carnisseria d’en Julio Planas, que és allà a la plaça, que ara hi ha la sabateria Guardis. La meva germana gran ja hi havia treballat, anava a despatxar-hi, perquè era com un majorista aquell senyor. Matava molt de bestiar i llavors venien els carnissers més petits d’aquí el poble, perquè és clar, abans no érem gaire gent. Ell proveïa a tots, es venia també a les fondes... I venia un carnisser d’Aiguafreda, i de l’Ametlla. Tenia de les cinc a les set, que despatxava pels majoristes. I la meva germana a les cinc ja havia de ser allà, perquè de les cinc a les set havien de tenir la carn desfeta i a punt.
La meva germana, la gran, es va casar l’any 35. I llavors la vaig substituir jo. Que jo tenia 16 anys, perquè vaig començar el primer d’abril de l’any 36. I sí que vaig veure tot el moviment perquè el que recordo més és quan anaven arribant camions, amb aquests de la FAI o la CNT, amb el mocador al coll i armats fins les dents. Això m’impactava.
Després vaig veure com van anar a buscar l’estanquer. Abans a la plaça hi havia un puesto de gasolina i van anar a buscar l’estanquer, que era el que es cuidava de vendre la gasolina pels cotxes. I vaig veure que dos, de la CNT-FAI, amb unes armes que no sé si eren metralletes o no sé lo que eren però espantaven, el van anar a buscar i el portaven entremig dels dos. Jo estava esgarrifada, darrere els vidres, mirant allà a la plaça. I vaig pensar: “i què li faran, pobre home?”. Varen voler-lo per anar a cremar l’església. Aleshores anaven posant bidons (de gasolina) als esglaons de l’església. N’hi havia un que anava portant els bidons plens cap al capdamunt de les escales de l’església. Quan va estar, que els va semblar que en tindrien prou, aquell home se’n va “entornar” a casa seva, que era al davant, que encara hi és avui, i els dos altres que eren de la CNT van marxar. Jo tot i això anava mirant què en feien d’aquells bidons allà a les escales de l’església. I en un moment un grup d’homes d’aquests de la FAI portaven mossèn Anton, pobre, blanc com la cera, obren les portes i li donen una empenta i el posen a dintre. Per espantar-lo van tirar uns trets amb una metralleta. Van apilar dos o tres rengles i van ruixar-ho de gasolina ja per encendre. Però va fer un dia molt trist, un dia d’un plugim i es veu que no va agafar, només es van cremar uns quants rengles d’església... O sigui que hi van haver de fer foc dues o tres vegades. Això m’ho van dir després. Em va impactar tant veure que li donaven una empenta (al mossèn), i vaig pensar “el mataran aquí dintre l’església, pobre!”. Això em va impressionar tant que ja no vaig voler veure res. I em van dir «vés a casa, vés». I me’n vaig anar a casa. Això ja era el 19.
Després van fer foc en dos o tres puestos. I com que la part de la sacristia i de la rectoria hi havia molta fusta, perquè jo recordo que a terra hi havia un empostissat, perquè a casa meva cuidaven terra de la Doma, que és de la parròquia, i els hi havíem d’anar a portar la verdura, un cop o dos a la setmana, del que collíem, com que hi havia un tracte, que havia de ser a parts. Tenien una taula gran en una espècie de semisòtan i em deien “tu mateixa, deixa-la allà sobre la taula”. Doncs tot allò, que era de fusta, va cremar molt de seguida. Però a la parròquia es veu que hi van haver de fer foc més d’una vegada, van dir. Jo això no ho vaig veure.

- La relació (de veïns) amb el Comitè

Tant impressionada vaig quedar de veure aquella gent (escena de l’intent de crema de l’església) que no vaig pas dinar. Tenia un pànic terrible. I aquesta gent (el Comitè) els teníem a les mateixes parets de casa. Ja feia temps que els del Comitè es reunien allà i els veies sempre que entraven i sortien. Era una casa molt senzilla, que és a l’entrada que és ara del senyor Suñol. Hi havia una entrada gran i unes habitacions al costat. Jo la coneixia bé aquella casa, perquè hi havia hagut una mare i una filla, que feia de modista la filla... mare de Déu, sempre hi era jo amb elles. Després aquestes dones van viure al carrer Cardedeu, que estaven més bé, perquè aquesta casa no reunia cap condició bona.
Els del Comitè es van estar en aquesta casa un poc temps, perquè llavors ja de seguida se’n van anar entre la residència del Pilar, i després a casa les Mates, davant mateix de can Fúria, que encara hi és aquesta casa. Era molt maca aquesta casa.
Els del Comitè a nosaltres no ens feien res... però, sí, de seguida les dues primeres nits ja van venir. Al carrer Cardedeu, dues portes més avall de la Fundació Maurí, l’any 32 o 33 hi havia una casa on hi havia el partit dels carlins. I el meu pare, com a cambrer, els feia els cafès. Ell es cuidava d’aquella casa, de tenir-la neta i el meu pare, com que només hi anaven el diumenge a la tarda, els servia els cafès o el que feia falta. Per això els del Comitè van venir, primer, preguntant pel meu pare. I és clar, els hi vam dir “per què, a aquestes hores?”. I ens donen la resposta que volien les claus del centre dels carlins. I la meva mare els va dir “ja us les puc donar jo”. I agafa les claus i els les dóna. Diu “però només és la planta de baix, a dalt hi ha un matrimoni. En aquestes hores, no són hores d’anar a molestar la gent, són un matrimoni molt gran i tingueu compte de no fer soroll”. Al cap d’una estona ens venen uns altres i tornen a demanar les claus. La meva mare els diu “les claus les teniu vosaltres i si no, ho demaneu”. Com que la meva germana en va conèixer un dels del Comitè, el Colomé, va dir “tu, també havies vingut amb aquests a buscar les claus, i tu saps que les teniu vosaltres i si no vosaltres, demaneu-ho a qui les tingui”. I com que els hi va dir enfadada -eren les tres de la nit que van venir a amoïnar-nos per unes claus- doncs no van tornar més.
Però llavors van venir al cap de dos o tres dies dient que... a la parròquia tenien una custòdia que es veu que té molt de valor, però diu que ja, amb el temps, l’havien fet desmuntar perquè es preveien que passaria alguna cosa, però no es pensaven que fos tant gros. I ens diuen que els han dit que tenim nosaltres la custòdia. Verge Santa! Casa meva no era gaire gran. I la meva mare els diu “entreu, però de dies, quan vulgueu, i aviat ho haureu vist tot. Nosaltres... si ni l’he vist jo de la vora". Amb l’excusa aquesta van tornar a venir, i sí, van registrar la casa. Si aviat era vist a casa, érem vuit persones a casa. “Bueno”, llavors l’avi havia mort, l’any 35 i érem set. No teníem res ni es van endur res. No teníem ni cap habitació pels mals endreços. Ho teníem més aviat al darrere, on ara hi ha la tocineria, doncs llavors era com un cobert.
Ara, el meu pare no va poder dormir ni una nit a casa, perquè deien que estava a la llista. Un tal “Peixexet” amb qui es coneixien li va dir. El meu pare portava un terreny allà on hi ha la fàbrica de can Dolcet, de pells, el meu pare hi tenia una horta, que era d’un antic propietari de la fàbrica aquesta Dolcet. I el meu pare l’havia portat aquella terra perquè es coneixien molt amb aquell senyor. Hi havia molts arbres fruiters. I després amb el temps s’ho van vendre. Aquest “Peixexet” era un treballador de la fàbrica aquesta de can Dolcet i li va dir “vés amb compte i no dormis a casa perquè estàs a la llista”. I és clar, no va dormir més a casa, no, durant dos anys. Després al 38, com que es va formar la UGT, aquells van ser més valents i més d’una altra manera (que els del Comitè).
El pare anava a dormir allà on podia. El meu tio tenia una fonda a Barcelona i tenia habitacions i li havien proposat que anés allà, que estaria tranquil, que no hauria pas d’estar-se tancat, que podria sortir. Però va dir, “no, no, no, jo no em vull amagar de res, jo no he fet res a ningú, així és que si ha de ser per mi... seré un més”. I no, no es va amagar mai, de dies venia a casa, i a dormir a fora. Però no, no van venir ni a buscar-lo. Anava intercalant les cases on dormia, per no molestar tant.

- Els membres del Comitè

Recordo el principal, que era en Farigola. També hi havia els Payret, l’Aguirre i la seva dona, que sentíem un dia que deia: “ara que tenim la paiella pel mànec, ara us hi heu de fer, que potser no podreu fer-ho mai més”. Encara trobava que n’havien fet poc de matar-ne.
En Farigola era el president, però deien que dintre de tot no era tant dolent. Però després aquests els Payret, l’Aguirre... la Miliciana era “asquerosa”. Aquesta venia a la carnisseria d’en Julio Planas cada dia, a exigir 30 costelles del mig, del xai. Figura’t quants xais s’havien de partir perquè volien les del mig, les grosses. I les havia d’anar a portar al Comitè. Els del Comitè van matar en Julio Planas. Jo havia entrat a la carnisseria el primer d’abril del 36. Anava al dematí a despatxar, fins la una, i venia aquesta senyora, que en Julio, pobret, ni volia sortir. Em deia: “dóna-li lo que et demani, dóna-li lo que et demani i no diguis res”. Jo li deia: “n’hi posaré de les altres, barrejades, què és això de 30!”. I ell: “no, no, no, és igual, que s’emporti el que vulgui, dóna-li i no la contradiguis, perquè ja veus com ve”. És clar, anava amb una gran arma, posada aquí al cinturó. “No, no, no hi vulguis discutir ni la vulguis contradir”. Doncs cada dia venia a buscar 30 costelles. I jo li deia: “i pagar què?” (a la Miliciana). Jo com que era jove suposo que tant se me’n donava. I ella em deia: “sí, sí, qualsevol dia us avisarem i porteu la factura”. I un dia li vaig portar, però de cobrar no vam cobrar. Res, ni pensar-ho. Encara en Julio em deia “no, no hi vagis”. I jo: "sí, m’ha dit que li portés, doncs jo li portaré". "Ja et veus amb cor d’anar entremig d’aquesta gent?". Llavors el Comitè ja era a la residència del Pilar. I sí, hi vaig anar a portar la factura, ja ho sabia que no pagarien.
Jo com que els veia contínuament, si entràvem o sortíem de casa. O per no veure’ls havia de passar pel carrer de Samalús avall i donar la volta... però com que nosaltres érem al capdamunt, anava més bé tirar avall i passar per davant.
Entre ells a vegades discutien, a vegades netejaven les armes. I recordo molt bé quan varen portar el pare, el fill i el gendre de Lamarca, de Granollers. Perquè els d’aquí anaven a matar els de Granollers i els de Granollers venien a matar els d’aquí. I sé que la meva mare em va dir: “ai, ves a portar la bufanda al teu pare, que se l’ha deixada i amb l’encostipat que té”. El pare anava una estona al cafè de cal Xic Corder, perquè es reunien sempre els mateixos. I li vaig anar a portar la bufanda, i al moment de passar per davant del Comitè, veig que paren un cotxe i veig els Lamarques, de Granollers... el pare, blanc com la cera, perquè és clar, ja s’ho va veure. I el fill i el gendre, i a tots tres els van anar a matar a la carretera de Samalús. I jo ja vaig anar a portar la bufanda al meu pare esgarrifada. Dic “oh, he vist els de can Lamarca, pobrets, que els han fet baixar del cotxe i els han fet entrar dins el Comitè”, que encara era a les parets de casa. I diu “pobre gent”, també el meu pare esgarrifat. I sí, sí, de seguida van dir que els havien anat a matar, a la carretera de Samalús. El gendre em sembla que se’n va escapar, no va quedar mort del tot, i es va arrossegar i va anar a una casa d’allà de Samalús, que es veu que era a la vora d’allà on els havien disparat. I em sembla que se’n va sortir, almenys eren els rumors que després deien. Però es deia a mitja veu només, perquè és clar, que no se sapigués massa i no hi tornessin a buscar-lo.

(Els del Comitè) discutien i unes paraules... buf! Com que cridaven i no ho suportaves, ni te’ls miraves. Pensaves “fixa’t, hasta entre ells es barallen”. Després se’n van anar a la casa aquesta on hi ha la Jardí i era quan més els sentíem. En aquesta casa hi havia un celobert. I al cantó del carrer de Samalús, a dalt el pis estava llogat a unes senyores, que eren cosines, que ja eren grans. I nosaltres hi anàvem una setmana cadascuna amb la meva germana, a dormir-hi, perquè tinguessin companyia. L’una era de Collsuspina i l’altra de Sant Boi de Lluçanès... eren de cases de pagès riques, que també els van matar els cunyats, o sigui l’amo de la casa... Elles dues eren cosines, l’una era vídua i l’altra era soltera. L’una i altra anaven cada 15 dies a veure els seus. I nosaltres, quan una o l’altra estava aquí, anàvem a fer-li companyia perquè no estigués sola, perquè tenien també el Comitè de veïns.
I des d’allà (la casa d’aquestes senyores), com que era l’estiu i ho tenien tot obert, a mi em feien agenollar allà per veure què deien. Des de dalt, és clar, la veu puja. Sentíem les dones que eren tant o més dolentes que els homes, que encara trobaven que n’havien mort pocs. No m’agradava gens llavors anar amb les senyores aquestes. Es reunien ells en aquella espècie de celobert, que és bastant gran. Anaven amb la camisa blava i uns “pantalonots”. La meva germana ja era més gran i es fixava més (en el que deien) però com que a mi em feien més por que res aquesta gent. Els disbarats que deien i el parlar que tenien...

La Miliciana era una criada dels senyors del Padró, que van ser els primers que van matar. Aquests senyors eren molt rics i la Miliciana era la cuinera que tenien a la torre. A més, tenien altre servei eh, perquè hi tenien els fills que venien a l’estiu, amb els néts, era una torre molt gran. Com que quan va esclatar la guerra era en ple estiu, doncs tenien la família aquí. Ja per precaució aquests senyors ja se n’havien anat a l’Hotel Blancafort. Tot i això, ja els van anar a buscar també. Van matar el pare i un fill, el gran. Jo aquí tinc un llibre que un dels fills explica tot el que va passar llavors.

- L’assassinat de Julio Planas

Ells compraven precisament a la carnisseria aquesta que jo estava. I en Julio hi tenia molta amistat amb aquests senyors. I entre ells s’ho parlaven de com estava la situació. Un dia el Julio em diu: “ai, Maria, en ve una de més grossa, hauries de venir al vespre perquè t’ensenyaria més o menys com anem de comptes, el que s’ha pagat”. Ell ja s’ho temia, sí, però no va voler marxar. Li aconsellaven que marxés. Però va dir: “no, no, jo no abandono la família”. Ell tenia cinc fills, i la seva senyora que tenia la mèdul·la... no podia caminar a penes, estava malalta, i llavors hi havia la cunyada, que era soltera, però era gran, que era la que portava la merceria. I els fills, que eren joves tots. Doncs és clar, no devia voler marxar.
Sempre va dormir a casa seva. I el van anar a buscar a casa, la mateixa nit del pare de la Núria Albó. I a més a més van fer un registre a tota la casa, i el pobre Xavier Albó estava al cotxe, allà a la plaça, que ja l’havien agafat amb ell. De la casa del Julio es van endur tot el que van poder. L’endemà hi van fer anar les Joventuts Llibertàries, que deien que treballaven pels soldats de la guerra. A casa el Julio ja tenien la llana de la temporada, per l’hivern, i se la van emportar tota. Després es van endur peces de llençols senceres que deien que eren pels ferits de l’Hospital. Això les Joventuts Llibertàries... que encara en veig alguna, i em fa mal i tot, perquè era de les de davant de les Joventuts Llibertàries. És que ara és tant al revés del que llavors feia... ara tot el dia és a l’església. I és tant el contrast. Jo dic, “hem d’estar contents que almenys s’hagi convertit”. Prefereixo no dir qui és, com que eren moltes...

El Julio Planas s’ho va veure tant segur que el matarien. Els primers que van matar van ser aquests senyors del Padró. I eren molt amics. I aquests ja eren els que l’anaven posant al dia de les notícies que ells portaven. Com que ja li deien que es presentava tant malament tot. Jo sé que li enraonaves i casi bé ni tenia veu.
Els van matar en aquelles alzines tan grosses, passat el tennis de Llerona. Anant en direcció Granollers, el tennis de Llerona, que en deien els Gorgs, queda a l’esquerra, i després ve un revolt i hi ha unes alzines molt grosses, jo no sé si encara hi són o no. I doncs en allà els van matar.
La família de seguida va sapiguer que els havien mort. Jo sé que la meva mare em diu: “corre, Maria, lleva’t”. I quan estic aixecada, em diu: “saps, aquesta nit han anat a buscar en Xavier Albó i en Julio”. I jo dic: “on els han mort?”. És clar, ja vaig pensar-ho. “Em diuen que si allà a aquelles alzines de can Rajol, que els han deixat allà”.
I després els vaig anar a veure amb la família, al cementiri. Hi havia una caseta, em sembla que encara hi és, a l’entrar, a l’esquerra, que sé que abans deien que hi feien l’autòpsia, si algú havia mort d’accident. I els tenien en allà. Van fer la caixa per poder-los enterrar, però llavors encara els tenien allà a la caseta quan hi vam anar.
Només vaig veure en Julio. Això et queda gravat tota la vida, perquè impressiona molt, molt. I veies ben bé, que li van disparar d’esquena, perquè el tret li sortia per aquí (s’assenyala el front). Ell quan sortia portava gorra, doncs li van posar perquè no es veiés tant, que no fes tan mal efecte. En Julio portava un aro i la seva senyora va dir “ai, porteu-me l’anell”. I la filla li va posar una mica de sabó per poder-li treure, perquè és clar, com que ja feia hores que era mort... Això sí que no s’esborra. Impacta molt, ai sí. I el desesper dels fills, perquè és clar, eren joves, molt joves. Un drama... La dona no hi va poder anar, només van anar-hi els fills, i una tia que tenien d’Aiguafreda, que és clar, va baixar de seguida en saber això, per acompanyar-los.

Hi havia en Jaume Roca, que com que tenia tractes amb en Julio, perquè tenia una petita carnisseria i anava a buscar-hi carn i es coneixien... i em va dir, “Maria, si tu véns, jo me’n faré càrrec”. A les neveres hi havia “gènero” i allò s’havia de treure almenys, s’havia de vendre. I acabat allò doncs ja van tancar la porta, perquè per anar mantenint els del Comitè no valia la pena.
La família (Planas) tenia dues cases, la merceria i la carnisseria. I encara suposo que és d’ells, perquè ara vaig veure que hi feien obres. Això ha passat als fills, ara ja n’hi ha molts de morts. Diu que la casa l’havien deixada per la Mercè, que és la segona de les filles.
La família (d’en Julio Planas) em deia “Maria, no ens deixis”. Fins i tot m’hi havien fet quedar a dormir perquè, és clar, volien companyia, tenien un pànic tan gran. Com que llavors els hi anaven a buscar bruses, llana pels ferits, llençols també pels del Balneari Blancafort, que era hospital de sang, i sempre hi tenien gent allà.
El dia que van anar a buscar en Julio els van registrar la casa. I després els tenien a tots dos al cotxe; al Xavier Albó, que ja el portaven, que primer van anar-lo a buscar amb ell. Mentre registraven la casa el tenien assentat (al Julio) a la carnisseria, que hi tenien tres cadires, i la seva senyora desesperada. Diu que a la dona la van tancar al despatx.

- Gana

No en vam passar, com que teníem terra i després matàvem tocino. Aquestes senyores, com que anaven i venien i baixaven uns pans grossos que es veu que els pastaven a la casa... doncs és clar, elles agraïdes que nosaltres els féssim companyia (les dues senyores a qui anaven a fer companyia).

- El bombardeig

La meva mare era a can Borrell, que cada dia ens feien dos litres de llet, perquè també anava raccionada la llet. Deien que només era pels avis i les criatures. I com que en Miquel de can Borrell era a la guerra, al front de l’Ebre, el meu pare els ajudava a la terra, amb el que podia, perquè la Rosa tenia set fills i ella sola, aquí. El meu pare anava a ajudar-los, per fer-los un favor, no volia cobrar-ho. Aquell dia feia bon dia i la meva mare va dir que aniria caminant a buscar la llet. I jo em vaig posar a rentar plats, que era després de dinar quan va passar el bombardeig. I la meva germana, com que la nit aquesta havia anat a fer companyia a aquella dona, va dir: “jo me’n vaig a dormir, perquè a darrere de sentir la ràdio hem anat a dormir a no sé quina hora”. Com que es pensaven que d’un dia a l’altre ja entrarien els nacionals, que eren els que ens havien de salvar, sempre deien que estaven acampats aquí a Rosanes i no entraven mai. I diu “hem estat escoltant la ràdio per veure què deien, si entrarien o no”. I la meva germana se’n va anar al llit, es va estirar i jo em vaig posar a rentar plats.
Jo sentia els avions que voltaven, però com que ja feia dies que ho feien, que anaven prenent vistes... deien que hi havia un tren de material de guerra a l’estació, jo no sé si ho era o no, perquè jo no m’hi vaig acostar mai. I tot d’una sento una explosió. “Ai, Sant Antoni”. I amb aquestes entrava la meva mare amb la llet. Diu “ai, vinc esgarrifada, entraven dos xicots que es pensaven que ja hi havia els nacionals aquí”, i llavors hi havia els internacionals aquí a la Garriga. I els han pegat, que els han deixat ensangrentats, i anaven dient “mirad, mirad, son espías fascistas”. I els anaven pegant, i “anaven plens de sang”. Un d’ells es tomba i diu: "no, que som catalans". Es veu que es pensaven que ja havien entrat i es van trobar amb això. Diu la meva mare “i els mataran, eh, i els mataran, mare de Déu, de la manera que els pegaven”.
I amb aquestes sentim la primera bomba. “Què és això? Sembla una explosió”. Buuum, i bueno i més i més. Vam sortir al pati, que tenia a la part del darrere, ens vam agafar totes dues... no sé si van tocar un vagó d’aquells de material, perquè va fer una explosió! Que el terra tremolava, semblava que s’havia d’obrir. Ens vam espantar tant, que totes dues agafades en allà...
Quan la meva mare m’estava explicant allò d’aquell soldat sentim les primeres explosions. I vam sortir, com d’instint, a fora, perquè et semblava que sent fora respiraves. I jo no sé si ja van caure de les primeres bombes a casa, perquè... una pols que no es podia estar! I vam córrer a sortir a fora, al darrere! Potser si una vegada he pensat morir-me va ser aquell dia. La meva mare ja estava molt delicada, i ni tenia veu per dir res.
Fins que es va calmar una mica tot allò, entrem i llavors veiem la casa tota a terra. I jo cridant: “i la Magdalena?”. Tot estava en ruïnes. Nosaltres com que estàvem a fora i només sentíem les explosions, i és clar, espantades, ens vam agafar totes dues i no sabíem què. Com que la cuina que teníem, que donava darrere el pati estava sencera, nosaltres no vam veure que a casa hagués tocat una bomba. I quan vam entrar només hi havia l’escala dreta d’anar a dalt, jo pujo l’escala i tot era una ruïna. I a més a més la casa del costat era molt alta, i hi havia dos pisos i un terrat, i es veu que va agafar pel mig la bomba, i també la ruïna de la casa del costat, en ser tant alta, va caure a casa. Van quedar les portes del carrer estampides de ruïna, que no podíem pas sortir. Teníem un pou a darrere, al pati, que donava a la casa del veí. Doncs per sortir vam haver de sortir per allà, que ens hi van posar unes fustes perquè no podíem sortir, de tanta ruïna. Entre la casa del costat que era més alta i es veu que van ensopegar al mig, la ruïna, al ser més alta, va caure també sobre casa. I per davant no podíem sortir de cap manera.
I és clar, jo cridant com una “loca”: “Magdalena”! Només vèiem ruïna. Només havia quedat sencera la cuina i l’habitació dels meus pares, que era a sobre de la cuina. “Lo demés” tot era ensorrat. I uns crits jo. No sentíem res. I al final, sí... ”traieu-me d’aquí”, una veu fonda que casi no se sentia.
La gent del barri, del carrer de Samalús, que abans era com una família, els veïns més pròxims... va venir en Julià, que era un home molt valent i tenia treballadors. Va venir amb dos homes aragonesos molt corpulents i joves. I em diu, des del carrer: “per aquí no es pot entrar, oi?” “No, no, si voleu haureu d’entrar pel pou”. I dic, “la meva germana, em sembla que és morta, perquè no sentim res”. Van venir amb unes fustes, van entrar pel pou... aquells homes tant valents van anar apartant vigues fortes. I tot d’una “traieu-me d’aquí”. I ells anaven escoltant i anaven mirant de treure per allà on sentien la veu. I sí, sí, tot d’una ja veuen un raig de sang que semblava un surtidor. I és que li van partir el nas. I diuen: “sí, ja la tenim”, un crit va fer aquell home! Ara et traurem de pressa, li anaven dient, “no t’espantis, no obris la boca, ja et traurem ja”.
Com que eren molt valents aquells tres homes van anar apartant i anaven escoltant. De la impressió, la meva germana va estar tres mesos ben impossibilitada. El metge deia que era l’estat nerviós que havia agafat. Havies de fer-li tot. Sí que parlava, era l’única cosa. Però només s’empassava líquid, que li anàvem posant per donar-li una mica d’aliment.
El meu pare era a can Boget, que era una casa de pagès que hi havia els antics amos, que eren molt bona gent. Jo sabia que aquell dia havia sigut a dormir allà. El meu germà petit era també allà, a veure el pare, si li faltava alguna cosa. Jo vaig anar-hi, bruta tal com anava. Tenia una finestra a la cuina, on rentava els plats, i uns vidres em van fer tot uns talls, però jo ni me’n vaig donar compte ni res. Però plena de pols sí que hi anava. I el meu pare, quan em va veure arribar, anava dient “a casa no hi hauran fet res les bombes, perquè es veia aquella torratxa de la casa la Jardí”. I el pare veia aquella torratxa sencera i pensava que a casa no hauria passat res. I estaven tots tranquils, i quan em veuen arribar a mi bruta, plena de pols, amb sang aquí a les mans... Al meu pare em pensava que li agafava un patatús llavors.
I jo els dic: “els han portat a l’Hospital, a les monges que hi havia”. També era hospital pels ferits de guerra. I els van posar en una sala gran que hi havia i van anar posant tots els ferits allà. “S’hi ha quedat la mare, la Magdalena està ferida, però no hi ha metges ni hi ha ningú”. I un home d’allà diu: “ja aniré a buscar un metge jo, que jo sé que està aquí, conegut, i que vagi a donar assistència almenys”. Sí, sí, pobre home, si ja hi era, ja havia recollit el que tenia per casa per poder fer una mica de cures. Era el doctor Lluch, que havia marxat de Barcelona per por dels bombardejos i estaven aquí amb tota la família. Els fills eren molt joves. Com que ja sabia que havien evacuat l’hospital de sang de can Blancafort va pensar que qui curaria aquells ferits, si no hi havia ningú. Diu “he agafat tot el que tenia a casa i he baixat de seguida per poder ajudar amb lo que poguéssim”.

La meva germana, més que res, va ser aquesta paràlisi que va tenir. Es veu que al trobar-se allà colgada i que no es podia moure ni podia sortir, la impressió aquella li va fer com una paràlisi del sistema nerviós. El metge ens va dir que es recuperaria, “pot tardar més o menys, però d’això s’anirà recuperant”. I sí, de primer li havíem de fer tot, només podia prendre líquid, però després es va anar recuperant.
La meva germana treballava aquí a la fàbrica Horis, van posar en marxa la fàbrica i als treballadors, com que hi va haver el canvi de moneda, doncs van passar una quantitat a cada treballador perquè poguessin començar... perquè els internacionals també els van fer malbé maquinària d’aquí. I en espera que puguessin treballar, els adelantaven uns diners. Sé que els van portar i el meu pare no els volia de cap manera, perquè va dir: “no, perquè no sabem ni si podrà venir a tornar a treballar, els metges ens diuen que sí, que costarà però que s’anirà recuperant amb el temps”. I sí, van insistir a donar-li els diners, com a tothom. La meva germana es va refer. Havia de casar-se i ho van haver de retardar. S’havien de casar l’any 36 i ja no es van casar perquè va esclatar la guerra. I després, sí, van tardar dos anys. Es va casar amb en Joan Ballús.
(Del bombardeig) la meva germana no se’n va donar compte. Estava adormida i es va trobar colgada, que no sabia què passava i només que volia sortir d’allà, que no podia respirar. Sort d’aquells homes que eren valents. Vivien al mateix carrer però al capdavall. Tots ja són morts.
De la casa només va quedar dreta la cuina, que era on estàvem nosaltres, i a sobre hi havia l’habitació dels meus pares, però la resta tot va quedar ruïnós. I ruïna de la casa del costat també va anar a parar a casa. Sí que va tenir sort la germana, és que no era la seva hora, pobre. Ara fa un any i mig que va morir, tenia 87 anys. Ara, “en aquí” li veies una costura... La van deixar ben marcada, ja.

(Després del bombardeig) jo només corria per anar a la Doma a buscar el meu pare, i llavors no em van deixar tornar, perquè jo volia venir aquí amb ells. Després em van acompanyar a can Noguera, que era allà on vivia el promès de la meva germana i se’m van quedar allà a dormir. Allà se’ls va omplir de gent, perquè la gent... un pànic, tothom volia marxar al bosc, perquè els semblava que si tornaven a bombardejar... "No, no, no, i on vols anar?" Jo tenia una tia aquí a la carretera, davant de can Santa Digna, i jo deia “aniré a casa la meva tia, però jo aquí no estic bé, amb tanta gent”. “Sí, dona, sí, ja ho veuràs, ja et donarem una habitació, que aquí sí que tindrem lloc”. Sí que se’m van quedar, pobra gent.

Els meus pares, a l’hospital, fent d’infermers, ajudant com podien, perquè els ferits els van anar portant cap allà. I "ais" i "uis", i l’un tenia set, i anaven fent d’infermers com podien. I altres persones que també s’hi van quedar. I gent que els hi portava una manta, perquè no hi havia res, ni llits, i el que podia una colxoneta... perquè els posaven a terra. Dintre el poc que hi havia tothom va ajudar.
Jo me’n recordo la Carme de ca l’Adela, que dèiem, la seva mare es deia Adela. Era una senyora soltera i vivien allà al davant mateix de les monges. De seguida em dóna dues mantes i “què més vols” i llavors em va donar un coixí, que potser hi haurà algú que també li farà falta si vosaltres ja en teniu. I em van donar dues mantes i un coixí. I és clar, jo ho vaig donar, com que la meva mare em va dir “no, no, jo em quedo aquí, jo no els deixo”. I ves-ho a dir al pare, que vingui, que vagi a buscar el doctor Lluch, que no hi ha assistència.
Llavors la meva mare, com que estava molt delicada, el meu pare la va fer marxar. Després de tantes emocions... ”ja m’hi quedo jo”. Llavors se’ls volien emportar (els malalts), van desallotjar tots els del Blancafort, van venir uns sanitaris i deien que els portarien cap a Vic, perquè els nacionals estaven aparcats aquí a Rosanes, i el meu pare diu “no, nosaltres ja tenim família i ens quedem aquí”. Aquells sanitaris deien que els havien donat l’ordre aquesta, que els ferits aquests els portessin cap a Vic, però faran molt bé si tenen família i es poden quedar no els allarguin el calvari. Diu “vostès mateixos”. I el meu pare va anar a buscar una camilla que li varen deixar, i va venir el pare d’en Joan Ballús i en Borrell per ajudar el meu pare per portar la meva germana a casa d’una tia que teníem més amunt de can Santa Digna.

Amb el bombardeig ho vam perdre tot. El meu pare desesperat, perquè diu “m’he quedat sense res, com el dia que vam néixer”. Mobles, roba... perquè llavors encara pel treball, a la nit, havia quedat un armari tombat i el van rebentar per darrere i se’n van emportar la roba que hi havia. Deien que havien estat els “moros”, que la culpa la tenien els moros, perquè anaven a davant. Però com que no ho vam veure...

No hi vam poder tornar a casa, ens vam quedar a casa d’aquesta tia, fins que vam poder fer la casa. Un cop es va acabar tot, el primer que vam fer és tornar a fer la casa. Fins al primer d’octubre vam anar a viure a casa dels pares d’en Manel Mas, que estan al carrer Figueral. Ells tenien aquesta casa, que no hi vivia ningú, perquè ells vivien al carrer Samalús, i eren molt amics amb el meu pare. Va venir i diu: “mira, em faràs un favor, aneu a aquesta casa, que hi ha mobles, hi ha roba i hi ha de tot”, perquè la tenien llogada amb uns senyors, diu “i allà estareu bé”. Perquè el meu pare deia: “no, ja estarem bé aquí, a casa la meva tia”. Diu “però si el favor me’l faràs a mi, perquè si no m’ompliran... hi ha moros a la casa del costat, i una torre que hi havia al davant també hi ha posat soldats, i si no, també me l’ompliran de soldats. Si per mi serà un favor que hi aneu, i allà ho tindreu tot, i hi esteu el temps que us convingui”. I bueno, sí, sí, després vam anar-hi. Els primers dies la meva mare ja es quedava a cuidar la meva germana, aquí a casa la meva tia. Jo anava netejant la casa, perquè com que també havia caigut una bomba allà a la vora. Tots els vidres eren trencats, i plens de pols. Els efectes del bombardeig es notaven molt. I llavors vam anar arreglant la casa aquella i netejant-la. Ens hi vam estar fins al primer d’octubre (del 39), que llavors ja vam poder anar a casa.

Altra gent que va quedar ferida... sí, en Jordi Castells. Després jo em vaig casar amb en Salvador Castells i érem cosins germans. També estava allà a l’hospital, que la metralla li havia fet molt mal a les cames. I el recordo, allà assentat a terra, pobret, i ningú li deia res. Jo li vaig dir a la meva mare: “no hi ha cap metge?” Diu sí, ara bé el doctor Lluch. És que hi ha en Jordi allà, pobre Jordi, que ningú li diu res. No hi havia ningú de família, i com que el coneixíem molt. És clar, l’un demanava aigua, l’altre una altra cosa.
I hi havia una altra senyora, la Clavell, que li havien mort la cunyada (de resultes del bombardeig), i ella anava ajudant a la meva mare. Que jo vaig veure com portaven la cunyada de la Clavell a la Doma, pobreta, amb uns ulls oberts. Oh, quina impressió em va fer. I el marit em diu “és morta”. Perquè jo dic “d’on t’és ferida?”. I em diu: “és morta”. I amb uns ulls oberts, que semblava que et mirava. Ell la portava a la Doma, i jo, com que havia anat a buscar al meu pare per dir-li que estava la Magdalena ferida del bombardeig, doncs vaig veure com el seu marit la portava en braços. A mi em van impressionar aquells ulls tant oberts.
No vaig veure més ferits, perquè llavors ja no em van deixar tornar a l’Hospital. Els ferits els anaven posant a terra ben posadets, com podien, en una sala. Va ser l’únic que vaig veure, però va ser entrar i marxar corrent, perquè la meva mare em diu “corre, vés, digue-ho al pare, que vinguin”.

Jo tenia un pànic tant horrorós, de pensar si tornaven a bombardejar... quan sentia passar algun avió, bueno, no deia res, però interiorment sí. Pensava “ai, que ja tornen, ai que ja tornen”. Al refugi no hi havia anat mai, i això que hi passava cada dia per davant. I em deien: “no vols venir, a escollir-te una parcel·la, en aquesta casa tant maca que fem?”. Com que hi havia paletes i eren coneguts, que els hi feien anar... deien voluntaris, però els hi feien anar per força, perquè no cobraven res, no. I jo cada dia anava a una font que hi ha allà a can Pla, que la meva àvia sempre volia per veure aigua d’aquella font.

- Garriguencs al front

A casa totes tres germanes haguérem hagut d’anar a la guerra si haguéssim sigut xicots. El meu pare sempre ho treia això, deia: “tanta il·lusió que em feia tenir un fill, i totes noies, i si haguessin estat nois ara totes tres serien a la guerra”. Jo hauria sigut de la Quinta del Biberó. La meva germana gran ara té 92 anys. Després van tardar vuit anys a tenir el meu germà.
Els germans Gendres van anar a la guerra, que el gran no va tornar. El petit no va haver d’anar-hi. El pare de la Carmen Aspa, que tampoc va tornar, també era a l’Ebre. Després, un Pujades, que la seva germana és casada amb en Miquel de can Pi, aquest també era de la Quinta del Biberó. Recordo que els acompanyaven les mares a l’estació i és clar, hi havia un “llanto”. I feia molta pena, sí, quan les mares anaven a despedir els fills. En Basset gran també hi va morir.

- Refugiats

De refugiats n’hi havia a can Creixell i a casa Doña Dauta. Jo aquells dos anys tenia ganes de fer una cosa o altra. Em feien quedar a fer companyia a la meva àvia, però a la tarda vaig anar a cosir, allà al Passeig. I a can Creixell hi havia ple de nanos d’Euskadi, em sembla que eren. Després a casa Doña Dauta també n’hi havia més, però aquells no sé d’on eren. Anava a cosir al Passeig, al costat mateix de can València. Vaig anar-hi el 38, fins al 39.

La Unió no em sona. A casa sempre havien tingut el diari, em sembla que compraven La Publicitat. Després, acabada la guerra, em sembla que hi havia El Correu Català. Jo a casa, com que el meu pare el diari el volia cada dia... L’anàvem a buscar a l’estació, que hi havia hagut un quiosc.

- Postguerra

Acabada la guerra, el meu pare el van col·locar al “matadero” i després anava a escriure a l’Ajuntament. Després, els dies que no hi havia feina al “matadero”, continuava escrivint a l’Ajuntament, fins que va tenir els 65 anys. Es va quedar empleat a l’Ajuntament, junt amb en Rusiñol, que llavors era un nen de 16 o 17 anys, i ell l’anava ensenyant. I en Pere Cruells, el pare del doctor, també hi va entrar de molt jovenet, a escriure, perquè no volia fer de carnisser.
De l’entrada dels nacionals no vaig veure res. Era allà a aquesta casa del Mas, netejant-ho tot, i al costat mateix hi havia una casa que es veu que havien marxat, i la van omplir de moros. I el pare em deia: “tanca’t per dintre, perquè aquests moros no vinguin per res, i tu ves fent, ja et tornaré a venir a buscar”. Aquells moros feien pànic. Ells feien les seves coses, però com que anaven embolicats amb tanta roba i d’aquella manera, i a la casa que es van posar ells era davant mateix de la casa d’en Manel Mas, i tenien un pati molt gran i passaven la vida allà fora.

- Vencedora o vençuda?

Ai res, amb una tristesa que tenia, perquè no tenia ni roba per canviar-me. Encara el poc que va quedar, jo sé que portàvem dol de la iaia, que feia 10 dies que havia mort, i el poc que va quedar dret encara s’ho van emportar. Hi havia la cartera i l’abric del meu germà, que aleshores anava a escola, tenia 9 anys, i “hasta” allò es van emportar.

- L’exili

Marxant, els veïns, que, pobres, eren uns desgraciats. Una senyora que li deien la “Dubigis”, amb el seu fill... I diu “si ve en Melitón, que era el seu home, digueu-li que comencem a passar cap a França”, com si anessin a la casa del costat. I això em va fer una gràcia. Jo dic: “ai, pobra dona, què se figura, que és un passeig anar a França?”. Amb un carretó de mà i no sé què hi duïa allà, perquè ho duïa tapat. Aquests perquè els teníem de veïns, i per això els vam veure marxar.

- L’entrada dels nacionals

Jo tots aquells dies, com que teníem tanta feina, no vaig veure res (de l’entrada dels nacionals). Només tenia feina en anar netejant en aquella casa. Després, de l’habitació dels pares vam aprofitar els matalassos, i allà, com que hi havia molta aigua, amb uns safarejos, vam anar-ho rentant tot com vam poder. Van ser uns dies tan plens de feina que no em vaig assabentar de res. Al contrari, tenia una tristesa. “Si diuen que s’acaba la guerra, però t’has de sentir així”. Ja no sabies què, perquè mentre teníem el Comitè allò no era viure, amb aquella pena, i només pendents de si maten o no maten.
Pel menjar no vam passar mai problemes, ni abans ni després.

-Franquisme. L’estraperlo

Hi havia alguns coneguts que feien estraperlo. Anaven a aquests poblets més petits i de pagès, anaven a buscar el que podien, principalment llet, patates i verdures, i ho portaven a Barcelona a vendre. A nosaltres no ens va faltar res, però d’estraperlo no en vam fer. Teníem família i coneguts que estaven bastant bé. Hi havia un matrimoni que tenien fàbrica, estaven molt ben situats, i llavors treballaven per material de guerra; i perquè feien material de guerra tenien de tot. També ens havien ajudat, perquè de sabó i lleixiu no ens en va faltar mai, que això anava molt escàs amb la guerra.

- El català

Ningú se’ns va imposar en res. Vam parlar sempre en català. El contrari, que havíem ballat sardanes sempre, tant que deien que no... Jo ja n’havia après quan va entrar la República, que tenia 11 anys, i m’agradava molt. I dèiem: “i ara no ens deixaran ballar sardanes?”. I sí, hi havia una gramola al Patronat, que encara que no anés gaire bé, rutllava.

- Final del franquisme

Com que aquí tenia més feina de la que podia fer, tenia dos avis, dos tios del meu marit, el tio va morir amb 90 anys i la tia amb 89, 14 anys que estava ferida que havies de fer-li tot, i quatre fills, i dues cases. Doncs tenia més feina de la que podia fer, no m’enterava de res. Només corrent sempre, perquè no tenies cap comoditat de res. No hi havia butà, perquè quan va arribar el butà, l’any 62, jo vaig dir “oh, això és la glòria”.
De la mort de Franco... com que ja feia dos o tres dies que anaven fent el parte i tot això... Mira, tots ens hem de morir, ja era gran. Estaves a l’expectativa de “i ara què pot passar?”. Mentre era viu ho anaven portant com podien, però jo llavors no estava gaire al dia.

- Diversions

Al Patronat, cada diumenge. I si al cine, a can Xic Corder o a l’Alhambra, feien una pel·lícula bonica, el mateix grup d’amics després potser ens quedàvem allà fora a parlar. Nosaltres érem del grup que fèiem comèdia. Les noies soles, i els nois també sols. A la nit anàvem al cine. Al meu pare li agradava molt i jo li deia: “avui fan una pel·lícula més maca i la meva colla hi anirà, oi que hi anirem?”. I em deia: “bueno, jo t’esperaré però no vindré al cine, que abans també m’agradava molt, però ara ja no”.
Fèiem comèdia al Patronat. I la directora era la senyoreta Remei Vilar, que era una senyora molt educada i que ens va ensenyar moltes coses. Entre nosaltres, la nostra colla, també hi havia nois que feien comèdia i llavors fèiem la crítica. Ells ens criticaven a nosaltres, i nosaltres a ells. Tot això ja era acabada la guerra, a partir dels 40. Abans de la guerra havíem fet “Els tres tambors”, i acabada la guerra en vam fer moltes, “La princesa de Florencia”, aquesta sí que era castellana, i havíem de cantar i tot, amb la Remei Costa, la Montserrat Oliver... un grup de noies.

Per la festa major hi havia l’envelat. Era el típic. Les noies més distingides ballaven la dansa. Els nois es comprometien abans, en vigílies de festa major, per poder ballar la dansa. I la dansa la ballaven amb vestits llargs, molt elegants. El noi que es comprometia la dansa amb una noia l’havia d’anar a buscar a casa seva. Això ho havia sentit a dir, perquè jo no... sardanes sí que en ballava, però el ball (la dansa), no.

- Jocs d’infància

Jugàvem amb fireta. Allà vora casa meva hi havia dues amigues més o menys de la mateixa edat... hi havia la dona de l’Enric Basset, que era gairebé “enfrente” de casa”, la Conxita Llimargas i la dona d’en Tamayo, que també és gran com jo ja... Eren les amigues que jo tenia per jugar. Després al capdavall sí que n’hi havia més. No em deixaven marxar més avall (els pares).

- Acció catòlica

El dilluns teníem unes conferències, que les portava mossèn Vilar, que era una bellíssima persona. I amb ell vam aprendre d’escriure sense ni una falta en català. Jo guardava una llibreta com un tresor. Ell et corregia, et feia el cercle d’estudis i et posava un tema. I tu, del que havies comprès, en feies un resum. Ell, després, t’ho corregia. Primer em posava un “regular”... és clar, ho fèiem en català, perquè ell era molt catalanista. I després “molt bé, el teu treball és fruit de la teva aplicació”. Això ens estimulava molt. I després t’hi posava una estampa. Com més senzill era al principi, una estampa senzilla. I després el premi era una estampa però més maca. Aquest mossèn era fill de la Garriga i per la salut va haver de venir aquí. Estava a Barcelona, de capellà d’un “col·legit”, però no tenia gaire salut, i la Garriga li provava més i llavors va venir amb la seva germana. I van venir a viure a la Garriga fins que hi van morir. Ens feia un cercle d’estudis que valia molt, era molt intel·ligent.

Del 31 fins que va estallar la guerra ens feia fer aquests treballs. Sé que em va posar, que tenia 13 anys llavors, “el teu treball és fruit de la teva aplicació, escrius sense ni una falta de català”.

Hi havia les quatre branques d’Acció Catòlica. La part dels nois també tenia els esports. Hi havia hagut la biblioteca, però com que també ho van cremar i ho van fer malbé tot. Jo no me’n recordo si la van tornar a reconstruir la biblioteca, que abans sí que estava molt bé. Inclús els nois hi tenien una sala per gimnàs. Com que al terra hi havia fusta, que era al cantó més de la rectoria, doncs tot ho van cremar i no crec que la reconstruissin la biblioteca.
Llavors (després de la guerra) era tresorera de les noies d’Acció Catòlica. Era un grup bastant nombrós, sí. Els dilluns hi havia els Cercles d’Estudis. Llavors el tercer diumenge feien una reunió general de les quatre branques d’Acció Catòlica, que hi havia les senyores i les noies, i les petites, que eren aspirants. Fins a 15 anys no podies passar amb les noies grans. Llavors hi havia els homes, els joves, que abans de la guerra eren de la Federació de Joves Cristians, però llavors ho van haver de treure, perquè diu que en van matar molts durant la guerra, perquè confonien la paraula “fejocista” amb “feixista”.

- Corpus

Hi havia les enramades, que era el més típic, a les parets de les cases. Jo recordo que hi havia com una competència, a veure qui posava les branques més altes. Passaves per entremig i amb aquella olor del verd... doncs els carrers quedaven molt bonics. Era el que havíem vist més, ja de petits. Llavors al poder-ho tornar a fer, doncs sí, donava molta solemnitat. I al terra tiraven la ginesta. L’any 40 va començar el senyor Rovira, una família que hi havia al carrer Cardedeu, que van començar les “alfombres”. Tothom el va trobar tant preciós aquell combinat de flors que llavors semblava una competència. Tothom mirava en quin carrer podien fer-la més bonica. I així va anar seguint fins avui.

- Menjars

A l’hivern la meva mare feia pa torrat. Jo li deia que no en volia. I després ella en menjava i li deia: “sí, un trosset sí que en vull”. Ens donaven xocolata per menjar amb el pa torrat. Això per esmorzar.
Per dinar, el caldo; i el diumenge, l’arròs. I com que criaven conills, després de segon plat era el conill, fet amb una salsa, amb uns bolets o d’una manera o altra. Però cada diumenge era el mateix. I el dijous, l’arròs de peix. Al vespre, feien cada dia les llegums. El pare i l’avi treballaven a la terra, i cada dia es feien mongetes del ganxet... però a mi no m’agradaven. I com que la iaia havia de menjar patates, jo li deia: “iaia, una per mi”. I em deia: “si jo em pogués menjar les mongetes que tu no vols”. No m’han agradat mai les mongetes. En canvi, les patates, de tota manera. Amb ella li feien una patata bullida, amb un tallet de bacallà, un tallet de peix, perquè ja havia tingut una “sombra” de feridura... Fins que amb la guerra, el meu pare va dir: “si li fem això, ella es deleix per menjar mongetes, es pensarà que ho fem per fer-li estalviar, doncs mira, a l’abat sia Déu”. I sí, sí, es va ferir i després es va morir, perquè era molt de vida. Ja abans de la guerra, començàvem a fer macarrons, en dia assenyalat. I cada dia caldo. I vaig venir aquí (quan es va casar, l’actual casa) i exactament el mateix.