El nom i cognom Manel Vilar Bayó, el 4 d'agost del 1947 a Barcelona. Vaig arribar a la Garriga a l'agost del 74 i des d'aquell moment... No, mira, és una cosa molt senzilla, coincideix amb la data del casament en que ens vam instal·lar aquí amb la meva dona, ni ella ni jo en som. Aleshores ella va trobar feina aquí, jo tenia feina a Lliçà de Vall, vull dir que per situació geogràfica ens anava bé. El poble ens va agradar i ens hi hem quedat, o sigui que aquesta és la cosa.
A veure, jo sóc enginyer industrial i aleshores, he treballat a diferents llocs. Els primers anys... els primers posem 13 anys o 14 de la meva vida professional va ser la indústria. Després vaig estar tres anys en una oficina d'enginyeria i a continuació vaig anar a la Universitat de Vic com a professor, on encara segueixo compaginant en alguns moments. Durant uns tres anys, diguem, de la frontera entre l'enginyeria i la Universitat de Vic vaig fer alguna cosa d'exercici lliure. Bé, matèries relacionades amb això, amb l'enginyeria industrial, coses de l'àrea d'edificació industrial, d'instal·lacions, de gestió energètica...
La Garriga, dels dos fills que tenim, que ja s'han emancipat, un segueix vivint aquí a la Garriga i l'altre viu a Centelles.
Home, records que fins... jo sóc de l'any 47, per tant la postguerra més dura ja no l'he viscuda, però si que recordo d'infantesa algunes coses, no? Recordo el racionament, era la cartilla que en deien, i el que anava en paral·lel al racionament que era l'estraperlo. Són detalls que tinc d'infantesa relacionats amb la postguerra, i alguna conversa entre els grans, sentida de forma més aviat escadussera sobre coses referides a exili i a represàlies, i coses d'aquestes, però val a dir que no moltes, suposo que tampoc davant de la canalla no eren especialment...
A veure, jo sóc d'una generació, que almenys en el meu ram haig de dir-ho, dic el meu cas personal, però em sembla que era bastant generalitzable, no vam conèixer l'atur en aquells moments, perquè hi havia això, doncs els anys... quan vaig acabar la carrera, que era doncs... entre la carrera i la mili i tot plegat, eren les primeres setantes. Als primers setantes hi havia un nivell d'ocupació molt alt, entre el sector, ja dic, no vull generalitzar-ho del tot, no és que lliguéssim els gossos amb llonganisses, perquè tampoc no eren pas feines de grans ingressos, però si que haig de dir que la gent quan acabava els estudis, o ja estava col·locada o es col·locava amb relativa facilitat. Jo vaig col·locar-me amb relativa facilitat, fins i tot abans d'obtenir la titulació, eh!!, una mica abans, vull dir que no... Això evidentment és una cosa que dita ara, és una cosa que té la seva importància.
En el meu cas diria que pel que fa referència als estudis no especialment (no estaven polititzats). Eren uns estudis que no es presten a una politització fragant, tot i que evidentement l'ambient que es respirava si que era molt polititzat, però el que fa referència a les matèries d'estudi doncs... exacte, si fos dret, per exemple, s'hauria prestat molt més.
Sí, evidentment a la Universitat, mentre hi vaig ser vam viure anys de molta agitació, vam coincidir amb la caputxinada, per exemple... A veure, doncs primer de tot jo devia de ser dels pocs que no hi vaig ser, tothom diu que hi era i jo no hi vaig ser. Un bon dia, doncs, vam saber que hi havia una colla d'estudiants, bàsicament el que eren els... gent més o menys situada dintre el Sindicat democràtic d'estudiants que s'havien reunit al convent de caputxins de Sarrià, i doncs que la policia havia encerclat l'edifici i que doncs estava pràcticament assetjat, no? Van ser uns dies que es van viure amb molta intensitat, però ja et dic, jo ho vaig viure des de fora, sí que hi tenia algun conegut a dintre, però jo no hi vaig ser.
A veure, l'element central, tot i que anava lligat dins un clima de... evidentment, de reivindicació política antifranquista claríssima, doncs la idea central que hi havia allà era la reclamació d'una sindicació universitària lliure, doncs fora del sindicat d'estudiants de caire franquista, vaja, d'origen clarament falangista, no?
Certament a Barcelona, als anys seixantes i setantes hi va haver una gran afluència d'immigrants del sud de la península i això es notava... bàsicament es notava, diria jo, de forma ostensible amb el creixement urbà. Els barris naixien com bolets i s'omplien, no? i s'omplien de gent que bé, doncs que era la mà d'obra que s'utilitzava en la construcció de les pròpies cases i en la indústria pròpia del país.
En aquell moment... hom, jo, hi ha una cosa d'aquelles coses que et queden gravades i que potser és una anècdota, no? Però jo la recordo com una cosa important, que era la importància de tenir un passaport. Això és una qüestió que dita actualment sembla una bajanada, però era... el passaport era el document que et permetia sortir, moltes vegades amb limitacions, no sempre per tots els països, hi havia l’excepció de Rússia i els de la Unió Soviètica i els països de l'Europa de l'est, evidentment, vull dir però si més no et permetia doncs marxar i qui tenia el passaport tenia una mena de tresor. El passaport era un document que si no tenies antecedents penals el podies obtenir. Jo recordo un cas, de la gent de la meva edat, doncs que amb les limitacions temporals de que si havies de fer la mili d'aquí dos anys, doncs el passaport te'l feien per un any i mig perquè no t'escapessis, en fi, coses d'aquestes, no? Ara, si tenies antecedents doncs tenies moltes més dificultats, està clar, vaja, o impossibilitat pura i dura.
Hi havia la possibilitat de... a part de comprar alguna premsa estrangera o coses d'aquestes, hi havia la possibilitat d'escoltar emissores de ràdio, la famosa Pirenaica, que era una cosa mítica. La possibilitat doncs, de via tercers païssos de l'Europa occidental, doncs parlar amb gent que hi hagués pogut posar els peus... i doncs sí, tenia un cert caire mític això de l'Europa de l'est, però a la que hi posaves els peus veies que la cosa era tota una altra història, no? Però com totes les coses prohibides es mitifica.
A veure, això era a la Garriga i a tot arreu, és clar, l’església era el gran aixopluc per moltes activitats i val a dir, doncs, que un aixopluc que va ser molt important i molt interessant durant molts anys, no?
Jo, la veritat, és que això en aquí a la Garriga... Jo vaig arribar a l'any 74, en aquelles èpoques ja hi havia... aquesta importància de l'església com a aixopluc de certes activitats ja anava de baixa pel que tinc entès. Ho dic això de referència, l'època que hi havia de rector Mossèn Girona, la cosa va funcionar força bé en aquesta línia. Amb mossèn Manel Fontanilla que era el rector en els anys de la segona part dels setanta hi havia més dificultats en aquest sentit, i tampoc no feia tanta falta val a dir, ja la cosa es va anar obrint, no?
Ara, l'època de mossèn Girona, pel que tinc entès va ser important, va ser important, però no ho vaig viure jo en aquí. Però si que fora d'aquí també era així, eh!! vull dir, no ens enganyem, això... Si tu vols a Barcelona, és clar, les coses són més anònimes, però ens enganyem. Si veiem les activitats de l'Assemblea de Catalunya, per exemple, moltes d'elles tenien lloc en seu eclesial. Sí, és clar, eren llocs on no havies de demanar permís per reunir-te i si el rector o qui fos el responsable d'aquell local era una persona com cal i compromesa, afavoria aquestes coses.
L'ESCA n'he sentit a parlar, però no et puc donar cap referència personal, eh!! La JAC també n'he sentit a parlar, però no...
Diria que va ser al 71 (la creació de l'Assemblea de Catalunya) i sinó no ens equivoquem de gaire. A veure, l'Assemblea de Catalunya, jo sí que hi vaig participar en activitats de l'Assemblea local de la Garriga. Aquí no era al 71, ja et dic a partir del 76 o així perquè lògicament és clar, això passa una cosa, quan arribes a una població on jo no hi tenia cap parent, cap amic, ni cap referència, doncs és clar, no hi treballava jo tampoc, per tant els punts de contacte eren superficials i és clar, segons quin tipus d'activitats, evidentment, la gent no les anava pregonant pel carrer, i lògicament doncs no, no... jo diria que els primers contactes que vaig tenir amb l'Assamblea de Catalunya van ser al 75, i ja feia un temps que era aquí.
A Barcelona sí que hi havia tingut alguna relació, però és clar, aquí costa tot un temps, d'anar-te familiaritzant amb qui és qui i tot això, no? I ja et dic, el fet de no tenir cap parent, ni cap relació personal especial, ni treballar-hi, costa més, doncs és clar, d'anar trobant aquests punts de referència, no?
Bueno, als 76 ja havíem anat allò... començant a travar alguna amistat, me'n recordo, això en fi és una anècdota personal que potser va ajudar a que... doncs diguem trobés aquests punts de referència. El febrer del 76, amb una de les grans manifestacions que vaig ser a Barcelona, em van detenir, i res, va ser una cosa de dos o tres dies, vull dir no... després va venir l’amnistia i tot això i no vaig arribar a tenir judici ni res.
Allò doncs va fer, aquest fet puntual doncs, potser permetre que algunes persones em coneguessin sense haver tingut gaire ocasió de coneixem abans, no?, tot i que no hi vaig participar en aquesta manifestació conjuntament amb gent de la Garriga.
Són dues manifestacions que es van fer a primers de febrer, em sembla que era el dia 1 i el dia 8, ho recordo així, i la primera era... eren bàsicament dues manifestacions que duien per lema, el lema que hi havia en aquell moment, com a leitmotiv de caire de les coses, que era: llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, no? eren els tres elements. La primera va ser organitzada per entitats de tipus cultural, col·legis professionals, coses d'aquestes, i la segona ja va ser directament organitzada per unes persones particulars, però tothom ja sabia que clarament era organitzada per l'Assemblea de Catalunya, eh!! Bé, doncs, aquesta segona vaig tenir la mala sort que em van agafar, no? Però això és una anècdota personal sense més rellevància. Va ser la mínima expressió de detenció, no va ser gaire... però si que vaig tenir l'ocasió de veure els tres nivells: Laitena, jutgat de guàrdia i presó model. Els vaig recórrer tots amb dos dies.
Entro més en contacte, vull dir, a veure, suposo doncs que això és va saber, va donar lloc a alguna conversa i: Ah! mira, és aquell que, ningú no sabia ben bé qui era, no? i era jo, i en fi.
A veure, sí, es feien reunions periòdicament, de tant en tant. Bé, no recordo que hi hagués cap periodicitat especialment clara i doncs allà es va... dins de l’àmbit de l'Assemblea local es va anar vivint la gènesi dels partits, anaves veien el naixement dels partits, o almenys també potser no el naixement, però la posada en societat, no? Potser ja hi eren, però tampoc no era cosa d'anar-ho...
Evidentment eren clandestines, sí. No sé fins a quin punt tolerades o no tolerades, però eren clandestines, sí. A veure, per la convocatòria de la gent habitual no calia, no hi havia papers entremig, eren trucades... en aquella època la Garriga també era més petita i hi havia més possibilitat de contactes directes. Jo no recordo que es fessin convocatòries escrites.
Jo personalment no n'hi vaig tenir, aquesta és la veritat. De forma directa no... Jo, al cap de poc vaig entrar a treballar a Granollers i doncs sí que d'alguna manera, indirectament, però doncs no tenia, no era una via d'enllaç, per mi no...
A veure, l'Assamblea de Catalunya era un aiguabarreig, eh!! Hi havia gent de tota mena, vull dir, això era la seva gràcia, i potser va ser també la causa de la seva defunció. Però la veritat és que allà hi havia gent de tota mena, hi havia gent doncs, ja et dic, dels que després van formar els partits d'Unió Democràtica, de Convergència, del Partit Socialista, de tots els partits actuals, i a més a més doncs gent que més aviat àcrata, i gent de partits d'aquests que ja si no han desaparegut poc se'n hi falta, trotskistes... gent molt curiosa.
Hi havia, sí, sí, hi havia... unes idees, és a dir, la idea que s'havia d'avançar i deixant de banda doncs les coses que separaven, no? No sé fins a quin punt tampoc... és a dir aquesta idea de deixar a part les coses que separaven era una qüestió estrictament tàctica, però bé, sigui com sigui penso que es va fer i així funcionava.
Jo no recordo, almenys en l'àmbit en el qual vaig estar personalment que hi hagués hagut enfrontaments forts, potser en altres llocs n'hi va haver, però doncs aquí, en la meva presència, no eh!! Vull dir, s'anava bastant... Bé, sí, potser havíem vist pel·lícules en excés, però si intentàvem tenir una certa discreció perquè... home, perquè sabíem... intuíem que en aquell moment doncs, hi havia un grau de tolerància superior al que hi havia anys enrere, no? i que per tant no era d'esperar ja segons què, però és clar, també era evident que el que no es podia era fer ostentacions. Llavors vam veure... en fi, que hi havia una certa discreció. Però vull dir, tampoc no entravem emmascarat ni coses d'aquestes, vull dir, em fa l'efecte que... parlar de reunions secretes potser seria un pèl fort. Qui ho havia de saber, sabia qui hi havia allà dintre.
Nacions Unides va ser l'embrió... bueno, ja entitats d'aquestes que em sembla que es van canviant de nom i hi ha una colla de gent que hi va transitant, no? Jo, els amics de les Nacions Unides és una d'aquelles entitats que en vaig sentir a parlar però no hi vaig participar mai, en canvi sí que vaig participar en l'Associació de veïns, certament.
L'Associació de veïns, en la qual doncs hi havia molta gent que ja venia de Nacions Unides. L'Associació de veïns si que la vam crear, no recordo quin any era, si el 76 o 77, d'aquest ordre, no? Fins i tot aquí, si que teníem ja una mena de local social, fins i tot.
L'Associació de veïns estava legalitzada. Com a anècdota doncs diré que vam fer la proposta de legalitzar-ho com a Associació de veïns de la Garriga i el govern civil no va acceptar aquesta denominació perquè era genèrica, ens van dir, i penso que amb raó, eh!! en aquest cas, que no podíem autoqualificar-nos d'Associació de veïns de la Garriga, perquè l'endemà hi podia anar un altre grup de persones dient que també eren una altra associació de veïns de la Garriga, no? I ens van fer posar un nom no tant genèric i ens vam batejar com a Associació de veïns Congost de la Garriga. No recordo... hi va haver una certa polèmica sobre el nom, no se què, i al final va sortir això de Congost, em sembla recordar, i a la paperassa apareix com a Associació de veïns Congost de la Garriga.
A veure, en el nostre cas es van haver de fer doncs, els passos reglamentaris. Era una associació, doncs això, que tenia les seves bases, que no recordo ara d'on les vam treure, suposo que copiades d'alguna altra que ja existís. A les bases s'havia de vigilar que es deia, però que era una entitat doncs pensada per fer activitats culturals, lúdiques, i coses d'aquestes, i que per tant, no incidia frontalment amb res, tot i que era evident que les associacions de veïns doncs van tenir un paper molt important en la lluita política, no?
A veure, l'Associació de veïns va fer... home, jo penso que un dels... faig memòria i diré dues de les coses en les quals va participar, i així durant temps i temps, van ser activitats... Una era clarament reivindicativa, que era reivindicar que hi hagués una guarderia pública, pensada, més aviat municipal, en aquell moment pública, doncs pensada sobretot per la gent doncs que tant el pare com la mare doncs treballessin i la qualificàvem de guarderia laboral, tot i que el terme era així ambigu i fins i tot doncs ja havíem situat en la finca de la Sínia, que en aquells moments encara estava... no sé si era, si s'havia cedit a l'Ajuntament o encara no, no ho sé, però vaja, si de cas devia estar en tràmit. I durant molt de temps doncs fins i tot a les tàpies de la Sínia hi havia alguna pintada i alguna cosa al·lusiva amb això, no? Això va ser una cosa que la vam patrocinar bastant, i una altra de més, de més lúdica, però que penso que va estar molt bé perquè va tenir molt èxit, i va permetre doncs que bé, revifar la via del poble, que era la revetlla de Sant Joan. En l'espai on ara hi ha la Plaça de Can Dachs, la casa de Can Dachs ja havia estat enderrocada, la van enderrocar al 76 si no recordo malament, i hi havia allà un solar, més el que ara hi ha la plaça, més un tros que ara ocupa el Banc de Sabadell, i la casa que és al darrere de l'Ajuntament diríem, hi havia un solar on hi fèiem foc i veníem begudes, i venia l'orquestra, i això doncs era una cosa així de caire evidentment lúdic però doncs que permetia coneix-se’ns amb molta gent i revifar la vida col·lectiva.
Penso que sí, que van ser importants (les Associacions de veïns) perquè van permetre doncs això, van permetre que es posés en contacte molta gent doncs que potser no s'hauria posat en contacte sota un nom més polititzat com podia ser l'Assemblea de Catalunya, i ja no parlem de les sigles d'un partit. Però en canvi això doncs era, això és el que s'entenia doncs per fer coses pel poble, no? És un terme doncs que per altra banda és... a vegades, pot semblar una mica carrincló, però en aquell moment pensem que els municipis de Catalunya, i La Garriga no n'era una excepció, doncs estàvem a uns nivells de serveis bastant baixos, eh!! Calia molta cosa, les coses com siguin, s'ha avançat molt.
A veure, això era una d'aquelles coses que en aquells moments diria que... el problema de la llengua amb poblacions com La Garriga és més greu que en aquell moment, de la pervivència de la llengua. El que passa és que si que és veritat, és que el català... no hi havia consciència, és a dir, era la llengua habitual i parlada per la immensa majoria però que de vegades no... potser sense massa consciència de que havia de ser "La Llengua". Jo recordo una trifulga doncs que havíem tingut amb algun acte públic, que algú del públic demanava que s’enraonés en castellà, però eren coses més anecdòtiques... és a dir, com a llengua de relació era el català, com a llengua predominant de dalt a baix, però en canvi doncs com a llengua no oficial, no legal, sinó aquest caràcter de "la llengua" doncs no era assumit encara. Recordo que la... Això no és de l’Associació de veïns, però si que és del cas dels inicis de l’escola catalana, de les classes en català que... hi havia gent catalanoparlant de tota la vida que hi era reàcia, la por que aquests nanos no sabran castellà, totes aquestes coses, no cal fer comentaris sobre la qüestió però, era un fet.
- Conferències
Jo en recordo una... a veure, com a conferència en recordo una trencadora que va ser més tard, ja pels vuitanta, però recordo alguns actes públics, no conferències sinó actes públics, doncs que hi vaig assistir, la major part com a públic, eh!! no, no... en el local, dèiem els baixos de l'Ajuntament, on ara hi ha la sala d'exposicions. Doncs sobre el patrimoni urbanístic s'havia treballat molt, sobre l'escorxador municipal. L'escorxador doncs era allà al costat de Can Caló, era un escorxador, això, municipal, doncs que els carnissers de la Garriga hi portaven el seu bestiar a matar. La veritat és que no reunia cap mena de condició higiènica ni d'altres tipus. Jo vivia molt a la vora i senties els crits, era bastant d'això... però tenia aquella cosa romàntica també, no? Enfront dels escorxadors frigorífics i si que és veritat, que hi havien objectius, és que el carnisser en qüestió portava el seu bestiar allà i després el venia i tenia controlat el procés. Ara les coses són d'una altra manera, ara val a dir que objectivament... sí, després recordo un acte públic, una conferència, d'un debat que hi va haver... el títol no recordo quin era, però en el fons era un títol en el qual es planteja la discussió sobre dos tipus de catalanisme, que tenia la seva importància. Un el representava l'Àngel Colom, en aquell moment encara no a esquerra, sinó des de... no sé si en aquell moment participava a la Triada o en alguna d'aquestes entitats en que ell havia estat prèviament que era un moviment més aviat de tipus cívic i clarament no violent, i per altra banda doncs, en Josep guia del país valencià, doncs més aviat revolucionaris, amb grups doncs que vorejaven l'acció més directa, no? Recordo que va ser un debat fort i molta gent, i allò, que carai!! què penses que... era un debat d'altura, no?
- Pou Calent
Aquí des del primer número. Com es va formar el Pou Calent? A veure, una de les coses que eren evidents a finals dels setantes era que calia fer reviure els mitjans de comunicació propis, amb llengua catalana, aquí si que hi havia un gran buit, amb llengua catalana i doncs que evidentment... tenint en compte la situació, doncs de democràcia naixent que hi havia, doncs, ja tenies una possibilitat d’expressar idees i de dir coses doncs que els mitjans de comunicació previs, n'hi havia hagut alguns com el Xàfec, fets a redós del campanar, no? doncs tenien unes limitacions evidentment, tot i que van fer una feina crec que important. I aleshores, doncs és clar, es va pensar en treure una revista que fes aquestes coses, no? que fos crítica, que fos en català, que fos oberta a gent variada, i li vam posar aquest nom, doncs tant emblemàtic de la Garriga, no? del Pou Calent.
Va néixer a l'octubre del 79 i aquí si que hi vaig col·laborar, bueno, vaig ser un dels fundadors diríem de la revista, sí, i la realitat és que penso que... tenia la característica a més a més, doncs que, no en totes les seves pàgines, però sí en moltes de les seves pàgines doncs era... tenia un caire satíric, humorista i això permetia doncs també... Sempre les coses dites amb aquest caire doncs permeten anar una miqueta més enllà, eh!! perquè no oblidem que la premsa local té molta autocensura, lògicament, perquè el criticat el tens fent el cafè al costat. Això, per parlar dels Estats Units és molt fàcil, ara parlar del veí no ho és tant.
Ho trepitjàvem tot... A veure, el tema estrictament municipal doncs era un dels preferits. Al cap de poc de néixer la revista doncs van fer-se les primeres eleccions democràtiques, això va donar molt de sí... Sí, el tema municipal era el nucli de la revista, sens dubte, i llavors podia haver un article que s'apartés, més de tipus general però, no, no, el nucli era la vida municipal.
Home, el PSUC, jo no en vaig ser mai del PSUC. Sí, ho vaig ser més tard, l'any 97 o així vaig entrar a militar a Esquerra Republicana fins fa relativament poc. Jo no era de cap partit en aquells moments, el PSUC era realment, era, diria que... dintre de l'oposició eren els organitzats. Els altres, hi havia els desorganitzats i partits que eren més aviat grupuscles. El PSUC, en canvi, doncs tenia una estructura més consolidada, més fèrrea, més estructura amb tots els ets i uts, i connexió internacional.
A veure, a la Garriga sens dubte també eren les més... sí el que passa és que el PSUC, doncs és clar, una de les forces que tenia el PSUC era la seva vinculació sindical i La Garriga doncs com a poble de petita indústria, més quasi artesanal que industrial, doncs aquesta pota li faltava o no la tenia tant desenvolupada com a altres llocs que era on permetia doncs créixer amb uns sectors... aquí doncs això era més escàs, eh!! Vaja, tampoc no ho podria dir gaire quantitativament perquè és clar, lògic, a l'estar a fora doncs clar, hi ha coses que no les saps, ni les preguntes, ni tenen perquè dir-te-les, no? perquè no ens enganyem, era clandestí.
Després va... ràpidament va deixar-ho de ser, en el moment en que les coses van tendir cap a la legalització, el PSUC va quedar ja com una força de segona línia.
Com ho recordo? Home, com una gran, en fi... m'imagino que deu ser com aquests que diuen que han vist per primer cop el mar, no? Sí, a veure, eren unes coses clar que no te les imaginaves que... sí, dues facetes, dues facetes a destacar.
Per una banda l'aparició doncs de... no sé si dues, potser són més de dues... l'aparició d'una sèrie de partits i de grups doncs amb unes sigles molt variades, alguns formats per gent que més o menys tu en sabies alguna cosa, i que per tant, quedaven més o menys situats. Altres formats per gent de la qual no en sabies res, cosa que ja està bé, no? També, per tant, doncs una, allò que se'n deia una sopa de lletres on hi havia molts, molts partits. Alguns deien que tenien, vaja, que hi havia més militants que votants, que no els votaven ni els seus!! Es va haver d'aprendre a fer política d'aquesta, perquè no se'n sabia gaire cosa.
No, i una altra cosa que volia dir, és que... no sé si per primera vegada, però si més no doncs de forma clara i contundent, per primera vegada doncs, una gent que seguint allò que dèiem fa una estona doncs, per interessos tàctics o pel que sigui, anàvem junts, doncs aleshores vam començar a anar separats, i no tan sols separats, sinó enfrontats, i això era un element interessant a veure, no? que et cridava l’atenció, ostres, pues si fa quatre dies estàvem asseguts de costat, no és que necessariament hi hagués actituds d’enfrontament però si que, lògicament... perquè cadascú anava per la seva, no? clar.
Sí, sí, és clar, hi va haver les primeres eleccions del 77, hi va anar molta gent, no recordo pas les xifres, però va ser una bona votació. I és clar, les que es van viure molt, molt, molt, perquè toquen més a prop van ser les municipals del 79, lògicament. Allà ja no hi havia només sigles, hi havia persones, no? Persones que veus pel carrer i per tant això agafa un altre caire, sí, sí. Van ser molt sentides des del Pou Calent, ja et dic que en vam tenir l’ocasió de parlar-ne molt.
Es va formar l'Ajuntament, o sigui, es van presentar tres candidatures, una que era, bé, que després ha estat Convergència i Unió, una altra que era la Unió d'Esquerres, que fonamentalment doncs hi havia el Partit Socialista, el PSUC, i gent independent, tot i que això va dur mals rotllos abans de començar, i una altra doncs que era la Unió... no sé com es deia oficialment, que era la candidatura més o menys continuista, no? La candidatura en la qual doncs hi havia més persones, no tots, eh!! però si que més persones provinents del que podíem dir l'antic règim.
Dic això de la Unió d'Esquerres perquè és un dels punts, potser de vegades desconeguts i aquesta unió doncs era, era això: era el Partit socialista, el PSUC, i hi havia gent doncs sobretot, provinent de l'Assamblea de Catalunya, entre els quals jo també hi era i es va... és clar, aquí hi havia doncs com es formava la llista.
Aleshores els dos partits doncs van arribar a un cert acord doncs de repartir-se els escons de forma més o menys proporcional als resultats que havien obtingut l'any 77, el socialista i el PSUC. I aleshores doncs, hi havia certes persones entre les quals hi era jo que no militàvem i que d'alguna manera doncs combregàvem amb lo que podia representar aquesta llista, i que aleshores, doncs bé, hi va haver una bona palestra, primer de tot per veure... els dels partits van posar com, no sé si com a condició, o es van veure obligats a pactar-ho així que el cap de la llista fos independent. Se li va proposar a en Joan Garriga, doncs va dir que sí... Bueno, això ja us ho explica ell... En Joan Garriga va dir que sí, però amb la condició que hi participés també d’altra gent no vinculada amb aquests partits, no? Ja dic, suposo que individualment la idea era que la llista fos dels partits, però ells mateixos van veure que seria bo que hi hagués un independent de número 1. Se li va proposar amb ell perquè bueno... era una persona molt coneguda i vaja, i que val molt, no? I llavors ell va posar aquesta condició, i algunes persones van dir, va doncs fiquem-s’hi. I aleshores, bé, alhora de discutir el programa i tot això, ja hi va començar a haver-hi dificultats. Una de les persones que hi havia entre els independents era la Núria Albó. Aleshores, al veure que hi havia més problemes per veure com es repartia el pastís que no pas per fer una elaboració correcte de la cosa, doncs la veritat és que vam perdre la decisió pràcticament tots, de retirar-nos, els que no formàvem part de cap partit.
Aleshores clar, la premissa que s’havien marcat de que el número 1 doncs havia de ser independent queia, i va caure perquè hi va haver una persona, que és aquesta que et dic, la Núria Albó, que va dir: doncs ja m’hi apunto, i aquí va ser el trampolí de llançament, i al cap de poc es va afiliar al Partit Socialista, la Núria.
Bé, home, jo la veritat és que ja et dic, molts moments de la meva vida, aquí, al principi era d’espectador que d’altra cosa, perquè... Perquè no tenia gaires punts de referència. No recordo exactament com va ser la meva... el moment que va ser clan, que és l’entrada en contacte amb el Joan Garriga i amb la Matilda Hernández, la dona d’aquell moment, no?, i... no sé a sant de què va venir aquest fet i doncs això va ser diguem el, el primer contacte amb aquest tipus d’ambients.
A partir d’aquest moment he conservat l’amistat amb tots dos i em penso que van ser clan, eren dos puntals, sí, eren dos puntals. Potser diria que en Joan portava més les coses de tipus, això que s’anomena polític i la Matilda doncs portava més les coses més de tipus popular, d’agitació, potser dir-ho així, no ho sé, tot i que això ara és simplificar, però potser el tarannà de cada un d'ells anava més en aquestes línies, no? I per mi va ser importantíssim el contacte amb ells, i a partir d'aquí vaig anar travant amistat, o si més no coneixença amb altra gent i aleshores sí, l'entrada al Pou Calent podria ser el moment en que vaig començar a participar. L'Assamblea de veïns també, però l'entrada al Pou Calent, va ser potser el moment, en que potser de forma més contundent vaig prendre una actitud més activa, no?
I després vaig participar a Ràdio Silenci també, però això ja va ser una miqueta més endavant, sí.
No, em sembla que tampoc no... si us fes falta alguna altra cosa i algun altre dia hem de seguir-ne parlant, doncs encanta't de fer-ho, sent així amb entrevista o com vulgueu, però vull dir, si hi ha algun tema que sembla que pot quedar coix o...
No ho sé, abans ho volia dir i em sembla que no ho he dit, i penso que val la pena esmentar-ho en el cas de l’Associació de veïns. Teníem ja el local social i tot, era un local que ens va deixar en Frederic Baluena, al carrer de la Mare de Déu de la Salut, darrere... ve de darrere l’església fins a la plaça del Silenci, per allà en un pis que ell tenia fa uns anys. Era el local de l'Associació, no hi havia cartells a fora, perquè hauria estat massa, però... que això de tenir un lloc de trobada estable afavoreix que les coses es puguin fer, perquè clar, amb l'Assemblea doncs anàvem sempre una miqueta desapilats, amb domicilis particulars i coses així, que era més empipador, en canvi doncs allà era... cosa que va permetre doncs potser una activitat més cultivada i hi podíem tenir la documentació, en fi.
Voldria no haver explicat gaires batalles, però... (riu) si n'he explicat no era la meva intenció.