Principals temes tractats:
- El record dels bombardejos sobre Barcelona.
- El record dels bombardejos sobre les Franqueses.
- La catalogació de les pel·lícules des del punt de vista de la moral franquista.
- La influència de l’entorn religiós franquista.
- L’imposició de l’ús del castellà.
Vaig néixer l’any 32, a Barcelona, a Bruc amb Consell de Cent, a la dreta de l’Eixample. El primer record que tinc de qüestions relacionades amb política, és sentir al meu pare parlar amb algun veí, sobre la possibilitat d’una guerra civil. Recordo que li vaig preguntar si una guerra civil era una guerra on es barallaven els guàrdies civils. Jo ho vivia sense cap por, perquè es clar, era una cosa de la que parlaven els grans.
Els estius anàvem a Calella de Palafrugell, d’on el meu pare n’era natural, i un dia tornant m’havien regalat una pistola, ara ja et parlo de l’any 36, i a l’estació de França hi havia un control. El meu pare i la meva mare especulaven sobre si els milicians buscaven armes, i recordo que jo vaig exclamar: jo porto una pistola! El milicià va fer una cara! És clar que la pistola era de joguina. El meu pare em va clavar una bronca!
Què més et podria explicar... els registres a les cases. Passaven per casa i passaven a buscar les ràdios, les antenes per les motllures de les portes, imatges religioses, llibres, etc, tot ho tiraven per les finestres, i a Bruc amb Consell de Cent van fer una pila enorme i ho van cremar, amb tot el que havien tret de tot el veïnat. Això devia ser l’any 37, jo tenia 5 anys.
També recordo que a Barcelona, als teulats, hi havia els “pacos”, que eren persones que tiraven trets, incontrolats. De fet això ja havia passat durant la Setmana Tràgica de l’any 1909.
També recordo que la gent posava els matalassos a les finestres, i cinta engomada per tal de que no es trenquessin els vidres amb els bombardejos.
Un dia hi va haver una bomba que va caure molt a prop, i el meu pare ens va dir: “aquesta ha caigut molt a prop”. El meu pare, el meu germà i jo vam baixar carrer Bruc avall, i era una cosa molt curiosa, perquè a Bruc amb Gran Via, davant d’on ara hi ha l’Hotel Havana, aquella casa havia desaparegut, la casa havia quedat tallada, com si t’ensenyessin el disseny de la casa. Aquella casa, la va arrasar la bomba. Desprès d’això ens en vam anar a viure a les Franqueses, perquè el meu pare era el director comercial de l’empresa de caldos Maggi, aleshores molt coneguda. Aquí a les Franqueses, on hi ha aquelles naus, doncs tot allò ho havia comprat l’empresa Maggi, i per fer la fàbrica de Maggi a Espanya. Les màquines es van quedar a la frontera, i no van arribar a entrar perquè va començar la guerra. Acabada la guerra, el Maggi el van prohibir perquè no era “producto nacional”. Si haguessin entrat abans del 18 de juliol, ja hauria sigut “producto nacional”, però acabada la guerra, el Texton, Gallina Blanca, es van posicionar en contra del Maggi, pel fet de ser suís. Durant aquest temps, com que les naus eren propietat del Maggi i el meu pare i uns quants més, es van instal·lar allà fent veure que treballaven. Aquell temps vivíem a les Franqueses, a la carretera de Corró, a casa d’una gent de les Franqueses.
Jo de gana, no n’he passat mai, ja t’ho dic d’entrada, perquè el meu pare era molt amic del Cònsol francès de Barcelona. Ara no recordo com es deia aquell home. Aquell home ens donava lots del menjar que portaven pels francesos d’aquí. Si que recordo, acabada la guerra, que vam anar a buscar patates a Sant Boi. Però durant la guerra recordo que vam anar a aquella casa que hi ha entrant a Marata, que sembla un castell, i allà el meu pare hi va canviar una jaqueta de cuir per un sac de cigrons. Aquell dia va ser el primer dia que vaig veure i patir un bombardeig. N’havíem vist a Barcelona, però aquell feia la sensació que ens bombardejava a nosaltres. El meu pare va dir que li feia mala espina, ell va creure que anaven a bombardejar l’aeròdrom. El meu pare i jo ens vam posar en un d’aquests passos que hi havia sota les carreteres, i allà especulàvem si ens cauria a sobre. I sí, van bombardejar l’aeròdrom.
A Llerona hi vam ser 3 o 4 mesos, més, a Can Rovira, i allà hi recordo molts bombardeigs. Recordo que anàvem al bosc, i ens feien posar una branca a la boca. En una ocasió ens va caure molt a prop, en un marge i ens vam quedar mig colgats de sorra.
Recordo també que van matar un noi, també a causa d’una bomba, perquè li va caure el sostre a sobre. I recordo l’enterrament, amb la núvia molt afectada, vestida de dol...
A les Franqueses hi havia una casa que se’n deia Can Lluent. A l’home d’allà el van enterrar en una capsa de sabates, perquè deien que li va caure una bomba al damunt i el que va quedar va cabre en una capsa de sabates.
També recordo a Can Rovira, molta gent que eren dels que deixaven l’exèrcit roig, dels que hi eren obligats, demanant refugi a Can Rovira. Desertaven vaja. Hi van estimbar el camió al pont que hi ha desprès de l’actual rotonda, per simular que hi havia hagut un accident.
La nit que van entrar els nacionals, que van arribar amb les tanquetes a l’era de Can Rovira, nosaltres vam passar la nit a Llerona, perquè Can Rovira quedava apartat, a una casa que era d’una família anomenada Quingles, un advocat que havia estat president del Granollers de futbol que ja és mort. Doncs allà recordo que passaven els obusos, i a la nit xiulaven quan passaven per sobre nostre.
Recordo també un mort a davant de l’actual benzinera, que hi va ser molts dies. També recordo que passava un tio amb una moto, que anava cap a La Garriga i li van dir que no hi anés que rebria trets, i al cap de cinc minuts ja tornava. Bé, tots aquests són petits retalls inconnexes.
L’escola la vaig fer a Barcelona, als jesuïtes. Bé primer vaig anar a Jesús i Maria a les monges al carrer Casp, però d’allà en recordo molt poc, bé, que hi vaig fer la comunió. Desprès vaig anar als jesuïtes, a fer el preparatori de batxillerat, i recordo que no sabia què em deien. Jo vaig tenir la sort que fins als vuit anys vaig ser “monolingue”, no sabia parlar castellà. Recordo que l’únic castellà que havia sentit era el de les minyones, aleshores tothom parlava en català: els paletes, l’escombriaire... tothom parlava en català, inclòs a Barcelona. Doncs durant el primer trimestre no entenia res. Recordo que durant la transició, van sortir articles en els que es deia que obligaven a la gent a parlar en castellà. A mi ningú mai em va obligar a parlar en castellà al col•legi. A Barcelona hi havia fills dels ocupants, i ells parlaven castellà, però nosaltres, inclòs amb els capellans, quan sortíem de classe, parlàvem en català. Això de “habla en español”, només m’ho van dir a les milícies universitàries, i m’ho va dir un català, “habla en cristiano”. Bé, i ara fa tres anys m’ho van dir al mercat de La Garriga. Aquell dia vaig perdre el món de vista. Però ja veus que ara tornen a sortir.
Bé, jo vaig acabar el batxillerat al 48, i això si, als jesuïtes, missa diària. Si no anaves a combregar dos dies seguits ja et deien alguna cosa. Rosari cada dia, doctrina, clar, a la classe de la religió... i a casa que també eren molt religiosos, bé, clar, a Can Dachs. També feien el rosari i el mes de Maria, però jo me n’anava a dormir. Era una família que ara en dirien de la “crosta”. L’església era molt present, tot era pecat. Van estrenar Gilda i van fer fora un noi del jesuïtes, perquè va anar a veure les fotos de Gilda. Perquè un altre el va delatar. Era tres R.: “mayores con reparo”. Això era molt curiós. Hi havia uns butlletins que te’ls donaven cada setmana, on t’explicaven la descripció moral de les pel·lícules. Així anava: 1 blanca, és a dir era per tothom, 2, blanca pero con reparos, 3 , “mayores pero con reparos”. Potser fins i tot van posar-li quatre R, perquè corria la brama de que la Rita s’acabava despullant, que no passava! Però com que aquell guant tenia un cert erotisme. Gilda va ser una pel·lícula repudiada per l’integrisme catòlic. Hi havia integrisme catòlic, com els talibans! Les noies havien d’anar... ballar, home mare de Déu! Jo he vist, fent exercicis espirituals, a sisè i setè, anàvem a Manresa a la Santa cova. Jo havia vist gent de la meva classe que ploraven perquè es sentien pecadors! T’explicaven la història de dos amics, que havien anat de putes, i un d’ells havia mort, i a la nit se li apareixia el mort al que quedava, i li deia que s’anés a confessar, ja que si no li passaria com a ell, que no s’havia confessat i havia anat a l’infern. Ara, també n’hi havia que s’ho prenien en broma, i passaven de tot. Però aquestes situacions et mengen, ja que l’entorn et va captant, ho vius amb aquest patir, que al final t’ho creus. Ja ho veus que perquè hagis vist un pit d’una noia és una bajanada que t’hagis d’anar a confessar, però l’entorn et va captant. És com aquest del PP, segur que al final s’ho creuen tot això que diuen. Tu no creus que en Franco s’havia cregut que era un tio fantàstic de tant que li havien dit? “Salvador de la patria, centinela de Occidente!” Ell convençut que feia el millor del món. Ell estava convençut! Els diaris de l’època franquista eren brutals eh!
[Fa una estona de discurs polític de l’actualitat que crec que no té cap interès, i de matemàtica de la història, que tampoc té cap interès pel tema que ens ocupa.]
- Seguim parlant del tema dels aliments durant la postguerra.
Recordo que quan anàvem amb tren de la Garriga a Barcelona, allà a l’alçada de Sant Andreu, la gent tirava per les finestres sacs de menjar, i paquets per tal de que els “burots” no els ho agafessin.
La feina dels pares, ja et dic que es guanyava bé la vida essent el director comercial de Caldos Maggi, això abans de la guerra. Però al plegar Maggi, el van indemnitzar i va comprar una fàbrica de cintes, a Barcelona al carrer Trafalgar, on paraven els tramvies de Badalona. I es va guanyar la vida amb això de les cintes, fins que l’any 50 i poc, al meu pare li va sortir una direcció comercial d’uns desodorants. A causa d’això l’empresa se’n va anar a Manresa, però a la llarga es va quedar obsoleta. Jo havia estudiat Enginyeria Textil, i quan vaig acabar la carrera, vaig buscar feina. Em va sortir feina a la SAFA de Blanes, però pel que em pagaven vaig decidir establir-me pel meu compte. Com que teníem el nom de l’empresa, que en l’ambient cintaire encara sonava, em vaig establir pel meu compte, i fins ara, ja fa cinquanta anys.
El clima de convivència del meu entorn, era bo. El meu pare no es va significar em massa cosa. Es va tornar més catalanista a mesura que es va anar fent gran, igual que a Can Dachs. El meu oncle Ramón havia estat alcalde de la Garriga, franquista naturalment. Com que la família havia estat sempre de dretes, l’arribada de Franco ja els havia anat bé, però amb el temps van veure el que era en realitat i llavors amb el temps van anar evolucionant. Les meves ties Assumpció i Fermina van ser a la presó durant la guerra a punt de ser afusellades. El meu oncle Salvador, que va ser un cas sonat, perquè va néixer dona. Es pensaven que era dona, però no era dona. Va néixer amb el sexe amagat, però el van operar. Era un tio collonut, i vivia amb les dues tietes. Aquest oncle meu va ser “Jefe Local del Movimiento” i la meva tia Fermina també, jo he vist fotos d’ells d’en Benzekry vestits de falangistes, pobre gent! Aquesta gent va anar evolucionant. Havíem tingut moltes discussions amb l’oncle, però també notava que cada vegada el defensava amb menys entusiasme (a en Franco). Tota aquesta gent es va quedar molt decepcionats amb en Franco. Franco tenia tota la propaganda feta en català i la va fer cremar. La mare de la Núria Albó era íntima amiga de la meva mare, l’Assumpció Corrons. La imposició de l’idioma va ser molt forta. Recordo que quan estudiava als jesuïtes anava allà on ara hi ha el Zurich, hi havia l’Avinguda de la Llum, com un passeig de Gràcia subterrani, i un dia un home li pregunta l’hora a un altre, en català, i aquest li va fotre una bufetada!! Això et queda marcat. Quan vaig fer les milícies universitàries, un que es deia Gallifa, em va dir, “habla en castellano”, i era de Terrassa! N’hi havia alguns que quan els feien alferes! Hi havia un tio molt mal parit a milícies, i tots catalans tu! N’hi havia un de Mallorca, en Busquets!
Doncs vaja, si volies fer servir el català per la vida social, cap problema, ara si gosaves fer-lo servir per coses legals o actes públics de transcendència, malament. Jo vaig anar a aprendre català al CIF, que hi havia a la Via Augusta, i em va donar classes en Triadú pare. Jo ja en sabia de català, però feia faltes. Jo em pensava que era molt bo amb el català però em vaig adonar que no. Recordo que el noi que millor escrivia el català era un noi del Canadà, que no sabia res de castellà, però parlava com de llibre. Això del CIF t’ho deia perquè un dia van dir que s’havia de fer una traducció al català, i jo vaig dir que em faria il·lusió. Uns llibres de l’Editorial Bruguera, que eren una mena d’històries il·lustrades. Arrel d’això em van explicar que volien fer els Quaderns de Cultura (en aquell temps hi havia escrit en Terenci Moix sobre cine) i van publicar una biografia d’en Macià... L’any 64 em van proposar de fer una Història de l’Atletisme, ja que jo sempre havia fet atletisme, i em va sortir prou bé. El primer llibre que vaig fer. Llavors, parlant amb aquest que era amic meu, en Joan Agut, que ha escrit tantes novel·les, un dia em va dir si sabia què era el Be Negre. Jo vaig respondre que ni idea. Em va demanar que fes una antologia, anant a l’Arxiu Històric. Queia de la cadira de riure. Vaig descobrir un món, no sabia qui era ningú dels que hi sortien, però reia! Total que vaig fer una antologia del Be Negre, del Cu-cut, del Patufet. Vuit n’he fet. Llavors vaig fer un Segle d’Humor català i tot va venir d’aquest inici. També he fet una història dels diaris en català. També vaig fer una temporada a l’Avui, una secció que es deia Ahir, i jo feia l’Abans d’Ahir, i sempre empès per en Joan Agut.
Amb tot plegat, jo la primera vegada que vaig prendre consciència va ser un dia que havia quedat per sopar amb un amic del Figaró, i al no poder venir em va deixar una nota. Me la va escriure en castellà! Jo li vaig dir que això no podia ser, que no sabèssim escriure català. Això devia ser el seixanta i pocs. La veritat és que fins cap als 30 jo tenia poca consciència, em limitava a viure. Va ser quan vaig conèixer la meva dona, que ens vam conèixer en castellà fins que un dels dos va deixar anar alguna cosa en català i des d’aleshores, ja sempre en català. La meva dona, a casa seva parlaven en castellà. La meva dona no va començar a parlar en català fins als 14 o 15 anys. Aleshores parlar en castellà quedava “muy fino”.
No vaig tenir activitat política, així que a nivell d’entitats no et puc explicar massa, Jo feia atletisme, a la secció del Barça, als camps de la Bordeta. Allà fèiem una lliga, i tothom parlava en català. Anàvem a Manresa i altres llocs. Jo feia salt d’alçada. Ja et dic, oficialment tot era en castellà, però el tracte amb els companys, amb els jutges i el Barça mateix, o al Club Natació Barcelona, tothom es relacionava en català. L’esport sempre m’ha agradat, fa quaranta anys que juguem a futbol! Així que a nivell associatiu, tot relacionat amb l’esport.
Un oncle meu va ser president de l’Institut d’Estudis Catalans, Alsina Bofill. Era metge, cosí germà del meu pare, casat amb una germana de la meva mare, de Can Dachs també. Aquest home va estar represaliat, era professor de l’universitat de medicina, i el van represaliar i no el van deixar ser professor desprès de la guerra. Justament era molt catalanista.
Home, eres conscient... mira un 14 d’octubre, tornant de La Garriga, en un dels ponts de la Meridiana, penjava una pancarta que deia: Aniversari assassinat president Companys. Justament ho vaig explicar al club Laietà, i un amic meu em diu: ei, qui era aquest Companys? I et parlo de l’any seixanta i escaig! Aquest desconeixement em va deixar parat! Pensa que avui en dia encara hi ha molt desconeixement.
- Parlem de l’etapa més “suau” del règim...
El règim es va anar suavitzant per si mateix. Ara, mai va perdre de vista una cosa, va suavitzar les coses, però mai va perdre l’ideari, va suavitzar les formes, però el fons sempre va ser el mateix. Pensa que en Garicano Goñi, el governador de Barcelona, la primera vegada que es va dir alguna cosa en català al Camp Nou, se’n va anar a veure en Montal (el president), que eren molt amics i li va dir: “Agustín que no vuelva a pasar nunca más, y si vuelve a pasar, hablaremos de otra manera”. Això ho va dir cap als anys setanta, per tant el què era bàsic, no ho van canviar mai.
Al finals dels quaranta es van començar a fer els Pastorets de Folch i Torres en català, a la Parròquia de la Concepció al carrer Aragó, i encara no es podien barrejar homes i dones, i l’anècdota és que la mare de Déu era un home amb bigoti frondós, i la meva àvia que era sorda, em va dir: “Lluís, la mare de Déu és un home!”. Imagina’t l’integrisme que hi havia encara en aquelles èpoques.
Pel que fa a la vestimenta, doncs aquí a La Garriga recordo a les dones amb mantellina, màniga llarga... era el que era normal. La gent es pregunta com vivíem així, i mira la gent s’acostuma, i vivíem, i també ens ho passàvem bé, i gaudíem a la nostra manera
- A partir d’aquest punt comencem a parlar de la seva vinculació amb la Garriga.
Venir a La Garriga habitualment va ser acabada la guerra. La meva mare va patir una pleuresia, i va venir a la Garriga, a Can Dachs, a casa seva. Llavors jo em vaig fer molt amb gent de La Garriga, és clar, era un nen de 8 o 9 anys, i em vaig fer molt amb en Joan Torra. Vivia al costat de Can Mario. El seu pare tenia una fusteria. A Can Dachs, hi havia una finestra, que donava davant per davant amb Can Torra i des d’allà amb un cordill ens passàvem tebeos. Encara som molt amics avui amb en Joan. També recordo que anàvem al camp de futbol (es refereix al que hi havia a l’entrada del poble), on ara hi ha la fàbrica. També recordo que la Garriga era un poble molt fosc. Al carrer gran hi havia dues bombetes. Alguna vegada havíem fet alguna gamberrada amb les bombetes, i l’agutzil ens va enxampar, i em va dir que ja m’havia conegut: “ja t’he conegut, ets el nebot de l’alcalde!”.
Doncs a La Garriga hi havia molt poca llum. A la carretera de Samalús, de la via a Can Canet, hi havia tres pals de llum, amb una bombeta de llum a cada pal. Un dia parlavem amb l’Àngel Fitó, que el seu pare era metge de La Garriga, de la foscor i la manca de soroll que hi havia en aquells temps. Hi havia quatre cotxes a La Garriga: el d’en “Pep ametralladora” de la gasolinera de Can Fontseré que era el taxi, el d’en Nualart que tenia un Balilla, i els del meu oncle Ramón i del Dr. Fitó que també tenien un Balilla. Res de soroll. Podies sentir el mall d’un ferrer, una esquella de be. Ara sempre sents un rum rum de fons. Jo recordo haver anat al cine a Can Xic Corder, i haver vist una pel·lícula de gangsters, i quan tornava, allà a la via, ja començava a acollonir-me, no hi havia llum tu! Jo al cine hi anava molt més a la Garriga que a Barcelona. Les primeres pel·lícules les vaig veure a la Garriga. Jo tenia més tirada a anar a Can Xic Corder. Era més de poble, per mi era un cine mític. Aquella escaleta, la taquilla, i al sostre que hi havia una xarxa, com de pescador, i deien que era pel so. A la mitja part sortíem a una espècie de terrassa, hi havia els lavabos, que era una paret amb el rec, i prenies la gasosa, que era la beguda de l’època.
Llavors també recordo els partits de futbol sense fi al camp dels “Hermanos”, que ara ja no existeix, era una camp de futbol gros. Començaven a les cinc de la tarda i acabaven quan es feia fosc. Allà a les cinc de la tarda apareixia gent amb una pilota, i tothom, quan plegava de la feina, anava passant per allà, paletes, lampistes... generalment no sabies ni amb qui anaves ni qui guanyava. Per mi va ser un element integrador de gent de La Garriga i de la colònia. Aquí la pugna colònia i poble, no l’he viscut. No diré que fossin cul i merda, però pugna, jo no l’he viscut.
Fixa’t que aquí vam tenir un equip de futbol dels de la colònia, que no perdíem mai, hi havia en Bailín (el seu pare tenia un taller de sabater al costat de l’Alhambra). Aquest nano va jugar a la catalana de juvenil i del Granollers. Hi havia en Quico Grau, que va arribar a jugar amb el Betis, va guanyar una Copa del Generalísimo, i d’altres del poble. Érem un equip que la majoria érem de la colònia, però també amb gent del poble. A tots els del poble, en Ciurans, el conec de jugar a futbol, ei i en Màxim Lapuerta, el meu ídol. Jo sempre li deia, tu has estat el meu ídol, en Cèsar i tu! A les categories que va jugar era boníssim, em sembla que va jugar al Vic i al Roda. Ell va venir a fer el servei aquí a La Garriga. Doncs ja et dic, el futbol va ser molt integrador, i el que en molts pobles va acabar a bufetades, aquí mai! Això d’anar a jugar al camp dels Hermanos ho vam començar nosaltres, és clar teníem més temps, no fotiem res. Cada tarda fèiem un partit de tres hores.
Els caps de setmana no veníem gaire, ara, els estius si, tres mesos fixes. Pensa que jo quan arribava a Barcelona, les cames em feien mal de posar-me les sabates. Pensa que jo tota la vida he tingut la il·lusió de viure a la Garriga, i fins ara fa sis anys, no ho he pogut aconseguir. Per qüestions de feina teníem el despatx a Barcelona, però per temes de lloguer, vam buscar un despatx nou, i vam comprar aquest despatx aquí a La Garriga. Doncs ara hem acomplert el somni, i val la pena. Ara La Garriga ja no és aquell poble de 2800 habitants. A les tardes anàvem a pescar al riu. On ara hi ha l’abocador d’en Tamayo, allà hi havia un tauló que anava a Rosanes i pescàvem amb salabrell. I cada tarda pescàvem. Hi anava molt amb el fill del senyor Azemar, que va ser directiu de l’Espanyol. Aleshores, amb en Lluís Azemar, anàvem a pescar cada tarda. També anàvem molt al Casino. Veus, això sí, només era per gent de la colònia. També al Patronat a veure pel·lícules d’en Rintintín. Però ja et dic, quedàvem al Casino i fèiem el pla de cada tarda. Sovint anàvem a fer una fontada, a l’Enrabiada, a Can Draper a l’Ametlla, a ca n’Illa. I amb bicicleta per tots els voltants de La Garriga.
També vam organitzar un campionat d’atletisme, set proves. Vam marcar el camp de futbol. Aquí n’hi havia uns quants que es dedicaven a fer atletisme: en Serrano, en Pere Ballús (que va morir molt jove), i fèiem de jutges, d’atletes... inclòs vam tenir la idea de fer el que avui és la mitja marató, però imagina’t en aquelles èpoques. Bé aquestes eren les diversions que teníem als estius.
També fèiem sortides a fer una xocolatada o fins a Camprodón o la Molina, però això ja ho fèiem amb tota la família, i ens hi portava el “manco” del Santa Digna. El manco era el xòfer de Can Santa Digna, i feia la línia La Garriga-Granollers-la Garriga. Va tenir un accident i va quedar manc, però feia la línia igualment. Era tot un personatge!
De casat encara vam anar venint més a La Garriga, i els meus fills la tenien mitificada!
- Parlem de l’arribada de la mort de Franco i la transició amb les eleccions...
Vaig rebre notícia de la mort de Franco en un bar de la Plaça Letamendi. La gent se n’emfotia de la cara de l’Arias Navarro, però amb els anys sempre he pensat: aquest tio va morir al llit! Aquí a La Garriga he vist una cosa que em va frapar! Quan van inaugurar l’autovia, jo he vist gent de La Garriga, plorant d’emoció cridant: Franco Franco! A la meva vida he comprovat que la gent, quan veu l’autoritat, perd el nord.
Ara ens queixem molt de com estem, però a mi em diuen fa molts anys que estaríem com estem i no m’ho crec. Si a mi em diuen que farien el “Último Tango en París” per la televisió, jo no m’ho crec. Llavors diuen: Catalunya no serà mai independent. Home, això és més complicat, perquè hi ha el poder dels bancs, el poder econòmic, però jo crec que poc a poc, mica en mica, home “deu ni dó” si sortís aquest estatut! Però ja saps que del que va sortir de Núria i va arribar a les Corts... el que no sé és que passarà amb aquest, acceptarem un estatut de rebaixes? El català és molt pactista, i els catalans tenim un altre problema: no hi ha unitat. I a La Garriga igual, la gent viu molt a casa seva. Aquí hi ha un teixit cultural molt important. Fan conferències molt importants, i quanta gent hi va? Crec que hi ha molta iniciatives, però totes de poques persones. Aquí a La Garriga, com que hi ha calers, la gent surt poc, i a Catalunya igual, la falta d’unitat del poble català... tothom critica una mica, però a l’hora de fer, tothom té més coses importants a fer. I quan ens toquen la butxaca...
- Les eleccions del 77...
Les vam viure amb il·lusió, perquè feia la sensació de que votar era una qüestió de gent lliure. La democràcia és el menys dolent, perquè tampoc hi crec molt en la democràcia, no vull dir que jo sàpiga més que un altre, però que el vot d’una persona molt llesta valgui el mateix que el d’un analfabet, això ho trobo una mica fort. És clar que també té tots els drets un analfabet, però no té la mateixa visió que el que pot tenir una persona més il·lustrada, per dir-ho d’una manera, però això és insalvable, perquè sinó cauríem en el nazisme o el feixisme. Aleshores això hem de mirar doncs que sigui... doncs el que hi ha. Però ja et dic, si als de la meva generació ens haguessin dit que al 2005 estaríem com estem, haguéssim dit que somiàvem. Però és clar hem tirat endavant, però per mi la independència és fotuda d’aconseguir. Però cada vegada tinc més clar que no farem mai res. Sempre tindrem una llibertat limitada, sempre serem els masovers de la casa. Això m’emprenya molt. Solució? La independència, o una autonomia molt ampla. El problema és que estem subjectes a lleis que han fet ells! Jo dic sempre que si EUA volgués que fóssim independents ja ho seriem. I si la majoria de catalans ho volguéssim, si tot el poble català ho volgués, ja ho seríem. Però clar, quan jo vaig néixer Catalunya tenia dos milions i mig de persones. Ara quants en som? set o vuit? Jo no sóc racista, bé, si que ho sóc en certa manera. Res de cameres de gas ni res de tot això, però coi, hostes vingueren que de casa ens tragueren! Això que ningú diu perquè no es pot dir i no ho diu cap polític, s’ha de dir, és la pura realitat. Jo estic d’acord que vinguin a treballar, si senyor, que vinguin a fer-se milionaris, si senyor, com l’Etoo, a viure collonut. Però el que no pot ser és que imposin els seus costums, que aquí en tenim uns! Tenim una llengua, una manera de ser, no pot ser que s’imposi el de fora per imposar-ho per sobre del que és nostre. El problema és que els nostres costums no estan protegits ni valorats per nosaltres mateixos. Però és clar, si dius que han de conèixer la llengua ja ets un racista! Sembla que si defensem la llengua ja discriminem!