Va néixer el 6 de maig de 1948 a la Garriga. Ha viscut tota la seva infància a la Doma, on el seus pares feien de porters. El seu pare, en Josep, era de Girona i la seva mare, na Montserrat, de Barcelona. Va estudiar a l’escola de can Sala. Un cop finalitzat els estudis de primària es va iniciar al món laboral. Després de treballar d’aprenent en diferents llocs, va començar a treballar amb en el seu pare en una petita empresa de transports. Són tres germans.
Els meus pares es van casar a Vic i van venir a viure a la Garriga on van entrar com a porters a la Doma: s’encarregaven de tenir cura del camp, netejaven el cementiri. Els porters vivien en la mateixa Doma. Ells només s’havien de fer càrrec del recinte i no dels difunts. Jo vaig néixer allà –quan encara els nens naixien a casa seva i no a Granollers- i vaig viure un grapat d’anys. Era una zona molt abandonada on només hi havien camps. No rebíem cap subvenció per estar allà, únicament ens podíem beneficiar de l’habitatge i les terres per conrear-les, a canvi de netejar el cementiri. El meu pare ha fet de tot: li va agafar la Guerra Civil al mig del servei militar, després li va tocar fer de sereno, de barber, de forner, etc. Era una època (la postguerra) en què es treballava molt i es guanyava molt poc.
Per anar a escola a can Sala havia de creuar cada dia la carretera. Anàvem amb pantalons curts tot l’any, a l’hivern ho passàvem fatal pel fred. Teníem classes al matí i a la tarda, al migdia s’anava a casa a dinar, no existien els menjadors escolars. Els dissabtes al matí també s’anava a classe. A més de Can Sala també estaven els “Hermanos” i després les monges. Jo vaig fer tots els estudis a Can Sala. Allà anàvem nens i nenes, però tots separats en diferents classes. Únicament hi havien quatre classes, dues a dalt i dues més a baix. Vaig acabar d’estudiar amb 14 anys i ja vaig començar treballar. Primer va ser a la benzinera Fontseré, on tenien un petit taller on s’omplien bombones d’oxigen sobretot per a hospitals.
Després d’estar de porters a la Doma els meus pares van muntar una botiga de queviures a la Garriga. Paral·lelament, el meu pare tenia una bicicleta i un remolc amb el que repartia aigua del Pou Calent. És una font de la Garriga d’on surt aigua calenta. Ell anava amb el carretó i uns bidons fins a la font. Abans hi havia cua de gent que anava buscar aigua calenta per cuinar o per rentar-se la gent i la roba. A més es pensava que aquella aigua era més beneficiosa que la normal, per exemple, es deia que aquella aigua estovava millor els cigrons. A més el meu pare també es dedicava a llogar rentadores. A diferència d’ara que tothom té rentadora a casa seva, abans ningú en tenia i havia de rentar a mà. Llavors, a la gent que li demanava, els hi portava l’aigua calenta i la rentadora. Eren rentadores que no tenien res a veure amb les d’avui en dia: anaven amb un petit motoret; no tenien programes de rentat; tiraves l’aigua i el sabó, l’endollaves i ja començava a donar voltes.
Rentar abans era un problema gros, abans fins i tot de que hi haguessin aquestes rentadores –i això ho han vist més els nostres pares i avis- s’havia d’anar al safareig a rentar, la roba blanca es ficava en un cubell i amb cendra que feia de lleixiu, es remenava amb un pal. Aquí a la Garriga hi havien uns safareigs públics davant de l’Escorxador Municipal, on la gent hi anava amb la seva roba a rentar-la. Algunes cases ja tenien el seu safareig on podien fer-se la bogada. Quan van aparèixer les primeres rentadores va ser tot uns avenç: d’haver d’anar al safareig a que et portessin la rentadora a casa.
El meu pare oferia el servei a domicili d’aigua calenta, rentadora i sabó. Després d’això ja va començar a agafar la distribució de l’aigua Fournier, la portava pels bars, els restaurants, les botigues i les cases particulars. A l’estiu es multiplicava la feina amb els senyors que venien a passar aquests mesos. Un dels productes que més sol·licitaven els estiuejants era el del gel. La majoria de la gent del poble anava a can Reig, que era una fàbrica de gel que estava al carrer dels Banys. Com que el volum de feina anava creixent, va canviar la bicicleta per un motocarro que va ser el primer en arribar a la Garriga. Davant portava el carro amb dues rodes on portava la càrrega i la moto darrere que impulsava tot. Aquest sistema comportava alguns problemes com, per exemple, si es carregava molt no s'hi veia la persona que conduïa. Després va canviar el carro darrere, per tal de facilitar la visió. Més tard la va tapar, llavors ja semblava una semicamioneta. Amb aquest nou sistema evitava passar tant de fred els mesos d’hivern o mullar-se els dies de pluja. A la Garriga hi havia poca gent que oferís aquests serveis: hi havia els de ca l’Aspa que tenien algun camió i prou.
Les coses li anaven bé al meu pare i com que tenia força feina va començar a contractar a més gent que treballés per a ell amb moto-carro propi. Va crear una mena de cooperativa, fins que va arribar a formar una petita flota de camions. Llavors ja va començar a treballar per a les fàbriques de mobles. Feia serveis interns per a la fàbrica, com podia ser portar el moble de la fusteria al lloc on se li donava l’acabat; o també, portar-lo al client final. Teníem rutes organitzades per a tota Catalunya.
Jo per la meva edat i l’any en què vaig néixer no vaig passar gana com a conseqüència de la postguerra. Això si, no ens podíem permetre tenir cap “capritx”, havíem d’anar molt lleugers i aprofitant al màxim les coses de què disposàvem: teníem pocs diners. De la gent que va marxar o la repressió que hi va haver després de la guerra per part del bàndol franquista, jo només sé coses d’oïda, era massa petit. A més la gent es reserva molt, no volia parlar. El meu pare, per exemple, si li preguntaves alguna cosa no li agradava gens, sempre esquivava la pregunta. Entre ells si que parlaven, però quan hi havia canalla callaven. S’anava amb molta por, la Guàrdia Civil es feia imposar molt.
El català es parlava poc, a classe ens feien cantar el “Cara al Sol”. Me’n recordo que quan anaven al cinema Alhambra no es començava la sessió fins que no havien arribat les autoritats, si ells arribaven tard el cinema començava tard. A casa i al carrer entre els amics enraonàvem en català, però a classe o amb depèn quina gent parlàvem en castellà. Hi havia un gran respecte a la Guàrdia Civil. Una vegada que estàvem al cinema es va calar foc en una casa de la Garriga, van arribar uns guàrdies civils, es van fer sortir a tots, pujar a un camió i anar a apagar el foc fins que no arribessin els bombers.
Una vegada que Franco havia de passar per la Garriga per inaugurar l’autovia, en van donar festa a tots a l’escola i vam haver d’anar tots a saludar-lo. Ens van obligar a tots fer salutacions molt efusives i tot el que fes falta. Nosaltres érem petits i el fet de no tenir classe aquell dia ja era motiu de diversió.
Els joves de la meva generació teníem poques distraccions: el Patronat i el “Frente de Juventudes” a la plaça de l’Església. Al primer hi passaven pel·lícules que es tallaven vint vegades, per veure una pel·lícula d’una hora, ens estàvem tota una tarda: es tallava, havien d’encendre les llums, es tornava a tallar... no t’assabentaves de la pel·lícula però com a mínim passaves la tarda del diumenge tranquil. Abans de començar la projecció de la pel·lícula que tocava aquell dia ens passaven el No-Do: eren documentals polítics, del que feia Franco. Al Patronat es feia teatre, jo concretament no vaig participar. L’única cosa que vaig fer durant alguns anys va ser de patge del Reis Mags que organitzava l’Ajuntament. Hi havia una comissió que s’encarregava d’organitzar la cavalcada, cada any era més o menys la mateixa cosa.
A la parròquia hi havia també l’Acció Catòlica, però jo no hi vaig entrar. Allà feien excursions i coses d’aquestes. Únicament hi havia anat a la parròquia quan ens obligaven pel tema de la catequesi: la missa de les deu del matí del diumenge, les classes preparatòries del diumenges a la tarda; després el primer divendres de cada més el capellà venia a l’escola ens feia una mena de classe de religió, ens passava alguna pel·lícula i ens feia congregar als que ja havíem fet la comunió.
Una de les festes del poble que ha sigut més important i que més records en guardo és la del Corpus. Abans però, es feia més per pròpia voluntat, ara sembla que es faci per obligació. La gent dels barris sortia de casa seva a treballar, no esperava, com ara, que els portessin els clavells i les coses necessàries per fer les catifes. Abans, dies abans del Corpus, anàvem al bosc a buscar ginesta, cua de cavall, molsa o altre coses per posar-les al terra. Per les tardes, al plegar de treballar, anàvem a Can Llaques, que era una mena de casa pairal que hi havia al barri [Al carrer Calàbria, al costat de Can Corrons i de l’Alhambra] a ajudar i col·laborar. Les catifes s’organitzaven per carrers i barris. On jo vivia fèiem una catifa que anava del carrer Calàbria fins al Forn del Sol. [No sempre havia estat així: a La Garrafa, jo diria que gairebé sempre començava un altre tros.]
Una festa important, i que a casa també la celebràvem, era la de Sant Cristòfol. Aquest sant és considerat el patró de la gent que es dedica al món dels transports o dels vehicles: garatges mecànics, transportistes, taxistes, etc. Abans era típic anar a beneir el vehicle aquell dia a l’església. Ens reuníem a la porta de l’església amb els cotxes i els camions, llavors sortia el mossèn, els beneïa i es feia un petit aperitiu. Semblava que amb la benedicció podies anar a tot arreu sense que ens passés res. Era una festa familiar i no únicament per als xòfers.
La Festa Major no ha estat mai massa participativa. Les dates no han ajudat a que la gent s’impliqués: finals de juliol i principis d’agost.
Els estiuejants no s’implicaven gaire, ja tenien el seu Casino. A més a més, les relacions amb ells no eren massa bones: ells eren molt "pijos" i nosaltres érem els pobres. Existia una gran diferència, ells es tancaven al Casino i anaven al Casino, no els veies gaire caminar pel Passeig. Més d’una vegada hi havia hagut alguna baralla. Jo únicament havia d’anar a les seves cases a portar-los el gel, de la resta de coses: la rentadora o menjar ja tenien o s’encarregava algun minyó de la casa. Jo intentava de portar-me mig bé... però... era una mica difícil! Passaven molts mesos a la Garriga: quan la canalla terminava l’escola ja venien aquí i no marxaven fins que començaven les escoles. Després alguns venien els caps de setmana i altres ja no els tornaves a veure fins Setmana Santa. Si havien de passar moltes setmanes, alguns es feien portar la rentadora i altres utensilis en camió, habitualment era l’Aspa qui s’encarregava de fer aquests serveis amb els seus camions. Una altre persona que també es dedicava al tema del transport era en Santa Digna. Ell feia el transport de la llet dels ramaders de la Garriga als mercats de Granollers i a Barcelona. També hi havia en Joan Torras que feia de "recader" a Barcelona però aquest anava en el tren. Tenia un carro amb un burret amb el que anava fins a l’estació, quan arribava deixava al burro que tornava sol a casa seva i ell agafava el tren.
El poble va canviar molt entre les dècades dels anys cinquanta i els setanta: hi havien moltes fabriquetes que ja no hi són, me’n recordo, per exemple, de la fàbrica del gas; fàbriques de cotons; de paraigües, filatures... tot ha anat a menys. Hi havia gent que tenia algun teler a casa seva. Ara totes les fàbriques s’han concentrat als polígons i el centre es dedica a vivendes.
Els últims anys del franquisme la gent va començar a perdre la por al règim, es parlava més en català. La mort de Franco no la vam celebrar perquè no estava la situació per tirar masses coets: no sabíem el que passaria els mesos següents. Els últims mesos ja es comentava que estava molt malalt, els últims dies hi havien rumors de que havia mort. Els primers anys les coses no van canviar gaire, la rutina era la mateixa que la d’abans.
Les primeres eleccions van ser tota una novetat. Havíem d’anar a Can Sala a votar, la gent es preguntava què s’havia de fer, es deia que allà ens donarien uns papers amb els que havíem de triar el nostre candidat. La gent anava molt perduda i desorientada, no es tenia clar si es posaria el rei o si tornaria la dictadura un altre cop.