Principals temes tractats:
- Vida laboral.
- 1957-1967: Deu anys vivint a Anglaterra.
- Els seus records de la Guerra Civil.
- L'experiència del bombardeig a la Garriga viscuda des de l’interior del refugi.
- El clima hostil de convivència durant la Guerra Civil.
- Els cercles d’estudis promoguts per Acció Catòlica.
- Altres espanyols refugiats a Anglaterra.
Josep Mora i Casanova, va néixer a Barcelona, el 20/6/32. Actualment viu a la Garriga des d’octubre-novembre del 1936.
Va néixer a Barcelona i vivia al carrer Móra d’Ebre al barri de Vallcarca. Es va traslladar a Tarragona on hi va néixer en Jesús, un dels seus germans, per tornar a Barcelona a viure a la barriada del Bon Pastor, a Sant Andreu Arenal, molt a prop del riu Besòs. “Per anar a Santa Coloma s’hi podia anar a peu quan no baixava rierada”, ens comenta.
Quan es va declarar la guerra, el seu pare que era Guàrdia d’Assalt, va pensar que seria bo marxar de Barcelona i venir a viure a la Garriga.
Desprès de tenir una vida laboral apassionant i d’haver treballat en moltes localitats diferents, va jubilar-se l’any 2000. L’últim dels seus oficis va ser el de conserge de l’Institut Manuel Blancafort.
A l’arribar a la Garriga vam anar a viure a una torreta de la família Grau, d’estil més o menys modernista, al Passeig cantonada amb el carrer Guifré, que sembla que havia construït l’arquitecte Raspall. El meu pare va fer un acord amb el que quedava clar que quan acabés la guerra nosaltres hauríem de marxar. Amb aquest acord, el propietari s’assegurava que mentre durés la guerra la casa estava segura i ningú pensaria en entrar-hi.
El meu pare va fer la mili a Madrid, perquè els meus pares són de Castella la Nova, el pare de Montilla del Palancar i la meva mare d’Almodóvar del Pinar. Mon pare tenia por que l’enviessin a les guerres d’Àfrica, i quan es va assabentar que hi havia places per anar a l’escola de policia, es va fer policia, es va casar i li va tocar anar a Cadis. L’ambient de Cadis no li agradava massa l’ambient i va demanar per anar a Barcelona, i els seus companys li deien que anar a Barcelona era com saltar de la paella al foc, però ell volia canviar. A Barcelona és on vaig néixer jo. A Cadis hi van néixer tres germans meus. A la Garriga, l’any 38 hi va néixer la meva germana petita. Hem sigut sis germans, però un d’ells va morir i jo no el vaig conèixer.
Vaig començar a anar a l’escola quan van entrar els nacionals. Allà hi anàvem nens/es de totes les edats. Ens van posar a tots en un local on actualment avui hi ha la Caixa d’Estalvis. El senyor Bruguer era el mestre. Ell va ser molt hàbil, i els que ja sabien llegir l’ajudaven a ell a ensenyar-nos. D’allà vam passar a Can Sala, però durant una temporada ens van traslladar a l’edifici del Castell, al costat del roure, ja que a Can Sala hi feien obres. Vam tornar a Can Sala, i l’any 46 ja vaig passar al món laboral, treballant un mes a Can Portabella, on actualment és Can Tura. Em van enviar un mes a la Cerdanya. Quan vaig tornar d’allà vaig fer d’ebenista al Moderno Estilo. D’allà en vam sortir, ja que no anava massa bé i els que vam entrar últims, vam ser els primers de marxar. Vaig anar a treballar a casa d’en Pere Vila, de l’Hostal del Fum. Ell era transportista, i nosaltres portàvem els licors a Barcelona i tots els voltants de Barcelona. Recordo que anàvem amb gasògen!
Més endavant vaig treballar a la indústria de les pells, en deien Acabats del Vallès. Hi vaig ser un parell d’anys, per anar treballar a Can Dolcet. Ho combinava amb treballar de cambrer a Can Xic Corder i al Casinet. En aquells temps vaig conèixer en Miquel Porter. L’any 54 vaig anar a la mili a la Seu d’Urgell, on vaig conèixer la meva dona. Aleshores vaig tenir clar que em volia dedicar a l’hosteleria. Quan vaig tornar a la Garriga vaig treballar un temps a Can Dolcet, però de seguida vaig marxar a treballar a l’Hotel Carabela de Lloret de Mar. Al 56 jo tenia clar que me’n volia anar i vaig marxar a Anglaterra. Vaig entrar al gener del 57 i vaig tornar deu anys més tard. Bé entremig vaig venir a casar-me l’any 58. Al 67, la meva dona es va quedar a la Seu, i jo vaig treballar a l’Hotel Canaletes, a Igualada. Al tornar vaig treballar en altres hotels, fins que vaig venir cap aquí de nou, i vaig inaugurar l’Hotel del Vallès, vaig ser-hi dos anys, i vaig marxar a Barcelona i vaig treballar en un restaurant d’una gent de la Garriga, els Dameson, que es deia el Canari de la Garriga. Desprès de treballar-hi onze anys, vaig venir cap aquí quan el van tancar. Vaig ser tres anys treballant a Vic, i l’any 86 vaig entrar a treballar a l’Institut, per jubilar-me l’any 2000.
- Ens parla dels motius que el van portar a marxar a treballar a Anglaterra...
Havíem sortit de la guerra, però les coses en la postguerra no rutllaven. Jo no veia un horitzó clar, i quan treballava a Can Dolcet em vaig dedicar durant nou mesos a anar a aprendre anglès amb un veí que es deia Salvador Martín Bonilla. Els pares em deien que això valia diners, i jo els deia que si no tenia diners per anar al cinema m’era igual, però que jo volia aprendre anglès. Quan aquest senyor va deixar d’ensenyar, a les monges hi havia una senyora, Ganiguer es deia, que havia estat vint anys a Detroit, i va ser ella qui em va donar seguir donant classes, així que quan vaig anar a Anglaterra, jo l’anglès només l’havia de perfeccionar, anava preparat. L’estada allà em va agradar molt. Era un món tant diferent al nostre! Ells també havien passat una guerra, però les seves lleis estaven bé, i no estaves mal mirat. Et veien com un europeu, i no estaves mal vist. Una sola vegada en deu anys em va aturar un boby per demanar-me la documentació. Quan feia quatre anys que eres allà t’enviaven una carta on et deien que ja no estaves obligat a notificar on vivies, i que si volies, podies establir-te i crear un negoci. Quan m’enviaven els papers per anar a votar, jo sempre els escrivia que ho sentia perquè era estranger. Si m’hagués fet ciutadà d’allà, cosa que no vaig fer mai... Tenia aquella espineta clavada que allà podia votar, i a casa meva, por decreto, no es podia votar.
Quan vaig tornar cap aquí l’any 68, amb els diners que havia fet allà, ens vam fer aquesta caseta.
- Parlem dels seus primers records...
Tinc records des de l’any 36, tenia quatre anyets. Recordo baixar pel Passeig, i em va sorprendre perquè el vaig trobar molt llarg. Recordo que hi havia uns llums que quedaven just al mig del Passeig. Aquest llums tenien forma de campana, i feien una llum molt característica. Recordo que els pardalets aprofitaven per escalfar-s’hi. El pare va seguir treballant a la Barceloneta, i a les nits des d’aquí podíem veure els bum bum dels antiaeris, i les guspires que deixaven al cel. Si feia nits clares es podia veure des de la Garriga. Allà la Barceloneta bombardejaven des del mar i des de l’aire. Recordo que la mare ens deia que el pare era allà sota. El que recordo més és que hi havia un bòbila al carrer del Bosc. Era entre el carrer Guinardó i la Ronda del Carril. A aquella bòbila hi anàvem a jugar amb les vagonetes. Acabant la guerra vam veure un home que empenyia una vagoneta pel Passeig! Ens va dir que era per recuperar material de guerra. Suposo que el que pretenia era vendre’s el ferro. Recordo també que es van presentar uns militars a casa i li van demanar a la mare que els deixés una habitació per instal·lar-hi un equip de comunicacions. Sempre he recordat que el capità es deia Filete. Aquella gent van ser allà comunicant-se i quan faltaven pocs dies perquè entressin les tropes d’en Franco van localitzar una avioneta i li van tirar uns morters. Recordo que la mare els va dir que poder havíem de començar a patir, perquè els van demostrar que eren allà. No eren milicians, eren militars de l’exèrcit de la República. Recordo també que a més de tenir-los al Blancafort, també van portar militars al Casino, ja que nosaltres sempre hi anàvem a jugar. Recordo que havíem vist que quan hi entraven els Internacionals, el sentinella aixecava el puny.
També recordo, no per haver-ho vist, però si perquè es deia, que en una de les bòbiles que es feien per coure els maons, hi havia militars enterrats. Ser el lloc on és, però qui ho sap no?
Resulta que els dies abans dels bombardeigs hi va haver una batalla aèria i es veu que va caure un avió al bosc de Can Poi, un caça. Recordo que acabada la guerra hi havia un tros que es veia cremat, i s’hi podia veure trossos de metall. Es deia si eren avions italians. Acabada la guerra, allà a Can Poi hi havia unes basses i anàvem allà menjar fruita i banyar-nos. D’allà ens en feien fora perquè ens menjàvem la fruita.
Quan van entrar els nacionals, hi ha qui diu que van pujar un vehicle, amb moto diuen, i que van entrar a la Garriga, i en van matar a un, i els altres diuen que els van passejar pel centre i els anaven burxant amb la baioneta. Això ho deien, però jo no ho recordo. També s’havia sentit a dir que havien tirat una bomba de mà, perquè pujaven amb un camió. Ho veig difícil, perquè a l’entrada de la Garriga, on ara hi ha la recta de Can Terrers fins al Tamayo, hi havia tot de nogueres. Diuen que en van tallar unes quantes, i les van deixar al mig del camí per tallar la circulació, per tant, que un camió passés per allà, ho veig complicat. No sé com va anar, però si se’n parlava és que alguna cosa havia passat.
- Bombardeig...
Aquell dia la meva germana es va quedar a casa, i recordo que mon germà petit i jo vam pujar al refugi amb uns veïns. Recordo que els veïns es deien Rosendo Roquerols, eren de Barcelona i tenien una caseta aquí, conserge de nit de l’Hotel Majèstic. Els seus fills eren una mica més grans que nosaltres. El primer garriguenc que vaig conèixer va ser en Carlos de Buen.
Com et deia el dia que van bombardejar nosaltres érem a dins del refugi, fins al fons del tot vam entrar. De sobte es van apagar les llums, i de sobte es va sentir un soroll fort, però somort. Com que el refugi fa cantonada... De seguida la gent va treure els encenedors, i les llanternes. La gent gran deia que no sortíssim, que aniríem sortint a poc a poc. Clar, allà només hi havia canalla i gent gran. De jovent no hi havia, perquè eren a la guerra. Quan vam sortir, vam veure aquella noia estesa, morta, que va ser el primer cadàver que vaig veure a la meva vida. Recordo que portava el vestit arremangat. Es veu que la va enxampar l’onda expansiva. Va ser desagradable, tot i que ella no estava desfigurada. La van entrar a dins, tot i que ja era morta. A fora, tot estava ensorrat, la paret més alta feia 40 o 50 cm. On ara hi ha l’entrada hi havia un tros que era de fusta, i allò es va encendre. Vam anar sortint ordenadament i vam anar baixant cap a casa.
No recorda ni si la gent entrava pots, ni utensilis per orinar, ni si les famílies tenien el seu espai dins del refugi. Tenia set anys en aquell moment.
Aquella va ser l’única vegada que vam entrar al refugi, perquè allà on vivíem hi havia molt poca edificació. A les parets hi vam fer uns forats, i ho vam tapar amb canyes, per tal de que els avions no veiessin que hi havia gent vivint. Tot i així a l’hora de la veritat, van decidir portar als nens i els grans al refugi. La meva mare no va venir aquell dia, es va quedar a casa. El refugi era ple, ja que tot plegat es veia a venir. Com que havien aparegut aquells que venien de Granollers, semblava que alguna cosa havia de passar. Jo no recordo si aquell dia van sonar les sirenes, perquè des d’allà baix no se sentien. No recordo si aquell dia havíem dinat. Crec que potser hi devien haver unes duescentes persones, era ple. Els petits no sabíem massa què passava, els grans sí, tot i així recordo que tothom va mantenir la serenitat i l’ordre.
- Entrada dels nacionals
On actualment hi ha el cafè Margarit, hi havia Can Pedrals, recordo que les dones i homes grans van rebre als soldats amb porrons i alegria, no per res no, si no perquè allò volia dir que s’havia acabat la guerra.
Recordaré sempre que del Balneari Blancafort, en va sortir un oficial amb un quadre, o una fotografia i va dir: “este queeee!!!???”, era un quadre d’en Negrín, i la gent va dir: “nooooo!!!”; i el va trencar; llavors va sortir amb un quadre d’en Franco i va dir: “este queeee!!!!???”, i tothom va dir: “síiiii!!!!”, i era un quadre d’en Franco.
A mi em va sorprendre que quan van entrar anaven cantant el Cara al sol i la gent el cantava. Recordo que jo pensava, que com podia ser que la gent el cantés, ja que jo havia sentit que era el que cantaven els nacionals, i tot just acabaven d’arribar. Suposo que la devien sentir a les ràdios. Quan va passar mitja hora la gent ja va tornar cap a casa, perquè només veies soldats. Als soldats se’ls veia de molt bon rotllo. Quan ja havia passat un mes de l’entrada dels nacionals, el senyor Puig, l’amo de la casa on vivíem, ens va dir que era el moment de marxar ja que ell volia llogar-la. Ens vam traslladar al carrer Llerona número 21 que era dels Bartrina. El que va ser curiós que només sortir nosaltres de la Torreta, els Camises Negres italians la van ocupar i hi van viure un parell de mesos. Es veu que van fer una destrossa! És clar eren soldats! El senyor Puig es posava les mans al cap, perquè fins que la casa va ser plena no s’hi havia posat ningú. És clar, això ja havia passat abans a totes aquelles torres d’allà hi havia gent que et deia que et venia una màquina d’escriure, i era perquè les portes eren obertes i la gent hi entrava. Sempre havien dit que eren els del Comitè, però ves a saber. El mateix Balneari Blancafort, desapareixien coses perquè se’n va fer un hospital, i desprès quan van entrar els nacionals, també desapareixien coses, i llavors veies que la gent posava un negoci i tenia llençols que ningú sabia d’on havien sortit. Aquestes coses passaven de nit, així que ningú ho sap del cert.
- Li preguntem pel clima de convivència quan ell era petit, abans de l’entrada dels nacionals...
El pare ens havia explicat que havia viscut coses molt desagradables a Barcelona. Al Passeig de Gràcia a Barcelona ens va dir que els del Comitè havien agafat a una noia que era d’Acció Catòlica o..., la van treure de casa, la van lligar a un arbre, la van ruixar amb gasolina i li van encendre. El pare es va treure el capot i la va tapar, però es va haver de defendre obrint foc. La noia va morir. Els caps els deien al pare i als seus companys que si es trobaven amb milicians, abans de preguntar disparessin, perquè el clima era molt dolent.
També recordo que un company del pare el van agafar els del Comitè i el van tancar a una txeca. El pare es va decidir a treure el seu company de la txeca. El capità li va dir al pare que si volia anar-hi, no s’emportés una pistola, que se n’emportés dues, ja que corria el perill de no poder tornar amb vida. Hi va entrar i el va treure. Si era el seu company, l’havia de treure d’allà. Com que eren l’autoritat, la policia, aquests del Comitè feien molt de mal, i la policia ho sabia, per això tenien ordre de disparar i no preguntar massa, ja que el clima era molt dolent.
Recordo que durant la guerra hi havia hagut els menjadors allà on hi havia hagut els “Hermanos”, que per cert nosaltres hi havíem anat una vegada. A l’acabar la guerra, es va crear l’Auxili Social, però allà no hi havíem anat mai. Un dia o dos abans que entressin les tropes d’en Franco, volien que la policia anés cap a França. Mon pare no va voler anar-hi. Quan van entrar les tropes, mon pare va agafar la roba de policia, la documentació i se’n va anar al govern Militar, explicant-los que ell no havia volgut marxar a França i que s’havia escapat. Es veu que va demanar per anar al lavabo, i es va escapar. Això li va explicar al militar franquista, dient-li que a ell el seu pare no se li havia perdut res. El van agafar i el van portar al vaixell Uruguai. Què va fer la meva mare? Va baixar a la comandància i va demanar pel seu marit. Li van dir que el pare tenia un bon historial, i amb pocs dies el van treure. Quan havia estat a Cadis, hi havia hagut un incendi, i ell va salvar els arxius i dues canalles que hi havia a la casa, i els va salvar. Aquest acte heroic va salvar tres vides, i això potser li va servir. En una altre ocasió va salvar un home que havia caigut amb el carro al mar. Tot això era escrit al seu expedient. A causa d’aquest incident va agafar otitis, i se li va agreujar quan en un bombardeig a Barcelona es va refugiar dins d’un bloc de pisos. La bomba va entrar pel celobert, es va crear un embut i encara li va agreujar més l’otitis fins perdre una mica d’oïda. Tot això li va possibilitar un ascens, però ell el va rebutjar ja que va dir que tots aquests actes eren en una guerra civil, i que ell no volia ni medalles ni ascensos en una guerra civil. Clar, tot això constava al seu expedient, i suposo que això el va salvar. Al cap de vuit mesos el van tornar a cridar i li van donar la feina fins que es va retirar.
- Escassetat d’aliments
Nosaltres vam tenir la sort, o l’avantatge, de que el pare tenia una feina fixa. Quan va acabar la guerra, van trigar vuit mesos a tornar-lo a cridar. Recordo que va ser el capità Ropero. Aquest capità li va dir al pare que feia molts mesos que no treballava, i que buscava algú que conegués Barcelona ja que ell sempre havia estat a l’exèrcit, i que el tindria sempre al seu costat. El pare li va dir que teia el problema de l’otitis, i el capità en qüestió li va dir que no hi havia problema, que el dia que necessités fer festa, que li digués el dia abans. Per tant problemes amb el menjar no en vam tenir. A més de que aquí hi havia racionament, el meu pare va ser molt llest, perquè va donar com a domicili propi a Barcelona. Llavors que feia ell, se n’anava a fer l’estraperlo com tothom, perquè si no, no menjàvem. Portava arròs d’Amposta, i quan sortíem de l’escola, nosaltres triàvem els grans. Així que sí que notàvem que ens faltaven algunes coses, però en general ho portàvem prou bé.
- Església i règim
Els pares no eren creients, i nosaltres sabíem el que ens arribava des de l’escola. No notàvem una presència molt important. Sí que recordo que a la plaça de l’església una vegada feien una missa de campanya, i algú va entrar a les barberies cridant per tal de que la gent anés a missa. Hi havia un moviment que en deien Acció Catòlica que organitzaven uns cercles d’estudis pel jovent. Aquests cercles d’estudis eren en català. La gent que tractàvem nosaltres eren catalanistes, però no podien sortir a dir a “bombo y platillo”. Recordo que quan tenia disset anys vaig entrar en aquells centres d’estudis, que més que la fe, es tractaven els drets de les persones, la cosa social vaja. L’any cinquanta dos, jo ja era d’Acció Catòlica, i recordo que es va fer la Setmana de la Joventut, i ens van deixar el Casinet per fer les xerrades. Recordo que n’hi havia un que no era dels habituals... arrel d’aquells fets, van prohibir fer aquests actes. El que es va fer va ser realitzar aquests actes a l’església i allà no s’hi van poder ficar. No es parlava de política, es tractaven els fets socials. D’aquí ve que més endavant es realitzés l’Assemblea de Catalunya a una església. Nosaltres en petita escala veiem que molts anys de franquisme, però que no es prosperava i els joves marxaven. Jo vaig marxar a Anglaterra, un altre amic a l’Argentina, un altre a Veneçuela. En Felip Rosselló i en Torrents van marxar a Suïssa. Aquí a Catalunya tot això del franquisme, potser n’hi havia quatre que eren de la ceba, molt de dretes, però en general... molts dels que estaven a favor eren gent que venien d’allà cap aquí perquè els donaven els millors càrrecs.
Quan vaig ser a Londres vaig conèixer un munt de refugiats. De Granada n’hi havia un que era anarquista, i deia pestes d’en Franco! I jo li deia que no me’n parlés d’en Franco, que jo l’havia aguantat més que ell. Recordo que una de les vegades, jo treballava a un restaurant que es deia The Serpentine i tenia companys que eren de Grècia, d’Itàlia, de Madrid, tenia un company que em va dir que si li canviava el dia de feina, perquè venia el Barça a jugar contra el Chelsea, i es veu que hi va haver garrotades, perquè els refugiats havien tret banderes republicanes i algun altre havia tret una bandera d’en Franco.
Desprès n’hi havia un altre que era de la Seu d’Urgell que era comunista i es va casar amb una madrilenya. Es va exiliar, i va conèixer un tal Sicre, que era fill d’un metge de Bellver de Cerdanya, i en una ocasió van agafar un ànec de Hide Park i el van cuinar a casa d’un italià! Aquest Sicre que políticament no s’havia definit tot i que Franco no era sant de la seva devoció, jo el vaig arribar a conèixer, va marxar a Amèrica i es va fer amic d'Atley Stevenson, un polític d’allà, i es veu que quan va tornar a Espanya va arribar a ser directiu de la Coca–Cola a Espanya. Els refugiats que hi vaig conèixer tots eren bona gent. Vaig conèixer la dona del doctor Trueta perquè treballava en un restaurant espanyol, també un historiador famós republicà que ara no en recordo el nom, també un tal Guerra, que era un periodista basc, que ell havia anat cap allà abans de la guerra. Aquest home, havia fet servir unes cinc mil lliures que tenia estalviades per comprar material de guerra que havia anat cap Espanya, i per això no les tenia totes per tornar.
Estar a Anglaterra va ser una bona experiència. A la feina molt bé, i s'hi estava bé. Em vaig fer molt amic d’un que era de Dubrodnik, en Nijo Borborak. Vam compartir habitació, i recordo que jo li preguntava com podia ser que ell estés allà si hi havia “el telón de acero”, i ell em contestava que “el telón” era relatiu quan depenia de sortir a guanyar-se la vida, volent dir que el règim facilitava que la gent sortís a formar-se. També vaig conèixer en Ramón Escarceller, un fotògraf. Amb els anys vaig rebre una carta de la seva dona que en Ramon havia mort. Molta gent que ens vam ajudar allà. Vaig fer moltes amistats. Jo m’hi hagués passat més temps, però vaig agafar asma i vaig haver de tornar. El gener del seixanta-sis va néixer la meva filla gran. Vaig venir a treballar a Andorra, i al seixanta-set vaig treballar un temps a Begur, i al seixanta-vuit ja vaig quedar-me definitivament. Jo m’hi hagués quedat!
Quan va morir en Franco, jo tenia com una alegria, no tant per la mort, sinó per l’inici de l’alliberament que jo veia. Parlant amb uns anglesos, els vaig dir que jo brindaria amb champagne.
Recordo que jo portava l’adhesiu de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, i em satisfeia veure que gent que parlava en castellà cridava el mateix lema que nosaltres. Mira que a última hora encara van matar en Puig Antich, se’l van carregar per demostrar que encara tenien força. Recordo aquells anys de l’Assemblea de Catalunya. En aquells temps jo llegia el Tele Exprés. Llàstima allà Anglaterra de no haver tingut una ràdio, no ens assabentàvem de massa cosa.