Pep Miró Borrell, de fet Josep, Josep Miró Borrell. (Data de naix.). Sí, el 14 de març del 57, nascut a la Garriga, sí.
A veure, el context familiar a casa, vivíem al Patronat, que els meus pares eren els masovers, vull dir, una família... senzills. A partir dels 12 anys vam deixar el Patronat i vam anar a viure a una casa relativament al centre del poble i bé, fins als 13 anys vaig estudiar als Hermanos, posa-ho, dic entre cometes, però, i després vaig anar a estudiar a l'Institut de Granollers que de fet va ser on va començar una mica la consciència política, diguem-ho així.
És a dir, fins als 14 anys la consciència o el que passava a La Garriga era molt poc, vaja per mi era inexistent, ballàvem sardanes i els que eren més grans sempre sí que veies que tenien alguna idea política però a casa hi havia molta por de les conseqüències del que podia ser la política, això que la guerra feia molts anys que s'havia acabat, però aquesta sensació de por davant la política hi va ser fins l'any 81, que va ser quan va haver-hi el cop d'Estat del Tejero, fins i tot llavors hi havia una sensació com de prevenció amb la política, no ho sé.
Sí, vaig estudiar a l'Institut de Granollers, ara és el Comella, llavors era Can Titut, no tenia cap altre nom.
Sí, ara sóc professor de català aquí a La Garriga, al Vil·la Romana. Estic casat, tinc dues filles bessones que ara faran 20 anys.
De petit, sí que recordo alguna vegada pel poble, veure algun... ara, posteriorment, hi he pensat i devia ser un primer de maig o així que es veia alguna octaveta que no sé d'on devia sortir, d’algun grupuscle que hi devia haver a la Garriga o algú que no sé que devia passar... i també recordo alguna vegada haver vist al Pont de Can Palau penjada una bandera catalana, i clar, el pont de Can Palau és... potser devia ser difícil o... després amb els anys més o menys ja suposo qui ho devia posar, però tampoc t'ho puc assegurar o sigui que això no ho diré, eh!!
De fet va ser a través de gent d'aquí a la Garriga, que també estudiaven a l'Institut de Granollers... però pensem que estudiaven diürn, jo anava a nocturn i aleshores vam... formàvem un grup. De la Garriga érem tres de les Joventuts Revolucionàries Catalanes que de fet estaven més o menys vinculades al PSAN, que era un partit..., no en sabíem gaire llavors, eh!! marxista, independentista. Després amb els anys aquest partit es va transformar... un va ser el PSAN provisional que em sembla que es va vincular amb Terra Lliure. Jo ja els hi havia perdut la pista feia molts anys, i l’altre em sembla que encara continua. Alguns es van vincular amb Convergència Socialista i el que després va ser el Partit Socialista de Catalunya, i d’altres no sé exactament que van fer, bé...
Quan començàvem l'Institut vam formar aquest grup i vam durar potser mig any... em sembla que vam acabar el curs que era cinquè de Batxillerat i ja els mateixos, he de dir que érem tres d'aquí a la Garriga, vam canviar d'aquestes Joventuts Revolucionàries Catalanes a les Joventuts Comunistes, que estaven vinculades a PSUC. De fet érem militants com aquell qui diu sense saber-ho, jo tenia 15 anys, vull dir que no ho sé, si en comptes de Joventuts Revolucionàries Catalanes haguessin estat, jo que sé, la Lliga Comunista Revolucionària, probablement allà ens haguéssim posat. Anàvem per afinitats personals més que per convenciments ideològics, eh!! O sigui, vist des d'ara, ideològicament no m'hauria apuntat ni en un grup ni en l'altre, vull dir que no... Però en aquells temps érem més o menys catalanistes, o érem més o menys d’esquerres i en fi, consideràvem que la societat era molt injusta, i això és el que ens movia, en aquest cas a apuntar-nos en aquest grup.
A Granollers érem bastanta gent, estàvem bastant organitzats, tot i que era molt clandestí tot plegat i cada vegada que ens reuníem fèiem una mena de processons per Granollers, per aquí i per allà espectaculars. Ara m'hi miro i fa riure. En aquell temps però la sensació de por era molt gran. No sé, jo escoltava perquè evidentment no...
Jo recordo l'1 de maig que vam anar cap aquí a Aiguafreda, entre Aiguafreda i... cap al Tagamanent, però bé cap a la banda dels sots feréstecs per entendre’ns, que vam agafar el tren i vam anar fins a Vic. Allà ens van fer passejar per Vic, de Vic ens van fer tornar a agafar el tren i al final ens van fer baixar al Figaró. Vaig pensar: Osti, quin viatge!! Llavors al Figaró vam fer una caminada i vam anar a parar a una casa i allà va parlar un, ara ja sé qui és amb el temps, un que li deien "El Pare", i ens va fer una xerrada sobre els treballadors i sobre l'1 de maig i sobre la vinculació de l'alliberament dels treballadors i l'alliberament de Catalunya. Un discurs que ara fa riure, fa riure o no, no ho sé... però jo francament de la meitat de les coses em sembla que no entenia res, bé.
Després quan érem a les Joventuts Comunistes si que recordo unes xerrades, aquestes les fèiem a Granollers, amb algun pis, a casa de l'un o de l'altre, no eren tant així d'amagades. Ens feien unes xerrades pesadíssimes sobre el materialisme i el materialisme dialèctic i ens feien llegir uns llibres de la Marta Harnecker que és una teòrica xilena sobre..., marxista..., ens passaven aquells llibres i jo sé que els llegia i no, no... O sigui, ara hi penso com es podia llegir aquelles coses? Perquè francament era... Segurament hi ha molta gent que se l'ha llegit i formen part de la seva formació i deuen trobar una cosa que està molt bé, però jo francament no... ho vivia així, eh!! Llavors ja pensava: això és un rotllo impressionant!!
Hi havia gent més atrevida que altra, no ho sé, una vegada vam fer una trobada a Sant Celoni, em sembla que era, i anàvem un amb el cotxe i bé, feien una xerrada d'aquestes i llavors vam dir: ja us acompanyo i anem fins a Granollers, i amb aquestes que hi havia la policia de trànsit, vull dir que no sé, i tal, diu: Ostres, porteu el darrera del cotxe ple de revistes!! No sé quina era. Llavors, evidentment, això ens va acollonir a tots, eh!!, que anàvem a dins, però ell no va perdre mai la calma ni... no ho sé, és a dir, que aquesta qüestió era portar-la més una mica mentalment.
També recordo, ja això era bastant més endavant, la detenció del 113 de l'Assamblea de Catalunya, que va provocar immediatament en totes les organitzacions que tothom... la consigna era: tots els papers que tingueu a casa, les revistes, jo que sé, teníem la del Treball, o les revistes de les Joventuts Comunistes, que ho creméssim tot, que ho féssim desaparèixer perquè podíem aparèixer en qualsevol agenda de qualsevol persona i podíem caure detinguts, no ho sé, hi havia aquesta psicosi.
Bé, ara m’ho miro relativament... fa riure, però llavors ho vivíem amb molta intensitat i una certa angúnia, no?
- Ensenyament polititzat
Sí, ho estava, però no ho notàvem directament, és a dir, que recordo molt positivament les classes, algunes classes de l'Institut de Granollers, eh!! Sí, hi havia professors que... no ho sé, recordo el professor de religió que ja veus... no... ens feia unes explicacions!!, ens feia llegir uns llibres que estaven molt bé, eh!! sobretot de jesuïtes que tenien, que començaven o plantejaven ja llavors la teoria de l'Alliberament, no ho sé, eren lectures molt interessants. També recordo un professor de filosofia, que va ser el primer que vaig veure que no eren les típiques classes que era el professor que s'explica i els altres que escolten, sinó que fèiem una mena d'Assamblees i ens feia raonar, molt bé!! És a dir, més en el contingut del que explicaven que no pas que és que fossin militants directament.
Després, amb el temps, sí que més o menys, alguns ja he sabut què havien fet i què havien deixat de fer, però en aquells moments no feien possibilisme a les classes, eh!!, no en feien de cap de les maneres. La manera de fer sí que... doncs veia que eren tarannàs diferents, no? Fins i tot hi havia el Galobart que era el professor de filosofia, que ens havia fet de tot aquest home, literatura espanyola, filosofia, etcètera. Després amb els anys l'he vist i és un senyor que em sembla que deu estar per l'òrbita d'Unió Democràtica o hi devia estar, però que ens feia les classes amb català, i és clar, a l'any 73 o 74 ja era un gran què, no? No ho sé, això ens agrada molt, jo en aquest sentit en tinc molt bon record.
Aquí a la Garriga... això jo sé que ho feia en Martí Suñol, però no, no... jo de fet el català pròpiament com a cursos ens n'havia fet la Núria Albó, però això ja era després del 75.
Havíem format un grup de teatre amb una colla de joves, aquest que hi havia la Neus Vilaró i no sé ben bé exactament per quina raó, li vam demanar a la Núria Albó que ens fes classes de català i ens va fer unes classes que les vam aprofitar molt, eh!! les coses allà on siguin.
Les classes aquestes que feia el Martí Suñol, jo sabia que feien coses, que feien reunions, etcètera. Després fins i tot vaig saber que el meu pare havia anat amb alguna, hi feien lectures d'escriptors catalans i no ho sé... amb el Miquel Porter. Però el meu pare mateix sobretot tenia això de: no et fiquis en política, pel que et pugui passar... En va parlar d'una manera molt superficial, no ho va aprofundir gaire, bé, no ho sé.
Les juntes d'Acció Catòlica... o sigui, jo sé que hi havia gent d’acció Catòlica que potser ho he sabut més tard, el meu pare sé que n'havia estat i molt actiu, crec que tenien una revista que es deia El Full, de fet em sembla que era com una mena de versió del Full Dominical i en allà sí que hi comencen a aparèixer els primers escrits una mica crítics amb el món, diguem-ho així, eh!! perquè devia ser crítica amb el món no gaire concret, eh!! perquè probablement no hagués passat l'autocensura, que era una de les coses que funcionaven més, eh!!, sí. Llavors aquesta mena de fulla es va convertir en una cosa més oberta, gent que no era necessàriament vinculada a l’església, i va ser una mica l’embrió del que va ser el Pou Calent, que aquesta sí que va ser una revista amb més tirada i més clarament combativa en un sentit general, digue-m'ho així.
- Sota el paraigües de l'església
Sí, de fet, oh!! és clar, és que als anys 60 sí que va ser a l'amparo de l'església que es va fundar l’Esplai, el grup d’esplai La Guineu, i de fet, jo i uns quants vam ser dels primers a participar-hi. Bé, hi estàvem a l'amparo de l'esgésia, però gairebé sense saber-ho, eh!!
També sé que hi havia hagut, ho sé per alguna tia o gent més gran que havia conegut, que funcionava el TAC. El meu cosí, el del cinema i tota una colla d'aquesta edat, és a dir deuen tenir 10 anys més que jo, aquests si que feien, jo ho recordo de petit, anàvem a l’església... ens enfilaven a dalt de tot, en una mena de tercer pis, allà una cosa!! i allà fèiem cinema. Ja pots comptar, eh!!, tot activitats per la canalla. Durant algun temps també ho van fer al Casino això, i al Patronat no recordo exactament que ho fessin aquests del grup del TAC. Com a grup doncs que feien coses que estaven bé, doncs sí, aquest sí que funcionava!!.
Però ja dic, jo la meva participació era molt, molt... en qualsevol cas com a espectador, eh!! Sí que després es va vincular una mica el Patronat amb els diferents grups de teatre que hi havia hagut i que hi han deixat d'haver, que tots van anar morint molt dignament, però que van anar morint, digue-m'ho així.
Sí, és clar, hi ha un abans i un després de la mort d'en Franco, aquest és un punt de referència que encara que no vulguis, un el fa servir per situar-se, eh!!
Clar, abans de la mort d'en Franco, clar, nosaltres érem militants de les Joventuts Comunistes, però érem tant clandestins que no fèiem res més que trobar-nos nosaltres i trobar-nos a Granollers. I vist en la perspectiva devíem ser la divisió, divisió per entendre’ns, eh!!, de la joventut que està estudiant.
Llavors amb el temps vam formar una cèdul·la, en dèiem així, eh!! una mica més àmplia aquí a La Garriga que amb el temps va anar morint d'inanició, una mica seguint el procés que va seguir el PSUC que es va anar com dissolent amb els anys.
Ara és clar, la referència, més que l'any 75, en política municipal, és les primeres eleccions democràtiques que devien ser el 78... o 79, el 79, sí. Clar, fins el 79 jo ja m'havia anat desvinculant bastant del que era la militància, eh!! i m'ho mirava així, una mica molt de lluny. Sé que es va formar l'Unió d'Esquerres Garriguenques. Hi participaven de fet, hi formaven part de les llistes gent del PSUC i doncs vinculat a les que fèiem nosaltres, també del partit socialista, que llavors no sé si era partit socialista o era Convergència socialista o ja s’havia ajuntat amb el PSOE, no ho sé, i sobretot gent independent.
La formació d'aquesta llista va ser una mica accidentada, perquè inicialment hi anava una persona independent al capdavant, però no ho sé, quan faltava un mes, encara no, eh!! perquè es fessin les eleccions, aquesta persona va dir que no, jo no ho sé, tenia el seus compromisos... Llavors de pressa i corrents vam haver de buscar algú que l’encapçalés. Al final, a sota la llista hi anava la Núria Albó com a independent. Ella va dir que no li feia res i es va posar al capdavant de tot, i bé, el resultat doncs home, no va ser pas negatiu, perquè contra tot pronòstic, a la Garriga, un poble que ja hi havia hagut eleccions i que votaven majoritàriament Convergència Democràtica..., jo et dic des de la perspectiva que m'ho mirava llavors, eh!! que érem d'esquerres i per tant, per nosaltres el prioritari era que l'esquerra guanyés. De fet, en nombre de vots va guanyar la candidatura de l'Unió d'Esquerres Garriguenques i amb l'abstenció del partit d'Aliança Popular, llavors era, i... No es van saber posar d'acord Convergència que l’encapçalava el Martí Suñol i el Partit Popular o Aliança Popular i aleshores doncs, per majoria simple va sortir la Núria Albó, que va ser alcaldessa durant vuit anys, i home això em sembla que va ser un... vist amb el temps una gran... des de la perspectiva dels que som d'esquerres, doncs una cosa molt positiva. Entre d'altres coses perquè era dona i era d'esquerres, tot i que la manera de ser d'esquerres de la Núria Albó no era ni de bon tros de la manera que ho érem nosaltres, que érem marxistes convençuts i jo que sé, portàvem una empanada que feia fredat.
Primer que era més jove, sí que recordo un 1 de maig que devia ser, això devia ser al 74, a Barcelona vam anar així mig clandestinament a les Rambles i a la que vam arribar en allà, vam tenir temps de fer quatre passes, cridar, així: Visca la classe treballadora, i apretar a córrer, o sigui... i apretar a córrer, no sé on ens vam posar, que hi havia la Pilar Lapuerta i la Montse Lapuerta, és a dir, perquè llavors ja havíem ampliat una mica, eh!! el que era la cèdul·la i... sé que ens vam amagar en una porteria, on vam estar esperant que passés tot el mullader, perquè la policia disparava, vull dir, no, no... Eren bales de goma, o el que fos, però... no ho sé això és més anecdòtic.
També recordo una altra manifestació a Granollers, la policia havia mort un treballador amb una manifestació a Sant Adrià de Besòs, i els de nocturn, tots els que érem militants i ja incitàvem totes les classes, vam dir: hem de fer alguna cosa!!, i vam decidir fer una manifestació que sortís de l'Institut de Granollers i travessés el pont i anés fins a Canovelles, perquè deien que a Canovelles hi havia la classe treballadora, que era on s'havia d'anar. D'això, potser devia ser 80 o 90 que Déu n'hi do!!, comencem la manifestació i amb aquestes que a algun beneït se li va acudir de dir, i era mentida, la policia!!!, i ens vam posar a córrer i recordo que també vaig fer una carrera com no l'havia fet a la meva vida, i tot plegat, doncs... potser eren els municipials que volien regular el trànsit, eh!!
Home, vist des d'ara fa riure, però ja et dic, ho vivíem com si jo que sé, estiguéssim fent la cosa més important del món. S'ha de dir que a algun company que l'havien detingut, no n'havia sortit gens ben parat, eh!! Les coses allà on siguin, per tant la por era justificada, vull dir que... els règims dictatorials i feixistes actuaven així, ja se sap.
Probablement perquè la gent que estudiaven eren més grans (nocturn), la majoria molt sensibilitzats i per mi van ser punts de referència, eh!! Per exemple, hi havia, ja és morta, l'Anna Bosch, que va ser la primera alcaldessa democràtica de Mollet, que ella era militant del PSUC també, llavors ho sabíem i ens feia xerrades i amb ella l'entenia, curiosament, eh!!, cosa que no passava amb algun altre. Hi havia el Josep Bassachs, també, és a dir, que hi havia gent que eren punts de referència i home ens van obrir... no sé si ens van obrir els ulls o ens els van acabar de tancar, no ho sé. Però que... sí, sí.
Sí, però això ja havien passat els anys perquè quan vaig acabar COU vaig estar un temps sense estudiar. Als anys, dels 75 al 77 vaig fer la mili voluntari. La feia a Barcelona i llavors això era molt còmode, és a dir, vaig estar uns quants anys que no vaig estudiar ni vaig fer res. Aleshores vaig quedar una mica despenjat d'això, no?
No sé si tu ho tens al guió però l'any 76 es va produir la Marxa de la Llibertat, que no ho sé, al passar per la Garriga també a molts ens va situar amb moltes coses. Clar, anaven passant totes aquestes coses, aquestes manifestacions, i jo no hi podia participar, entre d'altres coses perquè fent la mili, estant a l’exèrcit si jo que sé, m’arribessin a detenir o fer alguna cosa hagués estat molt pitjor, perquè m'haurien aplicat no sé quin càstig... el que sigui.
Bé doncs, amb la Marxa de la Llibertat hi va haver-hi un enfrontament, és a dir, va crear una escissió molt gran entre el que és la gent més activa del poble, ja hi havia molt jovent, els que no eren de les joventuts comunistes, eren socialistes, etcètera, i el Capellà, el rector del poble, perquè en un moment determinat que... jo tot això ho vivia de lluny, però ho vivia intensament, eh!!... va tancar les portes de l’església als que s'estaven manifestant. No sé si ho saps, la Marxa de la Llibertat anava passant per diferents pobles, s'hi ajuntaven gent de molts llocs i no ho sé, feien una petita manifestació al centre dels pobles demanant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, que va ser un eslògan que va unir molt a tothom. Doncs en un moment determinat que la Guàrdia Civil es va decidir a dissoldre-la, digue-m'ho així, la manifestació, amb els mètodes que solia fer servir, doncs els que van córrer cap a l’església es van trobar doncs que havia tancat les portes i que no deixava entrar a ningú.
Home, això ens va disgustar molt, perquè el rector era un senyor... abans m’has parlat de la JAC i d’aquestes activitats, sempre hi havia gent més o menys vinculat a l’església que tenia un tarannà més catalanista i més obert, i el rector, vaja, que hi havia aleshores, no sé, vaja, va aconseguir que tots hi estiguéssim en contra.
Bé, per molts va ser una decepció, per nosaltres que érem tant comunistes i una mica menjacapellans, doncs ja ho sabíem, que dels capellans no ens en podíem fiar, no? Bé, em sembla que ara ens hem perdut una mica, ja no sé per on anàvem.
Bé, jo treballava a Barcelona amb un administrador, i em van dir: mira, hi ha la possibilitat, llavors tot anava així, eh!! Aquest coneix no sé qui i mira, i ja tindries feta la mili. I tot això i allò que ho dius a casa i penses: veus, potser sí, no? Vist ara, penso: home, mira, ja la tenies feta. Va ser un període una mica per mi, un desastre, perquè vaig entrar a fer la mili al 15 d'octubre del 75 i el 20 de novembre es moria el Franco i tot el que és el procés de transició que es va viure molt intensament amb manifestacions i tot això, jo estava o a Sant Climent, que era on es feia la instrucció, diguem-ne dels soldats o a Barcelona, a la Caserna, no? i clar, totes... alguna manifestació que havies fet aquí a la Garriga, encara en recordo una... que em sembla que van detenir el Quico, que ara ha marxat (en Francesc Viñas), no sé, o van anar a fer alguna pintada o alguna cosa o els municipals, no sé... van cridar alto!!, el van fer anar a declarar allà al d'això... A l’organització hi havia en Joan Garriga i diu: no, Pep, tu no t’emboliquis perquè si t’agafen doncs et pot caure de tot, no? Bé, clar, manifestacions... sí que recordo haver anat amb el mau pare a Sant Boi, devia ser l'11 de setembre del 76, va ser una manifestació unitària que van parlar personatges com l'Octavi Saltor, no sé... una primera manifestació que va ser un preludi de la que després va haver-hi, em sembla que era el 77, també l'11 de setembre. Llavors ja havia acabat la mili, ja era una altra història. La del milió de persones, que probablement s'ha exagerat però bé.
Clar, aquest període, aquí era quan els partits polítics volien més i tot això. Jo vaig anar passant una mica, m'ho mirava de lluny, llegia el diari, a les casernes es vivia un ambient absolutament diferent, en fi, jo que sé, i la clandestinitat era absolutament multiplicada per quatre. Recordo un company que era gallec, que era més revolucionari que jo que sé, però si parlàvem ens amagàvem: vigila que aquell... i ens passàvem revistes que teníem amagades. Clar, tot era molt clandestí, però al final t’acabaves trobant amb la gent que pensava més o menys com tu, eh!! No ho sé, bé.
Ja abans... Bueno, les reunions de l'Assamblea de Catalunya en fèiem aquí a la Garriga, però recordo molt que anava a reunions i ser molt més espectador que una persona activa. Si s’ha de fer alguna cosa -em deien- repartir papers, hem d’anar a fer una pintada, ja la farem, però no...
Fèiem reunions a casa d’en Joan Garriga, aquestes sí que les recordo. Llavors hi havia una mena de duplicitat entre el que era l'Assamblea de Catalunya i els Amics de la UNESCO, els amics de la ONU, que era una mena d'Associació que organitzava coses, per exemple, vam organitzar el recital del Raimon a Can Xic Corder. És un edifici que hi havia hagut molt bonic, hi havia un cinema, hi havia un cafè, que és on ara hi ha el Bon Preu i tot són blocs de pisos. També vam organitzar campanyes per salvar aquell edifici que van resultar un desastre perquè no ens en vam pas ensortir.
L'època de transició amb els ajuntaments democràtics, és a dir, els últims ajuntaments franquistes van fer ben bé el que els va donar la gana, és a dir que... i alguns ajuntaments democràtics a mi em sembla que també. La prova és aquest edifici, aquest cinema que era emblemàtic, era, bé... D'això havíem fet alguna campanya d'aquestes i poca cosa més, que recordi.
També recordo... Havíem fet campanyes, ja és curiós, per la guarderia municipal. En aquell temps, més lluny dels meus interessos, una guarderia municipal, i ara fa un parell o tres d'anys que n'hi ha una. Fins ara no n'hi ha hagut, eh!!, però imagina't és una reivindicació de tant temps enrere!!! S'havia muntat una mena d'Associació de veïns, que érem els mateixos a tot arreu, a la coral Ariadna, a les sardanes, ens movíem tots sempre en un mateix ambient. Bé, les reivindicacions s'escoltaven d'aquella manera, eh!! Jo tinc la sensació que els que llavors hi havia a l'Ajuntament, que eren els últims... tots eren falangistes, però més o menys reconvertits, bueno, ens deixaven cantar, no? I la prova és que anaven fent la seva i no els preocupava poc ni gaire, eh!! vull dir, no...
Per les Associacions? Home, hi havia en Joan Garriga que era especialista en facilitar els estatuts i llavors, a l'amparo de les Nacions Unides es feien moltes coses, no? Llavors eren com una mena d’escletxa, sí, no ho sé. Jo sé que ho eren. No tinc cap carnet, ni cap resguard, ni d'haver pagat cap quota, però sé que eren dels Amics de la ONU, i si més no, quan ens trobàvem en allà, fos el que fos, doncs érem dels Amics de la ONU per si les mosques, no ho sé.
Bé, ara també recordo un any que va venir en Lluís Llach al Patronat, però això devia ser una mica més endavant i també era l'Associació de veïns, eh!! Bé, perquè servien llavors els diners que es feien d'això? Bé, per fer campanyes, però ja et dic, molt d'èxit, molt d'èxit, no les van tenir.
Sí, el PSUC... era el més organitzat? Bé, almenys això semblava, perquè nosaltres érem molt constants i ens reuníem i ens coordinàvem amb els de Granollers i amb els de Mollet. Jo estava a les Joventuts Comunistes que eren lo mateix, la branca juvenil, diguem-ho així, eh!! Però sí, llavors fèiem xerrades. Recordo una vegada que va venir el Solé Barberà, que era un advocat molt del temps de la República i que portava els casos de defensa, en fi, de la majoria de detinguts.
Jo recordo l'any 76, que estava en un permís de la mili i vam anar tota una colla a Arbolí, em sembla que era, a casa de la Neus Vilaró, i vam... que era una Setmana Santa, i vam viure la legalització del partit comunista amb un entusiasme espectacular. Després pel que va anar servint doncs que vols que et digui.
No, si aquí amb el temps vam arribar a ser uns quants i a fer coses que estaven molt bé. Hi havia el grup més vinculat als sindicats, fins i tot vam obrir un local de Comissions Obreres on venia un advocat un cop a la setmana i atenien als treballadors amb els dubtes que poguessin tenir, els militants... També amb això fèiem reunions setmanals, vam arribar a tenir un local de Comissions Obreres i un local del PSUC, el compartim, cosa que de fet era ben normal, eh!! A partir del 77 s'hi van anar apuntant gent, va anar sortint gent, molta gent que no coneixíem de res, o gent que eren treballadors, la majoria eren o castellanoparlants o que havien estat militants comunistes d'Andalusia i que en fi...
Eren unes reunions segons com, pintoresques i divertides. Hi havia una gent que érem més del poble que teníem un tarannà... el PSUC i el partit comunista d'Espanya havien llençat des de feia uns quants anys l’eurocomunisme com a alternativa una mica al dogmatisme stalinista. Jo recordo amb una reunió que apareix un senyor d'aquests grans, probablement analfabètic, en el local hi teníem penjats uns pòsters, no sé qui hi havia, hi devia haver el Che Guevara, el Bermunger, que era el secretari del partit comunista italià i en fi... i és queda allà a la part, se'ls queda mirant i diu: compañero!!, diem: què diu aquest home?, no parlava mai, eh!! no deia mai res. Diu: aquí falta uno!! Qui falta? diu: aquí falta Stalin. Osti!!, bueno, no sé com ho vam reconduir, però ho havíem de reconduir perquè l'Stalin no era un punt de referència, ni en aquells moments, ni per descomptat mai, no ho sé.
També va a ajudar a dinamitzar una mica aquesta cèdul·la, digue-m'ho així, passat les eleccions, eh!!, després del 77 vaja... Hi havia el Joan Sallés que era un home de la Garriga que durant l'època de la República o al final de la guerra ja era militant de les Joventuts Socialistes Unificades, llavors eren, i que havia arribat mol amunt en el PSUC. El seu gendre era el Vázquez Montalbán, és a dir era un senyor... i que a més a més tenia molta traça i parlava bé, i aquest senyor també ens va orientar molt perquè era un militant expert eh!!, i no ho sé, bé, havia entrat.
Jo vaig explicant, això és un caos absolut (riu).
No, ho vivíem mol apassionadament i tots teníem raó i més raó que ningú i els altres eren, això sí, sí que recordo una primera onada expansiva de per exemple Comissions Obreres, molta gent que s'hi va anar apuntant, fins i tot lo que era el PSUC o les joventuts comunistes. Oh!!, va haver-hi un moment que vam haver de posar-nos seriosos perquè s'apuntaven gent al PSUC, que bé, els que els coneixíem de tota la vida d’aquí, és que eren falangistes!!, dius, escolta'm falangistes de tota la vida!! Recordo haver anat a casa d'un senyor i dir-li: miri, ens sap molt greu però vostè té un historial que no el denunciarem, només faltaria!!, però torni'ns el carnet. Hi havia un company que després es va dedicar a vendre finques i de la mateixa manera que venia finques apuntava a la fent a Comissions Obreres o al PSUC, és a dir, era una mena de cosa espectacular, eh!! I aquest doncs va començar a repartir carnets i quan veiem la llista: escolta -dèiem- aquest senyor, el senyor aquest, el senyor no sé quantos, falangistes de tota la vida i significats eh!!, no és allò que dius, no, no. Doncs anem a casa seva i que ens tornin els carnets. És a dir, hi va haver el canvi de camisa en alguns casos, que a nosaltres ens sobtava molt.
Amb el temps hi va haver-hi una gran decepció, jo suposo que no estàvem acostumats a la política com és actualment o com probablement devia ser. No sé si ens pensàvem que un cop mort en Franco lligaríem els gossos amb llonganisses i, és a dir, tot canviaria, i la normalització del català es faria en cinc minuts i no, no, llavors hem vist que la realitat és una cosa i la política n'és una altra i que no ho sé, però si que hi va haver-hi una gran decepció amb els partits, perquè la sensació de no ser prou clars, prou francs, de no parlar directament, que és... podem dir que és una de les característiques dels polítics, que no saps mai què diuen ni que deixen de dir, és a dir, no... clar ells n'anaven aprenent també, els que anaven a davant i ho anaven fent... i els que érem més de les bases, digue-m'ho així, els militants, això ens anava decebent bastant perquè el discurs cada vegada era més postís.
Pels que érem o havíem estat del PSUC o de les Joventuts Comunistes, la decepció va ser més gran a més a més, perquè anàvem veient com es barallaven els uns amb els altres i com un partit que havia portat molt bé la transició i l'oposició a la Dictadura, amb quatre dies va malbaratar el seu patrimoni de manera escandalosa, no? Bé, en aquest sentit doncs, evidenment ens en vam anar distanciant i no ho sé, jo... vaig anar deixant de militar com aquell qui diu per... No és allò que dius: miri avui plego i me'n vaig, no, no... doncs va haver-hi un moment que vam anar plegant tots, cadascú va anar a la seva i adéu. Jo ho vaig deixar en aquí i ja no... Va haver-hi un temps en que vaig estar més o menys vinculat amb la crida de la solidaritat però molt de lluny i no hi vaig arribar mai ni a militar ni a comprometre-m’hi, eh!! És a dir, m'ho mirava, ja molt, amb distància.
Home, el primer ajuntament democràtic tenien tantes coses per fer, tantes!! que per mi, que no donaven a l’abast, no. Hi havia una mica allò... els últims... A veure, les persones que hi havia hagut abans dels últims ajuntaments democràtics, a veure, eren gent del poble, no eren males persones, però anaven fent una mica allò... no ho sé, feia la sensació que l'Ajuntament era casa d'ells, i és clar... jo penso que el que vam veure sobretot van ser les formes, no?
És a dir, jo recordo que una de les primeres coses que va fer la Núria Albó va ser posar flors a la pujada que va a l'escola Puiggraciós, és a dir, plantar flors. No ho sé, detalls d'aquests.
Va fer tots els possibles perquè el poble tingués un Institut de Batxillerat i va cedir fins i tot els locals de l'Ajuntament perquè es pogués tirar endavant, no sé, qüestions d'aquestes més puntuals. Després, tot el que ha de ser la política municipal, o que hem vist que ha de ser la política municipal, que és administrar l'urbanisme... totes aquestes qüestions, jo almenys no les vivia amb tanta... o no li donava la importància que se li havia de donar o que probablement tenia tant llavors com ara, eh!! I estàvem més per qüestions, jo que sé, més simbòliques, sí, més ideològiques, eh!!
Llavors, en aquest primer ajuntament no acabaven d'anar d'acord el que eren els socialistes, de fet hi havia la Núria Albó, el Quico Viñas i un parell més, i el que era el representant del PSUC, que era el Moscart, que no sé, van topar amb la Núria Albó i no es van posar d'acord i en aquest sentit doncs, pels que havien estat del PSUC... jo també em passava, em passa que tenia amistat amb la Núria Albó i aleshores estava una mica entre totes dues bandes, no? I llavors em sabia una mica de greu perquè... Potser també eren una mica dogmàtics del que havia de ser la Unió d'Esquerres, potser a l'hora de la veritat, no ho sé... potser tampoc no era tant important.
Ara, vist en perspectiva, doncs home, jo penso que els vuit anys que la Núria Albó va ser alcaldessa, doncs van deixar empremta, segur, sí, sí.
Després va guanyar Convergència contra tot pronòstic i bé, per mi va començar un període fatal pel que és la política municipal que són els anys en que va manar Convergència que han deixat l'Ajuntament en mal paper per bastants anys, però bé això, ara ja ens en anem... això ja no és història.
El 15 de juny del 77 acabava la mili i van ser les primeres eleccions, però no podia votar, tenia 18 anys o 19, o 20 anys, ja tenia, eh!! No es podia votar fins als 21. Em va fer una ràbia tremenda perquè vaig pensar: osti!!, les primeres eleccions i encara ets menor d'edat, a 20 anys fa riure ara eh!! perquè bé. Després a les següents ja vaig poder votar. I no, no, la pràctica de votar, probablement em deu haver quedat una mena de trauma d'aleshores, doncs sempre que hi han eleccions, hi vaig, no ho sé, eh!! És a dir, davant de la polèmica de si s'ha d'anar a votar en blanc o no s'ha d'anar a votar, jo penso que prefereixo anar a votar en blanc que no anar a votar, perquè home, són molts anys sense poder-ho fer, perquè ens ho prenguem una mica, no ho sé...
Home, a la Garriga, a Catalunya, especialment els resultats de les primeres eleccions del 15 de juny, va guanyar la Unió de Centre, la del Suárez, però sumaves els vots de l'Esquerra de Catalunya i passaven del 50%, és a dir, el Partit Socialista i el PSUC, dius Déu n'hi do!! Per mi això va espantar una mica als poders fàctics, digue-m'ho així. Catalunya és una taca roja a tot Europa, era l'única regió, així digue-m'ho important d'Europa, en que l'esquerra amb presències comunistes tenia una importància com la que va tenir.
Bé, després, quan van haver-hi les eleccions a la Generalitat va guanyar Opció de Centre, digue-m'ho així, ja va ser una altra història, no? Però no, no, els resultats de les eleccions ho vam viure intensament i positivament, va ser tota una festa, sí, sí. Jo, a més, ho celebrava que deixava l'uniforme de l'exèrcit, en fi, va ser un alliberament triple, no?
Sí, (al Pou Calent) hi havia participat, però relativament poc, de fet ja t'ho he dit abans, venia com una mena de continuació del Full, com una mena de versió del Full Dominical. De fet no sé si teníem dipòsit legal o què teníem, no ho sé, però el cas és que era una revista amb vocació satírica i de vegades sortien... bastant satíriques, les coses, o sigui, era molt divertit, les coses allà on siguin.
Fèiem una reunió cada quan fos, em sembla que també era a casa del Joan Garriga. Jo no ho sé si en Joan Garriga, si després això ha d'anar passant va sortint per tot arreu, però de fet ell hi era, eh!! Bé, era una revista... a més a més l’escrivíem en català, en un català com calia llavors costava molt que sortissin les coses ben escrites. Paral·lelament hi havia un grup de fatxes, llavors ho consideràvem així, ara ja no ho són, però llavors ho eren que treien una mena de revista també. Eren els vinculats poc o molt als Ajuntaments franquistes, els que eren de l'Aliança Popular. Feien una revista que no sé ni com es deia, però que era infecte, és a dir, comparat amb el Pou Calent, doncs no ho sé, hi havia una mica com de competència.
Però és que l'època forta, intensa del Pou Calent va ser més després del franquisme, eh!! que no just abans. Llavors clar, representa que ja es podien dir les coses, el que passa que en un poble has d'anar molt amb compte, no? Sí que recordo un número que ja era a la impremta i que vam haver de fer una reunió d’urgència perquè hi havia una crítica amb una persona que era alcohòlica, em sembla, o molt alcohòlica, i que era de l'espanyol i que bé, o sigui es va fer una broma molt... Ara dius, home potser això és una mica fort o una mica de mal gust i com que hi havia unes al·lusions personals, no sé com va arribar a oïdes... Bueno, total, que vam haver de tancar l'edició d'aquest número perquè... Bé, ara, és clar, les coses eren molt òbvies, no ho sé, i recordo que va funcionar i va tenir molta vitalitat quan ja hi havia la Núria Albó d’alcaldessa i que hi havíem fet molta broma, vull dir, no ho sé, especialment quant es va produir la urbanització de Ca n'Illa, al barri de Ca n'Illa, perquè evidentment en allà dos o tres propietaris van fer el gran, ara en diuen pelotazo, això que fan a Madrid, doncs és el mateix. És a dir, tots els terrenys que eren agrícoles van passar a urbans doncs amb una facilitat espectacular. Aleshores, bé, des del Pou Calent, criticaven això i moltes d'altres coses, eh!! Bé, no ho sé, home en allà ens divertíem, les coses allà on siguin, perquè sortien coses molt be, sí.
Home, de fet ens ho vam passar bé, perquè érem joves i ja està i fèiem, no ho sé... jo desafino com un desesperat i anàvem a cantar a la Coral Ariadna, ballàvem sardanes, és a dir, de fet, una de les coses que estava bé d'aquella època és que... ara en diuen entitats, però llavors eren això, sí... diguem les entitats servien una mica per fer país i per fer cultura democràtica digue-m'ho així, i bé, home, jo en aquest sentit n'estic content sense exagerar, perquè en fi, de fet no... Les coses des del punt de vista de Catalunya i des del punt de vista social no van anar com esperàvem que anirien, però és clar, de fet nosaltres érem, no érem altra cosa que peons de vés a saber quina mena d'història, no? però ja dic com que era jove m'ho passava molt bé, vull dir no ho sé, quan ets jove tot ho veus amb entusiasme i amb ganes de fer les coses, etcètera, no?
Bé, o sigui va ser una època intensa, divertida, per alguns va ser... les van passar morades, perquè... sobretot els que s’implicaven més en la política potser, però aquests ja eren més grans que jo, no ho sé, sempre vaig quedar una mica així com a rebuf, probablement per l'edat mateix, no ho sé.
Bueno, no sé que més et podríem dir, però... doncs ho deixem aquí.