Principals temes tractats:
- Els càstics físics patits a l’escola dels Germans maristes.
- La sensació que durant la guerra no existia la propietat: incautació dels porcs, del vi i del cavall.
- Quan el seu pare estava al servei de Lluís Companys.
- Piles de morts pels bombardejos a l’Hospital Clínic de Barcelona.
- L’exili forçós del seu pare i els camps de concentració a França i a Burgos.
- Els dies més assenyalats de l’any.
- La religió, element determinant del pensament i del fer de la gent.
- Infància
Recordo alguna cosa, però no massa... D’aquells temps el primer que recordo és que van cremar l’església i van tirar la creu de pedra que hi havia a dalt. Van pujar uns paletes i la van tirar avall, i em va fer un efecte això! A casa meva érem de pagès, no érem polítics i n’estàvem més al marge.
Jo anava als “Hermanos”. Allà m’ho passava bé, però hi havia un “hermano” molt seriós que ens feia tanta por que no apreníem. Quan m’ho explicava l’”hermano” no entenia res, en canvi, un dissabte a la tarda m’ho va explicar un amic meu que ja ho sabia i en un moment ho vaig aprendre. Li dèiem el Guitarrillo [a aquest “hermano”]. Ell mateix donava corda al rellotge de la classe i a cada ‘rac’ del rellotge un de la classe anava dient: “Guitarrillo, Guitarrillo!”. L’”hermano” el va calar i li va fer escriure 1000 vegades Guitarrillo. Castigaven molt, els hermanos. Fèiem allò dels llibres així... [amb els braços]. A mi no m’ho havien fet perquè els tenia molt respecte. Alguna vegada donaven una bufetada. A un xicot d’aquí a la Garriga diu que li van fer malbé el timpà de l’orella, era l’Enric Basset. Els mestres ens acompanyaven fins a la plaça. Caminàvem des del col·legi i recordo que a la tardor, que hi havia les fulles a terra, anàvem arrossegant els peus pel Passeig.
Sí, a casa érem creients. Em van batejar, vaig fer la comunió... Anàvem a missa, i t’explicaré un detall. Hi havia diumenges que la meva mare deia: “Va, va, vés a missa!”. I jo potser em trobava una colla i no hi anava. I per saber si hi havia anat o no, la mare em demanava el color de la casulla. Ella anava a missa primera, a les set, i quan jo tornava em demanava: “De quin color portava la casulla?”. Érem religiosos per tradició, per complir, però no fanàtics. Si un dia no hi podíem anar no passava res.
De petits jugàvem a bales i a faleres, que eren capses de mistos que tombàvem amb una bala. També jugava amb la bicicleta. Vaig ser dels primers que vaig tenir bicicleta, i en Miró i molts altres van aprendre a anar en bicicleta amb la meva. Baixàvem les escales de l’església, que llavors era una proesa! També fèiem barraques i batalles com els indis.
Pel que fa al menjar, el meu pare m’explicava que la seva mare feia una olla de patates i que si no en volia per esmorzar se les havia de prendre per dinar, i si no, per sopar. Després, per la guerra, no menjàvem el que volíem però no passàvem pas gana, teníem el camp i el bestiar.
La relació amb els estiuejants era distant, ens ho miràvem una mica diferent d’ara. Eren de Barcelona, venien a passar l’estiu i semblava que volien sobresortir. No ens hi relacionàvem. Ells feien unes festes a part.
Pels fets de l’octubre de 1934 recordo que hi va haver una mica de “jaleo”. A casa hem sigut molt de quietud i de poc soroll. Jo també sóc així. No ens agradava tenir càrrecs, perquè el pare sempre deia que en sorties mal vist i mal parat. Vivíem del camp, i el camp ja ens era vida. També recordo que un dia hi va haver un “jaleo” i en Malacara va disparar uns trets per fer soroll. I és clar, la gent estava esverada.
- Revolució 1936 i guerra civil
El que recordo més és que van cremar l’església. Ho vam veure des de casa, que sortia fum. L’endemà van fer saltar la creu a terra. Veure una creu a terra em va impactar. Ho veia molt mal fet, ho veia una mala cosa, no em va agradar.
Hi havia el Comitè, que va venir i ens va incautar les corts de porcs que teníem. Van anar a matar els porcs a Lleida, i el meu pare els va dir: “Molt bé, però això qui m’ho paga a mi?”. Recordo que vaig anar amb ell al Comitè, que era allà a can Recoder. El meu pare va dir: “I qui m’ho ha de pagar això?”. I li van dir: “Ai, no sé... ja mirarem de pagar-t’ho, però si vols tria una torre, qualsevol, la que vulguis!”. I el meu pare va dir que no. Al final van portar uns altres porcs a Lleida i ell els va acompanyar. Hi havia una cooperativa i, a canvi dels porcs, va poder agafar pa, pasta, sucre, arròs... Ho va cobrar en gènere i va portar moltes coses per menjar.
A la Garriga van venir refugiats, i el Comitè els deia: “Mira aquí hi ha una torre, habiteu-la. Si vas allà i és teva”. Allà tot era de tots. Al meu pare, quan li ho van oferir, va dir que no ho veia clar. Al celler de Blancafort hi havia molts gallecs. Feien foc allà i s’escalfaven allà, i menjaven el que podien. També venien a l’escola, però no hi vaig fer amistat. Jo anava amb la colla dels del barri.
A nosaltres més aviat ens consideraven de dretes. Els del Comitè ens mirava una mica així. Ens van requisar els porcs, ens venien a buscar vi a les bótes, entraven al celler i els veies allà, amb les pistoles i el “gorro” de la FAI. Trucaven a la porta i deien: “Venim a buscar vi!”. I ningú no podia dir res.
També ens van prendre el cavall. Això va ser per la retirada, va venir un Internacional i va dir: “¡El caballo, el caballo, el caballo!”. I se’l va endur. Nosaltres li dèiem a l’animal: “Tira-li una cossa!”, però era un cavall molt dòcil i no va tornar més. Després vam anar a mirar els voltants de casa, però no va aparèixer. Mira, l’única vegada que he tingut intenció de matar una persona era aquest Internacional. Sí, sí... Me l’estimava molt, el cavall. I recordo que amb una de les forques de ferro volia enforquillar l’Internacional. Pensava: “El tiraràs al dipòsit on va tot “lo” del bestiar i aquí ningú el trobarà...”. És clar, llavors jo tenia 13 anys o 14, però me’n recordo ben bé! Els Internacionals eren russos. A aquest no el vam entendre de res, però només deia: “¡El caballo!”. Com que era una bèstia tan dòcil, tant anava amb l’un com amb l’altre. Me’n recordo que el cavall es girava mentre marxava.
Molts dels del Comitè eren de la Garriga. Hi havia en Farigola, en Malacara, el petit Ventura... Aquest era un nano jove que es quedava adormit al celler. Pobret, estava molt cansat. Però que et vinguin a prendre les coses indigna. Però el Comitè era el ‘manda más’, i havies de callar. Me’n recordo que a l’escola n’hi havia un que ens deia: “A casa no mengem pa amb pernil, mengem pernil amb pa”, un tal Sagrera es deia. Això són coses de nanos, però te’n recordes, eh!
Tothom anava amb recel, tenia por. Deien: “Avui han mort mossèn Ramon, avui aquest, avui han trobat a l’altre...”. El meu pare també tenia por. Un cop va venir el de Can Borrell a refugiar-se perquè tenia por i, és clar, el meu pare quan va sentir que trucaven a la nit va tenir un esglai. Després ja el va conèixer, i ja va estar.
Per la guerra anàvem a la mateixa escola dels “hermanos” però amb uns altres mestres. I també havíem anat a can Sala, que tenia tot un pati i un camp. Recordo que fumàvem fulles d’avellaner a l’hora del pati i quan sortíem de l’escola. Coses de nens. Però a l’últim any de la guerra ja es va diluir tot.
També hi havia l’escola allà on hi ha la Caixa de Pensions; allà hi havia el mestre Genaro. També havia anat a can Xela, que és on hi ha el bar Margarit. Aquesta dona [la mestra] no fa gaire que va morir. Però amb ella hi vaig anar acabada la guerra, i vaig començar a treballar al camp als 14 o 15 anys.
Al camp fèiem pràcticament el mateix que ara, una mica més retardat però el mateix. Teníem bestiar, fèiem patates, fèiem mongetes, tomàquets... Ara, al final, ens vam dedicar més a fer verdures. Les eines eren molt diferents. Les coses van canviant.
Durant la guerra no vam anar a missa. Un mossèn els va proposar als pares que un germà fes la comunió, però a casa van dir: “Quan sigui l’hora, ja la farà”. Eren gent que no es volia comprometre, molt senzilla.
El dia del bombardeig la casa estava ple de comandància dels rojos. Ells ens van dir que ens poséssim a les parets mestres, perquè si baixava la teulada les bigues podien fer un pont a dins i era més fàcil salvar-se. Recordo el soroll dels avions. A més de les bombes, també hi havia avions que metrallaven.
A la retirada van volar el pont, i recordo que una pedra va sortir disparada i va anar a parar a la taula del menjador. A l’entrada de casa hi havia taules, màquines d’escriure, telegrafia... Això era per la retirada, i hi van estar una setmana. Hi havia els “jefes” i els soldats. Ells mateixos agafaven vi del celler, menjaven i deien: “Cantemos i bailemos, que si los facistas nos cogen todo esto tendremos!”. Eren soldats que marxaven, nois joves. Jo parlava amb ells, no amb els “jefes”. Els soldats el que volien era passar l’estona, i nosaltres també. Els soldats ens ensenyaven el fusell i hi jugàvem. L’estat major estava a dins de casa, a l’entrada, al menjador. Ho ocupaven tot i nosaltres anàvem a la cuina i cap a dalt com podíem. A dalt no s’hi van ficar. També hi havia gent de Barcelona que venia a refugiar-se a la Garriga. Al nostre barri n’hi havia, i al nostre carrer hi havia uns cosins meus de Barcelona que al final es van quedar tres anys al poble.
El meu pare era escorta del Companys. Es va posar a fer de mosso d’esquadra perquè el van cridar a la guerra. Tenia un amic que el va “enxufar” perquè no hagués d’anar a la guerra. Era l’any 38. El pare pujava cada dos o tres dies, i portava xuscos de pa. El meu pare, ara abans de morir, deia que tothom es queixa. “Si haguéssiu fet la vida que duien de joves no en voldríeu tants de diners”. Nosaltres no en gastàvem tants, no calia. I ara et compres una casa, un cotxe, tens més despeses...
El pare va estar mig any fora, abans de la retirada. Ell venia els caps de setmana en tren o en camió, i tornava a marxar perquè estava al servei de Companys. La meva mare es va haver de cuidar de tot, de les vaques i de tot. Teníem un mosso que l’ajudava. Aquest home vivia amb nosaltres i menjava amb nosaltres. I el que no es feia va quedar per fer. Durant la guerra encara teníem bestiar i de gana no en vaig passar. No menjàvem el que volíem, no podíem triar com ara perquè no hi havia res per comprar. Menjàvem sobretot coses de l’hort, patates, mongetes... Anàvem fent.
El meu oncle el van matar en un bombardeig a Barcelona. El meu pare i jo vam anar a veure si el trobàvem en un dipòsit de morts. El vam anar a buscar i el veies normal i corrent... Havia quedat rebentat. Al seu costat hi havia una noia que devia anar a buscar la llet perquè tenia un pot de llet a la mà. Tenia els llavis pintats i semblava com si dormís. La bomba els rebentava per dins. Hi havia un munt de gent posada així, l’un al costat de l’altre. Ho recordo com si fos ara, era a l’Hospital Clínic, a una sala. El meu oncle tenia un bar a Barcelona, allà a Sant Pau, i devia estar esperant el tramvia quan li va caure la bomba. A l’hospital vam anar buscant un per un fins que el van trobar. Ens el vam emportar i el vam enterrar al cementiri d’Horta perquè un parent hi tenia un nínxol. Abans de trobar-lo només sabíem que havia desaparegut, que havia marxat i no havia tornat. I no torna, i no torna... I ja ens ho vam pensar. Aquella filera de morts impressionava. Semblava que dormissin i prou. El meu tiet no tenia cap ferida ni res, i jo pensava: “Com pot ser que sigui mort si no se li veu res?”. L’home devia tenir vint-i-cinc anys.
D’altra banda, el germà de la meva cunyada va anar al front i va desaparèixer a la batalla de l’Ebre. Era de la quinta del Biberó, que en deien. Eren nanos de divuit anys i els mataven com mosques. I com ell, molts altres. També en coneixíem d’altres que hi van anar i, quan van tornar, explicaven calamitats: que si uns et volien matar a tu, tu els volies matar a ells. I potser un germà era a un cantó i l’altre era a l’altre.
- Fi de la guerra
El dia que van entrar les tropes vam sortir a la carretera i dèiem: “Els nacionals! Els nacionals!” Els vam acompanyar fins al capdamunt. Érem nanos i ens va fer gràcia, els ajudàvem. S’havia acabat la guerra, era igual si eren blancs o negres, s’havia acabat la guerra. Pel costat de casa van posar un pont de fusta per on anaven passant els camions i els soldats. Al davant hi anaven moros i els vam anar seguint. L’endemà van fer una missa a fora la plaça, van muntar un altar al davant de les escales de l’església. Hi vam anar tots.
Acabada la guerra recordo que trobàvem coses tirades. Recordo que arreplegàvem les bombes de mà i els hi calàvem foc i petaven. També vam trobar un fusell i bales, i disparàvem. A un amic meu li va explotar una bomba a la mà.
El meu pare estava a França perquè tenia por que per això d’haver fet de mosso d’esquadra no ho paguéssim nosaltres. Va anar en camió, en carro... I va passar la frontera. I quan van arribar a França els van portar tots a un camp de concentració on potser va estar-hi tres mesos. Allà va passar-hi molta misèria, estava espantat. Dormien a la intempèrie amb una manta, i diu que l’endemà al matí en veia molts que ja no s’aixecaven. Va venir demacrat. Ens escrivia per carta. Ell va marxar dos dies abans que vinguessin els nacionals. Després, de França el van portar a Burgos, i des d’allà ens va demanar els avals de l’Ajuntament, però els avals no arribaven. Al final la meva mare va parlar amb un de l’Ajuntament, i al cap d’una setmana ja va venir. Resulta que algú l’interessava que el pare no tornés.
A Burgos també estava a un camp de concentració. El menjar pots comptar, aigua bruta i para de comptar. Va venir molt malalt. Allà hi arriba a estar una setmana més i no torna. Va tornar molt malalt i es va anar refent. Tenia el que ara se’n diu una depressió. Va estar molt de temps que no tenia intenció de viure, no menjava. Allò el va marcar. Va venir molt desmoralitzat, ell va ser mosso d’esquadra per la seva conveniència i era més de dretes que no pas d’esquerres. De fet, quan treballava de mosso, només portava una jaqueta de pell i una pistola. No li agradava dur l’uniforme. Anys més tard van dir que els mossos podrien cobrar, però a ell li faltava un paper i no va cobrar, i ja va estar content que no sortís el seu nom.
Quan va venir del camp, el primer que els va preguntar va ser: “I l’oncle Esteve, on és?”. L’oncle Esteve era un tio del meu pare que era d’Esquerra Republicana, un home que més bo no podia ser. Aquest va quedar marcat perquè era d’esquerres, el van agafar i el van posar a la presó. Va estar-hi bastant temps i al final el van deixar anar.
Quan es va acabar la guerra més aviat ens vam sentir vencedors, a casa més aviat érem d’aquest cantó. No érem de res però ens va agradar perquè el “jaleo” es va acabar.
- Vida durant el franquisme
Acabada la guerra treballava a casa, els vespres anava a escola i feia classes particulars. A mi m’agradava la feina de pagès, el meu pare era pagès, el meu avi també... Tots hem fet de pagès. El meu germà va aprendre l’ofici de confiter, i el tenia acabat, eh! Però quan vaig marxar a la mili el meu pare es va trobar sol i li va demanar que l’ajudés mentre jo era fora. I mira, ja s’hi va quedar i també va continuar de pagès.
Jo vaig anar a la mili l’any 45. Érem molts catalans i ens va tocar anar a l’Àfrica. A l’Àfrica! I pensàvem: “D’allà ja no en tornarem!”. No havíem sortit mai, nosaltres. Havíem anat a Barcelona, però l’Àfrica era com un altre món. El primer cop que m’ho van dir vaig pensar: “Ja no en torno”. Vaig estar a San Jurjo, Alhucemas. Abans era espanyol i ara ja és del Marroc. Vaig estar-hi tres anys. Hi havia molt moviment quan hi vaig anar. Jo venia a la Garriga cada tres mesos, i als pagesos també ens donaven uns permisos especials.
Acabada la guerra, hi havia senyors que tenien torres a la Garriga i que venien a casa. La meva mare els hi feia canvis de llençols per menjar que teníem. Fèiem intercanvi.
En aquella època hi havia la Falange, però mai me’n vaig fer. Mai vaig anar ni amb el “gorro” de la FAI ni amb la boina de la Falange. Hi va haver molta gent que se’n va fer, però a mi no m’haguessin mai deixat. Abans els pares manaven.
També recordo que un dia en Clapés va venir un dia a casa i li va dir al meu pare: “Escolta, defensa’m eh! Que em volen agafar i tu em coneixes”. El pare va firmar un paper per ell, però no li va servir. Hi havia gent que denunciava els altres.
A casa mai no es parlava en castellà, però quan sorties fora sí que l’havies de parlar. A les botigues i amb els amics també parlàvem en català, però si anaves a un lloc oficial no podies.
Hi havia la Falange i el Requeté, que era encara més fort que la Falange. Els de la Falange anaven amb la boina vermella, la pistola... Quan passaven havies de saludar amb la mà enlaire. Feien una desfilada amb un tambor pel carrer. Recordo que un dia passava un pidolaire d’aquests que van geperuts i el van obligar a alçar la mà. S’havia de saludar! També hi havia Acció Catòlica, que estava a la plaça del Silenci. Allà anàvem a jugar a ping pong, a bales... Abans de la guerra era l’escola del poble. També anàvem al Patronat. Si anàvem a doctrina ens donaven assistència per anar al Patronat, si no, no hi podies anar. Al Patronat feien pel·lícules, teatre, sardanes... Érem els nois i noies. Anàvem allà a ballar i els diumenges anàvem ben almidonats. Les sardanes estaven prohibides però aquí es ballaven i també s’ensenyaven.
Nadal era la festa grossa, matàvem el porc. Tota la família es reunia per trinxar-lo i fer les botifarres. Es guardava tot durant tot l’any i aquell dia fèiem una festa. Corpus també era un dia molt assenyalat. Estrenàvem un traje per Corpus, i després el dúiem per la Festa Major. Te’l feia un sastre, el “traje”, i dúiem les sabates ben enllustrades! Abans només hi anaven els homes, a la processó.
La missa la feien allà al Casinet. Tot el poble va col·laborar en la reconstrucció de l’església. Nosaltres mateixos anàvem a buscar maons o el que fes falta amb el carro. El dia que la van obrir estava plena. Aleshores l’església era petita perquè feien el nomenari i hi havia molta gent. Ara s’està perdent... Quan venia un foraster al poble, si no anava a missa ja podia marxar del poble perquè la gent deia que no era ‘dels nostres’, i no li donava feina.
- Final règim
En Franco era el “jefe” que teníem, però la seva mort no em va afectar. Dèiem: “Què passarà ara, estarem millor o pitjor?”.
A les eleccions vaig anar a votar perquè així podia expressar el que sentia. Abans de la democràcia et donaven uns noms determinats i havies de votar aquests i prou. L’alcalde el votava el poble, però l’havien posat abans. Sempre triaven gent que més aviat sobresortís en alguna cosa.