Principals temes tractats:
- L’oncle assassinat pel Comitè i el pare amagat tota la guerra.
- El record dels registres, el tifus i la gana.
- La col·lectivització de la fàbrica familiar de la Garriga.
- El general Lister refugiat a la Garriga.
- Els bombardejos franquistes al poble.
- La reticència de la gent a tractar amb la família Mallol durant la guerra.
- Els controls de carretera per l’estraperlo.
- La retirada caòtica dels exiliats.
- L’estraperlo de la postguerra.
- El procés cap a la democràcia.
- Vestigis de la guerra escampats pel territori.
- La creació de la cooperativa de pares de l’escola.
- Els menjars en època franquista.
Ha treballat com a industrial, en una fàbrica de curtits, primer a les Franqueses, i després a Vic, fins que es va jubilar. L’empresa (negoci familiar) es deia Sociedad Anónima Cueros Industriales Congost (SACIC), i hi fabricaven cuir industrial. La fàbrica estava a la Garriga, “davant d’on hi havia l’Hospital”. “Allà era Can Mallol, casa els avis, i on hi ha el restaurant era casa de l’avi. On ara hi ha Càrites i tot allò era la fàbrica.” Cap a l’any 1942 van fer la fàbrica de les Franqueses, i en Josep Mallol hi va treballar molts anys, fins que va morir el seu pare. “Quan va morir el pare, la part del pare va quedar entre jo i les dues germanes. Jo vaig vendre les accions al cunyat i les germanes i vam muntar una fàbrica a Vic. Així com a les Franqueses fèiem cuiro industrial, corretges i coses, a Vic vam passar a fer pell petita per confecció i ante per calçat. Vam estar a Vic fins que fa 10 anys que vam plegar.”
Va fer estudis de pèrit químic a l’escola industrial de Terrassa. Va anar a l’escola a la Garriga fins abans de la guerra. El 1939, a partir dels 10 anys, va entrar internat a Manlleu, als germans de la Salle, on hi va estar quatre anys fent comerç. El seu pare era Genís Mallol Casas, que va fundar, amb l’avi, la fàbrica de curtits de la Garriga, de davant de l’Hospital. La mare es deia Maria Castells Montblanc, i de soltera havia estat telefonista amb la Mancomunitat de Catalunya. “Sempre explicava que quan va morir Prat de la Riba a Castellterçol, ella estava de telefonista i va haver de donar el “parte” de la Generalitat”.
Actualment li queden dues germanes (Maria Dolors i Maria), però eren sis germans. Durant la guerra van morir dos dels tifus, amb 21 dies de diferència (Esteve i Trini). Just abans de la guerra en va morir un altre, que encara no tenia l’any, a causa de la meningitis. Ell és el germà número quatre. La casa on va viure de petit era al començament del carrer de can Noguera, abans d’arribar al camp de futbol. Al costat de la casa on vivien hi havia un taller mecànic, que després hi va haver una fàbrica de curtits (Curtits Cendra). La casa era planta, pis i golfes. En aquell espai ara hi estan acabant uns blocs de pisos.
- La República i les inclinacions polítiques de la família
En recordo del que havia sentit parlar del pare. El pare havia estat ficat en la política, fins i tot política local. Era molt de dretes, que es deia en aquell temps. Era d’aquells que quan hi havia eleccions anava a buscar les monges al carrer de Cardedeu i les acompanyava perquè poguessin anar a votar. Com que hi havia molt de “follón” les acompanyava a anar a votar i les tornava a portar al convent. Ell havia estat afiliat a la CEDA.
L’avi sí que hi havia estat a l’Ajuntament. El pare, no. Recordo que quan va acabar la guerra em va dir que no em fiqués en política, que no en volia saber mai més res. Perquè el volien fer alcalde després. I ell va dir que havia tancat un període, que allò havia estat molt fort, i que el tancava, ni Falange, ni ningú... totalment apartat de la política.
- L’escola
Jo havia anat als “Hermanos” fins que va esclatar la guerra. Aleshores hi havia una junta de pares que se’n cuidaven, que el meu pare hi estava ficat. Anaven pels col·legis a mirar el nivell. Jo en una classe el meu pare m’havia fet preguntes.
- La guerra
Aquí durant la guerra el pare va ser molt perseguit. De la guerra tinc unes vivències fatals. Anaven per al meu pare i la fàbrica, però a qui van matar va ser un germà del pare, el tio Esteve. Aquell era més jove que el pare, no s’havia ficat mai en política, era un bon vivant, dins la fàbrica era qui portava el despatx. Quan va esclatar la guerra, el 18 de juliol, va ser un dels primers que van assassinar aquí a la Garriga.
Com que hi havia la revolta els primers dies i s’havia de pagar la setmanada als obrers de la fàbrica, tres o quatre treballadors li van dir al meu oncle: “t’acompanyarem a Granollers perquè puguis anar al banc i que no passi res”. Amb el pare no s’hi van atrevir, ell ja no se’n refiava de tota aquella colla. Quan van ser a Granollers amb l’oncle, enlloc de parar-se van tirar cap a la carretera de la Roca, i ja s’ho va veure a venir. El pare li havia dit: “no hi vagis, que aquests et pelaran”. I quan van estar a mig camí, abans d’arribar a Parpers (que allà a Parpers hi van matar molta gent durant la guerra), en un revolt, s’ho va veure, es va tirar contra el xòfer, va fer bolcar el cotxe i ell va sortir corrent, en direcció cap al bosc. Però ells portaven ametralladores i just en entrar al bosc el van matar.
El pare ja no se’n refiava i estava des de dalt de la fàbrica, vigilant des d’un lloc que podia sortir per darrere. I quan va veure que arribava el cotxe i no hi era ell, ja s’ho va pensar. I va sortir per darrere i va estar amagat, des del primer dia de la revolta, fins l’últim dia.
A casa durant la guerra va morir l’àvia materna. I després la germana gran va agafar el tifus i va estar un any amb recaigudes amb el tifus. En aquest període va estar infectat el meu germà gran. El tifus té un període pujat, i als 21 dies de màxima va morir. Tornant del cementiri es va posar al llit la meva germana i als 21 dies va morir. I aleshores quedava jo i la meva germana petita, perquè l’altra estava al llit encara. Hi havia una família molt amics, que s’havien fet una casa aquí a la carretera, a can Montseny, que no tenien fills. Em van treure de casa i se’m van emportar amb ells. A Can Dalmau, a la meva germana la van recollir. Van poder desinfectar la casa i vam estar mesos fora de casa. Si no, un darrere l’altre haguérem mort.
El meu pare, que era caçador, era molt amic de can Palau, sortint de la Garriga... es va amagar allà. Abans d’entrar al Figaró, hi ha el túnel, a mà dreta, hi ha a can Mas i també va estar amagat allà dalt. Quan hi va haver tot això del tifus, a la nit va venir cap a casa. Mentrestant, abans havíem tingut molts registres.
Durant els tres anys vam tenir 18 registres a casa. La fàbrica ens la van col·lectivitzar. Nosaltres vam viure de caritat dels amics i tot plegat, perquè ni cinc. I jo vaig passar gana, jo he anat a les escombraries a mirar si trobava alguna cosa. I menjar naps de les vaques, i les faves i la pell de les faves i res d’oli ni pa ni res. Quan vaig estar recollit a casa d’aquests senyors, allò va ser una altra cosa.
Quan hi havia els registres era molt curiós, el meu pare s’estava a les golfes. Havíem d’anar molt “al tanto”. A les golfes hi havia molts trastos, i quan hi havia registres posàvem el matalàs enrotllat, tapat amb els trastos, perquè no es veiés que allò estava parat. Al costat de casa nostra abans hi havia un garatge, un taller mecànic, era l’Andreu Mas. I llavors la casa, al darrere, tenia un terrat al primer pis. D’allà podia passar al taller mecànic i amagar-s’hi si hi havia registres. No el van trobar mai.
Un dels records... més... és clar, jo tenia 9 anys. Jo no sabia on era el pare, i quan estava a can Montseny, un diumenge em van deixar anar a casa. M’hi deixaven anar cada diumenge a veure la mare. Vaig arribar a casa i vaig pujar a les golfes i em vaig trobar un senyor, que gairebé no me’n recordava i era el pare. Feia dos anys que no el veia. No sabia on era ni en sabia res. Quan va passar un temps vaig tornar a casa.
En un dels registres, me’n recordo encara... em va despertar a la nit una que li deien la Miliciana, d’aquí la Garriga, una del Comitè. Em va despertar i em va dir: “hola guapo, donde está tu padre” (perquè era castellana). I jo: “no ho sé, no ho sé, no ho sé”. Vaig tenir la serenitat de dir que no ho sabia. És d’aquells records que et queden gravats de petit, i no va passar res.
Quan feien els registres buscaven el pare, a veure si el trobaven. I normalment eren de nit, sobretot quan els germans van estar malalts. Les últimes vegades ja no venien els de la Garriga, havien vingut de Barcelona.
Quan pujava el tifus tant alt de febre no et quedava altre recurs que posar-te en una banyera amb aigua freda, perquè no havia medicines ni res en aquella època. Només hi havia la mare, i el pare amagat, i a la nit els banyaven i totes les hòsties. Els 21 dies aquells els meus germans els van passar amb unes febrades impressionants. Ja no t’hi deixaven acostar perquè el tifus és molt contagiós. Va ser molt fort, van ser uns anys molt dolents. Vam enterrar un germà, als 21 dies va morir l’altre. A casa meva hi va quedar la mare, amb la germana al llit, perquè ja havia mort l’àvia. Aquesta germana, la gran, es va salvar de casualitat, perquè va tornar a recaure, va estar pràcticament un any al llit.
Pel tema del menjar, entre els amics... Anàvem a can Palau, ens donaven patates. Hi havia amics de la família que ens anaven portant coses. De nano, al carrer anava amb una pandilla... Durant la guerra aquestes torres de la via estaven plenes de refugiats, de Madrid i tot plegat. I quan anaves pel carrer i en trobaves set o vuit i anaves sol, t’apallissaven i et robaven la roba. Era terrible. I llavors nosaltres ho fèiem al revés. Quan anàvem una colla i en trobaven un d’ells sol també el deixàvem arreglat. Com que vivíem al carrer de can Noguera, a aquest carrer hi havia tres o quatre elements d’aquí el país que eren la repanotxa. En aquell turó que hi ha sobre el camp de futbol hi havíem fet com una barraca i hi teníem tot de pedres. Fèiem que ens empaitessin a nosaltres, pujàvem a dalt i les anàvem estimbant, pedres daltabaix. Jo vivia molt bé a l’estiu perquè hi havia la fruita, i és clar, vivíem del robo. Seguíem tots els horts, aquells préssecs tant bons, a la vinya que hi ha un raïm. Havíem hagut de córrer, que ens empaitaven els pagesos, però per la gana, a l’estiu, noi... almenys a base de fruita vivies.
Teníem un hort, amb el meu germà. Jo també més o menos el cuidava. I trèiem alguna cosa. A casa quedava algun conill, i aleshores havies d’anar a buscar herba pels conills.
Hi havia també uns menjadors republicans, on són les monges, al carrer de Cardedeu, a lo que és el convent de monges franciscanes. Donaven un dinar, i també hi havia estat jo, cap al final. Era un menjador per la canalla.
Totes les torres de dalt de la via, a can Cotet... estaven plenes de refugiats. La relació era fatal. Cadascú anava al seu rotllo, no hi havia contacte. N’hi havia uns que anaven amb famílies senceres i d’altres no, que només anaven amb els professors, amb la gent que els cuidava. Amb aquella gent, la relació era a base d’anar a cops de rocs, una mica salvatge.
Jo m’havia trobat només anar a enviar una carta per Correus i prendre-me-la els del Comitè, perquè miraven on anava dirigida.
La col·lectivització de la fàbrica va durar fins que es va acabar la guerra pràcticament. Ho van deixar tot desmantellat, no vam trobar-hi res, però ho vam tornar a engegar i bé, fins que es va engegar la fàbrica de les Franqueses. Durant la guerra ells la van utilitzar per fer-hi correatges, cartutxeres... per l’exèrcit. També continuaven fent corretges que es necessitaven per les fàbriques. Va quedar col·lectivitzada pels mateixos treballadors. Calculo que hi devia haver uns 20 o 25 treballadors. Allà fèiem tot lo que era accessori de cuiro industrial, que en aquella època n’hi havia molt, sobretot en el teixit. Era una de les especialitats que fèiem allà, pel ram tèxtil i la filatura, i la corretja en general, era el més gran que sortia. A la primera guerra mundial, que ja hi havia la fàbrica, els pares i els avis van fer diners fent cartutxeres i correatges pels exèrcits europeus. Va ser una de les coses que aquella època els va anar bé.
Durant la guerra la informació ens arribava a través de la ràdio i entre els amics. En Queipo de Llano anava dient coses... sabies notícies. Teníem ràdio a casa, però l’havies d’escoltar mig d’amagat.
A la casa del costat hi havia uns refugiats de Barcelona, una senyora bien, els Molins, amb tres noies solteres. I aquí a la Garriga hi havia el camp d’aviació, a Rosanes, de l’època de la República. Les noies tenien entre 20 i 25 anys, i amb els pilots del camp d’aviació eren molt amics. I quan sortien passaven per sobre i elles des del terrat sortien a saludar.
De la crema de l’església, a la plaça, recordo el foc, com la gent anava tirant quadros, imatges... A casa ho vam tenir tot amagat, desat, no vam entregar res. Van cremar molta cosa.
- Els bombardejos
N’hi va haver un al camp d’aviació i un altre que va ser a finals de gener. A finals de gener l’estació va desaparèixer. Aquí hi havia, al darrere de l’estació, un campament que en deien internacionals, de les brigades internacionals, ja en la retirada, de pas. I nosaltres que vivíem al carrer de can Noguera, al capdamunt, hi havia una torre que en deien la torre del Fanal, que encara hi és, que a la cantonada tenia un fanal de forja, molt gros, era molt maco. Allà hi havia un general republicà que s’hi havia refugiat amb la retirada, el Líster, el famós “Líster”... i passava amb el cotxe pel carrer de davant de casa, jo l’havia vist, el general Líster.
I llavors van bombardejar sobre l’estació, en tota aquella zona. Es van carregar l’estació, al carrer de Samalús també hi van caure bombes i van anar fins aquí al “cruce” del carrer Gran amb la carretera de Samalús, aquella casa que hi ha a mà dreta que ara hi ha una peluqueria que han inaugurat. Allà un tros de façana va caure.
A la casa, al darrere, hi teníem la pahissa. I el pare havia fet amb troncs com una mica de cabanya, com un refugi i quan tocaven el bombardeig, amagats tots allà sota per si passava alguna cosa. Van caure poques bombes, devia venir un avió, suposo jo. A dalt de l’estació no sé si en van caure moltes. Que devia morir algun soldat... sí, perquè al cementiri hi havia alguna fossa comuna, aquells no se sabia d’on venien, no tenien documentació, i allà en van enterrar tres o quatre a terra.
A aquella edat no n’ets inconscient del que són els bombardejos. A 9 anys, 10 anys era com una espècie d’aventura. Home, senties a parlar a la ràdio, a les notícies... i corries a amagar-te de seguida a aquell refugi que havia fet el pare, a base de troncs i de tot plegat, com una cabanya.
- La infantesa amb la guerra
Com a nen petit és molt difícil dir quina noció en tenia, no és una cosa que em quedés marcada la guerra en sí. La guerra era una cosa que no m’anava bé perquè el pare no podia passejar pel carrer, no podia fer la seva feina, no podia anar a treballar. I és clar, que et miressin de reüll, que estiguessis tant fitxat, perquè nosaltres estàvem tots a la llista negra, tota la família, la mare, els fills i tots. Érem com uns proscrits. La gent sí que et parlava, però no et volia demostrar gaire confiança en públic, hi havia un temor a tractar una mica amb nosaltres. És clar, a aquella època com que no anaves ni a l’escola, estaves al carrer amb tota la colla jugant, havies d’anar a buscar herbes, si hi havia algun conill per poder menjar, si hi havia la fruita... amb la colla, anar a pispar. A la riera ens anàvem a banyar tots allà, al gorg de la rasa i de la fàbrica. Érem una pandilla que déu n’hi do. Sort van fer de tancar-me el 39, per civilitzar-me una mica. Vam pujar una mica com vam poder.
En aquesta colla hi havia la dona d’en Gesa, la Carmita, l’Encarnita (que encara és viva), un parell de bessons que estaven al carrer de can Noguera, que eren terribles. Un, després de la guerra, va treballar amb nosaltres aquí a la fàbrica de la Garriga i es va matar baixant de Samalús en bicicleta al revolt de can Poi, que fa la curva molt de pressa i es va estampar de cap contra un arbre. I l’altre germà va emigrar al Brasil, i al Brasil al cap d’uns anys el van matar. Eren en Llorenç i en Ventura Salva. Llavors hi havia en Sànchez, l’Enric Sànchez. Aquest llavors va ser soci d’en Feliu, van muntar una fàbrica de mobles i quan va plegar la fàbrica va estar a Puigcerdà, que encara hi ha un fill. Aquests tres ja són morts. Després n’hi havia un altre que també és mort que es deia Bartomeu Torres, que aquest va anar a parar a la legió francesa. Es va apuntar a la legió francesa després de la guerra, com a legionari, i ens vam escriure una mica. I va estar al que era el Vietnam, que abans era francès. D’allà va passar a Alger i a Alger va morir.
Aquí a la Garriga senties a parlar, que avui havien matat a fulano. A Can Terrers jo recordo una vegada vam anar a veure... en van matar un i hi van calar foc. Però ja l’havien retirat el cadàver. Era a la pujada, on hi ha el Tamayo. Sí que hi va haver, no sé si van ser els forners o els pagesos, una espècie de manifestació o vaga, no sé què va passar, algú del sindicat de pagesos, durant la guerra, hi va haver una mica de follón. Te n’enteraves, de qui mataven, soto voce, la cosa anava corrent.
- L’estraperlo
Recordo un episodi molt divertit. Quan jo estava recollit a can Montseny, ells tenien un camió, ell feia transport. Hi havia les grans finques de can Noguera, i a l’hivern hi havia les cols i el bròquil i omplien el camió i feien el mercat de Vic. La Carmeta s’assentava allà als porxos i les pageses li portaven els ous i comprava ous. I llavors ella en subministrava a les botigues d’aquí a la Garriga. Aleshores hi havia molt control de carreteres per l’estraperlo i a l’estació encara hi havia els burots. Que depèn del que portaves havies de pagar una pesseta o dos o cinc, era un peatge. I hi havia controls de carreteres per l’estraperlo.
En Montseny tenia un cotxe que el van transformar en furgoneta. Cada dissabte pujaven al mercat de Vic. Pujaven tres per banda, sis persones i a mi se m’emportaven amb ells. Recordo un fet molt divertit. Aquí a la Garriga hi havia una pastisseria que en deien a can Sitges. Era més amunt del cine Alhambra, sis o set cases més amunt. Aquell home de can Sitges era molt divertit. Tothom anava a la Garriga a buscar carn, i aquell en baixava un xai mort, però el baixava embolicat de bolquers, com si fos un crio. El portava ben tapat, amb tot de bolquers i tota la cosa. I quan passava pel control: “calleu, que el nano dorm”. Una de les vegades, a Tona hi havia un control, i avisaven. Llavors baixaven, anaven a peu, travessaven els camps, el cotxe seguia baixant i tornaven a pujar-hi.
- Garriguencs al front
Recordo un que va morir a la guerra, que li deien en Rutllat, es deia Jaume, de can Rutllat, va morir al front de l’Ebre. Aquesta gent vivien a Cànoves, a la muntanya. Com que el pare era caçador sempre buscava els gossos bons i els hi havia comprat un gos i li havien agafat confiança. La senyora era molt maca, era de pagès, però molt maca, molt llesta. Ell era un isard, un home de bosc. Aleshores es van fer una caseta, al carrer Rocabuquera. El pare els va ajudar a anar a comprar coses a Barcelona. I aquell home no havia vist mai Barcelona i hi va anar el pare. I van pujar per unes escales mecàniques, el pare hi va pujar i l’altre va quedar enrere i quan va veure que el pare hi pujava va fer un salt que va quedar a mitja escala. Pobre home, no hi havia estat mai ni ho havia vist mai.
Durant la guerra, amb el fill petit de can Rutllat, que es deia Josep, anàvem a buscar glans aquí a Santa Margarida, a la muntanya, a Prades. Tenien tocino a casa seva i quan arribàvem ens donaven el gran sopar. Arribàvem tots amb un sac a l’esquena, ple de glans. I llavors jo sopava i menjava allà.
- El Comitè
Del Comitè a la Garriga hi havia el famós Farigola, va estar a França, va fugir. Hi havia un que li deien en Mala Cara, que es deia, em sembla, Flor de Lis. Aquest va anar a parar a Alemanya. En Payret. Aquests eren els més clàssics. Eren el nucli. En Farigola era el pitjor. Eren treballadors, en Farigola no sé si treballava d’ebenista perquè en aquella època encara hi havia tallers d’ebenista. Era el capitoste. I la Miliciana, oh i tant!, era de la colla aquesta. Crec que era l’única dona. El Comitè no sé si el devien formar 8 o 10 persones. Anaven a les torres, requisaven, feien... de tot. En aquella època feien venir els de Granollers que vinguessin a matar els de la Garriga. Potser canviaven i els d’aquí anaven a matar a Granollers. Això ja no se sap, però que es canviaven sí.
Els del Comitè anaven empipant tots els capellans que van trobar i tota la gent. En Ramon Pascual, que dóna nom al carrer on visc, el van pelar. El capellà estava a la casa de Rupit, el van anar a buscar amb ell i al pare de la Núria Albó. I llavors al Julio Campazoro, de can Planas, de la tintoreria, que abans era perfumeria. Els van agafar tots tres, els van arrastrar i els van pelar. Estaven amagats a una casa de pagès que en diuen a Rupit, a dalt la muntanya.
- L'entrada dels nacionals
Recordo ben bé l’entrada dels nacionals, sí. Ja hi havia rumors, que els internacionals marxaven, la gent ja corria la veu, que ja estan a Llerona. Les forces abans d’entrar van estar parades a Llerona un dia o dos. Anaven fent una bossa, es paraven aquí i aleshores per Sant Feliu de Codines avançaven per tancar, i els altres avançaven per Sant Celoni cap a Vic, per fer una bossa per tancar a dins.
Al viure al carrer de can Noguera, recordo la pujada, al forn del Sol, al migdia, crits i sorolls. Al davant, amb la bandera espanyola, hi anava l’avi Gasull, que va fer de sereno aquí a la Garriga molts anys. Aquella nit nosaltres ja vam tenir militars a casa, es van distribuir per les cases. Quan van veure el que cuinava la meva mare... ”virgen santa”, ho van agafar, ho van llançar a les escombraries. Amb el cuiner que portaven ells i tota la cosa, aquella nit ja vam fer un sopar de cine. La primera nit, quan van entrar, vam menjar un xoriço, mongetes i què sé jo, que no les havia vist de feia anys. I pa i xocolata, que no l’havia vist en tres anys. A casa hi van estar un tinent i un capità.
Com que hi va haver l’època dels maquis, per aquí la Garriga n’hi va haver uns quants de militars.
- La retirada dels republicans
Veies la gent que era terrible, a peu, “arrastrant”, amb carretons de mà, marxant, amb mantes al darrere i trossos d’espardenya. Molts agafaven la carretera de Samalús per anar cap a la Jonquera, per marxar per allà. Per Puigcerdà et trobaves la collada, a l’hivern nevat. La imatge era frapant, sí, sí. Hi havia molta gent aragonesa, amb el burro, la burra, hi havia de tot. La retirada era una mica caòtica, ja, no hi havia ordre ni concert. Però aquí era poc, perquè marxaven només per l’altra banda, perquè aquí es trobaven embotellats.
De gent que marxés a l’exili, n’hi havia un... ara no recordo el nom, que la dona va marxar amb un carretó de mà cap a Samalús, i a Samalús la dona ja preguntava si faltava molt per la frontera... era una mica curteta. Al Comitè en van agafar d’aquells que cremaven tot, però eren una gent inculta, que no “desarrollaven” gaire. N’hi va haver bastants que d’aquí a la Garriga van anar a França. Hi devia haver el Farigola, tots aquests que havien intervingut en el Comitè. El Mala Cara (que era en Flor de Lis), que té una filla que viu aquí. El Mala Cara va estar a Alemanya, i per cert, va morir per allà. I llavors ella (la filla) rebia una gran pensió d’Alemanya. En quedar tancat (a Manlleu) vaig quedar molt desconnectat.
- Vencedor o vençut?
Com que no vaig intervenir gens en política i el meu pare em va deixar a banda... normal, vaig continuar tenint els mateixos amics quan venia. Sé que al pare va anar-hi molta gent a demanar-li els avals, com que havien de tenir avals per treure’ls del camp de concentració. El pare va avalar sempre a tothom. I molts van ser alguns treballadors de la fàbrica.
Quan estava al col·legi de Manlleu, els falangistes venien al col·legi a fer-te fer classe d’instrucció. A Manlleu hi havia el col·legi i el Patronat. El Patronat era un annex més nou que el col·legi on hi anaven els nens que no podien pagar. I feien el desfile de Falange, el 4 de febrer, tots vestits de Falange, i els altres de paisà com si fossin els “prisioneros”. El meu pare va dir: “si el meu fill s’ha de vestir de Falange el trec del col·legi”. I en tot el col·legi, que eren uns 200 i escaig, l’únic que no va anar vestit de Falange mai vaig ser jo, mai.
No recordo el discurs oficial dels vencedors.
- El Franquisme
En aquests pobles rurals tothom més o menys tenia l’hort i s’anava vivint. Ara, hi havia el racionament i les famoses cartilles i funcionava l’estraperlo, que va salvar aquells anys. El que era fumador, per tabac canviava patates de l’hort.
Els anys després de la guerra l’estraperlo va ser horrorós. Al tren baixaven quantitat de pa, patates i tot el que trobaven. El tren passava per sobre de la Meridiana, i llavors donaven una propina al maquinista, el tren anava més a poc a poc i veies que per la finestra sortia de tot. Ja hi havia tot de gent a baix esperant-ho. Tothom tenia els seus recollint. Tot era per subsistir, perquè és clar, tot anava amb cartilles de racionament i se t’ho hagueren quedat. A la guerra no hi havia pa, et donaven un pa de blat de moro que era com un adoquí, espès, que no podies ni empassar-t’ho allò, aquella època jo estava a Manlleu. A mi la roba me la rentaven a casa. Des del "col·legit" hi havia recaders que baixaven amb el tren amb la bossa de roba bruta i tornaven a pujar en tren, i a dintre de la bossa hi portaven pa del que feien a casa. A la postguerra ja hi havia oli i pa i canviaven tota la cosa que fos. La gent d’aquí a la Garriga va fer molts diners baixant pels senyors els filets que anaven a comprar a Vic, a les fàbriques d’embotits i llavors els revenien a Barcelona i els portaven els ous i tota la cosa.
A casa vam engegar de nou la fàbrica. La meva germana es va casar amb el Durall, que a Barcelona tenia una gran fàbrica de curtits; aquests durant la guerra van muntar una fàbrica de curtits i van entrar a la zona nacional. Ells ens enviaven la pell i nosaltres ràpidament fèiem les corretges. O sigui, que aquí es va començar a treballar molt de pressa. Després vam muntar tot el de les Franqueses. Al començament, de primera matèria no hi havia res a la fàbrica de la Garriga. L’estraperlo de matèria primera també va funcionar a la fàbrica. Jo vaig començar a treballar a la fàbrica als 18 anys.
Sí que es van fer denúncies als republicans i aquí n’hi va haver alguns que se’n van aprofitar. Hi va haver l’Olivé, era el cap de Falange aquest i era el jefe d’informació. Tenia el fitxero de tota la gent, i sí, hi van haver unes denúncies i algun mal tracte també amb gent d’esquerra. Era un “cantamañanes” l’Olivé. El pobre Cuspinera, que havia estat alcalde, aquest també vestit de Falange. El diumenge empaitaven la gent que estava als horts perquè anessin a missa, perquè no es podia treballar el diumenge. I la gent si treballava el diumenge era perquè anaven a cavar, a regar o el que fos per poder menjar.
Pel carrer i a casa, parlàvem en català, normal. Però a l’escola, tot en castellà. Tots els meus anys de carrera els he fet en castellà. Però, és clar, dins el poble, la tradició oral dins les famílies, es parlava en català, i les relacions amb els veïns. Ara, tot acte, en castellà.
- L'església en l'època franquista
Es feien els actes oficials, els famosos oficis per qualsevol festa. La Guàrdia Civil, pel Pilar, feia el gran ofici, totes les autoritats, i llavors servien un gran refrigeri, el refrigerio eh. Llavors hi havia la festa major, els oficis de festa major, el Corpus, totes aquestes diades. I totes les autoritats, cap a “l’iglesia”.
Aquella època l’església tenia influència, pesava molt. El Corpus era el màxim, amb guàrdies civils amb les escopetes, la banda de l’exèrcit, feien venir tota la parafarnalia, era molt espectacular. En Francesc Jubany anava de frac (quan es va treure el traje de falangista).
A processó només hi anaven els homes abans, i tots amb caramels a les butxaques. Era tradicional. Totes les senyores al carrer, a les cantonades, i totes les nenes que esperaven, tu passaves per allà i els hi tiraves els caramels. Això era una tradició.
Els de Falange feien la seva feina, però res més. A l’església, com que eren capellans grans ja no es ficaven en política. Van tenir més feina a reconstruir l’església, anar fent coses per dintre i anar a demanar a la gent de totes aquestes torres, a veure què podien anar pagant.
- Final del franquisme
Al final la gent es va anar descarant. Ja se’n parlava més obertament, ja hi havia manifestacions. Ja sortien els sindicats, i a través dels sindicats de les fàbriques ja es van començar a marcar tendències, d’UGT, de Comissions Obreres... Es va començar a afluixar una mica en els comitès d’empresa i a discutir els convenis col·lectius. Allà hi havia els més cridaners... normalment, perquè jo havia estat al de la Pell de Vic, i déu n’hi do, allò eren unes sessions que de vegades t’havies d’aixecar i marxar per no acabar a bufetades. La cosa va començar a afluixar i llavors ja va ser el català i començar a publicar en català.
La gent ja es va alegrar quan en Carrero Blanco va volar... buumm, va fer la volada. Va sortir l’Arias Navarro... uhmm, plorant eh, i tots els “partes” mèdics i tota la cosa... que el volien mantenir artificialment el Franco. Teníem l’expectativa de veure si la transició podria ser tranquil·la. Semblava que allò que estava “atado y bien atado” ja es veuria, tot depenia del Carlitos que tenim ara i tot plegat. Sort d’en Suárez. Va sortir, es van reconvertir, una mica democràticament, i la cosa es va anar encarrilant de mica en mica.
Per la mort de Franco no, no vam obrir ampolla de cava. Era una cosa expectant, perquè és clar, hi havia el perill... ja es va veure, del 23-F amb els militars. Encara hi havia tots aquells franquistes que vigilaven.
A partir d’aleshores, pensava que les coses anirien malament, perquè mentre els de Madrid ens tinguessin la clau al coll, com ara... ja en parlarem com acabarà tot això de l’Estatut. La meva opinió seria fer una paret de l’Ebre en avall. De l’Ebre en avall és un altre país. Allò va ser una Constitució tutelada totalment perquè al darrere hi havia el sabre a punt. Van haver de fer mans i mànigues per dir el que donaven a entendre però sense passar-se ni un minut, perquè aquella colla de militars burros s’hagueren tirat a sobre. Feia por que no hi hagués represàlies.
- Les primeres eleccions
A les primeres municipals hi vaig participar. A la primera jo no era de cap partit, perquè el meu pare em va fer prometre... anava amb els de Convergència, però com a “oyente”, a totes les reunions i tot, per respectar la memòria del pare. Al final em vaig mullar i sóc d’Unió Democràtica des del 82. A les eleccions del 77 vaig donar suport, des de penjar cartells, el que sigui, en tots els mitings. No hi havia experiència ni res. Presentàvem en Suñol com a cap i va guanyar l’Albó, per poca cosa, no vam saber-ho fer, perquè haguérem pogut guanyar nosaltres. Va ser uns anys i després hi va haver el canvi, amb l’Alfred Vilar. La meva dona, que es diu Kirchner, era de Convergència, ella va estar a l’Ajuntament però a l’oposició, 13 anys hi van estar.
En aquelles primeres municipals la gent tenia ganes de fer coses, però ningú tenia cap experiència. Aquella època es va fer el pavelló de can Violí. Hi havia l’Ester Camp, aquella que té tanta mania pels gossos, i va fer una gossera municipal aquí a ca n’Illa. Com que no hi havia res, es parlava, s’anava molt desorientat.
A les generals nosaltres sempre vam anar per Convergència i a apoiar tot el partit de Convergència. Llavors tot et venia donat des de Barcelona, la propaganda. El difícil era treure diners per les eleccions d’aquí a la Garriga, que havies d’anar a atracar a tothom. No hi havia diners. Jo sempre he anat a votar, no me n’he perdut ni una.
- Diversions d'infantesa i joventut
Jo recordo que, de nano, havíem tingut a casa un cine-nic, aquelles pel·lícules que anaves passant. Llavors a aquella època encara hi havia els grans, que jugàvem a les baldufes. Encara me’n recordo de gent gran, a la plaça, que jugava a fal·leres o a falerots. Agafaven els cartrons de les capses de mistos o els bitllets de l’estació, els plantaven allà a terra, i jugaven a bales, a “caniques”, a tocar o fer-los tombar. Tot això encara es feia per la plaça. En deien falerots. És una paraula pròpia de la Garriga, com la famosa saligarda. Quan aquí a la Garriga fa molt vent als matins és que hi ha boira a la plana de Vic i es crea a través del Congost aquesta diferència tèrmica. Quan hi ha aquesta boira que s’estén, que va baixant per Centelles, el Figaró i quan aquella boira queda penjada, allò és la saligarda.
De jove... jo he tingut la falera de la caça. Anàvem a caçar, amb els gossos. Els anys 50 vam estar molts anys anant a caçar a l’Ebre. Des d’aquí a la Garriga anàvem a caçar la perdiu. Vaig heretar l’afició del pare. Als 10 anys no tenia bicicleta perquè em podia fer mal però tenia escopeta, al costat del pare, una escopeta d’un canó, jo anava al costat del pare... Vaig tenir la bicicleta quan vaig fer els 14-15 anys que ja vaig poder tenir una escopeta de veritat, desafiant el pare el primer dia qui matava més perdius.
Jo volia una bicicleta que precisament la tenia un encarregat que es deia Ramos, que era l’encarregat de la fàbrica de les Franqueses. Havia preparat una bicicleta i a mi m’agradava molt. Si vols te la vendré, m’havia dit. I al pare el vaig guanyar i al vespre ja vaig arribar que tenia la bicicleta. Als 15 anys vaig tenir bicicleta però dels 10 als 15 tenia escopeta. Anàvem a caçar a Corbera d’Ebre, a Serra Pàndols i Serra Cavalls. Hi trobàvem bombes, ossos... Jo he vist una vegada, un hivern que vam anar-hi a caçar, va ploure i va esllavissar un marge i vaig veure cinc esquelets. Pels camps trobaves un os d’un braç, d’una cama, una quantitat d’ossos impressionant. I bombes de mà i bales, les que vulguis. Jo et puc dir una cosa, que l’any 62 jo i una colla vam fundar la Societat de Caçadors d’aquí la Garriga. Jo era el número ú, el president era en Francesc Marata. També hi havia la Rosa Maria Grau, hi havia en Ballús.
De jove havia jugat a tennis. Anàvem al Casino. Al que és ara el Sant Lluís hi havia hagut una pista de terra, allà havíem començat amb l’Ignasi Ferrandis, en Francesc Torres, un cunyat de l’Ester Camp, en Jordi Castells... érem quatre o cinc. No hi havia ni xarxa, hi havia els pals de ferro i hi posàvem una corda. Això era després de la guerra, els 40 cap amunt. Llavors ja hi vam posar la xarxa, es va anar modificant, aleshores ja va haver-hi el Casino, i també a més a més, hi havia un pelletaire de Vic, en Colomer-Munmany, que té la casa aquella davant del balneari. Al darrere de la casa hi tenia un tennis. I a casa de la meva germana, a Can Durall, vam fer tennis i piscina i venia tota la colla. En aquesta colla també venia en Vicenç Casas, en Roman i l’Alfred Vilar. Això ja devia ser els anys 50 i 60.
Al Patronat hi havia el teatre i després cada setmana el cine. I després de la guerra, i abans de la guerra, els nanos per entrar al Patronat havien d’anar a doctrina. Amb la doctrina els hi donaven el val per anar al cine. Encara recordo que al Patronat hi havia una pianola, pel cine mut... perquè aquí a la Garriga hi havia hagut la gran fàbrica de pianoles, que era dels del Balneari Blancafort. Aquella fàbrica va plegar quan van sortir les ràdios i tota la cosa i llavors van fer la fàbrica de sabó i perfumeria. La fàbrica la portaven els Basset, que encara són vius.
El cine mut va ser just abans de la guerra, després encara n’hi va haver els primers anys. El que portava el bar del Patronat era el que es cuidava de fer anar la pianola. I tenia tot de cintes. Segons era una cosa que sortia més de cavalcar... posava una cosa més ràpida. Segons l’argument de la pel·lícula triava la música.
Els anys 50 i 60 hi havia poques diversions. Anaves els diumenges al futbol. El ball va començar els 60, van instal·lar ball al Termes Victòria. Aquí a la Garriga l’Aymerich va fundar una orquestra. El mestre Aymerich era el que portava el gran cor parroquial. Per festa major les noies estrenaven el vestit típic, amb el ball de la dansa i totes aquestes coses d’abans.
(Els senyors de Barcelona), la colònia, anaven al Casino. Això era un món a part, havies de ser soci del Casino... i abans de la guerra, al balneari Blancafort s’havien fet els primers tornejos de tennis, també per l'elit.
- Entitats i costums
Abans de la guerra jo no recordo les entitats que hi havia. El que sí que hi havia hagut eren dos cafès, el de l’Alhambra i can Xic Corder. Allà es reunien les tendències, uns més de la dreta i uns més de l’esquerra. El de l’Alhambra era més de la dreta, i el de can Xic Corder més d’esquerres. Es reunien allà a fer el cafè, a jugar a cartes. Aquí, abans i després de la guerra, hi va haver el sindicat de pagesos, que es va mantenir sempre igual.
De les noves entitats que hi va haver, la Falange... al capdavant hi havia el Jubany i l’Agustí Bulbena, el pare de la tinent d’alcalde, “hombre”, un forofo. En Bulbena es quedava els calers de Falange. Hi havia els Planas. En Jubany, que tenia els Termes Victòria abans. I el cap de Falange normalment era l’alcalde. Hi haver en Joan Reig. En la processó de Corpus, tots els de Falange amb uniforme, i als oficis, a primera fila. Tots disfressats, els agradava disfressar-se. Però res més.
Coses de cineclub s’havien fet perquè aquí a la Garriga estiuejava en Miquel Porter i la família Porter Moix. Doncs per ell, clar, el cine era la seva passió i havia fet algunes sessions, així en plan de cineforum, a l’Alhambra. Llavors hi havia aquell que sortia per la ràdio, en Jordi Torras, que estiuejava a la Garriga, i l’altre company, que venien. Això era pels 50. Però els de Falange ens van fitxar. Jo era un reaccionari, jo tenia mala fitxa. Anàvem a casa d’ell, es parlava de política i coses, de l’ambient... però ens van començar a buscar les pessigolles i ho vam deixar córrer. Quan veien massa moviment en un lloc que no els anava bé ja començaven a indagar. En aquella època hi havia (de la colla que formaven) en Jaume Torras, el de can Perris, l’Isidre Padrós, que és mort també, en Martí Suñol, nosaltres... Tothom volia que s’acabés la cosa d’una punyetera vegada. Però llavors era més que res molt cultural. Comentàvem molt de cine, perquè en Porter era “lo” seu.
(“En Porter ens portava cultureta de Barcelona”, diu la seva dona...). Sí, estava ficat en tots els cercles. A aquella època hi havia la revista Destino. Es comentaven exposicions de pintura, literatura, música avançada... li agradava molt el jazz i a tots nosaltres. Un ambient una mica cultural, no definit de política. Aquesta era la idea.
- Acció Catòlica
En Maurí, que hi ha la plaça Maurí, que era notari a Blanes, aquell va ser l’ànima i el fundador d’Acció Catòlica. Aquell va ser el que va mantenir el català aquí a la Garriga, per tots els cercles d’estudis que es feien i tota la cosa, tot en català, i explicant la història de Catalunya veritable. I un dels que va fomentar el català per tothom va ser quan va venir en Martí Suñol, que va començar a fer classes de català. Però abans va ser en Maurí amb Acció Catòlica.
Acció Catòlica era cultural sobretot... a la festa major, feia exposicions de pintura. Aquí a la Garriga hi estiuejaven dos o tres pintors... en Galwey, de la torre, i en Manel Salvador. Jo també havia sigut d’Acció Catòlica. Una de les anècdotes... on teníem el local era a la plaça del Silenci, on hi ha aquella torreta sola. Allà hi havia hagut les primeres escoles de la Garriga, on van venir els “hermanos” abans de la guerra. En aquell local a baix es feien exposicions i a dalt hi havia una sala d’actes, podies anar a jugar al ping-pong i fer trobades, i per allà passaven els cercles d’estudi que feia en Maurí. També hi havia el “Cuadro” Escènic del Patronat, allà s’assajava.
I ens van regalar un piano. No recordo qui, però sí que recordo que vam passar dos dies empenyent un piano escales amunt, per pujar el piano a dalt, una suada... no passava per aquella escala.
Les classes de català es feien de sota mà, amagats a casa d’en Suñol. Els actes que feia Acció Catòlica eren tots en català.
Acció Catòlica havia fet algun concert, però era més el cercle d’estudis, de la ideologia, explicar tot el que són les religions. En Maurí ho preparava i feia xerrades.
Els anys de més activitat d’Acció Catòlica van ser els de postguerra fins mossèn Girona, es va acabar amb ell, que ja era molt gran. Cap als anys 60 ja va anar molt avall. El que hi havia que estava molt bé era el Full d’Acció Catòlica, que primer es feia en castellà i llavors en català. L’ànima d’aquell full era en Maurí, però sobretot la mare de la Núria Albó. La senyora Assumpta Corrons era una dona extraordinària, amb molta intel·ligència. Allà sortia la ideologia, era com un full dominical però a l’engròs, tots els sucesos, tota la cosa, amb informació de la Garriga. (La senyora Kirchner: “i hi havia el conte que escrivia cada setmana la senyora Albó”). Hi havia bastants col·laboradors, en Martí Suñol, en Maurí, lletraferits que podien sortir allà.
Recordo el primer número que va sortir. Nosaltres, a la fàbrica d’aquí a la Garriga, teníem una impremta, per fer els impressos de la fàbrica i els catàlegs. I el vam imprimir allà.
El que tenia impremta era en Genís Pujol. Ell va morir solter, vivia abans d’arribar a can Santa Digna, al costat de l’estanc de tabac que hi ha al capdamunt. Ell era l’impressor i se la va quedar, el pare li va regalar (la impremta que tenien) i ell la va posar a casa seva. Però el primer encara es va fer allà a la fàbrica. L’Albert Benzekry o l’Hernàndez n’han de tenir algun número.
Acció Catòlica era un moviment de l’església però per mantenir l’idioma, el català. I tothom contra el sistema, però havies d’estar quiet. La gent estava molt planxada, apagada, tenia feina a subsistir. El màxim que feien era els Pastorets al Patronat. Acció Catòlica tenia el quadre escènic femení i el d’homes, separats. Quan hi havia algun paper d’home, les dones es disfressaven. La tradició dels Pastorets ho portava tot Acció Catòlica i una de les que ho portava era la germana de l’Anton Planas. I hi havia en Puigdomènech. Acció Catòlica va estar fent teatre fins als 80 ben bé.
- L’escola Sant Lluís Gonçaga
La segona actuació on vaig intervenir molt va ser, quan van marxar els “hermanos”, a crear la cooperativa de pares de l’escola. Ui, aquí sí que hi vam intervenir hores. I gràcies a la germana de la muller i coneixent els bisbes i anant a veure bisbes, tenint capellans a dinar... empaitant els de Llerona, que era l’arxiprest de tot...
Els “hermanos” van marxar un estiu, els nostres fills anàvem allà i és clar, ho havíem de moure. Vam fundar una cooperativa de pares, a través del sindicat, que llavors tenia subvenció i per això ens hi vam agafar. Era l’única forma per tirar endavant. L’edifici és una fundació, tot allò és una fundació (Maria Asturgó) que és del poble, que presideix la fundació el rector, res més. Jo i en Ramon Sallés som marmesors d’aquesta fundació.
Quan van marxar els “hermanos”, el juny... pum... i s’havia d’engegar el setembre. Havien de portar mestres, no sabien què fer i anava passant el temps. Amb una colla de pares que teníem els crios allà vam dir: “ens hem de moure aquí, hem de veure què”. El rector no se’n sortia, vam anar a l’Ajuntament. Ja érem al mes de juliol-agost i no hi havia res, hi havia de començar el curs. Vam lograr que aquell any les monges se’n fessin càrrec, mentre nosaltres preparàvem la sortida. Els crios de casa allò ho recorden amb alegria perquè s’ho van passar bomba, perquè pobres dones, no van perdre la toga o van quedar calbes de miracle.
A través de la cunyada vam contractar un gran director, Xavier Ferrer, que era un ex-escolapi. Vam començar... I abans ja funcionava aquí a la Garriga una guarderia, que la portava l’Assumpta Mas, i llavors hi havia el parvulari que el portava la Montse Tenes, i en el parvulari hi havia una junta de pares... Ens vam reunir tots plegats, vam fer aquesta cooperativa, amb molt “recelo” del rector, que no ens veia bé, si érem de la ceba o el que sigui. Però com que vam anar tirant endavant, buscant títols, firmant la cunyada com a directora, falsificant el número de classes... no et puguis imaginar el que vam fer, però ho vam arrencar. Fitxant professors, vam posar anuncis i que vinguessin. En Ferrer va portar en aquí dos ex-companys, que un encara corre per aquí la Garriga, que era en Montferrer i l’altre és en Josep Maria Torrents. La Núria Albó vam fitxar, la Valldoriola, la Vila... mestres d’aquí la Garriga i anar començant.
Vam anar muntant l’estructura, després es va crear la societat, el secretari era en Joan Grau. Vam tenir molt apoio de la Sati, de l’Enric Crusafont. Érem de la junta en Jaume Aspa, en Puigcorbé, en Vilarrasa, en Frederic De Buen... érem tots de la junta, tota una colla. En Quim de la Vienesa es va encarregar de crear els menjadors. Quan van marxar els “hermanos”, en Quim i jo vam anar a negociar amb els “hermanus” el material, que ens van deixar quatre taules i quatre coses.
Que vinguessin els "hermanus" aquí a la Garriga va ser gràcies a mossèn Cotet, era molt amic d’un cardenal italià de Roma, que era el que es cuidava de les congregacions de l’església, i venia a passar l’estiu aquí a la torre. Al cardenal li va dir si podia fer alguna gestió perquè vingués l’ordre. El “jefasu” va donar l’ordre i per nassos van haver de venir aquí.
Nosaltres, els pares, vam passar-hi molts anys al capdavant, fins que van acabar els fills i tot plegat. Llavors va passar una sotregada, hi va haver una junta que va anar malament, la cosa anava pel pedregar. Quan hi havia el mossèn Manuel Fuentemilla i Tarancón ens va tornar a convocar als ex, ens hi vam haver de posar a dins, a tornar a donar l’empenta, per arrencar-ho. Quan estàvem tots de nou a la junta vam avalar els crèdits per fer l’ampliació del col·legi, la part de sota nova que es va fer i tot. Deu fer uns 10 o 12 anys.
Llavors l’escola es va passar al Bisbat, a això de les escoles cristianes, que ells més o menos tutelaven. Diguéssim que la porta el Bisbat. Els pares controlen ara que es pagui la hipoteca per l’ampliació que es va fer. Aquesta escola va molt bé, està plena a “tope”, amb un servei de menjador esplèndid. Casi el 50% dels nanos es queden a dinar, van equipant-la bé... La junta de pares vetlla per la línia, com a ideari de l’escola.
En aquell moment a nosaltres ens hi anaven els fills, teníem un problema gros, els havíem de portar als escolapis de Granollers o allà on fos. Nosaltres tenim tres fills i tots van passar per aquí. Ja estan una mica granats tots. La gran, Cristina, soltera, té 48 anys. El Pep en té 47, està casat i té dues nenes, que van al SEK. I la petita és l’Anna, que en té 41, és cardiòloga, treballa a l’Hospital General de Catalunya i té un parell de bessonetes que ens porten de cap. Aquest any faran tres anys.
- La festa major de la Garriga, d'abans, anys 50-60
Hi havia l’envelat a la plaça, el típic envelat, amb els seus “palcos”. Sempre es feia un dia de sarsuela, venia una companyia i feia... ”La del manojo de rosas”. Llavors aquest l’Aymerich va crear un quadre escènic que feien sarsueles. Hi havia dos o tres que cantaven molt bé aquí a la Garriga. Per aquells anys una de les grans festes era l’1 de febrer, per l’aniversari de la “liberación”. Aquest en Jubany, el solter, que tenia així una mica aficions de ballarí, armaven una cosa que feien una revista, que posaven el disc de fons i cantaven i ballaven per allà.
I per festa major anar a ballar la dansa, el migdia, amb una calor que t’ofegaves. Els senyors anaven amb un mocador de seda per no suar el “traje” a les senyores que havien estrenat. Es comprometien, ja anaven amb temps, a buscar la noia que volgués ballar. D’allà sortien molts prometatges.
I llavors les parades al voltant de l’església, del tir, el pim pam pum, les virolles, que feien voltar i hi havia un nino... parades d’aquestes que han anat desapareguent. Hi havia el gran torneig de futbol, els de la Garriga i feien venir veterans del Barça, de l’Espanyol... i buscant les millors orquestres, hi havia una orquestra molt bona a Granollers, la Selecció.
Una vegada vam fer una festa per comprar unes rentadores mecàniques per les monges de l’Hospital, quan encara rentaven a mà. Aquella vegada va venir la Guillermina Motta a cantar... Era un acte benèfic per tenir les rentadores de l’Hospital.
- El Corpus
Molt divertit, abans anaven colles a buscar ginesta. Anàvem a plomar la ginesta per aquells boscos, per tot arreu; als torrents, la cua de cavall. La riera cada any quedava plomada amb les enramades. Tota la gent anava a tallar els pollancres i tot plegat a la riera. Una mà de gent... posar els filferros i a enramar... que ara fan a la plaça una mica, per mantenir la tradició. S’anava amb els carros a la riera, a tallar... En cada barri o trossos de carrer els anaven posant. I van començar a fer alfombra la Rovira del carrer de Cardedeu, que era de per allà Manresa.
Abans al carrer tiraven la ginesta, tiraven la cosa sense dibuix. Les enramades es posaven a les parets. Llavors la gran parefernalia, tots els civils vestits de gala i l’Ajuntament al darrere. I els nanos de la comunió hi anaven, al davant. I homes a banda i banda amb el ciri. Feien els altars i tres-quatre parades.
- Menjars
Dels menjars de quan era petit, abans, jo sempre recordo que a aquella època al matí ja es menjaven sopes. Al matí, sopa de pa, teníem. I llavors a aquella època es feia molt l’escudella i carn d’olla. La Garriga era un dels pobles que hi havia gas encara. Aquell temps hi havia una “cupri”, una cançoneta que cantaven que deia... “visca la Garriga, poble de cultura que a més de la lluna ja té llum de gas”. Doncs aquell temps posaven al gas l’escudella i carn d’olla, això es menjava, i al vespre, la vianda, patates i mongetes, cigrons... i també molt tocino, es cuinava amb llard i aquestes coses. A casa hi ha hagut sempre molta verdura, i ha continuat la tradició, nosaltres aquí, com que la verdura m’ha agradat tota, sempre n’hem pres. Abans era típic menjar els dijous i els diumenges arròs a la cassola. Quan venia una festa grossa, pollastre i canelons, això ja era un dinar extraordinari. Ara et fan un pollastre en dos mesos, però abans el mataven que tenia un any, any i mig.
Per berenar menjàvem pa amb oli i sucre, i pa amb vi i sucre per berenar. I si no el tros de pa amb xocolata.
- Els estiuejants
Dels estiuejants, hi havia hagut gent de pes aquí a la Garriga. Hi havia hagut en Macià, l’Escofet, davant del Patronat, la torre la Villa Trianon allà era ca l’Escofet. L’Escofet era el cap dels Mossos d’Esquadra de la República, que va morir a Bèlgica. On passava molta gent important era pel balneari. Hi havia en Suñol, que havia estat davant del balneari, hi havien estat ministres, hi havia gent de pes aquí.