Principals temes tractats: - Els estiuejants de la Garriga durant la postguerra. - La repressió de les idees i els sentiments catalanistes. - La fundació de la Cooperativa d’Ensenyament Sant Lluís. - Finals dels anys setanta: la dinamització de l’activitat social i cultural del poble.
Vaig néixer el 10 de febrer de 1938 a Granollers i vaig arribar a la Garriga quan tenia 26 anys perquè em vaig casar amb una noia que era d’aquí. A la Garriga ja tenia algun amic, a més havia jugat a handbol. Els meus pares eren del Ripollès: Sant Pau de Seguries i Campdevànol. Del Ripollès van anar a viure a Granollers, allà van tenir tres criatures: dos nois i una noia, jo sóc el més petit de tots. El meu pare treballava a ca l’Estabanell. A Sant Pau de Seguries tenien un dels salts d’aigua i el meu pare ja treballava allà i la meva mare feia feines domèstiques a Campdevànol. Els estudis primaris els vaig fer tots a Granollers, vaig anar al parvulari del Pereanton; després vaig fer la primària als escolapis. Quan vaig acabar d’estudiar, al poc temps vaig començar a fer d’aprenent al sector de la indústria gràfica, jo sóc impressor. Vaig estar deu anys treballant d’impressor a Granollers a can Cucurella al carrer Corró, davant de l’església Sant Francesc. Vaig entrar amb 15 anys i vaig sortir amb 25. Quan hi va haver el bombardeig de Granollers, el maig de 1939, jo tenia encara mesos, però tinc moltes referències que m’han arribat pels meus pares: van tirar les bombes a les cues del menjar i va fer una matança que mai s’ha dit els morts exactes que hi van haver-hi; ni la gent de la República ho van escampar massa, perquè allò va ser un assassinat. Quan vaig començar l’escola a molts nois els hi faltaven els pares: uns tancats als camps de concentració i els altres morts al bombardeig. Del bombardeig que hi va haver-hi a la Garriga, no tinc referències que cap familiar de la meva dona patís cap mal. La postguerra la vaig viure tota a Granollers, va ser terrible, encara que a casa ens en vam poder sortir. Els meus pares es guanyaven la vida i per sort no va faltar la feina ni els aliments. Després va venir l’emigració de fora –perquè encara hi havia gent que estava més futuda que els d’aquí-. De mica en mica la gent es va espavilar i va començar a canviar la cosa. Feina n’hi havia molta: com que hi havia hagut una guerra hi havia necessitat, el que passa és que la gent guanyava poc. La Garriga era llavors un poble d’estiueig, només cal veure el passeig que està ple de torres modernistes. Els estiuejants donaven la possibilitat de guanyar-se la vida a molta gent amb feines relacionades amb els serveis. Els senyors portaven feina: s’havien de construir torres; tenir cura de jardins; les botigues venien més queviures... Com que a casa de la meva dona tenien botiga, vam tenir l’oportunitat de conèixer a molts estiuejants. Molts vivien al Passeig, venien al poble a comprar... era gent normal, no perquè tinguessin diners havien de ser rars, hi havia de tot. Així com ara vas per la Garriga i no hi han diferències, llavors el que sí que hi havia era una diferència social relacionada amb l’estiueig: aquesta gent portaven minyones i un tren de vida molt diferent al d’aquí. Com que les festes del poble no els tocava gaire, tampoc hi participaven. El que sí que me’n recordo és que quan els meus fills eren petits, anàvem a cantar caramelles a les cases d’aquests senyors, a nosaltres ja ens coneixien perquè teníem botiga. Quan aquesta gent tornava cap a casa carregaven de menjar i embotits, com que els meus sogres tenien carnissera, això donava vida al poble. Quan jo vaig començar a treballar a la carnisseria dels meus sogres, a la Garriga ja hi havien mitja dotzena, que pel petit que era el poble ja estava bé. No és com ara que per exemple una tossineria també ven carn o un carnisser també ven “tossino”, aleshores cadascun s’especialitzava en una cosa carn, “tossino”... Cada botiga tenia la seva clientela més o menys fixa; les botigues no estaven una al costat de l’altre: una estava allà on està el cine, l’Alhambra; l’altre on esta la caixa que està al mig del poble; també estava can Cruells; can Garriga; can Tricater; en Valldoriola... La forma de treballar ha canviat molt, abans no hi havia frigorífics als taulells, per exemple... moltes coses sí han canviat, jo crec, que és per a bé. Vaig conèixer a la meva dona ballant al Casino-Club de Ritme de Granollers, ens vam casar, vam venir a viure a la Garriga l’any 1964, un cop aquí vaig estar durant 27 anys fent un altre ofici: xaciner?, la meva dona tenia una fàbrica de fer embotits; des de llavors vaig deixar totalment l’ofici d’impressor. Els pares de la meva dona sí que eren de la Garriga, eren de can Tricater, una de les cases que tenien carnisseria a l’època. Jo vaig sortir de Granollers que tenia 18.000 habitants, la Garriga encara era un poble molt més petit: molt poble, molt tancadet, però per sort em vaig integrar molt bé. Jo crec que una de les raons de la nostra ràpida integració va ser que vam tenir fills –la meva senyora ja estava integrada, era d’aquí-. Des d’un bon principi vaig participar en moltes activitats de la Garriga de tipus cultural. Quan vaig arribar a la Garriga als anys seixanta el sistema polític que governava era el mateix que els anys quaranta; la guerra havia acabat i les coses que comporta una guerra ja s’havien refredat una miqueta. Hi havia la gent que havia guanyat la guerra, que fins que va morir en Franco, els que havien guanyat havien guanyat... saps que vull dir... i el Movimiento i tot això estava a l’ordre del dia. Amb el català però, sempre s’ha pogut enraonar, el que passa és que quan anaves a un centre oficial només parlaves en castellà, però pel carrer no hi havia hagut mai cap problema. Jo vaig estar de jovenet dins d’un grup que es deia Esbart Dansaire de Granollers i ballàvem balls típics catalans: sardanes, fèiem actuacions al Centre Catòlic de Granollers en català... i mai no havíem tingut problemes. Ara bé, tots els escrits i totes les coses oficials s’havien de fer en català: hi va haver una guerra que va ser per aquest tipus d’idees. Ara bé, si un era d’idees catalanistes se les podia carregar... però a mi ningú m’havia dit mai res per haver parlat en català o tenir uns sentiments catalans, però tampoc jo els tenia en contra dels que els tenien en castellà. El que sap greu és que cada comunitat no pugui parlar en la seva llengua; si ensenyem als nostres fills a parlar idiomes estrangers, si vius en una comunitat que té un idioma propi... que cadascú parli el que vulgui. En aquella època el sentiment català existia, però expressar-ho era difícil. Podies ballar sardanes i aquest tipus de coses però, per exemple, penjar senyeres no. La relació entre la església i el poble sempre havia variat segons el rector que hi havia; hi va haver un rector, que era de la mateixa edat com molts dels que formàvem part de la junta de la cooperativa de l’Escola Sant Lluís, ens vam avenir molt; els pares anàvem a l’una perquè els fills tinguessin el que havien de tenir: guarderies, col·legis... L’última cosa a la qual vaig estar vinculat a Granollers va ser al futbol: junt amb una colla d’amics, vam fundar l’Sporting Club Granollers, que crec que encara marxa; es va fundar per la zona de la fàbrica Roca Umbert que era per on vivíem nosaltres, hi havia un bar que es deia can Met que era on estava el local social; l’alcalde Font Llopart ens va permetre jugar al camp de futbol que hi havia a les pistes d’atletisme de Granollers. Ens van posar algun problema amb el tema de la paraula Sporting perquè era una paraula anglesa... Al quedar-me a la Garriga i tenir fills va fer que entrés a la junta de la guarderia Barrufets –la directora era l’Assumpta Mas-, que estava davant de casa –al carrer Figueral-; l’any 1973 vaig sortir de la junta dels Barrufets i vaig passar a la del parvulari parroquial, llavors estava dirigit per la Montserrat Tenas. Als pares ens interessava que funcionés bé l’escola dels nostres fills. L’any 1973 es va fundar la cooperativa Sant Lluís per ajuntar tota l’escola privada i poder anar junts –d’escoles públiques hi havien les de les monges i les nacionals-; llavors ja començava a haver problemes amb això: els “Hermanos de la Salle” s’havien anat i va quedar tot el col·legi Sant Lluís que no hi havia ensenyament; llavors ens vam reunir una sèrie de pares dels Barrufets i dels “Hermanos”, després de molts problemes tots els pares es van posar d’acord i a través del mossèn de la Garriga que ens va oferir tot el que necessitéssim de l’església i lligat amb el Bisbat, vam fundar la Cooperativa d’Ensenyament Sant Lluís. Ens havíem dit que no tindríem problemes per fundar una escola com a cooperativa a través de l’obra sindical; l’educació ja era mixta: nens i nenes junts i vam poder donar feina a molts mestres de la Garriga, que van haver d’aguantar sous no sempre bons. Tot i això ha funcionat fins ara que aquests col·legis han passat al Bisbat o no sé on; però durant molts anys s’han donat classes a molts infants, hi havia: guarderia, primària i bàsica. Quan vaig tenir els meus quatre fills vaig ser de junta, vaig participar molt perquè ens interessava que funcionés. Aquesta escola va estar molt lligada amb la Rosa Sensat de Barcelona, això ja vol dir que la nostra escola ja tirava vers el català; encara que les classes es fessin en castellà, però s’intentava introduir el català. L’escola va ser un èxit, però va arribar un moment que vam tenir el gran problema de què quan els nanos acabaven els estudis de bàsica no tenien on anar. Llavors a través dels pares del Sant Lluís i de l’Ajuntament –en aquella època hi havia d’alcalde el Pere Surigué- i aprofitant la inauguració d’un pavelló poliesportiu, vam poder fer venir a la Delegada del Govern a Barcelona, la senyora Cebrián, llavors ja hi havia un conseller de cultura de la Generalitat que es deia Pi i Sunyer; amb tots aquests vam lligar que la Garriga tingués un Institut, que fins aquells moments no tenia. Es van fer unes reunions als baixos de l’Ajuntament, algú ens va tirar en cara com volíem tenir un Institut a la Garriga, si per exemple Sant Celoni no tenia. Els dos primers anys, i fins que no es va acabar de fer, vam porta als nanos a l’Ajuntament per fer les classes. Al principi de l’escola vam tenir algun problema amb algun grup polític de l’Ajuntament –no vull dir dels d’esquerra, ans al contrari- perquè no era com el que estaven acostumats, però com que la necessitat existia van fer la vista grossa. Per això estàvem lligats a l’església, perquè era una mica com el paraigua; crec, però, que tots plegats ho vam portar molt bé. Amb la cooperativa vam organitzar diferents conferències de pediatres; l’any 1973 vam fer venir a un pediatre que ja és mort, el doctor Jané de Granollers, i vam projectar una pel·lícula que es deia el Recién nacido; un altre any va venir el doctor Arimany, que també és mort, va projectar un altre pel·lícula als baixos de l’Ajuntament: Viatge per l’Àfrica Oriental sobre costums dels massais; al Patronat, amb la col·laboració de l’Ajuntament, vam organitzar concerts de música catalana; les festes de primavera, on es proclamava el garrigenc de mèrit, un any va recaure sobre l’Assumpta Mas –que va ser qui va crear la primera guarderia de la Garriga-, a un sector del poble no li va semblar bé, deien que aquests premis eren una cosa de capitalistes i elitista... Els pares de la cooperativa però, sempre van estar molt implicats en la vida de la Garriga, per exemple, van aconseguir que a can Dachs no es fessin uns blocs de pisos al mig i es fes la plaça que tenim avui en dia. Els anys 1975 i 1976, l’Ajuntament amb alguns altres pares, vam fundar una escola municipal de música, que encara funciona; fins aquells moments a la Garriga no hi havia escola de música. No fa gaire es va celebrar el 25è aniversari, als fundadors ens van invitar a un sopar i ens van donar obsequi; llavors no fèiem les coses perquè ens posessin medalles. L’any 1976 vam tornar a fer les festes de Primavera, amb un sopar a les piscines, va venir la Núria Feliu i es va fer un ball; l’any 1977 es va fer un concert de flauta i piano pels nens de l’Escola Municipal de Música a benefici dels nens discapacitats del poble; es va tornar a fer les festes de la primavera, va venir en Lluís Llach, van venir unes mil persones a dins dels jardins... tot estava bastant lligat amb la cosa catalana. Al 77 era més fàcil organitzar coses, però encara tot estava molt calent. Hi havia gent que pensava que només hi anaven a aquests sopars els niños bonitos, avui dia això no tindria cap problema, però jo crec que va ser una llàstima que allò es perdés perquè era bonic que al poble, en comptes que la gent marxés a Barcelona, ho fessin aquí... Al 78 es va inaugurar una pista poliesportiva a l’escola Sant Lluís. També es van inaugurar els locals de l’escola de música. L’any 1980 va ser quan vam tenir la reunió amb la delegada del ministeri d’educació a Barcelona, junt amb el senyor Pere Surigué i dos més, vam aconseguir l’Institut i les vuit aules de bàsica, això per a mi va ser un fet molt important, perquè des de llavors els nanos no van haver de marxar a altres pobles a estudiar. Quan va entrar la senyora Albó com alcaldessa va acabar d’empènyer per que s’acabessin les obres de l’Institut i va fer un pas per sota la via per poder accedir sense perill. L’any 1981 una colla de pares vam fundar l’escolania parroquial, vam organitzar alguna presentació a la televisió catalana a l’Hotel Blancafort. Era tot un grup de pares els que estaven a la junta de la cooperativa, molts d’ells empresaris que es sabien moure molt bé i que van organitzar diferents conferències. L’any 1991 vam fer un altra conferència: la PIME catalana davant CE. Aquesta junta, com pots veure, tocava temes molt diferents; aquesta junta que hi havia a la cooperativa estava formada per empresaris, professionals i treballadors; hi havia de tot en aquesta junta, tots però, érem pares i tots anaven a una. Molta gent de la junta de la cooperativa formava part d’altres juntes que hi havien al poble: no és que ho volguessin dominar tot, és que tenien fills que anaven allà també i els interessava que tot funcionés. Tot estava lligat una mica amb l’església perquè ens havien deixat els locals. Si feies servir coses de l’església havies de tenir ma esquerra per no tenir problemes. El Corpus era la festa més important de la Garriga, però era una mica freda. Durant dotze anys un grup d’amics vam impulsar per Corpus es fes un concurs de pintura ràpida que va ser un èxit. També es va lliurar el Garric de Plata, que es va fer en motiu de què el pintor Arimany va fer unes donacions d’uns quadres a la Garriga, i en compensació nosaltres li vam regalar el Garric de Plata –el garric és un arbust que es troba molt per la Garriga-. Amb la parròquia vam fer un festa del 75è aniversari de la construcció de l’Asil Hospital, amb motiu d’això es va produir una transformació a l’hospital, va entrar una nova junta i va agafar una empenta que era necessària. Segurament que hi havia activitats clandestines contra el règim, però llavors ja has de viure més la cosa política, i jo a la cosa política la vivia en el sentit que els nanos poguessin aprendre i que el dia de demà la joventut ja ho canviaria això, que aquell sistema no duraria per sempre, per què?... perquè les dictadures no són bones. Les distraccions que teníem a la Garriga eren, bàsicament, anar al cinema: hi havia un cinema; si volies més distraccions ja havies d’anar a Granollers. El problema de la Garriga és que com que està tan a prop d’una ciutat grandeta, com Granollers, la gent se’n va i costa molt retenir-los. Encara avui dia un dissabte no trobaràs gaire ambient, a no ser que vagis a la plaça i sigui l’estiu, però pels carrers no hi ha ambient. Potser, jo diria, que el que aquí ha faltat ha estat una política amb el comerç; el centre de la Garriga hauria d’estar millor il·luminat –com el centre de Granollers, que el tanquen i fan coses- perquè si no això és morirà, jo ho veig mort. Des del Blancafort fins a la plaça, podria ser una cosa ben feta, tot pla, sense voreres... Quan va morir Franco la gent estava espantada, no sabien el que podia passar; a nivell de poble hi havia una incertesa: hi havia hagut una guerra que estava molt encara en la mentalitat de la gent, però finalment es va demostrar que tot allò ja havia passat. Al final del sistema franquista ja no era com al començament, al final ja era una dictadura que tothom fotia el que volia. A nivell de poble, hi havia els que sempre havien guanyat i que tenien dret de fer-ho tot, però quan això va acabar i van arribar les eleccions van veure que això ja estava acabat. Veies que pujaven una nova fornada de polítics que no tenien res a veure amb els que hi havien. De les eleccions de 1977 en conservo pocs records, era la primera vegada que votàvem, aquí em sembla que van sortir els convergents. Era una cosa nova, els grans ja ho havien fet, però els de la meva edat no. El més important és que hi hagi un canvi i no sempre governin els mateixos i no passi res. Es va guanyar molt en una cosa: ja no tenia sentit que una colla de pares es dediqués a fundar escoles, cada cosa al seu moment, ara ja tenim la Generalitat. A la Garriga hi han hagut molts canvis, hi han hagut coses que potser un les hagués fet d’una manera i uns altres de forma diferent... però això és normal: no és el mateix estar-te a casa i veure les coses assegut, que estar a l’Ajuntament tenint un càrrec i haver de donar la cara. Qui té un càrrec té una responsabilitat i des de fora és molt fàcil fer crítiques. Per exemple, a la Garriga hi han hagut problemes amb això del Blancafort; potser sí que han edificat una mica massa... però “bueno”, que havien de fer esperar que caigués el Blancafort; aquí han portat feina, llocs de treball... diuen que s’han passat de la ratlla edificant, potser sí, però és que el que hi havia era ruïnós i si l’amo no ho arreglava que havien d’esperar que caigués... Jo no vull dir que m’agradin aquests edificis, però si no es fan edificis grans per capacitat de gent el negoci no és rendible. La crítica tampoc és dolenta, gràcies a ella, potser, no han tirat més amunt... Després hi ha la Sínia, on hi ha un espai grandiós... jo crec que moltes coses les hem de veure des d’un punt econòmic; jo on trobo que l’Ajuntament hauria de posar més esforços és en donar una imatge al poble... hem quedat una mica atraçats: les entrades a la Garriga són pobres, no tenen les categories que té el poble; s’hauria d’arreglar el centre amb bona il·luminació; fer propaganda de la Garriga que afavoreixi el comerç; arreglar la riera... s’ha de donar vida a la Garriga.