Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Jordi Corominas Dolcet (2009)

Cognoms
Corominas Dolcet
Nom
Jordi
Data de naixement
09/04/1952
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Jordi Corominas Dolcet. Nascut el 9 d'abril del 1952, 57 anys. Visc a La Garriga, sí. He nascut a La Garriga, he viscut de jove bàsicament a Barcelona, encara que vaig venint a La Garriga sempre, a l'estiu i a les festes, perquè el meu pare treballava a Barcelona, i llavors l'hivern el passava a Barcelona. Sóc geòleg i sóc professor universitari. Estudiar, a Barcelona. Tinc família, bueno, tinc la família política diríem... la meva dona és d'aquí a La Garriga, i tinc doncs, evidentment, tots els meus cunyats, bona part dels cunyats aquí a la Garriga.

- Primers anys del període, no recorda res, ens n'anem als anys 70

Anys 70. Bàsicament, jo als 70 tenia 18 anys, per tant, bé, jo recordo coses des de que m'interessava música i aquí hi va haver-hi doncs els primers recitals de folk. Me'n recordo d'haver-hi un grup de folk aquí, que hi havien els Guardis implicats, i que va ser un recital al Patronat que vaig trobar molt interessant, en aquell moment m'agradava molt la música folk, per tot eh!!, per l'estil i pel contingut de les cançons, i com a vida cultural... l'he tractat la vida cultural garriguenca i comarcal, vull dir, que en aquell moment es bellugava molt aquí, però també anàvem molt sovint a Granollers. D'aquí a La Garriga això, el grup de folk, me'n recordo cursos que havia organitzat doncs precisament el Martí Suñol i la Núria Albó, de català. Allà vaig aprendre a escriure en català, precisament, i a les conferències que primer... no sé ben bé d'on sortien, però que després si que van haver-hi coses que vam organitzar nosaltres, des del que podria ser l'Associació de veïns o dels Amics de les Nacions Unides, que érem més jovenets... i d'altres activitats culturals doncs, bueno, vaig estar implicat doncs amb les sardanes i després amb el grup d'esplai.
Jo hi vaig anar com a alumne. Jo tenia 16 anys, no sabia escriure català, i va sortir l'oportunitat, un estiu, em penso que era, que el Martí Suñol i la Núria Albó, doncs feien cursos de català a la Biblioteca. A la Biblioteca que estava a damunt de la Caixa, de l'edifici de "La Caixa", a la plaça de l'església, i allà fèiem... van fer un curs i allà m'hi vaig apuntar. Em sembla que vaig assistir a dos cursos d'ells, em penso, que després vaig fer molta cosa pel meu compte, vaig comprar llibres i ja... ja d'una altra manera. Fins aquell moment ni s'ensenyava, ni a vegades deixaven, perquè a les escoles a vegades, doncs et cridaven l'atenció amb això.
Sí, això potser jo diria que era a l'entorn de la Fundació Maurí; hi havia en Joan Hernández i en Martí Suñol precisament, que havien fet cursos ells mateixos i explicaven doncs parts de la història de Catalunya. També és veritat que era una història que costava de lligar perquè havies rebut una formació de la història bàsicament d'Espanya, i costava moltes vegades de lligar una història amb l'altre, no? I la veritat era... ho recordo com pedaços en aquell moment, com fragments que anaves encaixant, com una mena de trencaclosques que anaves fen-te al cap.
Bueno, els joves, sí, depenent del que entenguem per activitats culturals, evidentment. Hi havia activitats culturals que podríem dir no directament lligades amb l'acció política, que sí que hi havia molt jovent, però jo crec que a demés, hi havia uns impulsos també que no eren tant joves, eh!! Doncs el mateix Martí Suñol o el Joan Costa eren persones que tinc molt al cap, persones que em va influir força en aquest sentit, no? O el Joan LLampalles, amb el tema de la colla de sardanes, que bueno, tampoc és tant gran, però és una miqueta més gran que jo, i el tenia com una persona diguem-ne, que no era de la meva colla de jovent, sinó que era una persona que estava un grau més amunt, i per tant, gent com aquesta va ser la que va impulsar coses. Jo, per exemple, no havia entrat a la colla de sardanes si no hi hagués hagut gent com aquesta que ho va impulsar, per tant potser sí que hi ha una part de jovent, però jo diria que hi havia allà una tasca de gent que ho estava impulsant, eh!!

Vaig estudiar tot el Batxillerat a Barcelona, amb l'escola de Batxillerat de Barcelona, el que passa, és que bueno, jo llavors, tots els caps de setmana estava aquí, i a l'estiu també, i llavors tenia molta relació amb sobretot, amb gent d'aquí, però llavors més endavant em vaig integrar a Granollers i bueno, ja... De fet, havia viscut aquí a La Garriga, el que és ara l'actual alcalde de Granollers, en Josep Mayoral. Havíem estat veïns doncs als anys 70 i tants suposo que devia ser, i llavors teníem relació amb molta gent d'allà, en Miquel Blancher, en Josep Font, que va morir, bueno, gent com aquesta amb la qual teníem molta relació.
Bueno, de fet, la reivindicació política va començar a la Universitat, fonamentalment, doncs tot just vaig entrar... allà hi havia Comitès de cursos, hi havia penjats lo que dèiem uns cartells fets d'una manera molt rudimentària, i bueno, llençaven fulls volants, i bueno, era la manera que anaven denunciant coses. Evidentment, vaig veure entrar la policia moltes vegades a La Universitat, i això doncs et sobta, et fa adonar que estàs amb un entorn doncs amb restriccions, i això fa prendre consciència, evidentment. De fet la meva politització comença a la Universitat, no?
Al començament vaig ser bastant independent. Sí que em vaig implicar, jo vaig anar a bastantes manifestacions universitàries, i bueno, al concert de Pete Seager, i va haver-hi actes que eren prohibits, i havíem de sortir doncs per cames bàsicament. I tot això evidentment doncs em va fer anar-me comprometent. Els primers anys vaig ser bastant independent, simpatitzava amb idees una mica anarquistes, vaig tenir contactes amb gent de França, de Toulouse, però després sí, finalment m'hi vaig implicar i militar. Militar doncs, vaig militar al PSUC.
Va haver-hi un moment que les coses de manera natural s'estaven definint, ja just va morir en Franco, les coses es precipitaven molt de pressa. La gent prenia posició molt ràpidament i la veritat és que va ser una opció que havia de triar. Jo tenia un entorn d'amics i de gent que em movia, que vam viure en un pis d'estudiants a Barcelona, i al pis d'estudiants hi havia moltes opcions, eh!!, des de les troskistes fins a PSUC, fins a... i al final doncs bueno, em va poder més doncs conèixer un partit que en aquell moment estava molt ben estructurat, que era el PSUC, que era el que havia... és el que estava més ben estructurat i realment em va donar en aquell moment més sensació de cosa organitzada, d'idees que hi havien clares en aquest sentit, i bueno, també hi havia la simpatia ideològica amb aquest sentit que tenies, no?
Sí, sí, i no... si per un costat perquè vaig, jo vaig ser el fundador del PSUC aquí a La Garriga, almenys en la segona edició, és a dir, a la pre-democràcia diríem. El que passa que el vam fundar l'any 76 i l'any 76 vaig haver d'anar a la mili. Llavors, automàticament, durant el final del 76 i durant el 77, tot i que anava a reunions, i tot i que hi estava implicat no podia fer-ho públic, perquè al mateix temps estava al servei militar, i per tant això em suposa un risc elevat, i per tant no podia fer-me moure gaire, eh!!
I llavors sí, evidentment al 76 ho vam muntar aquí. Va aparèixer com això també, va ser "mi gozo personal", doncs que a nivell d'Universitat, el moment de que s'anaven definint vaig fer l'opció pel PSUC, i en aquell moment doncs la gent del PSUC, la gent que estava en contacte a nivell d'Universitat, em va demanar que muntéssim l'organització a La Garriga, i va ser quan un grup de gent d'aquí a La Garriga vam muntar el partit a La Garriga. De fet érem, bueno, de la gent que ens trobàvem per fer diverses activitats, jo me'n recordo doncs, que hi havia doncs el Joan Garriga, en Joan Costa, el Manel Villar, en Jordi Llimargas. Hi havia molta altra gent, eh!!, i llavors amb aquesta gent cadascú es va anar posicionant, eh!! La veritat és que no m'hauria fet res, com aquell qui diu compartir partit amb ells, perquè de fet eren gent que a nivell de La Garriga, les coses eren molt semblants, eh!!, i fins i tot amb el mateix Martí Suñol eh, vull dir que no m'hauria importat compartir coses amb ells, amb el sentit de que a nivell pràctic a La Garriga, poques diferències podíem tenir de cara a coses que faltaven, i de coses que podíem fer, però el fet que doncs ja cadascú es definís pel seu compte, va fer doncs que muntessin cadascú la seva pròpia organització política.

- Clandestinitat

Cadascú deu saber lo que ha fet amb aquest sentit, no? Jo diria que col·lectivament la meva percepció és que poques. Les activitats que fèiem no van ser tant d'acció política directe. Això ho vaig fer més quan vaig estar militant en el partit diríem. Però com a col·lectiu doncs que hi haguéssin activitats associades tipus popular, amb el qual no vaig participar, o els Amics de les Nacions Unides, l'Associació de Veïns, això eren activitats que anaves fent. Jo no dic que això fos en absolut prohibit, eren entitats que estaven legalitzades, i que per tant l'únic que intentaves és gerenar opinió política i reivindicar tot un conjunt de coses que pensaves que feien falta per La Garriga. Però en aquell sentit, no crec que això comportés cap risc. Potser el moment que jo personalment vaig tenir més risc, va ser quan vaig començar a militar. El Partit encara no estava legalitzat, va haver-hi accions com "La Marxa de la LLibertat", que estava prohibida, i aquí va haver-hi uns arrestos a la plaça del silenci. Jo precisament per anar-me'n a la mili vaig haver-m'ho de mirar de lluny jo, però diguem-ne, sentiment de... haig de dir... evidentment algunes pintades per llocs, però vaja, jo no crec que fos... no tenia la percepció de que la vida que estiguéssim fent fos d'un risc molt elevat.
La Marxa de la Llibertat, potser va ser la més arriscada, en la que doncs, evidentment, ja t'hi jugaves més. Estaves donant la cara i per tant, tenies el risc evident de ser engarjolat, no? Sabies què podia passar.
És l'any 76. Bueno, érem un grup de jovent... sé que havia de venir un grup que venia de fora i sé que hi va haver-hi un intent de trobada a la plaça del Silenci, i bueno, la veritat és que poca cosa més es va puguer fer, no? Això potser t'ho podia explicar millor altra gent que no pas jo, de com va acabar. La veritat és que al pas per La Garriga, hi va haver-hi una mobilització de jovent, que això si que hi era prèvia, el que passa que a efectes pràctics jo crec que la incidència va ser petita, va ser més incidència a nivell escrita a la premsa que no pas l'impacte que vam tenir en aquí, eh!! Van haver-hi intents de trobar-se, de fer una mena d'Assamblea o de reunió, però això va ser poc... jo diria que l'impacte real va ser petit a nivell garriguenc.
Jo vaig ser part de l'Associació de veïns i d'Amics de les Nacions Unides. Hi ha coses que em ballen pel cap, vull dir, hi va haver-hi debats que muntàvem... sé que un cop vam portar al Paco Candil a fer xerrades, sé que va haver-hi tota la campanya contra autopistes del Vallès, hi va haver-hi un pla metropolità, que ara d'alguna manera, poc o molt s'està acabant de desenvolupar, però que en aquell moment vam fer una forta oposició contra un pla d'autopistes, que creuaven fortament al nostre territori, i sé que arran d'això doncs, entre aquestes diverses entitats, que el fons, bàsicament eren la mateixa gent en diverses entitats, eh!!, també tot sigui dit, i llavors vam fer doncs, vam convocar reunions que va venir bastanta gent del poble; havíem convocat contra les autopistes, vam convocar pagesos d'aquí a La Garriga, l'Oliveras, que és un d'aquí a Can Querol, que va venir doncs a parlar de la importància de la pagesia al poble, i d'alguna manera de... va sortir la idea de no destruir el territori, i potser era una reacció doncs al creixement fort que hi va haver-hi als anys 60 tants o 70's, que hi va haver-hi un creixement molt fort urbanístic, amb un component important especulatiu, i a més a més, amb molt poca sensibilitat d'integració urbana, i per tant eren edificis horrorosos, i era una època de creixement tant ràpid que es destruïa patrimoni històric i patrimoni cultural, i potser va ser una mica una reacció contra tota aquesta dinàmica que hi havia en aquell moment. No tinc molt clar, la veritat... jo diria que com ho has dit abans buscàvem un aixopluc, i per tant, buscaves una entitat que et permetés tenir l'excusa de trobar-te amb la gent i fer debats, i proposar iniciatives i organitzar coses, no?, i per tant els amics de les Nacions Unides va sortir a alguns pobles, però jo diria que va ser una mica de boca en boca, no?, de dir: escolteu aquesta entitat pot ser legalitzada, permeten fer activitats, permeten fer debats a l'entorn del concepte de les Nacions Unides i els drets de la ONU. Aquí hi havia tota una sèrie de drets que cobreix les Nacions Unides, que permet a partir d'aquí reivindicar una sèrie de conceptes democràtics, no? i per tant, jo entenc que aquest era un paraigües que permetia debatre sobre aquests temes i per tant fer un debat polític d'alguna manera modular, però fer un debat polític, no?
Bueno, de fet era la gent que ens trobavem, doncs al final acabaves dient perquè no muntem això? perquè no muntem... a nivell local els Amics de les Nacions Unides, o perquè no muntem evidentment una Associació de veïns, que aquí estàvem influïts per una dinàmica i l'empemta que tenien les Associacions de veïns de Barcelona. Jo quan vivia a Barcelona havia estat també membre d'Associació de veïns de la zona de Magòria i Hostafrancs, i per tant doncs coneixies la dinàmica, les activitats que feien, les xerrades, i els debats, i això doncs, també va animar aquí a muntar una cosa similar. Bueno, me'n recordo... per descomptat, era una manera de vehicular reivindicacions de la gent d'aquí. Me'n recordo que havíem fet una Castanyada popular, me'n recordo, amb l'Associació de veïns que va tenir molt d'èxit, i que a part de vendre castanyes vam posar unes pancartes, cada un vam dibuixar doncs quin poble volíem, i teníem doncs una guarderia, la Sínia, i teníem una biblioteca nova, i bueno, demanàvem l'Institut. Hi havia tota una sèrie de reivindicacions, la plaça de Can Dachs mateix, hi havia una sèrie de reivindicacions que anaven associades a l'Associació de veïns, i al moviment veïnal, i era una manera doncs d'això, de vehicular doncs inquietuds de la gent d'aquí.
No sé, directament ara no me'n recordo de més, podem parlar, després sortiran coses.

El Psuc, bueno, més que res doncs tenir estructura i ser més eficient amb la feina que fas i, per tant, bueno, no deixava de fer el que feia ja tres o quatre anys abans, que tenia una inquietud política i tenia, bueno... jo llegia molt i amb amics també llegíem llibres, i per tant, m’anava formant una mena d'estructutra mental de què és el que volies, i evidentment hi havia una ànsia aquí de llibertat i de recuperació de llibertats democràtiques, no? El militar amb el PSUC, evidentment et comporta una activitat coordinada, i vol dir que quan milites en un partit doncs t’organitzés, intentes tirar endavant estratègies o iniciatives simultàniament, no només aquí sinó a tot arreu, i per tant el que intentes és aprofitar aquesta organització per ser més eficient en el teu missatge. Jo crec que vaig militar amb el PSUC una miqueta per accident en el sentit que, ja ho deia, tenia molts amics amb els quals hi coincidia amb moltes coses i de la mateixa manera que vaig militar amb el PSUC, en aquell temps tenia molt bons amics amb lo que després va ser el PSC, i realment em va fer dubtar bastant si entrar amb un o amb l'altre, no? Per mi la solvència que tenia com a estructura el PSUC és el que potser em va definir molt i gent que a la qual tenia molta estima o molt respecte, gent com l’Anna Bosc, la que va ser l’alcaldessa de Mollet, i altra gent d'aquí a la comarca que realment doncs per la seva capacitat intel·lectual i per les seves idees i per lo que proposaven doncs a mi em mereixien molt respecte i, per tant, són gent que em va animar molt doncs a entrar en el partit, no? Llavors immediatament que vam fundar aquí el partit de La Garriga, vaig entrar al Comitè comarcal del PSUC, i allà vaig tenir també activitats de coordinació. Ens trobàvem doncs periòdicament, ara no sé cada quan, si eren cada 15 dies o cada mes, i també intentàvem organitzar coses des de la presència de la comarca a la festa del treball, fins a sí hi havia mobilitzacions, doncs planificar mobilitzacions de manera coordinada, no? A partir d'aquí, doncs, vam anar... me'n recordo que vam fer una convocatòria, deuria ser l'any 76, deuria ser pel 40 aniversari de la declaració, precisament, per muntar el partit, amb lo qual vam fer una convocatòria. Aquella sí que era clandestina perquè al 76 si no vaig errat, el partit no estava legalitzat, i sé que ho vam fer de manera clandestina, per tant no devia estar legalitzat. Que ens vam trobar, vam fer una convocatòria a la plaça del Silenci, amb jovent, i sé que ens vam reunir a casa d'en Joan Costa, que bueno, ara sóc veí de casa seva, no? I allà doncs vam tenir una trobada amb gent, en la qual doncs vam fer una miqueta de proselitisme perquè la gent s’afiliés al partit i bueno, tota una part d'aquest jovent sí que va entrar amb nosaltres i, efectivament, era un partit relativament jove, pensa que també després se'ns van afegir gent que... més gran que havia militat o que estava militant independentment. Alguns venien del PC i altres venien del PSUC, de la guerra, i vam arribar a ser doncs no sé 35 o 40 persones afiliades, que Déu n'hi do!! per aquell moment, i fins i tot per ara, Déu n'hi do la gent que vam arribar a ser.

Sí, això en primera persona. Bueno, aquí va ser una opció... Sí, efectivament les eleccions d'ajuntaments democràtics va ser al 79 i abans hi havia hagut ja dues eleccions de les Corts generals, al 77, que va ser un any que vam legalitzar el PSUC, poc després de legalitza'l, i em sembla que el mateix 79 va haver-hi unes eleccions.
Bueno, aquestes eleccions aquí a La Garriga et donaven una miqueta el pes de cadascú, per tant no érem... Jo era conscient, en aquell moment, doncs que el PSUC per La Garriga tenia un pes petit. La Garriga sociològicament era un poble més aviat benestant, és a dir, tenia molta tradició de vivendes, de residència de gent de Barcelona i, per tant, tenia un estatus diferent i una composició sociològica diríem més aviat benestant que no pas un poble, una ciutat industrial, un poble industrial, no? Bueno, això es traduïa amb els resultats de les eleccions generals que ja ho veies, i ho dic, estàvem a l'entorn del 10% de vots, de la població de vots, i que això era un percentatge que de cara a unes eleccions municipals havies de ser conscient. No sabíem fins a quin punt l'aspecte personal podia influir o no, com ara potser te n'adones més que en unes eleccions municipals influeix molt les persones, però en aquell moment no ho teníem tant clar. Sabíem que sociològicament el poble no era un poble d'esquerres, per dir-ho d'alguna manera, i que per tant això era una limitació.

Jo personalment, la proposta que vaig fer quan vam parlar amb gent va ser que féssim una llista única encapçalada per Martí Suñol, aquesta va ser la meva proposta. El que passa que bueno, Convergència en aquell moment suposo que veient els resultats que obtenia doncs el partit ho tenia molt clar, no?, i el Suñol també ho va tenir clar, eh!! Per mi hauria estat la qüestió ideal perquè era la gent amb la qual, el que et deia abans, ens havíem trobat: el Suñol, en Joan Garriga, en Quico Viñas, en Jordi Llimargas, era tota una sèrie de gent... el Manel Vilar mateix, doncs tota una sèrie de gent que havíem estat bellugant-se, i pensaves: perquè no aquesta mateixa gent que hem estat a l'Associació de veïns, hem estat als Amics de les Nacions Unides, perquè no fem una candidatura alternativa, diríem democràtica, sense més. Suposo que el PSUC m'ho hauria permès perquè clar, teníem poques opcions d'anar-hi sols, m'imagino, i per això quan ho vaig plantejar doncs a nivell comarcal, de PSUC, ningú va posar cap mena de pega, i vam dir: escolta, és decisió vostra que ho puguem fer a La Garriga, no? Però és evident, que aquí, com deia, i jo crec, i legítimament Convergència doncs va dir que ells volien anar pel seu compte. Va ser arrel d'això que vam comentar-ho amb el Quico Viñas, que ell per mi era un interlocutor del PSC, que tenia més clar de fer una candidatura unitària, i llavors la proposta era que fos en Joan Garriga com a cap de llista d'una candidatura diríem d'esquerres. Aquesta idea va ser mantinguda fins bastant a prop de les eleccions, però en Joan Garriga va decidir que no, que ell no volia estar al cap de llista. I llavors buscar una solució d'urgència que va ser buscar una persona independent, que després no va ser tant independent, però bueno, en aquell moment jo pensava que era més independent, que era la Núria Albó. I va ser la que en definitiva vam fer una llista unitària encapçalada per la Núria Albo, i a nivell personal vaig tenir una reflexió molt difícil que era si m’implicava directament, fortament o no amb aquesta candidatura, no? I teòricament a mi em tocava el número tres, perquè primer era la persona independent tenint en compte el número de vots, després havia de ser el PSC, i després el PSUC, dos del PSC i un del PSUC diríem. I llavors doncs a mi, en principi, em tocava el numero 3, el que passa que en aquells moments jo estava treballant a la Universitat, estava fent la meva tesi doctoral, estava fent classes, tenia molta feina, i bàsicament això representava com aquell qui diu professionalitzar-me, eh!!, que era una opció que se'm feia molt díficil. I jo, la meva feina també m'ha agradat moltíssim, vull dir que hi disfruto molt, vull dir, i la política sempre l'he entés com un compromís ciutadà i no com un ofici, sinó que jo estava fent lo que feia perquè bueno, simplement com a persona entenia que havia de respondre davant de situacions que jo pensava que eren injustes, i que per tant, aquí havia de tenir un compromís personal, no? Ara, d'aquí a entrar, entre cometes, professionalitzar-me més políticament... això aquí al final vaig decidir que no, i va ser per aquest motiu doncs que el José Moscart va agafar la meva plaça, i ell va ser el numero 3. L'únic que vaig fer va ser de dir: bueno, amb el supòsit bastant improbable doncs que la Unió d'Esquerres garriguenques arribi a tenir sis regidors, i això volia dir pràcticament majoria absoluta, no, no, no ho era... 7 regidors era majoria absoluta, en aquest cas hauria entrar a l'Ajuntament,no? I llavors em vaig posar a tres llocs més enrere, tot i que llavors si que vaig participar molt activament en la campanya electoral, sobretot em vaig fer càrrec de l'àmbit d'urbanisme i les propostes que d'alguna manera portàvem, de tipus de recuperació d'espais, d'equipaments i de relació urbanística, d'alguna manera les havia preparades jo en aquest sentit, dintre lo que era la Unió d'Esquerres garriguenques.

A veure, donar la cara per coses ja l’havíem donat abans, perquè d'alguna manera havíem muntat debats des d'Amics de les Nacions Unides i des de l'Associació de veïns, per tant això no era tant estrany. El que era més estrany era demanar un vot per un partit i més un vot en un poble com La Garriga, que jo entenia que la gent sociològicament no era d'esquerres i menys comunista en aquell moment, no? I notaves, a vegades, que havíem de fer les primeres campanyes, doncs vam fer molt el porta a porta, i trobaves reaccions de tot, evidentment, no? Hi havia gent que notaves una reacció contrària, això, el que passa que intentaves parlar amb tota normalitat i dir: escolta, nosaltres, no estem... Molta gent ho associava doncs a episodis de dictadura i sobretot de la guerra civil, i de totes les incidències que hi va haver-hi en aquell moment, no? Però bé, això va ser estrany, també evidentment et comporta a nivell personal que ets un referent i depèn de com facis tu, i de com et comportis tu d'alguna manera jutgen el partit, i això t'obligava a vigilar molt com parlaves, què deies, i quines decisions prenies, no? I això, bueno, és estrany, al final t'acostumes, no? però bueno, quan vaig deixar de militar al final va ser un cert alliberament el fet de no haver d'estar... quan estàs parlant i estàs fent, pensant de que estàs representant en aquest cas un partit, no?
Sí, sí, sí, vam guanyar per molt poc, per vint o trenta vots, va ser una sorpresa majúscula, però bueno, va demostrar una miqueta també que va ser una bona decisió presentar-se junts, eh!! És evident que si arriba a haver-hi una primera llista més votada, que hagués estat Convergència democràtica, doncs no hi haguera hagut una Núria Albó com a alcaldessa, i per tant això va demostrar que l'acció que vam fer va ser correcte... jo crec que aquí vam recollir el reconeixement també de la feina feta durant l'oposició democràtica al franquisme, no?, vull dir que... érem gent que ja havíem destacat aquí a La Garriga per donar la cara amb altres activitats i amb les reivindicacions de l'Associació de veïns, i per tant, també reculls una part d'aquest èxit, no? Per tant aquí descobreixes que el factor personal amb unes eleccions locals és molt important, i que la feina que facis abans doncs pesa, no?, i també les ganes de canvi que tenia la gent, suposo, no? en un cert moment, i per tant amb aquest sentit, jo diria que almenys jo vaig ser dels primers sorpresos, no sé si alguns companys de llista ho van ser, però... vaig quedar molt sorprès d'això, i després també cal dir que aquí després el fet de que la Núria Albó fos alcaldessa ja és bastant mèrit seu. Ella va saber treballar en Ton Planas que era el cap de llista d'una llista de dretes que es va volguer... no sé quin nom tenien, van aparèixer com a independents, però bueno, era la gent que estava, que associàvem de tota la vida a l'Ajuntament franquista, d'alguna manera, perquè hi havia hagut en Nualart i d'altra gent, i bueno, que bàsicament també podien presentar-se, no? Llavors... jo estava convençut abans de que es constituís l'Ajuntament, que aquesta gent votarien en Martí Suñol, més que res per dir, abans que no surti una d'Unió d'Esquerres, dir doncs, que hauria pensat que hauria estat una Convergència Democràtica i no va ser així. La Núria Albó ho va saber parlar molt bé amb aquests independents, i bueno, d'alguna manera va... com que la llista cadascú es va votar amb ell mateix, la llista més votada va ser Unió d'Esquerres Garriguenques, va sortir aquí a l'Ajuntament, va ser la que va guanyar, bueno, la que va aconseguir l'alcaldia, va ser la llista més votada, per tant va ser la llista que va guanyar, això sí, i per tant va ser la llista... en ser la llista més votada i votant-se cadascú a ell mateix, doncs va ser la que va obtenir l'alcaldia.
Aquell temps, era un temps, home, on les votacions eren bastant concorregudes. Jo recordo, va ser les primeres votacions, va ser dos anys abans del 77, va haver-hi les primeres eleccions a les Corts de Diputats, em sembla que al mateix any va haver-hi unes eleccions generals també, perquè hi va haver-hi unes eleccions molt seguides generals, hi havia hagut la votació de la Constitució... sí, era tot un període on hi havia moltes convocatòries electorals i per tant, jo diria que es vivia bastant intensament. Jo diria que a més a més, bueno, es van fer, s'havien fet primer mítings tant per les eleccions generals, recordo que aquí sí que hi havíem intervingut, anàvem a... depenent de les teves forces com ho veies, anaves sota l'Ajuntament, on hi ha ara la policia municipal, feièm els debats allà o anaves al cinema Alhambra que aconseguies que et deixessin també el cinema i sé que havíem fet diversos mítings en el seu moment i després va haver-hi un debat previ a les eleccions municipals entre les diferents candidatures, sota l'Ajuntament si no recordo malament, en el qual, doncs bueno, jo crec que ens va anar molt bé, perquè vam poder sortir força doncs del punt de vista dialèctic, i del punt de vista, presentant les nostres propostes, crec que el debat ens va anar molt bé, va ser un debat si no recordo malament organitzat per l'Associació de veïns, en aquest sentit, no?, i vam... les tres candidatures que es presentaven van tenir l'opció de poguer presentar les seves propostes i que la gent intervingués, i evidentment, doncs bueno, en el públic hi havia gent de tot que cadascú donava suport al seu grup, però jo crec que ens va anar molt bé, això també deuria en part influir doncs el fet que també veiessin que hi havien idees clares i ganes de fer coses i que, sabies per on volies anar, doncs això va ajudar, imagino.

Jo tenia el carnet de l'Assamblea de Catalunya, que clar, així intervenies més indirectament... bueno, evidentment vaig anar a les manifestacions diferents que es van convocar, no les vam convocar en primera, però si que hi va haver aquella famosa de l'any 76 a Barcelona, que vam ocupar tot el carrer Aragó, que va ser, bueno, realment impressionant. Després hi van haver altres convocatòries que van anar pitjor perquè la policia havia après la lliçó, i allà si que ens van truscar bé, diguem-ne. Però sí, aquestes manifestacions realment van ser importants, i bueno, aquí també estàvem... molts també estàvem associats amb lo que és la zona de Catalunya, però vaja, en aquest sentit jo diria que era una mica el mateix... la mateixa olla que bullia, eh!!, vull dir que érem les mateixes persones que estàvem apuntades a diverses activitats, no?

Bueno, i fins i tot, potser per mi, la particularitat, era el tema de reivindicar l'Estatut. Mentre que a cada partit hi havia una sèrie de reivindicacions de tipus diríem laboral, hi havia reivindicacions de tipus veïnal, i evidentment unes genèriques de drets de la persona i llibertats d’expressió, això estava claríssim, i de reunió, etc... però després hi havia, jo crec que per mi l'Assamblea de Catalunya portava el punt de reclamar l'Estatut de Catalunya, no?, i el retorn a la nostra normalitat com a poble, i jo ho associo més a això. Cadascú ho deu associar a cada cosa, però jo ho associava a això, i per mi les reivindicacions de l'Assamblea estaven molt associades... i la part de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, era una miqueta el lema que tenia l'Assamblea, no? I l'Estatut, evidentment, va ser la famosa manifestació de l'any 77 també, que no hi vaig poguer-hi anar, perquè estava fent precisament la mili, i aquell dia em va tocar guardia, i tothom m'estava trucant, tots els oficials em trucaven des del Passeig de Gràcia a veure si estàvem mobilitzats o no, i jo estava d'oficial de guàrdia en aquell moment, i deia, bueno, aquí tot està tranquil, però no, evidentment jo estava allà, i m'anaven trucant companys oficials de milícies que estaven tots allà i explicant-me com aquell qui diu en directe com anaven les coses.
Bueno, jo estava a la Caserna del Bruc, estàvem tots mobilitzats, estàvem... i jo com a oficial de guàrdia tenia el capità per allà, i el coronel per allà a prop, i estaven tots aparentment mobilitzats, el que passa que no van fer anar a tota la gent... els oficials que hi havien o havien d'estar a la caserna... no els van fer estar a la caserna, vull dir que ells podien sortir per Barcelona, i per tant em trucaven, per a veure si estaven mobilitzant o no a l'excèrcit, no? Bueno, dintre l'exèrcit les coses es veien d'una altra manera, veies molt moviment allà, i el que passava d'alguna manera ho intuïes veient com parlava aquella gent i que és el que deien, no? Però bé, va ser una situació aquesta que els va deixar bastant perplexos en ells, no? El fet de la mobilització i la gentada que es va reunir, però va ser una que em vaig perdre.

Bueno, jo vivia força lo que era la Universitat. La Universitat era una olla que bullia constantment, molt grupuscular. Després te n'adones que tota l'activitat que hi havia, doncs hi havia grups molt petits i poc representatius, no? Me'n recordo que com aquell qui diu el que estava més a la dreta allà era de Convergència, bàsicament, no? I el PSUC era considerat bastant de dretes i revisionista per molta gent. Llavors hi havia una presència petita de grups independentistes que era el PSAN en aquell moment, i després molts grups troskistes i molt egoistes, hi havien diverses revisions de la lliga comunista revolucionària, hi havia el partit comunista internacional, bueno, amb versions proletària i autèntic, després va donar lloc al Partit del Treball... la veritat és que el mosaic era molt ric, i la veritat és que els debats eren molt vius, i també una miqueta estèrils, eh!!, tot sigui dit, perquè al final t'adonaves que les diferències entre uns i altres eren uns matisos tant... clar, que quan els veus penses... per això la gent s'havia de discutir? tot i que bueno, es vivia molt intensament, i realment doncs eren qüestions, doncs més d’estratègia que no pas d'ideologia. Tothom, més o menys, volia el mateix, tots aquests grups que estaven a l'esquerra pretenien d'alguna manera els mateixos objectius a llarg termini, el que passa és que les estratègies divergien radicalment. I després també vaig descobrir que hi havia també interès, a la llarga, personal de manar una miqueta, eh!!, cadascú volia ser la persona que assentés l'opinió.

Jo a l'Assamblea no vaig participar directament en aquest moment. Vull dir, teníem uns carnets que hi havien que estàvem associats a l'Assamblea, però no hi vaig participar directament.

El Pou Calent jo no vaig ser-hi... evidentment el llegíem. El portava el Jordi Llimargas, sobretot, era la persona, jo crec, l'ànima de la revista, va ser una de les persones que la va impulsar moltíssim, i jo diria que bueno, redactava força, molts dels articles que hi havia en allà. Hi havia col·laborat esporàdicament amb algun article, però vaja, res a veure, eh!! Sobre les aigües termals de La Garriga, degut a la meva formació de geòleg, i per tant doncs no era tant de vida interna del poble, i bueno, aquesta revista sí que es va fer ressò, entenc, de tot el que va ser el procés d'eleccions municipals, i és la que va fer un cert seguiment. En aquell moment no hi havia revistes com el 9Nou, o revistes comarcals de pes, i per tant és la que sortia, el cas que sortia jo díria amb una periodicitat aperiòdica (riu), sortia quan sortia, quan els redactors tenien temps i podien dedicar-se una estona a escriure les coses, no? Però potser va ser un moment en que hi va haver-hi uns quants números de la revista durant tot aquest període que va sortir, i jo diria que va ser l'únic mitjà que d'alguna manera més intensa, va seguir els debats d'aquí a La Garriga. Tot això jo diria que no era el tipus d'anàlisi que es faria ara amb una revista... sigui comarcal o sigui nacional, eh!!, vull dir, era uns comentaris més d'amics, jo diria, que ara compto mides, doncs des del punt de vista periodístic i informatiu... bueno, de fet, el Pou Calent tenia unes certes ganes de no ser una revista molt formal, per tant tenia molta ironia i deia les coses amb molt sentit de l'humor, i clar, no pretenia ser tampoc una revista seriosa en absolut, eh!!

Home, en tot cas diré com va acabar la meva activitat política, perquè de fet va acabar cap a l'any 81 o així, tant a nivell del PSUC, com a nivell municipal, eh!! A nivell municipal perquè vam tenir la nostra discrepància en el seu moment amb la Núria Albó. Va haver-hi un moment en que hi va haver-hi una Assamblea d'alcaldes socialistes que es va convocar, i que jo li vaig demanar que com a alcalde independent que era, d'un grup d'esquerres a La Garriga, entenia que no havia d'anar-hi, perquè el PSUC no estava d'acord amb aquestes reunions d'alcaldes que provocava o que convocava el Partit Socialista de Catalunya, però ella va voler-hi anar. No només va voler-hi anar, sinó que estava a la taula convocant, i llavors em vaig adonar que de fet doncs, bueno, la Núria Albó no era independent, com més tard es va demostrar, doncs era una persona propera o molt propera amb el partit socialista, i aquí em vaig pensar, bueno, que no era la cosa lògica que havia d'haver fet, i d'aquesta manera, almenys jo, formalment, com a PSUC, vaig donar trencat el Pacte d'esquerres, l'únic que entenia que no podíem fer cap trencament formal oficial de cara enfora, perquè hauria estat debilitar lo que era la Unió d'Esquerres garriguenques, no? Però per tant, d'alguna manera, el Moscart havia deixat de pertànyer a l'equip de govern, encara que no de perdre els càrrecs en el seu moment, però bueno... jo allà vaig entendre que no era l'acció o decisió que ella havia d'haver pres, i per mi doncs, la Unió d'esquerres garriguenques es trencava en aquell moment, poc temps després, com aquell qui diu, d'haver estat constituït l'Ajuntament, no?

I a nivell de PSUC, doncs... per mi el drama va ser tot el debat que hi va haver-hi del 5è Congrés en el qual va haver-hi el debat que deien entre eurocomunistes, leninistes i pro-soviètics, en el qual... va ser un debat molt intens a nivell català, va ser de tot Catalunya. El PSUC va ser una època en la qual... bueno, va ser un debat conceptual perquè en aquell moment hi havia doncs lo que en deien els eurocomunistes, que seguien una miqueta la tradició del partit comunista italià de l'Enric Vonmerhuer, que era un partit, que potser moltes propostes, mirat amb una certa perspectiva, podien ser més socialdemocràtes, que no pas comunistes, no? I llavors hi havia... el debat va ser per treure el concepte leninista del partit, i aquí hi va haver-hi una oposició molt forta. De la mateixa manera que Felipe González va treure el marxisme del partit socialista, aquí hi va haver-hi un intent de treure el concepte leninista, per tant de... de classe dirigent que porta la lluita obrera com aquell qui diu, i deixar-se de ser la vanguardia en aquest sentit, i de ser un partit més obert, i al meu entendre, més democràtic, no? Aquest debat va ser un debat dur, que va partir el Partit, i en aquest sentit, jo me'n recordo que les assamblees preparatòries del 5è congrés, bueno, jo vaig entendre que hi havia moviments de gent que més que el debat ideològic, pretenien, una miqueta doncs, el tenir el poder a nivell de la comarca. Això no em va agradar i va ser quan vaig marxar del partit. Vaig entendre que jo no estava a un partit per lluites personals ni protagonismes personals i aconseguir poder per marxar, sinó que hi estava per fer feina i per ideologia, no? I quan veig veure que en el partit es donaven moviments d'aquest tipus va ser quan també vaig decidir desaparèixer, no? Llavors, com aquell qui diu, allà l'any 80-81 vaig començar a deixar de participar activament, per un costat a nivell de partit, i per altra banda doncs, a nivell de política municipal, perquè de fet, bueno, no aniré ara a fer una oposició a un govern que per mi era un gran què poguer fer un govern d'esquerres a La Garriga en aquell moment, i per tant vaig preferir, simplement, desaparèixer del mapa i aquí es va acabar d'alguna manera... amb tot lo que era la política, activa, eh!! Jo vaig estar des de que tenia, no sé, des de l'any 70 fins l'any 80, doncs implicat el que vaig poguer, però a partir del que et deia, potser per una sèrie de decepcions amb aquest sentit de que no m'agradaven les coses com anaven, doncs vaig decidir simplement desaparèixer. Tampoc tenia ganes de perjudicar amb aquest sentit a la política d'esquerra, però entenia d'alguna manera, el caire que havien pres les coses, no era el que jo entenia que havien d'haver agafat i per tant, l'opció que vaig dir, escolta'm, a mi això em suposa un esforç personal, si les coses no van com jo vull doncs simplement desapareixo i ja està.
Home, a mi personalment m'omplia molt, jo la veig molt diferent que ara, no? No és que vulgui ser hipercrític, però bueno, i més ara amb els fets recents i amb els casos que han sortit recentment, jo crec que hi ha un contrast. En aquell moment fer política era una opció personal, molt meditada per cadascú, i cadascú sabia en el fons que s'hi jugava una cosa, ja sabies que militar i fer oposició al franquisme en aquell moment doncs podies tenir-ne conseqüències molt dolentes, i ho sabíem, eh!! Jo havia tingut amics doncs d'Universitat i que havien estat agafats per la policia, i sabia com havien acabat, no?, i per tant, home!!... i després, carai!!, encara a les acaballes del franquisme vaig assistir a mobilitzacions contra les penes de mort, de les darreres que va fer en Franco, no? de l'any 74 o 75, no?, i que per tant això ja sabies com podien acabar les coses, no? Per tant, la gent que s'hi posava, jo crec que era gent amb una ideologia que un hi podia estar d'acord o no, però que realment creiem molt el que fèiem, i que molta gent jo crec, que ho van prendre com a esperit de sacrifici pura i simplement, no?, i de servei, més que sacrifici de servei, eh!! Sacrifici no, perquè ningú t'obligava a fer res i no ens sentíem màrtirs en absolut, però de servei, sí, i per tant aquesta actitud de servei és la que potser comparant-se d'ara no ho veig. Jo aquesta actitud de servei, a mi, jo crec que a molta gent, ens omplia, i ens sentim contents per això, i ara bueno... potser el que et sap greu en aquests moments és que veus més actitud de manar que no pas de servei, no?, i jo crec que si s'oblida això, s'estàn oblidant moltes coses, no?

I bueno, simplement molt content d'aquella fase que vaig viure. La vaig viure amb molta intensitat i que no me'n penedeixo gens en absolut encara que després ideològicament hagi pogut evolucionar també com moltes persones, no?
Res més.