Principals temes tractats:
- L’escola nacional.
- Vida laboral: de la botiga de comestibles al transport.
- Falange, única entitat on poder fer activitats durant el franquisme.
- Els privilegis de la Guàrdia Civil.
- L’alegria per l’arribada de la democràcia.
Vaig néixer el 6 d’octubre de 1946 a la casa de la Doma, on els meus pares es feien càrrec del manteniment del cementiri. Som tres germans: en Josep, en Manel i jo. Abans de fer-se càrrec de la Doma, el meu pare havia sigut barber, després la parròquia li va oferir anar allà i ell va acceptar la proposta. La Doma és propietat de l’Església, van cedir la casa als meus pares a canvi de què es fessin càrrec del cementiri. Vam marxar de la Doma entre l’any 1952 o el 1953 perquè la casa era molt vella i ens vam traslladar al carrer Calàbria 52; anys més tard jo em vaig casar a la Doma. La Doma, antigament, havia sigut propietat de les senyores de can Sans, eren dues germanes que tenien una casa que es deia can Sans i que era molt antiga, tots els joves d’aquella època les coneixíem perquè venien caramels i coses d’aquestes.
Els meus pares van arribar a la Garriga entre l’any 1939 i 1940, aquí van agafar el final de la guerra i el començament de la postguerra. La meva mare treballava al forn de Sant Miquel de Vic, els propietaris eren uns tiets meus: la meva mare s’havia quedat sense pare i mare, i només li quedava un germà a Vic. Com que estava a Vic venia a la Garriga a prendre els banys. El meu pare, llavors, ja treballava a una barberia que es deia la Barba, on ara està el Pou Calent i que estava al costat on la meva mare anava amb els oncles a prendre els banys i suposo que és així com es van començar a conèixer.
Els anys de la postguerra van ser molt difícils, almenys des de què jo tingui ús de consciència, és a dir, a partir dels 6 anys, això vol dir l’any 1952. Per l’any 1952 a casa ja teníem una botiga de comestibles i també veníem al menut: eren les coses que sobraven de la matança del porc, com les potes, les tripes... això ho veníem. Hi havien productes que gairebé eren de luxe, com els plàtans. Eren coses que les senties, les veies però eren un luxe. El meu pare va estar empresonat durant la Guerra Civil: va estar a la plaça de toros de València on el van condemnar a mort, finalment li van indultar la pena.
Vaig estudiar primer als nacionals; després vaig anar a un institut que van muntar en aquella època i que es deia Institut Cervantes, que estava al carrer Bonaire, i després vaig passar als “Hermanos” del Passeig, on vaig fer el Batxillerat. Li deien els “Hermanos”, però estava dirigit per en Manel Barot, on ara hi ha l’escola Sant Lluís. L’Escola Nacional, era l’única escola a la que es podia anar. Els noies i les noies estàvem separats, al mateix edifici però no ens podíem ajuntar ni a l’hora del patí. Eren èpoques que ara els joves no crec que les podeu entendre. Jo recordo haver-m’ho passat molt bé a l’Escola Nacional, allà anaven nois de 5 o 6 anys fins a nois que tenien 14 o 15, tots barrejats. Els grans era habitual que fessin algunes gamberrades als joves. Tot l’ensenyament era en castellà: el de primària i el de secundària, jo no he fet absolutament res en català. Al carrer es podia enraonar en català, l’única limitació d’aquest tipus era perquè tots els tràmits oficials s’havien de fer en castellà. Recordo que el meu pare m’explicava que quan anaves al cinema a la Garriga s’havia de cantar el Cara al Sol; jo recordo haver cantat el Cara al Sol per obligació cada dia abans de començar l’escola. Penso que com totes aquestes coses eren una mica ingrates, hem d’intentar tots oblidar-les, a la vida et queden al record les coses grates i les ingrates les vas oblidant de mica en mica.
Quan vaig començar a anar a les escoles nacionals, ja ens havíem traslladat al carrer Calàbria. De la Doma en conservo alguns records, nosaltres no vivíem ben bé a la casa de la Doma, sinó a una que va fer mossèn Girona que estava sobre de l’antiga. Al cementiri em van ensenyar de què els morts són les úniques persones que no fan mai por i la veritat és que ni els meus germans ni jo no vam tenir mai cap problema pel fet de viure en un cementiri. El meu avi ja s’havia fet càrrec, per a la nostra família era una cosa molt normal, jo havia jugat molt allà dalt, la zona de la Doma és preciosa.
La nostra dieta era molt variada, menjàvem de tot: verdures, teníem una eixida a la part de darrera i allà teníem quatre gallines i quatre conills.
A casa nostra no hem sigut molt d’estar al carrer, de jugar a fora, més aviat érem d’estar a casa. Quan ja vivíem aqui a baix (al carrer Calàbria) els meus pares ja tenien negoci, i amb negoci els meus pares ja s’havien de fer càrrec de la botiga, per això nosaltres quan acabàvem de l’escola anàvem a ajudar-los, des de sempre, de petits fins ja més grans. Sortíem per la part de darrere del carrer Calàbria, al passatge San Ramon, allà si que recordo haver jugat.
La casa de can Sans la van donar a l’església i mossèn Manel –que va venir després de mossèn Girona- se la va voler vendre. Mossèn Manel li va dir al meu pare si se la volia quedar, al final me la vaig quedar jo i ara hi viuen els meus fills.
La primera feina que vaig tenir va ser a la botiga dels meus pares, la botiga va continuar fins que no vam començar amb el tema del transport. Primer vam tenir un burro i un carro amb el que repartíem les coses de la botiga; després ja vam passar a tenir una bicicleta i amb un remolc, i amb això repartíem aigua del pou calent amb uns bidons com els de la llet. Després vam començar amb el tema de les rentadores, abans la gent rentava a ma, no hi havia rentadores com ara tenim a totes les cases. Portàvem rentadores de lloguer per les cases, eren rentadores de turbina i quadrades. El meu pare va comprar varies i les llogava a hores per les cases: la deixava el temps que el client li demanés i després passava a recollir-la. De la bicicleta amb remolc va passar a tenir un tricicle amb motor amb una cistella gran on posava les coses, amb això vam començar a repartir aigua Fournier per les cases; abans les cases tampoc tenien neveres, llavors s’havia d’anar a la fàbrica de gel de can Reig, allà carregàvem unes barres de gel que feien 1’30 metres, les partíem en quatre trossos i això es repartia per les cases, això ho fèiem cada dia però sobretot a l’estiu i a les cases del Passeig: als estiuejants. Més endavant com que vivíem al carrer Calàbria, al costat del forn del Sol, vam començar a repartir pa. El forn del Sol tenia una furgoneta i molt sovint se’ls espatllava, llavors ens demanaven si els podíem repartir el pa amb el nostre. D’aquesta manera el meu pare amb el tema del transport, fins ara que el meu germà Manel es va quedar l’empresa de transport.
L’empresa més important de transport a la Garriga, de sempre, ha sigut l’Aspa, era el mirall de la resta. Les demés eren empreses petites: a can Noguera hi havia un que es dedicava a transportar coses de construcció; hi havia l’Oliver; en Torres, que amb un carro i un burro feia viatges amb les mercaderies que arribaven a l’estació, a vegades també baixava a Barcelona amb el tren per recollir coses i després les repartia amb el carro.
Feina hi havia, el que no hi havia eren els mitjans per poder-les fer, és a dir tenir la capacitat econòmica de poder comprar alguna cosa, perquè no hi havia diners, com camions, per poder fer la feina.
L’entitat que acaparava la major part de coses que s’organitzaven en aquella època era la Falange. Si volies fer qualsevol activitat havies de passar per ells, la Falange estava a la plaça del Silenci. Era l’únic lloc on podies practicar algun esport, si t’apuntaves allà podies fer esport, sinó no en feies. Al meu pare no li feia massa gràcia que jo m’apuntés allà. Com que nosaltres érem joves no miràvem el tema polític, a mi no em suposava res llavors fer-ho, perquè em semblava que era la cosa més normal del món.
El fet d’anar d’escola a la botiga a ajudar als pares, va fer que no ens vinculéssim amb cap associació, com podia ser Acció Catòlica. La situació no estava per fer gaires floritures, les coses a casa meva eren difícils per això el principal era la feina. Per això gairebé totes les vivències que conservo d’aquesta època estan relacionades amb la nostra casa i la feina.
Quan vaig tornar de la mili vaig parlar amb el meu pare i li vaig dir que no volia continuar amb el tema de l’empresa de transport, perquè no era el que més m’agradava fer. Llavors em vaig començar a ficar amb el tema de la venda de moble, que era una cosa que ja coneixia una mica pel tema del transport. Els meus germans van continuar amb l’empresa familiar. Després de la mili vaig començar a treballar per una empresa de mobles que es diu Gispert, havia de viatjar molt els primers anys vaig haver d’anar molt a Girona. Després vaig anar amb un germà del meu pare que havia muntat una empresa de representacions.
Les distraccions que teníem els joves a la Garriga era la de donar voltes pels carrers i les places i, ja quan ens ho podíem permetre, anar al cinema. Si et sobraven els diners després d’haver anat al cinema, et compraves unes llaminadures en una paradeta que hi havia prop del cinema. De la Festa Major el que més recordo són quan posaven els cavallets a la plaça del Silenci. Del Corpus recordo el carrer Calàbria com s’omplia de catifes. El problema és que jo he passat molt de temps fora de la Garriga pel tema del transport i de la venda de mobles, per això de moltes coses no guardo records. Aquí tenia poc temps per fer coses, dos o tres amics que tenia i prou. A mi m’agrada molt el futbol, però només havia anat dues o tres vegades a jugar, per què? Perquè teníem feina.
A casa escoltàvem molt la ràdio amb una ràdio “galena”, que durant algun temps havia estat prohibida. El meu pare era d’esquerres, va patir la guerra, i després va patir la postguerra. Després que el meu pare morís, vaig trobar una nota de quan estava condemnat a mort on deia que havia sigut comissari de guerra... suposo que aquesta implicació en el bàndol on lluitava el va portar a què el volguessin matar. Ell no en va parlar mai.
Per l’any en què vaig néixer i per l’edat que tenia, no vaig ser conscient del clima de convivència que hi havia durant la postguerra. La línia ja estava marcada i si la seguies no tenies problemes, i si t’apartaves et ficaves en problemes. Per això calia, en aquells moments, no apartar-se d’aquesta línia; sí que és veritat que la gent de la meva edat era ja una mica contestataris, una mica de voler canviar les coses. Recordo alguns fets puntuals, com la de gent que va venir de fora, a casa meva es podia entrar per darrere, i alguns entraven a robar, ens van robar uns diners que teníem en un pot buit i es va formar una mica d’enrenou, nosaltres sabíem qui era perquè li havíem posat un esquer. Llavors nosaltres ens vam enfrontar a ell, ell ens va dir que era mentida i que cridessin a la Guàrdia Civil. Aquell enfrontament el recordo com una pèrdua de la por contra l’autoritat, com una mica de rebel·lia contra un sistema del que ja estaves fins al gorro; era com si les coses anessin canviant. Recordo una vegada que jo venia de Galícia en camió i la Guàrdia Civil em va parar, jo suposo que no els vaig contestar gaire bé perquè em van posar una multa per “rebel·lia”.
També recordo que els primers mesos de la botiga de queviures de la meva mare, quan venien els guàrdies civils havíem d’amagar els plàtans, perquè a ells se’ls havia de vendre a uns preus especials, gairebé regalats i que sorties perdent. Tenien preferències per a tot, llavors jo no entenia perquè passava allò. Recordo que a l’escola hi havia un que era fill de Guàrdia Civil i que ell portava un entrepà amb un farcit que nosaltres no ho veiem ni a les pel·lícules... i havien moltes diferències.
Abans que morís Franco, ja feia temps que estava mort, com a mínim aquí a Catalunya. La gent havia superat molt la realitat que hi havia. Vam rebre la seva mort amb alegria i xampany.
Quan ja era mort el dictador, la gent va sortir al carrer, es van penjar senyeres als balcons. S’havien creat moltes expectatives, algunes d’elles ja estaven encaminades i tot. Va trigar molt en morir-se, però feia temps que la gent de carrer ja havia assumit que estava mort i que el canvi s’havia de fer, s’havia perdut la por.
Les primeres eleccions democràtiques van ser una passada, recordo que el meu pare em va dir: -“No et pots imaginar el que per a tu ara és tan fàcil, el que ha sigut durant molts anys no poder-ho fer”. Es van presentar unes persones que van treballar molt per la Garriga i van treure la cara en un moment difícil. La gent sortia al carrer contenta.
A les segones eleccions municipals que hi van haver jo hi vaig anar com a independent pel Partit Socialista de Catalunya. Vam sortir i jo vaig ser regidor d’esports durant quatre anys i després vaig estar a l’oposició quatre anys més. La segona legislatura democràtica va ser molt dura, no em vull ni imaginar com va ser la primera. En la primera hi havia por a moltes coses, a la segona vam perdre una miqueta la por, però encara teníem limitacions, moltes vegades posades per les persones mateixes. Tots teníem ganes en fer coses, però no hi havia experiència en res les coses es feien sense una línia de tranquil·litat o de convivència democràtica com hi ha ara. Jo recordo en la meva etapa com a regidor que tenia limitacions que em van posar algunes persones, que estan mortes ja.