Entrevista a Jaume Grau Gual (2006)

Principals temes tractats:
- La desorganització de la reraguarda republicana.
- L’assassinat de l’alcalde Comère i del seu secretari Benedicto.
- La Garriga, un poble dividit: dos envelats de Festa Major i dos centres d’oci.
- Les divergències internes en el front republicà.
- El setge franquista sobre la Garriga desde Rosanes.
- Descripció del camp de vol de Rosanes.
- El polvorí de can Bosch.
- La revolta dels pagesos garriguencs al gener de 1937.
- Ser membre o no de Falange: la diferència que determina l’acceptació social.
- La Constitució espanyola com a eina per garantir la pau social.
- Els avions de guerra del camp de vol de Rosanes.
- L’evolució dels últims dies de la Guerra Civil des del camp de vol de Rosanes.

Jaume Grau va néixer a la Garriga l’any 1923. Fill de pagesos, ell també s’ha dedicat a aquesta professió. Viu, amb la seva dona, a la Masia de Can Ruc, a Rosanes. Té dos fills, un d’ells té el bar “La Plaça” i l’altre el restaurant “La Garrafa”, de la Garriga.
Els seus dos germans van anar a la guerra, al front. En total eren cinc germans, tres nois i dues noies, ell era el petit dels nois. Va fer la mili a Palma i tornant de la mili va anar a França, però no li va agradar i va tornar de seguida a la Garriga. Ha fet de pagès tota la vida.
_______________________________________________________________

Em dic Jaume Grau Gual, de la terra, de la terra!! Català, català, català i català, no separatista. Nascut a la Garriga, el 26 de desembre de l’any 23, 82 anys, n’haig de fer 83 aquest any. Sempre he viscut a la Garriga, la meva dona i jo vivim en una casa de pagès, allà a Rosanes, allà on hi havia aquell camp de golf.

I d’aquí, doncs... Vaig estar aquí tota la guerra i a casa, els meus germans van anar al front, a lluitar, tots. I jo vaig quedar a casa, sol, era el petit, amb el meu pare i vàrem d’això, vam estar sis anys, perquè els meus germans van estar dos anys i mig amb els que van perdre i tres anys i mig amb els que varen guanyar, sis o set anys sempre mobilitzats, això... Però varen tornar bé i mira!

Perquè aquí, amb el que vam tenir, la sort només va ser una cosa, que els que varen guanyar no ens varen incautar el que teníem. Els pagesos teníem “lo” nostre; venien, compraven, els que volien posar un taller..., no ens varen, o sigui, immobilitzar de tot el que teníem, o sigui, posar dintre de... vam estar lliures, sí.
Venia un guàrdia civil, doncs tu passaves... Ell passava per la vorera, doncs tu passaves per l’altre cantó,... Als que venien els hi donaves, doncs mira, berenaven, a “lo” millor, i marxaven contents i era la cosa aquella que passava que no ens varen col·lectivitzar, això va ser la sort!
Perquè si els altres, els que varen perdre, els que nosaltres anàvem a favor d’ells, ens col·lectivitzaven... perquè no sé si has llegit la història de l’1 de gener del 37. A tots els pagesos d’aquí la Garriga ens volien col·lectivitzar i portar totes les vaques i tot el que teníem a Can Terrers. I ens vam tirar al carrer i, perquè també ens van ajudar, a nosaltres, els socialdemòcrates, aquests també ens van ajudar, i sort que va venir la guàrdia d’assalt que si no hi hagués hagut un "follón"!!, sí, sí, hi havia un rebombori!!, és una història coneguda, des de llavors.

La casa de pagès on visc es diu Can Ruc, can ruqueria, és igual (riu). Allà, les últimes cases que hi ha a Rosanes, Can Pla, Can Ruc i Can Serrat, les últimes cases de la Garriga que estan a l’altre costat de la riera.

Nosaltres érem cinc germans, tres germans (nois). El gran va estar, tot allò, a la Batalla de Monte Aragón, Estrecho Quinto, fins al cementiri de (no s’entén el nom), que hi havia una desorganització total. Va agafar el tifus, va estar malalt a Barbastro, va venir a casa, que llavors va estar a l’hospital d’aquí la Garriga, que era un hospital de la guerra, el balneari. Llavors va estar per aquí fins que es va tornar a recuperar i llavors, es va tornar a incorporar i llavors va estar a la batalla de l’Ebre i a la batalla del Segre, ferit tres o quatre vegades!! I no sé quantes coses!
I l’altre va estar a la batalla de l’Ebre i el van fer presoner a la Serra de Cavalls, que el van agafar els italians i va estar en camps de concentració i batallons de treball, a l’altre costat.

Però d’això ningú en parla! Collons! Parlem de tots aquests que van lluitar i varen donar la vida en el front i no d’aquests republicans, que per culpa d’ells vàrem perdre, que estaven aquí, a la reraguarda, i tots van passar a França i tots se’n van anar a l’altre cantó, això va ser el desastre de la guerra, no haguérem pas perdut si no hagués sigut això!

Per exemple, a nosaltres ens venien els del comitè revolucionari, que eren els de la CNT i FAI, i fotien les pistoles sobre la taula: Va, aquell parell de pollastres i aquell parell d’ànecs ens els hem d’endur que els hem d’enviar al front.
La meva mare, era una dona!, diu: Al front!! Guaita! Ara rebo carta que ni la trinxeraire no els hi porteu! Carta que rebíem dels meus germans, d’allà, ni aigua a la trinxera! I deien: Us fotrem un tret si no... I s’emportaven els ànecs i els pollastres i hi havia una gran “juerga” i mig borratxos tots.
Com collons volien guanyar la guerra aquesta! És que no hi havia ordre, no hi havia concert. Això és el que passava, de veritat, eh! Això no és pas mentida, això és amb el que ens trobàvem... això és el que va passar, el desordre!! La guerra no es podia perdre mai, si estava guanyada des del primer dia.

Ningú manava, tothom tirava de llarg. Jo, collons!, jo de petit, nosaltres anàvem sempre una colla, i dèiem: Cremaven esglésies, “bueno”. Jo, si haguessin tret els Sants, això era una cosa, però l’església perquè l’havien de cremar? Podia servir per un local, eh! Però llavors dèiem: Coi! Com és possible que tots els Sants de paper i d’això... ho cremen, però els que són d’or i plata se’ls foten al sac i se’ls emporten! Collons, eh!!
Mira, l’Ametlla mateix és un poble que ni varen cremar l’església, ni els rojos en van matar cap, ni els blancs tampoc, a l’Ametlla d’aquí.
Aquí, a la Garriga, varen cremar l’església i per cada costat en van matar no sé quants, eh!! A Llerona tampoc no en van matar cap, varen cremar l’església, es van emportar el que hi havia però tampoc no varen matar a ningú, i tot és... cada poble té la seva història. Coi!! A Cardedeu, saps allà als tres pins? Allà en varen matar a bastants.

Jo, el primer que vaig veure mort era... Estàvem aquí, a la riera, amb un altre que tenia 12 anys, jo encara no els tenia i pescàvem allà i diu: Coi!! Aquí dalt hi ha un home mort. I vam anar-ho a veure i estava tot rossegat i li va aixecar el cap i li havien fotut tres trets aquí (al front), i a última hora vam saber que era en Roger, un fabricant de Castellterçol, i llavors ja en vam veure molts! Molts!!
Això ho haurien d’haver evitat des del primer dia. Sí, això ens va fer perdre la guerra, no la podíem pas perdre mai la guerra, ho teníem guanyat això.
Però ho van veure a Anglaterra, EEUU i França i això els va culpir. I “bueno”, llavors, saps, per exemple, els anglesos anaven a favor de la República diguéssim, però quan van veure aquesta disbauxa...
Varen fotre en Franco i van anar-hi i van matar en aquest, en Lavan Marc, que era el de la carretera aquella i van dir: Mira, tots els diners que vulguis avalats per bancs d’Anglaterra que anaven a favor de la República, vull dir, això dels diners... qui té més diners... tan senzill com això i això no ho diu ningú. És que jo crec que s’hauria de dir.

Ara, aquells llibres de la Vanguardia jo els tinc, en tinc 17 o 18, que me’ls comprava cada diumenge i és bastant la realitat.
Perquè aquí, el que ens va fer perdre la guerra també va ser l’Stalin. L’Stalin també ens va fotre, ens va enganyar. Perquè l’Stalin, anant a darrera els del POUM i com que el POUM recolzava en Trosky, no sé si has llegit la política aquesta... i l’Stalin va fotre venir la KGB i la KGB va acabar amb el Nin, que el Nin era un noi que parlava rus i que era, collons!... i els va liquidar a ell i a tots els del POUM. I llavors, el cònsol que hi havia a Barcelona també el va cridar l’Stalin i quan va arribar allà el va afusellar i a tota la “pandilla” i aquell que diu: Jo vaig néixer revolucionari i moro revolucionari!! Ho has llegit això d’aquest cònsol d’aquí a Barcelona?, aquí, al llibre de la Vanguardia, ho diu.

Ara, jo el que vaig viure és això que dèiem abans, allà a Can Ruc. Venien els soldats, era zona de guerra i els soldats d’allà, que eren nois que venien de Jaén i eren de molts “puestos”, venien al matí a esmorzar, com que teníem vaques, nosaltres i eren gent...
I escolta’m, perquè el meu germà va caure presoner, a l’Ebre i des d’allà donaven el nom dels que havien quedat presoners, a veure si eren vius o morts. I escoltàvem la ràdio, nosaltres, a les tres de la nit, a casa, amb la meva mare, per veure que deien i és clar, ens van dir: “Cuidado”! Que sabem que escolteu la ràdio!, aquesta, des de Sevilla ho deien, per veure si el meu germà estava viu o no. I llavors, vam rebre de la Creu Roja des de Suïssa una ordre, que estava presoner a Bilbao.

Tinc dos fills, el de La Garrafa i el de la Plaça, el del Restaurant i el del bar. Jo vaig néixer a Can Ruc i llavors, vaig estar allà a Rosanes. A Can Gómez, de masovers, amb la meva dona i llavors vaig venir aquí dalt, en una caseta que tinc aquí dalt, i teníem La Plaça, que ara ho té un i La Garrafa que ho té l’altre.

I vaig estar... vaig marxar a França també, però llavors França no em va agradar i vaig estar a punt d’anar a Argentina, però vaig tornar a venir cap aquí, perquè quan ets jove, en aquelles èpoques, que tens... i el meu pare em va obrir la porta i em va dir: Mira, toca el dos d’aquí, nano, ja veuràs que aviat t’espavilaràs, és allò que fotien els pagesos, els petits també, eren igual, no? Era el més petit i vet aquí. I “bueno”.

- Proclamació de la República

Això era l’any 31, jo no me’n recordo gaire d’això, era molt petit, jo llavors, doncs mira del 23, tenia... 6 o 7 anys. Sé que se’n parlava perquè la meva mare... però d’això no me’n recordo massa.
Sí, hi havia partits, hi havia ajuntaments que eren de dretes i d’altres d’esquerres, sempre hi havia lluites! Hi havia baralles a l’hora que s’havia d’anar a votar.
Jo me’n recordo des de... jo vaig fer la primera comunió l’any 33, llavors de l’any 33 cap aquí ja me’n recordo més. Llavors, ja també “lo” del 6 d’octubre, que també hi va haver bastanta lluita, de tot això tampoc no me’n recordo massa, eh!

Jo me’n recordo del 36, des de que va “estallar” la revolució, que nosaltres estàvem jugant en un camp de futbol i varen venir els de la FAI. Era el dia dinou, al migdia, i venien de fora, venien de Granollers i van dir: Va, tots cap a casa vostra perquè aquí hi haurà molt "follón"! I aquí va començar.
Llavors van començar a cremar esglésies, que es feia, que sortia el fum per tot arreu i es van formar els comitès revolucionaris, perquè aquí, a la Garriga hi va haver un cas que no se’n parla. Perquè aquí, l’Ajuntament era del PSC durant la guerra, hi havia el Partit Socialista Català, que era l’Ajuntament. Llavors hi havia el Comitè Revolucionari que estava allà on hi ha aquelles monges, allà.
I l’alcalde era en Comere i el secretari en Benedicto. Collons i aquest, en Comere, quan mataven la gent a les cunetes i això, els va anar i els va criticar, collons!! i llavors, el van agafar amb ell i el van pelar amb ell i al secretari, i els van fotre a tos dos a la cuneta.
Sí, aquest era en Comere, aquell que sempre havien sigut d’esquerres, sempre havien sigut d’aquests... no sé exactament quina procedència tenien els Comere, el que passa és que aquest, sí, els va criticar i ells ho van acabar així.

El Comitè revolucionari eren quatre els que estaven davant de tot. Hi havia el Lluís Vila que va ser el... hi havia el Flor de Lis, aquest era un ferroviari, aquest era un revolucionari terrible!, aquest el dia del primer de gener li van fotre dues pistoles i encara en portava una altra, en portava tres, encara me’n recordo, que ho deien. I llavors hi havia... en Flor de Lis, qui més?, llavors hi havia en Gregorio, que era un argentí, que aquest era un criminal!, aquest era mala persona i llavors un altre que no... el Farigola també, que era com el cap, i un altre que no me’n recordo com es deia, sé que eren quatre els que portaven el comitè revolucionari.
I a l’Ajuntament hi havia l’Oliveras i hi havia gent d’aquí, que eren d’esquerres, però gent que no eren capaços d’anar a matar a ningú, gens!! Aquests van ser els escamots, els anarquistes i revolucionaris, els que van fotre més mal aquí.

Sí, l’escola, sí “bueno”, jo vaig anar... Quan vaig fer la comunió anava aquí, a la Salle, en una dels maristes, aquí a la Garriga, que eren “Hermanos” Maristes, per mi bona gent, no ens deien res... Veníem de pagès, ens cobraven, al meu pare, pels germans, li deien: si ens pots pagar dues “peles” al mes, li deien al pare, i si no pots pagar, ja està pagat.
Com que veníem d’allà baix, fotiem campana i l’”Hermano” ens venia a buscar de vegades, és que era una altra classe d’ensenyança, més controlats i més religiosa.
Home, bona ensenyança! normal... en aquella època, nosaltres, jo anava a la segona classe, els meus germans havien anat a l’altra classe, més endavant. Però a mi, el que em va saber greu és que aquells “Hermanos” eren nois joves, és com tu si haguessis volgut fer... collons!! i en van assassinar tres o quatre també, collons!! aquell dia!, són coses de la memòria que et queden. Per això ja no han volgut tornar mai més a la Garriga, els Maristes, mai més. Llavors, va venir la Salle, més cap aquí i va canviar.
L’escola sí, en català. Jo en català, jo no ho entenc això del català i del castellà.
“Bueno”, amb Franco en castellà, és clar.
L’any quaranta i escaig, hi havia un mestre que es va haver d’escapar, català, el senyor Masses, que és una gran persona, es va haver d’escapar del Prat i va venir, en temps de la guerra, va venir aquí a la Garriga, no a Llerona!, a refugiar-se allà, perquè com que era un home catalanista i català, aquests anarquistes, aquests, el volien pelar, també.

Abans de la guerra l’església era més anàrquica, l’església tenia més potència davant de la gent i del poble, perquè l’església, és clar, tenia una força que la gent, una quantitat de gent, era gent de l’església, no? No és com ara, que llavors si no anaves a missa, a “lo” millor no et donaven feina, i tot coses d’aquest tipus, més o "menos", no?
Però vaja, no... aquí a la Garriga tampoc tant. Aquí teníem un capellà que era mossèn Ramon, que era molt bona persona, aquest. Venien a casa... i en aquest no el varen matar perquè em sembla que un mateix del Comitè el va amagar, i venia a casa i passava per les cases de pagès i: que fan la canalla? I a veure, que feu? I guaita! És una cosa... era el que era de l’època, aquella època era així.

Estiuejants? Home! La Garriga era dels estiuejants!! Tot el Passeig i la gent de Barcelona venien aquí i llavors, és clar,... La convivència era molt bona! Perquè mira, hi ha molta gent, molts avis d’aquí la Garriga, casats amb minyones. Venien amb els estiuejants, venien aquí, s’hi estaven dos o tres mesos i és clar, tots portaven tres o quatre minyones, que venien de la Rioja i venien de tot arreu i moltes noies són casades aquí, es van casar amb nois d’aquí, sí, això també és... típic de la Garriga.

Llavors, aquí hi havia, me’n recordo, l’any 35 em sembla, que hi van haver dos envelats. Hi havia l’envelat de l’Ajuntament, de la Festa Major d’esquerres i l’envelat de dretes. I al d’esquerres hi havia la d’això, com es deia aquella orquestra, una que era de Sabadell, que en deien... i l’altra... l’orquestra Planas, els de dretes i la d’això de Sabadell, la d’esquerres.
L’envelat d’esquerres estava aquí al balneari, i el de les dretes estava allà a l’estació i van fer la Festa Major per separat, sí, sí, per separat. I s’anava ben vestit i la gent ballava... era diferent.

Hi havia dos locals, l’Alhambra que era més de dretes i Can Xic Corder, més d’esquerres, jo hi anava, a tots dos “puestos” anava jo. Anava més a Can Xic Corder que a l’Alhambra, que jugàvem a les partides i al billar... llavors al poble, tots ens trobàvem allà. Així com ara tu veus gent del poble que fa dos anys que no els has vist, llavors, cada dia, sempre ens trobàvem al cafè.
Els estiuejants anaven al Casino d’allà baix, al Passeig. La gent del poble si es feien socis sí que hi podien anar, s’havien de fer socis, però hi anaven més aviat la gent de més bona posició, no? Aquí hi havia vingut en Macià, que "veranejava" en una d’aquelles tres casetes d’allà baix, al Passeig.
I allà es va fer la “Pubilla de la Garriga” i me’n recordo, que el President Macià va venir i la van dedicar a una de Can Borrell, la miss Garriga, i en Macià li va fer un petó i això, en aquella època era... (riu), històries d’aquestes de comunitat, de poble, anècdotes, sí. Era una altra època, coses que s’anaven fent.

No, del 34 no me’n recordo de res, això va ser una anècdota que és clar, entre la República i entre les dretes i esquerres, no sé, va passar que llavors hi va haver una lluita bastant forta, sí “buenoé, es que aquí teníem Barcelona, que era la capital sindicalista de tot Espanya. Hi havia moltes vagues, llavors. Nosaltres, érem pagesos i no passaven a buscar la llet els camions, perquè feien vaga, l’havíem de... la donàvem al bestiar o la donàvem a gent, coses d’aquests tipus.

L’esclat de la guerra. Mira, va venir el cop d’Estat i “bueno”... i es va començar a Barcelona, que es va poder dominar el cop d’Estat. A Madrid van començar a sortir les forces revolucionàries i les forces de... L’exèrcit “pues”, es varen rendir, perquè és clar, tot el poble es va tirar al carrer i llavors varen anar passant per tots els pobles i a cada poble es va formar un comitè revolucionari i un Ajuntament. Però l’Ajuntament va anar perdent força, va venir el comitè revolucionari, perquè llavors, l’Ajuntament que era demòcrata, era d’esquerres... així va anar.

Home, això de la guerra ho vam saber perquè varen sortir tots els camions anarquistes i revolucionaris, hi havia la FAI i la CNT. Hi havia molta gent que s’hi va fer voluntària per anar als fronts d’Aragó perquè semblava que allò els havia d’ocupar. Però allà, va passar, segons diuen... el meu germà hi era, quan atacaven els comunistes, els socialistes s’ho miraven, abandonaven els del POUM, els altres també, aquests d’esquerra republicana... era una lluita que hi havia entre partits ja, i aquesta lluita va ser la que va portar als fets de maig del 37. Sí, a Saragossa, allà ho havien d’ocupar, amb la gent, ja ho van anar veient, amb quatre guàrdies civils, amb quatre canyes esquerdades, allò els... no quadra, no quadra! Van perdre per lluites internes, els van enganyar, el meu germà hi era allà. I llavors escolta, el front de València també i així tot, i a Madrid també, és clar, a Madrid que era la capital i aquí sentíem notícies, però va ser per això, res més que això.

Conflictivitat? No, no, aquí nosaltres vivíem bé, el que passava és que, jo me’n recordo que quan aquests del Comitè revolucionari, jo tenia... Van venir a buscar l’amo de Rosanes, que per mi ha sigut sempre una bona persona, sort que no era a casa seva! Van arribar allà, catorze o quinze amb les motos, vermells i: aquest fill de puta, on és? I la seva dona li deia: Coi! Si no hi és aquí! I sort que no hi era! I això que era una bona persona aquest, eh! Aquest va ser un home que era de dretes, però no era cap home dolent, no.
Ara, en van matar alguns que també eren, d’aquests que tenien molts problemes amb treballadors i coses d’aquestes. Això era el clima.
Aquests (els del Comitè) varen ser els que per mi van fotre més mal aquí, perquè nosaltres, el ser d’esquerres o de dretes no vol dir res, sempre que no siguis de l’extrema-dreta o de l’extrema-esquerra, perquè aquests extrems!! allò va formar la guerra civil.
Els que estaven al govern de Madrid, hi havia, tot monarques i els altres se’ls anaven menjant, tant els d’allí, falangistes, requetès, guerrillers de Cristo Rey, tots aquests per un costat i comunistes i anarquistes, per l’altre costat, tu!... i això va ser el que es va anar menjant el país, perquè a Catalunya, doncs, no ens la mereixíem, collons!! mai, una guerra com aquella.

Catalunya és una regió que ha treballat sempre i quan l’han deixada treballar, sempre ha pujat, eh!! Perquè mira, quan es va acabar la guerra civil, per mi, la única cosa que vàrem tenir, que no se’ns va col·lectivitzar i no pagàvem cap import, no pagàvem res. I mira, el que tenia una vaca si al cap d’un any en podia tenir una altra i el que tenia dos porcs si en podia tenir tres, el que podia feia la quadra més gran i no havia de demanar permís a ningú, i d’aquesta forma es va anar pujant, pujant, pujant.

Varen arribar (els nacionals), es va acabar la guerra civil i ja tothom començava a respirar, perquè s’acabava la guerra civil.
I Catalunya, qui digui el contrari, collons! som la regió que ha pujat potser més d’Europa, eh!! Per mi Catalunya ha sigut la... I ara no ho sé... Al plegar el Jordi Pujol, ja és una mica preocupant, ja, eh! Perquè, per mi, en Maragall no es posa a l’altura, potser, que hem d’estar els catalans, eh! Jo no sé vosaltres que en penseu d’això? Però jo sí, tu figura’t una cosa: en Roca Junyent, en Solé Tura, en Narcís Serra, tots aquests han entrat al mateix partit i tots, quan ha sigut el temps, doncs han plegat. Tots han deixat venir gent nova i l’únic que no ha plegat és el Maragall, que s’ha quedat i ha buscat, ha buscat... I l’Ernest Lluch, encara jo voldria saber com el van pelar en aquest, eh! L’Ernest Lluch era una gran català, un social-demòcrata, un home de pau que..., jo no ho sé, ho vaig trobar molt estrany i no se n’ha parlat gaire. I llavors, aquell que era de Girona, que no me’n recordo com li deien, també era socialista i era una gran persona. Acabada la guerra que es va morir, diu, d’un infart a dins el cotxe. Com que això, en aquests casos, els polítics no se sap mai d’on venen, no sé, aquest de Girona no me’n recordo com li deien, té un nom, molt anomenat, eh! No em surt el nom ara, però era un altre dels bons.

Ai, sí, tornem! L’escola, a l'arribar la guerra es va acabar. Els “Hermanos” va quedar tancat, llavors es va fer l’escola nacional. Mentre nosaltres vàrem anar a escola, que jo llavors vaig anar a Llerona, amb una mestra que es deia Mercedes Andrés Plazer, que era de Pontons, una gran dona. Tenia seixanta nois, allà, que érem seixanta salvatges, es pot dir, perquè tots érem... una dona, que jo veig els mestres d’ara i penso, com aquella dona no en saben! Tenia cada mes una inspecció de la Generalitat, eh! I anàvem a l’escola nacional i anàvem aprenent, fins que es va acabar la guerra i llavors, vàrem anar bastants amb aquest, el senyor Masses.

Llavors vàrem fer un cor que se’n deia els Lliris blaus, que cantàvem en català a tot arreu. I llavors, ja hi havia el cor d’aquí la Garriga que també cantaven en català. Hi havia l’Aymerich en aquell altre cor que també hi ha, que en diuen... no me’n recordo, i escolta, tot va quedar una cosa normalitzada i anàvem fent.

Allò que et dic, hi havia racionament, sí, però els pagesos vam tenir la sort de ser-ho, no vam passar gana! A casa meva collíem l’oli, el vi, teníem vaques per la llet, teníem patates, teníem mongetes, teníem conills, teníem gallines, teníem de tot. I el que passava és que en donàvem a molta gent que passava gana, que venien, collons! que sobretot amb els nacionals hi havia gent que ho passava malament!
I tot això que ara diuen, tota aquesta gent que volen viure dels lloguers i volen viure de la renta i dels diners, això si hagués sigut en aquella època, la gent que va passar més gana va ser la gent que cobrava lloguers, la gent que vivia de la renta, perquè ningú va pagar mai res, eh!, gent rica que passava gana, sí, sí.
Sí, estraperlo n’hi havia molt, el buscaven i el feien i el portaven a particulars, molt cap a Barcelona.
Nosaltres ens fèiem el pa a casa, també. Teníem un forn d’aquells, de dos-cents anys endarrera, hi fotíem llenya i ens fèiem el pa amb llevat i ens fèiem el pa entre els veïns i així també teníem pa.
I l’estraperlo, també allò que deien que era tan... Anàvem a moldre en molins com el Blancafort o com allà a Llerona. Molien i llavors amb un sedàs passaven la farina per fer pa, i tot “lo” altre, la farina que ens quedava, era per donar-ho al bestiar i amb això també anàvem passant.
I llavors, també en el temps de la guerra hi va haver un motorista que es deia Tombes, que el vaig trobar a França. Aquest era un motorista i de Llerona a la Garriga no es podia venir a vendre, venia aquest motorista i si et trobava et fotia tot el que portaves, ni a Granollers no podíem anar... va durar unes èpoques que no... això durant la guerra, després de la guerra ja no, després de la guerra ja anaves a mercat a Granollers.

Sí, refugis al poble només aquest d’aquí dalt, de l’estació. No, no hi vaig anar, nosaltres teníem el d’allà.
Jo, quan van entrar aquests, els franquistes, jo portava un sac amb dos pans i un pernil i van passar per aquí... t’explico: perquè aquí va arribar una ambulància, que es va equivocar i va entrar aquí, no sé si n’has sentit a parlar, d’això. Hi anaven tres nois joves, eh! I portaven la creu de l’ambulància i és clar, van anar a parar a les línies internacionals, que eren aquí a la Garriga, que eren russos..., i els van agafar i amb un el van matar allà mateix i als altres dos els van passar per tot el poble amb la baioneta i els van matar aquí, al capdamunt del poble.
I per això, llavors, l’endemà va venir l’aviació i va fotre una rajada de bombes aquí!! I van morir els que menys culpa tenien, per mi que va venir per això, per revenja. El motiu que vinguessin a bombardejar va ser aquest. Venien cinc avions i vaig veure baixar les bombes i tot, eh! Va ser el motiu pel que van tirar les bombes aquí, per revenja.
Llavors, nosaltres, ja estaven els nacionals... ja ens havien ocupat aquí, al capdavall, allà a Rosanes. De la riera cap aquí, encara era dels d’això, dels republicans. El dia que van bombardejar la Garriga, allà a Rosanes ja estàvem ocupats, el camp d’aviació ja estava ocupat fins a Rosanes, fins a les línies de Rosanes, perquè quan va passar això d’aquesta ambulància, anaven dos motoristes a davant i es van ficar a les línies roges sense saber... i aquests dos motoristes es van poder escapar, que els hi van fotre molts trets, però només van rebentar la roda d’un i aquell ens va dir: Ja podeu evacuar tots que hi haurà batalla, aquí! Collons, tu!! Jo agafo dos pans que tenia i ens en vam anar al refugi, allà mateix, allà davant de Rosanes, encara hi és. Si un dia el voleu anar a veure, tots tres hi anem i el podreu veure. Jo hi havia sembrat xampinyons després de la guerra, en aquest refugi, sí, ja ho veus!
I collons! Llavors ens vam amagar allà i “bueno”, van tirar les bombes aquí, a la Garriga, i em sembla que era el dia 29 que va arribar la cavalleria, set-cents o vuit-cents cavalls, amb moros i l’exèrcit nacional, des del cantó de l’Ametlla i un "escuadró" va passar com el vent, tu!! des del bosc va anar a parar a Rosanes i van pujar a dalt el castell de Rosanes, allà al camp de golf, al castell de Rosanes, ho coneixes? I van fotre la metralladora a dalt, llavors allà a Can Pla van fotre dos sots amb metralladores i il·luminaven i l’artilleria va tirar tota la nit fins a l’altre cantó de la riera. De la riera cap a Can Terrers, l’artilleria va tirar tota la nit, que nosaltres dormíem a casa, eh!
Quan van entrar aquests, els nacionals, van estar dos o tres dies allà, que me’n recordo que aquells moros, anaven set o vuit-cents cavalls...

El bombardeig va ser el dia 29, ja t’ho dic jo que era el 29, al migdia, i el dia 28 va ser el dia que aquests de l’ambulància van passar a la Garriga, sí, que van arribar els nacionals, les banquetes italianes van arribar fins al capdavall del camp i el front estava instal·lat aquí, a la riera, allà a Can Terrers, tota la riera de Can Terrers, allà al capdavall.
Allà hi va estar instal·lat des del dia 28 i fins el dia 1. Van baixar tota la cavalleria aquesta i allà estaven, a les cases de pagès, a les cases que no hi eren, es van ficar a tot arreu. A casa, van venir. Hi havia el tinent que era el Marquès de Sentmenat i el meu germà gran estava a casa i quan van entrar aquests, els nacionals, va sortir i van començar: ¡Rojillo, rojillo, rojillo! El van fer agenollar i li van fotre el rellotge i em pensava que el pelarien i no, no el varen disparar.
I ho vàrem anar a dir en el Marquès de Sentmenat i quan vàrem arribar allà on hi havia aquell pobre, li vàrem dir: és aquest! I de seguida que el van veure entrar amb aquest oficial, perquè aquí a la Garriga, aquests moros, els oficials els pelaven a tots els que sabien que violaven o robaven, eh! Els portaven a ratlla als moros que fotien la mateixa cara que aquests que hi ha ara, eh! Ja me’n recordo d’aquells i fotien la mateixa cara dels que hi ha ara per aquí(riu).

Els Internacionals que estaven llavors aquí, a la Garriga, sí, aquests eren polacs. No hi va haver cap combat aquí, no. Perquè quan els d’allà el dia 1 van entrar cap aquí la Garriga, ja havien marxat tots.
No varen entrar abans, tot i que els republicans no oferien resistència perquè... varen parar, no varen creuar perquè em sembla que l’altra branca estava per la part de Vic i l’altra per baix i els volien fotre una “bolsa” i tancar-los a tots dintre, entrant per Granollers i per dalt.

Sí, hi havia un tren ple de municions, em sembla, aquí a l’estació, deien. Per allà va caure alguna bomba. Això deien i llavors aquí va passar que, és clar, aquestes forces anaven “diezmades” perquè me’n recordo, quan estàvem allà, al refugi, va passar un grup de polacs, set o vuit, i nosaltres és clar, érem canalla i ens van deixar allà. I ens deien: feixistes! I no sé què collons ens deien, però menjaven cigrons, ni tenien res, i anaven retirant, aquests, sí.
Vam trobar un home allà, a la riera. Em sembla que li van fotre la "navajeta" al cap, li van fotre d’això... però no el van matar, no, estava allà, fotut, anaven així, llavors, eh!
No, aquests polacs anaven sense uniforme, bastant desorganitzats. Jo me’n recordo dels italians, aquests sí. L’any 35 va venir una centúria feixista del Mussolini a Can Terrers, anaven 120 o 130 o més, i cada dia a les sis del matí, allà al bosc de Can Terrers, que diem, a les sis del matí cada dia estaven allà fotent gimnasia, però uns tíos acollonants, eh!! I llavors, quan havien fet això, llavors es vestien: camises negres, pantalons curts, les mitges fins a mitja cama, les sabates i un punyal aquí darrera, que me’n recordo que, com que jo era petit, els vèiem allà, amb un punyal aquí darrera i aquests... fotien una disciplina! I sempre cantaven cançons del temps italià del Mussolini i tot això, a l’any 35, això era, abans d’entrar la guerra aquí.

Els polvorins del bosc? això ja és una altra cosa. Era quan hi havia els republicans al camp d’aviació, allà a Rosanes.
Tots aquells terrenys que es veuen ara, tot era bosc, allò, es va trencar després de la guerra. I llavors, venien aquests camions i d’això, que portaven, amb unes pales, fotien unes coses com aquesta taula (més d’un metre) en un sot i hi fotien tres o quatre bidons de gasolina, un aquí, un allà, un altre més amunt, tot el bosc, fins arribar cap allà avall, que ja llavors hi havia els avions que n’hi havia a dins del bosc, que cada cent o cent-cinquanta metres n’hi havia un d’avió, amagat allà, al bosc... I els hauries de veure, no és clar, no es veien i quan sortien al matí ja senties, provaven les metralladores i ja ho provaven... llavors ja sortien, ja es posaven tots en rengle i cada avió d’aquests portava vuit bombes sota l’ala, una de 25 quilos, una de 50, una de 75 i una de 100, els natachas, aquests. Llavors, en aquests n’hi anaven dos: l’observador i el pilot, una metralladora a darrera i una metralladora a davant, que me’n recordo, que jo hi estava allà amb ells, amb aquests.

Perquè jo el que vull és que s’expliqui la veritat. Jo quan llegeixo “algo”, com l’altra vegada que van fotre allò dels polvorins, sí, això, no sé qui us ho va explicar, qui va anar-hi? Si no hi ha res que sigui veritat de tot això. Allà a Rosanes, bahh!!! (ho diu enfadat) aquell polvorí que us van dir, allò que escriviu..., allò és una línia elèctrica el que va allà, nosaltres la vàrem fer l’any quaranta i pico, l’any cinquanta, que vam posar una línia i vam fotre un pou, que trèiem 30.000 litres d’aigua per regar tot allò d’aquella finca.
Aquelles boques que vàreu veure, allò no és cap respiradero, són boques de reg que surten d’allà, perquè allà, aquell hangar és fet d’abans de la guerra, del Fernando, que tenia dues avionetes i el coneixíem, i llavors això, això que t’he explicat, que això és una línia. Que hi anava el polvorí allà? (se'n mofa) sí, allà... ai!! Sí, llavors en aquell lloc que hi ha el torrent van intentar de fer una mina perquè l’aigua, en comptes de treure-la amb motor, a veure si donava perquè sortís a baix, però com que van veure que no donava, llavors van fer el pou, que és un pou que té un diàmetre molt ample. No, allà no hi ha res d’això, del polvorí, jo ho vaig viure tot, això! Que et dic que allò és un pou!

Només es va fer la carretera, que es va fer aquella carretera l’any 31 o 32 i llavors, quan es va fer l’autovia, com que al passar per allà, jo llavors ja hi vivia allà, en aquella finca hi vaig viure 25 o 26 anys, allà al Fernández... llavors allà, aquella carretera ens la van asfaltar els de l’autovia aquesta d’aquí.
El polvorí era això, eren aquestes sitges que hi havia, abans en deien sitges, que era allà on es feia carbonet i allí és on amagaven tots els bidons, no res, tot allò, res...
Llavors, el polvorí, on tenien les bombes, era allà a Can Bosch, més avall del camp de golf, allà hi havia la casa i allà hi havia tres o quatre fosses plenes de bombes que eren les bombes que posaven als avions, a Can Bosch. Llavors allà, va resultar que jo i un altre xicot, quan varen entrar els nacionals, hi havia un fusell rus, d’aquells russos, d’aquells de canya. Jo i aquell el vam disparar i va foradar el sostre de dalt i llavors hi havia un bidó de gasolina i sort que no portàvem mistos nosaltres, perquè hi volíem fotre foc en aquell bidó de gasolina, i jo i un altre no portàvem mistos i no el vam poder encendre.
I llavors, d’allà a Can Bosch vàrem treure xubasqueros, catiusques, s’ho havien deixat els altres i molts pagesos d’allà varen recollir-ho per... quan varen marxar els republicans, ho varen deixar. Van deixar tres avions abandonats, en allà.
Varen deixar un mosca, érem tres o quatre allà al camp, i vàrem anar-hi i un va pujar a dalt i els altres dos li van fer la volta i es va engegar, i es va engegar!! I va anar a parar contra un marge d’allà (riu). Nosaltres el vam engegar però no, no es va enlairar, va començar a córrer, tots espantats, que vam fotre el camp corrents, tu! Però com que érem canalla, tu! Potser va córrer trenta o quaranta metres, coses de la canalla d’abans, es fotien moltes bestieses llavors, érem joves, tu ja ho saps que passa, no?

- L’entrada dels nacionals

Sí, primer van arribar les tanquetes italianes, per tot el capdavall del camp. Mira, quan van entrar pel capdavall ja desfermaven totes les vaques de Rosanes per emportar-se-les, els rojos, diguem. I quan van veure entrar les tanquetes pel capdavall les van deixar totes, van marxar corrents, no se les varen endur.

No, d’aquí no va marxar gaire gent, venien d’altres pobles i passaven per aquí i venien molts aragonesos, d’Aragó, venien de retirada. Les carreteres aquestes d’aquí, anaven plenes, la de Cardedeu anava plena!, gent amb el gorro, amb la cabra, la canalla i jo què sé.
I jo, el que no he pogut entendre mai, perquè això ho hem de mantenir en dos sentits: l’exèrcit popular era un exèrcit que lluitava per un país, però els que varen, els anarquistes i tota aquesta gent... són els que ho vàrem... aquest no era l’exèrcit popular, collons!! i a l'entrar a França els van marcar a tots igual, tu!! Tot l’exèrcit popular al camp d’Argelers, de Ribes Altes..., que els varen fotre allà tancats, vigilats pels senegalesos i la gent els hi tirava coses, d’allò... jo tinc una amiga, un parent a França que en va anar a treure bastants d’aquí, que van anar a parar allà, els anava a buscar i els hi deixaven endur i llavors d’allà ja tornaven a venir cap aquí.

El dia dos, aquí van fotre... tres o quatre d’aquells que s’havien amagat aquí que diuen: Trenqueu les cadenes!! Van fotre una missa aquí a la plaça!! Hi va venir el general aquell, en García Escámez, em sembla que era, que era el que manava el cos de l’exèrcit marroquí, que aquí van entrar els moros.
Perquè les tanquetes i la força Riba Cuarta de Navarra, aquestes només van arribar i van tornar a marxar cap a casa per l’altre cantó. Aquests no van passar per aquí, aquí ho van deixar tot a l’exèrcit marroquí, que era manat pel general aquest i home, i molts oficials i molts espanyols hi anaven aquí, als moros els portaven a ratlla.
Sí, aquí a la plaça van fer una missa i molta gent!! I llavors hi va haver... quan van arribar dos moros, van anar en allà a Can Gilla, (no se si diu Guilla o illa) que hi havia molta gent refugiada allà, i van començar a bramar i a veure si trencaven la porta i la masovera d’allà tenia una escopeta i en va matar a un de moro, allà va matar a un moro i l’altre va venir i quan va arribar aquí, llavors l’oficial li va fotre un tret al cap i també el va liquidar.
I allà a la gasolinera també van liquidar a un altre moro que no sé què havia... perquè als moros els portaven a ratlla, aquí el que es passava una mica...
Les gallines les fotien dins, feien unes fogaines i les gallines amb plomes i tot, tot plegat dins del foc, tu (riu), jo me’n recordo d’això, sí.

Amb l’entrada dels nacionals el clima era normal, sí. Perquè tots els que eren revolucionaris ja havien marxat i llavors, la gent que era d’esquerres es va quedar i nosaltres, el meu pare i tots ens vam quedar aquí, i llavors els d’esquerres és clar, hi va haver un moment que es van fer denúncies, algú que havia denunciat, gent que no tenia cap... i els van fotre a la presó, “vaia” a dos o tres, no? Dos anys a la presó, n’hi va haver que un any, gent que per ser d’esquerres, però no eren, gent que no s’havia...

Ara, els quatre o cinc o sis que anaven amb el cotxe fantasma i es van quedar aquí, al cap de tres dies ja estaven al camp de la bóta. Perquè aquí mateix, n’hi va haver un, que eren dos nois que portaven el cotxe, el Llopis i el Comere i anaven amb el cotxe fantasma, és clar, i van anar a buscar al bar (crec que diu bar) d’aquí a la plaça, al Planas, al seu pare, amb quatre canalles i deien: No us emporteu el papa!! El van treure amb pijama i el van anar a matar aquí baix, més avall de Can Terrers.
I collons!! aquests van veure en aquells que anaven amb el cotxe i collons!, encara no van entrar els altres (els nacionals), encara no els van veure i aquests ja els hi van dir: Vosaltres, si haguéssiu marxat i haguéssiu tornat al cap de quatre o cinc mesos no us hagués passat això, però collons!!, tu diràs, els van fotre... que aquests havien anat amb el cotxe fantasma, saps el que era tu? Perquè la gent quan veia el cotxe fantasma s’acollonia, eh! Anaven amb aquests Hispano Suïsses, en tenien dos allí, em sembla, i escolta tu.

Coi!! Hi va haver..., a aquell llibre també ho diu que a Sant Martí de Centelles, a Centelles, hi va haver un camió que anava ple de revolucionaris d’aquests, que varen anar a matar alguns per allà i van sortir uns allà al carrer i van matar a un d’aquests de la FAI. Van agafar 14 o 15 joves d’allà dalt, que hi va haver l’amiga d’en Companys que va voler arribar a temps i ja n’havien mort cinc: l’hereu, el noi de Can Presseguer, del Pou... tot això de Sant Martí, en tenien catorze o quinze!! Sort que va arribar aquesta i va dir: Però que foteu? Collons, animals, a matar aquesta canalla, nanos de 17 o 18 anys! Doncs també ho diu aquest llibre, jo ho he llegit, però ja ho sabia que havia passat això.

I aquí no, aquí, doncs mira, els fets de maig aquí, l’únic que va ser més... va ser l’1 de gener del 37 que hi va haver el cop més fort, que es van tirar els pagesos, tots, al carrer perquè ens volien col·lectivitzar a tots, ens volien prendre tot el que teníem i ens volien portar a la cooperativa que tenien allí, a Can Terrers i sort que va venir la guàrdia d’assalt, eh!!, sinó hi hagueren hagut bastants morts. Aquí ja en tenien quatre de pagesos agafats, a Can Pibernat i si hagués arribat la nit, ja potser els haguessin pelat, eh!! En Met Sidro, en Pona, aquests... i va venir el meu pare, va venir amb una forca de ferro, el meu germà amb un volant i llavors... i es va “lograr” parar el cop aquest.

I en aquí, en aquest, al Malacara, al Flor de Lis, que en aquest li deien en Malacara, aquest el varen cremar a Mathausen -sembla que digui això, jo ho vaig veure, aquest el varen cremar, amb ell i el seu fill, això que el seu fill era una bona persona, era un bon amic meu, un noi molt intel·ligent i en van cremar a varis, allà a Mathausen, que els varen deixar a França i els varen fotre cap allà. I en aquest, quan el van agafar, li van fotre dues pistoles i ell en portava una altra, portava tres pistoles.

“Bueno”, aquí els catalans hem de parlar de veritat: Qui eren aquests revolucionaris? Qui eren aquests CNT-FAI? López, Rodríguez, Martínez, Flor de Lis, Gregorio... de catalans, de cada vint que n’hi havia d’aquests n’hi havia un. I això jo, com a català ho he dit sempre... Tots eren de fora!! Que varen venir a treballar aquí. Ara tu imagina’t que hi hagués un cop d’estat aquí, qui seria del comitè revolucionari? Moros i negres o d’aquests que han vingut de “por ahi”. No et vull dir que no siguin iguals, però els que varen voler s’hi van posar, com que Barcelona era la capital sindicalista més forta que hi havia i el món obrer... i aquí, a la Garriga, va passar que el comitè revolucionari tots eren seguidors d’aquests i a Granollers doncs, tots eren igual pràcticament, n’hi havia alguns que eren d’aquí que es ficaven allà, amb ells. Hi havia en Sagrera, aquell que anava, que era un pobre noi, i mira, veus aquell també va anar, en faltava un a la cuneta i mira, es va salvar.

Hi va haver un “puesto” que quan hi va haver la Revolució d’aquí a la Garriga, per allà baix (Tarragona) en van matar trenta-dos, eh!!
Per allà va ser on hi havia la Batalla de l’Ebre i a Gandesa, allà es varen sublevar els pagesos perquè els hi volien prendre tot, col·lectivitzar... que al baix Teruel i allà a Gandesa, es va fer bastant això de col·lectivitzar.
Però aquí el primer que es diu, primer s’hauria de guanyar la guerra i llavors fer la col·lectivització i aquests no!, primer volien fer la revolució, guanyar la revolució i llavors guanyar la guerra i això era impossible, eh!! Si ho has llegit ja ho saps.
Sí, sí... tot aquell sector d’allà ja les van passar putes també per allà a Tarragona i a l’Ebre. Ara, van ser gent molt humana allà, eh!! Perquè molts nois d’aquests de la quinta dels quaranta, que tenien 17 o 18 anys, els varen recollir i se’n varen salvar molts, eh!! I encara els va venir un amic meu ara, que era de la Quinta del 41, que cada any els anava a veure, el varen amagar al celler, perquè collons!! allò era carn de canó, van fotre una mortaldat!. No els van ensenyar ni a respirar, com qui diu, tu! I venien els altres, tu diràs! Els moros i aquests.

Quan van arribar els nacionals, “bueno” l’església, uns la van tirar a terra, hi vam anar nosaltres a tirar-la a terra i després la van refer i hi vàrem anar nosaltres a fer-la nova. Sempre el poble és el que paga els plats trencats (riu). Va ser així, això!
Llavors aquí es va fer un Ajuntament que per mi va entrar un alcalde que no era legítim, a dit, va entrar un que es deia... ara no me’n recordo i llavors el van treure perquè era bastant animal, aquella. I llavors va entrar en Pona (en Bojet) i llavors va entrar en Bojet, llavors en Bojet va sortir i llavors potser... va entrar en Dachs, ja no ho sé, no me’n recordo exacte, eren molts. Llavors va entrar un que es deia... que era metge aquí, no me’n recordo com es deia, llavors va entrar en Reig i a en Reig em sembla que el va suplir en Jubany i a en Jubany ja va ser en Suriguera, em sembla.

- Vida cultural

No, no, vàrem anar seguint més o menys igual, Can Xic Corder, l’Alhambra, el Cor de l’Aymerich, el cor aquest d’aquí, dels altres, que encara existeixen i hi van haver centúries de Falange, que varen haver joventuts falangistes que... passaven pel carrer, tocaven la trompeta, els ensenyaven a desfilar, tot això.
Jo no me’n vaig voler fer mai, a mi em van fotre fora del col·legi per no voler-me’n fer... perquè eren, va venir el Serrano Sunyer i el Conde Ciano, a Barcelona, i de la Garriga portaven gent allà i a nosaltres ens manaven anar-hi i jo dic: no, no jo no vull venir!! I vàrem ser, potser, 10 o 12 o 15 que no vàrem voler-hi anar. I vaig arribar a casa i dic amb el meu pare que m’havien fotut fora de col·legi i diu: collons!! Ja has fotut un disbarat!! Dic: No, perquè m’havia de fer de Falange i no me n’he volgut fer. “Pues” mira, no sé perquè, eh!! Si em dius el perquè era una cosa que mira, era d’aquella manera, jo no vaig voler, que no volia anar-hi.

I a Barcelona només vaig anar a una manifestació, que va ser acollonant! Quan varen, els presoners de la “División Azul”, que varen tornar de Rússia cap aquí, a Barcelona, que vam anar a Barcelona, jo i un altre, un avi que hi havia allà a casa i vam anar a veure Colón, hi havia una gentada allà!! Osti tu, que fotia por, Barcelona, l'única que he vist, perquè amb en Franco no hi havia anat mai.

Em van fotre fora i llavors ja vaig anar a Llerona, sí, a escola, amb aquella bona dona. Nosaltres en català, el que no escrivíem en català, escrivíem sempre en castellà i fèiem els exàmens en castellà, però nosaltres allà, parlàvem sempre en català i jugàvem en català, a mi ningú, mai ningú em va obligar a no parlar el català, ara... no, l’Ajuntament no... La Guàrdia Civil sí que et feia parlar en castellà, sí. Si anaves a la Guàrdia Civil en castellà, perquè eren gent que ja eren d’allà.
Mira, jo vaig anar al d’això, d’aquí... La Guàrdia Civil em demana una cosa i jo vaig entrar i dice: “Oiga usted, sabe usted hablar... dice: salga fuera y pida permiso en castellano para entrar aquí!! L’única vegada que m’hi vaig trobar va ser aquí, a la Guàrdia Civil, que n’hi havia un, te’n recordes que es deia Teruel, que ara me’n recordo, em va fer sortir a fora i vaig tornar a entrar a dintre parlant en castellà i no va passar res per parlar en català, no.

- Activitats clandestines

Aquí no, no sé que hi hagués cap problema, ni cap moviment de cap classe.

El paper de l’església era que, jo encara me’n recordo, que acabada la guerra, nosaltres, a casa meva batíem i era un diumenge i van venir dos o tres d’aquí, al poble, que ens volien fer plegar de batre, eren pagesos i en aquella època, doncs és clar, s’hi anava bastant i la gent d’allà: heu de plegar, que diumenge heu d’anar a missa!! “Macagún”, el meu pare ja agafa la forca de ferro, l’altre agafa una altra forca i encara corren cap aquí a la Garriga i vàrem seguir batent i vàrem seguir fent el que havíem de fer.
Amb els pagesos ha costat molt ficar-s’hi, sempre. I llavors, ningú ens va dir res. Ara, si hagués sigut la Guàrdia Civil potser hagués sigut diferent, però la Guàrdia Civil quan va venir aquí ja es va començar a civilitzar bastant, eh!
Sí, jo vaig estar a Extremadura i en allà els tenien acollonits, a la gent. Però aquí... aquí es va civilitzar molt, la Guàrdia Civil, eh!! I va venir gent bastant... hi havia un tinent que es deia Roca, que era bona persona i no va deixar mai...

Nosaltres només volíem que s’acabés la guerra i que els que estaven a la guerra, els de casa, que tornessin, és això el que buscàvem. El meu germà gran estava a casa però es va haver de tornar a incorporar i encara hi va estar vint-i-cinc o trenta mesos més.

La mili jo la vaig fer a la Marina, l’any 44. A Cartagena, un mes, i llavors a Palma, a la comandància militar de Palma. Allà vaig aprendre d’anar pel món, allà! Allà va ser on en vaig aprendre més, que vaig veure que la gent que ho passava més malament era la que treballava.
Allò era un camp de contraban, es fotia de tot, els que estàvem allà. Osti tu, hi havia misèria allà a Palma, anava per aquells mercats o per Santa Catalina i... trèiem algun producte de l’economat de marina i osti!, aquella gent: ens portes una mica de farina, ens portes una mica de sucre o llet condensada, i estava allà com... més bé que enlloc tu, ja ho veus.

La postguerra va ser difícil, hi havia molta pobresa.
Sí, hi havia targes de racionament i tothom anava amb targeta de racionament i llavors, venint de la mili, vaig venir cap aquí, i després me’n vaig anar a França.
A França tenia uns coneguts, a Sant Esteve de Sant Mamet, al costat de Perpinyà i m’hi vaig estar un mes i mig. Això l’any 48, al maig del 48.
I llavors vaig estar allà i collons!! allò era pitjor que estar aquí, encara em fotien treballar més, llevar-te a les quatre del matí, anar al mercat a Perpinyà, arribaves, et fotien un tros de botifarra negra mig aspre i cap al camp a treballar i vaig dir: no pot pas ser això!, i vaig tornar a venir, vaig estar a punt d’anar a l’Argentina, tenia el peu a dalt del barco, gairebé.

Perquè el món, vosaltres sou joves i l’entenem nosaltres, el món està tant corcat!! Perquè Franco i en De Gaulle eren els militars que són amics i Franco i en De Gaulle poden dir el que vulguin, però ells dos van ser els que varen inventar els “maquis”, perquè quan passaven la frontera ja els esperaven perquè els pelessin, de veritat, i allà, un xicot d’allà m’ho va dir quan jo hi vaig anar.
Llavors tots els que es van quedar allà, que varen marxar, que van tirar endarrere perquè van veure que allò era, era anar-los a matar, llavors van fotre un barco de 700, al port de Sète. I del port de Sète van sortir 700 cap a l’Argentina i el Brasil, que d’aquí a la Garriga hi anava en Desplà, hi anava aquell... el Tombes, hi anava la “tripaire” i hi anaven varis de per aquí que estaven refugiats, que varen marxar cap allà. Jo també estava a punt d’anar-hi però llavors vaig tornar a venir cap aquí, coses de la vida, coses que no saps perquè, però sí, són coses que... és la meva ruta, eh!

Aquí a Espanya, per mi, es va acabar la gana quan va venir l’Eisenhower. Poden dir el que vulguin, que siguin uns o altres perquè els francesos ens van prendre la frontera perquè ens moríssim de gana, eh! Perquè era, collons! no hi ha dret amb això. El que passa és que s’ha explicat poc, eh!!
Jo, quan vaig passar la frontera, com que era jove, em van tenir tres hores retingut, eh! I es veu que devien anar informant-se a veure qui era, potser varen passar trenta o trenta-cinc i llavors vaig poder passar.
Hi va haver una anècdota, que vaig agafar el tren i vaig anar a Perpinyà, llavors agafo un taxi per anar a Sant Esteve i ens vam fotre amb el taxi contra un arbre (riu), d’aquells que hi ha a la carretera aquella, encara me’n recordo, però no ens vam fer res, no. I vet aquí tota la història!!

Ara, els militars sempre són militars, aquests sempre són militars, ja ho saps tu, siguin d’on siguin... i aquest, l’Eisenhower, que va venir aquí a Espanya, va veure que aquí, a Espanya, no eren africans; això no són el que ens diuen, collons!! Van rebre aquella rebuda que se li va fotre, que hi va anar a Madrid, ho vas veure tot allò? I el varen veure directe, collons! Aquell tío quan va arribar a Amèrica va dir: “Bueno”, escolta, nosaltres ens equivoquem aquí, eh!! Llavors van començar a enviar menjar i van començar a enviar quatre bases i a enviar-nos diners, que no teníem ni calers ni teníem res.

Llavors aquest país va començar i gràcies a aquell començament estem allà on estem i si a Catalunya els polítics fossin com el Jordi Pujol... Jo no sóc polític de ningú, però del Jordi Pujol que diguin el que vulguin però ha sigut l’home que ha estat vint-i-tres anys aquí. Anava a Madrid, sempre portava “algo”, aquí ens deixava fer i el qui digui “algo” en contra d’ell no ho entenc, perquè aquest tripartit que es va fer, collons!! han fotut el ridícul! Hi ha estat tres anys i s’han barallat tots, com sempre... i tant, i a Catalunya no ens volem barallar, no som gent de barallar-nos a Catalunya, som gent... que ens deixin treballar! Catalunya potser ha sigut una de les regions del món que potser ha treballat més. Treballant ha pujat sempre, perquè sempre hem perdut i sempre hem tornat a començar i mira, la guerra civil ens va deixar desmuntats, aquí no hi havia res, eh! I guaita on estem ara.

Quan es va morir en Franco, mira, vivíem bé, estàvem força bé ja, eren uns temps que teníem bastanta llibertat... Va venir el rei aquest, ens va semblar que podia ser un dels que podien posar... perquè aquí es va fer una transició que no l’han fet enlloc més del món.
Quan va entrar el rei aquest va dir: “Bueno”, aquí, a Espanya hi hem de cabre tots, tots!! Va ser quan van eliminar el partit comunista. –Aquí hi hem de cabre tots, però hem de fer la Constitució i en aquí, “lo” que ha de manar, ha de ser la Constitució, no han de ser els polítics– que si no hagués sigut això ens haguérem donat la mar de trets pel carrer, els militars tenien les armes i els altres que venien i, al fotre això, ens van frenar a tots, la Constitució.
Jo crec que aquesta Constitució encara ha de durar deu o quinze anys més, abans de canviar alguns articles, no tots. Perquè aquest estatut que han aprovat ara a Catalunya no sé pas si s’adapta massa a “lo” que ha de ser, perquè guaita! ara aquests de Madrid... a Madrid sempre ha estat igual, prometen una cosa i de tot allò que prometen sempre te’n donen la meitat o només una mica i sempre ha sigut igual, eh! I això, els catalans sempre pensem això, el noranta per cent.
I el Pujol anava a Madrid amb la cartera buida i sempre portava alguna cosa, eh!! I en Pujol, jo vaig cada dijous al mercat de Granollers, a esmorzar amb els pagesos i en Pujol ha vingut vàries vegades a esmorzar allà, amb nosaltres, que és un home que és igual que nosaltres. Escolta, un plat de cap i pota, un "carajillo" de ron Pujol i un gelat de vainilla, tu! I allà hi pots parlar igual que parlem aquí, eh!! Vull dir, que era un tio collonut, tu (riu). Igual que nosaltres i això a la gent li queda, això. I aquest s’assentava allà i què nois, com va això? Els pagesos us guanyeu la vida? I jo li deia: Em sembla que aneu equivocat, jo el tractava de vos. Per què? Em deia. Perquè els pagesos només es guanyen la vida els que tenen “terreno” i el venen, però del producte que produïm malament rai. Oh! Un tío molt collonut, tu!
Veus, aquest, en Mas ja no em va tan bé, saps per què? Perquè en Mas, ja veuràs ara el que et vull dir, això m’atacarà. Aquest era el gerent de Tipel, d’aquests del Prenafeta i aquest era el gerent i el Prenafeta ja ho vas veure que estava de secretari, llavors. El van fotre a la presó. Tots eren més o menys igual, perquè el pare d’aquests era collonut, però aquests... sí, aquest en Felip Puig, aquest... Sí que estic informat, sí, jo estic al mercat, sempre i allà...

- Eleccions del 77

Sí, hi va anar gent, però la gent que va anar a votar no tenia... la gent va anar a votar a en Suárez i ja estava tot molt ben muntat això, els militars el varen... perquè en Suárez era el president del Movimiento (en el primer govern de la monarquia), i es va anar lligant i es va anar lligant i es va anar fent i tots aquells que esperaven el mannà, que dèiem nosaltres, es van equivocar, ni uns ni els altres, tots vàrem haver de seguir... i llavors del Suárez, va venir aquell, en Felipe González i era un noi espavilat i ho va fotre bé, va saber estar allà on havia d’estar.
El que passa és que en Felipe González potser hi va estar massa perquè els mateixos seus li van fotre el llit, perquè el Director de la Guàrdia Civil i el governador del banc d’Espanya... això no ha passat a cap més país del món, eh!! Osti tu i la Creu Roja i el Mariano Rubio que era el governador del banc d’Espanya, aquest eh! Això no s’ha vist mai enlloc, em penso, i el Felipe, llavors, va perdre les eleccions contra l’Aznar aquest.
Però si tu t’hi fixes tots els polítics són d’allà mateix, l’Aznar d’allà, aquest, el Zapatero de León, el Felipe González de per allà baix, de català no n’hi ha mai cap que arribi a dalt, va arribar en Narcís Serra... catalans només som, ni polítics, ni banquers, només treballar i muntar empreses i muntar negocis i generar riquesa, perquè tots aquests, ja ho veus, en Roca Junyent... tots aquests podrien entrar i l’únic que ha quedat és en Maragall i el Maragall ens ha fotut quedar com un drap brut, ens ha fotut quedar malament, perquè recolza en Montilla, eh!! Si no recolzés en Montilla potser...

Tu ja ho sabies que en deien Natachas d’aquests avions? Doncs jo m’ho conec. Tots (els pilots) eren de per allà (castellans), a casa amb la guitarra, venien allà i una “juerga”!!
Jo t’explicaré una anècdota del camp d’aviació aquest. Hi havia una colla de gent de Madrid, Bermejo..., i tots aquells que venien a casa, potser n’hi havia uns setanta, vuitanta o noranta i quan es va trencar el front de l’Ebre els van fotre a tots al front i en varen matar, de cada deu en va quedar un.
Quan hi va haver l’ofensiva de l’Ebre se'ls van emportar i en varen matar la meitat. Mira, que a casa la meva mare va tenir un disgust, eh! Que eren un nois que venien sempre a casa!
N’hi havia hagut algun... aquests refugiats que venien, a vegades, van venir per robar-nos tot el que teníem i varen sortir ells i es van jugar la vida amb aquests, eh! Eren de Jaén i de Linares i de tota aquella zona de per allà, collons!! i els van agafar i llavors vam saber que, collons!! de cada deu en van matar un. No havien anat mai a tirar trets i els van fotre allà com...

Llavors hi va haver una altra anècdota que aquesta no l’escriguis ni la filmis, apaga-la. Bueno, no. Aquí hi havia una columna que en deien la columna Mala Festa i varen fotre potser sis mesos d’instrucció amb fusells de fusta, aquí al camp d’aviació, eren soldats de l’exèrcit i els venien a entrenar aquí.
El resultat, que vivien “lo” millor que hi havia, el millor menjar i tot, perquè ells havien d’anar al front, a guanyar. Arriben al vespre al front i l’endemà es van passar tots a l’altre "bando", això encara no ho he sentit a dir a ningú (riu). Això l’any 37 o 38, sí. Aquests, no me’n recordo del nom exacte però aquests anaven amb el punyal a la boca, amb... “Macagun d’ena”, es van passar tots a l’altra banda (riu).

Em sembla que eren tres mosques (aquells avions que es van quedar al final abandonats), potser hi havia un xato i tres mosques.
Llavors, aquí al camp d’aviació, tens de tenir una anècdota que si que l’has d’escriure. Hi havia un trimotor que també aterrava aquí i amb un d’ells, exactament sé que hi anava en Negrín i l’Azaña i no sé quants polítics més que anaven amb barret i el traje i l’abric aquell negre que portaven aquests republicans, van sortir...
Ja devia ser cap a acabar la guerra, això, suposo, no me’n recordo. Es van reunir tots els que eren seguidors del govern d’aquí, pugen a l’avió i marxen des d’aquí. Varen venir amb cotxes negres fins aquí, varen agafar l’avió i no sé cap a on varen anar.
Sí, els varen recollir aquí, i aquí ja els esperava un trimotor d’aquells grossos, d’aquells d’abans. Si vols fins i tot allà mateix on va parar l’avió, encara et puc dir: l’avió estava aquí, ells van arribar per aquí i varen pujar a l’avió. Era un trimotor d’aquells, sí, d’abans. Això abans del bombardeig.

El primer bombardeig que vam tenir em sembla que... encara no havia caigut Barcelona, eh! Aquí, al camp d’aviació venia la pava i passaven i al cap d’una estona venien els altres, un dia en van venir cinc i van fer una rajada de bombes!! Perquè jo anava amb el tronc penjat aquí, amb el cordill lligat i ens amagàvem al rec, sempre, i veiem baixar les bombes.
I llavors, un dia, ve la pava i van tenir un combat aquí amb els mosques i els xatos aquells i amb una pava la van anar apretant, apretant... i em pensava que la fotarien a terra, però no, va anar marxant, marxant i va quedar més endarrere que els altres i no va caure.

Perquè llavors hi va haver un combat amb els Fiats aquells, els..., aquí sobre i dels mosques en varen fer caure dos, cap aquí al cantó de Cànoves. Llavors amb els Messerschmitt, van baixar cinc Messerschmitt arran de camp amb les metralladores obertes, arran de terra, “macagun”, van fotre una polseguera avall, aquests Messerschmitt anaven... això a la que ja s’acabava la guerra.

Perquè jo el que no entenc... si hagués hagut un "mando" aquí, que va venir el gros de la força republicana, potser hi va haver més de cent avions aquí, entre xatos, mosques i de tot, sí. Doncs llavors, aquests escolta, no hi havia una metralladora antiaèria, osti, això!! Jo si hagués estat a un lloc militar haguera afusellat als que manaven, eh!! Tot s’anava apagant, la guerra s’apagava.
Perquè jo no ho vaig entendre, perquè van venir un dia nou avions dels joves aquells, tres pel mig del camp, tres per allà i tres per aquí i quan arribaven, els avions de combat aterraven i en varen fallar dos o tres en alçar-se les bombes, un desastre!! Tot s’anava desmontant.

Hi ha dues èpoques diferenciades (respecte els avions), una època que estan els natachas i després una època que estan els mosques. Bueno els natachas hi van estar un any i mig, que només hi havia aquests i venien a aterrar els avions.
El camp del Fernández es fa l’any 31, el d’aviació era el que era de la guerra. Jo, al camp d’en Fernández, jo era petit, llavors hi anàvem. Però el camp d’en Fernández no va tenir res a veure amb la zona de la guerra, perquè tot això que us explico no va ser allà on hi ha “lo” del Fernández, va ser d’allà en avall.
El d'en Fernández va ser on hi havia els pilots. Els pilots que hi havia allà estaven de mecànics, fotien festes, fotien ball, hi anaven moltes noies a ballar, que plegaven... el ball el feien a dins de la torre del Fernández, sí. Fotien moltes festes allà i moltes “juergas” i allà no hi va haver mai, allò era zona de guerra però no hi va haver mai activitat de guerra allà.

No s'enlairaven (els avions) des del camp d'en Fernández, s'enlairaven de molt més avall, s’enlairaven des del dret de casa meva, sortien tots en rengle i s'enlairaven cap avall i un es va estavellar, me’n recordo, un natacha, que jo estava mirant com sortien i tot amb un plegat, pum!! i va caure allà en un camp que era regat i els dos pilots es van matar. Això era el 38, sí. Jo aquests els vaig veure caure, aquest avió. Va caure i llavors van venir tot de cotxes i van treure els pilots morts.
Els avions pujaven tots, i llavors giraven per anar-se a posar tots en formació. Aquest no sé com va ser que va caure en un camp regat, potser estava a 30 metres o 40 o 50. Giraven i va caure, el vam veure en un camp regat i les bombes el van explotar. I llavors, aquests dos nois, quan els van enterrar, que jo no he pogut saber mai... Tu que ets historiador, a veure, la fossa d’aquí al cementiri de la Garriga on és?, a davant del cementiri...
Aquests altres dos ui!! Van passar amb els avions a tirar-hi flors, passaven els avions i tiraven flors, a l’endemà.
El que passa és que aquí arribaven els trens de ferits, aquí al Balneari. Aquests trens de Marata, n’arribaven molts, que allà no hi havia penicil·lina i a tots els portaven en el cementiri d’aquí i aquesta fossa no he sentit a parlar mai a on, exactament, va ser aquesta fossa.

No, amb la guerra el camp d’en Fernández no va funcionar mai. Abans de la guerra, doncs “bueno”, podia tenir dues avionetes... Dos dies abans d’esclatar la guerra hi va fotre el camp aquest, el Fernández, ja ho devia saber. Llavors va quedar incautat allò...
Allà no hi varen anar cap escamot, va ser a la casa de Rosanes. Allà ja no hi havia ningú i llavors allà, me’n recordo exactament, sé que va estar ocupada però em sembla que no va ser ocupada per cap republicà revolucionari, em sembla que va ser ocupada per un partit d’esquerra republicana o gent d’aquesta que ho varen mantenir com a centre de no sé què, no ho sé exacte, això.

I llavors es va anar fent i quan es va fer el camp d’aviació, pagaven deu pessetes cada dia per anar-hi a treballar tota la gent.
La finca d’en Fernández no, no va ser una piscina municipal, era una piscina privada però hi anava tothom.
El requisen com a camp d’aviació cap a l’agost del 37. “Bueno”, allà hi havia, em sembla, no sé si quinze o setze, només hi havia els mecànics, o no sé quins hi havia, sé que hi havia un grup del camp d’aviació... uns estaven a Ca n’Illa de Dalt, uns a Ca n’Illa de Baix i els altres a aquest camp d’aviació i els pilots em sembla que estaven a Ca n’Illa d’aquí, els mecànics em sembla que estaven a Ca n’Illa d’allà i llavors, els ajudants de mecànics, tots estaven a Can Fernández.
I llavors d’allà, és clar, feien tots la seva feina i llavors allò va ser zona de guerra. Hi havia, estava envoltat de sentinelles, perquè allà al bosc tenien por que no hi hagués algun atemptat, perquè els avions estaven a dins el bosc, tots a dins el bosc, vora de Mas Cavall i a tot el camp, tots els avions estaven ficats allà.

Van arribar aquí, els Natacha, a mitjans de l’any 38, potser abans, eh!! Potser a primers del 38 o per allà perquè me’n recordo que va ploure molt i les cues de gasolina van quedar embarrancades, allà a Montant??, que hi havia avellaners i tot això. Sí, sí, allò va ser a principis del 38, llavors van venir aquests.
Aquest van venir amb el primer... em sembla que llavors en van venir dotze o tretze, no sé si varen ser dotze, primer en van venir nou i llavors d’aquests, que els fotien allà de rengle i sortien, i jo, que era una llàstima, dèiem, dels que sortien a veure quants tornaven. Hi havia dies que tornaven tots...

Un dia hi va haver una batalla aquí, a la Garriga, els pilots voltaven per aquí i les bombes les feien descarregar sobre les línies dels ferits que hi havia aquí, en el Blancafort, això no ho has trobat això? Això, també existeix. Varen anar al front a bombardejar i en comptes de fotre les bombes en els altres les varen fotre a les línies nostres i llavors aquests d’aquí, del Blancafort els volien matar perquè eren... “Bueno”, eren pilots que no estaven experimentats. Aquests eren nanos que sortien de l’acadèmia i venien, fins i tot jo hi havia parlat amb ells i deia, “bueno” sí, aquella il·lusió i aquelles ganes però, quan estaven a l’avió...

Sí, eren tots molt trempats. Mira, a casa meva teníem aquests, que venien a vegades a passar l’estona allà, aquests andalusos cantant flamenc i amb la guitarra i fotien unes “juergas” de collons, tu! i disfrutant i passant-s’ho bé perquè allà, és clar, allà berenaven, allà els hi donàvem de tot i ens tenien com... a la meva mare li deien “la Vecina”, me’n recordo que ja tenia un nom de tots aquests, ja veus tu! Si algun d’aquests és viu encara se’n recorda. Allà a Cal Ruc, era de collons!

El refugi de Rosanes està més avall, és un refugi petit. N’hi ha un de gran, el de Can Sorgues, jo hi he estat. Aquell va ser el refugi que hi tenia l’exèrcit que estava en allà, i el de Rosanes i el de can més avall, a l’altre cantó del bosc d’allà a Can Sorgues, un altre més avall era pels soldats que estaven de servei i venien a bombardejar, “pues” s’havien d’amagar allà. Allà que hi havia la caserna, a Can Sorgues, allà hi havia activitat, allò queda, potser, a mig quilòmetre de casa meva. Jo, en aquests refugis, si vols, en un altre moment, encara s’hi pot entrar en aquest que et dic jo.
En aquest refugi, al de Can Sorgues també se'n varen fer molts de xampinyons. Els abastaixaments que venien tots estaven allà, a Can Sorgues, a recollir gra per si s’havien d’amagar en allà. “Bueno”, ja ho veus.

Per sobre de l’estació, una casa gran... ah!! Deu ser el Padró, no sé si hi havia soldats en allà, això no ho sé, perquè aquí dalt no hi veníem, llavors les distàncies es feien més llargues, podia ser que hi fossin, sí.
Un taller d’aviació o una fàbrica a dins la població? No ho crec, no em sona pas de res. A Can Santa Digna potser sí que allà hi havia garatges, ja podia ser que els tanquessin als camions allà.
L’Hotel Doré tampoc no el tinc massa a la memòria, sí, no va ser massa actiu... aquí el que va ser actiu amb la guerra va ser el Balneari Blancafort.

Aquest, de polvorí, no n’hi havia cap!! A Can Bosch és allà on hi havien les bombes però en una quadra com si fos... allà hi havien bombes i hi havia caixes amb tota classe de material perquè aquells, aquells avions que carregaven les bombes aquestes, em sembla que llavors allà els hi posaven les “espuelas” i les bombes de 100, 75, 50 i 25 quilos, quatre a cada ala, eh!! Allò jo ho havia vist.
Aquest és el lloc on hi havia les bombes i el polvorí, tot, estava escampat per tot el bosc, amb això que en deien els pagesos, sitges, allà on feien el carbonet, aquells sots que feien el carbonet, a tot el bosc de Can Fernández i tot el bosc avall, a tot arreu n’hi havia, tot era bosc, allò.
Això que us han dit, res. Allò encara era tot bosc i allò que hi havia aquella línia, allà no hi havia res de tot això.
Llavors, allà a l’hangar de Can Fernández, em penso que ni va servir per la guerra aquella, no hi vaig veure mai ningú, allà. Sí, hi guardaven... però em sembla que això va quedar col·lectivitzat per un grup polític.

El camp d’aviació era des d’aquest camí de Rosanes per anar a Can Fernández, era tot d’aquí cap avall, començava aquí.
Tot cap avall ho van explanar fins arribar a Cal Toni de Llerona. Això no ho feien servir (hangar d’en Fernández), jo no hi vaig veure cap avió ni a aterrar al temps de la guerra, tu.
Llavors, els avions estaven tots, per exemple... tots amagats, tot avall, que el camp arriba fins aquí, fins a Cal Toni. I aquests avions quan havien de sortir al matí, provaven les metralladores i ja dèiem: mira! Ja surten! Allò que ho veiem. I llavors, aquests venien cap aquí i es fotien tots aquí i anaven enlairant-se d’un en un cap avall. Perquè als avions els engegaven amb un camió que portava un aparell d’aquells per les hèlices de davant, sí. I llavors doncs, arribaven els pilots amb l’autocar i quan l’avió estava a punt pujaven els pilots, l’observador i el pilot, aquests eren els que pujaven.
Trimotors d’aquests també n’hi havia... havia vist varis avions, un bimotor, havia vist vàries coses d’aquests tipus, altres avions que havien aterrat aquí... però no gaires, eh!! era una zona de guerra bastant vigilada.

Les feines d’explanació devien començar a primers del 37 o a mitjans del 37, devia ser, que a la gent els hi donaven 10 peles cada dia i venien d’aquí a la Garriga i molta gent, eh!! Hi va treballar molta gent aquí, hi ha nois aquí que encara se’n recorden que hi havien vingut a treballar. A vegades, encara a vegades, en parlem.

Aquí, si vols fer un llibre ben fet, aquest en Benzekry ja n’ha fet algun de llibre, aquest, que està bastant bé dins del que va ser la guerra civil, el temps de la guerra. Aquest ja en parla de bastantes coses, bastant la veritat.

Els natachas van casi desaparèixer el dia de Nadal de 1938 que van anar a fer un servei... van tornar només tres. En varen marxar nou i varen tornar, els estàvem esperant, i en va tornar un tot ratllat per tot arreu i un altre que també va sortir amb l’observador ferit o mort, no me’n recordo si va sortir ferit o mort, aquest, i el pilot. En varen aterrar tres i els altres, uns varen aterrar a Reus, els altres no sé on va anar a parar.

“Bueno”, amb els Messerschmitt, amb aquests no podien fer res. Només eren aprenents, home. Van estar allà i llavors després d’aquests, em penso que va quedar la cosa bastant malament. Llavors va ser quan tot l’aeroport de Reus va venir aquí, que es va matar un d’aquí a la Garriga, que era en Comère, que portava un mosca. No es va matar aquí, és va matar venint de Reus cap aquí. Aquest es va matar perquè el mosca que tenia es veu que es va espatllar. D’aquests mosques en vaig veure dos o tres d’estavellats aquí al camp també.
Ordre d’anar-se’n d’aquí?... el dia 26, em penso.
Un es va estavellar també. Sí, va agafar allò, com que no era paviment, era grava i va quedar de potes enlaire. Van marxar, no en va quedar cap allà de natacha.
Abandonats aquí, dos o tres mosques. Em sembla que també hi havia un xato, no me’n recordo. De natacha em sembla que no en va quedar cap. Dos o tres, els van deixar, aquests ja van quedar aquí, aquests ja no varen marxar, aquests ja se’ls van emportar els que varen entrar.
Érem quatre, o cinc, o sis. N’hi havia un que estava a dalt i nosaltres allà anar donant la volta a l’hèlice aquella i collons!! i es va engegar. Després aquell volia saltar i va anar a parar allà, al marge aquell, perquè no sabíem de que anava, tu. Va córrer per terra (riu). Aquests tres se’ls van quedar els altres, els van carregar i se’ls devien emportar.

Només vaig veure aquests que van caure allà i aquí no n’ha caigut cap més, no. El lloc exacte, i tant que el sé!!, hi passem pel camí, pel costat. Al camí que baixa ara per allà on hi ha el camp de golf, hi has anat al camp de golf? Doncs quan acaba el camp de golf que vas cap avall, gires a l’esquerra i quan trobes la segona casa és un camp d’aquella casa, d’allà al costat, si vols hi anem.
Sí, l’han llaurat i està sembrat ara i està tot... Ah! Em sembla que va quedar ensorrat allà i no va quedar pas desfet l’avió, eh!! Va quedar ensorrat i aquests pilots es varen matar perquè és veu que les armes aquestes porten uns aparells a dins i els va degollar i a l’altre també. Em sembla que varen morir per perforacions al coll, em sembla.
Si veus aquest pilot (un que coneixem), ja veuràs diga-li, que et dirà que sí.
Aquell dia havia de sortir ell i el que va morir, el que anava a darrere era el fotògraf, que era un home veterà que es coneixien i el pilot era un nano que acabava d’arribar i li va dir: hoy ya salgo yo!! No que ya salgo yo. I va morir. Era l’avió 13 a demés.
Jo estava allà darrere i estava mirant tots com sortien i llavors bum!! Cap a baix, ja havia donat la volta, eh!! Ja venia per anar-se a ajuntar amb els altres, ja venia i és clar, allà es va quedar, tu. I me’n recordo que varen dir que els dos pilots pel cop potser no s’haguessin mort sinó hagués sigut per les "herramientas" que portaven a dintre.

Home, els pilots eren aprenents!! Ells ja ho sabien que no podien lluitar amb els altres que venien i eren nois que tenien una fe a dins... aquesta il·lusió era el que els hi fotia volar i semblava que volar era anar a Festa Major i això no era. Era com els mateixos que anaven... el meu germà que tenia 18 anys quan va anar al front, collons!! anava cantant com si anés a Festa Major. Si estaven contents, tu! i els van matar a gairebé tots. “Bueno” nois, ja ho veieu, ha anat així, això.

Can Fernández amb la guerra va estar immòbil, només va ser ocupat... A Rosanes no el van fer servir mai per res, sempre va ser un camp de pagès, sempre hi havia vint-i-cinc o trenta vaques. Hi havia els masovers, llavors. L’amo no era l’amo llavors, l’amo era en Genís, el pare d’aquest, del Josep. El seu pare, que és aquell que volien matar perquè, no sé perquè... perquè a Rosanes mira, potser és l'única casa que jo conec que donaven menjar a tothom, en el temps de la guerra. Tothom que passava per allà, collons!! tothom menjava, una cosa o altre. Sempre aquella pobre dona, mira que era bona dona!!
El Josep el conec, el Girbau, aquest que volta per aquí de vegades, va ser conseller d’aquí. Aquest, allà, venien els capellans, venia el veterinari, hi anava la Guàrdia Civil, hi anava el pobre que passava, hi anava tot el poble, tothom, l’hospital... L’única cosa, per mi, que ha sigut de la Garriga... mira, hi ha un cas, aquí a la Garriga, no ho filmis pas això ara, para-ho, para-ho, perquè et vull dir una cosa.

- Bombardeig de Granollers

Sí, les vaig veure baixar les bombes. Jo anava a la vinya amb el meu pare, era el dia trenta o trenta-u. No, no, una altra vegada van venir a bombardejar les Franqueses, això és una altra cosa.
A Granollers va ser el 31 de maig del 38. Venien cinc avions, collons!! i nosaltres anàvem a la vinya amb el pare i dic: mira, guaita! tiren papers aquests avions! I allò eren les bombes. Llavors estàvem a la vinya esporgant ceps, allò de pagès i va passar una dona: hi ha una mortaldat allà a Granollers!!, aquests avions han fotut una ma de bombes!!
“Bueno”, i vam quedar allà i quan vaig arribar a casa vaig agafar la bicicleta i vaig anar a Granollers i encara treien morts d’allà davant de l’Europa i tot això, ja ho veus.

Varen matar al general de Galle, sí aquest va ser del procés de Jaca i aquest estava jubilat i estava retirat i el van agafar aquests del Comitè i el van anar a matar al mig d’un carrer que tothom ho va veure i això va ser un desastre. I allà el van ferir i ell es va aixecar i va dir: per matar a un general sol i tenen que tirar al vol!! I llavors es va aixecar un i li van fotre un tret molt fort. Això va ser una anècdota que tots el que hi eren allà, ho expliquen.
A Granollers hi havia un Comitè molt sanguinari, osti! L’Espinal aquest... buff!! Aquest, l’Espinal era i... el Xato i el Fabre, eren gent, osti!! Aquests en van fotre la meitat a... ja m’entens. L’Espinal es va morir, al mercat me'n vaig assabentar l’altre dia, vaig sentir que ho deien allà, jo hi vaig allà a Granollers i el Fabre i en Xato i aquests els van travessar al camp de la bóta, em sembla. Aquests varen matar a en Carols de Cànoves.

“Bueno”, a Llerona venien a bombardejar el camp d’aviació, la Garriga no va tenir res a veure amb el camp d’aviació d’allà. Allà a Llerona, al camp d’aviació, van venir tres vegades, em sembla. Primer cinc avions, llavors un altre cop vuit o nou i un altre també cinc o sis. Sí, aquests devien ser a finals de la guerra ja, ja devia ser al temps de desembre o per allà, em fa l’efecte, no me’n recordo exactament, sí.
I a les Franqueses també van bombardejar l’estació de les Franqueses, van bombardejar aquí al pont de Can Palau, això eren bombarders que passaven i fotien bombes allà.
La Garriga va ser l’últim, el d’aquí de la Garriga, va ser l'últim. Aquests d’aquí del Pla de Llerona, aquests van ser els penúltims, sí... Perquè llavors a Granolllers va ser un dels de més aviat.

Però jo el que no entenc mai, allà al Carmel i allà a dalt, a Badalona, hi havia no sé quantes bateries antiaèries, que tots eren enxufats per no anar al front. No en van fer baixar mai cap d’avió aquí i mira que de "tiros" ens en van fotre!! Tants com vulguis.
Jo em penso que no em vam poder "derribar" mai cap perquè fotien els reflectors aquells i des d’aquí es veia que n’hi fotien de trets!

- Els últims dies de la guerra

Els mosques almenys hi devien estar quinze dies o tres setmanes aquí. Van anar aterrant, aterrant, aterrant i dèiem collons!! però aquests com que no hi cabien allà al golf es varen quedar aquí. Sí, ostia, hi havia una lluita!!
Però aquí tampoc no sé perquè, això, varen venir a bombardejar i un mosca d’aquells estava allà davant de casa i va deixar l’avió amb el motor engegat i es va anar a amagar allà en un rec també. “Bueno”, era una cosa de poca... no hi havia disciplina, ni hi havia res.
Avions, molts!! Potser setanta o vuitanta entre mosques i xatos, jo no ho sé exacte, n’hi havia molts, eh!! Sí, algun també al camp d’allà al capdavall de Montmeló, però no, als altres camps no n’hi havia gaires d’avions, tots estaven aquí, gairebé.
Aquí hi havia el "mando", no sé si estava per aquí a Ca n’Illa o per aquí devia estar, una casa d’aquestes d’aquí. Quan van arribar aquests polítics van venir tots amb cotxes negres i amb unes escoltes acollonants i van arribar i van baixar amb el barret i... collons!! encara sembla que els vegi, com una fotografia, tu! Al President de la República i a aquests.
I llavors aquí estava el d’això... com es deia? el ministre de... aquell tenia una mala llet també, un que era de Zamora, que també va estar per aquí. Llavors aquí també va estar-hi el Líster, sí, i també va estar-hi el president aquell de Iugoslàvia, el Tito, també va passar per aquí.
I aquí hi havia Álvarez Albornoz, era un tio que tenia una mala llet, osti, tu!! Amb un barret!, era baixet... i tot eren gent d’aquesta que van estar aquí. Perquè anaven, tots anaven amb les maletes, ben preparats. Jo, quan vaig anar a França, “cagun” Déu!! L’exèrcit popular es morien de gana allà i tots els polítics en hotels i residències i tot allò va ser un desastre!! “Bueno”, la massa sempre és la que paga, tant és que manin els blancs com que manin els negres.

Jo, el que no entenc massa és coi! Nosaltres, els que estem, que hem treballat, els que hem pujat aquest país i els que l’hem posat a l’hora, tots collons!!, aquestes diferències polítiques que hi ha ara. Nosaltres som catalans i som d’aquí, què volem? Doncs un tipus, per exemple, com és el Pujol i com era el Narcís Serra i com eren aquesta gent que eren gent que collons!!, que treballaven per Catalunya i ens varen ajudar a créixer, eh!! Com mira, el Solé Tura era un noi que no era pas de dretes, per mi era un bon element el Solé Tura, era un noi intel·ligent, eh!! I en d’allò, aquell que varen matar els de l’ETA, collons!! Hi havia gent molt maca aquí i en Roca Junyent, hi havia una gent aquí... i ara no ens podem pas fotre, altra vegada, no sé... amb Manuelas de Madres i tota aquesta colla.
Jo després de tot, mantenir aquests vint-i-tres anys del Pujol, que “cuidado”... que és un home, collons!! que es va saber adaptar a la forma de ser nostra, més bé o més malament però es va adaptar a la forma que som els catalans. Ens va deixar guanyar la vida, ens va deixar treballar, va muntar empreses, va muntar... i també es varen fer obres, també es varen fer moltes coses, eh!!
I després anava a Madrid i es podia discutir tant quan hi havia en Felipe González com quan hi havia qui fos, ell... quan hi havia l’Aznar, ell sempre venia amb la maleta plena, amb calers!!
“Bueno”, jo tinc 83 anys, és una forma de pensar sense ser revolucionari, també és ser gent que estimem molt Catalunya i volem que Catalunya sigui el que nosaltres volem, eh!! No volem potser una nació potent, no ens va massa bé, però que tinguem Europa amb un tipus de forma de ser com som nosaltres. Si pertanyem a Espanya no podem pas abandonar-ho, m’entens?

Els mosques s’enlairaven d’un en un i marxaven en grups. Sempre d’un en un perquè només hi havia una pista que era bona i llavors s’agrupaven i marxaven, deu o dotze o quinze o vint. Aquell combat que hi va haver amb els Fiats... aquí no va caure cap avió, va caure cap a Cànoves. Aquí va ser que hi va haver els mosques, els xatos i els italians aquells amb els messerschmitt, aquells volaven com volien!
Ja et dic, quan t’has fotut al costat d’una pala d’aquelles que també escopia fort la mala..., collons aquí!! Perquè per aquí baix a Llerona va atravessar, una a cada costat amb les màquines a tota pastilla i no el van fotre a terra, no, eh!!
Això que es va quedar allà, endarrere, endarrere, endarrere, però era cap a Caldes, que jo la veia que marxava a darrere dels altres... sí, això va ser quan van bombardejar el camp de Llerona i era quan estaven aquí els mosques i els xatos, sí, sí.

Oh!! Hi va haver un parell de combats que hi va haver per aquí, els disfrutàvem la canalla llavors, osti, tu! Amb aquell soroll i aquella tecnologia, que fotien tu, eren acollonants, tu.
L’única cosa d’aquella canalla que estaven allà (els pilots) que eren tan addictes a “lo” que feien i és clar... no hi tenien res a fer.
Aquests venien de l’escola d’aviació que estava a Linares o per allà baix i d’allà els portaven aquí i és clar, és com aquells que van enviar al front, aquella canalla, sense haver disparat mai un “tiro”. Aquests els van fotre en un avió i sí, ja varen practicar ja, ja els hi varen dir... però sempre s’ha de tenir moltes hores de vol per anar amb un avió, eh!!

No, aquí no vaig veure aterrar cap avió dels nacionals. Només del dia que me’n recordo va ser dels messerschmitt aquests que van passar arran de terra i van fotre una escombrada amb les màquines engegades, tu. Això era el dia que hi va haver el combat aquell... sí, això devia ser cap a primers de gener, varen donar molt per allà... abans de que arribessin. Hi van fotre una neteja allà de... i “bueno”, és clar, aquí ningú els hi fotia... ningú els podia plantar cara.
I me’n recordo que n’hi havia un que es dedicava, aquell ros... i estava allà al capdamunt i els hi anava fotent "tiros", pensava, collons! aquest. Encara sembla que el vegi.

El camp havia estat ple de mosques i xatos, però ja havien marxat també. Els que hi havia ja havien marxat, doncs, perquè aquí només en van quedar dos o tres que no els van poder engegar, no varen volar.

Quan van passar els messerschmitt a ametrallar els avions republicans, no, no, havien sortit casi tots i llavors alhora d’aterrar, quan van venir per aterrar es van trobar amb tot de bombes i alguns es van estavellar i van tenir molts problemes i llavors, quan els nacionals arribaren allà al capdavall del camp, les tanquetes aquelles, n’hi havia un que s’anava dedicant, anar-los-hi fotent trets des d’aquí al capdamunt perquè allà a Can Ribalt van treure bandera blanca. Allà, quan van entrar a les Franqueses van treure bandera blanca, allà.

El front estava... Rosanes, sí. El front estava al cantó d’aquí de la riera i aquí està la Garriga (un a cada cantó de la riera) i en aquí és quan l’artilleria estava aquí a baix que va bombardejar tot això, l’artilleria, tota la nit, varen caure projectils aquí.
Els republicans estaven en aquest cantó de la riera i els altres estaven aquí, a Rosanes. A Rosanes ja hi havia els altres, aquí ja hi havia una metralladora dels altres. El dia que varen bombardejar la Garriga, ja estaven aquí, aquests sí. Ja hi eren els nacionals, aquí.

Perquè aquí va passar el que et dic. Aquí els nacionals quan varen entrar aquí baix al camp d’aviació es varen quedar parats en aquí a la gasolinera de Llerona, entens? I nosaltres vàrem quedar aquí en terra de ningú i els internacionals estaven a l’altre cantó de la riera i una ambulància es va equivocar i amb dos motoristes es van passar aquí, a la Garriga.
Els dos motoristes van poder marxar. Els hi van fotre molts trets però no els van tocar i l’ambulància va arribar aquí i els van parar i llavors, en aquell moment el paren i diu: ¡És que som espanyols! i ja li van fotre un tret amb un i el van matar allà i als altres dos els van fer passar pel mig del poble amb les baionetes i els van matar aquí al capdamunt, això era el dia vint-i-vuit, em sembla i el dia vint-i-nou ja van venir els avions, va ser com una revenja, per mi, això!! Per mi no podia ser de cap més manera, eh!! I varen fotre les bombes i varen matar a catorze o quinze persones d’aquí, del poble que no hi tenien res a veure ni sabien de què anava, és el que passa.

(Fa un dibuix de com va anar l’entrada dels nacionals). Aquí, això és la riera que baixa avall, que ve per aquí, eh!! Això és la riera que baixa cap a Llerona. Llavors aquí, és d’allà on baixa que ve de dalt. Llavors els nacionals entren i ocupen Rosanes que és per aquí, eh!! I tot aquest cantó d’aquí fins aquí al capdavall del camp que hi havia, que havien entrat les tanquetes italianes, eh!! això va ser zona de ningú i aquells nois que varen venir, els dos motoristes i demés es varen passar perquè es van equivocar perquè es varen ficar a dintre de la Garriga. Varen venir per la riera, per aquest cantó i ells pujaven per la carretera, per aquí, aquesta carretera que hi ha aquí, és a Can Terrers. I aquí, doncs això, llavors aquests els varen liquidar aquí, eh!! Llavors aquí tota la nit va tirar l’artilleria, en aquest sector d’aquí a Rosanes i tot aquí.
I llavors, quan l’endemà va passar això d’aquests, van passar i van dir: ja podeu marxar tots d’aquí que ara vindran i hi haurà una batalla forta aquí i van venir set o vuit-cents cavalls amb moros i gent, en fi... el comandant, que no recordo el nom. I aquests es varen estacionar aquí i va passar un escamot que va venir d’aquí, de l’Ametlla, de dret al castell de Rosanes i aquell hi va fotre una metralladora aquí dalt i, aquí a Can Pla també hi van fotre sacs i metralladores i varen dominar tot això, per aquí... que tot eren moros i gent d’aquesta i llavors el dia 1 varen arrancar i varen ocupar la Garriga i de la Garriga ja van marxar cap a Samalús perquè, la volta de dalt i la volta de baix, aquests van marxar corrents perquè ja veien que els tancaven, m’entens? Això és el que es deia!!

Els que ho hem viscut això, jo perquè tinc molta memòria i me’n recordo com si fos ara, tu. Memòria i criteri, criteri català, eh!! (riu). Nosaltres som de la terra, nosaltres no estem per guerres ni estem per col·lectivitzacions, que ens deixin treballar lliures i que ens deixin fer el que volem fer, eh!! i portar un duro a la butxaca (riu).