Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Isidre Marata Torras (2006)

Cognoms
Marata Torras
Nom
Isidre
Data de naixement
10/11/1933
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- L’educació escolar després de la guerra a l’escola Sant Lluís.
- Les targes de racionament per accedir als aliments.
- El control del règim franquista sobre la població: els salconduïts.
- La ma dura de la Guàrdia Civil.

Va néixer a la Garriga el 10 de novembre de 1933. Tant els seus pares com els seus avis també són nascuts a la Garriga.
Els seus avis regentaven la Fonda de Can Santa Digna i els seus pares van continuar amb el negoci. L’Isidre tenia un altre germà, el qual es va quedar amb la Fonda, mentre que ell va ser taxista, igual que el seu pare i el seu avi. La seva dona, també nascuda a la Garriga, treballava de cuinera a la Fonda.
Han tingut dos fills i un d’ells, també fa de taxista. L’Isidre ja fa més de cinquanta anys que es dedica al negoci del taxi.

Nascut a la Garriga, els meus pares i els meus avis també. L’únic que no d’allò és el meu besavi, que estaven a Santa Digna de Llerona, doncs havien estat de masovers a Can Santa Digna de Llerona. Llavors van venir a viure aquí, a la Garriga, i per això va quedar el nom de Santa Digna aquí a la Garriga. Els de Can Santa Digna, els de Can Santa Digna i aquí ha quedat. Perquè la mare de Déu de Santa Digna està allà, allà a la capella, a Llerona, allà on feien casaments ara, allà a la masia, allà hi ha la capella de Santa Digna.

Els besavis eren pagesos, es deien com jo els meus besavis i no ho sé, diuen que estaven de masovers allà i, circumstàncies de la vida, van venir cap aquí. Segons uns, diuen que eren masovers però l’altre dia el rector de Llerona em va dir, diu: això de masovers no, eh!! diu, eren propietaris. El que passa que diu que havien agafat un que els hi portava que els hi va fotre una enredada!!, és el que els papers antics diuen.

Els meus pares ja van néixer aquí. “Bueno”, aquí hi havia hagut la fonda, el meu pare sí que havia nascut ja aquí, a la fonda. La meva mare havia nascut una mica més avall, sí.
Va començar a fer la Fonda la meva àvia, la meva àvia que es deia Consuelo, que era la que va començar a fer la fonda. Van continuar els meus pares, jo vaig néixer en aquesta fonda, i hi vaig estar molts anys a la fonda, també, fins que llavors, el meu germà, ell es va quedar la fonda i jo em vaig quedar els taxis. I vaig continuar amb els taxis i fins ara. Fa cinquanta i “algo” d’anys que faig el taxi. El meu pare també el feia, el taxi, el meu avi també, amb tartana el feia el taxi.

Jo vaig néixer el 10 de novembre del 1933. Jo tenia un germà però és mort ja el meu germà. Érem dos nois, l’un la Fonda, l’altre els taxis.
Durant la infantesa tots vivíem junts a la fonda i quan em vaig casar cap a la fonda també, amb la meva dona, tots a la fonda i llavors amb els fills, tots a la fonda. Fins que es va morir l’avi, el pare i llavors va canviar tot.

La meva dona també és nascuda a la Garriga, sí, a Torre Vinyals. Tinc dos fills, un de quaranta-sis i un de trenta-sis. Un fa el taxi amb mi i l’altre viu al carrer Passeig de Sant Ramon i està casat amb una filla de la Garriga.

A la fonda, ui!! Molta gent de Barcelona venia, sí. Venien a passar l’estiu aquí a la fonda, sí, perquè llavors, és clar, venir a la Garriga era molt lluny, ara no... (riu) ara, vinc dilluns!, però abans ui!! Era una cosa molt d’allò venir a dinar a la fonda, sí, sí. I també hi havia habitacions, sí.
N’hi ha tants de records de la fonda!! I tant!! Amb tanta gent!! Perquè ja et dic jo, fins ara, ja fa uns vint anys que estem sols aquí, vull dir que vaig agafar això d’aquí (la casa on viu actualment), que aquesta casa era molt antiga, la vaig tirar a terra i la vam fer nova, eh!! vull dir, i la fonda, mira, ara ja no hi és (riu). Sí, és clar, tot s’acaba.

Anava a l’escola al Sant Lluís. Quan hi vaig anar jo no hi havia “hermanos”, ja no, llavors ja era després de la guerra i llavors ja no hi havia “hermanos”. Llavors hi havia un mestre, en Barot, no sé si has parlat amb algú i te l’ha anomenat, en Barot. També hi havia un altre professor que es deia Santos, llavors hi va haver-hi l’Insa, eh!!, però això no hi havia... durant la guerra els “hermanos” van plegar, llavors no hi havia “hermanos”. Llavors van tornar a venir “hermanos”, però això ja va ser quan el meu fill hi va anar. Però vam estar molts anys sense “hermanos”, aquí a la Garriga, com un col·legi normal i corrent.
Que per cert, pujava, que la plaça del Silenci no hi era, la plaça del Silenci era una casa que en deien a Can Sala, i pujàvem del col·legi en fila, fins allà, fins a Can Sala, sí. El mestre ens acompanyava fins a Can Sala, que anava a peu, i allà, llavors ja cadascú anava a casa seva. Escolta ara tothom va amb cotxe.

L’ensenyança en castellà, “bueno” aquí no tant perquè aquell, el mestre, en Barot, era molt català, però ui!! A les monges!!, a les franciscanes, allà tot en castellà (riu) i resar molt, oh!!, i allà també, el mes de Maria fèiem, i quan arribàvem la bandera espanyola i cantar de Cara al Sol amb la mà enlaire. Coses d’aquella època.
De petits jugàvem a futbol al camp de futbol d’allà, vull dir que no hi havia gaires coses més.

D’això (de la República) res, no recordo res, res.
D’això de la guerra sí que els meus pares... perquè aquí havíem tingut autocars, quan els avis tenien autocars, sí. El meu oncle que li faltava un braç, va tenir un accident l’any 34, més o menys, i llavors tenien autocars i per la guerra els hi van requisar tots.
I llavors, al requisar-los, en quedava un i el meu pare, l’últim diu, perquè no ens el prenguin es va fer voluntari per portar el cotxe i va fer tota la guerra amb el cotxe fent de voluntari de carrabiner i portava una banda de música amunt i avall i així va ser com va conservar el cotxe.
I va conservar el cotxe, que després de la guerra el va amagar i van començar de seguida la línia de la Garriga a Granollers, de seguida van començar, perquè el cotxe el tenia amagat a dalt, al Figaró, a dalt de la muntanya. Això són coses que s’han explicat, que he sentit.
Això ja no ho sé, on anava amb els músics, portava els músics, sí “bueno”, una banda, era una banda de músics, de carrabiners.

L’església durant la guerra jo no ho sé. Després de la guerra sí, després de la guerra sí que van fer l’església aquí al Cèntric Club, això ja t’ho deu haver dit algú altre. Si la meva dona va ser batejada allà, on feien el ball, al Cèntric Club, que van fer la missa allà, sí.
Després van tornar a reconstruir l’església mica en mica i anar fent. Van demanar gent del poble perquè col·laboressin en aquell altar tan gran que hi ha ara, que és de marbre. Me’n recordo que hi havia mossèn Josep Girona i va passar pel poble demanant... no sé si va costar 600.000 pessetes aquell altar de marbre, en aquella època. Ara no sé quan valdria allò. Ho veiem una animalada gastar tants "cuartos" i ara el que valdria!!.

Vida cultural. Acció catòlica hi havia, i el Frente de Juventudes, això ja era després de la guerra. Acció catòlica feia alguna excursió, algun acte públic i poques coses més, en aquell temps tot anava així, poca cosa.
Al Frente no, no tothom s’hi va fer-ni, jo no, nosaltres no ens hi vam posar, ni el meu germà ni ningú no s’hi havia apuntat, eh!! Depèn.

Els estiuejants durant la guerra no ho sé. Oh!! però molts van venir per quedar-s’hi, amagats per aquí perquè... a Barcelona encara era pitjor i no hi havia tiberi i aquí, mira, d’una manera o altre, al temps de guerra es va anar menjant.
Nosaltres, gana aquí no. Teníem un parent que era forner i aquell feia el pa, és el que sentia a dir, jo.

Llavors aquí, nosaltres, teníem una gasolinera i això també ho he sentit a dir, que va venir un amb un camió i van omplir els bidons i era el meu avi el que manxava allà, zas, zas, zas i al final el meu avi diu: i qui m’ho pagarà tot això? I l’altre diu: amb un tret al cap us ho pagarem això!!.
Eren els del Comitè i tots aquests. No recordo el Comitè, ho explico perquè m’ho van explicar i mira, al cap de poc temps es va morir de l’enrabiada que va agafar, pobre home.

L’esclat de la guerra tampoc, perquè mira jo vaig néixer quan va esclatar la guerra i era molt petit.

Sí mira, hi havia un refugi aquí a Santa Digna. Hi havia el refugi aquest d’aquí, el de l’estació i un al capdavall del poble, que també t’ho deuen haver dit, allà on hi havia hagut el camp de futbol.
No s’hi van amagar mai els meus pares, perquè només van bombardejar una vegada. Sí, jo era molt petit, eh!! Jo tenia tres anys, tampoc en tinc cap record d’aquell bombardeig.

De l’entrada dels nacionals una mica sí que me’n recordo.
Jo tinc setanta-dos anys, encara treballo, eh!! amb el taxi. Mira, t’ensenyaré els carnets que tinc, sempre els he tingut, però encara els continuo tenint, això vol dir que la cosa va bé. (M’ensenya el carnet de conduir, té el carnet de cotxe, moto, camió... tots).
Sí, això una mica, de quan van entrar els nacionals, però és clar, tampoc no... quan ets tan nano, no, no. Van posar a la plaça el nom de Primero de Febrero, el dia que van entrar, doncs era la plaça Primero de Febrero. Per aquí van passar moros i tots amunt sí, que diu que els moros portaven una mala llet!! I ja en tornem a tenir ara (riu).
S’acabava la guerra i és clar, tothom content, com que no sabíem que vindria, doncs sí, contents.

Gana sí, segons qui la passava negra. Amb targes de racionament, sí, fins i tot pel tabac. Jo com que no fumava... i “bueno”, llavors també era molt jove, tu, quan "l’asunto" anava malament jo era molt jove. Eren els primers anys després de la guerra que van ser els més durs, però després es va anar arreglant, però hi va haver gent que ho va passar malament.
Hi havia una tarja per cada família i pel tabac també, jo me’n recordo!! I a fer cua i la benzina!! Per la benzina hi havia uns tiquets i s’havia d’enganxar... la gent tenia un tiquet i tu quan venien a posar gasolina aquí, que estaven aquí, doncs tenies d’enganxar els tiquets aquells amb unes cartilles i llavors d’aquells tiquets també se’n compraven d’estraperlo amb algú que no els feia servir i llavors compraven els tiquets i tot això.
Molt estraperlo, oh i tant!! Es de “lo” que vivíem. Baixaven a Barcelona pa amb el tren i baixaven tot el que podien. Allà a la plaça de les Glòries, a Barcelona, això no me’n recordo gaire, hi havia un pas a nivell i allà els que baixaven pa el tiraven, tiraven els sacs a baix, perquè és clar, quan arribaven a Barcelona, hi havia els burots, doncs que aquells cobraven o la Guàrdia Civil s’ho quedava. I ho tiraven amb els que estaven convinguts perquè no els hi prenguessin.

Soldats allotjats a la fonda? No ho sé. Llavors molt més cap aquí van venir soldats aquí a la Garriga, això també t’ho deuen haver dit llavors, els maquis. Dels maquis va venir un regiment de soldats que n’hi havia bastants i n’hi ha molts de casats aquí a la Garriga, soldats que van venir aquí.
A la fonda, algun militar sí que em sembla que hi havia allotjat, d’aquests més grossos, però d’aquí la Garriga n’hi ha molts!!... tu ets de la Garriga? Doncs aquí a la Garriga n’hi ha molts, soldats que es van casar amb noies d’aquí a la Garriga, sí, sí.
Els maquis estaven per les muntanyes i llavors, és clar, els soldats... van fotre molts soldats cap aquí a la frontera.

Van requisar... el meu oncle tenia un garatge aquí dalt, magatzem, nosaltres teníem un altre garatge-magatzem i ho van arreglar-ho així, els soldats, s’ho van quedar tot, ho van requisar tot, els de Franco. Ho feien servir per menjar, per tot. Allà a la fàbrica Horis hi havia soldats, n’hi havia en molts “puestos”, estaven tots repartits. Era l’època de més cap aquí.

Els de Puigcerdà necessitaven un passaport, un permís per anar per les carreteres aquelles. Necessitaven un permís fronterer i eren d’allà mateix, de Puigcerdà.
Molt controlats nosaltres a l’època d’en Franco, no, no, jo no me'n recordo pas. "Salvoconducto", ui! si volies anar a Andorra i a aquests “puestos” sí, ni pensar-ho, però sinó no. Ni el carnet d’identitat, tampoc.
Demanar permís a l’ajuntament, igual que ara o menys (riu). Igual o menys.

El clima normal, “bueno” no, perquè llavors ningú deia res, el que deia “algo” se les carregava, com tothom. És ara que tothom rondina però abans, collons!! No, no, i de fet no podien dir res perquè a la que deien “algo” et deien: rojo!!
Denúncies diuen que sí, jo no en sé de cap, però diuen que sí això, però jo... no ho sé.

El meu pare es va fer voluntari i el meu oncle com que li faltava un braç ja no hi va poder anar al front, a la guerra. I el meu pare amb la banda de música, feia de taxi. El meu sogre sí que havia anat a la guerra, sí, va estar... no ho sé. És mort de fa molts anys aquell ja, es va morir als cinquanta-tres anys, però vull dir que... sé que hi havia estat però no sé a quin front havia estat ni res.

Exiliats, sí. Tot el que havia estat complicat amb "l’asunto" va marxar, hi havia cua per marxar, una corrua de gent!! diuen, però jo no ho recordo. Els avis aquests que tenen ja noranta anys, aquests sí que se’n recorden si tenen memòria. En deus haver trobat algun de gran?

El castellà sí que va ser imposat. El que passava és que quan anaves a un lloc oficial, per pebrots!! havies de parlar en castellà. Però llavors a casa tothom parlava en català i a l’Ajuntament ben justet, eh!! perquè si tots els d’allà eren catalans... no era d’allò, vull dir... molt imposat, potser al principi més. Perquè els alcaldes que hi havia llavors, després de la guerra, em sembla que hi va haver un que es deia en Pona, en Reig i tots aquests, eren catalans.
A dit els posaven, sí, i tant!! El govern deia ara et toca a tu, quedaven ja pactats i arreglats.

“Bueno”, els cors i totes aquestes coses sí, però poques coses hi havia llavors, tu, no hi havia ni un “puto” duro (riu). La part oficial era el Frente de Juventudes i Acció Catòlica i un cor va començar ja a despuntar, però... i el futbol i coses d’aquestes, però poca cosa, eh!! perquè com ara que hi ha tantes entitats aquí a la Garriga, abans altres maldecaps teníem.

Sí, home!! L’església i el nou Règim, agafats de la mà!!. L’alcalde i el rector són els que manaven al poble. “Bueno”, l’alcalde i el rector són els que manaven llavors, eh!! sí, a tot arreu en aquests “puestos”. Tots dos, un no manava sense l’altre.
I recordo la Guàrdia Civil, que aquell també era una autoritat.

Saps allò que et deia d’aquells bidons de benzina que van venir a buscar? Diu que eren per cremar l’església i sé que van cremar Sants a la plaça, com a cada poble, sí.

En aquells moments (activitats clandestines), ningú s’atrevia a fer res. Llavors es va anar arreglant però al principi, ja et dic, no es podia dir res, però no me’n recordo gairebé perquè era molt nano.

Ui!! Estraperlo! N’hi havia hagut molt d’estraperlo! Baixaven camions de farina i hi havia un camió de farina que baixava i aquí al garatge, a sota, hi havia un control de la Guàrdia Civil, i el control de la Guàrdia Civil, tu, aquell camió anava sempre de buit i portava a sota amagada la farina i anava de buit en buit i els amics dels guàrdies civils, és clar, en devien xupar tots d’aquella farina.

Ningú es jugava a fer cap cosa perquè la Guàrdia Civil de seguida venia, no s’estava de punyetes, eh!! Perquè si en un cine, quan tocaven l’himne, no t’aixecaves i aixecaves el braç venia un per darrera i et cardava una “òstia”!! que ja et feia aixecar, ja. Això a molts cines, eh! Abans de començar tothom amb la mà aixecada, a l’Alhambra, també. Aquí potser no tant però a Granollers sí, eh!!. Sí, sí, a Granollers, collons! un dia me’n recordo que m’ho va dir un, que n’hi havia un que no s’aixecava i ve un tio per allà al mig i pim-pam!, fot-li “l’òstia” allà, collons si es va aixecar!! Això sí que passava.

Feien instrucció i tot (els de la Falange). Poca cosa, anaven a campaments, a vegades, això més cap aquí, eh!!. Llavors feien campaments de Frente de Juventudes i coses d’aquestes.
Sí, hi havia l’Auxili Social, que en deien, però no sé com funcionava, no en tinc ni idea, com que tampoc no ho vam necessitar-ho doncs no ho sé, aquests que ho necessitaven sí que se’n deuen recordar, perquè hi havia gent que ho passava molt negre.

Quan va morir Franco, oh!! mira molta gent va quedar ben tranquil·la, sí. Vull dir, llavors va canviar tot i sí “bueno”, és clar, més aviat contents.

I entitats aquí a la Garriga ara n’hi ha la tira. Jo, ja et dic, jo sóc el President d’aquí, del barri aquest, del Barri de Dalt. Si parles del Barri de Dalt sóc jo el que ho ha promogut i amb uns altres ho hem anat organitzant. Jo, a mi, sempre em col·loquen a tot arreu, també President dels taxistes. Vaig estar molts anys a la Junta de Hoquei també, deu o dotze anys, que tenia el nano petit que hi jugava i cap a la Junta també, deu o dotze anys allà a dintre. Sempre t’enganxen, si tens ganes de treballar, t’enganxen.

Sardanes al principi no, cap a l’últim potser sí que ja es va anar suavitzant. Ara, que ara gairebé tampoc en ballem.

Nosaltres no, preocupats no, perquè no estàvem embolicats ni amb uns ni amb els altres, el problema és quan estàs embolicat, però si estàs al mig, mira, vas tirant, treballar i anar fent, és el que s’ha de fer.
Mira, va anar tot molt tranquil i tan bé que no... Va venir el rei i ho va fer bé. Jo no havia votat mai. I tant si vaig anar a votar!!, sempre, totes. Sí, sí, hi va anar molta gent. Ara molta gent ja no vota perquè dius: per votar a aquesta colla!!

Sí, del cop d’Estat (d’en Tejero), això sí que ho recordo. Me'n recordo que el meu fill feia la mili a Madrid i ni més ni menys que estava a la presó militar d’Alcalà Meco, allà on van tenir agafat al Tejero i va estar allà. Llavors estava al bar i fins i tot li va servir alguna cosa i tot al Tejero i a tots aquells generals que van enganxar junts.
Però espantats no. Mira, el meu fill estava a Madrid i com que ell tenia permuta, anava a dormir a casa de la meva neboda que estava allà a San Fernando i es va assabentar del cop d’Estat per nosaltres, per telèfon. Si, no, tothom tranquil i bé.

De divertiments hi havia els cines i el Patronat, que et donaven una assistència, perquè llavors el que anava a doctrina li donaven una assistència i llavors podia anar al Patronat, al cine, era per la canalla.

De polítics importants, en aquell temps, tampoc no n’havíem tingut cap aquí. Sí, mira, aquí a la fonda, ara que ho dius, molts diumenges venia a dinar l’alcalde de Barcelona, un tal José Mª Simarro, de l’Ajuntament franquista de Barcelona. Aquest alcalde era el que va tapar el carrer Aragó, era el que va fer les obres del carrer Aragó, que estava descobert, es el que el va tapar, aquest en Simarro, i venia a dinar aquí a la fonda, això que dèiem de polítics.
I amb taxis també he portat tanta gent que no... ah!! sí, es parava aquí a la fonda en Sert, havia parat anant cap allà, és clar, com que era la única que hi havia, tothom parava aquí a la fonda. I en Marcos Redondo també s’hi havia parat, que era un cantant, molts!! Si tinguéssim la llista quedaríem parats perquè era de molta anomenada la fonda, La Fonda de Can Santa Digna, si no haguéssim tancat seria com la Fonda d’Europa d’ara.
Vam tancar quan el meu germà va dir que prou!!, sí. S’ho va traspassar i a nosaltres ens va saber molt greu perquè és clar, la meva dona va estar molts anys a la cuina i el dia que van tancar fins i tot plorava, què havia de fer!!. Nosaltres com que ja no hi teníem res a veure allà.

No, jo vigilat, no. Més vigilats ens sentim ara amb la Tura, que no podem beure, no podem fumar, no podem trucar per telèfon, no podem córrer...
No, aquí a la Garriga ja ho has sentit dir a la gent, no va ser gaire fort, eh que t’ho han dit!!. Coses d’aquestes de la Guàrdia Civil i aquestes coses sí, però tampoc no... perquè al final els coneixies tots i com que pobra gent, cobraven molt poc s’havien de fiar molt del poble, perquè les botigues i això... A Barcelona potser sí, però aquí la Guàrdia Civil... si pobra gent anaven amb bicicleta (riu). I els veies amb bicicleta per la carretera, amunt, amunt, amb la bicicleta, que passaven calor, pobra gent.

No vaig fer la mili, me’n vaig poder escapar, serveis auxiliars. La guerra i tot, sempre hi ha coses, ja t’ho deu haver explicat algú que li agradi més la política, perquè jo amb la política no m’hi he fet gaire.

Si “algo” necessites, vull dir... aquells llibres d’en Benzekry, de la Garriga, els tinc tots, “La Història Gràfica de la Garriga”, doncs tots aquells llibres són fets d’ell i n’hi ha alguns que hi ha uns documents antics i factures de cotxes de l’any vint-i-nou, factures de l’any vint-i-nou!! N’hi ha una del vint-i-nou i una del trenta i pico. Llavors hi ha la carta d’un cotxe que ens van requisar i era per anar-lo a buscar en temps de guerra. I la carta és bona perquè porta “Primer Año de la Victòria, Arriba Franco, Arriba Espanya”, no n’has vist cap d’aquestes?
Que ens fessin entregar cartes obertes? Em sembla que no, eh!!
Ja et dic, jo com que tampoc me’n recordo gaire d’això. Sé que aquesta carta, l’original el tinc jo i en Benzekry el va posar aquí, en aquesta revista.

I si “algo” necessites... entre un i l’altre, molt bé.