Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Francis Sánchez Giménez (2005)

Cognoms
Sánchez Giménez
Nom
Francis
Data de naixement
01/06/1940
Lloc de naixement
Sidi Bel-Abbes (Algèria)
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- La fugida d’Algèria i l’arribada a la Garriga.
- El procés d’integració a Catalunya.
- L’aprenentatge del català.
- Vida laboral a la Garriga.

Vaig néixer l’1 de juny de 1940 al poble de Sidi Bel-Abbes a Algèria. Tothom em coneix con l’Argelí, el mot em ve de quan vaig arribar a la Garriga, l’any 1962, i vaig començar a jugar a futbol amb una colla d’amics; aquests van ser els qui em van introduir al món de Catalunya, jo venia d’un altre lloc que no tenia res a veure.

Els meus pares són espanyols, d’Almeria; quan el meu pare tenia 19 anys feia de masover, però es va cansar i va marxar a treballar al port de Cartagena, l’avi era l’alcalde al poble d’Almeria on vivien. Un cop al port, uns francesos li van fer una oferta per anar a portar una cantera a Algèria. El meu pare va decidir que preferia marxar que viure com segrestat: amb nou germans, un capellà –que se’l van trobar a l’era enterrat i amb el cap segat durant la guerra perquè era capellà-. L’alcalde d’Almeria l’any 1936 era el meu avi i al meu pare el tenia a la seva finca de masover; havien quatre germans que estaven a Madrid a la universitat. El meu pare es va cansar de fer de servent de la família i va marxar; de nou germans ell va ser el que es va rebel·lar contra l’avi, que era l’alcalde. Com que el meu avi no li va voler donar terres per a cultivar al meu pare, va marxar a treballar amb un amic seu al port de Cartagena; allà van decidir anar a provar sort a Algèria. Va marxar cap allà amb la que llavors era la seva núvia i després va ser la seva dona, la meva mare; als 20 anys va tornar a Madrid per fer el servei militar, quan el va acabar va tornar a Algèria fins l’any 1962 quan els francesos van donar la independència a Algèria, a casa seva el van desheretar.

Parlo francès perfectament perquè és la meva llengua materna, parlo àrab perquè de petit vaig anar a l’escola amb ells, i el castellà i català el vaig aprendre quan vaig arribar a Catalunya.

Quan tenia 14 anys van començar les típiques revolucions que es fan quan hi ha una independència pel mig. El Front d’Alliberació Argelina va començar a pressionar als francesos amb els maltractes que els argelins feien: amenaçar a la gent que s’havia integrat, estàvem amenaçats pels integristes radicals musulmans... cosa que l’any 2005 estem vivint encara cada dia... jo no sóc polític, he sigut comando paramilitar.

Quan vaig arribar a la Garriga tenia 23 anys, em van posar el mot de l’argelí perquè després de 7 anys de guerra i amb una preparació física, quan vaig arribar aquí era tot un personatge. Vam marxar perquè li van concedir la independència a Argèlia i si no marxaves d’allà et tallaven els collons i et quedaves allà. La meva família tenia, després de 46 anys de viure allà, una finca que anava de la Garriga a la benzinera de Llerona; el govern francès li havia donat al meu avi una muntanya per treure grava d’ella per fer carreteres. A banda d’això, el meu avi aprofitava la pissarra que hi havia per vendre-la i fer teulades, tenia dues o tres famílies de marroquins –els argelins no volien saber res, estaven acostumats a viure com els francesos de “senyoritos”- que treballaven per a nosaltres; teníem de tot, vivíem molt bé. Quan vaig arribar a Catalunya em vaig trobar amb una dictadura lingüística, més que no pas agressiva; quan hi ha una guerra hi ha de tot, jo ho he viscut desgraciadament, tan de bo hagués pogut estar en una universitat...

Me’n recordo quan vaig entrar a la Garriga, l’any 62. Els meus pares van arribar una mica abans que jo el 14 de juny i jo a vigílies de la gran nevada del Nadal de 1962. A la Garriga teníem una germana de la meva mare que el seu marit era el cap de la Guàrdia Civil a la Garriga, un tal Andrés Berenguer. Com que van traslladar al meu oncle a Sant Andreu, es va quedar el pis on vivien a la Garriga, i la meva tia ens va oferir el pis; llavors jo vaig enviar des d’Algèria a la meva mare, al meu pare, a la meva iaia i a tots els meus germans. Van agafar un vaixell a Cartagena i d’allà en autobús a Barcelona i de Barcelona a la Garriga. Vaig trigar una mica en sortir perquè estava dins dels comandos.

A Algèria nosaltres érem francesos –teníem la nacionalitat-, els meus pares ja tenien la nacionalitat espanyola, i jo per obtenir-la vaig tenir que fer el servei militar als 25 anys a Saragossa. A Algèria no vaig fer el servei militar, vaig fer set anys de guerra; amb 14 anys ja estava amb els reservistes per aprendre a defensar a la família: de paramilitar. Allò era molt dur, sobretot per a un nano de 14 anys; a mi no m’ha quedat cap “secuela”, estàvem defensant un patrimoni que era dels nostres pares; no hi havia cap altre manera, que no fos amb les armes, de solucionar les coses, quan amb una gent que està demanant la independència no els hi pots dir que et comprin la finca... que hem hagut de fer? Abandonar-ho tot per salvar la vida.

Vaig arribar el Nadal de 1962, quan hi va haver la gran nevada, mai havia vist la neu. Els companys de la Garriga: el Gesa, el Brui, el Rosendo... em van treure al carrer. Jo li vaig dir a la meva mare: -Jo me’n vaig d’aquí que això és la Sibèria! Acostumat a estar a 45ºC i arribar aquí, doncs em menjava la neu: sabia que era blanca, però no l’havia vist mai. Dels 14 als 17 anys, em van tenir cuidant la família; em van ensenyar com havia de defensar a la família. I als 17 anys vaig demanar al pare que em signés un document perquè entrés a l’exèrcit. Vaig entrar a l’exèrcit francès i vaig anar a Pau a fer els divuit mesos de preparació de comando. Durant aquells anys estava passant una cosa: De Gaulle estava donant la independència a Algèria d’una forma precipitada, sense preocupar-se de la gent que tenia allà; i per què? perquè la majoria eren colònies espanyoles. Els espanyols vam anar allà a treballar, com el que han fet els que han vingut a Catalunya a fer Catalunya. Per a De Gaulle, Algèria era un problema i no sabia com treure-se’l de sobre; per això va intentar donar la independència sense preocupar-se dels ciutadans. Clar, abandonar-ho tot és molt maco, però quan tens cinquanta anys que fas després?! Per això jo tinc aquesta rebel·lia i seré rebel fins que em mori, sempre rebel en el bon sentit de la paraula, perquè tot el que he fet a la Garriga ha sigut per defensar als meus amics i els problemes de la Garriga. Moltes de les esbroncades venien pel futbol.

Vaig ser internacional júnior i per ser espanyol –o millor dit per no ser considerat encara prou francès per no haver fet el servei a França i no ser fill de francesos- no em van voler deixar anar a la selecció francesa. A partir d’aquí va ser quan vaig començar a ser rebel: va ser quan vaig començar a anar com a maqui amb comandos de l’OAS (Organisation Arme Secret/Organització Armada Secreta) fins que vaig ingressar a fer el servei militar. Era un grup que va organitzar el general Salan i que no estaven d’acord amb la política d’en De Gaulle de donar la independència a Algèria. El general Salam va organitzar colònies per protegir a la gent que vivíem a Algèria dels integristes. Amb els comandos que ell va organitzar, ens dedicàvem a anar per les finques a treure gent; en aquella època no hi havia les infrastructures que tenim ara. Els equips de futbol que hi havia per on jo vivia eren: Orà, Constantina, Argel, Batna... eren molt bons, s’anaven gairebé tots els jugadors a la selecció francesa a jugar.

No sóc antijueu perquè els respecto; han demostrat tenir molt de coco i són els que mouen les divises al món: ells van arribar al Sinaí que només hi havien llangardaixos i serps, i van fer un país.

A l’època franquista, en la que jo encara vivia allà i no tenia res a veure aquí, li deien a Franco Paco pantano; ara tothom s’està preocupant perquè no tenim aigua. Aquell home no era polític, els polítics s’aprofitaven d’ell, era un militar. Ara si haguéssim tingut quatre pantans més no tindríem tants problemes. Jo tenia un avi que se’n va anar de mestre d’escola a Almeria i era català, es deia Joan Torres Elies; jo quan vaig arribar aquí i van començar a dir-me: moro, argelí, xarnego... era quan venien els problemes. Sóc espanyol perquè la meva raça és espanyola, jo respecto Catalunya, a Saragossa, a Bascongada,... respecto a tothom, ara bé, que em respectin també a mi!

El tema dels àrabs jo ja fa molts anys que ho estic dient, des de que vaig arribar aquí, quan van començar a arribar; el problema d’aquesta gent és que no s’integren a les costums d’aquí. Et vas donant compte, a mida que passen els anys i que de mica en mica, que l’islamisme els amenaça, les pressions i els obliga perquè no s’integrin als llocs on viuen. I com que l’àrab, amb tots els meus respectes, tota la vida han sigut uns cagats. Quan hi hagi una força política, i hagin problemes com ara estan passant a Ceuta i Melilla, els veuràs sortir al carrer com ho fan al seu país: amb les armes, perquè jo ho sé, perquè jo parlo àrab i aquí, a Manresa i Ripoll estan super organitzats; per què? perquè els van amenaçant i es van protegint. La integració amb aquesta gent no la tindrem mai, ells faran tot el possible per estar aquí però sempre supeditats per la seva ideologia forçada per l’islamisme radical.

Nosaltres d’Algèria directament hem vingut a la Garriga, imagina’t: estar set anys de guerra en un país, on veus constantment matar gent al costat teu, quan tens quatre germans petits, la iaia, les tietes i els pares, i treure a tota aquesta gent en plan guerra és una cosa molt dura. Quan vam marxar d’allà, a les sis de la tarda donaven el “toque de queda” i al carrer només podien circular militars i és quan hi havien els enfrontaments amb el FNAA (Front Nacional d’Alliberació Argelina), els islamistes; després de marxar nosaltres van estar cinc anys cremant pobles i degollant mares... viure amb aquesta pressió, quan arribes als quinze anys ja tens moltes coses vistes. És una experiència que quan vaig arribar aquí els companys al·lucinaven.

L’anècdota més maca que tinc, de quan vaig arribar el Nadal del 62, va ser la de la gran nevada, només arribar amb els companys del carrer em va tocar obrir camí amb una pala fins a Santa Digna i els companys veien com jugava amb la neu, jo jugava com un nen que mai havia vist la neu. Llavors tenia a una persona molt estimada a la Garriga, que era el metge Josep Muntal, per a mi era com un pare; érem veïns al carrer Calàbria. Quan vam arribar aquí no teníem mobles, el meu pare sortia a buscar fusta per a una cuina econòmica antiga per cremar alguna cosa, però no teníem res! Ningú es va ocupar de nosaltres. El meu pare quan va arribar no tenia feina, i els meus germans eren petits. Del 24 de juny, que van arribar a la Garriga, fins que vaig arribar jo per Nadal, els meus pares dormien a terra; quan vaig arribar jo vaig revolucionar la família, com a bon guerriller. El meu germà petit, el David, treballava amb un tal Francesc Orra, que tenia el taller de mobles a Llerona. Vaig anar a aquest senyor i li vaig dir que volia mobles a casa dels meus pares.

A França no van voler saber res de la nostra família, per haver anat a Espanya en comptes d’anar a França i que havíem perdut els drets per no repatriar-nos. El meu pare es va posar a treballar a la Sati, d’encofrador, i va tirar endavant tot el que va poder i als 59 anys va morir. No havia superat l’haver sortit d’Algèria i haver perdut tot el que havia guanyat amb la seva suor allà, no es va adaptar aquí mai.

L’any 62 quan vam arribar no teníem cap moble; un dia va venir el doctor Muntal a visitar a tota la família: la iaia, el pare, la mare... –això m’ho van explicar a mi els avis- quan va arribar el doctor els va visitar, va marxar a buscar el medicaments de cadascun i al sortir vam trobar 3000 pessetes a sobre de l’única cadira que teníem a casa. Quan jo vaig arribar aquí, vaig anar amb un veí que teníem –el marit de la Maria de les quinieles, el Ramon que portava un taxi- a Barcelona, no havia vist jo mai les Rambles, al mercat de la Boqueria. Allà vam comprar de tot per celebrar la diada de Nadal; jo no me’n recordo que a casa meva s’hagués celebrat mai els nadals quan estàvem a Algèria: quan estàs de guerra no estaves per aquestes coses; quan arribes aquí i veus aquestes coses et va canviant el xip.

El català el vaig aprendre al carrer; al poc de ser jo aquí va ser la gran nevada, em tiraven boles de neu i jo els tirava neu amb la pala de neu, d’aquesta manera vaig agafar contacte amb la llengua que es parlava al carrer, el primer que aprens són els insults. El llenguatge del francès i el català són molt semblants; a més a més, el nostre avi matern era català i mestre, va marxar a Almeria a fer de professor i allà va conèixer a la meva àvia. Al pati que teníem a casa, cada dia ens explicava la història de Catalunya; per això quan vaig arribar a la Garriga sabia més història de Catalunya que qualsevol altre de la meva edat. La meva experiència a la vida també era molt diferent a la dels nanos del barri: jo venia d’una guerra. Els explicava anècdotes que ells no l’havien viscut; ens assentàvem on avui està el cinema, on hi havia el bar Pepito, i allà m’escoltaven el que jo explicava. A partir d’aquí va ser quan em van començar a dir l’Argelí.

Els primers que van sortir d’Algèria van ser la meva germana Maite i el meu germà; a les noies al sortir de l’escola les raptaven, per això el meu pare va decidir que el meu germà portés a la meva germana a la Garriga amb la seva tia, el meu germà també es va quedar. Més tard, jo vaig ficar a la resta de la família en un vaixell direcció a Espanya i jo em vaig quedar per solucionar uns assumptes. Quan vaig arribar la meva germana ja portava un any a la Garriga, jo li explicava les paraules que havia après al carrer: cullons, “cagon deu”... jo parlava un francès castellà molt barrejat.

Una vegada amb tota la colla del futbol de la Garriga, un dia em van portar al Figaró a fer un partit de futbol, després a Llinars... jo veia que em volia divertir perquè no havia fet vida de joventut, a Algèria no podia jugar com jugaven els nens. Quan vaig arribar a la Garriga vaig voler portar una vida totalment diferent, sense la pressió de la guerra.

Després de que em fessin el DNI com a espanyol, em vaig empadronar a la Garriga i després vaig marxar a la mili a Saragossa -en aquells moments estava jugant futbol amb el Badalona a segona A-, al servei vaig dir que jo era professional del futbol i que volia continuar jugant al futbol, els hi vaig explicar el meu currículum militar que portava d’Algèria.

Alguna vegada havia tingut disputes perquè em deien moro; llavors jo els hi deia que si la meva mare m’hagués parit sota un pont em dirien “puentero”. Un polític de la Garriga una vegada em va preguntar: -Escolta Francis, tu que has fet la guerra contra els moros, que ets racista? Jo li vaig dir: -Això en públic no m’ho preguntis, m’ho dius en privat i et contestaré; jo no he fet la guerra són els generals i els que manen, jo no pintava res anava perquè m’ho deien i si no em ficaven al paredon. Però ja que m’ho has preguntat, t’ho contestaré: jo no sóc racista, l’única cosa és que no em menjo les olives negres. Cadascú té els seus pensaments i no cal que els exterioritzi.

Quan jo vaig arribar a la Garriga, no vaig tenir sort amb la feina; la meva il·lusió era dedicar-me professionalment al futbol i donar-li a la meva família el màxim de coses. Durant quatre anys la meva família va viure amb el que jo vaig portar en una caixeta d’Algèria amb bitllets de 100 dòlars, i podria haver portat un motxilla plena, però com que no podíem fer coses dolentes, això era el que vam poder estalviar del que el meu pare havia invertit de l’època en què va viure a Algèria. Es va casar la meva germana i el meu germà i aquesta caixeta encara funcionava...

Tota la vida he estat a la Garriga pendent de la meva mare: he marxat i he tornat, he esta fent unes feines una mica complicades dins d’una empresa fent de detectiu privat durant 18 anys; de la Garriga vaig haver de marxar perquè se’n va complicar la vida, tenia una família feta que es va desfer; tenia una empresa amb deu treballadors a la Garriga de ferrer, que vaig muntar al poc després d’arribar del servei –no em vaig poder dedicar al futbol-. Vaig començar a treballar amb el Manel Mas quan vaig arribar a la Garriga; vaig aprendre l’ofici a Algèria amb un veí que era ferrer i em deixava anar al seu taller quan sortia de l’escola, el feia les ferradures pels cavalls, quan jo vaig arribar a la Garriga al carrer que dona a la Garrafa també hi havia el ferrer i jo a vegades parava per veure com treballava. Des de llavors sempre m’ha agradat treballar el ferro de diferents maneres. A la Garriga vaig treballar molt per un constructor que es deia Canal.

La meva desgràcia va ser conèixer a la meva primera dona, amb la que vaig tenir dos fills. Vaig arribar aquí, no coneixia a ningú, vaig conèixer a la meva dona i ningú no em va advertir de com era. El nostre matrimoni va durar cinc anys i em va fotre 5 milions de pessetes del negoci i vaig haver de tancar l’empresa. Em vaig rebotar molt, un amic, el doctor Muntal, em va aconsellar que marxés de la Garriga perquè ell sabia que més tard o més d’hora faria alguna bestiesa. Li vaig fer cas i vaig marxar a viure a Mallorca on vaig viure durant 12 anys, allà estava en una empresa d’investigació. En aquesta empresa m’enviaven a Kenya, Moçambic, Nairobi... a investigar temes de fusta; també havia anat a investigar empreses fraudulentes. Van ser uns anys que vaig desconnectar totalment de la Garriga; l’única persona que em va tornar a fer veure les coses clares és la dona amb la que visc ara. Durant el temps que vaig estar fora viatjant per diferents països, sempre tornava una setmana entre viatge i viatge a la Garriga per veure a la meva mare. Quan va morir la meva mare, que em vaig quedar sol, va ser quan vaig prendre la decisió de parlar amb aquesta dona per fer una vida junts.

La convivència a la Garriga, des de que jo la conec, era bona i havia un bon ambient, el que passa que la vida dóna moltes voltes. A la Garriga hi havia el Casino on no podien entrar els del poble –ho tenien prohibit- només podien anar els estiuejants... era un ambient de gent de fora, però el que és l’ambient de la Garriga no tinc res a dir. Quan parlem de dictadures crec que s’ha de diferenciar entre dictadures toves i dures; els polítics són els que emmerden a la societat i el ciutadà no s’adona.

Els catalans són molt d’ells, de la família i a vegades se’ls nota aquella cosa... ja ho va dir Napoleó que Àfrica començava als Pirineus. He tingut un gran amic, el Carlos Bernabé cap de la policia, que sempre m’ha dit que no em fiqués merdes i ho vaig respectar sempre. Hi han coses que es podrien fer dins d’un poble dins l’harmonia de la gent del poble, col·laborar pel nostre poble. Jo no sóc polític, però sempre que hem tingut un alcalde com en Vilar que ha sigut un gran amic meu i per això l’he votat. CiU ha de manar a Catalunya i punt.

Quan vaig deixar el tema de la investigació privada i vaig tornar a viure a la Garriga, vaig tornar a muntar un altre taller al Pla de Llerona; després de dos anys em van estafar un senyor que treballava en un banc: es quedava els talons dels autònoms i no els passava a la gestoria, per això ara m’he quedat sense paga de la Seguretat Social. La vida que jo sempre he portat a la Garriga ha sigut el futbol i la meva feina, i és el que trobo a faltar.

Vaig arribar a Catalunya en època de dictadura, a mi era una cosa que no em preocupava; el meu avi m’havia explicat com havia anat la República i com la mateixa gent d’en Companys el van trair i el van denunciar. A mi no em semblava que a Espanya hi hagués una dictadura; a Rússia, Polònia, tots aquests països sí... però jo vaig trobar aquí un país de puta mare. Jo estava acostumat a veure el desert i aquí tenia el mar i la muntanya molt a prop. Per a mi era una dictadura més lingüística, encara que tothom parlava català al carrer.

He ajudat a la gent del poble sempre; quan vaig arribar de Mallorca vaig treure als skins de la Garriga, vaig parlar amb ells i aquí no han tornat mai més, fa 18 anys que a la Garriga no ha entrat cap skin. El diàleg va ser molt rotund: -no torneu a la Garriga que perdreu el temps... Ja fa una colla d’anys que vaig pel mercat i veus tota una sèrie de persones que estan fitxades per robatoris, crec que l’Ajuntament hauria de posar un parell de policies de paisà per vigilar pel mercat.

Per a mi, quan va morir Franco va ser com si es morís el veí del costat de casa meva; amb la meva personalitat i dins de l’ambient que jo he viscut, no he vist una dictadura agressiva. Als castellans ens deien xarnegos, per a mi és una paraula ofensiva, jo si m’ho deien li cardava una hòstia; el castellà quan parla malament d’un català jo no em puc callar perquè tampoc m’agrada. Penso que la gent s’ha de respectar més entre ells.

Quan vaig arribar a la Garriga a tots els balcons hi havia la bandera espanyola, això què és: sentiment o hipocresia? Perquè quan va morir Franco van sortir tots a la Rambla a beures una ampolla de cava... Molta gent ho feia per quedar bé, amb qui? No ho sé. De l’època de la dictadura no puc parlar més perquè quan jo vaig arribar l’any 1962 la dictadura ja havia passat. El que faltava fins al final ja era una cosa residual perquè aquest home ja no pintava res.

Quan van ser les eleccions de l’any 1977, de l’any 1977 jo estava jugant a Saragossa; les úniques eleccions que jo sempre he participat han sigut les municipals; a la Garriga he tingut ofertes per participar a llistes.

La Garriga ha canviat molt, és manté l’estructura maca de tota la vida; hi ha una bona relació amb la gent.