Va néixer el 22 d’octubre de 1922 a la Garriga. Treballadora en una fàbrica de tovalloles i dependenta d’una joieria. Va realitzar els estudis primaris a la Garriga. El seu pare era mecànic i la seva mare tenia una botiga. Ha tingut tres germans i tres fills.
El meu avi era republicà, a casa érem republicans, no me n’amago perquè és honrat com tot, llavors en el poble hi havia la pega aquella: que els d’esquerra i els de dretes, tots ens fèiem però quan venia l’hora d’anar a votar, pel carrer, em votaràs a mi, em votaràs a tu, i a casa no érem de partit però érem republicans, tots, tota la família. I hi havia un centre a Can... aquí en un local petit que el portaven els que tenien el partit republicà i n’era un el meu avi, era tan maco! I aquest que li van donar era un bar ja, jo sóc filla d’allà, i el meu avi el van fer... van fer una reunió d’aquestes que es feien abans de tal, de tal, d’esquerra, "bueno" esquerra, encara no existia la paraula aquesta, d’idees d’aquestes eh? llavors hi havia la vivenda aquella al costat d’on hi ha el menjar (es refereix a La Garrafa) i ma mare es va casar i va anar a viure allà. Jo vaig néixer a la finestra d’aquella casa, i encara hi és, fins ara hi havia una reixa que la van treure, allà vaig néixer i llavors els meus pares es van traslladar al centre del poble, on hi vaig viure fins que em vaig casar, era al carrer Calàbria número 7. Al centre hi ha una tintoreria, “bueno”, n’hi ha dues, una és la que fa cantonada i l’altra és, davant on abans hi havia la Guàrdia Civil, és al centre mateix, la coneixes aquesta? Just després de la plaça, doncs tres portes més amunt, allà era casa meva. Que ara han fet, de casa meva i el costat, un bar. Jo vaig néixer a Can Compai, allà dalt era Can Compai, perquè la casa és exacta, no l’han tocada de res, l’han restaurada ,eh? Sí perquè, nena, la Garriga, jo com que no surto, que només surto per anar al metge, quan em baixen amb el cotxe em quedo... mira, abans d’ahir, anant pel carrer de Cardedeu, un local grandiós que hi anava a cosir de petita, "buuum", a terra, cada dia cada dia cases a terra.
Bueno anem al gra, doncs jo vaig néixer allà, quan jo tenia quatre anys al meu pare els hi va sortir aquesta botiga, que és aquí on t’he dit jo, i ens hi vam anar a viure fins que em vaig casar.
De la República? I tant que me’n recordo, del rei me’n recordo, que va venir a la Garriga, i tant! Amb l’escola vam anar amb banderetes, imagina’t tu, va venir el rei, que l’alcalde del poble era a la plaça, allà on hi ha la farmàcia, doncs allà, era la casa del rei, i ens van fer anar en fila índia les monges, allò que feien, llavors vaig anar a la nacional, però primer anava a les monges. I sí, tot el poble allà a la plaça, i “¡viva el Rey! ¡viva el Rey!¡su majestad!” sí, el rei va venir dos cops a la Garriga. Durant la República vam anar creixent, jo la política m’era igual, anaves veient els d’esquerres i els de dretes que buscaven que els aprovessin i hi havia una contra però no hi havia un odi com hi va haver durant la guerra, que allò va ser horrorós, va ser horrorós nena. Hi havia una cosa de dir: -adéu, que tinguis força! Hi havia una simpatia... però jo guanyaré. I sempre més aviat van dominar els dretans, més aviat sempre. El meu avi era molt d’esquerra, mira si era d’esquerra que quan va ser la campanya contra en Companys, el van tancar en el Uruguay, hi havia el meu avi amb ell. El van agafar i el van tancar a l’Uruguay, i d’aquesta va morir. Va agafar un atac de pròstata i no el van cuidar bé, era “rojo” aleshores, però no el van curar i va venir aquí i ja... al cap de pocs dies es va morir. Estava a la vora d’en Companys, sí. Ja té un bon historial la meva vida, nena. Durant la República... aquí teníem en Macià, ja ho sabies? En una torreta a baix de tot de tot del Passeig, hi tenia una caseta, i era un senyor molt simpàtic, i es va morir un noi del poble que era molt republicà [el noi era en Figueras] i va venir a l’enterro, va venir a l’enterro i tot. Va pujar molt jovent republicà, jo tenia uns cosins que ho eren molt abans de la guerra, inclús amb la guerra van cremar l’església, el meu cosí era anti-església, jo hi anava quan em convenia, ai, quan em tocava però quan vaig veure com anaven les coses, també vaig ser, no "anti", perquè cadascú pot fer el que vol, però ja no he sigut adepta. Doncs el meu cosí es va enfilar en una escala quan va veure cremar l’església, es va enfilar que hi havia una biblioteca... encara és viu aquesta meu cosí, deu tenir cap a 90 anys. I... va anar a salvar els llibres de la Garriga, els va tirar daltabaix, em penso que són a Can Maurí. I hi havia una colla de jovent, llavors, que va pujar, o sigui cosins meus que eren néts del meu avi, que van pujar republicans. L’església quan va esclatar la República, hi havia un capellà, un mossèn maquíssim, que hi havia un abans que era, m’ho deixes dir? Un "malparit", perquè ho era, que a la meva sogra se li va morir... el pare del meu home, i la van enterrar, i el mossèn li va anar a demanar els cèntims i li va dir: -és que ara no em ve bé, ja t’ho pagaré... i li va dir: -si no hi ha cèntims no l’enterraré. Quan parlen del mossèn Vich, parlen del dimoni. “Llavors” ens va venir mossèn Anton que era maco... era un capellà d’aquells tan macos. Era el que em va fer la comunió. Aleshores, quan van entrar els rojos, quan van matar... allò va ser la desbandada, jo ho sé, ja ho has sentit explicar, oi? Allò va ser horrorós, que una cosa és ser republicà i els altres tenir unes altres idees, però ser pistoler no, no, mai de la vida. Llavors clar, aquesta gent van haver d’amagar-se, i mossèn Anton que era una bellíssima persona, ja t’ho ha dit tothom i t’ho dirà tothom, se’n va anar a una casa, no dic quina, de davant de casa seva, si el volien amagar, i era d’ells, i no van voler, el van amagar uns republicans. I això m’ho va explicar mossèn Anton quan es va casar un meu cosí que era de la meva edat, que el van portar a Barcelona i va anar a parar a l’església de Betlem, i el meu cosí, no, dos, aquests dos meus cosins es van anar a casar allà, i quan em va veure em va conèixer i em va fer una gran abraçada: - jo me l’estimo molt a la gent bona! I aquest home era una santíssima persona, respectat per tothom, i el van anar a buscar per matar, i els seus, li van dir: -no, no, no que si et maten... la culpa serà nostra. I el van amagar a la casa del darrera, allà mateix uns d’esquerra. Vull dir que la vida és dura, eh?
Els estiuejants? Nosaltres teníem molts clients a la botiga, de Barcelona, perquè a casa el meu germà arreglava bicicletes i el meu pare tenia un taller de cotxes, era mecànic. Si que ens aveníem molt, venien a casa, les “fifis” de la colònia, venien a inflar les bicicletes, a arreglar-les... jo, a cobrar el diumenge a casa seva, perquè elles, no pagaven, molt “fifis”, eh? Però ni una pela. Jo he sigut sempre molt decidida, molt, i a casa el meu pare em deia: -nena, tot això si ho cobres et daré tant per tu, em donava una pesseta o dues, pots comptar. I tornava i deia: -només dues. -ah, Déu n’hi do. La setmana que ve hi tornaràs. Però sí, sempre venien, el meu pare hi tenia molta connexió, perquè els hi feia reixes i el feia moltes coses. Eren gent de bon tractar, ara, eren “fifis”. Eren de casa bona i s’ho feien reconèixer. A casa meva com que teníem botiga, ja t’ho he explicat, veient aquelles nenes fifis, i tenia el meu germà que era un bona fe que també va morir jove, he enterrat a molta gent jo, nena, i... -Pere, que ens arreglaràs la bicicleta? I la deixaven i “bueno”. Jo havia d’anar a cobrar. A casa vam tenir botiga de vàries coses, però “llavors” el meu germà va posar un taller de bicicletes, el meu pare tenia el taller de mecànic, i tenia un germà més gran que també va morir, tots, tots. De la meva família directa, estic sola, tinc les meves filles, però els germans, un va morir amb 23 a la "mili", un amb 21 a la carretera amb la moto i l’altre se’m va morir ara fa quatre anys que també li va agafar una cosa ràpida i es va morir. Vull dir que he sigut desgraciada, jo he sigut feliç des de que em vaig casar i això que vaig tardar molt en casar-me perquè abans els festejos... fins que va morir el meu marit que ara farà vuit anys, aquest any farà vuit anys. Que era una persona que "ojalà", "ojalà", n’hi haguessin més. També era republicà, però no es ficava mai amb ningú, eh?
El dia que va començar la guerra, van començar a passar els desgraciats dels milicians, perquè eren uns desgraciats que no sabien que feien, amb uns camions i amb aquelles banderes i “¡Viva la República! ¡Los mataremos a todos!” i jo dic: - Què passa? - Fica’t a dintre i no surtis que em sembla que en ve una de grossa. I va començar així la guerra. Aquí a la Garriga es va fer un front militar de desgraciats, eren desgraciats, eh? De milicians i escopetes per aquí i escopetes per allà, a matar a qui els semblava i va ser horrorós. Recordar allò és el més trist de la meva vida, perquè anaven a matar a qui els semblava i pim-pam-pum. Perquè llavors ja vindran les conseqüències que van arribar a casa meva, clar, érem republicans. Va esclatar la guerra, van matar a qui els va donar la gana, tots els que tenien feina o olor de capellà o d’església o de tot això, tots fora; ens van fer cremar tot el que teníem d’església, sants i tot, a cada casa almenys hi havia “algo”, molts papers de quan havíem fet la comunió, tot cremat. I “bueno”, ja va començar el martiri, perquè ja senties a la nit que anaven a buscar a un o a l’altre, i ja va ser un continu, un continu, mataven aquests, mataven aquells, mataven a qui els dava la gana i... eren incontrolats, eren gent incontrolada, no sabien que feien, perquè quan els veies et feien por, eh? Això ho portaven a dins, ells s’enteraven que algú... perquè els d’esquerra res de res, eh? Eren gent incontrolada, i una dona amb el mocador i l’escopeta dalt del camió, feia por, eh? Por. Aquí va començar la guerra, va començar el martiri, i “llavors” mira, cadascú a casa seva. El menjar va durar un temps que n’hi havia, però va començar a flaquejar i jo vaig passar molta gana, com tothom, molta gana vàrem passar i “llavors” depèn, un en trobava per aquí, un altre en trobava per allà i ens apanyàvem com podíem. Els blancs, que dic jo, es van amagar com cuques i els que eren del nostre color ens van respectar, no sé per què. Perquè eren incontrolats, no en tenien ni idea, ni idea. Cremar convents i cremar esglésies, destrossar i fer malbé, i matar la gent, eren gent que no sabien que es feia, a mi em feien pena. Pensa que eren una gent que no tenien un pa per menjar, que els pegaven, que els maltractaven que no els donaven feina, i van sortir, "buuum"! I van explotar. Jo sempre els he considerat així eh? Aquesta gent més aviat van venir del sud, el "puesto" que hi havia més misèria, més aviat van venir del sud i llavors s’hi va afegir algun fanàtic de per aquí, que n’hi havia dos que eren dos “sinvergüenzas”, de la Garriga no, de la Garriga no van ser-ho, però ja vivien a la Garriga, i aquests eren els que els deurien indicar, aneu a buscar aquest, aneu a buscar aquell, aneu a buscar l’altre, i això va durar tres anys, llavors aquesta gent va anar fent de les seves, es van fer un govern, aquí a la Garriga tenien un "puesto" destinat, i els que érem republicans mutis, mutis; anàvem fent la nostra, no fèiem res, vaja, callàvem, què podíem dir davant d’una fauna així? Els blancs es van amagar com rates-pinyades, com rates, perquè tenien un "canguelo" que els pelessin, clar, i llavors mira, van passar aquests anys horribles, fins que la cosa... un dia van anar a buscar un pagès de la Garriga, un pagès molt famós, i el poble es va sublevar, ens vam tirar al carrer, va sortir el poble al carrer amb forques i pales... aquest pagès, espera’t, com es diuen? Uns que viuen a la carretera de l’Ametlla, a vegades em fallen els noms, en... el forn del Sol? Era l’avi. Sí, Borrell, però la casa tenien un nom, a Can Met Sidru! Abans, anar a Can Terrers, a Can Met Sidru, a Can Pona, a Can Palau, era com si te n’anessis ara a Barcelona, igual, era molt lluny, venir aquí a Can Queralt era... -anar allà dalt a Can Queralt? Les meves amigues quan els vaig dir que me n’havia anat a Can Queralt: -a Can Queralt? Allà dalt t’has anat? Hi havia com una cosa, anar allà dalt, mare de Déu! A les monges quan fèiem un dia de sortida, perquè de tant en tant fèiem sortides, deien: -anirem a Can Palau. Allà dalt a la sortida del poble o.. no, a Can Met Sidru no hi anàvem però a algun puesto així. I deien: -mare de Déu, anar a caminar fins allà, i ara! Can Noguera, Can Noguera? L’has vist la urbanització de Can Noguera? I la masia, ca la Filomena, cal meu nom, sí, la mestressa se’n deia i li van respectar. Hi havia unes cases de pagès aquí a la Garriga molt maques, el Molí de Blancafort també... Doncs “bueno”, anaven a buscar el pagès per matar-lo i la gent es va tirar al carrer, i l’Ajuntament, hi havia un Ajuntament també, i llavors van anar a buscar els de la FAI, una colla, que hi havia el meu cosí aquest, que eren el jovent republicà que hi havia, van anar a Granollers, perquè venien els de Granollers, la FAI, que eren la pesta, i els van anar i els van dir que a la Garriga no hi tornessin per res, perquè ja la guerra començava a flaquejar una mica, i es va arreglar i el van deixar anar. El meu pare es va estar tres anys a la presó, eh? Després, per “dolent”. A partir d’aquí van formar un ajuntament d’esquerra republicana, a partir d’aquesta sortida de gent al carrer, van canviar les coses. Llavors van venir aquest jovent que se’n van cuidar, que hi havia el meu cosí, i van venir a casa meva i van dir: - Andreu, has de venir i ser un “consejal”, no trobem gent per... Tothom tenia por, és clar. I la meva mare:” - Andreu, no te’n facis, recorda al meu pare que el van matar...” Però el van convèncer, i hi va entrar, tot plegat hi anava quan plegava de treballar, un “rato”, a portar quatre escrits, quatre factures de l’ajuntament, però el van agafar a l’acte eh? A l’acte, eh? La meva mare com que tenia botiga de... venia vàries coses i anava a Barcelona, la pujaven de Barcelona i anava amb una senyora que també eren com nosaltres, republicans, que vivien a la plaça Sta. Isabel, que era en Figueres que també era un gran republicà, i pujaven i un diu un d’aquests homes fanàtics, perquè això és fanatisme, els que són tan acèrrims, cadascú que tingui les idees que vulgui, doncs, diu: “-jo, no el que ha sigut d’esquerra, o que hagi sigut així o aixàs, només que n’hagi tingut la olor d’això, tots morts o a la presó”. I ens vam mirar totes dues i vam pensar “ai!”, i quan vam arribar a casa, el meu pare ja era a la presó. Tres anys s’hi va estar, tres anys, eh? quan van entrar els nacionals va ser la vergonya número u, una vergonya, els que estaven amagats ja tenien la bandera a punt, van sortir amb la bandera: “¡Viva Franco!” encara els veig, a tots els veig, a tots, “¡Viva Franco!¡Que mueran todos!” en castellà eh? “¡Que mueran todos!¡Que mueran todos!¡Viva Franco!”. Ens van privar les sardanes, ens van privar de parlar en català, tot el que podien ens ho privaven, llavors, van entrar i van agafar el govern, els de l’ajuntament a la presó, tots, tots. A casa la meva família n’hi havia sis, tots a la presó, hi havia un meu cosí d’aquests fanàtics, què passa amb el jovent d’ara? Que volen cotxes i motos, que hi ha un fanatisme també, que no saben on van... és horrible, doncs “llavors” els cotxes, i aquest "nano" [es refereix a Pere Ventura Rodríguez] tenia 18 anys i va anar al front i quan ja estàvem a les últimes, aquí va quedar el front set dies entre Llerona [aquest període és del 28 de gener al'1 de febrer del 1939] i aquí, o sigui els blancs eren a Llerona i nosaltres aquí. Va ser horrible allò, eh? Aquí estàvem esporuguits, perquè pensàvem: -"bueno", com acabarà això? I molts marxaven del front i marxaven per les muntanyes, desesperats per trobar casa, però és clar, molts no en trobaven, i molts trobaven soldats per allà i els deien: - ¿Franco o ...? Qui era l’altre? Líster! Aquí vam tenir una concentració, aquí a la Garriga, de la columna Líster, i els van posar en els cines, meitat en un cine, meitat a l’altre a dormir, i a menjar per les cases, i a casa ens en van tocar dos, i aquest cosí meu que era una mica esbojarrat, anava allà on eren els de la FAI i a vegades li deixaven el cotxe, anava a repartir,... i “bueno”, ja va agafar la fama que havia anat a matar algú, i no hi va anar ell, si tenia 18 anys, i quan teníem aquests del Líster, a casa en teníem tres, a menjar, i eren ben educats, eh? Unes persones molt ben educades, i tenien una conversació, i deien: “-los frentes son lo peor que hay en el mundo, porque nunca sabes a quien matas”. Cada dia al vespre, com que feia un fred que pelava, que era desembre [l'entrevistada es refereix al 2 de febrer, no al desembre], i el dia 2 van entrar, doncs feia un fred! I a casa teníem una estufa gran, i allà s’escalfaven: “- ¿verdad que se está bien aquí?” I dormien en el cine, que pots comptar que era una geladora, i va venir aquest cosí meu que era un "nano" molt ferm, molt maco, cap de barret, i va entrar i li van dir: “-¿qué edad tienes?” I llavors ja en tenia 19: “- ¿y no has ido al frente?” I diu: -sí, vaig anar al front. “-y ¿te has quedado aquí? Te matarán”. Però ell va dir que no, que la seva mare, perquè la seva mare era “Sancta Dominus”, i havia fet molt per aquesta gent que eren amagats durant la guerra, n’hi havia molts de blancs que estaven amagats, estaven amagats com les rates a la cloaca, i els enviava paquets i els ajudava, era molt d’anar al Chorpus Christi, i per això deia: “-la meva mare ja m’ajudarà”. Sí, sí,: el van agafar a l’acte, no li van fer Consell de Guerra que era obligat, i el van dur al Camp de la Bota i el van afusellar, 20 anys tenia. Ni un Consell de Guerra ni res, res, res, res, sol, al camp de la Bota. “Llavors”, va venir la penúria nostra, eh? És que això és llarg d’explicar, perquè “llavors” van entrar els nacionals i quan la meva mare va sentir aquell home que deia allò, va dir: “-ai, ja ens podem espavilar!” Quan vam arribar a casa el meu pare no hi era, i al meu pare se’l van endur a Granollers que li van “fúmer” una tonyina que la meva mare li va conèixer quan li va anar a buscar la roba que estava tota impregnada de sang, perquè li volien fer dir que era de la FAI i el meu pare no ho havia estat mai de la FAI, van fer un Ajuntament d’Esquerra Republicana però com que no els van agafar, van agafar els que van poder, i tots els que tenien olor de ser bones persones, tots van anar a la Model, tots; a casa n’hi teníem quatre. Això va ser el pitjor; va entrar a la Model de seguida, "bueno" primer va anar a una presó de Granollers que van anar tots els de la Garriga, tancats, bona gent tots, de debò, eh? No és perquè fos el meu pare, no, però eren republicans i bones persones, no perquè els coneixia, no, perquè tenien unes idees clares, és com ara, ara no poden veure a l’un i no poden veure a l’altre, qui té raó? En tenen tots i no en té cap, però sempre n’hi ha un de més bo, sempre, doncs llavors era igual, i els d’esquerres tenien unes idees molt clares del que volien i pensaven molt en el pobre, i pensaven molt en la gent, i "bueno", doncs es van trobar a Granollers, estaven tancats a baix, encara hi és, que jo anava i el cridava: “-pare! Pare!” I em van dir:” -no ho facis perquè si et senten encara se’t quedaran, eh?” I després d’allà ja van anar a la Model. Anàvem a veure’ls un cop cada 15 dies, hi anava jo a donar-los menjar que si no... unes cues! Vaig patir un fred! Perquè la mare estava delicada i tenia la botiga. I anava jo i dues senyores grans que també hi tenien els marits, eren sants, eh? No eren homes, eren sants, eh? I ens trobàvem allà en una cua que donava la volta a la Model de familiars. I llavors els van començar a jutjar, van haver judicis, va ser una cosa horrible, quasi tots pena de mort, pena de mort. Jo hi vaig anar, era molt jove, eh? Jo he sigut sempre molt decidida en la meva vida, vaig anar a veure a l’advocat, al que el va denunciar, m’ho va dir, li vaig dir: “-li exigeixo, encara que no m’ho pugui dir, li exigeixo”. Vaig anar amb una meva amiga que em va acompanyar. “Jo vull saber perquè el meu pare és a la presó”, i l’advocat m’ho va dir, sí, sí, i era una persona que no tenia res a veure amb la política, per enveja, el meu pare era una persona molt com jo, molt franc, molt obert, i es feia amb tothom i com que era mecànic i arreglava cotxes i tot, a la fonda de Can Sta. Digna llogaven el cotxe cada diumenge amb senyors, i llogaven al meu pare perquè els portés, el xòfer era el meu pare, i era un home molt cultural i els explicava coses i estaven contents, i va agafar una família d’aquí la Garriga (d’una casa que) que van tirar a terra i ara hi ha un bloc, i li van agafar molta confiança i el porter li va agafar enveja, el porter d’aquesta família que eren sants, que fins i tot a mi m’estimaven, sort que no ho van saber, perquè ja eren morts, perquè el meu pare els portava per tot arreu, i li vaig dir a aquest senyor: -vostè té la obligació de dir-m’ho, qui el va denunciar. I mai més m’he mirat a aquests porters, ell, el que el va denunciar ja és mort, hi ha una filla i un fill. I es va estar a la Model 2 anys, anant-li portant paquets, i llavors el van desterrar, com un criminal, a València, perquè hi havia San Miguel de los Reyes, hi havia un monestir d’aquells d’abans i allà era la presó. Nosaltres ens apanyàvem com podíem, jo ja vaig ser més grandeta, vaig anar a treballar en una fàbrica i el meu germà gran també treballava una mica, poc, i la mare... entre tots misèria. Misèria passàvem. "Pudientes" no ho érem, però la meva mare tenia una botiga, el meu pare tenia un taller molt gran que feia reixes i arreglava cotxes, i ens guanyàvem la vida, i clar, em va fer un canvi molt gran la meva vida, molt. Em va “axurriacar”. A mi la Model em va desfer, el que jo vaig veure a la Model, pegant-los i maltractant-los, va ser horrible, horrible i amb aquella dona que sempre anava, pobreta, em deia: -“Filo, qui ens ho havia de dir, i tu, haver de fer això!” Perquè les seves filles eren de la meva edat,
-“sort que puc venir jo per la teva mare, pobra, no pot venir!” La mare hi va anar potser tres vegades entre sempre. A la Model n’hi tenia quatre i un quan era petit era minusvàlid i molt republicà, i el van agafar també, és clar, i era el pare d’aquell noi que van matar, i el dia del judici, perquè jo anava a tots els judicis, que volia saber què li sortia al pare, el dia que van jutjar al meu oncle, van jutjar al meu pare, i al meu pare li va sortir pena de mort, sí sí, a quasi tots! I el meu oncle li va sortir pena de mort i un, sempre hi ha el bo, o el que vol fer el bo, i va dir: “ -este hombre cuidado, porque hace pocos dias le han matado al hijo en el campo de la Bota”. Que era aquest noi que el van matar [es refereix a Pere Ventura Rofríguez] i ell no ho sabia, ja va quedar plegat i no va dir res més. Un drama va ser, la guerra nostra, la Guerra Civil de la Garriga, com totes les guerres civils, perquè no hi ha controls, és horrorós. Planyem a tothom, els que ho han viscut, jo com que hi ha dies que donen trossos de la guerra civil de la banda del sud que també déu n’hi do com se la van carregar, pobrets, a mi se’m posa la pell de gallina i penso: -com la van passar, pobrets! Nosaltres encara teníem una pinya de família, i ho passàvem com podíem, ens ajudàvem els uns als altres, els uns tenien conills, els altres tenien gallines, i mira, no sé com dir-ho però ens la passàvem com podíem, que aquesta tia meva la va passar molt grossa, eh? Va tenir un desengany tan gran, li van matar el fill [es refereix a Pere Ventura Rofríguez], eh? Va ser molt gros això, i tots. És que era un "nano" molt maco, molt obert, es feia amb tothom, i precisament el van acusar d’anar a buscar a un senyor de la plaça que el van matar, pobret, perquè el que feia una mica d’olor d’església ja el pelaven, és que això era horrorós. Perquè jo he llegit llibres de la República nostra i era horrorós, tan per un costat com per l’altre. Hi ha un llibre, d’aquella escriptora, ara no em surt el nom, que parla de la desbandada dels rojos, que va ser horrible, que van anar als convents i van trencar els nínxols i ho van trencar tot, i que en els nínxols hi havia molts nadons, perquè les monges tenien canalla, eh? Jo tenia una cunyada, que van venir de per aquí en amunt, que no tenien modus de viure i van venir a treballar a la Garriga i una senyora va dir: “-que hacen un nuevo convento, que se haga monja”. I un dia la van anar a veure i els va dir a les germanes: “-les vostres filles, tot el que vulguin ser menys monges, perquè aquí si ets rica molt bé, si ets pobre el fregall i a fregar, amb aigua freda, una fredor!” Amb una... "bueno", ni un "cuarto", i et daven de menjar el que volien i es va tornar tísica, va morir tísica. I “llavors” al vespre t’enviaven un capellà, eh? Per fer “la missa”, ja m’has entès, oi? I “llavors” les prenyaven i quan es quedaven prenyades, què feien? Mataven el nen i elles les passaven morades. Vull dir que ha sigut horrorós tot. Això hi ha sigut en totes les vides, perquè a vegades veiem el Luis V i el Pepito II que ja passava això, eh?
La postguerra horrible, ens feien anar a la línia a marcar, i les sardanes prohibides i tothom a canviar "lletreros" i no vulguis saber, eh? “Todos hablando fino!” Llavors es va anar arreglant i els estiuejants van tornar a venir, alguns no van venir perquè potser els va passar alguna cosa, però en van venir de nous.
Vam tenir cartilla de racionament, vam passar més gana! Més gana! Quan hi anaves ja s’havia acabat, pagàvem el pa amb pessetes que no les teníem i les havíem de buscar, i anàvem a comprar per aquí en amunt i gana, gana, gana, en canvi amb la guerra com que teníem el pare que coneixia molta gent de pagès, aquestes cases de pagès de per aquí, els havia anat a arreglar coses a tots, i li daven una mica de mongetes, un altre això, i “llavors “la llet l’anava a buscar a Llerona jo, a una casa de Llerona que encara existeix, que és lluny, a les 8 del matí, amb un fred que pelava, i em donaven un potet de llet, i jo en xumava, de la gana que passàvem, va ser horrible. A vegades el pare portava blat de moro i la mare ens feia farinetes, o a vegades li daven 4 cols i bullides, almenys menjàvem, però a la postguerra va ser horrible, va haver un any horrible, eh? A més, a casa si arreplegàvem "algo" anava a la Model, faltaven cèntims, ens ho van robar tot, eh? Tot! Fins i tot els duros de plata, que van venir uns moros aquí, que ja no t’explico! “Con Franco vinieron los moros!” Van violar a una noia, a l’Alhambra, al cine Alhambra, es van ficar allà, el cine com que era gran, els van portar al cine, jo vivia allà al costat i quan els sentia a la nit em feien una por, i llavors van violar a una noia, eren uns “poca-vergonyes”, allò va ser la pesta que van portar, fins que van marxar, i aquests venien a la plaça i qui tenia duros se’ls hi quedaven, i així van començar a menjar, eh? A nosaltres els primers dies els duros se’ns van acabar perquè no érem gent rica, i “llavors” fam, fam vaig passar.
El meu pare a València hi va estar molt bé, teníem una família coneguda i el meu pare era molt treballador i els va fer moltes coses, feia de pagès perquè tenien vaques, era una cosina d’aquesta que era mig monja, i els van acollir, al meu pare, al meu "tio" aquest coix [es tracta de Jaume Ventura, àlies "El Bord"], que també el van desterrar i hi van estar quasi, quasi 2 anys, hi vaig anar dues vegades a veure’l. Ara precisament s’ha mort un dels de València, que ens els estimàvem molt perquè es van portar molt bé, van fer més que a vegades gent de família. Quan va venir, ell tenia un taller resguardat amb ferros i tot i va haver un molt "vivales", que encara és viu, que li va robar el que va poder, i llavors com va poder va muntar un talleret darrera casa que hi teníem com uns galliners grans, i es va muntar com un taller i així es va començar a guanyar-se la vida. Ah! “Llavors” entremig, es va morir el meu germà, a la "Mili". Quan va acabar la guerra que el meu pare era a València, el meu germà va haver d’anar a fer el servei i allà es va morir, es va quedar a Figueres que allà es va morir, va morir de tifus, el van agafar tots, tots a l’hospital, la meva mare, els meus 3 germans que encara em quedaven. O sigui que el gran va entrar "quartelat" acabada la guerra al cap d’un any que el meu pare era fora, i ja es va endur el tifus de casa i el va agafar allà, i com que no el cuidaven, allà va morir. Tres en tenia, en Jaume, l’Andreu i el Pere, tots són morts. Aquest va morir amb 21 a la "Mili", en va morir un a la carretera de Llerona amb la vespa, aixafat per dos camions, i el gran fa set anys que és mort, que dic el gran però ens portàvem set anys, que em feia molta companyia. El meu pare que encara era jovenàs va agafar un càncer, ja fa molts anys que és mort, i la meva mare en fa 14 que també. Un drama la meva vida. Només he tingut sort en el casar-me, l’home que vaig arreplegar era una bellíssima persona, de veritat, eh? Tothom de la Garriga t’ho diria, era maco, maco. Feia anys que festejàvem i llavors ens vam fer un piset allà a la vora de casa, el meu pare ja et dic que coneixia a tothom. Jo vaig treballar fins que vaig tenir la meva filla, vaig estar sempre amb les tovalloles, hi vaig treballar molts anys, m’adoraven aquesta gent, els Luna, una fàbrica de tovalloles que diu que ara liquiden perquè volen traslladar-se no sé on. M’adoraven, que a la senyora, els dissabtes, a vegades, li anava a fer les feines, que aquesta senyora encara és viva! Imagina’t, tu!
Em vaig casar gran, amb 26, i vaig continuar allà fins que em va néixer la nena, el meu home era joier, rellotger. Primer treballava davant de casa meva, ja havíem sigut veïns de petits tota la vida, llavors van marxar ells, van anar a... la casa els va anar malament, van marxar i “llavors” va anar a una joieria que hi havia davant de casa meva, front per front. I va anar a treballar allà que feien bijuteria, arracades i coses així, però amb fàbrica, una fabriqueta petita, i allà va treballar i allà ens vam enamorar, érem joves, eh? Vam festejar nou anys, eh? No hi havia ni una pela, però he tingut una vida després de casada molt maca, molt. Ens vam fer un piset en unes golfes que hi havia a la cantonada de casa, allà on hi ha la tintoreria, hi ha un racó a dalt, i el pare, que et dic que tot ho arreglava, va anar a l’amo i li va dir: “-d’aquelles golfes què en fareu? No podríeu fer un pis?” I ens vam fer un pis, una monada. El vaig arreglar molt bufó i allà vaig tenir la primera filla, vaig començar a guanyar-me la vida amb el meu home, ja havíem estalviat algun cèntim, vam anar de viatge de nuvis a Mallorca, amb avió, que tothom ens deia: “-amb avió aneu? Oh! Pujar en un avió!” Els que he pujat! I ens vam casar quatre parelles que vam tenir unes noces molt maques, vam disfrutar que no t’ho pots ni imaginar, i ara quedem dos, no tres, que queda la Maria.
A l’escola, durant la postguerra, jo ja tenia una edat, però durant la guerra vam anar a una senyora, que es va morir ara fa poc, que era allà a Can Sala, on han fet allò de música, a la plaça, i allà van fer un centre per la gent que no podia menjar, ajuda per la canalla, i amb la guerra vam començar a anar-hi i encara ens van ensenyar "algo" més, els primers anys, eh?
L’església la van refer, va ser molts anys... a sota el campanar que hi ha un bar? Amb les taules a fora? Doncs allà, allà va ser església [al Cèntric-Club, avui dia desaparegut] fins que va ser aquí [de nou a la plaça], jo ja em vaig casar aquí, quasi, quasi la vaig estrenar, i el banquet de bodes ja el vaig fer on hi havia hagut l’església; llavors ja tot em va anar rodant bé a mi, tot, perquè home, el viatge de nuvis a Mallorca i amb avió, era un luxe eh? Perquè ens vam ajuntar amb aquestes parelles pel carrer: -quan us caseu? Ah, nosaltres també, nosaltres també, amb un dia o dos de diferència, i ens vam posar d’acord en trobar-nos, ens vam ajuntar, i vam anar de viatge de nuvis. I és un conte de fades allò, va ser molt maco.
Alguna activitat clandestina durant el règim? Sempre hi havia alguna coseta però molt poc, es va netejar tot, eh? Els “rojos” ho van netejar tot, i nosaltres com que no podíem aixecar la veu encara, no se’ns va permetre aixecar la veu, van trigar molt, eh? Mira, un dia a casa meva ens truquen a la porta a les 12 de la nit, durant la postguerra, dos que havien estat amagats com rates-pinyades, que eren joves i havien d’anar al front, i el meu pare va obrir la porta... a no, però el meu pare... et dic mentida, això va ser just acabada la guerra, que al meu pare encara no l’havien agafat, "bueno", i truquen a la nit, això és d’explicar, eh? És d’explicar, eh? I dos de la Garriga truquen i el meu pare: -coi, que se us ha perdut a aquesta hora de la nit? Venim a fer un registre. -A casa meva un registre? Per què? -Perquè l’hem de fer. Un era de l’Estanc de la plaça que tu no els has conegut i l’altre era un “senyorito” dels que havia vingut a passar les “vacaciones” aquí. I diu: -Per què? Quin permís porteu? -Portem un paper, venim a fer un registre. Això per mi va ser una denúncia, perquè de dret van anar, perquè nosaltres teníem un galliner molt gran i el dia abans es va morir un conill i el vam enterrar, de dret van anar a aquell forat, el van descolgar i van quedar així, un conill podrit, sempre vam dir que algun veí ens havia denunciat, sempre vam dir-ho. Però llavors, van pujar a dalt que hi ha una escala, ens van desfer els llits, els matalassos per terra, els armaris, la roba tota per terra, tot, tot, tot, i l’escopeta aquí, eh? Uns nois que els havíem vist créixer, eh? Va ser tan trist, tan trist... Al cap de cinc dies van agafar el meu pare. Va costar molt que se suavitzés tot plegat, molt, molt, molt, ui, si quasi bé ara ha vingut just! Nena! Si encara li ha vingut just! Quan va ser que vam començar a anar bé? Quin president vam tenir? Amb en Pujol, potser vam començar a obrir els ulls? Amb el català i això?
Al final de la dictadura no es podia parlar català, no. Anaves al tren i et deien: “-haga el favor de hablar bien, que hablan como perros”. En van agafar, per això ,eh? I tant! Els primers temps de la dictadura anàvem al tren i ens tocava un senyor:” -¿que no sabe hablar? Porque hablar como los perros no se habla.” I algun el van agafar, a la Garriga no, però vaig sentir dir que els havien agafat. Va ser molt fort, nena.
Jo quan va morir Franco vaig tenir una alegria, però grossa, eh? Gràcies a Déu! Un home que firmi, prenent el cafè, i no sap que firma una sentència de mort... ara va sortir l’altre dia, que van fer un tros d’ell, s’estava prenent el cafè i li portaven penes de mort i "pam-pam-pam, que se muera el que quiera", ha sigut del pitjor que ens ha tocat, eh? I per ell va venir tot, aquest home va portar tot el malestar, tota la guerra, va portar-ho tot, tot, tot. Ens va donar uns anys que Déu n’hi dó, eh? Quan ensumava que érem de l’altre cantó... no ens podia veure! I érem una gent normal, no teníem partits polítics ni res, hi havia l’Esquerra Republicana que ja no hi era, ja la havien “limpiado”, no teníem cap idea de res, jo encara anava a missa perquè m’hi feien anar, i perquè aquest odi? Va venir dues vegades aquí, quan venia... diuen que era més dolenta ella que ell. Això ens ho van dir quan vam anar a Galícia, que vam entrar en un mercat de peix, que hi havia aquelles dones arremangades, allà, i vam parlar amb elles, i deien que a Galícia els adoraven, i vaig dir, espera, ara ho veurem: “-bueno, han tenido un buen gobierno aquí!” I una gallega: “-¿qué habla usted?” “-que han tenido un buen gobierno.” “-Mire, ¿de dónde es usted? ¿Verdad que es catalana? Pues no me hable de esto, usted ya sabe el buen gobierno que hemos tenido. Ustedes lo saben”. I ens els van deixar a ras de terra, i d’ella deien que era pitjor que ell. Saps què els feia? Aquestes dones són molt treballadores, fan moltes puntes de coixí, tenen molt bones mans, i anava allà i: “-¡oh, qué bonito! ¿Qué lo venden?” “-sí, es para vender, para ganarnos la vida”. Perquè aquesta gent ho va passar molt malament, perquè van haver d’emigrar, acabada la guerra va ser horrorós. Perquè vaig anar a Galícia i en el "Parque" hi ha un monument que hi ha una figura d’un “galeguiño” amb una dona i tres criatures i hi ha un poema, que em va quedar gravat que diu: “galeguiña mía, me voy a otras tierras, para ganar el pan de mis hijos que aquí no lo encuentro.” Vaig plorar, entre la figura que era tan ben feta, i tot... a Galícia ho van passar molt malament també! I aquella dona es va girar i diu:” -¿Qué dice usted?” “-Ah, yo es que oía que Franco los quería mucho” “- Ustedes a lo mejor lo quieren, pero aquí, que no venga para nada. “
Jo no crec que a Franco l’estimés gaire gent, ni els seus, només els fanàtics, els que es deuria emportar de l’Àfrica i tot això, però no era una persona... primera que ja no era una persona agradable, aquella cara que tenia autoritària i... però a part, va ser un “gamberro” horrorós, pitjor que aquesta gent que venia revolucionària aquí, i que venien incontrolats que pobrets no tenien un tros de pa per menjar, i feien el que no haurien fet si l’haguessin tingut, pitjor que aquests. Ja veus què et dic, eh?
Molta gent deia: -encara no és mort aquest? Quan va morir, tothom content. Jo vaig anar al Valle de los Caídos, que ja t’he dit que amb el meu home hem viatjat molt, vam anar a Madrid i li dic: “-hem d’anar a veure el Valle, eh?” i allà, que estava així de ple vaig dir: “-queda’t aquí per sempre que no ens fas cap falta. Cap d’aquí el troba a faltar, ningú!” Que s’hi quedi! Va ser dolent, dolent, dolent.
Ens pensàvem que s’arreglarien més les coses del que es van arreglar, clar. Els cacics, n’hi havia molts, eh? Hi havia molt caciquisme, fins que es va anar polint, polint es van trigar molts anys, molts, eh? Encara no està polit eh? Perquè si n’hi haguessin gaires del que hem tingut últim [es refereix a l'expresident del govern José Mª Aznar], ja em diràs eh? Jo el dia que va entrar vaig plorar, el dia que es va presentar... és que és un home repugnant, no l’hi trobes? Repugnant, com en Franco, com en Franco, el vaig veure i dic:” -aquest ens ha de governar?” Jo ni el coneixia, i va sortir en aquell balcó a fer el fanfarró, i sempre s’ha donat aquella cosa de supèrbia. Té una cosa que repel·la, ara mateix, com es va despedir dels seus, dels seus! Com els va tractar, com un ramat de béns, aixecava el dit i feien el que volia.
Les primeres eleccions, molt dolentes, ja sabíem per on anirien, no vam respirar, no [es refereix a les leccions del 1977]. Sempre he anat a votar, sempre he anat a votar els meus, els meus avis republicans cent per cent, com que veien que era una gent bona, perquè? què hem fet els republicans? Has sentit a dir coses grosses dels republicans? No. El meu pare ja ho feia, el meu marit també, i la canalla també ho fan, tots anem a votar la República, el partit, que facin el que puguin. En Pujol, l’han criticat molt però ha sigut una bona persona, dins de tot ha sigut una bona persona, no s’ha destacat per cap cosa dolenta, doncs per què el critiquen, ara? Aquest, no és del meu partit però jo el veig una bona persona, almenys el veus amb cara de fer algo, perquè aquell dropo de l’Aznar, no el veies ni per agafar una cadira si queia, a més no ho amagava, almenys aquest home...