Principals temes tractats:
- Una infantesa a cavall de l’Hospitalet i de la Garriga.
- Els estudis.
- El seu avi Lluís Viñas.
- La prepotència dels estiuejants.
- El cinema de can Xic Corder, el de l’Alhambra i el Patronat.
- L’evolució de l’escola de monges: introducció del català i de les classes mixtes.
- Les divisions ideològiques de les primeres eleccions municipals a la Garriga.
- Els avançats models pedagògics de la Catalunya republicana es perden amb la guerra i el règim franquista.
Vaig néixer el 4 de març de 1941 a l’Hospitalet, però per aquelles coses de l’època estic registrada el 8 encara que vaig néixer el 4 -el meu pare va anar a registrar-me i li van dir que el més tard que em podien posar era el 8-. El meu pare era de Castelló i la meva mare era filla de la Garriga, igual que l’avi. Jo vaig néixer a l’Hospitalet per feina del pare: treballava a l’Horis, aquí a la Garriga, llavors li va sortir una feina millor i va marxar amb la meva mare a l’Hospitalet. La meva mare va néixer a una casa que li deien can Portuguès, que estava aquí al costat –carrer Cardedeu, 22- d’on estem ara també era d’ells i ho feien servir com a magatzem.
Sempre vaig viure a l’Hospitalet fins que em vaig casar, el que passa és que jo venia tots els estius aquí, amb l’àvia, i durant l’any també venia els caps de setmana des de que tenia cinc o sis anys. Vam posar una botiga de roba a casa de l’àvia, la portaven el meu pare i la meva mare, nosaltres, però continuàvem vivint a l’Hospitalet: cada setmana ens tocava fer viatges amunt i avall; únicament obríem els caps de setmana. Era aquella època en la que no hi havia gaire roba i com que el meu pare tenia molta relació amb el tèxtil –havia treballat amb filatures a can Trinxet a l’Hospitalet- teníem contactes amb magatzems on podíem anar a comprar roba, vam veure l’oportunitat de fer un extra de diners, jo devia tenir cinc o sis anys que es va posar aquesta botiga. Es va aprofitar el celler del meu besavi –el celler de cal Portuguès- que havia fet aquestes cases amb el negoci de vins, primer venia vins i després el meu avi –el que va ser alcalde- es dedicava a tallar boscos i vendre la fusta pels forns per fer mobles o pels que feien carbó.
Vaig fer tots el estudis a l’Hospitalet i a Barcelona: els estudis primaris en una escola privada de l’Hospitalet, el batxillerat a l’Institut Maragall de Barcelona, el magisteri a la Universitat de Barcelona i la carrera de psicologia també la vaig fer a Barcelona.
El meu besavi va fer aquestes cases venent vi en bótes grans –em sembla que la major part del vi el compraven per la Garriga, abans hi havien moltes vinyes- d’ell sempre m’havien dit que no tenia família, que va quedar sol i que va néixer per la zona de Sant Hilari de Sacalm. Quan va venir a la Garriga va conèixer a la Laieta de l’Hostal –tampoc sé quin era aquest hostal- deien que era l’hostal del Fum, que estava per aquí dalt per Santa Digna. D’aquest matrimoni va néixer el que va ser alcalde: Lluís Viñas Galvany, conegut com el Portuguès, era d’esquerres. Va ser alcalde de la Garriga entre els anys 1931 i 1934, va fer campanya per l’estatut de Catalunya del 1931. Jo no el vaig conèixer, va morir en accident de cotxe el 27 de juny de 1937. Anava a caçar amb el seu fill per Tona, plovia i van picar contra un arbre de la carretera. A la Garriga es deia que eren tres: en Fonso, en Mena i el Portuguès; el Fonso era l’avi del que va ser alcalde a la Garriga l’Alfred Vilar; en Mena no sabem qui és, perquè era “un cul de cafè”. Anaven a jugar a cartes a can Xic Corder cada dia. El meu avi era aficionat a la cacera, era una persona molt agradable; també tenia els seus “ligues”, era molt guapot; i tenia el negoci dels boscos i de pinsos. Va ser una persona molt amiga dels seus amics i ajudava a tothom que li demanava ajuda. A casa es deia que la iaia es lamentava que l’avi, dedicant-se a la política, va deixar de banda el negoci i es va anar perdent una miqueta l’empresa familiar. Era una persona de gustos de dreta, en el sentit de què tenia cotxe de cavalls; va tenir un dels primers cotxes de motor de la Garriga. Es relacionava amb el que ara diríem la “jetset”, però per altra banda era molt amic dels seus treballadors. La iaia m’explicava que una vegada, en una de les estades que feien al bosc, van trobar una gerra amb monedes de plata i or enterrades al bosc i se les van repartir entre tots. Durant el seu mandat es va arreglar tota la torrentera de la Fournier que va fins a la riera i la que va cap a la biblioteca; deien que era un dels millors alcaldes que va tenir la Garriga –això gent molt diversa m’ho ha dit-. Era una persona molt agradable, que escoltava a tothom, que havia fet molts favors i que era el millor alcalde que havia tingut la Garriga. La Núria Albó, quan va ser alcaldessa, li varen dir: –Ets una alcaldessa igual que en Lluís Viñas.
El meu avi va morir, però si no l’haurien matat possiblement els més extremistes del seu partit; no sé qui eren, però el perseguien. Quan varen començar a ficar-se amb els convents, estaven amenaçades les monges... Ell sempre les havia defensat –encara que el meu avi era anticlerical per sobre de tot. Quan les monges van tenir els problemes amb els rojos, les va anar passant a totes cap a el tren perquè fugissin de la Garriga vestides de gent del carrer. Des de llavors, es va haver d’amagar perquè els seus –els més extremistes- el volien matar. Es va haver d’amagar a can Rosselló d’Amunt –en aquell moment els masovers eren els avis d’en Quico Viñas- l’amagaven al paller.
Aquí a la Garriga sempre ha estat molt definida la política entre esquerres i dretes, anticlericals i clericals. De la família, una germana del meu avi es va casar amb en Reig –el seu fill va ser alcalde- Joan Reig Viñas, era nebot del meu avi i el meu avi no el podia ni veure: era del sometent, totalment de dretes, clerical fins a la mèdul·la... el meu avi deia que era dolent. El meu avi va ser el primer que els hi va deixar diners per fer el negoci de can Reig: feien panys, després van fer gel... en Joan Reig es va casar amb la Conxita Rovira que eren fabricants de Terrassa.
Jo he estat i no he estat a la Garriga: tots els estius i els caps de setmana els he passat a la Garriga a casa de la iaia, i quan em vaig casar, l’any 1962, em vaig quedar a viure. Mai et diré que sóc de la Garriga; jo he sigut molt feliç a la Garriga, però també ho he sigut a l’Hospitalet. A l’Hospitalet era una nena que jugava al carrer, per tant, jo no he viscut en una ciutat, era una ciutat però jugava al carrer. A la Garriga, tot el poble i la muntanya era com jardí per a mi; anava sola o amb un altra nena a buscar bolets, per a mi venir a la Garriga era tenir més llibertat. A l’Hospitalet també hi havia llibertat i era segur –fins que va venir l’emigració de dins d’Espanya als anys cinquanta, llavors l’Hospitalet es va posar dur i tenies més por d’anar sola- amb deu anys anava amb tren sola per anar a la Garriga i tornar a l’Hospitalet.
La Garriga dels anys quaranta tenia els carrers de terra, plens de plàtans i acàcies; sempre he notat el contrast amb l’Hospitalet, a mi i amb els nens de l’escola que he tingut. Mai havia entès com els nens d’aquí que anaven a escola fossin tan poc lliures: de jugar al carrer, d’anar a excursió... A la Garriga em feia: a l’estiu amb els estiuejants i la resta de l’any amb els nens del barri. Els estiuejants jugaven quan els interessava, però quan no et deixaven de banda i s’anaven al Casino i et deien que tu no podies anar. En aquest aspecte he sigut sempre una apàtrida: pels estiuejants era del poble i per la gent del poble era estiuejant. Als estiuejants no els hi podia dir que era de l’Hospitalet, sinó no m’haguessin ni volgut mirar a la cara; per això m’havia d’inventar que era d’un barri de Barcelona per poder jugar amb ells. Quan vaig tenir dotze o tretze anys, i després d’haver-me emportat alguna clatellada, vaig dir fora i ja no vaig tornar a jugar amb ells. Vaig passar una temporada, la de la preadolescència, bastant sola i l’àvia em va encarrilar cap als de can Reig, llavors vaig començar a sortir amb aquests cosins segons: la Carme Reig, la Rosa Reig, la Immaculada Ballús, la Núria Pareras... des dels tretze anys aquesta va ser la meva colla fins que em vaig casar.
Els jocs amb que jugava amb els estiuejants i els nois del poble eren els mateixos: a l’estiu ens trobàvem al carrer, anar a tocar timbres, cuit i amagar, amb les nenes a nines i a escola, i molt a correr. Jo passava moltes estones al costat de casa de l’Emili Miró, cal cisteller, era un personatge petitet que es passava tot el dia picant canyes, estovant... veure com anava creixent un cistell era preciós. També anàvem a veure com ferraven cavalls al carrer Sant Ramon.
Jo sóc mestra, el primer lloc on vaig fer classes va ser a la Garriga –he fet 15 anys de mestra al poble- un any en una acadèmia, després vaig estar deu anys fent de mestressa de casa i finalment vaig fer de mestra a les monges fins que les van tancar. Quan vaig començar a fer classes a les monges, a mitjans dels anys setanta, l’escola ja era mixta.
La postguerra va ser molt difícil, no hi havien molts aliments però la feina no escassejava, hi havia feina per a tothom. Quan vaig acabar el magisteri, als divuit anys, podia triar on volia anar a treballar. Les monges em van oferir anar a donar classes a la seva escola –els hi feien falta tres mestres- o sigui que hi havia feina. El meu pare era director administratiu de can Trinxet, era una fàbrica amb molta feina per a tothom -sobretot per a dones filadores i teixidores- els càrrecs eren d’homes.
La botiga que teníem a la Garriga no estava amb aparador, la teníem a la part interior de la casa. Teníem molt bona relació amb una altre botiga de roba que a vegades ens deixaven coses, que es deia cal Marxant. De tant en tant ens venia una inspecció, com que estàvem a un lloc tancat –ens la feia venir els de can Fúria- per veure si ho teníem tot en regla. A nosaltres i als de can Marxant ens tenien especial mania perquè veníem molt. La roba que veníem a casa era bàsicament sense confeccionar, roba blanca: estovalles, llençols... tot el que era l’aixovar. Els primers anys, sobretot a la gent emigrada, veníem a fiar, es a dir, ens pagaven de mica a mica. Molta de la nostra clientela era gent senzilla, molts van venir de Múrcia, Almeria... venien a comprar fiat, era una bona clientela. Potser la gent que més podia no comprava aquí, s’anava fora de la Garriga. Els estiuejants era una cosa molt estranya, molts venien a lluir i després quedaven a deure; els havíem d’anar a perseguir a Barcelona, això ho dèiem nosaltres, però també altres botigues de la Garriga.
La relació amb els estiuejants era com dos móns: uns amb un estatus i amb posició social que no es barrejaven amb el poble –qui es barrejava eren les minyones dels estiuejants amb gent d’ofici de la Garriga que anava a arreglar coses a les seves torres, a les nits veies quan marxaven al Casino els amos com les minyones es trobaven amb ells- i la resta del poble. A vegades, els estiuejants ens han fet sentir malament a la gent de la Garriga, com inferiors. El Corpus era com una festa del poble en la que tothom col·laborava en el que podia. Quan anaves a picar portes al carrer Cardedeu perquè t’ajudessin, la majoria de cases eren d’estiuejants, no els hi agradava, semblava com si no volguessin barrejar-se: gairebé no havien vingut mai a fer catifes i just et donaven algun cèntim, com si et donessin caritat. Molts d’aquests han vingut a viure aquí, dels que havíem jugat i ens havien girat la cara als d’aquí: els de can Dachs... ara són els que fan la catifa; és com si ara volguessin retrobar-se amb aquell poble enyorat que no han tingut a la ciutat. Molts estiuejants han venut les seves cases de la ciutat i s’han vingut viure a la Garriga: la qualitat de vida és millor; alguns han tingut dificultats econòmiques.
Jo havia estat molt implicada amb les festes del Corpus: ajudava a les monges a fer els dibuixos, anava a buscar flors amb tot el veïnat... fins que vaig veure un relleu i ho vaig deixar.
A casa dels meus avis, que eren de classe mitja, no hi van faltar aliments mai, però menjaven a l’estil de la Garriga d’aquella època: al migdia escudella o carn d’olla cada dia del món i carn a la brasa, i al vespre es menjava mongetes seques; el dijous arròs i el diumenge més guisat.
El clima de convivència a la Garriga era bo; penso en la meva àvia, que va haver d’aguantar que el seu marit sent d’esquerres i que es va haver d’amagar, ho va portar molt bé, no va odiar a ningú i mai havia sentit cap cosa dolenta; casa meva era apreciada per molta gent, tot i que considero que la Garriga ha sigut molt de dretes. De petita, si jo em volia integrar amb les nenes del poble, havia d’anar a Acció Catòlica; a mi no m’havien fet anar mai a doctrina ni a Acció Catòlica, la meva mare anava a missa, jo anava a missa amb la meva mare i la meva àvia. El meu pare deia que anéssim que ell no tenia cap pecat perquè li perdonessin; el meu avi era anticlerical, però també deia que féssim el que volguéssim. A casa meva sempre han sigut molt liberals, ha sigut el clima que jo he viscut.
Com les nenes del meu grup anaven cada diumenge a la doctrina d’Acció Catòlica, jo vaig haver de començar a anar; pensava: menys mal que et donen pega dolça. Ho feien al local de la parròquia i els grups d’Acció Catòlica els portava l’Ester Camps. Ens ho passàvem bé: anàvem d’excursió, a catequesi... en aquell moment eres creient i seguies el ritme dels demés. Jo vaig deixar de ser creient quan vaig començar a veure coses que no m’agradaven.
La colla de noies amb les que jo anava era molt classista i no els hi agradava anar amb nois. Llavors hi havia una altre colla de la mateixa edat que jo: la Dolors perruquera, la Mascaró... que tenien més relació amb els nois. Llavors hi havia en la colla de nois balladors i agradables, que ens trobàvem a les sardanes: en Pere Cuc, l’Alfred Codina, en Sínia. A la colla meva, la més elitista, no les deixaven ni anar d’excursió: eren un pal! Un dia havíem d’anar amb l’Ester Camps d’Acció Catòlica a acampar –jo ja m’havia fet la il·lusió- arribo a la Garriga amb totes les coses preparades i com si no s’hagués parlat mai, no las van deixar anar els de casa seva.
Quan comences a tenir tretze o catorze anys, jo veia com aquestes colles d’amics més liberals anaven al cinema el dissabte a l’Alhambra, i per contra, la meva colla no volia anar al cinema. M’havia d’anar amb la meva mare o la meva àvia, m’havia vist totes les pel·lícules de "Lo que el viento se llevó". El diumenge, segons quines pel·lícules feien, i si volíem anar al cinema les monges ens castigàvem a que anéssim el diumenge a classe perquè no anéssim al cinema perquè feien pel·lícules que no es podien veure; jo això no ho podia entendre.
El meu avi, junt amb en Dameson, havia tingut un dels primers cinemes de la Garriga: el cinema de can Xic Corder; a la part de baix hi havia un cafè molt maco i a la part de dalt estava el cinema. Jo anava a tots dos, depenent de les pel·lícules. Un era més “cutre” –el de can Xic corder- i el de l’Alhambra sempre ha sigut més bonic. Durant aquesta època la gent de la Garriga que podia més, tenia el Patronat; els qui podien pagar tenien seients i “palco”: la família Reig, la família Ballús... quan jo em vaig incorporar amb aquesta colla, els diumenges anàvem al Patronat; al Patronat feien teatre, cinema i sardanes. Les sardanes es ballaven a l’estiu a davant del Patronat i a l’hivern es treien els seients de dins del Patronat i es ballava dins. Quan s’acabava de ballar sardanes, feien el cinema. Mai vam tenir cap problema per ballar sardanes, era l’única dansa que s’havia ballat a la Garriga.
A la Garriga, si eres jove i volies fer coses, havies d’estar a la Falange o a l’Acció Catòlica. A Falange hi anaven més els nois, sobretot pel tema dels esports, estaven a la plaça del Silenci, allà on hi ha el local dels avis. A mi no m’havien agradat mai aquesta gent, l’últim any de carrera no ens van voler aprovar la carrera per discutir els punts de la doctrina de José Antonio. El meu grup de magisteri, que érem tot dones, ja vam ser molt rebels amb la Secció Femenina de Falange: vam trigar un any en tenir el títol per aquest tema.
No tinc cap record de gent que fos denunciada per ser d’esquerres i tampoc gent que s’hagués hagut d’exiliar per la guerra. La meva àvia tenia motius per dir noms de gent que s’havia portat malament amb el meu avi; sé que el meu avi havia fet favors econòmics de la seva butxaca a molta gent quan era alcalde; sé que la meva àvia va tenir moltes dificultats perquè va tenir un fill tuberculós que es va morir.
Jo he estat ensenyada en castellà, però sempre he parlat en català i he sigut autodidacte. Quan feia de mestra a les Monges vam introduir l’ensenyament en català. Recordo les Monges com una escola molt liberal, a l’època en què jo vaig fer de mestra; les monges van evolucionar molt. L’escola pública estava molt malament, era la de Puiggraciós, era molt deficitària: hi havien molts alumnes i pocs recursos; aquestes carències les van suplir Sant Lluís i les Monges; a última hora les monges van fer un gran pas en fer escola mixta: van ser dels convents d’aquesta comunitat –la franciscana- que va posar escola mixta. Quan van marxar els “Hermanos”, que van deixar l’escola Sant Lluís, les Monges van assumir les dues escoles, va ser un moment una mica caòtic perquè es va assumir una cosa per la que no s’estava preparat: no hi havien prou infrastructures. L’educació mixta va ser una cosa natural, que es va viure com un enriquiment, com un fet natural. Si jugàvem al carrer junts, no era normal que no poguéssim anar a escola junts.
L’església tenia un paper dominant en la vida quotidiana. Primer, però, estava Falange: tenia el control de les emissores de ràdio, com per exemple la Cadena Azul; a la Garriga mossèn Josep Girona va fer l’emissora parroquial per “evangelitzar” més a la gent que no pas per una altra cosa. No sé ben bé quina mentalitat tenia quan va fer aquesta emissora, però sempre dins d’una mentalitat molt carca; per exemple, mossèn Josep Girona, per a mi, tot i que era de la vella escola, penso que va ser una persona molt més positiva, sense plantejar-s’ho potser, pel poble que el Fuentemilla que va venir quan jo ja havia deixat de ser creient. En Fuentemilla penso que, i veient-ho des de fora, va fer molt de mal a la Garriga. Una vegada va venir la Conxita Sisquella –la pintora- que era una persona molt creient i em va demanar si signaria en el cas que es demanessin signatures per fer fora al Fuentemilla. Jo li vaig dir que sí, perquè penso que ha sigut una persona que ha fet sortir el més negatiu del poble. En aquesta època jo vaig veure aquestes dues Espanyes, van sortir les dues garrigues i penso que un dels potenciadors d’això va ser el Fuentemilla: per com es va envoltar del consell parroquial, per la gent que es va envoltar, per com es posava amb l’ensenyament a les escoles i per com deia coses aprofitant el poder que li donava el púlpit. Jo en aquells moments ja no anava a missa, vaig deixar d’anar quan em vaig casar; però en aquella època vam tenir sort perquè vam arreplegar a la parròquia a uns capellans joves maquíssims, eren els únics que oferien l’oportunitat de fer coses al jovent: reunir-se, estar junts, anar amb nois i noies de la seva edat... Aquests capellans joves, vicaris, eren molt macos tots; després alguns, com en Joan Costa, van ser els primers en rebotar-se del franquisme dins de l’església i que vivien la religió d’una altre manera. Per tant, ni català ni religió, va ser cap trauma ni va haver un mal clima al poble, fins que van arribar els primers ajuntaments democràtics. Amb les primeres eleccions i quan va entrar en Fuentemilla, va ressorgir aquell esperit de dretes. Les meves filles van tenir problemes perquè el meu marit es va presentar com a independent d’esquerres amb el Partit Socialista de Catalunya; amb les eleccions, quan va guanyar Convergència, també es va veure allò de les dues Espanyes, la seva forma de pensar era la següent: “els catalans som els de Convergència, els altres no”; era una cosa semblant al que ja havia viscut entre els estiuejants i la gent del poble. Per als de Convergència, els que érem d’esquerra érem els xarnegos i inferiors. Llavors els d’extrema dreta, els de la Falange de la Garriga, que no puc dir qui eren però ens ho imaginem, ens trucaven a casa amenaçant-nos de mort perquè el meu marit es presentava a les eleccions i trucaven a les nenes quan sabien que estaven soles. Els d’extrema dreta, que eren tots aquells que havien sigut de Falange, van agrupar a molt jovent del poble. Per una cosa i l’altre, la relació estiuejants-gent del poble i la divisió que es va produir amb les primeres eleccions, ha fet que jo m’hagi integrat al poble; el meu pensament no té res a veure amb el de Convergència i Unió d’aquí a la Garriga, i part d’ells eren amics meus.
El final de la dictadura va ser com un posar-se d’acord en esborrar la memòria, tot el que hem patit; jo no vaig viure odis de dretes i esquerres, clericals i anticlericals... el canvi va venir quan es van manifestar partits polítics. No sé quin era el motiu de l’aparició d’aquell odi, jo penso que en el seu moment no es van netejar coses, no es van tancar temes... per això aquests temes no deixen de sortir.
Les eleccions de l’any 1977 les vam viure molt il·lusionats; havíem celebrat la mort de Franco com una alliberació, com un sortir d’una foscor. Jo guardo tots els meus llibres d’estudis perquè són llibres foscos: són documents a tenir en compte per saber com es pensava durant la Dictadura; tots els temes des de la teoria de l’evolució i els semblants estaven suprimits. Als congressos de ciències als quals vaig assistir durant la carrera, deien que el món l’havia creat Déu en set dies. Jo havia estat al moviment de reforma de l’escola de Rosa Sensat i havia intentat introduir una pedagogia molt avançada a la Garriga; les monges em van donar tota la llibertat per muntar el que jo vaig voler. Per això, i per a mi, les monges han sigut el grup més lliberal de la Garriga, més que molta gent que s’ha pensat que era avançada i no ha fet res.
Amb la guerra a Catalunya es va perdre tota la pedagogia de l’escola dels Bosc, l’escola del Mar –aquesta última la vaig visitar, i vaig pensar que hagués volgut ser alumna d’allà- en aquests moments ningú està aplicant aquesta pedagogia tan avançada, estàvem molt més avançats a Catalunya el 1932 que no pas ara. El fracàs escolar ha augmentat molt ens els últims vint anys; se’ls ha donat molt, se’ls ha exigit poc i s’ha tingut moltes pors. Penso que la divisió per edats és un error; un altre problema ha sigut pensar que la gent es traumatitza perquè els renyis; les incorporacions al món laboral són dificultoses...
A la Garriga la gent que havia fet diners no tenien carreres universitàries; durant molt de temps no hi van haver gent amb carreres. La majoria de les noies quan havien de triar entre fer el batxillerat o el comerç, triaven el segon. El que no volia estudiar una carrera sempre acabava fent comerç, els altres anaven a batxillerat. Jo vaig tenir la facilitat que vivia a l’Hospitalet. Però les d’aquí, o havien d’anar en tren cada dia o ho tenien malament. Tampoc el poble tenia una tradició cultural, la gent era més d’oficis i de serveis.