Entrevista a Carme Padrós Riera (2006)

Principals temes tractats:
- Un esdeveniment singular: aglomeració de gent a la Garriga en motiu de la proclamació de la República.
- La necessitat de treure boques de casa: marxar a viure amb els oncles.
- Educació mixta (nois i noies) durant la guerra.
- L’enginy dels estraperlistes per no ser enxampats per la policia.
- La riquesa cultural de la República: accés a tot tipus de publicacions i classes de català.
- L’explotació econòmica a la feina durant la guerra.
- Persones del món de la cultura que van anar trencant la rigidesa ideològica del franquisme.

La seva mare era de l’Ametlla i el seu pare de Santa Eulàlia. El seu pare aprenia l’ofici d’espardenyer a l’Ametlla i allà és on va conèixer a la seva mare. Es van casar i van venir a viure a la Garriga, doncs aquí faltava un espardenyer.
Nascuda a la Garriga. Eren quatre germans. El seu pare va morir quan ella tenia tres anys. Amb la mort del seu pare les coses van anar molt malament a casa seva, el seu germà gran fou el que els va fer de pare i ella, per treure una boca de casa va anar a viure amb uns oncles seus de l’Ametlla.
Coneixia al seu marit de sempre, de ser de la Garriga. Quan ell va tornar, l’any 43 d’un Batalló Disciplinari, a Lleida, van començar a festejar i es van casar. La Carme treballava a casa, cosint a màquina i el seu marit feia de cambrer a les piscines de la Garriga. El seu marit ja és mort, va agafar una feridura i va estar malalt divuit anys... Té dues filles; la gran treballa a l’Ambulatori de la Garriga d’administrativa i la petita va estudiar psicologia i ara viu i treballa a Olot, a l’Ajuntament, com a psicòloga.
__________________

Jo, l’any 31 que va ser quan va entrar la República, o sigui el 14 d’abril del 31, jo el que recordo és, perquè és clar, jo he variat en molts punts de la Garriga, jo vivia a... Saps on era el "cuartel" de la Guàrdia Civil, aquí, a la Garriga?, no. Saps on hi ha la farmàcia Suñol? “Bueno” doncs, gairebé al davant.
Al començar l’altre carrer hi ha una tintoreria, “bueno” doncs, jo era d’aquella tintoreria, jo sóc filla d’allà i allà on hi ha la casa d’electrodomèstics, al costat d’en Suñol, en allà hi havia un sastre, jo t’ho dic perquè encara era una criatura i recordo que..., perquè llavors et deixaven anar fins a jugar a la plaça, més ja no, no, perquè ui!! era lluny.
Jo a Can Santa Digna, la primera vegada que hi vaig estar, que me’n recordo que “hasta” la mare ens va renyar i tot perquè amb el meu germà ens en vam anar a darrera de la gent. Que hi havia un "barullo" de gent a la plaça!, això va ser el dia del 14 d’abril, de la proclamació de la República i hi havia molta gent, “bueno” molta gent dintre del que érem a la Garriga, que érem quatre gats. Llavors, és clar, no es donava que hi hagués... era una aglomeració, com el dia que passaven soldats que feien maniobres i passaven la nit a la plaça de la Garriga i llavors et demanaven a casa si els volies a dormir i et pagaven un tant, o sigui que era quan veies moviment, però sinó, pràcticament la Garriga era un poble molt, molt tranquil, un poble d’estiueig i prou, ja s’havia acabat, al poble érem uns quatre.

I jo me’n recordo que en aquest sastre li varen portar la bandera espanyola, com si ho veiés!!, que hi varen fer tallar la franja i li varen posar una franja morada i llavors, amb aquella franja, amb aquella bandera arreglada d’aquesta manera, me’n recordo que vam anar, suposo jo que eren els polítics de llavors que hi havia en el poble, els que pensaven d’una manera o d’una altra, que van agafar la bandera aquesta i amb gent, van anar arreplegant gent i varen anar fins a Can Santa Digna, saps on és Can Santa Digna? Sí, “bueno”. Doncs allò va ser una excursió perquè nosaltres no hi havíem anat mai, mai no!!, nosaltres anàvem a la plaça a jugar i de la plaça a casa.

I “bueno”, quan vam arribar a casa me’n recordo que el meu germà, que ara ja és mort, el meu germà petit, que tenia dos anys més que jo, me’n recordo que la mare ens va renyar, perquè és clar, això ens va fer arribar una mica més tard i es sopava a l’hora. I no hi érem a l’hora de sopar!! I... On heu anat? I d’això, On éreu? He anat a la plaça i no hi éreu!! I d’això, el meu germà com que era més gran que jo diu: Es que anàvem, que hi havia una cosa, que la gent... però no ho sabíem, després vam saber que havien proclamat la República. Però no, nosaltres escolta, no sabíem res ni de rei, ni de reina, “bueno” sí, anàvem a l’escola i sabies que el rei era Su Majestad i era el que manava i ja s’havia acabat aquí.

I llavors, “bueno”, tot seguit d’haver entrat la República, van canviar les escoles, ens van posar una part d’escola catalana.
Jo, a les monges franciscanes no hi vaig anar. Sí, perquè jo, el meu pare es va morir que jo tenia tres anys i vaig anar-hi mentre vaig ser, doncs de tres anys i d’això, en allà no teníem ni taula, teníem un banquet, totes.
Però llavors, al morir-se el meu pare, les coses van anar molt malament a casa meva i hem van posar a la mestra, però la mestra era castellana d’aquelles de... mestre oficial. Era ja la mestra que hi havia, i llavors no la varen canviar, aquesta mestra ja va ser-hi doncs, i tant, fins la guerra. Durant la guerra encara va estar aquí, però després ja no... ja no manava. Ja n’hi havia una altra i a més a més jo ja tenia una altre edat, era diferent, però aquesta mestra era molt castellana, no podia resistir “que le hablaran en catalán”.
Amb aquesta mestra anàvem..., el Bon Preu era un cafè abans, era el Cafè del Círculo de Recreo, en deien i d’això... eh!! que “bueno”, en aquí en deien Can Xic Corder eh!!, doncs a darrere mateix de Can Xic Corder hi havia una casa amb la planta i hi havia una nau, no massa gran, potser era el doble d’això (referint-se a l’habitació on ens trobem), diguéssim l’amplada d’aquesta (l’habitació) doblada, (10 metres doblats) o més, si més, i allà teníem, veies fins als 12 o 13 anys perquè després, ja més, ja no s’hi anava a l’escola, perquè la gent, ja tothom, ja es posava més o menys a treballar.
Llavors el que podia anava a les monges i a les monges ja les tenien fins més grandetes, però amb la mestra de seguida, quan ja tenies 10 o 12 anys ja d’això... però llavors va venir la guerra i ja es va espatllar.
Doncs anàvem amb aquesta mestra, que no hi havia ni parvulari, teníem de les més petites fins a les més grans, o sigui que anàvem per seccions de taules, no... però la mestra era molt bona dona, molt geniüda perquè quan ens sentia parlar en català no li agradava, però nosaltres, és clar: Doña Mila, es deia Emília, li dèiem doña Mila perquè t’ho arreglaves a la teva manera.

Però jo llavors, en aquí, o sigui jo vaig marxar-ne que devia tenir cinc anys, llavors... és que és clar ara jo t’haig d’explicar la meva vida!!
A casa meva, mort el meu pare, doncs, les coses anaven molt malament i érem quatre germans, era el meu germà gran el que ens feia de pare. Llavors hi havia la meva germana que era joveneta, era... era una nena, “bueno” la meva germana té vuit anys més que jo.
Llavors, jo tenia uns oncles a l’Ametlla que tenien una fonda i la tia, que l’oncle era germà de la meva mare li va dir: Home, perquè passes tants "apuros" i tanta cosa, nosaltres ens emportarem la nena, s’estarà a casa, no li faltarà menjar, no li faltarà de res, i el meu germà li va dir: “Bueno”, però jo vull que vagi a escola!! I diu: No pateixis que a escola hi anirà.
I vaig anar a una escola que hi havia una mestra catalana. A l’Ametlla, que hi havien els meus oncles, allà vaig anar a viure, sí, amb cinc anys, m’hi vaig estar tres anys i als vuit hi vaig fer la comunió.

I “bueno”, a casa meva, ja amb aquestes, ja es van haver de plegar la botiga que tenien, l’espardenyeria, perquè el meu germà era jove i al meu germà no li agradava, i “bueno”, coses d’aquelles de les famílies.
Tot es va complicar i llavors vam deixar la casa, perquè era una casa molt gran al mig del poble, i vam buscar una casa de lloguer més econòmica que era per aquí baix (a prop d’on viu actualment). Llavors tot això eren horts. Nosaltres vam comprar un tros d’hort i llavors ens vam fer la casa amb el meu marit.

Doncs “bueno”, llavors vaig estar a l’Ametlla tots aquests tres anys i quan va ser l’hora de fer la comunió la meva tia va dir: Faré "recado" a la teva mare i al teu germà que vinguin que... llavors s’anava a peu de la Garriga a l’Ametlla... per parlar-ne. Si volien que la fes aquí o si la feia allà i el meu germà va dir: Home, això a la mare, que us sembla? No, no, que triï ella, deia la mare, i la tia diu: Mira, ja t’ho hem triat noia, perquè era així, era bona dona però era molt decidida, diu: Si la fas aquí aniràs vestida de blanc i si la fas a la Garriga la faràs de color, del que tinguis... i d’això i jo vaig dir: No, no, jo vull de blanc, de blanc!!
I vaig fer la comunió a l’Ametlla i llavors “bueno”, això ja és una altra cosa que no importa per l’entrevista, però va, t’ho explico... A l’Ametlla hi havia uns senyors que hi anaven a l’estiu, perquè era fonda i d’això i aquests senyors no tenien fills i els va fer gràcia que jo, perquè com que em veien prou espavilada, que ja hem van espavilar!, vull dir que... allà rutllava; l’escola era sagrat però el demés!... I “bueno”, em van dir, doncs que sí, que podia anar de blanc. I llavors el dia que vam fer la comunió, la festa, la tia ens va dir: “Bueno”, aquests senyors volen saber si es poden endur la nena o no se la poden endur perquè a ells els fa molta gràcia i com que no tenen fills i d’això. I el meu germà va dir: No mare!! Era una opció molt comú en aquella època... i el meu germà va dir: No mare, tots cap a casa!!
I llavors com que ja havien plegat la botiga i ja vivien en una caseta aquí baix, llavors, ja vaig continuar anant a la mestra aquí, però jo, tota l’escola... primària diguéssim, la vaig fer a l’Ametlla, amb aquesta senyora que era una meravella de dona i llavors, “bueno”, ja va esclatar la guerra.

En aquí, a la Garriga, no hi havia cap espardenyer i el meu pare... era espardenyer. El meu pare era fill de pagesos, era l’hereu, però resulta que el meu pare va néixer esguerrat, tenia un peu... “bueno”, el meu pare només podia treballar assegut i, d’això, al trobar-se amb aquesta dificultat, doncs, li van donar ofici i el van portar a l’Ametlla que hi havia un espardenyer que n’ensenyava. I llavors, a l’Ametlla, va conèixer la meva mare i, “bueno”, es van casar i van venir a viure a la Garriga i va ser quan va posar l’espardenyeria aquesta.
El meu pare es va morir que jo tenia 3 anys i el meu germà en tenia 5, la meva germana que encara és viva, però viu a França, vuit més que jo i el meu germà, el gran, tot un panorama.
Havien plegat la botiga i la meva germana anava a la fàbrica, jo anava a l’escola, encara, i d’això, llavors va esclatar la guerra i a l'esclatar la guerra la fàbrica que treballava la meva germana va tancar, allà a les tovalloles. I el meu germà, el gran, llavors anava amb el camió, que anaven a portar la llet dels pagesos de Samalús cap a Barcelona i anava i venia cada dia, amb un camió, de mosso eh!! Anava i... llavors quan...
“Bueno” i llavors, a l'esclatar la guerra, el meu germà continuava anant amb el camió i llavors si t’explico de la guerra... no, espera... jo me’n vaig anar a servir a Barcelona amb uns senyors, això acabat la guerra, així va anar, espera’t, és que jo ara, ja m’embolico.

Quan va esclatar la guerra, nosaltres, precisament el dia 18 de juliol, que va esclatar, anàvem a casa del parents de Santa Eulàlia, que el meu pare llavors ja feia anys que era mort, però sempre, com que eren pagesos, sempre hi anaves i tastaves alguna cosa, sempre venies carregat d’algo i me’n recordo que com que tenien vaques i això, enviaven la llet a Barcelona i el padrí quan va anar a buscar els gerros de la llet, que deixaven a la carretera perquè el camió els arreplegués, els va trobar plens i va dir: Caram, què ha passat? Diu: Ui, ui!! Hi ha una revolta a Barcelona que no ens han deixat entrar els camions!
I nosaltres vam dir: Coi! El meu germà també hi és, perquè el meu germà hi anava amb el camió d’aquí, de la Garriga, cada dia.
“Bueno”, i quan vam arribar a casa el vam trobar a casa i diu: Si voleu anar aquí, a Cal Fontseré, aquí a la gasolinera, diu: hi ha el camió ple de llet. Aneu-hi amb galledes o el que vulgueu que us en donaran, perquè a tots els camions... no ens han deixat entrar a Barcelona. Així vam saber les notícies.

Això és del 18 de juliol, que jo recordo, ho recordo perquè érem fora i va donar la casualitat aquesta de la llet i, llavors, jo el que hi va haver aquí el dia 18 de juliol exacte no ho sé, perquè érem fora.
Ara, l’endemà doncs, ens van canviar de col·legi, perquè aquella mestra era castellana i ens van posar amb una altra. Després, aquesta altra no va poder venir perquè resulta que li havien mort el seu marit, era la dona del secretari, ja estava emparaulada però no va poder venir perquè li havien mort el seu home, li van matar el marit, el secretari era el seu marit. Era el secretari d’aquí la Garriga que va ser dels que van pelar.
El marit... el nom... Ella es deia Ángeles Mercado i... t’interessa saber-ho, perquè trucaré a la meva filla que ella t’ho podrà dir... la filla, com es deia aquesta noia, sí, encara és viva, és casada amb un d’Aiguafreda o de Centelles. Es va casar amb un tractant de bestiar, però el nom, "l’apellido" del seu pare... no me’n recordo..., “bueno” era el secretari.

I “bueno”, en aquí, ara mataven amb un, ara mataven a un altre, senties a dir amb el meu germà, com que anaven amb el camió de la llet, que llavors ja van poder entrar, això deien: Avui quan hem anat amb el camió n’hem trobat dos a la cuneta, i cada dia, allò va ser!!, cada dia hi havien notícies d’aquests que van matar.
Clima durant la República. Quan hi havien eleccions hi havien baralles, però hi havien allò, quatre mastegots, una vegada amb un vam veure com l’agafaven per aquí (es toca el pit) i l’asseien amb una finestra, i “bueno”, coses d’aquelles que no li donaves importància.
La República va ser que els que pensaven contra els uns, doncs, anaven en contra i els altres anaven a favor, però potser hi havien moltes traves polítiques que... llavors, en aquell moment,... jo era molt petita, no les recordo, però sé que jo sempre havia vist que hi havia antipaties amb uns i els altres; els uns anaven a missa, els altres no hi anaven,... vaja, però res a veure amb el clima d’esclatar la guerra. No tothom anava a missa, vam ser molts que no hi vam anar gaire, però ja et dic...

Però llavors, “bueno”, durant la guerra ens van posar nois i noies junts, a l’escola. Llavors ens varen canviar, a l’escola, ens van treure aquesta mestra pollosa que teníem (riu). És que era, pobra dona, era bona dona, però era molt rabiosa. Llavors, ens varen posar nois i noies a les monges mateix, aquí on hi ha les monges del carrer Cardedeu, allà era l’escola de les nenes, de les monges. Doncs llavors ens van posar a tots en allà.
Hi havia coses de canalla, perquè n’hi havia alguns que eren molt republicans i ens van posar un mestre que era un noi d’aquí, de la Garriga, que estudiava per mestre o no sé si ja havia acabat la carrera o què, que era fill de Can Camp, d’allà on hi han els "bolsos", aquell carrer, era fill d’allà, i “bueno”... Llavors, allò que ens renyava o ens deia alguna cosa i n’hi havia un que era molt... encara és viu, que ara viu a Suïssa, però és a la Garriga una temporada, i li deia: Mira, mira que et denunciaré a la FAI -el nano li deia al mestre, a aquest que havia acabat la carrera, que li havien donat aquesta plaça.
Però llavors també el van agafar perquè com que era jove, era de la lleva del meu marit i això, també el van agafar i per això sempre estàvem canviant de mestre. De cognom es deia Can, però eren dos o tres germans i dues germanes, o tres noies i tres nois, em sembla... A llavors l’escola encara era en castellà.
Sí, allò ja va quedar pel poble, van fer fora a les monges, no sé si van destrossar la capella, però no ho crec, vaja no ho sé, probablement sí, però com que ja no era de les que hi anava, no ho sé.
Llavors, d’allà ens van portar a Can Sala, allà on hi ha l’edifici de música, allà, a l’escola de música, doncs ens van portar en allà. Aquella torre també era una torre incautada que era d’uns senyors que venien a l’estiu i en allà ens hi van posar l’altra escola, perquè, és clar, ens havien d’anar agafant per categories, d’una escola a l’altre no sabien quin nivell duies, no es portava un control, com es porta ara, era una mica can seixanta.
I llavors, allí a Can Sala, hi vàrem estar potser un any i llavors, al cap de l’any ens varen portar als “Hermanos”, allà on hi ha Sant Lluís Gonçaga, que “bueno”, en deien els “Hermanos” perquè hi havien “hermanos”, a Cals Maristes, exacte, doncs ens van portar en allà.
I ja ens van posar amb mestres grans que ja devien, o sigui, els més grans, que llavors, doncs mira, si quan va esclatar la guerra tenien dotze anys llavors ja en tenien tretze o així. I “bueno”, ens feien fer teatre, ens feien... vam tenir un mestre molt bo que era de Bellver de Cerdanya, que ja havia estat abans de la guerra aquí, a la Garriga, però després el varen tornar a demanar i va tornar a venir.
I llavors també hi havia el pare del Joan Garriga, que “bueno”, no sé si era professor, però tenia una classe de més inferiors a nosaltres. Nosaltres teníem la classe, ja et dic, d’aquest senyor de Bellver de Cerdanya, que era el que feia la classe dels grans i llavors hi havia aquest, el pare del Joan Garriga que era molt bon xicot, però no sé si havia acabat la carrera o no, però “bueno”, ell... els mitjans.
Hi havia una senyora forastera, que no me’n recordo, que llavors feia una classe intermitja i els més menuts els tenia una senyoreta que li deien la senyoreta Xela, perquè es va casar amb un home, un senyor que era de Can Xela, i amb ella li va quedar el nom, era la senyoreta Isabel, però ja li deien de Can Xela (riu), aquelles coses de poble, oi?

(Parla de la vida de les seves filles, ho he resumit una mica en l’introducció)

I llavors, “bueno”, el meu marit va haver de marxar a la guerra. Bé, llavors encara no era el meu marit, ni novio. Jo el coneixia de la Garriga, el meu marit tenia vuit anys més que jo, jo era un nap i ell ja anava a ballar, ja anava a les Festes Majors.
I amb un altre company seu varen dir: Ens farem voluntaris! i d’això,... el meu marit va voler fer el viu i li va sortir malament. Amb aquest seu amic van anar no sé si a Jefatura o què, que volien estudiar per tinents, i els varen posar en una escola que hi havia a la Rambla de Catalunya, a Barcelona. I allà el que feien era anar-se’n de "juerga"!, no estudiaven ni feien res i es veu que, quan van estar tips de tenir-los allí, els hi van dir: ¡Niños, a pencare!! Cap a Madrid. I llavors va estar, mira, fins que es va acabar la guerra a Madrid i d’això...

Jo era l’amiga de la seva germana petita, el coneixia de ser un noi de la Garriga i “bueno”, anava a casa de la meva cunyada, de la Salut, i allà, doncs era, una mica “la casa grande de Jamaica”, perquè allà hi anava tothom. I “bueno”, llavors quan va tornar (de Madrid) jo ja servia a Barcelona, i moltes vegades passava per allà davant i ell, “bueno”, es va quedar... no tenia ofici ni benefici. Jo encara servia, sí, ohh!! és clar, però a l’estiu veníem aquí, a la Garriga i a l’hivern, jo me’l passava tot a Barcelona amb els senyors, només pujava el dia de Sant Antoni, si feien ball, que em deixaven pujar, però durant l’any vivia amb els senyors aquells a Barcelona.
I “bueno”, quan venia aquí, és clar, cap a casa de la Salut, que té un anys menys que jo, però ens aveníem molt i el meu sogre també era un bonatxàs i la meva sogra també, allò que si: quedat a dinar!, eren una gent... molt bé.

I llavors, el meu marit, quan va acabar la guerra, el van agafar amb ell i tres o quatre més d’aquí a la Garriga i els van portar en un Batalló Disciplinari a Lleida. Primer els van portar al castell de Figueres i a Figueres els hi feien fer la volta al castell amb una motxilla plena de pedres, “bueno”, bestieses d’aquelles que ara potser no es farien, o potser es farien pitjor i els matarien de cop.
A llavors, d’allà, els van portar cap a Lleida i “bueno”, en allà també les van passar... de gana la que vulguis! i mira, fins que es va acabar, i quan... Mentida! Espera, que a Lleida els hi varen portar els nacionals ja, els que els van portar a Madrid van ser els rojos que deien: -Cap a Madrid que allí hi ha feina i aquí us esteu tocant la baba!!
I llavors, va ser quan va tornar de Madrid i “bueno”, va buscar-se una feina, va treballar una mica a l’impremta, que ja hi havia treballat de jovenet i... llavors, els hi van fer una denúncia que havien estat voluntaris i d’això i llavors va ser quan els nacionals els van agafar i se’ls van emportar. Els van agafar el 1943, el 43 devia ser sí, perquè al 45 ens vam casar, el 42 o el 43 i els van posar en un Batalló Disciplinari però... feien fonaments, el que sigui, menjar, poc.
I l’única vegada que els van deixar venir de permís... el meu sogre va estar malalt i encara tinc els papers, “bueno”, la carta que l’Ajuntament van fer perquè el deixessin venir, perquè el seu pare estava malalt... En guardo molts de papers i de coses, jo!!

Jo, quan va haver acabat la guerra, me’n vaig haver d’anar a servir. Perquè amb la guerra l’única feina que tenia era anar per aquests pobles a buscar menjar; si trobaves algun pagès que et feia un quilo de patates...
Hi havia estraperlistes, hi havia gent que en vivia i bé, perquè “bueno”, baixaven els trens plens de dones amb sacs i coses que s’ho anaven a vendre... Abans d’entrar a Barcelona, com que llavors hi havien els burots, que en deien, hi havia la policia, quan eren a... no sé si era per aquí a Sant Andreu, jo no ho havia vist eh!!, però ho explicaven, que quan eren per aquí a Sant Andreu, que hi havia un canvi de vies o no sé què, els esperaven els que estaven convinguts, ja els esperaven i els hi treien el gènere perquè quan arribessin en els burots, “bueno” els guàrdies que vigilaven l’estraperlo, doncs no... no els hi trobessin.

Sí, a casa teníem, cosa estranya, teníem ràdio, perquè a la meva germana, li va regalar el novio. La meva germana, quan va esclatar la guerra, el “nòvio” li varen agafar, era d’una casa molt religiosa, d’aquí dalt, de la Pobla de Lillet. Havia vingut aquí a aprendre de rellotger, aquest noi, i ella, com que el rellotger estava al darrera de casa meva... mira doncs, es van agradar i es van prometre.
I llavors, amb aquest noi, em sembla que amb la guerra el van demanar i el van portar cap a Guadalajara i com que la fàbrica d’aquí es va tancar, la meva germana se’n va anar... diguéssim de feines de neteja a l’Hospital. El que és el Balneari Balncafort va ser Hospital militar. Doncs la meva germana anava allà i allà els hi donaven un xusco cada dia, allà se’n menjava mig i l’altre mig ens el portava, els hi donaven un cupo d’una mica d’arròs... i així vam anar trampejant.
I llavors, “bueno”, es va haver acabat la guerra, es va haver acabat tot i el “novio” aquest no escrivia tant... i a última hora la meva germana, és clar, estava amoïnada, i va rebre una carta dient-li que la seva germana, la d’ell, la Cecília, que és la gran, que al convent no la van voler per monja perquè es veu que era... una bruixa!! I diu: - La meva germana Cecília ja m’ha escrit tot el que has dit en aquesta temporada, doncs he pensat que val més que deixéssim les coses com estaven abans de començar i que... “bueno”, això devia ser pel desembre del 38 i “bueno”... per aquestes dates llavors ja havien ferit al meu germà.

El meu germà gran també va anar a la guerra i llavors, el van ferir i el van portar a l’Hospital d’Olot, el van operar que encara portava la metralla dintre, que no li podien trobar perquè corria, i “bueno”, són coses d’aquelles que... D’altres hi va haver que ho varen passar pitjor!
I llavors, quan va sortir de l’Hospital, ja es va amagar, perquè ja, “bueno”, la cosa anava pel pedregar. Se’n va anar a Seva, que la seva dona era de Seva i es va posar en una casa de pagès, mira allà, a fer de pagès i... i el meu germà petit, que era el que venia abans de mi, aquest també se’n va anar a Seva. Hi tenia casa la meva cunyada i allà feia falta mà de pagès i a més a més, treies una boca de casa, perquè ja no sabies què menjar... i també es va quedar a Seva una temporada.
Però el meu germà petit, ja també, tenia una mica de “ceba”, de contrari a “lo” que hi havia i escrivia, que fins i tot tinc un full d’aquests, però ara no sé on... que escrivia sobre el jovent: que estudiés, que això i que allò, perquè el pobre sempre havia tingut el peu a sobre... “bueno”!! Era molt intel·ligent, no era com jo que sóc... (riu).
Llavors, tenia un amic d’aquí, de la Garriga... no recordo el nom... que el seu pare li van afusellar els nacionals, i aquest li deia, li escrivia: No baixis!! No baixis!... perquè com que havia fet reunions... així, més d’esquerres, i “bueno”, va tardar potser dos o tres mesos a baixar.

I la meva germana de retruc, és clar, quan van entrar els nacionals, l’Hospital ja va quedar tancat i llavors molts que en deien conflictius, els van agafar i els van tancar a la presó. I la meva germana va agafar “el montante” i sense dir-nos res se’n va anar, va travessar tot el Pirineu, se’n va anar a França, sí!!
Mira, jo de la meva germana,... “bueno”, la vaig veure l’any passat que va morir el seu marit i alguna vegada que havíem anat a França a veure-la, però jo de la meva germana, de jove, recordo quan festejava amb el noi aquest, però de la guerra cap endavant... i de quan estava a l’Hospital, però és clar, quan ella va marxar no ens va dir res, no sabíem on era, ni on parava, ni res, vam tardar... perquè a ella tampoc li deixaven escriure, perquè és clar, va anar a parar en un camp de concentració, però “bueno”... les va passar molt negres, molt!!
I llavors, i és que la meva germana també era molt llesta i havia après molt de francès amb una mestra que hi havia hagut aquí, una professora i d’això, no en sabia gaire però es desempallegava una mica, doncs ehh... hi havia, va escriure amb un periodista de... Toulouse, em sembla que era, no sé si era de Toulouse o de Bordeus, de Bordeus potser, perquè ella és més aviat del cantó de Bordeus. I d’això, va escriure amb aquest... que passava això, que no li arreglaven papers ni li feien res perquè ella pogués tornar... no li feien ni un “pase” per poder passar la frontera, tan sols per anar... i llavors, amb aquestes li van fer un paper.
I llavors, hi havia gent que els anaven a veure al camp de concentració. Hi va anar una senyora gran i li va fer pena la meva germana. La meva germana es veu que va agafar una bronquitis i un d’això que es veu que estava pèssima perduda i en aquesta senyora li va fer pena i la va fer passar, junt amb aquest periodista que va fer una carta que no sé què... “bueno”, això ja fa tants anys que se’t oblida, sí.
I aquesta senyora se la va emportar a casa seva. Era vídua i no tenia fills i d’això, se la va emportar a casa seva. I en allà va viure, doncs, la mar de bé, ens escrivia, i llavors ja vam saber notícies d’ella. I llavors, vam saber que es casava, “bueno” que es va haver de casar perquè aquesta senyora tenia un nebot que era a la guerra, “bueno” era a fora, al servei o no sé què i quan va venir cap a França... França també estava bastant embolicada, llavors... quan va venir va conèixer a la meva germana i mira, es van agradar i el que sigui i llavors es van casar. Ell estava empleat per l’Ajuntament, de “barrendero” eh!!, vull dir que... aquí de pretensions ni una, eh!! no n’hi han... i “bueno”, es va casar amb aquest xicot, van tenir tres noies...ai!! i un noi.
Ara, la meva germana té noranta anys, era de la quinta mateixa que el meu marit, del mateix any, de l’any 16. L’any passat es va morir el seu marit i hi vàrem anar, està molt tronadeta, pobreta... està més tronada que jo, són vuit anys més i les ha passades molt negres. També se li va morir una filla de càncer amb quaranta anys, o sigui que... són coses que no t’ajuden a aixecar el cap.

Durant la guerra, aquí, van matar Mossèn Vich, que era el rector i van cremar l’església. Ara nosaltres, ho vam anar a veure com si fos una Festa Major, aquell foc!! Érem canalla i és clar.
I d’això, no sé perquè, però el diumenge a la tarda ens feien anar, com en deien d’allò, a ramadet, i jo no sé però, és que les oracions no m’entraven mai! (riu). No, mira, jo sempre anava castigada i si feien una rifa no hem tocava mai res (riu)... era una mica el “patito feo”, però tampoc no hi donava importància. “Bueno”, oh! A última hora, el diumenge, si no m’hi feien anar el pare o la mare: jo no vinc, al ramadet aquest!, que em van fer empipar!
Ah! mira, ens explicaven "cuentos" i oracions, sí, sí, a l’església hi havia el ramadet petit, el mitjà i el gran, i llavors ja, les més grandetes, ja ens ensenyaven el catecisme, ja et feien dir oracions, ja d’això... mira!

Llavors quan va arribar la guerra, res, res! l’església res de res amb la guerra. Això sí, ja me’n recordo que cremaven els Sants a la plaça i la meva mare me’n recordo que en va voler guardar un, que tenia un sagrat cor, perquè la meva mare en aquella època eren més missaires... primerament, que no els hi havien obert tant l’orella com ara, ara tothom sap de tot i ningú sap de res, però doncs, tenien, me’n recordo, un quadre amb un sagrat cor, que... “bueno”, allò ho tenia penjat al “cuarto”, semblava un ministre en allà i “bueno”,... va agafar aquest quadre i llavors el meu germà havia fet una col·lecció de banderes de tot el món i les anava enganxant amb una làmina i d’això, i la meva mare va agafar aquella làmina i la va posar a sobre... la va tapar, hi va tornar a posar el vidre, va collar els clauets, per si venia un registre, perquè com que feien registres a les cases!! A casa no van venir perquè com que ja devien saber de quina corda anàvem no ens van arribar a venir mai. Una sort!!

Entitats culturals? Sí, “bueno”, hi havia, que ara ja hi tornen a ser, els Cors de Clavé. Hi havia hagut una biblioteca baixant de l’estació, que hi ha aquell jardinet, doncs hi havia una casa que fa tomb amb un altre carrer... doncs en aquella casa,... havia estat una casa que eren pisos vells i d’això, i a dalt de tot hi havia una biblioteca, això durant la República.
I el meu germà gran, a llavors, quan havien plegat la botiga, va treballar aquí, als brodats, que en deien, en aquí on hi ha aquests pisos, ara a la carretera, hi havia una fàbrica de teixits i... l’amo era molt d’esquerres i li va dir amb el meu germà, si volia, com a ajuda, plegant de treballar, perquè el jornal de treballar era una cosa i... però llavors, no sé si li donaven trenta o no, quinze pessetes cada mes per anar a obrir la biblioteca aquesta, que era a dalt de tot d’aquests pisos que et dic jo, que ara tot això ha anat a passeig.
I allà, el meu germà, anava a obrir la biblioteca dues hores cada vespre, o sigui de dos quarts de vuit a dos quarts de deu i com que ell l’endemà es posava a treballar a les cinc del matí, que havia de ser a la fàbrica, doncs li feia anar amb el meu germà petit (riu) i “bueno”, doncs escolta’m, de llibres hi havia el que es podia llegir i el que no es podia llegir, hi havia de tot (riu)... no era tan tancat com al franquisme, amb la censura i aquestes coses... agafàvem el que volíem.
Quan va venir la guerra la van tancar, tot es va perdre. Hi venia gent eh! a aprendre a llegir i inclòs havíem fet classes de català, també. I havia vingut un mestre que es deia Miquel Macaia que feia classes de català, en allà, i nosaltres també ens hi apuntàvem, amb el meu germà.
A l’estiu sortíem a fora al balcó a mirar qui passava, si passava una parella que festejava: Guaita, que van acostats aquests! I coses... de canalla, que érem canalla!!.

Sí, a l’estiu la població creixia (estiuejants) però acabada la guerra no gaires eh!! perquè n’hi havia molts que tenien por perquè moltes torres d’aquestes... que anaven a estiuejar van ser per orfes, “bueno” orfes, per nens que venien de Madrid. Vam tenir una quantitat de "madrilenyos", de refugiats, una quantitat!!
Hi havia una torre que hi ha a l’entrar a la carretera de Samalús, que hi ha el Jordà, allò de la gent gran, aquella residència, doncs la torre que fa cantonada a l’altre cantó, que no, suposo que no l’han tirada a terra, en allà hi havien famílies.
Llavors, en el carrer Cardedeu que... hi havia una font que l’han treta, aquella font que hi havia al carrer Cardedeu, hi havia també una torre i la del costat, que hi havia al costat, també hi havia una torre de nanos.
Llavors, allà on hi ha la residència Jordà, no, Jordà no, l’altre, la de l’altre cantó de la via del tren, no ho sé, aquella que dona al Passeig i dona a dalt, doncs aquella també, allà hi havien famílies.
A casa, vam tenir una nena també, de refugiada, que era madrilenya i era coixeta, que havia tingut paràlisis, i el dia, el diumenge venia a dinar a casa, que no és pas que tinguéssim molt, però mira, fèiem el que tocava.
La relació amb els refugiats, ah! molt bé, molt bé, sí. Sí, perquè venien a escola i fins i tot van fer comèdies al Patronat, vam fer comèdies junts i... d’això bé.
Als estiuejants gairebé no els veies, llavors, pocs van ser els que van venir, els van prendre les torres! I varen posar-hi a gent d’aquesta.
Ah! Tenien el Casino de la Garriga, això era abans de la guerra, “bueno” al casino sí que s’hi va continuar fent ball, però els... més aviat els militars grossos, doncs l’aviació que hi havia a Can..., aquí, a Llerona, que ara va sortir també un reportatge que també hi havia refugis, o sigui que...
Total, pocs van venir d’estiuejants, pocs, perquè totes les torres estaven... La Torre Enriqueta, que és allà dalt sobre la via, doncs allà també hi havien famílies. O sigui, que en moltes, moltes torres hi van haver famílies o grups de nanos com aquests d’aquí, que et dic, de Can Creixell, que és una mica abans del col·legi de Sant Lluís.

Teníem tarja de racionament però “bueno”, et deien doncs, suposant: tens un pa cada dia, i t’agafaven el nom del cap de casa. Nosaltres anàvem amb un que hi havia a la plaça, a la cantonada, el que fa cantonada amb l’Ajuntament. Allà hi havia una casa que en deien Can Lluís Pous, que era un forn molt antic i a casa anàvem allà i a l’entrar, et deien el nom: Francisco Padrós! Miraven la llista: Oh! Ja has vingut! Que no, que no he vingut! Que si que heu vingut! I d’això. I resulta que hi havia un home, una família, que ara viuen en aquí, que ara ja és mort, doncs l’home també es deia Francisco Padrós. La seva filla es diu Núria Padrós i d’això, i... però és clar, com que es deia igual i hi va anar primer, aquell dia... o “bueno”! a última hora es va haver d’aclarir, oh!! és clar. Llavors, els hi sabia greu. A aquest home els hi deien, no sé perquè, llavors no vivia aquí, vivia molt avall, allà, al poble, i en deien a Can Banyeta. Encara la seva filla, que viu aquí, a vegades: la Núria! Quina Núria! La de Can Banyeta, per això, però sí que es diu Núria Padrós, com jo, que em dic Padrós, oi? Doncs és clar, el cap de casa es deia Francisco, que era el meu germà, doncs Francesc Padrós. Deien: ja heu vingut! No, que no hem vingut! I llavors es va aclarir que era de Can Banyeta.

Menjàvem el que podíem!. Nosaltres, teníem la sort que el meu germà, anant amb el camió de la llet, els pagesos d’aquí a Samalús els donaven coses de tant en tant, l’un li donava un quilo de patates, un altre dia un altre li donava una col, o... sempre... no anàvem tips, però “bueno”, enganyàvem la panxa.
A més a més, el Sindicat de la llet, els donaven tres pots de llet condensada cada setmana, doncs eren petites coses... Després, la meva germana, quan se’n va anar a treballar a l’Hospital, al tancar la fàbrica, ella menjava allà, ella menjava a l’Hospital i a vegades, si sobrava, feien un... no sé que els devien donar, però jo no havia menjat mai beixamel ni sabia que era, a “lo” millor, a vegades, li donaven un pot de beixamel, que hi havia uns grumolls! a dintre que no sabies si era carn o què era, però escolta’m com que hi havia prou gana ens ho menjàvem tot. I també li donaven un pa, doncs ella se’n menjava mig, un panet, allò, un xusco que en deien.

Ple de ferits de guerra, ui! i tant, ple! Però no eren molt greus, més aviat eren com de recuperació, saps? Hi havia metge, hi havia infermeres, però no era un lloc d’operacions... i el dia que hi va haver el bombardeig de Granollers, escolta’m... uff! Molts van venir, molts! Van omplir l’hospital, jo què sé!!

Del bombardeig de la Garriga, ui!! I tant que me’n recordo! A l’estació dues o més bombes. Sí, ara van fer un... amb un article, no sé si era en “el 9 nou” o si era en el “Aquí”, aquest que surt, aquí, a la Garriga, que hi havia un cosí del meu home retratat, que ells vivien, retratat al costat del refugi, que ells vivien.. oh! és viu encara, encara es viu el Tomàs, viu al carrer aquell de la Mercè, que en diuen, en una casa d’allà.
De refugis, a part de l’estació, poca cosa més. Nosaltres saps on anàvem?, sota la gàbia dels conills, ja veus si ens havia de protegir!, però és que no... no tenies temps. A més a més, no ho havies vist mai, és que ara ho has vist en cine, però és que llavors no havies vist mai res, tu. I d’això, quan els senties deies: que passarà? Perquè passava un avió cada, cada quant, no sé, potser cada any, no, no... o sigui que tot se’t feia molt gros.
I nosaltres teníem allà on vivíem, hi havia un camp de cirerers i escolta’m, nosaltres cap a sota els cirerers; o a la gàbia dels conills o a sota els cirerers. Quan els senties però..., com el bombardeig d’aquell dia no va passar mai res més gros... que diguéssim. Aquell dia va ser terrible!!

“Bueno”, teníem una ràdio d’un “novio” que havia tingut la meva germana, que era a fora. Doncs, un any li va regalar una ràdio petita, no s’agafava gaire gran cosa eh!! perquè agafar estranger, ni pensar-ho! I llavors, doncs sí... que hi havia això, que hi havia allò, que hi havien molts ferits, que hi havien tants morts en un bombardeig a Barcelona. Dels bombardeigs de Barcelona se’n parlava molt, del d’aquí, a la Garriga, no ho sé, perquè com que estaves tan esverat i estaves tan d’això ja no... però guaita!, a un senyor li van matar dues criatures, que vivia també allà dalt on vivia el meu cosí.

A Barcelona, del 34 també se’n va parlar molt, de la FAI, allò va ser de la FAI. A Barcelona, és que jo no hi havia estat, jo vaig anar-hi a servir després de la guerra, o sigui, quan van entrar els nacionals, perquè s’havia de treure una boca de casa com fos...
Hi va haver també una revolució molt grossa, però “bueno”, allò va ser cosa de la FAI, no, no me’n recordo. De la FAI, més aviat que polític, era no sé extremista... perquè em sembla que va ser allà on van matar en Lairet, eren... la FAI, doncs era, era una cosa més esparracada diguem, no ho sé, potser... més radical, perquè és que no, llavors gairebé no es deia ni esquerres ni dretes.

Jo recordo que, em sembla que era, això devia ser per quan va entrar la República, el 31, que me’n recordo que hi havia els amos d’aquesta fàbrica on treballava el meu germà, que eren molt d’esquerres. L’amo havia vingut de França, em sembla, es deia Comère, Gaston Comère es deia l’amo i bé, tota la família, la senyora es deia Mimí, o sigui venien... i després van anar a parar molt per aquí, a... a la Provença, per aquí baix, això quan la guerra, quan van marxar, llavors... espera’t, ara perquè t’anava a dir jo això?
Aquest senyor era molt d’esquerres també, llavors eren esquerra i dretes, però tampoc eren radicals per dir-te “algo”. Llavors els de dretes anaven a missa i els altres no hi anaven tant, o no hi anaven gens. La meva mare, ella, sempre, però jo no... jo vaig deslligar-me’n quan me’n vaig anar a Barcelona a servir... ja no vaig cultivar-ho, vaja.
I... ah!! Això. Els Comère tenien un nebot o un cosí que era molt... molt lliberal. Hi havia un home, ara tots són morts, d’aquí a la Garriga, i al davant de casa meva, que nosaltres vivíem al carrer Gran, això devia ser per la d’això del 31, de la República, que hi van haver les eleccions i va guanyar la República i tot això. Hi havia un home que li deien en Dalet??, que era, “bueno”, era molt de dretes i no sé què discutien i d’això, i aquest que et dic era un “tiarro” que era d’esquerres, el del Comère, i la casa aquesta que estava allà davant, és clar, i nosaltres això ho vèiem perquè estàvem a l’olla, en allà, a la vora de la plaça, a la vora de tot. I a la casa de davant tenien una finestra, així d’ample (extén els dos braços), que era una dona gran que cosia i tenia noies a cosir i moltes vegades, aquest, hi anava i xerrava per allà, per la finestra, i hi havia una mica, veus... d’aquesta reixeta que tinc jo aquí, doncs hi havia una mica de barana així i aquest s’estava allà recolzat i d’això, i passa aquest que li deien en Dalet?? O Audelet, no s’entén gaire, tant de dretes: Aquí, en aquest cosidor, algun dia si calarà foc, en aquí!! I “bueno”... de tot. I el del Comère es gira i el va enganxar per aquí (les solapes)... i el va agafar així i el va asseure a dalt, d’allà. I diu: I d’aquí no baixaràs fins que a mi no em surti dels pebrots!! (riu) i el tenia allà, i l’altre: Deixa’m anar, ets un criminal!! Que “bueno”... el 31, jo llavors tenia vuit anys. Però qui s’anava a pensar que algun dia estaríem en guerra!.

Del comitè... estava al Passeig dels Til·lers, allà on hi ha la residència, la casa de més amunt, allà. Registres, molts!! I anar a buscar gent a les cases i pelar-los, això també van fer-ho, perquè ja et dic, el meu germà amb el camió de la llet, a vegades venien trastornats perquè deien: Avui n’hi havien dos, ui!!, sí, i a tot arreu, perquè no era a la cuneta i al tros de Samalús, no!! Era a Cànoves i a tot arreu, a tot arreu!!
Hi va haver el pare de la Núria Albó, també. Se’n va parlar molt, tenien canalla petita, després el secretari, el secretari també... no ho sé, és que en van matar tants, en van matar molts!!
I tot plegat, jo no crec que fossin dolents, eh!! Poca cultura, tot plegat, que tot ho acabaven... això és com ara que hi han aquestes colles, no sé que són, que per res es maten, es barallen i es peguen. Jo dic, la canalla n’hi ha que em fan por, perquè patiran molt aquesta canalla, eh!! Perquè jo dic, nosaltres vam patir guerra, vam patir gana, vam patir fam, vam tenir de tot... no teníem joguines, no teníem de res!!
Jo et parlo de casa meva, hi havien cases que en tenien, però a casa meva, no! A casa meva sempre només vaig veure privacions i privacions i d’això... i juguets, res, un nino. El meu germà, el petit, el que tenia dos anys més que jo, que ara ja és mort, pobre, el van... el meu germà, el gran, com que era espardenyer, feia espardenyes, doncs les betes de les espardenyes anaven amb unes fustes, doncs el meu germà agafava les fustes pel petit, les fustes no es podien llençar, o si no anaven al foc, cremades perquè ens faltava... i d’això, es feia una carretera i llavors, si tenia un cotxet que li haguessin comprat, el feia passar per allà.
I ara bé, perquè el meu germà gran tenia una bogeria pels cotxes!... ell hauria volgut ser maquinista de tren i d’això, quan sentia... aquest tren que passa ara és el tal... “bueno”, el número tal... perquè quan tenia una mica de distracció anava a veure la via del tren... si, mira, cadascú...
Doncs sempre una tonteria a la mà, que no et compressin res, res, no, però et compraven lo ínfim, “lo” més petit per no ser dit que tu no tenies res. I a saltar a corda i a cuita amagar i fèiem moltes coses d’aquestes, però no, no et creguis...

El dia 1 de febrer van entrar els nacionals, sí. Sí, mira, tothom a veure què repartien. Nosaltres vam anar, com que vivíem en aquell carrer davant de Can Santa Digna, cap allà, doncs vàrem anar per allà davant Santa Digna i allò “bueno”!! La vorera plena de dalt a baix, a tot arreu, perquè a la plaça no s’hi cabia i a més a més representava... “bueno”, els que vivien per allà dalt no, a la plaça no hi van anar, no era com ara, ells ho tenien molt lluny.
Una barbaritat de soldats!! Molts, molts, molts!! A la plaça llavors sí, ui! Varen sortir totes les boines vermelles, allà escolta’m, hi havia un estol que semblava que tots érem de la Falange... tot plegat, mira, n’hi van haver molts que s’hi van apuntar, que els hi va servir per pujar molt, per obrir un negoci...

La gent ja feia dies que marxaven (els d’esquerres), sí. Perquè ells van entrar aquí l’1 de febrer i la meva germana ja ens va marxar abans de cap d’any, quan les coses ja anaven maldades.
La gent estava tipa de guerra i era una manera d’acabar-la. Ara, n’hi van haver que hi van picar de mans, i els que hi van anar per veure que ja s’havia acabat.

Feina no gaire i molt explotada, eh! Mira, només et diré una cosa. Jo vaig entrar a l’Horis i et pagaven 18 pessetes cada setmana i jo vaig fer festa, vaig demanar festa un dia, al matí era, perquè jo treballava als matins, per anar al bateig d’una meva neboda que havia nascut. Potser va ser de les primeres que van batejar en el d’això..., llavors allà on hi ha la Caixa de Catalunya, allà, hi havia l’església, allà hi havia el Casinet. Perquè hi havia el Casino, allà baix al Passeig, allò era el Casino dels rics i aquí era dels estiuejants d’espardenya, el Casinet, sí, eren els més, els que volien ser senyors però no hi arribaven.
I doncs... ah!! no, que encara abans que allà, no calla que potser diria un disbarat jo ara... que allò era la rectoria. Allà al cantó de la via, a dalt, al Passeig del til·lers, a la cantonada de la via, allà hi vivia el rector, allà va ser la rectoria. El bateig va ser en el Casinet, que era el que feia d’església.
Durant la guerra jo no tinc records de que hi hagués església, qui ho havia de portar? Si no hi havia ningú! Vaja jo no tinc record d’haver vist res de tot això durant la guerra.
I llavors ens van batejar la nena aquesta i dissabte, quan vaig cobrar, en comptes de 18 pessetes me’n donen 12. Em van treure el dia del bateig, però nena!! De cobrar 18 pessetes tota la setmana a 12 per un dia, eh! Vull dir que... que era mala època.

Van repartir (nacionals) quatre xocolates i d’això, i “bueno”, i un pa negre que “bueno”!! Ens van donar uns pans de blat de moro, que la meva mare, com que teníem una espècie de cuina, que llavors, no ho sé si ho saps, una “puela” en deien. Doncs teníem una “puela” i anàvem a buscar llenya el diumenge al matí per tenir llenya per tota la setmana, allò ja ens servia per no haver de comprar carbó i ens escalfava. Doncs ens donaven uns pans de blat de moro, de farina de blat de moro, que no es podien menjar! Els havies de pelar, o sigui, menjar-te la crosta de sobre i llavors la meva mare els tornava a mullar quan els hi havíem tret la crosta, cada un, llavors els tornava a mullar i els posava al forn d’aquesta “puela” i tornaven a quedar rossos i a la tarda tornaves a tenir la crosteta i fins que no hi havia crosta, no hi havia res, ja.
I nosaltres encara vam tenir molta sort, amb la meva cunyada de Seva, la dona del meu germà gran i... allà quan hi anàvem no te’n anaves sense un quilet de patates, quatre mongetes seques... alguna cosa que sempre t’ajudava una mica.

Sí, hi van haver moltes denúncies, gent que va anar a la presó i no, no... és com quan va esclatar la guerra, molts dels que van denunciar era..., que perquè anessin a missa tampoc no s’havien de matar! O sigui, que cadascú tingui les seves idees, que cadascú pensi com vulgui, però... voler viure i pujar els seus fills, jo trobo que matar és acabar. Matar, això no coincideixo que sigui una persona que amb una defensa fotis una mala trompada, que dius noi, amb això no volia arribar-hi! Però no, matar per matar, perquè ets d’això, perquè ets de l’altre, és que vaja, amb això no hi crec.
També hi van haver morts i moltes denúncies, jo ja et dic, el meu marit va venir de Madrid i al cap de dos mesos que era a casa seva ja el van denunciar, ja el van fer presentar i va ser quan el van agafar, llavors sí que va passar un calvari. Es deia Martí Miró, i cap a Lleida.

Tot en castellà, i l’escola també. Jo “bueno”, ja només vaig anar a l’escola de vespres, perquè bé havia de fer alguna cosa o altre, doncs ja em van posar de minyoneta en un “puesto” i a escola, al vespre.
A l’Ajuntament també, tot en castellà, havies de demanar permís per escriure una carta i a més a més si tenies ràdio havies de pagar un impost per la ràdio i segons què no ho podies escoltar. I nosaltres, més aviat, al haver marxat la meva germana i d’això, també... que si tenies un que s’havia descarrilat, ja et vigilaven saps?

La meva germana va marxar perquè el novio la va deixar. Ah! “bueno”, això no t’ho he dit. Al novio aquest que tenia li va tocar anar a Guadalajara.
A la meva germana, a l’Hospital, els donaven un lot de menjar cada setmana, els donaven, suposant, un quilo d’arròs, una altra setmana un quilo de sucre... sempre els donaven alguna cosa, i aquesta gent eren d’una masia molt gran de la Pobla de Lillet i com que van matar al germà gran van baixar aquí. Els hi van matar allà dalt, també, com a tot arreu.
Llavors, hi havia una germana que hauria volgut ser monja, però no la van voler, la van fotre fora perquè es veu que era una bruixa, que va ser la que va fer renyir la meva germana, i d’això.
Llavors van baixar a viure aquí, a Granollers i van agafar una casa com de pagès, tenien una mica de terra, però era enganxada, era en un carrer, però tenien terra. El pare d’ells estava molt malalt del cor i és clar, dèbil, perquè tampoc tenien gaire menjar. Doncs la meva germana, si a l’hospital els donaven un quilo d’arròs, mig quilo l’anava a portar a casa d'en Pepet. I un dia, cap als últims de la guerra, que hi va anar a porta-li, diu: No cal que ho portis més, no, això eh! No cal que ho portis més que el papa ja no ho necessita. No ens interessa, ara, que ens portis això, no ens interessa!
“Bueno”, i llavors, la meva germana, va rebre d’ell una carta dient-li que la seva germana ja l’havia informat que treballava en un hospital, que tenien, “bueno”, que estaven amb els nois de l’hospital, que els havien de cuidar i de complaure’ls, que hi havien coses que no li agradaven i que un home que volgués amb una noia no la podia voler d’aquesta manera, li va fotre un rotllo! Però això, ella no ens ho va dir, ho vam saber després, li va agafar un “terele” d’aquells que li agafaven i va agafar la maleta i sense dir-nos res, va marxar. Quan va, o sigui, el dia que va saber que l’hospital evacuava se’n va anar amb l’hospital, però l’hospital es va anar desfent, cap aquí, cap allà, tot es va anar espatllant i va anar a parar dins França i al camp de concentració.

L’església amb el Règim de Franco, ui! i tant! Pet i merda!!, ai perdó (riu). I tant que va ser de dreta tot, és que era tot. Però no et creguis, eh! Això de la Falange tampoc va ser cap boom, mica en mica ja es va començar a obrir l’escletxa, que me’n recordo que a la biblioteca, a la plaça, allà on hi ha La Caixa de Pensions, allà hi havia la biblioteca, abans, i allà doncs, ja havia vingut en Joan Triadó, havia vingut a fer alguns parlaments, que sense tocar l’assumpte guerra i d’això, més aviat de cara a la cultura, era amb català. Més aviat era de cara a les persones grans, no hi havia gaire jovent, no, hi anava gent més gran, però és clar llavors també érem més joves nosaltres, és que ara ja no som joves.
Sé que venien a fer una conferència o alguna cosa així, però “bueno”, doncs llavors, ja van començar a editar llibres en català, pocs, però... Llavors La Caixa, hem sembla que era La Caixa que va fer una col·lecció que jo la tinc tota que no sé pas que en farem de tants llibres quan em mori, faran un foc! És horrorós!. I la comprava. No sé si sortia cada diumenge o d’això i tot era d’escriptors catalans. Es va anar suavitzant.

És que la gent, en època de Franco, estaven espantats i ja no s’hi posaven en partits i llavors venien quatre de la colònia, que havien dit que eren de la colònia, d’abans, havia vingut en Porter, en Miquel Porter, saps? En Porter Moix, aquells que tenien aquella llibreria allà, al Portal de l’Àngel, a Barcelona... és que ets molt jove, tu! Mare de Déu, en Miquel Porter, escolta’m, eren catalanistes! Es va morir potser deu fer un parell d’anys aquest, en Porter, era molt conegut públicament, i feia xerrades i d’això, i el seu pare era llibreter de llibres antics i... qui més?
Espera’t venia l’Espinàs, en el carrer de Bonaire, cap al capdamunt, era una casa, que no sé de qui devia ser aquella casa, és clar tampoc ho recordes tot. Que venien, hi havia aquell l’Espinàs, venien unes quantes personalitats i d’això i ens explicaven coses i “bueno”, parlaven molt de llibres i nosaltres doncs sempre hi fèiem cap i bé, ja... també hi havia en Joan Garriga.

Llavors, aquí, a casa, era el lloc de fer les festes, les revetlles i venien aquí, a casa i d’això. Venia l’Alfred Vilar, que d’esquerres no és que ho hagi estat massa, però llavors també venia, amb aquesta colla anaven en Joan Garriga, no ho sé, venien tants que... del Joan Garriga és del que més me’n recordo i a més perquè ja amb el seu pare havíem tingut molta relació. Era més gran que jo, però havia estat mestre allà baix, als “Hermanos” quan la guerra, doncs...
Ballar sardanes sí que es feia, a vegades d’amagat... però és que jo ara, se’m fa difícil de recordar. Perquè el meu gendre, la meva filla, tots, eren una colla que tots eren d’aquesta barrila que, deien coses i jo a vegades també, però tenia la meva nena, la meva mare i “bueno”, el meu marit, que no sabies mai a l’hora que vindria, fent de cambrer, és clar si era un banquet acabaven a les tantes oi! Vull dir que... no estava gaire per tot això!

D’Acció Catòlica sí que me’n recordo. Mare de Déu!! Tenia una cosina! Que ara ja és morta, també. Jo tenia un cosí germà capellà, que es va morir ara fa dos anys, no sé si n’has sentit a parlar d’en Joan Costa?
A Acció Catòlica, la gent jove, sí, però tampoc no feien ostentació de... més aviat excursions o fer comèdies al Patronat, però no, com allò de fer xum, xum de política, no massa.

Ja va costar eh!! Al principi de Franco va ser terrible. Escolta’m no podies anar d’aquí a Barcelona sense un "salvoconducte". Permís per tot! Escolta’m!

Mort de Franco. Ai, nena!! Cada dia donaven el "parte". Escolta’m, deies: encara no, encara no!! Home, jo suposo que hi va haver qui devia plorar però em fa l’efecte que no massa, no...
Sí que teníem por del que passés. Però llavors van sortir una sèrie de gent que ja despuntava, perquè hi havia en Pallach, però jo no parlo d’aquí la Garriga, eh! parlo en general, de política. Ja llavors, el Maragall no tant que era més jove, llavors va ser quan va començar a tornar el Dr. Trueta, molta gent de pes, doncs que els havia agafat la cosa fora d’aquí, a l’exili. Llavors va ser quan va començar a venir... jo, ara, tots els noms no te’ls puc recordar, perquè escolta’m, els anys no perdonen, eh!
Sí “bueno”, el rei, no gran cosa, no! Nosaltres amb el Franco dèiem: No tant Franco i más pan blanco!! (riu), perquè com que ens donaven aquell pa tant dur.

I “bueno”, anar a votar. Home, i tant! No ens n’hem pas deixat perdre cap. L’ambient, a la Garriga va ser normal. No, a més a més hi ha una cosa, abans la gent anava a votar a la plaça, m’entens, s’anava a votar a l’Ajuntament, al jutjat i d’això. Però ara, normalment, a tot arreu són de fora, nosaltres anem allà baix, a les escoles, el que no hi va amb cotxe ho agafa com un passeig, els uns hi van a una hora, els altres a una altra. Mare de Déu, a vegades hi vas i dius: Si no hi ha ningú!. Doncs quan hi vaig anar jo, diu una altre, Mare de Déu si estava ple!!

El meu marit, mili no en va fer perquè el van agafar i el van portar, primer al castell de Figueres i després amb el Batalló Disciplinari, a Lleida, com que el van tenir allí tant temps!. Mira, el van deixar anar al 43 i el van agafar el 39. El van deixar anar, em sembla, per la Pasqua del 43 i llavors per la Festa Major de la Garriga ens vam posar a festejar, l‘any 43 o sigui que mira, fins ara.