– Festa Major a la Garriga
ROSITA: Primer, jo de lo que li parlo és de la Festa Major de la Garriga, que també és important, oi? Pues hi havia l'envelat de la plaça, els palcos, i els havíem de llogar, cadires o palcos per anar-hi a seure, eh!!, perquè sinó havies d’estar dret tot el temps. I feien un ball molt maco, les noies, a l'hora de la dansa, estrenaven els vestits llargs, que llavors, no se’n duien fins llavors i bueno, totes al cosidor a veure qui el porta més maco. I a l'hora de la dansa doncs, ens pavonàvem en allà, ens retrataven, estàvem contentes i llavors el novio o el ballador, ens pagava el vermut i anàvem a l'Alhambra, allà on és ara el cine, era un cafè molt gran, molt maco i allà pues, ens trobàvem tota la joventut i mira, ens ho pesàvem molt bé, i a la tarda ens feien una bona ballaruga a l'envelat i a la nit també. I com que ja hi teníem cadires al palco, pues allà, tot el poble es trobava allà i feliços.
ROSA: Però els envelats eren de...
CARME: De roba.
ROSA:... i amb una vela.
CARME: Toldos, saps?
ROSA: Sempre és mullava, eh!! aquella vela (riu).
ROSITA: Perquè plovia, solia ploure, però bueno ja s’eixugava i ja hi tornàvem, sí. Sí, només per la Festa Major.
CARME: Pels tres dies.
ROSA: A la plaça de l’església.
ROSITA: A la plaça de l’església sí, era molt maco, i venien gent de fora a muntar-lo, eh!!, perquè aquí no n’hi havia.
ROSA: Eren els de Llerona, en... sí.
ROSITA: Ah!! això, els de Llerona, oi? sí.
- Missa de Festa Major
ROSA: Sí, d’això en parlaré jo.
ROSITA: Sí, la missa sempre, sí.
ROSA: La missa de Sant Esteve, els capellans venien tots els de la rodalia i amb una ocasió el mestre Sancho Barraco, que vivia a la Garriga, i nosaltres cantàvem a l’església, va dir: escolteu-me, m’hauríeu d’aprendre una missa que no la puc cantar enlloc perquè no tinc veus blanques, i vam cantar una missa del Sancho Barraco. Van venir els barítons i tenors de la catedral de Barcelona, perquè ell era l’organista, eh!!, i director, i les noies de la coral de les filles de Maria, que cantàvem a l’església doncs, vam aprendre aquesta missa. Era una missa que estava dedicada als notaris i se’n deia Sant no sé que quantos... "ante porten latinam", i encara me'n recordo. Era dedicada en els notaris, al gremi.
Bueno, aquest senyor ja ens ho va explicar que no la podia cantar perquè a la catedral, en aquell moment, ja no tenia escolania i hi havien sis veus, eh!! en aquesta missa, si semblava l'òpera, eh!! amb una calor que encara la recordo, eh!! perquè a més, ja dic, venien tots els capellans, l’església plena a tope i cantàvem a les dotze del migdia, al mes d'agost, vés, contents. Sí, aquesta tan gran sí, era la de Festa Major.
- Coro de les Filles de Maria
ROSA: Ara, durant l'any, el coro de les filles de Maria cantava tot l'any, tot el mes de maig, que vostè també Rosita...
ROSITA: També hi anava.
ROSA:... de més antic, però hi anava.
ROSITA: Sí, sí, jo també hi havia anat.
ROSA: Anàvem a fer el Mes de Maria i cantàvem les Ave Maries i una despedida que se'n deia "Adéu siau Maria, Maria adéu siau".
ROSITA: Adéu siau Maria, Maria adéu siau.
CARME: També hi anava jo.
ROSITA: Casi bé tota la joventut hi anàvem.
ROSA: Bueno doncs, i llavors, al final del mes de Maria, fèiem una missa a les onze, de... però tot només les noies, eh!!, tot era repartit així, eh!! De la Maria, érem filles de Maria.
Ah!!, els nois més jovenets, sí, feien d’escolanets. I els nois, també hi havia escolania de nanos i llavors hi havia el cor dels homes que els duia el Sr. Aymerich i el meu germà també hi havia anat, i també cantàven...
ROSITA: Oh, i tant!!
ROSA:... amb altres festivitats cantaven els homes i amb la de Maria cantàvem les noies.
ROSITA: I el senyor Aymerich era una persona aquí a la Garriga molt estimada, perquè era una persona, una mica geperudet, però era molt simpàtic i molt intel·ligent i molt agradable i tothom l’estimava, eh!! amb el Sr. Aymerich.
CARME: Sí, molt.
- Dinar de Festa Major
ROSA: No, això no, cadascú es feia l’àpat a casa seva.
CARME: No, desprès sí que es va fer.
ROSITA: No hi havia gaires cèntims per fer això, llavors, eh!! Tots anàvem molt justets, la cosa ha canviat molt.
- Tornem al coro de les filles de Maria.
ROSA: El Cor aquest de les filles de Maria, va arribar un moment que ho fèiem bastant bé i ens feien anar en casaments, que ens llogaven...
ROSITA: Ah!!, això.
ROSA:... i ens portaven una capsa de bombons.
CARME: Per tots.
ROSA: I va arribar un moment que un any ens vam fer no sé quantes capses de bombons i vam dir: escolta, saps què? Els direm que ens donin una quantitat de diners i farem una excursió que anirà més bé. Una vegada vam anar a Andorra, una altra vegada a Mallorca, que també em penso que venies.
ROSITA: Sí, a Mallorca també vaig venir.
CARME: Oh, jo ja era casada!!
ROSA: Doncs és per dir... que els casaments, tot... encara em trobo gent gran que em diuen vas venir a cantar al meu casament!!
ROSITA: Sí, ho crec, perquè fèiem coses maques també, a dintre de que no teníem cap cèntim, però també ens ho arreglàvem bastant bé, eh!!
- Què feien el temps d'oci. (Més endavant s’aniran desenvolupant tots aquests temes).
ROSA: I llavors anàvem a passar la tarda al Patronat i a ballar sardanes, al cine, que a vegades eren cines del temps del rei Pepet, però...
ROSITA: Bueno, com que nosaltres no les havíem vistes ja ens agradaven.
ROSA: Ah!! i tant.
ROSITA: A demés ens agradava hasta... ara ho trobem lluny, però llavors ens agradava molt perquè trobàvem els vailets que ens agradaven per allà i mira.
ROSA: Sí, i tant, ara no hi vaig al Patronat perquè ho trobo lluny això...
ROSITA: Jo també ho trobo lluny.
ROSA:... i a vegades, fèiem dos viatges el diumenge.
CARME: I anàvem també a Acció Catòlica.
ROSA: Allà on és ara Can Pla d'en Llorenç.
ROSITA: També, també, si no anàvem a doctrina a la tarda no anàvem al cine. Bueno, pues, l’assistència, bé, hi anàvem molta... ui, estaves així a la doctrina, perquè sinó anàvem a doctrina...
ROSA: Et donaven l’assistència.
- Balls: ball de gitanes.
ROSITA: I els pares no ens deixaven anar al Patronat, no ens deixaven sortir, o al ball, que quan érem més grandetes al ball, perquè jo mateixa he sigut molt balladora i el ball, Mare de Déu, sobretot a l'Alhambra i inclús havia ballat gitanes, que ballàvem gitanes, i anàvem pels pobles, a Granollers, a l'Ametlla i tot això.
ROSA: Això ja és més antic, perquè del meu record ja no...
ROSITA: Eh? Sí, i és clar, mentres anàvem a assajar les gitanes, allà hi havia un piano de manubrio i ballàvem amb els vailets, amb el mestre... Hi havia un senyor que es deia Gessa, que era el nostre mestre i en sabia molt de ballar...
ROSA: Sí, ja el recordo.
ROSITA:... i una vegada va dir, si em deixeu triar la balladora, diu, ballarem un vals que durarà mitja hora o no sé quina hora va posar, i si ballem això ens heu de pagar això i diu: si puc triar la balladora!! I ve allà amb mi i diu: Rosita, et veus amb cor de ballar el vals amb mi? I dic: Mare de Déu, ja he ballat altres vegades amb vostè i sí, sí, i apa... tant temps!! i allà tothom anant-se aplaudint, anant-se aplaudint i nosaltres anar ballant tots sols, allà, mira és clar, era una aposta, eh!! Un ball de gitanes...
ROSA: I encara en fan, eh!!
CARME: Ai llàstima, en tinc dos o tres retratos (la Carme portava bastantes fotos antigues) molt macos, d'antics i d'ara.
ROSITA: Per Carnaval sí. Anàvem en pareja, sí, per carnaval, i llavors anàvem als pobles del voltant, anàvem a ballar-ne.
CARME: A l'Ametlla.
ROSA: Sobretot a l'Ametlla.
ROSITA: A Granollers, a l'Ametlla sobretot, perquè els de l'Ametlla tenien fama de ballar les gitanes més bé de tota la comarca.
ROSA: Encara en ballen, eh!
ROSITA: Encara en ballen, sí.
CARME: Encara en ballen ells.
ROSA: De Carnaval i català, però en deien gitanes.
CARME: Però de cent anys endarrere, eh! perquè la meva mare era petita, de les petites i bueno, va morir als cent anys!!
- Festa de Carnaval (introducció). Les disfresses per les més atrevides.
ROSITA: També, també ens disfressàvem sí, i ens donaven premi.
CARME: Les més atrevides, eh!!
ROSA: Les més atrevides, jo no, eh!!
CARME: No, no, la meva mare ni... treu-t’ho del cap.
ROSITA: Jo sí, perquè ja us ho diré, el cosí era de Can Pla i hi havia el Francisco de Can Pla, que era una mica més gran que jo i ballàvem i a vegades, érem amics, la seva mare era mocadera de casa, ah!! això, sí. Doncs la seva mare era la mocadera de casa meva i hi havia molta confiança és clar, i ballàvem, i doncs sortíem ballant i la música era: laralaaaa, larala... i nosaltres agafats de la mà sortíem... fèiem el vol de la plaça i llavors ens aplaudien i ens posàvem a ballar.
ROSA: O sigui, amb vestits adequats, eh!!
ROSITA: Vestits adequats, sí, uns vestidets molt macos, sí.
- Anècdota de la Rosita - Justos de cèntims.
ROSITA: I jo com que tenia la modista que era germana de la nostra mocadera, jo deia... A casa meva eren, no és que fossin pobres, no!, perquè tenien calers, però eren garrepes (riuen). Sí, la meva mare, sobretot, era garrepa perquè li deia mama, jo m’haig de fer una jaqueta o m'haig de fer... No nena, mira, ja n'hi poden haver de jaquetes, però maca com la teva!!, jo me la mirava aquest dia a l'envelat -em deia ella- me la mirava i maca com la teva no n'hi havia cap més!! (riuen). La qüestió era no pagar, la mama, pobreta, tenia això. Era molt treballadora i va sàpiguer molt de guanyar calers, però era agarrada.
I el papa, sort que tenia que el papa... Jo l'anava a buscar, que venia de Barcelona de repartir gènero del nostre i pel camí li deia: Ai, senyor, la mama no em vol comprar cap sabates i goiti papa, quines sabates porto!! Aviam, ja mirarem com m'ho arreglo, i a vegades em deia: nena, ja li he dit a la mare, ja te les deixarà comprar ja, demanal-s'hi demà, quan vegis que tingui bon humor els hi demanes. I jo: mama, aviam que farà, goiti, sóc l'única que porto aquestes sabates tan tronades!! Bueno, bueno, bueno, doncs ja te'n compraré unes. Ja hi havia passat el papa, Ai senyor, aquelles coses de joventut, sí.
Però ens feien anar els cèntims molt justos, eh!! perquè jo a vegades anava a portar gènero al Passeig amb senyors que eren clients nostres i em donaven una pesseta, o dos rals?...
CARME: Ah!! Anava a dir, una pesseta?
ROSA: Ah!! Anava a dir, una pesseta era? No, dos rals!!
ROSITA:... o dos ralets i aquells cèntims havien d’anar a la Guardiola el diumenge, a la plaça, a la Caixa.
- La Guardiola.
ROSITA: La guardiola era una cosa de ferro... ai de terrissa...
ROSA: No, no, no!!
CARME: D’Acció Catòlica, d’Acció Catòlica, i llavors hi havien unes germanes que eren Dachs i elles es posaven a darrere perquè la canalla, tots, ens donaven els pares, pudé sí que era una pesseta, però no gaire més, eh!! per anar a posar a la Guardiola, cada diumenge...
ROSA: A les monges.
CARME:... les monges, i elles les recollien i així i llavors ho posaven a la Guardiola que en deien, i era la guardiola de tots nosaltres, de... meva només, d’aquesta també seva i tot era com un... era clàssic anar a la Guardiola, era com això que diuen que l'Acció Catòlica, que anàvem també unes tardes a Acció Catòlica perquè sinó tampoc no ens deixaven anar al Patronat... a mi no m’hi deixaven anar ni antes ni després, perquè el meu avi tenia un cine...
- Cines de dretes i esquerres.
ROSA: Ah!! I tant, i anàvem al cine.
CARME:... i era contrincant d’aquest senyor de l'Alhambra, del Sr. Aymerich. No havia estat mai al ball, no havia estat mai al cine, perquè allò era prohibit, abans era així. No, enlloc, de cap manera.
Ara, quan vaig començar a festejar a dotze anys, llavors ja m'ho vaig saltar una mica perquè el meu home pues, era molt tremendo i m'hi arrastrava i em deia: mira, sinó vens a ballar, m'aniré a ballar i se n'anava a ballar amb les perruqueres (riuen).
ROSITA: La Marta, la filla de la Marta, oi?
CARME: Totes tres!! La gran i tot. I jo deia, però escolta'm, ets molt fresc, ja ho saps que no puc venir. Ah!! doncs mira, ho sento, però jo m'agrada molt anar a ballar. Però eren contrincants, però a morir, eh!!
ROSA: Bueno, una cosa era d'esquerres i l'altre de dretes, parlem-ne!!
CARME: I el meu avi era d'esquerres. Però va estar trenta anys fent de jutge i no havia portat mai cap judici a Granollers, perquè tot ho arreglava a la taula de casa seva.
ROSA: Ah!! El teu avi!
CARME: Sí.
ROSA: Ai, era un gran home, sí, sí, el recordo.
CARME: Perquè mai va portar un judici, eh!! Els feia entendre, els feia reunir i feien la pau allà a casa i quan van venir els rojos, que diguéssim, no el van deixar... van voler que fos també jutge, però llavors el van perseguir igual que els altres, eh!!
- Inici del Patronat.
ROSITA: Oh!! Nosaltres ja el vam trobar fet el Patronat, eh!!
ROSA: No, no, vostè no.
ROSITA: No?
ROSA: Això és fet de l'any 30 i poc, o 28 no?, del meu... jo ja havia nascut. Va ser una deixa d'una senyora que es deia Maria Esturgó, i va deixar els diners per fer el Patronat a tot aquell terreno que hi ha el Patronat i l'Escola de Sant Lluís a darrere. I aquesta senyora Esturgó, allà on hi ha la guarderia, era la seva casa, que hi vivia. Ho sé molt bé, perquè la meva àvia va ser minyona d’ells més de vint-i-cinc anys i és deia la Sra. Solé, ella sempre deia, perquè el marit és deia Solé.
- Obres i Festes que es feien al Patronat.
ROSA: Bueno doncs, van deixar aquesta dita, però a la Parròquia, perquè fos per la joventut de la Garriga i hi feien Pastorets, comèdia... Això sí eh, nois sols i noies soles (riu).
CARME: Oh, i tant.
ROSITA: Per separat.
ROSA: Fins l’any potser 40, no ens vam ajuntar, perquè jo n’havia fet...
El dia de la Guardiola, això que diu d’aquesta festa, fèiem una festa de la Guardiola i la canalla cantàvem cants rítmics, d'en Llongueres, fèiem recitals de versos, però tota la canalla, eh!! I llavors, el dia de la primera comunió de la Parròquia també la canalla fèiem comèdia. Llavors, un bon dia fèiem... els homes feien una comèdia d’uns dramons que bueno!! I les noies també, però alguna vegada ens havíem vestit de noi, eh!! O sigui eren comèdies d’època com la Ventafocs i d'aquestes.
- El Carnaval, a l'Alhambra.
ROSITA: I per Carnaval?
ROSA: No, allà no, al Patronat no.
CARME: No se celebrava el Carnaval.
ROSITA: Ah, jo sí, nena.
CARME: No, al Patronat, no.
ROSITA: No, al Patronat, no!!
ROSA: Ahhhhhh!!
ROSITA: Però al Carnaval vull dir que ens disfressàvem i llavors anàvem...
ROSA: Però a l'Alhambra, allà a l'Alhambra.
ROSITA:... i llavors anàvem allà on hi ha el cine, era l'Alhambra, allà era el ball i era allà on assajàvem les gitanes i totes les juergues les fèiem allà.
- Tornem al Patronat - Els Pastorets.
ROSA: Jo havia estat en els Pastorets de més fama, perquè hasta anàvem... hi havia orquestra i ho dirigia en Josep Planes, músic, també ens havia dirigit al Cor...
CARME: I tenia molta gràcia, eh?
ROSA:... molt, en sabia molt. I havíem fet uns Pastorets que hasta jo hi havia cantat i llavors uns coros maquíssims, eh!! Hasta havíem anat a Barcelona a fer-los, al carrer Bailén, que hi havia una escola, no... un Club, el Club Elena, ara encara me'n recordo i vam anar a fer els Pastorets allà. Ara, aquest noi en sabia molt i havia suprimit molta ferralla dels Folch i Torres doncs, i els havia actualitzat oi? Quan vam anar aquí al carrer Bailén a fer-los, un tramoista d'allà diu: això són els Pastorets d'en Folch i Torres? Perquè no s’assemblaven de res!!
CARME: Perquè era modern!!
ROSA: Era més modern, perquè allò de passar, trucar... la parella de Josep i Maria, tot allò deien, passaven de llarg, només passaven i no deien res.
- Centre religiós - l'Assistència per anar al Patronat.
ROSA: Home, és clar, és de la Parròquia.
ROSITA: Sí, era de la Parròquia, oh i tant!!
ROSA: Ara, la Parròquia s’ho va vendre, s’ho va vendre a l'Ajuntament perquè ja no la podien mantenir.
ROSITA: Ah, això sí. I pensa que si no anaves a doctrina el diumenge a la tarda, els pares nostres llavors no podien sortir, no podien anar ni al Patronat. Ens donaven, sí, una assistència, en deien.
ROSA: L’assistència en deien.
ROSITA: Sí...
ROSA: Nosaltres, a casa meva...
ROSITA:... i per entrar al Patronat havies d’ensenyar l’assistència, eh!!
ROSA:... a casa, com que érem socis, perquè això era amb socis, eh!!, no es pagava entrada, eh!, nosaltres teníem dues cadires i pagàvem cada mes una quantitat i tot era gent sòcia, eh! i els que érem socis i ja el porter ens coneixia, no calia que portéssim res.
CARME: Però la canalla no, la canalla...
ROSA: Sí, sí, no, jo hi havia anat sense assistència, eh!
CARME: Perquè eres sòcia.
ROSA: Però jo anava a doctrina, eh!
CARME: Jo també hi anava, però a mi no m’hi deixaven anar, perquè com que tenien el cine del Círcol de Recreo, els meus pares...
ROSA: Bueno, això ja és una altra cosa.
- Censura al cine.
ROSA: Ui, i tant!!, de petó n’hi un (riu).
ROSITA: Bueno, ara les últimes...
ROSA: Ara les últimes ja era diferent.
ROSITA: Sí, sí, sí, ja hi havia una miqueta més de moviment amb això.
ROSA: Però la meva infantesa, amb una ocasió que feien una pel·lícula que hi havia un petó, el Sr. Corrons hi va posar el barret a davant de la màquina (riu).
ROSITA: Sí, perquè no veiéssim el petó.
CARME: Però parla d’abans de la guerra.
ROSITA: Quina ignorància per això! perquè això, aquest home era ignorant, perquè no és cap mal fer petons, al contrari. A mi, com que m’agraden molt els petons!! mira, hi ha gent que no els aguanten, però a mi m’han agradat sempre, tota la vida m’han agradat, miri.
CARME: Sí, abans de la guerra, perquè aquest Corrons van matar amb ell i al seu gendre els rojos. Llavors acabada la guerra va tornar a venir el Patronat, però va ser tant o més estricte que abans.
ROSITA: Sí, sí, també, també.
- Acció Catòlica.
CARME: Però l'Acció Catòlica abans de la guerra ja hi era!
ROSA: No, no, eren els Fejocistes, la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
(Acció catòlica). El senyor Mauri feia uns cercles d'estudis interessantíssims que hi havia, a vegades, cinquanta nois allà a escoltar, eh!! Era historiador i era el fundador d'Acció Catòlica de la Garriga junt, t’anomenaré el meu home, junt... el Suñol, no el Suñol no vivia a la Garriga, a veure qui surt més, en Miró, en Tei, en Lluís Oliver i altres que ara no me’n recordo, però tots aquests eren de la Junta, que aquest llibre, precisament, que vaig donar en aquest jove parla hasta de quan canvien les Juntes d'Acció Catòlica i els noms dels que hi han. Noies era la secció femenina i la masculina era la masculina.
- La comunió.
CARME: I inclús quan fèiem la comunió, els pares no hi anaven llavors, només hi anaven els nens que feien la comunió. El pasillo al mig, aquí les noies i aquí els nois i jo tenia, que devia tenir set o vuit anys, ja em van posar al costat, el pasillo al mig, però a l'altre costat hi havia el meu home que va ser després... i sé, recordo com si fos ara que quan ens tocava, el meu home em va picar l'ullet així i vaig pensar que havíem fet un pecat mortal!! però mira si érem així!
- Confessar.
ROSITA: Oh bueno, anàvem a confessar molt.
CARME: Cada setmana.
ROSITA: Casi cada festa anàvem al confessionari. Hi havia dos o tres confessionaris a la Garriga mateix, i eren plens sempre. A vegades havies de demanar tanda i estaves una hora per confessar perquè tothom hi anava, i allà pues, explicaves les teves tonteries...
ROSA: Sí, tonteries, i tant!
ROSITA:... i hi ha vegades, jo li deia al capellà: és molt pecat això? Diu: no, no, no, Rosita, no, diu: és un pecat que us l’heu de confessar, però no, ja aniràs al cel ja, em deia el capella a mi, perquè era un home que em tenia simpatia també, em coneixia bastant, i mira.
- El mes de les ànimes.
CARME: Perdó, llavors feien oi, el mes de les ànimes...
ROSA: Oi? pel novembre.
ROSITA: El Novenari.
CARME: Oh!! Però allò que d’infern i el cel. És que era una cosa que feien unes prèdiques i unes coses, i tot era dolent.
ROSA: Cada dia, nou dies, per això en deien novenari.
CARME: Nou dies, i en deien el mes de les ànimes. I és clar, això és un pecat mortal i això aniràs a l'infern i jo acabava... acollonida, eh!!
ROSITA: El capellà pujava dalt de la trona i des d'allà ens feia els sermons, oh, i tant! pel Novenari, Mare de Déu i estava així l’església, eh!!
ROSA: I no us recordeu que a l’altar major hi havia totes unes ànimes amb un foc encès...
CARME: Sí, sí, jo vaig agafar una por!!
ROSITA: Sí, hi havia una fotografia de les animetes quan eren al purgatori i es veia com les llames, saps?...
CARME: Que es cremaven.
ROSA: Com un retaule amb tot d’ànimes i d’allò.
ROSITA: Sí, això ens ho feien pel Novenari.
CARME: Sí, però jo no dormia, m’espantava...
ROSITA: T'hi adormies?
CARME: No, que no dormia a la nit.
ROSITA: Ah, ah, no dormies.
CARME: Llavors quedava espantada...
ROSA: Sí, sí, feia pànic allò.
CARME:... i això que era una dolenteta, eh!! era tremenda que no em feia por res. No, això no tant, però això de l'infern em tenia preocupada, sí, sí, i com que jo sempre era a la sala de rebre... perquè les meves germanes... el meu pare, mai, mai, els hi va posar la mà a sobre per pegar-les, i jo arribava, no sé perquè, les agafava totes! Pam!!
ROSA: Perquè eres tremenda i mira, el teu pare era recte i... (riu).
- De nou, confessar-se.
ROSITA: Sí, i tant, cada diumenge, ui tant!! Bueno quan anàvem a missa, ja hi anàvem mitja hora abans o així i fèiem cua pel confessionari, eh!! perquè a vegades n’hi tenies set o vuit davant i segons qui hi havia pensaves: Mare de Déu, ja no acabarem...
ROSA: Sí, segons qui, i tant.
ROSITA:... perquè hi havien que hi estaven moltes estones, molta. Hasta un dia em vaig atrevir a dir amb un capellà, dic: escolti, fa més de mitja hora que m'espero per confessar-me, dic: què expliquen la gent aquí? Diu: Ai nena, em preguntes una cosa que això no t’ho puc dir jo, dic, doncs engegui-les aviat, perquè les que anem de bona fe ens fastidia tantes hores aquí esperant, pudé mitja hora per confessar-se, eh!!
- Algú no hi anava a missa?
ROSA: Mare de Déu, i tant si hi havia gent!!
CARME: Però mira, el meu avi, que diuen que era d’esquerres, cada diumenge anava a missa d’onze i se m'enduia a mi perquè a casa no m’aguantaven i pues anava a missa i era catòlic.
ROSITA: A l’ofici, a les onze era l’ofici.
CARME: Pues sí, el meu avi sempre va anar a missa, sempre, i va prendre la comunió i tot... no cada diumenge no, eh! però les festes senyalades pues sí.
- Bateig.
CARME: Això sí, de seguida, tres dies abans... ai, después d'haver nascut, ja no podies passar més, s'havia de... Com ara la gent s'ho arregla quan va bé per tots, llavors no.
ROSA: I les mares no podien sortir de casa fins que els havien donat l'entrada, eh!! T'en recordes? Mira, estàvem brutes doncs...
CARME: D’haver parit.
ROSA:... i quan havies batejat el nen, amb el nen te n'anaves a l’església i et donaven l’entrada.
CARME: Perquè poguessis entrar a l’església.
ROSITA: Perquè poguessis entrar a l’església, unes tontades, nena.
ROSA: Al meu fill, encara m'ho van fer, però a la nena ja no, ja van dir...
- Hi havia algú que no és casés?
CARME: No, que jo sàpiga no, aquella època no.
ROSA: Molt pocs.
CARME: Vols dir?
ROSA: Sí, algú sí, algú si que hi havia.
CARME: Als mateixos familiars n'hi han i bueno, ho acceptes perquè sinó perds...
ROSA: Bueno, tu ja l’has conegut la Filo i el Cindreu. Com que estava separat... però això parlo de vint-i-cinc anys endarrere o trenta, eh!! Va ser molt atrevida, eh! Perquè era de les primeres que jo vaig conèixer... Separat el marit, ella era soltera, però es va ajuntar amb el senyor Cindreu i no van tenir problemes.
CARME: I tots dos eren dues persones molt maques, molt educades i molt cultes.
ROSITA: Però ja devien tenir les idees molt d'ara.
ROSA: Molt avançades, sí.
CARME: Bueno, és perquè a medida que et vas fent gran, vas fent pòsit, lo que veus que d'allò ho deixes a baix i...
ROSITA: És veritat això.
CARME:... en prescindeixes.
ROSA: També ham canviat nosaltres, eh! Jo també era d'aquests d'Acciò Catòlica i que tot més enllà d'allà no, i ara també tinc la màniga més ample, eh!!
CARME: Ho acceptes, clar.
ROSA: Ara, ara.
- Educació moral a l'escola, tracte de vostè.
ROSA: Oh, i tant, les monges, tu!
CARME: Ja, primera, que et tractaven de vostè: Dameson, haga el favor de... sempre t'ho deien de vostè.
- Altre cop, el fet d'anar a missa.
ROSITA: La meva mare no anava mai a missa perquè a les 7:00 del matí ja obria la botiga, érem tocinaires, de Can Sunyer, encara dura això, i no anava mai a missa perquè deia: mira nena, si no vas a missa... Jo no hi vaig perquè no puc, perquè primer tinc l'obligació de la botiga, però si tu no vas a missa no aniràs al cine, eh! ni aniràs al ball, eh, de manera que m’obligava anar a missa, eh! Jo ja m’agradava anar a missa, eh, però pudé alguna haguera fet el salt, no ho sé...
CARME: Però és que allò... la missa, tot era en llatí, no hi entenies res.
ROSITA: Sí, cantàvem amb llatí, sí.
- De nou Educació moral a l'escola.
ROSA: Escolta, a les monges cantàvem al matí el Trisagi, eh! Mira, que entraves i au!, el trisagi, però era llarg, eh! i au, llavors au escola...
CARME: Ja hi passaves mitja hora, tres quarts, sí.
ROSITA: Llavors quan entravem a l’església, al col·legi, que érem totes allà a les nou i ens feien fer una volta per la classe, una darrere l’altre, i ens feien cantar aquella cançó: “La urbanidad nos enseña a tratar a los superiores”, cantant.
ROSA: Això tu, ets d'una altra època, a mi ja no m'ho feien això.
ROSITA: No? Ah doncs, nosaltres sí. Allà a les nou del matí, sempre, sí, havíem de cantar aquesta cançó: “La urbanidad nos enseña a tratar a los superiores”, sí, sí, era llarga.
ROSA: Sí, sí, era tota una cançó. La meva germana alguna vegada m'ho havia explicat.
ROSITA: Miri, jo tenia una senyora, una hermana, que ensenyava a fer puntes de coixí, era Sor Margarita que li deien i era molt rabiuda aquella hermana. Si feies alguna cosa, el que sigui, ja et picava amb un puntero, ens picava eh!!, te’n recordes...
CARME: Jo sí.
ROSITA: I resulta que jo era molt xerraire, com ara, que encara ho sóc, però me n'anava a xerrar allà una mica agenollada, perquè no em veies: Pla, a tu sitio...
CARME: Veus, de vostè.
ROSITA:... i jo un moment hermana que li tinc de dar un recado. Oh!! aquest recado és molt llarg, em deia. I tot amb un plegat, un dia va... em tira un puntero i sap que va fer, va travessar un vidre. I jo un tip de riure!! riu, que riu, dice: estás loca!! ¿porqué ries?, ¿porque he roto el cristal?, digo sí porque usted me lo quería tirar a mi, y mira, el cristal me ha ayudado, i bueno, aquelles coses que... jo era una mica, deia lo que pensava, eh!!
CARME: Tú eres així, però jo era molt dolenta! Bueno dolenta, tremenda i em passava més hores a la capella que a classe, sempre... No, no, em tancaven a la capella i allà estava i és clar, que hi feia un fred que Déu n'hi do, eh! i feia uns esternuts! i venia la monja: usted no tiene que hacer estos esternudos, usted tiene de hacer achís, digo però sí no lo sé hacer!! Pues lo aprendre!!, sino se estará una hora más. Havia passat més hores a la capella!...
ROSITA: I això que era bufona aquella capella de les monges, eh!
CARME: Doncs a mi no m’agradava gens perquè la tenia avorrida.
ROSITA: Ah! jo sí, m’agradava molt.
CARME: Era molt tremenda i a casa meva em van tancar, el mes d’agost, a les monges, perquè era molt tremenda i... el meu avi era esplèndid i encara que fos tant dolenta era la preferida d’ell i em va donar un duro, un duro eh!! perquè va pensar, la tanquen allà i mira... I escolta, jo sentia els caballitos des del pati, perquè era sola, allà no hi havia ningú i jo que sí, que em vaig enfilar i vaig anar a la casa del costat, que era Cal Cabré, vaig saltar la...
ROSA: Ui, ui, ui (riuen).
CARME:... i me’n vaig anar i vaig pujar, estaven els caballitos i hi havia una dona, que li deien la Pepa Sadueta (riu) que era una mica...
ROSITA: Xafardera.
CARME:... bastant, i va anar a trobar als meus pares i al tercer o quart, ja vaig veure el meu pare allà dret, vaig pensar: la Mare de Déu!!, i em van tancar. Llavors tot el dia a la capella, però jo ja havia sortit! i jo, a més a més, tenia llengua i li deia bueno, però jo he sortit i encara tinc tres pessetes!!! (riuen).
- Jocs d’infància.
ROSA: Xarranca, havíem...
CARME: I a cavall fort, jo, amb els vailets.
ROSA: També, en temps de guerra sí, que jo estava amb tu en temps de guerra. La xarranca, mira, així rodó...
CARME: Mira, era així, goita, veus... (ho representa a la taula).
ROSA: Això, sí, ja ho farà.
CARME:... així i tornàvem a fer això, oi?
ROSA: I començaves allà a peu coix.
CARME: Començaves per aquí: un, dos, tres, quatre, cinc...
ROSA: Amb els peus, i si trepitjaves la ratlla...
CARME:... saltant amb un, amb un peu, saltant i l’altre anar-te aguantant.
ROSITA: I saltant, eh!
ROSA: Això era la xarranca.
CARME: (Cavall fort). Posar el cap al cul de l’altre i llavors l’altre, saltàvem a sobre...
ROSA: Però en temps de guerra érem nois i noies i amb aquell cavall fort ens desmuntaven, eh! els nois.
CARME: Mira, era molt maco, mira, no sé, encara que no vulguis, estàvem reprimits, però molt reprimits i a casa meva encara érem més reprimits, més que els altres, perquè vosaltres podíeu anar al Patronat sols i tot això, jo no... Jo veia des de les cinc de la tarda fins a les nou de la nit totes les pel·lícules i començava una i acabava l’altra...
ROSA: Bueno, a casa teva, a Can Xic Corder, que feien el cine.
ROSITA: Sí, jugàvem amb agulles, agulles de cap, amb sorra, amb pilotets de sorra i amb un roc picàvem, i cada agulla que sortia te la quedaves, eh, i quan en tenies més, pues bueno, hi ha vegades... Una noia havia anat amb una classe que teníem, que hi havien els coixins penjats i va escanyar casi tots els coixins per les agulles i la Sor li va donar un càstig que bueno, perquè es va saber, es va saber qui era i la va castigar, i tant!
ROSA: Doncs quan vam ser d'Acció Catòlica, els infants que en deien les aspirants, hi havia la secció femenina i la masculina, però les aspirants i els aspirants hi anàvem un dia a la setmana a Acció Catòlica i ens explicaven coses de religió i això, no gaire, eh!! Llavors cap al pati a jugar i jugàvem a tres i a passar amb una pilota. Una pilota la tiràvem a veure qui l’agafava i sinó l’agafaves havies de passar a la part contrària, era divertidíssim, eh!
– Aplecs, resar i anècdotes vàries.
ROSA: Sí, a Puiggraciós.
ROSITA: Sí, i tant, a aplecs, i tant, a Puiggraciós sobretot.
CARME: Sí, allà m'hi vaig prometre (riu).
ROSA: Sí, a Puiggraciós és allà on anàvem més.
ROSITA: Era el puesto que anàvem més.
ROSA: Acabada la guerra, a Tagamanent ja no s'hi anava perquè ho van cremar i ja no hi havia església.
ROSITA: Però jo en canvi, encara li reso a la Mare de Déu de Puiggraciós, sí, perquè... hi ha vegades, jo reso molt a la de Lourdes, hi tinc molta fe amb la Mare de Déu de Lourdes i llavors, doncs, jo hi he anat trenta dues vegades a Lourdes jo, miri si tinc fe.
ROSA: Jo no hi he estat mai doncs.
CARME: Jo vint-i-sis.
ROSITA: És el meu cel a la terra, sempre ho dic. Primerament reso a la Mare de Déu de Lourdes, després la de Montserrat, després la de Puiggraciós. Aquestes tres mare de Déus, quan en reso a una, reso a l'altre.
CARME: Tota la família.
ROSA: Tota la Cort Celestial.
ROSITA:... Perquè no s'enfadin, no ho voldria que s'enfadés ni una ni l'altre, perquè me les estimo molt totes. Perquè a la de Puiggraciós... i tinc una història del meu avi pobret, que tenia Alzheimer i quan no el trobàvem l’anàvem a buscar i el trobàvem agenollat allà dintre l’església de la Mare de Déu del Puiggraciós, tot sol. Hi ha vegades que hi passava mig dia, un matí, pobret.
ROSA: Però sabíeu que el trobàveu allà.
ROSITA: Sí, el trobàvem allà sempre.
CARME: Doncs nosaltres, amb el meu home hi anàvem a tots els aplecs d'aquí a Puigraciós...
ROSA: Jo també.
CARME:... i resulta que teníem catorze anys, perquè als 12 amb ell el van tancar als frares i a mi a les monges, perquè ja festejàvem i doncs quan vam sortir al cap de dos anys ens vam prometre i vam anar a Puiggraciós. Però no anàvem junts, jo anava amb la Carolina i bueno, i la meva germana gran. I hi havia en Santos, que era un mestre molt maco que havia sortit de frare, però era molt maco i es va casar i bueno, i nosaltres en allà, a l’església vam anar tots dos i li vam dir ens casarem, eh, ens casarem. Vale doncs, ens casarem. I quan baixàvem en Santos diu: yo veo unos aquí delante que me parece que són pareja... Era molt maco i sí, sí, mira...
ROSITA: I us veu casar.
ROSA: I us veu casar, i vau continua, oi?
CARME: Imagina’t a 14 anys ja festejar, i tant.
(aplecs) S’hi anava a portar el dinar, anàvem a missa, anàvem a missa primer.
ROSA: Anàvem a missa, a missa, a cantar i llavors cada un feia un foc, que ara no en deixen fer, i a fer la gran...
CARME: Carn a la brassa.
ROSITA: O paella, a vegades feies alguna paella, si anàvem uns quants.
ROSA: Més que res carn a la brasa.
ROSITA: Ah! això sí, és lo que era més.
- Els Tres Tombs.
ROSA: Els Tres Tombs sí, sempre s'han fet...
ROSITA: Encara es fan.
ROSA:... i més cavalls que ara!
ROSITA: Encara els fan, eh!!
ROSA: Bueno, però eren cavalls, tots de la Garriga.
CARME: Però tots eren cavalls de carro, no hi havia jinetes que diuen, no, eren cavalls de carro, però tota la família dalt del carro, era molt maco també, eh!! La gent també hi anava molt.
ROSA: Això sempre s'ha fet, sí.
- Setmana Santa - Dejuni - El monument.
ROSA: El divendres no (no menjaven carn).
CARME: I el dimecres tampoc.
ROSA: Dejuni i abstinència. Dejuni era només fer un àpat, al migdia, esmorzar poca cosa, dinar bé, i sopar poca cosa.
ROSITA: Però no era quan feien el Novenari per Setmana Santa, no?
CARME: Per Setmana Santa no.
ROSITA: Quan el feien el novenari?
ROSA: Pel novembre, per tots Sants!
ROSITA: Ah, sí, tens raó.
ROSA: Això era el novembre. No, el dejuni llavors de Setmana Santa. Feien els tres dies que fan ara i la capella de música anava a cantar, era molt més solemne, eh!! I llavors feien el Monument, que ara no en fan, que era com unes escales i hi anaven posant ciris que la gent hi portava i si la volies recuperar, l’espelma, perquè deies: ha estat al monument!, doncs t’hi posaven un número i quan havien desfet el monument...
ROSITA: Te’n donaven el trosset.
ROSA:... l’anaves a buscar. Un monument que hi posaven el Santíssim exposat, tot el dia i tota la nit.
CARME: Però era, el feien perquè la canalla el dia de rams, anaven a beneir el ram i els palmons. Els nens palmó, les nenes un ram, una palma, i tots l’anaven a portar pel Monument.
ROSA: I el monument era tot ple de palmes també.
CARME: Això mateix.
ROSA: Ho feien a la capella del Santíssim d’ara, i molt solemne, eh!! La gent hi anava a fer la visita i per fer-ho ben fet hi havies d’anar tres vegades.
ROSITA: Sí, perquè hasta la nit, tota la nit hi havia visita, eh!!
ROSA: Era obert, sí, era obert, ara no.
– Continuem amb la Setmana Santa. Parlen de les seves carnisseries.
ROSA: Oh, bacallà i...
ROSITA: Oh mare de Déu, el dejuni del divendres, sobretot. Ningú menjava carn, eh!! Nosaltres escolta, a vegades feia, jo me’n recordo que el dia que feia més, jo era carnissera, set duros, el dia que feia més, eh!! Això per Setmana Santa, eh!!
CARME: Els meus avis i els meus sogres el Divendres Sant se n'anaven a Montserrat.
ROSITA: Ho crec.
CARME: Perquè no obrien, perquè també tenien carnisseria i tampoc no obrien, ni botifarres, ni res, menjaven patates bullides amb bacallà i prou.
ROSITA: Cal Triqueter, encara té fama ara Cal Triqueter, eh!! És una casa que és de tota la vida, eh! Cal Triqueter, Mare de Déu, i tant. Cal Triqueter i Cal Sunyer, a casa meva eren a Cal Sunyer. També encara tenen, encara ells remenen així al major amb tocino...
ROSA: Doncs val més que ho digui, oi? Jo sóc de Can Perris, i fa 104 anys que és Can Perris, cent quatre!!
ROSITA: Oh, i tant.
CARME: Can Triqueter més.
ROSITA: Can Triqueter més?
CARME: El iaià, l'avi de casa que va morir a 90 i pico d'anys, tenia set anys i venien, que feien el carril, el carril és el tren, i venia el capataç...
ROSA: Segurament que fa més anys, sí.
CARME:... a casa, que hi havia l'àvia que tenia mongetes, tenia cigrons, tenia... llavors llenties llavors no n'hi havien, mongetes, cigrons, patates, i aquest home hi anava a comprar i el iaià contava i li va dir mira, si me'l deixes aquest noi, me'l deixes endur, jo li daré un ral cada setmana, un ral, set anys.
ROSITA: Vint-i-cinc cèntims.
CARME: Diu perquè serà llistero i llavors em portarà els comptes. I l'àvia tenia tres fills més i va dir no, de cap manera. Però la va convèncer, el ral la va convèncer i el va deixar marxar a la via i per això la seva dona, quan eren casats... que no es van avenir mai, doncs mira si no es van avenir que li va fer prometre que quan es morís...
ROSA: No els posessin junts (riu).
CARME:... no es volia enterrar amb ell, que no volia estar amb ell, i va haver d’anar amb un altre nínxol l’àvia.
ROSA: Què dius ara?
Rosita: De debò? Ai! no ho havia sentit a dir mai això.
CARME: Ho va fer prometre i sí, sí que li vam fer, el iaià està en un puesto... L’he aguantat en vida i no el vull aguantar en mort!!
- Temps de dol.
ROSA: Uh!! Un any.
CARME: Dos anys casi bé, un any rigorós.
ROSITA: Anant negre un any i llavors a l'any ja et treies, posaves mig dol, una bateta blanca i negre, m’entén? Però sí, es respectava molt més que ara.
ROSA: Ara?
CARME: Bueno, n’hi ha que sí.
ROSITA: Que trobo que no serveix per res, eh!!
ROSA: La meva àvia que ara també tindria 100 i pico d’anys em va dir quan jo em mori no et posis negre, eh!! que no serveix de res! I mira si era velleta i ja em deia que no.
ROSITA: Però ja era llesta, perquè és veritat, no serveix per res...
ROSA: Però vaig anar negra per ella.
ROSITA:... el dol s’ha de dur aquí (al cor).
CARME: Jo l’havia portat tres mesos pel meu home i llavors ja blanca i negra.
ROSITA: Però mira, encara per l’home sembla que és una cosa que llama més per portar dol, oi? Perquè escolta, quan perds l’home ho perds tot, de moment eh!! Al menos, jo, a mi em va passar...
CARME: I a mi.
ROSITA:... i encara ara, goiti, fa divuit anys, i ara encara cada dia hi enraono, li parlo i l'hi explico tot, el tinc a la tauleta de nit...
ROSA: Jo doncs, el meu ja en farà trenta.
CARME: I no us renyen a vosaltres? A mi em renya.
ROSA: Qui et renya?
CARME: El meu home.
ROSA: Què dius?
CARME: Jo com que hi enraono, a vegades dic...
ROSITA: Jo també hi enraono.
CARME:... ai, sí.
ROSA: Home, jo de pensament també hi parlo, però no em diu el contrari doncs. ROSITA: I a vegades, quan he vingut d’excursió dic Eugeni, demà ja em fotaries crits, tu, dic per què? Perquè he cantat i els hi he dit algun xiste, alguna animalada, perquè m’agraden molt els xistes i resulta que...
- La Rosita ens explica un acudit.
ROSITA: Li agraden els xistes a vostè? I a vostè jove? Els n’explicaré un que és molt bo. Diu, que inclús vaig trobar un home d’aquí a la Garriga que em va dir: escolta, encara no se m'ha mort, eh!! Dic: Ai, me n'alegro molt.
Vet aquí, que diu que hi havia un home que es deia Josep i estava fotudot i va dir a la seva dona: diu noia, estic molt malament, eh!! hem d'anar al metge, diu: anem. I se'n van anar a cal metge i li diu el metge, què Josep, què feu?, el coneixia. Diu: mira noi, els ous em fan molt mal...
CARME: Potser que no ho gravis això.
ROSITA:... diu els ous em fan molt mal. Diu: home, ara tenim una altra cultura, home. No parlem d'ous home, diu: vos heu de dir els concejals, diu: els metges ja ho hem estudiat i així ja sabran lo que voleu dir, vós si us fa mal dieu, em fan mal els concejals, jo us medico i d’aquí uns quants dies torneu.
I bueno, al cap d’uns quants dies diu: hem de tornar a anar a cal metge. Diu: sí, sí, anem. I torna i diu: què Josep, com van els concejals? Diu mira: els concejals molt bé, però l’alcalde se m’ha mort!! (riuen).
I ara, vet aquí, que dies endarrere vaig trobar un home, els el vaig explicar en una excursió, vaig trobar un home, diu: escolta, encara no se m’ha mort a mi, eh!!, dic: Ai, que me n'alegro.
- Corpus - Enramades.
ROSITA: Sí, de la Garriga era lo més maco del món.
CARME: (Ens ensenya fotos). La meva filla i el meu marit, la meva filla goita si és petita, ja feia la d'això... Aquí era la temporada que no es feien... els carrers, cada un era apartat, ningú sabia l'alfombra que es feia ni res. Llavors hi havia, veus, la professó...
ROSA: Només hi anaven homes, eh!! Amb un ciri. Sí, abans sí, eh!! i críos de comunió, dones no!!
CARME:... i això era l'altar del carrer Valls, cada carrer feien un altar que era per posar... el capellà que porta el Santíssim...
ROSA: La Custòdia.
CARME:... i veus per això hi ha el reclinatori i cada un el feien diferent i llavors, els homes tots, portaven el ciri, sí.
ROSA: I tot el poble, era, feien enramada, això que ara només fan a la plaça, doncs tot el poble era enramada.
CARME: Això, mira, encara se n'hi veuen aquí també, veus, l’enramada de les façanes.
ROSITA: Amb uns arbres que anaven a buscar al bosc.
ROSA: Arbres que anaven a buscar el Torrents i així, més aviat, eh!!
ROSITA: No, als balcons no, al portal.
CARME: A baix dels portals, el portal obert, i als costats tot lo que era façana, era tot verd.
ROSA: I hi posaven un filferro i uns claus i ho aguantaven.
CARME: Era molt maco, sí.
ROSITA: I tot el poble estava enramat, era molt maco.
CARME: I veus aquí tots els homes amb el ciri.
- Corpus - La processó.
CARME: Hi havien primer els monaguillos.
ROSA: Els nanos, els dels col·legis, llavors els nois...
CARME: Sí senyor, primer els escolanets...
ROSA: Els escolanets i la creu.
CARME:... després els maristes també hi anaven, bueno els maristes.
ROSITA: Els mestres.
ROSA: Amb els nanos.
CARME: Llavors els capellans, la custòdia i llavors tots els homes...
ROSA: No, a davant.
CARME: Els homes davant de la custòdia? Sí, vale.
ROSA: Els homes anaven a davant, sí, la custòdia era l'última cosa, i un any que hi havien soldats, van haver-hi tota una companyia de soldats a darrere la custòdia...
ROSITA: Sí, que estaven al carrer de Can Noguera, eh!
ROSA: Trepitjar les flors, sí, però fins que passava la custòdia.
CARME: Fins que passava el Santíssim.
ROSITA: Els homes, que anaven tots als costats, però quan passava el Santíssim, sí, passaven.
ROSA: Com passen ara, ara també passen als costats.
ROSITA: Ara ho fan també, sí.
CARME: Llavors s’aturaven a cada carrer, perquè hi havia el reclinatori, deixaven la custòdia...
ROSA: La feien més llarga.
CARME:... feien una mica d’oració...
ROSITA: Bueno, això encara ho fan ara, eh, Corpus encara el fan ara.
ROSA: La feien més llarga.
- Les catifes.
ROSA: Va començar l’any 40 o 41, el Sr. Rovira al carrer Cardedeu...
CARME: Sí senyora.
ROSA:... que jo anava a cosir amb la Maria allà i hi vaig col·laborar.
ROSITA: Hi tiràvem ginesta, hi tiràvem...
ROSA: Pètals de rosa...
ROSITA: Sí, flor.
ROSA: El senyor Rovira vivia al carrer de Cardedeu i era el President dels Exercicis Espirituals, un home molt d’església i d’això, i el primer dibuix va ser l’escut dels exercitants, no saps que són? Els exercicis espirituals de Sant Ignasi de Loiola doncs vam fer, el primer any va ser això. El segon ja el vam fer més gros i el senyor Rai, que vivia a davant, va venir de Barcelona amb una ma de clavells i vam fer...
CARME: Va ser el primer que es va fer...
ROSA:... la catifa més gran, al carrer de Cardedeu...
CARME:... el primer carrer que es va fer la catifa.
ROSA: I llavors tothom s'hi va anar sumant, però a partir del 40, 40 i pico, eh!!
- Corpus - flors.
CARME: Tothom tenia la ginesta a casa i quan passava, tiraves la ginesta.
ROSITA: Ah, sí, hi anàvem a les vigílies amb el meu pare i deia: nenes, au, que anirem a buscar ginesta per Corpus, i anàvem al bosc, portàvem uns cistells de ginestes, què bueno!!, maco, maco.
CARME: I llavors allò verd que s’estirava així, com és deia, fonoll, no... ai!
ROSA: No, cua de cavall. El verd era cua de cavall, que això es medicinal i tot, aquest, la cua de cavall.
Ara van al Maresme, quan han començat que tot el poble en feia...
ROSITA: Però nosaltres anàvem a peu.
ROSA:... doncs han anat al Maresme a buscar clavells, però abans no anaven al Maresme, eh!, anaven al bosc a buscar la ginesta.
ROSITA: I majoritàriament tothom tenia clavellines a casa sap?, i llavors ja els guardàvem...
ROSA: Llavors, sí que en tiràvem sí.
ROSITA:... els arrancàvem, llavors, nosaltres i era per la Professó.
- Confecció de les catifes.
ROSA: Amb cartrons fan una plantilla, fan una plantilla, la dibuixen a terra i llavors sempre n’hi ha un que en sap més i diu això és verd, això és vermell, això és groc.
ROSITA: Oh!! aquest any passat n’hi havia una de vermella, l’any passat, preciosa, amb molts metres, eh!!
ROSA: Amb plantilles, amb plantilles de cartró o de fullola, perquè ara ja la gent són més eixerits (riu), doncs fan a terra, o dibuixen a terra i llavors mira, tothom s’hi aboca, a vegades gent d’un altre carrer i tot.
CARME: Ja ho veus, aquí mateix mira, la meva nena (ensenya la foto), que és maca!! Goita-la, la gran, eh!! casi bé 50 anys, ara ja.
ROSITA: Ai sí, que maca, sí, que maca.
CARME: Què dic 50?
ROSA: O segur que en té més perquè el meu ja els té!!
CARME: Cinquanta-set, cinquanta-set. I el meu home també, i guaita, tots amorrats a fer d’allò, flor.
- Corpus - Premis - Altaveus.
ROSA: Al principi sí.
ROSITA: Al principi sí, al principi sí. No, i ara encara dies endarrere vaig veure un reportatge a la tele que ensenyaven l'alfombra de la Garriga, i també l’anomenaven molt bé. Això a la tele ho veig veure, no fa gaires dies.
ROSA: Bueno, però ara no en donen. Si et fixes amb alguna façana, hi ha unes rajoles enganxades i diu primer premi mil nou-cents..., segon premi, però a l'últim hi va haver una mica de baralles i van dir s'ha acabat els premis, que tothom faci lo més maco que pugui.
ROSITA: Lo que pugui o lo que vulgui.
CARME: Falta flor o falta verd al carrer Banys, falta això o... al carrer Cardedeu els falta flor...
ROSA: O els sobra.
CARME: I hi anàvem i els donàvem.
ROSA: I ho canvien.
CARME: Però del principi eren enemics, escolta'm, compte no els hi haguessis donat...
ROSA: Bueno, perquè hi havia el concurs i llavors també...
ROSITA: Ah, això, llavors tothom tenia una mica d'enveja del que guanyava, és clar, això ens passa en tot.
ROSA: Això mateix, per això es va acabar.
ROSITA: Això mateix, per això es va acabar, és clar.
ROSA: Perquè ja hi havia massa malestar, bueno, en fi.
- Avui en dia no es va a missa.
ROSITA: Tots els senyors que no anaven mai a missa, el dia de Corpus anaven a processó...
ROSA: I mudats, eh, i mudats.
ROSITA:...i amb el ciri, i ui!! amb molta devoció, eh!!
ROSA: I molts capellans també venien, veïns...
ROSITA: Ah!! També capellans de tot arreu.
CARME: Perquè n’hi havien molts, ara no n’hi han tants.
ROSITA: Ara no n’hi han tants. Ara, que ho fa que no se’n facin ara de capellans?
CARME: Oh, de moment diu que hi han nou seminaristes a Terrassa.
ROSITA: Ah, ja és algo, Deú n'hi do, nou!!, perquè no se'n fan eh! (riuen). Ni la gent jove van gaire a missa, eh, perquè jo...
ROSA: No, vas a missa i no hi ha ni un jove, eh!!
ROSITA:... el diumenge jo, m'agrada veure-ho i a vegades miro la comunió, com hi van i penso, Mare de Déu, si no hi ha gent jove...
ROSA: Tots som gent gran, eh!!
ROSITA: Tots som gent gran! dic quan nosaltres serem morts qui vindrà aquí a l’església?
ROSA: Bueno, ja potser canviarà la cosa.
ROSITA: Ja potser canviarà.
CARME: Home, però sí, jo veig que...
ROSA: Joves, no eh!! joves no.
ROSITA: No gaire, vist a abans! Abans havies d’anar-hi d’hora per trobar puesto i ara sempre en trobes de puesto.
CARME: Però abans també et feien, obligar, eh! a anar-hi, i pudé llavors vam agafar el ritme. Però aquests que avui dia, al jovent no hi ha qui els mani, doncs.
ROSA: Mira, el meu home era bastant devot, i era d'Acciò Catòlica i de la Junta, i de lo que vulguis. Jo era filla de Maria i d'Acciò Catòlica i de tot, però jo he canviat. El meu home no va canviar fins que es va morir, ell cada dia a missa. Amb una ocasió, un canonge ens va perjudicar molt i jo vaig agafar una rabieta que... que vaig dir que s'ho fessin.
ROSITA: Sí, és clar, perquè...
ROSA: Però m'ha passat, eh!! m'ha passat.
ROSITA:... si t'ho fa una persona normal bueno, però que t'ho faci un canonge o un capellà, una mala trastada, trobo que s'ha de sentir més.
ROSA: Home, i tant!! Però el meu home ho perdonava, veus, i jo no. Em va durar una temporada que li deia vés, vés a missa i ell no m’obligava perquè no... i perjudicar-nos, eh!! molt gros. Bueno, en fi, d’això no en vull parlar.
- Missa del Gall.
ROSA: Ah!! també, també anàvem a cantar, també l’anàvem a cantar.
CARME: Encara ara és molt maco, fan un foc a davant de l’església, fan com un...
ROSITA: I encara ara, eh, està així la Missa del Gall.
ROSA: Sí, la missa del Gall, sí, hi va molta gent.
CARME:... brases molt grans i fan foc i fan la missa del Gall i repiquen a les dotze, encara que hi ha gent a les dotze de la nit, unes repicades que no vulguis.
ROSA: Jo no hi vaig, perquè estic molt cansada ara a la nit...
CARME: Jo tampoc, a la nit no hi vaig.
ROSA:... però jo visc a sota el campanar, eh, i sempre repiquen. Des del meu llit veig les campanes com belluguen.
- Consideren que abans era un acte social anar a missa?
CARME: Com a conclusió, sorties i llavors et trobaves que durant la setmana, la gent... les dones no anaven a comprar gaire perquè és que no... es veien i se’n parlava. I els homes sobretot, si fumaven un cigarret i així, però parlaven de tota la setmana, que si he fet, que si no ho he fet, també era una trobada, sí, sí, era una trobada. Però ara la importància és Nadal, la nit de Nadal encara continua sent molt maco.
- Nadal.
ROSA: Sí, per Nadal... que en tot l’any no hi van i el dia de Nadal...
ROSITA: No hi van i per Nadal hi van.
CARME: És que sempre dèiem, al menos per Nadal.
ROSITA: Llavors, abans de marxar, abans d’acabar la missa, o ben acabada la missa s’acabava sempre amb un cant a l’església, llavors cantaven.
CARME: Bueno, “l’andar a besar al Nen Jesús”.
ROSITA: Ah, això, sí.
ROSA: Clar, a cantar cançons de Nadal!
ROSITA: Sí, però aquella "Des del Món us mirem Mare Nostra", jo dies endarrere a l’església la vaig cantar i hem vaig trobar que la vaig cantar sola. Quan vaig sortir casi tothom em felicitava perquè diu: Rosita, és que tothom ha parat! Dic: Home, una cançó de l’església no es pot parar, quan es comença s’ha d’acabar i sinó no cantar-la, oi que és veritat?, perquè sembla que fas un despreci a la Mare de Déu o a Déu.
CARME: No, no, perquè vas cantar lo de la Mare de Déu.
ROSITA: Hasta dies endarrere vaig trobar, diu Sra., diu: la felicito, dic: Per què? Dies endarrere va cantar a l’església vostè aquella cançó "Des del món us mirem Mare nostre”, diu i vostè la va acabar sola, dic bueno, menos mal que la vaig acabar doncs sí, perquè escolta si la comences una cançó i a l’església sobretot, al menos acabar-la, oi?
- Valoració lliure de l’època que van viure.
CARME: Tot ha sigut, hem passat temps, molt, molt... com ho diria, com oprimits, perquè acabada la guerra, jo trobo que va ser molt dur, molt...
ROSITA: Sí, ho va ser molt.
CARME:... perquè, no ho sé, tot...
ROSITA: És que ja es va barrejar molta gent de tot arreu, no érem nosaltres sols de...
CARME: Bueno, ja dèiem la missa, la missa la fèiem en un local que es deia el Bellesguard.
ROSA: Perquè l’església la van cremar i ensorrar.
CARME: Però tot, eh!! tot i d'això... i en aquí al Bellesguard hi feien la missa i el mes de Maria, ho feien tot.
ROSA: Dos o tres anys, dos o tres.
CARME: I eres pobre!! Sort que tothom hi anava, eh, i acabada la guerra i vam anar molt més.
ROSA: Home, amb més afició, perquè vam estar tres anys sense anar a missa.
ROSITA: Això. Hi anàvem amb les palmes i els palmons. Me’n recordo que un dia érem allà fora, perquè no s’hi cabia a l’església, el dia de d’allò... I em va venir en a mi una personalitat de l'Ajuntament i em diu: Rosita, vine, vine, dic no, que d'això. Diu és que ha arribat el teu home!!, diu és que ha arribat el teu home!, dic què diu ara?, diu sí, el tinc allà a l'Ajuntament, vine!!
CARME: De soldat.
ROSITA: I bueno, el meu home que ja feia dos o tres anys que servia, era a Girona ell, perquè estava molt ben enxufat a Girona, però no podia venir mai perquè quan jo el volia veure hi anava jo, clar. Hi anaven els de la via; hi havien uns soldats que els hi subministraven amb el meu marit, allà, la carn, i a vegades en venia un a la vigília, deia: Rosita, vols venir a Girona? Anem a veure al teu marit, que anem a buscar carn, i algun dia si podia deia sí. Si jo tenia carn, no hi podia anar, però hi ha vegades, com que estàvem tres o quatre dies que no n’hi havia, deia sí que vindré, i llavors me n'hi anava amb ells, mira, oi!! N’he passat de tots colors, eh, nena!!
ROSA: Moltes privacions, eh, acabada la guerra.
CARME: Nosaltres, saps perquè en vam tenir (de carn)? Perquè servíem als de l’aviació. La càmera de caça va servir per l'aviació i com que el meu sogre sabia de desfer i tot això, pues llavors deien "Cojan lo que ustedes quieran", i la meva sogra, pues mira, va, i tant!
ROSA: Ara que vaig llegir que hi havia vingut un aviador dels que havien estat en aquí, jo en vaig conèixer tres d'aviadors que hi tenien les dones, en aquí...
CARME: Sí, ja ho diu, ho vaig llegir al diari.
ROSA: I jo havia conegut les dones, vivien allà a Can Butxaca.
ROSITA: I les vas veure a la tele?
ROSA: No.
CARME: Al diari.
ROSA: No, ara n'hi va haver un i no crec que fos cap d’aquells tres, però aquells eren... i quan arribaven de donar el volt, doncs veies que baixaven, perquè les seves dones anaven a dalt al terrat a esperar-los. Bueno, són tot vivències de la guerra, sí, sí.
ROSITA: I el bombardeig va ser horrorós.
(Els hi demanem què saben del tema dels aviadors)
ROSA: Oh!! Això que us dic! Després, a dalt el Padró, la torre del Padró, hi havia l'Estat Major i a Ca n'Illa també perquè aquest home ho va dir-ho.
ROSITA: A Ca n'Illa hi havia tota l'aviació.
ROSA: Vivien a baix, allà on ara és el restaurant de Ca n'Illa, doncs... i aquest home que va venir ara va dir Ah!, ho vaig trobar tot diferent, no era, és clar, ho han adreçat ara per...
CARME: Per restaurant.
ROSA: Però el camp d'aviació el van fer la gent del poble, eh!! Hi van obligar, el meu pare, hi va anar també. Me'n recordo d'això, eh!!
ROSITA: I a la Torre del Fanal, també n'hi havia a la Torre del Fanal, de soldats.
CARME: Però ho van allargar, perquè hi havia el d'allò...
ROSA: Hi havia el camp d'aviació d'en Fernández, que hi tenia l'avioneta.
CARME:... d'en Fernández, era petitet, perquè tenia l'avioneta.
ROSA: Però van agafar camps de Llerona.
CARME: Ah!! Llavors, en temps de guerra, van agafar tots els homes que hi havien i el van fer més gran perquè hi hagués un camp d’aviació. I nosaltres veiem que tornaven i jo em recordo que, anàvem a buscar herba pels conills, que era l'única cosa que podíem mantenir sense haver de... de pagar res, amb la Rocafort i resulta que llavors, els veiem marxar i quan tornaven, encara érem pels boscos buscant herba i dèiem un, dos... en falta un... i no tornava i nosaltres ho sabíem.
ROSA: Amb una ocasió hi va haver un combat d’aviacions alemanyes, aquí sobre a Santa Margarita i jo, inconscient, perquè jo tenia deu anys, o...
ROSITA: No, no els tenies.
ROSA: No, nou, o vuit, o nou en tenia. Doncs veies aquells avions i patim, i patam i un que va fer rooooooo!!, però a la part de darrere, que ja era, devia ser el Montseny, eh!!, perquè... i un senyor, un senyor que tenia al costat que també s'ho mirava diu mireu, messerschmitt. Els messerchmitt eren els alemanys. Doncs guaita quins records tenim, eh!!
I llavors ja només van venir els avions, que jo vivia a la vora de l’estació, i ens van fúmer la casa enlaire i estàvem dinant nou persones i no ens vam fer res!! Ara, allà a sobre Can Calls, aquell terradet, allà hi van matar un noi, un noi que havíem...
CARME: Nosaltres érem a casa doncs, el pare no i l'avi tampoc, perquè el meu pare en temps de guerra, quan va començar la guerra va donar la cèdula i un mono a Mossèn Anton i se'n va anar a Barcelona i li va fer tornar i lo mateix va fer amb Mossèn Turc, també va marxar amb el mono i la cèdula del meu pare. Però hi va haver un veí que ho va denunciar en el Comité i se'l van endur amb el cotxe fantasma, us en recordeu? que en deien el cotxe fantasma...
ROSITA: Sí, sí, pujava de Granollers.
CARME:... que era el que s'enduia i els matava i al meu pare el van passejar i o sigui que no ho sé...
- Fem les presentacions al final.
CARME: Sí, (nascuda a la Garriga), el 26, és a dir que tinc 81 anys, quatre dies!! De la Garriga de tota la vida, i la meva mare era la filla de Can Xic Corder, que dèiem. Vaig treballar un temps a l'Horis, va costar molt convèncer al meu pare perquè no volia...
ROSA: Les dones no havien de treballar.
CARME:... i el Mossèn Anton va ser el que el va convèncer. Li va dir o li dones la feina o aquesta noia et marxa, ho dic jo, i li contestà sí, sí, li va dir, sí. I llavors els nuvis, totes les noies ens fèiem l'ajuar i el meu pare es va tant enfadar que no em va voler donar mai ni un duro, hasta em va fer pagar l'anell del meu home. Però llavors, un cop mort, em va deixar la casa més maca que tenia, que és la de la plaça, sí.
ROSITA: Jo sóc filla de la Garriga i tota la vida botiguera, perquè jo sóc filla de Can Sunyer, que encara existeix, encara tracten amb tocino, i llavors hem vaig casar amb un carnisser i el meu marit era carnisser i jo també. Jo 94, ara en faré 95 per l'abril.
CARME: Perdona, jo vaig ser de despatx, però em vaig casar amb un carnisser i comestibles i tot... i no volguent-hi estar hi vaig estar vint-i-vuit anys, per no volguer-hi estar.
ROSA: I la Rosa va arribar a la Garriga al carrer de Samalús, que ja et dic és a la vora de l'estació i no em vaig moure d'allà, sus tareas i brodava a màquina llavors, quan tenia una estona per guanyar algún cèntim, i cuidava casa meva, a casa els meus pares i els meus avis, no, no, érem set, eh! La meva mare era de Santa Eulàlia de Ronçana, però el meu pare sí que era fill de la Garriga i llavors em vaig casar amb un veí, o sigui que, que també era tocinaire (riuen).
ROSITA: A Can Perris, que encara existeix i amb molt de nom sempre, també.
CARME: Oh, i tant!! és dels millors puestos que hi ha.
ROSA: No, no els he fet encara, el mes de maig els faré (80 anys), vaig néixer el 28.
ROSITA: La més vella jo, a tot arreu sóc la més vella. Gràcies a Déu això si que ho tinc bastant clar, eh!! (el cap) perquè mira, encara em recordo de cançons i animalades de quan era jove...
ROSA: Que jo no me’n recordo, eh!! que jo no me’n recordo. Tu, a vegades cantes i dius: Ai, sí que l’havia cantada, però no me’n recordo.
CARME: Oh bueno, perquè som més gastades.
ROSITA: Jo sí, sobretot cantar m’ha agradat molt, jo a casa canto molt i sobretot les havaneres m’agraden amb deliri...
CARME: I té un cap fantàstic.
ROSITA: I ara, dies endarrere, jo cantava, tenia humor i vaig cantar “El Mar i la Pàtria”, que és molt maca aquesta havanera i una veïna de baix diu Rosita, he sentit que cantaves una cançó més maca!!, diu com se’n diu d’aquella cançó?, dic era una havanera, diu sí, ja m’ho he pensat ja que era una havanera, dic “El Mar i la Pàtria”, diu oh!! que maca, perquè té una lletra bonica i a mi encara m’agrada cantar, mira, hi ha dies que me les donc per plorar, el dia que estic trista ploro, i com que sóc sola, perquè a casa meva som carnissers, encara ara, i se'n van al matí. Els tinc molt poc, doncs m'haig de distreure d'una manera o altre, jo eh, o cantant, o plorant o el que sigui. Doncs mira, vaig passant el dia. Oi que és veritat?
CARME: I tant, i tant.
ROSITA: I de passada sap perquè canto? per no perdre-ho.
CARME: I fa molt bé.
ROSA: Fas bé, fas bé, perquè jo et dic, jo de joveneta, el meu avi hasta em deia calla d'una vegada!! perquè cantava també, cantava molt, llavors, cantava amb el coro i tot lo demés, però un cop m'he fet gran, no en tinc ganes.
ROSITA: No??
ROSA: No.
ROSITA: No els agraden les havaneres a vostès? Ai, a mi també m'agraden molt. I “El Mar i la Pàtria”, la saben?
ROSA: Ai, que encara ens la cantarà!
ROSITA: No, no, home, no que és tard! Ens n’anem d'anar, un altre dia.
- Finalment la Rosita ens canta l'havanera "El Mar i la Pàtria".
Ja surt una barca així que neix el dia,
borda la barca una tripulació,
tres generacions d'una dinastia
el vell patriarca era el seu patró.
I mentre feinegen la mar juganera,
bressola la barca i els seus tripulants
i entona alegre un cant d'havanera
que deixa entreveure que som catalans.
El mar i la nostra pàtria és qui motiva nostres cors,
nostra pàtria és Catalunya,
centre dels nostres amors,
nostra dansa és la sardana,
nostre cant els segadors,
nostra costa catalana bressol de breus pescadors (bis).