– Presentacions
CAMIL: Hi sóc de Can Josep de l'Horta. El meu avi era molt jove i manava una horta que era un tros de plaça de Silenci a darrere Can Ramos i Cal Termes, allò era una horta. I abans, aquí a la Garriga, tot eren motius i era en Josep de l'Horta i jo encara ho continuo dient, sí.
I de petit ja vaig demanar als reis que hem portessin una fanga i uns esclops perquè tenia mania, volia fer de pagès, d’hortolà, i encara em dura, i en tinc 83, i de cara a l’hort cada dia. Sí, i el meu avi també.
MIQUEL: Sí també, nascut a la Garriga, els pares i la mare, tots, fills de la Garriga. El pare també, de tota la vida de la Garriga, el seu avi era de la Garriga i el besavi també. La mare no, la mare va venir... el pare de la meva mare era de Centelles, del molí de les Canyes. Llavors va venir aquí a la Garriga i es van posar amb el molí d'en Blancafort i nosaltres, bueno, el meu pare i la meva mare eren casi veïns perquè el meu pare era fill de... bueno la finca que estava era Can Torre, de la Garriga, i casi eren veïns, del Barri de Querol i es van casar i també, mira. 79 anys tinc.
MARTÍ: El Martí Llimargas va néixer a la Garriga, el meu pare va néixer a Samalús, a Can Marquès de Samalús, i d’això ens ha quedat el títol.
CAMIL: Sí, el Marquès (riu).
MIQUEL: Sí, sí, però sense paga.
MARTÍ: Sí, a casa meva és a Can Marquès, i també el meu avi i el meu pare, tots, havien fet de pagès tota la vida i jo continuo fent de pagès i ara s’acaba, es talla amb els meus fills això. Tinc 65 anys.
CARLES: Sóc Carles Nualart, jo en tinc 50, jo sóc nascut a la Garriga. Els meus pares no són nascuts aquí a la Garriga però el meu pare hi havia vingut gairebé sempre, el que passa que els avantpassats, doncs sí que eren de la Garriga, eh!! i bueno... De fet, estem en el món rural, diguem-ho així, no. Potser amb alguna altra cosa avui dia perquè del món rural és una mica difícil i complicat però, sí, sí, estem en aquest món, també.
- Context on vivien, com ha canviat
CAMIL: Sempre he viscut al carrer Calàbria. Aquí, a la Garriga, mare de Déu si ha canviat!! Ah!! tot eren les mateixes cases, s’han fet més maques, lo que sigui, però és igual tot el tros de la Garriga, el tros del carrer Calàbria. Inclús hi ha trossos, encara, que ara els tiren a terra per tornar-los a arreglar, però continua sent igual. Però els terrenys... aquí darrere, anant al cementiri, que hi ha un bloc de pisos, doncs a darrere, que d’aquí uns quants anys ja no hi seran, perquè ja està per urbanitzar tot i tot arreglat i... o sigui, que ens acabem nosaltres els terrenys. No quedarà ningú aquí a la Garriga... una eixida, en un terrat, tindran quatre tomaqueres... tot enlaire!! I si ha voltat La Garriga vostè, doncs, des del començar fins l’acabament, tot està projectat per fer-hi casetes, si Déu vol.
MIQUEL: El meu pare quan era solter... Bueno, era solter, llavors el meu avi tenia un terreno i llavors anaven tots al terreno i es va fer una casa i la casa aquesta és a la carretera de Vic numero 1, que llavors només hi havia la fàbrica Horis i lo demés tot eren cases i van fer la casa. I llavors allà vam viure uns quants anys. Després com que allò va quedar petit se’n van anar de masovers al Bon Retiro, a la finca de Can Montgui, i allà vam passar-hi fins a la guerra. Llavors a la guerra, allà ho van incautar els de la Companyia elèctrica i llavors van fer servir la casa com a convalescència i a nosaltres ens van fer fora i vam tornar a anar a la casa que havíem deixat abans i allà encara hi som. I tenim una mica de terreno a sota casa, que era del meu avi, però vull dir que s’està acabant, perquè els impostos municipals s’ho mengen tot.
- Viure en un mas - tranquil·litat, autosuficiència.
MARTÍ: Tranquil·litat.
MIQUEL: Per la tranquil·litat, quan érem petits també disfrutàvem perquè anaves a tot arreu i podies córrer per allà i tot... Sorties, anaves a jugar, ho feies tot vaja, corries per tot arreu i tranquil i d’això, molt diferent d’un carrer.
MIQUEL: Bueno, autosuficients, sí, perquè de fet mira, collíem de tot, diguéssim, inclús la fruita. Ja miràvem també, tenir de fruita una cosa darrere l’altre, hi havia ametlles, hi havia avellanes, hi havien pomes, vull dir que... llavors matàvem el porc, vull dir d’això i les... de fet s’anava a comprar poca cosa. El pa sí, el pa també anàvem a buscar-lo.
MARTÍ: És que tampoc hi havien calers, eh!!
MIQUEL: Ah no!!, amb poca cosa passàvem.
- De nou, context on vivien.
MARTÍ: Visc en una masia, sí, però bueno, voltat de torres i en zona residencial ara. Però abans, jo allà a la carretera de Samalús trencàvem l’olla, quan érem petits, trencàvem l’olla. Amb aquells plàtans, no de llarg no, de través a la carretera, i trencant l’olla allà, eh!! Vull dir que... i per Sant Joan, bueno, fèiem una festassa al mig de la carretera si no passava en Bori i en Santa Digna amb la llet, i prou, si no passava ningú!! Mare de Déu a la carretera de Samalús, no sé si érem set o nou cases quan jo era petit.
MIQUEL: No gaires, no gaires no.
MARTÍ: Sí, Can Canet, Can Sensio, casa i llavors ja després, a llavors de la guerra ja van començar a fer-ne més però... poques cases, poques a la carretera de Samalús... vull dir, i encara hi visc jo amb aquesta, lo que passa que és clar, al voltant... a casa no si m’hi han ficat, però al voltant sí.
- Anar a buscar el pa
MARTÍ: Oh és clar!! Però no baixàvem cada dia a buscar el pa com ara, no, les dones, tiraven de cansalada, de botifarra negra i de porc i de lo que tenien, eh, i patates i au!! Sí home, es collia lo que ha dit aquest, tothom collia tanta fruita com volia, tothom collia verdures...
CARLES: Això és cert, que a les cases de pagès abans no anaven cada dia a buscar el pa, doncs a casa mateix, per exemple, quan jo era petit, doncs anàvem a buscar el pa un cop a la setmana.
MARTÍ: Ens el portava en d’allò, ens el portava el Bretxa de Granollers, el passava en Bretxa de Granollers, sí. Un cop cada setmana passaven pa de Granollers, i bo.
CAMIL: I es guardava!!
MARTÍ: Oh!! i bo.
MIQUEL: Jo quan era petit, el portava en Corisia amb un motoret i el repartia en Corísia i ens el portava, i com què venia a primera hora del matí jo aprofitava, i com que marxava avall cap al poble, doncs m’anava bé per anar a col·legi i no anar a peu.
- Conservar els aliments.
MARTÍ: I per nevera el pou, oi!!
CAMIL: I n'hi havien que anaven a repartir amb tartana, encara me’n recordo jo del pa...
MARTÍ: I per nevera el pou, ficàvem un d’allò penjat a dintre el pou i llavors si tenies la mala sort que se t'escapava alguna cosa, llavors hi havia una mala maror!! Llavors havíem de treure allò perquè no s’hi podrís. No, no, dintre el pou, eh!! i també molt salat, eh!! molt salat i en cossis i salat.
MIQUEL: I en oli.
MARTÍ: I amb oli també, sí.
CAMIL: Saps que és un cossi? no, bueno, lo que hi posàvem... mataven el porc i segons que era, llavors el llar del porc ho posàvem dins unes gerretes...
MIQUEL: O de vidre.
MARTÍ: O pots de vidre, sí.
CAMIL:... i llavors allò es conservava tot l’any, trossos de porc, costella, jo que sé.
MARTÍ: I amb oli també, com que tots collíem oli també es conservava molt.
CAMIL: Puc explicar el meu mètode? Que el meu pare va anar... anaven a comprar un cavall amb una casa de pagès per aquí dalt i van dir bueno us convidarem a berenar... no, no filmis això, per si de cas... diu us convidarem a dinar (riu), ai, a berenar amb una mica de cossi, i a la primera cullerada que van treure va sortir la sabateta del nen (riu), o sigui que els hi havia caigut allà, tu diràs, ningú en va voler menjar.
MIQUEL: Devia ser una mica dura, eh!!
CAMIL: Això és veritat, eh!!
MIQUEL: I els ous també es posaven en calç, perquè com que les gallines ponien una temporada i a l’altre temporada no ponien...
MARTÍ: Sí, només ponien a la primavera.
MIQUEL:... amb aigua i calç!!
CAMIL: oh!! hi ha tantes coses que no sabem!!
MIQUEL: Antigament els meus besavis sí, els meus avis ja no.
- De nou, el pa i l’autosuficiència.
CAMIL: No, això... aquests forners que repartien, és clar, per poder vendre havien de repartir. Això ho va parar-ho perquè has d'anar... aquí a la Garriga, has d’anar molt endarrere per fer-se el pa a casa. És clar, ja representava que era un puesto cèntric i ho repartien. Oli, vi, tot... és criaven conills, gallines, cada caseta...
MARTÍ: Sí, sí, i xais també n'afaitàvem algun, eh!!
CAMIL:... tenia hortet el barber, el fuster, tothom tenia hortet. Tots els oficis tenien un trosset d'hort.
- Menjar en època de guerra.
MARTÍ: No, a casa mai.
CAMIL: Mai, jo tampoc.
MIQUEL: Com a gana gana no. L'única cosa que no... ens faltava el pa.
CAMIL: El pa ens faltava.
MARTÍ: El pa sí, tothom es queixava del pa, sí.
CAMIL: El pa sí que no.
MARTÍ: Jo no, perquè jo encara no hi era llavors, però tothom es queixa... però menos el pa, tot lo altre en teníem, és clar...
CAMIL: De tot, en teníem.
MIQUEL: Repartien... una temporada en temps de la guerra, acabat el temps de la guerra, van donar uns pans de blat de moro, que eren uns panets petits així, forts com un roc, sí, sí...
MARTÍ: Els de la ciutat van passar gana, eh!!, pujaven els de Barcelona a buscar menjar als pobles, eh!!
CAMIL: Sí, pujaven i menjaven herbes, eh!! I vinga a menjar herbes!!
MIQUEL: I molts que anaven a robar camps de naps...
CAMIL: Els naps... la meva dona diu que n’havia menjat i encara ara quan parlen de naps diu que no en vol sàpiguer res (riu). Naps de les vaques menjaven, que els anaven a buscar.
- Anar a vendre al mercat.
MARTÍ: Casi totes les dones hi anaven. Sí, és clar, perquè no tenien dallonses (cèntims) i mira, agafaven el cistell i en Santa Digna i se n'anaven a Granollers a vendre lo que podien.
MIQUEL: Si hi havien ous, o si hi havien conills...
MARTÍ: Amb la tartana com tu dius, el meu pare està tip de dir-ho, que el seu pare li portava amb la tartana a Granollers, sí, sí... i a comprar.
CAMIL: Oh!! El meu avi havia anat a vendre a Santa Caterina, que encara no hi havia Born, a portar pebrots, i deia: avui m'ha anat molt bé el negoci, dos pebrots, cinc cèntims!! i nou hores de carro!! (riuen). Nou hores d’anar i nou de tornar!! perquè no hi havien ponts a la riera, això el meu avi ho explicava. Dos pebrots, cinc cèntims, a Santa Caterina. Després a Vic estava ple de gent que venien.
MIQUEL: Bueno a Vic, sí.
MARTÍ: Bueno a Vic ja ho hem aconseguit tots a Vic, jo també.
MIQUEL: Sí, però ja venien els de Vic a buscar-ho generalment.
MARTÍ: Oh!! bueno, però hi havia el mercat central a Vic, jo em vaig fer un tip d’anar-hi!!
MIQUEL: Ah, bueno, tu sí, jo no.
MARTÍ: Jolín, hi havia com una espècie de Born a Vic.
CARLES: Sí, sí.
MARTÍ: A dos quarts de quatre hi havíem de ser, a la plaça, perquè hi havia els majoristes i llavors aquells ho venien als detallistes...
CARLES: Jo sí que recordo anar-hi.
MARTÍ: Sí, tu encara quan jo hi anava portava molta fruita Can Nualart, sí.
CARLES: És que a casa hi havia hagut conreus bastant grans, diguem-ho així. Jo recordo d’haver anat a Mercabarna amb un camió a descarregar una mateixa... bueno tot un sol producte, diguem-ho així, no? Primer vam anar a Vic i llavors vam anar a Mercabarna i bueno... a casa inclús abans, per exemple, el meu avi havia exportat, em sembla que havien sigut préssecs, a França, però això en temps del meu avi.
- De nou, tornen a parlar de l’autosuficiència.
MARTÍ: Una mica de vi, una mica d'oli, una mica de verdura i quatre patates o quatre coses que teníem i tothom ho tocava una mica tot, perquè... perquè, sinó, no, no...
MIQUEL: sí, generalment, llavors, a moltes cases casi bé hi havien cinc vaques, quatre vaques, tres vaques...
MARTÍ: Sí, la llet no l’havien de comprar.
CAMIL: Això no n'haviem tingut mai a casa.
MARTÍ: No, bueno, perquè estàveu al carrer.
- Molins d'oli
CARLES: De molins d'oli, tan sols de molins d'oli, n’hi havien cinc o sis aquí, em sembla, no?
MARTÍ: I anaven tot l'hivern eh!!
CARLES: Molins d'oli.
MARTÍ: En Tarongaire, l'Aguilera, Sacarràs, els Treserres...
CARLES: Jo solament n’he aconseguit dos, el del carrer del Requetè i el del Tresserres.
CAMIL: Parlen dels molins d'oli?
MARTÍ: Sí, llavors de la guerra, sé que diu que hi anaven a la nit perquè es veu que la guàrdia civil ho vigilava, no sé que... Però ja et dic, molts problemes per trullar llavors els pagesos, però és clar qui més qui menos tothom tenia oli a casa.
- Vinya col·lectiva.
CAMIL: N’hi havia hagut, jo ho havia sentit explicar, no sé si ho sabeu vosaltres perquè sou joves, tu potser si, que hi havia hagut una vinya col·lectiva aquí a la Garriga.
MIQUEL: Bueno, però jo no... ho he sentit explicar-ho sí, però...
CAMIL: Bueno jo tampoc ho he vist.
MIQUEL: Els Tremolencs, però.
CAMIL: Els Tremolencs en deien, la feien... i anava molt bé els primers anys, però després algun capitoste quan era l’hora d’anar a ensulfatar, aquell dia tenia mal d’esquena.
MARTÍ: Bueno, però jo he viscut amb l'arreglar el camí, això (riu).
CAMIL: Bueno, un cara dura, encara passa.
- Divisió de tasques a pagès.
MIQUEL: Entre tots es feia tot eh!!
MARTÍ: La canalla ens ficaven amb una manta... el temps de collir olives, per exemple, la canalla allà amb una manta, jugueu aquí, això quan érem molt petits, jugueu aquí i nosaltres anem collint, tant si fa fred com si fa calor, i quan ja érem una mica més grossets: que et darem una pesseta si omples el cistell... i així. I això encara jo, ho he viscut amb el meu fill gran, eh!! Jo encara ho he fet amb el meu fill gran això.
CAMIL: Les meves filles, totes, no en volen sàpiguer res de tot això. És perquè ens agrada fred de pagès, de passada.
MARTÍ: Oh, és clar!!
- Eines antigues - Fanga i magalla.
CAMIL: Jo de petit ja vaig demanar als reis una fanga i uns esclops.
MARTÍ: I jo una magalla, seré burro!! (riu).
CAMIL: I me la van portar, eh!! encara la tinc la fanga. Saps que és una fanga? És una eina de tres punxes que es clavava a terra i es tombava la terra.
MARTÍ: És molt antic això, és molt antic.
CAMIL: Encara n’hi ha, eh!! de fangues, encara en tinc...
MARTÍ: Jo també en tinc, però no les faig anar. Per cavar, una magalla, una aixada. Jo també quan era petit, petit, petit, em van regalar... i els reis em van portar una magalla, i estava content!!
CAMIL: Coi, i jo amb la fanga.
- De nou, divisió de tasques a pagès.
MARTÍ: Les dones a darrere dels homes casi bé amb tot.
MIQUEL: A casa com que érem molta colla de petits, vull dir, ja tenia prou feina a casa la mare. A casa la mare, sortir a fora no va sortir, no.
MARTÍ: Jo bueno, és clar, jo sóc més jove. Jo, ma mare... menos segar!! Segar sí que no l’havia vista segar mai, però perquè llavors es segava a cop de volant, però tot lo altre!! Pobre dona, em sembla que ho havia hagut de fer tot, també!! Sí, sí, és clar.
- Distribució i ús dels espais d’una masia.
MARTÍ: Un graner, un paller... a casa seva encara hi és tot això, no?
MARTÍ: A casa, antigament, hi havia la casa i al costat hi havia un gran celler perquè a casa collíem molt vi, un gran celler, i llavors cap a darrere anaves tirant i es trobava el galliner, es trobava la cort del cavall i és clar, jo ja sóc més... més després de la fanga això, i després de la cort del cavall hi havia la cort de les vaques, hi havia la pallissa, com sempre... i encara hi ha una mica més de pati. Això, i darrere era el llenyer, tens raó, sí.
CARLES: De fet, a casa, per exemple, hi havia certes collites que enlloc de guardar-les... o sigui les guardàvem... no sé si per por que te les prenguessin o perquè, les guardàvem a les parts altes, no!! A casa era una casa de pagès gran i hi havia doncs, la planta baixa, el pis, i llavors, les golfes, no? Doncs jo me’n recordo que durant molts anys, molts anys, molts anys, quan teníem les avellanes, que ja les teníem més o menys seques, les agafàvem i les pujàvem a les golfes i llavors estaves tot el dia pujant amb sacs de 50 quilos i esteses.
MARTÍ: I a terra esteses, allò eren tres plantes.
CARLES: Sí, sí, sí i agafàvem les avellanes i totes les golfes plenes d’avellanes.
MARTÍ: Sí, era un vici això.
CARLES: Llavors senties a la nit una corredissa dels ratolins i les rates que es menjaven les avellanes!!
MARTÍ: Era un vici això, casi totes les cases, casi totes les cases i els graners i d’això era enlaire, no sé perquè això...
MIQUEL: Perquè... més aire.
CAMIL: Passava més aire, ho tenien obert i s’assecava més.
MIQUEL: Més aire, més sec.
MARTÍ: Jo encara hi havia... llavors que feia tantes patates, encara n’hi havia pujat 20 sacs de patates, dalt les golfes, eh!! I a vegades penso, ara, com pots ser tant burro? pujar tres o quatre replans amb els sacs de 50 quilos per estendre les patates.
CARLES: Però és clar, es feia així abans.
MARTÍ: Sí, es guardava més, és clar.
- Continuem amb la distribució dels espais: estables dels animals.
MARTÍ: Bueno, això ja els més moderns, perquè...
MIQUEL: Antigament els animals...
MARTÍ:... estaven barrejats amb la gent.
MIQUEL:... estaven a baix, a baix per l’escalfor. Generalment les cases antigues, si vas per aquí dalt, encara hi havia la quadra a baix...
CARLES: A l’entrada.
MIQUEL:... i a sobre hi havia el pis i llavors...
MARTÍ: A Can Jacob! No has pas d’anar tant lluny!, A Can Jacob encara jo me’n recordo, aquí a la Garriga, a Can Jacob, entraves... l’entrada, i entraven les persones i els cavalls i llavors a mà esquerra, em sembla que era, hi havia les corts i ells vivien a la dreta... i a Can Queralt, com era?
MIQUEL: No, a Can Queralt, no.
CAMIL: Estava separat. Tenien la cort del cavall a la vora, a Can Queralt.
MARTÍ: A vora l'entrada.
MIQUEL: Al final ja sí, però...
CARLES: Jo havia sentit això, que moltes vegades es posaven els animals a baix i llavors la vivenda es feia a dalt, per aprofitar una mica l'escalfor dels animals, això és cert.
MARTÍ: Això jo, d'allò, jo que tinc parents per allà dalt el Pirineu, totes les cases ho tenien així, era com si visquessis a baix amb els animals, eh!! perquè fotien una pudor que espantaven.
MIQUEL: Sí, sí, vaja, mira’t aquí al Montanyà, en una casa, perquè nosaltres teníem un xicot per mosso a ajudar al pare i era fill d’una casa del Montanyà i jo havia anat a dinar a aquella casa i tenien també les vaques i els bous a sota. Pujaves les escales i llavors allà hi havia la vivenda, la planta. I més avall la comuna, i anava a parar a baix a la muntanya.
CAMIL: Ah, sí, no hi havien wàters!!
- Mossos.
MIQUEL: Bueno, perquè aquell temps no... els joves no tenien feina i tots anàvem per mossos i a les cases era molt diferent el treball, que s’havia de menester molta gent i en canvi, avui hi ha la maquinària.
MARTÍ: Perquè no hi havia part mitja, hi havia el ric i el pobre.
CAMIL: Jo ho havia sentit explicar al meu avi, que quan no hi havia encara arades de tombar, que només n’hi havien de llaurar així, que a l'hivern baixava molta gent d’aquí dalt els Pirineus, de sardans, a fangar, i passaven l'hivern aquí a la Garriga, bueno com ara, que anaven a segar i així, doncs lo mateix.
MARTÍ: Sí, a Can Marquès, es veu... com que... el meu avi feia de... estava bastant delicat. Una vegada aquí, abans d’arribar l'hivern, venint a comprar aquí a la Garriga o no sé que, va caure del carro i li va passar el carro per sobre i és clar... aquella època no n’hi havia de metges com ara, i d’aquella feta cap aquí va quedar molt delicat i havia de llogar... i llavors, es veu que es va enxufar de procurador d’en Bori i ell guanyava els calers amb en Bori i llavors llogava gent per fer les feines de casa seva.
CAMIL: Sí, hi havia una anècdota que diuen... una casa, que en diuen a Can Mataminyons (riu), no ho heu sentit a dir això? Que feien... que llogaven sardans a fangar, en llogaven un per exemple, segons el terreno que tenien, oi? i quan era hora de pagar-lo feien un sot i el mataven i el fotien a dins (riu).
MIQUEL: Edat?... Bueno, mira de 16 en amunt, o abans.
MARTÍ: Sí, abans i tot. A casa només n’han tingut el temps de la guerra, les meves ties...
CAMIL: A casa quan vam anar a fer la mili.
MARTÍ:... quan van fumer el meu pare i el seu germà a la guerra, es veu que elles van arreplegar un nen de per aquí baix a Les Franqueses, que encara no fa gaires anys el vaig trobar un dia al Sindicat de les Franqueses i em va dir que sort n’havia tingut de venir a fer de mosso a casa, perquè al menos anava tip, era jove per anar a la guerra...
MIQUEL: Es va atipar... Sí, sí, dormien allà, menjaven a taula, com tothom.
MARTÍ: Sí, sí, com la família.
MIQUEL: I dormia en una habitació normal.
- Anar a l'escola - el trajecte.
MIQUEL: Jo fins a 12 o 13 (anys).
MARTÍ: Tretze tu, només?
CAMIL: Jo fins acabada la guerra i després hi anàvem, després de la guerra, a les nits.
MIQUEL: Sí, allà amb en Santos.
MARTÍ: Jo, no sé com s’ho feien, pobra gent, devien tenir els seus problemes, però si hagués volgut treure’m carrera, ja m’hauria pogut treure carrera!!
Sí, als Hermanos, anava, jo. El meu pare ja venia de Samalús als Hermanos, ves si és antic els Hermanos.
MIQUEL: Bueno, en temps de guerra van quedar fora, eh!! I els Hermanos no van tornar...
MARTÍ: Va quedar tot parat!!
MIQUEL:... va quedar parat, ja no van tornar més. I llavors acabada la guerra s’hi van posar tres mestres i bueno...
MARTÍ: El Barot.
CAMIL: És l'Escola Sant Lluís.
MARTÍ: Sant Lluís és els Hermanos que en deien, però jo dic el meu pare, això devia ser a principis de segle que ja anava així.
CAMIL: Aquells Hermanos, era aquell carrer de davant de Can... del Manal, allà eren els Hermanos.
MIQUEL: Aquella torre, a la plaça del Castell.
CAMIL: Allà eren els Hermanos.
MIQUEL: Sí, el meu pare hi havia anat allà.
MARTÍ: Jo hi he baixat encara a peu.
CARLES: Bueno, però Can Marquès era de Samalús però... home sí, està llunyot sí, que deu haver-hi dos-tres quilòmetres? de Can Marquès a...
MARTÍ: D'on, de casa, d’allà dalt a Samalús?
CARLES: Quan parles de Can Marquès, parles de l’antiga Can Marquès o de casa teva?
MARTÍ: Sí parlo del meu avi, parlo de Samalús, però els altres ja som de la Garriga, perquè el meu pare va baixar a la Garriga...
CARLES: Perquè si estem parlant de la Garriga, estem parlant de cases que estan... casa seva està per exemple, a un quilòmetre de la plaça i casa també està a un quilòmetre de la plaça.
MIQUEL: Jo tres, tres quilòmetres.
MARTÍ: No, però de molt lluny, de molt lluny, en baixaven a peu!!
CARLES: De fet, quan... hi ha gent de la meva edat que baixaven del Serrat, de masies seves, de Can Berga, que baixaven cada dia en bicicleta o a peu, o sigui de més enllà de Puiggraciós.
MARTÍ: El Solé baixava amb la nostra classe i venia d’allà dalt.
CARLES: De totes formes el temps ha canviat molt, i ara mateix, per exemple casa, Can Nualart, està al mig del poble, però jo me’n recordo que els hiverns, quan sortíem d’escola, que anava amb els Hermanos enmig del Passeig...
MARTÍ: Feia por, eh, anar a Can Nualart.
CARLES:... feia por, eh!! i res, fèiem mig quilòmetre!! I és clar, ara estem envoltats de cases, d’urbanitzacions, de fet la quintana de casa està tot urbanitzat, sota de casa també hi han més habitatges i tot això no... Però sortíem de l’escola corrents i anàvem corrents fins a casa, perquè érem l'última casa. Més avall de casa hi havia el barri de Can Joan de la Font, per cert, en Joan de la Font no havia de venir? Ah!! vale. Doncs allà a sota de casa hi havia Can... el Barri de la... que hi havia molt tros, però sortíem corrents i estàvem diguem, casi bé, l'última casa del poble i ara avui dia, estem al mig del poble, no?
MIQUEL: Mira, les quatre operacions i res més jo. Sumar, restar, multiplicar i dividir i algun quebrat.
CAMIL: Això és el que m’empipava més, els quebrats i no ho vaig entendre mai.
MIQUEL: I una mica el capital si hi havia temps i s'ha acabat aquí.
CAMIL: Bueno, fèiem... estudiàvem de tot, geografia, catecisme, de tot...
MIQUEL: Sí, una mica de gramàtica, teníem una enciclopèdia, una mica de tot, perquè en aquell temps no hi havia cèntims per comprar llibres, només hi havia l’enciclopèdia que ja hi era tot.
- Anar al metge.
MIQUEL: Aquell temps, quan parlo jo, quan estàvem malalts, el metge venia a casa.
MARTÍ: Si, sí...
MIQUEL: És diferent d’ara, sí, sí, el metge hi anava, quan tenies una cosa d’urgència...
MARTÍ: Sí, venia el Fitó, no?
MIQUEL: El Ferrando a casa.
MARTÍ: Ah!!, tu ja eres el Ferrando també. A casa també estàvem conductats amb el Ferrando ja, o sigui ja hi havien conductes com ara.
MIQUEL: En aquell temps de la guerra me’n recordo que corria dalt d’un cavall.
MARTÍ: El Ferrando també anava amb cavall?
MIQUEL: Síiii!!!
MARTÍ: Em pensava que era el seu pare!!
CAMIL: No, ell, en temps de guerra!
MARTÍ: No, després ja va anar amb cotxe, sí del meu record ja anava amb cotxe. I el que s'havia de morir, es moria.
MIQUEL: Sí bueno, això mateix. No, però vull dir que... una purga i això i llavors sí, nosaltres ja no fèiem res, venia a ajudar-nos el metge, però...
CARLES: De totes formes, jo penso que les coses han canviat molt perquè lo que ara diem doncs, que ens sembla que és una distància abans no, no, o sigui...
MARTÍ: El temps no contava tant.
CARLES: El temps no contava i anaves caminant allà on fos, no? Això mateix, de metge estic segur que... a veure... a veure, jo, jo sóc més jove, no? però avui dia doncs, si amb un mes anem tres vegades al metge potser abans, m’imagino que els nostres pares o els nostres avis hi devien anar amb un any, tres vegades!!, no?
MARTÍ: Menos, molt menos!!
CAMIL: Tot eren herbes que curaven.
CARLES: El xip era completament diferent, ha canviat moltíssim tot, però moltíssim...
MARTÍ: Abans, jo no ho sé, però m'ho imagino, i això ha de ser clar per força. El pobret que naixia delicat aquell ja es moria i els quatre, ho sigui els que quedaven, estaven bons i per això hi havien vells de 90 i 100 anys també abans, vull dir que eren forts, clar!!
CAMIL: I amb els pagesos plagues, que abans no teníem plagues i ara n’està ple.
- Tornant a la pagesia- Tipus de conreus.
MARTÍ: Bueno, aquí haurem de fer seccions, no?, perquè vosaltres heu viscut una època que nosaltres ja... perquè no s'assembla en res això.
CARLES: Sí, això primer i desprès també depèn una mica de l’activitat de cadascun, perquè és clar, el Camilo s’ha dedicat sempre a l’horta, no? Llavors és una cosa, doncs en teoria més intensiu, més d’anar fent rotacions, no? En canvi, qui es dedica més a la ramaderia doncs és una cosa més contínua de cada dia, fixe tot l’any, o per exemple qui es dedica al conreu extensiu, o a la fruita seca, o a l’oli, o a la vinya, és més estacional, vull dir que bueno, la qüestió és diferent.
MARTÍ: Però aquí ha sigut sempre molt barrejat, eh!!
CARLES: Sí, de fet a la Garriga, conreus grossos... hi havia l'olivera, l'avellaner, la vinya...
MIQUEL: I olives, una mica de tot.
MARTÍ: Sí, miques de tot.
MIQUEL: De tot, però miques, vull dir...
MARTÍ: No com a Lleida, que vivien del cereal, per exemple.
MIQUEL: Quan nosaltres... baixant de Can Nualart, veies fruita, lo demés que... bueno a Rosanes les vaques i a Can Terrers. A casa hi havia una mica de tot, hi havien vuit vaques, llavors teníem l’animal per treure feina, i llavors mira, del terreny ens en cuidaven nosaltres.
CAMIL: I la truja i els garrins.
- Segar - garbes i el volant.
MIQUEL: Els camps has de llaurar-ho i llavors sembrar-ho al darrere i llavors fèiem farratge pels animals i després ens preparàvem per poder-ho segar i llavors agafaves el carro i sorties a buscar... anar segant menjar amb la garba.
CARLES: Devíeu fer garbes, no?
MARTÍ: Bueno, això encara ho he fet jo, eh!!
MIQUEL: I la mica de sembrat que teníem era segar i a base de segar i amb el volant.
- La feina dels animals.
MIQUEL: A casa una euga, nosaltres teníem una euga.
CAMIL: També en teníem d’animal, abans quan era petit, havíem tingut cavall, ara a última hora teníem una mula, però sempre n'haviem tingut i a casa, tot i sent al poble, doncs hi havia la cort del cavall...
- Tines
CAMIL:... i la tina per fer el vi, la tina és, en comptes de posar-ho en botes l’aixafàvem...
MARTÍ: És un dipòsit.
CAMIL:... el posàvem en un sot, a sota. I després dues conilles i sis gallines i tot això a cada casa era igual.
- Regar l'hort - rescloses.
CAMIL: I la feina a l’hort doncs, regàvem de la riera i l’aigua estava repartida i nosaltres, l'hort que manàvem ens tocava a la nit a regar, o sigui que cada dijous a la nit per comptes d'anar al cine, ens feien anar a regar. Al riu, hi havia tot de rescloses, que ara ja només en queda una i trencada, i aquí a baix a la carretera de l'Ametlla n’hi ha una altra i encara n’hi ha una altra entremig, em sembla, de resclosa.
CARLES: La de Can Luna, la casa de Can Terrers, però no existeix també...
CAMIL: No, però més avall, més avall del pont de l'Ametlla n’hi ha una altra, sí.
CARLES: Ah!! sí, la del rec de Llerona, però aquella se’ns la van carregar. Jo regava d’aquella, en el camp de Llerona, regava d’aquella, però les fàbriques ens la van fer malbé.
CAMIL: Bueno doncs, l’aigua estava repartida pels trossos i com que llavors deien: doncs tu que tens tant terreno et toca tanta aigua, i nosaltres, a casa ens tocava a la nit, el dijous a la nit i llavors, o sigui, que tot el dijous, ja de petit, bueno de petit, ja grandot, anava a regar a la nit. Alguna vegada havia vingut el meu germà a ajudar-me, per fer companyia era, perquè a la nit, a vegades, fa basarda. Oh!! Això quan hi havia escassetat d’aigua. Ara, quan hi havia aigua abundant, a l'hivern, que no es regava tant, doncs podies regar, es pot dir, cada hora, a l’hora que volies. T’ho combinaves amb el veí, oi?, però no hi havia problema, però quan l'aigua era escassa!!!
MIQUEL: Perquè a l'estiu era justa, a l'estiu era justa l'aigua.
CAMIL: Oh, i tant!! I el de sota, el veí de baix esperava l'hora, perquè jo això me’n recordo, estava regant a l'hora justa, així que tocava, l'home clic!!, era el Morell. Aquells també buscaven l'aigua, és clar. Doncs l'altre, així que tocava el campanar ja et tancaven l'aigua.
MARTÍ: I si et faltava una era, què?
CAMIL: Mira, alabat sia Déu.
CARLES: T’havies de fotre, sí, sí.
- Botiga
CAMIL: No a casa ens els veníem a la botiga. A casa, tot ens ho veníem a casa, a la botiga, i encara existeix i potser aquest any la meva dona s’haurà de retirar. Aquí dalt, a Can Montal, saps el cine? Saps la Garrafa?, el bar? Doncs abans d’arribar a la Garrafa, allà és a Can Josep de l'Horta.
CARLES: Heu d’anar-hi a filmar perquè és una botiga molt maca, perquè hi té peces de museu, és una botiga que hi ha peces de museu, allà. Hi ha eines allà penjades a la paret, eh Camilo!!
MARTÍ: I no les hi té totes (riu).
CAMIL: No.
CARLES: No, però està molt bé.
CAMIL: Ui, arades, i tota classe d’eines.
MARTÍ: Que també podríeu anar a filmar al celler d’aquest, eh!!
CAMIL: Ah això!!, allò sí que és maco.
- Can Nualart i de nou, les tines.
CARLES: No, a casa, era una casa molt gran i doncs hi havia ramat, hi havia activitat forestal, bueno... tocàvem una mica tot, no? L’agricultura, la ramaderia i el bosc, no? I a casa, per exemple, era lo que deia el Camilo, els cubs no?, les tines, doncs hi havia hagut molta vinya, però això jo no he vist mai, no. Però hi havien doncs uns cubs, que ara no sé si tenien 100 metros cúbics, que antigament quan es van construir eren cubs de vi, diguéssim, ara es reutilitzen per una altra cosa, no? però eren cubs de vi. I les portes aquelles que hi ha al Passeig era per on entraven els carros amb el vi i allà mateix al costat del cubs de vi... hi havia...
MARTÍ: Devia tenir moltes parts Can Nualart, no?
– Pas a treballar amb màquines.
MARTÍ: Jo he viscut la balança del canvi, jo he començat... Quan vaig començar, segàvem a cop de volant. Jo a batre amb animals no hi he batut mai, però jo he batut amb això que deies de les garbes. A Can Nualart també hi anava la màquina de batre d’aquelles grosses. Tot això ho he vist a cavall, però segant a cops de volant, encara, i llavors ja de seguida, al cap d’uns quants anys ja van començar a venir cosetxadores i tractors i jo he viscut l’època de la maquinària, i com la nit amb el dia!! Abans no ens venia d’una hora, bueno no ens venia d’una hora!!!, no ho sé, teníem temps de tot. Era un treball molt fort, un esforç molt fort, físic. Ara és més aviat mental i de presses, tot s’ha de fer amb presses, ara, sí. Jo m’havia passat, quan vaig plegar de col·legi, m’havia passat setmanes llaurant amb l’animal, setmanes!!! Ara quan llauro ho haig de llaurar tot amb dos dies!!
CAMIL: Oh!! perquè té tractor!
MARTÍ: Abans era una agricultura una mica més pobre, no s’abonava gaire, ara és una mica tot més en abundància.
MIQUEL: Abans hi havia feina a viure i ara també.
MARTÍ: Ara més que abans, sí es lo mateix, però es treballa més, més... més desolgat es treballa. Ara l’esforç físic el pagès, ara, no en fa gens d’esforç físic amb les màquines que hi han. L'única cosa que fas esforç físic és per enganxar i desenganxar, eh!!, que hi ha uns problemes, a vegades, aquestes eines que hi ha ara, que a lo millor fan 7 o 800 quilos i si no quadrés bé el tractor allà hi han problemes,... però un cop estàs allà... Fa més feina ara un home amb un tractor que... cent... o mil amb una aixada, sí.
- Els preus no han canviat.
CARLES: De fet a casa, quan jo era petit, jo me’n recordo doncs, que encara anava amb calça curta, que hi havien deu o dotze treballadors però fixos i ara a casa, doncs, som jo, el pastor i un home a temps parcial, no?, i perquè? Doncs perquè el producte que treus l’estàs venent al mateix preu que doncs, fa 25 o 30 anys i això és cert, no?, i en canvi els costos de maquinaria, de mà d’obra, absolutament de tot s’han apujat dues, tres i quatre vegades i llavors doncs, dius ostres, vull dir... si es pogués viure tant bé!!, doncs eh!... doncs, a part que la gent, els sous mateix, no pots lluitar doncs, contra la construcció, contra els diferents oficis... diguéssim, no?, i a més a més que treballar al camp, com deia el Camil t’ha d’agradar, però també treballes sempre a sol i serena, no? i vulguis que no... també hi treballen els paletes, no?, però potser és diferent.
- Ofici de pagès - mal temps - plagues.
MARTÍ: És un ofici molt liberal el pagès, molt liberal!!
MIQUEL: I molt exposat!!, perquè t’ensopegues que fa mal temps i tens una collita a punt, i una pedregada...
CAMIL: I les plagues que abans dèiem... abans no hi havia tantes plagues com ara!! Ja van començar a portar-nos l’escarabat del Colorado els americans, i ara tenim mosca blanca i bueno... tenim de tot, i malament.
MIQUEL: Però també puja molts cèntims (prod. químics) i al preu no hi arribarem.
- Canvi de les costums alimentàries. Productes d’abans.
CAMIL: Després hi ha una altra cosa; les costums alimentàries de la gent han canviat. Aquí a la Garriga no n'hi havia cap d’urbanització, poques cases, i sortien camions de bròquil cap a Vic i ara sí n’hi porten 200 diu que s’encalla el mercat!! Les senyores diuen que fa pudor, quan couen el bròquil. I aquí a la Garriga, els primers cèntims que tothom feia eren maduixes de bosc, perquè fressons no n’hi havien abans, van venir de Xile... i escolta’m, encara aquí a la Garriga tenim un carrer dels maduixers. Hi havia molta gent que es cuidava de fer maduixes... en Queralt estava tip de dir-ho, diu: eren els primers cèntims que tocàvem, fent maduixa petita i cap a Vic, cap a Barcelona. La gent de bon matí les collia i esperava el tren que anava a Vic, jo encara tinc uns caixonets així...
Sí, mare de Déu, mira la canalla, quan eren petits, doncs cada casa era un món, bueno oi?, però al vespre a casa de pagesos es menjaven sopes cada vespre i després un plat de verdura i un tros de tall o el que fos i l’endemà, ja feien de manera de que sobrés verdura, mongetes, cigrons, tot això, i l’endemà al matí per esmorzar, abans d’anar a col·legi ens fotíem un plat de mongetes i marxàvem trempats com un orgue i ara tothom va amb el bocata, el donut...
CARLES: I els Kellogg's.
CAMIL:... és veritat. I les senyores a l'hora de cuinar també, tot ho compren preparat, no es fa la teca que es feia abans!!
MIQUEL: No, és que les senyores, totes, casi bé totes, tothom treballa i és molt diferent també, abans estaven a casa.
- Costa vendre els productes - càmeres - mal pagats.
MIQUEL: Avui, el pagès, el gènero que es fa, si no és extra no té preu al mercat. Antigament, mira, hi havia segons... jo que sé... però avui en dia, no.
MARTÍ: Bueno, però antigament hi havia quantitat, perquè això que diu el Camil... Jo me’n recordo al principi, que vaig comprar la furgoneta, que vaig anar a Vic i aquest (senyala al Carles), a casa teva també tot ho enviàvem amb bitllots, bitllots que fan 22 i 23 quilos nets... I una mà sola. Jo me'n recordo dels tomàquets, no si era de Taradell o d'on era, que una mà sola se'm quedava els tomàquets i se'n quedava 22 i 24 caixes cada mercat, de tomàquet sol, ara col·lapsaries el mercat.
CARLES: I feies primeres, segones i terceres. A casa, quan encaixàvem la fruita, a casa a dalt l’era hi ha un edifici bastant gran, més gran que aquesta sala que en deien la càmera, que collíem les pomes... A més, lo divertit era que... avui dia quan culls la fruita, de seguida la poses en càmeres frigorífiques, no? Doncs a casa hi havia hagut molta fruita fresca, hi havia prunes, hi havia préssecs, hi havia poma, eh, doncs, si hi havia cirera... I collíem la poma i l’emmagatzemàvem allà a dins lo que era la càmera, però era un edifici airejat, però res en fred, no, i es guardaven molt temps. I llavors durant molts dies, durant mesos, l’anàvem encaixant i l’anàvem treien a mercat, no? I classificaves primeres, segones i terceres, i lo que deia el Camil, que si avui no fas un gènero extra i de categoria, doncs... costa molt de vendre. A més a més estem en mans dels intermediaris, no?, que si més no ens sembla a nosaltres que no arrisquen, perquè compren, marquen ells el preu, eh!! i a partir d’aquí doncs et paguen poc i tard i a partir d’aquí doncs... aguanta si pots, no? A mi m’està passant actualment amb els alls, no per exemple, vull dir, o amb el gra, que estàs cobrant el gra, el cereal, igual que fa 20 o 25 anys, vull dir que... dius: ostres!! o la fusta del pi, per exemple. Jo ara fa tres anys que no tallo fusta. Potser faig mal fet perquè el bosc s’ha d’anar renovant, però quan jo era més jove, a casa, s’havia venut la fusta del pi a dues pessetes i mitja. L’última vegada que vaig demanar preu, em van dir que me’l pagarien a una pesseta, no?, dius quan els jornals, eh!!, ara van quatre vegades més que no anaven fa 25... bueno, és que és!! tot és així, vull dir. Clar que avui dia amb un jornal... però bueno, però no et compensa, eh!! vull dir que... això.
- Qualitat dels productes
CAMIL: Jo de fruita no n’havia fet, però tenia hivernacles per fer verdura. Però el primer que vaig fer va ser per fer maduixa petita i després continuàvem fent-hi tomaqueres i pebrots i tota classe de verdures.
MIQUEL: Almeria avui en dia és una gran indústria ja, un gran capital...
MARTÍ: El problema radica amb això que deies abans... O sigui, el gran problema de tot això és el que deies tu abans. Ara ha de tenir vista, no qualitat, vista!! Qualitat ja no saben ni que és, perquè la gent ja no tenen paladar. Però ha de tenir vista i presència i aquí ja entrem, tant és que sigui hivernacle, com que no, aquí ja hi ha els cruces amb híbrids i amb coses i de paladar res, però és clar, per fer producció ha de ser així.
CAMIL: A Can Nualart hi havia uns préssecs que te’n llepaves els dits!!
MARTÍ: I les prunes.
CAMIL: I la pruna.
MIQUEL: I quan passaves pel Passeig ja senties l’olor.
CAMIL: Sí, quan passaves pel Passeig, l’olor sí, ja se sentia pel Passeig, ja se sentia l’olor de les pomes de Can Nualart.
CARLES: D’allà, de la càmera que deia.
CAMIL: I... ara ja no sé què deia... ah!! Ara menges un préssec i tots tenen el mateix gust, tots són tous i tots són italians i que...
MARTÍ: Això d’ecològic... val més que no el toquem aquest tema.
CAMIL: Sí, perquè moltes vegades mengen els préssecs amb un cuc i alguna poma amb cuc, perquè si ho vols fer-ho bé s’ha de cuidar, s’ha d’ensulfatar, s’ha de matar... Ara parlàvem de les olives que se’ns corquen si no les cuidem, perquè llavors saps, l'oli té gust de cuc. Sí, una vegada em vam fer a casa, i ja no en volíem menjar perquè quedaves amb la boca enllacada, de tants cucs que hi havien!! i tothom els collia.
MARTÍ: Tu, però això que dèiem de que els préssecs mateix, jo me’n recordo allà sota els terrals, que hi teníem bastants presseguers, d’aquests préssecs grocs, tards, allò era mel!! Ah!! N'havies de treure algun tros perquè estava relleno, però l’altre tros que quedava era boníssim.
CAMIL: L’any que no glaçava era ple de cucs.
MARTÍ: Aquests que compres hi ha vegades que no valen res, no n’hi ha un de cuc!! però no valen res.
- Masovers - parcers.
MARTÍ: Sí, és clar, però bueno, és que hi havia molt poques cases, masies d’aquestes grans n’hi havia molt poques a la Garriga, Can Terrers...
CARLES: Bueno, a la Garriga de masies grans hi havia, doncs des del Bon Retiro, fins a Can Palau, Can Vilaró, Can Noguera, Can Busquets, Can Terrers, a casa i Rosanes.
MARTÍ: La majoria s’ho portaven.
MIQUEL: Masovers, masovers.
CARLES: El que passa, doncs a casa, pròpiament masovers, com que nosaltres l’activitat doncs era l'agrícola, lo que fèiem era: el masover que hi havia feia d’encarregat, diguem-ho així, no? vull dir que treballava, feia d’encarregat.
MARTÍ: I a Rosanes, igual.
CARLES: Això mateix, sí.
MIQUEL: És que jo crec que n’hi ha poca de pagesia, de cases de pagès, n’hi havia poques.
MARTÍ: Si, hi havia set o vuit cases, aquestes grans que diu!!
MIQUEL: Bueno nosaltres mira, li pagàvem un tant a l’amo del Bon Retiro i inclús hi havia una mica de jardí i cuidàvem el jardí. Nosaltres enviàvem la llet amb el Fontseré, que era el que feia cap a Barcelona, i la fruita, una mica d’això... i llavors a més a més pagaven una petita quantitat. I a altres puestos eren a parts.
MARTÍ: Exacte, jo de masover no n’he viscut mai, he viscut a parts sempre, sí, i a Can Nualart també en tenien moltes de parts, eh!! Sí, l’amo t’hi posava la terra i tu li posaves la mà d’obra i lo que sigui i inclús a vegades es partien hasta els gastos, a vegades no, això anava segons...
CARLES: Segons el tracte.
MARTÍ: Sí, això, segons el tracte. I llavors, a l'hora de vendre el producte, una part grossa diríem era per la mà d’obra, pel parcer i l’altre, una part pel propietari, el terç, el quart, a mitges, de tot, segons tracte.
CAMIL: Després hi havia una altra cosa, els masovers amb un any, si no els agradava el masover el podien treure i el parcer, sinó li agradava els tractes o volia canviar de casa, amb un any de despido marxaven, cosa que ara hi ha hagut raons a moltes cases, perquè no han volgut marxar d’allà on treballaven, abans hi havia un altre... No, no, si que hi era un contracte escrit.
MARTÉ: Sí, sí, era un contracte per escrit, sí.
CAMIL: Si no t’agradava podies, amb un any de despido, podies marxar. I l’amo també, si no li agradava lo que feies, com que en el contracte ja ho deia, amb un any et deia: tu, l’any que ve fora. I per anar a pagar l’arrendament, tothom hi anava per Tots Sants, eh!!
MIQUEL: Perquè és l’època que, generalment canvia la collita, de l’estiu se’n va a l'hivern. Recull l'estiu, és el final, i llavors es prepara per la primavera.
MARTÍ: Era l'època que es començava a sembrar, per Tots Sants.
CAMIL: Que és hora d'anar a pagar els censos, ai els censos!!, vull dir l'arrendament.
MIQUEL: I llavors, n’hi havien molts que tenien vinyes i es pagaven a parts les vinyes o si generalment era un terç, pues un terç; si en collies quatre, tres per tu i un per l’amo...
MARTÍ: Molts!! Per això, dels pagesos aquests petits d’aquí, al menos aquí en aquest poble, molts teníem algun tros de terra, no era tota així dels terratinents, no!! Era bastant repartidota aquí a la Garriga, sí.
CAMIL: Hi havia molts hortets de particulars.
MARTÍ: Sí, i vinyes i peces.
CAMIL: Jo dic, tothom en tenia d’hort abans, des del barber, fins el fuster, tothom, menos el metge. El metge no en tenia d'hort, l'apotecari, sí. L'apotecari és el farmacèutic, doncs aquests també tenien hortet, encara existeix, l'hort dels Ferrandis, allà a la carretera de l'Ametlla. El metge no, al metge moltes vegades ja li duien regalets, que si el pollastret, si samfainer, que si el capó per Nadal, cobrava amb espècies.
- Pollastre per Nadal.
MARTÍ: En primer lloc només es menjava pollastre per la Festa Major i per Nadal, eh!!
CAMIL: I Sant Josep.
MARTÍ: Ah!! I Sant Josep també era una festassa, sí, tres o quatre cops l'any, la resta conills i alguna gallina al caldo i llavors la guisaven i... porc sí, porc, molt en menjàvem, molt!! Clar, perquè els pollastres els teníem venuts, clar, és que tot va lligat això. Era fàcil vendre’ls.
CAMIL: I el pollastre samfainer era aquell que començava a canviar la veu. Quan canten, és com la canalla quan canviem de veu. Doncs el pollastre canvia de veu i llavors si és un pollastret petit, un petit, canviava la veu tot just... Ara els compren de dos quilos o no sé quan fot un pollastre.
- Sindicat de pagesos. Evolució.
MARTÍ: Partint de la base que al pagès no hi ha qui el domini i és molt lliberal, com he dit abans, per dir-ho amb paraules fines, eh!! (riu), sí, hi havia hagut un Sindicat aquí.
CAMIL: Això era el Sindicat dels pagesos.
CARLES: Fins a principis dels 70 em sembla que era.
MIQUEL: Seixanta o setanta es va acabar, oi!!
CARLES: Jo diria que, fins... l'antic local em sembla que jo diria que fins a mitjans dels 70 o una cosa així més o menys.
MARTÍ: Jo no me'n recordo, doncs.
CAMIL: Tot lo que és Bibilioteca era el Sindicat.
MARTÍ: Home, començar..., tu te’n deus enrecordar més de quan va començar tot això.
MIQUEL: No.
MARTÍ: Bueno, va començar amb en Met Sidro i aquests quatre avis...
CAMIL: No, abans, abans.
MIQUEL: Borrells i Ballús, bastant, no.
CAMIL: No, abans d'això. Jo sé que de petit ja havia vingut aquí al Sindicat.
MARTÍ: Ja feien botiga.
CAMIL: Sí, venien sulfat, venien tota classe de coses.
MARTÍ: I molien ja, o no?
CAMIL: Hi havia un molí, que se'n cuidava un home de l'Ametlla.
MARTÍ: Bueno, això ja me'n recordo jo també.
CAMIL: Bueno, doncs aquell, jo me'n recordo de petit, que havia vingut amb el pare, amb el carro, a carregar palla.
MARTÍ: Sí, donaven serveis, per dir-ho d'alguna manera, si...
CAMIL: Venien tota classe d’abono i insecticides també, quan va començar a haver-n’hi.
MARTÍ:... si els portaves el gra te’l molien perquè el poguessis donar com a pinso.
MIQUEL: I després hi havia la Junta i es cuidaven d’anar a comprar gènero.
MARTÍ: Perquè no arribaves, clar.
MIQUEL: I aquí tenien, vaja, blat, farina, de tot.
MARTÍ: Compraven el blat ja en els pagesos, les patates també, ja les primerenques. Jo encara me’n recordo quan en marcaven, feien un vagó d’anglesa, encara me’n recordo d’això.
CAMIL: Els hi enviàvem amb coves de canya cap a Anglaterra, ja veus si et parlo d’anys.
MIQUEL: Això no me’n recordo, jo.
CAMIL: Sí, les patates per Anglaterra i després ens tornaven la llavor i la plantàvem d’ells, la patata anglesa, per plantar. O sigui que la primerenca d’aquí, que hi havia molta crisi al fer-ne, per enviar a Anglaterra, i l’enviaven per comptes de sacs, amb un cove... saps que és un cove? Bueno, doncs era de canya, molt tou, molt prim, que es veu que quan arribava en allà ja el podien cremar o llençar, no servia per ells.
CAMIL: (indemnitzacions, ajudes) No, això no, encara no ho hem arreglat mai.
CARLES: De fet, em sembla que també gestionaven el tema burocràtic, o sigui em sembla que els pagesos de la Garriga es van començar a unir, bueno, jo no ho sé si ho explicaré bé, però es van constituir com, llavors era en castellà la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos.
MARTÍ: No, no... Va començar no sé com...
MIQUEL: Rabassaires.
CAMIL: Els rabassaires va ser quan la guerra, no fotem!!
MARTÍ: Jo quan va començar no ho sé, però això del nom sí que ho sé, per sort o per desgràcia, sí que ho sé. Quan va entrar la dictadura no el van incautar...
CAMIL: Quina, quina dictadura?
MARTÍ: No sé si va ser la d'en Primo de Rivera o la d'en Franco, això no me’n recordo, no ho sé.
CAMIL: No, perquè la d'en Franco ja hi erem nosaltres.
MARTÍ: No, però el nom va venir per la dictadura.
CAMIL: Ah!! no ho sé, això.
CARLES: Per la d'en Franco?
MARTÍ: Suposo.
CAMIL: No, no.
CARLES: La Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos va venir amb una altra?
CAMIL: Sembla que me'n recordi del membret que tenien els... albarans, que tenien. Quan venien a comprar una cosa, feien un albarà i hi havia un membret que deia això, però jo era petit i me’n recordo ja de quan venia.
MARTÍ: Sí, sí, però jo que he hagut de bellugar les escriptures per fer aquests dallonses... jo, quina dictadura no t’ho puc discutir, si era la del Franco o de l’altre, no sé quina, però que els van obligar a posar aquell nom, sí, i al posar automàticament aquest nom van haver de demanar sempre més permís a Madrid. O sigui, era del poble i es va donar amb el govern i aquí ens han vingut tots els problemes per moure tot això.
CAMIL: És que aquest senyor és el president dels pagesos encara, de la societat i aquell senyor també (és refereix al Martí i al Carles).
MARTÍ: No, aquell és el secretari, i el president no el sóc perquè és la senyora alcaldessa, que en aquests moments, sóc el vicepresident.
CARLES: És a dir, perdona, això sí que és veritat, jo sí que lo que sí tenia entès és que la propietat que avui és dels pagesos, jo tinc entès i corregiu-me si m’equivoco, que la van comprar a títol individual una sèrie de pagesos...
MIQUEL: Trenta cinc, es van reunir...
CARLES:... Jo tenia entès que això, a títol individual es van unir, cosa estranya en el món agrícola i rural i van comprar lo que és l’edifici, i llavors va arribar un moment que per llei o per normativa es van constituir las Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos i llavors, es veu que els van obligar a posar un nom, lo que no sé si era, jo no sé en quina època, no? Jo és lo que he sentit i he anat més o menys esbrinant, no? perquè algun dels antics pagesos que hi havia a la Garriga això ho havien explicat, i ho havia corroborat algú o altre.
MARTÍ: Que tenien... els van obligar a posar el nom, i d’això... però tenien unes subvencions, eh!! tenien algo de... sí, ben bé...
MIQUEL: Però això va ser després de la guerra, tot això, eh!!
MARTÍ:... Hi havia unes quantitats per funcionar perquè tots els pagesos, tots els paletes, casi bé bona part dels mobles estaven afiliats agrícolament, eh!!
- Col·lectivitzacions, Unió de Rabassaires.
CAMIL: A Can Nualart, ho van col·lectivitzar a casa teva?
CARLES: A casa van ocupar-ho militars, hi va haver una època que van ocupar la casa, van cremar arxius i això, però no... lo que els conreus no en tinc constància.
MIQUEL: Això dels militars va ser al final de la guerra.
MIQUEL: Bueno, allà a casa també, també es va posar, van posar-hi l'Ister, es va incautar, hi van estar un temps, tenien els espais allà i tenien... Sí, col·lectivitzar, Unió de Rabassaires era el nom que duien.
CAMIL: Unió de Rabassaires, bueno, no sé si explicar masses anècdotes... Hi havia el president dels rabassaires d’aquí a la Garriga... Saps que són rabassaires? La rabassa és una soca d’arbre, rabassa, i els rabassaires, de fet, eren els que anaven al bosc, a les soques, i hi havia el president dels rabassaires i un li va dir: tu que ets el president, ara, a veure si em saps dur un trosset d’hort, maco, per poder-lo tenir! I aquest va dir: tu ves a la Garriga, el tries i ho dius i jo l'expropiaré i te'l donaré. I aquell va anar voltant els horts i en va veure un de molt maco i se'n va anar cap allà i diu: ja el tinc!! I resulta que era l'hort del president i diu: alto, aquest no!! Això és veritat, eh!!
CAMIL: Això no t'ho puc dir gaire bé, perquè a casa sempre hem sigut... independents, no hi hem entrat, però les cases grans les van col·lectivitzar.
CARLES: Jo no ho he viscut i no, no...
CAMIL: Sí, a Can Terrers i moltes cases les havien... com, era tot, era tot dels rabassaires.
MARTÍ: Sí, però va durar molt poc tot això.
- Evolució de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos.
MIQUEL: Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos.
MARTÍ: Sí, llavors va agrupar... que ja es cuidaven de gestionar, lo que deies tu, de gestionar la Seguretat Social, algunes subvencions i coses, o sigui, obligats... era un Sindicat vertical que deien i no hi havia cap més de Sindicat de pagesos, havies de ser allà per força i va funcionar bastants anys.
MIQUEL: Jo encara me’n recordo d’això del Sindicat que una vegada en Franco va anar a Mataró a inaugurar no sé que i els van convidar aquí a la Garriga, bueno, a cada poble, que era un camió, i bueno i vam anar camí cap allà i contents, i llavors vam tornar, i més tard, com a premi, ens van donar 50 quilos d’amoníac.
MARTÍ: Ah!! veus!! Sí. N'arribava molt de subvencionat, d’amoníac.
MIQUEL: O sigui d'abono, com a premi d'haver anat...
CARLES: No, llavors la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos, per real Decreto es va convertir a Càmeres Agràries, i això no ho sé, devia ser...
MARTÍ: Però què preguntes tu? Quan va durar la institució o el d’aquí a la Garriga? Perquè el d’aquí a la Garriga, hi havia el secretari que ho feia funcionar fins que estava una mica, una mica lleugeret de tot arreu i se’n va anar per potes, el secretari. El Sindicat i tant com hi va haver, però la institució en sí...
MIQUEL: Encara continua.
MARTÍ:... representa que encara continua. Es va passar per decret a càmeres, s’havia de passar a càmeres o cooperatives i aquí a La Garriga vam optar per càmeres... Sí, les càmeres representa que no ho sé... més de cara... al menos nosaltres...
CARLES: Jo això no ho vaig viure,eh!
MARTÍ: Bueno, nosaltres vam estudiar el cas d'aquí, jo els altres no ho sé, però puc estudiar el cas d'aquí. El cas d'aquí, ja anava molt en declivi l’agricultura al poble, per fer una cooperativa era pràcticament impossible...
MIQUEL: Perquè no hi havia material.
MARTÍ:... i hi havia molts pretendents per la novia...
MIQUEL: Per l’edifici.
MARTÍ:... molts, començant per les mateixes institucions governamentals i acabant, bueno... pels sindicats. I vam veure que això se’ns escapava de les mans i vam dir, bueno, doncs aquí lo més fàcil i lo més pràctic és muntar una càmera, sense ànim de lucre i d’això. Vam tenir moltes trabes, vam tenir molta sort del senyor alcalde que hi havia en aquells moments. L'Ajuntament ens va ajudar molt, perquè sinó no ens n'hauriem sortit, perquè treure de les mans de l'Estat una cosa és molt difícil... i mira, així està montat com ara.
CARLES: No, ara ja no es càmera agrària!!
MARTÍ: Sí, ha tornat a canviar, sí.
CARLES: A veure, de Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos va passar a Càmeres Agràries, de càmeres agràries n’hi havia de locals i de provincials. Llavors per real decret llei van abolir, van matar les càmeres agràries locals, bueno matar, a veure... no és la paraula, van abolir, van fer desaparèixer les càmeres agràries locals i el patrimoni que tenien les càmeres agràries locals passava, eh!! a les càmeres provincials.
És clar, en aquí hi havia un patrimoni doncs, que era un terreny força gran, això ho demostra, just en el mig del poble, que doncs, que valia, doncs lo seu, no? i... i llavors representants de la càmera agrària van arribar a un acord amb l'Ajuntament, eh, i van constituir una Fundació pública, eh!! Llavors... I van fer, van arribar amb un acord de permuta, no? Llavors, es va signar l'acord, no?, en el que majoritàriament es van quedar doncs el... És clar, nosaltres de fet ho perdíem tot. Els pagesos ho perdien tot si enlloc de constituir una Fundació, doncs se n'anava a les càmeres aquelles provincials, o sigui, no veiem res, absolutament res. Llavors vam arribar a aquest acord de permuta, van dir que ens donarien uns metres edificats. L'Ajuntament es va encarregar de fer l'edifici que encara no sabien perquè funcionaria, es pensava que seria bibilioteca i això, i realment és lo que va acabar sent, i a partir d’aquí doncs, a nosaltres, ens van adjudicar una part d’unes places d’aparcament d’un pàrquing i un despatx que tenim aquí al costat, que més o menys utilitzem, poc però l'utilitzem.
MARTÍ: Aquí el problema radica de que cada vegada, segons els que manen a Madrid, es va canviant. Segons del color que són es va canviant cada vegada, i per això hem viscut tants canvis en poc temps. Jo ja em faig un lío, perquè fa 20 o 22 anys que hi sóc i ja n’he viscut tantes!! que ja no ho enganxo.
- Dies de festa - Dies d’oci.
MARTÍ: No, no treballava ningú els diumenges abans, anàvem a missa.
MIQUEL: Bueno, cuidar bestiar.
MARTÍ: Bueno, cuidar bestiar sí, però anaven a missa tothom.
MIQUEL: Fins dissabte tothom i diumenge si convenia molt anar a regar una mica, també s’havia de fer.
MARTÍ: Sí, però no gaire.
CAMIL: Oh!! I tant! I el que li tocava l’aigua el diumenge?
MIQUEL: Hi havia, aquí hi havia cine...
MARTÍ: Jo particularment anava al cine, ara els altres... (riu).
CAMIL: I hi havia el Patronat, que encara existeix. Si anaves a catecisme a la tarda... havent dinat hi havia catecisme, et donaven una assistència i amb allò, podíem entrar al Patronat, perquè era...
CARLES: Parroquial.
CAMIL: Sí, junt amb el Col·legi Sant Lluís, representava que tot era lo mateix, però si volies entrar en allà havies d’anar a doctrina. I això, això de canalla... i quan vam ser més grandets, doncs mira, trenta cèntims a l'Alhambra i un ral a Can Xic Corder, els dos cines...
MIQUEL: I el ball al Cèntric Club també...
CAMIL: Bueno, després el... Saps on és el Cèntric Club? El Cèntric Club és aquí dalt... allà on hi ha la Banca Catalana, allò era el Cèntric Club.
CARLES: La Caixa Catalunya, vols dir?
CAMIL: Ai, la Caixa Catalunya.
MARTÍ: I allà al supermercat aquell, hi havia Can Xic Corder. A la tarda al cine, al matí a missa i a la tarda al cine.
MIQUEL: I sortint del cine, mira depèn...
CAMIL: Tothom anava a l’estació. Hi va haver una temporada que el jovent, al vespre, anaven a veure el tren a... mira, tothom!! Estava així de gent a l’estació!! i quan havia passat el tren, tothom cap a casa.
MARTÍ: Oh!! La Festa Major és feia grossa abans, sí...
CAMIL: I llavors se seguia amb totes les festes majors del voltant, l'Ametlla, el Figaró, les Franqueses, Granollers, Samalús... Encara que tinguéssim de treballar, jo anava a Festa Major a l'Ametlla, a peu hi anàvem!! I tenia un clau a la sabata i només hem feia mal quan arribava aquí, a vora la Garriga i cansat de treballar deia: demà no hi vaig a l'Ametlla!! però quan era l’hora, una regadora d’aigua, perquè no hi havia dutxa i esbandit i cap amunt.
- Els Tres Tombs - Animals de transport.
MARTÍ: Sí, jo hi havia anat, sí. Una festassa es feia!!
CAMIL: Encara la fan!
MARTÍ: Coi, ara la fan més maca! però ara no la fan els pagesos, abans eren tots cavalls de pagesos!
MIQUEL: De treball.
MARTÍ: De treball. En Cisquet de Santa Digna sempre era dels capitostes.
CAMIL: Bueno, però ho feien... d’un any per l’altre anomenaven al que se’n tenia de cuidar.
MARTÍ: Ah!! això!
CAMIL: Hi havia l’abandera’t i dos..., aquests són els que se’n tenien de cuidar. Hi havia cases que tenien molts animals de transport i aquests eren Can Manel, Can Ausió, Can Xela, tots aquests eren els que hi participaven més.
MARTÍ: Sí.
CAMIL: I els altres doncs, els pagesos que hi duien l'animal.
MARTÍ: Jo me’n recordo que n’hi havia hagut bastants. Quan jo vaig entrar al Sindicat, encara n’hi havien 70 o 80 de censats d’animals, aquí a la Garriga, sí, sí.
CARLES: Carai!!
CAMIL: I ara quants n’hi ha?
MIQUEL: Cap.
MARTÍ: Em penso que cap, ja, bueno d’aquests de treball, cap.
CAMIL: De treball cap, en canvi a l’hort en teníem quatre o cinc de "machos".
CARLES: Jo a casa n’he conegut un, a casa.
MARTÍ: Aquell que, aquell que ja estava molt en declive... (riu).
CAMIL: Doncs jo, a Can Nualart, manàvem una horta, ai un olivar, a davant de la bòbila i al costat, hi havia un camp de pruneres i sé que quan hi anàvem allà amb el teu pare... el meu pare i el teu pare en parlaven sempre, això el teu pare... era molt més jove que el pare, però en parlaven sempre i sé que quan les llauraven, no tenia tractor, anava amb quatre o cinc machos, a llaurar!! Parlo d'uns quants dies, eh!!
MARTÍ: I els que anaven aquí a la Festa dels Tres Tombs que dius, érem els mateixos pagesos que pujàvem a cavall, perquè tots en sabíem d’anar a cavall.
MIQUEL: Sí, la Festa de Sant Antoni.
- Sistema d’herències - continuïtat per part dels fills?
MARTÍ: El gran, sempre el gran, era el que es quedava la casa, el que feia de pagès i era l’hereu i amb un... per dir-ho, en paraules dallonses, era el burro (riu).
CAMIL: A casa va ser al revés.
CARLES: No, a casa s’ha fet així, a casa sí.
CAMIL: Jo amb dues filles, no, no...
MIQUEL: Jo dues filles i també res.
MARTÍ: Jo tres nois però tots tenen carrera.
CARLES: Jo tinc dos nanos i... de moment són joves, però no compto que s’hi dediquin, el que passa és que bueno, hi ha una finca més o menys gran a mantenir i a partir d’aquí doncs... jo penso que... a veure... Si ha de viure de l’agricultura ho té molt difícil. A veure jo no ho diria així, jo lo que diria és que hi ha un patrimoni que sap greu que es perdi. Hi ha un patrimoni que és més o menys important i que sap greu que es perdi, no? Llavors, clar... el fet de, de ser esclau... A veure, has de treballar amb una cosa que t’agradi, això per començar, i de la que en puguis viure doncs, d’una forma raonable, i en aquests moments, en la nostra situació a la Garriga, al Vallès Oriental, a la província de Barcelona, a Catalunya, nosaltres, jo penso, que ho tenim força difícil, no?, per diverses circumstàncies. Llavors, bueno, que facin el que vulguin i que en la mesura de lo possible, que intentin mantenir el que hi ha, més no puc dir, perquè obligar... o sigui, jo ja em veig en unes circumstàncies que a vegades doncs, fas de més i de menos, no... però... Sí home, hi ha un patrimoni que doncs, que jo penso que s’ha de conservar i és una llàstima doncs, que moltes cases d’aquí a la Garriga mateix doncs.... hagin desaparescut i que no s’hagi conservat i no, no... i si més no doncs, bueno... és llei de vida però, però que... una forma, no sé, que es conservi el màxim possible, no?
MARTÍ: I entrem amb allò que deies tu, que els nostres fills no... no ho sé com anirà! Anar a cavar no, perquè no tenen temps, ni d’això, però que conservar algo, jo crec que sí.
CAMIL: A casa, em penso que no conservarem res perquè...
MARTÍ: Bueno, jo no ho sé, no ho sé.
MIQUEL: Acabat d’anar a estudi, ja anaves a collir olives, anaves a treballar ja des de petit.
CAMIL: A casa, com a totes les cases, els agradava que el gran quedés d’hereu i el meu germà amb aquest asunto no en va voler saber mai res. Jo sóc el petit i un dia em van proposar per anar a estudiar a Granollers i jo: masses llibres!! tu de cara a la magalla!! I el meu germà va dir, diu: per què no hi vaig jo? I mira així ho vam arreglar.
– Final lliure - Significat i futur de la pagesia.
CARLES: Però la cosa no està, no està el tema agrícola i rural... passa que fer-ho veure sap greu perquè de fet tots ens sentim orgullosos de ser-ho, eh!! vull dir, ens ha agradat, hem disfrutat, saps que vull dir? El que passa és que el futur agrícola i ramader, bueno, és que hi havien... A veure, per aquí al voltant hi havia varies cases molt grans, eh! com pot ser Can Terrers, com pot ser la Granja, La Canyella, vull dir que doncs, eren cases grans que no pagaven lloguers, que tenien ells el seu masover i lo que sigui. Treballaven amb poca gent, Vacaries, per exemple, eh! i escolta’m, han plegat, vull dir, per què?? Això vol dir alguna cosa, saps què vull dir?, vull dir que dius... inclús gent que tenia diners per transformar el producte que feia, a Can Terrers mateix doncs... per vendre la llet, vull dir, bueno... estem en un món doncs, força difícil. Suposo que això no ho has gravat, no? (riu).
MARTÍ: Primer de tot, els que ens hem dedicat a fer de pagès, excepte alguns, sempre hi ha excepcions, ens agrada amb bogeria la terra, perquè la terra tira, tira!, no ho sé perquè, no ho sé explicar, però tira i torna a sortir, eh! En les generacions torna a sortir això, per això et dic que no es perdrà mai tota l’agricultura.
CAMIL: També porta molts al·licients, perquè quan veus una producció que et va molt bé...
MARTÍ: Sí, és molt agraïda.
CAMIL:... des del moment que el veus néixer fins que la vens o que ta la menges, és molt maco, és molt agraït. Ara, dificultats!! també, tantes com vulguis.
MARTÍ: Primer de tot, és una... d’això, que t’ha d’agradar. Després tens, ets molt liberal, ets molt suelto, molt a la teva, molt...
CAMIL: Si fa calor te’n vas a una ombra (riu).
MARTÍ:... I si has de fer dos jornals, també. Llavors això... que et tira i és clar, si et tira i plantes una planta i aquest any dius: goita!, punyeta, si ho hagués fet així, m’hauria anat més bé! M’hauria anat d’això, i l’altre any ja... i així anem passant els anys i quan et dones compte ets vell i encara estàs batallant amb allò.
MIQUEL: L’any passat ho vaig fer així i va anar molt bé i aquest any ho faig així i no...
CAMIL: Sí.
MARTÍ: És, és... home!!
MIQUEL: Sinó, ja no ho haguérem fet!!
CAMIL: Mira’ns les mans! Oh!! A mi m’ha agradat això!
MARTÍ: Ens hem pogut esplaiar, eh!!
CAMIL: Sí.
MARTÍ: No, jo crec que aquí a la Garriga està desapareguda ja l’agricultura, però jo crec que un perquè es jubilarà, l’altre per vàlvula d'escape...
CAMIL: Sí, però on és el terreny per cultivar?
MIQUEL: O la matèria prima?
MARTÍ: No, les extensions no hi seran mai més Camil...
CAMIL: No, ni els trossets. Seran a dalt del terrat i a l’eixida de casa.
MARTÍ: No, no, però amb la vinya mateix, i les oliveres...
CAMIL: Ah!! Això sí.
MARTÍ:... Amb la vinya i les oliveres encara hi ha l’aficionat que hi perd hasta la camisa, però... però encara dóna satisfacció dir, mira aquest oli...
CAMIL: És de casa.
MARTÍ:... seria més bo si l’hagués anat a comprar (riu).
MIQUEL: Més barato.
CAMIL: I més barato.
MARTÍ: Però és meu!! I el raïm i el vi igual. Jo mateix tinc... em fot mal l’esquena... però és perquè he anat a cavar tot el matí vinya i saps que en faig de vi? No en bec pas tant com hi ha en aquesta ampolla. A casa en bec un vas al vespre i prou, i saps què faig del vi? el vaig guardant.
CARLES: De fet és... jo penso que realment acabar-se, acabar-se no s’acabarà, no, perquè de fet estem en un entorn rural que gràcies a Déu... o esperem que no tot el municipi, no dic solament el terme municipal de la Garriga, sinó el terme com si fos de la Garriga i els voltants, no? Que es bo que se’ns conservi tot aquest, diguem-ho així, paisatge que tenim al voltant, no? i llavors si això s’abandona... és convertirà en una selva. Llavors, jo penso que sempre hi haurà una mínima expressió de l’agricultura. El que passa és que com que ha estat molt temps poc valorada, doncs bueno, jo m’imagino doncs, que arribarà el moment que es valorarà més o se li buscarà un valor afegit o és lligarà a produccions petites per poder vendre, doncs, directament, com fa el Camilo... No sé, hi ha una sèrie de coses que, que... però si que se li ha de buscar un futur, si que s’ha de... Jo penso que des de les administracions s’hauria de recolzar a la gent que té aquesta activitat perquè doncs, fa conservar el paisatge, fa conservar l’entorn, i a part d’això en gaudim els pagesos, perquè realment en gaudim. Però en gaudeix també la resta de la població, vull dir... la gent de Barcelona, quan surt, se’n van al poble, se’n van a la muntanya, no? Doncs a llavors, no, tan sols per això... ja haurien una mica de primar doncs a la gent que...
MARTÍ: El dia que hi hagi uns governants que siguin capaços, jo ho posaré com a governants, no sé si són exactament els governants els que ho han de fer-ho, que sàpiguen ficar al cap de la gent que els jardiners de l’entorn, de tot, són els pagesos, aquest dia, que això ja hi ha nacions que ja hi és, aquest dia, el pagès tornarà a anar una mica bé i el país també.
CAMIL: Sí mira, sí, pudé ho heu vist, aquelles postals d’aquell llibre que han fet aquí a la Garriga "Postals de la Garriga", l’entorn de la Garriga, i tot eren vinyes i ara n’hi ha molt poques!! Si vas a buscar bolets, tots els trulls de Can Noguera, encara hi ha parets seques i barraques en el sauló, demostra que tot allò havien sigut vinyes.
MARTÍ: Sí, però això no tornarà mai més, eh!!
CAMIL: No.
CARLES: Això no.
MIQUEL: De fet hauria de ser que el bosc produís alguna cosa, es pogués netejar.
MARTÍ: No, però si hi hagués un govern que... mira, jo mateix vaig ser ara, aquest any, per posar un exemple, no sé si heu estat mai a Baviera?
CAMIL: A on?
MARTÍ: A Baviera.
CAMIL: No.
MIQUEL: No.
MARTÍ: Aquest any vaig ser a Baviera i vaig quedar, ah!! bocabadat! Aquella gent fa molts anys que des del primer a l’últim estan mentalitzats, bueno... No hi ha un pam de bardisses, no hi ha un pam de fenàs, no hi ha un camp perdut, tot ho seguen, tot és verd, tot rebrota, tot és netíssim!! Quan veus això dius, fill meu, aneu al nostre país, estem a anys llum d’aquesta gent!
MIQUEL: Home però, hi ha l’ambient que canvia molt, eh!!
CARLES: Hi ha una climatologia diferent per això. Jo penso que té molt a veure, eh!!
MARTÍ: Vas per la carretera i a lo millor has d’anar... vas amb cotxe per la carretera i a lo millor has d’anar mitja hora a darrere d’un tractor, o dos tractors, o tres tractors, amb els seus rampins i amb les seves segadores i no tinguis por, que ningú l’adelantés allà on no el pot adelantar i ningú li toca el clàxon, ni res. Aquí!!...
CAMIL: Ohhh!!
MARTÍ:... et fiques a la carretera amb el tractor i ja se’ls foten els pèls drets a la gent!! És, és... la mentalització de la gent.
MIQUEL: Sí, però vull dir que l’ambient, el bosc, acompanya molt, eh!!
CAMIL: Aquí a la Garriga, ara hi ha un projecte, junt amb en Tamayo, això deus saber-ho tu, no? que volen netejar el bosc i fer...
MARTÍ: Biomassa.
CAMIL: Sí, i inclús, no sé si ho vaig entendre malament, que volen fer calefacció al poble, com és aquí dalt a Torelló... A Torelló tenen molta fusta, i les serradures cremen i està escampada per tot el poble, la calefacció. I aquí ho proposen de fer-ho, no sé si ho vaig entendre malament.
CARLES: Sí, però, de fet lo que has explicat és correcte, fins aquí és correcte... (riu).
CAMIL: Què, què?!!
CARLES: No, que si és viable o no és viable, és una altra història. De fet, comença a netejar el bosc, eh!! que netejar el bosc és caríssim, és totalment antieconòmic, i després de lo que treguis de netejar el bosc, paga transport perquè t’ho trinxin! A veure, és molt maco, però aquí el que faré el negoci serà el senyor que té la planta, però el propietari forestal... d'on ha de treure les misses? D'on han de sortir les misses?
MARTÍ: Ah!! Sí, qui ho ha de pagar, el netejar el bosc?
CAMIL: Home, si compensa, potser sí. Si el de la planta ho paga bé, el que té bosc potser s’hi dedicarà si surt a compte.
CARLES: El de la planta cobra.
MARTÍ: El Franco deia una frase,... en Franco deia una paraula que era la realitat, en aquell temps més, es veia més, perquè hi havia més pagesia que ara, que: "L'Agricultura era los bajos de la nación", volia dir la suspensió, que va fent així saps,... i no falla res.