Alfred Codina i Casals, data de naixement, el dia 6 del 2 del 37, 72 anys, els vaig fer el dia 6 de febrer, sí. Home, això casi bé es un piropo, oi? Amb una dona seria un piropo. Jo, la veritat, estic molt resignat amb els anys que tinc perquè he tingut la gran sort de viure'ls molt bé.
Sí, sóc de la Garriga, he viscut a La Garriga. Sempre he estat amb assumptes de so, imatge i so, reparant televisions, antenes de televisió, etc, i muntatges de so.
Normalment, nosaltres no vam poder estudiar massa a la nostra època, lo bàsic i punto. L'única cosa que vaig fer després per lliure, la mestria oficial a l'escola de Barcelona, l'escola Industrial de Barcelona. Era generalitzat, era una ampliació de coneixements, però no era específic d'imatge i so.
Bueno, sóc viudo, tinc dos fills i dos nets, sí.
Bé, d'una manera especial no és que ho visquessis, la vida la vius, i en cada moment vius les circumstàncies, les que siguin, no? Aquest moment que tu em parles, els anys 60, era l'època en que jo feia el servei militar, era l'època meva del servei militar, etcètera, i d'una joventut una miqueta diguem-ne així inconscient. L'única cosa a la que jo pertanyia era la JOC, una organització obrera, i aleshores, dintre d'això sí, que treballàvem una miqueta, i dintre d'això vaig fer, vam fer un treball una miqueta especial però molt interessant, em penso, que era conjuntament amb un molt bon amic desaparegut, Oriol Albó, vam tenir contacte amb gent exiliada. I aleshores nosaltres anàvem a França a trobar-nos amb exiliats, a explicar-los la situació d'aquí, perquè ells tenien un concepte d'aquí una mica exagerat. Es basaven en la propaganda que els hi feien i sempre estaven tancats a voler tornar a Espanya mentre hi hagués el règim franquista, se sobreentén. Aleshores la nostra missió era tenir-hi contacte, tenir reunions, i els hi explicàvem que la situació, tot i que no hi havia la llibertat que ells ambicionaven tampoc hi havia doncs ja a partir dels 60, 70, tampoc hi havia la rigidesa de just després de la postguerra dels anys 45, no? Aleshores nosaltres ens vam dedicar a això, a anar a trobar exiliats.
Jo personalment, després l'Oriol Albó s'en va anar de missioner a Camerun, jo hi vaig continuar-hi i em dedicava a anar-hi i oferir-los possibilitats de tornar perquè coneguessin la situació d'aquí. Manera de fer-ho? pues anar allà, tindre-hi contactes, tindre contactes amb els familiars d'aquí, que ells ja li tenien, i després donar-los la possibilitat que vinguessin sense risc. Sense risc, vol dir amb el meu cotxe anar-los a buscar a la frontera, portar-los a Sant Feliu de Llobregat, portar-los a Santa Coloma, portar-los allà on eren i aleshores, Igualada, n'hi havia un que li deien el sastre d'Igualada, que estava a la zona del Tarn, i aleshores anar-los a buscar amb el cotxe, encara que fos a la frontera, portar-los a casa seva... d'aquesta manera no corrien cap risc. Recordo molt bé que la primera vegada que vaig portar un tal Albert Vidal de Sant Feliu de Llobregat, el vaig deixar a la porta de casa seva, a casa seva tenien una botiga, perquè ningú el veiés entrar disparat per la botiga i va anar a la cuina on hi havia la seva mare i bueno, tenia inclús por, cosa en aquella època una mica rara, perquè tampoc hi havia ja la persecució que va haver-hi a la postguerra, se sobreentén. A l'extrem que aquest xicot va anar tornant altres vegades i una de les vegades es va trobar amb l'alcalde de Sant Feliu de Llobregat que eren íntims amics i li va dir, bueno... perquè el que buscaven eren els antecedents penals de cada un d’aquests, persones que volien venir. Ens preocupàvem... teníem un enllaç a Madrid que ens donava els penals de cada persona que li demanàvem, i llavors si no tenia cap cosa de sang, diguem-ho així, cosa que no ens hi vam trobar, només en un cas, els demés podien venir tranquil·lament.
Aquest cas concret, no sé si m’estenc massa, era un xicot que es va trobar fent el servei militar a la Vall d'Aran, quan la vall d'Aran els maquis la van ocupar un hivern. Aleshores com que van quedar allà dintre els maquis durant tot l'hivern, quan va arribar la primavera que es van desplaçar, abans a la Vall d'Aran només s'hi podia entrar pel port de la Bonaigua, quan es van desplaçar i el capità general d'aquí de Catalunya va tornar a ocupar la Vall d'Aran, aquest xicot junt amb els maquis s'en van emportar tot el material de guerra que hi havia a la Vall d'Aran, se'l van emportar fins a Toulousse i allà el van deixar en un camp. Aleshores a ell li va fer por tornar perquè va considerar que després d'haver estat al servei dels maquis tot l'hivern i haver marxat amb ells perquè era xòfer, amb els camions, amb el material, que el considerarien desertor, cosa que quan vam buscar certificats generals, no hi constava res.
Aleshores ell va conèixer en allà una noia, no era exiliada, era filla d'espanyols que havien anat a primers de segle, que havien anat en allà a treballar a les vinyes, va conèixer en aquesta noia que com a cosa molt curiosa... si m'estenc massa m'ho dius, eh!! Bueno, doncs com t'estava dient, aquest noi, cosa paradoxica, ell va anar allà... és clar, com a desertor i va conèixer en aquesta noia. Aquesta noia els seus pares eren madrilenyos, els vaig arribar a conèixer als avis i als pares d'aquesta noia, i casualment, el germà d'aquesta noia va morir en el front de Madrid defensant la República. Però hi va venir voluntari perquè aquesta família estaven a França des de primers de segle i ja eren francesos, però ell, el germà, va venir a defensar la legalitat de la República i va morir en el front de Madrid i bueno... aleshores una seva germana es va casar amb un exiliat espanyol que va estar aquí defensant la República en l'Ebre, després se'n va anar a França, i a França va lluitar contra els alemanys i, quan el dia de l'alliberació a Madrid, també aquest exiliat que també el vaig arribar a portar aquí, etcètera, es va casar amb la germana d'aquesta noia també. Suposo que el fet de parlar espanyol agafaven relació fàcilment. I la germana d'aquesta noia, pues també es va casar amb un exiliat que havia lluitat en aquí i va estar en camps de concentració alemanys.
Bueno, la JOC era una entitat... era una joventut catòlica, que per això es deia JOC, Joventut Catòlica Obrera. Llavors nosaltres ens preocupàvem bastant perquè també, una de les coses que fèiem eren pisos de convivència, que se'n deien. Aleshores els pisos aquests de convivència no era res més que... Es trobàvem a Barcelona en uns pisos determinats a on hi vivien, per exemple estudiants, però portaven gent, no els hi interessava solsament l'opinió dels estudiants. Llavors el que buscaven eren estudiants, obrers i gent del poble. Eren gent obrera de Barcelona, gent de poble i gent estudiants. Aleshores nosaltres fèiem reunions en aquests pisos de convivència. El nostre el teníem a la vora de les Corts, casi bé veiem el camp del Barça des d'allà. I seguíem el mètode, un mètode francès que se'n deia: Veure, jutjar i actuar. Aleshores nosaltres, amb aquest sistema, el que fèiem era aportar notícies o fets puntuals del moment, i aquests fets puntuals els analitzàvem, fèiem un anàlisi de veure quin era el més interessant. Cada un de nosaltres aportàvem un fet determinat de cada dia, genèric, polítics, socials, de tot. I aleshores nosaltres, entre tots, entre els estudiants, els obrers i els que érem de poble, que també érem obrers pràcticament, aleshores entre aquest grup, que normalment érem aproximadament uns 15, doncs teníem conciliari. Teníem un conciliari i llavors fèiem un judici dels fets, tothom aportava fets, fèiem un judici i en triàvem un, el més interessant. Si hi havia una setmana que no hi havia un fet molt puntual o molt interessant, com que en teníem de recopilats, en treiem dels que teníem recopilats. Però normalment surten temes prou interessants en quinze dies o amb el temps que passàvem d'una reunió a l'altre com perquè sortissin temes importants. Aleshores nosaltres, quan ja havíem fet el judici triàvem un fet, i un cop havíem triat el fet fèiem una actuació d'aquell fet, dintre de cada un de nosaltres les possibilitats que tenia. Aleshores nosaltres pues lo que fèiem era, cada un en els seu lloc de treball, o cada un en el seu poble, o els altres dintre la Universitat, dintre el tema que havíem triat fèiem actuacions. Sempre, normalment, eren fets d'actualitat. Bueno, en aquells moments lluitavem molt, és clar, a favor de la llengua, perquè es clar, et trobaves amb fets molt puntuals molt desagradables.
Per exemple, jo et donaré un exemple personal, jo anant... jo vaig ser jugador de handbol i anant una vegada a jugar a Galícia, com que el tren que anava de Barcelona a Galícia s'en deia el Xangai, doncs trigava moltes hores a arribar a Galícia. Llavors nosaltres vam anar a Madrid amb Express i de Madrid amb un altre Express fins a La Corunya. Aleshores en el tren que anava de Madrid a La Corunya anàvem quatre jugadors en el mateix departament i és clar, hi havia quatre persones més, el departament era de vuit persones. Hi havia un matrimoni, hi havia una senyora gran amb la seva filla, que ja ben bé era de 50 anys, o sigui, la senyora era molt gran i ella no era cap nena. I abans, de seguida que vam sortir de Madrid ens vam disculpar i vam dir: vostès perdonin, però nosaltres tenim la costum de parlar entre nosaltres en català, aleshores permeti’ns que nosaltres durant el viatge continuem, som quatre que continuem parlant en català. En el moment de sortir de Madrid i durant uns kilòmetres no hi va haver-hi cap problema, però el tren es va parar en un punt determinat i vam anar a buscar menjar per poder... perquè ara és fàcil, els desplaçaments són molt ràpids, però a aquella època els desplaçaments tardaven hores. Vam baixar en una estació i a un dels companys li va caure la cartera. Aleshores vam tocar l'alarma per parar el tren i vam recuperar la cartera, però el matrimoni aquell ens va denunciar i quan vam arribar a La Corunya ens van detindre. Amb un de nosaltres el van detindre, tot per parlar català en el tren. Bueno, el fet no el sabem, que aquell matrimoni ens va denunciar, sí. Jo el que no et puc jurar es que ho fes perquè parlàvem en català o senzillament perquè vam parar el tren. Com sigui, arribant a La Corunya ens esperava la Guàrdia civil i van demanar i... i evidentment, ens van detindre a un de nosaltres. Lo que sí que et puc dir és que l'equip vam anar a l'hotel i quan encara no érem pràcticament a l'hotel, encara no ens havíem dutxat, que un cotxe oficial portava en aquell company a l'hotel sense que hagués passat res. Perquè anàvem a La Corunya a jugar un campionat d'"Educación y Descanso", que se’n deia, no?, que era de treballadors, i el tècnic que ens portava va telefonar amb una personalitat d'aquí Catalunya, la personalitat aquesta va telefonar al governador de La Corunya i el governador es va bellugar... però t'ho puc assegurar que res, minuts!! No va passar res, però es una anècdota.
Bueno, això senzillament pues sí, és els anys que tu hem demanaves, als anys 60, del 58 al 64, el 62, eh!!
No, a la Garriga no... Jo aquí anava a classes amb el Martí Suñol, que ens ensenyava una mica de català. Jo, com a cosa meva, jo portava llobatons, sí, dins de l'escoltisme i l'única cosa que els hi feia és que els hi llegia cada setmana, a les reunions, un tros del "Llibre de la Jungla". I "El Llibre de la Jungla" no estava escrit en català, però jo el llegia en català, o sigui, l'anava traduint a mesura que l'anava llegint. Evidentment en català, molt poca cosa, eh!!
El Martí Suñol va ser una persona que va estar molt entregada en aquest sentit. Feia poc que havia arribat aquí a la Garriga i ja... ja t'estic parlant ara, en quant a això del Martí Suñol ja és de molt més cap aquí, eh!!, potser el 70 o el 75.
Com a altra anècdota t'explicaré... Jo per professió munto megafonia, i l'any de la transició, el dia de Corpus vaig posar "l'Estaca" en la megafonia de Corpus. Aleshores el Jefe del Movimiento d'aquí a La Garriga, cosa que encara no s'havien fet eleccions, ni Ajuntaments democràtics, ni res... era aquell moment just que en Franco s'estava morint, que no es sabia lo que passaria... doncs bueno, el Jefe del Movimiento, de seguida va mobilitzar el sargento de la guàrdia civil, va mobilitzar l'alcalde, van venir en el centre de megafonia i van clausurar la megafonia del dia de Corpus. El dia de Corpus, és clar, al quedar sense megafonia la gent es va donar compte que faltava i que passava algo. Aleshores la gent de boca en boca: Què passa? què no passa? No, bueno, oh!!, es que ho han fet tancar perquè no sé que... Aleshores es va muntar també com una mica diguem-ne de revolució seria dir massa, però com una mica de guirigall, sí. Aleshores a dintre la rectoria s'estava discutint aquest fet i jo passava a estar detingut pel fet d'haver posat l'estaca el dia de Corpus. Aleshores hi havia un sargento, que era un personatge una mica especial, i aquell sargento duro perquè el jefe del Movimiento li deia. L'alcalde intentava suavitzar-ho tot, l'alcalde era del poble, ens coneixia a tots, sabia que no hi havia mala fe i ell era una bona persona, tampoc... i intentava suavitzar-ho, però el sargento aquell no... Però va donar la casualitat que allà a la parròquia venia un camilo, un frare de la ordre dels camilos que tenia el convent a Vic, que cada setmana baixava aquí a ajudar al capellà d'aquí a La Garriga i aquest camilo era aragonès. Aleshores hi havia de rector aquí a La Garriga Mossèn Girona. Mossèn Girona s'hi va posar molt fort en tot això, i em defensava, etc., però aquell Camilo s'hi va posar bàrbarament a favor i en contra del sargento, i el fet de que fos aragonès i parlés en castellà, potser va fer una reacció més favorable, diguem-ho així. Bueno, tot va acabar en res i després per fer callar una mica tot el follón que va haver-hi, l'única cosa que vam tenir de fer és el sargento de la guàrdia civil, l'alcalde, jo i un parell de persones més, anar a la plaça, al bar d'allà a la plaça, en plena plaça, a fer el vermut, i tornar a engegar la megafonia i aquí no va passar res. Sí, això són anècdotes de la postguerra.
Sí, per exemple et diré... Al principi que es feien les fogueres de Sant Joan, que es feia la flama del Canigó, al principi això era una reivindicació i el lema era fer-ho a les cimes, als pics alts de Catalunya, i aleshores com que realment estava perseguit, que teníem que fer?, doncs encendre el foc com... per donar testimoni, apagar-lo i a córrer, perquè hi havia llocs que no era massa assequible per cotxes o pel que sigui, però hi havia llocs que sí, i aleshores en aquests llocs el que tenien de fer és encendre i marxar pitant, perquè sinó llavors la Guàrdia civil venia al darrere.
Com a anècdota, jo com a cosa personal sempre et diré que he pogut complir durant la meva vida amb pràcticament lo que més m'ha satisfet. Jo sóc una persona que m'ha agradat molt la muntanya i amb els anys he fet el Pirineu de costa a costa, i inclús pics, l'Aneto, el Malaguetes, el Salvaguarda, el Bicibelis, el Montardo... anàvem fent pics i valls, totes les valls d'Ordesa, de Benasque, de Roncal..., anàvem fent valls, això amb els anys, eh!! Vaig estar-hi 8 anys, però 8 anys amb la motxilla a l'esquena, vaig disfrutar-hi molt.
Després vaig tindre la sort de jugar a handbol i vaig tindre la sort que més o menys, ho vaig fer-ho bé, i aleshores vaig tindre oportunitat de jugar amb el Granollers i amb el Granollers doncs que, amb 25 anys, que estava prohibit anar als països de l'est i a molts països d'Europa, jo podia anar-hi, jo tranquil·lament podia anar als països de l'est. Jo tenia passaport i ens aquells moments molta gent no en tenia. A més a més, el meu passaport era un passaport esportiu, que constava que era per esportivitat i, o sigui, no et limitava països. A l'extrem de que jo vaig estar una vegada en un poble a Iugoslàvia, que s'en diu Karlovac, que casualment hi havia l'Internacional Comunista reunida al mateix hotel, l'hotel "Coronas" de Karlovac. Lo que passa es que allà sí que els mateixos dirigents del club ens van aconsellar que procuréssim no tindre cap contacte amb ells, per evitar, que al tornar, que no malinterpretéssin el sol fet de que amb la Pasionària o amb el Carrilo, haguéssim tingut dues paraules amigables purament, que interpretessin que havíem muntat un sideral polític. I ens van dir: Intentem evitar-ho. Però vam estar en el mateix hotel, a Karlovac, l'hotel "Coronas", amb la Internacional Comunista en una zona i nosaltres en una altra.
Bueno, en aquí jo t'explicaré una anècdota que costa de creure. Per exemple, la primera vegada que vaig anar a parlar amb els exiliats, vaig arribar allà i em vaig reunir amb tres exiliats. Evidentment, tots es manifestaven comunistes, i un d'ells em va portar a dormir a casa seva. Com que tenia moltes ganes d'enraonar i de parlar d'Espanya, em va portar a dormir junt amb ell, i jo vaig passar por, perquè a mi m'havien menjat tant el coco de que els comunistes eren tant dolents, tant... que casi bé m'ho creia, al menos, inconscientment, m'ho creia. Lo que passa és que bueno, vam estar xerrant fins molt tard de la nit, ens vam adormir, ens vam llevar i aleshores em vaig donar compte, l'endemà al vespre, que la casa d'aquell noi era una oficina de favors. Era una ONG per tots els exiliats espanyols que hi havia en aquella zona del Tarn. Com que ell era un ex-seminarista dominava molt bé la gramàtica tant espanyola, com francesa. Per tot tipus de documents, per tot tipus de cartes, per tot tipus de cosa, anaven a trobar-lo, i ell treballava, però a partir de les 5 de la tarda que plegava, fins a les 12 de la nit que no se n'anava a dormir, ell s'entregava a tots els demés.
Dels primers contactes, sí. No, el primer, t'explicaré el primer, però aquest ja va ser... perquè el primer contacte precisament el vam fer amb l'Oriol Albó, a Toulouse, amb seminaristes dissidents, que es van apuntar en els capellans obrers francesos, però llavors com que els capellans obrers francesos pràcticament la religió, seguint una mica lo que ara se'n podria dir doncs, no sé el nom exacte però bueno, vull dir, eren molt progressistes, doncs llavors aquests capellans s'apuntaven en els capellans obrers. Però els capellans obrers van passar de tal forma a dintre el camp comunista que a França es van veure obligats a tirar endarrere amb els capellans obrers, i d'una manera lliure no els deixaven, no els van deixar.
Sí, tot perquè es ficaven a dintre de les fàbriques i es ficaven molt amb qüestions socials, cosa que interessava però no a l'extrem de fomentar doncs vagues, no a aquest extrem. Interessava que es visqués allà dintre però d'una manera, se'n deia ara la teologia de l'alliberament, que a Sudamèrica s'està practicant. Jo, dies endarrere, parlant amb un bisbe de Sudamèrica li vaig dir, i em va dir que ell la practicava a Sudamèrica, que és una teologia social, i em va dir que ell la practicava, però en canvi, Roma hi està molt en contra, actualment parlo, i em va dir: Roma no ho veu gaire clar, és que Roma té de posar-se ulleres.
Bueno, tornant amb això, aquests dissidents d'aquí van anar amb els capellans obrers, però llavors als capellans obrers els van obligar de que continuessin fent de capellans obrers, però sempre vinculats amb una parròquia francesa. Llavors que passava?, pues que aquell capellà estava a les ordres del rector de la parròquia i allà a la parròquia, més o menys controlat, feien les reunions, feien coses, i ell continuava anant a treballar però dintre d'una parròquia, no per lliure, i aquest va ser el primer contacte que vaig tindre. Després, a partir d'aquí va néixer lo dels exiliats.
Tot això va ser pràcticament una cosa personal, amb l'Oriol Albó i personal meva. Jo també em va ajudar molt que hi tenia un familiar i llavors ho aprofitava tot, no? Aquell familiar també m'ajudava a tindrer contacte amb gent... Bueno, hi disfrutava, hi disfrutava perquè estava vivint en un món, estava vivint una cosa que és clar, jo no l'hi he donar mai cap importància, cosa que et diré una cosa, s’estant morint la majoria dels exiliats que vaig anar a trobar, ja casi bé no en queden, però encara aquest hivern vaig estar en el vuitantè aniversari de la dona del de Sant Feliu que et deia. Encara tinc contacte amb algun exiliat, molt poquet, o amb algun fill d'exiliat.
Vam començar amb l'Oriol, l'Oriol després se’n va anar cap al Camerun i després jo ho vaig continuar-ho. Amb les meves ànsies de viatjar i el poder anar a l'estranger, és com per exemple et diré, que una vegada vaig anar a jugar a Bèlgica, vaig anar a Sereny, i en allà vaig saber que hi havia un garriguenc que s'havia, diguem-ne, una mica, apartat de La Garriga, no escrivia ni als seus amics i tal, si es pot dir el nom te’l diré... és diu Francesc Carreras, encara es viu i està aquí a La Garriga. Els seus fills donarien testimoni que jo hi vaig anar-hi, vaig tindre contacte, a partir d'aquell contacte va tornar a començar a escriure als seus companys d'aquí, que era molt amic d'en Maurí, d'en Francesc Torra, va començar, i després va vindre i ara viu a la Garriga altra vegada i és fruit del primer contacte. I això que el primer contacte que hi vaig tindre, vaig anar a Sereny, que era on vivia, però ell... perquè aquest xicot va pertànyer també als obrers belgues, al Sindicat obrer belga, va treballar molt a dintre, i el dia que jo vaig anar a Sereny, ell estava a Brussel·les amb reunions sindicals, i amb ell, el primer moment, la primera vegada no hi vaig poder tindre contacte, només telefònic. I casualment després va començar a contactar altra vegada amb els amics d'aquí, i aleshores va venir, perquè també el concepte que en tenien... és que tindríeu d'haver sentit els exiliats com parlaven d'Espanya, parlaven d'Espanya, una mica era veritat, però ells ho exageraven, ells només llegien i escoltaven propaganda purament en contra, antifranquista i anti-nazi, clar. Aleshores tenien un concepte d'Espanya que bueno, horrorosa!, i la missió nostra doncs va ser anar-los fent veure que no era tant com es pensava. Almenys, si bé no teníem llibertat política ni d’expressió, tampoc no hi havia una persecució aquí... si ells venien i es comportaven ningú no els hi deia res, però jo et diré que... res, res de res.
Et diré que un d'aquests exiliats que el vaig portar aquí a La Garriga va pujar a la pista número 1 de handbol, i abans als partits de futbol, de handbol, lo que sigui, hi anava la parella de la Guàrdia Civil, per si hi havia algun altercado. I aquest senyor, com que havia estat en un camp de concentració nazi, i a la que va veure a la Guàrdia civil, tremolor, excitació, i me'l vaig tinguer d'emportar.
Sí, jo els anava a buscar a Portbou amb el tren, o bé amb el cotxe, jo travessava, venien amb el meu cotxe i inclús et diré, els de Santa Coloma, el d'Igualada i el de Sant Feliu, la segona vegada que van venir, ells van deixar el cotxe a casa meva i van agafar el meu. Ja van venir fins aquí a la Garriga amb cotxe, fins aquí bueno, es van atrevir, però anar al seu poble amb matrícula francesa no gosaven, però llavors fèiem intercanvi de cotxe i hi anaven amb el meu cotxe.
Però es que això no t'ho explico com una cosa extraordinàriament ben feta, sinó que en aquells moments, per mi, casi bé era un joc.
Sí que en tenien de passaport, sinó no haguessin pogut passar, el que passa es que ells tenien passaport, però tenien por de venir. Però nosaltres, precisament, pressionàvem perquè vinguessin, per conèixer la realitat, per veure com vivia la família. N'hi ha que ja es cartejaven amb la família, però desconfiaven inclús del que els deia la pròpia família, perquè es pensaven que la família ho feien per la censura, perquè no els censuressin les cartes o lo que sigui, desconfiaven una mica. Bueno, pensem que són gent que van marxar d'aquí amb una guerra, van lluitar defensant una república legal, se'n van anar a França, allà molts es van convertir en partisans, van lluitar a França contra el nazisme i van acabar morts o en camps de concentració nazis, doncs fes-te una idea!! Llavors com que tot el règim franquista anava molt relacionat amb el nazisme, ells és lo que havien viscut, filla, és la realitat!! Ara, si a mi em dius: Tu vas fer?... no!, no li donc cap importància, va ser una cosa que em va caure així, induït una mica pels primers contactes de l'Oriol Albó amb aquests amics seus que havien anat allà de capellans obrers. Després allà ja ens vam començar a trobar amb algun exiliat, jo vaig agafar una zona del Tarn, una zona molt maca, per cert, del Tarn, i aleshores en allà vaig començar-hi a agafar contacte. I fa aproximadament, fa set anys va morir la meva senyora, encara van baixar dos cotxes de gent d'allà a l'enterro.
Sí, mira, a mi una vegada em van preguntar: quan vas sapiguer la mort d'en Franco, quina reacció va ser la teva?, i aleshores la meva reacció va ser doble, va ser doble perquè vaig tenir molta alegria, perquè vaig pensar que tots aquests exiliats tindrien oportunitat de vindre, i veurien, en certa manera realitzar un somni que ells tenien, i en aquest sentit vaig tenir molta alegria. Però vaig tindre molta pena, perquè jo crec que en Franco hagués tingut de ser jutjat com els del judici de Nuremberg, i em va sapiguer greu que es morís gloriós sense haver patit un judici just per tot lo que va succeir, i què va provocar, i què va fer. Pots comprendre la doble... les dues vessants de... ho he explicat alguna altra vegada, de la mort d'en Franco.
O sigui per una part, ja et dic, pensava en la mare d'aquell que va morir al front de Madrid, l'orgullosa que estaria, perquè en aquell moment aquella bona dona no va sapiguer mai que el seu fill s'havia reivindicat com a defensor de la República, però si que almenys veia que s’acabava per Espanya... i ja et dic, i a més a més eren gent que hi havien anat a primers de segle, o sigui que tota la qüestió de la guerra civil nostre la van viure completament de lluny, però es van involucrar tots, perquè aquell altre exiliat que et dic que va conèixer la germana a París, el dia de l’alliberació de París, era perquè aquesta noia estava treballant allà per tots els presoners i per tots els que tornaven dels camps de concentració. I aquest que es va casar amb la germana a Toulouse, que la va conèixer, era perquè aquesta noia també estava ficada amb tots els nazis, i tots aquests que van anar... O sigui, havent nascut allà, sent fills de França, amb tots els drets de França, doncs van venir i van treballar pels espanyols i per Espanya, cosa que molts d'aquí van guillar.
L'església, potser... sobretot l'església catalana, potser no se li ha reconegut, però va fer un treball molt important per la cultura, per la llengua, per l'Associació i per qüestions socials, va fer un treball, per mi, bastant bo. Com en totes les coses, ni els que diguem-ne eren membres actius, érem la perfecció ni molt menos, ni els dirigents catòlics clericals, n'hi havia de tots, però et puc dir que hi havia una quantitat de gent extraordinària, jo he conegut capellans fantàstics.
Hi havia associacions, hi va haver-hi en aquí precisament, hi va haver-hi un vicari en aquí a La Garriga, que bueno, va revolucionar el poble en qüestions d'aquestes i inclús, per exemple, va muntar lo que se'n deia els tallers de Nazaret, que era una espècie d'escola per torners, i hi va haver-hi uns nois de La Garriga, que ell es va cuidar de buscar diners, gent de casa necessitada que els va portar inclús a Barcelona a escola tallers a aprendre de torners, a aprendre de fusteria, nois d’aquí a La Garriga, no et dic noms per no ofendre a ningú. Era Mossèn Ràfols, Mossèn Frederic Ràfols, anys 65, sí.
Bueno, una cosa és la JOC i l'altre és la JAC. Jo estava vinculat a la JOC a través dels pisos de convivència, però jo, com que aquí a La Garriga, JOC no n'hi havia, jo estava més ficat en la JAC, però era tot pràcticament lo mateix. Lo que passa es que la JAC només treballava comarcalment, que també joventuts catòliques, eh!, i la JAC treballava més la comarca, i la JOC era una cosa ja més obrera i més de cara a capitals, Barcelona, i de cara a Universitats. Va interessar bastant que hi entrés la Univesitat perquè es buscava un apropament d'estudiants, obrers i rurals, que és lo que t'he explicat abans.
Jo dintre de la Universitat jo no hi era, però amb els companys que hi estaven i això, jo penso que realment hi havia grups que estaven molt polititzats. Hi havia molta indiferència, hi havia molta cosa negativa, segurament, però hi havia grups que estaven molt... Més ben dit, en Jordi Pujol, en Verde Aldea, el Pallach, tots aquests alts polítics, tots van sortir d'aquests moviments, d'aquests moviments i de la Universitat.
Clandestinitat, segur. Els nostres pisos ho eren. Jo t'estic parlant d'aquest que teníem a les Corts, però n'hi havien varios, a Barcelona n'hi havien tres o quatre. Mesures casi bé no, ho fèiem de manera bastant inconscient, eh!!, no en preníem de mesures. Era un pis que hi vivien sis estudiants, ai, quatre estudiants, i de tant en tant un dia ens convocàvem i ens reuníem. I allà, baixàvem de La Garriga jo, de Granollers un altre, i de Barcelona, de treballadors de Barcelona que ja es cuidaven de tindre-hi contacte, ens trobàvem allà. I aquest sistema que et deia del veure, jutjar i actuar també l’aplicàvem al JAC d’aquí a La Garriga, el mateix sistema. Lo que sortia, podia haver sortit qualsevol cosa de les que avui posa, per exemple, el diari local el GAR o... qualsevol cosa d'aquestes més o menos d’interès pel poble podria haver sortit i poder-ho allà veure, jutjar i actuar.
Et posaré un exemple, el de biomassa o no sé, qualsevol problema que surti. Aleshores jutgem-lo, fem un judici, hem triar aquest tema, fem un judici ben fet, va, l'opinió de cada un. Hem fet el judici, que podem fer a favor o en contra d'aquest fet?, sigui el que sigui. Aleshores pues que fèiem?, marcaven unes actuacions, la majoria de vegades simples, no et pensis que agaféssim el pic i la pala, i anéssim a enderrocar, no. Altres vegades amb actituds personals, només amb actituds personals.
La JAC... en Vicenç Rochina el vaig tindré de llobató, però ja va ser més cap aquí. Ell si que es va ficar molt a dintre de la JAC, ja induït una mica potser per nosaltres, eh!!
Perquè llavors també hi va haver-hi un moviment, a dintre de l’església es va muntar un moviment que se'n deia "De Colores". Era un moviment que el portava aquest vicari d'aquí a La Garriga que et dic, però hi havia diferents conciliaris, majorment de lo maco de cleros del temps i de la comarca que agafaven nois amb voluntat d'anar-hi, i els hi feien fer una espècie d'exercicis espirituals. Però eren uns exercicis espirituals molt especials, bastant especials, perquè també hi entrava una mica lo que parlàvem abans. A part de la religió, hi entrava també la cultura, l'idioma i la pàtria, i quan parlem de pàtria, parlem de Catalunya. Però es clar, la finalitat era que sortissin gent compromesa amb l'església, i tirar endavant. Llavors, en aquests exercicis durava uns dies i en allà t'hi quedaves a conviure amb companys de diferents punts, i estava muntat d'una manera que feien xerrades que s'anomenaven rotllos. Avui hi haurà rotllo sobre la fe, avui hi haurà rotllo sobre el matrimoni, avui hi haurà rotllo sobre l'amistat, avui hi haurà rotllo sobre "x". I llavors anàvem en aquells rotllos, assumíem, i quan acabava el rotllo discutíem els pros i els contres, cada qual s’expressava. La finalitat era treure gent que sortís d'allà amb esperit d’església, amb esperit de religió, i a l’extrem de que sortien d’allà, bueno, entusiasmats, i que et diré jo. Jo per exemple, en conec un que volia anar a combregar quatre cops cada dia, perquè a veure que... saps?
I llavors, normalment, els que feien aquests rotllos que en dèiem nosaltres, eren gent molt preparada. Hi havia un capellà que encara es viu, Mossèn Batlle, que era fill d'aquí a La Garriga, hi havien polítics, hi havia gent molt preparada. Hi havia un tal Bescompte, que havia sigut el que portava les finances del bisbat, no era capellà, però era una eminència. Hi havia tota una sèrie de gent que evidentment... Llavors tota aquesta gent, a part de que eren gent intel·lectualment molt d'això, quan s'acabava el curset aquest, sempre continuaven tenint contacte amb la gent i s'oferien. S'oferien, per exemple, el Bescompte, a fer una xerrada aquí a La Garriga, pel jovent de La Garriga. Pues l'altre, n'hi havia un de Mollet que també era un universitari molt interessant, que li agradava molt el cinema, pues feia cinefòrum, i venia a fer-nos pel·lícules de cinefòrum, eh!!, perquè... i llavors nosaltres també portàvem activitats d'aquest tipus com eren les setmanes de la Joventut.
Fèiem unes setmanes de la Joventut que durant tota una setmana; conferències, cinefòrum, havíem fet venir artistes famosos espanyols... I fixa't bé, fèiem una revista que cada matí la rebien els nois de La Garriga, feta... abans no teníem ni fotocopiadora, ni ciclostils, ni això, amb cola de peix! Tu ho has vist fer amb cola de peix? La cola de peix és una espècie de cola que tu, amb un paper de calca, de calcar, escrius, ho poses a sobre aquella cola i després pots anar-hi posant papers i et va deixant copiar fins a arribar a "x" vegades. Ho rentaves, tornaves a posar el paper de còpia, i fèiem una revista de les activitats del dia a dia, i a les vuit del matí les repartíem, i tothom les tenia a casa seva, les activitats. Aquesta revista era purament de la setmana de la Joventut, no teníem noms, perquè tampoc era una revista que després de la setmana no tenia continuïtat, només era purament per portar la notícia del dia a dia, que passava, no?
I llavors, que et deia això "De Colores", hasta inclús teníem una cançó i ens distingíem per la cançó (canta) "De colores, de colores existen los árboles en la primavera. De colores... ", bueno. I aquesta cançó entre nosaltres quan estàvem, representa que estàvem eufòrics, doncs sempre la cantàvem. Això ja tenia 20 anys.
I el "Frente de Juventudes", nena, no et descuidis del "Frente de Juventudes". Vaig tindre la sort de que mai vaig ser-ne. Una vegada, per poder anar de campaments, perquè és clar, la postguerra va ser dura, sobretot per sectors. Hi havia sectors que... els meus pares la van passar malament, no? Aleshores doncs els sol fet que et portessin en uns campaments Frente de Juventudes, pues en allà menjaves. Llavors a l'escola, això si que et parlo d'anys endarrere, et parlo dels anys 50. Llavors en allà, molts pel fet de poder anar quinze dies a menjar calent, que a casa nostra no en menjàvem, doncs ja era un motiu com per anar-hi. I un mestre que hi va haver aquí a La Garriga, que era molt entusiasta de Falange, i bueno, ens animava perquè hi anéssim. Jo, com tots, vaig sortir del col·legi amb l'uniforme a la mà i predisposat. Vaig arribar a casa meva i el meu pare em va fer unes reflexions i em va dir: Alfredo, jo no ho faria. Això és un compromís a la vida i jo em penso que tu ets un nen i no tens edat per agafar aquests compromisos. I em va fer tornar l'uniforme, i com que vaig tornar l'uniforme no vaig anar als campaments i vaig estar quinze dies sense menjar calent.
Afiliat a cap partit polític? No, mai. Es que jo sempre... hi ha hagut moments de la transició que m'han vingut a buscar per pertànyer a partits polítics, però la meva manera de pensar hauria traït qualsevol partit, perquè jo la disciplina de partit no l'hauria seguida. Jo sóc un home de poble i si en algun moment determinat el partit m'hagués dit: Tens de votar això, i jo no ho hagués vist clar, no ho hagués fet.
Una vegada vaig dir: si em presento com a alcalde no em voteu. Si tinc la gran equivocació de presentar-me d'alcalde, i per mi els que es presenten a la política es mereixen el màxim de respecte, el màxim!!, sigui el partit que sigui. El que passa que jo no tinc la valentia de fer-ho, per aquest motiu que et dic, perquè no seguiria la disciplina de partit, però jo, els que s'hi presenten per mi són admirables, sigui el partit que sigui, eh!! Però una vegada així, en broma, no tant en broma, però vaig dir-ho: Si se m'ocorregués presentar-me per un partit de cap llista, sobretot no em voteu, perquè lo primer que faria, i t'estic parlant de bastants anys endarrere, seria... (canvi de cinta)... doncs... sempre he dit que jo, mig en broma, mig en serio, sempre deia: Si em presento per cap de llista no em voteu!!, perquè passaré tres anys del meu mandat sense pràcticament fer res a La Garriga, només pagant deutes, perquè els interessos que estem pagant dels deutes que tenim, en tindríem per esport i per cultura del poble. Aleshores jo, la meva idea era aquesta, idea entre cometes. Primera, no he tingut mai intenció de presentar-me de cap llista i segona, penso que potser hagués sigut una versió, però si que mentalment ho he pensat moltes vegades, tindríem que haver fet, molts anys endarrere, estrènyer el cinturó en el seu moment per poder sanejar l'economia, i treballar sobre bases no de deute, sinó de realitats.
Quant t'estic parlant de l'època aquesta que fèiem aquells judicis, una vegada va sortir el tema de la berbena de Sant Joan, i vam fer un càlcul dels petards que es van tirar el dia de Sant Joan, i amb els diners que costaven els petards de la berbena de Sant Joan es pagava el pressupost de cultura de La Garriga. Això ho vam fer amb números, amb números!! Per dir-te que ens preocupàvem de cosetes, tot i que érem joves. I que presentàvem cosetes que ens tractaven evidentment de... això no!! on aneu a parar!, vosaltres que sabeu!
Nacions Unides? No hi he estat perquè tot això ha vingut una mica més cap aquí. No, bueno, Associació de Veïns i tot això ho he viscut una mica per lo que llegeixo, per lo que parlo, per amics que hi tinc, per etcètera. Mira, jo sempre dic una cosa: L'única cosa que no concebeixo és Associacions anti-lo que sigui. Això no ho tolero, perquè havent-hi coses per fer no puc acceptar que hi hagi anti. Legalitzar una cosa que ja d'entrada el seu nom sigui "anti", per mi és una aberració. A mi que em diguin una associació per discutir un tema, per buscar solució a un tema, et diré molt bé, llibertat i endavant, però la paraula "anti", em sona tant malament, tant malament!! que per mi no la veig factible, per mi!! Perquè jo sempre he dit que el que és anti d'alguna cosa és perquè no ha sigut ni president d'un bloc de pisos, perquè només que hagi sigut president d'un bloc de pisos ja sap lo que són oposició i problemes.
Jo com que no he sigut de cap partit, he tingut contactes amb tots, perquè molts d'aquests exiliats eren del PSUC, havien sigut del PSUC, sí. Lo que passa és que bueno... jo no he sigut mai un home de partit. El meu pare em va donar un lema que em penso que... no sé si és bo per tothom però jo si que el vaig interpretar, el meu pare em deia, es permet alguna mala paraula?, el meu pare em deia: De bones persones i de fills de puta n'hi ha a tot arreu. Amb els meus 72 anys m'he donat compte que lo que deia el meu pare és veritat. He trobat bones persones de dretes, d'esquerres, comunistes, catòlics... I també he trobat, i he viscut i he tractat fills de puta, també de tota gamma que t'he dit, també catòlics, eh!!, perquè a vegades ens sembla que el catòlic és una persona que vaja, sota el meu punt de vista, es dóna per satisfet, s'assegura l'altra vida, i ja està satisfet!! Jo sempre dic que la vida, l'altra vida te la tens de guanyar en aquesta. Quan veig que es diuen misses i que es resa per una persona que ha mort, jo diria que és un tràfic d’influències, aquella persona s'ho té que haver guanyat ell.
Jo, a casa meva, no va ser... no vaig tindre formació catòlica, però després vaig tindre contacte a través de la JOC i la JAC amb capellans molt macos i si que vaig viure una època de formació catòlica, sí. Lo que passa es que m'he sentit defraudat per l’església, jo m'he sentit defraudat per l'església, eh!! Vull dir considero, jo si que si seguíssim amb la teologia de l'alliberació hi creuria també, però hi ha coses de l'església que no hi puc combregar.
Primeres eleccions democràtiques? Aquesta part, bueno, recordo com es va viure, lo que passa es que jo vaig ser passiu en aquest sentit, cosa que sempre he dit, jo com que a mi el dret de votar em va costar, crec que és una obligació, votar és una obligació.
Aleshores, les eleccions democràtiques, bueno és clar, en aquell moment va haver-hi molta efervescència i molta... lo que passa es que en les primeres, sobretot, jo em vaig donar compte que molta gent que havia pertanyut i que havia sigut polític a l'època d'en Franco, s'apuntava altra vegada a la política després. Llavors em va fer dubtar bastant de moltes persones, però sí, jo ho vaig viure molt bé. Jo recordo els mítings, vaig anar a tots i bueno, sí... hi va haver-hi molta efervescència. Era una novetat que és clar, jo una vegada anant a jugar a handbol a Alemanya, ens van parar a una ciutat francesa, que se'n diu "Levien", a dormir. Un cop vam haver sopat, tres companys vam sortir a passeig i vam anar a una plaça, i aquella plaça estava plena de gent, i nosaltres vam començar a parlar: Coi, que deu passar? que devia passar? I amb aquestes que se'ns acosta un que era valencià, ens va sentir parlar amb català, i Ah!! vostès són catalans!, pues sí, amb el seu txe i tal, no? I li vam preguntar que succeeix? , diu: miri, en aquí hi ha eleccions municipals, diu, i avui han parlat els candidats de tots els grups, hi ha hagut mítings de tots els grups, i ara es formen rotllos de gent discutint, diu, i penseu i enteneu que cada rotllo, no és que siguin partidaris del mateix grup, sinó que cada rotllo segur que hi ha gent de diferents opinions, però amb un civisme i un silenci!! Enraonaven però sense cridar i amb civisme. I aquell ens va dir, cosa que era veritat, perquè t'estic parlant de l'època de Franco: Aquí tenim això, vosaltres això no ho teniu allà!!, però ell ens va dir una altra cosa: Però allà teniu una cosa que aquí no tenim, que es que sou massa tolerants amb el gamberrisme. Diu, jo he anat de vacances a Espanya i he vist jovent fent coses que aquí no se'ls permetria. I era una mica veritat. En aquí, si feies una reunió política, si feies una reunió, et tallaven, però en canvi, si feies jarana o feies... no, hi havien massa problemes.
Nosaltres, quan aquesta època que et deia de les setmanes de la joventut, t'explicaré una anècdota molt curiosa. Vam organitzar tota la setmana de la joventut, però vam organitzar un acte final de la setmana. Aquell acte final ens el van prohibir, governació ens el va prohibir i tal, però nosaltres vam dir, venia gent de tota la comarca i de Barcelona, i de tot , i vam dir: No el suprimirem, el farem a dintre l'església. I el vam fer a dintre l'església. Però hi havia una prohibició que si hi havia més de tres persones hi havia detencions, no això, a fora, dintre l'església no s'hi posaven. Per això et dic que a vegades no donem importància a lo que va fer l’església en aquells moments, però a dintre l’església vam fer les reunions, el final de la cloenda de la setmana de la Joventut. Es va parlar, evidentment, de coses, de política i tot dintre l'església. Aleshores com que estava prohibit reunir-nos més de tres, vam organitzar una professo i anàvem sortint de l’església de tres en tres, cada deu metres, tres, cada deu metres, tres. Vam donar una volta per tot el passeig, per tot el poble, bum, bom, bum, i vam tancar l'acte després d’haver fet la professo de tres en tres. Passaven coses d'aquestes, passaven, vull dir, és així.
Ja t'he dit que entre l'esport, la motxilla, i després d'això, em va fer entrar moltes ganes de viatjar, doncs ho he aprofitat molt. M'ha agradat molt viatjar i m'agrada viatjar, i a la que puc viatjo, m'agrada, vull dir... Ara fa dos anys vaig marxar a Argentina, vaig estar-hi vora dos mesos, a descobrir uns meus cosins que bueno, si vols t'ho explico això perquè també pot ser interessant.
Jo vaig anar, bueno, el meu pare era... no el més petit, però casi bé el més petit d'una família que el seu germà gran va marxar a l'Argentina amb uns tíos, amb la intenció de que els seus pares i els seus germans, entre ells el meu pare, un cop ell fos allà i tinguessin feina hi anirien. Això no va succeir, el meu tío es va quedar allà, perquè per poder marxar amb els meu tíos van tinguer que falsificar papers. Es va quedar allà, va créixer allà, allà va... el govern li va donar uns terrenys, després en va comprar d'altres, es va arrelar allà, va tindré vuit fills allà, i bueno, el meu pare no el va arribar a conèixer en aquest seu germà. Mentre va viure la meva àvia de tant en tant es cartejaven. Com que ni els d'allà ni els d'aquí l'escritura i la lectura dominaven massa, escriure una petita carta era un sacrifici, la qual cosa vol dir que aquestes cartes s'escrivien d'any en any. La meva àvia la portava a la butxaca, se la sabia de memòria, però em deia: Alfredo, llegeix-me la carta del Ton. Va morir la meva àvia, els meus tíos d'Argentina van canviar de lloc i ens vam perdre i hem estat aproximadament 50 anys que ningú sabia res de la família, havíem perdut tot el contacte. Aleshores jo em vaig animar, quan vaig perdre la meva senyora, vaig començar a buscar a través del consolat, a través d'unes adreces que em va donar el consolat, vaig començar a buscar Codines per Argentina amb uns pobles determinats. Només sabia el nom perquè ens havien enviat la foto d'un casament, sabia el nom d'un poble que era Colón, però em vaig trobar que de Colons a Argentina n'hi havia varios, hi ha Colón entre rios, hi ha Colón de Buenos Aires, hi ha Colón de Córdoba, de no sé que, i Colón de no sé quantos, vull dir, punt. Però per les referències que la meva àvia m'havia donat, perquè l'any 28 la meva àvia va arribar-hi a anar a veure al seu fill, doncs per les referències que em feia, ens va donar la sensació que era un determinat. I aleshores, aquell Colon, busco Codines i en trobo. El primer Codina que trobo, una cosina germana meva, el primer que truco. A l'extrem que el primer dia que la vaig trucar va desconfiar completament, va pensar que no fos un xantatgista, però al cap, bueno, ja tornaré a trucar d'aquí uns dies, i ja sapiguent que vaig en bon camí, vaig trucar-hi, em va començar a fer preguntes, li vaig contestar, i després ja tot va anar rodat. I aleshores vaig decidir anar-hi, vaig anar a conèixer Argentina i vaig anar a conèixer els meus cosins, i em van fer una festa i érem 80 Codines, perquè jo encara hi tinc sis cosins germans vius amb tots els descendents.
Deixem-ho aquí.