Va néixer el 14 d’octubre de 1938 a Vic. D’ofici mecànic, ha treballat en una indústria de pelleteria on feia de viatjant per tota Espanya. Va estudiar mestria industrial. El seu pare va ser guardaespatlles d’Álvaro Albornoz (ministre de justícia durant la República) i la seva mare mestressa de casa. És fill únic, té dos fills.
Quan tenia 14 anys vaig començar a fer de mecànic, aquí a la Garriga; vaig començar a fer ampolles d’oxigen. Això va ser l’any 52, la 1a setmanada que jo vaig cobrar va ser de 61 pessetes, encara me’n recordo. Vaig estar uns quants anys aquí i després vaig anar a Vic, precisament, en una empresa de pell, en una pelleteria molt important. Allà vaig estudiar el que se’n deia Maestria industrial, com una Formació Professional però amb més grau, eh? I treballava i estudiava, i quan vaig acabar d’estudiar, vaig dir-li a l’empresa que ja havia agafat el gust a estudiar i que volia plegar; i l’empresa tenia una fàbrica a Terrassa i em van dir: -vés a Terrassa. Estudies a Terrassa i treballes a la fàbrica. Llavors va ser diferent: al matí anava a l’escola de perits, a fer el peritatge industrial, i a la tarda anava a treballar. Estava en una pensió allà i venia els dissabtes i diumenges. A les 8 del matí començava a estudiar i tampoc tenia cotxe i és clar, només anava els dissabtes aquí a casa, els dissabtes i els diumenges.
I després hi ha una altra faceta, vaig acabar i tot plegat... jo sempre m’he mogut en àmbits, des de petit, eclesials, i fer-me capellà... poder sí, poder sí, però mai vaig arribar-ho a fer. Quan en tenia 25 o així, vaig entrar al seminari, en deien Vocaciones adúlteras! I l’any 62 vaig entrar al seminari, aquí a la Conreria se’n diu. Però en un curs en feia dos o tres, vaig anar molt de pressa. I d’aquí llavors vaig passar a Barcelona i vaig estar estudiant filosofia, en llatí eh? Precisament, o sigui que era complicat allò. Però va venir el Concili, van haver tota una sèrie de canvis i a més a més jo veia les coses des d’un altre prisma diferent, i vaig tenir alguns problemes, això no és el que jo em pensava i vaig plegar. Llavors vaig venir a treballar a la Garriga, ni a Vic ni a Terrassa, ja estava cansat d’estar a tot arreu i vaig començar a treballar aquí a la Garriga. I hi vaig estar fins que m’he jubilat, els últims 10 anys he treballat en una empresa del Figaró fins l’any passat que em vaig jubilar. Bàsicament, eren vendes, viatjant per tota Espanya, o sigui que Espanya la conec molt bé, molt, perquè he passat 25 anys cada setmana, cada setmana pràcticament, voltant per tota Espanya.
La mare es dedicava a “sus labores” que diuen. El pare és més complicat, el meu pare quan va arribar aquí, que ja veus que el cognom no és pas igual, va ser guardaespatlles del ministre de justícia, l’Álvaro Albornoz, era ministre de justícia en temps de la República, eh? Llavors... això és la primera vegada que ho dic... venia del Marroc, era d'idees republicanes, anticlericals, al revés d’alguna manera del que era jo, es va acabar la guerra, el van posar a la presó, a San Sebastián de los Reyes, va sortir de la presó però li van fer la vida impossible, la vida impossible, va muntar un petit negoci de venda aquí a la Garriga mateix, però és clar, el fet de ser anticlerical i republicà i tal, doncs es va veure obligat i va marxar. I ens va deixar a mi, que tenia set anys i a la meva mare, tots dos. I jo me’n recordo, com si fos ara, aquí dalt, aquí mateix hi ha una capelleta, ara es diu els barrufets, i els diumenges anàvem a missa, i llavors també viatjava per Vic, feia com de viatjant també no? I quan pujava un tren, sortia a veure si venia el pare, però no; fins que vam rebre una carta dient que estava a França. I se’n va anar a França i va anar cap al Marroc. Llavors jo, a l’any 52, el vaig anar a veure al Marroc, hi vaig anar sol, amb un avió d’aquests d’hèlices encara, i vaig estar al Marroc i a Casablanca, avui precisament, remenant fotos, n’he trobat una de quan pujava a l’avió i tornava cap aquí.
De quan era petit tinc algunes vivències, jo no recordo que passés gana, ara sí que les vaig passar molt canudes, com tota la canalla, llevat de les famílies privilegiades, me’n recordo perfectament que havia arribat a fer cua per anar a buscar el menjar perquè em donaven uns vals per pa, xocolata Oromí de Vic, que deien: “si et vols morir menja xocolata Oromí”, de lo dolenta que era, però com que no hi havia res més... i menjàvem farinetes i poca cosa, no et pensis, és clar, es va passar una mica malament, a més a més, econòmicament malament, i vaig anar a una escola que hi ha aquí al davant mateix, l’escola Sant Lluís Gonzaga, i vaig anar aquí, en aquesta escola, era de pagament, era parroquial, eh? De la parròquia, però és clar s’havia de pagar també, i gràcies a alguna família d’aquí la Garriga que m’ho va pagar... si no, no hagués pogut anar pas, hagués anat a la dels nacionals, bueno, a les públiques, oi? A l’escola evidentment tot era en castellà, ens feien cantar el Cara al sol amb el braç enlaire, l’església en aquell moment tenia molta influència, cantàvem el mes de Maria, els primers divendres de cada mes anàvem a combregar, i si ho feies el novè divendres de l’any a l’hora de la mort aniries al cel,... era tot un muntatge que hi havia, no? Era l’ambient que hi havia en aquell moment, no n’hi havia cap més d’altre, això per un cantó, fora d’això, és clar hi havia l’Acció Catòlica per un cantó i la Falange per un altre, perquè eren dos móns diferents, i quan encara anava a l’escola vaig estar una temporada llarga que feia d’escolanet, perquè és clar a finals de mes si em donaven alguna cosa i també algun bateig els pares em donaven alguna cosa, confits però també algun diner, la parròquia també, i tot això ajudava no? I és clar, jo com t’he dit, sempre m’he vinculat en aquest sector, coses d’Acció Catòlica, feien algunes conferències, que en feien poques, tot depenia també del vicari que hi havia en aquell moment, perquè segons quin vicari era més impulsiu que un altre, creia més a la gent que altre, hi havia una certa pugna amb la Falange, no és que es barallessin, i a vegades feien actes els de la Falange i obligatòriament t’hi feien anar eh? Si no hi anaves no sé si hagués passat alguna cosa però només amb la por de per si de cas et fitxessin o qualsevol cosa doncs hi anaves, jo, no sé si per la insolència o per haver vist el què havia passat amb el meu pare, simpatia no n’hi tenia, no en tenia cap, evidentment jo vaig tenir uns enfrontaments amb la gent que ens parlaven allà i ens fotien arengues, i llavors a l’acabar a vegades havia despotricat en contra perquè no hi estava d’acord, senzillament.
Els que eren pagesos tenien la seva caseta, tenien el seu oli, o patates o hasta algun pollastre, és clar nosaltres en aquell moment només menjàvem pollastre a la Festa Major i Nadal, i bueno, poder menjar pollastre i beure xampany, mare de Déu santíssima! Clar, ara se’n menja cada dia, doncs això és el que passava, això és l’ambient que es vivia en aquell moment, no?
L’estraperlo? Bueno, per poder tenir això havies de tenir diners, si no tenies diners ni estraperlo ni res, clar l’estraperlo, ja ho diu la paraula, era tot molt més car, no sé, el pa si valia per exemple dues pessetes, te’n feien pagar quatre, hi havia gent a la Garriga que feien estraperlo, anaven a buscar pa aquí a Hostalets, a Hostalets de Balenyà, baixaven pa blanc i el pa blanc... Jo no recordo haver-ne menjat, sempre era pa negre. Una altra cosa que es menjava molt era el bacallà, el bacallà era cosa de pobres, i ara és al revés, l’arangada també era cosa de pobres i ara les arengades valen diners, vull dir... Que per cert les arengades en deien guàrdies civils: -un parell de guàrdies civils. Potser per això, perquè és clar, com que els guàrdies civils sempre van de dos en dos, perquè menjar només una arengada era tan poca cosa...
Després de la guerra és clar que n’hi van haver de denúncies... A mi repressió res, evidentment, perquè jo no havia fet res, però en el meu pare que li van fer la vida impossible, i hi ha moltes maneres de fer repressió també, als que, per exemple, els seus pares havien sigut de la CNT, de la FAI, etcètera, doncs entraven en el pacte de la fam que es diu, aleshores no els hi donaven la cartilla de racionament, i no podien anar a comprar, havien de comprar d’estraperlo i és clar si no hi havia diners i era molt més car... i llavors trobar-ne, no? I aquí passa això, eh? Els nens que a casa seva no tenien recursos, anaven a menjar al què se’n deia Auxili Social, i els nanos que no tenien recursos, anaven a dinar, almenys a dinar, aquí. Però si els pares havien sigut de la CNT o de la FAI i no els hi donaven aquest tiquet, no hi podien anar a menjar, i s’havien d’espavilar.
En quant a la convivència, d’enfrontaments n’hi van haver, acabada la guerra, físics no, però de denúncies i tibantors, i no saludar-se, això sí que hi era, és clar que hi era. El que passa és que de mica en mica això s’ha anat diluint, estem parlant de seixanta i pico d’anys i és clar això s’ha anat diluint. Però la gent del poble, diguem-ne nascuts a la Garriga, gent del poble de tota la vida, és clar, encara sabem que aquest era d’aquest bàndol i aquest era d’aquest altre, això ho sabem, eh? I jo personalment, tot i que no puc dir que a mi em fessin la vida impossible, però amb aquesta gent de la Falange que ja t’he dit abans que m’hi havia enfrontat en aquestes conferències etcètera, però a mesura que et vas fent gran, jo llavors tenia 14 anys, 15 anys, vull dir hi enraono, això no vol dir que hi estigui d’acord amb el que van fer, n’hi havia un que havia sigut alcalde, que bueno ens les havíem tingudes, de més gran, eh parlo? Devia tenir llavors vint i pico d’anys, jo anava als plens municipals i m’assentava, sol, hi anava sol, no hi havia ningú, i els plens eren l’alcalde i tots els d’allò i n’hi havia un que sempre estava allà i sempre s’adormia i dos que jo mai els havia sentit, mai, enraonar. I jo a vegades, discutien alguna cosa i -Això no és veritat! M’hi ficava pel mig i el secretari em deia: -Vostè! Faci el favor de callar que vostè no pot enraonar! I jo deia: -Ah, val. I l’alcalde deia: -No, no deixa’l enraonar, que digui que digui. I llavors enraonava com si fos un conseller més, i jo estava sempre, sempre, i discutíem i això, i llavors quan sortíem anàvem a fer la cervesa. O sigui jo allà dins de la política que feien no hi estava d’acord però l’alcalde em deixava enraonar i això que era franquista, franquista.
Els nomenaments dels alcaldes es feien des de Barcelona, a dit, tots venien des de Govern Civil, deien: avui tu ets alcalde i al cap d’uns anys fora i ara serà aquest. Però és clar, tots eren de la mateixa corda, tots eren gent del règim, tots eren falangistes o addictes al Movimiento Nacional, etcètera.
D’exiliat en conec algun, però no molts, eh? No van tornar de seguida, eh? La majoria van anar d’aquí cap a França, uns es van quedar a França i els altres van anar a Mèxic o Argentina, etcètera, després d’allà, passats anys i panys han tornat a venir, si és que han tornat, n’hi van haver que no van tornar mai més, per exemple, el Pau Casals mentre hi havia Franco va dir que ell no tornaria i va morir i encara no ha tornat, home ara sí que ha tornat, però mort. Dels que van marxar, si no havien fet delictes de sang encara van tornar, però els que van fer delictes de sang aquests es van esperar a que s’acabés tot. I a més a més, encara que Franco ja no hi fos continuava el règim, hi havia las Cortes franquistas, fins que hi van haver les eleccions i tot això, cuidado, o sigui que no vol dir que...: ”-es mor en Franco i l’endemà ja torno! No, no!
La primera persona que va demanar la dimissió de l’ajuntament franquista a la Garriga vaig ser jo. I públicament, en un acte que es va fer a la sala de l’Ajuntament, i va sortir en una revista que es deia (no me’n recordo), perquè havíem fet moltes coses, de l’Assemblea de Catalunya i demanant l’Estatut d’Autonomia... Abans de morir-se el Franco ja fèiem activitats i...
Jo sóc secretari de la Fundació Maurí des que es va fundar, des del 1967. Des del 1967 fins fa bastants anys els ajuntaments no fotien res, res, i quan dic res és res, cap activitat ni conferències, ni res. I si en feien alguna evidentment encara era de la seva corda. Doncs a la fundació, jo me’n cuidava i encara me’n cuido, en vam organitzar quantitat de conferències, a nivell polític fèiem venir gent de tots els partits i de totes les tendències, depèn de qui, et donaven autorització, perquè per tot t’havien de donar autorització perquè si no, no ho podies fer, però segons qui et deien denegat, no es pot fer, a vegades t’ho deien 24 hores abans, eh? A lo millor ja tenies tots els programes fets i tal i et venia un telegrama: denegat, i no te la deixaven fer. Estic pensant en un del PSUC, el Pere Ardiaca, era un dels històrics del PSUC, i aquest no el van deixar fer de cap manera no? En canvi en Cirici Pellicer, aquest sí que la va fer, però s’havia d’anar a l’Ajuntament i havies de fer una instància i dir de què es tractava el tema, es parlarà d’això,... home podies disfressar-ho una mica i et donaven autorització o no. Ara es pengen els cartells, per les botigues, per les places, que jo en tinc trenta i pico de mil, de futbol, de conferències,... doncs havies d’anar a l’Ajuntament a que et fotessin un segell, un timbre, i si no hi havia això no podies penjar els cartells, o sigui hi havia un control de tot, volies anar a treure’t un “salvoconducto” per anar a Barcelona i et donaven autorització o no te la donaven, estaves controlat sempre. I no podies fer segons que, això va durar molt, bé això del salconduit no, però lo de segellar gairebé, gairebé fins al final, fins la mort del Franco, havies d’anar a segellar tot. A vegades venia aquest de la brigada a veure-ho eh? Venien a veure que es veia allà.
Activitats clandestines? Home revistes no, que no se’n feien, però reunions sí, algunes a casa, per exemple d’en Joan Garriga, o a casa d’un altre, sí que es feien reunions però no eren reunions públiques, segons el que fessis s’havia de vigilar, sobretot a la primera època, més que no pas ara a la última eh? Bàsicament, acabada la guerra, la societat estava estructurada: futbol, cine, la festa major lògicament i sardanes de tant en tant, de mica en mica es van anar introduint... el primer aplec després de la guerra es va fer l’any 43, es va començar a ballar sardanes, de mica en mica, a través d’Acció Catòlica precisament es van organitzar sardanes, en aquest edifici d’aquí al davant que ara és el teatre del Patronat que se’n diu, jo hi he fet vida aquí davant, és clar vivint en front, jo cap al Patronat sempre, això era parroquial, cine, cada diumenge feien cine, i podies anar al cine, hi havia socis i la canalla si anaves el diumenge a catecisme, a la tarda, et donaven l’assistència, que era un cartronet petit i llavors podies entrar aquí de gratis, anaves a aprendre la doctrina, doncs això existia no? Però la societat estava estructurada, no hi havia res més, és clar tampoc hi havia televisió, evidentment, doncs què fem, perquè jo de ràdio tampoc en tenia, jo quan tenia l’edat de set, vuit anys el menjador no era així, aquí hi havia una llar de foc, aquí hi havia un forn que s’hi feia pa i aquí hi havia una tauleta i quan vam poder tenir una ràdio, d’aquelles així, que no sé quin nom tenen, i la meva àvia, no la meva mare, la meva àvia que ja era gran, doncs cada dia resava el rosari, aquí al costat de la ràdio i això. En el poble era futbol i cinema; en aquí (es refereix al Patronat), quan es feien un petó, clac, es tallava, o sigui no es veia mai, en l’altre cinema no, però era públic i això, però és clar això era catòlic, passaven la pel·lícula i vèiem una parella que s’anava a fer el petó i eum, allò ho tallaven, doncs això funcionava així. I llavors hi havia també ball, en un lloc que es deia el Cèntric club, que ara ja no existeix, ara ja ha desaparegut, estava allà al Passeig dels Til·lers, allà on hi ha el bar que es diu L’Escala, al costat de la Caixa de Catalunya, doncs allà hi havia un local que se’n deia el Cèntric club, en aquest local era on anaven els estiuejants de la Garriga, que en deien el Casinet, exactament en deien el Casinet. Abans de la guerra, allà, hi anava a fer tertúlia el president de la Generalitat, en Macià, passava per aquí davant, cap amunt, això jo no ho havia vist, és clar, perquè no hi era, perquè en Macià tenia una casa d’estiueig al final del Passeig, hi ha 3 cases que són iguals, en una hi estiuejava en Macià i en aquesta casa de l’Auxili social que et deia, aquí a la cantonada, aquí hi havia el capità dels mossos d’esquadra, en Frederic Escofet, vivia aquí [La casa que ocupà en Macià era la penúltima a mà esquerra del final del Passeig. L’Escofet habità una casa de davant del Patronat, cantonada Passeig amb el carrer Ametlla, anomenada “Villa Trianón”]. Aquest Casinet hi anava en Macià i altres estiuejants, quan va venir la guerra i es va cremar l’església i és clar no va haver-hi església, doncs el casinet aquest va ser l’església provisional, i aquí em van batejar a mi precisament, en aquesta església provisional, sí, i llavors l’any 75, no me’n recordo ara exactament, el van tirar a terra, va ser una pena perquè era una cosa molt maca, era modernista, van aterrar-ho i hi van fer aquest bloc de pisos que hi ha ara.
Doncs això del ball, cada diumenge es feia ball en aquest Casinet, molts anys, eh? I al final va acabar sent una botiga de mobles i després ho van tirar a terra. No hi feien res més, només el ball, un altre parèntesi, per quaresma no es feia ball, dejú i abstinència, i quan s’acabava es tornava a començar el ball, menys a l’estiu, a l’estiu tampoc no n’hi havia, a l’estiu es convertia en bar de casinet i això. Llevat d’això hi havia les festes majors, que es feia cada any, llavors es feia l’envelat, es feien les festes de l’envelat i també les festes de barri, que se n’han perdut algunes. Hi havia Sta. Rita, que és aquí al Blancafort fins a Can Dachs, diguem-ne, a la merceria Fortuny i al costat un estanc, doncs entremig de les 2 cases hi ha una fornícula i hi ha la Santa [La fornícula es troba a la Merceria Fortuny]. Doncs la festa de Sta. Rita es feia a la placeta de Sta. Isabel, allà es feia el ball i es tancava i es posaven banderetes i tot això. Llavors hi havia el barri de St. Roc que era a la plaça de l’església, aquella zona d’allà, i la fornícula de St. Roc, encara hi és, i està posada en el forn de pa, al costat del D’arbois [“Can Clarísia”], doncs aquí també es feia la festa del barri. Sta. Llúcia, aquest dia també es feia ball, és la patrona de les modistes i feien un ball, quan era la festa de St. Antoni, els paletes també organitzaven la seva festa, o quan era la festa de St. Eloi, patró dels metal·lúrgics l’1 de desembre, en fi, era el que hi havia, això s’anava fent però s’ha anat perdent, s’ha anat perdent, ara ja no hi ha res de tot això, bueno, al barri de St. Ramon que és el que ha durat més temps i encara dura, al carrer Cardedeu. Això es el que hi havia, no hi havia res més, la televisió aquí a la Garriga fins que no es va posar, que per cert el dia que es va posar hi havia una gentada a veure-ho a fora el carrer, ho van posar en una botiga que venien ràdios, era el reclam, la tenien a l’aparador, doncs a fora al carrer tothom mirant. Jo ja n’havia vista de televisió, perquè a la casa d’aquí al costat no, l’altra ja en tenien i jo era un nano i eren estiuejants aquesta gent, venien diumenges i això, ai els diumenges, els estius, que jo tot i anar amb espardenyes per dir-ho d’alguna manera, amb ells hi tenia molta amistat, hi anava a jugar... Els estiuejants tenien el casino i els del poble allà no hi podíem entrar, però jo era nano i aquí al costat hi havia un nen de la meva edat més o menys i jugàvem i anava aquí a casa seva, i aquí vaig veure moltes coses, una d’aquestes coses va ser la televisió, i la primera vegada que vaig menjar pernil dolç va ser aquí, en aquesta casa, hi havia la Juliana, una institutriu que se’n deien, home hi havia 5 o 6 minyones eh? cuidado, hi havia la cuinera, la cambrera, la no sé què,... però no ells moltes cases d’aquí el Passeig, és clar venia gent adinerada, i jo hi anava i la Juliana que era la institutriu d’aquest nano, el José Enrique que es deia, doncs aquí va ser la primera vegada que vaig menjar pernil dolç!
A l’escola sempre en castellà, per això hi ha gent de la meva edat que diu: -oh, jo no sé escriure en català! Perquè és clar jo sempre he escrit en castellà perquè vaig estudiar en castellà, de català no se’n feia. Ha sigut ara, d’uns anys cap aquí, i després de la transició tampoc no se’n va fer de català. Parlar sí, la gent del poble sí, però segons on anaves no podies parlar català. En això de les escoles, és clar és curiós, perquè tota la gent les quatre regles, saber sumar, saber restar, saber multiplicar i dividir, la guerra de Don Pelayo, perquè és clar d’història de Catalunya res de res, absolutament de res, o sigui que si tu no estaves una mica al cas, quanta i quanta i quanta gent no sabia ni que existia en Tarradellas ni que hi hagués la Generalitat a l’exili ni res de res de tot això. Jo diria que el 80% de la gent de la meva edat, bueno els més grans no perquè ells ho havien viscut, no sabien res de res. Els llibres de text que hi havia, la guerra, los Reyes Católicos i la batalla de Almansa i la batalla de no sé on i la de Bailén i la de Catalañazor, etcètera. Llavors tot era aquestes regles i totes aquestes coses i hi havia uns quants, molt pocs, que a casa seva tenien més diners i aquests estudiaven el batxillerat, però es podien contar amb els dits de la mà. El que era obligatori era fins els 14 anys i després a buscar-te la vida i treballar i el 99% acabava als 14 anys i a treballar i n’hi havia algun que tenien diners i clar podien pagar que anaven a estudiar i feien el batxillerat, i uns altres, posem que aquests del batxillerat es podien contar amb els 10 dits de la mà, però llavors n’hi havia dos o tres que estudiaven música, però si això no serveix de res! Clar ningú no estudiava música, perquè estudiar música, si no servia per res! Doncs avui tothom estudia música. Jo parlo de la meva edat, hi ha una noia que ara també s’ha jubilat com jo, que toca el piano, que era professora de música, aquí a la Garriga, la Magda Dalmau, llavors n’hi ha un altre que es diu Ramon Aspa que també estudiava música. Clar abans quasi ningú estudiava música. Hi havia les caramelles i el cor de l’Aliança i també l’Orfeó garriguenc, uns eren de dretes i els altres d’esquerres, igual que els locals, hi havia dos locals aquí a la Garriga, l’Alhambra que encara existeix com a cinema però era bar, allà al costat on ara hi ha allò dels recaders, tot allò era un bar gran, hi havia billars,... i l’altre local que també era cine, el cine Recreo, era on ara hi ha el supermercat aquell, Dia [l’entrevistat es refereix a l’actual comerç “Bon Preu”] em sembla que se’n diu, per allà sota el campanar, allà al carrer de Can Xic Corder, doncs tot aquell edifici, que el tinc fotografiat, doncs a dalt hi havia el cinema i a baix hi havia el cafè, hi havia el cafè de les dretes i el cafè de les esquerres; i amb el cor passava exactament el mateix, els cors anaven a assajar els un en un lloc els altres en un altre, cantaven alguna cançoneta en català de tant en tant, sobretot a l’Aliança que eren els cors de Clavé, perquè és clar els cors de Clavé, bueno, mira que va passar amb en Jordi Pujol al Palau de la música, cuidado, segons què cantaves tampoc ho podies cantar. Aquests cors, en definitiva només cantaven per les Caramelles eh? No era com ara la coral Ariadna o la coral Bertran que cada dos per tres fan concerts, només hi havia les caramelles per Pasqua i s’ha acabat. Era un acte lúdic que la gent es trobava però res més.
El 20 de novembre? Home jo ho seguia perquè sempre m’ha agradat i a través de la Fundació Maurí vam fer moltes, moltes activitats i és clar, jo estava conscienciejat, la meva mare, en pau descansi, passava de tot això, s’ha mort el Franco, doncs molt bé, adéu; ara jo doncs estava molt content que s’hagués mort, tot el que representava per mi, el que jo havia passat, perquè en definitiva eren les conseqüències d’aquest senyor, però vull dir, no em vaig beure una ampolla de xampany o de cava, però content sí que ho estava. Tothom estava a l’expectativa, bueno la majoria, jo no puc parlar en nom dels altres, tal com jo ho copsava, tothom estava a l’expectativa: -a veure que passa aquí. Primer es mor, podia passar de tot, podia passar que sortís un altre militar, ja es va intentar, ara ja fa molt, aquell d’en Tejero, o sigui que no és res d’estrany que passés això, fins que va morir en Franco van passar un parell d’anys més, fins que els partits es van legalitzar i es va fer el referèndum. Va continuar tot amb el rei, i aquest tio qui és? Bueno, però de moment ja hi és. I què passarà? Però quan va passar tot això nosaltres vam fer tota una sèrie d’activitats, una d’elles, per exemple, va ser canviar noms de carrers, clar però sense permís de l’Ajuntament ni històries, avinguda de la falange, fora! avinguda de no sé què, però sense permís ni autorització ni res, és clar ho van tornar a treure, perquè és clar, s’enganxaven uns papers, no eren plaques. A l’Alhambra, aquell local que t’he dit, s’hi havien fet assemblees però importants eh? Assemblees de Catalunya amb llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, tot això, jo tinc documentació de les instàncies fetes, demanant i firmades per la Fundació, per l’Associació de veïns, pels partits polítics: el PSC, el PSOE, el PSUC, UGT, els altres, CCOO, les escoles parroquials, l’Ariadna, firmant conforme es demana l’estatut i tal, o en defensa del patrimoni, cuidado! Que és l’altre tema, perquè aquests ho fotien tot a rodar, aquí s’ha de dir tot, si a la Garriga hi ha el que hi ha és gràcies, fixa’t bé el que et dic, gràcies a la Fundació Maurí, eh? Sensibilitzar totes les autoritats i arribar a fer un catàleg que consta les cases que no es podien tirar a terra, etcètera, etcètera i és gràcies a la Fundació Maurí. Mira, allà on hi ha el D’Arbois, hi havia un edifici que en deien la Telefònica, perquè no hi havia telèfon i anaves allà, doncs abans de fer la Telefònica era el bar del centre, i era un edifici modernista, hi havia uns vitralls modernistes i una cafetera que fumejava de vidre plomat, i això va venir per 24 hores de tirar-ho a terra, ho van tirar a terra i al cap de 24 hores, rebíem un telegrama prohibint que allò es tirés a terra, però ja es van cuidar ràpid de tirar-ho a terra, i quan va arribar el telegrama ja estava a terra. Inclòs l’Oriol Bohigas en un llibre que es diu L’arquitectura modernista, em sembla que es titula, fa sortir aquesta casa, com una casa maca feta d’en Raspall, bueno feta, dissenyada. Doncs, surt la telefònica aquesta, i tururut, la van tirar a terra.
Jo tinc les dades de la gent que va anar a votar i els partits que van votar, ho guardo tot, hi va anar molta gent, és clar nosaltres no havíem votat mai, no s’havia fet mai, poder elegir i participar, doncs sí. Acabada la transició pensa que els actes que es feien polítics, als baixos de l’Ajuntament, allà on hi ha la policia municipal, allà hi havia una sala gran, estava ple, ple a vessar, vingués qui vingués tothom hi anava, mica en mica allò es va anar diluint fins que es va acabar, que et venia un de Convergència i només hi havia els de Convergència, i amb els altres igual. Ja no se’n fan d’actes d’aquells, i si se’n fan, són quatre. Ho sé perquè ho tinc fotografiat, no, no escolta: -tu hi eres eh? Això és com les fotografies de gent vestida de Falange, desfilant i amb el braç enlaire, i quan va sortir (es refereix a un llibre de fotografies), em deien: -jo mai he sigut de la Falange. -Com que no! Mira, ets aquest! -No, no. I encara avui hi havia algú que deia que no, però "coi", aquest ets tu! I garavat també tinc molt, engegava el casset i feia fotografies, tinc gravat el que es deia en els mítings i a les conferències i tot això. I fotos també, de mítings, de la gent quan va anar a votar,... tot això hi és.