Principals temes tractats:
- L'ensenyament amb les monges franciscanes.
- Records personals de l'arribada de la República a la Garriga.
- Els registres del Comitè a la carnisseria del poble.
- Els registres del Comitè i de Falange a can Boget.
- Persones amagades a can Boget durant la guerra.
- El poble es rebel·la contra l'activitat cruel del Comitè.
- Diversions i festes durant la joventut.
- La venda de carn en ple franquisme.
Nascuda a la Garriga, a can Sunyer, una casa que en deien can Sunyer, que era una botiga de comestibles i tocineria. Va treballar a la botiga dels pares fins que es va casar, amb el propietari de la carnisseria Valldeoriola, Eugenio Valldeoriola. Des d’aleshores va fer de carnissera durant 65 anys. La seva filla (Lourdes Valldeoriola Pla) s’ha fet càrrec del negoci.
Va estudiar “a les monges” franciscanes fins als 11 anys. Tenia dos germans, la Maria Pla i en Pere Pla (“que és l’amo d’aquella fàbrica de tocino que tenen a la sortida del poble, cap allà a can Met Sidru”).
- L’escola
Vaig anar a les monges, al carrer de Cardedeu. Eren franciscanes. El que passa és que a casa meva, tot i ser de can Sunyer i tenir algun caleret, em van posar a treballar ja a 11 anys, que anava a la fàbrica de música, del Manuel Blancafort. Aquí a la Garriga hi havia fàbrica de música perquè abans als cines hi havia una pianola. En allà nosaltres picàvem la música, l’escrivíem amb un trepant i una cosa i allò anava a les pianoles, l’única música que teníem. Llavors hi havia alguna orquestra quan la Festa Major però... de jove jo vaig ballar casi sempre amb piano de manubrio, a l’Alhambra. Ho passàvem molt bé perquè hi havia un senyor Aymerich aquí a la Garriga, ja te’n deuen haver parlat, que organitzava festes i carnavals de tot, vaja... Ens va fer passar una joventut molt maca, a pesar de tot.
L’escola de les monges era molt maca, lo que passa que em van treure molt joveneta, per anar a treballar. Vaig sortir de l’escola que no sabia dividir. I t’adverteixo que encara no en sé perquè no n’he après mai. Ara, de multiplicar, sumar i restar desafiaria qualsevol jove... ”hasta” un notari desafiaria, perquè en sabia. I gràcies a Déu sóc molt vella, perquè ja t’ho he dit, tinc 92 anys i mig, però això m’ha quedat bastant bé, la memòria.
A l’escola ens ensenyàven d’escriure, de llegir, de religió, de fer punta al coixí, de fer labors de tota classe, sobretot el tachado, perquè el tachado no podia fallar, aquells “tachados” en punt de creu. Al matí les monges de treball ens veien a la classe i ens ensenyaven d’això, i a la tarda fèiem les sumes, restar, multiplicar, dividir. Així que entràvem a col·legi, quan hi érem totes, a les nou, ens feien fer una volta a la classe cantant “La urbanidad nos enseña a tratar los superiores...”. Ens feien cantar aquesta cançó. I ens ensenyaven una mica d’educació.
Hi havia monges que ensenyaven en català i d’altres en castellà. Ara, hi havia monges que volia que parléssim en castellà. N’hi havia alguna que no, que era catalana. La del coixí era catalana, i molt velleta i molt mala bèstia. I ens renyava... Jo com que sempre he sigut molt xerraire, m'estava xerrant allà a la porta amb una meva amiga, pobreta que ara ja és morta, i li explicava una cosa... “Va, a tu sitio”. “Espere un momento que le tengo que dar un recado, sor, ya me iré”. “Rosa Plans, a tu sitio”. I jo: “ya termino, hermana, ya termino, no sufra”. “No, yo no sufro, pero tu sí que sufrirás”. I em tira un puntero... jeje... i per sort vaig abaixar el cap i va travessar un vidre. Al col·legi tothom reia, tu diràs, fer una animalada així. I llavors saps què em va fer, me’l va fer pagar. O és clar, això és natural. “Rosa Pla, te pondré el cristal al rebut del mes”. Bueno, bueno, muy bien”. Uns quants dies abans ja ho vaig dir a casa, vaig pensar “ai, la mama”. Dic “ara us posaran un vidre”. Diu “per què?”. Dic perquè jo xerrava i el va trencar per culpa meva.
- La botiga dels pares
Can Sunyer era una botiga que hi havia molta feina. Despatxàvem molt, perquè fèiem vianda cuita, la fèiem molt bona, i teníem fama de tenir un cafè molt bo, que el papa el duia de Barcelona; perquè el meu pare feia de recader de les nostres coses, a Barcelona amb senyors que venien aquí a l’estiu a la Garriga, sobretot el Passeig. Nosaltres teníem gairebé tota la clientela de gent rica de per allà. “Allavores” els hi duïem el tocino a Barcelona, amb gent molt rica, com ara els Valls-Taberner, els Riambau. El papa feia de recader de lo seu...i de lo meu, perquè aleshores també duïa molta carn a Barcelona amb els senyors aquests que t’anomeno. La Garriga era un poble que a l’estiu tenia molta fama. Com que ja teníem l’hotel Blancafort, que ha tornat a ressucitar, a l’hotel Blancafort hi venien molts senyors durant l’any i a l’estiu pleníssim. Els hi duïem el gènero a Barcelona perquè els agradava molt la carn i el meu pare tenia molta paciència, i la meva germana també.
- Vida de casada
Jo he sigut molt desgraciada a la meva joventut. Vaig tenir una nena que se’m va morir als set anys, que era diabètica, pobreta. És la nena que va descobrir la diabetes en la infància, ves quina casualitat. Jo tenia un doctor a Barcelona que es deia Recasens i una vegada va passar per la meva botiga i va veure aquella nena malaltona asseguda allà, pobreta, que s’orinava sempre. I ja es veia que estava malaltona. Ell em va dir: “caram és un cas molt interessant, per què no me la porta?”. I jo ignorant de mi, li dic: “que em cobrarà gaire?” I diu: “senyora, jo no li parlo de cobrar, jo li parlo que m’interessa molt veure aquesta nena, vostè me la baixa”. I em va donar la direcció, Diagonal, 520 i li vaig portar. I em va telefonar un dia, em va dir: “baixi Rosita un dia, perquè hem de parlar sèriament”. I llavors em va dir: “miri, aquesta nena, és un cas molt especial per a mi, perquè li he descobert la diabetes en criatures, que nosaltres no ho coneixem.” Vaig comprar revistes mèdiques i parlaven del nom de la meva nena.
Li vaig demanar al doctor si me la curaria a la nena, perquè d’insulina bona no n’hi havia, l’havíem de fer dur d’Amèrica. Diu: “Fins d’aquí un any no li diré”. Quan feia 11 mesos i mig va venir de Tona, amb la meva sogra, que hi havia Festa Major, va agafar una pulmonia i se’m va morir, a set anys. Llavors al cap d’un parell d’anys vaig tenir un nen, i a les sis setmanes se’m va morir d’una bronconeumonia perquè llavors no hi havia penicilina encara. En aquest país no hi havia penicilina ni hi havia aquests remeis, ni antibiòtic que diuen, sí, que això ho cura tot... ho cura tot i ho espatlla tot. Sí, jo sempre dic que cura una cosa i n’espatlla dues. La meva vida de jove va ser molt trista, perquè al meu marit “allavores” al meu marit el van mobilitzar, me’l van portar a Girona...
Al cap de dos o tres anys ja vaig tenir la nena, la Lourdes, i aquesta nena va ser com si hagués arribat el Messies, vostè dirà. I gràcies a Déu molt bé, i tinc dos néts molt macos i tinc un besnét preciós, que ara té nou o deu mesos, molt maco. La meva filla té 60 anys i ara ja és àvia. Ella àvia i jo besàvia.
- La República
Me’n recordo de quan va entrar la República. Aleshores jo vivia a can Boget, que era dels meus sogres, que és darrere del cementiri, una casa de pagès. I van dir: ara arriben els republicans, que no sé què no sé quantus. Hi va haver molt merder a la plaça i molt soroll. I la gent d’esquerres contents a més no poguer, i un ballava i l’altre estava content a la plaça. Hi va haver molta “jarana”. Fins que ens vam habituar amb la República. Jo no en puc dir cap mal, “lo” que en puc dir mal és de la guerra, perquè em van perjudicar molt a mi a la guerra, molt eh. Tenia el marit a Girona mobilitzat i vaig haver de portar el negoci sola. Aquí a la Torre del Fanal hi havia soldats i vaig tenir la desgràcia que els vaig haver de mantenir tots i encara m’ho deuen (cridant). Em venien i em firmaven amb un bono. Aquí a la Garriga érem rojos fins que van entrar els nacionals. I és clar, hi ha gent que els anava bé, però en a mi no, eh, perquè ja et dic, vaig haver de mantenir una colla de soldats, que poder eren 25 o 30. Venien a buscar la carn i em donaven un “vale”, no va valer res.
Abans de la guerra, d’entitats hi havia els que fan comèdia al Patronat, era com en dèiem, però no en tenien de nom. Hi havia molta gent que feia comèdia, entre les criatures, la gent jove, la gent gran i és clar, un club que s’hi dediquessin tampoc hi era. Hi havíem disfrutat molt al Patronat nosaltres.
- Octubre 1934
Sé que hi va haver una revolució, però no et sé explicar els detalls. Ja llavors hi havia els feixistes i els comunistes aquí a la Garriga, i es tiraven pedres i es feien animalades d’aquestes. Perquè a la guerra sempre ha passat que hi ha dos bàndols i en els pobles es coneixen, llavors més que ara. Ara la gent són més eixerits i veuen que la política és un merder, perquè ho és. Ai, això que he dit aquí un merder, quedarà gravat aquí, oi, sí, esborra-ho, eh, perquè diran, quina dona més ordinària.
- La guerra
Durant la guerra ens en donaven quan volien de carn. Per exemple, hi ha vegades en teníem una setmana seguida, però hi ha vegades l’altra setmana no en teníem gens. I llavors és quan jo aprofitava a anar allà, a Girona, a estar allà amb el meu home, que estava mobilitzat. I com que ja teníem telèfono em deien: “Rosita, has de venir, per això o per allò”. I “llavores” ja tornava. “Llavores” hi havia tren. Alguna vegada havia vingut de Granollers aquí, de nit, a peu. De vegades venia amb una maleta amb 14 o 15 quilos que m’hi cabien de botifarres catalanes perquè aquí tothom es fotia de gana. L’endemà gairebé tenia cua per aquella catalana que jo duïa d’allà. Pobra gent! Pobra gent i mira els feia un favor.
De problemes tants com vulguis, perquè durant la guerra venien i ens fotien registres. El Comitè d’aquí la Garriga que eren uns malparits... la veritat, nena, perdona, perquè quan parlo d’aquesta gent jo... Venia una miliciana, que li deien la Daria, que era més dolenta que la tinya, i venia... no a comprar, a robar-m’ho. Tirava un tret allà a la vorera, d’aquí la carnisseria. Tirava un tret, volent dir... "ja sóc aquí". M’entrava a dintre, obria la nevera i em prenia el que volia. De vegades trobava un tros de filet o un filet i em deia: “passa-me’l per la màquina”. I jo: “per la mor de Déu, Daria, que lo tengo encargado”. “Que se jodan los ricos, ahora comemos nosotros”, em deia. I llavors em feia picar el filet. I jo: “miri, li picaré aquesta carn igual i en canvi el filet no me’l d’allò, que és de molt valor”. Però ella: “que se jodan los ricos, lo quiero picao”. Me n’havia fet de tots colors aquella bandida.
Van fer molts registres a can Boget, allà a pagès. I per cert que jo hi tenia dos o tres senyors de Barcelona que eren militars amagats allà a la casa. No els van trobar, no, perquè els teníem a sota la quadra de les vaques. Ells, pobrets, a la nit venien a dormir i el dia que hi havia massa moviment aquí de milicians, que venien a fer registres, “allavores” no es movien, pobra gent. Hasta algun senyor d’aquells havia anat a dormir al cementiri perquè diu “aquí almenys no m’hi trobaran”. Eren senyors de Barcelona que venien a refugiar-se aquí pel bombardeig. Eren senyors que venien a la Garriga a passar l’estiu i eren molt bons clients meus. I un dels tals era un militar que jo vaig enxufar el meu marit per ell. Aquest senyor es deia Juan Garcia Lozano. Jo el vaig anar a trobar sense conèixer-lo, eh, perquè vaig sapiguer que hi havia un comandant d’intendència aquí a la Garriga. M’interessava que el meu marit fos d’intendència i va sortír d’infanteria. El meu marit era un home molt ferm i guapo, però era una mica covard, tenia por d’aquestes coses. És veritat, nena, les coses com siguin. Era una mica covard per anar a la guerra i tot això se li feia una muntanya. I jo, “no t’amoïnis que miraré d’enxufar-te”.
El comandant allà darrere l’estació, en una torre que en deien a can Gómbez, i un dia m’hi vaig presentar i truco. Surt un noi amb bicicleta i dic: “oye, aquí hay un tal don Juan Garcia Lozano?”. Diu: “sí, sí senyora, mi padre”. Digo: “que lo podría ver y hablar?”. Dice: “Bueno, de quién viene recomendada?”. Digo: “de nadie”. Dice: “Cómo lo ha sabido usted?”. Digo: “Ah, yo lo sé todo porque tengo carnicería y me entero de todo”. “Y yo tengo mucha necesidad de hablar con tu papá, verdad que dicen que es de intendencia?”. Un senyor amb molt de respecte, militar militar de debò. Y dice: “qué quiere señora?”. Digo “mi marido ha salido de infanteria, y allí mi marido no valdrá nada, y mi marido tiene que ayudar, verdad, tiene que ayudar en la tropa y en lo que sea a ustedes”. Dice “claro”. Digo “pues si tiene que ayudar tiene que ser carnicero, sino mi marido no vale”. I li vaig començar a “fumer” aquest d’allò i em va dir, bueno senyora, “deme los datos y haré lo que pueda hacer”. I enxufat el vaig tenir, dos anys i mig a Girona en una casa particular fent de carnisser com si fos a casa.
I llavors vam fer molta amistat amb aquest senyor. I “aixís” que deien que canviarien els soldats ja em telefonava el meu home... ”Rosita, que em sembla que em treuran”. “No home no, ja aniré a veure Don Juan”. I els hi portava un filet o un tall rodó, tu diràs. Quan van saber que era carnissera ja va canviar l’”asunto”. Oh, noia, i en aquell temps que no n’hi havia, que no hi havia res. Ara, que eren bona gent, perquè la senyora quan jo li portava un filet o així em donava per exemple un formatge de bola o un parell o tres de taules de xocolata. Ells eren d’intendència i menys la carn, tenien de tot.
Aquest senyor (el don Juan) va venir perquè després el buscaven (els rojos) i va venir a can Boget. Després quan van venir els nacionals li van fer un judici a Barcelona, i jo hi vaig anar, que vaig testificar a favor d’ell. Per això vaig dir que era una gran persona, una bona persona. A tots els militars els hi van fer (un judici), com que eren a la part roja, i això que ell era més aviat de l’altre bàndol.
Ui, va ser horrorós això de la guerra, perquè van començar a bombardejar. Per la ràdio ho escoltàvem contínuament. A pagès escoltàvem en Queipo de Llano i sabíem tot “lo” dels feixistes. Jo vaig arreplegar algun centimet gràcies a en Queipo de Llano, perquè a la nit xerraven per la ràdio, i apuntaves la numeració, que era A, B, C, D fins a dos millons. Això valia. Els altres diners que no deien això no van valdre res, eh. Quan van haver acabat la guerra, que els van dur a la Caixa, els altres ens els van estripar, i només valien aquests.
Llavors jo vaig tenir uns centimets bons. Venia un senyor que era client meu, del carrer de Cardedeu, el senyor Bofill, ja és mort també. Era un home molt agradable, jo hi tenia molta confiança, i li vaig dir: “senyor Bofill, això dels cèntims de les numeracions, ho creu vostè?”. Diu “mare de Déu si hi crec”. Dic “ja conec que en té vostè per vendre”. I es va posar a riure. Diu “com ma coneix senyora Rosita”. Dic sí, sí, sí. Em venia calers bons pels dolents. I per exemple, si em dava mil peles jo n’hi dava dues de dolentes. Ell els feia córrer i ja li servien. Però jo aquells sabia que eren bons, i jo aquells ja els amagava. En vaig tenir d’això i dels pocs que havia fet a la botiga. Perquè escolta, quan va acabar la guerra no haguérem tingut ni un cèntim. Haguérem hagut de vendre alguna joia, perquè no haguérem tingut res, ni per comprar un be. Horrorós. Per començar el negoci no l’haguérem pas tingut.
Una vegada em van donar una barra de pa al Forn del Sol i es veu que un de la FAI, un que es deia Xaldi, aquí la Garriga, que era un malparit, doncs es veu que aquell ho va veure i em va denunciar. I van venir a can Boget a fer-me un registre, per una barra de pa.
A can Boget ens van fer quatre o cinc registres. Els rojos ens van venir a fer registres. Però nosaltres teníem garrafes d’oli, que en collíem del nostre, molt bo i de vegades en veníem i tot. Els rojos ens el van respectar, l’oli. En canvi, quan van entrar els nacionals, aquests cabrons de la Falange no sé quantus van venir a can Boget i ens van fotre l’oli. Sí senyora, mira que és gros, això eh. Jo me’n vaig anar a l’Ajuntament a fer un paper, perquè fessin un passaport per anar a Girona, perquè havia de menester un permís i vaig veure com se’l repartien. Amb la mateixa bombona de l’oli, la tenien allà en una porta, i tots els de “l’enxufe” de llavors tots anaven a buscar l’oli aquell. I a nosaltres no ens en van deixar ni una gota. Això els nacionals.
Durant la guerra nosaltres no vam tenir escassetat de menjar, perquè com que teníem verdura i collíem... Érem molta colla, perquè teníem gent de Barcelona, parents, érem onze a la taula. Eren gent gran, ja retirada, gent rica, però no sé si li pagaven a la iaia, perquè la meva sogra era de molt bona fe i era d’aquelles que ho donava tot. No ho sé, no me’n preocupava jo d’això. Era família de la meva sogra, eren cosins germans. I els vam tenir sempre a can Boget. Ell, el senyor, anava i venia, perquè ell tenia negoci en borsa. La seva senyora i la neboda i els nens, tots estaven a casa, érem 11 a menjar.
La carn... primerament cadascú teníem els nostres comerciants que ens la servien. Jo vaig tenir molta sort perquè tenia un oncle a Tona i tenia ramat i a mi no me’n va faltar mai. Per exemple, em deia “Rosita, si necessites un be, ja te’l faré portar i telefona’m”. Però jo tenia por que em denunciessin i no el vaig molestar.
Els nacionals feien veure que eren rojos, i els rojos feien veure que eren nacionals. Vivien amb molta mentida, però per sota mà tothom feia el mal que podia. Jo com que era rere un taulell sentia moltes coses. I pensava mare de déu aquesta, que a lo millor deia mal d’una altra... Era xauxa, eh, nena.
Hi havia gent que em venia a demanar carn i hasta venien, que escurés el piló, quan havia acabat. Algú em deia: “Rosita, escura’m el piló i dona-me’l en un paper”. I jo “però què en fareu”. I diu “oh, jo el faré bullir”. Diu “sempre serà una mica més gustós que l’aigua sola”, “goita” tu. Allà on talles sempre queda una mica de... i deien “raspa el piló i ho faré bullir, sempre tindrà una miqueta més de gust”. I els hi dava alguna altra cosa. Perquè és clar, amb una vedella, no hi ha ningú que la pugui calcular... i sempre hi fèiem una mica de trampa. De vegades si hi havia gaire canalla els hi donava carn picada perquè fessin una pilota.
L’altre dia en una festa un noi em va dir: “ai Rosita, no t’oblidaré mai”. Dic “per què?”. Diu “mare de Déu, amb la guerra, me’n recordo que la mare em feia venir a buscar caldo”... era un tal Vila, del carrer d’aquí de can Noguera, “i tu em deies, té diga-li a la mare que faci una pilota, i em daves carn picada, i això que la mare no me la demanava, no te la pagàvem, no”. Dic “bueno”, mira. Era “davores”, que tenien molta canalla i cèntims pocs, tenia l’home fora... De desgràcies, n’he viscudes moltes, nena. Jo feia el que podia, però hi ha coses que tampoc podia, veuràs. Entre que m’havia d’arreglar jo, i comprar el bestiar jo per telèfon, que era molt diferent el meu marit. Mentre va viure amb mi... ell era un gran carnisser, entenia amb el bestiar i tot s’ho comprava ell. Anava a l’escorxador, s’ho matava i tot plegat. Tot això jo llavors ho havia de pagar.
Altra gent d’aquí la Garriga que va anar al front... Mare de Déu santíssima. El meu germà mateix, i això que després el vaig enxufar, el vaig treure del front també. Sí, per aquell senyor, com que llavors ja no venia d’aquí. Llavors vam agafar molta amistat amb aquell senyor. El va treure del front i el va portar a Agramunt.
D’aquí la Garriga en van morir molts a la guerra. Mira, allà al carrer de Bonaire mateix, el noi de cal Cadiraire va morir a la guerra, pobret. Tenia l’edat del meu germà. I d’altres. El meu germà té disset anys menys que jo, era de la quinta del biberó, també.
El meu gendre (Lluís Martí Fournier) hi va estar tres anys a la guerra. Va estar allà a l’Àfrica. Ell portava una camioneta, i el seu amic, que anava al seu costat, li van matar, una bala el va travessar. D’aquí la Garriga se’n van salvar molts, però disset o divuit van morir.
A la Garriga hi havia gent que eren de posició i venien i s’”enxufaven” allà on podien (refugiats). Jo mateixa, a la carnisseria, n’hi vaig tenir uns de refugiats. Com que me n’anava a can Boget, vaig llogar les meves habitacions i la cuina (de la carnisseria). Hi vaig tenir una temporada uns senyors que eren parents d’una botiga, que venen coses de regals, que hi ha al carrer Major, que ell és Reig. I ella es deia Lolis. Doncs família d’aquells havien vingut a dormir a casa. Com que jo feia vida allà dalt sempre, quan acabava de la botiga me n’anava allà, els deixava la casa per dormir i per tot, perquè de passada m’ajudaven una mica amb cèntims i em pagaven un lloguer. Aquesta Lolis alguna vegada m’havia dit que es menjaven les fulles d’olivera crues perquè no tenien menjar.
Més o menys tothom tenia família a Barcelona. I l’un en tenia dos, l’altre tres, l’altre cinc... Aquestes cases del Passeig, així com eren dels senyors, els amos de vegades hi posaven la família, perquè aquí era diferent, això que un dia van bombardejar i hi va haver morts aquí a la Garriga. El bombardeig va ser horrorós, semblava que queia tot.
Van portar els malalts... hi havia un lloc que en deien la Cooperativa, aquí en un carrer de la Garriga i allà hi van posar una sala i els malalts que van estar ferits o el que sigui, i els teníem en allà, els vam anar a veure allà. Llavors els van portar als hospitals, allà on van poder, però momentàniament, el primer dia, els van haver de recollir allà. També hi va haver algun mort.
Durant la guerra una vegada vaig anar a Vic, jo... era el fort de la guerra. I nada menos hi havia el meu cunyat, que es deia Carlos, l’home de ma germana, i feia el servei a Vic. Jo hi tenia una tia que tenia un bar i vaig anar-hi. I precisament acabava de marxar del bar ell, per anar al servei, i tot d’un plegat van bombardejar Vic. La cuina de la tia Quica ens va caure a sobre. Ens va fer rascades o “aixís”, no va matar ningú. Però com d’aquí a casa meva, allà a la carnisseria, hi havia set morts, al bombardeig de Vic.
La gent del Comitè en van matar molts d’aquí la Garriga, divuit o vint. A la nit. Els venia a buscar el cotxe fantasma de Granollers, en dèiem. Els venien a buscar, trucaven la porta, se’ls enduïen i ja no els veies més. La Corrons mateix, aquesta la Núria Albó, a aquesta li van matar el seu pare, que era un sant, pobre home, i el marit. I saps per què? Perquè anaven a missa.
Al Comitè n’hi ha un que encara és viu, que és un bandarra, així m’ho fa dir, que li deien en Farigola. Vila, es deia de cognom. Un de can Clapés, un altre de can Payret... jo els conec a tots, encara n’hi ha algun de viu... per desgràcia. La Miliciana se la van endur ells mateixos, perquè van dir que necessitaven una persona així per un altre poble de per aquí a la vora, no gaire lluny. Ai, quan va marxar, que vam quedar descansats, mare meva. Jo quan la veia ja tremolava, perquè se m’enduïa “gènero” i sense pagar ni res. I els milicians tampoc, eh. Em van “fume” un cul com un tomàquet a mi, vaig treballar tota la guerra per ells. Déu els doni el càstig que es mereixen, sempre ho he dit, perquè eren mala gent, molt mala gent. I encara estic contenta perquè el meu pare es va salvar, pobret, perquè n’hi havia un del Comitè que el volia pelar. I dos més del Comitè, que eren en Payret i en Vila, aquest en Farigola, aquests estaven agraïts perquè el meu pare (Francisco Pla) i la meva mare (Dolores Benach) els havien fiat tota la vida. Quan no tenien cèntims no els deien mai res, anaven fent.
Amb el meu pare, aquests dos del Comitè es van posar d’acord. Li van dir: “Sunyer (li deien Sunyer, però es deia Francisco Pla), esteu amenaçat de mort, però nosaltres dos us salvarem, de manera que nosaltres responem, perquè ja els hi hem dit, que si us toquen, nosaltres ens carregarem amb ells”. Diu “no sé si ens faran cas, però per més securitat a la nit veniu a dormir a casa meva o a casa en Pere” (que era un piset aquí darrere, al carrer Bonaire, amunt, hi estava aquest Payret). El meu pare, com que era més a la vora, anava a dormir allà. En comptes de dormir a casa se n’anava a dormir allà. En “convenit” amb aquests dos de la FAI, eh. Aquests dos es van posar d’acord i van dir: “home, en Sunyer no s’ho mereix, pobre home, ens han fiat sempre”. En Peixexet aquest (Payret) tenia vuit o nou germans, misèria tanta com vulguis, el seu pare el van fotre a la presó i a casa meva encara els hi donaven sempre les mongetes cuites al vespre i els hi donaven per fer caldet, la meva mare, perquè li feia llàstima tanta canalla.
Pels bombardejos la gent se n’anava al bosc. Bueno, jo com que ja tenia el bosc allà a can Boget, només tirant com d’aquí baix a les escales ja teníem el bosc nosaltres. Teníem homes que quan ja hi havia soroll, s’amagaven allà dintre al bosc. I ja t’ho dic, alguna vegada algun home dels que teníem anava a dormir en un nínxol buit, en el mig dels morts, deia “aquí no m’hi vindran a buscar i a mi no em fan por els morts, el que em fan por són els vius”. Es deia Salvador, ja és mort, ja fa anys. Era de la Garriga, de cognom no sé com es deia, era un noi que vivia al Passeig. Estava amenaçat per algú, algun ximple que li tenia enveja. En teníem un altre que també hi anava, però aquell era de Tona.
Durant la guerra ho van cremar tot de l’església. Nosaltres teníem un capellà, que era el que feia la missa a la Doma, mossèn Josep Girona, el vam tenir allà a pagès, a can Boget, també amagat. I teníem la custòdia i teníem tot això amagat allà, fins que va acabar la guerra. Llavors ho vam canviar al Passeig, perquè no ho trobessin.
Es veu que algú sospitava que el teníem nosaltres (el mossèn), perquè era un senyor que venia allà... i això que els de casa no són fanàtics d’església, jo sí que ho soc, però ells no. Era una bona persona, de vegades venia i feia una torrada allà, deia missa allà a la Doma.
Per salvar les coses de l’església nosaltres vam embolicar-ho, molt ben embolicat, amb roba, i vam fer un forat al bosc, en un parell de pins. De nit, el meu sogre ho feia, era molt valent. Com que el bosc era molt a la vora de les vinyes nostres, anava allà fer un “vistasu”, a veure si aquell arbre l’havia remenat ningú, saps. I no, no, gràcies a Déu ho vam salvar tot, eh. Com que el rector hi venia molt a can Boget ens ho va dur, de seguida. Perquè això de seguida quan van tirar l’església a terra... es veu que hi va haver algun escolanet que s’ho va endur, ho va salvar, li va donar amb ell i llavors ens ho va dur allà, perquè no sabia on amagar-ho. L’avi li va dir: “no patiu, ja us ho amagaré jo i així no ho trobaran pas”. I no, no, no ho van trobar, ni s’ho van pensar que hi fos. Perquè si s’ho haguessin pensat potser hagueren vingut a amenaçar l’avi.
Van cremar l’església i tot. Hi va haver un tros de l’església que encara es va salvar. La meva “cena” me la va fer cremar aquella mala sort de la Miliciana. Només caminant una mica així jo hi tenia el menjador allà a la carnisseria. Entra així i diu: “oye tu, ven”. I jo darrere el taulell pensava... ”ai, ara, què vol”. I dice “tu, estos, a la plaza”. Volia dir la cena, els apòstols... saps que hi havia aquell quadre que tothom tenia al menjador, el sant sopar, que era com de metall, era molt maco eh, un regal de quan me vaig casar que jo me l’estimava molt. Me’l va fer baixar i me’l va fer dur a la plaça. Jo hi vaig fer anar el mosso, perquè jo, davant d’ella, plorant com una magdalena. Digo “es un recuerdo de una señora que yo la quiero mucho”. Dice “bueno ya te regalará otro, anda, allí, a quemar, como todos”.
Jo tenia una veïna que ja és morta, era una mala bèstia, Déu l’hagi perdonada, que quan jo anava a can Boget es posava “aixís”: “ah cony, ja els trobarem aquests que estan amagats, ja”. Sempre m’esperava que jo passés per dir-me això. Perquè a part que hi teníem el meu cunyat, hi teníem tres més, un capellà de Tona, un mosso i el militar... el mossèn de la Garriga no el teníem ben bé amagat a casa, però quan volia passar-hi un dia o dos o el que sigui anava a visitar la seva església, de la Doma, i llavors pujava a dalt, amb molta por a deshores també, pobre home. Nosaltres vam fer el que vam poder i de passada va estar molt content perquè li vam guardar totes les joies, la custòdia, el calze... tot ho teníem allà, i així que va acabar la guerra vam dir “tingui mossèn Josep, això és de vostè”.
Amagats teníem: un capellà de Tona, el meu cunyat, un mosso de Tona (un noi que el tenien una família nostra de Tona i el tenien de mosso, com nosaltres en teníem un a can Boget, però aquest no el teníem amagat perquè ens ajudava i feia la feina). Aquell mosso de Tona allà estava amenaçat i aquí el vam poder salvar. I també teníem un militar, “bueno” el militar era a dies, perquè tenia una torre al Passeig. Però quan hi havia moment que deien que d’això llavors venia aquest senyor, que era aquest Garcia Lozano. “Inclús” venien els rojos i deien: “oye, por aquí no hay un comandante que se llama García Lozano, que pase por aquí, que han dicho que pasa por aquí, no lo habéis visto nunca?”. I nosaltres el teníem a casa i “no, no lo conocemos”.
Aquests els rojos anaven a buscar la gent i si els hi semblava aquí a la carretera tiraven un parell de trets i ja està. Jo li vaig demanar al Farigola “qui és que ha mort el pobre mossèn Josep”. Diu la Dalia. Dic “aquella bandarra?”. Diu sí, perquè ens va dir a nosaltres “el cura me lo cargo yo”. I el va matar ella, si és dolenta eh.
Tot això se sabia al poble. Ens vam rebelar al poble. Tots els pagesos i la gent es van rebelar a la plaça i van dir en els del Comitè que si hi havia una mort més que se’ls carregarien a tots. Això va ser... ui, a mitja guerra, després d’haver-ne mort disset o divuit. I no, no, es van espantar i ja no en van matar cap més. Pagesos, els nois que eren una mica valents, tot el poble es va rebelar contra el Comitè. Van anar al Comitè, que tenien una casa aquí, a l’anar a l’estació. Allà on hi ha les monges del Pilar, allà hi tenien el Comitè ells. Totes les barbaritats les feien allà. Per exemple, van venir a can Sunyer, a casa meva, i ens van robar tots els pernils, i llavors a la tarda, jo vaig anar allà per casualitat o vaig anar a portar algun paquet a algú i vaig veure com se’ls repartien, els pernils. Mira, els pernils de casa.
Tot el poble primer va anar a la plaça i després tota la plaça al Comitè, amb armes. I els van dir: “escolteu, aquí a la Garriga ja s’ha acabat eh, divuit persones que heu mort, s’ha acabat, perquè si no us carregarem a tots”. Cada persona del poble, d’una casa o altra, va sortir. No era tant gran la Garriga, tampoc com ara. Ja n’estàvem tips, eh. Ara s’ha mort el Corrons, ara han mort el farmacèutic, ara Fulano...
No me’n recordo de la revista Unió, feina tenia a treballar i no tenia temps per revistes.
Per la guerra, mare de Déu, faltava tot, toooot, tot, nena, tot, tot. Oli, el pa, el pa feia anar de corcoll a tothom, perquè ens daven una miqueta de pa, aixís per exemple, i encara alguna vegada ens el donaven de blat de moro que no es podia ni menjar. Ens el daven amb cartilla i no et donaven ni un panet de més encara que els el demanessis. En a mi encara me’n donaven una mica perquè era cunyada d’allà. El pa sobretot, llavors també faltava sabó, oli... i ens en donaven de raccionament, però potser ens en donaven una quarta cada mes, que venia just per posar una mica a la paella. Aquí la Garriga va faltar de tot. En un primer moment, no, però després va anar faltant, faltant...
El final de la guerra el recordo amb una alegria horrorosa. I venia gent de Granollers que va entrar aquí a la Garriga “ja s’ha acabat la guerra!”. Uns crits pel carrer Gran. Gent molt contenta, és clar. Com cantaven aquella cançó “na na na, na na na...” (tarareja Cara al Sol). I tothom seguíem, i la gent jove seguíem fins que ens en cansàvem, ens en tornàvem a anar. A cada poble s’hi enganxava algú.
Amb la retirada dels republicans, tothom va marxar una mica d’escapada i molta gent a la nit, d’aquests que eren del Comitè i de la FAI. Estaves dos o tres dies que no els veies i després els veïns deien “aquell no es veu”. La gent que va marxar de la Garriga majorment va tornar i no va passar gran cosa. Tothom de moment se’ls mirava de reüll però després...
El discurs dels guanyadors no el recordo, però bueno, tot s’acabava cantant aquesta cançó (Cara al Sol). A tot arreu, tots els poblets de per aquí cantaven aquesta cançó.
Em vaig sentir vencedora, vencedora. Perquè és clar, després vam trobar a faltar gent perquè van marxar o el que sigui, però com que eren males pells, ja no els vam trobar a faltar. La gent deien “gràcies a Déu”. I encara hi ha gent que no els hem vist més, eh. Hi ha gent que no ha tornat mai més, eh. D’aquells de la FAI inclús se n’han mort i n’hi ha molts a França.
Aquí vam tenir un “arcalde”, “l’arcalde” passat, que ens volia fer no sé què al cementiri. Hi ha un de la FAI a França, que és aquest en Vila, en Farigola, que és aquell que va salvar el meu pare, però era de la FAI i era dolent també. Es veu que aquest en Farigola se’n va enterar des de França i va telefonar als pares de l’arcalde d’aquí. Els va dir “no sé si em coneixeu, però ja us daré memòria, ja. Sabeu aquell en Lluís Vila que vivia al carrer de can Noguera?”. M’ho va explicar la mare eh (la mare de l’alcalde Alfred Vilar). Diu “sí, en Farigola que et deien, oi”. Diu “això, en Farigola”. Diu “m’he enterat que aquí a la Garriga hi ha un rebombori molt gros amb el cementiri”. Diu “digueu al vostre fill que vaig agafar les armes moltes vegades i vaig fer neteja a la Garriga i que no em costarà gens tornar i tornar a fer feina”. Aquest home deu tenir 70 anys o aixís. I aquells, pobre gent, es van espantar, i li van dir a l’arcalde “escolta, passa això, eh, ens ha amenaçat en Farigola que poder vindrà amb les armes”. Es va espantar l’”arcalde” eh, em penso que llavors, ja per això no es va tornar a presentar.
- Franquisme
Es van fer denúncies, sí, això és inevitable. A l’Ajuntament llavors hi havia els de Falange, que també en van anar a buscar de gent. Va ser més dissimulat i amagat però també van fer la seva feineta, no et pensis eh. “A tiempos revueltos” sempre hi ha una cosa o altra. El que passa que així com els de la FAI tothom ho xerrava i ho deia, amb aquests la gent els tenia una mica de por, i “goita”, tothom mutis. Tothom anava a la seva ideia i no volien sentir parlar ni de política ni de res. Hi ha gent que van tancar d’aquí, i tant, però ara, jo, tampoc no els coneixia a tots. Hi va haver moviment però després ja els van deixar anar.
Després de la guerra la convivència va ser molt difícil. Entre familiars, amics, és clar, tot va anar de rebot. Després ens hem anat posant a to, va venint gent nova. Aquí del “pueblo” n’ha vingut molta de gent, d’aquells que vénen de la quinta punyeta.
Després de la guerra a la carnisseria la gent era molt prudent. No sé si és que tenia una clientela que no era gaire xafardera. Jo ja procurava no parlar mai de guerra ni de res. Perquè si algú em preguntava jo deia “ai, no el conec ni en sé res, no em parleu de política perquè no hi entenc”. I és veritat que no hi entenc, i no m’agrada gens la política. N’estic emprenyada d’aquesta política que ara el dia que s’hagi de votar no hi aniré mai més, i això que hi havia anat sempre. D’aquí endavant no aniré a votar mai més cap perquè tots són una colla d’imbècils.
Això del català i el castellà, trobo que això encara dura molt. Llavors la gent fanàtica... per exemple, a una castellana li havies de parlar en català, perquè si no et renyaven a tu, a mi mateixa. “Per què li enraones a aquesta en castellà?”. A mi m’ho havien dit molt rere el taulell. Però jo, si venia una clienta castellana i m’ho demanava en castellà, amb tota l’educació, jo, si ella no m’entenia, bé li havia de parlar en castellà. Tenim la sort nosaltres que ho sabem. I és que ells tenen la desgràcia que no la saben i no t’entenen i n’hi ha que no et volen entendre. Perquè n’hi ha que no ens poden veure als catalans, no sé per què, si “al fi i al cap” els hem recollit de tot arreu. Si de vegades em venia una clienta i em parlava en castellà i no m’entenia en català, bé li havia de contestar en castellà. Ara després ja es van anar domant.
Mai ens havien obligat (la gent de carrer, vol dir). Aquell militar, que era castellà, mai em va dir “Rosita, parla’m en castellà”.
Durant el franquisme el Patronat no existia. Es feien moltes coses per Festa Major. Aleshores es feia l’envelat, allà a la Plaça, després a can Noguera. A tot arreu havien fet envelats.
Acció Catòlica tenia uns socis, que pagaven un tribut petit. Jo ho vaig ser d’Acció Catòlica. Pagaves un tributet per la gent humil, per la gent pobra del mateix poble. La gent religiosa o els que eren de la junta ho repartien. Com ara que demanen menjar, llavors feien igual. Pels pobres per Nadal donàvem algun centimet, compràvem coses. El que es fa ara ja es feia abans, perquè de pobres n’hi ha hagut sempre, nena, més que ara. Abans la gent no guanyaven. Hi havia gent que tenia tres o quatre criatures, i hi havia un tros de jornalet que guanyaven set duros a la setmana.
N’hi havia molta de gent de la Falange, nosaltres no, eh. Era una unitat que es reunien i feien les seves festetes, cantaven però no feien cap mal. Feien les seves coses com ara a la biblioteca. Resaven el rosari, cantaven coses d’església i feien les seves reunions. Ara els dijous, a la rectoria, encara venen unes senyores i ens fan una conferència que ens parlen de coses que nosaltres no sabem i ens expliquen coses.
L’església no va fallar mai, és la gent que va fotre l’església enlaire. Llavors van fer una església petita, perquè com que aquesta la van fotre enlaire, la van fer allà on hi havia el Casino que en deien l’Esport, aquí al carrer de Cardedeu, al capdavall. A aquella esglesieta hi anaven els que volien dir missa, en feien dues o tres.
Durant la guerra havien fet alguna missa d’amagat, a les monges, a la capelleta de les monges, algun capellà que venia d’”estranquis”. Més que tot venia per elles però si hi havia alguna persona... que tenia molta relació amb les monges, com jo, doncs venia el capellà hi ens feia allà una missa. D’amagat, eh, perquè l’església estava tota tapada, com si no en féssim. Tot s’havia de fer d’amagat.
Els primers anys de postguerra, déu n’hi do si van ser durs. Per uns més que uns altres. Nosaltres no ho vam passar malament perquè teníem negoci i treballàvem. Hi va haver gent que abans no es van refer una mica, sí. Hi havia gent que només tenien dinerets d’aquells que no van valer, es van quedar ben bé a la ruïna. Aquesta gent la van passar negra. El que guanyaven de treballar era molt poc i el que poc que tenien ho van haver de donar tot perquè no va valdre res. Hi ha gent que només anaven a parar la mà, pobra gent, i guanyaven set peles cada dia, i llavors aquests no tenien ni cinc. El primer any es va passar molt malament... tothom, perquè “inclús” els que teníem negoci no veníem quasi res. El primer any va ser horrorós, després la gent ja es va anar espavilant, van tornar a venir els forasters, que ens en refiàvem nosaltres abans de la guerra dels forasters. Aquí la Garriga pel que et dic és un poble molt vividor per la gent forastera. A part es van posar moltes indústries de mobles. I això va donar molta vida, perquè va donar molta feina a la gent treballadora. Perquè a la Garriga la indústria més important que hi ha és el moble, després les botifarres.
Sí que hi havia activitats clandestines. Es feien reunions i ells parlaven de les seves coses i ells es trobaven als seus llocs. Això sempre, això és i hi serà tota la vida. Sé que hi havia conferències entre ells i així, però no va passar mai res de particular, que els detinguessin o així. Al final de la dictadura hi ha gent que respiraven i almenys semblaven feliços, perquè ja tot era més del que ells pensaven.
A la carnisseria, la carn ens la solien portar negociants de Vic i de Granollers. Sobretot pel xai, no teníem problema perquè teníem un tio a Tona que tenia ramat. Quan ens faltava xai, que no ens el daven els del govern, ja ens en venia ell. Jo llavors amb aquell feia una mica d’estraperlo, saps. El canviava amb xocolata, amb sabó, amb arròs, amb pasta... Com a carnisseria, pel racionament, no podíem donar carn de més perquè les dones s’ho deien les unes a les altres. I jo si els donava alguna hi ha vegades perquè em feia pena la canalla.
- Diversions
De petits, jugàvem a corda, a saltar, jugàvem a pilotets d’agulles, d’agulles de cap. Fèiem uns pilotets de sorra i hi posàvem agulles. I amb un roquet picàvem, i si sortia una agulla era teva, i si en sortien tres també eren teves. Si s’acabaven les agulles perquè ja les havies guanyades, n’havíem de tornar a posar, i llavors n’hi posàvem dues o tres cada una, fins que n’hi havia un pilotet. Això era una gran distracció i jugàvem molt a corda i a xerranca, això ho fèiem molt a col·legi. Perquè a col·legi ens donaven a la tarda mitja hora o així per jugar. I llavors jugàvem a això, a aquestes cosetes, vet-ho aquí.
De joves anàvem al cine de l’Alhambra... era una sala de ball. Hi havia el manubrio. Si era una festa grossa venia una orquestra, però si no, el manubri. De joves tots anàvem a parar allà. I per la Quaresma, com que no podíem ballar, la nostra distracció en la joventut era anar al tren de les set, aprofitant que passaven forasters. Ens volíem trobar algun vailet, allò que t’agradaves, que començaves a festejar... anaves a l’estació, “allà el veuré”. Allà fèiem la gran trobada. I llavors un anava amb l’una, l’altre amb l’altra... I a lo millor si era molt d’hora, a les set de l’estiu encara era d’hora, anàvem a fer una caminadeta pel Passeig.
La gent que anava a ballar a Barcelona, perquè n’hi havia molts dels poblets que anaven a ballar a Barcelona, el meu pare n’era un, anaven a la Paloma, que encara existeix. Hi ha vegades que venia algun vailet i ens donava caramels. O ens anàvem a fer una miqueta de vermutet. Hi ha vegades que un vermut ens el partíem dos o tres perquè no teníem cèntims. Tontades d’aquell temps.
És a dir, de joves hi havia cine, ball i Patronat. Llavors saps què passa, anàvem a doctrina a la tarda. I a la que hi anava ens donaven una assistència, que ens servia per pagar el patronat. Si no anàvem a doctrina no en teníem d’assistència i llavors havíem de pagar vint cèntims o cinquanta cèntims, el que valia l’entrada que no valia res.
Al Patronat hasta jo havia fet comèdia, de joveneta. Jo havia fet una comèdia que en deien “La pageseta del mas”. I em van guarnir de pagesa, amb un cistell d’ous i vaig dir un diàleg, ja no me’n recordo. Era el grup dels que feien comèdia de la Garriga. Hi ha vegades anàvem a l’Ametlla a fer-ne, hi ha vegades a Granollers. Perquè aquí a la Garriga també ballavèm gitanes, jo n’havia ballat dos o tres anys. Les ballavèm amb nois de la Garriga, també, amics nostres que ballàvem al ball, el diumenge. Érem colles de 12, de 14, llavors anàvem a l’Ametlla, a Parets, a Granollers... ens feien un bon berenar i ens donaven alguna tonteria i mira, nosaltres contents.
A l’Alhambra de pel·lícules n’he vist tantes com vulguis. Jo, la pel·lícula que sempre m’ha agradat més del món i ell, sobretot, en Clark Gable, a “Lo que el viento se llevó”. Per a mi, és la pel·lícula més bona que s’ha fet durant la vida. Després també hi ha una pel·lícula que era de l’Spencer Tracy, que era aquella que deien “Adivina quien viene esta noche”. També era molt maca. I tantes.
Les dates de més festa eren Carnaval, Nadal, festa major. Sobretot festa major i Carnaval. I els nadals era una altra espècie de festa, però també en fèiem, però què et diré jo, s’acabava amb un ball, amb orquestra, per exemple.
Per la festa major el més maco era que teníem envelat a la plaça. Hi feien la dansa, que els nois ens venien a buscar a casa. I estrenàvem els vestits llargs, llavors, totes anàvem d’estreno. Ens venia a buscar a casa el ballador, ballàvem la dansa, ens n’anàvem a l’Alhambra, allà on ara és el cine i fèiem el vermutet, amb el xicot que havíem ballat. Ens acompanyaven a casa, i au. Ens donaven la gràcies, a lo millor saludaven els nostres pares. Passi-ho bé, passi-ho bé i gràcies i mira. Era maco.
Per Carnaval ens disfressàvem. A l’Alhambra, era el local preferit. Ens disfressàvem a casa, amb la modista. Jo m’havia disfressat de Charleston, amb un noi que era nébot de la modista, la Rosita de can Pla, que es deia igual que jo. Vivia en aquell carrer d’anar a l’estació. Aquella ens vestia, ens disfressava, ens deia pots fer això o això. Sabíem bastant de ballar i vam entrar ballant el Charleston a l’Alhambra. L’orquestra tocava per nosaltres dos i vam ballar un Charleston un rato i llavors tothom s’hi va posar.
Jo tenia una tia a Hospitalet, a can Boixeres, que era un senyor molt ric i hi vaig anar una vegada. I tenia un cosí d’aquí la Garriga que es deia Rosendo, que el coneixia tothom. Era un ballarí, en sabia molt i “inclús” havia ensenyat de ballar. Mentre érem allà a la Festa Major (jo tenia tres o quatre anys menos) va dir: “nena...” (ell en devia tenir 17 o 18 i jo 12 o 13) em va dir “et veus amb cor de ballar un tango amb mi?” I jo “sí, sí, ja et seguiré, em sembla”. I sí, sí, ens vam posar a ballar el tango i tu saps, allà a l’envelat ens van deixar sols”. Oi, quina vergonya. I “nena no em fallis, nena no em fallis”. La nostra tia, allà al “palco”, estava estofada. Res ens feia feliç, i ens van donar un regalet a cada un, a mi una capsa de bombons i a ell un paquetet de cigarrets d’aquests bons. Tontades d’aquelles.
- Vestuari
Llavors es vestia a la moda que era. Mira, de tot. Trobo que es va repetint. Ara, això d’ensenyar les cames i el llombrígol i tot això, no. Això no hi era, llavors era pecat, això. Jo anava amb vestidets de roba molt bonica, d’organdí o de seda natural, acampanadets o amb godets, amb adornos. Faldilles llargues per la Festa Major, i llavors ens les escurçaven per tot l’any. Va durar una època que “en ves” de portar una jaqueteta o abriguet anàvem amb “mantón” de manila.
En el dia a dia s’anava amb bates, mentre anàvem a col·legi amb bata d’uniforme. I per Santa Rita hi havia la costum d’estrenar bata. Al barri de Santa Rita, que és allà baix, hi havia un ball cada any, a la diada, i allà estrenàvem la bata, qui la podia dur més bufona. La modista ja ho sabia, el dia de Santa Rita, tots cosien per nosaltres la bata. I llavors també fèiem mitja nosaltres, ens fèiem jerseis, ens els ensenyaven elles.
- Els estiuejants
Els senyors estiuejants tenien la seva gent, perquè ells tenien el Casino. Per exemple, jo tenia amistat amb tots al ser carnissera perquè molts venien a comprar a casa. Però només com a clients. I si hi havia algú que tenia alguna minyona a Barcelona, pel marit o el que sigui, ens ho feien portar. La meva filla, la Lourdes, amb la bicicleta, amunt i avall al Passeig a portar carn, els pollastres i conill i gallines i de tot això.
- El negoci de la carnisseria
Els anys 40 o així la carnisseria era molt semblant a ara. La majoria de gent molts dies, quasi cada dia, es feia caldo. I feien caldet. La gent que no podien gaire compraven un coll i pedrer, de gallina o de pollastre. I el que volia comprar carn comprava cap de costelles, n’hi ha que en compràven de xai. Llavors ja va anar marxant això, perquè el cap de costella l’havíem de donar als gossos perquè ningú en volia. La gent s’han tornat molt fins amb el menjar.
Per Pasqua, que veníem molts cabrits i tot això, em venia gent de Samalús amb un cabàs i me’n recordo que per un duro els hi omplia el cabàs de cap de costelles, de braons, de cues, de coses d’aquestes... que la gent volien el bo aquells dies. Es pensen que els carnissers és un gran negoci i és una mentida. L’única cosa que teníem sort era quan veníem les pells. De les pells en fèiem un duret o sis pessetes o “aixís”. A la meva si teníem 40 pells doncs fèiem 40 duros, que era molt eh. Perquè jo el dijous, que la gent anaven a Granollers a comprar a mercat i no veníem res feia set duros de calaix, 35 pessetes. Era el meu calaix del dijous. Els altres dies no, perquè veníem molt nosaltres, eh.
Hi ha vegades venien, pobra gent, i es quedaven mitja terça de costella de vedella. És 200 grams, llavors parlàvem amb terces. Llavors 400 grams és una lliura. Una lliura de costella de vedella o una lliura de costella de be. Que ara és diferent, perquè el bè sempre ha sigut una desgràcia, que la gent no el volen la costella de be. Ara el donen pels gossos però abans ja teníem feina que ens ho compressin. De vegades per Pasqua com que en tenia molts i venien aquella gent pobra en fotia un cabàs ben ple per tres peles. Teníem feina a fer cèntims.
Per fer festa la gent comprava l’entrecot, com sempre, i el filet, i cabrit, molt. Perquè el cabrit no n’hi ha tot l’any i si ens el demanaven a deshora l’havíem de fer venir nosaltres de Girona, de Lleida, ens costava molt de trobar un cabrit llavors. Ara si vols en trobem tot l’any.
- L’església
El jovent hi anava tothom a església i ara no. Pel novenari, per exemple, que era una animalada, ens feien anar a matar jueus. El novenari... hi havia a l’altar major un quadre així gros com la paret i les animetes que cremaven, ho representava eh, era un quadre. Era per la Quaresma. Llavors feien cada dia, a les set o les vuit del vespre, unes oracions per les animetes del purgatori. I llavors portàvem una cosa que feia soroll i representava que quan ens deien... ”ara hem de matar els jueus”, fèiem “aixís” i els matàvem, amb allò. Tontades d’aquell temps, del col·legi.
Hi havia l’ofici de Nadal, molt maco, que ara encara hi és. Al temps del novenari venia un “padre”, que li deien el padre Pijoan, que ens va fer gràcia, una vegada ens vam posar a riure allà. Ens va renyar però després ens va demanar disculpes. Ens diu: “mireu, noies, quan hi hagi mal humor amb el marit, hi ha una casa aquí la plaça que en diuen a can Sans, que venen paciències, i les dones, porteu sempre un davantal, amb butxaca i aneu a comprar un parell de rals de paciències i us n’ompliu la butxaca, us en daran moltes”. “Quan hàgiu de contestar el marit, us poseu una paciència a la boca i mutis”. “Si us heu d’enfadar, sempre mutis, perquè no volgueu mai que quan us moriu hi hagi una làpida que digui ‘Marieta estàs molt bé, tu descanses i jo també’”. Així us estalviareu això, ens va fer una gràcia! Tothom rèiem, perquè és clar, un capellà que digui això, fa riure.
En primer lloc, ja hi havia cinc o sis confessionaris i anàvem a confessar, i ara no hi va mai ningú. Ara hi ha la confessió comunitària, que durant l’any en fan un parell de vegades o tres, donen la benedicció a tothom, vas allà, reses més o menys el que el capellà et diu i ja estàs confessat. Ara no hi va ningú a confessar, jo no hi veig mai ningú i vaig cada diumenge jo eh, perquè a dos quarts de dotze sempre vaig a missa jo. Tota la vida hi he anat jo a missa. Les monges ens van ensenyar que no anar a missa el diumenge era pecat, i jo encara ho tinc per pecat. A casa se’n riuen. Ha de ser que no pugui anar-hi perquè he anat de viatge o el que sigui, i li dec a Déu. Li dic, perquè hi parlo molt amb Déu, li dic: “escolteu, no patiu que us la pagaré, eh, ja vindré un dia de cada dia”. I llavors un dia de cada dia hi vaig. I quan surto “escolteu, Déu, estic en paus, ja us he pagat la missa”. Ho faig, eh. Ara mateix n’hi dec dues. Sí, perquè vaig anar d’excursió i no vam anar-hi i un altre dia que no em vaig trobar prou fina, que hi haguera pogut anar però em vaig espantar perquè tenia diarrea, i vaig pensar, si t’apreta allà no hi vagis. I ara n’hi dec dues a Déu. Ja els hi pagaré ja, per això.
- L’estraperlo
En fèiem prou. Ho canviaven, jo mateixa canviava. Moltes vegades amb carn em donaven sabó, sucre o arròs o pasta. Per exemple, jo els donava un quilo de carn i ells em donaven un parell de quilos d’arròs o un quilo d’arròs i un quilo de pasta. D’això sort n’hi havia, eh nena.
- El Corpus
Preciós. Enramàvem totes les cases, totes les entrades. A cada carrer hi havia un altar, que el fèiem cada carrer. Quan passava la processó, allà a l’altar, es feia la seva cerimònia, donava la benedicció en aquell carrer. El Corpus de la Garriga sempre ha sigut molt maco, molt. Ara diuen que és preciós, perquè no se’n recorden d’anys endarrere. Sempre ha sigut una diada a la Garriga. Ara si no hi ha flor en compren, i abans la gent l’anaven a buscar, se l’anaven a collir, al bosc, allà on els daven permís, on sabien que hi havia flors. A “lo” millor hi anava algú de l’ajuntament i uns quants voluntaris. Llavors collien les flors i molta ginesta. Perquè antigament als boscos estava ple de ginesta. Ara no n’hi ha. Però llavors, mare de Déu, teníem uns coves de ginesta així. I els carrers eren preciosos. Llavors tot era ginesta i rama, no hi havia res més, algun clavell... però no... Hi havia molts altars i a cada carrer, a veure quin era l’altar més bonic.
- Menjars d'abans
Jo quan era a casa meva, a can Sunyer, menjava caldo cada dia, pasta, arròs i fideus i escudella i carn d’olla. No cada dia, dilluns, dimarts i dimecres, per dinar. El dijous fèiem arròs i el diumenge macarrons o canalons. Això era el nostre dinar. A darrere sempre hi havia un conillet amb suc, amb bolets, o un pollastret que ens els criàvem nosaltres, amb samfaina. Peix no gaire, a casa meva, perquè com que ens agradava molt el “tocino”. Menjàvem molt “tocino” a casa.
Quan anàvem a col·legi, esmorzàvem pa i xocolata, una presa de xocolata o dues, i cafè amb llet. Sempre cafè amb llet, jo de petita, petita ja eh. Per berenar gairebé també. Moltes vegades demanàvem pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre. Era el que menjàvem. Ara no crec que es faci gaire.
- Mort de Franco
El dia que es va morir Franco... Oi, quina alegria, tothom cantaven i ballaven.
I tant que estava contenta, tothom n’estava emprenyat d’aquest Franco. És que era un malparit també, eh. És que va donar moltes sentències de mort aquest en Franco. No hi ha dret a això. Nosaltres no n’hem sigut mai de franquistes. És a dir, de polítics no n’hem sigut nosaltres tampoc eh. La política és una equivocació i com que és una equivocació jo no em vull comprometre.
El meu gendre encara en diu mal de Franco. No el podia veure. Pobre noi, va anar a la guerra i el que va passar eh. Ell és dels que l’odiava. Ens vam emborratxar molta gent d’alegria. Ho vam celebrar. Vam obrir xampany. L’endemà mateix. Em sembla que les pasteleries van quedar sense xampany perquè tothom ho celebrava. Després de la mort de Franco, jo esperava que tot aniria bé i va anar-hi. Tots esperàvem que sense ell aniria bé i va anar bé.
A les primeres eleccions jo recordo que molta gent no hi vam anar, perquè no teníem confiança. Hi va haver una baixa gran de votacions. Hi he anat sempre més, però ara tampoc hi aniré. A les primeres no hi vaig anar perquè com que no l’entenia vaig dir, “no vull fer disbarats”, i com que no sabia si feia bé o malament no hi vaig anar. Déu n’hi do la gent que hi havia a votar, “hasta” cua. El meu home m’ho va dir. I ara tampoc hi penso anar. No tinc confiança en ningú ara ja.